La Lluna en un Cove és una revista de relats de ficció, tot i que també té articles. És un magazín literari en català, del qual Lluís Miquel Pérez n’és el responsable, i publicat al País Valencià. I què més té de particular? Doncs que és una revista feta amb molta cura i és de gran qualitat tant pel que fa al contingut com a la presentació. Una revista que es publica exclusivament en paper i el seu contingut, que és sempre inèdit (cal recalcar-ho), només és pot trobar a la revista –enlloc més. D’ençà el número 34 que es publica amb coberta dura (tot un luxe). Surt un número al mes, per tant són dotze números en un any. Us hi podeu subscriure i podeu triar una subscripció anual o bé semestral. També teniu l’opció de comprar un sol número o dos o tres o…, que us enviaran per correu. Us asseguro que la revista val la pena.

Lluís Miquel Pérez i La Lluna en un Cove

Anna Maria Villalonga hi publica moltes vegades i ja sabeu que escriu d’allò més bé. I qui n’és un coŀlaborador habitual és Emili Gil amb la seva secció “L’altra cara de la lluna”. L’Emili, a qui conec virtualment, a més de ser una persona magnífica és un especialista català en literatura fantàstica i sobre aquest tema en general. És també escriptor de relats, i no em puc pas descuidar que és un traductor exceŀlent. He llegit traduccions seves de poemes de Baudelaire i de H.P. Lovecraft, al català, i l’home m’ha deixat gairebé sense paraules. I si voleu tenir l’oportunitat de donar-me la raó, llegiu el llibre Històries de terror, de Bram Stoker, publicat per l’editorial El Toll i traduït per l’Emili Gil qui també n’ha fet la introducció i les notes. L’Emili Gil té més llibres traduïts d’altres autors, com ara de Guy de Maupassant. Aquí trobareu una entrevista molt interessant feta a l’Emili.

Emili Gil

Potser us pregunteu què estic escrivint exactament: he començat amb La Lluna en un Cove i ara us parlo de l’editorial El Toll i de l’Emili Gil. Tot està relacionat, però, ja que Lluís Miquel Pérez, de La Lluna en un Cove, és també l’editor responsable de l’editorial El Toll. I bé, he tingut l’oportunitat d’esmentar una editorial molt bona (espero que la tindreu present) i parlar-vos de l’Emili, el qual, ben mirat, es mereix molt més que unes línies al meu bloc. I per tal que tot quedi ben lligat, aquí teniu la ressenya de l’Anna Maria Villalonga sobre Històries de Terror, de Bram Stoker.

I què hi faig amb la lluna en un cove, d’acord al títol de l’article? Molt senzill, al número 36 de La Lluna en un Cove, que sortirà el mes que ve, hi haurà un relat meu intitulat “Els tumbarú”. No està adreçat als adolescents, però també en podran gaudir. És un relat, òbviament inèdit, que se situa en un lloc misteriós de les muntanyes catalanes i on hi trobareu fets inexplicables i humor. I no en dic res més perquè el podreu llegir si compreu el número 36 de la revista. Ara bé: el que és realment important és donar suport a La Lluna en un Cove. No m’enfadaré gens ni mica si en comptes de comprar el número 36 us estimeu més comprar-ne un altre (ja sabeu que podeu demanar qualsevol dels números publicats). Naturalment, em fa molta iŀlusió que llegiu el meu relat, però el que vull per damunt de tot és que La Lluna en un Cove vagi endavant. Si us hi subscriviu serà magnífic i si en compreu algun número tot ajudarà.

Recordeu el meu article de fa dues setmanes sobre Tretzevents? Si us plau, no deixem que es tanquin més revistes en català. Fem un esforç tots plegats dins el que cadascú pugui fer. Ajudem a que la literatura en català esdevingui rica i plena.

En un parell d’ocasions us he parlat de l’escriptor Andreu Sotorra. La primera vegada en un breu paràgraf i la segona en relació a la seva crítica de El secret de L’oreneta. Avui us parlaré d’una cosa d’ell que he descobert i que m’ha deixat amb la boca oberta.

Potser és perquè visc molt lluny, amarada de cultura canadenca, o bé perquè hi ha tant a descobrir a la xarxa (impossible abastar-ho tot, ni de bon tros!) que no m’havia assabentat del que acabo de saber. Coneixia Andreu Sotorra com a escriptor de noveŀles juvenils i, també, com a crític de literatura infantil i juvenil al suplement cultural de l’Avui. Més endavant, en publicar la meva noveŀla Més enllà del somni, vaig trobar a la xarxa el seu lloc web, Cornabou, sobre literatura infantil i juvenil. I ben despistada, i sempre aclaparada de feina (tot sigui dit), mai no em vaig adonar que Andreu Sotorra tenia una pila de coses a la xarxa, no només Cornabou. Fa pocs dies, per casualitat, vaig trobar un altre lloc web d’Andreu Sotorra. En aquell moment tenia molta feina i només m’ho vaig mirar per sobre i vaig pensar que ja m’hi entretindria un altre dia. I hi he retornat. Si us agrada esbrinar per la xarxa i descobrir coses que valen la pena, us recomano aquest lloc web on hi ha enllaços per triar i remenar: Andreu Sotorra. Tanmateix, no és ben bé d’això que us volia parlar, sinó d’una cosa en particular que he trobat en aquest web.

De segur que molts de vosaltres recordeu que la meva noveŀla El secret de L’oreneta la vaig publicar a la xarxa, en un bloc només per això, abans que La Busca Edicions la publiqués en forma de llibre. Va ser un regal que vaig fer als meus lectors el Nadal del 2010. Fins ara em pensava que això no s’havia fet mai en català –no se’m va acudir que algú altre podia haver tingut la mateixa idea–. Però ja se sap que d’idees originals n’hi ha ben poques, sobretot pel que fa a la literatura… i a la xarxa, evidentment, perquè acabo de descobrir que Andreu Sotorra és un pioner en publicar noveŀles a la xarxa. I l’home m’ha guanyat amb un avantatge d’onze anys! Sí, tal com ho llegiu. O potser ja ho sabíeu? Amb això de viure al Canadà de vegades sembla que vingui de l’hort, oi? He llegit que les noveles a la xarxa d’Andreu Sotorra tenen milers i milers de lectors, així que no m’estranyarà si ja n’esteu assabentats. Pels que no en sabeu res, us ho explicaré.

Les festes de Nadal de 1999 Andreu Sotorra va publicar a la xarxa la seva noveŀla Carezza en W. Tanmateix, va fer més i tot (i en això també em guanya) perquè la va escriure en temps real: la començà la Nit Nadal i l’acabà el dia de Cap d’Any; i a mesura que l’escrivia, l’introduïa a Internet i els lectors la llegien. Això no s’havia fet mai en català. Tot un pioner, com podeu veure. I Carezza en W no és l’única noveŀla que ha publicat a la xarxa. En té més, com ara Llàgrimes de rovell, i també contes, que podeu trobar fàcilment si aneu a l’enllaç que us he donat més amunt; tot es pot descarregar de franc i molts textos es poden llegir directament en línia. Us animo a anar-hi; no us en penedireu i trobareu coses per a grans i per a petits.

Jo ja m’he tret el barret i em despedeixo per avui.

Aquesta revista va sortir fa seixanta anys, el 1951, amb el nom de L’infantil, fins que el 1973 passà a anomenar-se Tretzevents. No vull repetir el que ja s’ha escrit, així que si voleu més informació, sobre la revista i el seu tancament, podeu anar a aquests enllaços: Tretzevents , El Punt Avui , Víctor Alexandre , El còmic en català . 

Tot i que a casa estàvem subscrits a Cavall Fort –no a Tretzevents–, recordo haver llegit aquesta revista moltes vegades i haver-la vist a casa (potser els pares la compraven al quiosc o sí que ens hi vam subscriure i no me’n recordo). Avui, mentre cercava imatges de la revista per posar al bloc, he recordat moltes de les portades, tant de Tretzevents com de L’infantil; aquí a Toronto, envoltada d’un fred glacial, em preguntava com és possible que s’hagi deixat morir aquesta revista nostra. De vegades no entenc els catalans: ni la gent, ni el govern, ni res. Són aquests moments en que, tot d’una i sense proposar-m’ho, em sento canadenca.

És que, caram, parlem de salvar una revista infantil i no pas d’adquirir un submarí atòmic. Amb això vull dir que la despesa per ajudar a sobreviure la revista és petiteta, molt petiteta, gairebé ni es veu. Per molta crisi que hi hagi, les institucions podrien perfectament salvar Tretzevents; si no ho fan és perquè no els dóna la gana. I no són només les institucions, sinó que la gent hauria de subscriure’s o comprar la revista. Sóc conscient que moltes famílies ho passen magre, però no totes les famílies amb fills de l’edat adient per llegir Tretzevents. I no es tracta de salvar una revista per les ganes de salvar-la, no senyors, no, es tracta de salvar una revista que ha fet molt per normalitzar la llengua catalana i que podria continuar normalitzant-la –com ja sabem, la lluita per emprar el català d’una manera normal necessita continuar. I és tan important que es normalitzi entre els infants! Són el nostre futur, com he dit moltíssimes vegades.

I tornem al tema de la crisi. Que ningú no em digui que, atès que hi ha la crisi econòmica, no es pot demanar, ni a les institucions ni a les famílies, que salvin Tretzevents. De les institucions ja he dit el que en penso pel que fa a aquest tema. Quant a les famílies, que no em vinguin amb que no tenen diners per, a tall d’exemple, subscriure’s a Tretzevents. Ja he dit més amunt que no tothom ho passa magre i, a més, durant les festes nadalenques vaig poder comprovar com a Catalunya –l’internet escurça distàncies– la gent gastava a cor què vols. Es veu que s’ha d’omplir els nens i les nenes de tota mena d’estris electrònics els quals, si voleu la meva opinió, no necessiten per a res. Comprenc que som a l’era tecnològica i que als infants i joves els cal saber orientar-se amb aquests estris, però se’n fa un abús i, el que és pitjor, en detriment d’eines molt més necessaries, com n’és la bona comprensió de la llengua. Per fer-ho curt: les famílies gasten i gasten en joguines electròniques (que s’han de renovar cada dos per tres), però no poden fer la petita despesa d’una subscripció anual a una bona revista.

Es podria salvar Tretzevents, de segur que encara s’hi és a temps, sobretot si les institucions fan el primer pas. Apa, a salvar-la! A més ja em canso de ser només canadenca.

El 8 de gener aquest bloc celebra dos anys. Però no era ahir que el vaig estrenar? No puc creure que ja han passat dos anys! És clar que el 9 de gener en farà molts més que va néixer el meu fill i també em sembla que va ser ahir. El temps passa molt de pressa, massa de pressa per fer totes les coses que haig de fer i encara més de pressa per totes les que VULL fer. Tot just fa unes hores pensava que hauria d’escriure un article per parlar d’aquest mateix tema i ara, fa un moment, se m’ha acudit mirar quan celebrava l’aniversari el bloc i m’he dut un ensurt en veure el dia. Em pensava que faltaven molts dies! Doncs, apa, m’he dit, a fer una entrada al bloc ni que sigui només per felicitar tota la meva colla de lectors.

He fet moltes coses durant la meva vida, coses que m’han agradat molt, com ara la dansa, però per diverses raons ara l’una ara l’altra s’han quedat perdudes en el temps i altres de noves han ocupat el seu lloc. Tanmateix, n’hi ha una que mai no se n’ha anat des que jo tenia sis anys: escriure. Però escriure i no tenir lectors, per a mi, és una de les coses més depriments que hi pot haver. Vosaltres, lectors i lectores, grans i molt joves, em feu sentir feliç. Aquest bloc ha esdevingut un motiu de felicitat per a mi.

Per molts anys estimat bloc!
I per molts anys als seus lectors!

Per a mi l’u de gener vol dir que s’ha acabat el Nadal i que retornem a les classes (el 3 de gener). També vol dir que ara l’hivern ja és aquí de debò i passaran molts mesos abans que se’n vagi, la qual cosa no és un pensament gaire reconfortant. D’ara en endavant Toronto i els seus habitants sofrirem tempestes de neu, freds inaguantables, gel i grisor, i voldrem fugir ben lluny (els habitants; no sé si la ciutat s’ho planteja). Per tant, no és estrany que quan comencen a cridar “Bon Any Nou”, i el meu cap copsa a la fi que el que volen dir és que comença un altre gener, em senti una mica deprimida.

Per a tots aquells que no us dediqueu a la docència ni sou estudiants, i viviu en zones més càlides del planeta: 

BON ANY NOU!

Per als que us trobeu en la meva situació:

QUE L’HIVERN NO SIGUI GAIRE DUR!

BON NADAL!

Clara

Quan la Clara obrí els ulls s’adonà que darrere les cortines s’insinuava un dia gris, potser plujós. Escoltà. Sí, es podien sentir les gotes de pluja que queien al balcó i copejaven els vidres. La nena va fer un gros badall, s’acotxà bé amb la flassada i s’endormiscà. Tot d’un plegat s’assegué: avui era el dia! Es llevà. Sobre la cadira reposaven unes sabatilles de ballet. Se les posà. Amunt! De puntetes ballà per l’habitació fins que s’aturà davant les cortines del balcó. Les va obrir i escoltà una bona estona. La pluja creava una melodia que a la Clara li semblà exactament com la música que tenia al cap: Escenes d’infants de Schumann.

          Feia cinc anys, quan la Clara només en tenia sis, pensava que quan fos gran seria mecànic. El seu pare tenia un taller de reparació de cotxes i els dissabtes s’emportava la filla a la feina. La nena s’ho passava d’allò més bé allí entre aquells mecànics tan simpàtics que la deixaven ajudar-los, fins i tot a subjectar tornavisos. Tanmateix, el que més li agradava a la Clara era quan el seu pare s’havia de quedar al taller fins tard, perquè també s’hi quedava en Pere, un dels mecànics. A en Pere, un home forçut i sempre tacat de greix negre, li agradava molt ballar. Sabia una pila de danses que barrejava tot improvisant amb passes de la seva invenció i amb molts i molts salts. Ballava força bé, tot i que de vegades se n’anava contra un dels cotxes del taller mentre feia un d’aquells salts. La Clara esperava fins que el seu pare i en Pere feien una pausa de la feina i, mentre el seu pare preparava uns cafès, en Pere posava la ràdio i ja el tenies fent giragonses i salts. La Clara mirava, embadalida, aquell desplegament de salts i ritme, i esperava amb candeletes el moment en que en Pere l’agafava de la mà i la feia ballar amb ell. I vinga a anar amunt i avall i a riure i a saltar.

          La mare de la Clara feia temps que no treballava perquè tenia cura del germà petit de la nena. Fins que el germanet fou prou gran per anar al jardí d’infants i la mare trobà una feina; estava molt contenta. Per celebrar-ho va comprar dues entrades per al teatre més gran de la ciutat, i un diumenge, mentre el pare de la Clara es quedava amb el germanet, la nena anà amb sa mare a veure un ballet. Durant tot l’espectacle la nena romangué immòbil a la butaca, totalment encisada amb el que s’esdevenia a l’escenari. I va ser aleshores que la Clara va comprendre què era la dansa. Va relacionar música, ritme, energia i moviment i, assenyalant una colla de ballarines etèries amb vaporosos vestits blancs, digué:
                                                –Mira, mare! Són com en Pere!

          I al seu cap ja havia decidit que seria ballarina. Ho decidí amb passió, però des del primer dia que posà els peus a l’escola de dansa s’ho va prendre seriosament i amb tranquiŀlitat. Com qualsevol que hagi estudiat dansa sap perfectament, per arribar a ballar bé no n’hi ha prou que agradi o amb tenir-hi facilitat; cal practicar força fins a poder dominar el cos i aconseguir que obeeixi sense fallades al ritme de la música. I això la Clara ho havia copsat des del primer moment.

          A la classe de ballet, amb el seu mallot negre i les sabatilles ben ajustades, la Clara es coŀlocava a la barra i treballava les cames i la cintura o, asseguda a terra, practicava exercicis de flexibilitat. Després, davant del mirall, venien els moviments de braços amb el cos i les cames ben controlats, i els salts, –tan difícils!– però que tant li agradaven.

          Un dia que la Clara es trobava a la seva classe de ballet, un home i una dona entraren a l’estudi i s’assegueren prop del piano.
          –Qui són? –va fer la seva amiga Marta que era al seu costat.
          –No ho sé –i la Clara prosseguí amb els exercicis a la barra.
         A la fi hi hagué una pausa per preparar-se pels jetés en avant que els alumnes executaven d’un en un tot creuant l’estudi.
          –L’home i la dona prenen notes –tornà a fer la Marta que mai no es perdia res del que passava.
          –Marta! Au, és el teu torn! –ressonà la veu de la professora–. I Clara, tu també! Jetés!
          Era costerut creuar l’estudi amb un seguit de jetés en avant, pels que es fan unes passes i aleshores: jeté! que és com saltar molt amunt i provar de volar amb les cames ben obertes, els braços suaus i tot el cos perfecte. Però tant la Marta com la Clara arribaren a l’altra banda de l’estudi sense contratemps. Els altres nens i nenes van arribar també, l’un darrere l’altre. Tanmateix, havien de fer-ho un altre cop, i després un altre cop, i un altre i un altre, mentre la veu de la professora tronava dins l’estudi:

            –Un, dos, tres, jeté! I un, dos tres, aquests genolls! Estira les cames! Dos, tres, jeté! No enfonsis el cap, espatlles avall! Més amunt! Més, més, més, jeté! I un, dos, tres…!
           La Clara anà a prendre un glop d’aigua i mirà l’home i la dona reflectits al mirall. Doncs la Marta tenia raó, prenien notes, i intercanviaven comentaris en veu baixa.
           Més tard, mentre tots practicaven piruetes al mig de l’estudi, la Clara s’adonà que aquells dos deconeguts la miraven, però havia de concentrar-se i, en un no-res, s’oblida de l’home i la dona i posà tota la seva atenció en les piruetes.
           La classe acabà i mentre tots sortien de l’estudi miraven de reüll l’home i la dona que continuaven al costat del piano i parlaven amb la professora.
            –Clara, Marta, espereu un moment –digué la professora–. Els altres us en podeu anar.
            La Clara arribà a casa d’allò més contenta aquell dia. L’havien triada, amb la Marta i d’altres nens i nenes de diverses escoles de dansa de la ciutat, per participar en un ballet, Escenes d’infants, que s’estrenaria en el teatre principal, el mateix on cinc anys abans la Clara va veure un ballet amb la seva mare i decidí que volia ser ballarina.

Foren uns mesos de treballar de valent fins que el ballet va estar a punt, amb assajos diaris, dissabtes i tot, i molta concentració. Tanmateix, la Clara era feliç i no li feia res l’esforç, sobretot quan pensava que tindria un paper principal, perquè ballaria tota sola a l’escena final del ballet.

          Amb la música de Shumann al seu cap i la pluja copejant els carrers, la Clara arribà al teatre. La seva amiga Marta ja hi era i va córrer a abraçar-la. La Marta estava nerviosíssima! Es van canviar en uns vestuaris amb miralls de marcs daurats i cadires cobertes de vellut i van pujar a l’escenari. D’altres nens i nenes eren allí assajant mentre les professores provaven de posar ordre i calmar-los a tots. La Marta va espiar per una cantonada del teló i cridà la Clara.
          –Mira, mira –li va dir–, el teatre és ple de gent. Tinc uns nervis!
         La Clara pogué veure el seu pare, la seva mare i el seu germà, molt seriós de tan incòmode com estava amb aquella jaqueta; també hi era en Pere, gairebé tan incòmode com el nen. Però el que més sorprenia la Clara era veure’s ella mateixa en el seu tutú vermell. Semblava més alta, sobretot quan s’aixecava de puntetes sobre les seves sabatilles setinades.

          Els llums es van apagar, s’obrí el teló i una llum que s’intensificava iluminà l’escenari. Lentament, suaument, la música de Shumann omplí el teatre. Grups de nens i nenes, alguns molt seriosos, d’altres una mica esverats, sortiren a l’escenari per ballar les diverses escenes. La Clara va fer un petó a la Marta abans que la seva amiga sortís amb el seu grup –quatre nenes amb vestits blaus i flors al cabell–. Sense entrebancs es van representar el seguit d’escenes del ballet fins a arribar a l’escena final. La Clara va cloure els ulls un moment abans de sortir a l’escenari. I quan els obrí i sortí amb un magnífic jeté en avant, no va pensar en res més que en la música, en omplir-se amb la música, en seguir-la amb unes passes que semblaven haver esdevingut part de la Clara.
          I en acabar, ensordida pels aplaudiments, només va pensar en una sola cosa: que tot allò es repetiria altres vegades, moltes i moltes altres vegades! Va somriure i saludà al públic amb gran naturalitat.

Presentació de Criatures fantàstiques

Dibuix: Ramon Esterri. Lema: Jordi de Manuel

Professora, investigadora, escriptora i activista literària.
Inteŀligent, treballadora, preparada i amb un cor com un cabàs.
Eixerida, simpàtica, riallera i amant dels animals.
I l’Anna Maria és amiga meva (ep, que per a mi això és també molt important).

I què fa, exactament, l’Anna Maria? Ai marededéu, em sembla que em caldria escriure un llibre per explicar tot el que fa. Fins al punt que potser resultaria més curt dir què no fa. Bé, intentaré recordar les coses que fa, tot i que de segur me’n deixaré unes quantes.

L’Anna Maria Villalonga és professora de literatura a la Universitat de Barcelona. Aquesta és, diguem, la seva professió. Tanmateix, sembla com si en tingués moltes més, perquè només passen uns dies i t’assabentes que ja s’ha ficat en un altre projecte. Sempre relacionats amb la literatura, tot i que també pot ser el català com quan va coŀlaborar amb el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. De literatura en sap d’allò més, i amb la mateixa facilitat et parla del Renaixement que de la noveŀla negra escandinava, per posar dos exemples. Fa uns pocs mesos va acabar d’escriure un capítol per a la Història de la Literatura Catalana i, darrerament, s’ha ficat de ple en la noveŀla negra, un tema que ja fa temps que l’apassiona. Dels tres blocs que té i que tira endavant ella soleta, l’un és sobre cinema (El racó de l’Anna) ja que el cinema és un altra de les seves passions, l’altre sobre literatura en general (El fil d’Ariadna) i el tercer és un bloc negrot (A l’ombra del crim). Les seves crítiques de peŀlícules, les seves ressenyes de llibres i tots els articles que escriu en aquests blocs (com ara les seves participacions als homenatges blocaires) són d’alta qualitat literària i de crítica, però mai no son distants, sinó que aconsegueixen una magnífica comunicació amb els seus lectors. I de lectors l’Anna Maria en té de tota mena; tots molt fidels i engrescats a llegir els seus articles. Tres blocs exceŀlents i sembla que no té prou oportunitats per escriure perquè també coŀlabora setmanalment amb un article de cultura a Catalunya Press, envia relats a Relats en Català (l’un publicat al llibre Barcelona, t’estimo) i en publica d’altres a la revista La lluna en un cove. I no em puc pas deixar que un dels seus poemes va ser musicat pel cantautor Jordi Gomara.

L’Anna Maria en un programa de ràdio televisat

 Com deia més amunt, la noveŀla negra l’apassiona. Això no només queda reflectit en el seu bloc A l’ombra del crim, sinó que va coŀlaborar als Juliols negres de la UB (cursos i ponències sobre noveŀla negra escrita per dones del nord i del sud d’Europa). També fou entrevistada a la ràdio (i televisió) sobre la noveŀla negra escrita en català. Aquest tema de la noveŀla negra en català l’ha dut a fer un munt d’entrevistes a escriptors catalans que conreen aquest gènere i que esdevindran un llibre (les entrevistes, no els escriptors; bona en fóra!). I amb tot plegat ha passat a coŀaborar, a títol d’assessora informal, amb l’Editorial Alrevés i la seva coŀlecció Crims.cat, de noveŀla negra en català, que s’ha estrenat no fa gaire. 

L’Anna Maria mai no para d’anar a presentacions de llibres (molts cops ella mateixa és una de les presentadores), de llegir llibres, de parlar de llibres, d’escriure sobre llibres, de promocionar escriptors que ella considera que s’ho mereixen. I encara troba temps per assistir cada dimecres al vespre a Poesia Viva, un grup de poetes, alguns de 80 o 90 anys. Per això l’Anna Maria ha esdevingut, amb tots els honors, la nostra “Activista literària”, una idea que va sorgir de l’escriptor Jordi de Manuel.

Hi ha molt més a dir sobre l’Anna Maria i no només quant a les seves activitats envers la literatura catalana. Una característica notable d’ella és el seu amor pels animals. Adonar-se de la iŀlusió i passió amb que parla d’ells resulta encisador. La seva gata Colette és un personatge ben conegut entre els seus seguidors, fins i tot apareix al dibuix d’Activista literària que he penjat al capdamunt d’aquest article. Cap animal pot emular la Colette pel que fa a l’Anna Maria, però té altres animals amics, com ara en Roig, un cavall empordanés.

Tanmateix l’Anna Maria és una persona que estima, i molt, no només als animals. És una amiga fidel amb qui pots comptar. Sempre disposada a animar, a compartir, a ajudar. Amb mi, a més de moltes altres coses que ens uneixen, hi ha l’aspecte de la literatura. Com que sóc tan lluny, l’Anna Maria ha esdevingut més d’una vegada la meva representant a les presentacions dels meus llibres. Aquí a sota us penjo un vídeo de la presentació que va fer de El secret de L’oreneta (malauradament només és una part de la presentació).

Per acabar –sóc conscient que aquest article és ja molt llarg–, us deixo amb unes paraules de l’Anna Maria en assabentar-se de la mort de Joan Solà. No us en penedireu de llegir el seu article sencer.

“Només vull recordar el meu mestre, que entrava a classe rient i revolucionava la sintaxi damunt de la tarima. De l’home amb el qual vaig compartir algunes anècdotes personals, petites i entranyables. De l’home brillant i directe, que et premia les mans amb calidesa per saludar-te o per dir-te adéu. Que et trobaves a les Rambles, signant llibres per Sant Jordi, i que t’obligava a seure al seu costat, al cantó de la taula on hi havia els escriptors. I deia amb orgull als responsables de l’editorial: És una amiga meva. Ella seu aquí amb mi!”

Comencem, doncs, amb les criatures fantàstiques. Us en vaig parlar fa temps: aquí i aquí. Ara ja som ben a prop de la presentació del llibre Criatures fantàstiques, un recull de contes de diversos autors, publicat per l’Associació de Relataires en Català i l’editorial Meteora. Més avall teniu la informació sobre la presentació. Tal com va passar l’any passat, quan es va presentar el llibre Garbuix de contes, jo no hi puc assistir –de Toronto a Barcelona hi ha una bona distància, sobretot si només s’hi pot arribar nedant–, però l’Anna Maria Villalonga hi anirà en nom meu. Si viviu a Barcelona o a les rodalies hauríeu d’intentar anar-hi. L’any passat va estar molt bé! I, naturalment, hauríeu de comprar el llibre. De segur que us agradarà a vosaltres i als vostres fills, nebots, néts…

Les altres dues coses de les quals us vull parlar estan relacionades amb el Campus de Glendon de la Universitat de York. El dimecres vàrem tenir a Glendon una celebració pels nostres èxits: els llibres que han publicat enguany els professors i el premi a la millor recerca. Es va presentar la meva noveŀla El secret de L’oreneta (a Glendon no fan distincions entre llibres acadèmics o de ficció), la qual ja fa setmanes que té una altra casa a la biblioteca Leslie Frost de Glendon. Aquí a sota us mostro una fotografia de la biblioteca, feta a principis d’aquesta tardor.

El premi a la millor recerca feta enguany per un dels nostres professors se’l va endur la Dra. Anne E. Russon, una especialista mundial sobre els orangutans. Em va encantar poder gaudir d’una llarga conversa amb ella. La Dra. Russon passa part de l’any impartint classes a Glendon i l’altra part a Borneo on estudia els orangutans. És una dona menuda, simpatiquíssima i que d’orangutans en sap d’allò més! Em va explicar un munt d’anècdotes i em va convèncer (ja n’estava prou abans) que entre els orangutans i nosaltres la diferència és gairebé inexistent. Si la escoltessiu explicar algunes de les seves observacions quedaríeu tan convençuts com jo! Hi ha, fins i tot, orangutans que xiulen, ben bé com ho fem nosaltres! I fan servir eines i construeixen escales amb pals. Però tot i les semblances entre els orangutans i els humans, ells estan en perill d’extinció gràcies a nosaltres (deforestació, principalment). És molt trist. És realment un genocidi. I us deixo per avui amb una fotografia que vaig fer a un jove orangutan del zoologic de Toronto ja que, malauradament, no la puc fer a Borneo.

El gener del 2011 es va convocar el I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat, per fomentar l’escriptura poètica entre el nostre jovent de 8 a 16 anys. El va convocar la revista Lo Càntich (podeu trobar-la a la dreta d’aquest bloc, sota “Blocs de literatura per a més grans”; us la recomano d’allò més) amb el suport de l’Ajuntament del Prat de Llobregat. La Valèria i l’Oliver s’hi van presentar. A finals d’octubre es van otorgar els premis als joves poetes guanyadors; tres premis per cada categoria. I uns bons premis han estat perquè, entre altres coses, els poemes guanyadors són dins d’un volum on s’hi troben també els millors poemes publicats a Lo Càntich durant l’any 2011. Per cert, els beneficis d’aquest poemari coŀlectiu es donaran una associació de suport a nens amb càncer.

Doncs bé, la Valèria i l’Oliver van obtenir un premi cadascun. Aquí podeu llegir els poemes.

Valèria Sorolla Puig (tercer premi)
“Va haver-hi un temps…” 

Va haver-hi un temps…
quan les flors parlaven
i els arbres dansaven al ritme del vent…
Tot era harmonia.
Recordes aquell temps?
Tu no existies?
No, tens raó però si ho penses bé…
t’agradaria?
No congelis el meu món,
ni el cremis amb les teves flames,
potser inclòs algun dia…
parlarem serenament.
Va haver-hi un temps…
quan jo no patia
i vivia feliç dins els meus pensaments…
Tot era harmonia.

Oliver Holmes-Gunning (segon premi)
“El bosc secret”

Ai! T’en recordes com jugavem de petits
de día, fins que es feia fosc?
I teníem aquell lloc preferit,
amagat al cor del nostre bosc!
Allò era el nostre secret ben guardat,
allà era on sempre estàvem.
I si teníem ganes d’estar sols o plorar,
allà era sempre on anàvem.
Te’n recordes com era l’entrada?
Te’n recordes com més endavant
el vent xiulava per fulles,
els arbres units en el cant?
Ai! Mica en mica ens vam adonar
que el bosc era només fantasia.
Vam anar creixent i el somni deixant;
altres coses que fer per el día.
Ai! Del somni ens hem despertat,
ja no sentim aquell cant.
Però hem de tornar algun día aviat-
el bosc ens está esperant!

Avui fa vint anys que va morir Montserrat Roig i molts blocaires participem a l’homenatge “20 anys sense Montserrat Roig”. Vint anys sense aquesta escriptora tan nostra i tan propera que ens sembla que la vàrem conèixer personalment, oi? Jo no me la vaig trobar mai en persona i, tanmateix, tinc la sensació d’haver parlat amb ella. En el meu cas, a més, vaig pasar uns quants anys dialogant amb una de les seves noveŀles. A principis dels 90 escrivia la meva tesi doctoral, la qual, entre altres coses, examinava la novel·la L’hora violeta de Montserrat Roig. Vaig acabar la tesi quan ella ja no era entre nosaltres, però durant uns anys més la seva noveŀla i jo vàrem continuar el diàleg.

Ara la tesi reposa en un prestatge de casa. Moltes de les coses que hi vaig escriure, el meu cap les ha oblidat, però recordo molt bé L’hora violeta. Recordo un magnífic desordre literari: fragmentació de veus narratives i personatges; canvis de temps a dojo i, fins i tot, un flashback que és tota una història dins de la història principal; i amb tot plegat tenim la subversió de L’Odissea que, a més de fer-nos-la veure des d’una altra perspectiva, ens la barreja amb tota la noveŀla. L’hora violeta mostra un gran enginy per aconseguir la participació del lector perquè, amb tot el desordre literari que comporta, el lector es veu impeŀlit a recordar i ordenar els nombrosos fragments a la seva ment per continuar llegint i, per tant, queda immers en la creació de la història. Un veritable plaer.

Segons Montserrat Roig, a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, després de passar anys cercant la resposta a per què els escriptors escriuen, va arribar a la conclusió que encapçala aquest article: “En acabat, descobreixes que escrius perquè et dóna la gana.” És una de les coses que m’agraden de la Montserrat Roig, aquesta manera de dir les coses, aquest tarannà que escurça la distància entre ella i l’altre –entre els seus textos i el lector. Perquè Montserrat Roig té d’allò més clar que s’ha d’escriure bona literatura, però també que arribar al lector és essencial. Serà el lector qui “ens llegirà i, en llegir-nos, farà una obra més gran, quasi perfecta, una obra diferent. I aleshores comença el plaer del lector i s’acaba la nostra feina”. Gràcies, Montserrat!

Montserrat Roig. Fotografia de Pilar Aymerich

De la noveŀla, que ja està impresa i sortirà en un no res, en sé poquet i només us puc dir que s’intitula Després de l’hivern. Tanmateix, vaig llegir la seva noveŀla Fang i llimones i la vaig trobar magnífica. En vaig fer una ressenya que va publicar InfoMigjorn, però que no es pot enllaçar, per tant us passo l’enllaç a la mateixa ressenya, si fa no fa, que vaig penjar a Relats en Català.

La Rosa va publicar Fang i llimones l’any 2008, el mateix any que jo vaig publicar Més enllà del somni. I així ens vàrem conèixer, llegint-nos i comentant els nostres llibres. A la fi ens vam poder conèixer personalment, l’estiu del 2009 quan vaig ser a Barcelona, i vàrem aprofitar per fer, plegades, una presentació a la llibreria Catalònia. Fou molt bonic.

Ara la Rosa publica Després de l’hivern i aviat es publicarà la meva noveŀla Perduts a l’altre món. Però la relació entre Perduts a l’altre món i la Rosa és molt més que publicar el seu llibre amb uns mesos de diferència de la publicació del meu, perquè la Rosa va tenir la paciència, i la generositat, de llegir tota la meva noveŀla inèdita mentre jo la escrivia amb grans dificultats de temps i d’altres –els seus comentaris encoratjadors em van fer tirar endavant el llibre. Com us podeu imaginar, la Rosa és l’única persona, tret de jo mateixa, que fa molt temps que sap fil per randa l’argument de Perduts a l’altre món –tot i que ara, naturalment, també el saben a Edicions del Bullent.

Si no visqués tan lluny, de segur que aniria a la presentació de la noveŀla de la Rosa. Evidentment no m’és possible, per tant vull demanar a tota la colla de magnífics amics i lectors que tinc –vosaltres– que aneu a la presentació en nom meu. Oi que hi anireu? La Rosa estarà molt contenta, jo també i vosaltres de ben segur que gaudireu de l’esdeveniment. Us passo la informació:

Després de l’hivern de Rosa Nebot
Dimecres 23 de novembre, a les 7 del vespre
A l’Orfeó Gracienc, carrer d’Astúries núm. 83, a la Sala d’assaig
Barcelona

Per tal d’afegir-vos alguna cosa nova, aquí teniu una fotografia del High Park que vaig intitular “La nit és a l’aguait darrere els núvols”; una nit que arribarà plena de bruixes i de dimonis de tota mena, però també plena de caramels i de rialles dels petits.

Ara que ja us heu assabentat de com estic d’enfeinada, i us podeu imaginar com enyoro l’estiu, puc passar a dir-vos que aquest dilluns, 24 d’octubre, al programa de ràdio sobre literatura Tirant de Llibres, Joan Rubiralta parlarà de la meva noveŀla El secret de L’oreneta. Si viviu a la zona del Baix Montseny, podeu escoltar el programa a la ràdio municipal de Sant Celoni des de la freqüència 107.7 Mhz de la FM. D’altra banda, si viviu a qualsevol altre part del món, el podeu escoltar a través de l’ordinador connectat a internet. En aquest últim cas, aneu a la pàgina de l’ajuntament de Sant Celoni www.santceloni.cat i cliqueu sobre el logo de la ràdio a baix de tot de la pàgina. Anireu a parar a una altra pàgina que, a la dreta, diu “Escolta’ns en directe”. Cliqueu.

El programa Tirant de Llibres s’emet en directe cada dilluns de 9 a 10 de la nit, i es repeteix en diferit els dimecres de 10 a 11, també de la nit. Tot i que el podeu escoltar dimecres, voldria que l’escoltéssiu el dilluns. Per què? Doncs perquè si l’escolteu en directe teniu l’oportunitat de trucar al programa i dir la vostra sobre el meu llibre. Aquest és el número de telèfon:

93 864 12 21

Participeu-hi i la Shaudin estarà molt contenta!

Els gratacels de la ciutat des de les illes de Toronto

L’any passat us vaig parlar de la meva arribada al Canadà, un 16 d’octubre, ara fa una pila d’anys. Avui, doncs, ja fa un any més que sóc aquí.

Un dels aspectes més notoris del Canadà és la magnificència de la seva natura. Una magnificència que comporta, però, que moltes vegades sigui paorosa: tornados destructius, tempestes de neu apocalíptiques, freds glacials, vents fortíssims… Però és, tanmateix, aquesta mateixa natura el que li dóna un encant especial al Canadà, incloses les seves grans urbs, com ara Toronto. I és a l’estiu quan la bellesa del paisatge esclata esplèndida. La tardor pot ser força bonica també, però ens fa conscients que els freds són a la cantonada i trobo que això li treu part de l’encís.

El High Park de Toronto

A Toronto tenim 3 milions d’arbres públics –a més dels incomptables arbres als jardins de les cases– que s’estenen pels carrers i per tota mena de jardins i parcs públics. Tot plegat fa que la vida animal puŀluli pertot arreu: ocells, guineus, serps, mofetes, óssos rentadors i rosegadors en gran nombre (sobretot esquirols). Els meus rosegadors preferits són els chipmunks. No gaire més grans que un ratolí, amb la cua peludeta, ratlles negres al dors, panxetes blanques i uns ulls molt grossos, resulten encisadors. Són propis de l’Amèrica del Nord, tot i que també se’n troben al nord d’Àsia i d’Europa, per tant al Mediterrani no en teniu i, per això, no sé com anomenar-los en català i els deixo el nom en anglès.

Un "chipmunk" de la meva universitat

Els chipmunks no són esquirols, encara que pertanyen a la mateixa família; no pugen als arbres –van per terra a gran velocitat– i passen l’hivern als seus nius del sotabosc, envoltats de tot el menjar que han recollit durant el bon temps. A finals d’estiu i principis de tardor se’ls pot veure als parcs, corrent molt de pressa i amb fruitetes a la boca. Quan travesso el meu campus de Glendon de la Universitat de York, els veig tot sovint passar amunt i avall a la velocitat de la llum. Però he descobert que els agrada molt prendre el sol i quins són els camins que fan per anar d’un lloc a l’altre. Gràcies a observar-los i a omplir-me de paciència tot esperant el moment, he aconseguit diverses fotos de chipmunks, fins i tot de ben a prop.

Algunes de les fotos de chipmunks d’aquest article les he fet al campus de Glendon (és tot un jardí i està envoltat de bosc); les altres al High Park de Toronto. Per a les dels chipmunks del High Park vaig deixar trossets de pa, allí on em semblava més adient, i vaig esperar immòbil més d’una hora, però vaig aconseguir el que volia. Espero que us agradin!

Click to view slideshow.

Dedicat a dues trompetistes de la Sant Andreu Jazz Band: Alba i Elsa Armengou.

A Toronto hi ha molts esquirols. Tants n’hi ha, que de vegades amoïnen i tot; sobretot si una família d’esquirols decideix fer niu sota la teva teulada i, apa, corredisses amunt i avall a tota hora dels veïns de dalt. Jo visc en un pis d’un edifici, per tant, no tinc aquest problema i només veig esquirols quan surto al carrer. Quan fa bon temps, sempre en trobo pertot arreu pujant i baixant els arbres dels carrers petits. És divertit veure com es llancen d’un arbre a un altre amb una agilitat admirable i com si la llei de la gravetat no existís. Els parcs i jardins públics n’estan cosits i allí els pots veure −un moment aquí, un moment allà− destacant tots negres enmig de l’herba ben verda, perquè la gran majoria d’esquirols de Toronto són negres. 

L’esquirol negre, una mutació natural de l’esquirol gris, deu la seva pigmentació a una gran abundància de melanina (un cas oposat a l’albinisme). Aquest esquirol és propi de certes zones de l’Amèrica del Nord on, originalment, tot era cobert de boscos densos i gairebé impenetrables. El seu color fosc els permetia amagar-se bé entre el fullage espès. A més, l’esquirol negre té una millor tolerància al fred, la qual cosa el fa idoni per regions com ara la província d’Ontàrio (on hi ha la ciutat de Toronto). Segons he llegit, l’esquirol negre és més fort i agresiu que l’esquirol gris, i molt més que l’esquirol roig –aquest últim l’autòcton d’Europa. Per això, quan se l’introdueix en terres pròpies dels altres esquirols, els acaba foragitant i ell domina l’àrea.

Tal vegada són agresius, però el que sé de segur és que mai no s’estan quiets. Si els vols fotografiar et cal una paciència de sant mentre esperes, amb la càmera a punt, que per algun miracle se’t posi al davant un esquirol capaç de no bellugar-se durant uns segons. La meva tàctica, a més de carregar-me de paciència, és fer uns sorollets amb la llengua contra el paladar. No sé si els sorollets que m’he inventat, per enxampar-los amb la càmera, tenen res a veure amb la seva parla, però sol funcionar per uns instants. Faig el sorollet i aquell belluguet negre i pelut s’immobilitza escoltant. Aleshores he de disparar sense pensar-m’hi ni un instant, si me’l vull endur dins de la càmera, perquè només un moment de vaciŀlació i l’esquirol ja és dalt d’un arbre o qui sap on.

Si vàreu llegir l’article Gats i finestres (una ciutat plena de gats), potser us pregunteu si els gats no els cacen tots aquests esquirols. No sé si algun esquirol no acaba a la panxa d’un gat, però tinc els meus dubtes després del que vaig presenciar ara fa uns anys. Em trobava en el jardí d’uns amics on hi creixia un arbre al costat de la reixa –dalt de l’arbre hi havia un niu d’esquirols i, per l’època de l’any, les cries havien de ser ben petites. Tot d’un plegat, dalt del reixat del jardí, va aparèixer un gat enorme que avançà cap a l’arbre. I ja hi anava a pujar que, com un llamp, surt la mare esquirol (suposo que era la mare) i se situa entre el niu i el gatot. Hi va haver un moment de tensió i d’immobilitat general que es trencà en sentir-se una mena de cla-cla-cla ensordidor que la mare esquirol feia amb les dents. Era realment aterrador. Al gatot, un veritable gegant comparat amb l’esquirol, se li van eriçar tots els pèls i, en un tres i no res, va fugir rabent –em sembla que encara deu córrer.

Us deixo amb algunes fotografies d’esquirols que vaig fer aquest estiu.

Click to view slideshow.

Quan a casa m’explicaven els fets que van dur a l’11 de setembre de 1714, què va passar i les conseqüències (amb més o menys detalls segons l’edat que jo tenia), m’imaginava la defensa de Barcelona com una peŀlícula de Hollywood –tot sigui dit. Rafael Casanova tenia l’aspecte de Charlton Heston, Joan Baptista Basset s’assemblava a Errol Flynn, el general Moragues era interpretat per Burt Lancaster i l’heroica gent de Barcelona actuava també com una colla d’herois de peŀlícula, ves. No cal dir que a l’exèrcit enemic hi veia tota una munió de malvats amb bigotis recargolats i mirades sinistres. És clar que va arribar el dia que tot aquest afer esdevingué més autèntic a la meva ment, però aquelles imatges infantils van aconseguir que l’11 de setembre fos per a mi un dia assenyalat d’herois i heroismes, un dia, ras i curt, d’importància cabdal. Un dia on es va perdre tot i, tanmateix, ja se sap que tard o d’hora els bons sempre acaben guanyant. I, en aquest cas, nosaltres som els bons. Endavant! Independència!

Bona diada a tothom!

El 4 de setembre de l’any passat vàrem celebrar la primera Diada Estellés. Per a l’ocasió us vaig parlar del poema de l’escriptor valencià, “Cançó de bressol”, i us el vaig copiar. Aquí us enllaço al meu l’article del 2010 –heu de llegir el poema si encara no el coneixeu, i si el coneixeu és un bon moment per tornar-hi. També us enllaço al bloc d’en Víctor Pàmies, Raons que rimen.

Bona Diada Estellés!

El 22 d’agost, es compleix el centenari del naixement d’Enric Valor. Per aquest motiu els blocaires dels Països Catalans li fem, avui, un homenatge.

De segur que molts dels lectors d’aquest bloc ja sabeu qui era Enric Valor, però els adolescents als qui va adreçat el bloc és possible que no en sàpiguen res, així que els en faré cinc cèntims.

Enric Valor va néixer, evidentment, l’any 1911, a Castalla (País Valencià). Fou un escriptor que conreà la noveŀla i, a més, recopilà un gran nombre de rondalles valencianes que, fins a aquell moment, eren de tradició oral. Són molt importants, també, els seus textos sobre gramàtica i lexicografia valenciana. En els seus escrits emprà la gramàtica normativa catalana i, alhora, una gran riquesa d’expressions dialectals. Fou un gran defensor de la llengua catalana, i de la unitat de la llengua catalana.

No us explicaré res més sobre Enric Valor, per dues raons: el més important d’un escriptor és el que escriu, i si voleu saber més coses sobre ell (d’altra banda, molt interessants) de segur que la xarxa en va plena, avui. Us prego que llegiu els seus textos i feu un passeig per la xarxa; no us en penedireu. Un bon lloc per començar és el web d’Edicions del Bullent. Edicions del Bullent destaca, entre altres coses, per l’abundància de material d’Enric Valor –a més de convocar cada any el Premi Enric Valor de Literatura Juvenil. En aquesta editorial podeu trobar la coŀlecció Rondalles valencianes, d’Enric Valor, en vuit volums, així com una edició dramatitzada, amb CD, i em sembla que encara tenen més coses i tot. També us recomano vivament que aneu a VilaWeb on, des de fa dies, publiquen rondalles de l’escriptor valencià. Us paso l’enllaç a la rondalla d’avui, “El xiquet que va nàixer de peus”, i a la dreta de la pàgina de VilaWeb trobareu l’enllac a d’altres –val la pena!

Quan haureu llegit algunes coses d’Enric Valor, i sobre l’escriptor, de segur que us traureu el barret, un barret tan elegant com el que ell duia.

A l’últim article us explicava com la Bel s’havia proposat que el seu institut emprés Més enllà del somni a les classes de català. Doncs ho va aconseguir! Un cop aconseguit, em posà en contacte amb el seu professor –hem de preparar alguna mena de vídeo conferència, ja que no puc anar a Manacor a parlar amb els alumnes. No us sembla fantàstic? Fins ara no us n’havia dit res perquè volia comentar-ho avui, 15 d’agost, aniversari de la Bel. Tretze anys compleix avui aquesta nena tan espavilada.

 Estimada Bel:
Com que em vas dir que t’agraden els gats, t’envio una fotografia d’un “gatet”que vaig fer al zoològic de Toronto i, és clar, no poden faltar unes flors. Ah, i et diré un secret: l’Anna de Més enllà del somni compleix tretze anys a Perduts a l’altre món, també a l’agost.

 PER MOLTS ANYS!

De segur que ja us heu adonat que el bloc té un aspecte diferent. Feia molt temps que volia canviar l’aparença del bloc i a la fi m’he decidit –el meu aniversari m’ha empès a fer-ho; un regal que em faig jo mateixa. Tanmateix, la decisió de canviar-lo no ha estat pas per una raó d’estètica –ja m’agradava prou com era abans–, sinó per tenir més possibilitats de fer-hi coses. El tema que tenia abans (en diuen “tema”), el més antic de WordPress, em limitava molt. Amb aquest puc enviar un post individual sense que hi desaparegui tot el que tinc a la dreta de la pàgina; el lector veu més clarament les anomenades “pàgines” (ara al capdamunt), com ara per trobar els meus llibres –molts lectors em deien que no ho veien–; l’espai per al text és més ample i els caràcters són molt més clars (de segur que els lectors amb problemes a la vista ho agrairan); les fotografies surten un poc més clares; i moltes més avantatges que no us atabalaré explicant, només afegiré que amb el nou bloc puc posar slideshows (espectacles de diapositives?). I amb això vaig a l’altre cosa de la qual us volia parlar. Ah, però abans us he de dir que el canvi d’aspecte del bloc ha comportat una mica de desgavell; a poc a poc aniré recuperant les coses que tenia a la dreta de la pàgina i tornaré a posar bé algunes fotografies d’antics articles.

Fa un mes i mig em vaig comprar una càmera digital. No us deu semblar res de particular, però és la primera vegada a la vida que tinc una càmera digital, i feia molts anys que no tenia una càmera de cap mena. És ben senzilleta, però em permet mostrar-vos el que veuen els meus ulls, el lloc on visc des de fa tants anys i que és tan lluny de vosaltres. I avui us ofereixo, en aquest bloc, un seguit de fotografies que he fet tot passejant pel meu barri. Aquest barri, on he viscut gran part de la meva vida, es diu The Annex, i és també el barri de l’Anna, la protagonista de Més enllà del somni. Heu de tenir present que són imatges de l’estiu; a l’hivern és absolutament diferent, com si fos un altre lloc del planeta. Espero que en gaudiu!

Només feia dos dies que ens havíem instaŀlat en una caseta adossada a una masia, prop del poblet de Corts i no gaire lluny de Banyoles. Mentre la meva mare tenia cura de la meva germaneta de no gaire més d’un any i, de segur, intentava desfer-se dels milers de mosques que tot ho omplien, vaig sortir d’exploració. A les tres nenes de la masia, amb les quals arribaria a fer una amistat de les bones, encara no les coneixia gaire, així que, tota sola, vaig enfilar un camí vorejat de conreus que em va dur cap a una altra masia. Tot just hi arribava que em vaig trobar un nen de la meva edat, assegut a la vora del camí i amb un llarg bri d’herba entre els llavis.

–Ei! Nena de Barcelona! –va fer.

Ras i curt: allò era una provocació.

Tot d’una vaig arrencar un bri d’herba que vaig deixar penjant de la boca i, amb les mans a les butxaques dels pantalons curts i un posat de persona avesada a la vida (o això pretenia), m’hi vaig apropar. Em vaig quedar plantada davant d’ell, encara amb el bri d’herba a la boca (em començava a molestar el gust; qui sap quina herba havia agafat).

De seguida va quedar clar que aquell nen tenia ganes de competir amb “la nena de Barcelona”. Va quedar patent, també, que una nena de Barcelona era, per definició (la del nen), una bleda assolellada. Com que a mi, en aquella època, no m’agradava Barcelona, ni els nens ni les nenes de Barcelona (tret dels meus cosins), i tenint en compte que mai no desaprofitava l’ocasió de demostrar que de bleda no en tenia ni l’ombra, vaig entrar de ple a la competició amb el nen.

Ja amb els cabells plens de pols, amb cops i els genolls pelats, després de fer tombarelles sobre la pols del camí, i rodes, salts i tota mena d’acrobàcies, i de llançar pedres i fer xiulets estridents, el nen es va adonar que aquella nena de Barcelona era força estranya i no se la podia guanyar fàcilment. Ha, aquell nen no tenia ni idea amb qui es trobava.

Aleshores, el nen va fer un somriure entremaliat, se me’n va al mig del camí, s’asseu al costat d’una patanada de vaca (o de cavall, qui ho sap) i l’agafa amb les mans. Em vaig quedar de pedra allí on era. El nen, tot passant-se la patanada d’una mà a l’altra, es feia un tip de riure. La seva darrera estratègia m’havia vençut: no em veia capaç d’emular tal tàctica guerrera. El vaig deixar allí, al mig del camí, i vaig tornar a casa amb l’orgull per terra.

He de dir, però, a favor del nen, que mai no em va retreure l’episodi de la patanada. La meva capitulació mai no va passar a la història i, fins i tot, em vaig guanyar un cert respecte del vencedor. Vam jugar moltes vegades a córrer al voltant del paller, a enfilar-nos als arbres i a fet i amagar amb les nenes amigues. Tanmateix –ai, tanmateix–, la ferida de la derrota mai no s’ha tancat del tot. Al llarg de la meva vida, quan he hagut de competir, com ara per una posició a la universitat, sempre he sentit un desassossec en pensar “i si els altres agafen una patanada de vaca?”

M’ha fet molta iŀlusió saber que dues de les meves nenes preferides hi van assistir. L’una és la Valèria, una poeta magnífica –si no heu llegit el poema seu que vaig publicar al bloc fa cap a un any, us suggereixo que el llegiu ara, no us en penedireu; el trobareu aquí. L’altra nena és l’Elsa, de qui us vaig parlar no fa gaire, una trompetista adorable de sis anys i membre de la Sant Andreu Jazz Band (ho podeu llegir aquí). La mare de l’Elsa va comprar el meu llibre per a la seva filla Alba de deu anys que aquell dia tenia assaig amb la banda, però l’Elsa va començar a llegir el llibre al metro i va continuar la lectura abans d’anar a dormir –va llegir uns capítols. No sé si l’ha acabat, tanmateix, quan em vaig assabentar que n’havia llegit un bon tros –amb sis anys!–, em vaig quedar bocabadada. Em trec el barret, Elsa.

No us en dic res més perquè Yves Gerbeau, un escriptor que té un bloc molt recomanable on hi escriu un relat cada dia (déu n’hi do!) –Amb idees a la llengua (no per a infants)–, i que era a l’acte de la Catalònia, ha escrit una crònica molt bona de la presentació en un dels blocs d’Anna Maria Villalonga. No us perdeu la crònica. Us l’enllaço aquí sota.

El secret de L’oreneta, entre Toronto i Catalunya

El secret de L’oreneta el podeu trobar a la llibreria Catalònia o demanar-lo a llibres.cat.

La idea de El secret de L’oreneta es va formar de sobte, la noveŀla va avançar amb empenta i en unes setmanes la tenia llesta. I la idea, en el cas d’aquest text, no va sorgir de cap somni.

Com passa amb altres persones de la meva generació, quan era molt joveneta em vaig fer un tip de llegir llibres d’Enid Blyton; per tant, aquestes lectures van deixar una forta emprenta al meu cervell. El secret de L’oreneta, doncs, té un dels origens en aquests llibres: una colla de nens i nenes, vacances, un poble, bicicletes i, és clar, no podien faltar una casa deshabitada, uns dolents i un misteri. Tanmateix, com que tot i partir dels tòpics m’agrada examinar-ne les possibilitats i fer-ne una altra cosa, en El secret de L’oreneta els dolents no són els criminals típics d’aquestes noveŀles. Al meu llibre, els dolents són franquistes de certa volada –val a dir, doncs, i considerant que la història esdevé als anys seixanta, que els dolents són l’autoritat.

Un tret definitori de molts dels meus relats és el d’emprar l’ambigüitat. Es tracta d’un joc, però un joc que pot ser l’espurna que encén l’interès del lector per la història que llegeix. En el cas de El secret de L’oreneta es tracta, senzillament, de coincidències, encara que al principi semblin fets sobrenaturals. Però el joc hi és, un joc d’ambigüitats que esdevé l’element que comença a teixir la trama. Per aconseguir-ho vaig trobar un camí, per a mi, irresistible: una història dins de la història principal i narrada per un dels personatges.

I no em vaig poder estar d’emprar el recurs de les històries dins la història un altre parell de vegades, amb la història de la Dolors i la d’en Pep Sorribes. Aquesta última, el capítol “Uns anys endarrere”, complia una doble funció: d’una banda era una peça imprescindible per gairebé deixar llest el puzle i, d’altra banda, abordava directament el tema de la Guerra Civil i la postguerra que havia estat present des del principi de la noveŀla.

Tot i això, El secret de L’oreneta parteix també dels meus records d’estiu a Castellterçol –Castellpins a la noveŀla. La Plaça de l’Alzina (amb el nom canviat), la farmàcia, el carrer darrere el campanar, la carretera que passa per casa l’Alfonso, el cinema de la parròquia, els turons plens de fòssils i, fins i tot, la casa deshabitada (ben bé com la de la noveŀla), estan trets de Castellterçol. Però no es tracta només d’indrets, sinó que tota la noveŀla està amarada de sensacions viscudes fa molt temps, però que, encara ara, les sento molt i molt vives.