El naixement d’una nació

Canadà és el gran desconegut. Poc se’n sap a fora, només que té neu, boscos, llacs i deixa de comptar. Potser hi ha qui sap que Canadà va esdevenir independent l’1 de juliol de 1867, ja que aquest és el dia de Canadà, però he de dir que no va ser ben bé així. Aquest país es va formar molt a poc a poc, i el veritable naixement va ser quan els seus habitants s’ho van creure, gràcies al paper determinant del Canadà durant Primera Guerra Mundial.

A mitjans del segle XIX, aquest territori que en diem Canadà estava dividit en tres colonies britàniques: Canada, Nova Scotia i New Brunswick, les quals, impeŀlides pel perill d’una agressió per part d’Estats Units, i alhora amb el desig d’aconseguir millors perspectives comercials, van decidir unir-se en una confederació autònoma. I van començar a negociar l’unificació. A la fi, l’any 1867 el Parlament Britànic va passar la British North American Act i es va crear el nou país de Canadà que, en aquell moment, estava dividit en quatre províncies: New Brunswick, Nova Scotia, i Ontario i Quebec que eren la divisió de l’antiga colonia de Canada. Però aquesta nova confederació no era totalment independent perquè estava sota el domini de l’Imperi Britànic i, de fet, es deia Dominion of Canada.

Transforms the Province of Canada into the Dominion of Canada. Restores Upper Canada and Lower Canada as Ontario and Quebec. Continues the colonies of New Brunswick and Nova Scotia as provinces. Responsible Government without Double Majority Convention.

Es van afegir més províncies i territoris, i l’any 1931 el Parlament Britànic va reconeixer la independència de Canadà. Però no va ser fins el 1982, sota el primer ministre Pierre Trudeau, que Canadà va atènyer el control de la seva constitució. I fins aquí tenim la part oficial, però el que va fer néixer la nació va ser quan la gent del país se sentí canadenca. Com deia més amunt, això va ocórrer amb el paper esteŀlar que va tenir Canadà a la Primera Guerra Mundial. Particularment a la batalla de Vimy Ridge.

Quan les tropes canadenques d’infanteria van arribar a França, l’any 1914, es van trobar amb un exèrcit aliat liderat per força incompetents. I ben aviat els canadencs van començar a fer-se notar, fins al punt que no van tardar gaire a ser les forces aliades més temudes pels alemanys, per bé que la gran majoria de soldats canadencs no eren professionals. De bon principi, ja va destacar un soldat anomenat Francis Pegahmagabow, dels Wasauksing de les Primeres Nacions indígenes del Canadà. Semblava indestructible. Com que estava entrenat a caçar, seguir rastres, córrer darrera animals, amagar-se, passar desapercebut entre els arbres i, a més, tenia una punteria exceŀlent, el feien fer de missatger —els cables de telègraf els havien tallat els alemanys i calia algú per dur els missatges amunt i avall fora de les trinxeres—. Pegahmagabow sortia de la trinxera i aconseguia arribar al seu destí, moltes vegades a camp descobert, sense que cap alemany l’encertés ni amb la metralladora. Es deia que un missatger durava viu màxim una setmana, però Pegahmagabow va arribar viu al final de la guerra. I a més de missatger, en veure la punteria que tenia, el van fer franctirador, activitat amb la qual també es vivia ben poc a la guerra, però ell com si res —fins i tot va poder fugir iŀlès d’un atac amb gas on quasi tothom va morir. En tornar al Canadà acabada la guerra, va esdevenir tota la vida un activista pel drets dels indígenes canadencs.

Com deia, entre els que manaven les forces aliades europees hi havia un munt d’incompetents, tot i que eren oficials militars professionals, molts aristòcrates, a qui els semblava bé enviar milers de soldats a avançar en massa en atacs frontals davant les metralladores alemanyes, sense cap tàctica militar ni, semblava, cap idea de què estaven fent. D’altra banda, a càrrec de les tropes canadenques hi havia el general Arthur William Currie, a qui va xocar veure el que passava i la poca preparació que semblaven tenir molts d’aquells oficials europeus. Ell va revolucionar-ho tot introduint un bon entrenament, tàctiques militars, estudi del terreny i pràctica de l’atac abans de fer-lo. I el més curiós era que el general Currie no venia del món militar —abans de la guerra era un agent d’assegurances.

Una altra innovació del general Currie va ser explicar els detalls d’allò que es faria a l’atac, a tots aquells que hi participarien, la qual cosa no ho havien fet mai els generals europeus. Currie creia que cada soldat era important i que havia de saber quin era el seu rol en un atac i poder fer decisions si, per exemple, moria el seu oficial. Per tant, va preparar molt bé totes les tropes al seu càrrec abans de l’atac a Vimy Ridge, una àrea al nord de França, la qual feia tres anys que francesos i anglesos intentaven recuperar dels alemanys. Tres anys, molts milers de morts i el lloc continuava en mans dels alemanys. Fent un spoiler, diré que els canadencs van aconseguir Vimy Ridge en tres dies.

Abans de l’atac a Vimy Ridge, el general Currie va fer tres mesos d’entrenament sobre el terreny amb les tropes, calculant cada cosa que es faria amb gran precisió, els minuts o segons que tardarien uns soldats a arribar a tal lloc o tal altre, qui aniria per aquí o per allà, què farien si passava això o allò. Tres mesos així, fins que els soldats se sabien cada moviment de memòria. Mentrestant, també entrenava petits grups de soldats ràpids i decidits per a aconseguir documents dels alemanys i així tenir informació de l’enemic. Aquí va destacar el capitá Thain Wendell MacDowell, un jove que havia estat estudiant de la Universitat de Toronto.

El mateix dia de l’atac a Vimy Ridge, el 9 d’abril de 1917, el capità MacDowell, acompanyat de dos soldats, va arribar a les posicions alemanyes molt abans que la seva companyia. Eren, doncs, tres homes, els quals van destruir dos nius de metralladores mentre els alemanys fugien. Aleshores, MacDowell i els seus dos companys van veure un alemany que entrava en un túnel. El capità va fer esperar els altres dos homes fora i ell va entrar al túnel armat amb un fusell. En una sala subterrània hi havia 75 soldats alemanys. MacDowell, impertèrrit, els va convèncer que hi havia tot un batalló esperant a fora. Els va fer presoners a tots i, a més, es va endur un munt de documents que hi havia a la sala.

Com ja he dit, en tres dies els canadencs s’apropiaven de Vimy Ridge, allò que amb tres anys ni francesos ni anglesos no havien aconseguit. Ara bé, els canadencs no es van escapar de tenir molts morts i ferits.

Els canadencs van continuar a la guerra, fent sempre una feina impecable i amb decisió. De vegades amb actuacions totalment inaudites, com la trobada entre Richthofen i Wilfrid Reid May, un jove pilot canadenc. El famós Baró Roig, el Baró von Richthofen, pilot alemany que havia abatut 80 avions tot sol i que, si te’l trobaves, no sorties viu, va trobar-se cara a cara amb Wilfrid May. Però de la trobada qui no en va sortir viu va ser Richthofen. Hi ha molta especulació sobre qui va matar el Baró Roig; podria haver estat el pilot canadenc May o un tret d’un altre pilot allí a prop o potser des de terra, però el cas és que de la trobada entre el jove canadenc i Richthofen, va sortir mal parat el segon.

Totes les innovacions militars i continues victories per part dels canadencs van dur a un canvi de percepció sobre el Canadà. Els imperis europeus veien, per primera vegada, una força colonial que triomfava contra un poder europeu en terra europea. I al Canadà, tots aquests èxits van dur a un fort sentiment d’orgull de país entre la gent, fins i tot entre la gent que no havia nascut al Canadà, que només hi havia immigrat. Un sentiment que no existia abans. Com va dir el general canadenc A. E. Ross del final de la batalla de Vimy Ridge: “En aquests minuts, he presenciat el naixement d’una nació”.

Publicat dins de Canadà | 12 comentaris

Bona nit

Hola amics,
Tinc tanta feina que no dono abast ni per fer-la. Impossible escriure una entrada com cal al blog, però com que no convé que s’aturin les entrades o en un no-res morirà el blog, us convido uns segons a les meves classes (captura de pantalla), així sembla que s’escurça la distància. Intentaré fer alguna cosa més interessant d’aquí a set dies.
Cuideu-vos. Una abraçada!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 12 comentaris

Comença la primavera, segons sembla

Primer dia de primavera. La temperatura s’ha disparat molt cap amunt, passant de sobte de sota zero a 14 graus y sol. Semblava un dia bonic, des de la finestra.

No estic gens bé de salut, però continuo treballant dia i nit, i no per gust. Tinc unes ganes enormes d’escriure —hi ha tantes històries al meu cap, no m’estranyaria que en fossin centenars! Algunes van i venen; d’altres em ronden uns dies i després passa el temps i me m’oblido, només en queda com un flaire que ja no sé de què anava. No he escrit d’una manera seriosa des que vaig acabar Ombres i flames fa cap a tres anys. L’únic que faig és treballar per a l’universitat, però sense ganes. Que faci classes amb entusiasme i m’interessi que els alumnes aprenguin molt, no vol dir que m’agradi la feina, ja no, per diverses raons que algun dia que estigui d’humor us explicaré. Estic trista i decebuda per un seguit de coses.

A Toronto, que fins ara s’estaven fent bé les coses pel que fa a la covid, s’ha decidit obrir els restaurants per primera vegada (amb capacitat limitada), just quan les infeccions tornen a anar amunt, ateses les variants del virus. Hi ha hospitals de Toronto on ja no s’hi cap i el país té una acumulació de quasi 400.000 intervencions quirúrgiques endarrerides, però, ei, obrim els restaurants. D’altra banda, les perruqueries, tancades des de l’octubre, no s’obriran —els cabells ja em baixen per l’esquena— i, no ho sé, però jo diria que les perruqueries són més necessàries que els restaurants.

Fins ara el govern seguia el que recomanaven els metges, però per alguna raó han canviat d’estratègia, i ara els metges estan enfadats i ja han avisat de què ens espera. A més, falta molt perquè hi hagi prou gent vaccinada per fer una diferència. I ara hi ha tot de gent  contenta amb aquesta idea de que tornem a la normalitat. Normalitat? Mai tornarem a l’anomenada normalitat, si de cas, en serà una altra. I no em refereixo només per una qüestió del coronavirus. O sigui, tornar a viatjar amunt i avall a tot drap, per exemple? Sabeu quants viatges amb avió fa la gent cada any al món? 4.3 milers de milions de viatges —a Estats Units tot sol la gent fa 700 milions de viatges amb avió a l’any només dins del país. Vist amb els números davant, fa feredat. I mentrestant, el canvi climàtic també a tot drap. En fi.

Estic cansada.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 16 comentaris

Un fragment innocent

Acaben de canviar l’hora al Canadà. Apa, a dormir una hora menys, ves quina gràcia si ja no dormo per massa feina. Fa més de 19 hores que em trobo preparant tres exàmens per la setmana que ve; demà m’hi hauré de passar tot el dia també, i tota la nit. I encara estic corregint els de la setmana passada i els de la setmana abans. Cada setmana hi ha proves fetes a la plataforma e-class —és un malson que ja us vaig explicar fa mesos i que ha començat a causar-me ansietat perquè no sé com fer-m’ho ni treballant mínim 18 hores cada dia. Només sé que vull descansar, amb desesperació, que porto un any sense descansar gens, caram! No és estrany que m’estigui posant tan malalta.

Potser que plegui perquè no trobo cap tema interessant. Sé que tinc molts temes pel cervell, però el cansament no em deixa accedir-hi. A veure, potser si respiro amb calma…

Mireu, si no us fa res, recorreré a Les urpes del drac, la tercera noveŀla de la saga. Espero que us agradi aquest fragment innocent que no revela res.

L’ocellot s’alçà molt amunt i, en un tancar i obrir d’ulls, planava sobre l’Oceà dels Monstres. Les noietes, amb pànic, s’agafaren ben fort a la Negreta fins que l’ocell féu una girada suau i enfilà per sobre la fortificació i el mar tancat. Ara allò els semblava meravellós: res no es podia comparar a volar en un ocell gegantí, res! Algunes gavines encuriosides anaven a investigar qui envaïa el seu món de les altures, però es quedaven endarrere fent xiscles, potser d’admiració o bé d’enuig. La Negreta volava baix i batia les ales a poca distància de les petites onades verdes i blanques; només es remuntava una mica quan hi havia un veler amb algun maià que les mirava passar. L’ocell pujà més amunt en arribar a la ciutat, la qual deixà endarrere amb unes poques picades d’ales, i ja volaven per sobre els tarongers cap a l’impressionant mur que els separava de les terres àrides. En un tres i no res van passar-hi per sobre. Les noietes es van sentir amb aprensió quan la Negreta va aterrar prop d’uns arbres sota els quals dormisquejava una colla de lleons. Van baixar de l’ocell com hi havien pujat i es trobaren a uns metres de les bestiasses que s’havien incorporat i avançaven lentament cap a elles. La Ling es va treure la flauta i tocà una melodia.

―No tingueu por ―va fer quan els lleons es rebolcaren per terra i es van quedar panxa enlaire esperant que els fessin festes; s’hi apropà, amb les noietes aferrades a la seva camisa―. Apa, feu-los manyagueries, que ho estan esperant ―la bruixa s’ajupí i gratà un lleó enorme; però les noies s’estaven allí dretes sense decidir-s’hi, en absolut.
―No n’hi ha de petitons? ―va preguntar l’Alison amb un fil de veu.
―Ara no. I si en tinguessin no us aconsellaria pas tocar-los perquè els grans, amb música o sense, us atacarien.

Les noietes es van estremir. S’estaven molt juntes sense moure’s, fins que el lleó que la Ling amanyagava llepà el peu de l’Alison que va fer un crit.

―Si la Ling creu que no hi ha perill, no n’hi deu haver pas ―considerà l’Anna qui, amb l’Alison arrapada al seu braç, s’ajupí al costat d’un altre lleó i li passà la mà per la panxa.

No tenia el pèl suau com el d’en Puff, però la panxa era calentona i el lleó feia grunys de plaer. Passats uns moments, l’Alison s’afegí al gratament de panxa lleonina. Aviat es van veure encerclades per mitja dotzena de lleons que els demanaven afalacs que s’havien de repartir. De tant en tant la Ling tocava la flauta, potser per assegurar-se que els lleons continuarien ben amansits. Passada una estona les nenes se sentien tan bé amb els lleons, que fins i tot es van estirar a terra amb el cap sobre una d’aquelles panxes com si fos un coixí.

La boirina de primera hora ja s’havia esvaït. I mentre l’Anna gratava el coll del lleo que li feia de coixí i l’animalot li llepava la mà amb fruïció fins a deixar-la-hi ben neta, la Ling va dir que havien de partir o no tindrien temps.

―Temps per a què? ―li preguntà l’Alison.
―És una sorpresa. Què, us han agradat els meus gatets?

Les noies van assentir, i s’endevinava només de veure’ls l’expressió. A l’Anna li sabia greu anar-se’n, però estava intrigada: què devia ser la sorpresa que deia la Ling? Quan van arribar a la Negreta, la bruixa l’hagué de despertar ―aquell ocellot sempre que podia s’adormia.

Aquesta vegada van volar cap a l’est, per la part de fora el mur. A la seva dreta podien veure els tarongers, la ciutat i el mar allà lluny, després boscos de palmeres curulles de dàtils i nombrosos conreus. Els deixaren endarrere i la Negreta va fer cap al sud.

―Aquí van ancorar els pirates, aquella vegada que es van endur la gata, potser la mare d’en Groc ―va informar la Ling quan van passar per una platja de l’Oceà dels Monstres.     

La Negreta deixà la platja endarrere i fendí l’aire per sobre l’oceà. Les noietes es posaren tenses. No treien els ulls d’aquella planassa blava i misteriosa, escodrinyant les aigües per si hi veien algun monstre. La bruixa, d’altra banda, semblava d’allò més tranquiŀla: asseguda entre les plomes, mirava endavant amb un somriure de satisfacció mentre sentia la brisa a la cara.

―Allí! ―va cridar l’Anna.

L’Alison mirà on assenyalava la seva companya i clavà els dits al braç de la Ling qui, com a tota resposta al que veia, va fer una rialleta i afegí:

―Animalons, com són de primitius.

 Sota les aigües, prop de la superfície, podien veure com un tauró gegantí atacava despietat un altre peixot que es defensava amb unes queixalades brutals. Les dues noietes ni respiraven. Van deixar les aigües vermelles i agitades i van girar altre cop cap a l’est.

―D’on ha sortit la Negreta? ―preguntà l’Alison― Té a veure amb els monstres de l’oceà?―I ara! No, la Negreta ve dels temps de la rebeŀlió de Mai, la rebeŀlió de les dones.
―Oh, explica’ns què va passar! ―va exclamar l’Anna.

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català | Etiquetat com a , , | 22 comentaris

Feminisme i bruixes

Com que el dilluns és el dia internacional de la dona, he pensat parlar una micona d’això, però sobretot de bruixes.

Sóc feminista (bruixa no, però he creat la bruixa Ling). En sóc des que vaig néixer, perquè mai a la vida m’ha passat pel cap que no tingués el mateix talent i els mateixos drets que un home. A més, la meva mare es va encarregar que jo en fos ben conscient tal com la meva àvia, s’havia encarregat d’inculcar el mateix a la meva mare. Som ja tres generacions de dones que hem estat ben convençudes de la igualtat entre homes i dones. Em sento molt orgullosa de les dues dones que em precedeixen perquè, a més, estem parlant de fa molts anys, sobretot pel que fa a la meva àvia, la qual sempre deia a la meva mare que havia de fer una carrera universitaria i mai no dependre de ningú —no la va fer ni va acabar del tot l’escola per culpa de la guerra civil i el que vingué després. I la meva àvia va morir d’un atac de cor quan la meva mare tenia 17 anys. Com que patia del cor, haver aguantat els bombardejos a Barcelona l’havia deixat pitjor. La meva mare sempre va acusar Franco de la mort de la meva àvia.

Mentre vaig viure a Catalunya, va ser difícil això de sentir-me igual que un nen i amb els mateixos drets. Molta gent no acceptava que jo estigués tan convençuda dels meus drets com a persona. Només faltava que no m’agradessin gaire les nines, jugués a pirates i m’enfilés als arbres. I quan em vaig fer gran em vaig trobar en una societat amb la qual no encaixava, tret d’alguns bons amics.

Al Canadà no m’he sentit mai discriminada com a dona, malgrat que a la feina he tingut problemes, però per motius que res tenen a veure amb ser dona. Quan veig tot el que passa a l’estat espanyol amb el masclisme, me’n faig creus; em sembla com anar molt enrere en el temps —realment és un estat molt primitiu i sembla que se’n va més enrere per moments.

Potser arribarà als segles XVI i XVII i tornarà a cremar bruixes a la foguera, com passava a Europa durant aquests segles i cada vegada que sorgia un brot de pànic a les bruixes. Tant era que es tractés de països catòlics o protestants, perquè tots, vinga, a cremar bruixes.

El pitjor lloc va ser Escòcia, on unes 2.500 dones van ser acusades de bruixeria, torturades i executades. Tot pel pànic que els hi tenien les elits, com el rei Jaume VI d’Escòcia qui, un cop morta Elisabet I d’Anglaterra, ocupà el tron d’Anglaterra l’any 1603. L’home estava ben guillat i li venia d’anys enrere, perquè ja el 1590 no hi era tot, quan li va agafar la dèria de que la terrible tempesta, que va esclatar durant el viatge que havia fet de Dinamarca a Escòcia amb la seva promesa danesa, havia estat conjurada per les bruixes escoceses, al castell abandonat de Tantallon, perquè li tenien mania. Va fer agafar unes quantes dones de la comunitat, a qui van fer confesar sota tortura, i el mètode preferit era amb privació de la son fins que aconseguien que les dones tinguessin aŀlucinacions i aleshores confesaven coses rares. També les feien acusar d’altres dones, i així anar fent fins a tenir, com en el cas per la tempesta que va patir el rei Jaume VI, unes cent dones i, apa, a cremar-les de cop.

El pànic a les bruixes s’instigava per part de les elits, com és el cas amb Jaume VI d’Escòcia, per qui la cosa anava així: les bruixes eren ajudants del diable, el qual volia destruir personalment el rei Jaume. Suposadament, doncs, el diable havia dit que Jaume VI era el seu enemic més gran a la terra. Una manera, per tant, de donar-se importància.

Anys després, hi va haver un altre brot de pànic creat per Jaume VI. I un cop més es tractava de tot de bruixes conspirant contra el rei, segons ell.

Tan obsessionat estava que fins i tot va escriure el llibre Daemonologie, que és una teoria conspiratoria: el diable té tot de dimonis pel món que pacten amb gent, generalment dones, per ajudar-los a fer tot el mal possible amb màgia negra. Per tant, la bruixeria és una conspiració secreta entre certs humans i els dimonis. I contra aquesta conspiració només pot ajudar Déu, la qual cosa vol dir que l’única esperança pels creients són els reis amb poders divins, com Jaume VI. Quina manera d’ensarronar! Com passa amb les teories conspiratòries avui en dia. I com passa amb molts reis, com ara els d’Espanya. Que poc canvien les coses! S’ha de llegir més història.

Quan, a la mort d’Elisabet I, Jaume d’Escòcia esdevingué el rei Jaume I d’Anglaterra, es va adonar que li anava més bé inventar-se conspiracions per part dels catòlics, les quals van ser si fa no fa una còpia de les conspiracions de bruixeria, intercanviant les bruixes per catòlics. I dels centenars de dones que s’havien torturat i cremat se’n va oblidar.

Les caceres de bruixes van continuar a Escòcia, amb un brot de pànic cada vegada que a un poderós li convenia per aconseguir alguna cosa. Pràcticament totes les dones executades per bruixeria ho van ser en uns pocs brots de pànic instigats per les elits. 2.500 dones (i alguns homes) acusades de bruixeria, majorment ja d’una certa edat, i generalment tant elles com les joves de tarannà independent i insubmís.

I com estic jo, amb la salut i les obres de l’edifici? Doncs, pitjor estaria si em cremessin a la foguera.

Publicat dins de Retalls de biografia, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 14 comentaris

El que em ve al cap d’aquests últims dies

El divendres va fer dos anys que morí la meva mare, de matinada. I de matinada em trucà ma germana, i jo, molt malalta amb aquella pneumònia que va durar cinc mesos, abans de contestar ja sabia què havia passat, perquè la mort, com la policia, té tendència a arribar a aquestes hores per endur-se la gent. I sense haver dormit, malalta i amb una immensa tristesa vaig anar a fer una classe a la tarda per no perdre la feina, que aquí això de canceŀlar classes està molt mal vist.

Faig veritables esforços per tal que la indignació que duc a dins pugui més que l’enorme tristor que em burxa dia i nit; sempre els faig, aquests esforços, perquè la tristesa et duu a la depressió, però la indignació ajuda a lluitar i per tant a no decaure. Però com n’és, de difícil.

Farta de la universitat –no dels estudiants, angelets, tret d’un parell–, de com la covid serveix d’excusa per eliminar gent i assignatures –no essencials, diuen–; farta del fred, tot i que aquest hivern ha estat suau –no hem baixat més de 24 sota zero algunes nits i en general hem tingut temperatures d’uns 10 graus sota zero i poques nevades fortes–; farta d’estar malament de salut, farta de ser lluny de vosaltres i farta d’Espanya, això sempre. I avui dissabte, després que m’ha arribat la informació d’una de les editorials on publico, farta de no vendre llibres. De Més enllà del somni ni un venut en tot el 2020. Molt gros, ni un! I de Perduts a l’altre món un sol exemplar, un! Des d’aquí, el meu agraiment sincer a qui sigui que el va comprar. De El secret de L’Oreneta no sabré res, perquè mai no em diuen res, i de Històries d’hivern m’estimo més ni saber-ho perquè dubto que pugui ser una bona notícia. Les bones notícies fa uns anys que es van acabar.

Bé, ara que he aconseguit estar més furiosa que trista, vull deixar constància de la meva ràbia cap a Espanya; perquè no és només estar-ne farta ni mandangues, sinó odi autèntic per aquesta construcció artificial anomenada Espanya, odi pel que representa, pel que fa, i sobretot pel que ens fa. Que no tothom és igual, que també hi viu gent molt maca? Sí, és clar, a tot arreu del món s’hi troba gent molt maca, ves. També s’hi troben feixistes –a Espanya surten com bolets.

Darrerament m’he assabentat d’algunes coses interessants, o curioses com ara el que em va dir una estudiant africana que assisteix a un dels meus cursos. La noia és de Mali i aquest any s’hi està perque amb les classes a distància no li cal ser a Toronto. Bé, doncs l’altre dia ens va dir que el nom del seu país, Mali, en llengua bambara vol dir hipopòtam, i s’anomena així perquè hi ha moltíssims hipopòtams. No que sigui una informació súper interessant, però em va fer gràcia i suposo que poca gent fora de Mali ho deu saber.

També vaig descobrir fa uns dies per què als mapes antics s’hi troben tants dibuixos. Potser algú de vosaltres ja sap que es tracta de l’anomenat horror vacui d’alguns artistes, la por a deixar espais buits, sense guarnir. Es veu que aquesta aversió als espais buits en un mapa era prevalent entre els cartògrafs dels segles XVI i XVII, i per això omplien els oceans de monstres marins, vaixells, éssers mitològics. Però també a les parts de la terra on no hi havia res dibuixaven ocells, palmeres, animals sorprenents (quan es tractava de llocs fora d’Europa) i fins i tot rius, llacs, muntanyes i ciutats que no existien. I pertot arreu dibuixos de la rosa dels vents. Alguns, quan potser ja no els quedava res per dibuixar, escrivien textos petitets, i tot quedava ple d’aquest textos que ondulaven pels mapes. Només coneixem un cartògraf, però, que discuteix l’horror vacui: l’holandès Petrus Plancius, el qual explica, en una nota del 1592, quanta recerca havia de fer sobre les consteŀlacions per omplir parts del mapa que feia, altrament quedarien espais amb només buidor, explica amb horror. Cadascú té les seves manies.

Per acabar, us vull contar que fa una estona m’he trobat un comentari recent, força llarg, a l’entrada de la setmana passada, aquella dels tepuis de Veneçuela, que m’ha fet molta iŀlusió perquè l’ha escrit una veneçolana, a més descendent d’indígenes yaruro (o pumé). Està contenta que parli dels tepuis i de la seva biodiversitat especial, perquè darrerament no gaire gent diu coses positives de Veneçuela. Des de fa tres anys i mig viu a Catalunya i m’escriu en un català boníssim. Podeu veure el seu comentari aquí (és l’ultim comentari).

Cuideu-vos i una abraçada.

Publicat dins de Més enllà del somni | 6 comentaris

Un parell de cosetes i els tepuis

Breu: No m’han enderrocat la cuina (ve de l’entrada de fa una setmana), no de moment. Vaig fer una captura de pantalla del departament dels drets humans de la província, on diu que a les persones de risc per la covid (asma etc.) no els hi poden entrar a casa tret que hi hagi una emergència com ara un foc. Ho vaig enviar al manager principal amb un missatge molt contundent. La resposta va ser que deixaran tranquila la meva cuina mentre duri la covid. Ara bé, de no tenir aigua moltes hores cada dia no me n’escapo.

Molt amoinada amb el que passa amb les protestes per Pablo Hasél. No entenc què fan els mossos actuant així. Hi ha d’haver molta porqueria dins del cos. I només falten ara els vàndals de torn.

Em sembla que tots necessitem fugir una estoneta de tantes coses negatives que ens envolten. I què millor que endinsar-nos en mons perduts?

Avui m’he topat amb el nom Raleigh i m’ha vingut al cap Sir Walter Raleigh, el gran explorador, conegut més aviat per haver dut el tabac a Europa. Però a mi el seu nom em duu sempre als tepuis.

Me’n parlava el meu pare, dels altiplans que s’aixequen a la selva amazònica del nord est i que s’anomenen tepuis. I em parlava de El món perdut d’Arthur Conan Doyle, una de les lectures preferides de la seva adolescència, aquell món amb animals prehistòrics a dalt d’un tepui. I quan Rodriguez de la Fuente va anar a un d’aquests altiplans, tothom a casa va estar pendent de la televisió. Recordo com ell i un parell més d’homes saltaven d’un hidroavió a un petit llac dalt d’un tepui inexplorat, i jo ho mirava sense respirar –sortiria un animal prehistoric gegant del fons del llac? No en va sortir cap, però els tres homes devien guanyar un campionat de natació a jutjar per com anaven de ràpids cap a la vorera.

Els tepuis, la gran majoria inexplorats, es troben principalment a Veneçuela, tot i que n’hi ha també a Guyana i uns quants al Brasil. Un del tepuis més famosos de Veneçuela és l’Ayan, d’on cau el Salt de l’Àngel. Si tenim en compte que Veneçuela és el líder mundial pel que fa a la conservació de la selva —malgrat que quasi ningú en parla—, podem confiar en que els tepuis no acabaran destruïts pels depredadors humans. 

En total són 115 tepuis que s’alcen amunt amut cap als núvols, misteriosos i gairebé inassequibles, per això ben pocs han estat explorats. El més famós es el tepui Roraima, el primer en ser explorat, de 2810 metres d’altitud i que es troba a Veneçuela a la frontera amb Guyana i Brasil. L’any 1596, Sir Walter Raleigh el va veure des de la sabana i les selves que l’envolten i, com que considerà impossible pujar-hi, es limità a descriure’l a la seva tornada a Anglaterra. L’any 1877, quan Anglaterra es trobava en ple debat sobre la teoria de l’evolució de Darwin, la revista The Spectator va dir que potser era el moment d’anar al Roraima per trobar la informació que fa milers d’anys que el tepui ens vol donar. Set anys després hi va haver la primera expedició fins a dalt del Roraima, amb els dos exploradors britanics Everard im Thurn i Harry Perkins. Un bon tros amunt el tepui, s’arriba a un punt on no es pot avançar més perquè el que continua fins al cim és roca pelada vertical, però vet aquí que els exploradors Thurn i Perkins van descobrir una rampa amagada darrere un salt d’aigua que es pot travessar si no ha plogut molt. I d’aquest punt, doncs, amunt fins a dalt de l’altiplà.

És gràcies a aquesta rampa amagada que s’ha pogut explorar el Roraima, on la meitat de les especies de flora i fauna que hi viuen són endèmiques, úniques al món i algunes  relacionades a especies africanes i no pas sud-americanes, de quan els dos continents estaven junts, perquè els tepuis són espectacularment antics, dos mil milions d’anys d’antiguitat, un dels llocs més antics de la Terra, format de blocs verticals (els tepuis) de quars sorrenc precambrià que existeixen d’abans d’haver-hi vida al planeta. I la que ara hi viu és per aŀlucinar, com les granotetes negres, molt i molt petites, que ni poden nedar, ni saltar i es troben sota les pedres; també és curiósa la gran quantitat de plantes carnívores que hi ha pertot arreu. I el que a mi sempre em resulta més impressionant: a molts tepuis s’hi troben depressions de gran amplitud i profunditat, que tenen a dins espècies endèmiques diferents fins i tot de les altres del tepui! Tot un món perdut dins d’un món perdut.

No sé a vosaltres, però a mi tot això no només m’esvalota la imaginació sinó que em fa sentir contenta i tot.

Publicat dins de Natura | Etiquetat com a , , , | 19 comentaris

Els cops i fletxes de l’escandalós atzar

Publico l’entrada d’aquesta setmana un dia abans perquè no crec que el diumenge estigueu per llegir el meu blog. Jo no puc votar, com els hi ha passat a desenes de milers de catalans residents a l’estranger, i em sap molt greu. Ja sabeu que per poc que pugui sempre voto, a Catalunya i al Canadà. Si més no tinc la iŀlusió d’haver votat l’1 d’octubre de 2017. Vaig enviar el vot a la delegació catalana de Washington (aquí una foto del meu vot) i moltes vegades penso que vaig votar a la votació més important i històrica de Catalunya.

Tant de bo surti tot bé el diumenge.

Estic sense esma, de tanta feina, i molt preocupada per la salut. I per acabar-ho d’adobar, l’edifici on visc se n’ha empescat una altra. Ara que han acabat els balcons, i sembla que les parets exteriors també, arriba una altra cosa. Encara hi ha obres que estan a mitges, com la renovació dels dos enormes soterranis (l’un sota l’altre) que eren els garatges fins fa un any i mig quan van enviar els cotxes dels veïns a un edifici a 10 minuts de distància. Aquests soterranis agafen la part de sota de l’edifici, que té 26 pisos. Hi treballen uns 50 homes joves que a penes parlen anglès (nous arribats) i que no semblen entendre com s’ha de fer res, tot i els crits de bèstia que els hi fa qui els mana —ho recordo bé de l’estiu: sorprenia veure com eren tractats aquells nois, i angoixava veure que no tenien ni idea de què havien de fer però ens foradaven l’edifici per sota i tot al voltant. Saber això i que ahir al meu apartament tremolés amb força el terra, l’escriptori i les portes dels armaris no fa cap gràcia. Vaig trucar al manager de l’edifici i em va dir que foradaven el soterrani amb unes màquines noves. “I ja saben què estan fent?”, i va i em diu: “Espero que sí”. És un jove simpàtic que va començar la feina fa uns mesos i em sembla que ja n’està penedit. És el manager de l’edifici però no té cap poder de decisió, tot depèn del manager principal que és en un altre edifici, un de luxe, i sobretot depèn de l’amo, a Montreal, un multimilionari que posseeix uns quants edificis a les dues ciutats. 

I va ser ahir també que em va arribar la notificació.

Ens arriben notificacions cada dia: que han de tancar l’aigua 6 hores, que han de revisar no-sé-què i sonarà l’alarma de foc de manera intermitent durant una setmana, que demà no hi haurà ascensors durant 8 hores, que aquesta setmana no es pot rentar la roba perquè han de renovar les màquines (les sales de rentar són al soterrani, en una petita part on no foraden)… És inacabable. Però hi ha notificacions que són com bombes, com la que ens va arribar, ara fa més d’un any, quan van avisar que havien de renovar les canonades de les cambres de bany de la meva línia. I, com molts de vosaltres ja sabeu, van enderrocar les dues cambres de bany del meu apartament, van obrir la paret i havíem de fer servir la cambra de bany d’un apartament buit, més avall del meu. I el que havia de durar tres setmanes va durar dos mesos i es va acabar perquè a mitjans de març ens van confinar i jo em vaig negar a que entressin més homes a casa (coses no essencials de les cambres de bany es van quedar enlaire).

Va ser un malson. I també ho han estat els balcons, unes obres que han durat quasi dos anys i ens ha deixat a tots els veins mig sords i amb problemes respiratoris els que no en tenien i agreujats els que ja en teníem.

Doncs ahir va arribar una notificació explicant que canviaran les canonades de les cuines a la meva línia de l’edifici. Els caldrà enderrocar els armaris (els hem de buidar; i on poso les coses?), tres parets i part del sostre. Farà molta pols i molt soroll i ens haurem de tancar als dormitoris de 8 del matí a 8 del vespre. Haurem de fer servir una cuina en un altre apartament buit, junt amb uns altres 25 veïns, si fa no fa, i estar-nos en aquest apartament tot el dia si hi ha massa pols i soroll als dormitoris de casa nostra. I visca la covid! Les obres duraran entre dos i tres mesos. Fantàstic, ja em puc morir només de pensar-hi.

Vaig trucar a l’oficina principal molt enfadada —vaig haver de deixar missatge— i els hi vaig dir que sense una ordre de la cort no m’entraven a casa. El mal és que el dia que comencen —aquest dimecres— tinc hora a un especialista, i només puc tancar la porta de casa hermètica des de dintre l’apartament, perquè del pany normal ells també en tenen una clau.

Sé que estan aprofitant la pandèmia per renovar l’edifici de dalt a baix, ara que tenen la meitat dels apartaments buits (els que omplien estudiants coreans), i aleshores doblaran o triplicaran els lloguers de tants apartaments com puguin. I jo em moriré amb l’enderrocament de les cuines, i abans em quedaré sense feina perquè no podré fer les classes, i aquest, les classes que serà impossible fer, és un altre problema seriós.

De què se’m castiga que mai, mai, mai puc estar tranquiŀla. Ni per escriure una entrada al blog que sigui interessant, perquè tinc el cap massa ple de problemes que m’omplen la ment. Els últims quatre anys, coincidint si fa no fa amb Catalunya, han estat d’un estrès sense pauses.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 18 comentaris

Fent classe

Aquesta setmana no hi ha entrada. Quasi no n’hi ha. No n’anava a fer cap per qüestions d’excés de feina (un excés tan bèstia que no sabria ni com descriure’l) i de trobar-me cada dia pitjor de salut. Súper preocupada amb tot plegat. I bé, a l’últim moment he decidit posar algunes fotografies que tenia, tretes de les meves classes de Zoom. Són captures de pantalla (ja sabeu que odio fer-me fotos) que ocasionalment faig quan reviso les classes (han de ser gravades perquè les vegin els estudiants que tinc a l’Àfrica i a Corea). Aquestes imatges són dins d’uns quants segons i us adonareu que la meva expressió canvia de pressa. Doncs ja podeu veure les cares que poso mentre faig una clase.

Espero tenir una entrada com cal la setmana que ve. De temes al cap no me’n falten —tampoc de temes per relats que mai no tinc temps d’escriure. 

Respondré comentaris de seguida que pugui, comentaris que us agraeixo d’allò més!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 26 comentaris

31 de gener de 2021

Tota la setmana dient-me que us he d’explicar això i allò, coses que passen o que descobreixo, i arribat el dissabte a la nit (diumenge de matinada), quan em disposo a escriure una entrada al blog, tinc el cap tan espès després de preparar dos exàmens durant unes 14 hores ahir (després d’una reunió) i unes altres 17 hores avui, que no tinc ni idea de què us volia parlar. 31 hores de cara a l’ordinador, barallant-me amb la plataforma e-Class a cada moment, amb petites equivocacions de les quals només un informàtic expert se n’escaparia, que representen tornar a fer una pregunta amb la qual m’he passat dues hores,  i tot per un 1% de l’exàmen, un 1 per cent, dues hores i, apa, a repetir-ho perquè hi havia un detallet, de milers de detallets, que no havia vist! I demà he de fer un altre exàmen, més curt però déu n’hi do. Aquests exàmens de malson són els de llengua, els altres són més senzills de fer. Tothom que fa classes de llengua està esgotat.

Doncs a veure si em relaxo un moment i recordo alguna cosa o en trobo alguna altra.

Les noves mesures restrictives que va implementar el Canadà, més de les que ja hi havia i n’hi havia força, donen molt bons resultats. El nombre de noves infeccions baixa en picat des de fa dies. A la província d’Ontario, la província més poblada (14 milions i mig), tot i les mesures ben restrictives que van començar el dia de Sant Esteve, se’ns havien disparat les infeccions com mai, ja passàvem de 4.000 al dia quan es va implementar la declaració d’emergència. Un parell de setmanes més tard, tenim menys de 2.000 infeccions al dia. Ara, entre tot Canadà, no arribem a les 4.300 infeccions diaries, és a dir el nombre que tenia la província d’Ontario tota sola fa ben poc.

Aquí, quasi tot ha estat tancat de fa mesos i ara amb la declaració d’emergència, encara més, però sortir al carrer no ha estat mai prohibit ni s’ha de dur màscara a fora. La gent vigila de no acostar-se a ningú i, a més, aquí hi ha tant d’espai que no cal preocupar-se gaire. Malauradament, jo no he sortit de casa des de fa més d’un mes per una lesió al genoll (no puc caminar).

L’altre dia, en una classe vaig preguntar als estudiants què havien fet els últims dies (pràctica dels temps en passat). L’un deia que havia anat a Loblaws, un altre que a Metro, d’altres deien que a No Frills, Sobeys, Whole Foods, Fortino’s. I ho deien amb iŀlusió. Ha, ha, ha! Són tots noms de supermercats. Llocs on fins fa quasi un any no volien anar si vivien a casa, ja hi anaven els pares, i ara s’ofereixen a fer la compra per distreure’s una mica.

Pel que veig quan fem conversa a la classe, tots aquests nois i noies fan molta bondat pel que fa a seguir les mesures per evitar el contagi. Són ben conscients del perill de la Covid, per tant, tret del supermercat, només surten a caminar o a patinar, sols o amb els germans. Alguns no es belluguen mai de casa, tot el dia a la seva habitació, fins al punt que els he de dir que surtin una mica a fora a oxigenar-se.

No havia recordat dir-vos que van acabar els balcons per Nadal. No que serveixin de gaire a -22 graus com fa ara, però no hi ha pols o soroll. A la paret amb les finestres dels dormitoris el soroll continua tan fort com sempre —només paren quan neva, però enguany neva poc—, i continua als passadissos i al voltant de l’edifici (amb forats com cràters pel diàmetre i profunditat que semblen tenir).

He fet algunes fotografies des del balcó. Les primeres són del dia de Nadal, que va nevar.

I aquí en teniu de la nit de cap d’any, que no va nevar. Espero que us agradin. Em fa iŀlusió mostrar-vos el que jo veig. I amb això plego i vaig a sopar (4:30 de la matinada).

Una abraçada a tothom!

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , | 26 comentaris

El Pantanal

Els lloros, com tothom sap, poden imitar la veu humana, altres ocells o diversos sorolls, i són animals molt inteŀligents. Malauradament, una tercera part de les espècies de lloros estan en perill d’extinció —això les que queden, perquè ja n’hi ha d’extintes, com ara el kaka de l’illa de Norfolk, extint a mitjans del segle XIX per ser massa caçat i per pèrdua del territori, o la cotorra de Carolina, extinta ja entrat el XX, per les dues mateixes raons.

Els lloros són animals molt sociables, sobretot els guacamais (en llengua popular: papagais) que són els lloros d’Amèrica (i d’alguns llocs del Pacífic). I sembla que el més afectuós de tots és el guacamai jacint, una preciositat d’animal. Tanmateix, està en perill d’extinció en estat salvatge. I ara, d’ençà la tardor de 2020, en deuen quedar molts menys ja que el seu habitat principal, el Pantanal, s’ha cremat en gran part. S’ha cremat amb uns incendis forestals més grans i tot que els de mesos abans a l’Amazònia brasilera, però menys divulgats pels mitjans.

El Pantanal és una àrea de l’Amèrica del Sud que inclou una gran part del Mato Grosso, al Brasil, i també part de Bolivia i del Paraguai. Un àrea que fa més de 187.000 km²! Una zona humida amb rius, pantans i, bé, aigua pertot arreu. I aquesta zona humida, anomenada Pantanal, és la més gran de tots els tròpics i la més primigènia del planeta. A més, el Pantanal té la concentració de cocodrils més gran del món: 10 milions de caimans que són l’aliment dels jaguars, els quals es troben al Pantanal en la concentració més gran de tot Amèrica.

No us perdeu aquests vídeos, amb jaguars que cacen caimans dins de l’aigua! Val la pena.

Però a penes es parla d’aquests incendis que han anihilat una part enorme del Pantanal i que han estat quatre vegades més grans que els de l’Amazònia, com es demostra des dels satèl·lits de NASA.

Tot va començar el mes de gener de 2020, quan els ranxers van calar foc a parts del Pantanal per fer més espai per als seus ramats, cosa que fa temps que passa, i va esdevenir un infern incontrolable, probablement perquè fa anys que la pluja és mes escassa, atesa la desaparició dels arbres a l’Amazònia (tot va lligat a la natura). I en aquest infern, ara amb grans zones de vegetació incinerada, han mort cremats milers i milers d’animals de tota mena: jaguars, caimans, tapirs, aus, coatis, ossos formiguers, micos, capibaras i molts d’altres.

Es van organitzar diversos grups de voluntaris, amb bombers i veterinaris, per anar a ajudar els animals. He vist imatges horroroses d’animals tots cremats però sencers —alguns semblen trets de Pompeia, com una anaconda enorme amb part del cos amunt i la boca oberta, tota sencera i com feta de pedra—. D’altres animals tenien grans cremades però alguns han sobreviscut gràcies a la cura dels voluntaris. En altres casos, s’ha deixat a diversos llocs menjar i aigua per als animals, sobretot aigua, perquè ara manca aigua al Pantanal.

Cal recordar que al Pantanal hi ha tants mamífers allí concentrats, que té la més gran densitat de mamífers de tot el món. Destruir-lo, no té nom. I, com deia més amunt, ha estat també l’habitat més important del guacamai jacint, el lloro més gran del món (fa un metre). Aquí el teniu —no em negareu que és una meravella, oi?

Anava a parlar de temes molt diferents en aquesta entrada al blog, però ha sortit això tot sol i m’ha arrossegat.

Publicat dins de Natura | Etiquetat com a , , , | 16 comentaris

Aniversari del blog: 11 anys!

Avui, 8 de gener, aquest blog fa 11 anys; com aquell qui no diu res, però no ha estat gens fàcil, sobretot en moments de malaltia o de trobar-me aclaparada de feina. I és gràcies als lectors, sobretot quan comenten, que m’animen i així hem aconseguit tots plegats arribar als 11 anys d’aquest blog.

Us estic molt agraïda! Una gran abraçada!

Com mai no em descuido d’explicar, l’endemà de l’aniversari del blog fa anys el meu fill i això també és un dia per celebrar.

Els lectors que heu seguit el blog durant anys, ja sabeu que el dia de l’aniversari començo per donar les estadístiques des que el blog va nèixer.  Fins a avui: 142.723 visites i 11,359 comentaris. I tot seguit, com cada any, passo a la llista amb les 10 entrades de l’últim any que han tingut més visites i, alhora, més comentaris.

Per anar a les entrades, cliqueu la imatge que correspon a cadascuna.

Aniversari del blog: 10 anys!

Va dormir 100 anys

Elisapie ᐃᓕᓴᐱ

Una setmana més de juny

D’opòssums a caragols

Atac al ROM, taurons i l’odissea del telèfon

Avui, la Vera

Escriure, llegir, els dos Jordis i Costa Rica

Ciber attack, Robarts, Vilassar de noir i pardals

Aquella nit de Nadal de l’Anna petita

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 31 comentaris

Bon Any 2021

Avui, per estrenar l’any, voldria referir-me a un llibre meu que estimo molt però que, malgrat haver-lo presentat a la llibreria Catalònia de Barcelona, n’he parlat menys que dels altres. Es tracta de Perduts a l’altre món, la segona noveŀla de la saga. 

A sota en teniu alguns fragments. Si us agrada, ja sabeu que podeu trobar la noveŀla sencera.

Si heu llegit Més enllà del somni i voleu llegir Perduts a l’altre món (qui no l’hagi llegit), recomano demanar-la directament a l’editorial (arriba més ràpid). I, és clar, també la podeu demanar a una llibreria .

Molta salut a tothom en aquest 2021 que tot just comença!

Publicat dins de Interferència (saga), Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , , , | 12 comentaris

Bon Nadal 2020

Celebraré Nadal com els últims anys: la nit de Nadal llegint A Christmas Carol de Dickens (tota una tradició, després de tants anys); el dia de Nadal a casa; trucar a ma germana (fins fa dos anys, mentre hi va ser, també trucava a la mare), un dinar tard amb el meu fill, coses bones per menjar, llegir. I sempre ho espero amb molta ilusió —aquest any també.

Us enllaço el conte que he escrit per a vosaltres. Espero que us agradi.

Aquella nit de Nadal de l’Anna petita

Cuideu-vos, una abraçada i

Bon Nadal!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 20 comentaris

Màscares, llibres, hivern

He de dir que a Toronto la gent és força civilitzada pel que fa a dur màscara —m’estimo més dir màscara que mascareta— i a guardar els dos metres de distància. La gran majoria ho fa i, fins i tot, moltíssima gent es posa la màscara a l’exterior, la qual cosa, aquí, no s’ha demanat mai. I al carrer, un gran nombre de persones ens apartem una bona distància quan ens creuem amb una altra, com ara baixar de la vorera i anar un tros per la calçada. És el més normal i amb això em trobo cada cop que surto.

Això no vol dir que tothom tingui aquest comportament. La immensa majoria sí, però no tothom. Per això he d’aguantar la manifestació dels anti màscara, manifestació que passa cada dissabte per davant de casa meva, avinguda amunt. Són unes 200 persones sorolloses, algunes amb banderes d’Estats Units, pel que he vist pel trosset de finestra amb tela metaŀlica i coberta de plàstic (obres del meu edifici). Però si no les puc veure gaire, sí que les sento pels megàfons que escupen tot un seguit de bestieses; entre d’altres perles que dur màscara et condemna a morir abans d’hora.

Tanmateix, el súmmum del meu enuig sol passar a l’ascensor de casa perquè dels cap a 500 veïns que hi viuen n’hi ha uns quants que no es posen màscara a l’ascensor. I ja m’hi he barallat. No estic per ximpleries, home, que a veure si he d’anar a l’ascensor amb un homicida en potència al costat. Sempre els faig sortir i ja s’ho faran. Aquest dilluns, però, va ser més difícil quan l’ascensor es va parar dos pisos més avall del meu i va entrar un home pengim-penjam, altíssim, cepat, amb una cara molt grossa. Un veritable troll, que no duia màscara. Sense ni pensar, em va sortir: “A l’ascensor no t’hi ports estar si no duus màscara”. Em va mirar amb aquella cara tan grossa. Realment era un troll. “Surt de seguida perquè no duus màscara”, vaig insistir, més irritada que esverada, mentre tenia premut el botó que no deixava tancar les portes. Vaig veure que movia una mà gegantina. Se la va ficar a la butxaca i en va treure una màscara que es va posar mentre feia una expressió que semblava d’una criatura avergonyida d’haver fet una malifeta. Vam baixar, amb el troll mirant a terra. Ha, ha, ha, després reia sola —jo que em pensava que em trituraria.

Com podeu veure, les meves aventures cada dia són més patètiques. No que abans jo fes res d’especial, però abans els meus personatges podien passar les aventures per mi, perquè cada vegada que un lector ho llegeix les aventures cobren vida. I s’han quedat a mitges, tot i jo haver fet la meva part tal com vaig prometre. Tenia sempre angúnia pensant que em moriria i deixaria els meus lectors a mitges. Tanmateix, complir la promesa no ha servit de res perquè tot s’ha quedat enlaire. I que pesada, oi, sempre amb això? Però saber que els lectors havien llegit la saga sencera era el que volia abans de morir. I no que els altres llibres meus es llegeixin tampoc, perquè sembla que si no publiques un llibre cada mes ja pots anar a les escombraries (una d’aquestes coses totalment absurdes que molta gent pensa). I avui, en un cop d’ull que he fet al twitter, he vist que algú havia comprat el llibre infantil d’un autor poc conegut (però molt interessant), i aquest algú que l’ha comprat deia que era feliç perquè sabia que havia fet feliç un autor, i que costa tan poc fer feliç un autor i que s’hauria de fer més. Tenia tota la raó. I m’ha arribat molt endins, i m’he posat molt trista pensant en els meus llibres, tots abandonats i jo aquí tan lluny i amb tanta feina sempre. I aquests pensaments que sempre foragito (en sóc una experta) s’han abocat sobre meu i em costa molt fer que se’n vagin; ho aconsegueixo una estoneta però tornen i em martiritzen.

I ara amb tota franquesa i espero que no us molesti: els que no heu llegit els meus llibres, no em podríeu fer feliç aquest Nadal? Fins i tot tinc un llibre que és perfecte per Nadal, per a grans i petits: Històries d’hivern, amb un CD inclós amb les magnífiques veus d’EnVeuAlta, i unes iŀlustracions precioses. Tant d’aquest com de les noveŀles en teniu informació aquí al blog (a les pestanyes de dalt) o me la podeu preguntar directament.  

M’acomiado amb una foto de la Universitat de Toronto de fa tres dies.

Publicat dins de Canadà, El secret de L'oreneta, Històries d’hivern, Interferència (saga), Llibres juvenils en català | Etiquetat com a , , , , | 18 comentaris

Ciber attack, Robarts, Vilassar de noir i pardals

Una setmana més de soroll i pols de la construcció, classes i no poder dormir de tanta feina. Esperant amb candeletes acabar els antibiòtics que tenen tants efectes secundaris i tots molt dolents. Tampoc puc esperar a acabar de preparar els exàmens. Hem tingut un segon ciber attack i, malgrat que no ha estat tan terrible com l’altre que vàrem tenir el maig i que la universitat ara compta amb centenars d’informàtics d’èlit que arreglen la destrossa, la plataforma e-Class on es preparen els exàmens (la setmana passada us vaig parlar d’aquests exàmens brutals) deixa de funcionar cada dos per tres i s’esborra part del que has fet. Recordaré aquests exàmens tota la vida —360 págines d’exàmens entre tres cursos (normalment serien unes 30) i amb la plataforma que funciona malament.

Veig la biblioteca Robarts per una finestra de vidres fastigosament bruts de les obres, i mig tapats amb els taulons de fusta. I l’enyoro. Des del mes de març que està tancada. Només els estudiants matriculats i els professors que hi ensenyen cursos (virtuals) poden demanar llibres que la biblioteca posa en una bossa de paper i la persona pot recollir a l’entrada amb cita prèvia. Els que tenim una targeta on diu alumni (antics graduats de la universitat), hem d’esperar que passi la pandèmia —si som antics professors també. No tinc manera de poder treure cap llibre de Robarts. Ni d’aconseguir que comprin més llibres en català, la cual cosa em deprimeix força. L’estiu passat tenia planejat demanar que en compressin un munt, i també llegir-ne alguns dels que tenen de Pedrolo i els que tenen de la inspectora Mina Fuster de Margarida Aritzeta, però res a fer fins qui sap quan.

I ara, fa unes hores, he vist un vídeo del “Vilassar noir 2020” d’avui mateix i que m’ha encantat: Margarida Aritzeta xerra amb l’Anna Maria Villalonga sobre el personatge Mina Fuster, protagonista de quatre de les seves noveŀles. A la xerrada es diuen diverses coses súper interessants sobre escriure, de les quals em quedo en particular amb aquestes paraules de la Margarida quan comenta que es por escriure de tot, qualsevol gènere, pero “sobretot escriure amb dignitat i escriure bé, perquè els lectors siguin del tipus que siguin tinguin a les mans un bon producte i els ajudi i els ensenyi, es a dir que aprenguin de la lectura”. Us recomano el vídeo.

Pel que fa al Canadà, sembla que tot va bé amb la vacuna pel Covid, perquè la tenim assegurada de sobres i ja estan desenvolupant una estrategia de distribució: la primera tongada serà per als sanitaris, les persones més grans de 75 anys, o més joves però que ja visquin en residències, i per a gent de les primeres nacions (indígenes) en poblacions isolades. De tota manera, no es distribuirà fins que no hagi passat totes les regulacions de seguretat canadenques (Canadà és un dels països amb les regulacions per medicaments més exigents).

I també pel que fa al Canadà, ha passat una cosa molt curiosa amb els pardals: de fa uns anys que canten una nova cançó.

Es tracta dels pardals de coll blanc que es troben a tot el país i que han abandonat la cançó de tota la vida per una de nova. Un veritable misteri, perquè la majoria d’ocells tenen un cant distintiu pel qual es reconeix l’espècie, però aquests pardals han canviat el seu cant de tres notes per un de dues notes. La nova tonada va començar a la província de British Columbia i s’ha escampat per tot Canadà. És una cosa que, d’acord als ornitòlegs, no havia passat mai o no s’havia observat mai.

M’acomiado amb una fotografía que vaig fer l’únic dia que he sortit aquesta setmana.

Publicat dins de Canadà, Natura, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 20 comentaris

Avui he de ser breu

La nit del dilluns la vaig passar a l’hospital. Set hores amb proves i scans. Vaig tenir una forta infecció al ronyó que, per miracle, no havia arribat a la sang. Ara estic amb uns antibiòtics brutals amb molts efectes secundàris: mareig dia i nit, un cansament insuportable, boira al cap, mal als tendons i malsons horrorosos quan dormo. És un gran problema per la feina. Només vaig haver de canceŀlar una clase, però hi ha els exàmens de desembre que m’exigeixen que tingui ja llestos. Aquest any és molt difícil fer-los, no només perquè són electrònics a la plataforma d’e-Class, que de per si ja és molt pesat i es tarda molt, sinó que ara fan servir les anomenades preguntes at random (a l’atzar). Això vol dir que toquen preguntes diferents cada dos estudiants, que pels cursos de llengua són un malson de preparar. Entre tot ahir i avui només he aconseguit fer una pregunta de les mínim deu que calen per a un sol exàmen, perquè de cada pregunta se n’han de fer 15 versions diferents. La que tinc feta és una història d’una página on han de posar 20 verbs en la forma correcta. És a dir, que la història bàsica és la mateixa, però cada versió amb prou canvis perquè tots els verbs que s’han de conjugar siguin diferents a les 15 versions (però similars en dificultat). I després posa-ho al e-Class amb tots els detallets i detallets. Per acabar amb camisa de força.

Tot això és per evitar que els estudiants puguin copiar, ja que ara fan l’exàmen a casa, però la universitat es passa perquè, com que tinc 90 estudiants entre els tres cursos, em toca fer el que seran 45 versions dels exàmens. És criminal.

Per animar una mica, us penjo una fotografia de University College a la Universitat de Toronto.

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , | 24 comentaris

Confinament, obres, doctorat i una cançó

No ho entenc. Catalunya té la meitat de població de la província d’Ontario (on hi ha Toronto), però té molts més casos de Covid, molta més gent als hospitals i moltíssims més morts diaris i en total. Doncs, tot i això, a partir del dilluns, a Catalunya es comença el pla de reobertura mentre que a Ontario, també a partir de dilluns, tornem a un confinament similar al que vàrem tenir el mes de març. Ahir ens en van informar els caps de salut i el govern. Els nostres confinaments no inclouen mai la prohibició de sortir a l’exterior (mantenint la distància, i la gent la manté), però res d’haver-hi gent dins dels restaurants, ni al 50% de capacitat ni res. Tampoc botigues que no siguin essencials (bàsicament només farmàcies, supermercats i centres mèdics). No cal dir que tampoc s’obriran cinemes, ni museus, ni molts altres llocs. No ho entenc. No entenc que amb més casos, hospitalitzacions i morts que a Ontario, i amb menys població, vosaltres obriu i nosaltres tanquem. Vull dir que no entenc què esteu fent. I a més a Catalunya és un no parar, que ara obrim que ara tanquem, que ara s’obre això, però es tanca allò, que ara ho tornem a canviar. Per acabar boig. Ja sabeu que moltes vegades critico el Canadà, perquè té un munt a criticar, però pel que fa a la Covid he de reconèixer que aquí ho hem fet molt millor des del principi.

A casa continuen les obres. I això també és per acabar boig. Els balcons estan quasi acabats, menys la barana que està lligada i repenjada contra les fustes que tanquen porta i finestres, però encara barrinen, i força, mentre posen els cables de la companyia de telèfon que no és la meva (la meva té un sistema més eficient). I continua el sorroll ensordidor a les parets exteriors dels dormitoris, soroll de barrinar i cops de grans martells a partir de les 7 del matí, avui dissabte també —ni amb taps a les orelles i el coixí sobre el cap es podia dormir. I amb tantes obres per tot l’edifici (a dins també) diverses vegades em veig forçada a parar la classe una estona perquè no ens podem sentir. Ah, i el divendres al vespre ens vam quedar sense electricitat més de quatre hores per culpa d’un curtcircuit, i és estrany i tot que no n’hagi passat alguna de més grossa, especialment perqué fa un any i mig que treballen als dos soterranis (l’un sota l’altre), on hi teníem els garatges, perquè es veu que han de reforçar els pilons que aguanten l’edifici!

El mes passat em va passar per alt que es complien anys de la meva arribada al Canadà. I aquest mes, el 5 de novembre, ha fet 25 anys que vaig defensar la meva tesi doctoral i vaig esdevenir una doctora. Cada any ho recordava però no calia dir-ne res; enguany fa un quart de segle i ho dic. Era una tesi més que res sobre teoria literaria, que vaig aprofitar per criticar moltes coses, fins i tot alguna a les mateixes teories que emprava, però sobretot el món acadèmic que estava sorgint, en particular a l’Amèrica del Nord, i que ara ja el tenim ben desbocat acabant amb tot. La membre primera i exterior del jurat (no sé si en dieu així), una professora força coneguda que va venir aquell dia dels Estats Units, va escriure que era la tesi més original que havia llegit i que aplaudia que explorés territoris no marcats al mapa. Va escriure força sobre la meva tesi, tot molt positiu, però aquesta part del seu escrit és la que m’ha quedat present. Fa segles de tot això i em sembla com si hagués estat una altra vida.

Per acabar aquest cap de setmana, una cançó tradicional americana que m’agrada molt: “Oh Shenandoah”. És de principis del segle XIX i sembla que es va originar amb els voyageurs canadencs (comerciants de pells, generalment del Quebec) que viatjaven amb canoes als Estats Units, moltes vegades avall pel Missouri. Shenandoah era el cap dels oneida, una de les cinc nacions iroqueses, i la cançó parla d’un voyageur que vol casar-se amb la filla de Shenandoah. Al llarg dels anys va esdevenir una cançó molt coneguda i cantada a tota l’Amèrica del Nord i a d’altres llocs. L’han cantat corals i un munt de cantants de diversos països. A mi m’agrada la versió de Peter Hollens que, a més, la canta a cappella i trobo que fa per aquesta cançó. Espero que en gaudiu!

Nota: Us respondré tots els comentaris de les últimes entrades de seguida que pugui. Sento haver-me endarrerit.

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Música, Retalls de biografia | Etiquetat com a , | 6 comentaris

Missatge d’en Groc

Hola, sóc en Groc, i com podeu veure em trobo en confinament. Us voldria demanar que no us oblideu de mi, ni tampoc d’en Tam ni de tots els altres protagonistes de la meva història: la Tariana, en Tajun, l’Anna, l’Alison, l’Ival, la bruixa Ling, la reina Lula, l’Arnom, en Jovial… Em sap molt greu que us hagueu quedat al mig de la nostra història, malgrat estar tota acabada de fa anys.

La meva creadora, que no és pas la meva mare de debò —la lleona que morí quan jo era molt petit—, ara mateix no se’n surt de tanta feina com té, i no es pot preocupar de les seves creacions, perquè ni d’escriure una miserable entrada al blog té temps i ha de recórrer a mi, però m’ha dit que us envia una forta, forta, forta, abraçada.

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Més enllà del somni, Ombres i flames, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , | 11 comentaris

Sense dietari i l’animal més resistent

Probablement us heu fixat que fa unes setmanes que això ha deixat de ser un dietari. Sí, perquè ni temps tinc d’apuntar coses del dia. Segueixo les notícies de Catalunya, del Canadà, del món; parlo de mil coses dins del cap (a vosaltres, sobretot); em passen coses: generalment és el malson diari de les obres de l’edifici i de les classes en línia i els seus mil problemes associats que he de solucionar sola i sota molta pressió de la universitat —les classes no poden tenir interrupcions—, o bé l’horror diari de rebre tants correus de la universitat que és gairebé impossible llegir-los tots i més respondre’ls; però enmig de tot plegat també hi ha alguns moments on salta l’humor i, ep, ajuda a viure.

A sota les millores al balcó després d’un any i vuit mesos. Havien de fer el terra i van treure algunes fustes que tapaven la porta per la part de baix. Vaig fer la foto estirada a terra. Si més no, entra aire.

Em resulta difícil recordar ara, ja dissabte, qué ha passat aquesta setmana dia a dia, tret de les eleccions americanes i tota la bogeria que han arrossegat —aquí ja esperàvem rebre un munt d’americans demanant asil si guanyava Trump, com ha passat en molts altres moments, i només cal recordar la guerra del Vietnam—. Els meus dies consisteixen en llevar-me sense haver dormit més de 3 hores amb sort, dutxa, menjar alguna cosa ràpidament i engegar l’ordinador amb un café al costat. La resta del dia és fer classes, preparar classes, assistir a reunions en línia, respondre e-mails, escriure cartes de referència per antics estudiants, corregir i corregir, menjar al meu escriptori mentre faig feina i intentar solucionar problemes tècnics meus o dels estudiants. Algun descans de tant en tant d’uns cinc minuts. Cada uns quants dies sortir a caminar mitja hora per la universitat al davant de casa. Al llit entre les 4 i les 5 de la matinada. Llevar-me a les 7. I vaig terriblement endarrerida.

Apa, ja teniu un resum de la meva setmana.

Com que no hi ha res com les meravelles de la natura per oblidar-se dels problemes, avui voldria parlar de l’animal més sofert del planeta. Hi ha qui diu que aquest animal és extraterrestre, perquè hi ha gent que busca explicacions fàcils a qualsevol cosa que li resulti enigmàtica, i totes les respostes, doncs, acaben sent “extraterrestre” i aleshores no cal informar-se.

Es tracta de l’animal —i és un animal— més resistent del món que, amb vuit potes armades de grans urpes i una boca amb dents súper afilades, fa respecte. Ara bé, a primera vista més aviat sembla el nadó grassonet d’una parella de patates. I si el mires amb més deteniment, potser el monstre d’una peŀlícula de ciència ficció amb poc presupost.

Però no ens en riguem, del seu aspecte, perquè la seva resistència és llegendària i molts ja la voldrien tenir. Pot sobreviure a dalt de tot de l’Himàlaia, aguantar la pressió dels llocs més profunds dels oceans o estar-se en aigua bullint sense morir-se. Fins i tot aguanta la radiació, i les temperatures de -272 graus que el deixen més que congelat però no el maten. També pot romandre dissecat anys i panys, però li poses aigua i torna a ser el d’abans, com amb una patata assecada. I si tot això no fos prou, els seus súperpoders l’han permés sobreviure a l’espai. Uns científics en van enganxar un munt a la part exterior d’un satèŀlit i els van enviar a l’espai. En tornar a la Terra, molts havien sobreviscut i, fins i tot, algunes femelles havien tingut cries —no és broma.

Ah, i són a la Terra, pertot arreu, des de fa uns 500 milions d’anys. I només em falta dir que la seva mida és d’un milímetre. Potser ja els coneixeu: s’anomenen tardígrads.

Publicat dins de Natura | Etiquetat com a , , | 9 comentaris

Unes poques coses i els vampirs

Fa unes hores m’he assabentat de la mort de Sean Connery. Trist. Era un gran actor. Jo em quedo sobretot amb dos personatges —el pare d’Indiana Jones i William of Baskerville—. També recordo el que ens va escriure com a suport per la independència de Catalunya: “La meva salutació cordial i us desitjo que tingueu molt d’èxit.” És alguna cosa.

Les classes encara són una feinada absolutament abusiva, i les obres de construcció en el meu edifici un infern, des del març de 2019. Avui, quan tornava de caminar, m’he trobat un dels pocs veïns que conec (un dels quatre gats que fa dècades que sóm aquí). M’ha explicat que una veïna xinesa que tenim, vella, menuda i encorbada, que viu sola i té un anglès molt precari, li va contar que havien d’entrar a casa seva per demolir una paret (no té idea de per què), però que ella era responsable de treure els mobles. La dona estava amb un atac de nervis perquè físicament de cap manera podria. El meu veí li va dir què havia de fer quan tornessin amb això dels mobles. Es veu que els dos porters i un dels mestres d’obres, tots homes molt alts i corpulents, van anar al seu apartament per insistir que havia d’apartar els mobles, i ella, seguint les instruccions del veí, els va cridar ben fort: “Fuck you!” i els va tancar la porta als nassos. Ha, ha, ha, ha, ha! Fa dies que no la molesten. És boníssim.

Avui, Canadà ha baixat al número 31 de la llista de països infectats (Estats Units és el número 1). Fins avui érem el 30, però Romania ens ha passat al davant en nombre d’infeccions. A poc a poc baixem més a la llista, però no pas perquè millorem sinó perquè els altres empitjoren. Jo ja tinc el primer alumne amb Covid-19. Em va enviar un missatge amb còpia del resultat de la prova de la covid (que necessito per donar-li una extensió per l’exàmen del dilluns), estava espantat, pobrissó, perquè es troba molt malament i viu sol a Toronto. També em va escriure una estudiant perquè la mare i el pare tenen el virus i ella els ha de cuidar; estava molt estressada. Em pregunto quants més casos hi haurà abans d’acabar l’any. La cap de la sanitat pública del Canadà, la Dra. Theresa Tam, que és qui ens parla cada dia i fa les recomanacions, ha insistit que hem de tallar el nombre de gent amb qui interaccionem, que si tothom talla un 25% de contactes la corba no pujarà, altrament pujarà segur.

Aquesta nit és Halloween, que enguany no se celebra de forma presencial sinó amb programes a la televisió, per a petits i per a grans, i amb més decoracions que de costum a cases, botigues i carrers. I, bé, aquí teniu una fotografia que vaig fer ahir al vespre a una botiga del barri.

Per acabar voldria parlar una mica de l’origen dels vampirs, perquè és ben interessant i té a veure amb plagues.

Primer de tot recordar que les relacions orals sobre aparicions i atacs de vampirs són originaries de l’est d’Europa, van començar a l’edat mitjana i es van estendre per altres parts d’Europa. Els primers estudis sobre aquest fenomen foren en el segle XVIII. El treball més antic conegut, del monjo benedicti Antoine Augustin Calmet, Tesi sobre aparicions d’angels, dimonis i esperits, i sobre els vampirs d’Hungria, Bohemia, Moràvia i Silèsia (1746), és una obra erudita feta amb molta cura i que va ser una de les influències principals que va tenir Bram Stoker per la seva noveŀla Dràcula.

No sé quan les definicions es van separar, però a l’antiguitat el que ara anomenem zombies eren vampirs, com també n’eren els que anomenem vampirs, ho tenien tot alhora: morts que retornaven a la vida i caminaven, infectaven persones i animals, destruien la seva salut, bevien la sang de la gent i de les bèsties i causaven la seva mort —o les transformaven en vampirs. Se’ls anomenava sempre vampirs. Per a destruir-los se’ls hi havia de clavar una estaca al cor (de vegades també els hi arrencaven les dents per a més seguretat).

Moltes vegades els caçadors de vampirs els identificaven a les tombes, i per manca de coneixements científics i no entendre els processos de descomposició, pensaven que la persona morta no n’estava del tot, com ara perquè hi havia el procés de saponificació, molt comú en el terreny fred i humid de l’est d’Europa, que fa que els àcids grassos del mort agafin una consistència com de cera o sabó que prevé la putrefacció.

El cas és que durant segles els vampirs van servir de boc expiatori. La gent no comprenia com s’estenien les malalties i imaginava que eren vampirs destruint les comunitats; així semblava que es tenia algun control sobre la malaltia. Tal com ens diuen els investigadors forenses que fan recerca sobre els “vampirs”, hi ha una constant a les llegendes de vampirs: l’asociació amb malalties. Per això els ressorgiments d’aparicions i atacs de vampirs sol coincidir amb anys de plagues, tal com comproven sovint els arqueòlegs.

Em pregunto si aviat no sentirem parlar de vampirs altre cop, perquè hi ha gent capaç de confondre la covid-19 amb una confabulació de vampirs. Gent ignorant que només pot entendre explicacions simplistes. Ja els sento i tot: no us poseu màscares, no serveixen de res contra els vampirs!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 18 comentaris

Càmera, medi ambient i Dràcula

No em funciona bé la càmera, la webcam per a les classes. Tota la semana amb problemes. Començo una classe, passats uns 10 minuts els estudiants deixen de sentir-me i poc després se’n va també la meva imatge. He de tancar la sessió, obrir-ne una altra, tornar a admetre cada estudiant i, aleshores, tancar la càmera i continuar la classe sense aparèixer, amb només la meva veu al micròfon. Sol funcionar, però quan faig Share Screen (compartir pantalla?) s’espatlla una altra vegada i tornem-hi a tancar la sessió i etcètera. És esgotador i tant els estudiants com jo acabem nerviosos i corrent per acabar el material del dia. Espero que els informàtics de la universitat trobin què passa, però l’especialista de software que van posar en contacte amb mi, perquè accedís a distància al meu ordinador, no té temps fins qui sap quan. Som uns cinc mil professors i els informàtics van de bòlit perquè tothom té problemes. Doncs que la universitat en posi més que per alguna cosa té molts milions de dòlars disponibles. Només han afegit un exèrcit de programadors de luxe que, i ara!, no són pas aquí per ajudar els professors sinó per complicar la plataforma eClass cada vegada més.

Tipa de classes, d’haver-me d’estrenyer el cinturó al màxim perquè he perdut la meitat del sou. I fins el capdamunt de l’estupidesa de molts humans. Hi ha tanta gent convençuda que aviat tot tornarà a ser com abans, i ho diuen amb alegria, perquè a més de ser uns folls per creure’s que això s’acabarà en un tres i no res, pensen que abans tot estava bé. Estem pitjor ara però, apa, que abans ja ens trobàvem aclaparats d’abusos, d’opressió, de pobresa, de violència… I no ens oblidem de com estava la qüestió del medi ambient. Sembla que molts se n’han oblidat, i que fora de la covid no passi res digne de menció. Jo aŀlucino. Que som en una crisi climàtica de pànic, caram!

Diuen que la majoria no celebrarà aquest Halloween amb els nens trick or treating de casa en casa. És el que demana el govern, que tothom es quedi a casa seva, i la majoria ho farà, però de segur que també hi haurà els ximples de torn que duran els nens a trick or treating perquè on s’ha vist que les seves criatures tinguin un disgust (algunes persones ja ho han dit).

Doncs jo em limitaré a parlar-vos d’unes dràcules molt especials —un altre dels meus temes de classe—. En realitat, es tracta d’unes orquídees del gènere anomenat Dracula, que imiten animals, sobretot cares de micos (dracula simia).

Les trobem  a l’Amèrica Central i a la part nord dels Andes, a Colombia, Equador i Perú —a Equador és on són més abundants i d’allí és l’origen de la dracula simia. Viuen a les selves nebuloses a una altitud entre 1.000 i 2.000 metres. Si no les havíeu vist abans, flipareu.

Continuament m’he de treure el barret davant la natura. És impressionant! I pensar que la destruim, que ens estem carregant la biodiversitat, tant i tant essencial com és, fins i tot per a la nostra supervivència!

Publicat dins de Natura | Etiquetat com a , | 18 comentaris

Escriure, llegir, els dos Jordis i Costa Rica

La tallada d’electricitat va durar 38 hores, i sabeu què? Des de primera hora, cada un dels dos matins sense electricitat, els homes van barrinar i donar grans cops de martell a la paret on hi ha les finestres dels dormitoris. Van anar amunt i avall i van barrinar! Ells sí que tenien electricitat! Em va agafar de sorpresa i estava indignada. És que ni amb una tancada majúscula d’electricitat em deixen dormir? Que jo me’n vaig al llit molt tard, caram!

Tret d’això, vaig passar un dia i mig ben bo, sense classes, ni haver de corregir proves ni treballs (tot és en línia i no hi havia electricitat), ni ocupar-me dels milions d’e-mails que m’arriben cada dia de la universitat. Vaig escriure cap a mig conte que té com a títol el nom d’un lloc del qual vaig llegir molt fa dècades: “Llanganati” —i ara a veure si el conte es queda empantanegat anys, com tantes altres coses—, i vaig poder llegir noveŀles. És curiós que em pogués concentrar perquè no havia aconseguit llegir-ne cap de sencera des de feia més d’un any, des de l’estiu que em van diagnosticar els pulmons, i alhora la universitat no em va voler renovar el contracte que tenia, i alhora l’editorial no va voler publicar l’altra meitat de la saga, deixant la història a mitges i a mi sense cap iŀlusió. Des de llavors, em poso a llegir una noveŀla i no sé què llegeixo la major part del temps perquè estic pensant d’altres coses —nou per mi que podia llegir diverses noveŀles gairebé alhora—. I quan puc deixar de pensar i tranquiŀlitzar-me, torno a la noveŀla, aconsegueixo llegir un parell de paragrafs… i m’adormo.

Però el dia i mig sense electricitat, a més d’escriure, vaig llegir tota una noveŀla i més de mitja d’una altra i em sentia tranquiŀla i gairebé feliç i tot.

Ahir, divendres, recordava com fa tres anys a Madrid ens van arrabassar els dos Jordis. Ho recordava com si hagués passat ara, recordava mirar el vídeo amb la furgoneta que se’ls enduia com si no fos real, com si fos un malson del qual despertaria, i recordava com aquella nit no vaig poder dormir. I mentre les imatges passaven pel meu cap i em feien mal, vaig pensar en l’afusellament de Lluís Companys, va fer 80 anys el dia abans, i vaig recordar el president Torra tot just inhabilitat, el president Puigdemont a l’exili, el vice president Junqueras a la presó. I els altres també a la presó. Mig govern nostre, votat per nosaltres, a la presó o a l’exili, i el Major Trapero, no l’enyoreu quan veieu els mossos descontrolats? I tots els milers de catalans i fins i tot el pobre noi madrileny, en Dani Gallardo, que són a la presó (uns pocs casos a l’exili) o hi han estat, com la Tamara Carrasco, o esperen judici, o els centenars de milers que han estat amenaçats o agredits —no oblidem mai mai mai l’1 d’octubre de 2017, ni mai no ho perdonem. És que mireu que ens en fan de coses, injustícies flagrants. Només faltava la pandèmia per complicar-ho tot. Costa sentir-se optimista.

Doncs us parlaré d’un petit paradís per fer-nos sentir bé. És un altre tema pensat per a les classes de castellà: la República de Costa Rica.

Potser ja sabeu que Costa Rica no té exèrcit i, ves per on, és l’únic país de l’Amèrica Central que es va escapar de la violència de les últimes dècades del segle XX. Potser també sabeu que el president José Figueres Ferrer fou qui eliminà l’exèrcit, i que aquest president era fill de catalans i el català era la seva llengua materna. Un home molt cult que durant els seus mandats com a president, a més d’abolir l’exèrcit, va fer més de 800 reformes, entre d’altres: vot a les dones; nacionalització dels bancs; educació pública per a tothom.

Costa Rica és molt bonic, amb meravelloses platges a la costa del Carib i a la del Pacífic i amb una gran biodiversitat, com ara tenir mil espècies d’orquidies i 150 espècies de papallones. És a més molt fèrtil, sobretot a la gran vall central. I cal recordar també que l’any 2014 aquest país va declarar que l’accés a l’aigua és un dret humà i va establir com a prioritari l’abastament a totes les comunitats. Qui hagi viatjat a Costa Rica sap que pot beure aigua de l’aixeta a qualsevol lloc del país perquè és perfectament segura.

La República de Costa Rica està clasificada com un dels països més ecològics del món. I any rere any es votat com un dels països on la gent és més feliç.

Espero que el tema pugui atraure els meus alumnes o, si més no, que aprenguin alguna cosa molt més interessant que les lectures del llibre de text.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 18 comentaris

Sense electricitat, “hispanidad” fins a vomitar i una illa meravellosa

No vaig poder publicar el dissabte, tampoc el diumenge —massa feina— i avui (molt tard) m’he dit que ja està bé que només visqui per treballar, i aprofito, a més, que avui ha estat festa. La festa de Thanksgiving (Dia d’acció de gràcies), que als Estats Units se celebra el mes de desembre i al Canadà el segon dilluns d’octubre, i és un dia per donar les gràcies per la collita de l’estació. S’assembla una mica al dia de Nadal perquè es fa un àpat amb família i amics i el plat principal és gall dindi —el postre és pastís de carabassa. 

Bé, tot això per dir que avui ha estat festa. Però hi ha més: aquesta setmana és Reading Week (la Setmana de Lectura a la tardor) que només se celebra a les universitats i no té res a veure amb ser lletraferit. És una setmana perquè els estudiants tinguin una mica de temps extra per acabar treballs, i perquè els professors en tinguin per acabar correccions, preparar proves i començar a preparar els exàmens del desembre (sempre molt llargs i complicats i aquest any més). Aquí els dies de festa són molt escasos i els ponts quasi inexistents (les festes es traslladen a un dilluns, tret de Nadal, Any Nou i el Dia del Canadà) i fan que la Setmana de Lectura coincideixi amb Thanksgiving, així no hi ha un excés de dies sense classes a les universitats. Per cert, ja sabeu que aquí, per la qüestió de la Covid-19, totes les classes són a distància i a les universitats no s’hi troben pràcticament ni estudiants, ni professors, ni personal administratiu… Però em sorprèn molt que allà, amb la covid que fa més estralls que aquí (aquí déu n’hi do, però no tant) les classes a les vostres universitats siguin presencials. Els estudiants universitaris poden perfectament fer les classes en línia (la feinada és pel professor), tret de quan es tracta de pràctiques en laboratoris i coses semblants, que aquí es fa amb grups molt petits. Vaig parlar amb una valenciana que treballa a la universitat, i es va quedar parada que aquí no tinguéssim classes presencials i jo me’n vaig quedar que a la ciutat de València sí en tinguin i el personal administratiu hi vagi també.

L’edifici on visc continua un desastre. Darrerament, a les 7 del matí i encara fosc, es posen a picar darrere les finestres dels dormitoris a la paret que les envolta; un dia vaig anar a tancar la finestra perquè no m’enviessin pols a dins per la miqueta que s’obre, i em vaig trobar tot d’homes a l’altra banda del vidre. Doncs bé, l’edifici ha decidit a la fi quan tancar tota l’electricitat (tot l’estiu amb aquesta amenaça i només ho van fer unes hores): començarà aquesta nit, entre dilluns i dimarts, a la una i mitja de la matinada i durarà fins el dimecres a la una i mitja de la tarda (si tot va bé, diuen, perquè poden ser 2 o 4 hores més). Mínim 36 hores sense llum, fogons (la cuina va només amb electricitat), nevera, calefacció (va amb aigua calenta que necessita electricitat), ordinador, ascensors o aigua (no pot pujar sense electricitat). Encara no hi som i ja em sento amb claustrofòbia; si més no tinc la nevera buida i galledes amb aigua. Suposo que finalment tindré l’excusa per passar-me moltes hores llegint i no haver de respondre missatges de la universitat.

Avui he vist les notícies d’Espanya amb la bandera feta pels avions, i també una desfilada de legionaris (em pensava que havien accelerat el vídeo, però m’han dit que és així com desfilen) que m’han fet riure tot el dia. Com s’ho fan amb tan poc de cervell per encara tenir-nos colonitzats?

I ara us he de dir que aquí la universitat cada dia pitjor. Si tingués prou per viure us asseguro que plegava avui mateix, una cosa que no m’hauria imaginat que diria mai. Sempre deia que si pogués reduiria el nombre de cursos que faig i tindria temps per escriure, això era tot, però ara, uff. L’altre dia, al departament de l’altre campus, on faig dos cursos de castellà aquesta tardor (online), m’envien tot d’escombraries i em diuen que ho passi als alumnes i en parli a classe durant tot el mes d’octubre perquè és “el mes de la herencia hispana”. Em pensava que somiava. Farta d’aguantar tot això al Canadà. Naturalment no ho faré. Així em va tot no fent el que em diuen que faci, i tinc fama de no fer-ho, però jutgeu vosaltres mateixos, aquí teniu l’enllaç que m’han enviat.

D’això he de parlar a les classes??? Que és una universitat, sisplau! I qui ho ha decidit és una professora jove però se suposa que d’alta volada. Molta d’aquesta gent que entra nova, ja amb càrrecs alts només entrar i amb fums, resulten tenir un cervell de pardal, si més no és el que veig a les humanitats, i a poc a poc les acaben de matar.

En comptes de parlar d’aquesta bajanada, ja he escrit una lectura per discutir a la classe, un tema que potser també us pot interessar: l’illa Coíba, a Panamà, un penitenciari pels criminals més perillosos, que abarcava tota l’illa i que va durar des de l’any 1919 fins al 2004. Un lloc del qual no en sorties mai perquè está envoltat de 23 km de Pacífic fins a terra ferma, curull de taurons, per no parlar dels cocodrils que proliferen a les aigües de l’illa. Després de tancar-se el penitenciari, com que tenia mala fama i era terreny molt salvatge, ningú s’hi va acostar. Fins que fa uns anys es va descobrir que Coíba havia esdevingut un paradís de biodiversitat. Els investigadors que hi van anar, es van adonar que la flora i fauna de Coíba havia evolucionat a la seva manera, fins i tot a les aigües de l’oceà que envolta l’illa.

Coíba es va separar de Panamà fa uns 12.000 anys i ha estat isolada, sobretot després que la població que hi vivia fos conquerida pels espanyols, venuda com a esclava i la illa abandonada fins el segle XX en convertir-se en presó. I ara els investigadors han confirmat un cop més que un lloc natural quan el deixes tranquil reviscola i prospera d’allò més. També, que moltes especies són endèmiques de Coíba, només existeixen en aquesta illa: desconegudes especies de ratpenats, 10 sub especies d’ocells, 70 noves especies d’aranyes… I a la costa, sota el mar, la fauna que hi viu és impressionant, com ara 20 especies diferents de mamífers.

No tinc temps de parlar més de Coíba. Falta molt poc perquè tanquin l’electricitat!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 14 comentaris

Dues setmanes

Em sap greu no haver escrit res la setmana passada, perquè aquest blog ha esdevingut pràcticament l’últim reducte on poder comunicar-me amb vosaltres —a les xarxes cada dia hi entro menys, atesa la meva absoluta manca de temps.

Per posar-vos al dia, hi ha això: les classes a distància són un malson, sobretot pels informàtics d’elit que va contractar la universitat —els encanta fer canvis i complicar-ho tot a cada moment. Intento només dormir 2 hores diaries per tal d’enllestir la feina, però després m’adormo sobre l’ordinador. I les classes de llengua són molt difícils amb uns 30 estudiants a cadascuna, dels quals només veig les cares de màxim sis; els altres són un rectangle negre amb un nom i, de tant en tant, una veu. Les classes s’enregistren automàticament i es queden en un núvol de Zoom als Estats Units, perquè les vegin a una altra hora alguns estudiants que són a Xina o Corea o d’altres països. Això fa que molts estudiants no vulguin engegar la càmera, i no podem obligar-los per qüestions de privacitat. Per la mateixa raó es poden posar un nom fals i, malgrat fer-m’ho saber en privat, la feinada que tinc per saber qui és qui amb 90 estudiants que apareixen amb rectangles negres i noms falsos!

Les obres als balcons continuen allegro ma no troppo, perquè els homes es posen amb gran ímpetu a fer el soroll que ja és costum, sobretot a dos quarts de vuit del matí, però déu me’n guard d’anar gaire de pressa i enllestir res. Un any i set mesos ja fa que van començar. Tot aquest temps sense balcó, sense quasi ventilació, sense tranquiŀlitat, sense prou oxigen, però amb tanta pols que de vegades em desperto mastegant-la. Fantàstic per al meu asma! Encara bo que surto a caminar (cada dia no es possible, per la feina, però quasi cada dia) i de vegades faig fotografies. Aquí en teniu una de fa unes setmanes, del Royal Conservatory of Music de Toronto.

Mentrestant, el cotxe continua al garatge d’un altre edifici a deu minuts (quan es torna carregat del supermercat és una delicia caminar els 10 minuts, especialment a l’hivern), perquè les obres dels parkings als dos soterranis del meu edifici, que fa més d’un any que duren, no són ni a la meitat, diuen. També es dediquen a enderrocar parets als passadissos dels 26 pisos que té l’edifici, i també a moltes cuines (no saben si li tocarà a la meva) i en alguns apartaments han d’enderrocar part del sostre del menjador. I tot això amb una segona onada de la pandèmia que tenim aquí, molt particularment al Quebec i a Ontario, que són les dues províncies que han tingut més casos des del principi, sobretot el Quebec que avui ha tingut 1.107 casos nous, una cosa que no s’havia vist mai encara. I a Ontario més de 600 en un dia, que déu n’hi do. Ja s’han posat més restriccions.

I enmig de tants problemes ahir em vaig assabentar, com tothom, que Trump té la Covid-19. Va bé tenir alguna bona notícia.

Fa unes setmanes que tinc un somni recurrent quan dormo. De fet, l’he tingut moltes vegades a la meva vida: somiar que volo. No en un avió, sinó per mi mateixa. És un dels dos somnis preferits, l’altre es que puc respirar sota l’aigua, però el de volar és millor i tot. I sembla tan fàcil que em desperto considerant si no deu ser possible, però un minutet més i ja sé que no n’és. Moltes vegades ho aconseguia, volar en els somnis, a base de fer salts cada cop més alts i després moure els braços ben rápidament. Una vegada, quan tenia uns vuit anys, em perseguien tot de caníbals en una illa, i arribava a un barranc molt ample i endavant saltava i movia braços i cames i arribava volant a l’altra banda. Encara ho recordo amb felicitat. Darrerament, però, ho puc fer amb un salt i aleshores córrer de pressa a l’aire, com quan es corre dins de l’aigua en un lloc una mica profund. No sé si ho heu fet mai; a mi m’agradava molt córrer dins de l’aigua a la part fonda quan anava a la piscina del barri, abans d’espatllar-me l’aquiŀles l’11 de setembre de 2001 (llarga història). Bé, doncs és el mateix però a l’aire. Sóc tan feliç quan m’enlairo amunt amunt i res no em fa mal i sóc lliure!

En el món real hi ha tanta estupidesa que me’n faig creus. Som en una pandèmia, que si ens dediquem a fer l’ase pot acabar amb 40 milions o més de persones mortes, i alhora ens trobem en una crisi climàtica que acabara amb nosaltres més dràsticament que la covid-19 —no falta gaire perquè sigui irreversible del tot—, però molta gent està empipada perquè no pot fer la vida de sempre (vacances a l’estranger, sales de festa…). Què té al cervell? I em fa gràcia que a la universitat, de tots els llocs, em vulguin obligar, a les clases de llengua castellana, a fer les lectures del llibre dels pebrots que van triar perquè és espanyol i agrada a l’ambaixada. Jo flipo quan veig de què van les lectures. Alguns exemples de lectures sobre personalitats per admirar d’Espanya i d’Amèrica Llatina: Mario Vargas Llosa (vull vomitar només de sentir el seu nom); una tal Eugenia Silva, casada amb un borbó (què els pot importar als meus alumnes qui és aquesta dona?); el mexicà Carlos Slim, qui durant uns anys fou l’home més ric del món, i encara és dels més rics, i controla el 90% de les telecomunicacions de Mèxic, a més d’altres monopolis, mentre explota els usuaris amb una de les quotes més altes del món —de fet molts mexicans diuen que a Mèxic se’n podria dir Slimlandia—. D’aquesta gent he de llegir i parlar a les classes!

Com es el meu costum, faig les meves pròpies lectures i toco fusta que no m’enxampin.

Com a personalitats per admirar vam llegir i parlar d’Alícia Sintes, professora de física teòrica i especialista de les ones gravitacionals (recordeu l’impressionant descobriment internacional fa cinc anys?). La doctora Sintes és de Menorca, per tant em va servir per parlar dels Països Catalans que es troben, de moment, sota l’estat espanyol. Des d’aquest descobriment, que gaudeixo molt parlant-ne a les classes —m’apassionen les ones gravitacionals.

Una altra personalitat que vaig triar fou la cantautora de Guatemala, Sara Curruchich, que canta de vegades en castellà i d’altres en la seva llengua, un dialecte maia, i moltes vegades en defensa de la seva gent. L’any 2016 va ser convidada a cantar a Nova York, al Fòrum Permanent per les Qüestions Indígenes de l’ONU. A sota teniu tres vídeos amb ella —l’últim és una entrevista que val la pena per conèixer-la.

També, amb una gran iŀlusió, els vaig presentar en Quino, i va ser només dos dies abans que l’admirat creador de Mafalda es morís.

Com podeu veure, el que em diuen que faci i el que faig és força diferent.

Publicat dins de Canadà, Música, Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 18 comentaris

Un altre adeu

Les dues últimes setmanes no vaig escriure res al blog, ni enlloc, tret dels milions de respostes a missatges dels estudiants i oficines de la universitat. Totes les classes han passat a ser remote classes (classes en línia en pla massiu). Les universitats físiques estan tancades des del mes de març, i a la meva van contractar un exèrcit d’informàtics d’elit per fer tota la universitat digital, amb un eClass de luxe que es va estrenar en començar el setembre. El que havia après per al curs d’estiu en línia a pastar fang, ara no val, a aprendre-ho tot altra vegada. I esperen que els professors ensenyem als estudiants a fer-ho servir. Me n’he sortit prou bé, sense saber un borrall de terminologia ni haver après mai informàtica, —n’aprenc a base de provar coses fins que surten bé, com he fet sempre—, però estic esgotada. A més el cap de setmana passat se’n va anar tot en orris, tot el sistema va coŀlapsar dos dies, i després van haver de canviar un munt de coses i nosaltres torna a organitzar-ho tot. Fa molt que no dormo amb tot plegat.

He estat, i estic, molt trista. Ja n’estava i de sobte m’assabento que s’ha mort l’Amèlia. Tot i que parlava sempre d’ella com a cosina, per l’edat que tenia —una mica més jove que jo—, era una tieta. Una nena molt tranquiŀla i sense malicia, una bona persona. Ens véiem continuament quan erem petites, quasi tots els diumenges, dies de vacances a l’estiu i per Nadal. Mentre vaig viure a Catalunya, el dia de Nadal sempre hi era l’Amèlia.

Una vegada, quan jo tenia disset anys, vam passar els dies de Setmana Santa a Castellterçol, on els meus pares tenien llogat un pis. També hi era la meva germana, la més jove de les tres. Ens estàvem tot el dia a les muntanyes, exploràvem boscos, feiem punteria i preteníem ser uns indis americans. Un vespre, que devia ser divendres sant perquè al poble hi havia una processó amb romans, en tornar a casa, sota el llit a l’habitació on dormia l’Amèlia vam descobrir un escorpí. No era el primer que havíem trobat en aquell pis durant els anys que el vam tenir, però aquest era molt gros. Quina angúnia! En aquell moment pel carrer de casa passava la legió romana i l’Amèlia va sortir al balcó i cridà que hi havia un escorpí sota el llit. Una part de la processó es va aturar i en segons pujaven al pis un munt de legionaris joves, amb llances, cascs, armadura.

A l’habitació de l’Amèlia i de quatre potes van intentar veure què feia l’escorpí dins la foscor de sota el llit. Cap d’aquells soldats va gossar tocar-lo. “No el toqueu, que es posarà a córrer”, va dir, a més, un que semblava el centurió d’aquella colla i dels que esperaven al carrer. Però un d’agosarat va allargar la llança sota el llit. Es va enretirar esverat mentre cridava que l’escorpí havia saltat cap a ell. Un soldadet, que em va semblar reconèixer com el petit dels forners, va mirar sota el llit: “Això no és un escorpí”, va fer. Tenia raó perquè va resultar ser un tros de llana negra. El centurió amb la colla de soldats van anar-se’n ben avergonyits, es van reunir amb els legionaris que esperàven i tots plegats van córrer a veure on parava la processó. Nosaltres tres vam passar la nit rient.

Ens havíem fet molts tips de riure amb l’Amèlia. Recordo tantes anècdotes…

Després de jo venir al Canadà, ens vam veure poc. Ella era professora a la Universitat de Vic i procurava passar els estius en llocs freds (no suportava la calor), a Escòcia, Finlàndia…, i els estius que vaig anar a Catalunya de vegades no coincidíem. L’última vegada que ens vàrem veure va ser l’estiu de 2009. Però ens anàvem comunicant amb missatges. Així vaig saber que estava molt malament, ja fa anys, anys que va passar per un malson amb només un petit descans, quan va semblar que tot s’havia arreglat, però no, el malson va retornar i la va martiritzar uns anys més. Només va faltar la pandèmia perquè tot fos molt difícil, i que la seva mare, amb qui estava molt unida, morís a l’abril. En els últims missatges que em va enviar, em deia com volia posar-se bé i fer vida normal. Els acabo de rellegir i se m’ha fet un nus a l’estómac.

Bona nit. Cuideu-vos.

Publicat dins de Retalls de biografia | Etiquetat com a | 13 comentaris

Avui, la Vera

Aquesta setmana faig un parèntesi del dietari, o el que sigui que darrerament escric, per dir uns mots dedicats a la Vera, la petitona que va néixer el dissabte a primeres hores de la tarda i és la néta de l’Anna Maria Villalonga, a qui tots coneixeu. Els pares són la Mireia (filla de l’Anna Maria) i en Xapo.

N’he vist fotografies —preciosa!— però com que no són públiques no les poso. 

I per avui m’apropio del paper d’una fada padrina qualsevol per desitjar tres dons a la Vera. Tots tres els considero molt importants.

Vera, nineta, et desitjo que siguis saludable. I no només físicament, sinó que també tinguis l’animeta ben sana, és a dir, de bona persona.

Que siguis inteŀligent. Que t’agradi llegir i aprendre, que sàpigues obrir la ment, pensar críticament, i també fer volar la imaginació i crear.

Que siguis valenta. Cal molt coratge en aquesta vida, per viure-la i per no deixar-se trepitjar. Que mai ningú et faci sentir insignificant.

I, ei, després de tots aquests dons, estimada Vera, espero que més endavant llegeixis els meus llibres. Hi trobaràs nenes saludables, inteŀligents i valentes —t’agradaran.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 20 comentaris

Una papallona nocturna i d’altres coses

Dilluns, 17 d’agost
Han estat acceptades les notes que em van donar tanta i tanta feina, amb aquelles fórmules exel impossibles i mil complicacions més, que us deia a l’altre post. És increïble que el Cap del departament m’hagi enviat un e-mail per dir-me que són perfectes i que ningú més no ho ha aconseguit del tot. Em pensava que tothom ho havia fet com si res i jo devia ser l‘única curteta. Ja em va bé, perquè intentaré fer algun curs amb ells el setembre—a l’estiu treballo a l’altre campus, en un departament enorme—. Tant de bo ho aconsegueixi, ja que a Glendon el panorama és devastador (fa mesos que em causa molta ansietat).

Tot el dia escrivint cartes de recomanació per a diversos  estudiants. Amb tantes hores asseguda he hagut de tornar a prendre un antiinflamatori.

I, com em passa sovint, mentre cercava una altra cosa he fet un descobriment en trobar a la viquipèdia la papallona nocturna més gran del món, de les selves del sud-est d’Àsia, anomenada Atlas (Attacus Atlas), la qual té una manera infaŀlible d’evitar predadors: dos caps de serp dibuixats a les ales. La natura és impressionant.

Dimarts, 18 d’agost
Avís de l’edifici: no ens tallaran l’electricitat a la nit i part de demà. I jo que m’he cruspit tot el que hi havia a la nevera i ara em fa mal l’estómac… Bé, aprofitaré per descongelar-la que fa temps que li toca. La nevera que tinc és la que hi havia a l’apartament i és de les originals de quan van fer l’edifici als anys 60. Ei, tret de la llauna d’haver-la de descongelar, va perfecte i és molt gran. Pel que fa a tallar l’electricitat, la tallaran més endavant, un dia que de moment és un misteri.

Dimecres, 19 d’agost
Descobriment d’una banda que actua amb ballarins i que m’han agradat força, sobretot la cançó que he triat. L’energia és encomanadissa. S’anomenen Odessa Band. Segons sembla són ucraïnesos però estan establerts a Alemanya. A sota els teniu. 

Dijous, 20 d’agost
Un show quan he anat a que em fessin l’ultrasò, perquè em tenien apuntada per fer-ho però no havien rebut el paper del metge (es veu que la secretaria se’n va descuidar) i no aconseguien que ningú respongués el telèfon. M’han dit que tornés a casa o m’esperés. Home! Feia 13 hores que no menjava i m’havia pres un litre d’aigua de cop feia una hora. Com m’havia d’esperar? I anar a casa i fer hora per un altre dia? Després de molt insistir han decidit començar a fer-me l’ultrasò sense esperar a rebre el paper del metge. La sessió ha durat 2 hores! I els resultats no arribaran al metge fins el dimecres o dijous de la setmana que ve.

He sortit d’allí marejada i em feia mal tot de tant fer-me donar voltes en una llitera molt dura i en posicions incòmodes. He anat al Passeig del Filòsof, de la Universitat de Toronto, a menjar un entrepà en un banc. I allí he fet dos vídeos amb el telèfon, una cosa que no havia fet mai a la vida perquè mai havia tingut un telèfon d’aquests, ni càmera de vídeo.

Ara, diumenge, us n’anava a penjar un, però estic molt cansada i ho deixo per un altre dia. De tota manera, vaig penjar l’altre al facebook, si el voleu veure.

Avui la Laura Borrás ha fet aquest tweet amb una cita de Rosa Leveroni: “Ploro pels somnis que no deixen rastre i pels mots que es resolen en silenci.” M’ha arribat a l’ànima.

Sembla que han detingut a Steve Bannon per frau. Exceŀlent notícia, i encara m’agradaria més si també ens diguessin que l’ha dinyat.

Els focs descontrolats a California són de pànic. També els huracans que s’acosten (a l’Amèrica del Nord), i espero que acabin com només tempestes tropicals. La natura es queixa ben fort, però tothom com si no passés res.

AP Photo/Noah Berger

Divendres, 21 d’agost
Molt interessant tot el que he llegit sobre la vacuna de la verola. I complicat per explicar-ho ara, diumenge. És tardíssim i demà tinc una reunió a primera hora. Ho deixo per més endavant.

M’he tornat ximple amb el maleït telèfon. Si no fos que té una bona càmera em sembla que el regalaria. Tantes cosetes i cosetes que no vull per a res; el cas és fer-nos perdre el temps. L’odio.

Dissabte, 22 d’agost
Preparant els exàmens per als estudiants que tenen extensions per problemes mèdics. Ni he sortit de casa en tot el dia.

Diumenge, 23 d’agost
A sota teniu un vídeo amb un nen de Perpinyà que canta en un concurs una coneguda cançó de Jordi Barre. Val la pena veure la reacció del jurat. Sobretot la de Kendji Girac, un cantant gitano de França que té de llengua materna el català. En aquest enllaç a VilaWeb podeu llegir més sobre això i escoltar Jordi Barre.  

Publicat dins de Canadà, Música, Natura | Etiquetat com a , , | 18 comentaris

Una lesió, no sé què més i la privatització de les universitats

Dimarts, 11 d’agost
Aquest dia va ser el meu aniversari. Havia pensat llegir, que mai no tinc temps, i potser escriure alguna cosa. Per aconseguir-ho m’havia passat uns quants dies amb la correcció d’exàmens, exercicis, i la preparació de les notes finals; una marató tot plegat. Però, ai, la nit del dilluns al dimarts vaig dormir molt malament amb dolor a l’àrea abdominal. El dia del meu aniversari no podia asseure’m perquè saltava de dolor que s’escampava i fins i tot em feia sentir molta nàusea. Vaig considerar anar a urgències, però, caram, per quina mena de crim se’m castiga que no puc tenir ni un dia a l’any de vacances? El dia del meu aniversari l’he de passar a l’hospital? Tot el dia vaig estar “hi vaig, no hi vaig”. A la fi vaig decidir esperar a l’endemà i veure com estava. L’únic que vaig fer asseguda va ser respondre els vostres comentaris i menjar una mica (ni el pastís que m’havia dut el meu fill vaig poder menjar, em venien nàuseas). La resta del dia, estirada amb gemecs i deprimida.

Unes flors: el meu regal de part del meu fill.

Dimecres, 13 d’agost
Aquest dia tenia hora a la reumatòloga. Hospital o reumatòloga? Vaig decidir la segona, amb la intenció d’anar a urgències després de veure-la. La metgesa no semblava gaire sorpresa després d’examinar-me. Creia que tenia una lesió a la pelvis, a l’os isquí, d’estar massa temps asseguda. Em va receptar un antiinflamatori molt fort i va dir que fes hora amb el meu metge de seguida, per si el dolor era una altra cosa. Per cert, l’os isquí és el que fa diferenciar els dinosaures —curiositats.

Mitja hora al telèfon amb el meu metge. Em va dir que continués amb els antiinflamatoris i que necessitava fer-me un ultrasò. Però tots els llocs on els fan estan quasi coŀlapsats de pacients i he d’esperar fins l’altre dijous —més d’una setmana d’espera. El dolor va continuar, tot i que disminuït gràcies a l’antiinflamatori. Vaig sortir a caminar al vespre i vaig fer unes fotografies del museu ROM on unes escultures ara duen mascareta.

Dijous, 14 d’agost
Avui millor que ahir. Encara és dolorós asseure’m, però ho puc fer una mica sense morir-me. He hagut d’anar al banc per una cosa que no podia solucionar en línia ni per telèfon. He aprofitat per caminar —feia temps que no sortia a caminar de dia, potser cinc mesos. He fet unes fotografies de la Universitat de Toronto, concretament de Victoria College que no és lluny del banc.

Divendres, 15 d’agost
La universitat on treballo (York University) m’ha demanat les notes fetes d’una manera que no havia fet mai. Un embull de fòrmules excel raríssimes (normalment no tinc cap problema a fer-les) i d’altres embolics que m’han tingut asseguda tot el dia. Passeig al vespre per la universitat (University of Toronto), acompanyada del meu fill que no veu clar que vagi a passeig amb tot fosc i a sobre com estic. Ens hem trobat un home que treballa en manteniment i que el meu fill coneix de quan era estudiant i tenia una feina a la biblioteca Robarts. Hem xerrat sobre com està de solitària la universitat i que resulta molt estrany. L’home també ha dit que a partir de setembre, i després de dècades de treballar a la universitat, perdrà la meitat de la feina, i del sou. I al sindicat callats com morts. La universitat s’està privatitzant a gran velocitat. Sabíem que passava i que avançaria quan trobés el moment oportú. La Covid-19 ha estat l’excusa, com n’és per moltes altres coses (la meva universitat ha trobat l’excusa per fer fora professors i assignatures). Doncs bé, la biblioteca Robarts és un dels 16 edificis de la Universitat de Toronto que han privatitzat. Diverses grans corporacions hi són ficades. L’una sé de segur que és l’Scotiabank perquè ja hi tenien un peu. Donen diners a la universitat i a canvi posen el nom de la corporació a, per exemple, el primer pis de la biblioteca Robarts que ja fa uns anys que s’anomena Scotiabank Information Commons. Us imagineu que una part de la Biblioteca de Catalunya s’anomenés, per exemple, Lloc comú d’informació Bank de Sabadell? Doncs això. I ara que tenen Robarts prácticament comprada, han tret gent i les decisions es faran conjuntament amb aquestes corporacions —una de les biblioteques més importants del món! I no és que la universitat estigui empobrida i se’n vagi avall, no, que té un excedent de més de mil millions de dòlars canadencs (dues terceres parts en euros)!

Aneu en compte o acabareu igual, tot el món. Molt de compte amb les grans corporacions que són força més difícils de treure que un mal govern, i hi ha gent que no se n’adona.

He vist el gat del museu ROM i està bé.

Avui ens han avisat que l’edifici on visc tancarà l’electricitat des de la mitjanit del dimarts i fins a les 12 del migdia del dimecres, o més tard. He d’assegurar-me que abans menjo tot el que hi ha a la nevera. I que tinc aigua (quan no hi ha electricitat tampoc no hi ha aigua). Molt a parlar sobre les obres i altres malsons de l’edifici, però un altre dia.

Dissabte, 16 d’agost
Em torna a fer més mal. Ben segur que d’estar-me ahir tant de temps asseguda amb les notes. Avui més voltes a les fòrmules de les notes sense èxit. He fet dotzenes de copies del document exel i no me’n surto. I pensar que si he d’estar asseguda podria ser per escriure literatura! Però no, a perdre el temps amb bajanades de la universitat i a fer-me mal a la lesió. Els que teniu temps d’escriure literatura no sabeu el que teniu, de debò, us envejo perquè la frustració que jo sento per manca de temps és colossal.

Diumenge, 17 d’agost
Em sembla que he solucionat les fòrmules i etcètera per les notes! Després d’un dia més perdut. Ara escriuré l’entrada al blog.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 18 comentaris

Amenaces de mort

Bon 11 d’agost a tota la gent de bona voluntat, i sobretot a mi mateixa perquè l’11 d’agost ha estat un dia molt especial per a la Shaudin, exactament des que va néixer.

Sento no haver escrit res el cap de setmana passat, però havia de corregir exàmens finals i a penes tenia temps de fer-ho, a més de no trobar-me bé. I ara, la nit del dia 10, no tinc ganes d’escriure sobre el que vaig apuntar al dietari, perquè m’ho van espatllar quan em van amenaçar de mort.

El divendres em vaig trobar amb una coneguda que viu força a prop. Feia un any que déiem de trobar-nos, i a la fi el dia va ser el divendres. No m’anava gens bé perquè havia de corregir els exàmens, però altrament hauria passat un altre any, que ja sé com van les coses a la meva vida. Vam anar al barri del costat, a una galeria amb unes poquetes botigues i cafès, que té l’avantatge d’estar tan i tan neta que podries llepar el terra (es passen el dia desinfectant-ho tot), a més de tenir tovalloletes amb gel desinfectant i mascaretes per a qui les vulgui. Però la meva veïna no volia estar-se en una taula aïllada mirant a fora per un vidre, volia ser amb gent, deia que necessitava estar-se entre la gent, que la soletat de la taula on jo volia asseure’m no anava amb ella. D’acord, anem al carrer.

Després d’aconseguir uns cafès amb llet, ens vam asseure en una taula d’una placeta del carrer, un lloc on jo no he volgut estar-m’hi mai un divendres al vespre. Hi havia molta gent, massa pel meu gust fins i tot en condicions normals, i amb la Covid-19 no em feia ni una mica de gràcia. Ens vam treure les màscares mentre preniem el cafè amb llet —la meva la vaig posar en una bossa de paper i dins la motxilla, i em vaig refregar les mans amb gel desinfectant, com faig sempre després de tocar la màscara—.

Erem aquí, però més a prop del carrer

Hi havia uns homes joves, molt sorollosos amb les motos mentre venien droga, ho vaig veure perfectament. D’altres, milionaris, passaven pel carrer amb els seus lamborghinis descapotables per fer-se veure, la qual cosa fan sempre en aquest carrer els divendres al vespre. Hi havia, a més, una quantitat considerable d’homes (tots homes) sense sostre o amb molt pocs recursos, i mig guillats. A Toronto hi ha molta gent sense sostre (o quasi) alcohòlica, drogadicta i ben boja, i des de la covid que ja no segueixen cap tractament ni ningú se’n preocupa i, la veritat, comencen a fer força por perquè aquests solen ser terriblement agressius (ep, no tots els sense sostre són així, en conec d’encantadors, però sí que hi ha molts bojos). Ja m’he trobat amb alguns ensurts darrerament (l’un em va perseguir escupint-me, sense atrapar-me perquè anava begut, un altre, quan m’apartava pels dos metres de distància que es demana aquí, se’m va acostar i començà a cridar-me a la cara; el meu fill va esquivar el cop de puny d’un altre), però el divendres la cosa va anar més enllà.

El carrer, davant d’on érem

En una altra taula hi havia dues noies prenent un cafè, fins que van arribar dos homes més aviat tirats, d’uns 45 anys, l’un amb un violí i l’altra amb una trompeta. Es van posar a fer un soroll horrorós amb els instruments a un pam de les noies, i van aconseguir el que volien, que les noies se n’anessin i ells asseure’s a la taula, mentre es feien un tip de riure. La meva veïna i jo, que ho havíem observat tot, vam mirar-los i vam fer no amb el cap. Aleshores el de la trompeta ens va venir a la taula i es va posar a fer un soroll insuportable amb l’instrument. Estava indignada i li vai cridar un STOP que va ressonar a la plaça. Va recular fins a la taula on hi havia el seu company que agafà el violí, se’m posà al costat i començà a fer grinyolar l’instrument a la meva orella. Em vaig aixecar de cop i li vaig cridar que se n’anés. Aquest no va recular, em va amenaçar amb el puny mentre em deia que em mataria… i just al carrer vaig veure que passava un policia, a qui vaig cridar.

El del violí tornà a la seva taula. La meva veïna i jo li vam explicar al policia què havia passat. Després ell se’n va anar als dos homes i no sé què li van explicar perquè no se sentia. El policia tornà i ens digué que no passava res però que s’estaria en un lloc que ens indicà, a uns 30 metres, i que si hi havia algun problema que cridessim i que ens sentiria. Quan el policia era més enllà, el del violí em mirà i va fer el gest de tallar el coll. Llavors es posà a tocar el violí, ara ben tocat, amb la marxa fúnebre de Chopin. Tot el temps sense treure’m de sobre una mirada d’odi.

La meva veïna i jo ens vam aixecar i l’home deixà de tocar el violí. Encara mirant-me tornà a fer el gest de tallar el coll, i quan ja ens n’anàvem em va dir que em trobaria i em mataria. Vaig anar on era el policia i li vaig dir, i que teníem por que ens seguissin. Ell va dir que s’acostaria més on eren els homes i no els perdria de vista.

Tota la tornada, la meva veïna em deia que com se m’acut confrontar un home així. Tenia raó, però no tolero ni he tolerat mai els bullies, no hi puc fer més, em fan treure foc pels queixals i m’hi he d’encarar. Però ara no estic bé. Vaig passar molt mala nit i des que va passar allò que no em trobo bé. Ja no tinc edat per aquestes coses.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a | 22 comentaris