Bones notícies

Feia molt temps que no em passava alguna cosa bona, d’una certa importància perquè de petites alegries sí que n’he tingut. L’última vegada va ser l’any 2012: es va publicar Perduts a l’altre món i vaig poder anar a Catalunya. Després, tot han estat tristeses i preocupacions, començant per l’eliminació de l’assignatura de llengua catalana (només es va quedar la de cultura catalana) i ja tot anà avall, fins a arribar a aquest estiu amb l’operació del tumor a l’ull i un parell d’altres peripècies relacionades també amb la salut.

A la meva universitat sóc professora amb contracte temporal, la qual cosa vol dir cada any he de renovar-lo, sense tenir mai la seguretat que hi haurà cursos disponibles i em renovaran el contracte. La situació és desesperant perquè sempre estàs enlaire i l’estrès se’t menja. I com més anys fas, més fosc ho veus tot i més desprotegit et sents.

Generalment no t’assabentes que tens cursos pel setembre fins unes setmanes abans de començar. Els darrers anys, a més, la universitat contracta lectors d’Espanya per ensenyar cursos en el meu departament que ensenyem els professors canadencs amb contracte temporal (nosaltres amb doctorat i molta experiència, els lectors espanyols amb masters i gens d’experiència). Per què? Perquè Espanya paga. I la nostra situació s’ha fet més insegura que abans.

Enguany, el nostre sindicat va proposar una cosa nova per als professors amb contracte temporal: un contracte de tres anys, renovables, amb tres cursos assegurats per cadascun dels anys. Problemàtic, però, perquè només se n’oferien set per a tota la universitat (York University, on hi ha el campus de Glendon), la més gran del Canadà, amb milers de professors amb contracte temporal. Però ho vaig solicitar.

Va ser complicat perquè va coincidir amb els exàmens finals i la preparació per l’operació de l’ull, i s’havia de fer molta paperassa. També aconsellaven tenir algunes cartes de recomanació d’estudiants d’aquest any. Quan pobrets estaven a finals de curs amb exàmens i tot plegat! Les vaig demanar a més de 30 estudiants i tots van córrer a enviar les cartes.

La universitat no em va dir res, ni tampoc al meu departament. Era obvi que jo no estava entre els set seleccionats. Considerant que, segons el sindicat, hi va haver centenars de solicituts, no es podien esperar miracles. I tot d’una, fa dos dies, rebo una carta on em diuen que he estat seleccionada i que la setmana que ve ja puc anar a veure el degà per signar el nou contracte de tres anys. No m’ho podia creure!

contenta

Aquest nou contracte no canvia res quant al sou, només et dóna la tranquilitat de saber que aquest sou de mínim tres cursos és segur fins al setembre de l’any 2019, i potser més enllà. Però és molt més: és saber que se’m reconeix l’enormitat de feina que faig. Això, per mi, val més que tots els diners del món i tota la tranquilitat que un pugui tenir. Són molts anys de deixar la pell preparant classes a tota hora per tal d’aconseguir que munts de joves aprenguin tot el que sigui possible i, sobretot, aprenguin a pensar, a relacionar, a obrir la ment. És la primera vegada que rebo alguna mena de reconeixement institucional com a docent, i em fa tan contenta!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 55 comentaris

Biblioteques

M’agraden, molt; no podria viure en cap lloc que no tingués una biblioteca, com més important millor. I estic malacostumada, perquè davant de casa tinc la biblioteca Robarts que és una de les més importants de l’Amèrica del Nord (aquí us en vaig parlar) —no em puc imaginar tenir-la lluny—. No sé si arribaria a dir aquella famosa cita de Borges —“sempre vaig imaginar que el Paradís deuria ser alguna mena de biblioteca”—, però no em queixaria gens si aquest fos el cas.

I em fa molta iŀlusió saber que els meus llibres es troben a diverses biblioteques. És més pràctic tenir-los a les llibreries, que és on es venen, i cal vendre’ls, però trobo que l’emoció és més gran quan t’assabentes que una noveŀla teva ha trobat un raconet en una biblioteca, on s’hi quedarà, si tot va bé, molts i molts anys, potser per sempre (el que es vulgui entendre per sempre). En tinc una, per exemple, a la Biblioteca del Congrés, a Washington, per tant, en teoria, hi serà per sempre.

Biblioteca del Congres

Aquí teniu l’enllaç al meu llibre:

Perduts a l’altre món

I espero que mai ningú no la destrueixi, ni aquesta ni cap, perquè és horrorós que es destrossi una biblioteca, fa feredat només de pensar-hi. I quantes se n’han destruït al llarg de la història! Només cal recordar la Biblioteca d’Alexandria, consumida pel foc, i tantes i tantes d’altres. Per cert, avui en dia tenim la Biblioteca Alexandrina, també a Alexandria, que vol ser un homenatge a l’antiga, i és fantàstica!

Biblioteca Alexandrina

Com que és molt tard, només comentaré una cosa sobre les biblioteques catalanes per si algú no ho sap: es van crear amb el naixement de Catalunya, per tant en el segle X durant Borrell II. En aquell moment es tractava d’escriptoris o “centres de producció de material escrit, que depenien d’institucions religioses . . . És en aquestes mateixes institucions on es documenten les biblioteques més antigues . . . Els rics exemplars que es conserven a la Seu d’Urgell i a Girona i els que possiblement hi van ser copiats són una prova de la circulació de llibres entorn de l’any 1000.” (Història de la Literatura Catalana, volum I, 47-48).

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 12 comentaris

Més enllà del somni: una altra germaneta!

Sempre publico un escrit l’11 d’agost i aquí teniu el d’enguany.

La tercera part de la meva saga, Les urpes del drac, ja es troba a l’editorial. Com que l’editora d’Editorial del Bullent fa vacances —però em va assegurar que la meva filleta havia arribat bé—, la noveŀla deu aprofitar per descansar, pobrissona, perquè les últimes setmanes que encara la tenia amb mi, vinga a retallar-li els cabells, un rinxol aquí un altre allà, mentre la deixava tan neta i polida que es marejava. “Mare”, em deia, “vull els cabells llargs!”. Ja sabeu com són les criatures quan s’encaparren amb una cosa. No la podia convèncer de dur un pentinat de cabells més curts de com ella els volia. Li deia que l’editorial arrufaria el nas si apareixia amb aquella cabellera fins a la cintura, que havia de causar bona impressió, que l’havien de trobar que feia joc amb les seves germanes. I sabeu què em deia? Doncs que les seves germanes Més enllà del somni i Perduts a l’altre món són diferents, perquè són més grans però no saben tantes coses com ella i, per tant, això de fer joc és una bajanada.

Jo no volia acomiadar-me de la meva filleta amb aquell mal humor que teníem totes dues, però no sabia què fer perquè estigués contenta. A la fi me la vaig guanyar quan li vaig dir que duria un mapa amb dibuixos nous. Li va fer una iŀlusió! Fins i tot es va observar al mirall i va dir que li quedaven bé els cabells més curts.

Se’m va adormir mentre jo acabava amb els últims detalls que no vaig enllestir fins a la matinada del dilluns. Però dormia amb un somriure, la meva petitona estimada gestada dins del meu cervell.

Quan tot va estar a punt, em va començar el neguit: li he netejat les orelles?, els mitjonets estan ben nets? la samarreta s’adiu amb els pantalons? no és massa curt, el cabell, o massa llarg? Potser l’hauria de tornar a revisar… I la meva nineta va obrir els ulls, inteŀligents, profunds, perquè és cert el que em va dir, que sap moltes coses.

Com havia fet amb les seves germanes, la vaig enviar amb un transportador sistema Star Trek, després d’omplir-la de petons i que ella em preguntés: “Mare, quan vindrà l’última germaneta?”

mapa2 (+ text)

Publicat dins de Les urpes del drac, Llibres juvenils en català | Etiquetat com a , , , | 25 comentaris

Resposta a “En Map”

En Map és un personatge secundari. Més enllà del somni no s’hi entreté gaire, amb en Map, però la seva existència és clau per entendre diversos aspectes de Rocdur i de Fosca. En aquesta primera noveŀla, tot i que el trobem poques vegades, ens ajuda a comprendre algunes diferències primordials entre els dos països, i tenim també l’inici de la seva història personal. Ens el tornem a trobar a Perduts a l’altre món, quan la seva vida ha fet un gir dràstic. Aquí, en Map interacciona amb la protagonista Anna per primera vegada, i té un paper prou significatiu en el desenvolupament de la noveŀla.

I ara respodré a les preguntes que us vaig fer, d’acord a què es pot saber si s’ha llegit Més enllà del somni. Només una lectora, la Tura, va encertar una de les preguntes.

On va néixer en Map?
Va néixer a Pot.

On viu en Map?
Viu a Rocdur.

Quina feina té i per a qui treballa?
És un criat. Treballa per al Secretari, el secretari del Senyor de Rocdur.

Si teniu Més enllà del somni, en Map apareix al capítol quinze, “Delegació a Fosca” (184-199), i se l’esmenta en el capítol setze, “La sala del senat” (200-209).

delegacio a Fosca

Delegació a Fosca

Pel que fa a Perduts a l’altre món, trobem en Map en els capítols tres, “Gos Negre” (40-57); quatre, “Tot sopant” (58-72); sis, “Sorpreses” (90-107); deu, “Pirates i un palau” (160-176); i dotze, “Cap a Maiera” (193-209).

Apa, us deixo tranquils. Penseu que la meva intenció només és per ajudar. Saber qui és en Map, no té la més mínima importància, tret que sigueu lectors de la meva saga. Passa tant de temps entre un llibre i el següent, que va bé refrescar la memòria.

Nota: la setmana que ve, en comptes d’esperar al diumenge per publicar en el bloc, l’escrit apareixerà abans, el dijous (i no n’hi haurà el diumenge).

Publicat dins de Llibres juvenils en català, Més enllà del somni, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , , , | 10 comentaris

En Map

Hauríem de començar a fer memòria. Falta poc per deixar Les urpes del drac llesta i tinc la impressió que us heu oblidat d’alguns personatges.

Avui us proposo recordar en Map.

Com que en Map surt tant a Més enllà del somni com a Perduts a l’altre món, però tal vegada no tothom que passa per aquí ha llegit la segona noveŀla, o potser tampoc la primera, us faré unes preguntes que heu de respondre sense anar més enllà, sense dir res més que allò que us pregunto. I amb la informació que correspon a Més enllà del somni, no a la segona noveŀla.

Si no ho encerteu no passa res, perquè la setmana que ve tindreu una explicació sobre en Map.

Map

Heus aquí les preguntes:

On va néixer en Map?
On viu en Map?
Quina feina té i per a qui treballa?

Repeteixo que les respostes han de tenir en compte només Més enllà del somni.

Espero que algú les encerti!

Publicat dins de Llibres juvenils en català, Més enllà del somni, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , , , | 25 comentaris

Un passat remot que encara és viu

Moltes vegades pensem que ho sabem tot sobre el món, que ja no hi ha cap lloc que no es conegui. Sobretot pel que fa a éssers humans. Però encara hi ha tribus de les que no en sabem pràcticament res, fins i tot amb les que no hi ha cap contacte possible.

Entre les últimes destaquen els pobles de les illes Sentinel de l’arxipèleg Andaman que es troba a l’oceà Índic, al Golf de Bengala, i pertany a l’Índia. Amb la tribu jawara s’ha establert contacte permanent des de fa uns pocs anys, però encara són força hostils. I amb la tribu que habita l’illa anomenada Sentinel del Nord l’únic contacte directe que es pot aconseguir és ser ferit d’una fletxa, com li va passar al director d’una expedició del National Geografic.

L’aillament d’aquestes tribus, però, sembla que els ha anat bé: són eixerits i saludables, de fet semblen la imatge de la salut, com es pot veure a la fotografia de sota de la tribu jawara. Molt diferents als pobladors de les illes més civilitzades d’aquest mateix arxipèleg, que solen ser raquítics i malaltissos.

jawara

Pel que fa als habitants de l’illa Sentinel del Nord, els sentinelesos, semblen trets d’una noveŀla d’aventures del segle XIX, d’un episodi on uns occidentals desembarquen en una illa desconeguda i són atacats i perseguits per la platja per una tribu hostil. Els vídeos que existeixen d’apropament a la costa de l’illa de Sentinel del Nord, deixen constància que els sentinelesos no volen saber res de la gent forana. De fet, l’any 2006 uns pescadors que van apropar-s’hi no van viure per explicar-ho. I va ser a partir d’aquest incident que l’Índia va imposar la prohibició d’acostar-se més de 3 milles al voltant de l’illa.

Sentinel del Nord

Illa Sentinel del Nord

Avui en dia, la tribu sentinelesa es considera la més perillosa del món. Però és també la més vulnerable.

La prohibició d’apropar-s’hi no es només pel benefici de qui ho vol fer, sinó també per evitar que els sentinelesos siguin anihilats per la nostra civilització, ja que no tenen cap immunitat a les nostres enfermetats. Els habitants de Sentinel del Nord a penes han tingut cap contacte amb l’exterior des de fa 60.000 anys, quan van arribar a l’illa des de l’Àfrica. Només l’any 1991 hi va haver un contacte, realment extraordinari, quan els sentinelesos van deixar que una expedició antropològica arribés a la costa. Tot i això, l’expedició va anar de pressa cap la barca. Ni abans d’aquesta expedició ni després, cap altra persona forana ha desembarcat a l’illa i se n’ha sortit amb vida.

sentinel-island

60.000 anys d’adaptació a un medi ambient, sense contacte amb l’exterior, té les seves avantatges. Els sentinelesos no coneixen ni el metall ni tan sols el foc, però estan sans, són forts i no es deixen ensarronar amb bajanades. Les expedicions que es volen apropar a ells els llencen regals des de les barques (generalment cocos, que els agraden i no creixen a l’illa), però els sentinelesos es limiten a recollir-los de l’aigua, prop de la costa, i després solen indicar als forasters que se’n vagin a escampar la boira (ensenyant els genitals per desafiar-los o fent que defequen per insultar-los). I es de notar que després del terratremol de l’any 2004, que va causar el famós tsunami, els sentinelesos se’n van sortir molt bé. Si considerem que la seva illa es troba sobre la placa tectònica que es va inclinar i que va aixecar l’illa entre un i dos metres, i hi afegim la massa d’aigua del tsunami que li va passar per sobre, i pensem que l’illa només té un punt elevat, al centre i tan sols fa 98 metres, costa d’entendre que els sentinelesos se’n sortissin amb vida. Però es va comprovar amb recorreguts des de l’aire que aquesta tribu continuava a l’illa.

sentinelesos

I com els habitants de Sentinel del Nord han aconseguit evitar el contacte amb l’exterior des de fa 60.000 anys? Doncs rebent l’exterior amb hostilitat des de fa 60.000 anys. Fins i tot durant l’època de les colonitzacions, ningú no gosava posar un peu a l’illa. I no us aconsello pas que ho intenteu ara tampoc.

Vídeo de l’expedició antropològica

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 33 comentaris

Nova ressenya!

Veure que fan ressenyes de les teves noveŀles és un motiu d’alegria, i si les escriuen anys després de la publicació dels llibres et trobes que, a més a més, et treuen una preocupació del damunt, perquè és indicació que els llibres en qüestió sobreviuen el pas del temps.

mirall

Doncs ha passat, acaben d’escriure una nova ressenya de Més enllà del somni i Perduts a l’altre món, els dos primers llibres de la saga. Ha aparegut al bloc Cròniques de Neopàtria, especialitzat en fantasia èpica, del qual us vaig parlar aquí.

La trobareu en aquest enllaç:

RESSENYA DE FÈLIX RABASSA

Espero que us agradi!

Publicat dins de Llibres juvenils en català, Més enllà del somni, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , , , | 14 comentaris