Càmera, medi ambient i Dràcula

No em funciona bé la càmera, la webcam per a les classes. Tota la semana amb problemes. Començo una classe, passats uns 10 minuts els estudiants deixen de sentir-me i poc després se’n va també la meva imatge. He de tancar la sessió, obrir-ne una altra, tornar a admetre cada estudiant i, aleshores, tancar la càmera i continuar la classe sense aparèixer, amb només la meva veu al micròfon. Sol funcionar, però quan faig Share Screen (compartir pantalla?) s’espatlla una altra vegada i tornem-hi a tancar la sessió i etcètera. És esgotador i tant els estudiants com jo acabem nerviosos i corrent per acabar el material del dia. Espero que els informàtics de la universitat trobin què passa, però l’especialista de software que van posar en contacte amb mi, perquè accedís a distància al meu ordinador, no té temps fins qui sap quan. Som uns cinc mil professors i els informàtics van de bòlit perquè tothom té problemes. Doncs que la universitat en posi més que per alguna cosa té molts milions de dòlars disponibles. Només han afegit un exèrcit de programadors de luxe que, i ara!, no són pas aquí per ajudar els professors sinó per complicar la plataforma eClass cada vegada més.

Tipa de classes, d’haver-me d’estrenyer el cinturó al màxim perquè he perdut la meitat del sou. I fins el capdamunt de l’estupidesa de molts humans. Hi ha tanta gent convençuda que aviat tot tornarà a ser com abans, i ho diuen amb alegria, perquè a més de ser uns folls per creure’s que això s’acabarà en un tres i no res, pensen que abans tot estava bé. Estem pitjor ara però, apa, que abans ja ens trobàvem aclaparats d’abusos, d’opressió, de pobresa, de violència… I no ens oblidem de com estava la qüestió del medi ambient. Sembla que molts se n’han oblidat, i que fora de la covid no passi res digne de menció. Jo aŀlucino. Que som en una crisi climàtica de pànic, caram!

Diuen que la majoria no celebrarà aquest Halloween amb els nens trick or treating de casa en casa. És el que demana el govern, que tothom es quedi a casa seva, i la majoria ho farà, però de segur que també hi haurà els ximples de torn que duran els nens a trick or treating perquè on s’ha vist que les seves criatures tinguin un disgust (algunes persones ja ho han dit).

Doncs jo em limitaré a parlar-vos d’unes dràcules molt especials —un altre dels meus temes de classe—. En realitat, es tracta d’unes orquídees del gènere anomenat Dracula, que imiten animals, sobretot cares de micos (dracula simia).

Les trobem  a l’Amèrica Central i a la part nord dels Andes, a Colombia, Ecuador i Perú —a Ecuador és on són més abundants i d’allí és l’origen de la dracula simia. Viuen a les selves nebuloses a una altitud entre 1.000 i 2.000 metres. Si no les havíeu vist abans, flipareu.

Continuament m’he de treure el barret davant la natura. És impressionant! I pensar que la destruim, que ens estem carregant la biodiversitat, tant i tant essencial com és, fins i tot per a la nostra supervivència!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 7 comentaris

Escriure, llegir, els dos Jordis i Costa Rica

La tallada d’electricitat va durar 38 hores, i sabeu què? Des de primera hora, cada un dels dos matins sense electricitat, els homes van barrinar i donar grans cops de martell a la paret on hi ha les finestres dels dormitoris. Van anar amunt i avall i van barrinar! Ells sí que tenien electricitat! Em va agafar de sorpresa i estava indignada. És que ni amb una tancada majúscula d’electricitat em deixen dormir? Que jo me’n vaig al llit molt tard, caram!

Tret d’això, vaig passar un dia i mig ben bo, sense classes, ni haver de corregir proves ni treballs (tot és en línia i no hi havia electricitat), ni ocupar-me dels milions d’e-mails que m’arriben cada dia de la universitat. Vaig escriure cap a mig conte que té com a títol el nom d’un lloc del qual vaig llegir molt fa dècades: “Llanganati” —i ara a veure si el conte es queda empantanegat anys, com tantes altres coses—, i vaig poder llegir noveŀles. És curiós que em pogués concentrar perquè no havia aconseguit llegir-ne cap de sencera des de feia més d’un any, des de l’estiu que em van diagnosticar els pulmons, i alhora la universitat no em va voler renovar el contracte que tenia, i alhora l’editorial no va voler publicar l’altra meitat de la saga, deixant la història a mitges i a mi sense cap iŀlusió. Des de llavors, em poso a llegir una noveŀla i no sé què llegeixo la major part del temps perquè estic pensant d’altres coses —nou per mi que podia llegir diverses noveŀles gairebé alhora—. I quan puc deixar de pensar i tranquiŀlitzar-me, torno a la noveŀla, aconsegueixo llegir un parell de paragrafs… i m’adormo.

Però el dia i mig sense electricitat, a més d’escriure, vaig llegir tota una noveŀla i més de mitja d’una altra i em sentia tranquiŀla i gairebé feliç i tot.

Ahir, divendres, recordava com fa tres anys a Madrid ens van arrabassar els dos Jordis. Ho recordava com si hagués passat ara, recordava mirar el vídeo amb la furgoneta que se’ls enduia com si no fos real, com si fos un malson del qual despertaria, i recordava com aquella nit no vaig poder dormir. I mentre les imatges passaven pel meu cap i em feien mal, vaig pensar en l’afusellament de Lluís Companys, va fer 80 anys el dia abans, i vaig recordar el president Torra tot just inhabilitat, el president Puigdemont a l’exili, el vice president Junqueras a la presó. I els altres també a la presó. Mig govern nostre, votat per nosaltres, a la presó o a l’exili, i el Major Trapero, no l’enyoreu quan veieu els mossos descontrolats? I tots els milers de catalans i fins i tot el pobre noi madrileny, en Dani Gallardo, que són a la presó (uns pocs casos a l’exili) o hi han estat, com la Tamara Carrasco, o esperen judici, o els centenars de milers que han estat amenaçats o agredits —no oblidem mai mai mai l’1 d’octubre de 2017, ni mai no ho perdonem. És que mireu que ens en fan de coses, injustícies flagrants. Només faltava la pandèmia per complicar-ho tot. Costa sentir-se optimista.

Doncs us parlaré d’un petit paradís per fer-nos sentir bé. És un altre tema pensat per a les classes de castellà: la República de Costa Rica.

Potser ja sabeu que Costa Rica no té exèrcit i, ves per on, és l’únic país de l’Amèrica Central que es va escapar de la violència de les últimes dècades del segle XX. Potser també sabeu que el president José Figueres Ferrer fou qui eliminà l’exèrcit, i que aquest president era fill de catalans i el català era la seva llengua materna. Un home molt cult que durant els seus mandats com a president, a més d’abolir l’exèrcit, va fer més de 800 reformes, entre d’altres: vot a les dones; nacionalització dels bancs; educació pública per a tothom.

Costa Rica és molt bonic, amb meravelloses platges a la costa del Carib i a la del Pacífic i amb una gran biodiversitat, com ara tenir mil espècies d’orquidies i 150 espècies de papallones. És a més molt fèrtil, sobretot a la gran vall central. I cal recordar també que l’any 2014 aquest país va declarar que l’accés a l’aigua és un dret humà i va establir com a prioritari l’abastament a totes les comunitats. Qui hagi viatjat a Costa Rica sap que pot beure aigua de l’aixeta a qualsevol lloc del país perquè és perfectament segura.

La República de Costa Rica està clasificada com un dels països més ecològics del món. I any rere any es votat com un dels països on la gent és més feliç.

Espero que el tema pugui atraure els meus alumnes o, si més no, que aprenguin alguna cosa molt més interessant que les lectures del llibre de text.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 13 comentaris

Sense electricitat, “hispanidad” fins a vomitar i una illa meravellosa

No vaig poder publicar el dissabte, tampoc el diumenge —massa feina— i avui (molt tard) m’he dit que ja està bé que només visqui per treballar, i aprofito, a més, que avui ha estat festa. La festa de Thanksgiving (Dia d’acció de gràcies), que als Estats Units se celebra el mes de desembre i al Canadà el segon dilluns d’octubre, i és un dia per donar les gràcies per la collita de l’estació. S’assembla una mica al dia de Nadal perquè es fa un àpat amb família i amics i el plat principal és gall dindi —el postre és pastís de carabassa. 

Bé, tot això per dir que avui ha estat festa. Però hi ha més: aquesta setmana és Reading Week (la Setmana de Lectura a la tardor) que només se celebra a les universitats i no té res a veure amb ser lletraferit. És una setmana perquè els estudiants tinguin una mica de temps extra per acabar treballs, i perquè els professors en tinguin per acabar correccions, preparar proves i començar a preparar els exàmens del desembre (sempre molt llargs i complicats i aquest any més). Aquí els dies de festa són molt escasos i els ponts quasi inexistents (les festes es traslladen a un dilluns, tret de Nadal, Any Nou i el Dia del Canadà) i fan que la Setmana de Lectura coincideixi amb Thanksgiving, així no hi ha un excés de dies sense classes a les universitats. Per cert, ja sabeu que aquí, per la qüestió de la Covid-19, totes les classes són a distància i a les universitats no s’hi troben pràcticament ni estudiants, ni professors, ni personal administratiu… Però em sorprèn molt que allà, amb la covid que fa més estralls que aquí (aquí déu n’hi do, però no tant) les classes a les vostres universitats siguin presencials. Els estudiants universitaris poden perfectament fer les classes en línia (la feinada és pel professor), tret de quan es tracta de pràctiques en laboratoris i coses semblants, que aquí es fa amb grups molt petits. Vaig parlar amb una valenciana que treballa a la universitat, i es va quedar parada que aquí no tinguéssim classes presencials i jo me’n vaig quedar que a la ciutat de València sí en tinguin i el personal administratiu hi vagi també.

L’edifici on visc continua un desastre. Darrerament, a les 7 del matí i encara fosc, es posen a picar darrere les finestres dels dormitoris a la paret que les envolta; un dia vaig anar a tancar la finestra perquè no m’enviessin pols a dins per la miqueta que s’obre, i em vaig trobar tot d’homes a l’altra banda del vidre. Doncs bé, l’edifici ha decidit a la fi quan tancar tota l’electricitat (tot l’estiu amb aquesta amenaça i només ho van fer unes hores): començarà aquesta nit, entre dilluns i dimarts, a la una i mitja de la matinada i durarà fins el dimecres a la una i mitja de la tarda (si tot va bé, diuen, perquè poden ser 2 o 4 hores més). Mínim 36 hores sense llum, fogons (la cuina va només amb electricitat), nevera, calefacció (va amb aigua calenta que necessita electricitat), ordinador, ascensors o aigua (no pot pujar sense electricitat). Encara no hi som i ja em sento amb claustrofòbia; si més no tinc la nevera buida i galledes amb aigua. Suposo que finalment tindré l’excusa per passar-me moltes hores llegint i no haver de respondre missatges de la universitat.

Avui he vist les notícies d’Espanya amb la bandera feta pels avions, i també una desfilada de legionaris (em pensava que havien accelerat el vídeo, però m’han dit que és així com desfilen) que m’han fet riure tot el dia. Com s’ho fan amb tan poc de cervell per encara tenir-nos colonitzats?

I ara us he de dir que aquí la universitat cada dia pitjor. Si tingués prou per viure us asseguro que plegava avui mateix, una cosa que no m’hauria imaginat que diria mai. Sempre deia que si pogués reduiria el nombre de cursos que faig i tindria temps per escriure, això era tot, però ara, uff. L’altre dia, al departament de l’altre campus, on faig dos cursos de castellà aquesta tardor (online), m’envien tot d’escombraries i em diuen que ho passi als alumnes i en parli a classe durant tot el mes d’octubre perquè és “el mes de la herencia hispana”. Em pensava que somiava. Farta d’aguantar tot això al Canadà. Naturalment no ho faré. Així em va tot no fent el que em diuen que faci, i tinc fama de no fer-ho, però jutgeu vosaltres mateixos, aquí teniu l’enllaç que m’han enviat.

D’això he de parlar a les classes??? Que és una universitat, sisplau! I qui ho ha decidit és una professora jove però se suposa que d’alta volada. Molta d’aquesta gent que entra nova, ja amb càrrecs alts només entrar i amb fums, resulten tenir un cervell de pardal, si més no és el que veig a les humanitats, i a poc a poc les acaben de matar.

En comptes de parlar d’aquesta bajanada, ja he escrit una lectura per discutir a la classe, un tema que potser també us pot interessar: l’illa Coíba, a Panamà, un penitenciari pels criminals més perillosos, que abarcava tota l’illa i que va durar des de l’any 1919 fins al 2004. Un lloc del qual no en sorties mai perquè está envoltat de 23 km de Pacífic fins a terra ferma, curull de taurons, per no parlar dels cocodrils que proliferen a les aigües de l’illa. Després de tancar-se el penitenciari, com que tenia mala fama i era terreny molt salvatge, ningú s’hi va acostar. Fins que fa uns anys es va descobrir que Coíba havia esdevingut un paradís de biodiversitat. Els investigadors que hi van anar, es van adonar que la flora i fauna de Coíba havia evolucionat a la seva manera, fins i tot a les aigües de l’oceà que envolta l’illa.

Coíba es va separar de Panamà fa uns 12.000 anys i ha estat isolada, sobretot després que la població que hi vivia fos conquerida pels espanyols, venuda com a esclava i la illa abandonada fins el segle XX en convertir-se en presó. I ara els investigadors han confirmat un cop més que un lloc natural quan el deixes tranquil reviscola i prospera d’allò més. També, que moltes especies són endèmiques de Coíba, només existeixen en aquesta illa: desconegudes especies de ratpenats, 10 sub especies d’ocells, 70 noves especies d’aranyes… I a la costa, sota el mar, la fauna que hi viu és impressionant, com ara 20 especies diferents de mamífers.

No tinc temps de parlar més de Coíba. Falta molt poc perquè tanquin l’electricitat!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 14 comentaris

Dues setmanes

Em sap greu no haver escrit res la setmana passada, perquè aquest blog ha esdevingut pràcticament l’últim reducte on poder comunicar-me amb vosaltres —a les xarxes cada dia hi entro menys, atesa la meva absoluta manca de temps.

Per posar-vos al dia, hi ha això: les classes a distància són un malson, sobretot pels informàtics d’elit que va contractar la universitat —els encanta fer canvis i complicar-ho tot a cada moment. Intento només dormir 2 hores diaries per tal d’enllestir la feina, però després m’adormo sobre l’ordinador. I les classes de llengua són molt difícils amb uns 30 estudiants a cadascuna, dels quals només veig les cares de màxim sis; els altres són un rectangle negre amb un nom i, de tant en tant, una veu. Les classes s’enregistren automàticament i es queden en un núvol de Zoom als Estats Units, perquè les vegin a una altra hora alguns estudiants que són a Xina o Corea o d’altres països. Això fa que molts estudiants no vulguin engegar la càmera, i no podem obligar-los per qüestions de privacitat. Per la mateixa raó es poden posar un nom fals i, malgrat fer-m’ho saber en privat, la feinada que tinc per saber qui és qui amb 90 estudiants que apareixen amb rectangles negres i noms falsos!

Les obres als balcons continuen allegro ma no troppo, perquè els homes es posen amb gran ímpetu a fer el soroll que ja és costum, sobretot a dos quarts de vuit del matí, però déu me’n guard d’anar gaire de pressa i enllestir res. Un any i set mesos ja fa que van començar. Tot aquest temps sense balcó, sense quasi ventilació, sense tranquiŀlitat, sense prou oxigen, però amb tanta pols que de vegades em desperto mastegant-la. Fantàstic per al meu asma! Encara bo que surto a caminar (cada dia no es possible, per la feina, però quasi cada dia) i de vegades faig fotografies. Aquí en teniu una de fa unes setmanes, del Royal Conservatory of Music de Toronto.

Mentrestant, el cotxe continua al garatge d’un altre edifici a deu minuts (quan es torna carregat del supermercat és una delicia caminar els 10 minuts, especialment a l’hivern), perquè les obres dels parkings als dos soterranis del meu edifici, que fa més d’un any que duren, no són ni a la meitat, diuen. També es dediquen a enderrocar parets als passadissos dels 26 pisos que té l’edifici, i també a moltes cuines (no saben si li tocarà a la meva) i en alguns apartaments han d’enderrocar part del sostre del menjador. I tot això amb una segona onada de la pandèmia que tenim aquí, molt particularment al Quebec i a Ontario, que són les dues províncies que han tingut més casos des del principi, sobretot el Quebec que avui ha tingut 1.107 casos nous, una cosa que no s’havia vist mai encara. I a Ontario més de 600 en un dia, que déu n’hi do. Ja s’han posat més restriccions.

I enmig de tants problemes ahir em vaig assabentar, com tothom, que Trump té la Covid-19. Va bé tenir alguna bona notícia.

Fa unes setmanes que tinc un somni recurrent quan dormo. De fet, l’he tingut moltes vegades a la meva vida: somiar que volo. No en un avió, sinó per mi mateixa. És un dels dos somnis preferits, l’altre es que puc respirar sota l’aigua, però el de volar és millor i tot. I sembla tan fàcil que em desperto considerant si no deu ser possible, però un minutet més i ja sé que no n’és. Moltes vegades ho aconseguia, volar en els somnis, a base de fer salts cada cop més alts i després moure els braços ben rápidament. Una vegada, quan tenia uns vuit anys, em perseguien tot de caníbals en una illa, i arribava a un barranc molt ample i endavant saltava i movia braços i cames i arribava volant a l’altra banda. Encara ho recordo amb felicitat. Darrerament, però, ho puc fer amb un salt i aleshores córrer de pressa a l’aire, com quan es corre dins de l’aigua en un lloc una mica profund. No sé si ho heu fet mai; a mi m’agradava molt córrer dins de l’aigua a la part fonda quan anava a la piscina del barri, abans d’espatllar-me l’aquiŀles l’11 de setembre de 2001 (llarga història). Bé, doncs és el mateix però a l’aire. Sóc tan feliç quan m’enlairo amunt amunt i res no em fa mal i sóc lliure!

En el món real hi ha tanta estupidesa que me’n faig creus. Som en una pandèmia, que si ens dediquem a fer l’ase pot acabar amb 40 milions o més de persones mortes, i alhora ens trobem en una crisi climàtica que acabara amb nosaltres més dràsticament que la covid-19 —no falta gaire perquè sigui irreversible del tot—, però molta gent està empipada perquè no pot fer la vida de sempre (vacances a l’estranger, sales de festa…). Què té al cervell? I em fa gràcia que a la universitat, de tots els llocs, em vulguin obligar, a les clases de llengua castellana, a fer les lectures del llibre dels pebrots que van triar perquè és espanyol i agrada a l’ambaixada. Jo flipo quan veig de què van les lectures. Alguns exemples de lectures sobre personalitats per admirar d’Espanya i d’Amèrica Llatina: Mario Vargas Llosa (vull vomitar només de sentir el seu nom); una tal Eugenia Silva, casada amb un borbó (què els pot importar als meus alumnes qui és aquesta dona?); el mexicà Carlos Slim, qui durant uns anys fou l’home més ric del món, i encara és dels més rics, i controla el 90% de les telecomunicacions de Mèxic, a més d’altres monopolis, mentre explota els usuaris amb una de les quotes més altes del món —de fet molts mexicans diuen que a Mèxic se’n podria dir Slimlandia—. D’aquesta gent he de llegir i parlar a les classes!

Com es el meu costum, faig les meves pròpies lectures i toco fusta que no m’enxampin.

Com a personalitats per admirar vam llegir i parlar d’Alícia Sintes, professora de física teòrica i especialista de les ones gravitacionals (recordeu l’impressionant descobriment internacional fa cinc anys?). La doctora Sintes és de Menorca, per tant em va servir per parlar dels Països Catalans que es troben, de moment, sota l’estat espanyol. Des d’aquest descobriment, que gaudeixo molt parlant-ne a les classes —m’apassionen les ones gravitacionals.

Una altra personalitat que vaig triar fou la cantautora de Guatemala, Sara Curruchich, que canta de vegades en castellà i d’altres en la seva llengua, un dialecte maia, i moltes vegades en defensa de la seva gent. L’any 2016 va ser convidada a cantar a Nova York, al Fòrum Permanent per les Qüestions Indígenes de l’ONU. A sota teniu tres vídeos amb ella —l’últim és una entrevista que val la pena per conèixer-la.

També, amb una gran iŀlusió, els vaig presentar en Quino, i va ser només dos dies abans que l’admirat creador de Mafalda es morís.

Com podeu veure, el que em diuen que faci i el que faig és força diferent.

Publicat dins de Canadà, Música, Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 18 comentaris

Un altre adeu

Les dues últimes setmanes no vaig escriure res al blog, ni enlloc, tret dels milions de respostes a missatges dels estudiants i oficines de la universitat. Totes les classes han passat a ser remote classes (classes en línia en pla massiu). Les universitats físiques estan tancades des del mes de març, i a la meva van contractar un exèrcit d’informàtics d’elit per fer tota la universitat digital, amb un eClass de luxe que es va estrenar en començar el setembre. El que havia après per al curs d’estiu en línia a pastar fang, ara no val, a aprendre-ho tot altra vegada. I esperen que els professors ensenyem als estudiants a fer-ho servir. Me n’he sortit prou bé, sense saber un borrall de terminologia ni haver après mai informàtica, —n’aprenc a base de provar coses fins que surten bé, com he fet sempre—, però estic esgotada. A més el cap de setmana passat se’n va anar tot en orris, tot el sistema va coŀlapsar dos dies, i després van haver de canviar un munt de coses i nosaltres torna a organitzar-ho tot. Fa molt que no dormo amb tot plegat.

He estat, i estic, molt trista. Ja n’estava i de sobte m’assabento que s’ha mort l’Amèlia. Tot i que parlava sempre d’ella com a cosina, per l’edat que tenia —una mica més jove que jo—, era una tieta. Una nena molt tranquiŀla i sense malicia, una bona persona. Ens véiem continuament quan erem petites, quasi tots els diumenges, dies de vacances a l’estiu i per Nadal. Mentre vaig viure a Catalunya, el dia de Nadal sempre hi era l’Amèlia.

Una vegada, quan jo tenia disset anys, vam passar els dies de Setmana Santa a Castellterçol, on els meus pares tenien llogat un pis. També hi era la meva germana, la més jove de les tres. Ens estàvem tot el dia a les muntanyes, exploràvem boscos, feiem punteria i preteníem ser uns indis americans. Un vespre, que devia ser divendres sant perquè al poble hi havia una processó amb romans, en tornar a casa, sota el llit a l’habitació on dormia l’Amèlia vam descobrir un escorpí. No era el primer que havíem trobat en aquell pis durant els anys que el vam tenir, però aquest era molt gros. Quina angúnia! En aquell moment pel carrer de casa passava la legió romana i l’Amèlia va sortir al balcó i cridà que hi havia un escorpí sota el llit. Una part de la processó es va aturar i en segons pujaven al pis un munt de legionaris joves, amb llances, cascs, armadura.

A l’habitació de l’Amèlia i de quatre potes van intentar veure què feia l’escorpí dins la foscor de sota el llit. Cap d’aquells soldats va gossar tocar-lo. “No el toqueu, que es posarà a córrer”, va dir, a més, un que semblava el centurió d’aquella colla i dels que esperaven al carrer. Però un d’agosarat va allargar la llança sota el llit. Es va enretirar esverat mentre cridava que l’escorpí havia saltat cap a ell. Un soldadet, que em va semblar reconèixer com el petit dels forners, va mirar sota el llit: “Això no és un escorpí”, va fer. Tenia raó perquè va resultar ser un tros de llana negra. El centurió amb la colla de soldats van anar-se’n ben avergonyits, es van reunir amb els legionaris que esperàven i tots plegats van córrer a veure on parava la processó. Nosaltres tres vam passar la nit rient.

Ens havíem fet molts tips de riure amb l’Amèlia. Recordo tantes anècdotes…

Després de jo venir al Canadà, ens vam veure poc. Ella era professora a la Universitat de Vic i procurava passar els estius en llocs freds (no suportava la calor), a Escòcia, Finlàndia…, i els estius que vaig anar a Catalunya de vegades no coincidíem. L’última vegada que ens vàrem veure va ser l’estiu de 2009. Però ens anàvem comunicant amb missatges. Així vaig saber que estava molt malament, ja fa anys, anys que va passar per un malson amb només un petit descans, quan va semblar que tot s’havia arreglat, però no, el malson va retornar i la va martiritzar uns anys més. Només va faltar la pandèmia perquè tot fos molt difícil, i que la seva mare, amb qui estava molt unida, morís a l’abril. En els últims missatges que em va enviar, em deia com volia posar-se bé i fer vida normal. Els acabo de rellegir i se m’ha fet un nus a l’estómac.

Bona nit. Cuideu-vos.

Publicat dins de Retalls de biografia | Etiquetat com a | 13 comentaris

Avui, la Vera

Aquesta setmana faig un parèntesi del dietari, o el que sigui que darrerament escric, per dir uns mots dedicats a la Vera, la petitona que va néixer el dissabte a primeres hores de la tarda i és la néta de l’Anna Maria Villalonga, a qui tots coneixeu. Els pares són la Mireia (filla de l’Anna Maria) i en Xapo.

N’he vist fotografies —preciosa!— però com que no són públiques no les poso. 

I per avui m’apropio del paper d’una fada padrina qualsevol per desitjar tres dons a la Vera. Tots tres els considero molt importants.

Vera, nineta, et desitjo que siguis saludable. I no només físicament, sinó que també tinguis l’animeta ben sana, és a dir, de bona persona.

Que siguis inteŀligent. Que t’agradi llegir i aprendre, que sàpigues obrir la ment, pensar críticament, i també fer volar la imaginació i crear.

Que siguis valenta. Cal molt coratge en aquesta vida, per viure-la i per no deixar-se trepitjar. Que mai ningú et faci sentir insignificant.

I, ei, després de tots aquests dons, estimada Vera, espero que més endavant llegeixis els meus llibres. Hi trobaràs nenes saludables, inteŀligents i valentes —t’agradaran.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 20 comentaris

Una papallona nocturna i d’altres coses

Dilluns, 17 d’agost
Han estat acceptades les notes que em van donar tanta i tanta feina, amb aquelles fórmules exel impossibles i mil complicacions més, que us deia a l’altre post. És increïble que el Cap del departament m’hagi enviat un e-mail per dir-me que són perfectes i que ningú més no ho ha aconseguit del tot. Em pensava que tothom ho havia fet com si res i jo devia ser l‘única curteta. Ja em va bé, perquè intentaré fer algun curs amb ells el setembre—a l’estiu treballo a l’altre campus, en un departament enorme—. Tant de bo ho aconsegueixi, ja que a Glendon el panorama és devastador (fa mesos que em causa molta ansietat).

Tot el dia escrivint cartes de recomanació per a diversos  estudiants. Amb tantes hores asseguda he hagut de tornar a prendre un antiinflamatori.

I, com em passa sovint, mentre cercava una altra cosa he fet un descobriment en trobar a la viquipèdia la papallona nocturna més gran del món, de les selves del sud-est d’Àsia, anomenada Atlas (Attacus Atlas), la qual té una manera infaŀlible d’evitar predadors: dos caps de serp dibuixats a les ales. La natura és impressionant.

Dimarts, 18 d’agost
Avís de l’edifici: no ens tallaran l’electricitat a la nit i part de demà. I jo que m’he cruspit tot el que hi havia a la nevera i ara em fa mal l’estómac… Bé, aprofitaré per descongelar-la que fa temps que li toca. La nevera que tinc és la que hi havia a l’apartament i és de les originals de quan van fer l’edifici als anys 60. Ei, tret de la llauna d’haver-la de descongelar, va perfecte i és molt gran. Pel que fa a tallar l’electricitat, la tallaran més endavant, un dia que de moment és un misteri.

Dimecres, 19 d’agost
Descobriment d’una banda que actua amb ballarins i que m’han agradat força, sobretot la cançó que he triat. L’energia és encomanadissa. S’anomenen Odessa Band. Segons sembla són ucraïnesos però estan establerts a Alemanya. A sota els teniu. 

Dijous, 20 d’agost
Un show quan he anat a que em fessin l’ultrasò, perquè em tenien apuntada per fer-ho però no havien rebut el paper del metge (es veu que la secretaria se’n va descuidar) i no aconseguien que ningú respongués el telèfon. M’han dit que tornés a casa o m’esperés. Home! Feia 13 hores que no menjava i m’havia pres un litre d’aigua de cop feia una hora. Com m’havia d’esperar? I anar a casa i fer hora per un altre dia? Després de molt insistir han decidit començar a fer-me l’ultrasò sense esperar a rebre el paper del metge. La sessió ha durat 2 hores! I els resultats no arribaran al metge fins el dimecres o dijous de la setmana que ve.

He sortit d’allí marejada i em feia mal tot de tant fer-me donar voltes en una llitera molt dura i en posicions incòmodes. He anat al Passeig del Filòsof, de la Universitat de Toronto, a menjar un entrepà en un banc. I allí he fet dos vídeos amb el telèfon, una cosa que no havia fet mai a la vida perquè mai havia tingut un telèfon d’aquests, ni càmera de vídeo.

Ara, diumenge, us n’anava a penjar un, però estic molt cansada i ho deixo per un altre dia. De tota manera, vaig penjar l’altre al facebook, si el voleu veure.

Avui la Laura Borrás ha fet aquest tweet amb una cita de Rosa Leveroni: “Ploro pels somnis que no deixen rastre i pels mots que es resolen en silenci.” M’ha arribat a l’ànima.

Sembla que han detingut a Steve Bannon per frau. Exceŀlent notícia, i encara m’agradaria més si també ens diguessin que l’ha dinyat.

Els focs descontrolats a California són de pànic. També els huracans que s’acosten (a l’Amèrica del Nord), i espero que acabin com només tempestes tropicals. La natura es queixa ben fort, però tothom com si no passés res.

AP Photo/Noah Berger

Divendres, 21 d’agost
Molt interessant tot el que he llegit sobre la vacuna de la verola. I complicat per explicar-ho ara, diumenge. És tardíssim i demà tinc una reunió a primera hora. Ho deixo per més endavant.

M’he tornat ximple amb el maleït telèfon. Si no fos que té una bona càmera em sembla que el regalaria. Tantes cosetes i cosetes que no vull per a res; el cas és fer-nos perdre el temps. L’odio.

Dissabte, 22 d’agost
Preparant els exàmens per als estudiants que tenen extensions per problemes mèdics. Ni he sortit de casa en tot el dia.

Diumenge, 23 d’agost
A sota teniu un vídeo amb un nen de Perpinyà que canta en un concurs una coneguda cançó de Jordi Barre. Val la pena veure la reacció del jurat. Sobretot la de Kendji Girac, un cantant gitano de França que té de llengua materna el català. En aquest enllaç a VilaWeb podeu llegir més sobre això i escoltar Jordi Barre.  

Publicat dins de Canadà, Música, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 18 comentaris

Una lesió, no sé què més i la privatització de les universitats

Dimarts, 11 d’agost
Aquest dia va ser el meu aniversari. Havia pensat llegir, que mai no tinc temps, i potser escriure alguna cosa. Per aconseguir-ho m’havia passat uns quants dies amb la correcció d’exàmens, exercicis, i la preparació de les notes finals; una marató tot plegat. Però, ai, la nit del dilluns al dimarts vaig dormir molt malament amb dolor a l’àrea abdominal. El dia del meu aniversari no podia asseure’m perquè saltava de dolor que s’escampava i fins i tot em feia sentir molta nàusea. Vaig considerar anar a urgències, però, caram, per quina mena de crim se’m castiga que no puc tenir ni un dia a l’any de vacances? El dia del meu aniversari l’he de passar a l’hospital? Tot el dia vaig estar “hi vaig, no hi vaig”. A la fi vaig decidir esperar a l’endemà i veure com estava. L’únic que vaig fer asseguda va ser respondre els vostres comentaris i menjar una mica (ni el pastís que m’havia dut el meu fill vaig poder menjar, em venien nàuseas). La resta del dia, estirada amb gemecs i deprimida.

Unes flors: el meu regal de part del meu fill.

Dimecres, 13 d’agost
Aquest dia tenia hora a la reumatòloga. Hospital o reumatòloga? Vaig decidir la segona, amb la intenció d’anar a urgències després de veure-la. La metgesa no semblava gaire sorpresa després d’examinar-me. Creia que tenia una lesió a la pelvis, a l’os isquí, d’estar massa temps asseguda. Em va receptar un antiinflamatori molt fort i va dir que fes hora amb el meu metge de seguida, per si el dolor era una altra cosa. Per cert, l’os isquí és el que fa diferenciar els dinosaures —curiositats.

Mitja hora al telèfon amb el meu metge. Em va dir que continués amb els antiinflamatoris i que necessitava fer-me un ultrasò. Però tots els llocs on els fan estan quasi coŀlapsats de pacients i he d’esperar fins l’altre dijous —més d’una setmana d’espera. El dolor va continuar, tot i que disminuït gràcies a l’antiinflamatori. Vaig sortir a caminar al vespre i vaig fer unes fotografies del museu ROM on unes escultures ara duen mascareta.

Dijous, 14 d’agost
Avui millor que ahir. Encara és dolorós asseure’m, però ho puc fer una mica sense morir-me. He hagut d’anar al banc per una cosa que no podia solucionar en línia ni per telèfon. He aprofitat per caminar —feia temps que no sortia a caminar de dia, potser cinc mesos. He fet unes fotografies de la Universitat de Toronto, concretament de Victoria College que no és lluny del banc.

Divendres, 15 d’agost
La universitat on treballo (York University) m’ha demanat les notes fetes d’una manera que no havia fet mai. Un embull de fòrmules excel raríssimes (normalment no tinc cap problema a fer-les) i d’altres embolics que m’han tingut asseguda tot el dia. Passeig al vespre per la universitat (University of Toronto), acompanyada del meu fill que no veu clar que vagi a passeig amb tot fosc i a sobre com estic. Ens hem trobat un home que treballa en manteniment i que el meu fill coneix de quan era estudiant i tenia una feina a la biblioteca Robarts. Hem xerrat sobre com està de solitària la universitat i que resulta molt estrany. L’home també ha dit que a partir de setembre, i després de dècades de treballar a la universitat, perdrà la meitat de la feina, i del sou. I al sindicat callats com morts. La universitat s’està privatitzant a gran velocitat. Sabíem que passava i que avançaria quan trobés el moment oportú. La Covid-19 ha estat l’excusa, com n’és per moltes altres coses (la meva universitat ha trobat l’excusa per fer fora professors i assignatures). Doncs bé, la biblioteca Robarts és un dels 16 edificis de la Universitat de Toronto que han privatitzat. Diverses grans corporacions hi són ficades. L’una sé de segur que és l’Scotiabank perquè ja hi tenien un peu. Donen diners a la universitat i a canvi posen el nom de la corporació a, per exemple, el primer pis de la biblioteca Robarts que ja fa uns anys que s’anomena Scotiabank Information Commons. Us imagineu que una part de la Biblioteca de Catalunya s’anomenés, per exemple, Lloc comú d’informació Bank de Sabadell? Doncs això. I ara que tenen Robarts prácticament comprada, han tret gent i les decisions es faran conjuntament amb aquestes corporacions —una de les biblioteques més importants del món! I no és que la universitat estigui empobrida i se’n vagi avall, no, que té un excedent de més de mil millions de dòlars canadencs (dues terceres parts en euros)!

Aneu en compte o acabareu igual, tot el món. Molt de compte amb les grans corporacions que són força més difícils de treure que un mal govern, i hi ha gent que no se n’adona.

He vist el gat del museu ROM i està bé.

Avui ens han avisat que l’edifici on visc tancarà l’electricitat des de la mitjanit del dimarts i fins a les 12 del migdia del dimecres, o més tard. He d’assegurar-me que abans menjo tot el que hi ha a la nevera. I que tinc aigua (quan no hi ha electricitat tampoc no hi ha aigua). Molt a parlar sobre les obres i altres malsons de l’edifici, però un altre dia.

Dissabte, 16 d’agost
Em torna a fer més mal. Ben segur que d’estar-me ahir tant de temps asseguda amb les notes. Avui més voltes a les fòrmules de les notes sense èxit. He fet dotzenes de copies del document exel i no me’n surto. I pensar que si he d’estar asseguda podria ser per escriure literatura! Però no, a perdre el temps amb bajanades de la universitat i a fer-me mal a la lesió. Els que teniu temps d’escriure literatura no sabeu el que teniu, de debò, us envejo perquè la frustració que jo sento per manca de temps és colossal.

Diumenge, 17 d’agost
Em sembla que he solucionat les fòrmules i etcètera per les notes! Després d’un dia més perdut. Ara escriuré l’entrada al blog.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 18 comentaris

Amenaces de mort

Bon 11 d’agost a tota la gent de bona voluntat, i sobretot a mi mateixa perquè l’11 d’agost ha estat un dia molt especial per a la Shaudin, exactament des que va néixer.

Sento no haver escrit res el cap de setmana passat, però havia de corregir exàmens finals i a penes tenia temps de fer-ho, a més de no trobar-me bé. I ara, la nit del dia 10, no tinc ganes d’escriure sobre el que vaig apuntar al dietari, perquè m’ho van espatllar quan em van amenaçar de mort.

El divendres em vaig trobar amb una coneguda que viu força a prop. Feia un any que déiem de trobar-nos, i a la fi el dia va ser el divendres. No m’anava gens bé perquè havia de corregir els exàmens, però altrament hauria passat un altre any, que ja sé com van les coses a la meva vida. Vam anar al barri del costat, a una galeria amb unes poquetes botigues i cafès, que té l’avantatge d’estar tan i tan neta que podries llepar el terra (es passen el dia desinfectant-ho tot), a més de tenir tovalloletes amb gel desinfectant i mascaretes per a qui les vulgui. Però la meva veïna no volia estar-se en una taula aïllada mirant a fora per un vidre, volia ser amb gent, deia que necessitava estar-se entre la gent, que la soletat de la taula on jo volia asseure’m no anava amb ella. D’acord, anem al carrer.

Després d’aconseguir uns cafès amb llet, ens vam asseure en una taula d’una placeta del carrer, un lloc on jo no he volgut estar-m’hi mai un divendres al vespre. Hi havia molta gent, massa pel meu gust fins i tot en condicions normals, i amb la Covid-19 no em feia ni una mica de gràcia. Ens vam treure les màscares mentre preniem el cafè amb llet —la meva la vaig posar en una bossa de paper i dins la motxilla, i em vaig refregar les mans amb gel desinfectant, com faig sempre després de tocar la màscara—.

Erem aquí, però més a prop del carrer

Hi havia uns homes joves, molt sorollosos amb les motos mentre venien droga, ho vaig veure perfectament. D’altres, milionaris, passaven pel carrer amb els seus lamborghinis descapotables per fer-se veure, la qual cosa fan sempre en aquest carrer els divendres al vespre. Hi havia, a més, una quantitat considerable d’homes (tots homes) sense sostre o amb molt pocs recursos, i mig guillats. A Toronto hi ha molta gent sense sostre (o quasi) alcohòlica, drogadicta i ben boja, i des de la covid que ja no segueixen cap tractament ni ningú se’n preocupa i, la veritat, comencen a fer força por perquè aquests solen ser terriblement agressius (ep, no tots els sense sostre són així, en conec d’encantadors, però sí que hi ha molts bojos). Ja m’he trobat amb alguns ensurts darrerament (l’un em va perseguir escupint-me, sense atrapar-me perquè anava begut, un altre, quan m’apartava pels dos metres de distància que es demana aquí, se’m va acostar i començà a cridar-me a la cara; el meu fill va esquivar el cop de puny d’un altre), però el divendres la cosa va anar més enllà.

El carrer, davant d’on érem

En una altra taula hi havia dues noies prenent un cafè, fins que van arribar dos homes més aviat tirats, d’uns 45 anys, l’un amb un violí i l’altra amb una trompeta. Es van posar a fer un soroll horrorós amb els instruments a un pam de les noies, i van aconseguir el que volien, que les noies se n’anessin i ells asseure’s a la taula, mentre es feien un tip de riure. La meva veïna i jo, que ho havíem observat tot, vam mirar-los i vam fer no amb el cap. Aleshores el de la trompeta ens va venir a la taula i es va posar a fer un soroll insuportable amb l’instrument. Estava indignada i li vai cridar un STOP que va ressonar a la plaça. Va recular fins a la taula on hi havia el seu company que agafà el violí, se’m posà al costat i començà a fer grinyolar l’instrument a la meva orella. Em vaig aixecar de cop i li vaig cridar que se n’anés. Aquest no va recular, em va amenaçar amb el puny mentre em deia que em mataria… i just al carrer vaig veure que passava un policia, a qui vaig cridar.

El del violí tornà a la seva taula. La meva veïna i jo li vam explicar al policia què havia passat. Després ell se’n va anar als dos homes i no sé què li van explicar perquè no se sentia. El policia tornà i ens digué que no passava res però que s’estaria en un lloc que ens indicà, a uns 30 metres, i que si hi havia algun problema que cridessim i que ens sentiria. Quan el policia era més enllà, el del violí em mirà i va fer el gest de tallar el coll. Llavors es posà a tocar el violí, ara ben tocat, amb la marxa fúnebre de Chopin. Tot el temps sense treure’m de sobre una mirada d’odi.

La meva veïna i jo ens vam aixecar i l’home deixà de tocar el violí. Encara mirant-me tornà a fer el gest de tallar el coll, i quan ja ens n’anàvem em va dir que em trobaria i em mataria. Vaig anar on era el policia i li vaig dir, i que teníem por que ens seguissin. Ell va dir que s’acostaria més on eren els homes i no els perdria de vista.

Tota la tornada, la meva veïna em deia que com se m’acut confrontar un home així. Tenia raó, però no tolero ni he tolerat mai els bullies, no hi puc fer més, em fan treure foc pels queixals i m’hi he d’encarar. Però ara no estic bé. Vaig passar molt mala nit i des que va passar allò que no em trobo bé. Ja no tinc edat per aquestes coses.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a | 22 comentaris

Atac al ROM, taurons i l’odissea del telèfon

És la matinada del diumenge i no sé si podré acabar això o hauré d’esperar a demà –tinc una son imponent.

Dilluns, 27 de juliol
Durant la meva passejada del vespre, ja una mica fosc, per la Universitat de Toronto, he pujat a mig camí per University Avenue, una gran avinguda que talla la universitat en dos, i he anat cap al carrer Bloor (surt a Més enllà del somni). A dalt de tot de University, fent cantonada amb Bloor, hi ha el ROM (Royal Ontario Museum), on hi passava els diumenges amb el meu fill quan era petit. Aquest estiu, cada vespre hi veig un gat a fora: ratlles marró vermelloses, assegut i quiet com una estatua, però ben alerta mentre té la mirada fixa al capdavall d’unes escales que donen on hi ha els contenidors d’escombraries. És un caçador de ratolins, un d’exceŀlent, i adoptat pel museu, segons em va dir un dia un guarda de seguretat, per la magnífica neteja que fa.

Aquest vespre el gat era al mig de l’amplíssima vorera, no al capdamunt de les escales que van a les escombraries, i se’l veia alerta però d’una manera diferent als altres dies. M’he quedat a observar. Poc després, entre les ombres que feia la façana del Planetarium (just al sud del ROM), han passat quatre figures corbades i sigiŀloses i s’han aturat força més enllá del gat però al davant: eren quatre racoons (ossos rentadors), adults però encara joves. El gat els tenia la mirada clavada. Els racoons s’han començat a moure en ziga-zaga, l’un darrere l’altre, mentre s’acostaven al gat –entre el caminar tots corbats com si tinguessin un gep, i els antifaços negres que tenen a la cara, semblaven trets d’un cartoon.

El gat, per bé que romania assegut, s’havia incorporat una mica i se’l veia inquiet, però es mantenia al seu lloc. Els racoons s’havien agrupat, com per fer pinya, i s’acostaven al gat ara tots junts i molt a poc a poc. El gat ha bufat i els racoons s’han allunyat una mica. Tothom s’ha quedat immòvil, jo també. Aleshores els racoons han tornat a avançar cap al gat i han obert el grup com un ventall per envoltar el gat que ha amenaçat sense gaire efecte. He hagut d’intervenir. He anat amb grans passes cap als racoons mentre els cridava que se n’anessin; amb compte, però, perquè no volia que m’ataquessin –els racoons són forts, ferotges i et poden atacar (hi ha gent que n’ha sortit malferida d’un atac de racoons). Han fugit, tot i no anar més enllà del Planetarium, pert tant m’ha tocat anar-los al darrera perquè escampessin la boira. Em sembla que ho he aconseguit malgrat no estar segura que no tornaran.

(He vist el gat d’altres dies i està bé, no patiu).

Dimarts, 28 de juliol
La classe ha anat bé. Poc soroll de les obres per una vegada.

No entenc per què encara no m’ha arribat la SIM card (targeta SIM?) per al mòbil.

Dimecres, 29 de juliol
Els grans taurons blancs han retornat a la regió de Nova Anglaterra, Estats Units, tal com ens diu un titular del National Geographic d’avui, i com s’ha avisat diverses vegades els últims anys, també aquest any més al nord, al Canadà, a les províncies de New Brunswick i Nova Scotia.

El dilluns, en una illeta de l’estat de Maine, una dona de 63 anys que nadava amb la seva filla en una cala tranquiŀla va desapareixer sobtadament sota l’aigua, com explica un veí que veia l’escena des de casa seva. Va ser l’atac d’un gran tauró blanc i la dona va morir.

Des del 2012 a la regió de Nova Anglaterra hi ha hagut cinc atacs a l’estat de Massachussetts, un d’ells fatal; i ara aquest al Maine, el primer atac per un tauró blanc a la història d’aquest estat. Fins el 2012 no se sap de cap atac de tauró a Nova Anglaterra des de l’any 1936. Però sí sabem que el 2019, pels volts de Cape Cod (Massachusetts) es van enregistrar 50 grans taurons blancs, una cosa mai vista.

Una explicació que donen els experts és que en prohibir-se la cacera de foques i, en conseqüència, augmentar la seva població, va fer arribar els seus caçadors naturals: els grans taurons blancs. I també ha concidit amb la prohibició de caçar aquests taurons, ja que el seu nombre disminuia tant que a penes en quedava cap en aquestes aigües. I que hi hagin retornat és una molt bona notícia. Si la gent vol nadar en aquestes rodalies, que vagi en compte o que no es fiqui a l’aigua i punt. No som els amos del món.

També avui: he tingut una enrabiada amb la companyia de telèfon Bell Canada. Recordeu que la setmana passada us explicava que havia comprat un mòbil feia mesos i ara havia fet un contracte però calia que m’enviessin una targeta SIM per activar-lo? Doncs la targeta no arribava i avui m’he estat hores i hores al telèfon per saber que redimoni passava –endarrerint-me amb la feina–. I no he solucionat res, tot i parlar amb ben bé dotze representants de Bell que m’anaven passant d’un a un altre sense que cap entengués res, ni jo solucionés res tampoc. Si us ho expliqués bé, em caldria omplir moltes pàgines, però us faré un resum mentre trec foc pels queixals.

Cada persona amb qui he parlat, tothom jove, semblava ser curt de gambals, de debò. S’han après el guió per respondre a qui truca i si les teves preguntes se surten del guió els descoloques i no saben per on van, a més d’haver-hi molta incompetència. Amb tots he hagut de passar pel mateix en preguntar on era la meva targeta SIM.

–Quina targeta?
–La targeta SIM.
–L’ha de posar dins del telèfon.
–Sí, ja ho sé, però on és?
–On és què?
–La targeta SIM que vau enviar-me i no m’ha arribat (ja explicat a la mateixa persona abans).
–Miri, ara li enviaré un text amb un codi secret. Allí hi haurà les instruccions.
–On me l’envies, aquest text?
–Al telèfon amb aquest número [el número del mòbil].
–Però el telèfon no està activat!
–Ah, doncs ara l’activarem.
–Però no necessita tenir la targeta SIM?
–Sí, és clar. Que no l’hi ha posat?
–No tinc la targeta! No la tinc! T’entra al cap?  No l’he rebuda, i l’única raó per la que truco és per saber on és!
–No puc solucionar una cosa tan irregular. Un moment que la passo a algú que la podrà ajudar.

Musiqueta 10 minuts. Un altre jove, amb el que he hagut de passar pel mateix, les mateixes preguntes i respostes, inclós el maleït text que m’han d’enviar al mòbil que no està activat i no entenen per què no n’està i jo només vull saber on és la targeta! Així, gairebé calcat, unes 12 vegades (he perdut el compte) fins passada la mitjanit –hi ha gent treballant tota la nit, a més n’hi ha que ni viuen aquí.

Dijous, 30 de juliol
Poc soroll de les obres durant la classe. Al·leluia! No, res d’aŀleluia perquè de sobte ha sonat l’alarma de foc. Ha durat uns cinc minuts i ha parat. D’acord, devia ser una falsa alarma. Després d’una estona torna a sonar –he aturat la classe. Uns altres cinc o sis minuts i deixa de sonar. Així anar fent durant quasi una hora, quan per l’altaveu en comptes de l’alarma ha arribat la veu del manager de l’edifici: no passava res, era un problema amb l’alarma i ja l’han solucionat.

En acabar la classe, tornem-hi a trucar a Bell Canada per saber on és la targeta dels pebrots.

Ha estat una repetició d’ahir, però encara més llarga, tant que ni he pogut sortir a caminar. Estava tan frustrada que ja no parlava a qui m’atenia sinó que cridava: no, no em pots enviar un missatge de text perquè el telèfon no està activat… Perquè no tinc la targeta!!!!!! Només vull saber on és la targeta!!!!!! No sé amb quanta gent he parlat. I no hi havia manera que em passessin a un supervisor. Quasi a la una de la matinada un noi ha dit que era un problema de la companyia de correu, una companyia privada, i que ho havia de solucionar amb ells. Li he dit que era la responsabilitat de Bell, però ell tossut. M’ha donat un número, però ha dit que feia hores que havien tancat.

Divendres, 31 de juliol
El número que em van donar ahir estava equivocat. N’he trobat un altre, que era de la companyia però no he aconseguit que em respongués ningú.

He tornat a trucar a Bell, tan enfurismada com n’està sempre el Senyor de Rocdur dalt de la torre, però jo amb tota la raó per estar-ne. I no estava per passar pel mateix, per tant quan em demanaven el nom jo demanava el d’ells primer, i quan em sortien amb allò d’enviar-me el missatge al mòbil (deu ser una cosa que tenen amb negreta al guió) en comptes d’explicar per enèsima vegada que no està activat, preguntava si eren sords. No entenien res, una vegada i una altra. Quan un m’ha dit que havia de provar amb la companyia de correu (tot i haver explicat que ho havia fet) he saltat, li he dit que o em posava amb el supervisor o anava a la televisió a explicar que Bell era ple d’ineptes. Ho he aconseguit. Era una supervisora antipàtica que no volia escoltar. Li he cridat que tenia el telèfon de casa amb Bell des que vaig arribar al Canadà i tinc també l’internet amb Bell de fa un parell de dècades, però que no estic disposada a ser tractada així i me n’aniré a una altra companyia. Ai, caram, m’ha dit que un moment i poc després m’ho solucionava. He d’anar a una botiga de Bell prop de casa a recollir un altre SIM card i ja està.

Ho deixo aquí que no tinc més esma i l’entrada ja és molt llarga. Que tingueu una bona setmana!

Publicat dins de Canadà, Més enllà del somni, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 23 comentaris

De tornados a la Decisió de Havilland

Publico l’entrada setmanal amb un dia de retard. Ahir em trobava molt malament i, a més, tenia una enormitat de feina de la universitat. Avui estic una miqueta millor.

Diumenge, 19 de juliol
Hem tingut una tempesta tremenda de pluja i vent. Han avisat de la possibilitat de tornados, però ens els hem estalviat. Ja m’ho semblava, que no en tindríem, perquè el cel no era verd, com la vegada que era verd com un prat i vaig acabar enmig d’un tornado que em va llançar contra una paret. Ja fa molts i molts anys d’això, però mai no ho oblidaré. Em va servir per escriure l’episodi del tornado a Perduts a l’altre món, per bé que a la noveŀla era molt més impressionant. No sé si ho recordeu els que l’heu llegit: a la noveŀla anomenen el tornado “tirabuixó de vent” i aquest és el títol del capítol 13 (pàgina 210); l’episodi del tornado comença a la pàgina 214. És un capítol amb en Tam, que acabo de llegir mentre el cor em bategava amb força i jo em retrobava a mi mateixa, perquè aquestes noveŀles de la saga (les publicades i les que romanen inèdites) són jo més que cap altra cosa, escrita o no. Ja m’ha vingut la depressió, punyeta, el forat negre a punt d’engolir-me. Faré veure que no passa res, com faig sempre per sobreviure —i estic tipa de només viure per sobreviure.

Dilluns, 20 de juliol
M’he decidit a tenir telèfon mòbil. Fa anys que en tinc un de tercera mà que només serveix per fer trucades i moltes vegades no funciona, però a penes l’uso (sempre m’han molestat els telèfons). A la fi, però, el mes de març, quan va començar el confinament, en vaig comprar un,—vaig pensar que en cas d’anar a parar a l’hospital estaria incomunicada—. Tanmateix, el telèfon s’ha estat a la capsa des del març, per manca de temps ni de treure’l. No és la primera vegada que faig coses així: l’ordinador que tinc el vaig comprar 4 mesos abans d’instaŀlar-lo, i s’estava també a la capsa. I l’escàner s’hi va estar anys. Mai no trobava temps. Amb el telèfon, a més, hi havia la qüestió d’haver-lo de tenir en una companyia i fer un contracte —una altra despesa mensual—.

Però avui he trucat a Bell (la companyia clàssica d’aquí, que duu el nom de l’inventor del telèfon, Alexander Graham Bell, el qual era mig canadenc), i després de perdre molt temps que no tinc i menys per coses sense cap transcendència, sembla que m’enviaran una targeta i podré fer servir el telèfon. Sé que passarà força temps abans no ho tingui tot en ordre, en part perquè no hi entenc un borrall, i en part perquè m’atabala i em fa mandra i tinc coses més urgents a fer.

Dimarts, 21 de juliol
Avui durant la classe no hi havia gaire soroll als balcons…, però hi ha hagut tot el dia obres al pis de dalt! Canviaven el terra (rajoles a la cambra de bany i cuina, i la fusta de tota la resta) i vinga a barrinar amb un soroll eixordador. Ja no sé com més excusar-me amb els estudiants.

Nerviosa per la Laura Borràs. Sort que a Madrid demà estarà acompanyada per molta gent que li fa costat.

Dimecres, 22 de juny
De moment ha anat bé amb la Laura, i és un descans.

Llegida al twitter una cita d’Umberto Eco: “Qualsevol idiota pot opinar a les xarxes”. Quanta raó tenia!

Dijous, 23 de juliol
Avui hauria estat l’aniversari de la meva marona. L’enyoro d’allò més, per bé que els últims anys ella parlava poc i tot era jo cantar-li les cançonetes que ella em cantava quan jo era petita. Aquí us en vaig parlar: Comprovat: la música ajuda la gent amb alzheimer.

Sempre deia que quan es fes vella no volia ser un problema per mi i la meva germana. I, pobrissona, fins i tot es va morir abans de la covid-19. No vull ni imaginar què hauria estat ser lluny i la pandèmia i ella a la residència (que ha tingut casos de covid) i… No ho vull pensar.

Divendres, 24 de juliol
M’he assabentat per casualitat que la Mar Bàltica és la massa d’aigua salabrosa (poca salinitat) més gran del planeta, la qual cosa fa que tingui espècies molt diferents a les corresponents en altres mars.

Dissabte, 25 de juliol
M’he llevat amb mal de cap i súper cansada. Tant cansada que si em posava dreta em rodava el cap i les cames em tremolaven; semblava que m’anava a morir d’esgotament. L’esmozar i el café m’han ajudat i he estat capaç de posar-me a l’escritori a treballar. Tinc tanta feina que és una bogeria: tot el dia (vol dir unes 15 hores) dels set dies de la setmana. Només el dissabte esgarrapo temps per escriure l’entrada al blog —que vol dir posar junt i bé el que tinc escrit de cada dia—. I és de bojos, perquè al cap i a la fi a l’estiu faig la meitat de cursos que a l’hivern. Però les classes en línia, de sobte, sense preparació, ho han enredat tot. Hi d’altres professors que es queixen tant o més que jo de la brutalitat de feina que tenim, però no em serveix de consol.

M’he pasat el dissabte treballant sense pausa, trobant-me molt malament, però m’haig d’assegurar que no fallaré, que puc conservar la feina. I ara que hauria de fer l’entrada al blog no em veig capaç ni de broma perquè tinc la sensació d’anar-me a desmaiar. Demà serà un altre dia, un altre dia sense alegries, sense salut, sense temps d’escriure les milers d’històries que tinc a dins, sense publicar la saga que està esperant fa anys, només espero no trobar-me tan malament con avui.

Diumenge, 26 de juliol
S’han mort dos referents meus (és un no parar) molt diferents: Lluís Serrahima, pare de la Nova Cançó i la actriu Olivia de Havilland.

De Lluís Serrahima n’he sentit sempre coses (i la Nova Cançó ha estat molt important a la meva vida), i m’imagino que vosaltres també, però de l’actriu no en sabia gaire, tret de veure-la a les peŀlícules, i avui he descobert una cosa que m’ha semblat ben interessant.

Olivia de Havilland, quan encara era molt jove, tenia un contracte amb la Warner Bros. que l’obligava a fer papers de noia a qui el protagonista havia de rescatar i para de comptar, malgrat que ella volia fer una altra mena de papers, més profunds i amb més dimensions, per això de vegades refusava papers i la productora la va voler castigar estenent el contracte que tenia amb ells set anys més. Però ella va iniciar una batalla legal contra la poderosa Warner Bros., i la va guanyar. La seva determinació va fer un canvi notable a la industria de Hollywood, i fins al dia d’avui la llei que considera aquestes pràctiques iŀlegals s’anomena la Decisió de Havilland. 

Publicat dins de Perduts a l’altre món, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 16 comentaris

D’opòssums a caragols

Diumenge, 12 de juliol
Al vespre, gairebé de nit, he anat a caminar pel campus de la Universitat de Toronto, davant de casa. És molt gran, una enorme extensió amb edificis antics i moderns, carrers, jardins, claustres, avingudes, places. Tret d’altra gent del barri que, com jo, hi va a passejar, des que la universitat va tancar per la covid-19 que ha esdevingut una zona força solitaria al centre de la ciutat. I avui m’hi he trobat més animals que de costum, un dels quals era d’una espècie que no havia vist mai al natural, un opòssum, l’únic marsupial que es troba al Canadà. Com d’altres marsupials, els mascles tenen un penis bifurcat que correspon a les vagines bifurcades de les femelles, les quals tenen, a més, un marsupi o bossa per a les cries. I una cosa molt curiosa dels opòssums és que es fan el mort tan i tan bé que en anglès fins i tot hi ha l’expressió “play possum” (fer-se l’opòssum) per dir “fer-se el mort”. El que ha creuat la vorera a mig metre de mi s’ha quedat molt quiet mirant-me, però no s’ha fet el mort. Es veia bon minyó, amb una expressió dolça en una carona lletja, pobrissó. Li he dit algunes coses, ha continuat aturat mirant-me, fins que jo no sabia què més dir-li —no sé quins sorolls fan— i ell, potser cansat de sentir parlar i res per menjar, se n’ha anat cap als arbustos d’un jardí. A sota teniu una imatge de l’opòssum que es troba a l`àrea de Toronto.

Com deia, m’he trobat també d’altres animals: una mare racoon (os rentador) amb cries  —d’aquests n’hi ha centenars a Glendon; recordeu que hi vaig dur la Marina Rossell?—, que s’han amagat dins d’un claustre per un forat. Els petits eren molt bufons, si fa no fa com aquests:

I més tard he vist a prop una mofeta que no s’ha amagat, no, però jo he fugit! No vull passar-me mesos empestada i sense res que ho tregui, com els passa a molts gossos.

Dilluns, 13 de juliol
Que pesats amb els missatges oferint-me milions, com si no rebés prou e-mails de la universitat. No us passa, a vosaltres? Solia rebre’n un cada uns quants dies, però d’ençà de la covid que són dos o tres al dia. Es veu que la meitat dels milionaris del món m’han fet la seva hereva, això sense comptar princeps nigerians, afganesos i indonesis que volen depositar els seus 100 milions de dòlars en el meu compte del banc perquè un oncle dolent els hi vol agafar —la història varia poc.

Dimarts, 14 de juliol
Una altra classe horrorosa, atès el soroll de les obres. Eren exactament al meu balcó durant les hores de classe, destruint tot el formigó de les parets fins a arribar al metall de l’interior. Sort que els estudiants són pacients i tenen la classe gravada per veure-la més tard, i els PowerPoints al Moodle, també de tota la classe, amb veu i tot. Però és un curs de llengua i cal que ells parlin. Sigui con sigui, em sembla que a mi m’ha afectat l’oïda.

He llegit sobre l’espionatge al nostre President del Parlament. Diuen que qui va alertar fou la Munk School of Global Affairs, de la Universitat de Toronto. M’ha fet gràcia, evidentment no el que ha passat, que no me’n fa cap, sinó això de la Munk que conec una mica perquè el meu fill hi va fer un parell de cursos, jo hi havia anat fa molts anys a fer servir els ordinadors i, bé, és a tocar casa meva. A sota la teniu.

Dimecres, 15 de juliol
L’edifici ens ha notificat que un dia, abans de l’agost (ja ens avisaran), es tancarà l’electricitat de tot l’edifici, coordinat amb la hidrolèctrica de Toronto, durant 12 hores! De les 7 del matí a les 7 de la tarda. Ni llum, ni ordinador, ni telèfon (només tinc el de casa), ni nevera (ja ens han dit que la buidem, sobretot els que les tenim antigues), ni aire condicionat, ni ventiladors, ni aigua (no pot pujar quan no hi ha electricitat), ni ascensors per fugir quan em trobi ofegant-me amb l’asma i sense ni balcó ni finestres i a dins de casa entre 48 i més de 50 graus, i durant una pandèmia. Un dia aniré a trobar l’amo de l’edifici, a Montreal, on viu, i li faré una cara nova. Buf, buf, buf, necessito esbravar-me.

Dijous, 16 de juliol
Més tranquiŀla la classe. Soroll més lluny. Als estudiants els ha encantat la lectura que els hi vaig preparar sobre Perú (costa, serra i selva).

Divendres, 17 de juliol
Molta feina de corregir un examen i preparar-ne un altre. A comprar al supermercat. Diversos imbècils sense mascareta. Buf, buf, buf.

Dissabte, 18 de juliol
Mai no deixa d’admirar-me la meravella que és la Terra. Ni deixo d’indignar-me en veure com la destruïm, i de vegades de les maneres més estúpides, com és el cas amb els caragols anomenats polymita picta, també coneguts com “caragols de coloraines cubans” que, com indica el nom, es troben a Cuba. Són preciosos (us en poso algunes imatges). Com podeu veure, aquestes imatges són de caragols vius, però a l’internet trobareu milers d’imatges de només les closques d’aquests caragols Per què? Doncs perquè es venen en quantitats astronòmiques (mireu a la xarxa), fins i tot els tenim a eBay, amb la qual cosa els pobres animalons han passat a ser una espècie en situació crítica de perill d’extinció. I tot perquè hi ha molta gent al món a qui li fan gràcia aquestes closques. Tan bonic que és veure’ls amb l’animal i no la closca sola.

Jo parlant de caragols i se m’han cremat els pèsols del sopar!

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 28 comentaris

D’un gat als mohawk

Diumenge, 5 de juliol:
Com que us ha agradat el vídeo del gatet salvatge, us n’he buscat un altre que és quasi tan petit, però més ferotge i, diuen els experts, el caçador més letal de tots els fèlids: el Black Footed Cat, un habitant de les sabanes de l’Àfrica.

Dilluns, 6 de juliol:
S’ha mort Ennio Morricone. Se’m moren els referents, una indicació que sóc vella. Té moltes composicions magnífiques, totes conegudes, i n’hi ha per triar i remenar. Jo, per al blog, em decideixo per una de les més icòniques: la banda sonora de The Good, the Bad and the Ugly. La trobo absolutament genial.

Dimarts, 7 de juliol:
Les obres als balcons acabaran amb la poca salut que em queda. Després d’aconseguir adormir-me cap a les 5 o 6 del matí, atesa la calor que fa a la meva habitació (quasi 50 graus), els dolors que tinc i l’ansietat que se’m menja, a les 7, tot d’un plegat, engeguen les barrinadores a uns metres d’on dormo. Avui ha estat tan dràstic que m’he despertat de cop amb un crit i em pensava que havia tingut un atac de cor.

Tot el dia hem estat a 40 de temperatura, i a casa amb tot tancat i vinga a barrinar i a fer pols i jo cridant com boja per tal que em sentin bé els estudiants.

Bolsonaro té la covid-19. Ho celebro, i espero que es mori. No he cregut mai allò que no s’ha de desitjar la mort de ningú, perquè jo sí desitjo certes morts, com la de Bolsonaro, que té les mans tan tacades de sang que es mereix morir, però no és pas que li desitgi per això, sinó perquè és perillós que continui viu, perillós pel seu país, per la seva gent i pel medi ambient de tots nosaltres. I ara que s’ha infectat, si se’n surt amb facilitat, tindrà més munició per convèncer la gent que la covid-19 no és perillosa, i a sobre que les pastilles d’hidroxicloroquina van bé. Doncs li desitjo la mort, i tant que sí.

A Toronto ara s’ha fet mandatori l’us de mascareta als espais interiors, i ja era hora perquè hi ha massa gent que no se’n posa. Doncs avui tot de gent ha fet una protesta per haver de dur mascareta al metro, i s’hi ha ficat sense dur-ne (només cal dir que és per problemes mèdics), però abans d’entrar han dit tantes bestieses que fa hores que flipo. Una perleta: que això de fer-nos dur mascareta és propi de governs totalitaris i ja sabem què ha passat a la història amb aquesta mena de governs. De debò, és la meitat de la humanitat absolutament imbècil? Em sembla que la covid-19 ha servit per adonar-nos d’aquesta trista realitat. Amb l’estúpida controversia de les mascaretes queda clar que a la meitat de la gent li falta cervell, és d’una ignorància que aclapara (encara que la vulguin fer passar per altres coses) i és tan egoista que fa por. Aquí els podeu veure

Dimecres, 8 de juliol:
Just ahir, a la classe, vam llegir i comentar el famos conte “El dinosaurio” d’Augusto Monterroso, i avui la María Sanchez, que sempre comenta al blog i que deu tenir telepatia, m’ha enviat una vinyeta que m’ha fet esclatar a riure.

 

Dijous, 9 de juliol:
Els estudiants continuen contents, malgrat el soroll. Em tenen molta simpatia i aprenen molt, la qual cosa sempre anima una mica.

L’edifici ha avisat que demoliran els passadissos, on hi ha les portes dels apartaments, per canviar les canonades de les cuines. Durarà fins al setembre, sis dies a la setmana (dissabte també) de 8 del matí a 5 de la tarda, hores durant les quals s’haurà tancat l’aigua!!!

No en dic res més perquè quan hi penso el cor em va a cent per hora.

Divendres, 10 de juliol:
A França han matat un conductor d’autobús per haver dit a quatre impresentables que es posessin la mascareta.

Dissabte, 11 de juliol:
He parlat amb ma germana, que viu a Lleida i em té molt preocupada, i m’ha contat un munt d’anècdotes de gent sense mascareta, fins i tot d’un veí que diu que dur mascareta fa que agafis la covid-19. Marededéusenyor! Jo no sóc d’eixe món.

Recordeu la crisi d’Oka, la rebeŀlió dels mohawk? Us en vaig parlar aquí (jo ho vaig viure). Doncs avui fa 30 anys. Aquí un vídeo curtet, molt ben explicat, on ho resumeixen en 3 minuts.

30 anys de la insurrecció mohawk a Oka

Publicat dins de Canadà, Cinema, Música, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 15 comentaris

Vet aquí un gat…

Dilluns, 29 de maig:

Mentre cercava una altra cosa he descobert el gat més petit del món, el rusty spotted cat (no sé com s’anomena en català), un fèlid molt petitó que trobem a les selves de l’Índia i d’Sri Lanka. Un adult només fa 35 cm (sense la cua) i té uns ulls enormes, com un cadell de gat. Tanmateix, són fantástics caçadors. A sota, un vídeo sobre aquest gat (queda tallat de sobte, però no trobo res millor).

Reunió llarga i feixuga del departament de Glendon, per Zoom, de la qual parlaré en un altre moment. He vist que tothom viu en unes cases molt maques, malgrat que ja m’ho esperava; el meu apartament, encara que l’animi amb floretes, es veu tot modest.

Gràcies a un tweet d’en Salvador Macip m’he assabentat que avui fa 100 anys del naixement de Ray Harryhausen.

Dimarts, 30 de maig:

Els estudiants continuen molt simpàtics. Alguns nascuts al Canadà i una pila d’arreu del món, bé perquè van néixer en un altre país i ara són canadencs o bé perquè només estudien d’aquí. Dels canadencs n’hi ha nascuts a l’Afganistan, Pakistan, Senegal, Polònia, l’Iran, Rússia i un munt tant a l’Índia com a les Filipines. I els altres són de Corea del Sud, de Xina i de l’Aràbia Saudí. Molt agradables tots. L’arab (d’origen palestí), súper inteŀligent i amb un gran sentit de l’humor, resulta que és un gran admirador de Malcom X, i també un fan de la sèrie Friends! És el primer ciutadà d’Aràbia que conec, i la veritat és que me l’hauria imaginat diferent.

Dimecres, 1 de juliol:

Avui celebrem el Dia del Canadà.  El dia que la British North American Act va crear el Dominion of Canada, l’any 1867, llavors amb només quatre províncies: Quebec, Ontario, Nova Scotia i New Brunswick. Les altres sis províncies i els tres territoris s’anaren afegint al país al llarg dels anys; l’últim fou Nunavut l’any 1999.

Oh, s’ha mort Carl Reiner! Gran actor i molt bona persona. Sempre el recordo a la peŀlícula del director canadenc Norman Jewison, The Russians are coming, the Russians are coming! Fa un parell d’anys va dir que volia viure fins a veure Donald Trump derrotat —sap greu que no hi hagi arribat.

The Russians are coming, the Russians are coming! Davant, d’esquerre a dreta Alan Arkin, Eva Marie Saint, Carl Reiner.

I avui també: Olivia de Havilland ha fet 104 anys! Segons diuen els amics, encara fa una vida activa i fins i tot va amb bicicleta. A sota una fotografia de fa només un any.

Dijous, 2 de juliol:

Oh, no! M’he adonat que em va caducar el passaport espanyol fa dos mesos. És clar, fa ben bé sis anys tenia coll avall que Catalunya seria independent abans de 2020 i jo tindria passaport català (a més del canadenc que és l’únic que faig servir ara). I passaven els anys i jo encara esperançada amb tenir el català. I hem arribat al 2020, i quan havia de renovar el passaport espanyol hi havia confinament i no ho he recordat fins avui! Ara em tocarà fer paperassa i pagar més. Maleït estat espanyol!

Els estudiants m’han demanat de parar a mitja clase. El soroll de les obres ensordia. Hem quedat que ens retrobaríem mitja hora més tard i, miracle, el soroll ha disminuït just mitja hora més tard!

He llegit sobre l’agressió dels fatxes a Collsuspina. Recordo molt bé el poble perquè hi havia dinat unes quantes vegades —les millors costelletes de xai de tot el món—. Quina ràbia aquests fatxes que campen pertot arreu.

Llegeixo que 350 elefans han mort a Botswana en un parell de mesos, un fet que els científics consideren un desastre. No se’n sap la causa i s’especula sobre algun verí del qual, però, no se’n troba rastre, o d’un patogen desconegut que, si fos el cas, potser podria passar als humans. Un enllaç a The Guardian.

Divendres, 3 de juliol:

Feina de la universitat per triar i remenar. Uf, i a sobre fa moltíssima calor. I no s’aturen per a res els homes dels balcons.

Si no fumo em suïcidaré! Fa més d’un any i mig que ho vaig deixar i em sento com el primer dia, sempre, fins i tot de vegades a la nit somio que fumo.

Dissabte, 4 de juliol:

Molt preocupada amb el brot de la covid-19 a Lleida, on hi tinc ma germana. Es veu que l’hospital està al màxim. Tot per uns ximples. Estic indignada!

Avui he anat a la perruqueria a tallar-me el cabell. Feia quasi cinc mesos des de l’última vegada! La perruquera va obrir la setmana passada, però s’havia de fer cua. Pel que fa a tenyir, ho he enviat a pastar fang —em costa diners i temps que no tinc—. Ara aniré amb el cabell gris i a qui no li agradi que no miri. Em sento lliure.

Publicat dins de Més enllà del somni | 12 comentaris

Comencem pels dinosaures

Aquesta setmana m’he trobat més malament que de costum i no he apuntat gaire. Aquí ho teniu:

Sovint penso coses que res no tenen a veure amb allò que estic fent. Fa una estona, mentre creava un esquema del present d’indicatiu de tots els verbs en castellà (aquest estiu ensenyo llengua castellana), no sé per què m’han vingut al cap els dinosaures. Pensava que, quan menys m’ho espero, resulta que han trobat una nova especie. I cada cop més grossos o ferotges. Com el Siamraptor suwati, del qual n’anaven plens els mitjans el passat mes d’octubre: trobat a Tailàndia, 113 milions d’anys d’antiguitat i les dents com els taurons.

I pel que fa als herbíbors, els diplodocus i brontosaures que coneixíem s’han quedat ben petitets. Ara tenim, els titanosaures, com el Patagotitan mayorum descobert el 2013 a Argentina, el dinosaure més gran que es coneix. Pesava 76 tones (sí, 76!) i feia 37 metres. M’hi vaig basar per crear el dinosaure que surt a Les urpes del drac (la tercera noveŀla de la saga). Quan ho podran llegir els meus lectors?

Un vídeo curtet amb David Attenborough sobre aquest dinosaure:

Estic marejada de la pols i el soroll de les obres dels balcons. I tenen la barra d’haver-nos apujat el lloguer. Estic indignada.

Acabat de sentir d’un expert: s’ha descobert que la saliva dels lleopards a la pell estimula la producció de vitamina D.

Trec foc pels queixals pel que fan a la Laura Borràs. I estic preocupada. I trista. És tan injust que em costa acceptar que realment passa. Una persona tan honesta, neta, que diu les coses clares, i que la fiquin en aquest mullader que uns s’han empescat, i que d’altres arribin a dubtar d’ella! És tan fàcil acusar algú, i després el que costa deixar les coses clares. Hi ha gent dolenta que t’acusa de qualsevol cosa, i molta gent estúpida que s’ho creu, i gent egoista que et fa la traveta malgrat saber què es pot esperar del TS.

A la universitat tinc fama de protestar. Sóc l’única al meu departament, perquè d’altres es queixen en privat però a l’hora de dir-ho callen i em quedo sola, és increíble. Encara bo que em puc refugiar en les paraules de Pedrolo (avui, divendres, 30 anys de la seva mort):

“Cal protestar, fins i tot quan no serveix de res”. Manuel de Pedrolo

Publicat dins de Catalunya, Interferència (saga), Les urpes del drac, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 21 comentaris

Setmana fosca

Fa més de dues setmanes que estic desesperada. No us n’he dit res, no encara, perquè intento allunyar-ho de la ment com si no passés de debò (les nits són brutals, però). Perdoneu que gairebé no us faig cas fora del blog, i fins i tot aquí us responc amb molt de retard.

Diumenge 14 de juny: hi ha possibilitats que el meu fill tingui la covid-19. Mal de coll i febre (no molta). Marededéusenyor, si ja no m’hi veig de feina i preocupacions. Que no anava prou malament tot? Sigui com sigui jo he d’acabar de preparar un exàmen electrònic que és interminable i ha d’estar llest demà.

El meu fill continua igual, i tancat a la seva habitació. Com pot haver agafat res, el covid o qualsevol altra cosa, si sempre que cal duu la mascareta? Però espero que sigui una altra cosa.

M’acabo d’assabentar de la mort de Manuel Cuyàs. M’ha sabut greu, entre altres coses perquè va ser molt amable. Fa uns anys es va posar en contacte amb mi, perquè havia vist la meva entrada al blog sobre el meu besavi i volia fer-me unes preguntes. Vam intercanviar uns missatges i, com deia, era súper amable. Això va ser tot, però prou per deixar-me un bon record d’ell.

Les obres al meu edifici continuen a tutti pleni des d’abans de les 7:00 del matí. És terrible pel meu fill que està igual (ni millor ni pitjor). Estar malalt enmig d’aquest estrèpit sense treva ha de ser horrorós. I la polseguera que hi ha a tota hora! Potser té mal de coll d’això? Per sort, a les hores de la classe els homes de les obres estaven en una altra banda de l’edifici i el soroll era esmorteït.

La pesta bubònica no s’havia erradicat a Anglaterra des del segle XIV, quan hi va haver un greu brot a Londres l’any 1665, particularment als barris on la gent vivia en condicions espantoses de pobresa. Aquell any, en una població de 460.000 persones, hi va haver més de cent mil morts. Acabat l’any, l’epidèmia es va erradicar per sempre més i per un accident molt bèstia: el famós gran incendi que va arrasar gran part de la ciutat de Londres, tots els barris pobres on hi havia més malalts.

Del tema n’hi ha per parlar-ne hores, però el que acabo de llegir és sobre el dietari de Samuel Pepys, un administrador que va decidir escriure un dietari del brot de 1665. I en el seu dietari, que a més de contar què passava també tenim interessants caviŀlacions de l’autor, és curiós constatar similituds amb la pandèmia actual, com per exemple la gent confinada a les seves cases —els rics ben instaŀlats a les seves mansions al camp—, o molta gent que de principi no en feia cas, fins que els carrers es van començar a omplir de cadàvers per anar a enterrar. Tanmateix, força gent no es prenia la quarentena amb serietat i se la podia veure emplenant els pubs, malgrat que els metges demanaven distància. També menciona com les autoritats deien que s’havia d’estar de bon humor, que una actitut positiva allunyava la pesta, i a mi m’ha recordat aquest show que s’ha muntat pertot arreu sobre divertir-nos a tota hora, i una actitut positiva de no passa res i els morts que es fotin.

Ha mort la cantant Vera Lynn, de qui vaig parlar aquí. Tot un símbol de la Segona Guerra Mundial que ja no hi és.

Ha mort Ian Holm —quin greu, i quina setmana de morts!—, exceŀlent actor a qui he vist en incomptables peŀlícules i en tots els papers m’ha agradat.

Anit vaig somiar amb els personatges de la meva saga. Em vaig despertar amb un crit a dins, de ràbia, de dolor, de voler-me morir com més aviat millor.

Fa dos dies que el meu fill no té febre, però continua amb molt mal de coll, ja van set dies, i ell no és propens al mal de coll. Esperarem uns dies més abans de descartar que pugui ser el nou coronavirus.

Avui he sentit a la ràdio una música que m’ha agradat. És la banda sonora de l’última versió de Far from the Madding Crowd. El tràiler no m’ha convençut i no la penso veure. Ja vaig llegir a fons la noveŀla de Thomas Hardy per a un curs de literatura anglesa, i he vist la peŀlícula de 1965, amb Julie Christie, molt fidel a la noveŀla. Però la música de l’última versió em fa volar la imaginació. A sota la teniu (és la primera).

Publicat dins de Música, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 12 comentaris

De Tintin a la Rosa Nebot

Fa un dia esplèndid, amb el cel d’un blau pur, intens, d’un blau Tintin.

Recordo que a Jaws, la peŀlícula d’Spilberg sobre el tauró gegant, la primera part té molta similitud amb la reacció de la gent a la pandèmia del nou coronavirus. Tota aquesta gent que no creu en mascaretes, ni distància, ni que sigui res perillós, no ha vist mai Jaws? Són tan rucs que no solament no escolten els científics, sinó que ni tan sols veuen el paraŀlelisme amb qualsevol peŀlícula amb volcans en erupció, inundacions apocalíptiques, taurons gegants o fins i tot pandèmies? I ves que no serà que no n’hi hagi dotzenes i de tots els temps. A Jaws tenim el cap de la policia local que vol tancar les platges perquè és massa perillós banyar-s’hi, l’alcalde que no les vol tancar perquè serà l’1 de juliol i esperen molta gent i cal defensar l’economia, la cacera coŀlectiva que s’organitza amb tot de gent que se’n riu del tauró, l’arribada del biòleg especialista en taurons que intenta parlar amb aquests ximples que no escolten i els acaba dient que moriran; en moren, d’innocents també, i l’alcalde encara només preocupat per l’economia. Com deia un personatge en una altra peŀlícula d’Spilberg, “primer sembla que no passa res i és després que venen els crits i les corregudes”. Hi ha gent que no aprèn ni de les peŀlícules de Hollywood.

Tinc ganes de vomitar de tan soroll de construcció. És inaguantable. Ara no només destrueixen els balcons, sinó que s’han posat a barrinar a l’enorme paret lateral sud de l’edifici (sense finestres, 26 pisos) perquè la volen refer. També em sento punxades al cap.

Els estudiants són molt simpàtics (aquell pesat que us deia ha deixat el curs), per bé que no els conec a tots 33, només els que apareixen sovint a la pantalla. Hi ha moltes etnies, sembla que hi ha origens de tot el món. Després de tants anys aquí, em resultaria difícil ensenyar una classe on tothom semblés igual.

Avui he vist el meu metge de capçalera. Hi havia la porta del consultori oberta i molt silenci. I ha aparegut “algú” vestit com no sabria definir, una mena de personatge de ciència ficció de peŀlícula que s’ha quedat sense presupost. Quan m’ha parlat he identificat el meu metge. Anava així vestit per protegir-me, ha dit. Ens parlàvem a través d’un vidre, fins que m’ha posat la vacuna contra la pneumònia (l’any passat la primera, ara puc estar quatre anys força protegida, o són cinc? tant se val). Estava enfadat amb la gent que no vol dur mascareta en llocs tancats i no creuen en el perill d’aquest coronavirus. No ho podia entendre. Hem parlat una estona. Estava afectat perquè se li han mort dos pacients de la covid. També ha mort un munt de gent en una residència on hi passa el dia els divendres, des de fa anys, treballant de voluntari. I m’ha dit que l’altre dia va passar per davant del meu edifici i no podia creure l’espectacle que veia amb les obres. Com podeu viure allí dins?, em preguntà. Jo fa 16 mesos que també m’ho pregunto.

Per matar algú. He hagut d’acabar la classe abans per culpa del soroll de la construcció, ja és la segona vegada, però l’altre dia vaig poder fer les primeres dues hores de classe sense problema, avui el soroll ha estat present des del principi. Havia de cridar tant que he agafat mal de coll (i anava amb auriculars i micròfon).

Se m’han mort les flors d’un petit test que vaig comprar fa pocs dies. Deu ser la falta d’oxigen d’aquest pis.

A Corea del Sud s’han descobert unes petjades prehistòriques, de fa 110 milions d’anys, que han estat una sorpresa. Es tracta de petjades de cocodrils de tres metres, amb potes de la mida de les cames humanes, que caminaven drets, amb els peus plans a terra, com nosaltres. L’estudi ha estat publicat a la Nature Scientific Reports. La National Geografic també n’ha publicat un article.

En Justin Trudeau, el nostre Primer Ministre, ha fet una cosa força inaudita: ha criticat el sistema canadenc per racista. Ha dit que no es tracta de persones individuals, tot i que també n’hi ha igual que hi ha gent magnífica, sinó que el problema rau en el sistema, heretat de generacions, que discrimina certs coŀlectius, ètnies, sectors de la societat, la qual cosa és avui en dia inacceptable. Que no voler-ho veure no és ser un bon canadenc, i que en comptes de pensar com és de magnífic Canadà, hauríem de fixar-nos en com de magnífic podria ser. Que hi ha injustícia en el sistema, i que no ens hem de posar defensius perquè es digui que el nostre sistema no es perfecte. Que es difícil per persones en posicions d’autoritat, “per mi mateix, Primer Ministre del Canada”, reconèixer que el nostre sistema es culpable d’una discriminació sistèmica. Que hem de dir que les coses no són perfectes, reconèixer que és així i aleshores escoltarem, aprendrem, entendrem i actuarem i ho arreglarem. És difícil però ho farem, plegats. Aquí en teniu una part:

Per acabar, la meva amiga Rosa Nebot, a qui tots coneixeu perquè sempre escriu comentaris al blog, a més de ser l’única persona, tret de mi i de l’editorial, que ha llegit la meva saga sencera i me la comentava mentre jo l’escrivia, com molts ja sabeu, doncs acaba de publicar un llibre de narracions. Ja té dues noveŀles publicades (d’una us en vaig parlar i de l’altre vaig escriure’n una ressenya), que us recomano d’allò més. Us passo l’enllaç a la pàgina de l’AELC amb el llibre de la Rosa.

Publicat dins de Més enllà del somni | 18 comentaris

Una setmana més de juny

Aquesta setmana m’he absentat de quasi tot arreu, menys de la feina que ha estat omnipresent tots els moments del dia. Vaig haver d’anar a urgències el diumenge i, malgrat estar més bé, amb un medicament que em van donar, vaig perdre moltes hores a l’hospital i ho he hagut de pagar car durant la setmana, sense temps ni per respirar.

Fa tants anys que els estius se me’n van en orris: operació d’un tumor a l’ull, recuperació brutal de la vaga, escriure les dues últimes noveŀles de la saga i no s’hi val descansar ni un segon (i ho aconsegueixo, i tot per a res), rehabilitació dels pulmons, baralles amb la universitat… Però aquest estiu l’esperava diferent, i amb la meitat de feina que durant el curs d’hivern. Abans de l’enrenou de la covid-19 pensava que aquest estiu escriuria una noveŀla curta. No ho havia dit perquè era poca cosa, però ho dic ara: l’estiu passat vaig inventar-me una història per una noveŀla, en vaig escriure tres págines i mitja (no hi va haver temps per a més) i, inaudit tractant-se de mi, té títol! Havia de tenir unes 80 págines, però quan no es té temps ni de posar-se crema a les mans (i les tinc destrossades de tant sabó i desinfectant), ni això es pot escriure. S’intitula La Vinyet no va arribar pel riu, i és una història amb moltíssima fantasia i moments força surrealistes, per a lectors a partir d’uns 9 anys. Una història més que es quedarà dins meu. De vegades penso que si algú m’obrís l’ànima diria: “My God! It’s full of stories!”. Hahaha! Com allò de la peŀlícula de Kubrick 2001 a Space Odyssey, “My God! It’s full of stars!” Coses que em passen pel cap.

A Toronto continua quasi tot tancat. Els restaurants poden obrir fins a les 8 del vespre, però només per fer menjar que la gent demana per telèfon, recull i s’endú a casa. No es pot prendre res en els establiments. I només alguns centres médics funcionen, cosa que em fa tenir pendents moltes cites, com ara el dentista. I la cita amb l’especialista dels pulmons i moltes proves que m’havien de fer, tot a l’hospital, a pastar fang, i tenia les cites des de fa 9 mesos. Per sort el meu metge de capçalera em veurà la setmana que ve.

Sembla que a algunes persones els ve de nou el que passa als Estats Units. On estaven ficades? Fa 400 anys que allí bull l’olla. I hi ha espanyols horroritzats quan veuen que la policia obre el cap a un vell americà, però van callar quan van obrir el cap als vells catalans. Tal com ens ha recordat avui Vicent Partal, quan Malcom X “va parlar a Oxford davant un grup de gent indignada, amb tota la raó, per la repressió contra els afroamericans i disposada, segons que li van dir, a fer tant com fos per ajudar-lo. I ell, que en aquell moment els hauria pogut dir qualsevol cosa i els hauria pogut demanar allò que fos, els va respondre que no volia ser cap producte exòtic que servís per a calmar les seues contradiccions. I que, per tant, si el volien ajudar, a ell i a la seua gent, havien d’identificar qui eren els ‘negres’ de la seua societat i anar a fer-los la pregunta: en què podem ajudar?” Tenia raó, perquè tota societat té els seus negres.

Des del primer moment que no he entès per què han d’entretenir la gent en confinament. Que potser tenim cinc anys? Les criatures ho entenc, però els adults? Un munt de llibres i l’ordinador i encara ens sobren coses a fer. Poses música, balles una estona, llegeixes una noveŀla, escrius un article o uns comentaris a les xarxes socials, a un blog, o un missatge, mires un vídeo, llegeixes el diari, penses, somies, etcètera… Això qui no ha de fer feina ni té nens petits, es clar. Per què tanta cosa sobre entretenir-nos? Que cadascú s’entretingui com vulgui.

Avui m’he comprat una pilota! Al supermercat on vaig tenen una petita secció amb joguines i hi havia unes pilotes de goma de coloraines d’un pam de diàmetre. No me n’he pogut estar perquè des de fa un any que vull una pilota, però mai tenia el temps per trobar-ne una. És clar que a l’apartament no la puc fer servir (quan la faig botre ressona tot el terra, i a més no hi ha lloc) i a fora ara no es pot.

M’adono que no he escrit res gaire interessant —he tingut una setmana amb tanta feina que pocs dies he apuntat alguna cosa pel blog—, però acabaré amb un vídeo interessant i divertit, narrat per David Attenborough. No em pensava que seria a YouTube però hi era.

La setmana passada us vaig presentar el Dracula parrot, i avui tinc més ocells: els fascinants ocells del paradís que, com en el cas del lloro, són de Papua Nova Guinea.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 20 comentaris

Continuació de petits moments

La setmana passada algú em deia que és curiós que em dediqui a apuntar aquestes coses enmig de la feina. Però no ho havia fet mai fins que m’hi vaig posar fa dues setmanes. I no és pas tot el que penso, ni de bon tros, perquè no hi ha manera de fer callar el meu cervell en tot el dia, sembla que li donin corda. Tot el que faig, observo, penso, ho comento, ho explico a gent que no es amb mi. És com una mania haver-ho de contar tot. No parlo en veu alta, però dins del cap és un no parar d’explicar coses o d’elucubrar sobre d’altres. Doncs des de fa dues setmanes, de tant en tant (molt de tant en tant), éscric d’alguna cosa que tinc al cap per tal de poder fer la entrada al blog (compto amb poquíssim temps).

I ara començo amb alguns momentets de l’última setmana.

Una ullada al Twitter, on segueixo un munt de biòlegs, i he descobert un animal que no coneixia: el lloro Pesquet (Psittrichas fulgidus), o Dracula parrot com li diuen en anglès. Fa tants anys que llegeixo articles i miro documentals sobre animals que em resulta incomprensible no haver-me topat mai amb aquest ocell de Nova Guinea. Fa respecte, tant per l’aspecte com per la mida (mig metre sense comptar les ales), però segons diuen és un tros de pa que s’alimenta quasi exclusivament de figues.

Perfecte, pero sembla tret d’una història de fantasia, o potser de terror, de tipus medievalístic.

A la fi ha arribat el bon temps, però de cop, com sempre. Tot d’un plegat avui estem a 26 graus. I encara no ens han tancat la calefacció! Serà divertit intentar dormir aquesta nit amb una temperatura equatorial a la meva habitació.

La universitat diu que segurament les classes al setembre continuaran, com les d’estiu, a distància. Tret que el govern d’Ontario o de la ciutat obligui a fer-les presencials, però de moment no s’hi fiquen i, per tant, tenim el que recomanen el consell de governadors i el senat de la universitat. Ara bé, volen que tornem a les aules el mes de gener —quan tothom es posa malalt sense que calgui la covid-19!—. Malgrat tot, el més fotut és que no se sap encara quants cursos seran eliminats (es tem que en seran molts) ni quins (tremolo).

Avui m’he trobat força bé. Probablement perquè ha fet molta calor i no gaire humida, tirant a seca sense passar-se. Fins i tot a la càmera, mentre feia la classe, se’m veia molt millor que els altres dies, quan sembla que vingui d’una guerra. El canvi que fa no trobar-se gaire malament! Qui no es passa el dia amb dolor no sap la sort que té. I la classe ha anat com una seda…, fins que tot d’una els homes de la construcció dels balcons, que solen fer la feina més forta de 6:30 del mati fins cap a les 2:00 (just abans de la meva classe), avui, després d’una pausa del soroll fort des de les 2:00 han retornat a barrinar a les 4:00 com si els hi anés la vida, a poca distància del meu apartament. He hagut d’acabar la classe mitja hora abans perquè no se sentia absolutament res. Els estudiants semblaven esverats i tot. Si els digués que jo ho aguanto des de fa 14 mesos!

Què és això de “tercera edat” que es diu per allà? En ma vida he sentit res més ridícul per referir-se a la gent vella o que ha arribat a una certa edat, o que acumula molts anys de vida (i d’experiència, com va dir el meu fill quan tenia uns 13 anys).

I què passa amb el medi ambient? Em preocupa. Des del nou coronavirus encara més. Cert que ha disminuït la contaminació a molts llocs del món (a Toronto costa notar-ho perquè aquí hi ha poca contaminació), però ha augmentat la brutícia a la terra i a l’aigua: es fa més ús de plàstics, i a mars, oceans, platges, rius i en general pertot es troben mascaretes rebutjades, a dojo. Fins i tot jo, que des de fa moltíssims anys procuro evitar els plàstics, ara en faig servir més. També s’empren més productes de neteja que fan mal al medi ambient, com ara el lleixiu. Ho pagarem car.

Calor molt forta. Pluja. Molta humitat. A Toronto fem salts no només de temperatura sinó també entre sequedat i humitat: un dia estem a 14 d’humitat, l’endemà a 95, després a 20 i anar fent. Una bogeria.

L’amanida que he menjat fa poc era molt zesty, que es diu en anglès. I vet aquí un mot que no es troba en català. S’aplica sobretot al menjar, però no solament. La paraula ve del nom zest que és la part de fora d’una pela de cítric, on hi ha el color, que és fa servir per donar més sabor a un plat. Per bé que zest també vol dir entusiasme, vitalitat, alegria, etcètera —el contrari d’apatia—, però s’ha de saber quan es pot usar. I zest és, a més, un verb molt específic que vol dir: “gratar la part de fora d’una fruita cítrica per usar-la per donar més gust”. En resum, una amanida zesty vol dir que té molt sabor, que hi ha alguna cosa picant o cítrica que la fa gustosa, i també que té molt color (la roba de colors llampants pot ser zesty), que és molt fresca, que és estimulant…

Al Quebec el nombre de gent infectada amb la covid-19 creix d’una manera alarmant, i els morts déu n’hi do. El cap del govern del Quebec, François Legault, és estúpid i es nota. És del partit CAQ (Coalition Avenir Quebec), centre dreta i autonomista.

Les residències per a gent vella al Canadà també han estat molt tocades per la covid 19. Ha quedat tan manifest el desastre que són aquestes residències, que el govern federal i els provincials, sorpresos i alarmats, hi volen posar remei. El cas és que jo i molta altra gent ja sabíem en quin estat estaven les residències. La meva perruquera, que és una institució al barri i que ha anat moltes vegades a visitar antigues clientes a les residències, m’explica des de fa anys autèntiques històries d’horror. Com pot ser que els polítics vagin tan despistats?

Després d’uns dies de calor tropical, fa fred: 14 graus i vent gelat. Aquesta nit baixarem a 7 i ja no hi ha calefacció. Vaig a donar una volta per la universitat, davant de casa, que fa dies que no em moc del meu escriptori —aquest curs d’estiu em matarà.

Fa estrany anar per la Universitat de Toronto amb tot tancat. Continua sent bonica, però. Aquí en teniu algunes fotografies d’avui (a dalt i a sota), fetes amb el telèfon del meu fill.

A l’emisora de música clàssica i soundtracks que tinc posada fa estona, toquen la banda sonora d’Spartacus. Feia anys que no la sentia. Aquí en teniu un tastet, i amb això m’acomiado de vosaltres.

Publicat dins de Canadà, Retalls de biografia, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 16 comentaris

Una mena de diari personal

Ja sabeu com estic d’ocupada des que va començar el confinament (i ja n’estava massa abans). Vaig acabar el curs d’hivern com vaig poder i em vaig trobar immediatament amb el curs d’estiu, en un altre departament, en un altre campus. Tant se val que sigui ara un curs a distància i no en el campus físic, perquè és un altre departament i fa les coses d’una manera diferent. M’he hagut d’espavilar, quin remei, sobretot amb moltíssimes coses tecnològiques de les quals fins ara no sabia ni que existissin, però el cas és que cada mes m’arribi algun sou. Estic molt cansada, però molt i molt.

Bé, com que moltes setmanes se’m fa súper difícil escriure tot un article, i com que no vull deixar de banda aquest blog per res del món —on puc ser jo, i no és fer feina per a la universitat; i és un lloc on m’agrada, més que cap altre, trobar-me amb amics i lectors—, he decidit que les setmanes que no puc fer un article com cal, copiaré cosetes que hauré escrit durant la setmana en petits moments. Ja em direu, sisplau, si us resulta prou interessant. El que teniu a continuació va del dissabte passat (16 de maig) fins ahir.

Acabo d’escriure al professor Joseph Gulsoy (antic coŀlaborador de Joan Coromines), responent un missatge d’ell. Encara treballa en un diccionari (n’ha fet tants!) i ja té uns 95 o 96 anys (he perdut el compte). Diu que l’ha d’acabar abans de morir, i per això no surt de casa per a res, no fos cas que la covid-19 li espatllés completar el diccionari. Però està molt malament de la vista i ha de treballar amb una lupa.

Quina troballa el vídeo en portugués d’un conte de Salvador Macip. L’han fet uns bombers portuguesos i resulta preciós.

No suporto un moment més un alumne del curs d’estiu. El fa des de Bangladesh, d’on és (estudiava aquí i va poder anar-se’n abans que es tanquessin les fronteres). Al principi li responia els missatges constants que m’enviava (entre 10 i 20 al dia), amb preguntes de tipus tècnic (Moodle, Zoom, Supersite…),  de gramàtica (és un curs de llengua castellana), etcètera. Fins que no puc més —em dóna més feina ell que tots els altres 31 estudiants junts—. Al penúltim missatge em deia que no pot aprendre’s ni el vocabulari ni la gramàtica, que l’he d’ajudar! A l’últim, que no li funciona bé la webcam i que l’he d’ajudar! Farta, n’estic.

Acaba de passar un dels falcons pelegrins que viuen al barri. Llàstima que els taulons als vidres de la finestra no me l’han deixat veure bé. A Toronto n’hi ha moltíssims. És impressionant veure’ls volar.

Quin temps que fa! Fins fa uns dies encara baixavem a 4 o 5 graus sota zero a la nit. Ara fa “bon temps”, que vol dir 13 graus durant el dia i pluja quasi sempre. El meu fill diu moltes vegades que els catalans no saben què tenen, referint-se al temps i a d’altres coses.

He de regar les plantes, però ara no tinc temps.

Em pregunto com deu estar el meu especialista dels pulmons. Trenta cinc anys (amb aspecte de 25), i ja molt bon metge i a més súper simpàtic. Cada cop que he tingut hora amb ell a l’hospital ens hem fet un tip de riure. Hi penso moltes vegades des que tenim la covid-19. Entre la seva especialitat i que treballa a l’hospital, m’imagino que deu estar ficat fins al capdamunt amb tot això de la pandèmia, pobrissó.

Fa una bona estona que a la ràdio hi ha una opereta de Gilbert i Sullivan, potser The Pirates of Penzance…, no, em sembla que és aquella altra famosa, com-es-digui, amb allò de “That he is an Englishman, that he is an Englishman!” Vaig a canviar l’emissora que això és una llauna.

No sé què pensar. A les notícies a cada moment diuen que algú —ara un canadenc— ha trobat un medicament que fa que els infectats de la covid-19 es recuperin molt millor. I cada cop parlen com si sigui la primera vegada que es troba alguna cosa així.

Una amiga que viu a Montreal m’ha fet saber d’una cançó de Sud-àfrica que ha estat un gran èxit. Va sortir el desembre passat i tota l’Àfrica en va plena. M’ha agradat molt. M’encanta el ritme que té i me n’he d’estar de posar-me a ballar, però vaig movent les espatlles i el tòrax mentre l’escolto tot treballant. Es diu “Jerusalema”, del compositor Master KG i cantada per Nomcebo Zikode, ambdós de Sud-àfrica.

Publicat dins de Música, Retalls de biografia, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 26 comentaris

Records del Dia de la Victòria

El divendres es va commemorar el que en anglès anomenen el VE Day. Sí, el Dia de la Victòria de les forces aliades a Europa després que va capitular Alemanya. Un dia que té més pes al Canadà (per alguna cosa hi participà), que no pas a les terres catalanes. I a Anglaterra en té molt. Allí és festa grossa, i fa anys encara era més grossa.

Plymouth

Qui fou la meva parella durant quasi dues dècades, l’Alan, que morí ara farà dos anys, era anglès, a més jueu amb parents europeus que van desaparèixer durant la guerra, i era de la ciutat de Plymouth que havia estat arrasada per bombardetjos sistemàtics, ja que la marina anglesa era a les drassanes de Plymouth. Tota la vida havia sentit parlar a la seva família del conegut Plymouth Blitz de la Luftwaffe, de 1940 a 1944. Per tant, quan era petit, a casa seva el VE Day era molt assenyalat. L’Alan no era gaire de fer grans celebracions de res, per bé que preparava uns àpats fantàstics per Thanksgiving i Nadal (sí, era jueu i celebrava Nadal), però era perquè a mi i als seus fills i a la seva neboda i als amics ens agradava celebrar aquestes festes a casa seva. I sempre va considerar VE Day un dia molt important.

I aquest dia no podia faltar Vera Lynn, la cantant per exeŀlencia de la Segona Guerra Mundial a Anglaterra, amb les seves dues cançons més conegudes: “The White Cliffs of Dover” i “We’ll meet again”, les dues cantades durant la Segona Guerra Mundial i amb temàtica d’aquesta guerra. Per cert, ja que hi som, Vera Lynn encara viu i té 103 anys.

L’Alan era un expert sobre la Segona Guerra Mundial, tema del qual n’havia fet documentals (treballava per a la televisió canadenca), i me’n parlava moltes vegades. Per tot plegat associo aquestes cançons de Vera Lynn amb l’Alan. I ara que hi penso em sembla que tot això va passar en una altra vida perduda en el temps.

“The White Cliffs of Dover” es refereix a la famosa batalla aèria, Battle of Britain (Batalla d’Anglaterra), quan van ser bombardejats els penya-segats blancs de Dover. I parla de que un dia acabarà la guerra i la pau tornarà als blancs peya-segats.

“We’ll meet again” és una cançó que amb Vera Lynn va esdevenir una icona de la Segona Guerra Mundial pel poble anglès.

Publicat dins de Música, Una mica de tot | Etiquetat com a | 9 comentaris

Grace Williams: paisatges musicals

Una composició musical pot fer-te evocar moltes coses. De vegades un paisatge, tal com a mi em sol passar amb les composicions de Grace Williams.

Us haureu adonat que de tant en tant m’agrada parlar de compositores, generalment de música clàssica (Augusta Holmès, Clara Schumann), i també d’altres (Elisapie). Trobo que moltes són les grans desconegudes, de vegades perquè només són conegudes en el seu entorn (Elisapie al Canadà), o per haver quedat eclipsades per la fama del seu home (Clara Schumann), o bé per haver estat famosa en el seu temps però acabar oblidada (Augusta Holmès). Aquest últim és també una mica el cas de la compositora de qui parlaré avui: Grace Williams.

Nascuda l’any 1906 al País de Gal·les, a la vila de Barry, i filla de mestres, Grace Williams va aprendre a tocar el piano i el violí quan encara era una nena petita, però ja a l’escola es va decantar cap a la composició. L’any 1923 aconseguí entrar a la Universitat de Cardiff amb una beca per estudiar música, i el 1926 començà els estudis al Royal College of Music de Londres. Aquí, va tenir de professor a Ralph Vaughan Williams (malgrat el cognom no eren familia, però sí que es nota la influència de Vaughan Williams a la música d’ella). Amb una altra beca, l’any 1930 va estudiar a Viena durant dos anys; aleshores tornà al Regne Unit, a Londres, on començà a ensenyar música.

Durant la Segona Guerra Mundial van evacuar-la amb els seus estudiants a una petita vila enmig dels camps. Allí va compondre les seves primeres peces conegudes, com ara “Fantasia on Welch Nursery Tunes” o l’evocació del mar a “Sea Sketches” (dura 20 minuts; si no teniu temps en podeu escoltar un trosset):

Acabada la guerra retornà a casa seva, a la vila gaŀlesa de Barry, d’on no se’n va moure mai més. La resta de la seva vida la passà component música la major part del temps: una òpera, suites, simfonies, concerts, balades, ballets, sonates… Fou, a més, la primera dona britànica a fer una banda sonora, per a la peŀlícula Blue Scar. Va morir amb 70 anys.

A sota teniu algunes de les seves composicions. No sé si us passará com a mi, que em solen evocar paisatges: mar, cel, camps, rius, boscos, que cambien segons l’hora o el temps i segons qui mira el paisatge, hi camina, hi corre, hi vola. I em sembla que és palès a la primera peça que us poso, “Hiraeth” (curteta).

Sinfonia Concertante, per piano i orquestra.

Violin Concerto (una de les meves preferides).

Publicat dins de Música | Etiquetat com a , | 16 comentaris

COVID-19: Canadà no és Espanya

No entenc els catalans que no volen anar-se’n d’Espanya, i ara ho entenc menys que mai, perquè l’Estat espanyol és criminal, amb milers i milers de morts que hauria pogut evitar, i això és molt gros. Per tant, repeteixo que no ho entenc. I no es excusa dir que hi ha morts de la covid-19 a gairebé tots els països, perquè hi ha números i hi ha números, que no és el mateix dir 37 morts per cada millió d’habitants, com a Noruega, o 70 com a Alemanya o 5 com a Cuba o 65 com al Canadà, que no pas dir 490 per cada millió d’habitants com a Espanya. Tampoc no és excusa dir que tots els països han actuat massa tard i han fet equivocacions. Primer, perquè a alguns ben poc se’ls pot retreure, com ara Vietnam que, amb només 270 casos i cap mort en una població de 95 millions d’habitants, ha fet confinar tothom (no sé perquè se’n parla tan poc del Vietnam, per cert). En segon lloc perquè, com en el cas dels morts, hi ha equivocacions y hi ha equivocacions. Cal que enumeri totes les que ha fet Espanya en relació a la COVID-19? No acabaria mai i tenim una manera més ràpida. A Austràlia s’ha fet un estudi per avaluar el lideratge que ha demostrat cada país per a respondre a una malaltia infecciosa global, i com està de preparat per a una altra pandèmia. Al capdamunt de la llista, com a millor lideratge i resposta, tenim a Nova Zelanda seguida per Singapore, Islàndia, Austràlia, Finlàndia, Noruega, Canadà, etcètera fins a arribar al país més avall d’una llista de 95 països: Espanya.  

Aquí, al Canadà, es van despertar tard, tot i que deien que en sabien més que ningú perquè l’any 2003 vam passar pel SARS. Canadà va rebre fort amb el SARS, i particularment Toronto amb un brot que ens va deixar 375 casos i 44 morts; el pitjor lloc del món després de China. Recordo com ho vam passar de malament, perquè era una malaltia no tan infecciosa com la Covid-19, però molt més letal. I van ser els laboratoris nacionals canadencs de microbiologia els primers en identificar el genoma de SARS l’abril de 2003. Bé, doncs que amb aquesta experiència pensaven que la COVID-19 seria bufar i fer ampolles, però aviat van veure que no era el cas i, au, a córrer abans que se’ls escapés de les mans. Tot i això, un cop van reaccionar ho han dut endavant força bé (el setè lloc de lideratge i resposta en 95 països no està malament, però podria haver estat millor). És quan es compara amb Espanya que Canadà sembla extraordinari.

Al Canadà, amb una població de 37 millions i mig d’habitants, tenim 45.354 casos positius, dels quals ja s’han recuperat 16.425, i hem tingut 2.465 morts. I puja, perquè continua pujant, però a poc a poc, sense estridències. La gran majoria dels casos de covid-19 són al Quebec (23.267) i a la província d’Ontario (13.995). La resta del país se’n surt força bé, amb províncies que a penes passen de 100 casos i territoris amb 11, 5 o cap cas (Nunavut).

De primer, abans de tancar totes les fronteres, Canada va enviar més de 40 avions a recollir canadencs escampats per arreu del món. L’última frontera a tancarse va ser la que tenim amb Estats Units, que ara només s’obre pel pas de mercaderies —encara sort perquè malament estaríem sense quasi cap fruita o verdura—. I el primer que a mi em va cridar l’atenció va ser com de comú acord van actuar el govern federal i els governs de les províncies i territoris. Molt notori el canvi de relació entre el govern d’Ottawa (liberal) i la província d’Ontario (conservador), que sempre estan de punta. De fet, l’actitud del Premier (primer ministre provincial) d’Ontario ha estat molt bona de cara a la covid-19 i totalment inesperada tractant-se d’un ultra conservador. Tots plegats ens varen enviar a casa, tret dels serveis essencials, i encara hi som. Per bé que aquí no està prohibit sortir, només et diuen constantment que t’estiguis a casa, que no surtis si no és estrictament necessari, com per anar a comprar queviures o a la farmàcia, però si consideres que et cal anar a caminar o córrer a l’exterior ningú t’ho prohibirà sempre que respectis els 2 metres de separació amb els altres (molt fàcil de fer perquè aquí hi ha molt espai i més ara que hi ha tanta gent confinada). Però ningú no et vigila, només a llocs com High Park hi ha policia mirant que es respecti la distància entre la gent, i també es suprimeixen parkings a certs llocs per tal que només la gent del barri hi camini. De moment tothom sembla respectar-ho, i la majoria s’està quasi sempre a casa.

Aquest any, el govern federal ha donat una llarga extensió per fer l’impost de renda, i ha donat ajudes a la gent afectada per la crisi del coronavirus, com ara per pagar el lloguer. Les petites i mitjanes empreses tindran també una ajuda per pagar els lloguers durant 3 mesos i a més prou per pagar als treballadors que puguin tenir, així aquesta gent no perderà la feina i alhora el negoci no haurà de tancar —diuen que aquesta mesura ajudarà l’economia. També donen 350 milions a organitzacions sense profit d’ajuda a la gent pobre, drogadicta, etc. I han rebut també suport els pescadors de Terranova i Labrador, perquè no han d’anar amb els vaixells amb la possibilitat d’infectar-se l’un a l’altre. I això són les coses que em venen al cap, perquè n’hi ha moltes més. Aquest és un dels últims vídeos del Primer Ministre (en anglès i en francès):

Al Canadà s’ha deixat que cada província i territori faci el que cregui convenient, pel que fa a la Covid-19, i el govern federal no s’hi fica. Un dia, però, el Primer Ministre, Justin Trudeau, va consultar als liders de les províncies si s’hauria d’implementar l’Emergency Act (substitueix l’antic War Measures Act), perquè no es pot implementar sense el consens provincial, que centralitzaria el poder de decisió a Ottawa, al govern federal. Però tothom li va dir un rotund NO per resposta.

A la província d’Ontàrio, s’estan fent moltes proves per detectar aquest coronavirus. Van començar amb els sanitaris, després les residències de gent gran i ara, si fa no fa, tothom. De moment, en una població de 14 millions i mig que té la província, s’ha fet gairebé un quart de milió de proves. I, per cert, en aquesta província s’apujarà el sou dels sanitaris.

Per acabar, que això s’està fent llarguíssim, al Canadà els hospitals estan pleníssims, els sanitaris estan molt cansats i s’han posposat operacions i sobretot visites, però res, ni de bon tros, comparat a les coses que he llegit d’Espanya. Ah, i aquí l’exèrcit no surt a parlar-nos del virus querido, de soldats ni de totes les bajanades que us diuen.

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a | 19 comentaris

Elisapie o ᐃᓕᓴᐱ

Es diu Elisapie Isaac, però tothom la coneix senzillament com Elisapie, nom que en el sistema d’escriptura de llengua inuktitut s’escriu ᐃᓕᓴᐱ. Perquè la seva mare es una inuk (singular d’inuit). I l’Elisapie és una compositora i cantant canadenca força famosa, que canta en anglès, francès, i sobretot en inuktitut. Si no la coneixeu és perquè la fama de ben pocs canadencs importants arriba a terres catalanes.

Elisapie Isaac ha guanyat diversos guardons, i l’any passat va ser nominada per un premi Juno. I no només per les seves cançons, sinó també pel documental que va dirigir sobre els pobles inuit de Nunavik (la part nord del Quebec), el qual ha rebut nombrosos premis.

I Elisapie és també una activista, que ha esdevingut una icona pels inuit. Enamorada de l’Àrtic, on va créixer, ens diu: “El Nord no és a l’altra banda del món. És dins el cor del meu”.

A sota teniu tres vídeos, cadascun amb una cançó. Són interessants també per veure una mica la vida dels inuit. La primera cançó és en anglès i s’intitula “Wolves Don’t Live by the Rules”. És una de les més conegudes i a mi m’agrada molt.

La segona, “Moi, Elsie”, és una de les meves preferides en francès. I el vídeo mostra les extensions desolades del nord canadenc.

I l’última és en inuktitut. S’intitula “Arnaq”, que vol dir “dona”, i la cançó vol ser un homenatge a la força de les dones inuit del Gran Nord.

Nota: no volia parlar gens del covid-19, però no em puc estar de dir que no aneu a treballar la setmana que ve. Sisplau, que seria un suïcidi coŀlectiu, i un genocidi per part del govern espanyol, al qual s’ha de desobeir en massa. Trec foc pels queixals!

Publicat dins de Canadà, Música | Etiquetat com a , , | 22 comentaris

Cambra de bany, una cançó i un relat

No paro de badallar. Estic cansada de passar moltes hores fent neteja. He netejat la cambra bany (la banyera el meu fill) ara que els homes no tornaran, i quin bunyol han deixat! Volia mostrar-vos alguna fotografia, perquè és inconcebible el que han fet, però em fa molta mandra cercar la càmera, fer les fotos, pujar-les a l’ordinador, etcètera. Un altre dia. L’únic que rutlla és la banyera, perquè no la van treure, només van haver de fer un forat a la paret on hi ha la dutxa. Pel que fa al vàter, han instaŀlat el mateix que havien tret, però no han posat el guix que va al voltant de la canonada a la paret. I el lavabo és tot un poema: s’han desfet de l’antic, de porcelana i del temps que van fer l’edifici però molt bonic, i han posat un nyap quadrat de plàstic que a més està torçat i les potetes són a dos dits de terra (s’aguanta agafat a les parets de la cantonada) i, quan l’he netejat, m’he trobat que la silicona que havien posat als dos marges on s’ajunta a la paret, es desfeia mentre hi passava una esponja. El mirall a sobre el lavabo també està torçat i els llums sobre el mirall també n’estan. Les parets estan mal pintades, amb parts on hi falta pintura, trossos bruts, un desastre (tan ben pintades i netes com les tenia!). Però la cirereta se l’endú el terra al voltant del lavabo, una veritable espifiada —no trobaven rajoles com a la resta de la cambra de bany i es van limitar a posar ciment de qualsevol manera (això volia fotografiar especialment) i que es trenca a les vores.

La cambra de bany del meu fill és pitjor: s’ha quedat sense dutxa i te un forat a la paret, prop de terra, d’uns 40 cm d’alçada i mig metre d’ample, perquè ahir, dissabte, quan ho havien d’enllestir tot, el manager de les obres va dir que necessitaven dues setmanes més per acabar-ho, perquè tenia uns quants nois malalts i els altres no podien anar més de pressa a enllestir més de 50 apartaments. “Malats? Què vol dir, malalts? No s’hauran infectat del Covid-19?”, “Oh, no, només tenen un refredat… Sí, sí, segur, dona, no tenen febre.” No valia la pena discutir amb un home d’allò més ignorant. Li vam dir que adéusiau, que ja ho acabaran quan hagi passat la pandèmia, sigui quan sigui. I vaig afegir que no volia tornar a veure ningú, ningú, ningú més dins de casa meva fins llavors. Home! Estaríem frescos! Que hi han estat ficats des de mitjans de febrer! I quan a Toronto s’estan enfilant els casos d’aquest nou coronavirus.

Ara només cal que acabin els balcons. Grrrrrrr…

M’he adonat que aquests dies a la ràdio es fan un tip de posar cançons dels anys de la Segona Guerra Mundial: “In the Mood”, “Begin the Beguine”, etc. I mentre preparo classes i exàmens i responc als estudiants i intento entendre tot això de les classes en línia —de moment, com que tinc els estudiants molt avançats, me n’he pogut sortir amb Moodle, powerpoint i poc més, però necessitaré coses més sofisticades, com ara zoom, pel curs d’estiu, si vull continuar cobrant algun sou—, doncs mentre treballo vaig sentint totes aquestes cançons, que trobo molt animades i amb un ritme increïble (difícil no posar-se a ballar). I aquí us en penjo una que Glenn Miller va fer famosa:

Don’t Sit Under the Apple Tree

I ara us vull recomanar un relat. Un amic me l’ha passat i l’he començat només per veure el què, però no l’he pogut deixar fins a acabar-lo. I una de les coses que m’ha cridat l’atenció ha estat el sentit de l’humor en una situació seriosa (sempre resulta si es fa bé). L’ha escrit Miquel Casacuberta, traductor de literatura al català, i al twitter explica que aquest conte està basat en l’experiència d’un amic seu que va estar ingressat en una unitat d’aïllament pel coronavirus. Tanmateix, explica Casacuberta, tot i que els fets són veridics, els pensaments del protagonista son fruit de la seva imaginació. Aquí el teniu:

El lavabo de la 344/345

Per acabar, només indicar-vos que he afegit dues imatges a la dreta de la pàgina. L’una és la Mafalda i l’altra l’Asterix. Les vaig penjar al facebook i ara les penjo també aquí.

Bona nit i bona sort!

Publicat dins de Més enllà del somni | 16 comentaris

Va dormir cent anys.

Tenia diversos temes dels quals volia parlar, però entre tota la feina que tinc amb la universitat (ara en línia), aquest coronavirus que ho ha trasbalsat tot i ens fa patir de valent, i l’ansietat que passo cada dia amb tots els treballadors ficats a casa per la qüestió de les cambres de bany (quan fem confinament per una pandèmia!), doncs no m’he volgut complicar la vida i m’he decantat per un microconte senzillet que res té a veure amb el covid-19. El cas és estar en contacte amb tots vosaltres i no deixar que mori aquest blog.

Ja sé que vosaltres us cuideu i us esteu a casa, per tant només cal desitjar-vos molta salut.

Publicat dins de Els meus contes | Etiquetat com a | 17 comentaris

Qui dia passa any empeny

Fa setmanes que no escric al blog ni em comunico amb vosaltres enlloc. He tingut, i continuo tenint, molts problemes. Us explicaré una mica com han estat aquestes setmanes.

El 26 de febrer va fer un any de la mort de la meva mare. I no hi ha hagut dia que no pensés en ella tot aquest any. He recordat milers de moments, m’ha arribat la seva veu amable i segura, i he celebrat, com tantíssimes altres vegades, haver-la tingut de mare. Sempre em va animar a escriure, a estudiar, a estar activa físicament, a no haver de dependre d’un altre, a ser forta i valenta. I a no deixar-me trepitjar mai per ningú! Com si la sentís ara mateix.

Ja sabeu que en el meu edifici hi ha unes obres espantoses per fer balcons nous, des del març de 2019 i durarà dos anys més. Els treballadors dels balcons hi són de 7 del matí a 6 de tarda, ara també dissabtes i diumenges. Us imagineu 30 homes amb perforadores per tot l’exterior de l’edifici, tots alhora? Quan es troben allunyats del teu apartament, amb taps a les orelles aconsegueixes fer alguna cosa, però quan són a prop has de ser sortir de casa. Tanmateix, es veu que no era prou i l’edifici va haver de cercar un altre infern per turmentar-nos: fa tres setmanes que a tots els apartaments a la meva cantonada de l’edifici (de dalt a baix 56 apartaments) ens han deixat sense les cambres de bany. Han de canviar les canonades i, per tant, a les cambres de bany els han tret els components i han enderrocat tota una paret. A més, el primer dia, quan jo no hi era, van treure de lloc les prestatgeries del passadís i mobles del menjador i els van amuntegar de qualsevol manera, perquè necessitaven espai per a la maquinaria —visc a la cabina dels Germans Marx, sobretot quan hi ha una dotzena de treballadors a casa—. A més a més, quan torno hi ha tanta pols pertot arreu i munts de brutícia per terra, que tarda quatre hores netejar-ho. Ah, i he d’usar la cambra de bany d’un apartament buit en un altre pis de l’edifici. I he tingut una infecció. I tinc asma —els pulmons molt fotuts des de les pneumònies— i aŀlèrgia a la pols.

La vista que tenia abans de les obres.

Foto de l’estiu. La meva vista al menjador. Tota la finestra tapada amb fustes.

El que em fa més ràbia és que això pugui passar sense cap compensació i amb els lloguers que arribem a pagar! Hem posat queixes a l’ajuntament, als partits polítics i al síndic de greuges, però no hi poden fer res, si fa no fa diuen que ens hem d’aguantar.

Aquestes setmanes també han coincidit amb la reunió sobre la queixa de disputa laboral que jo havia posat a la universitat l’estiu passat, per no haver-me renovat el contracte que tenia. Va ser aquest últim dilluns, al campus de Keele (molt lluny). Va durar set hores i res no es va aconseguir, tot i que tenia al meu favor dues advocades, el sindicat i el mediador, que era neutral però se li veia que volia ajudar-me. Contra el mur de l’administració de la universitat, tota formada per gent del món corporatiu, no hi ha manera. Amb la cantarella de que Glendon (el meu campus) pot desaparèixer, que tot va malament, que els estudiants no es matriculen a les assignatures d’humanitats, que estem en crisi i, per tant, no es poden arriscar a renovar-me el contracte. Si continuo, si hi ha cursos l’any que ve, hauré de tenir el mateix contracte merdós que he tingut enguany, pitjor pagat i només és per 8 mesos. És com les obres en el meu edifici, el mateix abús. Aquest món corporatiu que ho domina tot ens tracta com si fossim ramat. Estic indignada.  

Per acabar, només em faltava el covid-19. Resulta que he de tenir sempre algunes mascaretes, atès l’estat dels meus pulmons i del meu sistema immunològic. Van ser instruccions de l’hospital, l’estiu passat, per quan cal que vagi a un lloc interior amb molta gent, com ara si he de comprar en uns magatzems o agafar el metro a hora punta, o bé hi ha algú malalt a prop. Doncs no hi ha ni una mascareta a cap farmàcia de Toronto. Vaig anar a comprar-ne fa una setmana i em van dir que s’havien esgotat ja a finals de gener. Tampoc no es troba gel antisèptic, ni alcohol. No m’ho podia creure. Dec ser l’única habitant que no té res de tot això. És clar, es passen el dia donant-nos instruccions sobre tenir-ne i ara no n’hi ha enlloc. I em va sorprendre veure com han disminuït els desinfectants de neteja als supermercats i, fins i tot, les llaunes de sopa, paquets de galetes i de pasta, etc. etc. A les instruccions del govern també en donen sobre tenir llanternes, piles, medicaments i no sé quantes coses més. Ben mirat, hauria de comprar sabó. No em faria cap gràcia quedar-me sense.

Cuideu-vos. Una abraçada.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 21 comentaris

Per què no es parla de la insurrecció al Canadà?

Avui parlo d’una notícia important del Canadà que no veig a cap mitjà català. Però ho he publicat al meu blog de VilaWeb on feia un any i mig que no hi publicava res!

La trobareu aquí:

Insurrecció indígena i crisi al Canadà

Nota: estic malalta i amb tants problemes que tot plegat sembla una maledicció. Però m’ajuda comunicar-me amb vosaltres. Gràcies per ser-hi!

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a | 12 comentaris

Adéu Kirk Douglas

El 5 de febrer va morir Kirk Douglas, i des de llavors he tingut al cap diverses vegades la cançó de Ned Land amb la foca, una escena que em va entusiasmar en veure Vint mil llegües d’un viatge submarí per primera vegada, amb el pare i la mare en un cinema del barri quan jo tenia set anys justets. Ara m’agrada més James Mason, de fet el trobo súper atractiu en el paper de capità Nemo, però amb set anys justets qui se m’endugué el cor va ser en Kirk Douglas. Per una criatura, aquell Ned Land protagonitzat per un Douglas rialler i energètic, que jugava i cantava amb una foca, era irresistible. A sota teniu l’escena a partir del minut 2:00 del vídeo.

Quan vaig veure Vint mil llegües d’un viatge submarí encara no havia llegit la noveŀla i ja m’estava bé la versió de Disney. Anys després em va agradar més el llibre, però fins ara m’ha quedat present aquell Ned Land tan simpàtic de la peŀlícula. Com també recordo molt bé Kirk Douglas fent d’Ulisses, sobretot l’escena amb el ciclop Polifem i l’altra quan lliguen Ulisses al vaixell en arribar les sirenes. La vaig anar a veure amb el pare, també petita, i en sortir del cinema del barri i camí a casa em va parlar d’Homer i de L’Odissea que encara tardaria anys a llegir. I en una altra anada al cinema vaig veure The Vikings, no sé quan, em sembla que era més gran, i en recordo coses aquí i allà, però sempre en Kirk Douglas amb aquella energia inesgotable, com a l’escena on salta pels rems del vaixell i que ara sé que no el van doblar perquè mai no el doblaven per molt acrobàtiques o perilloses que fossin les escenes.

He vist moltes peŀlícules protagonitzades per Kirk Douglas al llarg de la meva vida, però tret de les que he comentat només n’hi ha dues més que es troben amb les meves preferides: Spartacus i Paths of Glory, totes dues dirigides per Stanley Kubrick.

Spartacus, basada en un fet històric —la Tercera Guerra Servil que Plutarc anomenà Guerra dels Gladiadors i Guerra d’Espàrtac—, té entre d’altres particularitats que Dalton Trumbo, el guionista, era a la llista negra perquè havia estat membre del partit comunista. Tot i això, Kirk Douglas el va voler per a Spartacus, amb la qual cosa el va ajudar a sortir de la llista negra. Pel que fa a Paths of Glory, és una exceŀlent peŀlícula antimilitarista que només va aconseguir filmar-se gràcies al suport que li va donar Kirk Douglas. Malgrat tot, a França no la van deixar estrenar fins anys més tard, i el cas d’Espanya ha estat notori: Paths of Glory es va estrenar l’any 1957, però a Espanya no es va veure fins al 1986!

I aquest ha estat el meu petit homenatge a Kirk Douglas.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a | 12 comentaris

Un peix a TV3

Els que em coneixeu ja sabeu com m’agrada descobrir coses, i fa poc vaig descobrir un nou programa a TV3 que és ben divertit —avui n’he vist el segon episodi—. I com que també tinc una forta tendència a cercar sobre allò que he descobert, m’he trobat amb un boníssim article d’en Pau Vidal, que m’ha dut a indagar sobre el llibre Els barbars, d’Alessandro Baricco. Resultat: se m’ha acumulat la feina que haig de tenir llesta el dilluns. Ei, però he descobert tot de coses interessants!

El programa de TV3 és sobre la llengua catalana i s’anomena El llenguado. A mi em sembla molt entretingut i diferent, i celebro la seva existència. El primer episodi em va agradar i el segon encara més, sobretot la part sobre el parlar del Matarranya i del Baix Aragó, potser perquè tenen una parla que desconeixia força. També m’ha fet molta gràcia veure en Xavier Mas Craviotto, que ha participat en aquest segon episodi. El recordeu? Va guanyar el premi Documenta de narrativa, l’any 2018, amb només 22 anys, i el premi de poesia Salvador Iborra. A més a més, era alumne de l’Anna Maria Villalonga.

Si no heu vist El llenguado, us el recomano (per bé que algú potser arrufi el nas en certs moments).

Aquí teniu la pàgina de El llenguado. A les pestanyes de dalt trobareu qui són els presentadors (súper simpàtics) i l’equip. I l’article de l’assessor lingüístic, Pau Vidal, amb l’humor que el caracteritza. Probablement el coneixeu, a més el vaig esmentar en aquest blog (aquí), però per si de cas algú no sap de qui es tracta: filòleg, escriptor i traductor (se’l coneix força per haver estat el traductor al català d’Andrea Camilleri). També escriu articles d’opinió al VilaWeb cada setmana, que en poques ocasions em perdo. Precisament l’article (“Els quinquis) que m’ha portat a Els barbars és un de fa temps, d’en Pau Vidal, que no havia llegit.

Si veieu El llenguado, ja em direu si us ha agradat.

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , | 21 comentaris