La fugida heroica de Clara Schumann

Força gent sap qui era Clara (Wieck) Schumann, la dona de Robert Schuman, una gran pianista, compositora i professora de música. De fet, era molt famosa com a concertista de piano des que tenia 11 anys —se la considerava una nena prodigi, un geni—. I és ben sabut que, després de casar-se amb Robert Schumann, va deixar de compondre música però no de fer concerts de piano, perquè interpretava las composicions del seu marit, el qual, atès un accident que havia sofert, no podia donar concerts.

I s’hi va lliurar totalment, la Clara, a interpretar la música d’en Robert. S’havien casat per amor i sempre es van estimar molt i van estar molt units, i la Clara es va dedicar de ple a fer conèixer les obres d’en Robert. La Clara era qui mantenia la llar amb els concerts i les classes de música, era el cap de família, tot i ser mare de vuit fills, i va ser la protagonista d’una fugida heroica.

L’any 1849, quan els Schumann vivien a Dresden, hi va haver una famosa insurrecció. La Clara, embarassada de 7 mesos, va aconseguir fugir de la ciutat amb el seu home malalt i tres dels sis fills que tenia llavors. Ella els va treure, per àrees molt perilloses i fins a passar a l’altra banda del front i, aleshores, com si no fos prou, va retornar sola a la ciutat, va confrontar homes armats i va rescatar els altres tres fills i la minyona amb qui s’havien quedat.

La fugida de Dresden, liderada per Clara Schumann, està molt ben documentada i se n’ha parlat moltes vegades, però em trobo moltíssima gent que no ho sap, per això en parlo aquí, per si no ho sabíeu, perquè a mi fa anys que em sembla una història fascinant.

I res més per avui. Estic amb poca concentració, tinc la propera sentència dels presos polítics donant voltes a la ment.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 8 comentaris

Aventura a l’oceà

Avui no us parlaré de les coses que em passen, ni de l’ombra allargassada d’Espanya a la meva universitat i al Canadà. Tampoc de l’angoixa i fúria que sento en llegir les notícies sobre els atacs d’Espanya a Catalunya. Avui em cal fugir, per una estoneta, a l’altre món.

Darrerament he tingut força missatges de gent que em diu que té ganes de llegir les últimes noveŀles de la saga. Doncs aquí teniu tots un fragment inèdit de Les urpes del drac, amb en Tam i un noi que es diu Nol, a l’Oceà dels Monstres. Espero que us agradi!

En Tam té una calor espantosa de la caminada per les roques. Examina la petita llacuna, fonda però no gaire més gran que una bassa. L’aigua és cristaŀlina i pot veure que allí no hi ha monstres, ni n’hi cabria cap. Entra a l’aigua i es capbussa fins al fons. Quan treu el cap es llepa els llavis i nota amb satisfacció el gust de sal. Està de cara al penya-segat i el sobta veure allí al davant l’entrada grandiosa d’una cova —ni se li va ocórrer mirar cap allà quan anava a la llacuna—. De seguida una sensació d’amenaça el neguiteja.

—Nol, què és aquesta cova?

—No res. La vaig explorar i és molt gran, però no hi ha res ni va enlloc. Què et penses, què hi ha monstres? Ha, ha, ha!

Tot just ho ha dit que de l’oceà s’aixeca un broll que cau amb força sobre la llacuna. Els nois, desconcertats, s’aparten els cabells de la cara i es treuen l’aigua dels ulls. I llavors se sent una remor profunda i per un instant tot trontolla.

—Què passa, Nol?

—No ho sé pas…

I aleshores veuen un cap desmesurat al capdavall d’un cos serpentí. Es queden paralitzats un instant, i tot d’un plegat criden alhora:

—Ahhhh! Una serp gegant!

Surten de l’aigua, caminen enrere i cauen asseguts a la sorra; el cap és allí mateix, sobre d’ells. I és quan s’adonen que no és una serp sinó un animal descomunal que ha sorgit de l’oceà: un monstre amb quatre potes, una aleta a cada banda del cos i un coll llarguíssim. És just davant de la platja per la banda de ponent on el sol comença a davallar cap a les aigües. Els dos noiets, aterrits, s’arrapen l’un a l’altre mentre aquell cap, amb uns ulls com plats, segueix tots els seus moviments. Reculen asseguts, fins que l’animal alça el cap i ells aconsegueixen dreçar-se i córrer vers el barranc amb les roques, però l’animal surt del tot de l’aigua, fa dues passes que fan trepidar la platja i el seu cos impedeix l’accés a la fondalada. Canvien de direcció i corren cap a la cova —potser hi haurà on amagar-se—, i el primer que veuen en entrar-hi són tres ous immensos.

—Aquí no, Nol! Hi té els ous, fora, fora!

Surten disparats pel costat de llevant, just quan aquell coll inacabable es fica a la cova i el cap examina els ous. La platja en aquella banda és petita i s’acaba al peu de l’espadat. Estan atrapats! L’animal treu el cap de la cova, i torna a examinar els nois. A en Tam l’esgarrifa aquella boca enorme on es veuen moltes dents. Quan decidirà clavar-los queixalada?

—Fiquem-nos a l’oceà, Tam! Anem fins a l’illot.

—Ets boig! Aquestes aigües són fondes, no ho veus? Qui sap què hi ha a sota.

—Se’ns menjarà! A l’illot estarem bé! —en Nol té el pànic dibuixat a la cara.

—No! Ens atraparà o alguna cosa se’ns menjara pel camí! — i l’agafa del braç.

El cap del monstre se’ls acosta més i en Nol es desfà d’en Tam d’una estrebada, es fica a l’aigua i neda embogit. La llum ha minvat i l’oceà s’arrossega davant seu tot fosc, paorós, un malson de monstres que travessen la ment d’en Tam. Però ha d’aturar en Nol. Entra a l’oceà i de seguida deixa de tocar el fons. Neda amb força, intentant no pensar en els monstres que hi pot haver a sota, i aconsegueix atrapar en Nol encara prop de la platja. L’agafa pels cabells i li dóna una bufetada per fer-lo reaccionar.

—Ara sortirem de l’oceà! M’has sentit!

En Nol assenyala l’illot.

—No, Nol. De cap manera nedarem fins a allí!

En Tam lliga la corretja que duu entortolligada a la cintura, amb la d’en Nol, tan de pressa com pot; no li fa cap gràcia estar-se allí flotant però es vol assegurar que no es separaran. I comencen a moure’s cap a la platja. En Tam té els ulls clavats en aquella mena de drac que ara s’està amb el coll estirat amunt —el cap sembla diminut, allí a dalt—, i calcula que és molt més alt que el palau de La Bonica. Potser quan arribin a la platja no els veurà? Però com aniran fins al barranc si l’animal no es mou d’allí? Sigui com sigui han de sortir de l’oceà. En Tam s’estima més provar de despistar el drac en terra ferma que no pas estar-se dins d’aquelles aigües tenebroses, inconegudes i molt perilloses. Li sembla que en qualsevol moment alguna cosa l’atraparà, el mossegarà, el devorarà. Neda tan de pressa com pot. I aleshores té un gran ensurt, no perquè res l’hagi atrapat, sinó perquè una gran onada els colga i empeny avall. I a penes han tret el cap que l’onada en retirada els arrossega un tros endins de l’oceà. Què deu haver estat aquella onada sobtada? Tot estossegant de tanta aigua que s’han empassat, els nois es giren en direcció a l’illot i es queden amb l’alè suspès.

De les aigües davant de l’illot van sortint uns peixos, grossos com un home, de colors molt llampants, i amb ales! Resulta tan espectacular veure’ls aletejar iŀluminats per la llum de l’ocàs, que els noiets fins i tot s’obliden un moment d’on són ficats i del drac que els espera. Els peixos s’enlairen força, i tanmateix, no sembla que puguin avançar gaire perquè de seguida es capbussen. Però tornen a sortir i aletegen desesperats. Com si fugissin, pensa en Tam. I abans que pugui digerir el que ha pensat, se li gelen les sangs. Un cos immens, un altre peix però de dimensions absolutament gegantines —la cua, el cos, l’aleta dorsal i la boca monstruosa—, surt impetuós fora de l’aigua, s’eleva un bon tros i atrapa un dels peixos voladors que s’empassa com si fos una nou. Es queda un moment aturat molt amunt, tot horitzontal, fa una contorsió i torna a l’aigua. I aleshores es forma una gran onada. La seva escomesa enfonsa els nois dins l’abisme i, altre cop, en retrocedir, els arrossega oceà endins. Ara són lluny de la platja, en unes aigües fredes, a mig camí de l’illot. “Controla la por”, li havia dit en Tajun feia molt temps, però el pànic envaiex en Tam, el tenalla, l’ofusca.

—Què podem fer, Nol?

—I si provem d’ofegar-nos i així no veurem qui se’ns menja?

En Tam ho considera un moment. Es gira cap a l’illot i veu com es repeteix l’escena del peix gegantí fora de l’aigua per atrapar-ne un de volador. Aquesta vegada l’onada en retrocés els durà fins a aquell monstre!

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català | Etiquetat com a , , , | 8 comentaris

Volia parlar…

Volia parlar de la Socks, la gossa de la meva germana, perquè m’he assabentat que va morir fa dues setmanes. M’he sentit molt trista. L’última vegada que vaig ser a Catalunya, l’estiu de 2012, vaig passar dues setmanes a casa la meva germana, a Lleida, i quan em llevava cada matí la Socks em venia a rebre amb gran estusiasme, com si fes mil anys que no m’havia vist. Que carinyosa era! L’he recordat tantes vegades! Però només us ho comento, com de passada, perquè les últimes detencions d’independentistes m’omplen el cap. I Espanya m’omple fúria. I Catalunya em preocupa.

Ja fa dos anys que em costa parlar d’altres coses, temes allunyats de la situació a Catalunya. Em sento com si Espanya em tingués mig segrestada, en certa manera presonera perquè no em deixa tranquiŀla (no ens deixa tranquils), sempre la seva presència com una amenaça, sempre vigilant-nos. I no us penseu que només passa a casa nostra. Jo tinc a la universitat mateixa l’amenaça de l’ambaixada, amb la qual ja he topat, i amb això estic totalment sola. I no és només quan hi són, sinó també quan només n’ha quedat una filagarsa, com un fantasma que recorre els passadissos de Glendon i ho impregna tot.

A la porta del meu despatx, a la universitat, hi tenia un poster sobre els presos polítics; era allí des de principis de 2018. Doncs la universitat l’ha prohibit i me’l va treure. No sé qui hi ha al darrere, però ha de ser l’ambaixada.

A principis de l’estiu, em van escriure de la Delegació de Catalunya a Washington, perquè estan interessants a obrir una comunicació amb el Canadà anglès, a Toronto. Després de diversos missatges, vam quedar que jo esbrinaria al departament d’Estudis Internacionals de Glendon, un cop m’assegurés que tenia feina (recordeu que ho tenia tot enlaire). Aquest departament té molt prestigi i la representació del govern català a Washington té molt interès en formar un vincle amb ells. He anat de bòlit aquestes primeres setmanes entre el començament de les classes, la meva salut que no rutlla i el peu trencat del meu fill, però vaig intentar posar-me en contacte amb algú d’Estudis Internacionals. No podia trobar-los mai als despatxos. I aleshores, vaig descubrir que un dels meus estudiants de llengua castellana està al quart any del programa d’estudis internacionals.

Vam tenir una llarga xerrada sobre Catalunya. Ell a penes si en sabia res, només recordava l’1 d’octubre de 2017 i es pensava que després tot s’havia esvaït. Però en sentir el que li explicava s’anava quedant tot admirat, i em deia allò que em diuen sempre: “com és que no en sabia res de tot això?”. El que el va sorprendre més va ser que, precisament, a les classes d’estudis internacionals no s’esmentés mai Catalunya. No ho podia comprendre. Per fer-ho curt, va dir que parlaria amb una professora molt coneguda, que fa una classe sobre dret internacional i drets humans, i ell n’és estudiant (no entenia com aquesta professora mai no havia dir res de Catalunya). A més, el noi estava súper interessat en saber més del tema.

Dos dies més tard em va dir que havia parlat amb la professora. La dona no està en absolut interessada i, segons ella, ningú del departament n’està. Catalunya no interessa, gens, perquè el que passa a Catalunya no té cap importancia i Espanya és un estat democràtic i bla, bla, bla. No sé que més li devia dir perquè el noi havia perdut de cop tot interès per Catalunya. Increïble.

Catalunya em preocupa. Estem sols. No a nivell de gent, sigui de casa nostra o d’altres llocs, perquè molta gent quan descobreix què passa ens fa costat de seguida (ho sé per tots els estudiants que he tingut al llarg dels anys). Però per les altes esferes, les elits mundials (polítiques o d’altres), els cercles on es fan les decisions, no pintem res. Espanya, amb tota la seva barroeria, és acceptada —sobretot quan paga i paga, com fa a la meva universitat.

Publicat dins de Canadà, Catalunya | Etiquetat com a | 16 comentaris

I el català a pastar fang

Ja hi torno, a queixar-me de com s’arracona el català a Catalunya. En vaig parlar el mes de març, arran d’un fil de twitter (aquí). Ara retorno al tema, i per una cosa que acabo de veure també al twitter. Aquesta vegada qui ha alertat és en Pau Vidal.

Si voleu veure el tweet és en aquest enllaç. Es tracta d’un altre tweet, escrit per un professor de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, on comenta que els seus alumnes li han regalat un diccionari, fet per ells, per tal que els entengui. Ha penjat unes pàgines d’aquest diccionari i us asseguro que he aŀlucinat, i no només perquè denota un llenguatge propi de gent mig analfabeta o que pertany a una banda criminal, sinó perquè, a més a més, és tot en castellà. Val a dir que, segons sembla, els joves a Catalunya (o molts) només saben expressar-se, de la manera que els agrada, en castellà (amb alguns mots en anglès).

Heus aquí uns pocs exemples del famós diccionari que han fet per al professor:

Stalkear: “Voy a stalkear a Chen que me gusta por insta”, que vol dir: “Investigar a una persona por redes sociales”.

Tamo activo: “Mañana estrenamos Umbral, ¿estamos activos?”, que vol dir: “Palabra compuesta para denominar el interés i emoción de una persona”.

Hater: “Me parece que Mercè Rodoreda tiene mucho hater entre el público juvenil”, que vol dir: “Dícese de aquella persona que siente un profundo odio por alguien o algo”.

El més curiós, com va passar amb el post del mes de març, és que hi ha molta gent a qui li sembla fantàstic, en aquest cas el diccionari, començant pel professor, i el demanen sencer per entendre els seus fills o alumnes. Molt d’entusiasme i poca gent a qui li cridi l’atenció que tot sigui en castellà, ni res tampoc no diu sobre el nivell calamitós del llenguatge que empren els joves.

Estic esgotada d’ençà que el meu fill es va trencar el peu, la feina a la universitat m’aclapara, trec foc pels queixals, des de fa massa, per la situació a Catalunya, no estic bé de salut i… l’únic que em faltava per acabar-me de deprimir era llegir el tweet d’aquest professor!

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , | 14 comentaris

Josep M Borrull: adéu, amic

Amics, amigues,

Avui us he de comunicar que anit em vaig assabentar de la mort de Josep M. Borrull, a qui molts de vosaltres coneixeu, personalment o n’heu sentit parlar o bé coneixeu el coŀlectiu que ell va crear.

La notícia m’ha deixat molt trista perquè en Josep M., a qui coneixia des de l’any 2008, era un bon amic i un home honest, senzill, generós. L’any 2012, abans d’anar a l’aeroport del Prat per tornar a Toronto, ell i la seva dona Laura van ser les últimes persones de qui em vaig acomiadar (m’havia estat quasi dos mesos a casa seva). No sabia llavors que abraçava en Josep M. per última vegada.

Us podria parlar més d’ell, però ho vaig fer l’any 2013 quan li van donar el premi d’Òmnium Cultural del Vallès Oriental, amb la presència de Muriel Casals (pobreta, ella tampoc ja no hi és). Us agrairé que aneu a l’enllaç i llegiu (o rellegiu) aquell post, sense deixar-vos, sisplau, el  que ens va escriure en Josep M. mateix a la secció de comentaris.

Més premis: Català Sempre

Publicat dins de Català, Catalunya | Etiquetat com a , , | 8 comentaris

L’escriptora del Panjab

La pau no és només l’absència de violència, la pau és quan floreixen les flors
(Amrita Pritam)

Avui dissabte, quan ho escric, és commemora l’aniversari de l’escriptora Amrita Pritam, que va morir l’any 2005. Nascuda a l’Índia, al Panjab, avui hauria fet 100 anys, per tant va néixer durant la dominació anglesa i abans de la partició del país. El Google ens l’ha recordat (si més no el Google en llengua anglesa) i m’ha semblat un bon tema del qual parlar.

Quan un home nega el poder de les dones, està negant el seu subconscient.
(Amrita Pritam)

Amrita Pritam, filla d’una mestra i d’un poeta espiritual sikh, va ser escolaritzada en panjabi. Tot i que amb només 8 anys ja ajudava el seu pare a compondre poesia, va ser a partir dels 11, després de morir la seva mare, que s’enfocà a escriure poemes, instruïda pel seu pare en ritme i mètrica. Va publicar el seu primer recull de poemes als 13 anys. Però va ser als 16 que el seu llibre Thandiyan Kirnan va ser aclamat per la crítica i va convertir la jove autora en la primera poeta moderna del Panjab —ara està considerada un dels pilars de la poesia panjabi i la primera persona que ha donat fama a aquesta llengua. Tanmateix, per bé que s’ha de preuar el seu magnífic domini del panjabi escrit, s’ha de recordar que va escriure també, i força, en hindi.

A més de cent llibres de poesia, Pritam va escriure noveŀles, contes, assatjos, biografies i cançons. A la seva obra, els temes sempre giren entorn de la llibertat, l’amor, la justícia, els drets de les dones —l’anomenaven “la feminista abans de les feministes”— i l’angoixa per la partició Índia i Pakistan, aquest un tema molt recurrent perquè ella va viure directament la massacre, quan va haver d’emigrar de Lahore a l’Índia, durant la partició. Gairebé un milió de musulmans, sikhs i hindús van morir amb els aldarulls. A la seva noveŀla Pinjar (L’esquelet), hi trobem representats els horrors de la partició, com la violència contra les dones i la pèrdua d’humanitat. D’aquesta història en van fer una peŀlícula.

Pritam s’havia casat als 16 anys amb un editor a qui estava promesa des de la infància. Se’n va divorciar quan ja tenia fills i passava dels quaranta anys. I va ser a partir de llavors que en els seus llibres va proliferar el feminisme. Fins a la seva mort va tenir de parella l’artista i escriptor Inderjit Imroz, amb qui, a més, va compartir durant 33 anys la direcció de la revista literaria mensual Nagmani.

Amrita Pritam va ser guardonada amb nombrosos i importants premis de literatura, a l’India, a Bulgaria i a França, i va rebre doctorats honoris causa d’unes quantes universitats. Era una escriptora tremendament popular, tant al Pakistan com a l’Índia, i els seus llibres es van traduir a diverses llengües de l’India i també de l’estranger. Sobretot la noveŀla L’esquelet, de la qual hi ha una traducció al castellà, però no existeix en català —pel que he esbrinat, em sembla que no tenim res d’aquesta escriptora en la nostra llengua. I potser ja és hora que algú s’animi a traduir-la.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 17 comentaris

No tenia per on sortir-me’n i va arribar el daltabaix

Avui ho he d’explicar, als lectors d’aquest blog, als amics, als lectors dels meus llibres i als que sou tot això alhora. Ho deixava i ho deixava perquè estic cansada, malalta, preocupada, no em puc concentrar, i explicar-ho no em resulta gens fàcil…

Començaré pel dia, fa moltes dècades, que li vaig dir a la mare que seria escriptora. Tenia sis anys i vaig escriure un conte. Després d’altres. Als dotze anys una noveŀla. Després d’altres.

La meva mare sempre em va animar a escriure. Ella venia de família d’escriptors, i escrivia molt bé (amb un català meravellós que ja voldria tenir jo), però deia, i s’equivocava, que no en sabia prou per dedicar-s’hi. La meva mare que va morir el febrer passat, quan jo estava amb les pneumònies que van precipitar la davallada a l’infern. Perquè sóc en un infern.

El que tinc als pulmons és greu, i ho he d’assumir. D’altres problemes de salut, si fa no fa, ja els sabeu. Estic ensordida del soroll, amb aŀlèrgia de la pols i sense poder reposar com em cal per culpa de la destrucció dels balcons. I gràcies a la vaga de fa més d’un any, els estudiants fugen d’aquesta universitat, la qual cosa repercuteix particularment en els departaments petits, com el meu, i s’afegeix al problema que ja teníem —la majoria de joves no volen estudiar literatura—. A això hi hem d’afegir a més el govern conservador d’Ontàrio, que fa estralls a les humanitats. Per tant, després de perdre el contracte que tenia, les classes estan mig buides d’estudiants (algunes buides del tot), i les que pugui arribar a tenir, amb un contracte pitjor pagat que el d’abans, són poques perquè mig departament se n’ha anat en orris.

La gent cada dia llegeix menys literatura i jo escric noveŀles. I les escric en català, perquè les he d’escriure en català passi el que passi, tot i arriscar-me a escriure en una llengua que potser aviat serà morta o mig morta. Estic pesimista, amb tot plegat. Hauré de convocar els meus personatges de la saga a veure si m’animen. Som molt amics (amb alguns) i tenim unes xerrades! Sense la seva companyia ja hauria enfollit.

Aquests personatges són més reals que tota la gent que conec, perquè he entrat a la seva ànima, i en animar-los a créixer, ells ho han fet dins la meva. Som inseparables i ho serem fins el dia que em mori. Mai no els hi vaig dir com havien de créixer, de desenvolupar-se. Només els hi vaig indicar el camí que havíem de seguir per a completar la història, però pel seu desenvolupament van tenir tota la llibertat. En el cas dels personatges principals i més joves, han crescut també literalment (l’Anna tenia 12 anys i acaba amb 15, per exemple) amb tots els canvis que això comporta, com ara el despertar de la sensualitat. Com sabeu, és una saga força èpica (sobretot en avançar la història), però m’entendreix comprovar com són d’humans molts dels personatges.

La meva impressió és que la tercera i quarta noveŀla, Les urpes del drac i Ombres i flames, han superat les dues primeres. N’he quedat contenta, sobretot d’Ombres i flames: dels seus moments àlgids o tràgics, alguns terribles, i dels moments de tendresa i humanitat. I encara em pregunto com vaig poder sortir-me’n amb més de 200 personatges (no que tots siguin importants, però els que en són pugen a unes quantes dotzenes) i centenars de detalls que havia de tenir en compte de la primera noveŀla a l’última (era imperatiu que no m’equivoqués i que tot quedés ben lligat). M’ajudava el fet que ja en escriure Més enllà del somni tenia els punts més eminents de la història (de tota la saga) força clars, i el final més clar que tot, però els centenars de detalls m’aclaparaven. Una feinada, malgrat la iŀlusió d’escriure-ho. I tenint en compte que el meu temps disponible és ben escàs, fer la saga, molt particularment les dues últimes noveŀles, ha suposat que, tret de la feina a la universitat, no he pogut fer pràcticament res més.

Tanmateix, qui haurà de decidir si la saga de la Interferència resulta atractiva, interessant, seran els seus lectors, no pas jo. Però no sembla que això passarà mai perquè aquest juliol, onze mesos després d’enviar l’últim manuscrit, l’editorial em va comunicar que no les pensa publicar: ha passat massa temps d’ençà de Més enllà del somni (2008) i Perduts a l’altre món (2012) i els lectors no recordaran de què anava; confiaven que les dues últimes noveŀles poguessin funcionar soles, sense dependre de les dues primeres, que es poguessin llegir sense haver llegit les precedents, però això rarament es el cas amb una saga i, definitivament, no amb la meva on tot està tan entrelligat. I la meva saga es ven poc, per tant l’editorial no pot arriscar-se a continuar-la.

Sé que en català les sagues de fantasia i d’èpica (per molt que s’apartin dels estereotips) no tenen gaire èxit. Hi ha força rebuig, tret que siguin traduccions d’altres llengües (Harry Potter, Hunger Games…), però saber-ho no em consola. El cas és que la meva no l’acabaran de publicar i, per tant, es queda enlaire. I no s’hi queda només la saga (la història), sinó que m’hi quedo jo. Jo sóc la saga de la Interferència, les quatre noveŀles són jo. Si alguna cosa volia deixar en morir-me era la saga, perquè és jo més que cap altra cosa, és la meva ànima. I m’he quedat amb l’ànima ferida, tallada. Fa molt mal, i el crit que fas continua i continua i continua fins que tota tu ets el crit i has perdut les ganes de viure.

Donaria la vida per veure aquestes noveŀles publicades i saber que es llegeixen. Però me n’aniré amb tot enlaire i amb un tall ferotge a l’ànima.

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Ombres i flames | Etiquetat com a , , | 37 comentaris