Petita, molt petita, sota les aigües del riu

Va ocórrer fa temps, anys, tot i que jo era una persona adulta i ja vivia a Toronto. Adulta però petita, petita, com una granoteta. Fins i tot duia un vestit de bany de color verd i nedava amb estil braça, les cames, doncs, com una granota. Nadava així sota l’aigua, ficant-me entre les herbes que ondulaven, totes suaus quan em fregaven la pell. Però en els petits espais oberts d’aigua clara lliscava més aviat com una anguila, i feia tombarelles, i baixava avall fins a les pedretes del fons d’on m’empenyia i anava amunt fent tirabuixons. M’acostava als peixets que no s’esveraven gens de veure’m allí i em miraven amb l’expressió d’avorriment que fan sempre els peixos. Que feliç era! No tenia ni fred ni calor dins d’aquella aigua deliciosa i em sentia tan lliure que res millor podia desitjar.

riu

Vaig sentir que em cridaven. Més amunt de la superfície, a frec de la riba, podia veure tot de persones estimades. Semblaven preocupades perquè no em trobaven. Em vaig amagar entre les herbes del fons del riu. Els peixets passaven, les herbes es gronxaven i, amunt, la gent que més estimo em cridava. Però tot i la gran pena que em feien sentir, no podia deixar d’amagar-me. Aquella llibertat que em donava l’aigua era irresistible. No sortiria del riu, no, ara no, m’estaria allí fins a la nit, i quan sortís la lluna tornaria a casa, un altre cop gran, mai més com una granoteta que neda sota l’aigua.

riu-2

Em vaig despertar, fa molts anys. I recordo aquest somni com si l’hagués viscut, amb enyorança.

Heu tingut alguna vegada una experiència similar?

Publicat dins de Retalls de biografia | Etiquetat com a | 26 comentaris

De com vaig anar a les escombraries de Glendon amb la Marina Rossell

Tot va començar fa temps, quan l’Èric Viladrich, el professor de català de la Universitat de Montreal, em va comunicar que hi hauria un concert de la Marina Rossell a Toronto. I el dimecres va ser el concert, “Marina Rossell canta Moustaki”, al magnífic teatre Toronto Centre for the Arts.

13459616_10157162667025226_170014596_n

Entre el públic, hi havia membres del Casal dels Països Catalans de Toronto, amb el seu president Josep Lluís Perez, i membres de Tocat (Toronto-Catalunya), una agrupació de joves catalans.

El concert va ser encisador. A l’escenari només hi havia la Marina Rossell i el pianista Xavi Lloses Huguet, exceŀlent, per cert. Vam escoltar cançons de George Moustaki, clàssiques catalanes i d’altres veritables perles. Realment Marina Rossell sap fascinar el públic: la veu, la interpretació molt personal, el seu carisma a l’escenari.

foto de Tocat

En acabat, ens vam fer una fotografia de grup a l’entrada del teatre

14316817_973381722771718_862016370760041741_n

I ara tocava tornar al centre de la ciutat. Com que el meu fill i jo hi havíem anat amb cotxe, es va decidir que duríem de tornada la Marina, el seu manager, Xavier Gonzaález Boix, i el pianista. La resta de gent que es va apuntar per anar a sopar va agafar el metro.

El meu fill i jo vàrem fer un petit tour per a les tres persones que duiem amb nosaltres. I el primer va ser anar al campus de Glendon, que ens venia una mica de pas. Era molt fosc quan hi vam arribar, i després d’una volta amb cotxe pel campus, se’m va acudir anar a les escombraries. Per tant, cap a allà vam anar: un aparcament per camions envoltat de contenidors d’escombraries. Vam aturar el cotxe.

No sé que pensaven els nostres turístes, però suposo que de principi devien pensar que estava tocada del bolet. Qui sap si fins i tot no estaven una mica inquiets: ciutat desconeguda, foscor i dues persones estranyes que els duen amb cotxe no a l’hotel sinó a les escombraries. Devien descansar quan els vaig dir que erem allí per veure racoons (ósos rentadors, mapaches).

racoon

Glendon està envoltat de boscos on hi viuen animals salvatges, entre d’altres racoons. Aquests petits ósos viuen de la caça i, sobretot, de les escombraries de la universitat. Hi vaig cada vespre, mentre espero que em recolli el meu fill, i en veig famílies senceres que es passegen per allí i em miren amb els seus ulls amb antifaç, com lladregots. I, naturalment, allí eren el dimecres a la nit, per fer-me quedar bé i deixar que la Marina i els seus companys els observessin.

Els hi van agradar molt, per tant no em vaig equivocar duent-los a les escombraries.

Vam continuar el tour de camí al centre. I a l’hotel ens esperaven la resta de la colla per anar a sopar, a un pub d’aquests d’hamburgueses i patates fregides. Un sopar entranyable, parlant pels descosits i molta germanor. La Marina: simpàtica, propera i afectuosa amb tothom, us ho puc assegurar. Ara sabeu, doncs, que la Marina Rossell és molt més que una gran veu.

shaudin-i-marina-rossell

Publicat dins de Més enllà del somni | 23 comentaris

Quina iŀlusió!

Com sabeu, quasi sempre publico la nova entrada al bloc els diumenges, però aquesta setmana m’avanço uns dies perquè el diumenge és l’11 de setembre i la gent té coses més importants a fer que llegir-me.

Avui teniu una entrada que comparteixo amb molta iŀlusió. Ha estat una alegria immensa sentir el meu relat infantil “Un conte amarat d’aigua de mar”, que es va publicar el 2013 en un llibre de l’Associació de Relatàries en Català. El vaig penjar aquí i us vaig parlar de la interpretàció que l’ARC en va fer. Ara el tinc llegit per EnVeuAlta.cat, amb música i veus.

EnVeuAlta

Un conte amarat d’aigua de mar

Espero que en gaudiu. I us recomano els altres relats de EnVeuAlta, un projecte magnífic per escoltar literatura i que ens era molt necessari per a ser un país normal.

Publicat dins de Els meus contes | Etiquetat com a , , , , | 20 comentaris

L’illa de la mort

M’atrauen les illes: l’una perquè l’estimo, d’altres, reals o literàries, perquè m’esperonen la imaginació. Una illa et fa pensar en la solitud, en una certa pau. I també en pirates i aventures, nàufrags, misteris…

Fa poc us vaig parlar de l’illa Sentinel del Nord a l’oceà Índic, i avui us trasllado a l’Atlàntic, davant les costes del Brasil, a uns 50 km en línia recta, si fa no fa, des de Sao Paulo. Avui anem a l’Ilha Queimada Grande que, penso, s’hauria d’anomenar Ilha da Morte, perquè si t’hi endinses a passejar no en surts viu, segur que no. En aquest cas no es tracta d’una tribu hostil, com vam veure a l’illa Sentinel del Nord —els sentinelesos són acollidors comparats a què puŀlula a l’Ilha Queimada Grande.

Es tracta de serps, unes quatre mil, la més gran concentració de serps verinoses de tot el planeta.

Illa de les serps

Queimada Grande és una illa més aviat petita, de costes escabroses —no té platges— i vegetació molt espessa. Tota l’illa és una elevació allargada al mig del mar, perillosa per a les embarcacions i per això hi té un far. Avui en dia el far funciona automàticament, però en el passat hi vivia gent, fins l’any 1920 quan, de sobte, moltes serps van anar amunt amunt, van envair l’habitatge per les finestres i van matar tota la família que s’hi allotjava. Si es pensa, sembla tret d’un relat de terror. Ara, amb el llum automàtic, no cal tenir-hi ningú, però de tant en tant s’ha d’enviar una tropa de l’exèrcit per revisar les bateries. Als pobres soldats que els toca anar-hi no els fa cap gràcia, però. Han de pujar cap al far en una caminada de més d’una hora, travessant jungles molt denses, curulles de serps que els poden atacar des dels arbres quan menys s’ho esperen. De fet, tot i que porten botes gruixudes i roba de protecció, la probabilitat de ser mossegats és molt gran i, per aquest motiu, porten una bossa plena d’injeccions antiverí. També els acompanyen biòlegs que aprofiten la protecció dels soldats per investigar l’estat de les serps de l’illa, una espècie única i, per tant, protegida.

Les serps de Queimada Grande són de la espècie anomenada bothrops insularis, i poden causar la mort més efectivament que cap altra serp de les Amèriques, una mort terrible per hemorragia general, fins i tot al cervell. Les històries locals atribueixen als pirates la presència d’aquestes serps a l’illa, perquè, segons diuen, hi ha un tresor amagat i els pirates hi van dur les serps per protegir-lo. La veritable història, però, és una altra: fa 11.000 anys va pujar el nivell del mar, va aïllar Queimada Grande del continent i va causar que l’espècie de serp que habitava l’illa —jararaca— evolucionés de manera diferent a les de les terres continentals i, com que a l’illa no hi ha cap altre predador, es va multiplicar sense aturador. Per això la bothrops insularis no es troba a cap altre lloc del planeta. Pel que fa al verí tan potent, és el resultat de la manca d’altres animals (tret d’insectes) a l’illa. Per alimentar-se, aquestes serps depenen dels ocells migratoris que s’aturen a dalt de tot dels grans arbres, per tant, a més de ser molt ràpides a mossegar-los, els cal que l’ocell mori immediatament, que no fugi volant.

Avui en dia, ha sorgit un problema, però, per a la bothrops insularis: les mafies de caçadors iŀlegals; als quals, per cert, s’ha pogut entrevistar. No se sap com aconsegueixen fer-se amb una serp de Queimada Grande, però se sap que n’han atrapat moltes —el seu nombre ha minvat força (abans n’hi havia unes 10.000), fins al punt que se la considera una espècie en perill d’extinció—, i les venen per internet a grans corporacions de productes farmacèutics.

Potser imaginar una illa atapeïda de serps terriblement verinoses fa força angúnia, i segurament a ningú se li acut sentir-se tot d’una trist per la pèrdua d’uns animals que esborronen només de pensar-hi, però la possible desaparició de qualsevol espècie és una tragèdia. A més, trobo que saber que al món hi ha animals aterridors —com en aquesta illa de conte de por— té el seu aŀlicient, perquè un món tot domesticat seria ben insípid. I en qualsevol cas, aquestes serps, pobretes, no ens fan cap mal a la seva illa.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 18 comentaris

Bones notícies

Feia molt temps que no em passava alguna cosa bona, d’una certa importància perquè de petites alegries sí que n’he tingut. L’última vegada va ser l’any 2012: es va publicar Perduts a l’altre món i vaig poder anar a Catalunya. Després, tot han estat tristeses i preocupacions, començant per l’eliminació de l’assignatura de llengua catalana (només es va quedar la de cultura catalana) i ja tot anà avall, fins a arribar a aquest estiu amb l’operació del tumor a l’ull i un parell d’altres peripècies relacionades també amb la salut.

A la meva universitat sóc professora amb contracte temporal, la qual cosa vol dir cada any he de renovar-lo, sense tenir mai la seguretat que hi haurà cursos disponibles i em renovaran el contracte. La situació és desesperant perquè sempre estàs enlaire i l’estrès se’t menja. I com més anys fas, més fosc ho veus tot i més desprotegit et sents.

Generalment no t’assabentes que tens cursos pel setembre fins unes setmanes abans de començar. Els darrers anys, a més, la universitat contracta lectors d’Espanya per ensenyar cursos en el meu departament que ensenyem els professors canadencs amb contracte temporal (nosaltres amb doctorat i molta experiència, els lectors espanyols amb masters i gens d’experiència). Per què? Perquè Espanya paga. I la nostra situació s’ha fet més insegura que abans.

Enguany, el nostre sindicat va proposar una cosa nova per als professors amb contracte temporal: un contracte de tres anys, renovables, amb tres cursos assegurats per cadascun dels anys. Problemàtic, però, perquè només se n’oferien set per a tota la universitat (York University, on hi ha el campus de Glendon), la més gran del Canadà, amb milers de professors amb contracte temporal. Però ho vaig solicitar.

Va ser complicat perquè va coincidir amb els exàmens finals i la preparació per l’operació de l’ull, i s’havia de fer molta paperassa. També aconsellaven tenir algunes cartes de recomanació d’estudiants d’aquest any. Quan pobrets estaven a finals de curs amb exàmens i tot plegat! Les vaig demanar a més de 30 estudiants i tots van córrer a enviar les cartes.

La universitat no em va dir res, ni tampoc al meu departament. Era obvi que jo no estava entre els set seleccionats. Considerant que, segons el sindicat, hi va haver centenars de solicituts, no es podien esperar miracles. I tot d’una, fa dos dies, rebo una carta on em diuen que he estat seleccionada i que la setmana que ve ja puc anar a veure el degà per signar el nou contracte de tres anys. No m’ho podia creure!

contenta

Aquest nou contracte no canvia res quant al sou, només et dóna la tranquilitat de saber que aquest sou de mínim tres cursos és segur fins al setembre de l’any 2019, i potser més enllà. Però és molt més: és saber que se’m reconeix l’enormitat de feina que faig. Això, per mi, val més que tots els diners del món i tota la tranquilitat que un pugui tenir. Són molts anys de deixar la pell preparant classes a tota hora per tal d’aconseguir que munts de joves aprenguin tot el que sigui possible i, sobretot, aprenguin a pensar, a relacionar, a obrir la ment. És la primera vegada que rebo alguna mena de reconeixement institucional com a docent, i em fa tan contenta!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 56 comentaris

Biblioteques

M’agraden, molt; no podria viure en cap lloc que no tingués una biblioteca, com més important millor. I estic malacostumada, perquè davant de casa tinc la biblioteca Robarts que és una de les més importants de l’Amèrica del Nord (aquí us en vaig parlar) —no em puc imaginar tenir-la lluny—. No sé si arribaria a dir aquella famosa cita de Borges —“sempre vaig imaginar que el Paradís deuria ser alguna mena de biblioteca”—, però no em queixaria gens si aquest fos el cas.

I em fa molta iŀlusió saber que els meus llibres es troben a diverses biblioteques. És més pràctic tenir-los a les llibreries, que és on es venen, i cal vendre’ls, però trobo que l’emoció és més gran quan t’assabentes que una noveŀla teva ha trobat un raconet en una biblioteca, on s’hi quedarà, si tot va bé, molts i molts anys, potser per sempre (el que es vulgui entendre per sempre). En tinc una, per exemple, a la Biblioteca del Congrés, a Washington, per tant, en teoria, hi serà per sempre.

Biblioteca del Congres

Aquí teniu l’enllaç al meu llibre:

Perduts a l’altre món

I espero que mai ningú no la destrueixi, ni aquesta ni cap, perquè és horrorós que es destrossi una biblioteca, fa feredat només de pensar-hi. I quantes se n’han destruït al llarg de la història! Només cal recordar la Biblioteca d’Alexandria, consumida pel foc, i tantes i tantes d’altres. Per cert, avui en dia tenim la Biblioteca Alexandrina, també a Alexandria, que vol ser un homenatge a l’antiga, i és fantàstica!

Biblioteca Alexandrina

Com que és molt tard, només comentaré una cosa sobre les biblioteques catalanes per si algú no ho sap: es van crear amb el naixement de Catalunya, per tant en el segle X durant Borrell II. En aquell moment es tractava d’escriptoris o “centres de producció de material escrit, que depenien d’institucions religioses . . . És en aquestes mateixes institucions on es documenten les biblioteques més antigues . . . Els rics exemplars que es conserven a la Seu d’Urgell i a Girona i els que possiblement hi van ser copiats són una prova de la circulació de llibres entorn de l’any 1000.” (Història de la Literatura Catalana, volum I, 47-48).

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 12 comentaris

Més enllà del somni: una altra germaneta!

Sempre publico un escrit l’11 d’agost i aquí teniu el d’enguany.

La tercera part de la meva saga, Les urpes del drac, ja es troba a l’editorial. Com que l’editora d’Editorial del Bullent fa vacances —però em va assegurar que la meva filleta havia arribat bé—, la noveŀla deu aprofitar per descansar, pobrissona, perquè les últimes setmanes que encara la tenia amb mi, vinga a retallar-li els cabells, un rinxol aquí un altre allà, mentre la deixava tan neta i polida que es marejava. “Mare”, em deia, “vull els cabells llargs!”. Ja sabeu com són les criatures quan s’encaparren amb una cosa. No la podia convèncer de dur un pentinat de cabells més curts de com ella els volia. Li deia que l’editorial arrufaria el nas si apareixia amb aquella cabellera fins a la cintura, que havia de causar bona impressió, que l’havien de trobar que feia joc amb les seves germanes. I sabeu què em deia? Doncs que les seves germanes Més enllà del somni i Perduts a l’altre món són diferents, perquè són més grans però no saben tantes coses com ella i, per tant, això de fer joc és una bajanada.

Jo no volia acomiadar-me de la meva filleta amb aquell mal humor que teníem totes dues, però no sabia què fer perquè estigués contenta. A la fi me la vaig guanyar quan li vaig dir que duria un mapa amb dibuixos nous. Li va fer una iŀlusió! Fins i tot es va observar al mirall i va dir que li quedaven bé els cabells més curts.

Se’m va adormir mentre jo acabava amb els últims detalls que no vaig enllestir fins a la matinada del dilluns. Però dormia amb un somriure, la meva petitona estimada gestada dins del meu cervell.

Quan tot va estar a punt, em va començar el neguit: li he netejat les orelles?, els mitjonets estan ben nets? la samarreta s’adiu amb els pantalons? no és massa curt, el cabell, o massa llarg? Potser l’hauria de tornar a revisar… I la meva nineta va obrir els ulls, inteŀligents, profunds, perquè és cert el que em va dir, que sap moltes coses.

Com havia fet amb les seves germanes, la vaig enviar amb un transportador sistema Star Trek, després d’omplir-la de petons i que ella em preguntés: “Mare, quan vindrà l’última germaneta?”

mapa2 (+ text)

Publicat dins de Les urpes del drac, Llibres juvenils en català | Etiquetat com a , , , | 25 comentaris