L’altre dia vaig tenir una trobada amb alguns de vosaltres

Feia temps que no hi anava. Als pisos de dalt ja feia… No pot ser! Quatre anys! No sembla possible. Però sí, ja feia quatre anys que no tenia accés a les lleixes dels pisos de dalt de la biblioteca Robarts. En començar el covid les universitats es van tancar completament, tot en línia –a la universitat on treballo vaig tardar dos anys i mig a tornar-hi a posar un peu–, i la biblioteca Robarts de la Universitat de Toronto va tancar primer del tot, després et podies comunicar amb la biblioteca per internet i demanar els llibres, anar-los a recollir a una hora determinada, esperar al carrer, a la porta de la biblioteca, i algú sortia a donar-te’ls en una bossa de paper; així fins al setembre passat quan ja podies entrar als quatre primers pisos i estar-te per allí (és immens, tota una excursió), però no encara accedir a les lleixes que són als pisos de més amunt. I a la fi, el mes de gener d’enguany es va obrir tot, però jo encara no havia tingut cap ocasió d’anar-hi.

Hi vaig anar el dimecres al vespre.

Del pis cinc al catorze semblava tot buit de gent, si més no jo no vaig veure-hi ningú. Vaig recordar un capítol de la quarta noveŀla de la saga, Ombres i flames, on hi ha un episodi amb molt suspens, d’aquells que tens el cor a la boca, que ocórre a mitjanit als pisos de dalt de Robarts. Perquè no és només la manca de gent (segons l’hora i l’epoca de l’any) sinó la foscor, ja que als centenars de passadissos que formen les fileres de lleixes no hi ha llum fins que t’endinses en un d’aquests passadissos i s’engega un llum automàticament –amb una llum força feble (no deuen voler gastar).

Doncs així em vaig endinsar entre dues de les fileres de lleixes on hi ha llibres en català. Endins, endins (són passadisos estrets i molt llargs) amb tots els llibres atapeïts a cada banda. I em giro per mirar els llibres i em trobo tot d’un plegat amb un de l’Emili Gil. Semblava talment que em saludava. “Hola, Emili”, li vaig dir. I en un tres i no res començo a reconèixer un munt d’escriptors amics o coneguts amunt, avall més a la dreta, més a l’esquerre, a una banda a l’altra. “Estimada Rosa (Rosa Nebot)!”, “Ei, Jordi (de Manuel)!”, “Hola, Margarida (Aritzeta)!” i anaven apareixen tots: Anna Maria Villalonga (àlies Potato), Teresa Sagrera, Jordi Cervera, Sebastià Bennasar, Salvador Macip, Coia Valls, Marc Pastor, Marc Moreno, Jaume Benavente, Esperança Camps, M. Victòria Lovaina, Anna Moner, Gemma Pellissa, Marta Banús, Pere Gomila, Núria Cadenes, Núria Queraltó, Sílvia Romero, Begoña Chorques Fuster, i segur que ara me’n deixo uns quants.

Era com una trobada, perquè anava dient hola a aquest i hola a un altre i em semblava estar amb vosaltres en una de les presentacions o trobades que feu i jo em miro les fotos des de la distància amb un somriure però també amb tristesa. I tot d’una us tenia a tots allí. I no només a vosaltres, perquè les lleixes rebentaven de llibres en català, com ara l’obra completa de Pla, d’Espriu, de Rodoreda, de Vinyoli, i més i més llibres d’escriptors que han emprat la meva llengua.

Vaig acabar asseguda a terra i somiant.

Una història trista

Recordeu la notícia que us vaig fer saber sobre l’ejiao i la matança indiscriminada de milions d’ases? Aquí (començant al tercer paràgraf). La notícia us va esgarrifar però, malauradament, n’hi ha una pila de semblants. Sempre per raons de profit i, encara pitjor, gràcies a l’estupidesa de molta gent (sense aquest ingredient no hi hauria profit i s’acabaria el problema). Però l’estupidesa persisteix i el tràfic iŀlegal d’animals vius o morts és un dels més lucratius que existeix.

A les selves d’Indonesia s’hi troba un ocell d’allò més curiós, que en català s’anomena calau de gorgera (helmeted hornbill en anglès), i sembla talment tret d’una iŀlustració d’animals prehistòrics, com podeu sens dubte percebre. És força gran, un metre vint a més a més d’una cua amb plumes que tota sola té entre 50 cm i un metre més, per tant hi ha alguns d’aquest ocells que passen dels dos metres. I cal afegir que el so que fa comença amb un hu, hu, que s’anima a huhuhu i acaba amb hahahaha! Com la riallada d’un boig. Suposo que sentir-la al mig d’una selva ha de fer una mica de iu-iu. Ah, i una altra dada: viu entre 40 i 50 anys, la qual cosa el situa per sota només de l’albatros laysan de les illes Hawaii, l’au més longeva del món, que en viu 68.

Aquest ocell fa uns quinze milions d’anys que és al món —déu n’hi do— i ara se’l troba a la Península de Malaia, Sumatra, Borneo i al sud de Tailàndia, per bé que cada dia és més difícil trobar-ne enlloc, atesa la caça furtiva i el tràfic iŀlegal de parts de l’ocell que hi ha. S’ha calculat que en els últims deu anys han perdut la vida cada any, per la cacera iŀlegal, uns sis mil calaus de gorgera. Però aquest número només representa els ocells que s’han recuperat (morts) del crim organitzat; en realitat és només una fracció de la quantitat que deu ser en realitat. Per això, de tenir un estatus d’espècie amenaçada ha passat a ser una espècie en perill crític d’extinció, molt crític. I s’ha d’afegir que aquest ocell necessita niar al bell mig de la selva densa, lluny dels humans, i en grans arbres de troncs molt guixuts i de gran alçada que, a més, tinguin les característiques que els calen als calaus de gorgera per tenir descendència. Uns arbres en unes selves cada dia més menudes amb tota la deforestació ocasionada per les companyies que planten palmeres d’oli.

Perquè s’ha de tenir en compte que els calaus de gorgera nien d’una manera ben inusual. Primer, s’ha de remarcar que mascle i femella són parella per vida, 30, 40 o més anys junts, i fan el niu en uns forats determinats dels arbres gruixuts i altíssims que es troben a les selves on viuen. Quan han tobat el forat adequat a l’arbre, s’aparellen. Aleshores la femella es fica al forat de l’arbre i entre ella i el mascle fan el forat més petit amb materials que troben, que només quedi una petita obertura. La femella pon un sol ou i es queda dins del forat de l’arbre durant uns cinc mesos, sense sortir mai, allí dins amb el seu poll que tarda molt a poder volar. Mentrestant, el mascle proporciona aliment a la femella i el petit —fruita, insectes, petits vertebrats—, fins que el poll ja pot volar. I tot això es reprodueix cada any. Es pot entendre, doncs, que no ajuda gaire al perill d’extinció d’aquesta espècie, per la caça i disminució del seu habitat, el fet de tenir una sola cria a l’any.

Hi ha diferentes espècies de calaus al sud asiàtic i també a l’Àfrica, però per bé que els altres també són caçats pel tràfic iŀlegal, no arriben als gran nombres del calau de gorgera. A sota en podeu veure alguns.

Que es caci el calau de gorgera de manera intensa té a veure amb el material de que está feta la protuberància que té dalt del cap. És l’únic ocell calau que no té la protuberància buida per dins, sinó totalment sólida i feta de queratina, com les nostres ungles o la banya d’un rinoceront. Fort però no tan dur com el vori dels ullals d’un elefant, i per tant més fàcil d’esculpir. I a l’Àsia, particularment a Xina, hi ha una gran demanda de caps de calaus de gorgera per fer penjolls, braçalets i altres treballs artístics molt buscats per les classes adinerades que estan disposades a pagar el que sigui per obtenir-ho. Si hi afegim que avui en dia ja no es tracta de quatre gats que van per la selva a la cerca d’un calau, sinó grans mafies xineses que paguen sucoses quantitats de diners a la població local, empobrida i amb moltes necessitats, per tal que els hi proporcionin aquests ocells o els duguin allí on són, no és estrany que aquests ocells estiguin a punt d’extingir-se. Ha esdevingut una cacera en pla industrial, com passa amb l’ejiao, amb les aletes de tauró, amb els ullals dels tigres… S’usa com a decoració i esdevé un senyal de diners i poder per els nou rics xinesos que ho prefereixen al vori dels elefants. Estranyes modes de persones estúpides que es mereixen que els hi tallin a ells el cap.

Us recomano aquest vídeo, és molt bo. A més té imatges que jo no puc posar aquí.

Benvinguts a la primavera de Toronto

Ja he començat a fer classes (online) una altra vegada —la setmana que s’acaba ha sigut la primera del curs d’estiu—, quan feia sis dies que havia acabat les notes del curs d’hivern. Sis dies no pas per vacances sinó per preparar el curs d’estiu que pronosticava (la preparació) menys complicada que de costum, atès que ja coneixia totes les idiosincràsies de la platafoma en línia, després de tres anys de trencar-m’hi el cap (sobretot el primer). Però, ai las, els programadors d’elit que tenim van decidir que havien de justificar el sou milionari que cobren i, per tant, han renovat la plataforma de dalt a baix. I què han fet? Doncs per exemple posar moltes coloraines i dibuixets perquè agradi més als estudiants, però que dificulta la tasca dels professors acostumats a uns altres símbols; també han canviat totes les coses de lloc sense cap raó lògica, han complicat força com crear exàmens online i hem hagut de començar el curs d’estiu sense que els canvis estiguin acabats del tot, per la qual cosa hem de contactar sovint els informàtics de la universitat (no els programadors) que tampoc acaben d’entendre els canvis i no poden ajudar gaire.

A més de la feina amb les classes, m’he passat gran part del dissabte barallant-me amb biblioteques, amazon i altres llocs a la xarxa, perquè s’equivoquen amb el que està escrit en català i et foten spanish o de vegades francès. Em donen molta feina cada cop que intento que ho corregeixin, cosa que només aconsegueixo cap a un 5% del total d’intents.

Amb tot plegat, m’he dit que l’entrada d’avui serà de fotografies que he fet les últimes dues setmanes. A la fi es poden fer fotos que no siguin de grisor, manca de vegetació i lletjor. La natura ha revifat de sobte i ha florit amb rapidesa. El divendres, a més, vaig anar per unes coses mèdiques a una clínica molt lluny, i a la tornada em vaig aturar al High Park.

Al meu barri

Passeig del filòsof – Universitat de Toronto

Trinity College – Universitat de Toronto

High Park

Un racoon (os rentador) jovenet en un arbre molt alt al High Park

Un racoon (os rentador) jovenet en un arbre molt alt al High Park

High Park

Del Canadà estant

La província canadenca d’Alberta crema. Tenen 110 focs forestals gegantins, dels quals 36 estan fora de control. Expliquen a la CBC que normalment en aquesta època de l’any cremen 800 hectàrees en focs forestals, però enguany en són 350.000 (3.500 km quadrats)! La gent que s’ha hagut d’evacuar de les àrees rurals, tot i que els llocs rurals són poc poblats, puja a 25.000 persones. A Alberta fa dies que les temperatures són molt amunt, entre 25 i 29 graus en zones on moltes vegades encara neva. El record de temperatura més alta enregistrada a Alberta era a la ciutat d’Edmonton, amb 26 graus un dia de principis de maig de 1931, fa 92 anys. Amb tot plegat encara bo que l’associació agrícola de la província ha aconseguit un lloc on posar els animals evacuats de les granges, però no tots els grangers han pogut treure les seves vaques i altres animals perquè eren un gran nombre i viuen en àrees molt a prop del foc, on la gent era forçada a evacuar immediatament. Fa molta llàstima.

Cada any agafo una enrabiada el 23 d’abril. A Toronto ni un mot sobre la nostra Diada de Sant Jordi, tot és sobre el dia de la llengua espanyola, la hispanidad no sé què i, a tot estirar, esmenten el dia internacional del llibre. La cantarella a les universitats (fora de les universitats la gent no sap res de tot això) és amunt i avall la llengua espanyola i els llibres en aquesta llengua. Mai he anat a cap dels esdeveniments que fan per celebrar-ho, cosa que no em perdonen. Sempre sóc la nota discordant: qui protesta, qui defensa la nostra festa de Sant Jordi (entre altres coses), qui duu un penjoll amb l’estelada, qui no apareix mai als actes promoguts per l’ambaixada o el consulat espanyols, qui treu foc pels queixals pels atacs als cursos de català. I a qui arraconen perquè no em dóna la gana de claudicar. Espanya em força a una existència molt estressant i molt solitària. A vosaltres us deu costar d’entendre, però no tenir la força de l’altra gent, d’un poble, trobar-me sola i lluitar durant molts anys per enaltir el català i els Països Catalans contra unes institucions que em poden anihilar (especialment les que representen Espanya) us asseguro que és molt traumàtic. Als catalans sempre ens ho fan tot difícil, i si defenses la teva cultura no et deixen viure.

El 2 de maig a primeres hores de la matinada (hora a Toronto) va morir el cantautor canadenc Gordon Lightfoot, de qui us vaig parlar fa uns mesos. Me’n vaig assabentar quan acabava de morir, per casualitat en entrar un moment al twitter i trobar-me amb un tweet d’un altre cantautor canadenc (per bé que ell es fa dir trobador), de qui també us havia parlat al blog –recordeu en Raffi, el cantautor per a nens? He descobert que eren amics i que en Raffi ha cantat cançons d’en Lightfoot. Em va afectar força assabentar-me de la mort de Gordon Lightfoot. Era una bona persona, un magnífic cantautor i jo sempre tenia la impressió que ens coneixíem, per bé que en persona només ens havíem vist aquella vegada de la propina fa segles, i la coincidència quan era a la universitat de McMaster. Moltíssima gent l’estimava i li van fer tota mena d’homenatges, des de grups d’amics que es reunien a cantar les seves cançons fins a retre-li un homenatge al parlament canadenc.

Acabo amb la seva cançó “Summer Side of Life”. Concert en directe de la BBC l’any 1972.

Cinemes i teatres: llegiu, si us plau

Avui dues coses. Primer de tot, dir-vos que hi ha un projecte fantàstic del qual tal vegada no en sabeu res o no gaire. Es tracta de dos cinemes i un teatre anomenats Espai Texas, a Barcelona. No en sabia res fins a fa un parell o tres de dies i em va estranyar perquè sempre cerco notícies de Catalunya, però aquesta no m’havia sortit enlloc fins ara.  Resumit: obriran dos cinemes amb peŀlícules originals, doblades o subtitulades en català, i una sala de teatre que sembla que serà molt maca. Ens diuen: preus populars, en català, obert al veïnat, amb matinals per a les escoles, sessions familiars els caps de setmana, qualitat assegurada…

Em va semblar un projecte magnífic i d’allò més necessari. A més, moltes vegades he somiat que creava un espai amb un cinema en català i un teatre, a Barcelona. Com que somio molt desperta, m’imaginava que de sobte tenia molts diners per fer tota mena de projectes, i el que tenia més pensat era aquest espai. Per això em va fer molta gràcia descobrir l’Espai Texas que és si fa no fa el que a mi m’hauria agradat poder fer.

Tenen un micromecenatge, una campanya de crowdfunding per aportacions a partir de 10 euros. Jo n’hi vaig posar, poquet que ja sabeu com estic darrerament però hi havia de contribuir! Per vosaltres és més fàcil perquè hisenda us retornarà el 80% de la quantitat que poseu. Imagineu que hi poseu 100 euros, doncs només us en costarà 20, per exemple. I heu de saber que aquesta campanya s’acaba avui diumenge. És l’últim dia per contribuir-hi! Oi que hi afegireu alguna cosa? Aneu a espaitexas.cat, cliqueu “Participa”, cliqueu “Aporta” i ja podreu veure molt clarament totes les opcions que teniu.

En segon lloc, us enllaço una entrada que vaig escriure l’any 2017 sobre un teatre molt i molt especial. Si no el vau llegir llavors, aneu-hi ara i no us en penedireu, és una història increïble! 

Un teatre al bell mig del desert

La història de la Nana i el drac

M’avanço un parell de dies amb l’entrada al blog perquè el diumenge tindreu altra feina. Avui teniu fragments de la meva història del drac de Pot, història que apareix a Més enllà del somni, com molts de vosaltres ja sabeu perquè heu llegit noveŀla, i a més la vaig publicar al blog l’any passat per Sant Jordi. He decidit que serà sempre la meva història per a aquesta diada; al cap i a la fi, en crear-la a la novel.la volia incorporar la història de Sant Jordi i el drac, però feta a la meva manera i com a llegenda de l’altre món. Apareix per primera vegada al primer llibre de la saga de la Interferència, però aquesta llegenda de l’antiguitat del país de Pot es manté a tota la meva saga juvenil i és primordial al quart llibre Ombres i flames. Potser hi haurà a qui li semblarà diferent a la llegenda de Sant Jordi i el drac, però el cas és que a través dels anys, molts dels meus estudiants de cultura catalana que han llegit Més enllà del somni (versió en anglès) s’han adonat que s’assembla a la llegenda catalana, sense que jo els ho hagui dit mai.

Aquest episodi de la Nana i el drac, a Més enllà del somni, té més de 30 pàgines, per tant us el resumiré, sense fer gaire spoilers, i us en copiaré alguns fragments (color blau).

Un dels personatges principals de la saga de la Interferència es diu Tam, té 11 anys (a la primera noveŀla) i és fill d’immigrants que van anar-se’n de l’empobrit país de Pot al país dictatorial de Rocdur, on han acabat esdevenint no gaire més que esclaus. Una de les característiques més notories d’en Tam és el seu gran talent per contar històries, i moltes vegades n’explica al Cap de l’exèrcit de Rocdur (les raons d’això les podeu llegir a la noveŀla).

L’episodi comença amb en Tam que explica un història molt antiga de Pot (d’on ve la seva família). És a la casa del Cap de l’exèrcit rocdurià, i amb el Cap hi ha també la seva filla Tariana. En Tam conta els orígens dels potians a les selves de Pot, com han d’anar al desert per fugir d’un drac verd (o ‘animalot’, per capricis del Cap) que se’ls menjava, com s’instaŀlen en unes muntanyetes amb coves on hi ha una font, com cacen serps grogues molt grosses per menjar, i com de tant en tant van fins a la selva a proveirse de peixos i més aigua. En aquestes incursions, de vegades el drac verd es menja algú.

Un dia el drac es menja el pare de la Nana, una noia molt llesta que dibuixa la història de Pot a la paret d’una cova, i a més canta molt bé. I ens explica en Tam:

—La Nana estava molt trista amb la mort del seu pare, i aquella nit va caminar pel desert cap a la selva i va asseure’s a terra prop d’on començaven els arbres. Allí, la Nana va alçar els ulls al cel i es va posar a cantar una cançó molt trista —en Tam beu un glop d’aigua—. Jo no sé cantar com la Nana però la cançó feia així:

T’he esperat, pare, dalt les muntanyes mirant molt lluny
on el verd esclata i l’aigua fa pampallugues de llum.
T’he esperat sota la forta calor que baixa del sol
fins que les primeres ombres m’han parlat d’un incert retorn.
I ara és de nit, i ploro al desert la tristor per la teva partença.

—Després de cantar la cançó, la Nana va caminar fins gairebé la selva i va dir: “Adéu pare”. I ja se n’anava cap a les muntanyes quan una veu poderosa va dir: “Qui ets, dona jove?”. La Nana va sentir un calfred a l’esquena però es va girar cap a la selva on es veia una forma molt grossa amb tot de dents que resplandien en la foscor. “Em dic Nana”, digué ella amb claredat, mentre aguantava el tremolor que l’envaïa. “Cantes molt bé, Nana. Per què no cantes per a mi?”, va dir l’animalot, ja que era l’animalot qui li parlava. La Nana va sentir un gran odi cap a aquell monstre que s’havia menjat el seu pare i ara li demanava que li cantés, de manera que sense dir res més la Nana va tornar cap a les muntanyes, i mentre caminava allunyant-se de la selva sentia la veu forta de l’animalot que deia: “Torna, Nana, canta per a mi. No et menjaré, només vull que em cantis”.

—Quines penques aquest animalot —fa el Cap—. A més a més de menjar-se-li el pare, volia que li cantés. No ho va fer pas mai, oi?

—Bé, ara us explicaré què va passar —diu en Tam, i el Cap torna a aclucar els ulls. . .

—. . . La Nana no cantava ni tampoc no dibuixava. La seva mare i la seva germaneta, que també sentien una gran pena, s’entristien més encara en veure la Nana tan apagada. L’únic que feia la Nana ara era anar-se’n per les muntanyes a donar cops amb pedres, així tot el dia, una contra l’altra, pam, pam, pam.

La història continua amb la Nana polint la pedra, mentre diu: “L’haig de fer més punxeguda”. A la fi la Nana comunica a tothom que se’n va a la selva a cantar-li al drac verd, així no tornarà a menjar-se ningú.

—. . . I aquella mateixa nit, sota un cel ple d’estels, la Nana va caminar pel desert cap a la selva, acompanyada de tots els potians. . . . En arribar als arbres, va alçar la veu: ‘Sóc la Nana i vinc a cantar-te!’ Es va sentir un cop violent a l’aigua i la forma enorme de l’animalot aparegué entre els arbres. ‘Vine aquí, Nana’, digué una veu forta que venia d’una boca plena de dents, i la Nana s’endinsà en la foscor de la selva i no se la va veure més.”

—No se la va menjar, oi? —vol saber la Tariana.

—Bé, els potians van romandre allí, a frec de la selva, una bona estona, escoltant la bonica veu de la Nana, i després van tornar a les muntanyes. . . . Van passar els dies i la Nana seguia a la selva amb l’animalot. Tot just trencava l’alba l’animalot es despertava a la llacuna donant cops de cua i cantussejant i, tot seguit, es capbussava. La Nana, que s’havia despertat amb l’enrenou i l’esquitxotejada d’aigua, s’agenollava a la vora mirant dins l’aigua d’on emergia allà mateix on era ella el gros cap de l’animalot amb un somriure sinistre tot ple de dents. “Canta, Nana”, li deia, i ella li responia: “Primer he de menjar o no tindré veu per cantar”, i es posava a menjar fruitetes mentre l’animalot s’impacientava i donava més cops de cua a l’aigua deixant la Nana tota xopa. Quan havia menjat prou, la Nana s’asseia i començava a cantar, i l’animalot es quedava quiet dins l’aigua, escoltant sense moure’s; només se li veia la banya verda dalt del cap, els forats del nas i els ulls negres. Després de molta estona cantant la Nana deia: “He de dormir perquè si no dormo no tindré veu per cantar”, i s’arraulia a dormir. Si l’animalot donava cops de cua a l’aigua la Nana s’enfadava i li cridava: “Estigues quiet, que no em deixes dormir i no tindré veu!”, i l’animalot deixava de donar cops de cua i se n’anava per les llacunes a caçar durant una estona. A vegades l’animalot sortia de l’aigua mentre la Nana dormia i es quedava al seu costat mirant-se-la o jeia també per dormir. Quan es feia fosc la Nana tornava a menjar, a cantar i ja molt entrada la nit tornava a dormir.

—I amb tot això els potians anaven a la selva? —pregunta la Tariana.

—Sí, —contesta en Tam—. Anaven a la selva molt sovint ara, ja que l’animalot no va tornar-se a menjar cap més potià, però no veien mai la Nana perquè, quan els potians s’endinsaven a la selva, l’animalot feia pujar la noia al seu llom i se l’enduia selva endins per les llacunes. I així anava tot fins que va arribar el que els potians anomenem La Diada de la Sang.

—La Diada de la Sang? —fa la Tariana—. Recordo que quan era petita hi havia un dia a l’any en que tots els potians abans d’anar a la feina picaveu de mans i us posaveu garlandes verdes, i la mare deia que celebraveu La Diada de la Sang que era una celebració potiana molt antiga.

—Sí —afegeix el Cap—, i feieu un aldarull insuportable, per això el Castell ho devia prohibir.

—No era un aldarull, pare, recordo que era una celebració molt interessant.

—Si el Castell ho va prohibir és perquè no era res de bo —diu el Cap mig enfadat, incorporant-se a la butaca—. Però vinga, Tam, explica què més va passar.

—Doncs un dia, de bon matí, quan l’animalot va començar amb els seus cops de cua i la cantarella, es va adonar que la Nana ja no dormia i que tampoc no s’estava agenollada a la vora de la llacuna esperant-lo per dir-li que havia de menjar o no tindria veu. La Nana s’estava més enllà de la vora, dreta, les mans als malucs, mirant cap a on era ell. L’animalot va solcar l’aigua fins prop d’on era la noia i li va dir: “Què et passa, Nana bonica? No vols menjar?”. “No tinc gana” va dir ella. “Vols cantar?”. “No, no vull cantar, no vull cantar-te mai més”. L’animalot va donar un cop de cua a l’aigua tot enfadat i va cridar amb una veu forta com un tro: “Has de cantar!”. “Doncs no et cantaré perquè no m’agrades gens”. I ara sí que l’animalot es va enfadar de debò i vinga a donar cops de cua a l’aigua esquitxant-ho tot i fent fugir tots els ocells i els micos, espaordits de l’escandol que feia. I després de molts cops de cua va calmar-se una mica i li va preguntar a la Nana: “I per què no t’agrado?” “Perquè ets dolent. T’has menjat molta gent. No tens cor”. “Sí que en tinc!”, va cridar l’animalot. “No m’ho crec”, va dir ella. “Et dic que sí que en tinc!” I la Nana li va dir: “A veure, vull escoltar-lo”. I l’animalot va sortir de l’aigua i va caminar fins on era la noia.

En Tam s’adona que hi ha molta tensió a l’habitació, fins i tot el Cap té els ulls cansats ben oberts mentre mira en Tam amb expectació. El nen prossegueix.

—La Nana va posar l’orella al costat de la pell gruixuda de l’animalot i va dir: “Veus com no en tens, no sento res”. “Perquè és a sota” digué l’animalot, “t’has de posar a sota”. Però l’animalot, tan gros com era, tenia unes potes ben curtes, de manera que la Nana li va dir: “No em vull posar a sota perquè m’aixafaràs”. Així que l’animalot s’estirà a terra de panxa enlaire, on tenia una pell molt més fina. La Nana s’enfilà sobre la panxa i anà posant l’orella i escoltà fins a trobar el lloc exacte on bategava el cor de l’animalot. I mentre li anava dient “sí que en tens, sí que en tens”, la Nana es treia a poc a poc la pedra llarga i punxeguda que portava amagada sota les corretges de la cuixa. Però quan tenia el braç alçat amb la pedra, l’animalot va aixecar el cap i ho va veure. Els ulls de l’animalot i els ulls de la Nana van restar un instant en una sola mirada, fins que amb una rapidesa sorprenent la Nana va clavar-li la pedra al cor. L’animalot no va tenir temps ni de fer “ui”, i quedà mort.

A l’habitació tots s’han quedat muts. Només se senten els espetecs que fa la llenya a la llar de foc. A la fi, el Cap trenca el silenci aplaudint tot content.

—Vaja, vaja —diu—. Quina noia aquesta Nana. Si tots els potians fossiu així us podríem donar feina a l’exèrcit.

En Tam no diu res de que potser als potians no els agradaria treballar a l’exèrcit, i es disposa a acabar la història.

La part que ve després, fins a acabar amb aquest episodi, és majorment sobre la sang del drac, que té el poder de fer sortir una cosa (no és una rosa, no), però haureu de llegir la noveŀla per saber de què és tracta.

El desert

Aquests dies estic moltes hores asseguda corregint exàmens i en reunions, i ara i adés la ment fuig de totes aquestes coses i em du a la meva nissaga de la Interferència. De primer sento una fiblada dolorosa i molt trista al pit, perquè no es van publicar totes les noveŀles de la saga, però acabo recordant amb amor els meus personatges i les seves aventures. Aquest matí recordava un dels episodis del viatge d’en Tam a Les urpes del drac. I he pensat ja era hora de tornar a la saga en aquest blog que, al cap i a la fi va néixer per parlar de la saga de la Interferència. A sota teniu la primera part del capítol “El desert”, amb el nen Tam i el seu lleó Groc. (Les plantes farcides que aparèixen, per cert, són figueres de moro).

Quan ja fosqueja en Tam s’asseu en aquell terreny ressec, tot esquerdat fins qui sap on, i es pregunta quan deu faltar per arribar a les muntanyes. El paisatge és sempre igual: la plana grisosa fragmentada i l’horitzó per totes bandes. Sort que d’ençà de l’ocàs es pot respirar més bé, la calor ha amollat força i bufa un ventet que fa revifar; altrament no haurien pogut fer l’últim tram.

En Groc s’ha ajagut al seu costat. El pèl se li comença a notar asprós; tan lluent com encara el tenia a La Grossa —li deu haver disminuït molt l’aigua acumulada—. En Tam li deslliga les corretges amb què arrossega uns grossos bots de cuir amb aigua, posats sobre uns pals, tal com transporten les coses els surans. N’obre un i mulla un drap que es passa per la cara. Veu que ha quedat brut de sang, dels llavis secs, plens de petites ferides, de tot el dia en aquell desert gris. L’esprem bé i s’empassa cada gota dins la gola seca. Torna a mullar-lo i s’ocupa una estona dels ulls i del musell d’en Groc —tenen un aspecte penós—. Li fa obrir la boca i el gat rep una bona quantitat d’aigua d’un bot. En Tam també beu força.

La calor no se sent gens quan el cel esdevé blau fosc, travessat per una grossa llenca bronzejada que s’esvaeix a poc a poc. I tot s’omple d’estels, tot tot ple, tant que no sembla haver-hi lloc ni per un més. En Tam, estirat sobre la terra dura, la mirada als puntets de llum per assegurar-se d’on queda l’estel del nord, pensa que s’han de posar en marxa, ara que fa fins i tot fred i han descansat com cal, perquè la parada que van fer sota el tendal de fulles durant les hores de calor forta no els va donar gaire repòs amb aquella calda insofrible que feia. Mengen peix assecat, tornen a beure i parteixen.

Dues figures menudes sota la gran nit estelada del desert.

Fa dies que avancen: una caminada tota la nit, un llarg descans sota el tendal, una caminadeta abans de fer-se fosc, parada per refer-se i tornem-hi. Cada dia igual, sempre cap a ponent, per la ruta del Llarg Camí que han prosseguit des de La Grossa. Les terres grises queden endarrere i ara van per un terreny sorrenc d’un groc apagat. Ambdós porten el cap embolicat amb trossos de mosquitera per protegir-se del sol; de fet, en Tam ha aprofitat la mosquitera també per cobrir-se fins als peus. Beuen dels grans bots que duu en Groc. Les muntanyes no es veuen enlloc.

El terreny ha esdevingut més compacte, amb petits rocs escampats i plantes farcides que en Tam va aprendre a apreciar quan era al campament d’en Coixà. Les fulles, carnoses i amb espines, contenen aigua i els creixen fruits comestibles. Quan en troba, mentre en xucla la polpa i menja els fruits, es pregunta si indiquen la proximitat de les muntanyes. Però cap no se’n veu.

Un matí, sota el sol que ja abrusa, en Tam es penedeix d’haver abandonat el tendal, incapaç d’arrossegar-lo un dia més. Com s’ho faran sense res amb què aixoplugar-se del sol? No hi vol pensar i es concentra a fer moure les cames. Al seu costat en Groc avança a poc a poc. Ell també camina lentament i amb el cap cot, però un moment que mira enllà li sembla veure una muntanya. De seguida es fa ombra als ulls: tanmateix, no pot distingir bé què és allò que veu. En Groc se li acaba d’ajeure i tindrà feina per fer-lo moure, però ell també voldria estirar-se i quedar-se allí fins que el sol l’assequi, el cas és no haver de caminar. Es torna a posar la mà sobre els ulls: asseguraria que al lluny hi ha alguna cosa més que la planura calenta.

—Groc —la veu li surt ronca i a penes audible—, aixeca’t, t’has d’aixecar, només caminarem una mica més, de debò, ja es veuen les muntanyes, em sembla.

Aconsegueix mobilitzar el gat i avancen, apàtics, cap a aquella forma llunyana. Però què hi fa allí? En Tam no ha sentit mai res de muntanyes aïllades. I sembla ben petita, un turonet, potser. Ja quasi hi són i no, no és cap muntanya, sinó una roca, molt voluminosa però senzillament una roca. Decebut, en Tam s’hi va apropant, i s’adona que no només hi ha plantes farcides, sinó també uns arbustos. Quan hi arriba es despenja a la seva ombra i crida a en Groc que s’ha ressagat. Agafa el drap i es mulla la cara i els canells, beu, es treu l’embolcall del cap. El gat es desploma al seu costat i de seguida en Tam el mulla i li fa beure el que queda d’un bot.

S’ajeuen, aixafats per la calor i el cansament, i deixen passar el temps. Més tard, quan el sol els escalfa per aquella banda, es mouen fins a la nova ombra. Allí la roca sobresurt com un sostre i a sota la sorra es humida. Es miren un moment i, encoratjats, es possen a fer un forat.

—Què deu ser, Groguet? Es nota tan moll…

De cop i volta comença a pujar aigua i immediatament en Tam omple un dels petits bots que porta ell. Tot seguit en Groc s’hi aboca assedegat i beu una bona estona perquè l’aigua continua pujant. Fins que s’acaba, del tot. En Tam beu del bot que ha omplert. Encara en té dos més, amb aigua, però els que arrossegava el gat es van acabar i els han abandonat pel camí. Com duran l’aigua quan retornin a la selva? Ara no hi vol pensar, ara només té esma per donar peix assecat a en Groc —tot el que els queda— i menjar-se uns fruits de les plantes farcides. En acabat, se li tanquen els ulls.

Es desperta de cop, amb fred, i s’adona que gairebé són a trenc d’alba. Com s’ha adormit tant de temps? Han perdut tota la nit, quan va bé per fer via! Està molt fatigat, però s’ha d’espavilar i aprofitar abans que pugi el sol. Sacseja en Groc que no li fa cap cas. Agafa un dels dos bots petits i en beu mig; a en Groc li fa beure l’altra meitat. Ara només els queda el bot que en Tam duu encara ple. Han d’arribar a les muntanyes prest o es moriran de set i de gana, però quan falta per arribar-hi? A la part de llevant just es desvetlla la llum de l’albada, però a ponent no es veu l’horitzó perquè encara és fosc.

Ja aixecat el dia, en Tam observa que el terreny és ple de petits matolls polsosos. S’aparta la toca que duu al cap i que li tapa mitja cara i aleshores les veu, o això li sembla: un esbós al lluny, com una carena de poca alçada. Mulla el musell d’en Groc i es fica el drap a la boca, xuclant la humitat que hi troba, mentre apressa la marxa.

El sol comença a picar quan es fan clares unes muntanyetes totes retallades que no poden ser altra cosa que les famoses muntanyes. Torna a mullar en Groc i beuen l’aigua de l’últim bot. I si a les muntanyes no hi ha cap font? Han passat tants i tants anys d’ençà de la història de la Nana, incomptables generacions, canvis a Pot. Gairebé tot el camí que han fet des de La Grossa eren selves i ara és desert. Qui li assegura, doncs, que encara se sent el pic, pic, pic del degoteig de la fonteta a la cova? Potser ja no hi ha aigua, potser ni tan sols hi ha coves, potser tota la història de la Nana només és una cosa per explicar vora el foc, potser mai no va passar.

Intranquil, continua endavant.

Ja són al peu de les muntanyetes on s’hi han fet visibles diverses obertures: les coves! Cap al nord en Tam albira una entrada gran amb una esplanada al davant on es veuen palmeres. Palmeres? No havia sentit mai que hi haguessin arbres, allí. Ben mirat, tant li fa, només vol arribar a aquella cova que ha de ser la que té la font. Una mica més sense defallir i podran descansar i beure. Però entre el sol abrusador, la set i l’esgotament, i que el terreny fa pujada i que el pedruscall es desprèn sota peus i potes, arribar a dalt no és gens fàcil. Es gira per acuitar en Groc i es queda sense alè. El gat és estirat, més avall, sense bellugar-se.

—Amunt, Groc, amunt! Hem d’arribar a la cova! —sembla que la gargamella resseca se li obri de dalt a baix; tan mal li fa que té un rodament de cap i cau sobre mans i genolls.

Acluca els ulls i es deixa anar. De cara a terra, extenuat, respira la pols que se li fica als narius i a la boca. Se li han anat les poques forces que li restaven. No és capaç ni de baixar fins a on és en Groc ni de continuar amunt, ni tan sols d’aixecar el cap. I tan a prop com és de la cova.

L’ardor del sol s’incrementa per moments; ja deu ser prop del migdia i poc tardaran en Tam i en Groc en ser unes pelleringues dessecades. I aleshores alguna cosa pessiga la mà del noi. Instintivament l’aparta. Deu ser la picada d’una serp? Així acabarà més de pressa, però aixeca el cap i es troba amb un ocellot negre, ben negre, bec i tot. Veu visions? Aconsegueix asseure’s i l’ocell fa una volada fins a un arbust des d’on l’observa. Hi ha un munt d’ocellots negres, per allí, i semblen vigilar-lo. Més avall, en Groc continua immòbil, envoltat d’ocells. Sense forces, en Tam els llença un roc que cau allí mateix. I horroritzat veu que un parell d’ocells han començat a espicassar el gat. No, no! Només ho pensa, perquè de la boca només li ha sortit un gemec. Li trauran els ulls, se’l menjaran viu! Però no sap si encara n’és, de viu.

Coses

Avui poca cosa que estic cansadíssima i em fa mal tot. Com si tingués febre, però és un atac de fibromiàlgia, que els conec molt bé. I tot el dia que corregeixo llargs exàmens perquè ja som al final del curs. Al maig comença el curs d’estiu i espero que m’envieu bones vibracions per tal que no l’eliminin com va passar l’estiu passat, us en recordeu? El departament, a l’altre campus, va haver de canceŀlar tots els cursos d’estiu (si ho recordo bé n’eren 6) perquè quasi no hi havia estudiants matriculats, una cosa mai vista. Jo vaig perdre els dos que havia de fer, que a l’estiu són molt intensos i cobrem el doble, per tant vaig perdre l’equivalent a 4 cursos de sou. Encara arrossego les conseqüències. Per aquest estiu s’acaba d’obrir la matricula i ja tinc 15 estudiants de cop i n’espero molts més –malauradament només tinc un curs (i un altre professor un altre) perquè el departament no s’ha volgut arriscar a obrir-ne més i acabar en una batalla amb un degà empipat com va passar l’estiu passat.

Tot avui, dissabte, corregint exàmens i fent petits descansos d’uns minuts quan recorria el twitter d’esma. Gens d’energia ni per pensar. Mentre berenava (en dic berenar però és un dinar molt tard) he llegit l’editorial del VilaWeb, sobre la barbaritat que passa al Carmel amb milers de turistes a tota hora, sense deixar dormir i que truquen a mitjanit a les cases per demanar tabac o escalfar aigua! És el segon article que llegeixo sobre el tema i aŀlucino. Com es pot permetre? I com es pot permetre que a dotzenes de llocs de Barcelona tot de turistes joves i bàrbars beguin com cosacs i ho embrutin tot. De fet, com es poden permetre tantes i tantes coses que es permeten? I diuen que aquest estiu serà terrible, que hi aniran més turistes que mai, que ni s’hi podrà viure. Quan no hi ha prou aigua? De debò que no entenc res. Quina ximpleria és aquesta: no hi haurà prou aigua però s’haurà de repartir amb una allau com mai s’ha vist de turistes? Que estem en una crisi climàtica! Cal dedicar-se a les industries locals, a tenir prou habitatges i adequats a les noves necessitats, i menjar suficient sense haver d’importar, res de dependre d’importacions per a productes de necessitat. I, no cal dir, res de camps de golf. He llegit que encara els reguen cada dia, però s’està restringint l’aigua a molts pobles. Quina bogeria!

Ho deixo aquí perquè estic de mal humor de tanta estupidesa, i no m’hi veig de cansament.

A sota algunes captures de pantalla dels enregistraments de les meves classes que ja s’han acabat. Veureu que en tinc dues amb un paisatge al darrere: el poble de Pals i el Montseny. Al final n’hi ha unes que vaig fer fa dos dies a una de les sortides de la Universitat de Toronto, a tocar casa meva. Han estat les primeres que he fet des del desembre.

Com he dit altres vegades, us respondré els comentaris de la setmana passada de seguida que aconsegueixi una mica d’esma.

El misteri de les aigües de Cape Town

He estat a punt de canceŀlar l’entrada d’avui, per manca de temps, però aquí sóc perquè us vull parlar d’una cosa molt curiosa. Espero que us interessi.

Com que li he hagut de posar un títol, m’he decantat per “El misteri de les aigües de Cape Town” (també hagués pogut ser “Poden alguns animals desenvolupar una cultura?”), perquè durant mesos, al fons marí de la costa sud-africana prop de Cape Town, es trobaven nombrosos cadàvers de grans taurons, per exemple taurons blancs, al quals se’ls havia extret el fetge –res més que el fetge. Tot un misteri perquè cap animal marí fa això, ni els humans tenen cap predilecció pel fetge dels taurons.

No aconseguien descobrir el culpable i els cadàvers de taurons anaven en augment. Els biòlegs de Cape Town no tenien una explicació plausible i l’únic que se’ls acudia era pensar en les orques, però tot i que ataquen i mengen taurons no es mengen només el fetge. A més, les poques orques que hi havia en aquella costa s’atipaven de foques.

A la fi, l’abril de 2016, sis mesos més tard del descobriment dels primers taurons mutilats, quan 19 cadàvers de tauro sense fetge van ser arrossegats per les onades fins a la platja, la biòlega marina Alison Kock i el seu equip van fer una necròpsia als taurons. L’extracció del fetge havia estat fet amb una gran precisió: un forat exactament on és el fetge i res més del tauró estava tocat. Però l’Alison va trobar una impressió de dents que corresponia a un sol predador: l’orca.

Ara tenien confirmació de qui era el culpable però encara no s’entenia el motiu perquè no se sabia de cap orca que es dediqués a extreure el fetge dels taurons, i menys amb aquesta precisió, en comptes de menjar-se’l sencer.

De seguida, però, van pensar en dues orques mascles, dos germans que feia temps que s’estaven prop d’aquella costa i a qui anomenaven amb els termes nàutics Port (babord) and Starboard (estribord) perquè tenien una característica ben peculiar: les aletes dorsals totes corbades, Port cap a l’esquerra i Starboard cap a la dreta. I, efectivament, es va poder comprovar que eren ells els autors d’aquesta matança. S’havien especialitzat en el fetge dels taurons, però com per tenir prou aliment els calia al dia un fetge per barba (o per aleta), vet aquí el munt de taurons morts.

Aleshores, l’any 2017 es va saber que a l’àrea de Gansbaai, també prop de Cape Town, s’havien trobat tot de taurons sense fetge. Hi va anar un equip de biòlegs, i amb qui es van trobar? amb Port i Starboard. Però no va ser fins l’any 2022 que es va aconseguir filmar des d’un helicopter la cacera d’un tauro blanc per part de les dues orques. 

Tot això és prou curiós, però el que em va cridar més l’atenció fou descobrir que Port i Starboard no es limitaven a extreure els fetges ells, sinó que ensenyaven a fer-ho a altres orques del seu entorn. No ens oblidem que les orques són mamífers, inteŀligents, molt sociables i solen caçar com els llops (se’ls ha comparat), en grups coordinats. El misteri de per què ho fan, de extreure el fetge, no s’ha resolt, però hi ha diverses hipòtesis per part dels experts, i la que sembla prevaler és que les orques han desenvolupat aquest nou comportament per preservar les dents que se’ls hi fan molt malbé de mossegar la duríssima pell dels taurons. Anar directe al fetge, que és gros, tou i nutritiu, sense haver de mossegar i estirar i fer força amb les dents els estalvia perdre-les i morir.

S’ha descobert que animals com les balenes i els dofins (les orques són de la família dels dofins) tenen un tipus de cultura que no es limita a tàctiques de caça, sinó que tenen, entre altres trets culturals, dialectes o cerimònies de salutació, coneixements que transfereixen a les noves generacions. Cultures que, a més, són diferents entre els diferents grups; per exemple, un grup d’orques parla un dialecte ben diferent d’un altre grup, fins al punt de no entendre’s quan no es tracta simplement d’un dialecte sinó d’una llengua. I les seves tradicions evolucionen i s’hi incorporen nous comportaments, com ara l’extracció del fetge dels taurons.

Unes cosetes i una tragèdia

Ja sóc aquí. Han estat unes setmanes molt difícils amb feina per un exèrcit, i problemes de salut a dojo, alguns segur que per esgotament i no dormir com ara molt dolor als ulls; treballava amb un sol ull, l’altre tancat perquè descansés i no em fes tan mal, fins i tot a la classe presencial. També se’m va afegir el que semblava ser una cosa molt seriosa amb la salut del meu fill, pero el dijous vam saber que havia estat una falsa alarma. La feina continua però he aconseguit posar una micona al dia l’acumulació que tenia. D’escriure ficció res, no trobo el temps i acabaré boja.

A Toronto continuem amb una tempesta de neu i vents molt forts cada setmana, que cau sempre en divendres i dissabte –fa una setmana a casa ens vam quedar sense electricitat de mitja nit a mitja tarda, però vaig poder llegir literatura! Com que no tenia ordinador i no podia fer la feina de la universitat, doncs em vaig instaŀlar a llegir –va ser com tornar al paradís perdut.

Avui hem tingut el president dels Estats Units a Ottawa. El país veí, després d’anys d’insistir (i amb el suport del Quebec), ha aconseguit sortir-se amb la seva i ara tenim un nou acord pel pas de Roxham Road. Molt trist.

A la llarguíssima frontera entre el Canadà i els Estats Units hi ha uns passos oficials, algunes zones que no estan vigilades però que molta gent hi ha perdut la vida provant de passar, i també el pas de Roxham Road entre l’estat de Nova York i el Quebec. Aquest és un pas no oficial però Canadà fa la vista grossa i cada any passen per allí cap a Quebec unes 30,000 persones que cerquen asil. Un cop al Canadà i un o dos kms dins del país hi ha un centre on aquesta gent demana asil. Els duen generalment a Montreal on es queden mentre es fan els papers. Si algú resulta ser persona non grata el deporten, altrament aquesta gent es queda al Canadà. Molts casos són de mares soles amb nens petits, de vegades nens de mesos, però també hi ha homes, dones i parelles que han fugit per qüestions de perill o de necessitat d’una vida digna. La majoria són africans subsaharians i també d’Haiti (el Quebec els hi va molt bé perquè ja saben francès), d’altres són gent de Colòmbia o Veneçuela. Un gran nombre dels africans són del Congo (República Democràtica del Congo) i del Camerun, generalment mares amb criatures, però també d’altres. Aquests tenen el viatge més llarg: de la costa d’Africa amb vaixell o si poden amb avió fins al Brasil; aleshores cap a Colòmbia i de camí a Panamà han de passar a peu per l’anomenat Tap del Darién, una de les selves més perilloses del món (hi moren anualment 10,000 migrants) i un dels llocs més humits del planeta, on continuament t’enfonses al fang i d’on molts no en surten, bé ofegats en rius cabalosos que han de travessar o bé atacats per un animal o, més sovint, pels bandolers, o moren de ferides o microbis. Tarda entre set i catorze dies per fang i aigua travessar el Tap del Darién. Si ho aconsegueixen (recordem que molts són dones o parelles amb criatures), han de continuar cap al nord, i per tant passar per tota l’Amèrica Central, Mèxic i els Estats Units, a base d’autobusos i llargs recorreguts a peu. I un dia, alguns arriben al Canadà pel pas de Roxham Road.

Aquí teniu un bon documental de la PBS sobre la travessa de migrants pel Tap del Darien.

Ahir, dissabte, diverses persones van arribar amb autobús a Roxham Road cap a la una de la matinada. No van poder entrar al Canadà. Hi havia tot de policia canadenca que els hi va barrar el pas. “Llàstima, si haguessiu arribat fa una hora…”. Perquè a les 12 de la nit s’havia fet efectiu l’acord entre els dos països i el pas de Roxham Road quedava tancat indefinidament.

Ara els Estats Units segurament deportaran tota la gent d’aquest autobús.

Les expressions d’aquelles persones, fins i tot dels nens, eren colpidores. Arribar una hora tard i una burocràcia més freda que el vent gelat que feia al pas de Roxham Road els ha destrossat la vida.

Avui res

Ho sento, no me’n surto, no sé com fer-m’ho per acabar tot el que tinc acumulat amb les classes. Treballo sempre, no us en podeu fer una idea, fins i tot menjo asseguda a l’escriptori i fent feina. Per tant avui no hi ha res al blog.

El paisatge només és una foto de fons en una classe online

Fins d’aquí una setmana. Una abraçada!

Més contundència, inteŀligència artificial i longevitat

Estic molt cansada, cansadíssima. Només treballo, cada dia més, cada dia s’ha de treballar més per tenir menys. Tinc unes ganes de senzillament asseure’m a llegir un llibre!

Suposo que tothom està assabentat del vídeo de la noia ignorant, prepotent, incompetent i absolutament imbècil que treballa a l’Hospital Vall d’Hebron, suposadament d’infermera. No cal, doncs, que parli del vídeo, però voldria dir que em sembla increïble que en comptes de que l’hospital, o qui en sigui l’encarregat, la fes fora immediatament resulta que està de baixa per l’estrès dels insults que ha rebut i, en conseqüència, els catalans que viviu allí li continueu pagant el sou. Però encara em resulta més patètic que gent catalana comenti que ara li fa llàstima la noia; o que quan en Lluis Llach ha dit al twitter que se l’ha de fer fora, tot de gent (només parlo de catalans independentistes, no dels altres) li respongui que exagera, que pobra noia, que és molt jove, que una equivocació la pot fer qualsevol. De debò que aŀlucino. D’una puntada de peu l’enviava jo a casa seva, i sense fer-me cap, cap, cap, llàstima! Què és tanta bajanada? Més contundència, caram, que resultem patètics! Andante con brio, catalans!

Recomano llegir aquest article del VilaWeb escrit per una infermera catalana a Dinamarca.

Aquest any acadèmic, a les universitats del Canadà estem amb feina afegida (quan en tenim més que mai per un munt de raons) atesa l’arribada de la inteŀligència artificial del ChatGPT que pot escriure un assaig acadèmic per a un estudiant, fins i tot una tesi doctoral per bé que no pot fer una bibliografia. Doncs els nostres estudiants que fa anys no copiaven es pot dir que mai, ni en sabien, ara n’hi ha un munt que són màquines de plagiar. Perquè, a més, aquest ChatGPT és de franc, de moment. Doncs resulta que ara, tots el treballs que fan els estudiants els hem de revisar amb lupa i tenir reunions amb cada estudiant per examinar-los sobre el treball en qüestió per detectar si l’han fet ells o els ha fet la inteŀligència artificial. És una feinada com no us ho podeu imaginar, sobretot perquè aquí en molts cursos tenen treballs quasi totes les setmanes. I ja deia que no és l’única cosa afegida que tenim a la feina, però és llarg i ja ho explicaré un altre dia.

Acabo fent-vos saber que Maria Branyas i Morera, a qui segueixo al twitter i de qui us vaig parlar fa temps, el dia 3 de març va complir 116 anys. És la persona més longeva del món, però amb la ment ben clara. El dia del seu aniversari ella mateixa va fer un tweet, o comentari, on copiava un poema del poeta txec Jaroslav Seifert. Aquest va ser el seu tweet:

La meva mare, dos personatges i la correcció política

Voldria començar recordant la meva mare, perquè aquest diumenge fa quatre anys que va morir. Continuament penso amb la meva sort d’haver-la tingut de mare, sobretot perquè tal com jo era —súper activa, entremaliada, rebel (fora de casa)— si arribo a tenir una mare més convencional ho hauria passat molt malament. La meva mare era la meva millor amiga i jo d’ella, i això ha estat important a la meva vida. Tinc ben gravat a la ment les vegades que anàvem a passeig pel camp, jo encara un napbuf, i ella em contava històries de les muntanyes o dels boscos o dels animalons que ens trobàvem tot caminant i que s’estimava més que no toqués (si insistia me’ls deixava tocar i fins i tot endur-me a casa algun cargol) perquè per ella la natura era per observar-la no per interferir-hi. De vegades ens quedàvem molta estona observant uns insectes, un ocell, una sargantana… Adeu, un any més, estimada marona.

Com que aquest mes que ara s’acaba, al Canadà i als Estats Units celebrem cada any el Black History Month, us poso un vídeo amb el gran music de jazz canadenc Oscar Peterson (molta gent no sap que era canadenc). En aquest vídeo toca una famosa composició seva “Hymn To Freedom” creada l’any 1962 durant les lluites pels drets civils a tota l’Amèrica del Nord. I a continuació una cita de l’americà Martin Luther King Jr., famós precisament per la seva lluita pel drets civils.

I ja que el Dr. King parla de folls, vull expressar la meva indignació per la censura que s’ha fet a l’obra de Roald Dahl —centenars de modificacions sense que l’autor pugui dir res perquè és mort! Farta, farta, farta de tota aquesta correcció política que et trobes pertot arreu. Tot plegat és estúpid i a sobre hipòcrita, com ara amb en el cas de Roald Dahl —l’escriptora Núria Cadenes ens ho explica en un magnífic article a VilaWeb: Diuen Roald Dahl però és una mentida molt lletja. Podria escriure uns quants llibres sobre la correcció política i la hipocresia, perquè m’ho he d’empassar cada dia a la feina (és a tot arreu a la universitat) malgrat que personalment ho rebutgi i parli clar i, ves per on, m’ho han agraït un bon nombre d’estudiants cada any (estudiants d’origens molt diversos) perquè quan de debò respectes algú, es nota i no et cal amagar-te darrera cap correcció política.

Un gran cantant canadenc

A la història del Canadà hi ha hagut un gran nombre de naufragis. Són notoris els ocorreguts per tota la costa Atlàntica. També a British Columbia, al Pacífic, i a l’Àrtic. I considerant l’amplada d’alguns rius, sobretot el St Lawrence, no és estrany que també hi hagin passat naufragis. A més, és clar, tenim els Grans Llacs, de tal grandària que el llac Superior és el més gran del món. Són com petits mars, amb grans tempestes que de tant en tant enfonsen vaixells. El llac Superior tot sol ha enfonsat 240 vaixells en els últims tres segles; alguns d’aquests naufragis han estat ben sonats com el cas de l’SS Edmund Fitzgerald l’any 1975. Ah! Potser us pregunteu si m’equivoco de tema? No, no, tal com vaig prometre us parlaré de Gordon Lightfoot. Anem a pams, sí.

La setmana passada us explicava com vaig trobar-me amb Gordon Lightfoot, quan ni sabia qui era, i la propina impressionant que em va deixar (aquí). Una anècdota que mai he oblidat. A poc a poc vaig anar descobrint qui era aquell cantautor vestit tan senzill. Llavors no hi havia internet i no era fàcil com ara trobar informació, a més jo no tenia cap aparell per posar música. Per tant, va passar molt temps fins que vaig poder sentir un munt de cançons d’ell.

Gordon Lightfoot va nèixer l’any 1938 a la província d’Ontario, Canadà, en una família d’origen escocès. Encara viu a Ontario, ara a Toronto, precisament en un barri que toca el campus de Glendon, de la Universitat de York, on treballo. Canta des que era petitet, és molt conegut a l’Amèrica del Nord i molt estimat al Canadà. Molts dels gran cantants americans han emprat composicions de Gordon Lightfoot, com ara Frank Sinatra, Johnny Cash, Elvis Presley, Bob Dylan, Barbara Streisand, Harry Belafonte, Eric Clapton, The Grateful Dead i molts d’altres.

Les seves cançons es troben majorment dins el folk-rock. Solen ser tristes; parlen d’enyorança, d’amors perduts, de solitud, de rius, de llargs viatges amb tren, de pluja, de postes de sol, d’un naufragi.

Per Bob Dylan, Gordon Lightfoot és un dels seus cantautors preferits i diu que no hi ha ni una sola de les seves cançons que no li agradi. Al Canadà se’l considera un tresor nacional i ha rebut tota mena de premis, honors i medalles, una medalla li va atorgar la mateixa reina Elizabeth II l’any 2012.

Quan jo ensenyava a la universitat de McMaster a la ciutat de Hamilton (a 61 km de Toronto i hi anava cada dia), de sobte un dia de l’any 2002, mentre era allí, sento no sé què de Gordon Lightfoot, que l’han dut mig mort a la universitat amb helicòpter. La universitat de McMaster té un centre mèdic exceŀlent i de molta fama, i allí havien dut a Gordon Lightfoot, inconscient, amb un aneurisma de l’aorta abdominal. Li va agafar en un concert mentre era al camerino en un descans i la seva germana el va trobar allí a terra. Li van fer una operació vascular d’emergència. Tota la universitat n’anava plena i a mi em va afectar força. Fins i tot vaig pensar en dur-li unes flors en agraïment per la propina, però em vaig assabentar que estava en coma. Va estar en coma sis setmanes, i amb una traqueotomia. No es pensaven que se’n sortiria però es va despertar, va aguantar quatre operacions molt fotudes, tres mesos en aquest hospital de la universitat, més operacions i dos anys més tard tornava a les composicions i llançava un nou album. Uns mesos més tard ja era als escenaris. Increïble.

Durant aquells mesos que Gordon Lightfoot havia estat a la universitat de McMaster, jo cada dia, de tornada a Toronto i mentre anava cap a la parada del primer autobús que havia d’agafar, passava per davant del centre médic amb el cor oprimit. Però ja sabem que es va recuperar.

Aleshores l’any 2006 va tenir un ictus en ple concert. Durant un any no podia moure els dits de la mà dreta, però després de vuit mesos s’havia recuperat, si bé amb tot plegat estava força canviat: prim com un clau i molt envellit, pobre. Però continua actuant i fins i tot va a gires per l’Amèrica del Nord. Té una anèmia molt forta i un copet de res el duu a l’hospital, com no fa gaire que mentre era al gimnàs, on va cada dia per estar fort i poder actuar, es va donar un copet a la cama i va necessitar tota una operació. Li desitjo que pugui continuar amb les seves composicions i actuacions durant molts anys, perquè és el que vol fer, compondre i actuar, estar actiu, treballar força en allò que li agrada.

A sota us poso algunes de les seves cançons que m’agraden més i que són, a més, molt emblemàtiques. 

Per acabar hem de tornar al principi: naufragis. L’any 1975 el naufragi del vaixell americà de carrega SS Edmund Fitzgeral va ser una notícia que va xocar la gent, tant del Canadà com dels Estats Units. Es va enfonsar al llac Superior durant una tempesta. Van desapareixer el vaixell i els 29 tripulants cap a l’alçada de Sault Ste Marie Ontario, en aigües dels dos països. Durant anys hi va haver expedicions sota l’aigua per tal d’arribar al vaixell que es trobava a 161 metres de fondària en aigües gelades. Entre d’altres, hi va participar el fill de Jacques Costeau, però no va ser fins l’any 1995 que es va poder arribar als trossos del vaixell enfonsat. Quan feia poc que havia succeït la tragèdia, Gordon Lightfoot va compondre la que es considera la seva cançó de més èxit, la que li demanen a cada actuació des de l’any 1976: “The Wreck of the Edmund Fitzgerald”. Es feta com una balada i resulta molt impactant, si saps anglès. Us en poso un vídeo on hi ha tota la lletra.

Nota: us respondré els comentaris de la setmana passada un d’aquests dies, ho sento.

De quan treballava al restaurant

Quan tot just feia un any que era al Canadà, a Toronto (sempre he viscut en aquesta ciutat), vaig trobar feina en un restaurant –per penjar abrics. Era un restaurant car on hi anava gent molt rica, però a mi no em pagaven cap sou, només guanyava el que podia arreplegar amb les propines. Encara bo que compartia pis amb una xilena, una mare molt jove amb tres fills, i a canvi d’una habitació l’ajudava amb els petits, perquè no hauria pogut pagar un lloguer. Mai no li ho agrairé prou a la Dinah, si no arriba a ser per la seva generositat (a penes em coneixia i ella ho passava magre) jo m’hauria trobat al carrer.

Aquell restaurant era d’un espanyol, qui era també l’amo d’un altre, fins i tot de més luxe que aquest, on hi treballava la Dinah. L’havia vist alguna vegada que es passava per parlar amb el maître, el qual duia els comptes del restaurant. Un fatxenda, l’amo, però no l’havia de tractar (la Dinah sí i n’estava farta). El maître, d’origen italià, es deia Paolo i era un home desagradable, abusiu i que es creia el rei del mambo. Tots l’odiàvem. Tots vol dir els tres cambrers fixes, el cuiner principal i jo. Sort en tenia dels altres per evitar en Paolo i per alegrar-me una mica les hores que treballava allí. Eren tots molt agradables i em mimaven amb begudes exòtiques, cafès exceŀlents i platets amb menjar per un gurmet, quan en Paolo era al seu despatx al capdamunt del restaurant o ja havia plegat. I abans de tornar a casa, cap a les dues de la matinada, el cuiner em tenia preparat un paquet amb menjar del qual en gaudíem l’endemà la Dinah, els nens i jo.

Hi treballava tots els dies menys els diumenges i dilluns. Els divendres i dissabtes totes les taules les ocupaven parelles riques. Ells molt amables i elles insuportables (que ho fa que les dones molt riques en solen ser?). Jo m’estava en el meu racó que consistia en una mena d’armari gran amb la paret del darrere plena de penjadors i al davant un petit taulell. M’asseia en una cadira i mirava al buit durant hores i hores, perquè en Paolo m’havia prohibit fer qualsevol cosa, fins i tot provar de llegir amb aquella llum quasi inexistent. Quan ell no era per allí, els tres cambrers (he oblidat els noms, però recordo que un era espanyol, un altre italià i l’altre anglès) feien petar la xerrada de tant en tant o em duien les coses per menjar i beure.

Les propines que rebia eren força dissemblants. Els divendres i dissabtes, amb les parelles, no guanyava quasi res. Les dones aquelles em fotien al taulell uns abrics de pells que pesaven tonelades, i que havia de penjar bé sota la mirada d’harpia de la dona de torn. Dels homes rebia algún abric més lleuger i un somriure amable, que sempre ajuda. I el show era quan se n’anaven. Les harpies esperàven que el seu home recollís l’abric i anés cap a la porta, no fos cas que em deixés una propina, i aleshores l’harpia em deia que l’ajudés a posar-se l’abric i llençava al plat una monedeta que hauria servit, estirant molt, per pagar un sol cacauet. Eren horroroses aquelles nits, aburrides fins a la desesperació i tot per no guanyar quasi res. Els dimarts i dijous venia poca gent, alguna parella (tractament com divendres i dissabte) i alguns homes de negocis per parlar, suposo, de negocis (bona propina), o no venia ningú. Ah, però el dia que esperava amb candeletes era el dimecres, el dia amb partit de hockey prop del restaurant. Era fantàstic. El restaurant s’omplia d’homes (rics, això sempre), que anaven en grups per veure el partit de hockey. Arribaven aviat, sopaven sense entretenir-se i sortien després de deixar-me una propina boníssima, tots. Ja no venia més gent, ens en podíem anar aviat i jo amb les butxaques plenes de dòlars.

Una nit de dimarts, amb el restaurant buit, una tempesta de neu a fora i sense en Paolo (havia decidit quedar-se a casa), de sobte es va obrir la porta i van entrar tres homes coberts de neu. Se la van espolsar i em van deixar les jaquetes. Un d’ells, amb barba, cabells una mica llargs i roba més aviat gastada, em va deixar una jaqueta prima amb algun forat. Es van entaular i jo vaig passar a somiar desperta que era el meu entreteniment al restaurant. No s’hi van estar gaire sopant, aquells tres homes. Els dos més ben vestits van recollir les jaquetes i van esperar davant la porta al de la roba gastada que havia anat al lavabo. Jo ja tenia a punt a jaqueteta prima amb forats quan l’home de la barba va venir. Em va donar les gràcies amb una gran afabilitat, va deixar alguna cosa al plat, em va oferir un ample somriure encara donant les gràcies i va sortir amb els altres.

Jo em vaig quedar uns moments pensant si potser es tractava d’un sensellar que els altres homes havien recollit, però anava molt net per ser-ne. I vaig posar la mirada al plat de les propines. Valga’m déu i tot plegat! M’havia deixat un bitllet que equivaldria avui en dia a uns 500 o 600 euros. No entenia res. Vaig avisar els cambrers amb tot de crits i movent els braços. Aquell home s’havia equivocat i m’havia pagat el sopar a mi, oi?, no podia ser una propina! I van i em diuen que ells també han tingut propines esplèndides. Però si és un home pobre, vaig dir. Es van fer un tip de riure, perquè, em van explicar, es tractava de Gordon Lightfoot, el famós cantant de folk-rock.

En aquell temps no sabia qui era Gordon Lightfoot, però després em vaig interessar per la seva música. És súper conegut al Canadà, d’on és, i als Estats Units. Ara és un home de 85 anys que ha tingut molts problemes de salut, i cada cop que llegeixo que ha estat hospitalitzat em sap tant de greu com si el conegués molt més que d’haver-li penjat la jaqueta fa dècades. A més té fama de ser molt bona persona i d’una gran generositat.

Volia parlar-vos una mica d’ell, però seria massa llarg. Espero fer-ho d’aquí una setmana.

Fred polar i pollastres

A Toronto aquests dies hem tingut un Polar Vortex que ha cobert unes quantes províncies en una congelació profunda (deep freze). Va començar el dijous a la tarda, es va intensificar a la nit i el divendres i mig dissabte, i la temperatura ha començat a pujar el dissabte a la tarda. El diumenge a la tarda arribarem a 4 graus —el divendres a la nit vam baixar a 36 sota zero, per tant són 40 graus de diferència en menys de dos dies.

Els vidres de les meves finestres tots amb gel.

I no ens podem queixar perquè hi ha poblacions que han baixat més. A la capital, Ottawa, van arribar a 43 sora zero. Es va declarar que el divendres Ottawa era la capital més freda del món. Però d’altres poblacions més cap al nord van arribar a -48 i, encara més al nord, a -50 i -55. Avui que el polar vortex ha cobert les províncies marítimes (de l’Atlàntic), a la ciutat de Saint John, New Brunswick, han baixat a 47 sota zero i ha batut el seu record històric de temperatura més baixa.

Divendres al matí.

Sortosament, a mi m’ha agafat majorment a casa: divendres reunió a la universitat online, dissabte a casa preparant un examen i corregint-ne uns altres dos, sense temps per a res però sense passar fred. I no és només el fred per se, sinó també el vent fortíssim (80 km/h el divendres) i la possibilitat de congelació. Ens avisen que, amb aquesta temperatura i el vent, qualsevol part de pell exposada no tarda ni 10 minuts a congelar-se.

A sota una fotografia del divendres des del meu balcó. Eren les cinc de la tarda. Vaig estar força estona provant d’obrir la porta del balcó perquè estava congelada. Vaig haver de fer servir un assecador de cabells. No vaig sortir a fora perquè tot el terra era ple de gel i feia un vent huracanat; la vaig fer des de la porta però oi que ningú diria que estàvem a 35 sota zero? Quan a l’hivern fa un dia clar així, malament, solen ser els més freds.

En un mes i mig hem tingut la tempesta de neu monstruosa per Nadal i ara el Polar Vortex amb aquest fred. I aquí encara ens queden mesos hivern. M’adono que malgrat no haver aguantat bé el fred mai a la vida, com més gran sóc més el sento. Recordo que fa uns vuit anys vaig anar a fer una classe a les 9 del matí amb 42 graus sota zero. Em sembla que és la temperatura més baixa que he experimentat mai. Ara em moriria.

I què hi pinten els pollastres amb tot això? No res, cap relació amb freds polars, però ahir em vaig topar amb la fotografia d’un pollastre molt bonic. Com que fa dies que no m’aixeco de la cadira de l’escriptori, perquè passo hores i hores inacabables amb els exàmens, de tant en tant faig petites aturades i llegeixo un article o alguna coseta a les xarxes. Doncs en una aturada vaig descobrir el pollastre i en unes quantes més vaig assabentar-me d’un munt de coses sobre els pollastres, com ara que hi ha una varietat impressionant de races amb alguns que són per emmarcar-los. Del que vaig trobar primer, anomenat pollastre polonès, us en poso unes fotos a sota. Ah, i per cert, sembla que no són originaris de Polònia sinó d’Holanda, per bé que alguns experts creuen que són de terres molt més orientals i que van arribar a Europa amb els mongols.

Gall polonès

Gallina polonesa daurada

Gallina polonesa de cresta blanca

Hi ha moltes altres races amb pollastres molt bonics i curiosos, però estic massa cansada per parlar de tots els que vaig descobrir. Podeu cercar al Google per saber-ne més. Només us parlaré d’un altre: un pollastre d’origen xinès que s’anomena silkie (de silk o seda), perquè es veu que acaronar les seves plumes es com acaronar seda. Se’l recomana molt com a animal de companyia perquè és súper pacífic i molt afectuós, un encant de pollastret que vol que l’agafis i l’amanyaguis. És tan bo, que si dones uns ous, de qui siguin, a una gallina silkie de seguida es posa en actitud de lloca i a covar-los; i quan nèixen els petits, tant si són pollets, ocellets o aneguets, els estima tant que es desviu per ells. Ah, i algunes curiositats: els silkies tenen cinc dits en comptes de quatre; i tenen la pell, la carn i els ossos de color ben negre. A sota el teniu.

Violència a Toronto

Sembla com si la violència s’hagi desfermat més que mai, a Toronto, a Barcelona o a Mumbai, per posar uns exemples, però és a tot arreu. De tota manera, la violència es presenta amb tendències diferents segons el lloc on passa. A Catalunya hi trobem  feminicidis, agressions sexuals, fatxes. Al Canadà d’això en tenim poc, sobretot en comparació; aquí sempre hi ha hagut crims estranys, gent boja, com fa uns quinze anys quan en un autobús un boig va decapitar un passatger a qui no coneixia de res, i després va baixar al carrer amb el cap de la víctima agafada pels cabells. Aquí de violadors no tants, però de gent tocada del bolet n’hi ha cada dia més. Violència que en general no té ni cap ni peus, i passa en encontres fortuïts, a l’atzar, sense que l’atacant i la víctima es coneguin de res. Potser és el fred, qui ho sap.

Fa anys eren només casos aïllats. Però es van incrementar amb els anys, es van disparar amb la covid i ara mateix molta gent que vivim al centre tenim por de sortir al carrer. Hi ha bojos pertot arreu, al centre on fa dos dies era un paradís de tranquiŀlitat; fins i tot sense sortir de casa els sento moltes vegades a la avinguda que hi ha davant de l’edifici on visc. Fins a dalt del gratacel se senten els seus crits, com recordant-nos que són sempre allí. N’hi ha que són bojos però no gaire perillosos, allò de potser fotre’t una empenta o escopir-te, sense que vagin més enllà. A més, aquests, solen anar molt beguts i amb prou feines s’aguanten drets. Al carrer hi ha també dones molt boges i velles, que solen parlar soles o cridar mentre empenyen carros de la compra plens de bosses amb objectes de rebuig, i de vegades van sense roba interior amb el vestit arromangat, però no fan cap mal. Si de cas fan molta llàstima.

El crim a Toronto ha pujat un 67% els últims tres anys. Darrerament tenim bojos d’aquests de peŀlícula de terror, en particular al centre i a tots els transports públics, als quals s’hi afegeixen adolescents de 13 o 14 anys a la cerca d’alcohol, diners i violència. Fa un parell de mesos hi va haver l’atac de vuit noietes entre 13 i 16 anys que van agredir un home de 59 anys, amb una violència tal que el van matar. Es formen bandes d’adolescents, quasi sempre de noies, que cerquen víctimes. A finals d’estiu em vaig topar amb un grup d’aquests, quan començava a vesprejar, prop de la Universitat de Toronto. Eren cinc o sis noies d’uns quinze anys, que cridaven i donaven cops al mobiliari urbà. Em van encerclar i em van demanar diners. Els vaig dir que ho sentia però no duia diners en efectiu, i em vaig encongir d’espatlles. “Anem” va dir una d’elles. I van anar-se’n. Buff! Quin ensurt! La cosa podia haver anat malament.

També hi ha els que volen molestar, agredir sense passar a la violència oberta. Si més no quan es troben a ple dia en un lloc del centre i envoltats de gent. Però són violents. Un cas seria el que em va passar l’estiu del 2020 i que us vaig relatar aquí: Amenaces de mort.

La gent está protestant a l’ajuntament i al govern provincial, perquè tot i que la majoria de gent no viu al centre, se’ls troba al transport públic (la TTC) i amb una violència quasi diaria que ha posat tothom en alerta. Des de fa mesos i creixent de manera exponencial, hi ha gent assassinada o malferida pràcticament tots els dies. Tinc molts estudiants que no tenen més remei que agafar el transport públic —tarden dues o tres hores de casa a la universitat amb autobusos, tramvies i metro— i tenen pànic quan senten les notícies o es troben amb gent que els escup o els dóna algun cop. Van amb por. Tothom va amb por.

Avui mateix (dissabte) hi ha hagut dues agressions, l’una en un tramvia i l’altra en un autobús a tocar casa meva. En un cas ha estat un robatori violent però sense que la víctima tingui gaire més que algun cop i l’ensurt. A l’altre cas la víctima ha estat malferida i és a l’hospital. Ahir van ferir algú al metro, i en un autobús un home va apunyalar un noi de 16 anys que tornava a casa, per la gràcia de fer-ho. En cap cas els assaltants i les víctimes es coneixien de res. El dia abans, a la meva universitat però a l’altre campus, un estudiant que anava a entrar a l’estació del metro va ser apunyalat. Ja van tres assalts a la meva universitat aquesta setmana. El dimarts jo era a casa fent una classe online quan hi va haver un aldarull a l’avinguda davant de casa, amb moltes sirenes de policia. Quan vaig fer un descans a la classe, vaig sortir al balcó. Hi havia uns 20 cotxes de policia, i un tramvia parat. Més tard vaig saber per les notícies que dins del tramvia una dona havia apunyalat una noia dotzenes de vegades a la cara. La noia és a l’hospital amb la vida en un fil i la cara destrossada. La dona va ser arrestada. No coneixia la víctima. Ni tampoc coneixien les víctimes les dones que les van empènyer a les vies quan el metro entrava a l’estació (ha passat massa vegades). I l’estiu passat dins d’un autobús, uns homes joves tampoc coneixien la noia que van ruixar d’un líquid inflamable i la van encendre. Va morir, com han mort diverses persones més, i moltes altres han estat malferides, des de fa mesos al transport públic de Toronto.

I us voldria contar què li va passar al meu fill fa cap a un mes, quan el pobre es va trobar enmig d’una peŀlícula d’horror, però veig que això es farà massa llarg, per tant us ho explicaré un altre dia.

Nota: sento d’allò més no haver respost els comentaris durant dues setmanes. Us asseguro que no he trobat el temps. Treballo tots els dies i totes les hores i encara vaig endarrerida. Ho faré de seguida que pugui. Em disculpo.

L’astrònoma de Hannover

Sempre m’ha interessat l’astrofísica (hi entenc ben poc, però m’entusiasmo quan s’anuncien noves descobertes), i m’agradaria que més joves, sobretot noies, n’estudiessin; potser per això cada any trobo una estoneta en alguna classe per parlar als alumnes de les ones gravitacionals que tant van emocionar pertot arreu l’any 2015 (aquell any en parlava sovint a les classes), i també els hi parlo una mica d’Alicia Sintes, l’astrofísica menorquina que en va formar part.

Doncs avui se m’ha acudit parlar-vos d’una astrònoma de fa molts anys i que potser no coneixeu: Caroline Lucretia Hershel (1750-1848).

Caroline Hershel va néixer a Hannover. El seu pare tocava l’oboè en una banda militar, i per tant s’entén que la família ho passés més aviat magre, sobretot tenint en compte que hi havia deu fills. Però malgrat els recursos minsos, el pare va voler que tots els fills tinguessin una educació musical. Educació que els hi va haver de proporcionar ell mateix.

Quan la Caroline tenia 10 anys va agafar el tifus, malaltia que la va afectar molt, com ara aturant el seu creixement (mai no va arribar a passar d’1.30 metres) i la va deixar cega d’un ull. Mentre estava malalta, hi va haver la Guerra dels Set Anys i dos germans de la Caroline van exiliar-se a Anglaterra. L’un d’ells, en William, dotze anys més gran que la Caroline, va trobar feina com a organista de l’esglèsia de Bath, ciutat on es va establir. Va proposar a sa germana de deixar endarrere Hannover i reunir-se amb ell, la qual cosa la Caroline, llavors amb 22 anys, va fer de seguida.

En aquells anys, la ciutat de Bath estava curulla d’inteŀlectuals, i en William anava a conferències, discussions i lectures sobre els últims descobriments científics. Pel seu compte va estudiar les relacions entre l’acústica i les matemàtiques, que el va dur a la física, després a l’òptica i tot plegat va anar a parar a l’astronomia. Va quedar absolutament seduït i va decidir que la seva missió a la vida seria aprendre “la construcció del cel”.

La Caroline, que tocava el clavecí i cantava molt bé, acompanyava el seu germà a l’esglèsia. Però la seva coŀlaboració no s’acabava aquí, perquè la noia també l’ajudava amb l’observació del firmament. En un tres i no res va quedar tan captivada per “la construcció del cel” com el seu germà. I aleshores tots dos van arribar a un acord: en William s’encarregaria de fer les observacions, mentre la Caroline faria la tasca de catalogar i calcular la situació dels astres, la qual cosa esdevingué una gran passa cap a l’apropament a l’astronomia basada en les matemàtiques, tal com es fa avui en dia.

Quan en William es va frustrar amb els telescopis que existien, ja que no funcionaven prou bé, va passar a disenyar el seu propi telescopi, amb l’ajuda constant i inestimable de la Caroline. En uns poquets anys el germà de la Caroline va ser considerat el millor disenyador de telescopis del seu temps. I amb el seu telescopi va poder descubrir el planeta Urà, el primer descobert tret dels que es podien veure amb els ulls des de temps prehistòrics.

Per bé que la Caroline era l’ajudant del seu germà, pel seu compte es va especialitzar en la cerca de cometes i en va trobar vuit. Evaluava les notes que feia a la nit i les recalculava, va descobrir tres nebuloses i en va calcular centenars més, entre d’altres èxits. El rei George III d’Anglaterra va decidir que es pagués un sou a la Caroline, cosa que va convertir-la en la primera dona a qui s’ha pagat per la seva contribució a la ciència. Quan tenia 75 anys, el 1828, va rebre la Medalla d’or de la Real Societat d’Astronomia; cap dona la tornaria a rebre fins l’any 1996. A més la van fer membre honorària d’aquesta Societat d’Astronomia. Va rebre el mateix honor de la Real Acadèmia d’Irlanda. I quan va fer 96 anys va ser guardonada amb la Medalla d’or de la ciència pel rey de Prusia.

I, ep, encara hi ha més: quan va morir va deixar vuit noveŀles inèdites.

Un príncep curt de gambals

Quan escrivia les noveŀles de la saga de la Interferència, feia servir un seguit de mots amb els quals el Senyor de Rocdur adreçava els savis dels miralls. Sovintejaven les paraules “gamarús” i “enze”, però també moltes vegades anomenava els savis “ximple”, “cretí”, “idiota”, “tanoca”, “ruc”, “tòtil”, “estúpid”, “inútil”… El Senyor de Rocdur és el Senyor de Rocdur i ja sabem que tracta malament a tothom, però a mi també m’agrada fer-los servir (encara que només sigui de pensament) quan algú se’ls mereix, com ara un príncep que ahir em va fer dir tot aquest reguitzell de paraules.

No he seguit tota la telenoveŀla entre l’enze del príncep Harry (i la seva dona) i la casa reial anglesa, però malgrat no interessar-me gens me l’he anat trobant fins i tot a la sopa. I ahir, el títol d’un article a The Guardian em va cridar l’atenció i fer que llegís uns fragments força llargs d’Spare, el llibre que acaba de publicar el tanoca del príncep Harry. Ha, ha, ha! Realment és un inútil, tret de saber fer diners amb un llibre que sembla escrit per un adolescent absolutament idiota. I ignorant, de segur, si més no pel que fa a saber escriure amb un mínim d’elegància o de gràcia. Perquè només és un seguit de frases súper curtes, moltes vegades un o dos mots, separades per punts.

I de què parla? Doncs, es queixa molt i, si fa no fa, diu que era el preferit de la seva mare, i que quan ell era a l’Àfrica un dia es va abraçar a un lleopard salvatge quan tothom corria a amagar-se però ell no tenia gens de por, i que ningú ho dubti perquè té testimonis; també diu que el seu germà és molt dolent i que la trobada entre tots dos va ser (o serà, no sé bé de què va la cosa i la seva prosa no ho aclareix) la trobada més important de tota la història moderna (marededéusenyor i tots els àngels del cel!), ah, i que la seva dona, Meg, l’admira per la seva humilitat. Per aŀlucinar uns quants dies seguits.

Era més llarg el que vaig llegir, i tot consistia en…, bé, es nota que va morir la seva iaia i ha de fer ell mateix d’àvia. I parlant de la reina, segons el gamarús d’en Harry ningú estimava més la iaia que ell, malgrat que la molt dolenta li va donar un apartament al Buckingham Palace que no era prou maco, lletja, iaia, lletja, i que li va decorar un decorador que no era de la categoria del decorador de l’apartament del seu germà perquè, és clar, el germà és l’hereu i li ho donen tot, en canvi ell és l’spare, el recanvi —sort han tingut els anglesos perquè mira que si els hi toca el cretí d’en Harry.

Vaig riure molt mentre llegia els fragments, com quan explica (si es pot emprar “explicar” amb frases que ni arriben a ser-ho) que no li agrada estudiar, ni serveix, més que res perquè els professors li feien les preguntes equivocades, i que va demanar ajuda al seu germà i el molt dolent li deia que s’espavilés, i ell li va dir que era com si el professor li parlés en una altra llengua, no entenia res, i el dolent del William es va limitar a recordar-li: “És la clase de francès”. Encara ric.

Però també em vaig indignar molt. Per exemple, quan parla dels seus anys de soldat a l’Afganistan i com va matar 25 talibans a qui no veia com persones. Declaracions que han portat cua per totes bandes. Ara, el que em va fer treure foc pels queixals va ser quan el ximple aquest va dir, referint-se a com el tractava la família, que es trobava “sol i abandonat, amb només un parell de cases i cent milions al banc”. Per matar-lo!

Doncs bé, en uns dies, aquesta veritable merda de llibre escrita per aquest ruc ha esdevingut el més venut de no-ficció de la història. El primer dia sol ja va vendre un milió quatre-centes mil copies només en tres països. La gent que el compra deu ser tan estúpida com ell, i a sobre sense tenir dos cases (i un apartament al palau) i cent milions al banc.

Però els meus llibres costen més de vendre que fer-li entendre al tòtil d’en Harry que si no entén què diuen és perquè parlen francès.

Aniversary del blog: 13 anys!

Avui, 8 de gener, el meu blog fa 13 anys. I com cada any, us faig saber que és el seu aniversari. També, com sempre faig, anuncio que demà és l’aniversari del meu fill.

I un any més vull recordar-vos que aquest blog és també vostre, estimats lectors i amics lectors, sobretot dels qui hi coŀlaboreu activament amb comentaris. El blog és de tots nosaltres i entre tots fem que continui viu.

Com també faig els altres anys, us donaré les estadístiques del blog des que va néixer aquell 8 de gener de 2010 i fins a avui:

162.663 visites
Són de gent dels Països Catalans, dels Estats Units, del Canadà, d’Irlanda, d’Andorra, de Puerto Rico, d’Alemanya, de França, del Regne Unit, de Xile, d’Italia i del Brasil.
He posat els països que solen ser habituals totes les setmanes durant els últims 3 anys, i he començat la llista pels països amb més visites fins als que en tenen menys.

13.583 comentaris

Finalment, les deu entrades de més èxit entre visites i comentaris l’any 2022
(“Els ulls dels animals” no era de les més populars però he considerat que hi havia de ser)
Per anar-hi, cliqueu la imatge corresponent.

Continuació de les notícies sobre les hordes bàrbares

Una gran artista renaixentista

Els ulls dels animals

Metges, Catalunya i un conte

Tothom té avantpassats neandertal. Sí, tu també

Huracà i cavalls

Tristor

Segells canadencs i un conte curt

Bon Nadal 2022

Bon Any 2023

Bon Any 2023

Començo per dir que fa 4 anys que vaig deixar de fumar. Em moro de ganes de fumar cada dia i moltes i moltes vegades al dia. No he tocat cap cigarreta, ni una pipada des de fa 4 anys, perquè que me’n mori de ganes no vol dir que ho faré –sóc persona de paraula–, però que dificíl és, marededéu que difícil. Cal una voluntat increïble.

Per Nadal vaig tenir uns regals molt ben rebuts: una bossa, dos llibres i un cuadern tamany foli de Moleskin. M’encanten! A sota els teniu.

Un dels llibres és d’un escriptor de les primeres nacions que conec (fa anys que no ens hem vist, però). Us en vaig parlar aquí: L’escriptor cherokee Thomas King. Té una sèrie de noveŀla negra i aquest és el primer llibre que va publicar de la sèrie. Si teniu temps i no  vau llegir abans aquesta entrada, recomano llegir-la.

Aquest Nadal també he rebut un llarg missatge de la meva estudiant que fa el doctorat a Oxford (us en parlava l’any passat). Però ara és a París per fer recerca sobre Balzac. Mentre és allí, fa classes d’anglès a la universitat. I em sembla que només fa dos dies que era aquella noieta de 17 anys a qui jo feia classes!

Ahir a la tarda em vaig trobar amb la meva amiga Isolde (fa anys que viu a Montreal). Ha fet nit a Toronto en el seu viatge cap a Berlin a veure la seva filla que fa un doctorat allí. També ens vam veure al juliol, i aquestes dues vegades han estat les úniques en que m’he trobat amb algú des de l’estiu de 2020. Hem xerrat tant que tinc mal de coll i tot.

BON ANY A TOTHOM QUE PASSA PER AQUÍ!

✨

Bon Nadal 2022

Ja sabeu que m’agrada escriure-us un conte per Nadal (fa 12 anys va ser tota una noveŀla). Enguany, però, he decidit fer una cosa diferent. Voldria dir que he escrit un poema, però no goso perquè només n’he escrit 4 a la vida i a sobre quan era adolescent, per tant no tinc pràcticament ni idea de com fer-ho. I, si de cas, és un poema d’allò més lliure, tant que podria ser també qualsevol altre cosa. Diguem que és un poema a la Shaudin o un escrit de línies molt curtes 😊. I que per què l’he fet, doncs, si no en tinc cap experiència? Simplement perquè m’ha vingut de gust —un rampell. Ah, i no és de temàtica de Nadal.

LLOP

Set turons i un riu antic a la mirada daurada, i ben
a prop cerquen la teva llet
dos nadons trobats, tendrets i nus,
lupus, lupa, la mare
i Roma.

Dolent, fals o impostor, la lluna plena i el monstre
encalçat per boscos i valls, amb
garrots, forques i misèria,
quan t’enduies una ovella
pels cadells.

Bellugueig de lluernes, símil
de la celístia, i l’alè de la jungla que ensuma la llopada.
Feet in the Jungle that leave no mark!
Eyes that can see in the dark!
Tongue —give tongue to it! Hark! Oh, hark! (1)

Del vast silenci pugen alenades que
s’alcen de la teva imatge essencial d’hivern: orelles
folrades i esguard i nas
amb la punta nevada, el vent al llom, praderies
blanques.

(1) Fragment d’El llibre de la selva de Ruyard Kipling.

BON NADAL A TOTS ELS AMICS I LECTORS QUE PASSEN PER AQUÍ!  🌲

Segells canadencs i un conte curt

M’agraden força els segells canadencs. Ara no en compro perquè no envio cartes, però quan encara no hi havia internet escrivia moltíssimes cartes a Catalunya, i m’agradava mirar aquells segells tan bonics on solien aparèixer sovint animals del país. Encara de vegades m’entretinc a mirar els nous segells que han sortit. I no he tingut mai afició a la filatèlia, és només perquè trobo que els segells canadencs són bonics.

A sota us mostro un segell de Nadal i uns quants d’altres. Fixeu-vos que els títols són en anglès i francès.

---

També hi ha segells amb personatges canadencs que m’agraden. A sota tres de recents: l’actor Christopher Plummer, l’escriptora Margaret Atwood i la cantant indígena Buffy Sainte-Marie.

I ara un conte curt meu que vaig publicar a Relats en Català fa una pila d’anys.

Ciutat de nit amb música de Vangelis

          Fosqueja sobre la ciutat, un cel color d’ala de mosca que aviat és ben negre. Les avingudes amb edificis de finestres transparents s’omplen de claror, de llum blanca, groga o virolada. Més enllà, tot és ple de nit i més nit; només un escapçall de lluna perfora la foscúria dels carrerons.
          Ell s’endinsa pels carrers tèrbols, tot imaginant gosadies de poder i de crim. Ombres d’ulls fosforescents, salvatges, surten de forats i racons: el seu clan de violències i horrors. Un escamot (l’altre clan) apareix en tombar una cantonada i tothom s’atura. Les parets escrostonades, les taques de lluna i les ombres que s’allarguen sobre l’asfalt s’amaren de silenci. Tot d’un plegat s’alcen veus, insults que encenen les mirades i esperonen els gestos. El cap del bàndol rival avança. Ell fa cap a l’altre, insolent, fitant l’enemic amb una mirada cruel. Entre el altres, en els dos bàndols, la decisió amolla, s’arrossega l’orgull. De sobte dues navalles llambregen sota la lluna i els capitosts comencen la dansa: moviments àgils, mans promptes, intenció palesa. Dins la profunditat de la nit la mort es desvetlla amb el crit que travessa els carrerons.
            Ell es dreça sobre l’asfalt: despiatat, triomfador, senyor de les ombres. I en una avinguda amb edificis de finestres transparents algú surt del cinema i agafa un taxi.

Adeu, Harry

És un no acabar d’amics i familiars que es moren. No sé què passa, però des del 2017 que és continu. Va començar l’octubre de 2017, coincidint amb tot el que passava a Catalunya, amb la mort sobtada de la meva amiga Ling Ling, i la cosa ha continuat. Aquesta setmana em vaig assabentar, d’una banda, de l’operació i trasllat del professor Gulsoy a una residència, i de la mort del meu amic Harry, qui era la parella de la meva amiga Medora (Caroline Roe), traductora de Més enllà del somni, i coneguda escriptora canadenca (potser algú ha llegit els seus llibres traduïts al català), qui va morir fa un any i us en vaig parlar aquí: Un altre adeu, aquest al Canadà. De fet, val la pena llegir-lo perquè a més de fer conèixer la Medora (l’hauríeu de llegir) parlo força d’en Harry. Quasi em resulta impossible separar la Medora d’en Harry i viceversa.

Si heu llegit el meu escrit sobre la Medora i us sembla una persona interessant, no n’era pas menys en Harry, tot i ser molt diferents. La Medora era alegre, xerraire, divertida, mentre que en Harry, força més vell, era més seriós (sense faltar-li gens el sentit de l’humor) i parlava poc. Una cosa tenien en comú: tots dos eren molt generosos. I tots dos eren persones molt cultes. Com vaig explicar, ella era medievalista. En Harry havia estat molts anys professor d’irlandès i norse (llengua dels vikings) al Centre d’Estudis Medievals de la Universitat de Toronto (allí va conèixer la Medora quan ella feia el doctorat), i també havia ensenyat al departament d’alemany i al d’estudis celtes. Parlava innombrables llengües (n’he perdut el compte), entre d’altres català (fins i tot es feia diccionaris en català), islandès i feroès (de les illes Fèroe). Tenia una ment d’allò més potent, semblava capaç d’aprendre’ho tot, especialment llengües. Fins i tot podia controlar el seus somnis mentre dormia (si un no li agradava l’enviava a escampar la boira i n’encetava un altre). Imagineu que va entrar amb una beca a la universitat de Harvard (era americà, de família amb recursos minsos) amb 15 anys! Sí, i aquell estiu va trobar feina a la biblioteca de dret (coŀlocar llibres) i com que s’avorria es va dedicar a llegir munts de llibres de dret que trobava a les lleixes —des de llavors que entenia molt en dret, perquè a més gaudia d’una memòria prodigiosa—. Quan tenia 18 anys, Harvard el va posar a càrrec de l’ordinador de la universitat perquè era de les poquíssimes persones que entenia d’ordinadors. Parlem de l’any 1951. Doncs ell tot solet s’encarregava de l’ordinador que, en aquell temps, era tota una habitació.

Poc després l’exèrcit se’l va endur vulguis o no a Berlin, a escoltar els russos durant la guerra de Korea. N’explicava moltes anècdotes. Eren un grapadet de joves americans que dominaven, a més de l’alemany, el rus, i sabien fer anar els ordinadors d’espionatge per escoltar (no em pregunteu detalls tècnics, només recordo bé les històries). Però es veu que era molt pesat, i a en Harry se li’n fotia què puguessin dir el russos, i sempre buscava excuses per sortir d’allí, com ara que tenia molt mal de cap i no podia sentir bé què deien, per exemple, i se n’anava a casa a llegir. D’altres vegades deia que li calia anar a la biblioteca a consultar diccionaris per entendre bé alguna cosa que havia sentit, i se n’hi anava, sí, però a llegir noveŀles, història, cinema… ho llegia tot. Es veu que tractaven aquells joves com si fossin qui sap qui, per tant ells ho aprofitaven —n’hi havia un que demanava menges exquisides i deia que havia de menjar molt bé o se sentia dèbil i no podia escoltar bé els russos.

En tornar de Berlin va fer un doctorat en lingüística i estudis medievals, però la tesi se’n va anar a fer-la a una illa de les Fèroe, perquè l’escrivia sobre la llengua feroesa. A mi m’agradava molt sentir-lo parlar de l’any que va estar-se allí. Era en una illa que consistia en una gran roca al mig de l’Atlàntic. Una gran roca amb un port a tocar l’oceà i un poblet al capdamunt de la muntanya/roca on s’hi arribava per un camí amunt i amunt. El paisatge, tret de l’oceà que es veia des de qualsevol punt, era roca amb herba per on pasturaven les ovelles, s’hi estaven ocells puffins en grans nombres, i hi creixia ruibarbre. La dieta era restringida: peix, llet i formatge d’ovella, alguns puffins, melmelada de ruibarbe i quatre coses que els arribava d’oceà enllà. De peix no en faltava mai perquè eren pescadors i es passaven la vida a l’aigua amb barquets i barques. I aquesta era la part que em fascinava quan m’ho explicava en Harry. Segons sembla era impressionant veure els adolescents, a ple hivern i amb onades considerables, en unes barquetes de res cavalcant les onades i rient com bojos. Deia que aquella gent eren autèntics vikings.

No acabaria mai d’explicar tot el que feia en Harry, com ara que era un exceŀlent fotògraf. Durant uns anys fotografiava graffitis durant la nit, mentrestant feia la coneixença dels artistes i xerrava amb ells. La Medora en va mostrar algunes a no sé qui i la cosa va acabar amb una exposició de totes aquelles fotos en una galeria d’art. Va tenir èxit i una editorial molt coneguda de llibres d’art li va proposar a en Harry de fer un llibre, però tot i que li oferien un avançament molt substanciós va dir que no li compliquessin la vida. Ell era així. Tenia tot el necessari per viure bé i no mouria un dit per treure cap profit de res. Les coses les feia perquè li agradava fer-les.

Acabaré referint-me al llibre Tales of the Elders of Ireland, escrit per ell i la doctora Ann Dooley, directora del Centre d’Estudis Celtes, a qui vaig tenir la sort de tractar moltes vegades perquè era amiga d’en Harry i la Medora. Doncs aquest llibre, que l’original en irlandès s’intitula Accallam na Senórach, és la primera traducció completa que s’ha fet d’aquest text. Accallam na Senórach és el text més llarg que es conserva del segle XII a Irlanda, i és la primera i millor coŀlecció de les històries i poesia de la mitologia Fenian (no sé com es diria en català; dels origens dels irlandesos). Jo el vaig llegir i, malgrat que em perdia una mica per no entendre algunes referències, em captivaven totes aquelles històries amb reis que són gegants, i un món paraŀlel amb fades que canvien de forma i éssers infernals, i al mig de tot allò t’hi trobes el món cristià amb Sant Patrick i alguns àngels, que és incongruent però té la seva gràcia.  

Com a punt final: darrerament en Harry estava aprenent turc.

Tristor

Tinc molta pena. Una pena molt gran i em costa explicar-vos coses, no trobo l’esma per fer-ho. Em passo la setmana pensant a cada moment “aquest cap de setmana els hi explicaré això o allò que ha passat o que he llegit, que estaran interessats a saber-ho”, i desenvolupo tot d’articles per a vosaltres al meu cap. I mentrestant treballa que treballaràs amb les classes i responent milions d’emails; això quan no vaig darrere tenir hora amb metges o em moro de dolor però faig veure que no passa res perquè a la universitat no ho han de saber. I no parlo amb ningú, no més de quatre paraules, res d’una conversa. I voldria parlar de tantes coses fa tant temps!

I a més em trobo discriminada com a catalana, sobretot a la universitat on s’omplen la boca sobre protegir llengües i cultures i bla, bla, bla, però hi ha molta hipocresia perquè el cas és que a poc a poc s’han carregat tots els cursos de català, els han eliminat del tot, erradicats com si mai no haguessin existit. L’últim que quedava, el de cultura catalana, que vaig ensenyar 25 anys, el van eliminar amb la covid, el setembre de 2020. Me’n vaig assabentar per uns estudiants que aprenien castellà amb mi en el curs d’estiu i volien matricular-se al de català al setembre. Era un curs molt fàcil de trobar perquè tenia les sigles CAT tot solet (les havien tingut els 3 cursos de català originals), però els estudiants no el trobaven per matricular-s’hi. Era a l’agost i el curs començava la primera setmana de setembre. Vaig buscar-lo. No hi era! Vaig trucar al departament tota estranyada. I aleshores vaig assabentar-me que aquest també l’havien anihilat, sense dir-me’n res. L’excusa: oh, amb la covid s’han de tancar tots els cursos que no siguin essencials. Però el de cultura catalana és el que té més estudiats de tot el departament! Sí, i això fa que s’endugui estudiants que altrament farien els altres cursos del programa.

Vaig pensar que el curs l’havien deixat latent, com es fa quan se’n tanca un durant un temps (generalment per manca d’estudiants, la qual cosa no era en absolut el cas del meu curs, tot el contrari). Va ser més endavant quan vaig saber que l’havien erradicat per sempre més. Amb unes altres paraules, em van dir que, ves, Catalunya ja no pinta res i l’ambaixada està tipa d’aquest curs i si s’enfada s’acabarà la seva entrada de diners. Feia molt que els representants d’Espanya volien carregar-se el curs i a mi, i vaig lluitar una pila d’anys anys tota sola perquè les institucions catalanes no van moure un dit per protegir ni aquests cursos ni a mi.

L’ànima que ja tenia tota destrossada d’un any abans quan, mentre feia recuperació a l’hospital pels pulmons malmesos de la llarga pneumònia, em van dir que no es publicarien les últimes noveŀles, on havia deixat la salut i, molt pitjor, tota la meva iŀlusió de tenir-ho publicat quan em morís, va acabar de quedar feta un nyap amb l’eliminació del curs de cultura catalana (ja ho havia passat molt malament quan van eliminar les classes de llengua catalana, potser ho recordeu els que sou antics en aquest blog). M’ho han pres tot, com em diu el meu cervell quan em desperto a la nit. De la salut no diré res perquè és depriment.

Tinc molta pena. I voldria tant escriure, me’n moro de ganes —tinc dotzenes de bones d’històries al cap!— però m’ofeguen de feina a tota hora. A més em costa moltíssim concentrar-me i, per tant, no puc produir literatura a cent per hora com feia abans. És molt difícil viure sempre plorant per dins i no tenir a qui dir-ho. Sort que hi sou vosaltres.

Una carta viral, medicaments i un linx canadenc

Avui he llegit una carta, que han escrit uns pares a una escola, i que s’ha fet viral. No sé si l’heu vist, però la podeu llegir aquí: La carta viral que demana més català a l’escola del seu fill. Després de llegir-la he pensat com és de diferent aquí amb el francès. Per exemple, m’explicava una altra professora de la universitat que té les seves filles en una escola francesa d’immersió, cosa que fa molta gent al Canadà anglès (us imagineu que, posem, a Madrid molts pares portessin els fills a escoles catalanes d’immersió? hahaha!), perquè volen que els seus fills dominin el francès, a més de l’anglès i també de qualsevol altra llengua del país d’origen dels pares o avis (italià, cantonès, castellà, àrab…). Doncs bé, em deia que a l escola francesa fins i tot a l’esbarjo els alumnes tenen prohibit parlar anglès entre ells, ha de ser francès, i si els enxampen parlant anglès els castiguen. I resulta que a Catalunya parlen tant castellà a l’esbarjo, i a l’aula i a tot arreu, que acaben mig parlant-lo a casa i tot amb els pares que solament parlen català. Llegiu la carta.

Parlant de l’anglès i el francès al Canadà, fa dos dies que em vaig assabentar de què passa amb el Tylenol, o pastilles d’acetaminofè (com el vostre Paracetamol), ja que no se’n troba o estan caducats o s’han de comprar les súper fortes i en quantitas de 300 pastilles (jo faig servir les regulars i un pot de 24 pastilles em dura generalment entre mig any i un any). Però tot ha començat amb els infants.

Aquesta tardor el Canadà té una epidèmia de malaties respiratòries: grip, covid i VRS (bronquiolitis). A la província de New Brunswick, per exemple, els casos de VRS han augmentat un 800% comparat als últims anys. A Toronto els hospitals pediàtrics, o les ales de pediatria dels altres hospitals, estan quasi coŀlapsats, i urgències està tan ple de nens que s’ofeguen que no cal ni provar d’anar-hi si no t’estàs morint. I no són només els més menuts que estan tan malats i hospitalitzats amb respiradors, sinó que ja s’estan hospitalitzant també molts adults amb VRS, sobretot gent gran. Els experts en sanitat demanen que la gent torni a portar màscares als interiors públics, que es tracta d’una emergència, però les autoritats provincials s’hi resisteixen. Al VRS s’hi afegeix la grip, que enguany és terriblement virulenta, i no cal dir la covid que comença a pujar amb força. Jo tinc una tongada d’estudiants malalts a casa, alguns molt fotuts amb covid, però gairebé cap alumne de la universitat du màscara a la classe; d’altra banda gairebé tots els professors en duem i tenim a la porta del despatx un retol, en anglès i francès, on posa que si no portes màscara no pots entrar al despatx. Em pregunto si als estudiants no els deu semblar estrany que el professors pràcticament tots portin màscara i ells no.

Bé, doncs resulta que amb aquesta allau de malalties respiratòries i tants nens amb VRS es van acabar els pots de Tylenol per a infants; ni un es trobava en tot el país, ni a les farmàcies ni als hospitals, alhora que els hospitals i els pares a casa havien de fer baixar la febre a les criatures. També van desaparèixer d’altres fàrmacs per als petits, adequats per fer minvar la febre o bé antibiòtics. Això va durar setmanes.

Aquesta setmana han començat a arribar Tylenols amb comptagotes, sobretot als hospitals. Però com deia al principi, el Tylenol per a adults també ha desaparegut.

L’altre dia en vaig voler comprar perquè a casa només me’n queden dues pastilles, i així vaig descobrir que no n’hi ha. En parlar amb el farmacèutic em va explicar que la raó era per una demanda exagerada del producte com mai havia passat, però el fet que tardés tant a arribar, en el cas dels nens, i la manca del producte encara pels grans era per la qüestió de les dues llengües al Canadà. Atès que és obligació que tot vagi etiquetat en anglès i francès, i el Tylenol no es produeix al país i originalment està només etiquetat en anglès, s’ha d’esperar que es faci en les dues llengües tota l’enormitat de capsetes i pots d’acetaminofè per abastir Canadà.

Per acabar us vull mostrar un linx canadenc. Es diu Yoki i viu al Big Run Wolf Ranch, una organitzazció educativa americana sense ànim de lucre, situada just al sud del Canadà. Veureu que en Yoki és un linx preciós. Fa ganes de tenir-ne un.

Catar, una mà i un carnatge que fa feredat

Espero que molta gent faci boicot al Mundial de futbol a Catar. Entre d’altres coses molt negatives, en aquest país han mort (i moriran) milers d’obrers migrants que han treballat com esclaus en la construcció dels estadis de futbol. No m’entretindré a explicar-ho quan Vicent Partal ja ho ha fet aquí: Catar: 5.760 minuts de futbol en canvi de 15.000 morts.

També voldria mencionar una notícia que em va cridar molt l’atenció quan vaig anar a l’enllaç que tenia al facebook l’amic Luis María (qui sempre comenta en aquest blog). Una descoberta arqueològica que trobo molt important i que em va entusiasmar: el descubriment de la mà d’Irulegui. I d’això també n’ha parlat Vicent Partal, per tant us deixo l’enllaç (no us ho perdeu): De l’arameu al bascònic.

I una altra, si fa no fa notícia, que desconeixia fins fa poc, i aquesta molt negativa: la matança indiscriminada d’ases. Milions d’ases.

Segons sembla tot va es va iniciar fa uns deu anys quan Xina començà a demanar pells d’ase per fer ejiao, un suposat medicament ja emprat a la dinastia Qing, que de sobte es va posar de moda. Es tracta d’una gelatina que es troba a la pell dels ases i que s’usa per la fertilitat, la circulació i en cosmetics. I va ser gracies al drama súper popular Les emperadrius al palau de la televisió de Hong Kong, sèrie on es parla sovint de l’ús de l’ejiao i de les seves meravelles, que a partir de l’any 2012 la compra d’aquest producte es va disparar. Precisament la poderosa companyia xinesa Dong-E-Ejiao va pagar fort per tal que el seu producte aparegués a 16 episodis del show. El resultat va ser una demanda insaciable per ejiao a tota la Xina, fins al punt que hi ha un requeriment anual de cap a deu milions de pells d’ase. I tot per un producte que sembla que no serveix per a res.

I com aconsegueixen tants ases? Doncs s’ha arribat al robatori d’aquests animalons. Segons he llegit, els ases, atesa la seva biologia, no es poden reproduir en massa com es fa amb altres animals, per tant s’han de cercar on sigui. Aquest “on sigui” és majorment Àfrica, països pobres de l’Àfrica. Grans escorxadors van aparèixer a molts llocs d’aquest continent, però és difícil poder comprar prou ases per a arribar a aquestes xifres de milions, per tant s’ha passat a robar-los. I a qui els roben? Malauradament a famílies molt pobres que necessiten el seu ase per sobreviure: anar a cercar aigua a molts kilòmetres, dur el menjar, anar a vendre al mercat. No tenir el seu ase, a qui molta d’aquesta gent considera un membre de la familia, vol dir passar set i fam. Comunitats senceres es queden desprotegides sense els seus ruquets.

Però encara hi ha més coses negatives, i ben perilloses per a tothom, perquè amb aquest comerç, tant el legal com sobretot l’iŀlegal, s’escampen malalties zoonosis que van de l’Àfrica a l’Àsia. S’han pogut fer unes poques proves genètiques d’algunes d’aquestes pells encara a l’escorxador, i han sortit positives per MRSA (Methicillin-resistant Staphylococcus aureus), un grup de bacteris responsables d’infeccions difícils de tractar en humans perquè són resistents als antibiòtics. Molt perillosos si entren en un hospital o en una residència per a gent gran. A més, les mostres van resultar de brots extremadament virulents que produeixen una toxina de nom Panton-Valentine leucocidina, la qual  provoca necrosi o destrucció dels teixits. L’evidència no té discussió i deixa clar que aquest comerç de pells d’ase podria ser el vector, l’element de transmissió d’aquests bacteris per tot el món. I, com deien sobre el tema a The Guardian, el món s’està quedant sense ases.

Us asseguro que amb tot plegat, mentre feia la recerca, tenia un nus a l’estómac.

Acabo amb unes fotos de Toronto d’aquesta setmana. Algunes les vaig posar a les xarxes.

La dona de l’illa

El sol que havia escalfat de valent tot el dia ja s’acostava a l’horitzò. Ara l’aire era frequívol i l’aigua ben freda. Després de recollir els moŀluscs, la dona va mirar cap on era el seu fill: encara es trobava dins del mar, un poc més enllà de les roques de la costa, amb l’arpó i capbussant-se darrere algun peix. La dona hauria volgut convèncer-lo que havia de sortir de l’aigua, però no li va dir res, sabia que el noi ja era quasi un home, massa gran per fer cas de la mare, i va tornar a casa, una cabana feta d’ossos de balena. Ja vesprejava i l’aigua a l’oceà era massa freda, es deia mentre començava a preparar l’àpat, a més amb les roques ombrejades era fàcil relliscar amb les algues. És clar que el seu fill era fort i podia nedar fins a la platgeta, però es tractava d’una bona distància i faltava poc per pujar la marea.

El crit li va glaçar tota la sang. Va córrer malgrat les cames que li feien figa i el cor que li volia sortir per la boca. No havia estat un ocell, era el seu fill qui havia cridat, un crit agut, terrible. I un sol crit.

Molts anys més tard, quan els homes del vaixell se la van endur de l’illa on vivia –per rescatar-la, deien–, no va oposar resistència. Va morir a Santa Barbara, California, set setmanes després d’arribar, sense cap immunitat contra els patogens d’allí. Era l’any 1853.

La dona solitària, com se la va conèixer, vivia a l’illa de Sant Nicolàs, part de l’arxipèlag de les Channel Islands, la més isolada de totes, petita i al mig de l’oceà. Un lloc oblidat fins al segle XIX quan van començar a ancorar-hi vaixells de caçadors de pells americans i russos, ja que l’illa tenia una població de llúdries molt considerable. Atesa la cacera indiscriminada, l’any 1835 les llúdries eren a un pas de l’extinció. A més de les llúdries, l’illa tenia una gran població de foques, lleons marins i elefants marins. Tret d’aquests animals, només s’hi trobaven ocells, un llangardaix molt curiós i una guineu molt bufona. Ah, i humans: els anomenats nicoleños, un poble indígena americà que feia uns 8.000 anys que vivia a l’illa i al qual pertanyia la dona solitària.

Tanmateix, quan a California va córrer la veu que un vaixell havia rescatat una dona de l’illa de Sant Nicolàs van començar a córrer també les històries als diaris, com ara que vivia a l’illa després d’haver sobreviscut un naufragi, és a dir una dona Robinson Crusoe. Alguns de més ben informats, que tenien coneixement dels nicoleños, deien que era l’última supervivent de la seva tribu, una mena de l’últim mohicà, però dona. I per bé que aquesta darrera versió va perdurar fins fa uns poquets anys, és equivocada perquè la dona de l’illa no va ser l’última supervivent de la seva tribu.

L’any 1814 un vaixell rus de caçadors de llúdries va fondejar a l’illa de Sant Nicolàs. Hi va haver un altercat amb els indígenes d’allí i la cosa va acabar amb els russos massacrant quasi tota la població de nicoleños. Uns quants es van poder amagar fins que els rusos van marxar, i entre aquests s’hi trobava qui va esdevenir després la dona solitària. Aleshores, l’any 1835, un vaixell va recollir els nicoleños que quedaven a l’illa i els va dur a Los Angeles, però la dona solitària i el seu fill es van amagar perquè no volien deixar l’illa. Alguns dels nicoleños desembarcats a Los Angeles van prosperar força, i com a mínim un va sobreviure a la dona solitària. Segons sembla, encara hi ha els descendents d’aquests nicoleños a California.

El problema més gran per saber la història de la dona solitària era que parlava una llengua única de l’illa de Sant Nicolàs. Relacionada amb la llengua d’altres illes de l’arxipèlag, però diferent. Els homes que se la van endur de l’illa no s’hi podien entendre, i ella semblava frustrada de no poder explicar la seva història.

L’any 1960 es va publicar la noveŀla juvenil Island of the Blue Dolphins, de l’autor americà Scott O’Dell, una història basada en la de la dona solitària. Va tenir un èxit enorme durant dècades i va guanyar un premi molt prestigiós, la John Newbery Medal. I precisament va ser la noveŀla preferida de Susan Morris, la investigadora en història que s’ha encarregat de la recerca sobre la dona solitària i ha fet diversos descobriments, com ara que la dona solitària sí va poder explicar la seva història.

Com s’ha dit, la dona solitària es va amagar amb el seu fill a la illa quan el vaixell es va endur els altres nicoleños a Los Angeles. I quan era a Santa Barbara, va poder fer-se entendre per alguna gent indígena de California, amb llengües relacionades amb la seva, i que també la van entendre prou bé –ella tenia una necessitat imperiosa que se sapigués la seva història i la va poder contar. Però gairebé l’únic que li importava de la seva història era un sol episodi, un episodi que semblava dominar per sobre de tota la seva vida: la mort del seu fill atacat per un gran tauró.

Toronto a la tardor

Com que no sé com sortir-me’n de tanta feina i de tant cansament com tinc, i a més us vull mostrar Toronto a la tardor, avui em limitaré a un recull de fotografies i espero que us agradin. N’hi ha un parell que les vaig penjar a la xarxa, les altres són inèdites. (I respondré els comentaris de la setmana passada de seguida que pugui, perquè a més cal que expliqui algunes coses que potser van quedar massa vagues).

Començo per unes fotos d’un dia lluminós poc abans de finals d’octubre. Les primeres imatges són del campus de la universitat on treballo: el campus de Glendon de la Universitat de York. Podeu veure un dels edificis. Els vidres són les finestres d’unes quantes aules i reflecteixen la vegetació (a Glendon n’hi ha molta). Després hi ha els jardins del campus.

Les dues a continuació les vaig fer al barri on hi ha el Campus, de camí cap a casa.

A sota teniu unes fotografies del barri al costat del meu i on hi ha un supermercat on vaig. Les tres primeres són del dilluns, que plovia, i l’última del dimecres quan tornava a fer sol.

---

A sota el Queen’s Park. Un parc petit molt a prop de casa i al mig de la Universitat de Toronto. Amb alguns esquirols rodonets perquè s’atipen de valent per aguantar l’hivern (si arriba, ja que fa unes temperatures totalment anormals —diuen que la setmana que ve).

I acabo amb algunes imatges de la Universitat de Toronto. Sembla que si no sóc a casa sempre em trobo en una universitat o altra.

La bèstia

A la Jeanne li agradava sentir l’escalforeta del sol encara tendre que es feia pas entre el brancatge del bosc fins a les seves galtes. Després de tants dies de pluja, s’agraia. Estava delerosa d’arribar al prat tot assolellat. Poc més tard les vaques van sortir del bosc i van arribar al prat. La noieta, més endarrere, es va enretirar la caputxeta vermella i va comprovar com de bonic era el prat sota el sol, amb totes aquelles floretes… Va anar per terra, li van arrancar un braç i encara viva va veure aquell rostre monstruós. Res més perquè li van destrossar el coll i va ser devorada.

Dies més tard va aparèixer una altra pastoreta també mig menjada. I després d’uns dies en van trobar una altra. La quarta víctima va ser un noiet. Quan el van localitzar era a terra en un toll de sang, el cap arrencat.

Havia de ser un monstre. Una bèstia que en tres anys va matar més de 300 persones, quasi totes dones i criatures que apareixien desmembrades, mig engolides i generalment amb el coll destrosat o decapitades. Entre 1764 i 1767 l’anomenada Bèstia de Gévaudan va fer estralls en aquesta antiga província  francesa. Primer es deia que era un llop, però de seguida van córrer rumors de que es tractava d’un home llop perquè aquella quantitat d’atacs i amb tal ferotgia no era propi d’un llop, ni tan sols d’uns quants junts. Malgrat tot, en aquells tres anys els soldats van pràcticament erradicar tota la població de llops de la zona. Més de cent van morir, però els investigadors actuals no creuen que cap fos responsable dels atacs.

Hi va haver qui va sortir viu d’un encontre amb la bèstia, i gràcies a la seva descripció sabem de quina mena de monstre es tractava: de grandària considerable, cap gros amb una gran boca, orelles punxegudes, tors ample, pél rogenc amb alguns traços negres. Entre la gent que va sobreviure un atac es troba una dona, Jeanne Jouve, que va lluitar contra la bèstia per protegir els seus tres fills a qui el monstre atacava. El fill petit va morir de les ferides. Un altre cas, i molt notori, va ser el de la noia Marie-Jeanne Vallet, coneguda com la Pucelle du Gévaudan. L’11 d’agost de 1765, quan ella i la seva germana travessaven un riu van ser atacades. Marie-Jeanne duia un ganivet lligat a la punta del llarg pal amb el que s’ajudava per passar el riu, i va aconseguir ferir la bèstia que va fugir.

A la fi, l’any 1767, el caçador Jean Chastel va matar un animal dins del qual es van trobar restes humanes. Segons els testimonis de l’època, l’animal no semblava un llop i era molt estrany.

Historiadors, biòlegs i pseudocientífics han proposat diverses teories sobre què era aquesta bèstia: un llop euroasiàtic, un lleó (abandonat per algú que el va comprar a l’Àfrica), un depredador prehistòric, un licantrop o una hiena (escapada d’algun circ o similar). Tanmateix, la identitat de la bèstia és encara un misteri.

Des de la primera vegada que vaig llegir sobre aquesta història em vaig decantar per la teoria de la hiena. I vosaltres?