Una carta viral, medicaments i un linx canadenc

Avui he llegit una carta, que han escrit uns pares a una escola, i que s’ha fet viral. No sé si l’heu vist, però la podeu llegir aquí: La carta viral que demana més català a l’escola del seu fill. Després de llegir-la he pensat com és de diferent aquí amb el francès. Per exemple, m’explicava una altra professora de la universitat que té les seves filles en una escola francesa d’immersió, cosa que fa molta gent al Canadà anglès (us imagineu que, posem, a Madrid molts pares portessin els fills a escoles catalanes d’immersió? hahaha!), perquè volen que els seus fills dominin el francès, a més de l’anglès i també de qualsevol altra llengua del país d’origen dels pares o avis (italià, cantonès, castellà, àrab…). Doncs bé, em deia que a l escola francesa fins i tot a l’esbarjo els alumnes tenen prohibit parlar anglès entre ells, ha de ser francès, i si els enxampen parlant anglès els castiguen. I resulta que a Catalunya parlen tant castellà a l’esbarjo, i a l’aula i a tot arreu, que acaben mig parlant-lo a casa i tot amb els pares que solament parlen català. Llegiu la carta.

Parlant de l’anglès i el francès al Canadà, fa dos dies que em vaig assabentar de què passa amb el Tylenol, o pastilles d’acetaminofè (com el vostre Paracetamol), ja que no se’n troba o estan caducats o s’han de comprar les súper fortes i en quantitas de 300 pastilles (jo faig servir les regulars i un pot de 24 pastilles em dura generalment entre mig any i un any). Però tot ha començat amb els infants.

Aquesta tardor el Canadà té una epidèmia de malaties respiratòries: grip, covid i VRS (bronquiolitis). A la província de New Brunswick, per exemple, els casos de VRS han augmentat un 800% comparat als últims anys. A Toronto els hospitals pediàtrics, o les ales de pediatria dels altres hospitals, estan quasi coŀlapsats, i urgències està tan ple de nens que s’ofeguen que no cal ni provar d’anar-hi si no t’estàs morint. I no són només els més menuts que estan tan malats i hospitalitzats amb respiradors, sinó que ja s’estan hospitalitzant també molts adults amb VRS, sobretot gent gran. Els experts en sanitat demanen que la gent torni a portar màscares als interiors públics, que es tracta d’una emergència, però les autoritats provincials s’hi resisteixen. Al VRS s’hi afegeix la grip, que enguany és terriblement virulenta, i no cal dir la covid que comença a pujar amb força. Jo tinc una tongada d’estudiants malalts a casa, alguns molt fotuts amb covid, però gairebé cap alumne de la universitat du màscara a la classe; d’altra banda gairebé tots els professors en duem i tenim a la porta del despatx un retol, en anglès i francès, on posa que si no portes màscara no pots entrar al despatx. Em pregunto si als estudiants no els deu semblar estrany que el professors pràcticament tots portin màscara i ells no.

Bé, doncs resulta que amb aquesta allau de malalties respiratòries i tants nens amb VRS es van acabar els pots de Tylenol per infants; ni un es trobava en tot el país, ni a les farmàcies ni als hospitals, alhora que els hospitals i els pares a casa havien de fer baixar la febre a les criatures. També van desaparèixer d’altres fàrmacs pels petits, adequats per fer minvar la febre o bé antibiòtics. Això va durar setmanes.

Aquesta setmana han començat a arribar Tylenols amb comptagotes, sobretot als hospitals. Però com deia al principi, el Tylenol per a adults també ha desaparegut.

L’altre dia en vaig voler comprar perquè a casa només me’n queden dues pastilles, i així vaig descobrir que no n’hi ha. En parlar amb el farmacèutic em va explicar que la raó era per una demanda exagerada del producte com mai havia passat, però el fet que tardés tant a arribar, en el cas dels nens, i la manca del producte encara pels grans era per la qüestió de les dues llengües al Canadà. Atès que és obligació que tot vagi etiquetat en anglès i francès, i el Tylenol no es produeix al país i originalment està només etiquetat en anglès, s’ha d’esperar que es faci en les dues llengües tota l’enormitat de capsetes i pots d’acetaminofè per abastir Canadà.

Per acabar us vull mostrar un linx canadenc. Es diu Yoki i viu al Big Run Wolf Ranch, una organitzazció educativa americana sense ànim de lucre, situada just al sud del Canadà. Veureu que en Yoki és un linx preciós. Fa ganes de tenir-ne un.

Publicat dins de Canadà, Llengua, Natura, Països Catalans | Etiquetat com a , , , | 16 comentaris

Catar, una mà i un carnatge que fa feredat

Espero que molta gent faci boicot al Mundial de futbol a Catar. Entre d’altres coses molt negatives, en aquest país han mort (i moriran) milers d’obrers migrants que han treballat com esclaus en la construcció dels estadis de futbol. No m’entretindré a explicar-ho quan Vicent Partal ja ho ha fet aquí: Catar: 5.760 minuts de futbol en canvi de 15.000 morts.

També voldria mencionar una notícia que em va cridar molt l’atenció quan vaig anar a l’enllaç que tenia al facebook l’amic Luis María (qui sempre comenta en aquest blog). Una descoberta arqueològica que trobo molt important i que em va entusismar: el descubriment de la mà d’Irulegui. I d’això també n’ha parlat Vicent Partal, per tant us deixo l’enllaç (no us ho perdeu): De l’arameu al bascònic.

I una altra, si fa no fa notícia, que desconeixia fins fa poc, i aquesta molt negativa: la matança indiscriminada d’ases. Milions d’ases.

Segons sembla tot va es va iniciar fa uns deu anys quan Xina començà a demanar pells d’ase per fer ejiao, un suposat medicament ja emprat a la dinastia Qing, que de sobte es va posar de moda. Es tracta d’una gelatina que es troba a la pell dels ases i que s’usa per la fertilitat, la circulació i en cosmetics. I va ser gracies al drama súper popular Les emperadrius al palau de la televisió de Hong Kong, sèrie on es parla sovint de l’ús de l’ejiao i de les seves meravelles, que a partir de l’any 2012 la compra d’aquest producte es va disparar. Precisament la poderosa companyia xinesa Dong-E-Ejiao va pagar fort per tal que el seu producte aparegués a 16 episodis del show. El resultat va ser una demanda insaciable per ejiao a tota la Xina, fins al punt que hi ha un requeriment anual de cap a deu milions de pells d’ase. I tot per un producte que sembla que no serveix per a res.

I com aconsegueixen tants ases? Doncs s’ha arribat al robatori d’aquests animalons. Segons he llegit, els ases, atesa la seva biologia, no es poden reproduir en massa com es fa amb altres animals, per tant s’han de cercar on sigui. Aquest “on sigui” és majorment Àfrica, països pobres de l’Àfrica. Grans escorxadors van aparèixer a molts llocs d’aquest continent, però és difícil poder comprar prou ases per a arribar a aquestes xifres de milions, per tant s’ha passat a robar-los. I a qui els roben? Malauradament a famílies molt pobres que necessiten el seu ase per sobreviure: anar a cercar aigua a molts kilòmetres, dur el menjar, anar a vendre al mercat. No tenir el seu ase, a qui molta d’aquesta gent considera un membre de la familia, vol dir passar set i fam. Comunitats senceres es queden desprotegides sense els seus ruquets.

Però encara hi ha més coses negatives, i ben perilloses per a tothom, perquè amb aquest comerç, tant el legal com sobretot l’iŀlegal, s’escampen malalties zoonosis que van de l’Àfrica a l’Àsia. S’han pogut fer unes poques proves genètiques d’algunes d’aquestes pells encara a l’escorxador, i han sortit positives per MRSA (Methicillin-resistant Staphylococcus aureus), un grup de bacteris responsables d’infeccions difícils de tractar en humans perquè són resistents als antibiòtics. Molt perillosos si entren en un hospital o en una residència per a gent gran. A més, les mostres van resultar de de brots extremadament virulents que produeixen una toxina de nom Panton-Valentine leucocidina, la qual  provoca necrosi o destrucció dels teixits. L’evidència no té discussió i deixa clar que aquest comerç de pells d’ase podria ser el vector, l’element de transmissió d’aquests bacteris per tot el món. I, com deien sobre el tema a The Guardian, el món s’està quedant sense ases.

Us asseguro que amb tot plegat, mentre feia la recerca, tenia un nus a l’estómac.

Acabo amb unes fotos de Toronto d’aquesta setmana. Algunes les vaig posar a les xarxes.

Publicat dins de El món, Temes relacionats amb la ciència | Etiquetat com a , , , | 22 comentaris

La dona de l’illa

El sol que havia escalfat de valent tot el dia ja s’acostava a l’horitzò. Ara l’aire era frequívol i l’aigua ben freda. Després de recollir els moŀluscs, la dona va mirar cap on era el seu fill: encara es trobava dins del mar, un poc més enllà de les roques de la costa, amb l’arpó i capbussant-se darrere algun peix. La dona hauria volgut convèncer-lo que havia de sortir de l’aigua, però no li va dir res, sabia que el noi ja era quasi un home, massa gran per fer cas de la mare, i va tornar a casa, una cabana feta d’ossos de balena. Ja vesprejava i l’aigua a l’oceà era massa freda, es deia mentre començava a preparar l’àpat, a més amb les roques ombrejades era fàcil relliscar amb les algues. És clar que el seu fill era fort i podia nedar fins a la platgeta, però es tractava d’una bona distància i faltava poc per pujar la marea.

El crit li va glaçar tota la sang. Va córrer malgrat les cames que li feien figa i el cor que li volia sortir per la boca. No havia estat un ocell, era el seu fill qui havia cridat, un crit agut, terrible. I un sol crit.

Molts anys més tard, quan els homes del vaixell se la van endur de l’illa on vivia –per rescatar-la, deien–, no va oposar resistència. Va morir a Santa Barbara, California, set setmanes després d’arribar, sense cap immunitat contra els patogens d’allí. Era l’any 1853.

La dona solitària, com se la va conèixer, vivia a l’illa de Sant Nicolàs, part de l’arxipèlag de les Channel Islands, la més isolada de totes, petita i al mig de l’oceà. Un lloc oblidat fins al segle XIX quan van començar a ancorar-hi vaixells de caçadors de pells americans i russos, ja que l’illa tenia una població de llúdries molt considerable. Atesa la cacera indiscriminada, l’any 1835 les llúdries eren a un pas de l’extinció. A més de les llúdries, l’illa tenia una gran població de foques, lleons marins i elefants marins. Tret d’aquests animals, només s’hi trobaven ocells, un llangardaix molt curiós i una guineu molt bufona. Ah, i humans: els anomenats nicoleños, un poble indígena americà que feia uns 8.000 anys que vivia a l’illa i al qual pertanyia la dona solitària.

Tanmateix, quan a California va córrer la veu que un vaixell havia rescatat una dona de l’illa de Sant Nicolàs van començar a córrer també les històries als diaris, com ara que vivia a l’illa després d’haver sobreviscut un naufragi, és a dir una dona Robinson Crusoe. Alguns de més ben informats, que tenien coneixement dels nicoleños, deien que era l’última supervivent de la seva tribu, una mena de l’últim mohicà, però dona. I per bé que aquesta darrera versió va perdurar fins fa uns poquets anys, és equivocada perquè la dona de l’illa no va ser l’última supervivent de la seva tribu.

L’any 1814 un vaixell rus de caçadors de llúdries va fondejar a l’illa de Sant Nicolàs. Hi va haver un altercat amb els indígenes d’allí i la cosa va acabar amb els russos massacrant quasi tota la població de nicoleños. Uns quants es van poder amagar fins que els rusos van marxar, i entre aquests s’hi trobava qui va esdevenir després la dona solitària. Aleshores, l’any 1835, un vaixell va recollir els nicoleños que quedaven a l’illa i els va dur a Los Angeles, però la dona solitària i el seu fill es van amagar perquè no volien deixar l’illa. Alguns dels nicoleños desembarcats a Los Angeles van prosperar força, i com a mínim un va sobreviure a la dona solitària. Segons sembla, encara hi ha els descendents d’aquests nicoleños a California.

El problema més gran per saber la història de la dona solitària era que parlava una llengua única de l’illa de Sant Nicolàs. Relacionada amb la llengua d’altres illes de l’arxipèlag, però diferent. Els homes que se la van endur de l’illa no s’hi podien entendre, i ella semblava frustrada de no poder explicar la seva història.

L’any 1960 es va publicar la noveŀla juvenil Island of the Blue Dolphins, de l’autor americà Scott O’Dell, una història basada en la de la dona solitària. Va tenir un èxit enorme durant dècades i va guanyar un premi molt prestigiós, la John Newbery Medal. I precisament va ser la noveŀla preferida de Susan Morris, la investigadora en història que s’ha encarregat de la recerca sobre la dona solitària i ha fet diversos descobriments, com ara que la dona solitària sí va poder explicar la seva història.

Com s’ha dit, la dona solitària es va amagar amb el seu fill a la illa quan el vaixell es va endur els altres nicoleños a Los Angeles. I quan era a Santa Barbara, va poder fer-se entendre per alguna gent indígena de California, amb llengües relacionades amb la seva, i que també la van entendre prou bé –ella tenia una necessitat imperiosa que se sapigués la seva història i la va poder contar. Però gairebé l’únic que li importava de la seva història era un sol episodi, un episodi que semblava dominar per sobre de tota la seva vida: la mort del seu fill atacat per un gran tauró.

Publicat dins de Història | Etiquetat com a , , | 27 comentaris

Toronto a la tardor

Com que no sé com sortir-me’n de tanta feina i de tant cansament com tinc, i a més us vull mostrar Toronto a la tardor, avui em limitaré a un recull de fotografies i espero que us agradin. N’hi ha un parell que les vaig penjar a la xarxa, les altres són inèdites. (I respondré els comentaris de la setmana passada de seguida que pugui, perquè a més cal que expliqui algunes coses que potser van quedar massa vagues).

Començo per unes fotos d’un dia lluminós poc abans de finals d’octubre. Les primeres imatges són del campus de la universitat on treballo: el campus de Glendon de la Universitat de York. Podeu veure un dels edificis. Els vidres són les finestres d’unes quantes aules i reflecteixen la vegetació (a Glendon n’hi ha molta). Després hi ha els jardins del campus.

Les dues a continuació les vaig fer al barri on hi ha el Campus, de camí cap a casa.

A sota teniu unes fotografies del barri al costat del meu i on hi ha un supermercat on vaig. Les tres primeres són del dilluns, que plovia, i l’última del dimecres quan tornava a fer sol.


A sota el Queen’s Park. Un parc petit molt a prop de casa i al mig de la Universitat de Toronto. Amb alguns esquirols rodonets perquè s’atipen de valent per aguantar l’hivern (si arriba, ja que fa unes temperatures totalment anormals —diuen que la setmana que ve).

I acabo amb algunes imatges de la Universitat de Toronto. Sembla que si no sóc a casa sempre em trobo en una universitat o altra.

Publicat dins de Canadà, Universitats | Etiquetat com a , , , | 18 comentaris

La bèstia

A la Jeanne li agradava sentir l’escalforeta del sol encara tendre que es feia pas entre el brancatge del bosc fins a les seves galtes. Després de tants dies de pluja, s’agraia. Estava delerosa d’arribar al prat tot assolellat. Poc més tard les vaques van sortir del bosc i van arribar al prat. La noieta, més endarrere, es va enretirar la caputxeta vermella i va comprovar com de bonic era el prat sota el sol, amb totes aquelles floretes… Va anar per terra, li van arrancar un braç i encara viva va veure aquell rostre monstruós. Res més perquè li van destrossar el coll i va ser devorada.

Dies més tard va aparèixer una altra pastoreta també mig menjada. I després d’uns dies en van trobar una altra. La quarta víctima va ser un noiet. Quan el van localitzar era a terra en un toll de sang, el cap arrencat.

Havia de ser un monstre. Una bèstia que en tres anys va matar més de 300 persones, quasi totes dones i criatures que apareixien desmembrades, mig engolides i generalment amb el coll destrosat o decapitades. Entre 1764 i 1767 l’anomenada Bèstia de Gévaudan va fer estralls en aquesta antiga província  francesa. Primer es deia que era un llop, però de seguida van córrer rumors de que es tractava d’un home llop perquè aquella quantitat d’atacs i amb tal ferotgia no era propi d’un llop, ni tan sols d’uns quants junts. Malgrat tot, en aquells tres anys els soldats van pràcticament erradicar tota la població de llops de la zona. Més de cent van morir, però els investigadors actuals no creuen que cap fos responsable dels atacs.

Hi va haver qui va sortir viu d’un encontre amb la bèstia, i gràcies a la seva descripció sabem de quina mena de monstre es tractava: de grandària considerable, cap gros amb una gran boca, orelles punxegudes, tors ample, pél rogenc amb alguns traços negres. Entre la gent que va sobreviure un atac es troba una dona, Jeanne Jouve, que va lluitar contra la bèstia per protegir els seus tres fills a qui el monstre atacava. El fill petit va morir de les ferides. Un altre cas, i molt notori, va ser el de la noia Marie-Jeanne Vallet, coneguda com la Pucelle du Gévaudan. L’11 d’agost de 1765, quan ella i la seva germana travessaven un riu van ser atacades. Marie-Jeanne duia un ganivet lligat a la punta del llarg pal amb el que s’ajudava per passar el riu, i va aconseguir ferir la bèstia que va fugir.

A la fi, l’any 1767, el caçador Jean Chastel va matar un animal dins del qual es van trobar restes humanes. Segons els testimonis de l’època, l’animal no semblava un llop i era molt estrany.

Historiadors, biòlegs i pseudocientífics han proposat diverses teories sobre què era aquesta bèstia: un llop euroasiàtic, un lleó (abandonat per algú que el va comprar a l’Àfrica), un depredador prehistòric, un licantrop o una hiena (escapada d’algun circ o similar). Tanmateix, la identitat de la bèstia és encara un misteri.

Des de la primera vegada que vaig llegir sobre aquesta història em vaig decantar per la teoria de la hiena. I vosaltres?

Publicat dins de Història | Etiquetat com a , , | 13 comentaris

Classes de català del passat

La meva salut igual, però no penso parlar-ne perquè m’aclapara massa i no ho vull al meu blog. També m’aclapara la feina a la universitat i tampoc no en parlaré.

L’estiu passat, per primera vegada en ben bé 15 anys, i potser més i tot, vaig poder endreçar algunes de les dotzenes de caixes on munts de coses s’hi queden acumulades per manca de temps d’endreçar mai res. Només vaig aconseguir ocupar-me de la punta de l’iceberg, però. Entre diverses troballes, de les quals ni recordava la seva existència o bé no sabia on paraven o em pensava que les havia perdut, s’hi trobaven unes carpetes amb fulls impresos per a les classes de català. No sé si recordeu (ho havia explicat fa molts anys) que la Universitat de Toronto em va oferir fer classes de llengua catalana de sobte, uns dies abans que comencés el curs acadèmic al setembre. Just quan jo havia de preparar-me perquè només faltaven dos mesos per defensar la meva tesi doctoral. I mai havia ensenyat català —ni tan sols havia anat mai a classes de català! I no tenien ni un llibre de text per als estudiants! Passava el mateix amb el curs de cultura catalana que també havia d’ensenyar de sobte. Bé, em vaig haver d’espavilar i fer jo una mena de llibres de text en un temps rècord: unes lliçons per començar i les altres les creava sobre la marxa (llavors no hi havia les coses que ara tenim en línia). Doncs he pensat copiar-vos alguna cosa del llibre de text improvisat de llengua, per deixar-ne un poquet de constància ja que quasi hi vaig deixar la pell. No us atabalaré amb les pàgines de gramàtica (va ser brutal fer-les) i us copiaré una mostra d’altres cosetes per fer práctica de vocabulari i de comprensió lectora. És súper senzill, perquè els estudiants no havien estudiat mai català i jo feia el que podia i a cent per hora. Els dibuixos me’ls feia el meu fill. Tot, menys una de les vinyetes, va ser fet el primer any.

—Bona nit. Que hi ha un gat, aquí?
—Un gat? No, no hi ha cap gat.

—Bon dia. Que tenen xocolata?
—No, no tenim xocolata. Això és una llibreria!
—Ah. Bé. Adéu-siau.

—Digui?
—Hola, Ester, sóc en Roger.
—Hola, on ets?
—Sóc al carrer.

El tren

Quan la Mercè era petita sempre anava amb un tren. Agafava el tren per anar a l’escola, l’agafava per anar a jugar amb els seus amics, l’agafava per anar al llac i l’agafava els diumenges quan anava a casa la seva àvia. Fins i tot agafava el tren per anar a dormir.

Els amics de la Mercè també jugaven amb les seves coses: un gat roig que sempre volia fugir, un cotxe petit groc que tenia tres rodes, una casa de nines i una bicicleta. Però només la Mercè anava sempre amb el tren.

Els pares de la Mercè en deien “el tren de la punyeta”, però la Mercè plorava i deia que el seu tren es deia Jaume.

Molts anys després, la Mercè va esdevenir una pintora famosa. Feia pintures abstractes que els crítics explicaven. Però no sabien explicar per què en una pintura hi havia un home llarg que corria com una sargantana, ni tampoc sabien per què la pintura es titulava “En Jaume”.

Exercici de comprensió:

  1. Amb què anava sempre la Mercè quan era petita?
  2. On anava?
  3. Amb què jugaven els amics de la Mercè?
  4. Què deien els pares de la Mercè?
  5. Qui era en Jaume?
  6. Què va esdevenir la Mercè molts anys després?
  7. Quines pintures feia?
  8. Qui explicava les seves pintures?
  9. Què hi havia en una pintura que no sabien explicar?
  10. Com es deia aquesta pintura?

Petit conte d’en Roger

En Roger va arribar al Llac de les Bruixes cap a les vuit del vespre. Havia sortit de la ciutat molt aviat al matí i ja era fosc. Feia molt temps que en Roger no gaudia dels plaers de la natura, i ara que tenia vacances havia decidit passar uns dies prop del llac.

Va treure el que portava a la motxilla: sac de dormir, culleres, forquilles, plats, una paella, tasses, menjar, roba, paraigua… En un tres i no res hi va haver una gran escampada de coses pertot arreu. En Roger volia preparar-se un bon sopar i va cercar el que necessitava fent-se un embolic amb l’escampadissa. Quan ho va trobar van arribar els mosquits, milers i milers de mosquits. En Roger va haver de tapar-se cap i tot i es va posar un mocador a la cara i uns mitjons a les mans. Aleshores va provar de fer un foc, però amb els mosquits i les mans dins dels mitjons no n’encertava ni una. En Roger va menjar formatge i una poma. Mentre menjava, va començar a ploure una miqueta. En Roger va obrir el paraigua. Després van arribar llamps, trons i molta pluja.

Mullat, fastiguejat i amb fred, en Roger va arribar a l’estació a les onze de la nit. No passava cap tren fins l’endemà i va haver de dormir arraulit en un banc de l’estació.

En Roger va decidir passar les vacances anant al cinema. I lluny de la ciutat, al llac, una bruixa donava cops als mosquits amb uns mitjons oblidats.

(Us estalvio les preguntes de comprensió  de la lectura)

I acabo amb unes fotografies d’avui de la Universitat de Toronto, la mateixa on vaig estrenar-me a fer classes de català i de cultura catalana.

Respondré els comentaris de la setmana passada de seguida que pugui. Em sap greu no haver-los respost encara  —tanta iŀlusió com em fan quan els llegeixo!

Publicat dins de Canadà, Català, Universitats | Etiquetat com a , | 23 comentaris

Dolor i més Toronto a la tardor

Alguns de vosaltres encara no sabeu, suposo, que fa temps que rabio de picor i dolor. Des de l’abril tinc una mena d’urticària o aŀlèrgia o qui sap què que em torna boja. Va començar en una àrea petita, però s’ha anat escampant de valent (coll, escot, dalt dels braços, llavis, barbeta, mandíbula). La sensació és de molta picor alhora que de dolor com d’una ferida oberta. És molt difícil dormir, concentrar-se, menjar (quasi tot irrita els llavis), viure. Tenir hora amb un dermatòleg és quasi impossible; en gairebé set mesos només ho he aconseguit dues vegades (el 2 de maig i a finals de juliol), malgrat tots els esforços del meu metge de capçalera  per aconseguir-ho. La primera vegada, em va receptar una crema medicada i va dir que era qüestió d’un parell de setmanes. No vaig poder tenir hora per dir-li que la crema no em feia quasi cap efecte. El meu metge em va dir que me la continués aplicant fins a poder veure el dermatòleg. La segona vegada que el vaig veure (quasi 3 mesos després de la primera visita i de deixar-li missatges telefònics gairebé cada dia), es va adonar de com de malament estava i em va receptar una altra crema diferent i molt forta, a més de continuar aplicant també l’altra. I va dir que em demanarien hora al departament de dermatologia d’un hospital per a fer unes proves d’aŀlèrgia, que ves que no fos una aŀlèrgia el problema. Em van donar hora pel 28 de novembre (4 mesos més tard). I la urticària anà avançant. Vaig anar a aquest hospital a demanar per favor que em donessin hora abans, que no podia més de picor i dolor. Em van enviar a pastar fang. El dimecres vaig anar a urgències perquè m’estava morint de picor i em volia arrencar la pell del coll. Em van receptar un medicament per a l’aŀlèrgia però amb una dosi alta (ja l’havia provat abans i no m’ho millorava). De moment, continuo igual tot i la dosi alta.

Ha estat un infern també fer classes amb la màscara rascant-me la pell. Tinc classes presencials i online, doncs amb màscara a totes, per bé que les que faig online sóc a casa, però no puc aparèixer amb els llavis tots inflats i tot vermell. És molt exagerat, sobretot la inflamació dels llavis. Em tortura dia i nit, particularment a la nit amb la meva habitació a 40 graus o més, atès com està la calefacció que, després que uns veïns de la part nord de l’edifici es van queixar de fred a l’ajuntament l’hivern passat, tenim la calefacció al màxim també els de la part sud de l’edifici. I no la puc abaixar. Fa quasi un any que dormo a l’habitació amb dos ventiladors grans i dos humidificadors (la sequedat fins i tot trenca el paper dels llibres). Sí, ja ho sé, que possiblement això sigui la causa del problema a la pell. El meu metge creu que deu ser això, si més no la cosa que ho va iniciar, i jo també n’estic força segura. Això i la pols que vam tenir amb les obres als balcons –4 anys respirant pols–, i després amb construcció per tot l’edifici i amb l’edifici nou que fan adosat al meu (els dos del mateix amo) que m’omple el pis de pols a tota hora.

Aquesta setmana era Reading Week (setmana de lectura) i pensava que un cop corregits tots els exàmens, haven’t respost els emails de la universitat i preparat les classes per a la setmana que ve, a la fi podria aconseguir un parell de dies per escriure, que hi ha algú que encara espera des de l’estiu uns escrits que li he d’enviar per a un projecte (us ho vaig mencionar fa uns 5 mesos) i que fins que no enviï tot el que he d’escriure no sabré si l’accepten. Però un altre cop a fer punyetes (a més que concentrar-me és dificilíssim, només em vull gratar o morir). Perquè no ha estat només la picor el problema aquesta setmana.

Com alguns ja sabeu, el diumenge va caure mig sostre de la banyera (que és també la dutxa). Guix i formigó i sort que no va caure la banyera de dalt. M’hauria matat. No van fer res fins al dimarts perquè el dilluns era Thanksgiving (Dia d’acció de gràcies), aquí molt celebrat. Del dimarts al dijous al vespre es van dedicar a arreglar la cambra de bany del pis de dalt, malgrat entrar i sortir de casa tot el dia, ja que hi havia un forat en una canonada de difícil accés (i perquè tot ho fan malament; recordeu els mesos just abans del confinament per la covid que ens van canviar totes les canonades i part de la cambra de bany? quan jo vaig acabar mig morta?). El divendres van treballar a casa i van fer un merder de mil dimonis amb tot de pols fina de color vermell que queia del forat i va envair tots els racons del meu pis, els meus pulmons delicats i la meva pell. Tornaran el dilluns. Mentrestant, i com que a la cambra de bany del meu fill van treure la dutxa, tinc la clau d’un apartament tres pisos més amunt per anar-me a dutxar (un apartament mig en obres, pols, fortor de pintura i dissolvents i la banyera sense cortina). Per anar-hi he d’agafar l’ascensor que per pujar tres pisos sol tardar uns 20 minuts, perquè, després d’esperar-lo eternament, ha d’anar primer fins el pis de baix i tornar amunt, sempre ple a rebentar d’estudiants sense màscara. Per baixar és una mica més fàcil. De moment, tinc prohibit pujar o baixar escales (màxim un pis i millor ni això) perquè se’m fotria més el genoll, segons l’especialista.

Si heu arribat fins a aquí, ja sabeu de què va tot: una autèntica llauna, en sóc conscient, però ho explico per no haver de tornar-ne a parlar; a més a mi m’avorreix profundament haver d’escriure sobre coses tan poc interessants, per bé que importants a la meva vida. I ara podeu descansar d’aquesta llauna impressionant amb unes fotos que us resultaran molt més agradables.

Les dues primeres són del claustre de Trinity College (Universitat de Toronto). Us havia mostrat la façana exterior d’aquest college diverses vegades, però mai fotos de dins del claustre.

Les tres a continuació les vaig fer des del meu balcó el dia de Thanksgiving, sota un sol esplèndid. La primera imatge mira a l’est, amb la biblioteca Robarts i part del campus de la Universitat de Toronto davant i a mà dreta. La segona mira al sud, on hi ha la CN Tower i el llac Ontario. I la tercera és en direcció nord.

L’última torna a ser la vista cap al sud. La vaig fer en tornar de l’hospital. Havia plogut tot el dia i encara plovisquejava. Vaig sortir al balcó per respirar i treure’m del damunt l’aire de gent malalta que duia de l’hospital. Tot es veia tan bonic que, grogui i tot com estava, vaig haver d’agafar el telèfon i fer una foto.

Publicat dins de Canadà, Universitats | Etiquetat com a | 32 comentaris

9 d’octubre de 2022

Estimats amics i lectors, estic molt cansada. No us vull atabalar amb això, per tant em limito a dir que estic terriblement cansada. I també que no sé d’on treure temps per escriure perquè no em deixen mai tranquiŀla, i n’estic molt FARTA! Apa, doncs, passo a una altra cosa.

De què puc parlar? De la davallada en caiguda lliure de les universitats? Massa llarg explicar-ho bé quan estic tan cansada. Del panorama a Catalunya? Estimulant, perquè és quan les coses no van bé i es queden estàtiques esperant que plogui, que la confiança se’n va per terra tota rebregada. Però quan es produeix un canvi, una ruptura, una cosa nova encoratjadora, és quan es revifen les esperances. I ja era hora.

Demà és el 9 d’octubre i per tant la Diada del País Valencià. Un bon moment per a fer esment de l’article que he llegit al VilaWeb: “El Penó de la Conquesta de València és la bandera nacional més antiga del món” (clicar). I aprofito per felicitar els amics valencians: Bona Diada!

Per acabar, Toronto a la tardor. Un reguitzell de fotografies fetes els últims quatre dies.

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Països Catalans | Etiquetat com a | 31 comentaris

1 d’octubre de 2022

Ja és l’1 d’octubre, per bé que a Toronto encara és molt aviat de matinada.

Voldria dir tantes coses sobre aquest dia, el dia que commemorem –celebrem, realment–, però ja hi ha centenars de milers de veus que recorden aquell dia, i com que jo no vaig ser a prop de la gent, de les porres, de les urnes, malgrat sí ser-hi amb tot el cor, potser no cal que digui gaire.

Només diré que vaig votar a la delegació catalana de Washington (per a tota l’Amèrica del Nord). Vaig votar al referèndum de l’1 d’octubre de 2017! I amb una iŀlusió immensa. Com he dit altres vegades, va ser el vot del qual em sento més orgullosa de tota la meva vida, i sóc d’aquestes persones que ho voto sempre tot, al Canadà també.

No és la primera vegada que al blog copio la imatge de la meva votació perquè, repeteixo, va ser el vot estrella de la meva vida.

I, marededéu, quan vaig començar a veure fotos i vídeos del que passava a Catalunya! Si digués que estava amb la boca oberta no faria prou justícia a com estava. D’una banda súper indignada en veure com actuava la guàrdia civil (ja sabeu que quan m’indigno trec foc pels queixals) i de l’altra absolutament orgullosa del poble català, fins al punt que em penedia de no poder ser allí amb tothom, malgrat la possibilitat de rebre cops de la GC. Em feieu enveja, tots junts, ferms, fantàstics. Dos dies desprès feia la meva classe de cultura catalana parlant com una metralladora, de tantes coses com volia dir als estudiants que, per part seva, estaven interessadíssims en saber-ho tot (ja havien vist imatges).

L’1 d’octubre de 2017 vam guanyar. I tant que vam guanyar!

Publicat dins de Catalunya | Etiquetat com a , , | 11 comentaris

Huracà i cavalls

Començo amb l’huracà Fiona que ha arrasat la costa Atlàntica del Canadà. El cicló amb una pressió baromètrica més baixa, en aquesta costa, de tota la història en record –com més baixa la pressió més fort és el cicló–, amb vents de fins a 177 km/h. Les donacions a les persones afectades, que facin els canadencs a la Creu Roja (ja s’estan enviant grans quantitats), seran igualades pel govern.

A hores d’ara hi ha centenars de milers de habitatges sense electricitat i diuen que tardaran dies a tenir-ne. I si només et manca electricitat has sigut afortunat. Com és costum amb els vents d’aquest país, la quantitat de grans arbres arrancats d’arrel és d’allò més nombrosa, i molts han impactat amb cases. També han estat tremendes les inundacions –hi ha comunitats on pots veure un vaixell de pesca travessant una plaça amb gronxadors, per exemple. Les grans destroses són a les províncies de Nova Scotia, P.E.I. (Prince Edward Island), Newfoundland (Terranova), i les illes Magdalena del Quebec que estan en estat d’emergència, com també n’està Cape Breton i l’àrea de Victoria, ambdós a Nova Scotia. També, pel que fa a Nova Scotia, ha demanat ajuda a les Forces Armades, per feina de neteja i de rescat de gent i animals; suposo que ja hi són. Però on potser hi ha hagut els casos més tràgics ha estat a Port aux Basques, Terranova, on l’oceà ha entrat a la població i s’ha endut un munt de cases. Dues dones que eren a casa seva han estat arrossegades per l’aigua. L’una ha estat rescatada de seguida, però l’altra ha desaparegut oceà endins.

Sable Island

I un cas que potser us resulti curiós és el de Sable Island, a Nova Scotia. Aquesta illa, estreta i allargada, a uns 175 km de terra ferma, que només té sorra, herba i alguns estanys d’aigua dolça, és un parc nacional on hi viuen tot l’any algunes persones que treballen a Parks Canada o a l’estació de rescat de naufragis, ningú més. Això pel que fa a humans, perquè a Sable Island hi viuen també uns 550 cavalls ferals des de fa 250 anys. També s’hi troben molts ocells migratoris i algunes foques. És una illa salvatge i totalment oberta a l’oceà de banda a banda, sense pràcticament elevacions. Al llarg dels segles moltes naus hi han naufragat –segons sembla unes 350–, fins al punt que l’illa era coneguda a Europa com “el cementiri de l’Atlàntic”. Hi ha un munt d’històries sobre naufragis a Sable Island des de fa més de 200 anys, ficció i no ficció, històries escrites o filmades: noveŀles, peŀlícules, documentals. Canadà protegeix moltíssim aquesta illa: per visitar-la es necessiten permisos i, a més, està prohibidíssim interactuar amb els cavalls, fins al punt que ni la gent que treballa a la illa, precisament per protegir-los, tampoc hi pot tenir contacte.

Cavalls a Sable Island

I a què ve parlar de Sable Island? Doncs que l’huracà Fiona li ha passat per sobre i ens temíem el pitjor: persones i cavalls arrossegats pel vent i les aigües de l’oceà i desapareguts per sempre. Les notícies ho mencionaven a cada moment i el Twitter n’anava ple. Però vet aquí que les persones han sobreviscut i els cavalls, tot i que encara no hi ha hagut l’ocasió de comptar-los, sembla que també hi són, si més no la majoria.

NOTA Jo continuo treient el fetge per la boca, i a més estic molt indignada de veure el pendent pel que s’estimba la universitat. Una perla: ara els departaments de llengües romàniques atabalen tothom amb el llenguatge inclusiu –trec foc pels queixals. Un altre dia us en parlaré, avui no puc més de cansament.

Publicat dins de Canadà, Natura | Etiquetat com a , , | 34 comentaris

Universitat, assassinats i fotografies

Estic esgotada. Fa una setmana i mitja que hem començat un nou any acadèmic i ja no puc més: dolors fortíssims, debilitat i manca de dormir quasi total per excés de feina; és com morir-se a poc a poc. A més, el meu campus i el meu departament és possible que se’n vagin a pastar fang –el campus podria tancar a finals d’aquest any acadèmic o tancar només el meu departament d’estudis hispànics, o tots plegats, però la situació fa por. La gran majoria de cursos de literatura s’han canceŀlat perquè no tenen estudiants. En el meu departament els únics cursos que encara rutllen (per bé que tenen menys alumnes que abans) són els de castellà de primer any que molts estudiants fan com a curs optatiu. Tot i això, a l’altre campus on també treballo, al departament de llengües, literatures i lingüística, ja sabeu que aquest estiu ens vam trobar que es van haver de canceŀlar molts cursos perquè no tenien estudiants, entre d’altres els dos que jo havia d’ensenyar. És un món universitari que ja no reconec, que sembla només interessat a fer diners. Se l’han carregat el món corporatiu que ho domina tot, els diversos governs provincials de dretes i un sistema educatiu massa babau a les escoles. I el cas és que un gran nombre d’estudiants, si tens prou mà esquerra i entusiasme per interessar-los, rutllen força bé i aprenen un munt.

No em veig capaç d’explicar gaires més coses d’això. És depriment i estic molt cansada.

Voleu una història els que escriviu noveŀla negra: us heu assabentat dels assassinats a la reserva James Smith Cree Nation? Va passar la matinada del 4 de setembre en aquesta comunitat de 200 habitants de la nació cree de 200. Resultat: 10 morts i 19 ferits, tots apunyalats per dos germans també cree que havien estat a la presó per actes violents i des de petits abusaven de la cocaïna. L’un era fora de la presó en llibertat condicional i l’altre em sembla que també però no ho recordo bé. Doncs la matinada del dia 4 es van dedicar a ficar-se dins de cases i apunyalar a qui hi trobaven. Entre les víctimes hi ha gent vella, gent de mitjana edat i joves. Dues mares van morir intentant protegir els seus fills. La policia va iniciar una cerca per la província de Saskatchewan, on es troba la comunitat amb les víctimes. Van trobar un dels assassins, mort a punyalades pel seu germà. Un parell de dies més tard van apresar l’altre, després d’una persecució en cotxe, d’aquelles de peŀlícula, per una carretera. Però aquest assassí va morir d’un atac d’estrès abans d’arribar a l’hospital on l’havien dut. Una autèntica tragèdia. I si voleu assassins violents per a una noveŀla us aconsello seguir aquest cas.

Acabo amb fotografies, naturalment de la Universitat de Toronto (on vaig estudiar i tinc davant de casa, no on treballo que és una altra).

Començo amb la Torre dels soldats. Es va fer per commemorar els membres d’aquesta universitat morts a la Primera Guerra Mundial (628) i, després, a la Segona (557). Els noms d’aquestes persones, majorment estudiants, estan gravats en una paret de marbre.

Una paret exterior qualsevol de Hart House (l’altre dia us vaig mostrar el claustre de dins).

Una altra paret exterior de Hart House. Em van agradar les finestres iŀluminades.

Una de les entrades laterals de Hart House. Amb un noi que surt del gimnàs que hi tenen. Les finestres de dalt són d’una sala de música on s’hi fan petits concerts de música clàssica. Hi ha també diverses sales amb piano, per si algun estudiant vol practicar.

Aquesta la vaig fer fa unes dues setmanes. És l’entrada nord del Passeig del Filòsof.

Publicat dins de Canadà, Literatura, Universitats | Etiquetat com a , , | 21 comentaris

Independència!

Aquest cap de setmana publico amb un dia d’antelació perquè el diumenge és un dia important.

Espero que tots els lectors d’aquest blog que viuen a Barcelona o hi poden arribar, i que no estan malalts, celebrin la Diada de l’11 de setembre anant a la manifestació. No fer-ho seria una decisió absolutament errònia de la qual us en penedirieu tota la vida. No anar-hi és aparcar la independència indefinidament. I és donar la raó a Espanya que diu pertot arreu que ja no hi ha desig d’independència a Catalunya. Visc al Canadà i sé molt bé com és la propaganda espanyola i el mal que fa als catalans –fa anys i panys que ho dic, que intento explicar-ne l’abast, però tret d’una minoria de persones sembla que parli a una paret.

He decidit enllaçar un post que vaig fer fa anys, en plena alegria independentista. Un post que molta gent ja ha llegit –va tenir literalment milers de visites, i molts comentaris–, però no els nous lectors.

Cultura catalana al Canadà

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Països Catalans | Etiquetat com a , , , | 24 comentaris

Una cosa útil i d’altres que no ho són tant

El dimecres que ve comencen les classes a la universitat. Per primera vegada seré en una aula amb classes presencials d’ençà del mes de març de 2020! A veure com m’anirà fer classe amb una màscara de les gruixudes. De moment, vaig boja de feina.

Hi ha un lloc web al qual vaig moltes vegades per saber quan caduca alguna cosa. A mi m’és molt útil, i he pensat que per si de cas no el coneixeu, o algun altre com aquest, us ho hauria de fer saber. Jo el miro en anglès, però hi és en diverses llengües, como ara el català. El faig servir sobretot per cosmetics i coses així, perquè molts no posen la data de caducitat, sinó un codi que qui sap què vol dir. En aquest web poses el nom de l’empresa que fa el producte en qüestió, després el codi que diu al producte, cliques i ja ho tens. AQUÍ.

Us l’he enllaçat amb un producte que jo faig servir i que també venen als Països Catalans. De passada us dic que si us cal una crema hidratant per a la cara, aconsello aquesta que he posat (es pot fer servir de dia i de nit, i fa molt bona olor). Al Canadà, la pell pateix molt, atesa la sequedat que tenim sobretot a l’hivern pels freds brutals a l’exterior i, potser més i tot, per les calefaccions posades súper altes als interiors. 

I per acabar l’entrada d’avui, unes fotos, totes de la Universitat de Toronto. La primera és una estudiant que llegeix a la nit al claustre de University College.

A sota un racó, entre molts, de la universitat.

Un caminet entre residències d’estudiants.

L’edifici de sota és un dels diversos menjadors que té la universitat per a professors, estudiants i personal administratiu. Aquest, a Victoria College.

Les fotografies a continuació les vaig fer al claustre de Hart House, un edifici molt gran que també té un menjador magnífic. Hart House es esmentada a la meva noveŀla Més enllà del somni. És on l’Anna i l’Alison diuen a la policia que es van amagar, quan en realitat eren en un altre món.

Publicat dins de Canadà, Més enllà del somni, Una mica de tot, Universitats | Etiquetat com a , , , | 22 comentaris

Notícies i fotografies

Avui més aviat curt perquè no estic bé (mal d’estómac, mareig, esgotament) i la feina amb la universitat no s’acaba. Ja fa dies que em reclamen moltes coses pel curs que comença el setembre (a més d’haver-me atabalat dia i nit tot l’estiu) i ja hi haurà reunió aquest  dimarts (sort que aquesta és virtual). I no acabo de solucionar res amb els metges especialistes que ara em donen hora pel novembre i desembre. Ah, i el meu metge de família està malament, pobre, em sap un greu tan bona persona com és, amb tractaments forts i només treballa per telèfon i una setmana de cada tres (s’acumularà massa gent per tenir hora) durant un any. A l’hospital no s’hi pot anar, no a urgències perquè fins i tot amb atacs de cor s’han d’esperar hores a l’ambulància. I sort que és Toronto: un munt de municipis d’Ontario, menys grans que Toronto, s’han vist obligats a tancar urgències 24 hores o tancar-les a les nits –no tenen prou infermers (han marxat en gran nombres) i milers de metges amenacen amb anar-se’n perquè estan esgotats i molts necessiten tractament psicològic, atesos els estralls que ha fet la covid, la desaparició de personal sanitari i les barrabassades que fa el govern conservador d’Ontario votat fa pocs mesos (us en vaig parlar), i les bestieses que encara no ha fet però que ja ha anunciat que farà: baixar impostos (per això els van votar una colla d’imbècils) i tallar tant a sanitat que hauran de posar sanitat privada i jo i d’altra gent ens morirem. Així ho fan, destrueixen la sanitat fins al punt que quan diuen “no hi ha més remei que posar-la privada” molta gent que s’ho pot permetre (aquí hi ha una majoria que té molts diners) diu que sí.

I mentre tot això passa, puja més i més la dreta. No són aquells conservadors del passat, més civilitzats i una mica més fàcils de trampejar, sinó que els d’ara fan veritable pànic, sobretot els que poden acabar al poder a les eleccions federals. I pertot surten com bolets aquests tipus cepats, ignorants i racistes que ja es van veure a Ottawa quan la van envair fa mig any. Ara, fa un parell de dies, van llançar pedres al primer ministre Trudeau i van atacar al líder de l’oposició del partit NDP. Això no es propi del Canadà, però l’extrema dreta va desfermada, com l’individu a sota, que avui ha amenaçat una diputada en unes oficines del govern d’Alberta (la foto és de quan l’amenaçava, sí i vestit així).

Una notícia bona, si és veritat allò que la revenja és dolça (ara no recordo si es diu en català). Bé, recordeu el que us vaig explicar fa una setmana? Sobre l’acomiadament de la presentadora de notícies Lisa LaFlamme? Doncs ella continua sense la feina, sí, però han fet fora qui la va acomiadar! Han hagut de fer-ho perquè moltíssima gent ha canceŀlat la subscripció a CTV i ben pocs miren ara aquestes notícies. Afegit a campanyes de la gent reclamant l’acomiadament del nincompoop arribista que la va fer marxar perquè la Lisa no es tenyia els cabells ni s’estava callada fent que sí a tot el que li deia l’estúpid aquell. La corporació no ha dit que el va fer fora sinó que “Michael Melling decided to take leave from his current role effective immediately to spend time with his family”. Així que aquest home, tot d’una, va decidir deixar la feina per poder passar temps amb la seva família, ha, ha, ha!

Poso algunes fotos d’aquest estiu, la majoria de la Universitat de Toronto. Bona nit!

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , | 34 comentaris

Discriminació per edat i el món corporatiu

Fa uns dies, els canadencs vàrem tenir una notícia força inesperada: l’acomiadament a CTV de la periodista Lisa LaFlamme. Ha estat grossa la cosa perquè Lisa LaFlamme era, a la cadena de televisió canadenca CTV, la principal presentadora de notícies, la cap a càrrec de tots els periodistes i la redactora en cap. Havia treballat a les notícies de CTV 35 anys, entre d’altres coses reportant des de zones en conflicte o amb desastres naturals. A més, ha rebut diversos premis importants: cinc nominacions als Gemini com a millor presentador de notícies de l’any; l’any 2014 va guanyar el premi Canadian Screen Award per millor presentadora de notícies del país, premi que tornà a guanyar el 2021 i l’abril de 2022; l’any 2016 se li va atorgar l’Ordre d’Ontario, premi de gran prestigi; i el 2019 es va anunciar que se l’havia nomenat Oficial de l’Ordre de Canadà per les seves contribucions al periodisme, a la presentació de notícies i a la difusió de notícies per televisió, com també pel seu suport i promoció dels drets humans. Lisa LaFlamme ha treballat de voluntaria a Periodistes pels Drets Humans i ha viatjat al Congo per entrenar joves periodistes allí. També és ambaixadora de PLAN Internacional, organització que vetlla pels drets dels infants i la igualtat per les nenes en 75 països del món. Lisa La Flamme és una dona inteŀligent, molt preparada i que conèix el seu ofici millor que ningú. A més, és molt agradable i agrada a molta gent. Quin ha estat, doncs, el problema? Bàsicament, que té 58 anys, no es deixa trepitjar i va deixar de tenyir-se els cabells.

Globe & Mail article-lisa-laflamme-ctv-grey-hair

Es tracta d’un cas flagrant d’ageism (en anglès) –he trobat que es diu edatisme (no m’agrada) o vellisme–. I també de sexisme, perquè als homes presentadors no els acomiaden ni als 77 anys i amb els cabells ben blancs o són calbs. Lisa LaFlamme va aprofitar la pandèmia per deixar de tenyir-se. Ella i moltes dones, jo entre altres, perquè aquí vam estar fet i fet un any amb totes les perruqueries tancades. Ah, però sembla que això no es pot consentir en una presentadora –no és la professionalitat el que s’hauria de mirar?–. L’home qui és ara l’executiu en cap d’aquesta cadena de televisió (un arribista on n’hi hagi un), quan va veure que la Lisa apareixia amb els cabells sense tenyir, va preguntar qui havia donat permís perquè la Lisa deixés de tenyir-se, que això no ho pot fer. Però que s’ha cregut aquest nincompoop (tros d’ase)! A veure si una dona no pot tenyir-se o deixar de fer-ho sense permís. De tota manera el xoc entre l’idiota, de nom Michael Melling, i Lisa LaFlamme va començar només entrar ell a CTV com a director executiu. Aquest Michael Melling va estudiar un any de periodisme –només un any? sí– i té un BA i un MBA en management (gestió). Management, això que està tan de moda i milers i milers de joves estudien, i jo penso que amb tanta gent gestionant aviat no hi haurà què gestionar. En fi, que aquest home de periodisme es veu que no en sap ni un borrall, però a la grandíssima corporació de mitjans que va comprar la cadena de televisió CTV això tant li fa, perquè el que volen és un home que sàpiga fer diners. I diners és l’únic que Michael Melling sap fer. Ja amb la guerra a Ucraïna ell i la Lisa van tenir la gran discussió. Ella deia que havien de tenir a punt unes habitacions en un hotel a Cracòvia per si de cas els seus corresponsals a Ucraïna havien de fugir sobtadament. Doncs el nincompoop de l’executiu en cap insistia que de cap manera, que havien d’evitar despeses (per què, per fer més bilionaria encara la corporació per a qui treballa ell?). Va esdevenir-se una guerra entre ells dos, però a la fi ella va guanyar i es van reservar les habitacions a l’hotel. Però ell no li va perdonar. Hi van haver uns quants confrontaments i, d’acord a diversos testimonis, ell no podia suportar que aquella dona “vella” amb els cabells blancs no l’obeís i li discutís tot.

Doncs fa uns dies vam tenir la notícia de l’acomiadament de Lisa LaFlamme per aquest executiu en cap jove, arribista (hi ha proves) i més ruc que fet a mida. La van treure sense contemplacions, i ella va haver dir adeu al seu públic en un vídeo fet a casa. A sota el teniu si sabeu anglès (es troba també a totes les xarxes socials):

Però ni el nincompoop ni la gran corporació es devien esperar que centenars de milers de persones exigirien la reincorporació de Lisa LaFlamme com a cap de notícies a CTV. No crec que ho facin, però de moment tots aquests centenars de milers de persones (segons el diari The Guardian són milions) han deixat de veure les notícies de CTV i molts milers han anulat la seva subscripció a la cadena. Com diu The Washington Post, a la CTV i a la gran corporació els hi ha sortit el tret per la culata. El furor que ha causat en els canadencs el que ha passat és tal que el cas ha sortit no solament a tots els mitjans canadencs sino també a molts d’estrangers, com els dos diaris esmentats.

Arran de tot això s’ha parlat molt també del vellisme, o discriminació per l’edat, que hi ha a la societat, i augmentat en el cas de les dones. També de com el món corporatiu està ficat pertot arreu. Precisament tot això de Lisa LaFlamme em va fer pensar de seguida en les universitats. És un cas calcat. A la meva universitat, des de fa uns anys que els qui l’administren són del món corporatiu (abans, per bé que havien d’entendre d’administració, obviament, venien del món acadèmic), i tot ha esdevingut un malson, un terrible malson per a professors, estudiants i el futur. I la discriminació per edat és en un punt àlgid. També la proliferació de nincompoops. Però ja en parlaré un altre dia.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 29 comentaris

Només unes imatges

Com que el dijous vaig publicar una entrada adicional perquè era el meu aniversari, aquest cap de setmana no us vull atabalar. Faré una entrada molt senzilla amb només unes poques imatges. I començo amb un conillet que vaig veure en un jardí prop d’on em vaig anar a fer unes analítiques, en un barri cèntric. És un conill típic d’aquí, amb la cua blanca.

Les dues fotos de sota són del meu barri, concretament d’un carrer que es diu Lowther. Com podeu veure hi ha gent a qui li agafa la dèria de plantar hortalisses al carrer,  davant de casa seva.

I acabo amb una nova fotografia d’en Ginger, el gat del museu.

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a | 24 comentaris

11 d’agost de 2022

Els que em coneixeu de fa anys, potser recordeu que cada any publico una entrada al blog l’11 d’agost. Per mi és important perquè és el dia que vaig néixer (quan deixi de considerar-lo important ja puc plegar).

Us voldria explicar una cosa que em va passar ja fa dos anys —té a veure amb Espanya i amb institucions catalanes, entre d’altres personatges—, però a més que em caldria explicar-ho bé i posar-hi moltes hores, és una cosa depriment, trista i que indigna, per tant ho deixo per un altre dia (això m’he dit cada setmana durant dos anys). Però, bé, estic viva, tinc esperances i molta iŀlusió en un projecte, i avui és el meu aniversari!

La Shaudin fa molts anys

Gràcies a tothom que em llegeix, que em comenta, que d’alguna manera és aquí amb mi.

Una abraçada!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 29 comentaris

Tothom té avantpassats neandertal. Sí, tu també.

Segons sabem, l’humà modern es va encreuar amb els neandertals.

L’especie neandertal o Homo neanderthalensis va viure de fa 400.000 a 40.000 anys i es va estendre per gran part d’Europa, sobretot la part sud, l’orient mitjà i l’Àsia central. Alhora, uns altres homínids, els denisovans, s’estenien pel nord, sud i est d’Àsia. Neandertals i denisovans van coincidir en el mateix territori moltes vegades, la qual cosa va resultar en encreuaments de les dues espècies i, per tant, individus híbrids. Mentrestant, l’humà modern, l’especie Homo sapiens sapiens, evolucionava a l’Àfrica i s’hi estenia. Fa uns 50.000 anys, l’Homo sapiens va arribar a Europa, territori dels neandertals, i s’hi va estendre. L’Homo neanderthalensis i l’Homo sapiens es van encreuar. El que encara no se sap és per què fa uns 30.000 anys els neandertals es van extingir. Una teoria diu que l’Homo sapiens els va anihilar; una altra defensa que va ser absorbit amb l’Homo sapiens, molt més nombrós, atès l’encreuament i els híbrids que es produien. Fos com fos, el que sabem de segur és que les dues espècies és van barrejar. I com ho sabem? Perquè l’any 2013 es va poder seqüenciar tot el genoma de l’Homo neanderthalensis, gràcies a l’equip geneticista del Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology, a Leipzig.

El resultat d’aquesta investigació i de totes les que van seguir és que els humans moderns compartim genoma neandertal. Els humans d’Europa i Àsia tenen entre 2 i 3% de genoma neandertal, i els africans sub-saharians en comparteixen menys. També s’ha descobert que els asiàtics del sud i orientals comparteixen, a més de neandertal, genoma de la especie denisovan, que arriba a un 6% en els melanesis, però que no es troba en els africans, europeus o habitants de l’Àsia central.

Hi ha més coses interessants, com ara que els neandertals foren els primers de totes les espècies d’homídis, que se sàpiga, a enterrar els seus morts i posar flors sobre la sepultura. És impressionant que fem una cosa que ve de tant lluny i d’una altra espècie. També és molt interessant saber que alguns dels gens que tenim de l’espècie neandertal afecten la nostra salut. Això inclou els nivells de colesterol, l’esquizofrènia, els trastorns de comportament alimentari, cremades de sol i l’artritis reumàtica. També s’han trobat gens neandertal que avui en dia determinen el color dels cabells i dels ulls, i fins i tot si ets una persona diurna o nocturna.

Publicat dins de Història, Temes relacionats amb la ciència | Etiquetat com a , | 28 comentaris

Metges, Catalunya i un conte

Tota la setmana intentant tenir hora a diferents metges –me la volen donar al setembre, octubre, novembre o molt més tard, quan estaré treballant a tota hora. Quina manera de fer perdre el temps amb totes aquestes trucades amunt i avall. El meu metge de capçalera, però, fa tot el que pot i més –deu ser el metge més bona persona i qui més hi posa el coll de tota la ciutat de Toronto. El meu pneumòleg també és exceŀlent; quan hi vaig anar fa dos mesos, la visita amb ell va durar més d’una hora i, com sempre, ens vam fer un tip de riure mentre parlàvem. És un metge molt jove (encara té cara de noiet) però ja s’ha guanyat un cert prestigi; és senzill, pacient, té un bon sentit de l’humor i t’escolta amb atenció encara que li parlis de la independència de Catalunya. Tots els seus pacients que he conegut (fa tres estius anava allí a fer rehabilitació i en vaig conèixer un munt) estan encantats amb ell. Sempre li fa iŀlusió veure’m (això em diu). Jo crec que és perquè riem molt. El dia que el vaig conèixer, fa més de tres anys, li vaig dir: “Perdona, però quants anys tens?”. Es va posar a riure, i em va preguntar: “Quants et sembla?”. “Doncs, per l’aspecte diria que 18, per això t’ho pregunto, però pel teu càrrec a l’hospital suposo que uns quants més”. Vam congeniar molt bé des del primer moment.

Bé, doncs, aquests dos metges, el de capçalera i el pneumòleg, no podrien ser millors; però d’un munt d’altres més val que calli el que en penso, sobretot quan a sobre no hi ha manera de veure’ls i és urgent! Entre això i l’inacabable atabalament de les diverses administracions de la universitat que em demanen coses a tota hora (que aquest estiu no cobro cap sou, senyores i senyors!)… En fi.

I pel que fa a Catalunya: la maleïda taula de diàleg (m’agafen calfreds només de pensar-hi) i la puntada de peu a la presidenta del Parlament de Catalunya. Tinc una gran tristesa, estic de molt mal humor i sento vergonya. Estic segura que amb tot el que ha passat els últims anys, molts catalans tenim poc o molt trastorn per estrès posttraumàtic.

Com que no trobo quina imatge seria adient per posar, poso una foto qualsevol de les meves. És una de les entrades del Passeig del filòsof.

Aquesta setmana també tinc un conte per oferir-vos.  Ja em direu si us ha agradat.

Non compos mentis 

Els improperis s’havien incrementat amb el temps, en una relació que ja era tòxica, abusiva per part de l’home, fins i tot perversa, per bé que ell ho hauria rebutjat amb energia tot argüint que només s’havia de veure com es comportava la molt llagotera: després de parlar de coses interesants, boniques o divertides, o de posar música agradable o de cantar-li –que en sabia d’allò més–, tot d’un plegat, quan ell menys s’ho esperava, canviava el xip i l’atabalava amb lloances de les coses més banals, i pitjor, volia que ell les comprés: una cafetera nova, entrades per un concert, una nevera que fa glaçons de gel tota sola, un sofà…

–Què n’hem de fer ara d’un sofà per a l’exterior, tan petit com és el balcó! I amb la meva pensió miserable que ni per anar al cinema arriba? Estàs guillada. Ja pots insistir ja, que no el comprarem. I calla d’una vegada! Et dic que no insisteixis, pesada, que ets una paparra. Prou!

I sense pensar-s’hi li tapava la boca i feia que s’estés callada, de vegades durant hores, sense cap remordiment. En algunes ocasions se la mirava una estona des del sofà –havia de reconèixer que encara era bonica– i la perdonava de seguida.

Però sempre, quan s’adonava que l’havia volgut entabanar a comprar coses, s’enfilava, i més d’un cop de poc si no li agafa un infart de tant com s’havia arribat a enrabiar. Abans de jubilar-se era diferent: passava moltes hores fora de casa i no s’alterava tan fàcilment. Fins i tot durant els primers deu anys, ja jubilat, anava a fer llargues passejades per la ciutat, però d’ençà del genoll avariat només sortia una mica al matí. La resta del dia el passava a casa i, au, vinga a rondinar i a fer crits cada cop que no li agradava el que feia la llepa que vivia amb ell.

La situació va esdevenir insuportable. Un matí ell va sortir, no per anar a fer un cafè i llegir el diari, sinó que va ranquejar cap al metro que el deixà a l’estació de ferrocarrils. Poc després era en un tren de camí al poble on el seu cosí hi tenia una caseta. En arribar-hi, la clau era on havia de ser. Va regirar els armaris fins a trobar el que cercava i que ara necessitava. Va haver d’esperar unes quantes hores per un tren, però més tard retornava a la ciutat.

Quan des de la cantonada va veure l’edifici rònec on vivia, ja vesprejava. Entre l’embalum que duia i que havia pujat els tres pisos de cop, s’estava al seu replà, esbufegant davant la porta. A la fi l’obrí, entrà i la tancà. Evitava fer soroll, com ara que, treta la lona que l’embolicava, carregava l’escopeta. Amb violència a la mirada va aparèixer de cop al menjador i sense ni dir un mot la va cosir a trets. En acabar, no l’hauria reconegut ningú. Quin carnatge! Això es temien els veïns que van trucar a la comissaria, que es devia tractar d’un assassinat ferotge.

Els mossos que van acudir es van trobar amb un vell assegut en una cadira amb la mirada absent, una escopeta per terra, i escampada a trossos el que quedava d’una ràdio.

Publicat dins de Catalunya, Els meus contes | Etiquetat com a , , | 33 comentaris

Començo, i a veure què enfilo

Avui Donald Trump era a Arizona per donar suport al partit republicà. Ha dit moltes bestieses, com li és propi, i amb aquella veu de curt de gambals que té. No és important, sempre diu les mateixes bajanades, però una cosa m’ha cridat l’atenció: parlant contra els democrates (l’esquerra radical, segons ell), deia que aquesta gent “no creu en Déu i no creu en el petroli!”. O sigui que posava les dues coses al mateix nivell. Està ben torrat. Tota la dreta dels Estats Units, i també del Canadà, està obsesionada amb fer servir petroli i conduir, conduir, conduir, com si no hi hagués demà –evidentment, no n’hi haurà si depèn de gent com ells.

Aquests 22 i 23 de juliol els he tingut molt presents. L’estiu de fa 10 anys, quan em trobava a Catalunya, vaig passar uns dies a Casavells, a l’Empordà, amb l’Anna Maria Villalonga i en Manel Mora. El 22 de juliol vaig tornar a Barcelona perquè l’endemà, dia 23, era l’aniversari de la meva mare i la volia dur a dinar a un lloc prop del mar –des del seu accident s’estava en una residència i enyorava el mar (abans de l’accident ella caminava molt i hi anava sovint, però després ja no podia caminar i s’havia d’estar a la residència). Doncs el dia 22 va ser el mateix que va començar un incendi forestal terrible a l’Empordà. Quan l’Anna Maria i el Manel em van dur a l’estació de tren encara no en sabíem res. I no va ser fins l’endemà que en llevar-me i sortir al jardí de la casa on m’estava vaig notar una fortor de fum, del foc de l’Empordà! Es va sentir tot el dia per tot Barcelona. Aquells dos dies van ser l’última vegada que vaig veure l’Anna Maria i en Manel, i en el cas d’en Manel era l’última per sempre, com va ser l’últim aniversari que vaig celebrar amb la meva marona, també per sempre.

Em va saber molt greu que es morís la Núria Feliu. A casa meva, a Barcelona, els meus pares tenien discs de la Núria Feliu i l’havia sentit moltes vegades. Em sembla que la cosa que ens fa més conscients d’envellir és que van desapareixent tot de personatges que eren referents, que els havies vist sempre. Us recomano aquest article de Vicent Partal: Gràcies, Núria Feliu“.

Com sabeu (en vaig parlar aquí), el partit conservador va guanyar a la província d’Ontario (on hi ha Toronto). Doncs ja comencen a fer disbarats. Avui, a les notícies de la ràdio, ens han dit que el govern havia decidit que a les escoles se suprimirien diverses assignatures, com ara estudis indígenes (a sobre de prendre’ls-hi la terra, ara a ignorar les seves cultures), i s’enfocarà quasi tot a aconseguir, quan acabin els estudis, feines molt ben pagades. Com si no tinguessin cada any que passa menys coneixements (a mi m’arriba a la universitat el resultat de les escoles) i ara, doncs, a preocupar-se només dels grans sous que volen en acabar. Ja fa uns anys, el partit conservador, que és la segona vegada seguida que guanya la legislatura i amb majoria (callo el que penso) va dir que té en ment un nou projecte de llei per a les universitats (encara no ho ha fet però les universitats ja fan un munt de coses per aquest camí): s’eliminarien tots els programes que no aconseguissin que els seus alumnes en acabar tinguessin abans d’un any una feina molt ben remunerada. La qual cosa vol dir que la majoría dels programes d’humanitats acabaran per desaparèixer del tot.

Darrerament parlo poc de Catalunya perquè no veig que pugui afegir res constructiu. Només diré que tot plegat és d’allò més depriment. I la repercussió negativa a l’estranger, si més no aquí, és per donar-se cops al cap contra la paret. Per mi, que he fet tants esforços tota sola durant tants anys, per obrir els ulls a la gent i engrescar-la, i veure que ara ningú en fa cas, és molt dolorós.

Us deixo amb una fotografia del Philosopher’s Walk (Passeig del filòsof), aquí al centre i que travessa part de la Universitat de Toronto. La vaig fer fa unes dues setmanes. Ara continuo sense poder caminar, de l’espasme a l’esquena. El metge em va receptar antiiinflamatoris però avui ja no l’he pres perquè em fa molt mal a l’estòmac (sembla que m’hi donin cops de puny).

Compte amb la calor (aquí també tenim onades de calor molt forta), cuideu-vos.

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Universitats | Etiquetat com a , , | 26 comentaris

Trobada, univers i un conte curt

L’altre dia vaig trobar-me amb una amiga. Fa uns anys que viu a Montreal, però abans vivia a Toronto i ens vèiem cada dia –les dues estudiàvem a la Universitat de Toronto, primer, i després les dues hi treballàvem. Som amigues de fa molts anys. Doncs l’altre dia va venir a Toronto a veure una de les seves filles; i l’altra filla, que ara fa un doctorat a Alemanya, també hi va venir. Em vaig trobar amb la meva amiga, la seva filla que viu a Alemanya i el meu fill. I, bé, era la primera vegada des de l’estiu de 2020 que em trobava amb algú, i pràcticament la primera vegada en dos anys que parlava amb algú tret de fer classe al zoom, parlar una mica amb el meu fill i comentar alguna cosa amb les caixeres del supermercat.

Fa dos dies que tinc un espasme muscular a l’esquena amb el dolor que em baixa avall fins el genoll i en certs moments fins al peu. No em sento amb energia per escriure gaire.

Suposo que tothom està assabentat de les imatges que ens han arribat del telescopi James Webb. És més sorprenent i tot que quan es van detectar les ones gravitacionals, i llavors ja en vaig parlar a totes les meves classes de tan entusiasmada com estava. Ara, de les imatges del James Webb, m’emociona sobretot la nebulosa dita Carina, que es com una sala de nadons i guarderia d’estels, amb estrelles acabades de néixer (“acabades” en termes del cosmos) i que allí es fan grans i es formen planetes al seu voltant. Per bé que hauria de parlar en passat, atès que veiem imatges de fa uns 13 mil milions d’anys. És impressionant.

MY GOD, IT’S FULL OF STARS!

Tot això del James Webb i les imatges i els estels nadons a la nebulosa m’ha fet pensar en un conte per a menuts que vaig escriure fa anys. Alguns ja el vau llegir. Us el copio aquí a sota (és curtet). Espero que us agradi si no el coneixíeu.

L’ONADA

Assegut sota un arbre del jardí, la mirada perduda en el firmament, un nen s’amara a poc a poc de nit i de vent. No s’adona dels cotxes que passen accelerats, ni de les pampallugues que fan les finestres aquí i allà; ell només escolta el vent i només s’adona del firmament. I creix una onada, i creix i creix. Una onada feta de meravelles que el vent li canta al nen, una onada de somnis que els estels encenen a la seva ment.

L’onada l’agombola i ell tanca els ulls i es deixa endur. En obrir-los, es troba flotant enmig de la immensitat. Avall, molt avall, es veu la Terra i, si s’hi acosta –es capbussa dins l’espai–, fins i tot pot veure el seu poble i casa seva i la mare fent el sopar. Torna a pujar amunt, fa unes braçades cap aquí, cap allà, endavant, endarrere i, quan s’adona que l’envolta una solitud imponent, veu allí mateix un corrent tot fet de llum que travessa l’espai. Unes braçades més i, sense pensar-s’hi, es fica dins el corrent i queda envoltat d’estels petitons que aletegen com papallones. Pot sentir com el corrent avança per l’espai a gran velocitat, però allí dins s’hi està bé amb tots aquells estels que aletegen i li fan pessigolletes. S’asseu amb les cames encreuades i es deixa portar enllà i enllà i enllà. Si mira avall pot veure uns planetes petits que es donen cops entre ells i reboten com pilotes de goma. O bé d’altres tots envoltats d’anells per on patinen unes noies de color de lluna. I n’hi ha uns plens de forats per on treuen el cap unes criatures d’ulls molts grossos dins dels quals s’hi veuen galàxies senceres. També passa per un lloc on juguen a fet i amagar uns éssers gegantins coberts amb armadures d’or; s’amaguen darrere els planetes i, quan un altre els troba, les seves rialles clares ressonen per l’univers. Una nau espacial passa molt a prop. El nen pensa que ja es hora de tornar a casa, així que treu un braç del corrent, s’agafa a una nansa de la nau i s’allunya cap a la Terra. Se li tanquen els ulls.

L’onada s’enretira, endormiscada, minva i minva i desapareix. El nen obre els ulls sota l’arbre, parpalleja, fa un gros badall i s’empassa un pessic d’espai. A la seva mirada, el caliu d’una cançó distant.

Publicat dins de Els meus contes, Temes relacionats amb la ciència | Etiquetat com a , , | 26 comentaris

Telecomunicacions i bicicletes

Com segurament ja sabeu, hem tingut un problema amb telecomunicacions al Canadà. Un dels tres principals proveïdors de servei, Rogers, va caure el divendres al matí. I vull recalcar que és un dels tres principals proveïdors, no pas el principal com han dit a les notícies a Catalunya. Jo ho tinc tot (telèfon de casa, mòbil i internet) amb l’empresa Bell Canada, considerada la principal, i fa anys l’única, quan no hi havia ni mòbils ni internet, i no he tingut cap problema. Si hagués hagut d’anar a comprar sí que hauria estat difícil, atès que només es podia pagar al comptat (des de la pandèmia que ho faig tot amb targeta i no tinc cash), però havia fet la compra el dijous per tant tampoc em va afectar. També deien (a TV3) que no podíem accedir a emergències perquè el 911 no funcionava. Bé, a la policia sí que els hi funcionava; el problema era pels usuaris de Rogers ja que no podien trucar. Perquè si has tingut la mala sort de tenir com a proveïdor Rogers, durant més d’un dia (i hi ha gent que encara està enlaire) no podies fer pràcticament res. Hi ha empreses que van haver de tancar temporalment i enviar tothom a casa, i molta gent que treballa a casa no podia treballar tampoc. A l’aeroport també va ser difícil per què diversos serveis no funcionaven. I, com deia més amunt, hi havia la qüestió dels pagaments: ni comprar menjar o medicaments (o altres coses), ni fer transaccions, ni agafar un ferry, ni pagar els impostos de propietat (l’últim dia era precisament el divendres). A la meva universitat no va passar res, absolutament tot funcionava, segons ens van comunicar en diversos missatges. Per tant, no vaig tenir problemes tampoc per veure els emails (els tinc a travès de la universitat; no hi fa res que no tingui feina fins al setembre). És clar que la universitat va posar milions i milions (moltíssims), al principi de la pandèmia, a fi que tot funcionés com una seda, inclós un sistema de seguretat impressionant que, no obstant, una vegada uns hackers van poder penetrar durant un temps curt.

La meva opinió és que els serveis de telecomunicació personal haurien de ser cosa de l’estat (el canadenc; no l’espanyol, déu ens en guard), i no d’empreses privades. I almenys per un ús mínim hauria de ser de franc.

Recordeu que no fa gaire us parlava sobre la creació de Frankenstein (Misceŀlània: del meu balcó a Frankenstein)? I que tot va resultar a conseqüència de que feia un temps horrorós? Doncs l’erupció del volcà Tambora i el temps nefast que va ocasionar al món no només va servir per a la creació de Frankenstein, sinó també per a la creació de les bicicletes. Per tant, el monstre i les bicicletes van néixer per una mateixa causa.

El creador oficial de la primera bicicleta, l’alemany Karl von Drais, la va inventar per tenir una alternativa als cavalls, atès que s’estaven morint tots de gana. L’estiu de 1816, tal com explicava en parlar de Frankenstein, quan feia un any de l’erupció del volcà Tambora a Indonesia i una boira gaseosa havia cobert tot l’hemisferi nord de la Terra, el mal temps va servir per a la creació de la noveŀla del monstre. Sí, però aquell llarg hivern i la foscor que van durar cap a tres anys, no va ser per tothom del món una qüestió d’escriure perquè no es pot anar a passeig. Una gran part de la població mundial ho va passar molt malament atès el terrible desastre que va patir l’agricultura. Molt particularment l’oest europeu, l’est del Canadà i dels Estats Units, la Xina, l’Índia i el Japó. No hi havia collites i per tant no hi havia menjar. Ni per a les persones ni per als animals domèstics, com ara els cavalls.

Penseu que l’erupció del Tambora va ser 100 vegades més poderosa que la del Vesuvi, i va deixar anar la mateixa energia que 2.2 milions de bombes atòmiques. L’única part positiva d’aquells anys de fred rigorós, hivern tot l’any i postes de sol de color de coure va ser que Mary Shelley va crear Frankenstein; durant uns quants anys famosos artistes europeus van pintar paisatges estranys on predominaven els vermells, ocres, marrons; i Karl von Drais va inventar la bicicleta. A sota: la primera bicicleta i unes pintures d’aquells anys.

Erupció del Vesuvi. William Turner. 1817

Dos homes contemplen la lluna. Caspar David Friedrich. 1819

Dos homes prop del mar. Caspar David Friedrich. 1817

A Windmill near Norwich. John Crome. 1816

Publicat dins de Arts, Canadà, Història, Medi ambient | Etiquetat com a , , , , | 27 comentaris

Unes quantes coses

Fa dies que estic molt atrafegada perquè, d’una banda, la burocràcia de la universitat no em deixa tranquiŀla amb tants emails que m’envia. No hi tinc una feina fins al setembre i no fan més que demanar-me coses a tota hora: que he d’emplenar un questionari, que hi ha hagut no sé quants canvis al Moodle i he d’assistir a unes sessions per aprendre com fer-ho (hi assistirà sa tia), que hem d’enviar el curriculum fet amb un programa diferent. És inacabable. També, continuo amb visites mèdiques d’una mena o d’una altra (es qüestió d’aprofitar, perquè normalment per manca de temps o pel Covid m’havia de limitar a urgències).

D’altra banda, tinc molta iŀlusió per un projecte que em van proposar depenent de certes coses. No sé res concret encara, suposo que d’aquí un parell de mesos, però he de fer certa feina per la qual necessito temps (he d’aprofitar cada segon d’aquest estiu i fer el màxim que pugui). Sé que no us estic dient res que entengueu, però ja us ho contaré si arriba a concretitzar-se. De moment tinc una gran iŀlusió, cosa que em feia molta i molta falta des de feia molt i molt temps per, senzillament, trobar-li un sentit a viure.

Tret d’això, només faig la classe dos dies a la setmana (res a veure amb la universitat). Vaig demanar un préstec al banc o no en tindria prou per passar els tres mesos que falten (no em pagaran fins a final de setembre). Em preocupa perquè tal com va tot –i si tornen a canceŀlar cursos? Però ja me’n preocuparé quan arribi el dia, altrament no faré res de bo abans de tornar a començar a la universitat. 

Fa deu anys que vaig tenir les meves últimes vacances, l’estiu de 2012 quan vaig anar a Catalunya per última vegada i quan vaig veure la meva mare també per última vegada i en aquest cas per sempre. Va ser l’estiu de la presentació a la llibreria Catalònia de la noveŀla Perduts a l’altre món, el 10 de juliol de 2012. Tinc tants records d’aquell estiu! Ai, quin enyor.

[Nota: respondré aviat uns comentaris vostres que tinc pendents. No me n’oblido]

Aquí, a Toronto, he vist en Ginger unes quantes vegades. I avui us el presentaré. El meu fill li havia fet una fotografia, però l’altre dia vaig aconseguir fer-n’hi una jo que és la que us poso a sota. Vist de prop és enorme, i malgrat ser força esquerp (no es deixa tocar) no és gens agressiu i t’escolta amb tota la paciència del món quan li parles. Té una cicatriu en un ull (a la foto no es veu) i unes quantes pel cos. El miracle és que segueixi viu.

El divendres, 1 de juliol, va ser el Dia del Canada (Canada Day / La Fête du Canada), i enguany el país va fer 155 anys. A Ottawa hi va haver celebracions per a la gent que acaba d’esdevenir canadenca i festivitats sobretot pels nens. Malauradament hi va haver una manifestació dels camioners d’ultra dreta. Els recordeu? Aquí, aquí, aquí i aquí teniu informació per a qui no ho sàpiga. Els líders de l’altra vegada o bé són ja a la presó o estan a punt d’entrar-hi, però han aparegut nous líders potser més torrats i tot que els primers. De tota manera aquesta vegada la ciutat estava preparada i no es va deixar entrar els camions al centre, els que es manifestaven van haver d’anar a peu. I també hem tingut els Jocs d’Estiu dels Indígenes que s’ha celebrat a la ciutat de Yellowknife (Northwest Territories). Els participants són majorment inuit. És molt interessant perquè són proves si fa no fa d’atletisme però molt diferent a l’atletisme que coneixem. Són proves enfocades a sobreviure al Gran Nord –per exemple, avançar d’una manera molt difíl, estirats i sobre els artells de les mans i els dits dels peus, imitant una foca.

La tarda abans del Dia del Canada, tornava en cotxe del supermercat amb el meu fill quan de sobte veiem al carrer una mare mofeta amb el seu fillet. Vaig sortir del cotxe. Passaven moltes bicicletes i el petit va quedar separat de la mare (foto a sota), però ella el va anar a buscar i a la fi tots dos van poder travessar el carrer i anar on anaven (vídeo a sota).


Per acabar, comentar que un 1 de juliol va néixer Joana Raspall. I ja fa dies que em va venir al cap el seu conegut poema “Podries” (un dels meus preferits). Em va venir al cap per tot el que va passar a Melilla. Totes aquelles vides joves acabades de sobte, és espantós. Ho porto ficat a dins i em costa fins i tot parlar-ne, per això deixo que Joana Raspall digui el que penso (afegint-hi indignació). Aquí teniu el poema sencer:

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries… podries…

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d’ell
podria ser teva.

Publicat dins de Canadà, Literatura, Llibres en català, Natura, Perduts a l’altre món, Universitats | Etiquetat com a , , | 13 comentaris

Una troballa i llums al vespre

L’altre dia, el 21 de juny hi va haver una troballa magnífica. Va ser al territori canadenc del Yukon, just a l’est d’Alaska. Si voleu saber un grapat de coses sobre el Yukon podeu anar a un article que vaig publicar fa uns anys i que va tenir força èxit:

El Yukon té un trosset de mi.

He de començar per dir que el 21 de juny, al Canadà, se celebra la Diada Nacional dels Pobles Indígenes. I just aquest dia uns miners que treballaven prop de Dawson City van trobar un mamut, una cria femella de mamut només d’un mes d’edat, que havia estat congelada durant uns 35.000 anys. Es troba en un estat gairebé perfecte, fins i tot té les ungletes de les potes, la cua, les parpelles, les orelletes i la trompa intactes. Sembla que va quedar atrapada al fang, i quan feia poc que havia menjat perquè encara té herba dins l’estòmac. Fa un metre i 40 cm, per tant és encara petitona ja que un mamut adult tenia una alçada d’uns 4 metres.

Només s’havia trobat un altre mamut bebè al món, també congelat, aquest a Rússia, a Siberia l’any 2007, per tant aquesta nena mamut és realment una gran troballa.

Els miners que la van descobrir van aturar-ho tot i ràpidament es van posar en contacte amb les autoritats. Mitja hora més tard el Dr. Grant Zalula, un prestigiós paleontòleg canadenc, rebia una foto de la mamut. De seguida va dir que s’acabava de fer el descobriment en paleontologia més important de l’Amèrica del Nord.

Un munt de científics van córrer al lloc del descobriment. Calia anar molt de pressa per treure la bebè mamut i transportar-la amb les condicions necessàries, no fos cas que es descongelés. Va ser tota una cursa. I quan van acabar, tot just en el moment d’acabar, va ploure a bots i barrals; un veritable diluvi que d’haver començat abans hauria deixat la pobra mamut irrecuperable.

Photo: Government of Yukon

El lloc on es va trobar és territori tradicional dels Tr’ondek Hwech’in, una banda de les primeres nacions del Canadà. La descoberta, doncs, va ser anunciada conjuntament pel govern del Yukon i pel consell dels vells dels Tr’ondek Hwech’in. Els vells, tots ells molt emocionats per la troballa, van tenir l’honor de posar el nom a la petita mamut que va esdevenir Nun cho ga (infant d’animal gran) i així és ara coneguda a tot el món.

Quan Nun cho ga ja es trobava en un lloc segur, hi va haver una cerimònia amb el consell dels vells i amb els diversos científics, miners i polítics que d’alguna manera havien participat en el rescat. Van desembolicar a Nun cho ga. Els vells van resar i van beneir la petita mamut. Una de les velles va dir que a Nun cho ga se l’havia de tractar amb respecte, i aleshores nosaltres ens podrem guarir. La gent de les primeres nacions sol ser molt respectuosa amb la natura, fins i tot amb un animal de fa milers d’anys. Creuen que tots som criatures de la natura i si no la respectem tot s’esdevé una bogeria (com ara el canvi climàtic).

Per acabar i canviant de tema. A sota teniu unes fotografies fetes al vespre, a la part nord del meu barri. Sempre m’ha agradat veure les finestres iŀluminades quan a fora és fosc.

Publicat dins de Canadà, Natura, Temes relacionats amb la ciència | Etiquetat com a , , , , | 27 comentaris

Misceŀlània: del meu balcó a Frankenstein

No para de fer vent molt fort. Toronto sempre ha estat ventós, però darrerament s’ha incrementat en força i freqüència. I tenim tornados cada uns quants dies (als afores) i, l’altre dia, calamarsa amb boles de gel de la mida de pilotes de ping-pong. Avui he fet un vídeo amb el telèfon des del balcó, perquè m’agradava com es movien els arbres i la fressa que feien amb el vent. És el tercer que faig en ma vida, per tant és súper senzill. I quan he començat a fer-lo he pensat que el podria compartir amb vosaltres, així veuríeu el que jo veig constantment, i no estàtic com una fotografia. Com que cap de vosaltres (els meus lectors habituals) viu aquí, em fa sentir més acompanyada quan us mostro l’entorn on sóc immersa des de fa molt anys. A sota el teniu.

M’agradaria també mostrar-vos les mofetes que em trobo, però ni de broma m’hi penso acostar. Fa uns dies al vespre, al carrer, em vaig topar amb una mofeta en un jardí però tocant la vorera. No la vaig veure fins que només ens separava mig metre. Vaig fugir que ella ja aixecava la cua a punt de disparar (l’animaló també s’havia esverat). No ho va fer, segurament en veure que me n’anava. Si una mofeta t’encerta, pots passar mesos que per molt que et banyis amb suc de tomàquet la pudor no acaba d’anar-se’n. És una pudor intensíssima, com de marihuana però multiplicada al quadrat. De vegades pel carrer no se sap si per allí ha ruixat una mofeta o bé algú està fumant marihuana. D’ençà que la marihuana va esdevenir legal que m’empesten dia i nit, fins i tot els veïns de dalt i de sota (estudiants) me n’omplen el pis (entra per les finestres, pel balcó i, sobretot, per els forats on hi ha la calefacció que passa per tot el pis), i jo sóc aŀlèrgica a la marihuana!

Tornant a les mofetes, l’endemà de l’encontre amb aquella, en el mateix carrer i també tard al vespre: oooh, sis mofetes petitetes petitetes que eren una temptació per anar a acariciar-les. Probablement van néixer a finals d’abril o principis de maig, perquè comencen a sortir quan tenen 6 setmanes. Malgrat que tant petitones no solen ser prou hàbils per agredir amb la pudor, de segur que la mare era per allí i per tant me’n vaig anar, però a contracor. A sota una imatge, que no és meva, d’una mofeta baby.

Aviat serà Sant Joan i penso en Menorca i la seva festa amb els cavalls i els genets. No l’he vist mai, i ara no hi aniria encara que fos possible, amb tants turistes i que a mi no m’agraden les aglomeracions (segons he llegit, hi ha una gentada que fa por). Però penso en com era abans, fa moltíssims anys, tal com ho descriu el meu besavi Àngel Ruiz i Pablo a la seva noveŀla Del cor de la terra, que tant em va agradar quan era joveneta i malgrat el final tràgic de la història. A sota teniu un article de Maite Salord sobre Del cor de la terra.

Del cor de la terra, d’Àngel Ruiz i Pablo

Fa uns dies al Twitter hi havia un tweet de la MHP Laura Borràs. Es tractava d’una cita de la noveŀla Frankenstein de Mary (Wollstonecraft) Shelley, una cita d’un diàleg entre Víctor Frankenstein i la seva promesa Elizabeth, quan ella diu: “Els homes em semblen monstres que tenen set de la sang dels altres homes”. Marededéu els comentaris (no tots però molts)! Des de creure que ho deia Laura Borràs, no que citava Frankenstein, per bé que ho havia indicat, fins a discutir si hauria de dir “persones”, no “homes”; també van aparèixer uns homes empipats pel que deia la cita de la noveŀla (que si les feministes que si bla, bla, bla). A més de ser evident que poca gent havia llegit el llibre o, simplement, no sabia que existia una noveŀla anomenada Frankenstein, en la qual s’han basat les peŀlícules, el que em resultava més increïble era com s’empatollaven a criticar sense saber d’on venia res. Ja sabem com poden ser les xarxes i més si es tracta d’atacar una figura pública.

I voldria aprofitar aquesta anècdota per escriure uns comentaris sobre Frankenstein, una de les meves noveŀles favorites, com també n’és l’origen de la seva creació. Suposo que ja sabeu que Frankenstein va ser escrita per Mary Wollstonecraft, o Mary Shelley després de casar-se amb el poeta Percy Shelley. Alguns de vosaltres, probablement no tots, també sabeu que Mary Shelly es trobava a prop del llac de Ginebra, a la Viŀla Diodati, passant un temps amb uns amics, com ara Lord Byron, i que van decidir que cadascú escribís un relat de terror. I així va néixer Frankestein o el Prometeu modern, de la pluma de Mary. I ara pregunto: algú sap per què se’ls va ocórrer fer la decisió d’escriure un relat de terror? Podríem dir que es tractava majorment d’escriptors (un d’ells era metge), que tenien temps i, algú dirà, que feia mal temps per anar a passejar. Efectivament, feia mal temps, feia molt mal temps aquell estiu de 1816. Feia tan mal temps aquell estiu que nevava a Itàlia i a Irlanda va ploure a bots i barrals durant dos mesos seguits, per exemple. Tot el món patia un temps terrible. Canvi climàtic? Si fa no fa. Un any abans havia entrat en erupció el volcà Tambora de l’illa Sumbawa, a Indonesia; una erupció tan tremenda que es considera la pitjor que ha vist el món durant l’últim miŀlenni (100 vegades més forta que l’erupció de Mount St. Helen l’any 1981). A l’illa, immediatament van morir 90.000 persones, però l’erupció va causar, a més, que l’estratosfera fos injectada amb 100 megatons d’aerosols de sulfur; una onada gaseosa que va esdevenir una boira global. Tota la Terra va quedar impactada, amb molt de fred que va durar quasi tres anys. I heus aquí l’origen principal de que Mary Shelly escribís Frankenstein, una erupció volcànica.

Publicat dins de Canadà, Literatura, Llibres en català, Medi ambient, Natura, Països Catalans | Etiquetat com a , , , | 21 comentaris

Aquests dies

M’he retrobat amb en Ginger. El recordeu? Us n’havia parlat l’estiu de 2020. És el gat del museu ROM (Royal Ontario Museum), per bé que no és del museu sinó que hi caça ratolins a l’exterior. Pel que en saben els guardes del museu, no sembla ser el gat de ningú, només apareix al museu al vespre i accepta el sopar que li donen –sempre vigilant que els racoons (osos rentadors) no li prenguin l’àpat. Aleshores s’asseu prop dels contenidors d’escombraries i espera que aparegui algun ratolí. Tota la nit allí. Quan es fa de dia, desapareix.

Tot i que el museu és molt a prop de casa (és al mig de la Universitat de Toronto), l’estiu passat no hi passava a les hores convenients per trobar-me en Ginger, per tant només vaig coincidir un cop amb ell, però en veure’l em vaig esborronar: en Ginger travessava University Avenue, l’avinguda davant del museu, probablement el lloc amb més trànsit de tot el centre de Toronto. El gat va arribar a l’altra vorera de manera miraculosa. Segons em va dir un guarda, en Ginger passa l’avinguda sovint.

Doncs res que l’altre dia el vaig retrobar, assegut prop dels contenidors. “Ginger!”, vaig cridar tota contenta en veure que seguia viu. Es va incorporar i es va quedar mirant-me. Li vaig dir unes cosetes i me’n vaig anar no fos cas que li espantés els ratolins. En Ginger no és un gat que s’acosti a ningú –és força ferestec, segons em van dir els guardes, i te l’has de mirar de lluny. Entre la distància i que s’està en un lloc força fosc, mai li he pogut fer una fotografia. Però sembla que em reconeix o, si més no, reconeix el seu nom que li van posar els guardes fa uns anys. Em pregunto si recorda que una vegada el vaig salvar d’una pila de racoons (aquí)?

El dia 8 de juny va fer 50 anys de la famosa foto intitulada “El terror de la guerra”, amb la nena que corre nua, la roba cremada amb napalm, a la Guerra del Vietnam.

La nena, de nom Kim Phúc Phan Thi, tenia 9 anys, per tant ara en té 59. Viu amb sa mare, el marit i dos fills a la ciutat de Ajax, a tocar Toronto. La CBC la va entrevistar i ella explicava el dolor tan terrible de les cremades que va tenir durant anys i anys. Per sort el napalm no li va tocar la cara, ni els peus o les cames que va fer servir per córrer i córrer intentant fugir d’aquella cremor que l’embogia. Malgrat tots els tractaments que li han fet, encara té sobretot un braç, el clatell i l’esquena que són pura cicatriu. El mateix home que li va fer la foto, la va dur de pressa a un hospital on la nena va romandre 14 mesos, amb tractaments i una llarga rehabilitació perquè li havien de despertar els nervis. El fotògraf es diu Nick Ut i va esdevenir l’oncle Ut ja que la Kim Phúc el considera part de la família. Kim Phúc va considerar suicidar-se perquè no podia suportar el dolor constant i tot el trauma que arrossegava, però eventualment va estudiar medecina, primer al Vietnam i després a Cuba on va conèixer qui seria el seu marit. Un cop casats i en el viatge de noces a Moscou, l’avió va fer una parada a Terranova i la parella va demanar asili polític al Canadà. Des de llavors que Kim Phúc, ja canadenca, viu a Ajax, Ontario. L’any 2004, Kim Phúc va rebre un doctorat honoris causa de la York University (on jo treballo) per la seva dedicació al suport de les víctimes de guerra infantils a tot el món. Anys després ha rebut d’altres doctorats honoris causa al Canadà.

Acabo aquesta entrada amb algunes fotos de Toronto fetes les últimes dues setmanes (prop de casa o des del balcó).

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , , , | 29 comentaris

Eleccions i un escriptor

Tal com vaig dir a la xarxa, les eleccions provincials del dijous a la província d’Ontario (capital Toronto) les va guanyar el partit PC (Progressive Conservative), i amb una majoria de 83 escons dels 124 que té el Parlament d’Ontario. Molt decebedor, i perillós.

Els conservadors ja havien guanyat majoria a la legislatura passada, amb 76 escons, però ara s’ha incrementat amb 7 més, mentre que els altres dos partits importants han sortit mal parats. L’NDP (New Democratic Party; esquerra moderada) per bé que continua a l’oposició ha passat de 38 a 31; el partit Liberal, el mateix que governa el país amb Trudeau, i l’ha governat moltes vegades, a la província d’Ontario tot el que ha aconseguit és pujar un escó, de 7 a 8, per tant continua sense tenir representació oficial de partit, per la qual calen 12 escons, i fins i tot el líder dels liberals va perdre a la seva pròpia jurisdicció –veritablement patètic. Pel que fa al Green Party (verds) s’ha tornat a quedar amb 1 escó i tampoc no pot tenir representació oficial com a partit. La líder de l’NDP i el líder dels Liberals han dimitit.

Per sort, al meu districte ha tornat a guanyar la Jessica Bell amb el partit NDP, una dona que val un munt i és a qui jo i pràcticament tot el meu barri vam votar. Ha estat la única bona notícia.

Mentrestant, Doug Ford, el guanyador amb el partit PC i més content que un gínjol, ha anunciat que invertirà en la construcció de noves autopistes i en l’explotació minera. Ha dit que la província està beneïda amb molts recursos naturals. No ha dit, però, que les autopistes que vol fer han de passar per l’anomenat Greenbelt (cinturó verd), el que suposaria un terrible impacte al medi ambient de la zona. Tanmateix, molta gent ha votat PC precisament per les autopistes que han de descongestionar el tràfic de les que hi ha actualment, per on circulen els milers de persones que viuen als anomenats exurbs (més lluny que els suburbis, i cada cop més lluny) i van a treballar a la ciutat. Ara, els que vivim a Toronto haurem de pagar en impostos les maleïdes autopistes i, alhora, ser expulsats de la ciutat per no poder pagar els preus exorbitants que ja ens demanen ara per viure-hi.

Penseu que el cinturó verd per on vol fer passar les autopistes és zona fins ara protegida. Faran molt mal a 9.000 km² de conreus, 85 vies fluvials, 220 zones humides i els hàbitats de 10 especies en risc. Els altres partits (NDP, Liberals i Verds) s’oposen a aquesta carniseria al medi ambient, però són minoria al Parlament.

A sota dos imatges del Greenbelt.

He d’afegir que de tots els votants elegibles només el 43% va votar. Es veu que mai hi havia hagut un nombre tan baix. I el resultat és el que passa quan molta gent s’enfada amb els partits i decideix no votar: els partits de dretes guanyen.

I per acabar l’entrada d’avui, canvio totalment de tema. Us recomano l’entrevista a l’escriptor Joaquim Carbó ,que acaba de publicar VilaWeb:

La immersió ha creat més escriptors que no pas lectors

Publicat dins de Canadà, Llibres en català | Etiquetat com a , | 22 comentaris

Un “derecho”

La setmana passada us parlava de la tempesta sobtada i destructiva que vam tenir. Ara ja se sap què va ser: un derecho. No ho havia sentit mai, però es veu que malgrat ser una tempesta més pròpia dels Estats Units o Argentina n’hem tingut ocasionalment al Canadà, però a l’estiu i amb menys violència que la de fa uns dies.

Un derecho és una tempesta que avança a gran velocitat i, com indica la paraula en llengua castellana, va directe en una direcció. Pot causar vents huracanats, tornados i pluja molt forta. Els derechos són notoris per trencar pals i cables elèctrics, com el derecho de 2011 que va passar per Chicago i va deixar 860.000 persones sense electricitat.

El derecho de fa una setmana al Canadà va formar-se als Estats Units, a tocar la frontera, i va avançar pel sud d’Ontario i del Quebec, com podeu veure al mapa de sota.

Els morts ja són 10 (un al Quebec) i encara hi ha milers de cases sense electricitat, tot i que s’hi treballa dia i nit. Abans d’aquest derecho, l’últim havia sigut fa 23 anys, però ja ens han dit que podem esperar més derechos aquest estiu, atès el canvi climàtic. No fa cap gràcia segons on et trobis perquè és molt sobtat. Al Canada Wonderland (un parc d’atraccions als afores de Toronto) un munt de gent es va quedar parada a dalt d’una gran muntanya russa mentre passava el derecho a 120 km/h –i la gent allí dalt aguantant l’huracà. El derecho també va formar un tornado amb vents a 195 km/h. L’endemà vaig anar al campus de la Universitat de Toronto, davant de casa. Hi havia branques trencades pertot arreu i un arbre mig trencat. És un arbre davant de Trinity College que surt a moltes fotografies meves. A la imatge de sota teniu l’arbre a la dreta. A la foto de més avall ja veieu, pobret.

Publicat dins de Canadà, Medi ambient | Etiquetat com a , , | 26 comentaris

22 de maig de 2022

Poso aquest títol perquè parlaré de diverses coses, breument. Són les 3:30 de la matinada i no he pogut fer l’entrada abans (tot el dia amb coses que tenia acumulades i havia de solucionar). Sort que al meu barri no s’ha tallat l’electricitat, cosa que ha passat a d’altres zones de Toronto i de la província d’Ontario. Hi ha 350 mil persones sense electricitat.

Avui feia un dia assolellat i, tot d’una, ens arriba un avís d’emergència al telèfon, sobre una tempesta tremenda que està a punt d’esclatar. També han avisat per altres mitjans. I de sobte, en uns segons, tot s’ennegreix i comença una gran tempesta de pluja (amb pedra en algunes àrees) i vent huracanat. Això a Toronto, perquè a d’altres llocs, a més a més han tingut el cel verd i tornados (quan el cel és verd vol dir que hi haurà un tornado). Aleshores, han passat unes horetes i, tot d’un cop, deixa de ploure, es para el vent i s’aclareix el cel. Però hi ha tres víctimes mortals (ara han pujat a vuit), en incidents separats, aixafats per arbres. I destrosses pertot arreu, majorment centenars d’arbres que han caigut sobre cases i cotxes.

Als amics us volia dir que la universitat m’ha pagat les dues setmanes estipulades per quan trenquen un contracte. Han tret menys del que solen treure’m i estirant una mica podré passar el mes de juny. També he trobat unes classes dos dies a la setmana per ensenyar castellà. No em paga el lloguer de juliol, agost i setembre, però soluciono les altres coses per aquests mesos. A veure què puc fer pel lloguer fins que retorni a la universitat.

Aquesta setmana m’han arribat, en dies diferents, els tres llibres que vaig comprar per Sant Jordi (si arribo a saber què passaria amb els cursos d’estiu no els hauria comprat, però ara els tinc i em fa iŀlusió). N’hi havia d’altres que hauria volgut d’allò més, però havia passat la nit a l’hospital i no estava bé, a més no els trobava o els venien a un preu prohibitiu; més ben dit, un preu que era una ximpleria: un llibre que val 30 euros a Catalunya te’l volen vendre a 1.100 dòlars canadencs (uns 700 euros)!

Els que vaig tenir de seguida van ser dos llibres electrònics; l’un és un llibre de Laura Borràs i l’altre una noveŀla italiana traduïda al català per Pau Vidal.

I aquests són els que he aconseguit en format llibre. Els he volgut fotografiar amb la ciutat al darrere, però no ha resultat gaire.

Publicat dins de Canadà, Llibres en català | 24 comentaris

Us presento en Raffi

Raffi Cavoukian va néixer al Caire, de pares armenis que havien fugit de Turquia on es trobaven insegurs. Allí va viure fins que el pare d’en Raffi va veure uns soldats egipcis jugant a pilota amb el cap d’un soldat britànic i va començar a fer els tràmits per emigrar al Canadà. En Raffi, llavors amb deu anys, el seus germans i els pares van arribar al Canadà l’any 1958 i es van instaŀlar a Toronto. I si això no hagués passat, dubto que coneixeria les seves cançons.

Heu sentit mai les cançons “Baby Beluga” o “Les zombies et les loups-garous”? Doncs segur que no sabeu qui és en Raffi (se’l coneix sense el cognom, com els reis). Però si teniu fills, nebots o néts petits encara sou a temps a que facin la coneixença d’en Raffi. El meu fill es podia passar hores escoltant-lo, com la majoria de nens canadencs. I jo moltes vegades tinc les seves cançons al cap, sobretot la “Peanut Butter Sandwich” perquè cada cop que algú diu “peanut butter”, i aquí es fa servir constantment, al meu cap ja comença la cançó que us poso a sota.

I em passa igual amb la cançó “Joshua Giraffe”: cada cop que sento el mot “giraffe” ja comença al meu cap la cançó sobre la girafa que està molt trista i ho passa molt malament al zoològic, però al final aconsegueix fugir amb els seus amics. La versió a sota està feta per no sé qui i les imatges no són gaire bones, però no he trobat res millor.

Durant els anys 70, 80, 90 trobem les cançons més emblemàtiques d’en Raffi, per bé que al segle XXI ha continuat actiu com a artista. Encara ara, d’un album seu de la primera època (1976) se’n venen unes 1.000 còpies cada setmana. Raffi ha creat i enregistrat cançons per als menuts, si fa no fa entre 3 i 8 anys d’edat, i també ha fet centenars de concerts per tot el Canadà i pels Estats Units. El meu fill i jo el vam anar a veure en un concert que va fer en un auditori de la Universitat de Toronto –l’entusiasme de totes aquelles criatures era digne de veure’s. En un article, el Washington Post va dir d’en Raffi que era ”l’artista per a nens més popular de tot el món anglès”. A sota, Raffi en un concert canta “Down by the Bay”, una cançó tradicional que fa anar a la seva manera, i una de les seves cançons més populars.

Raffi ha rebut nombrosos premis, com ara l’Ordre de Canadà o el United Nations’ Earth Achievement Award (no he trobat com se’n diu en català), i li han atorgat quatre doctorats honoris causa. També va guanyar un premi Juno amb la cançó “Bananaphone”.

Durant les quatre dècades que ha durat fins ara la seva carrera d’artista, sempre ha rebutjat validar anuncis dirigits als petits, fins i tot cada vegada que li han ofert milions per fer-ho. I també sempre ha donat un fort suport a una infància lliure d’anuncis, la qual cosa considera importantíssima. A sota el teniu en un altre concert, amb la cançó “Five little ducks”.

Una cançó que a mi m’agrada i que també em vaig fer un tip de sentir és “Les zombis et les loups-garous” (no l’he trobat a YouTube en un concert). La canta en francès.

Una altra que trobo interessant és “Anansi”. Està basada en un personatge mitològic de l’oest d’Àfrica, que em recorda alguns personatges mitològics de les primeres nacions de l’Amèrica del Nord, com el coiot o el corb (del coiot us en vaig parlar aquí: Un coiot i una guineu molt especials. En el cas de l’Àfrica es tracta d’una aranya que, com el coiot americà, és trapella però també benefactora, i és qui va crear el món.

D’entre totes les cançons de Raffi, “Baby Beluga” és la més popular. Només cal veure que totes les versions de vídeo al YouTube tenen una enormitat de visites. La que he triat té quasi mig milió de visites, però hi ha versions amb més de 12 milions de visites (aquí). La versió que us poso està iŀlustrada majorment amb dibuixos fets per nens fans d’en Raffi.

Quan va fer 40 anys de l’estrena de “Baby Beluga” (2020) el violonceŀlista Yo-Yo Ma, admirador d’en Raffi, va fer una versió amb ell. Es troba a twitter, i a YouTube (fet a casa perquè va ser al principi de la pandèmia):

Raffi ha escrit alguns llibres infantils (n’hi ha que són les mateixes cançons). Fa anys que no fa concerts. Primer els seus concerts es van fer massa multitudinaris, com quan actuava a Broadway, i deia que ja no podia connectar amb el públic infantil al qual ni veia en aquells teatres tan grans. A això s’hi va afegir que qui anava als seus concerts eren pares amb nens molt petits, de mesos, amb els quals tampoc no podia comunicar-se. I la cosa va arribar a un punt de bogeria quan el van transformar en una mena de guru, un personatge de culte. Li apareixien als concerts no només criatures de mesos sinó un munt de dones embarassades per tal que el fetus absorbís el que deia el cantant. En Raffi va decidir no actuar més. Els últims anys, tot i que continua component cançons, està molt concentrat en la defensa del medi ambient, tema que el preocupava de feia dècades, i en la defensa dels infants.

Publicat dins de Canadà, Música | Etiquetat com a , , | 16 comentaris