Bon dia

Pensava que només hauria de suprimir l’entrada al bloc del diumenge 23 —no, res a veure amb Sant Jordi, sinó que em trobaré aclaparada d’exàmens finals per corregir—, però vet aquí que també he d’eliminar la d’avui (segons es miri perquè m’estic comunicant amb vosaltres). Tinc un fort atac de fibromialgia. Què hi farem. Per tant, m’acomiado de vosaltres fins al 30 de maig.

Bona Diada de Sant Jordi!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 12 comentaris

Un teatre al bell mig del desert

Temps era temps, em vaig dedicar a la dansa. Em fascinava ballar i crear coreografies, i poques coses podien ser tan meravelloses com fer piruetes dalt d’un escenari. Fins i tot vaig tenir el meu grup de dansa, una colla encantadora de nois i noies. Era molt divertit, però teníem problemes per poder llogar teatres —resultava caríssim— i no podíem actuar en un escenari més que de tant en tant. Recordo com desitjava haver tingut el meu propi teatre. Per això, ara fa un parell d’anys, em va cridar l’atenció un article sobre un teatre al mig del desert. A poc a poc vaig recopilar informació sobre aquest teatre, creat per una ballarina anomenada Marta Becket. Enguany, ja amb 92 anys, aquesta ballarina s’ha mort, i el meu homenatge és parlar-vos-en.

Marta Becket va estudiar dansa clàssica, art, teatre i piano, i havia treballat a Broadway. Tenia 53 anys quan, en un viatge amb cotxe a California amb el seu marit, s’aturà a Death Valley Junction, un poble fantasma enmig del Mohave Desert. Però aquell poble abandonat tenia un teatre. Un teatre màgic.

Durant els anys 20, una companyia minera va construir Death Valley Junction: uns edificis d’una planta, fets d’adobe; amb un de més gran que servia d’esglesia, de centre comunitari, de funerària i de cinema, és a dir, el teatre. Quan Marta Becket hi va arribar, estava deixat i a punt de convertir-se en una runa, però ella se sentí tota iŀlusionada. Feia molts anys que estava tipa de Nova York, de Broadway i del món de la dansa, però no pas de ballar. La deprimia l’abús dels grans teatres i de les grans companyies que esgotaven els ballarins i els obligaven a excessos dels quals només en resultaven lesions. Marta volia ballar a la seva manera i crear les coreografies que ella volia crear; és a dir, volia ballar i crear, però lliure. I on podria trobar més llibertat que enmig d’un desert? És va quedar allí fins a la fi de la seva vida.

Va comprar el teatre i, eventualment, la resta d’aquells edificis d’adobe. Va començar per restaurar el teatre i el va decorar amb murals pintats per ella. Va crear les seves pròpies coreografies, es va fer els vestits per actuar i va obrir el teatre, al que va anomenar Amargosa Opera House (en honor al nom antic de la població —Amargosa—) amb funcions puntuals tots els divendres, dissabtes i dilluns, quan ballava sense audiència però deia que les figures dels murals li feien de públic.

Quan el seu marit la va deixar, la Marta va viure sola en el poble fantasma —bé, amb uns quants gats i dos ases— en una barraca darrere el teatre. Fins que, a poc a poc, la va descobrir la gent que travessava el desert cap a d’altres llocs. El teatre adquirí notorietat —articles a les revistes Life i National Geographic, i visitants famosos com ara Ray Bradbury— i Marta tenia sempre públic assegurat. Aleshores va obrir un hotel, també amb murals fets per ella, i un cafè.

El poble va canviar el nom a l’antic d’Amargosa i va esdevenir un centre turístic per a viatgers que volien fer una parada i assistir al teatre. Tot i això, avui en dia el poble només té 20 habitants i els únics ingressos de Marta Becket han estat els generats per les seves funcions al teatre, una organització sense ànim de lucre.

L’any 2012 la Marta va ballar a l’escenari per última vegada, però ja tenia la Jenna McClintock, una ballarina professional força coneguda. Jenna havia assistit amb els seus pares a una funció a l’Amargosa Opera House quan tenia 6 anys, i va quedar tan encisada que esdevení ballarina. Molts anys més tard, va anar a fer una visita a Marta Becket i, tot d’un plegat, va decidir quedarse al mig del desert per substituir la Marta a l’escenari. Sembla, doncs, que aquest teatre és fetiller perquè, a més, un altre ballarí professional, Gregory Perez, anà poc després a Amargosa per passar-hi uns dies… i no se n’ha mogut mai més —ara també balla en aquest teatre.

A mi em sembla una història captivadora, oberta a imaginar mil altres històries, i em fa preguntar per què no hi ha més ballarins i actors que s’engresquin a crear teatres pertot arreu, teatres com aquest d’Amargosa, sense ànim de lucre però plens de màgia.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 23 comentaris

Un escrit curtet i un vídeo preciós

L’altre dia, en una classe de llengua de primer any, m’havien de fer una redacció de tres pàgines. Com a tema els hi vaig passar un vídeo: l’havien de veure i després comentar-me’l amb la seva opinió. Els va agradar tant que van aconseguir fer-me unes redaccions magnífiques —em vaig quedar parada del seu nivell, i de l’entusiasme que expressaven.

Es tracta d’una peŀlícula que va guanyar l’Oscar al millor curt d’animació l’any 2011. S’intitula “The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore”.

Vull agrair a Jordi de Manuel que ens fes saber la seva existència, ara fa uns anys, quan el va penjar al facebook.

No us el perdeu. És una petita meravella sobre escriure, llegir, l’amor als llibres i unes quantes coses més.

Publicat dins de Més enllà del somni | 10 comentaris

És important la literatura?

L’altre dia aÉs important llegir?explicava sobre les funcions cerebrals que s’activen quan es llegeix. Avui el tema és sobre el tipus de lectura.

De primer, cal remarcar que per moltes funcions cerebrals que s’activin amb l’acte de llegir, per obtenir un resultat òptim cal que allò que llegim tingui un contingut, és a dir, no només llegir paraules sinó les seves combinacions en frases, associacions d’idees, metàfores, històries. Com més complexa sigui la lectura millor el resultat.

Durant el segle XXI els estudis de literatura han derivat en gran mesura cap a teories de darwinisme literari, literatura com a supervivència de l’espècie, i crítica psicològica.

De teoríes literaries sempre n’hi ha hagut, però es van disparar, si fa no fa, a partir de la segona meitat del segle XX: formalisme, deconstruccionisme, estructuralisme, new criticism, reader-response criticism i fenomenologia, entre d’altres; diferents mètodes per estudiar la literatura, entendre-la i interpretar-la. Russos, francesos, americans, alemanys… van aportar les seves idees sobre crítica literaria. Lluny quedaven els mètodes d’estudiar literatura a través de l’autor: què volia dir l’autor, la vida de l’autor, l’autor, l’autor, l’autor que va desaparèixer de l’escenari amb la seva mort —recordem La mort de l’auteur de Roland Barthes—, i la crítica se centrà en el text, la qual cosa té molt més sentit, però ara no és el moment de discutir-ho. Amb totes les noves teories de crítica literària que anaren sorgint com bolets, l’estudi de la literatura va adquirir una pàtina de ciència, d’importància, de cosa seriosa. I se’n va beneficiar força, si més no a les universitats. Van proliferar les assignatures de teoria literària i totes les assignatures de literatura van incorporar-la a les classes. A l’Amèrica del Nord, per exemple, l’estudi de la literatura a les universitats va experimentar un boom, que necessitava d’allò més.

A finals dels anys 90 del segle passat, però, aquesta pujada espectacular que havia estat l’estudi de la literatura, anà en davallada, i ja entrant al segle XXI semblava que s’anava a estavellar i fer-se una truita, coincidint amb una manca d’interès per la literatura i, en general, per les humanitats. I aleshores va sorgir la teoria literària de la crítica psicològica i de l’evolucionisme, és a dir, una nova injecció de ciència i de rellevància.

Com ha passat amb totes les teories literàries, aquestes d’última fornada tenen nombrosos seguidors i també detractors. Tenint en compte, però, que els detractors que han escrit sobre el tema solen ser persones molt allunyades de l’estudi de la literatura, com ara assessors financers, no sembla que les seves opinions tinguin gaire pes.

I què són exactament aquestes noves teories i què aporten quant a la importància de la literatura?

El darwinisme literari o evocriticism, liderat entre d’altres per Brian Boyd, és una branca de la crítica psicològica. Boyd, que es va doctorar a la Universitat de Toronto i actualment és professor de literatura a la universitat de Auckland, Nova Zelanda, va escriure On the Origin of Stories: Evolution, Cognition and Fiction (2009), que es va comparar a la coneguda Anatomy of Criticism de Northrop Frye. En aquest llibre i en altres escrits, Boyd argumenta que la ficció, ha estat, i és, essencial per a la nostra evolució i supervivència. Ens diu que les històries són models d’experiència que ens entrenen mentalment per viure en societat, i afegeix que com més bo és l’escriptor més poderosa és l’experiència.

La crítica psicològica per se, com per exemple de Keith Oatley, professor de literatura de la Universitat de Toronto, també es fixa en les idees dels evolucionistes, però l’èmfasi rau més aviat amb l’hipòtesi, avalada per molta recerca i proves, que la gent que llegeix més ficció té una millor comprensió de l’altra gent. Ho compara a aprendre a fer volar un avió amb simulació virtual: com més hores passi algú entrenant-se amb un simulador més bé aprendrà a volar. De la mateixa manera, com més temps passem llegint ficció més empatia tindrem, perquè quan llegim una història entrem dins l’experiència d’un altre. El lector d’un text de ficció no és un mer observador dels personatges, sinó que la lectura esdevé una simulació: adoptem les reaccions, els pensaments i la predisposició dels personatges, la qual cosa deriva a ser més capaços d’entendre els altres.

Com us podeu imaginar, hi ha molt més a comentar sobre aquestes noves teories literàries i la importàcia de la literatura, tema que trobem a moltíssims llibres i articles, però espero que aquest resum us hagi agradat. I també espero que aquestes teories aconsegueixin remuntar l’interès pels estudis sobre literatura a les universitats i per la literatura.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 15 comentaris

No us vaig dir res

El cap de setmana passat estava malalta amb grip. Tenia tanta febre que no em vaig veure capaç de dir-vos ni un mot. A més va coincidir amb un disgust que em va deixar (m’ha deixat) moralment feta un nyap. Com que he continuat malalta tota la setmana, ara em toca molta feina de la universitat i encara no estic bé. Per tant, avui només us deixo una imatge que expressa en anglès com he estat —sick as a dog—. Oi que no es diu en català?

Publicat dins de Més enllà del somni | 12 comentaris

És important llegir?

Començaré l’escrit d’aquesta setmana amb el primer paràgraf d’un comentari que la Margarida Aritzeta va publicar al facebook:

“M’agraden els fòrums amb estudiants de secundària que han llegit un llibre meu. Avui, però, un d’ells m’ha deixat de pedra: parlàvem d’un viatge en el temps, aterrar al s. XII enmig de gent senzilla i tenir la necessitat d’apuntar alguna cosa. Com ho faig?, aquella gent no sabia llegir ni tenia estris per escriure! Que bé!, ha dit un noi, a mi m’agradaria viure en aquest lloc, sense llegir ni escriure ni res… a cap d’ells (tres grups) no els interessava llegir.”

Evidentment, alguna cosa no rutlla. A Toronto tampoc, perquè em trobo amb estudiants que tampoc els interessa llegir (alguns, fins i tot ho odien), i parlo d’estudiants universitaris! No són tots, és clar que no, però prou per fer-te trobar malament. Quina mena de joves estem creant? Perquè som nosaltres, els pares, oncles, avis, mestres, qui en té la culpa. I els ministeris d’educació, la programació de la televisió, i un llarg, molt llarg, etcètera, però tot això també depèn en gran mesura de nosaltres. Potser cal adonar-nos que ni les universitats rutllen (aquí, en absolut; en uns anys, no gaires, han esdevingut una fàbrica de donar títols). A més de trobar-nos per arreu la llei del mínim esforç.

Hem de creure que la lectura, i sobretot la literatura, ha perdut la batalla i conformar-nos com si res? Al cap i a la fi, no serveix de gaire, diran alguns. Doncs vet aquí que precisament avui en dia s’ha descobert la importàcia de la lectura pel que fa a l’activitat del cervell: centenars d’articles, escrits per professors i investigadors de departaments universitaris de psicologia i neurociència,  coincideixen a dir que llegir activa moltes àreas del cervell. El departament de neurobiologia de l’escola de medicina de Harvard ens explica que, entre d’altres, activa el lòbul temporal, que és responsable per la comprensió fonològica i per decodificar i discriminar els sons; l’àrea de Broca, en el lòbul frontal, que s’encarrega de la producció de la parla i la comprensió del llenguatge; el gir angular i supramarginal, que enllaça diverses parts del cervell perquè la forma de les lletres es puguin ajuntar per formar mots; i un increment del volum de substància blanca, que afecta l’aprenentatge, i de la qual cosa també ens en parlen al centre mèdic de la Universitat de California, San Francisco.

llegir

D’acord a diversos estudis mèdics, la manca d’interès per la lectura té força a veure amb factors mediambientals durant la infància, que han dut a una falta de desenvolupament de la funció executiva de l’autocontrol —la regulació del comportament necessària per aconseguir objectius—, la qual cosa disminueix l’activitat de la substància blanca. Però es pot normalitzar amb un entrenament educatiu cap a l’autocontrol. I, després de tot el que he llegit sobre el tema, em sembla que les escoles i els pares haurien d’emfatitzar aquesta funció executiva. I fomentar més la lectura!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 33 comentaris

Cooperatives de treballadors

Sóc una entusiasta de les cooperatives de treballadors, és a dir d’una estructura de treball organitzada pel benefici de qui hi treballa i, per tant, molt més humana, justa i agradable que el model típic capitalista. Per mi, que el món s’ompli de cooperatives d’aquestes: des de les agrícoles fins a les d’artistes.

logoDe cooperatives de treballadors, i de molt èxit, n’hi ha a cabassos pertot el món. Aquí mateix, al Canadà, a la meva província d’Ontario, n’hi ha una que m’encanta. Es tracta d’una cooperativa de grangers que es dediquen a la venda de llet i productes lactis (iogurts, mantega, formatge, gelat). Abans eren unes famílies amb poques vaques cadascuna, fins que van decidir ajuntar-se en una cooperativa per ajudar-se entre tots. Fa més de 20 anys que tots aquests productes els compro d’aquesta cooperativa, i per diverses raons: per posar el meu granet de sorra; perquè són productes d’alta qualitat —boníssims i biològics— i perquè tracten les seves vaques d’una manera òptima —cadascuna té el seu nom, les netegen amb cura perquè es trobin bé, pasturen pels camps i reben amor (que només hagin necessitat el veterinari 3 cops en 11 anys, ja diu força)—. Tinc uns amics que van visitar una d’aquestes granges i em van dir que vaques més contentes no les trobaria.

organic-meadows

I els productes d’Organic Meadow (com es diu aquesta cooperativa) es venen d’allò més bé. Fa molts anys, era difícil trobar-los —jo havia fet veritables excursions per tal de comprar aquesta marca—, però ara es troba per tot Toronto, a les botigues petites i mijanes i als grans supermercats. Avui en dia, a més, hi ha d’altres cooperatives de grangers com aquesta a Ontario i a tot el Canadà.

harmonyorganics

També hi ha el cas d’una fàbrica a Chicago, de manufactura de finestres, que l’any 2009 va fer fallida i va acomiadar tots els treballadors, però ells van ocupar la fàbrica i van formar una cooperativa. Amb l’ajuda de l’organització The Working World, que ja havia assistit a recuperar i posar en mans dels treballadors diverses fàbriques d’Argentina, van poder comprar la seva de Chicago i avui en dia, quan els treballadors en són els amos, la fàbrica, que han anomenat New Era Windows, va a tot vent, un autèntic èxit. Com l’han aconseguit? Es van treure del damunt coses innecesàries, des de maquinaria fins a, naturalment, executius que guanyaven milions; han millorat la qualitat, la qual cosa els reporta clients contents; cap dels treballadors-amos intenta fer-se ric, només guayar suficient, i, per tant, poden competir amb la indústria; intenten fer el millor per a tothom i treballen amb ganes, més que mai, però gaudint-ne —“treballem amb passió”, diuen.

new-era-windows

Hi ha centenars, potser milers, d’exemples de cooperatives de treballadors amb històries força interessants, però per avui ja n’hi a prou. Vosaltres què opineu d’aquest tema?

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 18 comentaris