Ho sento, no me’n surto, no sé com fer-m’ho per acabar tot el que tinc acumulat amb les classes. Treballo sempre, no us en podeu fer una idea, fins i tot menjo asseguda a l’escriptori i fent feina. Per tant avui no hi ha res al blog.
El paisatge només és una foto de fons en una classe online
Fins d’aquí una setmana. Una abraçada!
Estic molt cansada, cansadíssima. Només treballo, cada dia més, cada dia s’ha de treballar més per tenir menys. Tinc unes ganes de senzillament asseure’m a llegir un llibre!
Suposo que tothom està assabentat del vídeo de la noia ignorant, prepotent, incompetent i absolutament imbècil que treballa a l’Hospital Vall d’Hebron, suposadament d’infermera. No cal, doncs, que parli del vídeo, però voldria dir que em sembla increïble que en comptes de que l’hospital, o qui en sigui l’encarregat, la fes fora immediatament resulta que està de baixa per l’estrès dels insults que ha rebut i, en conseqüència, els catalans que viviu allí li continueu pagant el sou. Però encara em resulta més patètic que gent catalana comenti que ara li fa llàstima la noia; o que quan en Lluis Llach ha dit al twitter que se l’ha de fer fora, tot de gent (només parlo de catalans independentistes, no dels altres) li respongui que exagera, que pobra noia, que és molt jove, que una equivocació la pot fer qualsevol. De debò que aŀlucino. D’una puntada de peu l’enviava jo a casa seva, i sense fer-me cap, cap, cap, llàstima! Què és tanta bajanada? Més contundència, caram, que resultem patètics! Andante con brio, catalans!
Recomano llegir aquest article del VilaWeb escrit per una infermera catalana a Dinamarca.
Aquest any acadèmic, a les universitats del Canadà estem amb feina afegida (quan en tenim més que mai per un munt de raons) atesa l’arribada de la inteŀligència artificial del ChatGPT que pot escriure un assaig acadèmic per a un estudiant, fins i tot una tesi doctoral per bé que no pot fer una bibliografia. Doncs els nostres estudiants que fa anys no copiaven es pot dir que mai, ni en sabien, ara n’hi ha un munt que són màquines de plagiar. Perquè, a més, aquest ChatGPT és de franc, de moment. Doncs resulta que ara, tots el treballs que fan els estudiants els hem de revisar amb lupa i tenir reunions amb cada estudiant per examinar-los sobre el treball en qüestió per detectar si l’han fet ells o els ha fet la inteŀligència artificial. És una feinada com no us ho podeu imaginar, sobretot perquè aquí en molts cursos tenen treballs quasi totes les setmanes. I ja deia que no és l’única cosa afegida que tenim a la feina, però és llarg i ja ho explicaré un altre dia.
Acabo fent-vos saber que Maria Branyas i Morera, a qui segueixo al twitter i de qui us vaig parlar fa temps, el dia 3 de març va complir 116 anys. És la persona més longeva del món, però amb la ment ben clara. El dia del seu aniversari ella mateixa va fer un tweet, o comentari, on copiava un poema del poeta txec Jaroslav Seifert. Aquest va ser el seu tweet:
Voldria començar recordant la meva mare, perquè aquest diumenge fa quatre anys que va morir. Continuament penso amb la meva sort d’haver-la tingut de mare, sobretot perquè tal com jo era —súper activa, entremaliada, rebel (fora de casa)— si arribo a tenir una mare més convencional ho hauria passat molt malament. La meva mare era la meva millor amiga i jo d’ella, i això ha estat important a la meva vida. Tinc ben gravat a la ment les vegades que anàvem a passeig pel camp, jo encara un napbuf, i ella em contava històries de les muntanyes o dels boscos o dels animalons que ens trobàvem tot caminant i que s’estimava més que no toqués (si insistia me’ls deixava tocar i fins i tot endur-me a casa algun cargol) perquè per ella la natura era per observar-la no per interferir-hi. De vegades ens quedàvem molta estona observant uns insectes, un ocell, una sargantana… Adeu, un any més, estimada marona.
Com que aquest mes que ara s’acaba, al Canadà i als Estats Units celebrem cada any el Black History Month, us poso un vídeo amb el gran music de jazz canadenc Oscar Peterson (molta gent no sap que era canadenc). En aquest vídeo toca una famosa composició seva “Hymn To Freedom” creada l’any 1962 durant les lluites pels drets civils a tota l’Amèrica del Nord. I a continuació una cita de l’americà Martin Luther King Jr., famós precisament per la seva lluita pel drets civils.
I ja que el Dr. King parla de folls, vull expressar la meva indignació per la censura que s’ha fet a l’obra de Roald Dahl —centenars de modificacions sense que l’autor pugui dir res perquè és mort! Farta, farta, farta de tota aquesta correcció política que et trobes pertot arreu. Tot plegat és estúpid i a sobre hipòcrita, com ara amb en el cas de Roald Dahl —l’escriptora Núria Cadenes ens ho explica en un magnífic article a VilaWeb: Diuen Roald Dahl però és una mentida molt lletja. Podria escriure uns quants llibres sobre la correcció política i la hipocresia, perquè m’ho he d’empassar cada dia a la feina (és a tot arreu a la universitat) malgrat que personalment ho rebutgi i parli clar i, ves per on, m’ho han agraït un bon nombre d’estudiants cada any (estudiants d’origens molt diversos) perquè quan de debò respectes algú, es nota i no et cal amagar-te darrera cap correcció política.
A la història del Canadà hi ha hagut un gran nombre de naufragis. Són notoris els ocorreguts per tota la costa Atlàntica. També a British Columbia, al Pacífic, i a l’Àrtic. I considerant l’amplada d’alguns rius, sobretot el St Lawrence, no és estrany que també hi hagin passat naufragis. A més, és clar, tenim els Grans Llacs, de tal grandària que el llac Superior és el més gran del món. Són com petits mars, amb grans tempestes que de tant en tant enfonsen vaixells. El llac Superior tot sol ha enfonsat 240 vaixells en els últims tres segles; alguns d’aquests naufragis han estat ben sonats com el cas de l’SS Edmund Fitzgerald l’any 1975. Ah! Potser us pregunteu si m’equivoco de tema? No, no, tal com vaig prometre us parlaré de Gordon Lightfoot. Anem a pams, sí.
La setmana passada us explicava com vaig trobar-me amb Gordon Lightfoot, quan ni sabia qui era, i la propina impressionant que em va deixar (aquí). Una anècdota que mai he oblidat. A poc a poc vaig anar descobrint qui era aquell cantautor vestit tan senzill. Llavors no hi havia internet i no era fàcil com ara trobar informació, a més jo no tenia cap aparell per posar música. Per tant, va passar molt temps fins que vaig poder sentir un munt de cançons d’ell.
Gordon Lightfoot va nèixer l’any 1938 a la província d’Ontario, Canadà, en una família d’origen escocès. Encara viu a Ontario, ara a Toronto, precisament en un barri que toca el campus de Glendon, de la Universitat de York, on treballo. Canta des que era petitet, és molt conegut a l’Amèrica del Nord i molt estimat al Canadà. Molts dels gran cantants americans han emprat composicions de Gordon Lightfoot, com ara Frank Sinatra, Johnny Cash, Elvis Presley, Bob Dylan, Barbara Streisand, Harry Belafonte, Eric Clapton, The Grateful Dead i molts d’altres.
Les seves cançons es troben majorment dins el folk-rock. Solen ser tristes; parlen d’enyorança, d’amors perduts, de solitud, de rius, de llargs viatges amb tren, de pluja, de postes de sol, d’un naufragi.
Per Bob Dylan, Gordon Lightfoot és un dels seus cantautors preferits i diu que no hi ha ni una sola de les seves cançons que no li agradi. Al Canadà se’l considera un tresor nacional i ha rebut tota mena de premis, honors i medalles, una medalla li va atorgar la mateixa reina Elizabeth II l’any 2012.
Quan jo ensenyava a la universitat de McMaster a la ciutat de Hamilton (a 61 km de Toronto i hi anava cada dia), de sobte un dia de l’any 2002, mentre era allí, sento no sé què de Gordon Lightfoot, que l’han dut mig mort a la universitat amb helicòpter. La universitat de McMaster té un centre mèdic exceŀlent i de molta fama, i allí havien dut a Gordon Lightfoot, inconscient, amb un aneurisma de l’aorta abdominal. Li va agafar en un concert mentre era al camerino en un descans i la seva germana el va trobar allí a terra. Li van fer una operació vascular d’emergència. Tota la universitat n’anava plena i a mi em va afectar força. Fins i tot vaig pensar en dur-li unes flors en agraïment per la propina, però em vaig assabentar que estava en coma. Va estar en coma sis setmanes, i amb una traqueotomia. No es pensaven que se’n sortiria però es va despertar, va aguantar quatre operacions molt fotudes, tres mesos en aquest hospital de la universitat, més operacions i dos anys més tard tornava a les composicions i llançava un nou album. Uns mesos més tard ja era als escenaris. Increïble.
Durant aquells mesos que Gordon Lightfoot havia estat a la universitat de McMaster, jo cada dia, de tornada a Toronto i mentre anava cap a la parada del primer autobús que havia d’agafar, passava per davant del centre médic amb el cor oprimit. Però ja sabem que es va recuperar.
Aleshores l’any 2006 va tenir un ictus en ple concert. Durant un any no podia moure els dits de la mà dreta, però després de vuit mesos s’havia recuperat, si bé amb tot plegat estava força canviat: prim com un clau i molt envellit, pobre. Però continua actuant i fins i tot va a gires per l’Amèrica del Nord. Té una anèmia molt forta i un copet de res el duu a l’hospital, com no fa gaire que mentre era al gimnàs, on va cada dia per estar fort i poder actuar, es va donar un copet a la cama i va necessitar tota una operació. Li desitjo que pugui continuar amb les seves composicions i actuacions durant molts anys, perquè és el que vol fer, compondre i actuar, estar actiu, treballar força en allò que li agrada.
A sota us poso algunes de les seves cançons que m’agraden més i que són, a més, molt emblemàtiques.
Per acabar hem de tornar al principi: naufragis. L’any 1975 el naufragi del vaixell americà de carrega SS Edmund Fitzgeral va ser una notícia que va xocar la gent, tant del Canadà com dels Estats Units. Es va enfonsar al llac Superior durant una tempesta. Van desapareixer el vaixell i els 29 tripulants cap a l’alçada de Sault Ste Marie Ontario, en aigües dels dos països. Durant anys hi va haver expedicions sota l’aigua per tal d’arribar al vaixell que es trobava a 161 metres de fondària en aigües gelades. Entre d’altres, hi va participar el fill de Jacques Costeau, però no va ser fins l’any 1995 que es va poder arribar als trossos del vaixell enfonsat. Quan feia poc que havia succeït la tragèdia, Gordon Lightfoot va compondre la que es considera la seva cançó de més èxit, la que li demanen a cada actuació des de l’any 1976: “The Wreck of the Edmund Fitzgerald”. Es feta com una balada i resulta molt impactant, si saps anglès. Us en poso un vídeo on hi ha tota la lletra.
Nota: us respondré els comentaris de la setmana passada un d’aquests dies, ho sento.
Quan tot just feia un any que era al Canadà, a Toronto (sempre he viscut en aquesta ciutat), vaig trobar feina en un restaurant –per penjar abrics. Era un restaurant car on hi anava gent molt rica, però a mi no em pagaven cap sou, només guanyava el que podia arreplegar amb les propines. Encara bo que compartia pis amb una xilena, una mare molt jove amb tres fills, i a canvi d’una habitació l’ajudava amb els petits, perquè no hauria pogut pagar un lloguer. Mai no li ho agrairé prou a la Dinah, si no arriba a ser per la seva generositat (a penes em coneixia i ella ho passava magre) jo m’hauria trobat al carrer.
Aquell restaurant era d’un espanyol, qui era també l’amo d’un altre, fins i tot de més luxe que aquest, on hi treballava la Dinah. L’havia vist alguna vegada que es passava per parlar amb el maître, el qual duia els comptes del restaurant. Un fatxenda, l’amo, però no l’havia de tractar (la Dinah sí i n’estava farta). El maître, d’origen italià, es deia Paolo i era un home desagradable, abusiu i que es creia el rei del mambo. Tots l’odiàvem. Tots vol dir els tres cambrers fixes, el cuiner principal i jo. Sort en tenia dels altres per evitar en Paolo i per alegrar-me una mica les hores que treballava allí. Eren tots molt agradables i em mimaven amb begudes exòtiques, cafès exceŀlents i platets amb menjar per un gurmet, quan en Paolo era al seu despatx al capdamunt del restaurant o ja havia plegat. I abans de tornar a casa, cap a les dues de la matinada, el cuiner em tenia preparat un paquet amb menjar del qual en gaudíem l’endemà la Dinah, els nens i jo.
Hi treballava tots els dies menys els diumenges i dilluns. Els divendres i dissabtes totes les taules les ocupaven parelles riques. Ells molt amables i elles insuportables (que ho fa que les dones molt riques en solen ser?). Jo m’estava en el meu racó que consistia en una mena d’armari gran amb la paret del darrere plena de penjadors i al davant un petit taulell. M’asseia en una cadira i mirava al buit durant hores i hores, perquè en Paolo m’havia prohibit fer qualsevol cosa, fins i tot provar de llegir amb aquella llum quasi inexistent. Quan ell no era per allí, els tres cambrers (he oblidat els noms, però recordo que un era espanyol, un altre italià i l’altre anglès) feien petar la xerrada de tant en tant o em duien les coses per menjar i beure.
Les propines que rebia eren força dissemblants. Els divendres i dissabtes, amb les parelles, no guanyava quasi res. Les dones aquelles em fotien al taulell uns abrics de pells que pesaven tonelades, i que havia de penjar bé sota la mirada d’harpia de la dona de torn. Dels homes rebia algún abric més lleuger i un somriure amable, que sempre ajuda. I el show era quan se n’anaven. Les harpies esperàven que el seu home recollís l’abric i anés cap a la porta, no fos cas que em deixés una propina, i aleshores l’harpia em deia que l’ajudés a posar-se l’abric i llençava al plat una monedeta que hauria servit, estirant molt, per pagar un sol cacauet. Eren horroroses aquelles nits, aburrides fins a la desesperació i tot per no guanyar quasi res. Els dimarts i dijous venia poca gent, alguna parella (tractament com divendres i dissabte) i alguns homes de negocis per parlar, suposo, de negocis (bona propina), o no venia ningú. Ah, però el dia que esperava amb candeletes era el dimecres, el dia amb partit de hockey prop del restaurant. Era fantàstic. El restaurant s’omplia d’homes (rics, això sempre), que anaven en grups per veure el partit de hockey. Arribaven aviat, sopaven sense entretenir-se i sortien després de deixar-me una propina boníssima, tots. Ja no venia més gent, ens en podíem anar aviat i jo amb les butxaques plenes de dòlars.
Una nit de dimarts, amb el restaurant buit, una tempesta de neu a fora i sense en Paolo (havia decidit quedar-se a casa), de sobte es va obrir la porta i van entrar tres homes coberts de neu. Se la van espolsar i em van deixar les jaquetes. Un d’ells, amb barba, cabells una mica llargs i roba més aviat gastada, em va deixar una jaqueta prima amb algun forat. Es van entaular i jo vaig passar a somiar desperta que era el meu entreteniment al restaurant. No s’hi van estar gaire sopant, aquells tres homes. Els dos més ben vestits van recollir les jaquetes i van esperar davant la porta al de la roba gastada que havia anat al lavabo. Jo ja tenia a punt a jaqueteta prima amb forats quan l’home de la barba va venir. Em va donar les gràcies amb una gran afabilitat, va deixar alguna cosa al plat, em va oferir un ample somriure encara donant les gràcies i va sortir amb els altres.
Jo em vaig quedar uns moments pensant si potser es tractava d’un sensellar que els altres homes havien recollit, però anava molt net per ser-ne. I vaig posar la mirada al plat de les propines. Valga’m déu i tot plegat! M’havia deixat un bitllet que equivaldria avui en dia a uns 500 o 600 euros. No entenia res. Vaig avisar els cambrers amb tot de crits i movent els braços. Aquell home s’havia equivocat i m’havia pagat el sopar a mi, oi?, no podia ser una propina! I van i em diuen que ells també han tingut propines esplèndides. Però si és un home pobre, vaig dir. Es van fer un tip de riure, perquè, em van explicar, es tractava de Gordon Lightfoot, el famós cantant de folk-rock.
En aquell temps no sabia qui era Gordon Lightfoot, però després em vaig interessar per la seva música. És súper conegut al Canadà, d’on és, i als Estats Units. Ara és un home de 85 anys que ha tingut molts problemes de salut, i cada cop que llegeixo que ha estat hospitalitzat em sap tant de greu com si el conegués molt més que d’haver-li penjat la jaqueta fa dècades. A més té fama de ser molt bona persona i d’una gran generositat.
Volia parlar-vos una mica d’ell, però seria massa llarg. Espero fer-ho d’aquí una setmana.
A Toronto aquests dies hem tingut un Polar Vortex que ha cobert unes quantes províncies en una congelació profunda (deep freze). Va començar el dijous a la tarda, es va intensificar a la nit i el divendres i mig dissabte, i la temperatura ha començat a pujar el dissabte a la tarda. El diumenge a la tarda arribarem a 4 graus —el divendres a la nit vam baixar a 36 sota zero, per tant són 40 graus de diferència en menys de dos dies.
Els vidres de les meves finestres tots amb gel.
I no ens podem queixar perquè hi ha poblacions que han baixat més. A la capital, Ottawa, van arribar a 43 sora zero. Es va declarar que el divendres Ottawa era la capital més freda del món. Però d’altres poblacions més cap al nord van arribar a -48 i, encara més al nord, a -50 i -55. Avui que el polar vortex ha cobert les províncies marítimes (de l’Atlàntic), a la ciutat de Saint John, New Brunswick, han baixat a 47 sota zero i ha batut el seu record històric de temperatura més baixa.
Divendres al matí.
Sortosament, a mi m’ha agafat majorment a casa: divendres reunió a la universitat online, dissabte a casa preparant un examen i corregint-ne uns altres dos, sense temps per a res però sense passar fred. I no és només el fred per se, sinó també el vent fortíssim (80 km/h el divendres) i la possibilitat de congelació. Ens avisen que, amb aquesta temperatura i el vent, qualsevol part de pell exposada no tarda ni 10 minuts a congelar-se.
A sota una fotografia del divendres des del meu balcó. Eren les cinc de la tarda. Vaig estar força estona provant d’obrir la porta del balcó perquè estava congelada. Vaig haver de fer servir un assecador de cabells. No vaig sortir a fora perquè tot el terra era ple de gel i feia un vent huracanat; la vaig fer des de la porta però oi que ningú diria que estàvem a 35 sota zero? Quan a l’hivern fa un dia clar així, malament, solen ser els més freds.
En un mes i mig hem tingut la tempesta de neu monstruosa per Nadal i ara el Polar Vortex amb aquest fred. I aquí encara ens queden mesos hivern. M’adono que malgrat no haver aguantat bé el fred mai a la vida, com més gran sóc més el sento. Recordo que fa uns vuit anys vaig anar a fer una classe a les 9 del matí amb 42 graus sota zero. Em sembla que és la temperatura més baixa que he experimentat mai. Ara em moriria.
I què hi pinten els pollastres amb tot això? No res, cap relació amb freds polars, però ahir em vaig topar amb la fotografia d’un pollastre molt bonic. Com que fa dies que no m’aixeco de la cadira de l’escriptori, perquè passo hores i hores inacabables amb els exàmens, de tant en tant faig petites aturades i llegeixo un article o alguna coseta a les xarxes. Doncs en una aturada vaig descobrir el pollastre i en unes quantes més vaig assabentar-me d’un munt de coses sobre els pollastres, com ara que hi ha una varietat impressionant de races amb alguns que són per emmarcar-los. Del que vaig trobar primer, anomenat pollastre polonès, us en poso unes fotos a sota. Ah, i per cert, sembla que no són originaris de Polònia sinó d’Holanda, per bé que alguns experts creuen que són de terres molt més orientals i que van arribar a Europa amb els mongols.
Gall polonès
Gallina polonesa daurada
Gallina polonesa de cresta blanca
Hi ha moltes altres races amb pollastres molt bonics i curiosos, però estic massa cansada per parlar de tots els que vaig descobrir. Podeu cercar al Google per saber-ne més. Només us parlaré d’un altre: un pollastre d’origen xinès que s’anomena silkie (de silk o seda), perquè es veu que acaronar les seves plumes es com acaronar seda. Se’l recomana molt com a animal de companyia perquè és súper pacífic i molt afectuós, un encant de pollastret que vol que l’agafis i l’amanyaguis. És tan bo, que si dones uns ous, de qui siguin, a una gallina silkie de seguida es posa en actitud de lloca i a covar-los; i quan nèixen els petits, tant si són pollets, ocellets o aneguets, els estima tant que es desviu per ells. Ah, i algunes curiositats: els silkies tenen cinc dits en comptes de quatre; i tenen la pell, la carn i els ossos de color ben negre. A sota el teniu.
Sembla com si la violència s’hagi desfermat més que mai, a Toronto, a Barcelona o a Mumbai, per posar uns exemples, però és a tot arreu. De tota manera, la violència es presenta amb tendències diferents segons el lloc on passa. A Catalunya hi trobem feminicidis, agressions sexuals, fatxes. Al Canadà d’això en tenim poc, sobretot en comparació; aquí sempre hi ha hagut crims estranys, gent boja, com fa uns quinze anys quan en un autobús un boig va decapitar un passatger a qui no coneixia de res, i després va baixar al carrer amb el cap de la víctima agafada pels cabells. Aquí de violadors no tants, però de gent tocada del bolet n’hi ha cada dia més. Violència que en general no té ni cap ni peus, i passa en encontres fortuïts, a l’atzar, sense que l’atacant i la víctima es coneguin de res. Potser és el fred, qui ho sap.
Fa anys eren només casos aïllats. Però es van incrementar amb els anys, es van disparar amb la covid i ara mateix molta gent que vivim al centre tenim por de sortir al carrer. Hi ha bojos pertot arreu, al centre on fa dos dies era un paradís de tranquiŀlitat; fins i tot sense sortir de casa els sento moltes vegades a la avinguda que hi ha davant de l’edifici on visc. Fins a dalt del gratacel se senten els seus crits, com recordant-nos que són sempre allí. N’hi ha que són bojos però no gaire perillosos, allò de potser fotre’t una empenta o escopir-te, sense que vagin més enllà. A més, aquests, solen anar molt beguts i amb prou feines s’aguanten drets. Al carrer hi ha també dones molt boges i velles, que solen parlar soles o cridar mentre empenyen carros de la compra plens de bosses amb objectes de rebuig, i de vegades van sense roba interior amb el vestit arromangat, però no fan cap mal. Si de cas fan molta llàstima.
El crim a Toronto ha pujat un 67% els últims tres anys. Darrerament tenim bojos d’aquests de peŀlícula de terror, en particular al centre i a tots els transports públics, als quals s’hi afegeixen adolescents de 13 o 14 anys a la cerca d’alcohol, diners i violència. Fa un parell de mesos hi va haver l’atac de vuit noietes entre 13 i 16 anys que van agredir un home de 59 anys, amb una violència tal que el van matar. Es formen bandes d’adolescents, quasi sempre de noies, que cerquen víctimes. A finals d’estiu em vaig topar amb un grup d’aquests, quan començava a vesprejar, prop de la Universitat de Toronto. Eren cinc o sis noies d’uns quinze anys, que cridaven i donaven cops al mobiliari urbà. Em van encerclar i em van demanar diners. Els vaig dir que ho sentia però no duia diners en efectiu, i em vaig encongir d’espatlles. “Anem” va dir una d’elles. I van anar-se’n. Buff! Quin ensurt! La cosa podia haver anat malament.
També hi ha els que volen molestar, agredir sense passar a la violència oberta. Si més no quan es troben a ple dia en un lloc del centre i envoltats de gent. Però són violents. Un cas seria el que em va passar l’estiu del 2020 i que us vaig relatar aquí: Amenaces de mort.
La gent está protestant a l’ajuntament i al govern provincial, perquè tot i que la majoria de gent no viu al centre, se’ls troba al transport públic (la TTC) i amb una violència quasi diaria que ha posat tothom en alerta. Des de fa mesos i creixent de manera exponencial, hi ha gent assassinada o malferida pràcticament tots els dies. Tinc molts estudiants que no tenen més remei que agafar el transport públic —tarden dues o tres hores de casa a la universitat amb autobusos, tramvies i metro— i tenen pànic quan senten les notícies o es troben amb gent que els escup o els dóna algun cop. Van amb por. Tothom va amb por.
Avui mateix (dissabte) hi ha hagut dues agressions, l’una en un tramvia i l’altra en un autobús a tocar casa meva. En un cas ha estat un robatori violent però sense que la víctima tingui gaire més que algun cop i l’ensurt. A l’altre cas la víctima ha estat malferida i és a l’hospital. Ahir van ferir algú al metro, i en un autobús un home va apunyalar un noi de 16 anys que tornava a casa, per la gràcia de fer-ho. En cap cas els assaltants i les víctimes es coneixien de res. El dia abans, a la meva universitat però a l’altre campus, un estudiant que anava a entrar a l’estació del metro va ser apunyalat. Ja van tres assalts a la meva universitat aquesta setmana. El dimarts jo era a casa fent una classe online quan hi va haver un aldarull a l’avinguda davant de casa, amb moltes sirenes de policia. Quan vaig fer un descans a la classe, vaig sortir al balcó. Hi havia uns 20 cotxes de policia, i un tramvia parat. Més tard vaig saber per les notícies que dins del tramvia una dona havia apunyalat una noia dotzenes de vegades a la cara. La noia és a l’hospital amb la vida en un fil i la cara destrossada. La dona va ser arrestada. No coneixia la víctima. Ni tampoc coneixien les víctimes les dones que les van empènyer a les vies quan el metro entrava a l’estació (ha passat massa vegades). I l’estiu passat dins d’un autobús, uns homes joves tampoc coneixien la noia que van ruixar d’un líquid inflamable i la van encendre. Va morir, com han mort diverses persones més, i moltes altres han estat malferides, des de fa mesos al transport públic de Toronto.
I us voldria contar què li va passar al meu fill fa cap a un mes, quan el pobre es va trobar enmig d’una peŀlícula d’horror, però veig que això es farà massa llarg, per tant us ho explicaré un altre dia.
Nota: sento d’allò més no haver respost els comentaris durant dues setmanes. Us asseguro que no he trobat el temps. Treballo tots els dies i totes les hores i encara vaig endarrerida. Ho faré de seguida que pugui. Em disculpo.
Sempre m’ha interessat l’astrofísica (hi entenc ben poc, però m’entusiasmo quan s’anuncien noves descobertes), i m’agradaria que més joves, sobretot noies, n’estudiessin; potser per això cada any trobo una estoneta en alguna classe per parlar als alumnes de les ones gravitacionals que tant van emocionar pertot arreu l’any 2015 (aquell any en parlava sovint a les classes), i també els hi parlo una mica d’Alicia Sintes, l’astrofísica menorquina que en va formar part.
Doncs avui se m’ha acudit parlar-vos d’una astrònoma de fa molts anys i que potser no coneixeu: Caroline Lucretia Hershel (1750-1848).
Caroline Hershel va néixer a Hannover. El seu pare tocava l’oboè en una banda militar, i per tant s’entén que la família ho passés més aviat magre, sobretot tenint en compte que hi havia deu fills. Però malgrat els recursos minsos, el pare va voler que tots els fills tinguessin una educació musical. Educació que els hi va haver de proporcionar ell mateix.
Quan la Caroline tenia 10 anys va agafar el tifus, malaltia que la va afectar molt, com ara aturant el seu creixement (mai no va arribar a passar d’1.30 metres) i la va deixar cega d’un ull. Mentre estava malalta, hi va haver la Guerra dels Set Anys i dos germans de la Caroline van exiliar-se a Anglaterra. L’un d’ells, en William, dotze anys més gran que la Caroline, va trobar feina com a organista de l’esglèsia de Bath, ciutat on es va establir. Va proposar a sa germana de deixar endarrere Hannover i reunir-se amb ell, la qual cosa la Caroline, llavors amb 22 anys, va fer de seguida.
En aquells anys, la ciutat de Bath estava curulla d’inteŀlectuals, i en William anava a conferències, discussions i lectures sobre els últims descobriments científics. Pel seu compte va estudiar les relacions entre l’acústica i les matemàtiques, que el va dur a la física, després a l’òptica i tot plegat va anar a parar a l’astronomia. Va quedar absolutament seduït i va decidir que la seva missió a la vida seria aprendre “la construcció del cel”.
La Caroline, que tocava el clavecí i cantava molt bé, acompanyava el seu germà a l’esglèsia. Però la seva coŀlaboració no s’acabava aquí, perquè la noia també l’ajudava amb l’observació del firmament. En un tres i no res va quedar tan captivada per “la construcció del cel” com el seu germà. I aleshores tots dos van arribar a un acord: en William s’encarregaria de fer les observacions, mentre la Caroline faria la tasca de catalogar i calcular la situació dels astres, la qual cosa esdevingué una gran passa cap a l’apropament a l’astronomia basada en les matemàtiques, tal com es fa avui en dia.
Quan en William es va frustrar amb els telescopis que existien, ja que no funcionaven prou bé, va passar a disenyar el seu propi telescopi, amb l’ajuda constant i inestimable de la Caroline. En uns poquets anys el germà de la Caroline va ser considerat el millor disenyador de telescopis del seu temps. I amb el seu telescopi va poder descubrir el planeta Urà, el primer descobert tret dels que es podien veure amb els ulls des de temps prehistòrics.
Per bé que la Caroline era l’ajudant del seu germà, pel seu compte es va especialitzar en la cerca de cometes i en va trobar vuit. Evaluava les notes que feia a la nit i les recalculava, va descobrir tres nebuloses i en va calcular centenars més, entre d’altres èxits. El rei George III d’Anglaterra va decidir que es pagués un sou a la Caroline, cosa que va convertir-la en la primera dona a qui s’ha pagat per la seva contribució a la ciència. Quan tenia 75 anys, el 1828, va rebre la Medalla d’or de la Real Societat d’Astronomia; cap dona la tornaria a rebre fins l’any 1996. A més la van fer membre honorària d’aquesta Societat d’Astronomia. Va rebre el mateix honor de la Real Acadèmia d’Irlanda. I quan va fer 96 anys va ser guardonada amb la Medalla d’or de la ciència pel rey de Prusia.
I, ep, encara hi ha més: quan va morir va deixar vuit noveŀles inèdites.
Quan escrivia les noveŀles de la saga de la Interferència, feia servir un seguit de mots amb els quals el Senyor de Rocdur adreçava els savis dels miralls. Sovintejaven les paraules “gamarús” i “enze”, però també moltes vegades anomenava els savis “ximple”, “cretí”, “idiota”, “tanoca”, “ruc”, “tòtil”, “estúpid”, “inútil”… El Senyor de Rocdur és el Senyor de Rocdur i ja sabem que tracta malament a tothom, però a mi també m’agrada fer-los servir (encara que només sigui de pensament) quan algú se’ls mereix, com ara un príncep que ahir em va fer dir tot aquest reguitzell de paraules.
No he seguit tota la telenoveŀla entre l’enze del príncep Harry (i la seva dona) i la casa reial anglesa, però malgrat no interessar-me gens me l’he anat trobant fins i tot a la sopa. I ahir, el títol d’un article a The Guardian em va cridar l’atenció i fer que llegís uns fragments força llargs d’Spare, el llibre que acaba de publicar el tanoca del príncep Harry. Ha, ha, ha! Realment és un inútil, tret de saber fer diners amb un llibre que sembla escrit per un adolescent absolutament idiota. I ignorant, de segur, si més no pel que fa a saber escriure amb un mínim d’elegància o de gràcia. Perquè només és un seguit de frases súper curtes, moltes vegades un o dos mots, separades per punts.
I de què parla? Doncs, es queixa molt i, si fa no fa, diu que era el preferit de la seva mare, i que quan ell era a l’Àfrica un dia es va abraçar a un lleopard salvatge quan tothom corria a amagar-se però ell no tenia gens de por, i que ningú ho dubti perquè té testimonis; també diu que el seu germà és molt dolent i que la trobada entre tots dos va ser (o serà, no sé bé de què va la cosa i la seva prosa no ho aclareix) la trobada més important de tota la història moderna (marededéusenyor i tots els àngels del cel!), ah, i que la seva dona, Meg, l’admira per la seva humilitat. Per aŀlucinar uns quants dies seguits.
Era més llarg el que vaig llegir, i tot consistia en…, bé, es nota que va morir la seva iaia i ha de fer ell mateix d’àvia. I parlant de la reina, segons el gamarús d’en Harry ningú estimava més la iaia que ell, malgrat que la molt dolenta li va donar un apartament al Buckingham Palace que no era prou maco, lletja, iaia, lletja, i que li va decorar un decorador que no era de la categoria del decorador de l’apartament del seu germà perquè, és clar, el germà és l’hereu i li ho donen tot, en canvi ell és l’spare, el recanvi —sort han tingut els anglesos perquè mira que si els hi toca el cretí d’en Harry.
Vaig riure molt mentre llegia els fragments, com quan explica (si es pot emprar “explicar” amb frases que ni arriben a ser-ho) que no li agrada estudiar, ni serveix, més que res perquè els professors li feien les preguntes equivocades, i que va demanar ajuda al seu germà i el molt dolent li deia que s’espavilés, i ell li va dir que era com si el professor li parlés en una altra llengua, no entenia res, i el dolent del William es va limitar a recordar-li: “És la clase de francès”. Encara ric.
Però també em vaig indignar molt. Per exemple, quan parla dels seus anys de soldat a l’Afganistan i com va matar 25 talibans a qui no veia com persones. Declaracions que han portat cua per totes bandes. Ara, el que em va fer treure foc pels queixals va ser quan el ximple aquest va dir, referint-se a com el tractava la família, que es trobava “sol i abandonat, amb només un parell de cases i cent milions al banc”. Per matar-lo!
Doncs bé, en uns dies, aquesta veritable merda de llibre escrita per aquest ruc ha esdevingut el més venut de no-ficció de la història. El primer dia sol ja va vendre un milió quatre-centes mil copies només en tres països. La gent que el compra deu ser tan estúpida com ell, i a sobre sense tenir dos cases (i un apartament al palau) i cent milions al banc.
Però els meus llibres costen més de vendre que fer-li entendre al tòtil d’en Harry que si no entén què diuen és perquè parlen francès.
Avui, 8 de gener, el meu blog fa 13 anys. I com cada any, us faig saber que és el seu aniversari. També, com sempre faig, anuncio que demà és l’aniversari del meu fill.
I un any més vull recordar-vos que aquest blog és també vostre, estimats lectors i amics lectors, sobretot dels qui hi coŀlaboreu activament amb comentaris. El blog és de tots nosaltres i entre tots fem que continui viu.
Com també faig els altres anys, us donaré les estadístiques del blog des que va néixer aquell 8 de gener de 2010 i fins a avui:
162.663 visites
Són de gent dels Països Catalans, dels Estats Units, del Canadà, d’Irlanda, d’Andorra, de Puerto Rico, d’Alemanya, de França, del Regne Unit, de Xile, d’Italia i del Brasil.
He posat els països que solen ser habituals totes les setmanes durant els últims 3 anys, i he començat la llista pels països amb més visites fins als que en tenen menys.
13.583 comentaris
Finalment, les deu entrades de més èxit entre visites i comentaris l’any 2022
(“Els ulls dels animals” no era de les més populars però he considerat que hi havia de ser)
Per anar-hi, cliqueu la imatge corresponent.
Continuació de les notícies sobre les hordes bàrbares
Una gran artista renaixentista
Els ulls dels animals
Metges, Catalunya i un conte
Tothom té avantpassats neandertal. Sí, tu també
Huracà i cavalls
Tristor
Segells canadencs i un conte curt
Bon Nadal 2022
Bon Any 2023
Començo per dir que fa 4 anys que vaig deixar de fumar. Em moro de ganes de fumar cada dia i moltes i moltes vegades al dia. No he tocat cap cigarreta, ni una pipada des de fa 4 anys, perquè que me’n mori de ganes no vol dir que ho faré –sóc persona de paraula–, però que dificíl és, marededéu que difícil. Cal una voluntat increïble.
Per Nadal vaig tenir uns regals molt ben rebuts: una bossa, dos llibres i un cuadern tamany foli de Moleskin. M’encanten! A sota els teniu.
Un dels llibres és d’un escriptor de les primeres nacions que conec (fa anys que no ens hem vist, però). Us en vaig parlar aquí: L’escriptor cherokee Thomas King. Té una sèrie de noveŀla negra i aquest és el primer llibre que va publicar de la sèrie. Si teniu temps i no vau llegir abans aquesta entrada, recomano llegir-la.
Aquest Nadal també he rebut un llarg missatge de la meva estudiant que fa el doctorat a Oxford (us en parlava l’any passat). Però ara és a París per fer recerca sobre Balzac. Mentre és allí, fa classes d’anglès a la universitat. I em sembla que només fa dos dies que era aquella noieta de 17 anys a qui jo feia classes!
Ahir a la tarda em vaig trobar amb la meva amiga Isolde (fa anys que viu a Montreal). Ha fet nit a Toronto en el seu viatge cap a Berlin a veure la seva filla que fa un doctorat allí. També ens vam veure al juliol, i aquestes dues vegades han estat les úniques en que m’he trobat amb algú des de l’estiu de 2020. Hem xerrat tant que tinc mal de coll i tot.
Ja sabeu que m’agrada escriure-us un conte per Nadal (fa 12 anys va ser tota una noveŀla). Enguany, però, he decidit fer una cosa diferent. Voldria dir que he escrit un poema, però no goso perquè només n’he escrit 4 a la vida i a sobre quan era adolescent, per tant no tinc pràcticament ni idea de com fer-ho. I, si de cas, és un poema d’allò més lliure, tant que podria ser també qualsevol altre cosa. Diguem que és un poema a la Shaudin o un escrit de línies molt curtes 😊. I que per què l’he fet, doncs, si no en tinc cap experiència? Simplement perquè m’ha vingut de gust —un rampell. Ah, i no és de temàtica de Nadal.
LLOP
Set turons i un riu antic a la mirada daurada, i ben
a prop cerquen la teva llet
dos nadons trobats, tendrets i nus,
lupus, lupa, la mare
i Roma.
Dolent, fals o impostor, la lluna plena i el monstre
encalçat per boscos i valls, amb
garrots, forques i misèria,
quan t’enduies una ovella
pels cadells.
Bellugueig de lluernes, símil
de la celístia, i l’alè de la jungla que ensuma la llopada.
Feet in the Jungle that leave no mark!
Eyes that can see in the dark!
Tongue —give tongue to it! Hark! Oh, hark! (1)
Del vast silenci pugen alenades que
s’alcen de la teva imatge essencial d’hivern: orelles
folrades i esguard i nas
amb la punta nevada, el vent al llom, praderies
blanques.
BON NADAL A TOTS ELS AMICS I LECTORS QUE PASSEN PER AQUÍ! 🌲
M’agraden força els segells canadencs. Ara no en compro perquè no envio cartes, però quan encara no hi havia internet escrivia moltíssimes cartes a Catalunya, i m’agradava mirar aquells segells tan bonics on solien aparèixer sovint animals del país. Encara de vegades m’entretinc a mirar els nous segells que han sortit. I no he tingut mai afició a la filatèlia, és només perquè trobo que els segells canadencs són bonics.
A sota us mostro un segell de Nadal i uns quants d’altres. Fixeu-vos que els títols són en anglès i francès.
També hi ha segells amb personatges canadencs que m’agraden. A sota tres de recents: l’actor Christopher Plummer, l’escriptora Margaret Atwood i la cantant indígena Buffy Sainte-Marie.
I ara un conte curt meu que vaig publicar a Relats en Català fa una pila d’anys.
Ciutat de nit amb música de Vangelis
Fosqueja sobre la ciutat, un cel color d’ala de mosca que aviat és ben negre. Les avingudes amb edificis de finestres transparents s’omplen de claror, de llum blanca, groga o virolada. Més enllà, tot és ple de nit i més nit; només un escapçall de lluna perfora la foscúria dels carrerons.
Ell s’endinsa pels carrers tèrbols, tot imaginant gosadies de poder i de crim. Ombres d’ulls fosforescents, salvatges, surten de forats i racons: el seu clan de violències i horrors. Un escamot (l’altre clan) apareix en tombar una cantonada i tothom s’atura. Les parets escrostonades, les taques de lluna i les ombres que s’allarguen sobre l’asfalt s’amaren de silenci. Tot d’un plegat s’alcen veus, insults que encenen les mirades i esperonen els gestos. El cap del bàndol rival avança. Ell fa cap a l’altre, insolent, fitant l’enemic amb una mirada cruel. Entre el altres, en els dos bàndols, la decisió amolla, s’arrossega l’orgull. De sobte dues navalles llambregen sota la lluna i els capitosts comencen la dansa: moviments àgils, mans promptes, intenció palesa. Dins la profunditat de la nit la mort es desvetlla amb el crit que travessa els carrerons.
Ell es dreça sobre l’asfalt: despiatat, triomfador, senyor de les ombres. I en una avinguda amb edificis de finestres transparents algú surt del cinema i agafa un taxi.
És un no acabar d’amics i familiars que es moren. No sé què passa, però des del 2017 que és continu. Va començar l’octubre de 2017, coincidint amb tot el que passava a Catalunya, amb la mort sobtada de la meva amiga Ling Ling, i la cosa ha continuat. Aquesta setmana em vaig assabentar, d’una banda, de l’operació i trasllat del professor Gulsoy a una residència, i de la mort del meu amic Harry, qui era la parella de la meva amiga Medora (Caroline Roe), traductora de Més enllà del somni, i coneguda escriptora canadenca (potser algú ha llegit els seus llibres traduïts al català), qui va morir fa un any i us en vaig parlar aquí: Un altre adeu, aquest al Canadà. De fet, val la pena llegir-lo perquè a més de fer conèixer la Medora (l’hauríeu de llegir) parlo força d’en Harry. Quasi em resulta impossible separar la Medora d’en Harry i viceversa.
Si heu llegit el meu escrit sobre la Medora i us sembla una persona interessant, no n’era pas menys en Harry, tot i ser molt diferents. La Medora era alegre, xerraire, divertida, mentre que en Harry, força més vell, era més seriós (sense faltar-li gens el sentit de l’humor) i parlava poc. Una cosa tenien en comú: tots dos eren molt generosos. I tots dos eren persones molt cultes. Com vaig explicar, ella era medievalista. En Harry havia estat molts anys professor d’irlandès i norse (llengua dels vikings) al Centre d’Estudis Medievals de la Universitat de Toronto (allí va conèixer la Medora quan ella feia el doctorat), i també havia ensenyat al departament d’alemany i al d’estudis celtes. Parlava innombrables llengües (n’he perdut el compte), entre d’altres català (fins i tot es feia diccionaris en català), islandès i feroès (de les illes Fèroe). Tenia una ment d’allò més potent, semblava capaç d’aprendre’ho tot, especialment llengües. Fins i tot podia controlar el seus somnis mentre dormia (si un no li agradava l’enviava a escampar la boira i n’encetava un altre). Imagineu que va entrar amb una beca a la universitat de Harvard (era americà, de família amb recursos minsos) amb 15 anys! Sí, i aquell estiu va trobar feina a la biblioteca de dret (coŀlocar llibres) i com que s’avorria es va dedicar a llegir munts de llibres de dret que trobava a les lleixes —des de llavors que entenia molt en dret, perquè a més gaudia d’una memòria prodigiosa—. Quan tenia 18 anys, Harvard el va posar a càrrec de l’ordinador de la universitat perquè era de les poquíssimes persones que entenia d’ordinadors. Parlem de l’any 1951. Doncs ell tot solet s’encarregava de l’ordinador que, en aquell temps, era tota una habitació.
Poc després l’exèrcit se’l va endur vulguis o no a Berlin, a escoltar els russos durant la guerra de Korea. N’explicava moltes anècdotes. Eren un grapadet de joves americans que dominaven, a més de l’alemany, el rus, i sabien fer anar els ordinadors d’espionatge per escoltar (no em pregunteu detalls tècnics, només recordo bé les històries). Però es veu que era molt pesat, i a en Harry se li’n fotia què puguessin dir el russos, i sempre buscava excuses per sortir d’allí, com ara que tenia molt mal de cap i no podia sentir bé què deien, per exemple, i se n’anava a casa a llegir. D’altres vegades deia que li calia anar a la biblioteca a consultar diccionaris per entendre bé alguna cosa que havia sentit, i se n’hi anava, sí, però a llegir noveŀles, història, cinema… ho llegia tot. Es veu que tractaven aquells joves com si fossin qui sap qui, per tant ells ho aprofitaven —n’hi havia un que demanava menges exquisides i deia que havia de menjar molt bé o se sentia dèbil i no podia escoltar bé els russos.
En tornar de Berlin va fer un doctorat en lingüística i estudis medievals, però la tesi se’n va anar a fer-la a una illa de les Fèroe, perquè l’escrivia sobre la llengua feroesa. A mi m’agradava molt sentir-lo parlar de l’any que va estar-se allí. Era en una illa que consistia en una gran roca al mig de l’Atlàntic. Una gran roca amb un port a tocar l’oceà i un poblet al capdamunt de la muntanya/roca on s’hi arribava per un camí amunt i amunt. El paisatge, tret de l’oceà que es veia des de qualsevol punt, era roca amb herba per on pasturaven les ovelles, s’hi estaven ocells puffins en grans nombres, i hi creixia ruibarbre. La dieta era restringida: peix, llet i formatge d’ovella, alguns puffins, melmelada de ruibarbe i quatre coses que els arribava d’oceà enllà. De peix no en faltava mai perquè eren pescadors i es passaven la vida a l’aigua amb barquets i barques. I aquesta era la part que em fascinava quan m’ho explicava en Harry. Segons sembla era impressionant veure els adolescents, a ple hivern i amb onades considerables, en unes barquetes de res cavalcant les onades i rient com bojos. Deia que aquella gent eren autèntics vikings.
No acabaria mai d’explicar tot el que feia en Harry, com ara que era un exceŀlent fotògraf. Durant uns anys fotografiava graffitis durant la nit, mentrestant feia la coneixença dels artistes i xerrava amb ells. La Medora en va mostrar algunes a no sé qui i la cosa va acabar amb una exposició de totes aquelles fotos en una galeria d’art. Va tenir èxit i una editorial molt coneguda de llibres d’art li va proposar a en Harry de fer un llibre, però tot i que li oferien un avançament molt substanciós va dir que no li compliquessin la vida. Ell era així. Tenia tot el necessari per viure bé i no mouria un dit per treure cap profit de res. Les coses les feia perquè li agradava fer-les.
Acabaré referint-me al llibre Tales of the Elders of Ireland, escrit per ell i la doctora Ann Dooley, directora del Centre d’Estudis Celtes, a qui vaig tenir la sort de tractar moltes vegades perquè era amiga d’en Harry i la Medora. Doncs aquest llibre, que l’original en irlandès s’intitula Accallam na Senórach, és la primera traducció completa que s’ha fet d’aquest text. Accallam na Senórach és el text més llarg que es conserva del segle XII a Irlanda, i és la primera i millor coŀlecció de les històries i poesia de la mitologia Fenian (no sé com es diria en català; dels origens dels irlandesos). Jo el vaig llegir i, malgrat que em perdia una mica per no entendre algunes referències, em captivaven totes aquelles històries amb reis que són gegants, i un món paraŀlel amb fades que canvien de forma i éssers infernals, i al mig de tot allò t’hi trobes el món cristià amb Sant Patrick i alguns àngels, que és incongruent però té la seva gràcia.
Com a punt final: darrerament en Harry estava aprenent turc.
Tinc molta pena. Una pena molt gran i em costa explicar-vos coses, no trobo l’esma per fer-ho. Em passo la setmana pensant a cada moment “aquest cap de setmana els hi explicaré això o allò que ha passat o que he llegit, que estaran interessats a saber-ho”, i desenvolupo tot d’articles per a vosaltres al meu cap. I mentrestant treballa que treballaràs amb les classes i responent milions d’emails; això quan no vaig darrere tenir hora amb metges o em moro de dolor però faig veure que no passa res perquè a la universitat no ho han de saber. I no parlo amb ningú, no més de quatre paraules, res d’una conversa. I voldria parlar de tantes coses fa tant temps!
I a més em trobo discriminada com a catalana, sobretot a la universitat on s’omplen la boca sobre protegir llengües i cultures i bla, bla, bla, però hi ha molta hipocresia perquè el cas és que a poc a poc s’han carregat tots els cursos de català, els han eliminat del tot, erradicats com si mai no haguessin existit. L’últim que quedava, el de cultura catalana, que vaig ensenyar 25 anys, el van eliminar amb la covid, el setembre de 2020. Me’n vaig assabentar per uns estudiants que aprenien castellà amb mi en el curs d’estiu i volien matricular-se al de català al setembre. Era un curs molt fàcil de trobar perquè tenia les sigles CAT tot solet (les havien tingut els 3 cursos de català originals), però els estudiants no el trobaven per matricular-s’hi. Era a l’agost i el curs començava la primera setmana de setembre. Vaig buscar-lo. No hi era! Vaig trucar al departament tota estranyada. I aleshores vaig assabentar-me que aquest també l’havien anihilat, sense dir-me’n res. L’excusa: oh, amb la covid s’han de tancar tots els cursos que no siguin essencials. Però el de cultura catalana és el que té més estudiats de tot el departament! Sí, i això fa que s’endugui estudiants que altrament farien els altres cursos del programa.
Vaig pensar que el curs l’havien deixat latent, com es fa quan se’n tanca un durant un temps (generalment per manca d’estudiants, la qual cosa no era en absolut el cas del meu curs, tot el contrari). Va ser més endavant quan vaig saber que l’havien erradicat per sempre més. Amb unes altres paraules, em van dir que, ves, Catalunya ja no pinta res i l’ambaixada està tipa d’aquest curs i si s’enfada s’acabarà la seva entrada de diners. Feia molt que els representants d’Espanya volien carregar-se el curs i a mi, i vaig lluitar una pila d’anys anys tota sola perquè les institucions catalanes no van moure un dit per protegir ni aquests cursos ni a mi.
L’ànima que ja tenia tota destrossada d’un any abans quan, mentre feia recuperació a l’hospital pels pulmons malmesos de la llarga pneumònia, em van dir que no es publicarien les últimes noveŀles, on havia deixat la salut i, molt pitjor, tota la meva iŀlusió de tenir-ho publicat quan em morís, va acabar de quedar feta un nyap amb l’eliminació del curs de cultura catalana (ja ho havia passat molt malament quan van eliminar les classes de llengua catalana, potser ho recordeu els que sou antics en aquest blog). M’ho han pres tot, com em diu el meu cervell quan em desperto a la nit. De la salut no diré res perquè és depriment.
Tinc molta pena. I voldria tant escriure, me’n moro de ganes —tinc dotzenes de bones d’històries al cap!— però m’ofeguen de feina a tota hora. A més em costa moltíssim concentrar-me i, per tant, no puc produir literatura a cent per hora com feia abans. És molt difícil viure sempre plorant per dins i no tenir a qui dir-ho. Sort que hi sou vosaltres.
Avui he llegit una carta, que han escrit uns pares a una escola, i que s’ha fet viral. No sé si l’heu vist, però la podeu llegir aquí: La carta viral que demana més català a l’escola del seu fill. Després de llegir-la he pensat com és de diferent aquí amb el francès. Per exemple, m’explicava una altra professora de la universitat que té les seves filles en una escola francesa d’immersió, cosa que fa molta gent al Canadà anglès (us imagineu que, posem, a Madrid molts pares portessin els fills a escoles catalanes d’immersió? hahaha!), perquè volen que els seus fills dominin el francès, a més de l’anglès i també de qualsevol altra llengua del país d’origen dels pares o avis (italià, cantonès, castellà, àrab…). Doncs bé, em deia que a l escola francesa fins i tot a l’esbarjo els alumnes tenen prohibit parlar anglès entre ells, ha de ser francès, i si els enxampen parlant anglès els castiguen. I resulta que a Catalunya parlen tant castellà a l’esbarjo, i a l’aula i a tot arreu, que acaben mig parlant-lo a casa i tot amb els pares que solament parlen català. Llegiu la carta.
Parlant de l’anglès i el francès al Canadà, fa dos dies que em vaig assabentar de què passa amb el Tylenol, o pastilles d’acetaminofè (com el vostre Paracetamol), ja que no se’n troba o estan caducats o s’han de comprar les súper fortes i en quantitas de 300 pastilles (jo faig servir les regulars i un pot de 24 pastilles em dura generalment entre mig any i un any). Però tot ha començat amb els infants.
Aquesta tardor el Canadà té una epidèmia de malaties respiratòries: grip, covid i VRS (bronquiolitis). A la província de New Brunswick, per exemple, els casos de VRS han augmentat un 800% comparat als últims anys. A Toronto els hospitals pediàtrics, o les ales de pediatria dels altres hospitals, estan quasi coŀlapsats, i urgències està tan ple de nens que s’ofeguen que no cal ni provar d’anar-hi si no t’estàs morint. I no són només els més menuts que estan tan malats i hospitalitzats amb respiradors, sinó que ja s’estan hospitalitzant també molts adults amb VRS, sobretot gent gran. Els experts en sanitat demanen que la gent torni a portar màscares als interiors públics, que es tracta d’una emergència, però les autoritats provincials s’hi resisteixen. Al VRS s’hi afegeix la grip, que enguany és terriblement virulenta, i no cal dir la covid que comença a pujar amb força. Jo tinc una tongada d’estudiants malalts a casa, alguns molt fotuts amb covid, però gairebé cap alumne de la universitat du màscara a la classe; d’altra banda gairebé tots els professors en duem i tenim a la porta del despatx un retol, en anglès i francès, on posa que si no portes màscara no pots entrar al despatx. Em pregunto si als estudiants no els deu semblar estrany que el professors pràcticament tots portin màscara i ells no.
Bé, doncs resulta que amb aquesta allau de malalties respiratòries i tants nens amb VRS es van acabar els pots de Tylenol per a infants; ni un es trobava en tot el país, ni a les farmàcies ni als hospitals, alhora que els hospitals i els pares a casa havien de fer baixar la febre a les criatures. També van desaparèixer d’altres fàrmacs per als petits, adequats per fer minvar la febre o bé antibiòtics. Això va durar setmanes.
Aquesta setmana han començat a arribar Tylenols amb comptagotes, sobretot als hospitals. Però com deia al principi, el Tylenol per a adults també ha desaparegut.
L’altre dia en vaig voler comprar perquè a casa només me’n queden dues pastilles, i així vaig descobrir que no n’hi ha. En parlar amb el farmacèutic em va explicar que la raó era per una demanda exagerada del producte com mai havia passat, però el fet que tardés tant a arribar, en el cas dels nens, i la manca del producte encara pels grans era per la qüestió de les dues llengües al Canadà. Atès que és obligació que tot vagi etiquetat en anglès i francès, i el Tylenol no es produeix al país i originalment està només etiquetat en anglès, s’ha d’esperar que es faci en les dues llengües tota l’enormitat de capsetes i pots d’acetaminofè per abastir Canadà.
Per acabar us vull mostrar un linx canadenc. Es diu Yoki i viu al Big Run Wolf Ranch, una organitzazció educativa americana sense ànim de lucre, situada just al sud del Canadà. Veureu que en Yoki és un linx preciós. Fa ganes de tenir-ne un.
Espero que molta gent faci boicot al Mundial de futbol a Catar. Entre d’altres coses molt negatives, en aquest país han mort (i moriran) milers d’obrers migrants que han treballat com esclaus en la construcció dels estadis de futbol. No m’entretindré a explicar-ho quan Vicent Partal ja ho ha fet aquí: Catar: 5.760 minuts de futbol en canvi de 15.000 morts.
També voldria mencionar una notícia que em va cridar molt l’atenció quan vaig anar a l’enllaç que tenia al facebook l’amic Luis María (qui sempre comenta en aquest blog). Una descoberta arqueològica que trobo molt important i que em va entusiasmar: el descubriment de la mà d’Irulegui. I d’això també n’ha parlat Vicent Partal, per tant us deixo l’enllaç (no us ho perdeu): De l’arameu al bascònic.
I una altra, si fa no fa notícia, que desconeixia fins fa poc, i aquesta molt negativa: la matança indiscriminada d’ases. Milions d’ases.
Segons sembla tot va es va iniciar fa uns deu anys quan Xina començà a demanar pells d’ase per fer ejiao, un suposat medicament ja emprat a la dinastia Qing, que de sobte es va posar de moda. Es tracta d’una gelatina que es troba a la pell dels ases i que s’usa per la fertilitat, la circulació i en cosmetics. I va ser gracies al drama súper popular Les emperadrius al palau de la televisió de Hong Kong, sèrie on es parla sovint de l’ús de l’ejiao i de les seves meravelles, que a partir de l’any 2012 la compra d’aquest producte es va disparar. Precisament la poderosa companyia xinesa Dong-E-Ejiao va pagar fort per tal que el seu producte aparegués a 16 episodis del show. El resultat va ser una demanda insaciable per ejiao a tota la Xina, fins al punt que hi ha un requeriment anual de cap a deu milions de pells d’ase. I tot per un producte que sembla que no serveix per a res.
I com aconsegueixen tants ases? Doncs s’ha arribat al robatori d’aquests animalons. Segons he llegit, els ases, atesa la seva biologia, no es poden reproduir en massa com es fa amb altres animals, per tant s’han de cercar on sigui. Aquest “on sigui” és majorment Àfrica, països pobres de l’Àfrica. Grans escorxadors van aparèixer a molts llocs d’aquest continent, però és difícil poder comprar prou ases per a arribar a aquestes xifres de milions, per tant s’ha passat a robar-los. I a qui els roben? Malauradament a famílies molt pobres que necessiten el seu ase per sobreviure: anar a cercar aigua a molts kilòmetres, dur el menjar, anar a vendre al mercat. No tenir el seu ase, a qui molta d’aquesta gent considera un membre de la familia, vol dir passar set i fam. Comunitats senceres es queden desprotegides sense els seus ruquets.
Però encara hi ha més coses negatives, i ben perilloses per a tothom, perquè amb aquest comerç, tant el legal com sobretot l’iŀlegal, s’escampen malalties zoonosis que van de l’Àfrica a l’Àsia. S’han pogut fer unes poques proves genètiques d’algunes d’aquestes pells encara a l’escorxador, i han sortit positives per MRSA (Methicillin-resistant Staphylococcus aureus), un grup de bacteris responsables d’infeccions difícils de tractar en humans perquè són resistents als antibiòtics. Molt perillosos si entren en un hospital o en una residència per a gent gran. A més, les mostres van resultar de brots extremadament virulents que produeixen una toxina de nom Panton-Valentine leucocidina, la qual provoca necrosi o destrucció dels teixits. L’evidència no té discussió i deixa clar que aquest comerç de pells d’ase podria ser el vector, l’element de transmissió d’aquests bacteris per tot el món. I, com deien sobre el tema a The Guardian, el món s’està quedant sense ases.
Us asseguro que amb tot plegat, mentre feia la recerca, tenia un nus a l’estómac.
Acabo amb unes fotos de Toronto d’aquesta setmana. Algunes les vaig posar a les xarxes.
El sol que havia escalfat de valent tot el dia ja s’acostava a l’horitzò. Ara l’aire era frequívol i l’aigua ben freda. Després de recollir els moŀluscs, la dona va mirar cap on era el seu fill: encara es trobava dins del mar, un poc més enllà de les roques de la costa, amb l’arpó i capbussant-se darrere algun peix. La dona hauria volgut convèncer-lo que havia de sortir de l’aigua, però no li va dir res, sabia que el noi ja era quasi un home, massa gran per fer cas de la mare, i va tornar a casa, una cabana feta d’ossos de balena. Ja vesprejava i l’aigua a l’oceà era massa freda, es deia mentre començava a preparar l’àpat, a més amb les roques ombrejades era fàcil relliscar amb les algues. És clar que el seu fill era fort i podia nedar fins a la platgeta, però es tractava d’una bona distància i faltava poc per pujar la marea.
El crit li va glaçar tota la sang. Va córrer malgrat les cames que li feien figa i el cor que li volia sortir per la boca. No havia estat un ocell, era el seu fill qui havia cridat, un crit agut, terrible. I un sol crit.
Molts anys més tard, quan els homes del vaixell se la van endur de l’illa on vivia –per rescatar-la, deien–, no va oposar resistència. Va morir a Santa Barbara, California, set setmanes després d’arribar, sense cap immunitat contra els patogens d’allí. Era l’any 1853.
La dona solitària, com se la va conèixer, vivia a l’illa de Sant Nicolàs, part de l’arxipèlag de les Channel Islands, la més isolada de totes, petita i al mig de l’oceà. Un lloc oblidat fins al segle XIX quan van començar a ancorar-hi vaixells de caçadors de pells americans i russos, ja que l’illa tenia una població de llúdries molt considerable. Atesa la cacera indiscriminada, l’any 1835 les llúdries eren a un pas de l’extinció. A més de les llúdries, l’illa tenia una gran població de foques, lleons marins i elefants marins. Tret d’aquests animals, només s’hi trobaven ocells, un llangardaix molt curiós i una guineu molt bufona. Ah, i humans: els anomenats nicoleños, un poble indígena americà que feia uns 8.000 anys que vivia a l’illa i al qual pertanyia la dona solitària.
Tanmateix, quan a California va córrer la veu que un vaixell havia rescatat una dona de l’illa de Sant Nicolàs van començar a córrer també les històries als diaris, com ara que vivia a l’illa després d’haver sobreviscut un naufragi, és a dir una dona Robinson Crusoe. Alguns de més ben informats, que tenien coneixement dels nicoleños, deien que era l’última supervivent de la seva tribu, una mena de l’últim mohicà, però dona. I per bé que aquesta darrera versió va perdurar fins fa uns poquets anys, és equivocada perquè la dona de l’illa no va ser l’última supervivent de la seva tribu.
L’any 1814 un vaixell rus de caçadors de llúdries va fondejar a l’illa de Sant Nicolàs. Hi va haver un altercat amb els indígenes d’allí i la cosa va acabar amb els russos massacrant quasi tota la població de nicoleños. Uns quants es van poder amagar fins que els rusos van marxar, i entre aquests s’hi trobava qui va esdevenir després la dona solitària. Aleshores, l’any 1835, un vaixell va recollir els nicoleños que quedaven a l’illa i els va dur a Los Angeles, però la dona solitària i el seu fill es van amagar perquè no volien deixar l’illa. Alguns dels nicoleños desembarcats a Los Angeles van prosperar força, i com a mínim un va sobreviure a la dona solitària. Segons sembla, encara hi ha els descendents d’aquests nicoleños a California.
El problema més gran per saber la història de la dona solitària era que parlava una llengua única de l’illa de Sant Nicolàs. Relacionada amb la llengua d’altres illes de l’arxipèlag, però diferent. Els homes que se la van endur de l’illa no s’hi podien entendre, i ella semblava frustrada de no poder explicar la seva història.
L’any 1960 es va publicar la noveŀla juvenil Island of the Blue Dolphins, de l’autor americà Scott O’Dell, una història basada en la de la dona solitària. Va tenir un èxit enorme durant dècades i va guanyar un premi molt prestigiós, la John Newbery Medal. I precisament va ser la noveŀla preferida de Susan Morris, la investigadora en història que s’ha encarregat de la recerca sobre la dona solitària i ha fet diversos descobriments, com ara que la dona solitària sí va poder explicar la seva història.
Com s’ha dit, la dona solitària es va amagar amb el seu fill a la illa quan el vaixell es va endur els altres nicoleños a Los Angeles. I quan era a Santa Barbara, va poder fer-se entendre per alguna gent indígena de California, amb llengües relacionades amb la seva, i que també la van entendre prou bé –ella tenia una necessitat imperiosa que se sapigués la seva història i la va poder contar. Però gairebé l’únic que li importava de la seva història era un sol episodi, un episodi que semblava dominar per sobre de tota la seva vida: la mort del seu fill atacat per un gran tauró.
Com que no sé com sortir-me’n de tanta feina i de tant cansament com tinc, i a més us vull mostrar Toronto a la tardor, avui em limitaré a un recull de fotografies i espero que us agradin. N’hi ha un parell que les vaig penjar a la xarxa, les altres són inèdites. (I respondré els comentaris de la setmana passada de seguida que pugui, perquè a més cal que expliqui algunes coses que potser van quedar massa vagues).
Començo per unes fotos d’un dia lluminós poc abans de finals d’octubre. Les primeres imatges són del campus de la universitat on treballo: el campus de Glendon de la Universitat de York. Podeu veure un dels edificis. Els vidres són les finestres d’unes quantes aules i reflecteixen la vegetació (a Glendon n’hi ha molta). Després hi ha els jardins del campus.
Les dues a continuació les vaig fer al barri on hi ha el Campus, de camí cap a casa.
A sota teniu unes fotografies del barri al costat del meu i on hi ha un supermercat on vaig. Les tres primeres són del dilluns, que plovia, i l’última del dimecres quan tornava a fer sol.
A sota el Queen’s Park. Un parc petit molt a prop de casa i al mig de la Universitat de Toronto. Amb alguns esquirols rodonets perquè s’atipen de valent per aguantar l’hivern (si arriba, ja que fa unes temperatures totalment anormals —diuen que la setmana que ve).
I acabo amb algunes imatges de la Universitat de Toronto. Sembla que si no sóc a casa sempre em trobo en una universitat o altra.
A la Jeanne li agradava sentir l’escalforeta del sol encara tendre que es feia pas entre el brancatge del bosc fins a les seves galtes. Després de tants dies de pluja, s’agraia. Estava delerosa d’arribar al prat tot assolellat. Poc més tard les vaques van sortir del bosc i van arribar al prat. La noieta, més endarrere, es va enretirar la caputxeta vermella i va comprovar com de bonic era el prat sota el sol, amb totes aquelles floretes… Va anar per terra, li van arrancar un braç i encara viva va veure aquell rostre monstruós. Res més perquè li van destrossar el coll i va ser devorada.
Dies més tard va aparèixer una altra pastoreta també mig menjada. I després d’uns dies en van trobar una altra. La quarta víctima va ser un noiet. Quan el van localitzar era a terra en un toll de sang, el cap arrencat.
Havia de ser un monstre. Una bèstia que en tres anys va matar més de 300 persones, quasi totes dones i criatures que apareixien desmembrades, mig engolides i generalment amb el coll destrosat o decapitades. Entre 1764 i 1767 l’anomenada Bèstia de Gévaudan va fer estralls en aquesta antiga província francesa. Primer es deia que era un llop, però de seguida van córrer rumors de que es tractava d’un home llop perquè aquella quantitat d’atacs i amb tal ferotgia no era propi d’un llop, ni tan sols d’uns quants junts. Malgrat tot, en aquells tres anys els soldats van pràcticament erradicar tota la població de llops de la zona. Més de cent van morir, però els investigadors actuals no creuen que cap fos responsable dels atacs.
Hi va haver qui va sortir viu d’un encontre amb la bèstia, i gràcies a la seva descripció sabem de quina mena de monstre es tractava: de grandària considerable, cap gros amb una gran boca, orelles punxegudes, tors ample, pél rogenc amb alguns traços negres. Entre la gent que va sobreviure un atac es troba una dona, Jeanne Jouve, que va lluitar contra la bèstia per protegir els seus tres fills a qui el monstre atacava. El fill petit va morir de les ferides. Un altre cas, i molt notori, va ser el de la noia Marie-Jeanne Vallet, coneguda com la Pucelle du Gévaudan. L’11 d’agost de 1765, quan ella i la seva germana travessaven un riu van ser atacades. Marie-Jeanne duia un ganivet lligat a la punta del llarg pal amb el que s’ajudava per passar el riu, i va aconseguir ferir la bèstia que va fugir.
A la fi, l’any 1767, el caçador Jean Chastel va matar un animal dins del qual es van trobar restes humanes. Segons els testimonis de l’època, l’animal no semblava un llop i era molt estrany.
Historiadors, biòlegs i pseudocientífics han proposat diverses teories sobre què era aquesta bèstia: un llop euroasiàtic, un lleó (abandonat per algú que el va comprar a l’Àfrica), un depredador prehistòric, un licantrop o una hiena (escapada d’algun circ o similar). Tanmateix, la identitat de la bèstia és encara un misteri.
Des de la primera vegada que vaig llegir sobre aquesta història em vaig decantar per la teoria de la hiena. I vosaltres?
La meva salut igual, però no penso parlar-ne perquè m’aclapara massa i no ho vull al meu blog. També m’aclapara la feina a la universitat i tampoc no en parlaré.
L’estiu passat, per primera vegada en ben bé 15 anys, i potser més i tot, vaig poder endreçar algunes de les dotzenes de caixes on munts de coses s’hi queden acumulades per manca de temps d’endreçar mai res. Només vaig aconseguir ocupar-me de la punta de l’iceberg, però. Entre diverses troballes, de les quals ni recordava la seva existència o bé no sabia on paraven o em pensava que les havia perdut, s’hi trobaven unes carpetes amb fulls impresos per a les classes de català. No sé si recordeu (ho havia explicat fa molts anys) que la Universitat de Toronto em va oferir fer classes de llengua catalana de sobte, uns dies abans que comencés el curs acadèmic al setembre. Just quan jo havia de preparar-me perquè només faltaven dos mesos per defensar la meva tesi doctoral. I mai havia ensenyat català —ni tan sols havia anat mai a classes de català! I no tenien ni un llibre de text per als estudiants! Passava el mateix amb el curs de cultura catalana que també havia d’ensenyar de sobte. Bé, em vaig haver d’espavilar i fer jo una mena de llibres de text en un temps rècord: unes lliçons per començar i les altres les creava sobre la marxa (llavors no hi havia les coses que ara tenim en línia). Doncs he pensat copiar-vos alguna cosa del llibre de text improvisat de llengua, per deixar-ne un poquet de constància ja que quasi hi vaig deixar la pell. No us atabalaré amb les pàgines de gramàtica (va ser brutal fer-les) i us copiaré una mostra d’altres cosetes per fer práctica de vocabulari i de comprensió lectora. És súper senzill, perquè els estudiants no havien estudiat mai català i jo feia el que podia i a cent per hora. Els dibuixos me’ls feia el meu fill. Tot, menys una de les vinyetes, va ser fet el primer any.
—Bona nit. Que hi ha un gat, aquí?
—Un gat? No, no hi ha cap gat.
—Bon dia. Que tenen xocolata?
—No, no tenim xocolata. Això és una llibreria!
—Ah. Bé. Adéu-siau.
—Digui?
—Hola, Ester, sóc en Roger.
—Hola, on ets?
—Sóc al carrer.
El tren
Quan la Mercè era petita sempre anava amb un tren. Agafava el tren per anar a l’escola, l’agafava per anar a jugar amb els seus amics, l’agafava per anar al llac i l’agafava els diumenges quan anava a casa la seva àvia. Fins i tot agafava el tren per anar a dormir.
Els amics de la Mercè també jugaven amb les seves coses: un gat roig que sempre volia fugir, un cotxe petit groc que tenia tres rodes, una casa de nines i una bicicleta. Però només la Mercè anava sempre amb el tren.
Els pares de la Mercè en deien “el tren de la punyeta”, però la Mercè plorava i deia que el seu tren es deia Jaume.
Molts anys després, la Mercè va esdevenir una pintora famosa. Feia pintures abstractes que els crítics explicaven. Però no sabien explicar per què en una pintura hi havia un home llarg que corria com una sargantana, ni tampoc sabien per què la pintura es titulava “En Jaume”.
Exercici de comprensió:
Petit conte d’en Roger
En Roger va arribar al Llac de les Bruixes cap a les vuit del vespre. Havia sortit de la ciutat molt aviat al matí i ja era fosc. Feia molt temps que en Roger no gaudia dels plaers de la natura, i ara que tenia vacances havia decidit passar uns dies prop del llac.
Va treure el que portava a la motxilla: sac de dormir, culleres, forquilles, plats, una paella, tasses, menjar, roba, paraigua… En un tres i no res hi va haver una gran escampada de coses pertot arreu. En Roger volia preparar-se un bon sopar i va cercar el que necessitava fent-se un embolic amb l’escampadissa. Quan ho va trobar van arribar els mosquits, milers i milers de mosquits. En Roger va haver de tapar-se cap i tot i es va posar un mocador a la cara i uns mitjons a les mans. Aleshores va provar de fer un foc, però amb els mosquits i les mans dins dels mitjons no n’encertava ni una. En Roger va menjar formatge i una poma. Mentre menjava, va començar a ploure una miqueta. En Roger va obrir el paraigua. Després van arribar llamps, trons i molta pluja.
Mullat, fastiguejat i amb fred, en Roger va arribar a l’estació a les onze de la nit. No passava cap tren fins l’endemà i va haver de dormir arraulit en un banc de l’estació.
En Roger va decidir passar les vacances anant al cinema. I lluny de la ciutat, al llac, una bruixa donava cops als mosquits amb uns mitjons oblidats.
(Us estalvio les preguntes de comprensió de la lectura)
I acabo amb unes fotografies d’avui de la Universitat de Toronto, la mateixa on vaig estrenar-me a fer classes de català i de cultura catalana.
Respondré els comentaris de la setmana passada de seguida que pugui. Em sap greu no haver-los respost encara —tanta iŀlusió com em fan quan els llegeixo!
Alguns de vosaltres encara no sabeu, suposo, que fa temps que rabio de picor i dolor. Des de l’abril tinc una mena d’urticària o aŀlèrgia o qui sap què que em torna boja. Va començar en una àrea petita, però s’ha anat escampant de valent (coll, escot, dalt dels braços, llavis, barbeta, mandíbula). La sensació és de molta picor alhora que de dolor com d’una ferida oberta. És molt difícil dormir, concentrar-se, menjar (quasi tot irrita els llavis), viure. Tenir hora amb un dermatòleg és quasi impossible; en gairebé set mesos només ho he aconseguit dues vegades (el 2 de maig i a finals de juliol), malgrat tots els esforços del meu metge de capçalera per aconseguir-ho. La primera vegada, em va receptar una crema medicada i va dir que era qüestió d’un parell de setmanes. No vaig poder tenir hora per dir-li que la crema no em feia quasi cap efecte. El meu metge em va dir que me la continués aplicant fins a poder veure el dermatòleg. La segona vegada que el vaig veure (quasi 3 mesos després de la primera visita i de deixar-li missatges telefònics gairebé cada dia), es va adonar de com de malament estava i em va receptar una altra crema diferent i molt forta, a més de continuar aplicant també l’altra. I va dir que em demanarien hora al departament de dermatologia d’un hospital per a fer unes proves d’aŀlèrgia, que ves que no fos una aŀlèrgia el problema. Em van donar hora pel 28 de novembre (4 mesos més tard). I la urticària anà avançant. Vaig anar a aquest hospital a demanar per favor que em donessin hora abans, que no podia més de picor i dolor. Em van enviar a pastar fang. El dimecres vaig anar a urgències perquè m’estava morint de picor i em volia arrencar la pell del coll. Em van receptar un medicament per a l’aŀlèrgia però amb una dosi alta (ja l’havia provat abans i no m’ho millorava). De moment, continuo igual tot i la dosi alta.
Ha estat un infern també fer classes amb la màscara rascant-me la pell. Tinc classes presencials i online, doncs amb màscara a totes, per bé que les que faig online sóc a casa, però no puc aparèixer amb els llavis tots inflats i tot vermell. És molt exagerat, sobretot la inflamació dels llavis. Em tortura dia i nit, particularment a la nit amb la meva habitació a 40 graus o més, atès com està la calefacció que, després que uns veïns de la part nord de l’edifici es van queixar de fred a l’ajuntament l’hivern passat, tenim la calefacció al màxim també els de la part sud de l’edifici. I no la puc abaixar. Fa quasi un any que dormo a l’habitació amb dos ventiladors grans i dos humidificadors (la sequedat fins i tot trenca el paper dels llibres). Sí, ja ho sé, que possiblement això sigui la causa del problema a la pell. El meu metge creu que deu ser això, si més no la cosa que ho va iniciar, i jo també n’estic força segura. Això i la pols que vam tenir amb les obres als balcons –4 anys respirant pols–, i després amb construcció per tot l’edifici i amb l’edifici nou que fan adosat al meu (els dos del mateix amo) que m’omple el pis de pols a tota hora.
Aquesta setmana era Reading Week (setmana de lectura) i pensava que un cop corregits tots els exàmens, haven’t respost els emails de la universitat i preparat les classes per a la setmana que ve, a la fi podria aconseguir un parell de dies per escriure, que hi ha algú que encara espera des de l’estiu uns escrits que li he d’enviar per a un projecte (us ho vaig mencionar fa uns 5 mesos) i que fins que no enviï tot el que he d’escriure no sabré si l’accepten. Però un altre cop a fer punyetes (a més que concentrar-me és dificilíssim, només em vull gratar o morir). Perquè no ha estat només la picor el problema aquesta setmana.
Com alguns ja sabeu, el diumenge va caure mig sostre de la banyera (que és també la dutxa). Guix i formigó i sort que no va caure la banyera de dalt. M’hauria matat. No van fer res fins al dimarts perquè el dilluns era Thanksgiving (Dia d’acció de gràcies), aquí molt celebrat. Del dimarts al dijous al vespre es van dedicar a arreglar la cambra de bany del pis de dalt, malgrat entrar i sortir de casa tot el dia, ja que hi havia un forat en una canonada de difícil accés (i perquè tot ho fan malament; recordeu els mesos just abans del confinament per la covid que ens van canviar totes les canonades i part de la cambra de bany? quan jo vaig acabar mig morta?). El divendres van treballar a casa i van fer un merder de mil dimonis amb tot de pols fina de color vermell que queia del forat i va envair tots els racons del meu pis, els meus pulmons delicats i la meva pell. Tornaran el dilluns. Mentrestant, i com que a la cambra de bany del meu fill van treure la dutxa, tinc la clau d’un apartament tres pisos més amunt per anar-me a dutxar (un apartament mig en obres, pols, fortor de pintura i dissolvents i la banyera sense cortina). Per anar-hi he d’agafar l’ascensor que per pujar tres pisos sol tardar uns 20 minuts, perquè, després d’esperar-lo eternament, ha d’anar primer fins el pis de baix i tornar amunt, sempre ple a rebentar d’estudiants sense màscara. Per baixar és una mica més fàcil. De moment, tinc prohibit pujar o baixar escales (màxim un pis i millor ni això) perquè se’m fotria més el genoll, segons l’especialista.
Si heu arribat fins a aquí, ja sabeu de què va tot: una autèntica llauna, en sóc conscient, però ho explico per no haver de tornar-ne a parlar; a més a mi m’avorreix profundament haver d’escriure sobre coses tan poc interessants, per bé que importants a la meva vida. I ara podeu descansar d’aquesta llauna impressionant amb unes fotos que us resultaran molt més agradables.
Les dues primeres són del claustre de Trinity College (Universitat de Toronto). Us havia mostrat la façana exterior d’aquest college diverses vegades, però mai fotos de dins del claustre.
Les tres a continuació les vaig fer des del meu balcó el dia de Thanksgiving, sota un sol esplèndid. La primera imatge mira a l’est, amb la biblioteca Robarts i part del campus de la Universitat de Toronto davant i a mà dreta. La segona mira al sud, on hi ha la CN Tower i el llac Ontario. I la tercera és en direcció nord.
L’última torna a ser la vista cap al sud. La vaig fer en tornar de l’hospital. Havia plogut tot el dia i encara plovisquejava. Vaig sortir al balcó per respirar i treure’m del damunt l’aire de gent malalta que duia de l’hospital. Tot es veia tan bonic que, grogui i tot com estava, vaig haver d’agafar el telèfon i fer una foto.
Estimats amics i lectors, estic molt cansada. No us vull atabalar amb això, per tant em limito a dir que estic terriblement cansada. I també que no sé d’on treure temps per escriure perquè no em deixen mai tranquiŀla, i n’estic molt FARTA! Apa, doncs, passo a una altra cosa.
De què puc parlar? De la davallada en caiguda lliure de les universitats? Massa llarg explicar-ho bé quan estic tan cansada. Del panorama a Catalunya? Estimulant, perquè és quan les coses no van bé i es queden estàtiques esperant que plogui, que la confiança se’n va per terra tota rebregada. Però quan es produeix un canvi, una ruptura, una cosa nova encoratjadora, és quan es revifen les esperances. I ja era hora.
Demà és el 9 d’octubre i per tant la Diada del País Valencià. Un bon moment per a fer esment de l’article que he llegit al VilaWeb: “El Penó de la Conquesta de València és la bandera nacional més antiga del món” (clicar). I aprofito per felicitar els amics valencians: Bona Diada!
Per acabar, Toronto a la tardor. Un reguitzell de fotografies fetes els últims quatre dies.
Ja és l’1 d’octubre, per bé que a Toronto encara és molt aviat de matinada.
Voldria dir tantes coses sobre aquest dia, el dia que commemorem –celebrem, realment–, però ja hi ha centenars de milers de veus que recorden aquell dia, i com que jo no vaig ser a prop de la gent, de les porres, de les urnes, malgrat sí ser-hi amb tot el cor, potser no cal que digui gaire.
Només diré que vaig votar a la delegació catalana de Washington (per a tota l’Amèrica del Nord). Vaig votar al referèndum de l’1 d’octubre de 2017! I amb una iŀlusió immensa. Com he dit altres vegades, va ser el vot del qual em sento més orgullosa de tota la meva vida, i sóc d’aquestes persones que ho voto sempre tot, al Canadà també.
No és la primera vegada que al blog copio la imatge de la meva votació perquè, repeteixo, va ser el vot estrella de la meva vida.
I, marededéu, quan vaig començar a veure fotos i vídeos del que passava a Catalunya! Si digués que estava amb la boca oberta no faria prou justícia a com estava. D’una banda súper indignada en veure com actuava la guàrdia civil (ja sabeu que quan m’indigno trec foc pels queixals) i de l’altra absolutament orgullosa del poble català, fins al punt que em penedia de no poder ser allí amb tothom, malgrat la possibilitat de rebre cops de la GC. Em feieu enveja, tots junts, ferms, fantàstics. Dos dies desprès feia la meva classe de cultura catalana parlant com una metralladora, de tantes coses com volia dir als estudiants que, per part seva, estaven interessadíssims en saber-ho tot (ja havien vist imatges).
L’1 d’octubre de 2017 vam guanyar. I tant que vam guanyar!
Començo amb l’huracà Fiona que ha arrasat la costa Atlàntica del Canadà. El cicló amb una pressió baromètrica més baixa, en aquesta costa, de tota la història en record –com més baixa la pressió més fort és el cicló–, amb vents de fins a 177 km/h. Les donacions a les persones afectades, que facin els canadencs a la Creu Roja (ja s’estan enviant grans quantitats), seran igualades pel govern.
Shane Ross/CBC https://www.cbc.ca/news/canada/prince-edward-island/pei-hurricane-fiona-damage-photos-1.6593377
A hores d’ara hi ha centenars de milers de habitatges sense electricitat i diuen que tardaran dies a tenir-ne. I si només et manca electricitat has sigut afortunat. Com és costum amb els vents d’aquest país, la quantitat de grans arbres arrancats d’arrel és d’allò més nombrosa, i molts han impactat amb cases. També han estat tremendes les inundacions –hi ha comunitats on pots veure un vaixell de pesca travessant una plaça amb gronxadors, per exemple. Les grans destroses són a les províncies de Nova Scotia, P.E.I. (Prince Edward Island), Newfoundland (Terranova), i les illes Magdalena del Quebec que estan en estat d’emergència, com també n’està Cape Breton i l’àrea de Victoria, ambdós a Nova Scotia. També, pel que fa a Nova Scotia, ha demanat ajuda a les Forces Armades, per feina de neteja i de rescat de gent i animals; suposo que ja hi són. Però on potser hi ha hagut els casos més tràgics ha estat a Port aux Basques, Terranova, on l’oceà ha entrat a la població i s’ha endut un munt de cases. Dues dones que eren a casa seva han estat arrossegades per l’aigua. L’una ha estat rescatada de seguida, però l’altra ha desaparegut oceà endins.
Sable Island
I un cas que potser us resulti curiós és el de Sable Island, a Nova Scotia. Aquesta illa, estreta i allargada, a uns 175 km de terra ferma, que només té sorra, herba i alguns estanys d’aigua dolça, és un parc nacional on hi viuen tot l’any algunes persones que treballen a Parks Canada o a l’estació de rescat de naufragis, ningú més. Això pel que fa a humans, perquè a Sable Island hi viuen també uns 550 cavalls ferals des de fa 250 anys. També s’hi troben molts ocells migratoris i algunes foques. És una illa salvatge i totalment oberta a l’oceà de banda a banda, sense pràcticament elevacions. Al llarg dels segles moltes naus hi han naufragat –segons sembla unes 350–, fins al punt que l’illa era coneguda a Europa com “el cementiri de l’Atlàntic”. Hi ha un munt d’històries sobre naufragis a Sable Island des de fa més de 200 anys, ficció i no ficció, històries escrites o filmades: noveŀles, peŀlícules, documentals. Canadà protegeix moltíssim aquesta illa: per visitar-la es necessiten permisos i, a més, està prohibidíssim interactuar amb els cavalls, fins al punt que ni la gent que treballa a la illa, precisament per protegir-los, tampoc hi pot tenir contacte.
Cavalls a Sable Island
I a què ve parlar de Sable Island? Doncs que l’huracà Fiona li ha passat per sobre i ens temíem el pitjor: persones i cavalls arrossegats pel vent i les aigües de l’oceà i desapareguts per sempre. Les notícies ho mencionaven a cada moment i el Twitter n’anava ple. Però vet aquí que les persones han sobreviscut i els cavalls, tot i que encara no hi ha hagut l’ocasió de comptar-los, sembla que també hi són, si més no la majoria.
NOTA Jo continuo treient el fetge per la boca, i a més estic molt indignada de veure el pendent pel que s’estimba la universitat. Una perla: ara els departaments de llengües romàniques atabalen tothom amb el llenguatge inclusiu –trec foc pels queixals. Un altre dia us en parlaré, avui no puc més de cansament.
Estic esgotada. Fa una setmana i mitja que hem començat un nou any acadèmic i ja no puc més: dolors fortíssims, debilitat i manca de dormir quasi total per excés de feina; és com morir-se a poc a poc. A més, el meu campus i el meu departament és possible que se’n vagin a pastar fang –el campus podria tancar a finals d’aquest any acadèmic o tancar només el meu departament d’estudis hispànics, o tots plegats, però la situació fa por. La gran majoria de cursos de literatura s’han canceŀlat perquè no tenen estudiants. En el meu departament els únics cursos que encara rutllen (per bé que tenen menys alumnes que abans) són els de castellà de primer any que molts estudiants fan com a curs optatiu. Tot i això, a l’altre campus on també treballo, al departament de llengües, literatures i lingüística, ja sabeu que aquest estiu ens vam trobar que es van haver de canceŀlar molts cursos perquè no tenien estudiants, entre d’altres els dos que jo havia d’ensenyar. És un món universitari que ja no reconec, que sembla només interessat a fer diners. Se l’han carregat el món corporatiu que ho domina tot, els diversos governs provincials de dretes i un sistema educatiu massa babau a les escoles. I el cas és que un gran nombre d’estudiants, si tens prou mà esquerra i entusiasme per interessar-los, rutllen força bé i aprenen un munt.
No em veig capaç d’explicar gaires més coses d’això. És depriment i estic molt cansada.
Voleu una història els que escriviu noveŀla negra: us heu assabentat dels assassinats a la reserva James Smith Cree Nation? Va passar la matinada del 4 de setembre en aquesta comunitat de 200 habitants de la nació cree de 200. Resultat: 10 morts i 19 ferits, tots apunyalats per dos germans també cree que havien estat a la presó per actes violents i des de petits abusaven de la cocaïna. L’un era fora de la presó en llibertat condicional i l’altre em sembla que també però no ho recordo bé. Doncs la matinada del dia 4 es van dedicar a ficar-se dins de cases i apunyalar a qui hi trobaven. Entre les víctimes hi ha gent vella, gent de mitjana edat i joves. Dues mares van morir intentant protegir els seus fills. La policia va iniciar una cerca per la província de Saskatchewan, on es troba la comunitat amb les víctimes. Van trobar un dels assassins, mort a punyalades pel seu germà. Un parell de dies més tard van apresar l’altre, després d’una persecució en cotxe, d’aquelles de peŀlícula, per una carretera. Però aquest assassí va morir d’un atac d’estrès abans d’arribar a l’hospital on l’havien dut. Una autèntica tragèdia. I si voleu assassins violents per a una noveŀla us aconsello seguir aquest cas.
Acabo amb fotografies, naturalment de la Universitat de Toronto (on vaig estudiar i tinc davant de casa, no on treballo que és una altra).
Començo amb la Torre dels soldats. Es va fer per commemorar els membres d’aquesta universitat morts a la Primera Guerra Mundial (628) i, després, a la Segona (557). Els noms d’aquestes persones, majorment estudiants, estan gravats en una paret de marbre.
Una paret exterior qualsevol de Hart House (l’altre dia us vaig mostrar el claustre de dins).
Una altra paret exterior de Hart House. Em van agradar les finestres iŀluminades.
Una de les entrades laterals de Hart House. Amb un noi que surt del gimnàs que hi tenen. Les finestres de dalt són d’una sala de música on s’hi fan petits concerts de música clàssica. Hi ha també diverses sales amb piano, per si algun estudiant vol practicar.
Aquesta la vaig fer fa unes dues setmanes. És l’entrada nord del Passeig del Filòsof.
Aquest cap de setmana publico amb un dia d’antelació perquè el diumenge és un dia important.
Espero que tots els lectors d’aquest blog que viuen a Barcelona o hi poden arribar, i que no estan malalts, celebrin la Diada de l’11 de setembre anant a la manifestació. No fer-ho seria una decisió absolutament errònia de la qual us en penedirieu tota la vida. No anar-hi és aparcar la independència indefinidament. I és donar la raó a Espanya que diu pertot arreu que ja no hi ha desig d’independència a Catalunya. Visc al Canadà i sé molt bé com és la propaganda espanyola i el mal que fa als catalans –fa anys i panys que ho dic, que intento explicar-ne l’abast, però tret d’una minoria de persones sembla que parli a una paret.
He decidit enllaçar un post que vaig fer fa anys, en plena alegria independentista. Un post que molta gent ja ha llegit –va tenir literalment milers de visites, i molts comentaris–, però no els nous lectors.
El dimecres que ve comencen les classes a la universitat. Per primera vegada seré en una aula amb classes presencials d’ençà del mes de març de 2020! A veure com m’anirà fer classe amb una màscara de les gruixudes. De moment, vaig boja de feina.
Hi ha un lloc web al qual vaig moltes vegades per saber quan caduca alguna cosa. A mi m’és molt útil, i he pensat que per si de cas no el coneixeu, o algun altre com aquest, us ho hauria de fer saber. Jo el miro en anglès, però hi és en diverses llengües, como ara el català. El faig servir sobretot per cosmetics i coses així, perquè molts no posen la data de caducitat, sinó un codi que qui sap què vol dir. En aquest web poses el nom de l’empresa que fa el producte en qüestió, després el codi que diu al producte, cliques i ja ho tens. AQUÍ.
Us l’he enllaçat amb un producte que jo faig servir i que també venen als Països Catalans. De passada us dic que si us cal una crema hidratant per a la cara, aconsello aquesta que he posat (es pot fer servir de dia i de nit, i fa molt bona olor). Al Canadà, la pell pateix molt, atesa la sequedat que tenim sobretot a l’hivern pels freds brutals a l’exterior i, potser més i tot, per les calefaccions posades súper altes als interiors.
I per acabar l’entrada d’avui, unes fotos, totes de la Universitat de Toronto. La primera és una estudiant que llegeix a la nit al claustre de University College.
A sota un racó, entre molts, de la universitat.
Un caminet entre residències d’estudiants.
L’edifici de sota és un dels diversos menjadors que té la universitat per a professors, estudiants i personal administratiu. Aquest, a Victoria College.
Les fotografies a continuació les vaig fer al claustre de Hart House, un edifici molt gran que també té un menjador magnífic. Hart House es esmentada a la meva noveŀla Més enllà del somni. És on l’Anna i l’Alison diuen a la policia que es van amagar, quan en realitat eren en un altre món.
Avui més aviat curt perquè no estic bé (mal d’estómac, mareig, esgotament) i la feina amb la universitat no s’acaba. Ja fa dies que em reclamen moltes coses pel curs que comença el setembre (a més d’haver-me atabalat dia i nit tot l’estiu) i ja hi haurà reunió aquest dimarts (sort que aquesta és virtual). I no acabo de solucionar res amb els metges especialistes que ara em donen hora pel novembre i desembre. Ah, i el meu metge de família està malament, pobre, em sap un greu tan bona persona com és, amb tractaments forts i només treballa per telèfon i una setmana de cada tres (s’acumularà massa gent per tenir hora) durant un any. A l’hospital no s’hi pot anar, no a urgències perquè fins i tot amb atacs de cor s’han d’esperar hores a l’ambulància. I sort que és Toronto: un munt de municipis d’Ontario, menys grans que Toronto, s’han vist obligats a tancar urgències 24 hores o tancar-les a les nits –no tenen prou infermers (han marxat en gran nombres) i milers de metges amenacen amb anar-se’n perquè estan esgotats i molts necessiten tractament psicològic, atesos els estralls que ha fet la covid, la desaparició de personal sanitari i les barrabassades que fa el govern conservador d’Ontario votat fa pocs mesos (us en vaig parlar), i les bestieses que encara no ha fet però que ja ha anunciat que farà: baixar impostos (per això els van votar una colla d’imbècils) i tallar tant a sanitat que hauran de posar sanitat privada i jo i d’altra gent ens morirem. Així ho fan, destrueixen la sanitat fins al punt que quan diuen “no hi ha més remei que posar-la privada” molta gent que s’ho pot permetre (aquí hi ha una majoria que té molts diners) diu que sí.
I mentre tot això passa, puja més i més la dreta. No són aquells conservadors del passat, més civilitzats i una mica més fàcils de trampejar, sinó que els d’ara fan veritable pànic, sobretot els que poden acabar al poder a les eleccions federals. I pertot surten com bolets aquests tipus cepats, ignorants i racistes que ja es van veure a Ottawa quan la van envair fa mig any. Ara, fa un parell de dies, van llançar pedres al primer ministre Trudeau i van atacar al líder de l’oposició del partit NDP. Això no es propi del Canadà, però l’extrema dreta va desfermada, com l’individu a sota, que avui ha amenaçat una diputada en unes oficines del govern d’Alberta (la foto és de quan l’amenaçava, sí i vestit així).
Una notícia bona, si és veritat allò que la revenja és dolça (ara no recordo si es diu en català). Bé, recordeu el que us vaig explicar fa una setmana? Sobre l’acomiadament de la presentadora de notícies Lisa LaFlamme? Doncs ella continua sense la feina, sí, però han fet fora qui la va acomiadar! Han hagut de fer-ho perquè moltíssima gent ha canceŀlat la subscripció a CTV i ben pocs miren ara aquestes notícies. Afegit a campanyes de la gent reclamant l’acomiadament del nincompoop arribista que la va fer marxar perquè la Lisa no es tenyia els cabells ni s’estava callada fent que sí a tot el que li deia l’estúpid aquell. La corporació no ha dit que el va fer fora sinó que “Michael Melling decided to take leave from his current role effective immediately to spend time with his family”. Així que aquest home, tot d’una, va decidir deixar la feina per poder passar temps amb la seva família, ha, ha, ha!
Poso algunes fotos d’aquest estiu, la majoria de la Universitat de Toronto. Bona nit!
Fa uns dies, els canadencs vàrem tenir una notícia força inesperada: l’acomiadament a CTV de la periodista Lisa LaFlamme. Ha estat grossa la cosa perquè Lisa LaFlamme era, a la cadena de televisió canadenca CTV, la principal presentadora de notícies, la cap a càrrec de tots els periodistes i la redactora en cap. Havia treballat a les notícies de CTV 35 anys, entre d’altres coses reportant des de zones en conflicte o amb desastres naturals. A més, ha rebut diversos premis importants: cinc nominacions als Gemini com a millor presentador de notícies de l’any; l’any 2014 va guanyar el premi Canadian Screen Award per millor presentadora de notícies del país, premi que tornà a guanyar el 2021 i l’abril de 2022; l’any 2016 se li va atorgar l’Ordre d’Ontario, premi de gran prestigi; i el 2019 es va anunciar que se l’havia nomenat Oficial de l’Ordre de Canadà per les seves contribucions al periodisme, a la presentació de notícies i a la difusió de notícies per televisió, com també pel seu suport i promoció dels drets humans. Lisa LaFlamme ha treballat de voluntaria a Periodistes pels Drets Humans i ha viatjat al Congo per entrenar joves periodistes allí. També és ambaixadora de PLAN Internacional, organització que vetlla pels drets dels infants i la igualtat per les nenes en 75 països del món. Lisa La Flamme és una dona inteŀligent, molt preparada i que conèix el seu ofici millor que ningú. A més, és molt agradable i agrada a molta gent. Quin ha estat, doncs, el problema? Bàsicament, que té 58 anys, no es deixa trepitjar i va deixar de tenyir-se els cabells.
Globe & Mail article-lisa-laflamme-ctv-grey-hair
Es tracta d’un cas flagrant d’ageism (en anglès) –he trobat que es diu edatisme (no m’agrada) o vellisme–. I també de sexisme, perquè als homes presentadors no els acomiaden ni als 77 anys i amb els cabells ben blancs o són calbs. Lisa LaFlamme va aprofitar la pandèmia per deixar de tenyir-se. Ella i moltes dones, jo entre altres, perquè aquí vam estar fet i fet un any amb totes les perruqueries tancades. Ah, però sembla que això no es pot consentir en una presentadora –no és la professionalitat el que s’hauria de mirar?–. L’home qui és ara l’executiu en cap d’aquesta cadena de televisió (un arribista on n’hi hagi un), quan va veure que la Lisa apareixia amb els cabells sense tenyir, va preguntar qui havia donat permís perquè la Lisa deixés de tenyir-se, que això no ho pot fer. Però que s’ha cregut aquest nincompoop (tros d’ase)! A veure si una dona no pot tenyir-se o deixar de fer-ho sense permís. De tota manera el xoc entre l’idiota, de nom Michael Melling, i Lisa LaFlamme va començar només entrar ell a CTV com a director executiu. Aquest Michael Melling va estudiar un any de periodisme –només un any? sí– i té un BA i un MBA en management (gestió). Management, això que està tan de moda i milers i milers de joves estudien, i jo penso que amb tanta gent gestionant aviat no hi haurà què gestionar. En fi, que aquest home de periodisme es veu que no en sap ni un borrall, però a la grandíssima corporació de mitjans que va comprar la cadena de televisió CTV això tant li fa, perquè el que volen és un home que sàpiga fer diners. I diners és l’únic que Michael Melling sap fer. Ja amb la guerra a Ucraïna ell i la Lisa van tenir la gran discussió. Ella deia que havien de tenir a punt unes habitacions en un hotel a Cracòvia per si de cas els seus corresponsals a Ucraïna havien de fugir sobtadament. Doncs el nincompoop de l’executiu en cap insistia que de cap manera, que havien d’evitar despeses (per què, per fer més bilionaria encara la corporació per a qui treballa ell?). Va esdevenir-se una guerra entre ells dos, però a la fi ella va guanyar i es van reservar les habitacions a l’hotel. Però ell no li va perdonar. Hi van haver uns quants confrontaments i, d’acord a diversos testimonis, ell no podia suportar que aquella dona “vella” amb els cabells blancs no l’obeís i li discutís tot.
Doncs fa uns dies vam tenir la notícia de l’acomiadament de Lisa LaFlamme per aquest executiu en cap jove, arribista (hi ha proves) i més ruc que fet a mida. La van treure sense contemplacions, i ella va haver dir adeu al seu públic en un vídeo fet a casa. A sota el teniu si sabeu anglès (es troba també a totes les xarxes socials):
Però ni el nincompoop ni la gran corporació es devien esperar que centenars de milers de persones exigirien la reincorporació de Lisa LaFlamme com a cap de notícies a CTV. No crec que ho facin, però de moment tots aquests centenars de milers de persones (segons el diari The Guardian són milions) han deixat de veure les notícies de CTV i molts milers han anulat la seva subscripció a la cadena. Com diu The Washington Post, a la CTV i a la gran corporació els hi ha sortit el tret per la culata. El furor que ha causat en els canadencs el que ha passat és tal que el cas ha sortit no solament a tots els mitjans canadencs sino també a molts d’estrangers, com els dos diaris esmentats.
Arran de tot això s’ha parlat molt també del vellisme, o discriminació per l’edat, que hi ha a la societat, i augmentat en el cas de les dones. També de com el món corporatiu està ficat pertot arreu. Precisament tot això de Lisa LaFlamme em va fer pensar de seguida en les universitats. És un cas calcat. A la meva universitat, des de fa uns anys que els qui l’administren són del món corporatiu (abans, per bé que havien d’entendre d’administració, obviament, venien del món acadèmic), i tot ha esdevingut un malson, un terrible malson per a professors, estudiants i el futur. I la discriminació per edat és en un punt àlgid. També la proliferació de nincompoops. Però ja en parlaré un altre dia.
Bloc finalista als Premis Bloc Catalunya 2010
Cliqueu la imatge per sentir les històries
Llicència
I vet aquí que un dia vaig obrir els ulls
I vet aquí que un dia vaig aprendre a llegir i escriure en català
Àngel Ruiz i Pablo: el meu besavi escriptor
El pare, o per mi el besavi
Tot un èxit!
Criatures fantàstiques
Les Estrelles
L'aigua
La llum
Sant Andreu Jazz Band
The Young Cats
Amb cara i ulls
Anna Maria Villalonga
Gats i finestres
Un 16 d'octubre vaig arribar al Canadà
Per molts anys, Canadà!
Rocdur (Part III)
Pot (Part III)
Amarar
L'Arnom i el 10 de juliol de 2010
io, ho ho, i una ampolla de rom
Més enllà del somni: com va començar
Imatges amb text en català sobre el procés d’escriure
Shaudin Melgar-Foraster 