Gentrificació

Aquest és un terme que cada dia que passa se sent més: es parla de la gentrificació a Toronto, a Nova York, o a Barcelona. Fa uns anys que en llegeixo articles, escolto què se’n diu i ho visc. Avui he decidit que ja és hora d’escriure sobre aquest tema.

Per si algú no el coneix, el terme gentrificació (gentrification, en anglès) vol dir, per fer-ho curt, la substitució de la classe popular d’un barri per una de més alt poder adquisitiu. Per fer-ho molt curt, perquè hi ha molt més a dir.

La gentrificació no és un fenomen nou, ja que el trobem força enrere, en el segle III a l’antiga Roma, quan moltes botiguetes van ser substituïdes per cases luxoses de la classe afluent. I va continuar a través de la història. Tanmateix, avui en dia s’ha descontrolat a moltes ciutats del món, fins al punt que podríem parlar d’una gentrificació salvatge.

Hi ha qui la defensa i també té molts detractors. Els defensors s’emparen amb l’argument que es tracta de la renovació de barris que la necessiten força: millorament dels carrers, dels edificis, neteja, etcètera. Però és un argument que no se sosté gaire bé. Si a un barri li calen certes millores, que es facin sense que comporti el despalaçament dels seus habitants que, en molts casos, hi viuen des de fa generacions.

La gentrificació implica l’arribada a un barri de gent de més alt poder adquisitiu, gent a qui li importa poc la cultura del barri en qüestió, i que hi porta una cultura de consum, amb botigues i restaurants de luxe. Els preus dels habitatges s’apugen i els habitants que vivien al barri es veuen obligats a marxar. Esdevé, per tant, un daltabaix cultural i social

Es parla que als Estats Units la gentrificació de les grans ciutats, com ara Nova York, Chicago o San Francisco és moltes vegades provocada. Val a dir que hi ha hagut tota una estratagema per aconseguir la gentrificació de barris: els ajuntaments els abandonen fins al punt que es fan inhabitables i, aleshores, ja tenen l’excusa perquè la gent amb força recursos els envaeixin i els transformin de dalt a baix.

A Toronto, aquests invasors s’anomenen pioners urbans. És gent jove, nascuda i criada als suburbis residencials (molt lluny del centre, de fet lluny de la ciutat), amb sous considerables, que treballen en corporacions, que viuen sols o amb parella, generalment sense fills, i que l’únic que volen és ser prop de la feina i tenir a l’abast restaurants de luxe i moltes botigues sumptuoses. El centre s’ha posat de moda i s’està omplint de yuppies, d’una nova elit que ha fet disparar els preus (en un any el preu de compra d’un habitatge s’ha apujat un 33%), que destrueix la diversitat social i que està canviant els barris més genuins de la ciutat, com ara el meu.

Al centre de Toronto ha augmentat la gent sense sostre, però cada dia hi ha més botigues de luxe i els edificis, amb habitatges de preus elevadíssims, de 50, 70 o 100 pisos d’alçada s’aixequen com bolets. Un gran nombre dels inversors són immigrants asiàtics i compradors estrangers.

En el meu barri, The Annex, desapareixen les botiguetes amb una rapidesa impressionant. Molts cafès i restaurants de tota la vida ja no hi són, i l’única llibreria que tenia el barri, molt bona i també d’aquelles de tota la vida, va tancar fa un parell d’anys. Ah, i els petits carrers s’estan omplint de capses, sí, capses, que diuen que són cases, una nova moda: fer cases quadrades, sense teulada, on n’hi havia fins fa poc unes de totes coquetones. Pertanyen als invasors, aquests yuppies carregats de diners que han vingut dels suburbis. També han tancat l’Honest Ed’s, un gran magatzem molt antic que, tot i ser lletgíssim, havia esdevingut una mena d’institució. Els preus eren molt barats (roba, botes, coses per la cuina, menjar) i, a més de gent del barri, estava ple de immigrants recents. He conegut gent d’ètnies i educació dispars (molts refugiats polítics xilens i argentins) que van sobreviure en arribar a Toronto gràcies a l’Honest Ed’s. Doncs l’acaben de tancar, i tota una illa amb cases i botigues —anirà tot a terra i faran edificis de més de 30 pisos—.

Pel que fa a Barcelona, sembla que el problema més greu de la gentrificació és el turisme. Però segur que vosaltres sabeu més bé que jo què passa allí.

A sota teniu algunes fotografies del meu barri: les cases-capses i l’Honest Ed’s amb tota l’illa que enderrocaran.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a | 26 comentaris

Interferència

Tinc el cap espès, tot ple de coses, massa coses: preparació de la classe d’estiu; cites als metges; reunions; problemes i preocupacions; assignatures noves pel setembre amb molt de material per preparar; burocràcia per totes bandes (maleïda burocràcia) i d’altres gestions que és imperatiu que faci; i cercar papers que s’amaguen per casa meva enmig d’una acumulació de paperassa en calaixos, capses, cadires i taules, una acumulació que cal que endreci urgentment.

ocupada

Vaig sobreviure el curs d’hivern, que va ser brutal —vaig impartir més assignatures que cap altre professor—, però ara continua l’estrès amb tantes coses que m’escometen per totes bandes. Fins i tot per la banda de la Interferència, tot i que aquesta és engrescadora: lluites sota el mar, somnis, bruixes i dracs, misteris, una espasa invencible i un mirall aterridor, genets, selves, muntanyes i deserts, gent de cabells verds, execucions, fugides i rebeŀlions, un món on gairebé tothom parla català. Sí, em refereixo a la meva saga de la Interferència. Tot just acabo de començar la quarta noveŀla, l’última de la saga.  

Passaré l’estiu escrivint aquesta noveŀla —a més de totes les altres coses que he de fer, ves quin remei—, alhora que reviso i intento retallar la tercera, Les urpes del drac. Amb això responc tots els missatges que he rebut sobre aquesta qüestió. Si els fats em són propicis, acabaré tota la Interferència quan arribem al setembre —altrament hauria d’esperar fins a l’altre estiu perquè a l’hivern m’és totalment impossible escriure noveŀles—. Si fa no fa acabaré la saga alhora que Catalunya assolirà la independència! Tinc moltes ganes de veure ambdues coses aconseguides.

Com deia, he començat la quarta noveŀla. Estic molt iŀlusionada perquè serà la conclusió de tota la Interferència, un projecte que va començar amb un somni recurrent i que, ateses les meves circumstàncies, s’ha allargat durant anys, per això, encara que no tingui temps d’escriure, hi penso —quantes vegades he tingut converses amb els personatges!—. De vegades no sé si sóc a Toronto o als mons de la saga, i la gent que ha creat la meva ment és tan propera com la gent, diguem-ne real, que conec —potser més i tot—.

Vaig començar-la ahir a la tarda i a les tres de la matinada plegava, tan esgotada que anava de tort i tot, perquè no va ser només escriure diversos episodis de força complexitat, sinó també tenir molt en compte les tres noveŀles precedents amb tots els seus esdeveniments i personatges. Però havia aconseguit escriure i revisar amb cura 22 pàgines i he dormit molt bé. Va ser una marató d’escriure i sé que me n’esperen moltes i moltes més si vull acabar la noveŀla aquest estiu.

Us aniré informant del progrés amb la Interferència.

Publicat dins de Les urpes del drac, Llibres juvenils en català, Més enllà del somni, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , , , , | 36 comentaris

Avui us ofereixo una amanida

Una amanida que potser algú ja ha llegit —tinc una amanida que no es menja, sinó que es llegeix—. Però ara us l’enllaço perquè l’escolteu.

L’ha enregistrat EnVeuAlta, i tan bé que el conte ha millorat.

Més avall el teniu. De passada podeu fer una tour per la seva web i veureu quants autors (de segur que en coneixeu una pila) tenen escrits enregistrats  en veu alta. La colla de EnVeuAlta és fantàstica i fa una tasca molt necessària per a la normalització de la literatura a casa nostra. Al Canadà, per exemple, les llibreries són plenes de literatura en versió audio, però quanta en trobeu a les llibreries catalanes?

L’amanida

Publicat dins de Els meus contes | Etiquetat com a , , | 12 comentaris

Català, anglès, castellà: quin embolic

Quan vivia a Catalunya parlava català amb la meva família, amb d’altra gent en català o en castellà, i vaig fer l’escolarització, tant si vols com si no vols, en castellà. De petita escrivia contes en català, la primera noveŀla (tenia 12 anys) en castellà, després anava alternant entre català i castellà quan escrivia contes o noveŀles.

Al Canadà he fet classes de llengua catalana, n’he fet i en faig de llengua castellana, també en castellà les de literatura hispanoamericana, i les de cultura catalana les faig en anglès. He escrit assatjos, articles i relats en anglès i en castellà, i escric relats curts i noveŀles en català. Tinc un bloc en anglès i uns quants en català. A casa parlo sempre en català, a la universitat generalment en anglès, però també en castellà i fins i tot hi entra el francès; en altres situacions (botigues, veïns, metges, amics del Canadà…) parlo en anglès, i quan dic coses als infants o als animals és sempre en català o en anglès (en castellà no em surt). Llegeixo en català i en anglès, i pel material de la classe de literatura en castellà. Escolto les notícies en anglès i llegeixo el diari en català. Penso quasi sempre en català o en anglès.

Suposo que no és estrany que de vegades (força vegades) al mig d’una conversa (o, pitjor, d’una classe) em quedi en blanc i només em vinguin llengües que no són les que he de parlar en aquell moment. I quan vaig a Catalunya no paro de dir ok, però a Toronto em trobo dient perdoni, com? ho entens? a tot arreu. A les classes de castellà escric un munt de vegades la i llatina en comptes de la grega, està, així, amb accent greu, i és accentuat. En fi, la llista d’embolics que em faig amb les tres llengües és molt llarga. Sovint em pregunto què passarà quan sigui molt vella —m’imagino que els embulls que em faré seran ben grossos.

Ah, una curiositat: gairebé sempre, sempre, somio en català.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 30 comentaris

El misteri de la casa de les bledes

Hi ha coses ben estranyes a Toronto, com ara la casa de les bledes.

El meu barri, per la banda de l’est, toca a un altre més aviat luxós, per això no és estrany que els carrers del meu barri, així que s’acosten a l’altre, vagin adquirint un aire més opulent —cases força grans i cuidades, voreres del carrer amb parterres plens de flors a l’estiu—. Tanmateix, la casa de les bledes és una anomalia.

El supermercat on vaig és per allí; m’hi duu el meu fill amb cotxe i, si no fa massa fred, aprofito per passejar una mica, altrament em passo la vida a les classes o a casa. Després d’anys, conec bé tots aquells carrers tranquils on no t’hi sols trobar més que algú passejant el gos o algun actor de Hollywood (els encanta Toronto i s’estan en un hotel que és a prop). I jo m’he passat tots aquests anys intentant aclarir el misteri de la casa de les bledes, tal com l’anomenem amb el meu fill.

És una casa gran, amb la façana una mica deixada, i mai no he vist que hi entri o hi surti ningú. El curiós, però, és que a tot el llarg parterre de la vorera que queda davant la casa, i també força al jardí, no hi ha flors sinó bledes, bledes enormes, i cols, cebes i fins i tot blat de moro, que creixen a cor què vols durant tot l’estiu. Amb el meu fill ens hem fet un tip de comentar que és ben estrany, i no només perquè les bledes resulten un bon contrast amb les roses que creixen a tots els altres parterres, sinó perquè els parterres pertanyen a la ciutat. Com és que la ciutat deixa plantar bledes i cols allí? I que fan els amos de la casa amb tantes hortalisses? Un veritable misteri.

Després de tots aquest anys veient les bledes, vam construir una història: aquella casota la devien heretar una parella velleta de pagesos amb pocs recursos, que ara viuen a la casa i a l’estiu planten la verdura i el blat de moro per fer-se els àpats. I qui sap si dins la casa no hi tenen gallines. Tot i això, alguna cosa grinyolava —per exemple, els impostos de propietat en aquests carrers són altíssims, molts milers de dòlars a l’any—. “Deuen llogar habitacions”, deia el meu fill. “I com és que mai no veiem ningú?”, feia jo.

I vet aquí que l’altre dia, cercant una altra cosa, em vaig trobar amb un anunci de béns immobles, d’una casa en el meu barri que es venia pel que serien uns vuit milions d’euros. Marededéusenyor, vaig pensar, quina barbaritat de diners. Vaig llegir què deien, perquè hi havia tota una história, i em vaig quedar de pedra en trobar-me amb una fotografia de la casa de les bledes! La història, però, no tenia res a veure amb la que havia imaginat: l’amo de la casa (una casa del segle XIX) és un conegut artista i tota la casa, per dins, és una obra d’artesania; cada peça va ser encarregada i feta a mà per artesans, tot, els terres, els mobles, els llums…, fins i tot els claus! Jo aŀlucinava. Ara bé, de les bledes i la resta d’hortalisses no en deien ni un mot. El misteri continua i segurament mai no l’aclariré.

Aquí teniu algunes fotografies de la casa de les bledes per dins. No goso posar la de la façana, no fos cas que em fico en un embolic, i a més no és de l’estiu i al parterre no hi ha res, però si us hi fixeu a l’última fotografia, per la finestra de l’esquerra es veu blat de moro.

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , | 26 comentaris

Bon dia

Pensava que només hauria de suprimir l’entrada al bloc del diumenge 23 —no, res a veure amb Sant Jordi, sinó que em trobaré aclaparada d’exàmens finals per corregir—, però vet aquí que també he d’eliminar la d’avui (segons es miri perquè m’estic comunicant amb vosaltres). Tinc un fort atac de fibromialgia. Què hi farem. Per tant, m’acomiado de vosaltres fins al 30 de maig.

Bona Diada de Sant Jordi!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 13 comentaris

Un teatre al bell mig del desert

Temps era temps, em vaig dedicar a la dansa. Em fascinava ballar i crear coreografies, i poques coses podien ser tan meravelloses com fer piruetes dalt d’un escenari. Fins i tot vaig tenir el meu grup de dansa, una colla encantadora de nois i noies. Era molt divertit, però teníem problemes per poder llogar teatres —resultava caríssim— i no podíem actuar en un escenari més que de tant en tant. Recordo com desitjava haver tingut el meu propi teatre. Per això, ara fa un parell d’anys, em va cridar l’atenció un article sobre un teatre al mig del desert. A poc a poc vaig recopilar informació sobre aquest teatre, creat per una ballarina anomenada Marta Becket. Enguany, ja amb 92 anys, aquesta ballarina s’ha mort, i el meu homenatge és parlar-vos-en.

Marta Becket va estudiar dansa clàssica, art, teatre i piano, i havia treballat a Broadway. Tenia 53 anys quan, en un viatge amb cotxe a California amb el seu marit, s’aturà a Death Valley Junction, un poble fantasma enmig del Mohave Desert. Però aquell poble abandonat tenia un teatre. Un teatre màgic.

Durant els anys 20, una companyia minera va construir Death Valley Junction: uns edificis d’una planta, fets d’adobe; amb un de més gran que servia d’esglesia, de centre comunitari, de funerària i de cinema, és a dir, el teatre. Quan Marta Becket hi va arribar, estava deixat i a punt de convertir-se en una runa, però ella se sentí tota iŀlusionada. Feia molts anys que estava tipa de Nova York, de Broadway i del món de la dansa, però no pas de ballar. La deprimia l’abús dels grans teatres i de les grans companyies que esgotaven els ballarins i els obligaven a excessos dels quals només en resultaven lesions. Marta volia ballar a la seva manera i crear les coreografies que ella volia crear; és a dir, volia ballar i crear, però lliure. I on podria trobar més llibertat que enmig d’un desert? És va quedar allí fins a la fi de la seva vida.

Va comprar el teatre i, eventualment, la resta d’aquells edificis d’adobe. Va començar per restaurar el teatre i el va decorar amb murals pintats per ella. Va crear les seves pròpies coreografies, es va fer els vestits per actuar i va obrir el teatre, al que va anomenar Amargosa Opera House (en honor al nom antic de la població —Amargosa—) amb funcions puntuals tots els divendres, dissabtes i dilluns, quan ballava sense audiència però deia que les figures dels murals li feien de públic.

Quan el seu marit la va deixar, la Marta va viure sola en el poble fantasma —bé, amb uns quants gats i dos ases— en una barraca darrere el teatre. Fins que, a poc a poc, la va descobrir la gent que travessava el desert cap a d’altres llocs. El teatre adquirí notorietat —articles a les revistes Life i National Geographic, i visitants famosos com ara Ray Bradbury— i Marta tenia sempre públic assegurat. Aleshores va obrir un hotel, també amb murals fets per ella, i un cafè.

El poble va canviar el nom a l’antic d’Amargosa i va esdevenir un centre turístic per a viatgers que volien fer una parada i assistir al teatre. Tot i això, avui en dia el poble només té 20 habitants i els únics ingressos de Marta Becket han estat els generats per les seves funcions al teatre, una organització sense ànim de lucre.

L’any 2012 la Marta va ballar a l’escenari per última vegada, però ja tenia la Jenna McClintock, una ballarina professional força coneguda. Jenna havia assistit amb els seus pares a una funció a l’Amargosa Opera House quan tenia 6 anys, i va quedar tan encisada que esdevení ballarina. Molts anys més tard, va anar a fer una visita a Marta Becket i, tot d’un plegat, va decidir quedarse al mig del desert per substituir la Marta a l’escenari. Sembla, doncs, que aquest teatre és fetiller perquè, a més, un altre ballarí professional, Gregory Perez, anà poc després a Amargosa per passar-hi uns dies… i no se n’ha mogut mai més —ara també balla en aquest teatre.

A mi em sembla una història captivadora, oberta a imaginar mil altres històries, i em fa preguntar per què no hi ha més ballarins i actors que s’engresquin a crear teatres pertot arreu, teatres com aquest d’Amargosa, sense ànim de lucre però plens de màgia.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 23 comentaris