Unes quantes coses

Fa dies que estic molt atrafegada perquè, d’una banda, la burocràcia de la universitat no em deixa tranquiŀla amb tants emails que m’envia. No hi tinc una feina fins al setembre i no fan més que demanar-me coses a tota hora: que he d’emplenar un questionari, que hi ha hagut no sé quants canvis al Moodle i he d’assistir a unes sessions per aprendre com fer-ho (hi assistirà sa tia), que hem d’enviar el curriculum fet amb un programa diferent. És inacabable. També, continuo amb visites mèdiques d’una mena o d’una altra (es qüestió d’aprofitar, perquè normalment per manca de temps o pel Covid m’havia de limitar a urgències).

D’altra banda, tinc molta iŀlusió per un projecte que em van proposar depenent de certes coses. No sé res concret encara, suposo que d’aquí un parell de mesos, però he de fer certa feina per la qual necessito temps (he d’aprofitar cada segon d’aquest estiu i fer al màxim que pugui). Sé que no us estic dient res que entengueu, però ja us ho contaré si arriba a concretitzar-se. De moment tinc una gran iŀlusió, cosa que em feia molta i molta falta des de feia molt i molt temps per, senzillament, trobar-li un sentit a viure.

Tret d’això, només faig la classe dos dies a la setmana (res a veure amb la universitat). Vaig demanar un préstec al banc o no en tindria prou per passar els tres mesos que falten (no em pagaran fins a final de setembre). Em preocupa perquè tal com va tot –i si tornen a canceŀlar cursos? Però ja me’n preocuparé quan arribi el dia, altrament no faré res de bo abans de tornar a començar a la universitat. 

Fa deu anys que vaig tenir les meves últimes vacances, l’estiu de 2012 quan vaig anar a Catalunya per última vegada i quan vaig veure la meva mare també per última vegada i en aquest cas per sempre. Va ser l’estiu de la presentació a la llibreria Catalònia de la noveŀla Perduts a l’altre món, el 10 de juliol de 2012. Tinc tants records d’aquell estiu! Ai, quin enyor.

[Nota: respondré aviat uns comentaris vostres que tinc pendents. No me n’oblido]

Aquí, a Toronto, he vist en Ginger unes quantes vegades. I avui us el presentaré. El meu fill li havia fet una fotografia, però l’altre dia vaig aconseguir fer-n’hi una jo que és la que us poso a sota. Vist de prop és enorme, i malgrat ser força esquerp (no es deixa tocar) no és gens agressiu i t’escolta amb tota la paciència del món quan li parles. Té una cicatriu en un ull (a la foto no es veu) i unes quantes pel cos. El miracle és que segueixi viu.


El divendres, 1 de juliol, va ser el Dia del Canada (Canada Day / La Fête du Canada), i enguany el país va fer 155 anys. A Ottawa hi va haver celebracions per a la gent que acaba d’esdevenir canadenca i festivitats sobretot pels nens. Malauradament hi va haver una manifestació dels camioners d’ultra dreta. Els recordeu? Aquí, aquí, aquí i aquí teniu informació per a qui no ho sàpiga. Els líders de l’altra vegada o bé són ja a la presó o estan a punt d’entrar-hi, però han aparegut nous líders potser més torrats i tot que els primers. De tota manera aquesta vegada la ciutat estava preparada i no es va deixar entrar els camions al centre, els que es manifestaven van haver d’anar a peu. I també hem tingut els Jocs d’Estiu dels Indígenes que s’ha celebrat a la ciutat de Yellowknife (North West Territories). Els participants són majorment inuit. És molt interessant perquè són proves si fa no fa d’atletisme però molt diferent a l’atletisme que coneixem. Són proves enfocades a sobreviure al Gran Nord –per exemple, avançar d’una manera molt difíl, estirats i sobre els artells de les mans i els dits dels peus, imitant una foca.

La tarda abans del Dia del Canada, tornava en cotxe del supermercat amb el meu fill quan de sobte veiem al carrer una mare mofeta amb el seu fillet. Vaig sortir del cotxe. Passaven moltes bicicletes i el petit va quedar separat de la mare (foto a sota), però ella el va anar a buscar i a la fi tots dos van poder travessar el carrer i anar on anaven (vídeo a sota).



Per acabar, comentar que un 1 de juliol va néixer Joana Raspall. I ja fa dies que em va venir al cap el seu conegut poema “Podries” (un dels meus preferits). Em va venir al cap per tot el que va passar a Melilla. Totes aquelles vides joves acabades de sobte, és espantós. Ho porto ficat a dins i em costa fins i tot parlar-ne, per això deixo que Joana Raspall digui el que penso (afegint-hi indignació). Aquí teniu el poema sencer:

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries… podries…

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d’ell
podria ser teva.

Publicat dins de Canadà, Literatura, Llibres en català, Natura, Perduts a l’altre món, Universitats | Etiquetat com a , , | 6 comentaris

Una troballa i llums al vespre

L’altre dia, el 21 de juny hi va haver una troballa magnífica. Va ser al territori canadenc del Yukon, just a l’est d’Alaska. Si voleu saber un grapat de coses sobre el Yukon podeu anar a un article que vaig publicar fa uns anys i que va tenir força èxit:

El Yukon té un trosset de mi.

He de començar per dir que el 21 de juny, al Canadà, se celebra la Diada Nacional dels Pobles Indígenes. I just aquest dia uns miners que treballaven prop de Dawson City van trobar un mamut, una cria femella de mamut només d’un mes d’edat, que havia estat congelada durant uns 35.000 anys. Es troba en un estat gairebé perfecte, fins i tot té les ungletes de les potes, la cua, les parpelles, les orelletes i la trompa intactes. Sembla que va quedar atrapada al fang, i quan feia poc que havia menjat perquè encara té herba dins l’estòmac. Fa un metre i 40 cm, per tant és encara petitona ja que un mamut adult tenia una alçada d’uns 4 metres.

Només s’havia trobat un altre mamut bebè al món, també congelat, aquest a Rússia, a Siberia l’any 2007, per tant aquesta nena mamut és realment una gran troballa.

Els miners que la van descobrir van aturar-ho tot i ràpidament es van posar en contacte amb les autoritats. Mitja hora més tard el Dr. Grant Zalula, un prestigiós paleontòleg canadenc, rebia una foto de la mamut. De seguida va dir que s’acabava de fer el descobriment en paleontologia més important de l’Amèrica del Nord.

Un munt de científics van córrer al lloc del descobriment. Calia anar molt de pressa per treure la bebè mamut i transportar-la amb les condicions necessàries, no fos cas que es descongelés. Va ser tota una cursa. I quan van acabar, tot just en el moment d’acabar, va ploure a bots i barrals; un veritable diluvi que d’haver començat abans hauria deixat la pobra mamut irrecuperable.

Photo: Government of Yukon

El lloc on es va trobar és territori tradicional dels Tr’ondek Hwech’in, una banda de les primeres nacions del Canadà. La descoberta, doncs, va ser anunciada conjuntament pel govern del Yukon i pel consell dels vells dels Tr’ondek Hwech’in. Els vells, tots ells molt emocionats per la troballa, van tenir l’honor de posar el nom a la petita mamut que va esdevenir Nun cho ga (infant d’animal gran) i així és ara coneguda a tot el món.

Quan Nun cho ga ja es trobava en un lloc segur, hi va haver una cerimònia amb el consell dels vells i amb els diversos científics, miners i polítics que d’alguna manera havien participat en el rescat. Van desembolicar a Nun cho ga. Els vells van resar i van beneir la petita mamut. Una de les velles va dir que a Nun cho ga se l’havia de tractar amb respecte, i aleshores nosaltres ens podrem guarir. La gent de les primeres nacions sol ser molt respectuosa amb la natura, fins i tot amb un animal de fa milers d’anys. Creuen que tots som criatures de la natura i si no la respectem tot s’esdevé una bogeria (com ara el canvi climàtic).

Per acabar i canviant de tema. A sota teniu unes fotografies fetes al vespre, a la part nord del meu barri. Sempre m’ha agradat veure les finestres iŀluminades quan a fora és fosc.

Publicat dins de Canadà, Natura, Temes relacionats amb la ciència | Etiquetat com a , , , , | 15 comentaris

Misceŀlània: del meu balcó a Frankenstein

No para de fer vent molt fort. Toronto sempre ha estat ventós, però darrerament s’ha incrementat en força i freqüència. I tenim tornados cada uns quants dies (als afores) i, l’altre dia, calamarsa amb boles de gel de la mida de pilotes de ping-pong. Avui he fet un vídeo amb el telèfon des del balcó, perquè m’agradava com es movien els arbres i la fressa que feien amb el vent. És el tercer que faig en ma vida, per tant és súper senzill. I quan he començat a fer-lo he pensat que el podria compartir amb vosaltres, així veuríeu el que jo veig constantment, i no estàtic com una fotografia. Com que cap de vosaltres (els meus lectors habituals) viu aquí, em fa sentir més acompanyada quan us mostro l’entorn on sóc immersa des de fa molt anys. A sota el teniu.

M’agradaria també mostrar-vos les mofetes que em trobo, però ni de broma m’hi penso acostar. Fa uns dies al vespre, al carrer, em vaig topar amb una mofeta en un jardí però tocant la vorera. No la vaig veure fins que només ens separava mig metre. Vaig fugir que ella ja aixecava la cua a punt de disparar (l’animaló també s’havia esverat). No ho va fer, segurament en veure que me n’anava. Si una mofeta t’encerta, pots passar mesos que per molt que et banyis amb suc de tomàquet la pudor no acaba d’anar-se’n. És una pudor intensíssima, com de marihuana però multiplicada al quadrat. De vegades pel carrer no se sap si per allí ha ruixat una mofeta o bé algú està fumant marihuana. D’ençà que la marihuana va esdevenir legal que m’empesten dia i nit, fins i tot els veïns de dalt i de sota (estudiants) me n’omplen el pis (entra per les finestres, pel balcó i, sobretot, per els forats on hi ha la calefacció que passa per tot el pis), i jo sóc aŀlèrgica a la marihuana!

Tornant a les mofetes, l’endemà de l’encontre amb aquella, en el mateix carrer i també tard al vespre: oooh, sis mofetes petitetes petitetes que eren una temptació per anar a acariciar-les. Probablement van néixer a finals d’abril o principis de maig, perquè comencen a sortir quan tenen 6 setmanes. Malgrat que tant petitones no solen ser prou hàbils per agredir amb la pudor, de segur que la mare era per allí i per tant me’n vaig anar, però a contracor. A sota una imatge, que no és meva, d’una mofeta baby.

Aviat serà Sant Joan i penso en Menorca i la seva festa amb els cavalls i els genets. No l’he vist mai, i ara no hi aniria encara que fos possible, amb tants turistes i que a mi no m’agraden les aglomeracions (segons he llegit, hi ha una gentada que fa por). Però penso en com era abans, fa moltíssims anys, tal com ho descriu el meu besavi Àngel Ruiz i Pablo a la seva noveŀla Del cor de la terra, que tant em va agradar quan era joveneta i malgrat el final tràgic de la història. A sota teniu un article de Maite Salord sobre Del cor de la terra.

Del cor de la terra, d’Àngel Ruiz i Pablo

Fa uns dies al Twitter hi havia un tweet de la MHP Laura Borràs. Es tractava d’una cita de la noveŀla Frankenstein de Mary (Wollstonecraft) Shelley, una cita d’un diàleg entre Víctor Frankenstein i la seva promesa Elizabeth, quan ella diu: “Els homes em semblen monstres que tenen set de la sang dels altres homes”. Marededéu els comentaris (no tots però molts)! Des de creure que ho deia Laura Borràs, no que citava Frankenstein, per bé que ho havia indicat, fins a discutir si hauria de dir “persones”, no “homes”; també van aparèixer uns homes empipats pel que deia la cita de la noveŀla (que si les feministes que si bla, bla, bla). A més de ser evident que poca gent havia llegit el llibre o, simplement, no sabia que existia una noveŀla anomenada Frankenstein, en la qual s’han basat les peŀlícules, el que em resultava més increïble era com s’empatollaven a criticar sense saber d’on venia res. Ja sabem com poden ser les xarxes i més si es tracta d’atacar una figura pública.

I voldria aprofitar aquesta anècdota per escriure uns comentaris sobre Frankenstein, una de les meves noveŀles favorites, com també n’és l’origen de la seva creació. Suposo que ja sabeu que Frankenstein va ser escrita per Mary Wollstonecraft, o Mary Shelley després de casar-se amb el poeta Percy Shelley. Alguns de vosaltres, probablement no tots, també sabeu que Mary Shelly es trobava a prop del llac de Ginebra, a la Viŀla Diodati, passant un temps amb uns amics, com ara Lord Byron, i que van decidir que cadascú escribís un relat de terror. I així va néixer Frankestein o el Prometeu modern, de la pluma de Mary. I ara pregunto: algú sap per què se’ls va ocórrer fer la decisió d’escriure un relat de terror? Podríem dir que es tractava majorment d’escriptors (un d’ells era metge), que tenien temps i, algú dirà, que feia mal temps per anar a passejar. Efectivament, feia mal temps, feia molt mal temps aquell estiu de 1816. Feia tan mal temps aquell estiu que nevava a Itàlia i a Irlanda va ploure a bots i barrals durant dos mesos seguits, per exemple. Tot el món patia un temps terrible. Canvi climàtic? Si fa no fa. Un any abans havia entrat en erupció el volcà Tambora de l’illa Sumbawa, a Indonesia; una erupció tan tremenda que es considera la pitjor que ha vist el món durant l’últim miŀlenni (100 vegades més forta que l’erupció de Mount St. Helen l’any 1981). A l’illa, immediatament van morir 90.000 persones, però l’erupció va causar, a més, que l’estratosfera fos injectada amb 100 megatons d’aerosols de sulfur; una onada gaseosa que va esdevenir una boira global. Tota la Terra va quedar impactada, amb molt de fred que va durar quasi tres anys. I heus aquí l’origen principal de que Mary Shelly escribís Frankenstein, una erupció volcànica.

Publicat dins de Canadà, Literatura, Llibres en català, Medi ambient, Natura, Països Catalans | Etiquetat com a , , , | 21 comentaris

Aquests dies

M’he retrobat amb en Ginger. El recordeu? Us n’havia parlat l’estiu de 2020. És el gat del museu ROM (Royal Ontario Museum), per bé que no és del museu sinó que hi caça ratolins a l’exterior. Pel que en saben els guardes del museu, no sembla ser el gat de ningú, només apareix al museu al vespre i accepta el sopar que li donen –sempre vigilant que els racoons (osos rentadors) no li prenguin l’àpat. Aleshores s’asseu prop dels contenidors d’escombraries i espera que aparegui algun ratolí. Tota la nit allí. Quan es fa de dia, desapareix.

Tot i que el museu és molt a prop de casa (és al mig de la Universitat de Toronto), l’estiu passat no hi passava a les hores convenients per trobar-me en Ginger, per tant només vaig coincidir un cop amb ell, però en veure’l em vaig esborronar: en Ginger travessava University Avenue, l’avinguda davant del museu, probablement el lloc amb més trànsit de tot el centre de Toronto. El gat va arribar a l’altra vorera de manera miraculosa. Segons em va dir un guarda, en Ginger passa l’avinguda sovint.

Doncs res que l’altre dia el vaig retrobar, assegut prop dels contenidors. “Ginger!”, vaig cridar tota contenta en veure que seguia viu. Es va incorporar i es va quedar mirant-me. Li vaig dir unes cosetes i me’n vaig anar no fos cas que li espantés els ratolins. En Ginger no és un gat que s’acosti a ningú –és força ferestec, segons em van dir els guardes, i te l’has de mirar de lluny. Entre la distància i que s’està en un lloc força fosc, mai li he pogut fer una fotografia. Però sembla que em reconeix o, si més no, reconeix el seu nom que li van posar els guardes fa uns anys. Em pregunto si recorda que una vegada el vaig salvar d’una pila de racoons (aquí)?

El dia 8 de juny va fer 50 anys de la famosa foto intitulada “El terror de la guerra”, amb la nena que corre nua, la roba cremada amb napalm, a la Guerra del Vietnam.

La nena, de nom Kim Phúc Phan Thi, tenia 9 anys, per tant ara en té 59. Viu amb sa mare, el marit i dos fills a la ciutat de Ajax, a tocar Toronto. La CBC la va entrevistar i ella explicava el dolor tan terrible de les cremades que va tenir durant anys i anys. Per sort el napalm no li va tocar la cara, ni els peus o les cames que va fer servir per córrer i córrer intentant fugir d’aquella cremor que l’embogia. Malgrat tots els tractaments que li han fet, encara té sobretot un braç, el clatell i l’esquena que són pura cicatriu. El mateix home que li va fer la foto, la va dur de pressa a un hospital on la nena va romandre 14 mesos, amb tractaments i una llarga rehabilitació perquè li havien de despertar els nervis. El fotògraf es diu Nick Ut i va esdevenir l’oncle Ut ja que la Kim Phúc el considera part de la família. Kim Phúc va considerar suicidar-se perquè no podia suportar el dolor constant i tot el trauma que arrossegava, però eventualment va estudiar medecina, primer al Vietnam i després a Cuba on va conèixer qui seria el seu marit. Un cop casats i en el viatge de noces a Moscou, l’avió va fer una parada a Terranova i la parella va demanar asili polític al Canadà. Des de llavors que Kim Phúc, ja canadenca, viu a Ajax, Ontario. L’any 2004, Kim Phúc va rebre un doctorat honoris causa de la York University (on jo treballo) per la seva dedicació al suport de les víctimes de guerra infantils a tot el món. Anys després ha rebut d’altres doctorats honoris causa al Canadà.

Acabo aquesta entrada amb algunes fotos de Toronto fetes les últimes dues setmanes (prop de casa o des del balcó).

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , , , | 29 comentaris

Eleccions i un escriptor

Tal com vaig dir a la xarxa, les eleccions provincials del dijous a la província d’Ontario (capital Toronto) les va guanyar el partit PC (Progressive Conservative), i amb una majoria de 83 escons dels 124 que té el Parlament d’Ontario. Molt decebedor, i perillós.

Els conservadors ja havien guanyat majoria a la legislatura passada, amb 76 escons, però ara s’ha incrementat amb 7 més, mentre que els altres dos partits importants han sortit mal parats. L’NDP (New Democratic Party; esquerra moderada) per bé que continua a l’oposició ha passat de 38 a 31; el partit Liberal, el mateix que governa el país amb Trudeau, i l’ha governat moltes vegades, a la província d’Ontario tot el que ha aconseguit és pujar un escó, de 7 a 8, per tant continua sense tenir representació oficial de partit, per la qual calen 12 escons, i fins i tot el líder dels liberals va perdre a la seva pròpia jurisdicció –veritablement patètic. Pel que fa al Green Party (verds) s’ha tornat a quedar amb 1 escó i tampoc no pot tenir representació oficial com a partit. La líder de l’NDP i el líder dels Liberals han dimitit.

Per sort, al meu districte ha tornat a guanyar la Jessica Bell amb el partit NDP, una dona que val un munt i és a qui jo i pràcticament tot el meu barri vam votar. Ha estat la única bona notícia.

Mentrestant, Doug Ford, el guanyador amb el partit PC i més content que un gínjol, ha anunciat que invertirà en la construcció de noves autopistes i en l’explotació minera. Ha dit que la província està beneïda amb molts recursos naturals. No ha dit, però, que les autopistes que vol fer han de passar per l’anomenat Greenbelt (cinturó verd), el que suposaria un terrible impacte al medi ambient de la zona. Tanmateix, molta gent ha votat PC precisament per les autopistes que han de descongestionar el tràfic de les que hi ha actualment, per on circulen els milers de persones que viuen als anomenats exurbs (més lluny que els suburbis, i cada cop més lluny) i van a treballar a la ciutat. Ara, els que vivim a Toronto haurem de pagar en impostos les maleïdes autopistes i, alhora, ser expulsats de la ciutat per no poder pagar els preus exorbitants que ja ens demanen ara per viure-hi.

Penseu que el cinturó verd per on vol fer passar les autopistes és zona fins ara protegida. Faran molt mal a 9.000 km² de conreus, 85 vies fluvials, 220 zones humides i els hàbitats de 10 especies en risc. Els altres partits (NDP, Liberals i Verds) s’oposen a aquesta carniseria al medi ambient, però són minoria al Parlament.

A sota dos imatges del Greenbelt.

He d’afegir que de tots els votants elegibles només el 43% va votar. Es veu que mai hi havia hagut un nombre tan baix. I el resultat és el que passa quan molta gent s’enfada amb els partits i decideix no votar: els partits de dretes guanyen.

I per acabar l’entrada d’avui, canvio totalment de tema. Us recomano l’entrevista a l’escriptor Joaquim Carbó ,que acaba de publicar VilaWeb:

La immersió ha creat més escriptors que no pas lectors

Publicat dins de Canadà, Llibres en català | Etiquetat com a , | 22 comentaris

Un “derecho”

La setmana passada us parlava de la tempesta sobtada i destructiva que vam tenir. Ara ja se sap què va ser: un derecho. No ho havia sentit mai, però es veu que malgrat ser una tempesta més pròpia dels Estats Units o Argentina n’hem tingut ocasionalment al Canadà, però a l’estiu i amb menys violència que la de fa uns dies.

Un derecho és una tempesta que avança a gran velocitat i, com indica la paraula en llengua castellana, va directe en una direcció. Pot causar vents huracanats, tornados i pluja molt forta. Els derechos són notoris per trencar pals i cables elèctrics, com el derecho de 2011 que va passar per Chicago i va deixar 860.000 persones sense electricitat.

El derecho de fa una setmana al Canadà va formar-se als Estats Units, a tocar la frontera, i va avançar pel sud d’Ontario i del Quebec, com podeu veure al mapa de sota.

Els morts ja són 10 (un al Quebec) i encara hi ha milers de cases sense electricitat, tot i que s’hi treballa dia i nit. Abans d’aquest derecho, l’últim havia sigut fa 23 anys, però ja ens han dit que podem esperar més derechos aquest estiu, atès el canvi climàtic. No fa cap gràcia segons on et trobis perquè és molt sobtat. Al Canada Wonderland (un parc d’atraccions als afores de Toronto) un munt de gent es va quedar parada a dalt d’una gran muntanya russa mentre passava el derecho a 120 km/h –i la gent allí dalt aguantant l’huracà. El derecho també va formar un tornado amb vents a 195 km/h. L’endemà vaig anar al campus de la Universitat de Toronto, davant de casa. Hi havia branques trencades pertot arreu i un arbre mig trencat. És un arbre davant de Trinity College que surt a moltes fotografies meves. A la imatge de sota teniu l’arbre a la dreta. A la foto de més avall ja veieu, pobret.

Publicat dins de Canadà, Medi ambient | Etiquetat com a , , | 26 comentaris

22 de maig de 2022

Poso aquest títol perquè parlaré de diverses coses, breument. Són les 3:30 de la matinada i no he pogut fer l’entrada abans (tot el dia amb coses que tenia acumulades i havia de solucionar). Sort que al meu barri no s’ha tallat l’electricitat, cosa que ha passat a d’altres zones de Toronto i de la província d’Ontario. Hi ha 350 mil persones sense electricitat.

Avui feia un dia assolellat i, tot d’una, ens arriba un avís d’emergència al telèfon, sobre una tempesta tremenda que està a punt d’esclatar. També han avisat per altres mitjans. I de sobte, en uns segons, tot s’ennegreix i comença una gran tempesta de pluja (amb pedra en algunes àrees) i vent huracanat. Això a Toronto, perquè a d’altres llocs, a més a més han tingut el cel verd i tornados (quan el cel és verd vol dir que hi haurà un tornado). Aleshores, han passat unes horetes i, tot d’un cop, deixa de ploure, es para el vent i s’aclareix el cel. Però hi ha tres víctimes mortals (ara han pujat a vuit), en incidents separats, aixafats per arbres. I destrosses pertot arreu, majorment centenars d’arbres que han caigut sobre cases i cotxes.

Als amics us volia dir que la universitat m’ha pagat les dues setmanes estipulades per quan trenquen un contracte. Han tret menys del que solen treure’m i estirant una mica podré passar el mes de juny. També he trobat unes classes dos dies a la setmana per ensenyar castellà. No em paga el lloguer de juliol, agost i setembre, però soluciono les altres coses per aquests mesos. A veure què puc fer pel lloguer fins que retorni a la universitat.

Aquesta setmana m’han arribat, en dies diferents, els tres llibres que vaig comprar per Sant Jordi (si arribo a saber què passaria amb els cursos d’estiu no els hauria comprat, però ara els tinc i em fa iŀlusió). N’hi havia d’altres que hauria volgut d’allò més, però havia passat la nit a l’hospital i no estava bé, a més no els trobava o els venien a un preu prohibitiu; més ben dit, un preu que era una ximpleria: un llibre que val 30 euros a Catalunya te’l volen vendre a 1.100 dòlars canadencs (uns 700 euros)!

Els que vaig tenir de seguida van ser dos llibres electrònics; l’un és un llibre de Laura Borràs i l’altre una noveŀla italiana traduïda al català per Pau Vidal.

I aquests són els que he aconseguit en format llibre. Els he volgut fotografiar amb la ciutat al darrere, però no ha resultat gaire.

Publicat dins de Canadà, Llibres en català | 24 comentaris

Us presento en Raffi

Raffi Cavoukian va néixer al Caire, de pares armenis que havien fugit de Turquia on es trobaven insegurs. Allí va viure fins que el pare d’en Raffi va veure uns soldats egipcis jugant a pilota amb el cap d’un soldat britànic i va començar a fer els tràmits per emigrar al Canadà. En Raffi, llavors amb deu anys, el seus germans i els pares van arribar al Canadà l’any 1958 i es van instaŀlar a Toronto. I si això no hagués passat, dubto que coneixeria les seves cançons.

Heu sentit mai les cançons “Baby Beluga” o “Les zombies et les loups-garous”? Doncs segur que no sabeu qui és en Raffi (se’l coneix sense el cognom, com els reis). Però si teniu fills, nebots o néts petits encara sou a temps a que facin la coneixença d’en Raffi. El meu fill es podia passar hores escoltant-lo, com la majoria de nens canadencs. I jo moltes vegades tinc les seves cançons al cap, sobretot la “Peanut Butter Sandwich” perquè cada cop que algú diu “peanut butter”, i aquí es fa servir constantment, al meu cap ja comença la cançó que us poso a sota.

I em passa igual amb la cançó “Joshua Giraffe”: cada cop que sento el mot “giraffe” ja comença al meu cap la cançó sobre la girafa que està molt trista i ho passa molt malament al zoològic, però al final aconsegueix fugir amb els seus amics. La versió a sota està feta per no sé qui i les imatges no són gaire bones, però no he trobat res millor.

Durant els anys 70, 80, 90 trobem les cançons més emblemàtiques d’en Raffi, per bé que al segle XXI ha continuat actiu com a artista. Encara ara, d’un album seu de la primera època (1976) se’n venen unes 1.000 còpies cada setmana. Raffi ha creat i enregistrat cançons per als menuts, si fa no fa entre 3 i 8 anys d’edat, i també ha fet centenars de concerts per tot el Canadà i pels Estats Units. El meu fill i jo el vam anar a veure en un concert que va fer en un auditori de la Universitat de Toronto –l’entusiasme de totes aquelles criatures era digne de veure’s. En un article, el Washington Post va dir d’en Raffi que era ”l’artista per a nens més popular de tot el món anglès”. A sota, Raffi en un concert canta “Down by the Bay”, una cançó tradicional que fa anar a la seva manera, i una de les seves cançons més populars.

Raffi ha rebut nombrosos premis, com ara l’Ordre de Canadà o el United Nations’ Earth Achievement Award (no he trobat com se’n diu en català), i li han atorgat quatre doctorats honoris causa. També va guanyar un premi Juno amb la cançó “Bananaphone”.

Durant les quatre dècades que ha durat fins ara la seva carrera d’artista, sempre ha rebutjat validar anuncis dirigits als petits, fins i tot cada vegada que li han ofert milions per fer-ho. I també sempre ha donat un fort suport a una infància lliure d’anuncis, la qual cosa considera importantíssima. A sota el teniu en un altre concert, amb la cançó “Five little ducks”.

Una cançó que a mi m’agrada i que també em vaig fer un tip de sentir és “Les zombis et les loups-garous” (no l’he trobat a YouTube en un concert). La canta en francès.

Una altra que trobo interessant és “Anansi”. Està basada en un personatge mitològic de l’oest d’Àfrica, que em recorda alguns personatges mitològics de les primeres nacions de l’Amèrica del Nord, com el coiot o el corb (del coiot us en vaig parlar aquí: Un coiot i una guineu molt especials. En el cas de l’Àfrica es tracta d’una aranya que, com el coiot americà, és trapella però també benefactora, i és qui va crear el món.

D’entre totes les cançons de Raffi, “Baby Beluga” és la més popular. Només cal veure que totes les versions de vídeo al YouTube tenen una enormitat de visites. La que he triat té quasi mig milió de visites, però hi ha versions amb més de 12 milions de visites (aquí). La versió que us poso està iŀlustrada majorment amb dibuixos fets per nens fans d’en Raffi.

Quan va fer 40 anys de l’estrena de “Baby Beluga” (2020) el violonceŀlista Yo-Yo Ma, admirador d’en Raffi, va fer una versió amb ell. Es troba a twitter, i a YouTube (fet a casa perquè va ser al principi de la pandèmia):

Raffi ha escrit alguns llibres infantils (n’hi ha que són les mateixes cançons). Fa anys que no fa concerts. Primer els seus concerts es van fer massa multitudinaris, com quan actuava a Broadway, i deia que ja no podia connectar amb el públic infantil al qual ni veia en aquells teatres tan grans. A això s’hi va afegir que qui anava als seus concerts eren pares amb nens molt petits, de mesos, amb els quals tampoc no podia comunicar-se. I la cosa va arribar a un punt de bogeria quan el van transformar en una mena de guru, un personatge de culte. Li apareixien als concerts no només criatures de mesos sinó un munt de dones embarassades per tal que el fetus absorbís el que deia el cantant. En Raffi va decidir no actuar més. Els últims anys, tot i que continua component cançons, està molt concentrat en la defensa del medi ambient, tema que el preocupava de feia dècades, i en la defensa dels infants.

Publicat dins de Canadà, Música | Etiquetat com a , , | 16 comentaris

Les humanitats estan fotudes

L’altre dia vaig tenir una notícia ben dolenta de la universitat. M’han canceŀlat els cursos d’estiu, que començaven aquest dilluns, demà, i duraven fins al setembre. Ja havia preparat totes les coses que cal tenir fetes abans de començar, dotzenes de coses i cosetes, quasi totes relacionades amb la plataforma eClass (una mena de Moodle més elaborat) perquè, tot i que a l’estiu ja es tractava de classes presencials, es conserva molta cosa de quan eren a distància (la universitat es va gastar milions en aquesta plataforma i contractant informàtics de luxe, per tant no la deixa de banda). Bé, ja ho tenia tot pràcticament a punt (per bé que a casa tinc una escampada de mil dimonis de llibres, papers i altres coses, sóc súper ordenada pel que fa als cursos), i m’arriba un missatge anunciant la canceŀlació de quasi totes les classes d’estiu del departament (no només les meves), de fet una de sola s’ha salvat de la canceŀlació, per no haver-hi prou estudiants matriculats. I tant els altres professors com jo ja teníem el contracte per l’estiu. Una professora afectada, amb nens petits, molta falta de diners i d’altres problemes, està ben malament a conseqüència del xoc (no pot ni parlar; no en sé els detalls, però no me’n sé avenir). Jo aguanto, de moment, però amb una angoixa a dins que se’m menja. Tothom va quedar-se de pedra. Penseu que, a més, en general els que fem classes a l’estiu som els que ens cal aprofitar l’estiu per poder cobrir les despeses. En el meu cas, he tingut un hivern amb menys classes que mai i pensava refer-me aquest estiu amb dos cursos súper intensius (l’equivalent a quatre cursos). Encara bo que ens han dit que hi ha una clàusula a la universitat que estipula que quan es tenen els contractes signats, i es canceŀlen els cursos per haver-hi pocs estudiants, ens han de pagar dues setmanes de sou. Ens ho han dit com una gran cosa. I els altres tres mesos i mig, què?

Aquests cursos eren al campus principal, que té uns 50.000 estudiants, però resulta que la majoria dels departaments d’humanitats tenen problemes de falta de gent matriculada. Al campus de Glendon, molt més petit, el meu departament només ofereix una classe a l’estiu que la fa cada any el mateix profesor; doncs resulta que s’acaba de canceŀlar per no haver-hi prou gent matriculada. I el departament de francès, un departament amb molt poder, també té problemes. A tota la universitat, s’han canceŀlat moltes classes pel mateix motiu, totes assignatures de llengues, literatura, història, filosofia, ciències polítiques. El joves no hi estan interessats i la universitat no fa res per promocionar-ho. Em pregunto fins quan existiran. La universitat hauria pogut obrir aquestes classes, si més no algunes, encara que no tinguin el nombre establert del mínim d’estudiants, però segons m’ha informat un professor que té un càrrec a la administració, la universitat està ficada en diversos projectes. Un dels més importants és un nou campus que s’obrirà als afores de Toronto, dedicat a programes de màrqueting, comptabilitat, direcció d’empresa i coses així. L’altre és una escola de medecina que, segons sembla, volen que esdevingui la més prestigiosa del país. Per bé que cada any, un cop pagades totes les despeses, la universitat aconsegueix un excedent de milions de dòlars, li cal trobar més diners per als projectes del nou campus i l’escola nova de medecina, i ens els arrenca a un munt de professors que treballem com muls per simplement anar fent.

Si aquesta setmana trobo alguna manera de viure tot l’estiu, o un parell de mesos i ja veurem després, la pròxima entrada al blog prometo que serà més divertida.

Publicat dins de Canadà, Universitats | Etiquetat com a , | 27 comentaris

El pot de vidre

El cap de setmana passat no vaig poder publicar res. Havia anat a urgències la nit de divendres a dissabte i no estava bé. Estic millor però em vaig endarrerir amb la feina i, per tant, com que quasi no tinc temps per a res, avui només us he escrit un relat curt. Espero que us agradi.

El pot de vidre

A dins la casa també hi feia fred, però potser hi hauria alguna cosa per menjar. Va tancar la porta d’entrada alhora que al lluny se sentia una explosió. Recolzà l’esquena contra la porta i tancà els ulls un moment. Es va sentir una altra explosió llunyana. Després, silenci. Escoltà amb atenció. No se sentia res; sens dubte la casa era deserta. No hi podia haver ningú a l’habitació del fons perquè tenia el sostre esfondrat, però i si algú s’amagava al soterrani? O a la cuina, que devia ser a l’altra banda de la porta a la seva esquerra? L’obrí. Ningú a la cuina. S’havia d’afanyar a trobar menjar i fotre el camp d’allí. Va obrir la nevera que no funcionava, armaris, calaixos. Res comestible. Només escarabats i caquetes de ratolí. Hi havia un altre armari prop de la finestra, i a dins un pot de vidre amb dos dits d’alguna cosa seca al fons.

Era un pot de vidre no gaire ample, si més no el coll del pot no n’era, com va comprovar després d’obrir amb dificultat la tapadora. Al fons hi havia uns dos dits del que semblava ser mel endurida. Va mirar al seu voltant: olles cassoles, alguna tassa…; no veia cap ganivet o cullera; una forquilla ja hauria anat bé, fins i tot un pal –potser al jardí trobaria una branqueta? Un tiroteig qui sap on i el mal d’estómac de tan buit com el tenia la van fer desistir. Les seves mans eren primes i flexibles i no podia esperar a sentir la dolçor de la mel. Ho va intentar, però només el dit del mig va poder gratar una mica de mel –posar la mà més endins era forçar-la tota més avall del coll del pot. La va treure i es xuclà l’ungla del dit amb delit. Era tan poca cosa que només va aconseguir que se li remogués l’estómac amb força dolor. Li salivava la boca quan va endinsar la mà fins al fons, va gratar fort i enretirà la mà. No va poder sortir. Ni fent tota la força de que era capaç aconseguia treure la mà. Suava, estirava, li queien les llàgrimes. Es va girar en sentir un soroll al darrere.

Un soldat amb aspecte de malànima la mirava amb un somriure torçat.

Camina mig ajupida pels afores de la ciutat, mentre devora una xocolatina que amb una mà ha tret de la butxaca. L’altra mà, embolicada, amb un tall de poca importància, ja és lliure, sense el pot de vidre que reposa a la casa, esberlat com el cap del soldat.

Publicat dins de Els meus contes | Etiquetat com a , | 29 comentaris

Dia de la llengua espanyola?, llibres i el meu drac verd

El 23 d’abril és, des de 2019 i segons les Nacions Unides, el dia internacional de la llengua espanyola. Ja feia anys que el dia de Sant Jordi jo treia foc pels queixals, perquè abans de ser oficial per les Nacions Unides, ja se celebrava, però l’ajuntament de Toronto l’ha fet oficial també a la ciutat. Moltes vegades havia protestat que aquí ningú, tret de 4 gats catalans i els meus estudiants de cultura catalana, sabia què se celebra a Catalunya el Dia de Sant Jordi. Cada any comprava un llibre aquest dia, feia la meva xerradeta explicativa a la llibreria on anava (no en sabien res, de Sant Jordi) i, d’alguna manera, ho celebrava, però em posava de mal humor tota la propaganda a les universitats, i en el món hispànic de la ciutat, sobre el dia internacional de la llengua espanyola. Aquí, el nostre Sant Jordi ja no era el desconegut de sempre sinó que havia estat eliminat abans de néixer. I vet aquí que ara, gràcies a la informació donada per Espanya, l’ajuntament de Toronto es creu que aquest dia de l’espanyol és un dia molt important que fa segles que existeix, i el fot oficial. Estic botant, de debò. Tants anys fent a Toronto tot el que he pogut per Catalunya i… Grrr!

Molt frustrada. Sobretot quan encara no he aconseguit mai de mai vendre un sol llibre meu per Sant Jordi, tot i haver-ho demanat a la xarxa gairebé de genolls (i odio, odio, odio demanar coses), malgrat no vendre ni un maleït llibre cap dia de l’any des de temps immemorial. Castigada per no ser a Catalunya, per tenir massa feina sempre i mala salut i no poder escriure un llibre, o més, cada any (ara, per primera vegada a la història, es veu que la literatura caduca; si no acaba de sortir el llibre ja no és bo).

Escric en català. Ho torno a dir: escric en català. No pot ser que no s’ajudi als autors que escriuen en català, gens als qui vivim a l’estranger. No tinc manera de ser a Catalunya. Els meus llibres no es venen, malgrat tots tenir bones ressenyes. Podria alguna bona ànima comprar-ne un aquest Sant Jordi? Sé que la majoria de lectors d’aquest blog ja els teniu i els heu llegit, però potser algú nou o algun lector que no comenta i no sé qui és, o potser per regalar a algú altre? Són llibres juvenils però han agradat a lectors de totes les edats. No els trobareu a cap llibreria, perquè a les llibreries no tenen llibres que es van publicar fa anys, però es poden comprar fàcilment online a les editorials, i és important que sigui a les editorials (és la manera més senzilla i ràpida d’aconseguir-los, si més no els meus). Per si passa per aquí una bona ànima, us els enllaço a sota (falta una noveŀla perquè l’editorial que la publicava va tancar).

Més enllà del somni.

Perduts a l’altre món (continuació de Més enllà del somni).

Històries d’hivern.

I a sota teniu la meva molt personal història de Sant Jordi i el drac, la qual, com sabeu els que heu llegit Més enllà del somni, és a la primera part d’aquesta noveŀla. Ja us la vaig copiar un altre Sant Jordi fa uns 3 o 4 anys, per tant la poso per a qui no l’hagi llegit abans.

Aquest episodi a Més enllà del somni agafa més de 30 pàgines, per tant us el resumiré, sense fer gaire spoilers, i us en copiaré alguns fragments (color blau).

Un dels personatges principals de la saga de la Interferència es diu Tam, té 11 anys (a la primera noveŀla) i és fill d’immigrants que van anar-se’n de l’empobrit país de Pot al país dictatorial de Rocdur, on han acabat esdevenint no gaire més que esclaus. Una de les característiques més notories d’en Tam és el seu gran talent per contar històries, i moltes vegades n’explica al Cap de l’exèrcit de Rocdur (les raons d’això les podeu llegir a la noveŀla).

L’episodi comença amb en Tam que explica un història molt antiga de Pot (d’on ve la seva família). És a la casa del Cap de l’exèrcit rocdurià, i amb el Cap hi ha també la seva filla Tariana. En Tam conta els orígens dels potians a les selves de Pot, com han d’anar al desert per fugir d’un drac verd (o ‘animalot’, per capricis del Cap) que se’ls menjava, com s’instaŀlen en unes muntanyetes amb coves on hi ha una font, com cacen serps grogues molt grosses per menjar, i com de tant en tant van fins a la selva a proveirse de peixos i més aigua. En aquestes incursions, de vegades el drac verd es menja algú.

Un dia el drac es menja el pare de la Nana, una noia molt llesta que dibuixa la història de Pot a la paret d’una cova, i a més canta molt bé. I ens explica en Tam:

—La Nana estava molt trista amb la mort del seu pare, i aquella nit va caminar pel desert cap a la selva i va asseure’s a terra prop d’on començaven els arbres. Allí, la Nana va alçar els ulls al cel i es va posar a cantar una cançó molt trista —en Tam beu un glop d’aigua—. Jo no sé cantar com la Nana però la cançó feia així:

T’he esperat, pare, dalt les muntanyes mirant molt lluny
on el verd esclata i l’aigua fa pampallugues de llum.
T’he esperat sota la forta calor que baixa del sol
fins que les primeres ombres m’han parlat d’un incert retorn.
I ara és de nit, i ploro al desert la tristor per la teva partença.

—Després de cantar la cançó, la Nana va caminar fins gairebé la selva i va dir: “Adéu pare”. I ja se n’anava cap a les muntanyes quan una veu poderosa va dir: “Qui ets, dona jove?”. La Nana va sentir un calfred a l’esquena però es va girar cap a la selva on es veia una forma molt grossa amb tot de dents que resplandien en la foscor. “Em dic Nana”, digué ella amb claredat, mentre aguantava el tremolor que l’envaïa. “Cantes molt bé, Nana. Per què no cantes per a mi?”, va dir l’animalot, ja que era l’animalot qui li parlava. La Nana va sentir un gran odi cap a aquell monstre que s’havia menjat el seu pare i ara li demanava que li cantés, de manera que sense dir res més la Nana va tornar cap a les muntanyes, i mentre caminava allunyant-se de la selva sentia la veu forta de l’animalot que deia: “Torna, Nana, canta per a mi. No et menjaré, només vull que em cantis”.

—Quines penques aquest animalot —fa el Cap—. A més a més de menjar-se-li el pare, volia que li cantés. No ho va fer pas mai, oi?

—Bé, ara us explicaré el que va passar —diu en Tam, i el Cap torna a aclucar els ulls. . .

—. . . La Nana no cantava ni tampoc no dibuixava. La seva mare i la seva germaneta, que també sentien una gran pena, s’entristien més encara en veure la Nana tan apagada. L’únic que feia la Nana ara era anar-se’n per les muntanyes a donar cops amb pedres, així tot el dia, una contra l’altra, pam, pam, pam.

La història continua amb la Nana polint la pedra, mentre diu: “L’haig de fer més punxeguda”. A la fi la Nana comunica a tothom que se’n va a la selva a cantar-li al drac verd, així no tornarà a menjar-se ningú.

—. . . I aquella mateixa nit, sota un cel ple d’estels, la Nana va caminar pel desert cap a la selva, acompanyada de tots els potians. . . . En arribar als arbres, va alçar la veu: ‘Sóc la Nana i vinc a cantar-te!’ Es va sentir un cop violent a l’aigua i la forma enorme de l’animalot aparegué entre els arbres. ‘Vine aquí, Nana’, digué una veu forta que venia d’una boca plena de dents, i la Nana s’endinsà en la foscor de la selva i no se la va veure més.”

—No se la va menjar, oi? —vol saber la Tariana.

—Bé, els potians van romandre allí, a frec de la selva, una bona estona, escoltant la bonica veu de la Nana, i després van tornar a les muntanyes. . . . Van passar els dies i la Nana seguia a la selva amb l’animalot. Tot just trencava l’alba l’animalot es despertava a la llacuna donant cops de cua i cantussejant i, tot seguit, es capbussava. La Nana, que s’havia despertat amb l’enrenou i l’esquitxotejada d’aigua, s’agenollava a la vora mirant dins l’aigua d’on emergia allà mateix on era ella el gros cap de l’animalot amb un somriure sinistre tot ple de dents. “Canta, Nana”, li deia, i ella li responia: “Primer he de menjar o no tindré veu per cantar”, i es posava a menjar fruitetes mentre l’animalot s’impacientava i donava més cops de cua a l’aigua deixant la Nana tota xopa. Quan havia menjat prou, la Nana s’asseia i començava a cantar, i l’animalot es quedava quiet dins l’aigua, escoltant sense moure’s; només se li veia la banya verda dalt del cap, els forats del nas i els ulls negres. Després de molta estona cantant la Nana deia: “He de dormir perquè si no dormo no tindré veu per cantar”, i s’arraulia a dormir. Si l’animalot donava cops de cua a l’aigua la Nana s’enfadava i li cridava: “Estigues quiet, que no em deixes dormir i no tindré veu!”, i l’animalot deixava de donar cops de cua i se n’anava per les llacunes a caçar durant una estona. A vegades l’animalot sortia de l’aigua mentre la Nana dormia i es quedava al seu costat mirant-se-la o jeia també per dormir. Quan es feia fosc la Nana tornava a menjar, a cantar i ja molt entrada la nit tornava a dormir.

—I amb tot això els potians anaven a la selva? —pregunta la Tariana.

—Sí, —contesta en Tam—. Anaven a la selva molt sovint ara, ja que l’animalot no va tornar-se a menjar cap més potià, però no veien mai la Nana perquè, quan els potians s’endinsaven a la selva, l’animalot feia pujar la noia al seu llom i se l’enduia selva endins per les llacunes. I així anava tot fins que va arribar el que els potians anomenem La Diada de la Sang.

—La Diada de la Sang? —fa la Tariana—. Recordo que quan era petita hi havia un dia a l’any en que tots els potians abans d’anar a la feina picaveu de mans i us posaveu garlandes verdes, i la mare deia que celebraveu La Diada de la Sang que era una celebració potiana molt antiga.

—Sí —afegeix el Cap—, i feieu un aldarull insuportable, per això el Castell ho devia prohibir.

—No era un aldarull, pare, recordo que era una celebració molt interessant.

—Si el Castell ho va prohibir és perquè no era res de bo —diu el Cap mig enfadat, incorporant-se a la butaca—. Però vinga, Tam, explica què més va passar.

—Doncs un dia, de bon matí, quan l’animalot va començar amb els seus cops de cua i la cantarella, es va adonar que la Nana ja no dormia i que tampoc no s’estava agenollada a la vora de la llacuna esperant-lo per dir-li que havia de menjar o no tindria veu. La Nana s’estava més enllà de la vora, dreta, les mans als malucs, mirant cap a on era ell. L’animalot va solcar l’aigua fins prop d’on era la noia i li va dir: “Què et passa, Nana bonica? No vols menjar?”. “No tinc gana” va dir ella. “Vols cantar?”. “No, no vull cantar, no vull cantar-te mai més”. L’animalot va donar un cop de cua a l’aigua tot enfadat i va cridar amb una veu forta com un tro: “Has de cantar!”. “Doncs no et cantaré perquè no m’agrades gens”. I ara sí que l’animalot es va enfadar de debò i vinga a donar cops de cua a l’aigua esquitxant-ho tot i fent fugir tots els ocells i els micos, espaordits de l’escandol que feia. I després de molts cops de cua va calmar-se una mica i li va preguntar a la Nana: “I per què no t’agrado?” “Perquè ets dolent. T’has menjat molta gent. No tens cor”. “Sí que en tinc!”, va cridar l’animalot. “No m’ho crec”, va dir ella. “Et dic que sí que en tinc!” I la Nana li va dir: “A veure, vull escoltar-lo”. I l’animalot va sortir de l’aigua i va caminar fins on era la noia.

En Tam s’adona que hi ha molta tensió a l’habitació, fins i tot el Cap té els ulls cansats ben oberts mentre mira en Tam amb expectació. El nen prossegueix.

—La Nana va posar l’orella al costat de la pell gruixuda de l’animalot i va dir: “Veus com no en tens, no sento res”. “Perquè és a sota” digué l’animalot, “t’has de posar a sota”. Però l’animalot, tan gros com era, tenia unes potes ben curtes, de manera que la Nana li va dir: “No em vull posar a sota perquè m’aixafaràs”. Així que l’animalot s’estirà a terra de panxa enlaire, on tenia una pell molt més fina. La Nana s’enfilà sobre la panxa i anà posant l’orella i escoltà fins a trobar el lloc exacte on bategava el cor de l’animalot. I mentre li anava dient “sí que en tens, sí que en tens”, la Nana es treia a poc a poc la pedra llarga i punxeguda que portava amagada sota les corretges de la cuixa. Però quan tenia el braç alçat amb la pedra, l’animalot va aixecar el cap i ho va veure. Els ulls de l’animalot i els ulls de la Nana van restar un instant en una sola mirada, fins que amb una rapidesa sorprenent la Nana va clavar-li la pedra al cor. L’animalot no va tenir temps ni de fer “ui”, i quedà mort.

A l’habitació tots s’han quedat muts. Només se senten els espetecs que fa la llenya a la llar de foc. A la fi, el Cap trenca el silenci aplaudint tot content.

—Vaja, vaja —diu—. Quina noia aquesta Nana. Si tots els potians fossiu així us podríem donar feina a l’exèrcit.

En Tam no diu res de que potser als potians no els agradaria treballar a l’exèrcit i es disposa a acabar la història.

La part que ve després, fins a acabar amb aquest episodi, és majorment sobre la sang del drac, que té el poder de fer sortir una cosa (no és una rosa, no), però haureu de llegir la noveŀla per saber de què és tracta.

Publicat dins de Català, Històries d’hivern, Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català, Més enllà del somni, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , , , | 17 comentaris

Abril és el mes més cruel

Sí, cada any es compleix allò del poema de T. S. Eliot “April is the cruelest month” perquè és el mes que s’acaben les classes de tardor i hivern, tothom (estudiants i professors) estem sense dormir i estressats, comencen els exàmens finals i, quan s’ha fet tot i s’han entregat les notes a l’administració, els que fem el curs d’estiu, hem de preparar les assignatures per començar al maig, mes al qual arribem amb la llengua fora. Aquest estiu en particular em preocupa molt. He de tornar a les classes presencials i dos dies a la setmana hauré d’estar en una mateixa aula durant 8 hores (amb grups diferents d’estudiants, molts estrangers); una aula que ni té finestres i, a més, l’obligatorietat de dur màscara s’acaba a finals d’aquest mes. I ja sabeu com tinc de delicats els pulmons. Segons els metges he d’evitar fins i tot un simple refredat. Molt preocupada.

Atès l’allau de feina que tinc, he agafat una entrada d’aquest blog, de fa un any, i l’he publicat al meu blog de VilaWeb on fa mesos que no hi publico. Si ja ho vàreu llegir en el seu moment, no cal que hi torneu (he afegit noves fotos, però), altrament, us el recomano (d’acord a com va ser rebut pels lectors).

És aquest enllaç: DES DEL CANADÀ.

Publicat dins de Canadà | 19 comentaris

Els ulls dels animals

Tots els animals tenim ulls gràcies a les meduses. Aquest és l’origen dels nostres ulls i dels ulls dels altres animals –girafes, àguiles, mosquits… – per tant, no menyspreeu aquests animals gelatinosos. A més, les meduses ja fa més de 500 milions d’anys que són aquí, la qual cosa les converteix en el grup animal amb múltiples organs més antic del planeta. Però tornem als ulls.

D’acord al professor Hiroshi Suga, de la Universitat d’Hiroshima i qui durant anys ha estudiat els ulls de l’hidromedusa, tots els ulls dels animals comparteixen un mateix origen, amb màster gens que van evolucionar d’un anvantpassat comú: la medusa.

Fer un ull és complicat i, per tant, es necessita un conjunt de gens que actuin coordinats. Per al desenvolupament dels ulls dels animals hi ha un màster gen que regula tots els altres. Va ser descobert l’any 1994 per Walter Gehring i s’anomena Pax-6. És tan important, aquest gen, que el trobem a tots els animals. Per entendren’s, podríem agafar el Pax-6 d’un esquirol, posar-lo en una mosca i aquest insecte desenvoluparia ulls, ulls de mosca del gen Pax-6 d’un esquirol!

I ara que he parlat de l’origen, anem als diferents tipus d’ulls.

Podríem començar per distingir entre ulls compostos i ulls simples. Els compostos, com segur que ja sabeu, els tenen certs antròpods: gairebé tots els insectes i la majoria dels crustacis, com ara els crancs. Són compostos perquè cada ull té moltes unitats (ommatidis), com si tinguessin molts ulls a cada ull. La libèŀlula té 24.000 ommatidis i dedica un 80% del seu cervell a la vista. Mentre que en els ulls simples, doncs, un ull és un ull, com nosaltres, els ratolins o els taurons; com si tinguessim una càmera. Però també tenen ulls simples les aranyes, per bé que en tenen uns quants i cada un d’ells fa una funció diferent.

Un cas força curiós, pel que fa a ulls, són els mussols i d’altres ocells rapinyaires nocturns. Aquestes aus, d’ulls molt grossos i lluminosos que veuen súper bé a la nit, no poden moure els ulls dins les òrbites, per això sempre s’hi fixen molt, que deia algú, perquè no tenen globus ocular sinó uns tubs ben agafats i immòbils. Per compensar poden girar el cap uns 270°. I encara trobo més curiós que hi ha un altre animal amb els ulls com els mussols, grossos, lluminosos i fixes, amb el cap que també gira molt, però no és un ocell sinó un mamífer. Es tracta dels tàrsids, uns primats prosimis (com els lèmurs), que viuen al Sud-est d’Àsia.

També em criden l’atenció els ulls dels rosegadors que semblen tots d’un sol color ja que no es veu l’escleròtica (la part blanca de l’ull). Ara, per ulls rarots el camaleó. Aquest reptil té dels ulls més grossos de tots els animals, però les parpelles estan enganxades i només deixen obert un foradet petit per la pupiŀla; a més, pot moure els ulls independentment l’un de l’altre i cadascun pot girar 360°. I, tot i això, no superen els ulls de l’estomatòpoda, un crustaci, tipus llagosta, amb uns ulls  que, tal com fan el camaleons, poden moure’s independents l’un de l’altre. Segons els experts, tenen els ulls més increïbles de tots els animals i amb un sistema visual com mai s’havia vist de tant complex.

I voldria acabar parlant de les les diferències entre les pupiŀles. Perquè n’hi ha de rodones, de verticals, d’horitzontals i de força estranyes, atès si són predadors i com cacen o són preses, si viuen en grup o són solitaris; atès també si són diurns o nocturns, si viuen a l’aigua o fora de l’aigua, si són petits o grans i com es desplacen.

Hi ha molts predadors que la tenen eŀlíptica i generalment com una ratlleta vertical, per exemple els gats. També moltes serps i els cocodrils, però no els lleons o els tigres. I els tenen com els gats les guineus o diverses granotes, però no els llops. Les pupiŀles verticals solen assenyalar animals predadors nocturns, o que són nocturns i diurns. Aleshores per què no els hi tenen els llops o els lleons? Perquè es tracta de predadors que, si fa no fa, s’arrosseguen, si més no per caçar, cacen en solitari i depenen d’acostar-se a la presa molt a poc a poc, estar a l’aguait sense ser vistos i matar d’un sol cop, sigui amb un salt (gat) o una embranzida (cocodril), per exemple. Mentre que els lleons o els llops cacen en grup i solen correr una bona distància abans de caure sobre la presa –no cal dir en el cas dels guepards. Pel que fa al tigre, es basa força en la mida (com també passa amb els lleons, per exemple, a més de les altres característiques), és alt i pot veure per sobre l’herba, i no s’arrossega com una serp.

Les pupiŀles horitzontals les tenen els animals que no són predadors; herbibors que solen ser la presa, com cabres i ovelles o antilops, per exemple. Les pupiŀles com rectangles horitzontals, a més de tenir els ulls situats molt laterals, els permeten veure si s’acosta un predador encara que es trobin amb el cap avall mentre mengen herba o beuen d’un riu.

Hi ha també les pupiŀles dels geckos que són verticals i irregulars, o les que tenen forma de lluna o de W i que es troben en animals aquàtics com els peixos gat o les sèpies.

Això es fa molt llarg i les meves cervicals protesten d’allò més. Però abans d’acabar: I què passa amb les meduses, l’origen dels ulls de tots els animals? Doncs, malgrat que no tenen cervell, tenen sis ulls.

Publicat dins de Natura | Etiquetat com a , | 13 comentaris

Una gran artista renaixentista

Aquest retrat de Felip II de Castella de segur que l’heu vist abans, però sabeu qui va ser l’artista que el va pintar? Potser sí, però per si alguns no ho sabeu es tracta de la pintora renaixentista Sofonisba Anguissola (1532-1625), prolífica i activa com a artista durant 70 anys dels 93 que va viure. Tanmateix, que fos l’autora d’aquesta pintura de Felip II (i d’altres) no es va saber fins fa pocs anys, perquè s’havia atribuït al pintor Sánchez Coello. Al Museu del Prado ara ho diu correctament.

Sofonisba Anguissola va néixer a Cremona, a la Llombardia, quan la ciutat era part del milanesat que va acabar incorporat a la monarquia hispànica. Tot i l’època, el seu pare va voler que ella i les altres cinc filles, i també el fill, tinguessin una bona educació. Va ser una sort per Sofonisba que el seu pare enviés totes les seves filles a estudiar amb Bernardino Campi, un respectat autor de retrats. Més tard, el mestre va ser Bernardino Gatti. I és important notar que gràcies a que aquestes noies estudiessin art a Cremona es va establir un precedent perquè d’altres dones fossin acceptades per estudiar art. La imatge de sota és una pintura de Sofonisba Anguissola on es veu el mestre Bernardino Campi pintant-la a ella. Em fa molta gràcia veure una metapintura que, sí, era un tipus d’art que s’havia emprat durant el Renaixement, però em sembla que ella va més enllà que la majoria i, en qualsevol cas, només tenia 18 anys quan ho va pintar.

Bernardino Campi pintant a Sofonisba Anguissola

El que no podia aprendre Sofonisba Anguissola era anatomia, ja que no estava permés que una dona n’aprengués. Per tant es va dedicar primordialment als retrats. A sota en teniu un, on apareixen tres de les seves germanes, que a mi m’agrada molt perquè té una gran expressivitat. El va pintar als 23 anys.

El joc d’escacs

D’un any més tard és aquest auto retrat.

Autoretrat

Quan tenia 22 anys va viatjar a Roma on va conèixer Michelangelo que es va oferir a ajudar-la amb el seu art. Per començar, li va demanar que dibuixés un nen plorant. Sofonisba li va enviar el dibuix que teniu a sota, on hi ha una nen petit que plora perquè l’ha mossegat un cranc. Michelangelo va quedar impressionat pel seu talent i va decidir instruir-la de manera informal –a distància, amb cartes que el pare de Sofonisba supervisava–. Aquesta instrucció del gran mestre va durar fins que Sofonisba se’n va anar a la cort de Madrid.

Asdrubale mossegat per un cranc

Com deia més amunt, el milanesat, on hi havia la ciutat de Cremona, va passar a mans de la monarquía hispànica, l’any 1559, quan Sofonisba en tenia 27 i el seu talent havia cridat l’atenció del governador de Milán que la va recomanar com a dama de companyia de la nova reina Isabel, la francesa Isabelle de Valois que s’acabava de casar amb Felip II. Però per bé que en teoria era una dama de companyia, va esdevenir l’artista que retratava la familia reial. I malgrat que la cort a Madrid era molt austera i que Sofonisba era una inferior, molts dels anys que passà a la cort va ser molt amiga de la reina Isabel qui, quan va arribar a Madrid, només tenia 14 anys. Malauradament la reina va morir als 23 anys.

Tot i que feia molts retrats de la familia reial, no signava les seves pintures i ningú li donava cap crèdit més que a nivell personal. A més, el palau tenia un altre artista que feia retrats al mateix temps: Sánchez Coello. Per tant, diverses pintures que els experts asseguren ara ser de Sofonisba Anguissola, durant segles s’havien atribuït a Sánchez Coello. I algunes encara se les està discutint, com ara la de sota que s’ha pogut demostrar que era de Sofonisba, però hi ha qui insisteix, no amb Coello, sinó en aquest cas que es tracta d’El Greco.

La dama d’ermini

Perquè Sofonisba era molt prolífica i durant la seva llarga vida va crear nombroses pintures, moltes de les quals se les van adjudicar a Coello, El Greco, Zurbarán, Tiziano i fins i tot a Leonardo da Vinci. Pel que fa a La dama d’ermini, Cezanne, pensant que era d’El Greco, va dir que amb La dama d’ermini era obvi que El Greco havia estat el creador de l’art modern.

Sofonisba Anguissola es va casar ja amb 40 anys. Es va instaŀlar amb el seu home a Sicilia, però poc després van atacar els pirates i el van matar. No se sap gaire de Sofonisba a l’illa de Sicilia, tret que continuava pintant, i no va ser fins l’any 2008 quan es va descobrir que l’autoria de la pintura de la Mare de Déu a l’esglèsia de Santa Maria Annunziata, a Paterno, és de Sofonisba Anguissola –fins llavors s’atribuïa erroneament a un altre pintor.

Es va tornar a casar, a 50 anys, amb un home a qui doblava l’edat. Va tornar al nord, a Cremona, amb la seva nova parella i una boníssima pensió de la cort de Madrid, a més de la fortuna que tenia el seu marit. I es va dedicar a pintar durant 35 anys en un magnífic estudi construït a casa seva. Hi van viure fins que es van traslladar a Sicilia els últims anys de vida de Sofonisba.

La seva obra va inspirar artistes com Anton Van Dyck o Caravaggio.

Publicat dins de Arts | Etiquetat com a , , | 32 comentaris

2.500.000.000 milions de tones de carboni

A l’atmosfera hi ha 2.500.000.000 milions de tones de carboni que hem produït nosaltres, els humans. Són allí dalt. Perquè som així de ximples. Oh, hem avançat un munt des que érem poc més que uns simis, però en el fons és allò que deia la Mafalda:

I em sembla que ara mateix és ben palès amb la guerra a Ucraïna, perquè sempre hi ha algun prepotent, o uns quants, bàsicament uns bullies, uns abusons, que creen caos i molt patiment. Però no són els únics que causen tragèdies terribles, perquè qui ha extingit espècies senceres, moltes, qui ha causat patiments indescriptibles a la natura i qui ens ha dut al caire de ser també una especie extinta han estat els humans tots plegats. Per bé que he de deixar-hi fora la gent de diverses tribus, de l’Amazones per exemple, que no en té cap culpa. Però la resta som així de ximples. I egoistes. I també babaus.

Deixant de banda els que no creuen en el canvi climàtic, d’altra gent, massa, es pensa que tot s’arregla a base de reciclar l’ampolla de plàstic o accions similars, que estan molt bé (jo també ho faig) però encara que ho fes tothom res canviaria pel que fa al canvi climàtic. Ni que tothom fes servir cotxes elèctrics ho aturaria. Ja hem fet tard per tal que aquestes coses tinguin gaire efecte. La qual cosa no vol dir que no s’hagin de fer, perquè si no fem res (reciclar, anar deixant enrere la gasolina, etc.) empitjorem la situació, però si ho fem la situació no s’arregla. Fa unes dècades hauriem pogut solucionar-ho, però ara s’hauran de prendre mesures molt i molt dràstiques per només evitar una catàstrofe, mesures que de moment tampoc no es prenen i mentrestant el rellotge s’acosta a la mitjanit.

Recordo que el meu pare ja parlava del canvi climàtic als anys 70, i el preocupava el medi ambient de molt abans i tot, a la meva mare també. Jo, des de joveneta, evitava els plàstics tant com podia, i de ben petita, a l’escola, intentava conscienciar del mal que s’estava fent al medi ambient. En fi, que ara sembla que ho han descobert fa dos dies, pels cabells de la Nana! Ara tothom a córrer, oi? No, tampoc, només parlen molt, els polítics. Com va dir la reina d’Anglaterra referint-se als polítics i el canvi climàtic, uns dies abans de la cimera de Glasgow mentre parlava a unes conegudes, sense saber que se la gravava: “Només fan que parlar i parlar però mai no foten res”. Ha, ha, ha!

Bé, doncs fins i tot si s’arreglés tot aquí a la terra, encara tindríem a l’atmosfera 2,500,000,000 milions de tones de carboni (el que pesa aquest gas) per anar escalfant. Per tant, si acabessim amb l’ús del petroli i etcètera, etcètera, i produíssim només menjar i quatre coses bàsiques –tornar a l’época neolítica si fa no fa– encara tindríem tot aquest carboni a l’atmosfera i, per tant, el canvi climàtic no s’aturaria. Divertit, eh? Segons sembla és possible treure el carboni de l’atmosfera i emmagatzemar-lo, però és costós i dubto que se’n preocupin quan aquí a la terra poc se soluciona. Però, ei, que no tanquin les discoteques perquè no sé quins joves (no els que jo conec) poden quedar traumatitzats. I, ei, res de màscares per evitar la covid, i ara!, perquè sembla que també traumatitza o no sé què. Per bé que no tardarem gaire a haver de dur màscares tot el dia perquè no podrem respirar amb la contaminació i la sorra del Sàhara i tot plegat. Perquè som així de ximples.

Per acabar, per a qui no l’ha vist abans, un conte meu amb imatges en un vídeo que va fer l’amic Quico Romeu. No arriba a 3 minuts i mig i em sembla que va bé amb el tema d’avui.

Publicat dins de Medi ambient | Etiquetat com a , | 25 comentaris

Qui sóc

He millorat força del braç i de les cervicals, però no estic bé del tot. Continuo, de moment, amb entrades més curtes. Com sabeu tinc un munt de feina a la universitat (molt a teclejar amb les classes online) i evito escriure gaire altres coses. No us penseu pas que m’oblidaré de respondre els vostres comentaris.

Aquesta setmana només he afegit algunes coses a la pàgina Qui sóc (una de les pestanyetes més amunt) i he canviat la fotografia per una de recent. Ja em direu què us sembla la pàgina.

Cuideu-vos. Una abraçada.

Publicat dins de Llibres juvenils en català, Retalls de biografia | Etiquetat com a , | 25 comentaris

Tres dones

Millor el braç, però les cervicals pitjor i em fan molt mal quan teclejo. Una altra vegada, doncs, escriuré poc perquè ho he de reservar per la preparació de les classes. A més a més, tinc el cap molt ple de preocupacions: les que ja tenia més el que passa a Ucraïna. I les idees se m’embullen totes.

Començaré amb el nou premi de literatura de noveŀla negra, el Premi Margarida Aritzeta que, com podeu veure, du el nom de la magnífica escriptora catalana a qui molts de vosaltres coneixeu i qui moltes vegades escriu comentaris en aquest blog. El premi ha estat creat per l’Ajuntament de Creixell i l’editorial Alrevés com a reconeixement a la trajectòria literària de Margarida Aritzeta. Ha estat una gran idea.

Fa temps que al twitter ens seguim amb una catalana que té molts anys: el divendres en va fer 115. Es tracta de Maria Branyas, una de les tres persones amb més anys d’Europa, però que té una ment d’allò més lúcida. M’encanta el que té posat al twitter sota el seu nom: “Sóc vella, molt vella, però no idiota”. No passa gaire temps escrivint al twitter però quan ho fa és sempre interessant el que diu, i a mi m’agrada molt quan explica cosetes de la seva vida. Des que jo era petita m’ha agradat sentir què explica la gent vella de quan eren joves, adolescents o petits; tan moguda i entremaliada com era i, tanmateix, podia quedar-me ben quieta escoltant un retallet de vida que m’explicava alguna persona vella. Recordeu aquella famosa cita de l’escriptor d’Uruguay Eduardo Galeano: “Los científicos dicen que estamos hechos de átomos, pero a mí un pajarito me contó que estamos hechos de historias”, doncs jo també ho penso, i una persona com la Maria Branyas és un tresor d’històries.

Per acabar, he de dir alguna cosa sobre la famosa artista ucraïnesa Maria Prymachenko (1908-1997), admirada per Picasso. De fet, només vull mostrar algunes de les seves pintures ja que moltes han desaparegut per sempre, dotzenes de les seves pintures són cendra des que fa uns dies va caure una bomba al museu on eren i tot es va cremar.

[Dec resposta a una pila de comentaris de la setmana passada. Tot arribarà]

Publicat dins de Arts, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 29 comentaris

La mare, els bàrbars i mems en català

Provaré de ser breu (provaré) perquè tinc les cervicals, la mà i el braç dret amb molt de dolor. Es de teclejar i fer anar el ratolí moltes hores al dia. Necessiten un llarg repós, però la feina no m’ho permet.

Abans de res vull dir que avui (dissabte, quan escric aquesta entrada) fa tres anys que va morir la meva mare. Fa tres anys va morir una catalana independentista, inteŀligent, decidida i d’allò més bona persona. Una dona molt capaç però que després de la guerra, amb la seva mare morta a consequència de la guerra, li va tocar viure amb el franquisme. Per tant, mai va poder acomplir cap dels somnis que tenia, com ser crítica literària, arquitecta o biòlega. Llegia molt, li encantava mirar edificis i es podia passar hores observant uns cavalls, unes granotes, uns insectes. Però la guerra (ella maleïa sempre les guerres) i el feixisme (la feia treure foc pels queixals) la van deixar només amb els somnis. Adéu un any més, marona; t’enyoro moltíssim.

I ara un resum de què més ha passat amb els bàrbars del Canadà.
(Article anterior: Fora les forces d’ocupació)

Com sabeu, la setmana passada va entrar en funcionament l’estatut de l’Emergencies Act, que va ser aprovat formalment aquest dilluns per una majoria del Parlament. S’havia arribat a l’acord de que l’Emergencies Act no podia anar més enllà d’un mes, per una qüestió de drets civils ja que la policia adquireix poders extraordinaris, però de fet ja s’ha acabat. Només va caldre tenir aquestes mesures uns dies; suficient per recuperar els passos fronterers amb Estats Units, que Ottawa fes fora el bàrbars i els seus camions, que s’arrestessin els líders i els que es negaven a anar-se’n, que es congelessin els comptes d’aquesta gent als bancs i s’aturés l’entrada de diners dels Estats Units que anaven al comboi. Durant aquests dies també hi ha hagut les mesures cautelars (em sembla que es diu així en català).

El casos de la Tamara Lich i en Pat King van ser de peŀlícula, còmica. Ja, ella, quan l’havien arrestat, va cridar que visca el gas i la gasolina, perquè aquesta gent són una mica com els bàrbars de Mad Max, obsessionats amb tenir molta gasolina; i això duia escrit també al seu jersei el primer dia de les cautelars: I love Canadian oil and gas. El seu marit va anar a Ottawa en un vol d’una companyia d’avions privats –5,000 dòlars per anar d’Alberta a Ottawa. No quedava gaire bé quan la seva dona havia dit que eren pobres, per tant el marit va explicar que li havia pagat el viatje algú anomenat Joseph i que no en sap res més. Són un cas. La Tamara va demanar llibertat provisional fins al judici, que li van denegar perquè hi ha un gran risc de fuga. El seu marit, probablement no satisfet amb haver esmentat aquell tal Joseph que li havia pagat l’avió privat sense ni dir-li el cognom, ara l’havia de fer més grossa. Quan va testificar li va dir al judge que no entenia per què era allí, que es pensava que tenia dret a la protesta (el malson infligit als habitants d’Ottawa) d’acord al First Amendment. “Quin First Amendment?” li va preguntar el judge. Ha, ha, ha! El molt ase es pensava que tenim els amendments de la Constitució d’Estats Units. Quan nosaltres tenim el Canada’s Charter of Rights and Freedoms!

Pel que fa a Pat King, tampoc va aconseguir la llibertat provisional, ni aŀlegant que no s’ha volgut vaccinar i a la presó es pot infectar de covid, ha, ha, ha! Només veure els videos que ell havia penjat tranquiŀlament a la xarxa durant tota l’ocupació de la capital és per tancar-lo per vida. Els van passar durant les cautelars. N’hi ha molts de súper racistes, i un on deia que ja duien deu dies sense deixar dormir ningú a Ottawa, “deu dies fa que no els deixem dormir!”, i es trencava de riure. Això era quan només havien passat deu dies, perquè l’infern que van crear va durar tres setmanes.

La neteja d’Ottawa va ser tremenda. No sé com s’ho van fer per deixar-la impecable. Quan els habitants van començar a sortir dels seus apartaments i de les cases, mentre s’obrien les botigues, es notava una sensació d’alleujament tremenda entre la gent. Moltes persones a qui entrevistaven deien que estaven molt contentes de tornar a tenir la seva ciutat súper avorrida de sempre (Ottawa té fama d’avorrida). També s’ha vist com proven d’ajudar els petits negocis que van haver de tancar. Fins i tot un munt de gent de Montreal i d’altres llocs han anat a Ottawa per fer despeses en aquestes botigues. També han fet donacions molt considerables als dos refugis per a gent sense sostre que van passar-ho molt malament amb les amenaces dels bàrbars continuament. 

Però tothom sap que tard o d’hora les hordes bàrbares pensen tornar. A Ottawa i a d’altres ciutats. Avui ja els teniem altre cop Toronto (sense camions) cridant “Freedom” amb una energia digna de la peŀlícula Braveheart. Pobre William Wallace si sabés que el seu crit per la llibertat d’Escòcia ara serveix perquè uns impresentables l’usin perquè no es volen vaccinar o dur màscara.

De la tragèdia a Ucraïna només dir que espero que s’acabi ben aviat sense que el país perdi la seva sobirania. També desitjo que tot plegat se li posi en contra a Putin, començant pels mateixos russos. Tant de bo el facin caure. L’home és inteŀligent, però tan ple de si mateix que potser no s’adona que s’ha ficat de peus a la galleda. Sigui com sigui, el que passa a Ucraïna és terrible, com ho són totes les guerres. A sota teniu una cita d’Einstein que probablement ja heu vist abans. L’he traduïda al català (no crec que hi sigui perquè tothom la posa en anglès o castellà). I amb això vull dir que hauríem de traduir al català aquesta mena de mems que corren per la xarxa, o inventar-ne de nous. I ho deixo aquí que em fa molt mal el braç.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 14 comentaris

Fora les hordes d’ocupació!

Continua la crònica (aquí la de fa set dies).

Al Canadà, aquesta setmana va començar moguda perquè fins i tot va entrar en efecte, per primera vegada des de la seva creació l’any 1988, l’Emergencies Measures Act (o simplement Emergencies Act).

Primer, el dilluns 14 de febrer de matí es va acabar el bloqueig a l’Ambassador Bridge, el pont a la frontera entre la província canadenca d’Ontàrio i l’estat de Michigan, després que la província hi enviés un gran nombre de policies. Van arrestar uns quants bàrbars i remolcar una pila de camions. I el divendres, per assegurar-nos que no hi tornaran, el president de la Cort Superior d’Ontàrio va concedir una mesura cautelar que prohibeix blocar l’Ambassador Bridge fins que la cort decideixi rellevar la mesura. Qualsevol que ho incompleixi s’enfrontarà a sancions penals

També el dilluns i també a la frontera, en aquest cas el pas a Coutts entre la província d’Alberta i l’estat de Montana, on hi havia un altre bloqueig dels bàrbars que es va acabar el divendres, la policia va interceptar un camió carregat d’armes de foc, munició i armilles antibales (s’ha de recordar que al Canadà no es poden comprar ni tenir armes; les havien adquirit als Estats Units). Van arrestar 13 canadencs relacionats amb el comboi de camions a Ottawa. Aquests homes van confesar que les armes eren per usar contra la policia.

I, com deia més amunt, el dilluns va entrar en efecte l’Emergencies Act. Es tracta d’un estatut creat pel Parlament l’any 1988, el qual autoritza al govern a prendre mesures extraordinàries, per bé que temporals, per confrontar una situació crítica i urgent que posa en perill la població i l’ordre públic. Va entrar en efecte el dilluns però de moment només per set dies, fins que sigui aprovat formalment, si n’és,  per la Cambra dels Comuns i pel Senat, demà (dilluns 21 de febrer). De moment hi ha un debat permanent al parlament amb tots els diputats, i continuarà avui. No s’han mogut del parlament, mentre a fora la policia, ara amb poders especials i més nombrosa, anava conquerint metre a metre el centre de la ciutat.

No sabem com anirà la votació el dilluns, però la gran majoria dels ciutadans volem que l’Emergencies Act vagi endavant. De moment, atès el debat que hi ha al parlament, sabem que els Liberals i l’NDP (esquerra) hi donen suport, a més ho han declarat els dos líders, Justin Trudeau i Jagmeet Singh. D’altra banda, els conservadors (la majoria neoconservadors; els de tota la vida són minoria) no en volen saber res, la qual cosa no és gens estranya perquè són ben amics d’en Ted Cruz (Texas) i tot d’altres seguidors de Trump. A més, la líder dels conservadors (Candice Bergen; sí, igual que l’actriu) es va trobar diverses vegades amb les hordes bàrbares i fins i tot duia una gorra MAGA (Make America Great Again), frase molt usada per Trump i d’altres americans. La líder d’un partit canadenc fent això i envoltada de bàrbars! Pel que fa als primer ministres de les províncies, de moment Ontario i British Columbia han donat tot el suport a Justin Trudeau.

Gràcies a l’Emergencies Act s’ha pogut parar tota mena de transaccions bancàries dels bàrbars, tots els seus comptes han estat intervinguts i res pot entrar o sortir dels comptes bancaris de 70 bàrbars amb camions. Fins i tot han aconseguit que les criptomonedes, a les que s’havien passat els bàrbars, quedin subjectes a les noves regles mentre duri l’Emergencies Act.

Els últims tres dies han estat molt intensos. Aquest cap de setmana a Toronto ens havien avisat que venien els invasors, però no han vingut. La meitat del centre està envoltat de cotxes de policia; malauradament jo quedo just fora perquè l’avinguda on visc és just el final de l’àrea delimitada. Des de la finestra puc veure els cotxes de policia tancant els carrers que entren a la Universitat de Toronto. Però el bàrbars no han vingut. Estan encara entretinguts a Ottawa, tot i els esforços de la policia per treure’ls. N’han pogut fer fora una pila, però tornen a entrar. De tota manera, en uns dies han remolcat més de 100 camions i d’altres vehicles grans, generalment de gent arrestada (170 persones). Alguns dels bàrbars arrestats surten l’endemà, però a d’altres els esperen càrrecs molt forts i penes severes, sobretot a tres dels líders que tenen ja han arrestats: Chris Barber, Tamara Lich i Pat King.

Pel que fa a d’altra gent del comboi de bàrbars, n’hi ha d’arrestats, n’hi ha que han fugit d’Ottawa i n’hi ha que hi han tornat i ho han celebrat amb un llançament inacabable de coets en un barri residencial, tocant la bocina i amb música i festa i soroll. També amb escopinades i fortes empentes als reporters que cobrien les notícies –feien pena, pobres, rebent insults, escopinades i cops mentre intentaven fer la seva feina, i amb una paciència de sants! A sobre, els bàrbars els hi deien que saben on viuen i que es preparin ells i les famílies. Era horrorós de veure.

El cap de les forces de l’ordre que netegen Ottawa de bàrbars ha dit ben clar que van a poc a poc per no fer mal a civils, però que cap ni una persona que hagi participat a la protesta iŀlegal a la capital aquest últims 23 dies s’escaparà de la justícia. La investigació criminal ja està en marxa. Els buscaran a tots i hauran de respondre de les seves accions. Ja fa dies que intenten trobar dos homes que van calar foc al vestíbul d’un edifici d’apartaments del centre, perquè els veins es queixaven del soroll. A més, van tancar bé la porta d’entrada amb cinta adhesiva per tal que no puguessin sortir de l’edifici ni poguessin rebre ajuda des de fora. Per sort es van adonar de la foguera al vestíbul i tot es va solucionar. Els dos criminals que ho van fer van quedar filmats per la càmera de seguretat, per tant tard o d’hora els trobaran. D’altres bàrbars s’han dedicat a posar cadenats a les portes d’entrada de diversos edificis –quan la gent arriba a casa no hi pot entrar–, tenint en compte que tenen temperatures frígides i tempestes de neu, imagineu-vos quina gràcia.

I parlant del fred que fa, el dissabte un infant dels bàrbars ha estat dut a l’hospital amb congelació a la cara i als dits. Perquè resulta que els bàrbars han dut un munt de nens. I aquests dies que la policia posa ordre, els bàrbars posen els seus nens com escuts. És increïble de veure, ni que fossin de l’ISIS. Tots els nens en primera fila quan avancen compactes els policies. Hi havia una bèstia que ha posat el cotxet amb un nen molt petit al davant de tot. I la policia els avisa constantment que s’enduguin els nens d’allí, però res. El cap de policia ha informat que tenen gent dels serveis socials i diversos psicòlegs a punt, perquè es possible que en alguns casos hagin de separar nens dels seus pares per maltractament. Tenir les criatures nit i dia a l’exterior amb aquest fred i posar-les en perill com escuts no és acceptable. Una dona boja cridava que perquè els nens hagin de viure sense llibertat (dur màscara i vacunar-se quan hi ha una pandèmia) més val que es morin.

He de dir que la policia ha estat molt pacient. Dies i dies avisant cada unes hores que s’ha fet efectiva l’Emergencies Act i ja no hi ha excuses, han d’anar-se’n d’Ottawa o seran arrestats i els seus vehícles confiscats. Han estat dies sense cap mena d’agressió, però ahir, quan un munt de bàrbars van agredir la policia amb armes, la policia va agafar porres de fusta, es va posar cascs i durant una estona va aparèixer policia a cavall. La qual cosa em duu a dir-vos que estic tipa de les fake news i que fins i tot les trobem al New York Times. Primer va ser la notícia a la Fox que un cavall havia atropellat una dona vella i que la va matar. Ha corregut per la xarxa com la pòlvora. I un bé negre un cavall ha matat una dona vella (és massa tard per detalls d’on s’ho han tret). Ningú ha mort ni ha estat ferit per causa de la policia a Ottawa. I després ha sortit una notícia al New York Times dient que la policia canadenca arrestava la gent a punta de pistola. Mentida! L’actuació de la policia ha estat impecable.

Com l’altra setmana, hi ha molt més a explicar però això és massa llarg i jo estic molt cansada que són les 8 del matí i encara no he anat a dormir. Bona nit!

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , , , | 24 comentaris

Continuació de les notícies sobre les hordes bàrbares

A les ciutats canadenques s’han creat contraprotestes que es fan més decidides, tenint sempre en compte que es tracta del Canadà i, tret dels indígenes, la gent no està gaire acostumada a aquestes coses. Però la gran majoria de canadencs no està disposada a deixar-se trepitjar pels bàrbars motoritzats. Si les autoritats no són prou contundents, ho serà el poble, com ja s’ha vist una micona el dissabte a la petita ciutat de Kingston on, mentre la policia s’estava allí palplantada com qui contempla el paisatge, la gent s’ha situat a l’ample del carrer i un home ha començat a posar barricades per tal que, en aquest cas, les camionetes i cotxes dels bàrbars no entressin a la ciutat. Possava una barricada, aleshores un policia anava i la treia, tornava a posar una barricada, un policia la tornava a treure, i així anar fent, amb molta parsimònia, a la canadenca. Era com una peŀlícula còmica. Més tard, els policies han decidit posar les barricades que havien tret, encara amb molta parsimònia, privant el pas dels bàrbars. Després, tot el comboi de vehicles se n’ha anat de la ciutat. Si voleu veure la part de les barricades, com a curiositat canadenca, aneu al minut 1:50 i mireu fins al minut 3:50; aleshores salteu al minut 7:00 i fins al 8:00. Tot això és la seqüència de les barricades. El cas, però, és que encara que resulti còmic han fet fora els bàrbars.

Els indígenes cada dia estan més indignats amb els bàrbars. La nació algonquina de l’àrea d’Ottawa ja fa més d’una setmana que va presentar un manifest on exigien que els camioners d’aquest anomenat Comboi de la Llibertat fotessin el camp de les seves terres. Veure com els bàrbars duien objectes i símbols de la cultura algonquina, alguns venerats, i els usaven amb grolleria i per una ocupació, al cap i a la fi, de les seves terres, els va encendre. Però els bàrbars continuen emprant símbols de les primeres nacions, barrejats amb epítets racistes. Perquè de racistes, aquests bàrbars en són fins al moll de l’os.

Tal com ja us feia saber la setmana passada les hordes bàrbares motoritzades tenen el suport de l’ultra dreta d’Estats Units. Pasada una setmana, la informació de tot el que passa darrere bastidors és molt més clara. Ja te’n parlen a tots els mitjans oficials i, si vols profunditzar, hi ha d’altres mitjans més acadèmics o bé fora del mainstream que t’esclareixen moltes coses. Però abans de seguir ho vull dir ben clar, sobretot per als catalans que celebren el comboi de camions canadenc: són neo-nazis i molt perillosos. Ha quedat clar senyors i senyores que seguiu els comptes de facebook i telegram sobre aquest comboi?  Tipa, vaig quedar l’altre dia de llegir tantes bestieses i discutir-me el que explico.

Tots els líders i organitzadors del comboi de la llibertat canadenc són d’extrema dreta i estan financiats per milionaris dels Estats Units. Alguns ja són ben coneguts per les seves idees racistes i anti tot. Gent com James Bauder, conegut supremacista blanc i teòric conspiranoic i qui va tenir la idea del comboi, molt abans de la pandèmia (aquest comboi fa més de 2 anys que es començà a organitzar; res a veure, doncs amb vaccins o màscares que han estat excuses). Quan el comboi es va posar en marxa, James Bauder va enviar un memorandum a Ottawa exigint que s’acabessin els mandats anti covid. A més, és un dels més grans partidaris del moviment QAnon (la versió en anglès és millor si l’enteneu) dels Estats Units, és a dir que es tracta d’algú a qui li falta un bull. Aquest personatge, ja l’any 2019 va iniciar un altre comboi anomenat United We Roll contra les polítiques pel medi ambient del govern canadenc. James Bauder va deixar ben clar que arrestarien el Primer Ministre, Justin Trudeau, just reelegit fa quatre mesos per el poble canadenc. L’arrestarien i estaria tancat tota la vida. I encara es quedava curt perquè d’altres deien que el penjarien.

També tenim a Romana Didulo que s’autoanomena “reina del Canadà”. Una altra conspiranoica afiliada al moviment QAnon, la qual va instruir a tots els seus milers de seguidors a Telegram (n’hi ha de catalans) que disparessin contra el personal mèdic. Una altra guillada del comboi és Tamara Linch, coneguda racista i qui s’encarrega de les finances del comboi. Va aconseguir 10 milions de dòlars en uns dies, gran part venien d’Estats Units i principalment de Texas, a través de GoFundMe, però quan aquesta organització de caritat va assabentar-se de qui eren aquests del Comboi de la Llibertat ho va parar tot. Un milió ja havia arribat a la butxaca dels bàrbars, però la resta va ser retornada a qui ho havia donat. D’altres donacions directes que eren al TD Bank del Canadà, el mateix banc ho ha blocat tot i ha lliurat els diners a la cort perquè siguin retornats a qui ha fet la donació. Aleshores van aconseguir més de 9 milions de dòlars a través d’una altra organització, GiveSendGo, però la Cort Superior d’Ontario ha congelat els diners ja que contribuiran als actes criminals que s’estan fent als carrers d’Ottawa. Sembla que ara el comboi passarà a les criptomonedes. Tot plegat està en mans de la cort, perquè és molt seriós que un estat estranger financi un grup que pertorba el nostre país, és un atac a la soberania canadenca.

Una altra perla entre els líders és Pat King, tocat del bolet com els altres i obsessionat amb la superioritat de la sang caucàsica i anglosaxona (ho treu a cada moment quan l’entrevisten). Ell va deixar clar que per aconseguir el que volen haurien d’anar a trets. També va dir que havien d’estar ben assabentats d’on vivien tots els polítics (el primer ministre va se evacuat de casa seva amb la dona i els fills i dut a un lloc desconegut; això quan Trudeau estava força malalt amb covid). King també ha dit que les terres americanes són dels blancs, com ell, i no d’aquests idiotes dels indígenes. I, com tots els altres, de dalt o de més avall, vol enderrocar el govern canadenc, desfer-se de Trudeau, dels ministres i dels diputats –el Parlament en ple eliminat; ara bé, deixar el senat, i aleshores instaurar un govern amb una base de grassroots i governar ells, alguns dels líders del comboi, un govern dictatorial. I es clar, els canadencs ho acceptarem tot com si res, oi? Són una horda de bàrbars i a sobre guillats. I molt perillosos.

I ha més del líders i organitzadors, però això es fa llarg. Tenia molt per explicar, però aniré a un parell de coses només.

Tenim els tres punts de creuament més importants a la frontera amb Estats Units totalment blocats pels camions d’aquesta gent. L’un és entre la província canadenca d’Alberta i l’estat americà de Montana, l’altre entre la província de Manitova i l’estat de Dakota del Nord i l’altre entre la província d’Ontario i l’estat de Michigan. Aquest últim és el més essencial, l’Ambassador Bridge, que conecta concretament la ciutat canadenca de Windsor i l’americana de Detroit. És on hi ha més tràfic de mercaderies amunt i avall. Un llarg pont sobre el riu Detroit que ha estat ple de camions i també de cotxes atrapats allí des de fa sis dies. Però avui la policia canadenca ha pogut desbloquejar-lo. Encara queden alguns bàrbars, però poca cosa. Els altres punts per creuar continuen blocats.

La setmana passada ja avisava de molta gent catalana a les xarxes glorificant els bàrbars amb camió. Continuen dient veritables barbaritats, com ara que Canadà és una dictadura i els del comboi canviaran el Canadà i el món. I ho saben molt bé, diuen, perquè s’ha de seguir no-sé-què de Telegram en anglès, que com que és en anglès vol dir que és veritat. Bé, els comptes de Facebook i de Telegram del comboi de la llibertat estan creats per trolls pagats, el famós Astroturfing. Tot el que generen és fals i a favor dels camioners bàrbars, per fer-los quedar súper bé i alhora desprestigiar el govern democràtic canadenc. És tot generat per trolls, però milers de catalans ho segueixen. Aviso, doncs, de què hi ha darrere: està pagat per grups i individus d’estrema dreta. Tot plegat és més perillós del que sembla.

Us enllaço un parell d’articles de The Guardian molt interessants, però són en anglès:

The global ‘freedom movement’ is a carnival of crank and conspiracy – and very dangerous

The whole world should be worried by the ‘siege of Ottawa’. This is about much more than a few anti-vaxx truckers

Per acabar (tenia molt més per explicar!), aquest cap de setmana hem tornat a tenir les hordes bàrbares a Toronto, però només a la tarda ha estat molt pesat de camions passant per l’avinguda davant del meu edifici fent sonar el clàxon tota l’estona. Ara hi ha silenci, i no vull cridar. Pel que fa a la capital, Ottawa, l’ocupació continua i, segons diuen la gent que hi viu, cada dia és pitjor, amb els invasors envalentits. Els canadencs estem demanant que es mobilitzi l’exèrcit, però el govern no vol violència i així continua la cosa. Potser és millor no incitar a la violència però els habitants d’Ottawa estan en un estat de setge.

[Us respondré els comentaris de la setmana passada de seguida que pugui]

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , , , | 36 comentaris

Les hordes bàrbares han arribat a Toronto

I continuen ocupant Ottawa. Hi ha qui els titlla de criminals. La consellera Diane Deans de l’ajuntament d’Ottawa ha indicat que la ciutat està sota setge, la qual cosa també ha dit el Premier de la provincia d’Ontario. D’altres polítics s’hi han referit com a crisi nacional i ocupació. I el divendres els bàrbars van arribar a Toronto. De fet ja són també al Quebec i a les ciutats de Vancouver, Winnipeg…

Molts dels que protesten no són canadencs sinó americans. Segons sembla, aquesta protesta té el suport de l’ultra dreta d’Estats Units. Hi havia uns energúmens americans que deien que no va resultar allò del Capitol, doncs ara ho reproduirien al Canadà. De fet, a Ottawa sobretot, hi ha moltes banderes americanes (algunes confederades) i a favor de Trump.

Els ciutadans d’Ottawa ja tenen un bon advocat i han iniciat un plet als bàrbars de deu milions de dòlars, pels negocis que han hagut de tancar; per la gent que ha emmalaltit atesa la impossibilitat de dormir ja que els camions toquen els clàxons tot el temps, dia i nit; pels desperfectes; per la gent agredida, etcètera. Aquesta nit els bàrbars fins i tot han projectat coets que han xocat contra parets, finestres i balcons dels apartaments de la gent que ja fa 8 dies que no dorm.

La capital del país realment està sota setge d’aquestes hordes bàrbares. M’estimo més no anomenar-los camioners perquè n’hi ha molts més que fan molt bé la seva feina transportant mercaderia amunt i avall, i s’asseguren que hi haurà menjar a les botigues. Ja vaig dir l’altre dia que el sindicat de camioners no vol saber res de la protesta.

I són hordes bàrbares perquè ho demostren amb tot el que fan. Per exemple, atacant personal mèdic. Fa uns dies els invasors van llançar pedres a una ambulància i van agredir un paramèdic. Ara els paramèdics procuren anar amb escorta policial, però resulta que la policia no dóna abast perquè Ottawa té 150 policies dedicats a la protesta i els bàrbars són 5,000. Malgrat tot, el cost de la policia extra i tot el que ho acompanya és de 800 mil dòlars diaris que sortirà dels impostos de la gent d’Ottawa.

Les hordes bàrbares van contra els vaccins, els hospitals, els metges, els infermers. A més d’acosar, i en diversos casos agredir amb força, gent que duu màscara. Els cafès i botigues del barri han hagut de tancar perque els bàrbars entraven sense màscara i cridaven i acosaven els treballadors perquè en duien. Petits negocis, ja molt tocats per la pandèmia, que s’aguanten per un fil, han hagut de tancat per culpa dels bàrbars. També han tancat els laboratoris del centre. I clíniques de vacunació. I també consultoris mèdics perquè els pacients tenen por d’anar-hi –un metge explicava que té pacients que han esperat un munt per anar-hi, atesa la pandèmia, i ara tampoc no poden tenir la visita.

The Canadian Press / Adrian Wyld

A més del soroll dels clàxons a tota hora (i el so del clàxon d’un camió és fortíssim), per si de cas no arribava prou bé, hi ha camions que es dediquen a donar voltes als hospitals fent anar el clàxon. És terrible per tothom però sobretot per la gent a les UCI o que s’està morint. Van entrevistar una dona que va explicar les últimes hores de vida de sa mare. La mare i ella embogien amb els camions donant voltes a l’hospital sense aturar el clàxon. Així van ser les últimes hores de sa mare, només se sentia el soroll ensordidor que feien els camions.

Una altre anècdota encantadora sobre els bàrbars: el primer dia que eren a Ottawa, a l’hora de dinar, van anar a un refugi per a gent sense sostre que operen uns voluntaris, i van exigir que els hi donessin la sopa a ells. Van robar la sopa que era pels sense sostre!

Tal com deia més amunt, ja els tenim també a Toronto. Van arribar el divendres. La ciutat estava preparada perquè s’havia vist el panorama d’Ottawa, però també és una situació difícil. Ja abans que arribessin la ciutat va avisar al personal mèdic que no duguessin res que els pogués identificar com a tals, i que a ningú se li acudís d’anar amb màscara pel carrer (aquí mai ha estat mandatori dur-la pel carrer, però hi ha qui se la posa per l’aire fred), tot plegat per evitar agresions.

El divendres jo havia de fer-me una anàlisi clínica urgent, però tots els laboratoris del barri han tancat per por dels bàrbars. El meu fill em va dur en cotxe a un laboratori a una hora de casa, i pel camí ens vam trobar una cua de tractors i de camions immensos, fent sonar el clàxon com si no hi hagués un demà. I més tard, tornant de fer l’anàlisi, vaig passar pel supermercat. Us havia explicat que fa setmanes que moltes lleixes són buides, justament perquè molts camioners estaven malalts de covid. I ara ha empitjorat perquè els camioners que participen a la protesta tampoc treballen. Afegiu que molta gent ha comprat reserves per si estem dies sense poder sortir (si passa com a Ottawa), i no trobava quasi res. Ni llet hi havia. Però vaig fer bé de comprar el que podia trobar, perque els bàrbars han tancat el pas al meu supermercat amb els camions!

A Toronto, el batlle i el cap de la policia estaven més preparats que a Ottawa. Com que el Parlament de la província d’Ontario és molt a prop de 5 grans hospitals, han posat blocs de formigó i cotxes de policia que tanquen el carrer College perquè els camions no puguin accedir a la part de University Avenue on hi ha els hospitals. Tot al voltant dels hospitals està cosit de policia per assegurar-se que personal mèdic i els pacients poden arribar-hi sense entrebancs i, alhora, es tanca el pas als bàrbars. Però per bé que han protegit els hospitals i han exigit que molts camions es quedessin a parkings lluny del centre, els bàrbars ens maregen força amb els clàxons.

Jo els tinc aquí mateix. Com sabeu els que em coneixeu, visc a tocar la Universitat de Toronto, la qual és a tocar el Parlament. I un bon munt dels bàrbars estan instaŀlats a l’avinguda que passa pel mig de la universitat i a diferents punts del meu barri. Els estudiants de la Universitat de Toronto que es troben en residències s’han confinat a les habitacions, segons m’han dit, mentre els bàrbars es passegen per tota la universitat com si fos terra conquerida. Estic indignada. Aquesta universitat és la meva alma mater i tot això que ha estat el meu barri durant unes quantes dècades ara està ocupat per gent forana, violenta i grollera.

Camions i tractors a la Universitat de Toronto. (de CityNews)

I, per cert, a Catalunya déu n’hi do amb quanta gent posant els camioners bàrbars com si fossin herois. És que és increïble. Al twitter vaig rebre insults per parlar malament d’aquests bàrbars. Em vaig fer un tip de blocar gent.

Si sabeu anglès i voleu saber una mica més del tema o, simplement, veure algunes imatges interessants d’això que passa, podeu anar a l’enllaç (fins al minut 8:12). Notícies.

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , | 44 comentaris

Notícies de l’última setmana

El 18 de gener, una família procedent d’un poble de l’Índia va morir mentre intentava creuar a peu la frontera des del Canadà als Estats Units per tenir una vida millor. Es tractaba d’un pare, una mare, una nena d’11 anys i un nen de 3. Ara ja sabem també que feia uns dies havien arribat a Toronto des de l’Índia, d’aquí van anar a la província de Manitoba, i un cop allí algú amb una camioneta els va deixar relativament a prop de la frontera. Aleshores, en plena nit, la família va començar una marxa a peu cap als Estats Units, amb una temperatura de 35 graus sota zero. Després d’onze hores de caminar per la neu, van caure congelats prop de la frontera –els van trobar l’endemà–. Penseu que quan tenim aquestes temperatures sempre ens avisen que qualsevol part del cos exposada més de 10 minuts vol dir congelació. És increïble que aguantessin 11 hores, encara que anessin ben tapats. Segons han informat, aquesta família es trobava sota una forta pressió en perdre la petita botiga que tenien al seu poble i veure que no tindrien prou per sobreviure. Han pogut arrestar l’home que els va entabanar a fer el viatge, un traficant de persones que ja havia enviat d’altres grups de gent a passar la frontera i de la mateixa manera, però no se’n saben detalls. Sí se sap que tot plegat es tracta d’una gran operació de contraban de persones de l’India fins als Estats Units passant la frontera des del Canadà.

El meu cervell es queda com si li creuessin les connexions quan prova d’entendre com hi pot haver gent que fa contraban de persones.

A Toronto i a tota la província d’Ontario continuen les temperatures molt baixes. Abans d’ahir 18 sota zero, ahir 23 sota zero i aquesta nit diuen que entre 30 i 35 sota zero. I neva sovint. Els sense sostre de la ciutat van en gran nombre a les sales d’urgència dels hospitals, als quals només els faltava això quan ja no donen abast. Els refugis per als sense sostre, a més de ser insuficients, sobretot quan baixa la temperatura, ara estan plens de covid i no poden rebre més gent; per tant, qui no té sostre s’exposa a morir congelat al carrer o bé ha d’anar a un hospital. Aquests dies els que arriben als hospitals estan molt malament atesa la temperatura fora. Alguns s’han mort d’hipotèrmia ja a l’hospital. D’altres han sofert congelació, amb lesions que en molts casos han requerit amputació. Els sanitaris ja no poden més amb tot plegat.

El meu cervell també se sent perplex sense entendre com pot ser que en els països del primer món hi hagi gent que dorm al carrer. I si hi penso gaire m’agafa una indignació que mossego ,perquè a més sempre he cregut que l’habitatge és un dret per a tothom, sigui qui sigui.

He aconseguit que el departament d’ajuda al personal de la meva universitat (ajuda per problemes mèdics; en el meu cas pels pulmons i la covid) hagi aprovat la meva soŀlicitud per a continuar les meves classes online fins al final d’aquest curs acadèmic a l’abril. He estat lluitant per tenir-ho des del novembre i m’he escapat just de les classes presencials, perquè comencen per a quasi tothom d’aquí uns dies. Ara bé, si la covid no empitjora amb variants més dolentes, no puc solicitar-ho més. Però qui dia passa any empeny.

No us podeu imaginar la quantitat de temps que he perdut i els nervis que he passat des del novembre per aconseguir-ho. No hi ha dret que aquestes coses representin una enormitat de temps aconseguir-les. Quan demanes, malament. No parlo només de mi sinó de moltíssima gent que es desespera i de vegades ho deixa córrer. Jo he deixat córrer moltes coses d’aquestes o no tindria temps ni de treballar.

En Jonathan de l’illa de Santa Elena (sí, on va morir Napoleo) ha fet 190 anys. És la tortuga gegant més longeva de la història i l’animal vertebrat terrestre amb més anys que hi ha al planeta. Jonathan és una tortuga gegant d’una espècie ja extinta que va ser duta des de l’oceà Índic fins a Santa Elena l’any 1882 com a regal al governador de l’illa, quan la tortuga Jonathan tenia 50 anys. Encara viu a la propietat del governador. I és immensa!

Avui, dissabte, hi ha hagut una protesta ben sonada a la capital. Una protesta de camioners, anomenada Freedom Convoy, que avançaven feia dies amb els seus vehicles des de diversos punts del Canadà cap a Ottawa. Milers de camions, on s’hi trobaven gent d’extrema dreta que amenaçava amb arrestar el Primer Ministre, tancar-lo per vida, agafar el Parlament i tot un reguitzell de bestieses. N’hi havia que deien que seria com l’assalt al Capitol de Washington, ara fa un any, i fins i tot duien banderes confederades (banderes que a més mai han estat canadenques). La protesta era pels vaccins, les màscares, les restriccions. Ja sabeu, que si conspiracions, que si la covid no ha matat ningú, etcètera, etcètera. Tot va començar quan el govern va anunciar que tots els camioners canadencs que duien mercaderies amunt i avall entre Estats Units i Canadà havien d’estar vaccinats.

He de dir que no tots els camioners canadencs han participat a la protesta –de fet molts estaven indignats i insistien que aquells energumens no els representaven. Dels que protestaven, l’un deia que protegien la raça anglosaxona i es feia uns embolics de mil dimonis, per llogar-hi cadires. Però no han assaltat el Parlament ni arrestat el primer ministre Trudeau ni agredit ningú –hauria estat difícil perquè no hi havia ningú més als carrers d’Ottawa. Ara bé, vandalisme n’hi ha hagut: han aparcat camions on hi ha el monument al soldat desconegut i s’han posat a ballar sobre la tomba, la qual cosa ha indignat la població canadenca. També s’han rigut del monument a Terry Fox, un noi a qui havien amputat una cama per càncer, i tot i això va córrer la marató de l’esperança d’una punta a l’altra del Canadà per recollir donacions per a la investigació del càncer. Va morir i té una estatua a Ottawa prop del Parlament. I avui els camioners aquests han posat una gorra de beisbol a l’estatua, li han penjat rètols i li han posat una bandera canadenca cap per avall. La indignació dels canadencs ha crescut d’allò més. I finalment, el que més ha indignat, i sobretot horroritzat, als canadencs ha estat veure un que protestava i duia una bandera amb una swastika. L’horror de la gent a les xarxes i en comentaris als diaris i per tot arreu ha estat absolut: una bandera amb una swastika a Ottawa! Inimaginable!

I res més per avui. Us respondré aviat els comentaris de la setmana passada. He tingut uns dies carregadíssims de feina i estava molt cansada (no m’agrada respondre amb presses).

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , , | 35 comentaris

Després de la tempesta

La setmana passada em vaig equivocar, perquè a Toronto no vam tenir entre 10 i 20 centímetres de neu, com pronosticaven, sinó entre 45 i 55 cm (segons el barri), des de la matinada i fins a la nit del dilluns. Va ser una tempesta de neu històrica, una tempesta de les anomenades blizzard i una de les més importants a la ciutat des que hi ha rècords. I vull puntualitzar que molta gent de serveis essencials va fer l’impossible per arribar a la feina. Això va ser notori amb la gent que treballa als hospitals; entre d’altres anècdotes, alguns metges van abandonar els cotxes al mig de la neu i van caminar kilòmetres enmig del blizzard fins a  arribar al seu hospital.

N’hi ha hagut molts d’altres, de blizzards –jo n’he viscut un munt–, i alguns van ser també històrics i més tràgics, amb un bon nombre de morts de gent amb atacs de cor de caminar per la neu o de treure-la, a més d’accidents. Aquí tothom ha sentit parlar del blizzard de l’11 de desembre de 1944 quan Toronto va acumular 57 cm de neu en dos dies (48 en un dia) i hi va haver 21 morts a causa del temps. Tot va haver de tancar, fins i tot les fabriques de munició (no oblidem que l’any 1944 era durant la Segona Guerra Mundial). Un altre blizzard històric a la ciutat de Toronto va ocórrer el 25 de febrer de 1965: 39.9 cm de neu en un dia. I una altra vegada un any més tard, el 23 de gener de 1966, quan un blizzard va deixar Toronto amb 38.8 cm de neu.

També va ser sonat el blizzard de 1999 amb 41 cm de neu en un dia a Toronto. Aquest jo el recordo. Mai havia vist tanta neu en ma vida, perquè a més dels 41 cm d’aquell dia ja feia dies que nevava i va continuar. En menys de dues setmanes vam acumular 118 cm de neu. Només cal dir que el batlle de Toronto va haver d’avisar que ens enviessin l’exèrcit, perquè els centenars de màquines de treure neu que té la ciutat i els 90 milions de dòlars anuals destinats a treure la neu no donaven abast. I va venir l’exèrcit. Recordo aquells camions militars enormes i tota la ciutat plena de soldats amb pales traient la neu –era un descans pels ciutadans veure’ls–. Però vam ser la riota de gran part del Canadà. Als llocs més al nord o a la costa est, acostumats a unes nevades gegantines cada any, feien acudits de la població consentida de Toronto que per una micona de neu havia d’avisar l’exèrcit. S’hi van passar mesos, fotent-se de nosaltres, i anys després encara de vegades ens ho recordaven. A sota teniu alguns dels soldats que van venir a ajudar.

L’altre setmana explicava que a les botigues de comestibles hi manquen moltes coses. Fins al capdemunt d’haver de comprar croissants i galetes perquè no hi ha pa. Al supermercat moltes lleixes estan buides. Molts camioners estan malalts, molts distribuidors estan malalts, i els que treballen als forns de pa i els botiguers i etcètera. Em diuen que s’ha rebut ben poc des de finals de desembre. Afegit a això, els preus semblen fora de control. S’apugen d’un dia a l’altre. I jo cada any faig menys cursos (llarga història, algun dia que estigui d’humor l’explicaré). Però per mi, pitjor que apujar els preus, és la disminució de la mida dels productes. I no em vinguin que és per la covid perquè ho vaig començar a notar molt abans. Durant anys, un cop a la setmana comprava com una mena de croquetes rodones d’uns 8 cm, fetes de pasta italiana amb molt formatge i arrebossades, que tenen al supermercat on vaig. Boníssimes! Ja em va molestar quan van començar a apujar el preu, molt a poc a poc, ara 10 cèntims, ara 20, ara uns altres 10, com si la gent es mamés el dit i no s’adonés que en un any s’havia doblat el preu. I aleshores el preu va deixar de pujar, però la mida del producte va començar a disminuir. Finalment, apujaven un poquet el preu, l’altre mes eren més petites i així anar fent. Fa molt temps que vaig deixar de comprar el que ara són unes rodonetes minúscules a preu de caviar. Doncs igual amb moltes coses. I a mi m’indigna més que redueixin la mida perquè a sobre prenen la gent per idiota.

I parlant del supermercat on vaig, l’altre dia m’hi vaig trobar l’escriptora Margaret Atwood. N’heu sentit parlar, oi? La que va escriure, entre moltes altres coses, The Handmaid’s tale (El conte de la criada?), la distopia de la qual en van fer una peŀlícula i recentment una sèrie. Viu al barri i me l’he trobat altres vegades, al carrer i al supermercat, però mai li havia dit res per no molestar. Tenint en compte que he llegit uns quants llibres d’ella, l’altre dia vaig decidir saludar-la. Es va quedar parada que l’hagués reconegut amb roba d’hivern i la màscara per la covid que li tapava quasi tota la cara. M’és molt fàcil reconèixer la gent pels ulls –potser li resulta fàcil a tothom?

Publicat dins de Canadà, Medi ambient, Natura | Etiquetat com a , | 18 comentaris

Condol, fred, gent malalta i els sonats

Escric aquesta entrada en dues parts, perquè tot de cop de vegades m’estressa molt, atesa la meva crònica falta de temps. Començo, doncs, el divendres a la nit, amb una temperatura a Toronto de -30° (sí, 30 graus sota zero).

Abans de res us vull fer saber, a aquells que encara no ho saben, que demà, dissabte, farà una setmana que va morir el germà de la nostra companya María Sánchez, coŀlaboradora del blog, com altres de vosaltres, amb els seus comentaris que mai no fallen. Ho vaig comentar al facebook i ara ho faig aquí. Francesc Sánchez, el seu germà, era un advocat de Sabadell, i si moltíssimes persones van escriure sobre en Francesc en assabentar-se de la seva mort va ser perquè era molt conegut, com a advocat i com a expert del món antic romà, a més de ser segons tothom que el va conèixer una persona encantadora. A sota us copio un parell de tweets que van escriure sobre ell.

Lourdes Ciuró, consellera de Justícia del Govern de la Generalitat de Catalunya:
Molt trista perquè ens ha deixat @calix_cicero [Francesc Sánchez]. Un bon amic. Sempre hi era. Un sabadellenc de soca-rel, com deia ell. Gran advocat, molt pencaire, honest i un mestre de la cultura romana. Descansa en pau, Francesc. Et trobaré a faltar.

Maria Carme Roca, escriptora:
Quin greu, quin buit! Ens ha deixat en Francesc Sánchez @calix_cicero, advocat, apassionat del món romà i de Catalunya. Ambdues coses ens unien. Va tenir la generositat de presentar alguns dels meus llibres. Ha estat un luxe compartir la seva amistat i saviesa.

Molta gent s’ha referit al seu somriure, i la seva germana, la María, va penjar al Facebook una cançó que jo vaig compartir i ara també ho faig aquí: “La vall del riu vermell”.

El nostre condol de part del blog, María.

Continuo el dissabte.

Com deia més amunt, fa molt fred (amb alguns dies més acceptables de tant en tant). Entre això i la covid, Toronto, sempre solitària, sembla ara una ciutat fantasma. A partir de cap a les set del vespre al centre no s’hi veu pràcticament ningú. Per la finestra miro l’avinguda on hi ha l’edifici on visc: està buida de persones, i de cotxes ben poquets. He de dir que aquí, a la província d’Ontario, mai no ens han confinat a casa; des del principi de la pandèmia podem sortir tant com vulguem –de fet ens han dit sempre que anem a caminar­–, ara bé, les botigues, restaurants i etcètera han estat molt més temps tancats que als Països Catalans (vaig passar 10 mesos sense poder anar a la perruqueria, per tant us podeu imaginar com són les coses aquí). Aquesta nit la temperatura és millor que anit (-24°; anit eren -30°). De tota manera, això era molt normal fa anys, i temperatures més avall també, com quan el meu fill era petit, però aquests últims hiverns teníem temperatures d’uns -6° a -12° i ens havíem malacostumat a no tenir gaire fred. Diumenge a la nit, a més de la temperatura molt baixa, arribarà una tempesta de neu que durarà fins el dimarts i ens deixarà entre 10 i 20 cm de neu, una barbaritat. Per bé que abans també nevava molt més que els últims anys.

Fa deu dies em van posar el booster shot, que diuen aquí, –la tercera dosi del vaccí–, i vaig reaccionar ben malament amb febre alta, molt mareig, dolors forts, cansament, mal de panxa, un bony dolorós a l’aixella i, el que em va tenir més preocupada, un dolor molt intens a la banda esquerra de la cintura que em dificultava el respirar. Va durar quatre dies, molt dolents amb tot plegat, després se’n va anar del tot la febre i molts dolors, però la punxada a la cintura va perdurar un parell de dies més. Ara encara continua el cansament fort i el dolor al braç (no molt fort), però els altres dolors són els de sempre de la fibromiàlgia. Va ser difícil, sobretot treballar, però evidentment estic contenta de haver-me-la posat (el meu fill també té la tercera, i els meus estudiants també).

Sort que tinc alguna protecció amb el vaccí, perquè entre l’estat dels meus pulmons i amb la covid que fa estralls a Toronto, a la província d’Ontario i a tot el país, no sé pas que podria passar. A Iqaluit, la capital de Nunavut, al nord del Canadà, estan totalment confinats a casa des del 24 de desembre quan es va descobrir que un ciutadà estava infectat d’omicron. Es tractava d’evitar que el virus pugués córrer, i sembla que ho han aconseguit. Al nord han de ser molt curosos perquè, tot i que tenen hospitals, no solen ser grans, i rebre ajuda, com ara transportar pacients a un hospital del sur, és molt difícil a l’hivern.

A Toronto l’omicron està disparat i els hospitals no donen abast. Anar a urgències, tret que estiguis a un pas de morir, és inutil. Jo tinc moltes necessitats mèdiques aparcades des del març de 2020, com ara veure el meu pneumòleg que és en un hospital, i també m’han de fer diverses proves i he veure d’altres especialistes però no cal ni que intenti veure’n cap. Tot el que està relacionat amb hospitals (i no només), malament. Tenen tanta gent del personal sanitari malalta! Fa uns dies, a Toronto va morir una persona mentre esperava una ambulància hores i hores –hi ha tants paramèdics malalts que no hi ha prou gent per dur les ambulàncies. Però no són solament metges i personal sanitari en general, perquè al supermercat hi ha unes cues kilomètriques a la caixa, ja que quasi totes les caixeres estan malaltes i de vuit caixeres han passat a dues. I falten molts productes perquè els distribuidors estan malalts. L’altre dia vaig haver de comprar un munt de croissants per esmorçar uns quants dies perquè no hi havia gens de pa al supermercat (i és molt gran).

A la universitat les classes continuen en línia fins al febrer (ja veurem què passa quan hi arribem). Per cert, la universitat va expulsar dues alumnes meves el mes de novembre, per no vaccinar-se, ja que aquí tothom (professors, alumnes, personal administratiu i de neteja) ha de tenir les dues primeres dosis del vaccí o et fan fora. L’una, era cosa d’ella no voler-se vaccinar i ja s’ho farà. L’altra em va saber molt greu perquè era una estudiant exceŀlent i, sobretot, perquè no era culpa seva. M’ho va voler explicar bé, no em pensés que és una anti vaccins, però el problema és que ho són els seus pares, els quals li van donar un ultimàtum: si es vacunava, com ella volia fer, la treien de casa i passaven a no considerar-la mai més filla seva. La noia té 18 anys, ha viscut sempre a casa i em deia que estimava els seus pares i l’horroritzava no veure’ls mai més. Va deixar la universitat, va perdre els diners de la matrícula, que aquí és moltíssim, i que ella havia guanyat treballant a l’estiu set dies a la setmana. Una llàstima. Quins pares més bèsties!

De casos semblants n’hi ha d’altres, com ara a la província de Saskatchewan on una nena de set anys, de pares divorciats, ha estat segrestada pel pare quan la filla passava uns dies amb ell, i la policia no els troba. El segrest va ser perquè la mare volia vacunar la nena i el pare s’hi oposava. L’home és un redneck conegut en certs cercles per les seves teories conspiranoiques i idees d’extrema dreta. La mare, pobreta, està desesperada. El món és ple de gent que li falta un bull.

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 30 comentaris

Aniversari del blog: 12 anys!!!

Com cada any el 8 de gener, us faig saber que avui el meu blog maiera fa anys. Aquesta vegada 12 anys, que és força per un blog personal, oi? Dotze anyets des d’aquell 8 de gener de 2010, quan vaig publicar la primera entrada que només tenia el títol “Hola a tothom”, res més que un títol perquè ni sabia com funcionava un blog. La primera entrada si fa no fa com cal va ser el 15 de febrer de 2010. S’intitulava “Bèsties i bestioles”, era curteta i no tenia cap imatge (encara no sabia posar-ne). Us la copio aquí: 

M’agraden els gats. També els gossos, els ratolins, els dofins, els elefants, els goriŀles… M’agraden els mamífers. Trobo que d’alguna manera m’hi puc relacionar. Sóc del parer que entre ells i nosaltres hi ha un vincle que no és senzillament saber que són els animals més propers a nosaltres, sinó que l’assumpte és més intuïtiu –els altres mamífers i nosaltres ens entenem. Jo me n’he adonat moltes vegades. I vosaltres?

Això no vol dir que no m’interessin els altres animals, és clar. Ara bé: quan em miro un insecte, per més que m’esforço, mai no trobo cap possibilitat d’afecte o, si més no, de comprensió entre l’insecte i jo. Més aviat la bestioleta no em fa gaire goig.

Quan era petita no filava tan prim pel que fa als animals. Vaig tenir una “amiga” que era una aranya –cos petit i cames llarguíssimes– que vivia a la seva teranyina en un racó de casa. La bestiola ben segur que estava atabalada d’haver d’escoltar cada dia les meves cabòries, perquè a ella m’adreçava per explicar el que tenia al cap. I, ves, ara que hi penso; tot i que no em deixava comentaris, l’aranya era una mica com aquest bloc.

Els que em seguiu de fa anys, ja sabeu que l’endemà de l’aniversari del blog, el 9 de gener, és l’aniversari del meu fill, perquè cada any ho comento.

Tampoc em puc descuidar de donar les gràcies a tothom que em llegeix, i especialment a qui em comenta, encara que sigui esporàdicament però més i tot a qui ho fa sovint. Perquè aquest blog és tan meu com vostre. Els blogs sobreviuen si tenen lectors i comentaris. Per tant, per molts anys a tothom que coŀlabora en el blog maiera!

Per acabar, també com faig sempre, passo a les estadístiques del blog, des que va néixer i fins a avui: 152.411 visites i 12.217 comentaris.

I a les deu entrades de més èxit en visites i comentaris l’any 2021:
(per anar-hi, cliqueu la imatge corresponent)

Un fragment innocent

El naixement d’una nació

La solitud de Toronto

Casa amb enfilall

Papallones de nit

Matar a Viena

No engreixar-se i d’altres coses

La dona que infectava a tort i a dret

La por en anglès

Bon Any 2022

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Història, Natura, Temes relacionats amb la ciència, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 22 comentaris

Bon Any 2022

Fa 3 anys vaig deixar de fumar. No he tocat ni una cigarreta des de llavors. N’hi ho faré. Però moltes vegades al dia, cada dia, em moro de ganes de fumar, sobretot quan vull escriure. Em quedo com aturada davant la pantalla, incapaç d’escriure res, com si no tingués cap força i el cap fos tan buit com la pantalla. Estic tipa dels anuncis aquests que si deixes de fumar et trobarás millor, tindrás més energia, millor salut, bla, bla, bla, pero jo mai m’havia trobat tan malament, mai amb tan poca energia i mai amb tan mala salut. És clar que tot em ve de la maleïda pneumònia de 5 mesos l’any 2019, però el cas és que la meva salut està feta un nyap i no tinc ni el plaer de poder fumar. No que ningú m’ho prohibeixi, sóc jo qui no vol fumar perquè vaig dir que no hi tornaria i sempre compleixo la meva paraula; també quan me la dono a mi mateixa.

Contenta que la Grossa hagi tocat a la vila de Castellterçol. Em va fer molta gràcia assabentar-me’n perquè a casa passàvem els estius a Castellterçol des que jo tenia onze anys. I ara que hi penso, enyoro Castellterçol. Tant de bo hi fos ara mateix. Voldria anar pel camí que va a la creu, allí pujar un pujolet, buscar fòssils una bona estona i després asseure’m a mirar la posta de sol, com havia fet tantes vegades.

Fa uns deu dies vaig tenir l’alegria de confirmar que el professor Joseph Gulsoy està bé. L’home ja té 97 anys, però viu sol, des que va morir la seva dona d’un accident, en una petita ciutat als afores de Toronto, i em deia que continua treballant en el diccionari. No vaig gosar preguntar de quin diccionari es tracta, aquest, perquè n’ha fet tants que ja no sé quin és quin! Ja sabeu que ell és professor emèrit de la Universitat de Toronto, va ser coŀlaborador de Joan Coromines, quan feia el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana i també l’Onomasticon Cataloniae, molts anys de feina, però no són els únics diccionaris en els que ha treballat. Va ser guardonat amb el premi Ramon Llull i el premi Catalònia, té un doctorat honoris causa de la Universitat de Barcelona i és membre de l’Institut d’Estudis Catalans. I bé, que cada vegada que em comunico amb ell (ara per e-mail perquè té problemes d’oïda) ja tremolo i toco ferro, atesa la seva edat, però ell continua endavant i amb una salut prou bona.

I ahir em va trucar en Sam, el meu amic israelià que viu a Haifa i sempre em felicita l’any nou. L’amistat, que va començar a Toronto, ja té unes quantes dècades. Tenia males notícies del seu oncle canadenc de 94 anys, que va morir fa un mes. També vivia sol i era súper actiu físicament –entre altres coses feia skydiving; sí, tal com ho llegiu–, i malgrat que no va agafar covid, va ser una víctima de la covid perquè en deixar d’estar actiu i de fer vida social, bé, es va morir. Fa molts anys, gràcies en gran part a l’ajuda d’aquest oncle, vaig aconseguir quedar-me al Canadà. Sortosament la dona i les filles d’en Sam estan bé i ell continua amb el seu art (és escultor). Com ha fet dotzenes de vegades, em va convidar a passar una temporada a casa seva a Haifa. Diu que el clima d’Israel m’aniria millor que el de Toronto. Estic segura que té raó.

Avui m’ha arribat un llarg missatge de la meva estudiant Dana. Una noia extraordinàriament inteŀligent que va venir a un dels meus cursos quan tot just tenia 17 anys. De seguida em va cridar l’atenció la seva inteŀligència, perquè aprenia amb una facilitat increïble. A més sempre estava disposada a entrar en discussions de la classe i tenia els millors arguments. Llegia un munt d’autors clàssics i contemporànis i parlava unes quantes llengües. Ah, i ensenya gimnàstica rítmica, és d’allò més simpàtica i sempre està disposada a ajudar. Va continuar fent cursos amb mi, per bé que eren opcionals perquè ella era en el programa de francès; l’últim va ser el de literatura hispanoamericana. Després se’n va anar a estudiar un any a París. Quan va tornar, va entrar a fer un màster de literatura francesa. En acabar em va demanar una carta de recomanació i omplir tot de formularis per entrar a la Universitat d’Oxford a fer un doctorat en literatura anglesa i francesa, i a més amb una beca. Em va posar com a principal referència acadèmica, la qual cosa em va fer sentir força nerviosa. I si no aconseguia entrar a Oxford per culpa meva? Recordo que us ho vaig comentar al facebook, quan estava enviant totes les coses a Oxford. I bé, la Dana va aconseguir entrar a fer un doctorat a Oxford i amb una beca. Però va arribar la covid. La Dana va esperar la vacuna i que la pandèmia afluixés una mica i, mentrestant, va acabar de llegir l’obra d’Honoré de Balzac. Va anar a Oxford a finals d’agost i avui m’ha arribat la seva carta electrònica. M’ha explicat un munt de coses de la seva tesi i que està enamorada d’Oxford. Realment em sento molt orgullosa d’aquesta estudiant.

Per acabar, sabeu quantes noves especies de dinosaures s’han descobert l’any 2021? Quaranta-dues. Aquests descobriments comporten un progrés científic molt valuós, ja que la història escrita en aquests fòssils ens permet posar-los en context i interpretar el significat d’alguns esdeveniments que passen avui amb el canvi climàtic.

Bon 2022 a tothom que passa per aquí!

Publicat dins de Retalls de biografia, Una mica de tot | Etiquetat com a , , , , | 32 comentaris

Bon Nadal 2021

Us he escrit un conte, però molt i molt de pressa i no sé pas si resulta. Potser pot agradar a alguna criatura —al cap i a la fi és per a lectors molt joves. No és gaire llarg, per tant, si el llegiu, ja em direu que us sembla (amb confiança). M’he trobat no solament aclaparada d’exàmens, sinó que alhora he estat embolicada amb el sindicat i metges per aconseguir que la universitat no em faci anar a fer classes presencials el gener (fins ara eren online), ja que n’hi ha que continuen online, però se les han quedat professors situats més amunt que jo. Encara no tinc resposta. Bé, que no he parat amb tot plegat i fins aquesta nit de Nadal (aquesta matinada) no he pogut posar-me a escriure res, quan estava molt cansada.

És aquí.

Bon Nadal, amics, lectors i amics lectors!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 20 comentaris

Uns cascs una mica intertextuals

Heu vist peŀlícules del director rus Sergei Eisenstein? Si més no segur que les heu sentit anomenar. Jo n’he vist algunes: El cuirassat Potemkin, Ivan el Terrible (totes les parts) i la que ara m’interessa: Alexandre Nevski.

D’Alexandre Nevski em va quedar molt present la batalla sobre el llac tot gelat, com suposo que li deu haver passat a d’altra gent; una batalla èpica feta amb milers d’extres, amb el final del gel que s’obre i engoleix l’exèrcit invasor. Però el que em va quedar més gravat no va ser Alexandre, amb la capa moguda pel vent, al cim d’una elevació mentre contempla el seu exèrcit i, al lluny, l’exèrcit dels Cavallers Teutons; ni tampoc la dramàtica música de Prokofiev de fons, o la batalla mateixa. El que em va impressionar més va ser quan avança a cavall l’exèrcit teutó i podem veure els genets. O no els podem veure, vet aquí, perquè duen uns cascs que els tapen completament els caps amb només unes ranures pels ulls. Algú podria fer broma i dir que sembla que duguin una galleda cap per avall, però jo trobo que fa basarda perquè no hi ha manera de veure cap cara, res, de coll en amunt és tot el casc. En alguna ocasió, per les ranures, s’endevinen les ninetes d’uns ulls, però encara fa més feredat.

A què ve parlar d’això? Doncs que avui m’ha vingut al cap la primera noveŀla de la saga de la Interferència, Més enllà del somni, que molts de vosaltres heu llegit. Recordava el capítol “Combat de nit”, amb l’exèrcit rocdurià que envaeix les terres de Gelgel i s’esdevé la Batalla d’Abledeer (quan l’Anna i l’Alison fan la coneixença de l’Ival —per tal de situar-vos). Bé, quan el vaig escriure imaginava els rocdurians a cavall amb uns cascs iguals iguals als que duen els teutons a Alexandre Nevski. A la noveŀla només dic que els cascs els tapaven tota la cara i els donaven un aspecte temible, per tant els lectors poden imaginar els cascs com vulguin, però us asseguro que jo els veia exactament com a la peŀlícula d’Eisenstein.

Per mi es tracta una mica d’uns cascs intertextuals.

A sota teniu la batalla al llac gelat d’Alexandre Nevski (els Cavallers Teutons surten al cap d’uns minuts de començar).

Publicat dins de Cinema, Interferència (saga), Més enllà del somni | Etiquetat com a , , , , | 14 comentaris

Un altre adeu, aquest al Canadà

Ho vaig comentar al facebook i al twitter, però m’ha costat força escriure una entrada al blog sobre el tema. La feinada tremenda que tinc i la salut sempre avall no han ajudat. Bé, es hora que us presenti la meva amiga Medora.

La Caroline Medora Sale (pels amics Medora) ha estat una escriptora canadenca de noveŀla negra i noveŀla històrica. Va néixer a Winsor, a la província d’Ontario, però de petita va viure uns anys a Washington, atesa la feina del seu pare, després una altra vegada a Windsor, i un cop començà la universitat ja va viure sempre a Toronto. Es va doctorar d’estudis medievals a la Universitat de Toronto. S’havia especialitzat en l’edat mitjana del sud de França i part de la Península Ibèrica, la qual cosa la va empènyer a aprendre a fons francès i castellà. El seu marit, en Harry Roe, ara professor emèrit de la Universitat de Toronto, també és medievalista però d’estudis celtes i llengües nòrdiques.

La Medora va treballar molts anys de professora de literatura anglesa en una escola secundària. Les seves classes eren majorment sobre Shakespeare i va aconseguir que munts d’alumnes aprenguessin a fons les obres del dramaturg anglès. Encara se’n recorden i amb una gran estimació per la Medora. I mentre era en aquesta escola va començar a escriure noveŀles de gènere negre.

Quan  la vaig conèixer, ella havia deixat de treballar a l’escola. Ja havia escrit la famosa sèrie amb la parella Harriet Jeffries i John Sanders com a protagonistes. A mi em van encantar títols com Murder on the Run o Shortcut to Santa Fe, per esmentar un parell dels set títols que té la sèrie. Tenien a més la gràcia de ser canadencs, l’autora i els personatges, i de passar quasi tots a la ciutat de Toronto, perquè sembla que sempre hagi de ser tot dels Estats Units. Va publicar la primera noveŀla l’any 1986, a la branca canadenca de l’editorial Penguin, però una altra editorial va comprar els drets dels llibres de la Medora (no sé els detalls perquè jo encara no la coneixia), i aquesta editorial era la Charles Scribner’s Sons de Nova York, molt antiga (fundada el 1846), on van publicar autors com ara Henry James, F. Scott Fitzgerald o Ernest Hemingway. Les set noveŀles de la sèrie  van passar, doncs, a ser part de l’editorial Charles Scribner’s Sons. I van tenir força èxit, amb ressenyes molt positives de diaris com el New York Times o el Globe & Mail de Toronto. A més a més, el 1987 havia guanyat el Crime Writers of Canada Awards of Excellence, premi per la millor noveŀla negra canadenca de l’any. I la Medora va ser presidenta del Crime Writers of Canada (1989-1990) i també presidenta del consell directiu de l’organització internacional Sisters in Crime (1998-1999).

La vaig conèixer el mes de setembre de 1998 (o 1997, no puc recordar quin dels dos). Ella i el seu marit van venir a la meva classe de català de primer any, quan jo impartia aquest curs i el de cultura catalana a la Universitat de Toronto. De primer no sabia qui eren. Em va estranyar veure’ls en una classe on els altres estudiants tenien entre 18 i 20 anys, i en Harry ja passava de l’edat de jubilació. Però de seguida es van adaptar a la classe i van resultar ser els millors alumnes. Em van explicar que havien fet un viatge a Girona, n’havien quedat enamorats i volien aprendre català. Vam acabar fent certa amistat i en venir l’estiu em van contractar perquè els hi fes classes de pràctica de català. Ens trobàvem en un cafè del centre i allí fèiem la classe. I l’amistat va créixer. A a finals d’estiu ja em convidaven a sopars que feien a casa seva pels amics. Aquell any, també, la Medora va publicar la noveŀla Remedy for Treason, la primera d’una nova sèrie sobre un metge jueu i cec de Girona, durant el segle XIV i la pesta negra. Una noveŀla de gènere negre i alhora una noveŀla històrica, que la Medora va signar amb el seu altre nom, Caroline, i el cognom del marit, Roe, ja que la seva agent li va dir que vendria més llibres. A la tardor, la Medora i en Harry van tornar a Girona.

Quan la Universitat de Toronto va eliminar els cursos de català (el braç d’Espanya és molt llarg), per bé que entre les dues classes tenia 122 estudiants, una barbaritat, en Harry va organitzar una recollida de signatures entre els professors de la universitat –se’n van recollir centenars–, però els cursos de català van ser igualment eliminats. Aquell any la Medora va publicar el segon llibre de la nova sèrie d’Isaac el cec, intitulat Cure for a Charlatan. Ella i en Harry van tornar a Girona. I vet aquí que Edicions 62 va publicar el primer llibre de la sèrie en català: Remeis i traïcions.

Els anys que van seguir, jo, a més de fer classes a la Universitat de McMaster i després al campus de Glendon de la York University, vaig continuar fent classes privades per La Medora i en Harry, malgrat que el seu català ja era boníssim –en Harry s’havia fet ell mateix tot un diccionary de català-anglès. La Medora va publicar més títols de la sèrie a la Girona medieval; un altre va ser publicat per Edicions 62, Remei per a un xarlatà. La sèrie de Isaac el cec en anglès va arribar a 8 llibres l’any 2004. Tot i que en català no en van publicar més, editorials de França, Alemanya, Rússia, Espanya (i d’altres que no recordo d’on eren) van publicar-los en les seves llengües.

En un dels viatges a Girona, van anar a la llibreria d’una ciutat de la Catalunya Nord, no recordo si era Perpinyà, on tenien llibres de la Medora. I es van trobar amb l’escriptor Joan-Lluís Lluís que també signava llibres o feia una presentació. La Medora hi va parlar i ja a Toronto m’ho va explicar. Bé, és només una anècdota, però no sé per què em va quedar molt present.

L’amistat amb la Medora i en Harry va continuar i eventualment jo vaig començar a escriure Més enllà del somni. Abans que me’l publiquessin, la Medora va llegir el manuscrit i se’n va enamorar, tant que va decidir traduir-lo a l’anglès. Tant ella com en Harry, que també el va llegir, van dir que era millor que Harry Potter i que seria un gran èxit (ells, com d’altres persones, es van equivocar). El cas és que em van animar molt, sempre m’animaven. I quan l’any 2008 Edicions del Bullent em va publicar la noveŀla, la Medora ja quasi havia acabat la traducció. El llibre es va publicar en anglès el 2009. A sota teniu una fotografia del dia de la presentació (no en tinc cap de millor): la Medora i jo, signant llibres, i l’artista que va fer la coberta.

Quan vaig publicar la continuació, Perduts a l’altre món, i el vaig anar a presentar a Barcelona, la Medora estava escrivint una nova noveŀla. Havia llegit Perduts a l’altre món, també li havia entusiasmat i s’havia compromés a traduir-lo de seguida que acabés la seva noveŀla. Però tot començà a anar malament. Primer en Harry va estar molt malalt, després ella, molt temps, anys, fins al punt de perdre la vista. Mai no va acabar la seva noveŀla per bé que sempre deia que es posaria més bé i l’acabaria. Va recuperar una mica la vista, però la seva salut va anar avall.

Fins a arribar a la setmana passada que va morir d’un atac de cor inesperat.

La Medora ha estat una gran amiga a qui vaig veure entre un i dos dies a la setmana durant una pila d’anys, fins que la meva vida es va complicar massa i la salut, tant d’ella com la meva, també, i ja només ens comunicàvem per telèfon. Però durant uns 13 o 14 anys parlàvem sovint per telèfon, en un cafè o a casa seva. Era una persona molt alegre, cultíssima, amb un humor irònic súper divertit. I molt generosa, sempre disposada a ajudar.

Estic molt trista.

Publicat dins de Canadà, Més enllà del somni, Retalls de biografia, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 20 comentaris

La dona que va evitar un atac d’Estats Units al Canadà

L’any 1813, Laura Secord, després d’una caminada èpica, va donar l’alarma sobre un atac imminent dels Estats Units a les colonies canadenques. Va ser durant l’anomenada Guerra de 1812.

La Guerra de 1812 és complicada i llarga d’explicar, per tant em limitaré a dir que va ocórrer en territory dels Estats Units i de les colonies canadenques. Hi van estar involucrats americans, anglesos, colons canadencs, diverses nacions indígenes de l’Amèrica del Nord i un poc els espanyols. Pel que fa a les causes, n’hi havia un munt, però una de molt clara per part dels Estats Units era annexionar-se les colonies canadenques.

Laura Ingersoll va néixer l’any 1775 a Massachusetts. Malgrat que el seu pare va lluitar a la Guerra d’Independència Americana (1775-1783) al costat dels rebels, l’any 1795 la Laura va immigrar a la colonia britànica d’Upper Canada (gran part del que és la província d’Ontario), com van fer molts altres que donaven suport a la Gran Bretanya, els loyalists. Un cop allí, la Laura va rebre una subvenció per establir-s’hi, va obtenir una petita casa i va regentar una taverna. Passats dos anys es va casar amb James Secord i la parella se’n va anar a viure a Queenston, prop de Niagara Falls. Poc després d’esclatar la guerra amb els Estats Units, en James va ser ferit a la batalla de Queenston Heights i va ser rescatat del camp de batalla, literalment, per la seva dona! Mesos més tard els americans van ocupar part de la península de Niagara, Queenston inclós. Unes setmanes després de l’ocupació, la Laura va sentir la conversa d’uns oficials americans: els Estats Units preparaven un atac sorpresa a la part no ocupada d’Upper Canada.

Atès que el seu marit estava convalescent i no ho podia fer, la Laura va decidir anar ella a avisar al tinent James FitzGibbon que comandava les forces britàniques a Beaver Dams, a 32 km de distància, a través de terres boscoses i desconegudes per la Laura. La caminada que va fer es considera heròica.

La Laura va sortir a la matinada i, en comptes d’agafar la ruta més directa, va fer volta per evitar topar-se amb guardes americans. Al vespre, després d’haver caminat tot el dia sense treva, s’adonà que estava desorientada. S’havia perdut dins l’espessor dels boscos. I tot d’un cop es va trobar amb una acampada de guerrers mohawk. De moment es va esverar, però va mantenir la calma mentre explicava a tota la colla de guerrers que el seu marit estava convalescent, que ella tenia un missatge molt urgent pel tinent James FitzGibbon a Beaver Dams, i que estava perduda. Com que els mohawk estaven de part dels anglesos, de seguida van ajudar la Laura, guiant-la tota la nit fins a arribar a Beaver Dams.

Passats dos dies, l’exèrcit americà que anava a caure per sorpresa sobre els defensors d’Upper Canada va ser emboscat pels britànics i 400 indígenes, i s’esdevingué la batalla de Beaver Dams. Els americans van haver de rendir-se. Va ser una gran victòria, però als informes oficials de la victòria, res es deia sobre Laura Secord.

Durant els següents 15 anys, la familia Secord va viure en la pobresa, fins que en James va aconseguir una plaça de jutge. Quan va morir en James, la Laura es trobà sense recursos i ja amb 66 anys, però era una dona espavilada i va obrir una escola per nens petits a casa seva. Les peticions al govern demanant una pensió no van tenir resposta.

Quan la Laura ja tenia 85 anys, el Princep de Gaŀles va fer una visita al Canadà i per casualitat es va assabentar de la caminada de la Laura durant la Guerra de 1812. Immediatament la va voler conèixer. Abans d’anar-se’n, el Princep li va enviar diners i la Laura va poder viure còmodament fins a morir a 93 anys.

Laura Secord és ara molt coneguda. Se l’estudia a totes les escoles com una gran heroïna de la historia del Canadà, se l’ha celebrat en poemes i obres de teatre, hi ha nombrosos llibres sobre ella, també estatues, una pintura amb el seu retrat en el Parlament d’Ontario a Toronto i un munt d’escoles al Canada duen el seu nom. No és estrany perquè, d’acord als historiadors, la heroïcitat de la Laura va alterar el rumb de la guerra que van acabar perdent els americans i Canadà és avui un país independent.

I per cert, també tenim les famoses xocolatines canadenques Laura Secord, una empresa de més de 100 anys i amb dotzenes de botigues per tot el país, que va triar aquest nom per celebrar l’heroïna canadenca.

Publicat dins de Canadà, Història | Etiquetat com a , , | 11 comentaris