Coses

Avui només explicaré algunes coses d’això i d’allò, perquè no em trobo gaire bé i no puc pensar amb claredat.

El divendres em van posar el vaccí contra la Covid-19, la primera dosi. Estaba súper contenta quan vaig aconseguir hora, em vaig sentir com si m’haguessin injectat un raig d’eufòria. Feia molt temps que m’haurien d’haver vaccinat, però amb la meva feina era dificilíssim trobar el moment. La majoria dels meus estudiants (tenen uns 18 anys) ja s’havien vaccinat i jo encara res. Ara ja s’està vaccinant gent de 12 anys a 18.

El dia abans, com que sóc jo i sempre em passen coses, vaig tenir un atac de fibromiàlgia (en dic “atac”, per referir-me a un flare-up). Però no només això, perque vaig tenir un mal d’estómac terrible, com un cop de puny que no s’acaba, i molt mareig. Fa temps que ho tinc, des que vaig passar per aquella pneumònia de cinc mesos, però només de tant en tant i dura uns minuts. El dijous, però, em va durar tot el dia, acompanyat de l’atac de fibromiàlgia. El divendres perdurava. Vaig anar a vaccinar-me ben marejada i amb dolor a tot arreu.

La punxada ni la vaig notar. Mentre em feien esperar mitja hora per si em passava alguna cosa forta, el mal al braç es va instaŀlar. Passada mitja hora, va venir a veure’m un metge,  per assegurar-se que no tenia cap cosa anormal –l’unic que tenia d’anormal era el maleït mal d’estómac que no estava relacionat amb el vaccí.

En arribar a casa el braç ja quasi no el podia moure. Unes hores més tard em va venir febre, els dolors de la fibromiàlgia es van accentuar i tenia un cansament de mil dimonis. El braç estava igual. Però el que més em martiritzava era el mal d’estómac. El dissabte vaig estar força fotuda (tot el dia al llit) i el diumenge vaig millorar a poc a poc, però no l’estómac. Ara, que ja hem entrat al dilluns, el mal al braç és molt més suportable (sé que em durarà setmanes, com sempre, però la intensitat baixarà), que jo sàpiga ja no tinc febre, els dolors de la fibromiàlgia molt millor, el cansament també, i l’estòmac i el mareig no gaire millor. Què redimoni tinc? Ah, em van donar hora per la segona dosi del vaccí el 23 de juliol, quin descans.

Fa cap a una setmana la Griselda em preguntava al Twitter pel meu edifici. Doncs fa uns mesos van acabar els balcons a la meva banda (la façana), però no els de la part del darrere, i ja fa més de tres anys que estem així. Però no serveix de gaire tenir balcó perquè hi ha moltíssima pols tot el dia (i jo sóc aŀlèrgica a la pols), ja que continuen les obres al voltant de l’edifici, amb la pols que puja en núvols quan treballen, i han començat a preparar la construcció d’un nou edifici (del mateix amo) a tocar la paret on hi ha part del meu apartament, on abans hi havia un jardí. Treballen també als dos soterranis (l’un sota l’altre), on hi havia els garatges (encara tinc el cotxe en un altre edifici a deu minuts; aviat farà dos anys). També han enderrocat el sostre de les sales amb les màquines de rentar i fa deu dies que no es poden fer servir (sembla que demà es podrà, ja veurem). I canvien les canonades de TOT l’edifici, amb la qual cosa fa mesos que durant vuit hores al dia, cuatre dies a la setmana, no hi ha aigua –i quan l’engeguen l’he de fer rajar mínim 6 hores per tal que surti neta. Diuen que aviat acabaran.

Aquí unes fotos de la part de baix de la façana, quan no hi treballaven, des del meu balcó .

No us havia dit que fa deu mesos que el meu sindicat es prepara per una nova vaga. Recordeu l’última que va començar el febrer de 2018 i va acabar el més de juliol? Recordeu la quantitat de diners que vaig perdre? Mesos i mesos sense sou. I com vaig haver de treballar com una esclava en la recuperació? Sí, i vaig acabar agafant un encostipat darrere l’altre, al desembre una grip i aleshores cinc mesos de pneumònia, sense deixar d’anar a treballar, (i va morir la meva mare, per bé que això no va ser culpa de la vaga), i em van dir que semblava que tenia un càncer al pulmó, que quan van explorar a dins no ho va ser. Em va matar aquella vaga, en la qual no vam guanyar res i tothom va perdre molt (acabada la vaga, molts professors van perdre la feina i alguns la casa). Mai ens n’hem recuperat. Per això, tot i coneixent com opera el sindicat (viuen en un altre món) i com ho fa la universitat darrerament (en pla brutal), vaig pensar que aquest cop, amb la covid a sobre, el sindicat no gosaria dur endavant la temuda vaga, però ja ens han donat data per votar un mandat de vaga, a principis de juliol. La universitat, per la seva part, ha dit que no vol negociar més i que si s’amenaça amb vaga, farà un lockout, ens blocarà fora de la universitat, física i virtual. Això vol dir, per nosaltres, no acabar els cursos d’estiu, no començar els de setembre, perdre sous i beneficis, i molta gent la feina per sempre.

A la província d’Ontario, on hi ha Toronto, tot just fa una setmana que van obrir les botigues, amb una capacitat de gent a dins del 15% i només botigues que donen al carrer i es poden ventilar bé, els centres comercials continuen tancats. Ara que hi penso, tret de farmàcies i supermercats, vaig ser en una botiga per última vegada el desembre de 2019. També han obert els restaurants i cafès, però només a l’exterior, amb màxim 4 persones per taula i amb dos metres de distància entre les taules. Les trobades socials en interiors continuen prohibides, només poden ser els membres d’una llar. Gimnasos i llocs d’esport només oberts si són a l’exterior i amb la capacitat reduïda.

Les perruqueries continuen tancades. Em vaig tallar els cabells per última vegada a l’octubre. Aviat m’arribaran als peus. Fa mesos vaig enviar un missatge a la Hutoshi, la meva perruquera a qui conec de fa dècades. Em va respondre des de Costa Rica, on el seu fill hi té un petit hotel. Hi va anar abans que tornessin a tancar els aeroports i encara no pot tornar perquè és molt complicat al Canadà: has de passar tres dies en un hotel molt car designat pel govern, amb proves per la covid; si surt negatiu, has de passar dues setmanes a casa. Per cert, la Hutoshi em va dir que a Costa Rica havia fet amistat amb una catalana que se’n feia creus de tot el que sabia la Hutoshi sobre Catalunya. De la mateixa manera que jo sé molt sobre l’Índia, d’on és la meva perruquera, perquè són molts anys xerrant mentre em talla els cabells.

Als Estats Units estan molt enfadats perquè el Canadà es nega a reobrir la frontera (tret de per mercaderies), tancada des del març de 2020.

Espero que la pròxima entrada al blog sigui més divertida.

Publicat dins de Canadà, Retalls de biografia | 12 comentaris

Casa amb enfilall

Es veu sòlida, tota construïda de pedra, fins i tot la teulada està feta amb peces de llicorella, anomenada també pissarra, segons m’acaba d’informar la viquipèdia –no tenia ni idea de com dir slate en català i això de “llicorella” m’ha deixat perduda, però amb “pissarra” ja ho entenc. El cas és que aquesta casa sembla ben ferma, resistent als embats de tota mena de tempestes de neu i vent, freqüents a Toronto. Malgrat tot, una tempesta, ara fa uns tres anys, va arrencar un arbre gran que hi havia davant la casa i va esbotzar un tros de teulada; la van reparar però encara es pot veure on va ser el cop, i uns finestrons exteriors van quedar desballestats i així continuen. No m’estranya que no ho reparin, perquè el seu presupost no els deu arribar per això, considerant l’enormitat que deuen pagar d’impostos de propietat per una casa com aquesta, amb un jardí gran en quatre direccions i, en especial, pel barri on es troba, Forest Hill, concretament Forest Hill South, antigament un poble, molt a prop del centre i constituït per cases luxoses.

N’hi ha moltes de cases, perquè és un barri gran i, tret d’un carrer amb comerços, només té cases. Algunes són les típiques monstruositats de nouveau riche, amb grans columnes i capitells dòrics, marbre i, amb tot plegat, semblen enormes mausoleus. D’altres, més antigues, solen ser ben boniques, per bé que, tan grans, espanten una mica. De les que m’agraden destaca aquesta de pedra. No és gegantina i té un aire una mica d’estar per casa, de no arribar a final de mes –s’entén que parlem d’un nivell econòmic lluny del meu–. També és així la mestressa, una dona vella que vaig veure un moment que ella entrava a la casa; un sol cop l’he vist, tot i haver passat per davant moltes vegades. Suposo que era la mestressa, perquè tenia un aspecte com el de la casa: estable, però amb força anys a sobre i que ha passat alguns contratemps. Em va semblar que em mirava uns segons. Devia reconèixer la dona que sol quedar-se palplantada davant de casa seva? Aquesta dona que sembla examinar la casa en detall cada vegada que passa pel davant? La dona estranya que, sola o acompanyada d’un noi que deu ser el seu fill, s’atura i es fixa en els finestrons desballestats?

M’intriga. I fantasio. Segurament a la casa hi ha una mena de majordoma que fa i desfà, però com que també s’ha fet vella, més aviat ni fa ni desfà, tret de donar algunes instruccions a la minyona filipina joveneta qui, com tots els centenars de minyones filipines d’aquesta ciutat, deu mantenir no només tota la seva família sinó tot el poble que va deixar més enllà de terres i un gran oceà. Angelina. A la jove minyona li direm Angelina, i Karen serà la majordoma. Pel que fa a la mestressa, estic segura que es diu Alice, perquè no només la seva àvia paterna se’n deia, sinó que a més a la seva mare la fascinaven les històries d’Alice al país de les meravelles. El seu pare feia un any que havia tornat de la guerra quan ella va néixer. Havia estat al desembarc de Normandia, a la Juno Beach, on van desembarcar els canadencs, els quals van demostrar una habilitat militar extraordinària, malgrat que el món només recorda els americans. A l’Alice no li acaben d’agradar els americans, per bé que es va casar amb un comerciant de Buffalo, la ciutat a l’altra banda de la frontera. Però el seu marit va morir d’un accident poc després de casar-se; l’Alice retornà a Toronto i va viure sempre a la casa de Forest Hill, primer amb els seus pares i, eventualment, sense família, només amb la majordoma Karen a qui veu com família encara que mai no li ho ha dit.

Una cosa que em crida l’atenció, és la pols a la ceràmica. Em sembla que la majordoma Karen li hauria de dir a la jove minyona Angelina que als plats chippendale que tenen al primer pis, a les tauletes davant les dues finestres a la dreta de la porta, se’ls hi hauria de treure la pols, que des del carrer es veu que no els han espolsat en mesos, o anys. I tinc la impressió que hi ha força coses descuidades a la casa. La majordoma Karen només està per veure sèries a Netflix, que a la seva edat es cansa molt; a la mestressa Alice tant li fa realment si la ceràmica chippendale té pols o no en té, perquè es passa el dia fent mots encreuats; i l’Angelina enyora les Filipines i no es fixa en res si no li diuen. Les tres dones s’estan quasi sempre a la casa, cadascuna capficada amb les seves coses. Per això no hi veig mai ningú, només un moment aquella vegada que l’Alice entrava a casa; d’altres vegades unes cortinetes que es belluguen i una ombra en alguna finestra. I em pregunto qui deu ser que em mira. Per què aquesta insistència? Hivern, tardor, primavera, estiu, tant hi fa, cada cop que passa per aquí s’ha d’aturar a mirar. On deu viure? No sembla del barri, tampoc el noi que de vegades l’acompanya i que deu ser el seu fill. Tal vegada la dona voldria comprar la casa? No en té l’aspecte, però qui ho sap. Altrament, no entenc perquè sembla obsessionar-la. Qui es deu pensar que hi viu, aquí? Deu creure que es tracta d’una àvia com tantes, potser amb una filla i néts a Vancouver i un fill a Halifax, a la vora de l’altra oceà? Què deu fantasiar? Tant de bo sàpiga que he passat una vida de viatges, que he dormit a les dunes del Sahara sota la llum de la lluna, que he arribat als racons més misteriosos de Papua, que he vist orquídies extraordinaries als boscos nebulosos de l’Equador. I que ho enyoro amb tota la meva ànima. Tant de bo ho sàpiga. Però, per què ho hauria de saber? Pot ser l’Angelina, avorrida d’estar-se a la casa, o la Karen en un descans de Netflix, o la mateixa Alice que es pregunta perque miro la casa.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 24 comentaris

Torbs

Una nit mentre sopava vaig veure el documental de TV3  “Balandrau, infern glaçat”. Colpidor, i per mi tant familiar, això d’un torb. Al documental deien que un torb és el que en anglès anomenem blizzard. I precisament, fa deu anys, vaig escriure una entrada al blog amb el títol de “Blizzard”, on explico les diferències entre diverses tempestes de neu i de gel al Canadà. Potser hi voleu fer un cop d’ull (s’hi troben comentaris d’alguns de vosaltres).

He viscut una bona pila de blizzards a Toronto. I malgrat que els he experimentat en una ciutat i no als Pirineus, són de pànic. Han estat una mena de torbs a la ciutat, generalment trobant-me dins d’un edifici, però no sempre. Res és comparable a viure’ls al carrer sense cotxe. És dificilíssim avançar, la neu glaçada llançada a gran velocitat et martiritza la cara, perquè encara que te la tapis queden els ulls exposats, les dues ratlletes que tens obertes per saber per on vas, tot i que gairebé res no es veu. Tret d’un cas, els altres els he viscut al centre de la ciutat i cada vegada he arribat a casa fent parades freqüents dins les botigues per agafar alè, deixar que els ulls castigats es recuperin i que el front es descongeli (fa un mal quan es gela així!). Però el pitjor cas va ser fa molts anys, i de poc m’hi quedo.

Un dia assolellat de març, quan el meu fill tenia tres mesos, vaig aprofitar que el seu pare era a casa i feia bon temps, per anar-li a comprar una robeta que necessitava. Aquí s’ha d’anar als grans magatzems perquè no solen haver-hi botigues petites de roba; a més, vivíem en un barri enorme ple de cases i res més. El nen mamava, però vaig calcular que entre mamada i mamada tenia temps d’anar fins a l’autobús que em deixaria en una estació; d’allí amb metro fins a uns magatzems, comprar el que necessitava i tornar a casa amb prou temps.

Tot va començar bé, però els magatzems no tenen finestres i l’estació de metro era sota terra, sota mateix dels magatzems. Fins que no vaig arribar a l’estació de metro on agafaria l’autobús fins al meu barri, no em vaig assabentar que un blizzard havia arribat a Toronto. Hi havia un munt de gent esperant, perquè no venien els autobusos, i al carrer les ràfagues de vent llançaven neu en totes direccions. Quasi tot era blanc i no s’hi veia ni gent ni cotxes. Vaig mirar el rellotge: encara tenia temps. En qualsevol moment arribaria un autobús i tot aniria bé. Poc després, pels altaveus van dir que no hi havia autobusos i no se sabia quan n’hi hauria. Vaig trucar a casa des d’un telèfon de l’estació. El pare del nen estava furiós: com se m’acudia no tenir llet a casa per a una emergència? I per què no se li havia acudit tampoc a ell? Em va dir que agafés un taxi. Estava de broma, no hi havia cap taxi circulant per Toronto. A la fi vaig veure que la cosa empitjorava i s’acostava l’hora de mamar. Havia de fer un pensament. Vaig sortir al carrer i vaig començar a caminar.

Per anar a casa havia de remuntar un carrer ample amb un poc de pujada –per on anava normalment l’autobús–,  i que en condicions normals devien ser uns 45 minuts caminant fins al meu barri. Després havia de continuar per uns carrers durant uns 15 minuts més. Però enmig d’un blizzard res no és normal.

El carrer ample era bàsicament per cotxes, un d’aquests carrers fora del centre on, a Toronto, no hi sol caminar la gent i on no hi ha ni cases ni botigues, només edificis d’apartaments força tronats i d’altres edificis mig en runes. Però tant era perquè no em pensava pas aturar –el nen havia de mamar. Només havia d’assegurar-me de no posar el peu en algún forat (tot havia quedat ben covert de neu) i de moure les cames tan de pressa com fos possible.

He fet força esforços físics, excessius, a la meva vida, però em sembla que aquest els guanya tots.

Recordo la neu petita i glaçada que em produïa dolor, les ràfagues de vent que em feien caure sobre la neu que s’acumulava a una velocitat increïble i que feia més i més difícil avançar perquè m’hi enfonsava. També recordo treure’m la motxilla unes quantes vegades per desprendre’n tota la neu gelada que s’hi posava a sobre i em pesava. Tenia molt fred, però el pitjor era avançar amb unes cames que, entre el vent i la neu ja força alta, no podien més. M’anava repetint: “El nen necessita mamar, el nen necessita mamar…”.

Eventualment, vaig arribar al meu barri. Tenia un dolor profund a les cames, molt fred i un esgotament que no sabria explicar, però vaig continuar pels carrers de cases, tots solitaris, tots blancs; concentrada, perquè era facilíssim equivocar-se de carrer –la visibilitat era quasi nuŀla. La temptació de creuar un jardí i anar fins a on s’endevinava alguna casa era forta. El desig de asseure’m i no moure’m més, també. Però vaig arribar fins a casa. Només obrir la porta vaig sentir els brams del nen al pis de dalt. No sé com vaig poder donar-li de mamar, però encara entenc menys com vaig aconseguir fer tot aquell trajecte fins a casa enmig d’un blizzard.

I ja que hi som, afegeixo un fragment curtet d’Ombres i flames (de la saga de la Interferència) que juraria que us el vaig posar fa temps, però no l’he pogut trobar enlloc del blog. Si vau veure “Balandrau, infern glaçat” potser el trobareu força factible.

La forta tempesta de neu ha enxampat la tropa de gelgelians, abans que arribi on acampa el clan dels oldland d’en Calpor. Se’ls ha fet gel als barrets, a les pellisses, a les pestanyes, i tanquen els ulls per evitar que es congelin. La neu s’acumula veloç i els cavalls amb prou feines poden fer una altra passa. Un guerrer que s’ha ressagat baixa de la muntura immòbil i l’estira per les regnes, però l’animal es desploma. Els altres han desaparegut esborrats per les ràfegues de neu. Lluitant amb el vent que li ve de cara, l’home continua a peu.

L’endemà, uns caçadors de l’acampada el troben congelat. Tota la tropa n’està, de congelada, i colgada de neu; només algun braç o el cap d’un cavall sobresurten a penes del mantell blanc; d’altres són sepultats del tot. Dessota un arbre solitari un guerrer encara és sobre el cavall, home i bèstia convertits en una estàtua de gel.

Publicat dins de Canadà, Natura, Retalls de biografia | Etiquetat com a , , , | 7 comentaris

La solitud de Toronto

Avui us presento la ciutat de Toronto una mica diferent, perquè no són fotografies meves. Com que no n’he fet cap de nova, i les antigues ara no se on paren, n’he demanat al meu fill. Totes són de fa dos i tres anys, per tant pre-covid, però tot i això són imatges que expressen solitud. Me n’ha passat moltes (aquí només en teniu un tastet) i a totes es veuen llocs buits de gent. Jo també evito la gent a les meves fotos, ja ho sabeu, però les meves són, em sembla, més alegres; no solen copsar aquesta soledat profunda que es desprèn de les seves i que és molt més genuí de Toronto que no pas el que jo faig.

Són totes de Toronto, moltes del centre, i també de les universitats i d’altres de llocs prop del llac Ontario, a la ciutat i alguna als afores tocant la ciutat. Fetes amb el mòbil.

 

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , | 27 comentaris

Classes virtuals o presencials i els axolots

Continuo sense temps i no sé què fer per solucionar-ho. Els e-mails constants dels estudiants no s’aturen (per les raons que deia l’altre dia). Ni tampoc s’aturen els de la universitat en general. Fa unes setmanes la presidenta de la universitat ens va assegurar que l’any universitari 2021-2022 continuaría virtual, com ha estat des del març de 2020. De sobte, fa tres dies, el senat de la universitat va decidir que hem de tornar a fer classes presencials al setembre perquè tothom ja haurà estat vacunat dues vegades –per bé que els metges han dit que no ho veuen tan clar. Després d’una reunió virtual entre la presidenta, els governadors i el senat de la universitat d’una banda, i els representants de les facultats (la majoria no vol tornar encara a les classes presencials), d’una altra, es va decidir que al setembre hi hauria un 50% de classes presencials i un 50% de virtuals, i al gener 100% presencials. Aleshores tot era saber quines classes serien què. I ha esclatat una guerra, perquè són pocs els professors que volen tornar a fer classes presencials, i tenen prioritat els que tenen millors contractes, però entre ells també es barallen. S’ha creat molt mala maror. Pel que fa a mi  (i molts altres professors), probablement hauré de fer totes les classes presencials a partir de setembre, amb els meus pulmons tan delicats i sense poder caminar amb la lesió al genoll. Sospir. He comprat la loteria i, mira, potser hi ha sort. No cal que digueu res.

Abans de canviar de tema, aquí teniu la foto que he fet aquesta setmana: Trinity College, University of Toronto.

Segurament alguns de vosaltres coneixeu els axolots, si heu llegit contes de Julio Cortázar. El relat “Axolotl” és un dels meus preferits. Té allò tan típic de Cortázar, i que m’encanta, de començar amb una història gens transcendental, un fet quotidià que avança com si res, i el lector ni s’adona que ha anat a parar dins d’una història fantàstica. El cas més notori deu ser “Continuidad de los parques”, però en té un munt, com alguns dels meus favorits: “No se culpe a nadie”, “Casa tomada”, “La noche boca arriba”, “La isla al mediodía”. Però en aquests contes la línia entre la realitat i la fantasia es molt ambigua, i una de les històries més ben aconseguides en aquest sentit és “Axolotl”.

En realitat no és de Cortàzar que us volia parlar, ni dels seus contes, sinó dels axolots.

Son amfibis d’uns 23 cm de llargària, que estan relacionats amb les salamandres i viuen exclusivament en un llac de la Vall de Mèxic, el llac Xochimilco. Jo els trobo molt bufons, però no tant com els troba el protagonista del conte de Cortázar que s’hi obsessiona de tal manera que la seva obsessió esdevé un axolot, en un desdoblament molt curiós. Realment em costa no referir-me a Cortàzar. Doncs ja que hi sóc, traduiré al català un fragment del conte que descriu aquests animalons.

A cada banda del cap, on hi haurien d’haver les orelles, li creixien tres branquetes vermelles com de coral, una excrescència vegetal, les brànquies, suposo. I era l’única cosa viva en ell, cada deu o quinze segons les branquetes s’aixecaven rígidament i tornaven a abaixar-se. De vegades una pota es movia a penes, jo veia els diminuts dits posant-se amb suavitat sobre la molsa.

L’axolot és el que en biologia anomenen un organisme model –una espècie no humana que s’estudia a fons per entendre fenòmens biològics particulars. Perquè l’axolot té un poder regeneratiu espectacular. Si perd una pota, un ull, el cor o part del cervell, després d’uns mesos li han tornat a crèixer. S’han donat casos d’axolots que reparen, per exemple, una pota, i alhora en fan crèixer una altra, amb la qual cosa acaben amb una pota de més. I encara més impressionant: fan transplants, quan un axolot fa la donació a un altre d’un ull, part del cervell o una pota.

Segons he llegit, la seqüència del genoma de l’axolot, publicada el 2018, és la seqüència més llarga que s’ha completat del genoma d’un animal.

Però l’axolot és ara una espècie en gran perill, quasi extinta en el seu àmbit natural. Com he dit més amunt, només n’hi ha al llac Xochimilco, no gaire lluny de la capital de Mèxic. Aquest llac l’han transformat en canals, la temperatura ha canviat i l’han contaminat en extrem, tant la industria com amb les aigües residuals que arriben de la capital mexicana, i els amfibis són molt vulnerables a la contaminació. A més, s’han introduït peixos aliens a aquelles aigues, que es mengen els pocs axolots que queden en llibertat. Sortosament, les comunitats indígenes de la zona estan fent mans i mànigues per preservar els axolots que, per aquestes comunitats, són part de la seva cultura. Ja pels antics asteques, els axolots provenien dels déus, de quan Xolotl, germà del gran déu asteca Quetzalcóatl, va ser castigat per un acte de covardia i esdevení el primer axolot. Ara, els descendents dels asteques han aconseguit un petit llac allunyat de turistes i visitants de tota mena, on han dipositat els axolots que han criat primer en captivitat.

L’axolot té l’avantatge de reproduir-se bé en captivitat. Avui en dia n’hi ha molts als laboratoris, a certes botigues d’animals i a zoològics (jo n’he vist al de Toronto). Però el primer zoològic que en va tenir, ja a l’any 1863, va ser el Jardin des Plantes a París, just el lloc on s’obsessiona amb aquests animalons el protagonista del conte “Axolotl” de Cortàzar.

Publicat dins de Canadà, Natura | Etiquetat com a , | 19 comentaris

Molta feina i un tastet de ficció

Estic esgotada, cremada, deprimida. No trobo temps per a res. Pensava que aquesta setmana tindria temps de respondre missatges personals, comentaris, posar-me en contacte amb una editorial, cosa que ja hauria d’haver fet fa dues setmanes, i llegir, escriure alguna coseta, ordenar papers importants, que ni trobo res… S’ha acabat la setmana, són quasi les quatre de la matinada del diumenge i ni sé si tindré les coses llestes per començar les classes d’estiu el dimarts. Vaig endarrerida amb tots els detalls i detalls que he de preparar a l’eClass, que mai no s’acaben, perquè a més em passo el dia responent e-mails, de coses de la universitat i sobretot estudiants (en tinc 60 per a l’estiu) per cadascun dels quals he de fer coses diferents, com cercar webs, provar d’entendre coses d’administració, escriure a la llibreria principal per dir-los que tenen un enllaç pels estudiants equivocat, o barallar-me amb la companyia americana dels llibres de text en línia, i passar hores en chats amb els seus agents perquè aquest estudiant o aquell ha tingut problemes per obtenir el llibre o la plataforma supersite o li han cobrat massa. Moltíssimes de les coses que faig, abans de la covid les feia gent de la universitat amb feines administratives, però moltes d’aquestes persones han desaparegut o les han posat a fer d’altres activitats i, en alguns casos, han tancat departaments sencers. I la universitat vinga a dir que els professors fem una feina exceŀlent, que hem salvat les carreres de tanta gent jove, que hem salvat la universitat, el món, l’univers sencer, que som uns súper herois, que se’ns ha d’aplaudir… A pastar fang –que em compensin econòmicament i es deixin de bajanades. L’única bona notícia és que la universitat seguirà sense classes presencials fins a l’abril de 2022.

Tinc ganes de cridar, ben, ben, fort, de donar cops a les parets, de pegar-me amb algú, d’assassinar. I no tinc l’opció que va dir la Margarida Aritzeta, que quan té ganes de matar algú escriu noveŀla negra, perquè tot plegat va a parar aquí: no tinc temps d’escriure, d’escriure literatura, tot i que podria dir escriure qualsevol cosa, perquè de res no tinc temps, com per aquesta entrada al blog que l’escric amb mig pensament posat a la feinada que hauria d’estar fent i que no tindré feta el dimarts perquè tinc una llista d’una pàgina de coses urgents a fer, per a les classes, abans d’aquest dia. Allò que va dir Isaac Asimov –em sembla que era ell, potser m’equivoco– que si no podia escriure embogia, doncs això em passa perquè estic a punt de fer un crac que em deixarà més tocada del bolet que aquells savis toc-toc que surten als llibres de Tintin.

Vull escriure!

Bé, per canviar de tema, aquí teniu una foto de fa uns dies, en una d’aquestes “caminades” de 100 metres que faig de tant en tant. Ja sabeu que no puc caminar per la lesió del genoll. I el metge m’ha dit que poden passar anys abans no aconseguim que em facin un MRI, tal com va tot als hospitals; ell no ha aconseguit, des de gener, ni que em donin hora!

I ara, ja que no tinc temps d’escriure res, ni d’acabar les coses començades, com la noveŀla La Vinyet no va arribar pel riu (per a lectors a partir d’uns 9 anys), que resta empantanegada esperant que la pugui continuar, doncs aquí teniu el principi de la noveŀla i un altre bocinet. Ja em direu què us sembla.

La Vinyet no va arribar pel riu

Es va girar en sentir el fort cop de porta: només hi havia vegetació; cap porta. Instintivament va sortir del camí i s’amagà entre uns matolls molt verds. Tot el bosc era d’una verdor intensa, quasi increïble. La Vinyet es va alegrar de dur una samarreta verda, potser així podria passar desapercebuda. Però, desapercebuda de què? No havia vist pas res perillós en aquella boscúria sobtada.
          Va fer un bot quan va copsar de reüll un bellugueig. Només era una papallona molt grossa d’ales daurades, que voleiava allí mateix, però alguna cosa no li quadrava a la nena. Intrigada, se li va acostar. I va fer un crit: la papallona tenia una petita cara d’home amb bigotis, com de coronel anglès de peŀlícula antiga! Tornà al camí d’un salt i es posà a córrer sense saber on anava, fins que es va haver d’aturar esbufegant i amb mal a la cintura. A cada banda del camí continuava aquella vegetació tan verda.

— — —

La nena va copejar la porta de casa en Pròsper.
          —Qui hi ha? —va dir una veu d’home.
          —La Vinyet. La Maragda m’ha dit que parli amb tu.
          —Endavant, i compte amb la barba.
          Va fer bé de dir-ho perquè, només entrar, de poc trepitja la llarga barba blanca que era per tot l’interior d’aquella caseta. La barba d’un home assegut al bell mig, amb les cames encreuades, fent mitja. I la seva roba consistia en un llarguíssim jersei verd de llana que continuava després dels peus, també per tot l’habitatge, i era la mateixa peça que feia a mitja! Per acabar les coses sorprenents, l’home duia el llarg cabell blanc entortolligat damunt del cap, i amunt amunt com un cucurutxo que gairebé tocava el sostre. Va aixecar els ulls de la mitja i mirà la Vinyet per sobre les ulleres.
          —D’on has sortit?
          —He vingut per una porta que hi havia en unes obres.
          —No pel riu?
          —No.
          —Turista o treballadora?
          —Cap… Només vull anar a casa.
         En Pròsper encara la va mirar uns segons més i, pensarós, retornà l’atenció a la mitja. Va fer unes passades amb les agulles mentre la seva barba serpentejava per totes bandes. La Vinyet no s’ho podia creure: una barba que es bellugava sola! Quan la punta de la barba aparegué entre les agulles de fer mitja, l’home l’apartà amb brusquetat mentre li cridava:.
            —Fuig, pesada, o vols acabar teixida al jersei? Ocupa’t de la nena!
          La Vinyet va veure com la punta de la barba s’arrossegava per terra i semblava tota compungida. S’aixecà una mica i es tirà enrere en quedar davant la nena, com si li volgués veure la cara, va tornar a terra i es va enrotllar uns quants metres fins a formar un coixí ample.
           —Au, asseu-te —va dir en Pròsper.
           I la Vinyet es va asseure en aquell coixí fet de barba, que va trobar molt còmode.
          —Saps… com puc tornar a casa? —va preguntar la nena amb un filet de veu.
         En Pròsper la va mirar una altra vegada per sobre les ulleres.
         —No.
         La Vinyet se sentí defallir.

Nota: No m’he oblidat dels vostres comentaris pendents de resposta. Ho sento. Uns dies més i ho faig (toco fusta).

Publicat dins de Canadà, Llibres juvenils en català | Etiquetat com a , | 22 comentaris

I ja és el mes de maig

El cap de setmana passat no us vaig dir res. Em sap molt greu, per vosaltres, si més no alguns que ho espereu, i per mi perquè és l’única ocasió que tinc d’escriure. Quan una setmana no publico al blog és com si se m’enduguessin el poc que em queda de ser jo mateixa (no només una màquina de treballar) i és també allunyar-me de vosaltres perquè, a més, quan no publico al blog és quasi sempre per falta de temps i, per tant, tampoc no em comunico de cap altra manera.

Estic patint d’una gran manca de temps. Ja és crònic, però no fa més que empitjorar. Ni llegeixo noveŀles, cap, només articles, alguna narració curteta i para de comptar. L’última noveŀla que vaig llegir va ser a mitjans d’octubre, aquella vegada que van tallar l’electricitat al meu edifici durant un dia i mig. Vaig escriure mig conte i vaig llegir tota una noveŀla i part d’una altra que encara no he acabat perquè quan m’hi poso cada nit m’adormo a les poques paraules llegides –estic tant, tant, tant cansada!

El curs de tardor i d’hivern es va acabar i van venir el exàmens. Va ser trist dir adéu als estudiants. Ja m’havia acostumat a tenir-los aquí, a casa, a través de la pantalla, encara que alguns es trobaven a l’Índia, a Xina, a Corea, a Mali i a diferents punts del Canadà. N’hi ha hagut un munt d’encantadors i bons estudiants. I innocents, marededéu si en són; és clar que enguay només feia classes de primer any i solen tenir 18 anys —alguns 17. N’hi ha que quan tenien una prova em preguntaven si podien consultar el llibre o un diccionari mentre la feien, si estava permès. I totes les proves les feien a casa sense que jo els veiés! M’entendreixen.

Un dels millors estudiants d’enguany n’ha estat un de Nigeria. Brillant, el noi. És aquí de fa pocs anys, amb el seu germà més gran que se’n cuida. No en sé res més, no sé la seva història (aquí en sents d’increïbles), però sí sé que el meu estudiant aprofita bé l’oportunitat. Ha acabat amb un exceŀlent, i perquè no podia anar més amunt, però no és només tot el que ha estudiat i après que el fa una persona ideal per tenir a la classe, sinó també per com és de simpàtic amb tothom i com gaudeix aprent coses —tot ho vol saber i sempre fa preguntes interessants.

Però no és l’únic estudiant súper bo, perquè n’he tingut d’altres, d’origens diferents i de llengües maternes diferents, però tots estudiants boníssims, empàtics, que això és molt important, i, sí, innocents. Els enyoraré. Espero que continuin aprenent força, perquè el món necessita gent inteŀligent, empàtica i preparada.

He passat molts dies amb la correcció d’exàmens i treballs que esperaven ser qualificats de feia temps. També amb les notes finals, els càlculs de les quals es fan amb un sistema molt bèstia que tenen al campus de Keele (enguany he fet dues assignatures a l’altre campus i he evitat perdre el sostre de casa). Ha estat una marató.

Pensava que la setmana que ve la tindria per escriure alguna cosa de ficció, després de fer classes sense parar des del setembre de 2019, i amb tots els embolics de l’ensenyament virtual afegits, però no podrà ser. D’aquí a vuit dies ja començo el curs d’estiu i l’estic preparant contra rellotge. Tinc a més tot de coses endarrerides, com ara respondre missatges, i els vostres comentaris! o posar-me la vacuna —ha estat impossible ni tan sols preocupar-me’n. Bé, que d’escriure res. Tampoc descansar.

Pel que fa a la covid, continuem fotuts. Encara bo que tothom de les residències per a gent gran (els residents i els que hi treballen) està vacunat de fa temps. De fet, ara hi traslladen la gent que és als hospitals, vacunada, i que no hi és per causes de la covid sinó per altres problemes. Tots els pacients cap a les residències perque a l’hospital no hi cap una agulla de tants infectats greus amb covid. Ahir deia un metge que tenim un endarreriment de quasi 300.000 intervencions quirúrgiques que no sé sap quants anys hauran de passar perquè es puguin fer totes. I quan es té la salut que jo tinc, amb diversos problemes seriosos (uns més que altres), tot això fa molta por. Sobretot quan ja hi ha la mutació de l’Índia a Toronto.

Ah, per cert, l’altre dia em van arribar d’Espanya els papers per votar a les eleccions de Catalunya del 14 de febrer passat. Hahahahahahahahahahah! Més val riure.

Una abraçada!

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 22 comentaris

e-Class i estat d’alarma

El cap de setmana del 4 d’abril no us vaig dir res, i el passat vaig entrar a raig a parlar de la batalla de Vimy Ridge, sense ni un mot sobre la meva absència d’una setmana abans. Bé, vet aquí que aquell cap de setmana em trobava preparant, a més de les classes, exàmens finals que, tal com va passar amb els de desembre, han estat un malson. És allò d’haver de fer 15 o 20 versions diferents de cada exàmen, perquè els estudiants no puguin copiar d’un altre, i el que eren, abans de les classes en línia, 10 pàgines d’exàmen ara en són 150 o 200. Us feu una idea de què són 150-200 pàgines d’un sol exàmen de llengua on a cada línia hi ha coses per emplenar o canviar, i a sobre fet en e-Class que tot sol et pot tornar boig? I faig tres classes. Doncs resulta que el dia abans d’escriure alguna cosa pel blog hi va haver un problema a la plataforma e-Class i, sense ser culpa meva, vaig perdre 9 hores de feina feta, tot volatilitzat, com si mai no hagués existit. A més, va causar una mena de pandemònium a quantitat de documents guardats a l’e-Class, i se’m van barrejar coses de classes diferents. Em volia morir. Després de 48 hores sense dormir i sense deixar de treballar solucionant aquell malson, em volia morir una altra vegada. No vaig aconseguir morir-me i el dilluns tenia les classes a punt i els exàmens quasi acabats. I les cervicals destrossades, els nervis dels braços també i gairebé hi veia doble. Encara no m’he recuperat perquè han estat dues setmanes esgotadores. Ara s’han acabat els exàmens i estic corregint-los tan de pressa com puc. Quan acabi, a finals de la setmana que ve, hauré de córrer a preparar el curs d’estiu que comença el 10 de maig.

Mentrestant, Canadà es troba amb la covid fent estralls considerables amb les noves variants que es van detectar primer al Regne Unit (de moment, aquesta domina), a Sud-àfrica i al Brasil. Diverses províncies estan en estat d’alarma, però sobretot Ontario. A Toronto els hospitals van arribar a la total capacitat i s’han vist obligats a dur molts pacients a d’altres hospitals de la província, a centenars de kilometres de Toronto. Pacients traslladats en helicòpter a qui sap on; de vegades membres d’una mateixa família en hospitals diferents —com ara la mare a casa a Toronto i un fill morint-se en un hospital d’Ottawa i una filla en un de London. També s’ha demanat ajuda de metges i infermers d’arreu del país. Tenim cada dia entre 4.000 i 5.000 casos nous de contagiats, la gran majoria entre 20 i 50 anys d’edat, gent a les UCI, gent amb ventiladors mecànics i gent que s’està morint. També tenim nens contagiats a partir de 4 anys, uns 200 diaris. A les residències per a gent gran ja no hi ha contagis perquè tots els residents estan vacunats de fa temps.

Una cosa que m’ha impressionat força és que s’ha ocupat l’hospital dels nens, el Sick Children Hospital de Toronto, amb adults en estat greu. Conec bé aquest hospital perquè quan el meu fill era molt petit havíem d’anar-hi sovint —patia d’uns mals d’orella horrorosos, fins que el van operar— i de més grandet de tant en tant per accidents —trencada de canell, tall amb un vidre— o algunes febrades. Un hospital on eren molt amables i era ple de juguets i coses alegres i els metges no tenien pressa i el nen i jo ens sentíem segurs. Em costa imaginar-me’l ple de pacients greus adults. I no es només l’hospital dels nens, perquè estan ocupant les ales dels altres hospitals que tenen dedicades als infants. Tots els professionals a càrrec d’hospitals que entrevisten a les notícies diuen que la situació és molt greu, que estan alarmats. Segons els pronòstics, si alguna cosa no ho atura, d’aquí a dues setmanes, a Ontario els contagis segurament seran de 20.000 o més casos diaris.

No cal dir que si no t’estàs morint, literalment, no vagis a l’hospital. Ja han dit que només atendran casos d’atac de cor i coses així. I pel que fa a operacions que no siguin allò de s’opera ipso facto o no viu més d’uns dies, doncs a la llista d’espera durant anys. Jo, a penes puc caminar de la lesió que em vaig fer al genoll el mes de desembre; necessito que em facin un MRI perquè el metge pugui veure la part de dins del genoll (ni radiografies ni ultrasound han aclarit res), però només ho fan els hospitals i em floriré esperant. I ves la gràcia que em fa no poder caminar. Només aconsegueixo fer uns 150 metres i ja no puc més de mal. Les poques vegades que surto, he d’anar amb cotxe i amb el meu fill.

Vaig sortir el dilluns, per anar a veure el comptable, ja que havia de fer la declaració de renda, l’incomtax return que diem aquí, i vaig aprofitar per fer unes fotografies a l’aire lliure, que ja no està a sota zero i hi ha arbres amb flors. També aquest vespre, de camí a la farmàcia (amb cotxe, i és a 10 minuts caminant), hem parat perquè jo fes una foto. I mirant les fotografies ningú diria que a la ciutat quasi tot està tancat de fa mes d’un any i que estem en un estat d’alarma que és molt alarmant.

Nota: sé que dec resposta a un munt de gent que va escriure comentaris la setmana passada. Ho faré de seguida que pugui.

Publicat dins de Canadà | 8 comentaris

El naixement d’una nació

Canadà és el gran desconegut. Poc se’n sap a fora, només que té neu, boscos, llacs i deixa de comptar. Potser hi ha qui sap que Canadà va esdevenir independent l’1 de juliol de 1867, ja que aquest és el dia de Canadà, però he de dir que no va ser ben bé així. Aquest país es va formar molt a poc a poc, i el veritable naixement va ser quan els seus habitants s’ho van creure, gràcies al paper determinant del Canadà durant Primera Guerra Mundial.

A mitjans del segle XIX, aquest territori que en diem Canadà estava dividit en tres colonies britàniques: Canada, Nova Scotia i New Brunswick, les quals, impeŀlides pel perill d’una agressió per part d’Estats Units, i alhora amb el desig d’aconseguir millors perspectives comercials, van decidir unir-se en una confederació autònoma. I van començar a negociar l’unificació. A la fi, l’any 1867 el Parlament Britànic va passar la British North American Act i es va crear el nou país de Canadà que, en aquell moment, estava dividit en quatre províncies: New Brunswick, Nova Scotia, i Ontario i Quebec que eren la divisió de l’antiga colonia de Canada. Però aquesta nova confederació no era totalment independent perquè estava sota el domini de l’Imperi Britànic i, de fet, es deia Dominion of Canada.

Transforms the Province of Canada into the Dominion of Canada. Restores Upper Canada and Lower Canada as Ontario and Quebec. Continues the colonies of New Brunswick and Nova Scotia as provinces. Responsible Government without Double Majority Convention.

Es van afegir més províncies i territoris, i l’any 1931 el Parlament Britànic va reconeixer la independència de Canadà. Però no va ser fins el 1982, sota el primer ministre Pierre Trudeau, que Canadà va atènyer el control de la seva constitució. I fins aquí tenim la part oficial, però el que va fer néixer la nació va ser quan la gent del país se sentí canadenca. Com deia més amunt, això va ocórrer amb el paper esteŀlar que va tenir Canadà a la Primera Guerra Mundial. Particularment a la batalla de Vimy Ridge.

Quan les tropes canadenques d’infanteria van arribar a França, l’any 1914, es van trobar amb un exèrcit aliat liderat per força incompetents. I ben aviat els canadencs van començar a fer-se notar, fins al punt que no van tardar gaire a ser les forces aliades més temudes pels alemanys, per bé que la gran majoria de soldats canadencs no eren professionals. De bon principi, ja va destacar un soldat anomenat Francis Pegahmagabow, dels Wasauksing de les Primeres Nacions indígenes del Canadà. Semblava indestructible. Com que estava entrenat a caçar, seguir rastres, córrer darrera animals, amagar-se, passar desapercebut entre els arbres i, a més, tenia una punteria exceŀlent, el feien fer de missatger —els cables de telègraf els havien tallat els alemanys i calia algú per dur els missatges amunt i avall fora de les trinxeres—. Pegahmagabow sortia de la trinxera i aconseguia arribar al seu destí, moltes vegades a camp descobert, sense que cap alemany l’encertés ni amb la metralladora. Es deia que un missatger durava viu màxim una setmana, però Pegahmagabow va arribar viu al final de la guerra. I a més de missatger, en veure la punteria que tenia, el van fer franctirador, activitat amb la qual també es vivia ben poc a la guerra, però ell com si res —fins i tot va poder fugir iŀlès d’un atac amb gas on quasi tothom va morir. En tornar al Canadà acabada la guerra, va esdevenir tota la vida un activista pel drets dels indígenes canadencs.

Com deia, entre els que manaven les forces aliades europees hi havia un munt d’incompetents, tot i que eren oficials militars professionals, molts aristòcrates, a qui els semblava bé enviar milers de soldats a avançar en massa en atacs frontals davant les metralladores alemanyes, sense cap tàctica militar ni, semblava, cap idea de què estaven fent. D’altra banda, a càrrec de les tropes canadenques hi havia el general Arthur William Currie, a qui va xocar veure el que passava i la poca preparació que semblaven tenir molts d’aquells oficials europeus. Ell va revolucionar-ho tot introduint un bon entrenament, tàctiques militars, estudi del terreny i pràctica de l’atac abans de fer-lo. I el més curiós era que el general Currie no venia del món militar —abans de la guerra era un agent d’assegurances.

Una altra innovació del general Currie va ser explicar els detalls d’allò que es faria a l’atac, a tots aquells que hi participarien, la qual cosa no ho havien fet mai els generals europeus. Currie creia que cada soldat era important i que havia de saber quin era el seu rol en un atac i poder fer decisions si, per exemple, moria el seu oficial. Per tant, va preparar molt bé totes les tropes al seu càrrec abans de l’atac a Vimy Ridge, una àrea al nord de França, la qual feia tres anys que francesos i anglesos intentaven recuperar dels alemanys. Tres anys, molts milers de morts i el lloc continuava en mans dels alemanys. Fent un spoiler, diré que els canadencs van aconseguir Vimy Ridge en tres dies.

Abans de l’atac a Vimy Ridge, el general Currie va fer tres mesos d’entrenament sobre el terreny amb les tropes, calculant cada cosa que es faria amb gran precisió, els minuts o segons que tardarien uns soldats a arribar a tal lloc o tal altre, qui aniria per aquí o per allà, què farien si passava això o allò. Tres mesos així, fins que els soldats se sabien cada moviment de memòria. Mentrestant, també entrenava petits grups de soldats ràpids i decidits per a aconseguir documents dels alemanys i així tenir informació de l’enemic. Aquí va destacar el capitá Thain Wendell MacDowell, un jove que havia estat estudiant de la Universitat de Toronto.

El mateix dia de l’atac a Vimy Ridge, el 9 d’abril de 1917, el capità MacDowell, acompanyat de dos soldats, va arribar a les posicions alemanyes molt abans que la seva companyia. Eren, doncs, tres homes, els quals van destruir dos nius de metralladores mentre els alemanys fugien. Aleshores, MacDowell i els seus dos companys van veure un alemany que entrava en un túnel. El capità va fer esperar els altres dos homes fora i ell va entrar al túnel armat amb un fusell. En una sala subterrània hi havia 75 soldats alemanys. MacDowell, impertèrrit, els va convèncer que hi havia tot un batalló esperant a fora. Els va fer presoners a tots i, a més, es va endur un munt de documents que hi havia a la sala.

Com ja he dit, en tres dies els canadencs s’apropiaven de Vimy Ridge, allò que amb tres anys ni francesos ni anglesos no havien aconseguit. Ara bé, els canadencs no es van escapar de tenir molts morts i ferits.

Els canadencs van continuar a la guerra, fent sempre una feina impecable i amb decisió. De vegades amb actuacions totalment inaudites, com la trobada entre Richthofen i Wilfrid Reid May, un jove pilot canadenc. El famós Baró Roig, el Baró von Richthofen, pilot alemany que havia abatut 80 avions tot sol i que, si te’l trobaves, no sorties viu, va trobar-se cara a cara amb Wilfrid May. Però de la trobada qui no en va sortir viu va ser Richthofen. Hi ha molta especulació sobre qui va matar el Baró Roig; podria haver estat el pilot canadenc May o un tret d’un altre pilot allí a prop o potser des de terra, però el cas és que de la trobada entre el jove canadenc i Richthofen, va sortir mal parat el segon.

Totes les innovacions militars i continues victories per part dels canadencs van dur a un canvi de percepció sobre el Canadà. Els imperis europeus veien, per primera vegada, una força colonial que triomfava contra un poder europeu en terra europea. I al Canadà, tots aquests èxits van dur a un fort sentiment d’orgull de país entre la gent, fins i tot entre la gent que no havia nascut al Canadà, que només hi havia immigrat. Un sentiment que no existia abans. Com va dir el general canadenc A. E. Ross del final de la batalla de Vimy Ridge: “En aquests minuts, he presenciat el naixement d’una nació”.

Publicat dins de Canadà | 24 comentaris

Bona nit

Hola amics,
Tinc tanta feina que no dono abast ni per fer-la. Impossible escriure una entrada com cal al blog, però com que no convé que s’aturin les entrades o en un no-res morirà el blog, us convido uns segons a les meves classes (captura de pantalla), així sembla que s’escurça la distància. Intentaré fer alguna cosa més interessant d’aquí a set dies.
Cuideu-vos. Una abraçada!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 12 comentaris

Comença la primavera, segons sembla

Primer dia de primavera. La temperatura s’ha disparat molt cap amunt, passant de sobte de sota zero a 14 graus y sol. Semblava un dia bonic, des de la finestra.

No estic gens bé de salut, però continuo treballant dia i nit, i no per gust. Tinc unes ganes enormes d’escriure —hi ha tantes històries al meu cap, no m’estranyaria que en fossin centenars! Algunes van i venen; d’altres em ronden uns dies i després passa el temps i me m’oblido, només en queda com un flaire que ja no sé de què anava. No he escrit d’una manera seriosa des que vaig acabar Ombres i flames fa cap a tres anys. L’únic que faig és treballar per a l’universitat, però sense ganes. Que faci classes amb entusiasme i m’interessi que els alumnes aprenguin molt, no vol dir que m’agradi la feina, ja no, per diverses raons que algun dia que estigui d’humor us explicaré. Estic trista i decebuda per un seguit de coses.

A Toronto, que fins ara s’estaven fent bé les coses pel que fa a la covid, s’ha decidit obrir els restaurants per primera vegada (amb capacitat limitada), just quan les infeccions tornen a anar amunt, ateses les variants del virus. Hi ha hospitals de Toronto on ja no s’hi cap i el país té una acumulació de quasi 400.000 intervencions quirúrgiques endarrerides, però, ei, obrim els restaurants. D’altra banda, les perruqueries, tancades des de l’octubre, no s’obriran —els cabells ja em baixen per l’esquena— i, no ho sé, però jo diria que les perruqueries són més necessàries que els restaurants.

Fins ara el govern seguia el que recomanaven els metges, però per alguna raó han canviat d’estratègia, i ara els metges estan enfadats i ja han avisat de què ens espera. A més, falta molt perquè hi hagi prou gent vaccinada per fer una diferència. I ara hi ha tot de gent  contenta amb aquesta idea de que tornem a la normalitat. Normalitat? Mai tornarem a l’anomenada normalitat, si de cas, en serà una altra. I no em refereixo només per una qüestió del coronavirus. O sigui, tornar a viatjar amunt i avall a tot drap, per exemple? Sabeu quants viatges amb avió fa la gent cada any al món? 4.3 milers de milions de viatges —a Estats Units tot sol la gent fa 700 milions de viatges amb avió a l’any només dins del país. Vist amb els números davant, fa feredat. I mentrestant, el canvi climàtic també a tot drap. En fi.

Estic cansada.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 17 comentaris

Un fragment innocent

Acaben de canviar l’hora al Canadà. Apa, a dormir una hora menys, ves quina gràcia si ja no dormo per massa feina. Fa més de 19 hores que em trobo preparant tres exàmens per la setmana que ve; demà m’hi hauré de passar tot el dia també, i tota la nit. I encara estic corregint els de la setmana passada i els de la setmana abans. Cada setmana hi ha proves fetes a la plataforma e-class —és un malson que ja us vaig explicar fa mesos i que ha començat a causar-me ansietat perquè no sé com fer-m’ho ni treballant mínim 18 hores cada dia. Només sé que vull descansar, amb desesperació, que porto un any sense descansar gens, caram! No és estrany que m’estigui posant tan malalta.

Potser que plegui perquè no trobo cap tema interessant. Sé que tinc molts temes pel cervell, però el cansament no em deixa accedir-hi. A veure, potser si respiro amb calma…

Mireu, si no us fa res, recorreré a Les urpes del drac, la tercera noveŀla de la saga. Espero que us agradi aquest fragment innocent que no revela res.

L’ocellot s’alçà molt amunt i, en un tancar i obrir d’ulls, planava sobre l’Oceà dels Monstres. Les noietes, amb pànic, s’agafaren ben fort a la Negreta fins que l’ocell féu una girada suau i enfilà per sobre la fortificació i el mar tancat. Ara allò els semblava meravellós: res no es podia comparar a volar en un ocell gegantí, res! Algunes gavines encuriosides anaven a investigar qui envaïa el seu món de les altures, però es quedaven endarrere fent xiscles, potser d’admiració o bé d’enuig. La Negreta volava baix i batia les ales a poca distància de les petites onades verdes i blanques; només es remuntava una mica quan hi havia un veler amb algun maià que les mirava passar. L’ocell pujà més amunt en arribar a la ciutat, la qual deixà endarrere amb unes poques picades d’ales, i ja volaven per sobre els tarongers cap a l’impressionant mur que els separava de les terres àrides. En un tres i no res van passar-hi per sobre. Les noietes es van sentir amb aprensió quan la Negreta va aterrar prop d’uns arbres sota els quals dormisquejava una colla de lleons. Van baixar de l’ocell com hi havien pujat i es trobaren a uns metres de les bestiasses que s’havien incorporat i avançaven lentament cap a elles. La Ling es va treure la flauta i tocà una melodia.

―No tingueu por ―va fer quan els lleons es rebolcaren per terra i es van quedar panxa enlaire esperant que els fessin festes; s’hi apropà, amb les noietes aferrades a la seva camisa―. Apa, feu-los manyagueries, que ho estan esperant ―la bruixa s’ajupí i gratà un lleó enorme; però les noies s’estaven allí dretes sense decidir-s’hi, en absolut.
―No n’hi ha de petitons? ―va preguntar l’Alison amb un fil de veu.
―Ara no. I si en tinguessin no us aconsellaria pas tocar-los perquè els grans, amb música o sense, us atacarien.

Les noietes es van estremir. S’estaven molt juntes sense moure’s, fins que el lleó que la Ling amanyagava llepà el peu de l’Alison que va fer un crit.

―Si la Ling creu que no hi ha perill, no n’hi deu haver pas ―considerà l’Anna qui, amb l’Alison arrapada al seu braç, s’ajupí al costat d’un altre lleó i li passà la mà per la panxa.

No tenia el pèl suau com el d’en Puff, però la panxa era calentona i el lleó feia grunys de plaer. Passats uns moments, l’Alison s’afegí al gratament de panxa lleonina. Aviat es van veure encerclades per mitja dotzena de lleons que els demanaven afalacs que s’havien de repartir. De tant en tant la Ling tocava la flauta, potser per assegurar-se que els lleons continuarien ben amansits. Passada una estona les nenes se sentien tan bé amb els lleons, que fins i tot es van estirar a terra amb el cap sobre una d’aquelles panxes com si fos un coixí.

La boirina de primera hora ja s’havia esvaït. I mentre l’Anna gratava el coll del lleo que li feia de coixí i l’animalot li llepava la mà amb fruïció fins a deixar-la-hi ben neta, la Ling va dir que havien de partir o no tindrien temps.

―Temps per a què? ―li preguntà l’Alison.
―És una sorpresa. Què, us han agradat els meus gatets?

Les noies van assentir, i s’endevinava només de veure’ls l’expressió. A l’Anna li sabia greu anar-se’n, però estava intrigada: què devia ser la sorpresa que deia la Ling? Quan van arribar a la Negreta, la bruixa l’hagué de despertar ―aquell ocellot sempre que podia s’adormia.

Aquesta vegada van volar cap a l’est, per la part de fora el mur. A la seva dreta podien veure els tarongers, la ciutat i el mar allà lluny, després boscos de palmeres curulles de dàtils i nombrosos conreus. Els deixaren endarrere i la Negreta va fer cap al sud.

―Aquí van ancorar els pirates, aquella vegada que es van endur la gata, potser la mare d’en Groc ―va informar la Ling quan van passar per una platja de l’Oceà dels Monstres.     

La Negreta deixà la platja endarrere i fendí l’aire per sobre l’oceà. Les noietes es posaren tenses. No treien els ulls d’aquella planassa blava i misteriosa, escodrinyant les aigües per si hi veien algun monstre. La bruixa, d’altra banda, semblava d’allò més tranquiŀla: asseguda entre les plomes, mirava endavant amb un somriure de satisfacció mentre sentia la brisa a la cara.

―Allí! ―va cridar l’Anna.

L’Alison mirà on assenyalava la seva companya i clavà els dits al braç de la Ling qui, com a tota resposta al que veia, va fer una rialleta i afegí:

―Animalons, com són de primitius.

 Sota les aigües, prop de la superfície, podien veure com un tauró gegantí atacava despietat un altre peixot que es defensava amb unes queixalades brutals. Les dues noietes ni respiraven. Van deixar les aigües vermelles i agitades i van girar altre cop cap a l’est.

―D’on ha sortit la Negreta? ―preguntà l’Alison― Té a veure amb els monstres de l’oceà?―I ara! No, la Negreta ve dels temps de la rebeŀlió de Mai, la rebeŀlió de les dones.
―Oh, explica’ns què va passar! ―va exclamar l’Anna.

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català | Etiquetat com a , , | 22 comentaris

Feminisme i bruixes

Com que el dilluns és el dia internacional de la dona, he pensat parlar una micona d’això, però sobretot de bruixes.

Sóc feminista (bruixa no, però he creat la bruixa Ling). En sóc des que vaig néixer, perquè mai a la vida m’ha passat pel cap que no tingués el mateix talent i els mateixos drets que un home. A més, la meva mare es va encarregar que jo en fos ben conscient tal com la meva àvia, s’havia encarregat d’inculcar el mateix a la meva mare. Som ja tres generacions de dones que hem estat ben convençudes de la igualtat entre homes i dones. Em sento molt orgullosa de les dues dones que em precedeixen perquè, a més, estem parlant de fa molts anys, sobretot pel que fa a la meva àvia, la qual sempre deia a la meva mare que havia de fer una carrera universitaria i mai no dependre de ningú —no la va fer ni va acabar del tot l’escola per culpa de la guerra civil i el que vingué després. I la meva àvia va morir d’un atac de cor quan la meva mare tenia 17 anys. Com que patia del cor, haver aguantat els bombardejos a Barcelona l’havia deixat pitjor. La meva mare sempre va acusar Franco de la mort de la meva àvia.

Mentre vaig viure a Catalunya, va ser difícil això de sentir-me igual que un nen i amb els mateixos drets. Molta gent no acceptava que jo estigués tan convençuda dels meus drets com a persona. Només faltava que no m’agradessin gaire les nines, jugués a pirates i m’enfilés als arbres. I quan em vaig fer gran em vaig trobar en una societat amb la qual no encaixava, tret d’alguns bons amics.

Al Canadà no m’he sentit mai discriminada com a dona, malgrat que a la feina he tingut problemes, però per motius que res tenen a veure amb ser dona. Quan veig tot el que passa a l’estat espanyol amb el masclisme, me’n faig creus; em sembla com anar molt enrere en el temps —realment és un estat molt primitiu i sembla que se’n va més enrere per moments.

Potser arribarà als segles XVI i XVII i tornarà a cremar bruixes a la foguera, com passava a Europa durant aquests segles i cada vegada que sorgia un brot de pànic a les bruixes. Tant era que es tractés de països catòlics o protestants, perquè tots, vinga, a cremar bruixes.

El pitjor lloc va ser Escòcia, on unes 2.500 dones van ser acusades de bruixeria, torturades i executades. Tot pel pànic que els hi tenien les elits, com el rei Jaume VI d’Escòcia qui, un cop morta Elisabet I d’Anglaterra, ocupà el tron d’Anglaterra l’any 1603. L’home estava ben guillat i li venia d’anys enrere, perquè ja el 1590 no hi era tot, quan li va agafar la dèria de que la terrible tempesta, que va esclatar durant el viatge que havia fet de Dinamarca a Escòcia amb la seva promesa danesa, havia estat conjurada per les bruixes escoceses, al castell abandonat de Tantallon, perquè li tenien mania. Va fer agafar unes quantes dones de la comunitat, a qui van fer confesar sota tortura, i el mètode preferit era amb privació de la son fins que aconseguien que les dones tinguessin aŀlucinacions i aleshores confesaven coses rares. També les feien acusar d’altres dones, i així anar fent fins a tenir, com en el cas per la tempesta que va patir el rei Jaume VI, unes cent dones i, apa, a cremar-les de cop.

El pànic a les bruixes s’instigava per part de les elits, com és el cas amb Jaume VI d’Escòcia, per qui la cosa anava així: les bruixes eren ajudants del diable, el qual volia destruir personalment el rei Jaume. Suposadament, doncs, el diable havia dit que Jaume VI era el seu enemic més gran a la terra. Una manera, per tant, de donar-se importància.

Anys després, hi va haver un altre brot de pànic creat per Jaume VI. I un cop més es tractava de tot de bruixes conspirant contra el rei, segons ell.

Tan obsessionat estava que fins i tot va escriure el llibre Daemonologie, que és una teoria conspiratoria: el diable té tot de dimonis pel món que pacten amb gent, generalment dones, per ajudar-los a fer tot el mal possible amb màgia negra. Per tant, la bruixeria és una conspiració secreta entre certs humans i els dimonis. I contra aquesta conspiració només pot ajudar Déu, la qual cosa vol dir que l’única esperança pels creients són els reis amb poders divins, com Jaume VI. Quina manera d’ensarronar! Com passa amb les teories conspiratòries avui en dia. I com passa amb molts reis, com ara els d’Espanya. Que poc canvien les coses! S’ha de llegir més història.

Quan, a la mort d’Elisabet I, Jaume d’Escòcia esdevingué el rei Jaume I d’Anglaterra, es va adonar que li anava més bé inventar-se conspiracions per part dels catòlics, les quals van ser si fa no fa una còpia de les conspiracions de bruixeria, intercanviant les bruixes per catòlics. I dels centenars de dones que s’havien torturat i cremat se’n va oblidar.

Les caceres de bruixes van continuar a Escòcia, amb un brot de pànic cada vegada que a un poderós li convenia per aconseguir alguna cosa. Pràcticament totes les dones executades per bruixeria ho van ser en uns pocs brots de pànic instigats per les elits. 2.500 dones (i alguns homes) acusades de bruixeria, majorment ja d’una certa edat, i generalment tant elles com les joves de tarannà independent i insubmís.

I com estic jo, amb la salut i les obres de l’edifici? Doncs, pitjor estaria si em cremessin a la foguera.

Publicat dins de Retalls de biografia, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 14 comentaris

El que em ve al cap d’aquests últims dies

El divendres va fer dos anys que morí la meva mare, de matinada. I de matinada em trucà ma germana, i jo, molt malalta amb aquella pneumònia que va durar cinc mesos, abans de contestar ja sabia què havia passat, perquè la mort, com la policia, té tendència a arribar a aquestes hores per endur-se la gent. I sense haver dormit, malalta i amb una immensa tristesa vaig anar a fer una classe a la tarda per no perdre la feina, que aquí això de canceŀlar classes està molt mal vist.

Faig veritables esforços per tal que la indignació que duc a dins pugui més que l’enorme tristor que em burxa dia i nit; sempre els faig, aquests esforços, perquè la tristesa et duu a la depressió, però la indignació ajuda a lluitar i per tant a no decaure. Però com n’és, de difícil.

Farta de la universitat –no dels estudiants, angelets, tret d’un parell–, de com la covid serveix d’excusa per eliminar gent i assignatures –no essencials, diuen–; farta del fred, tot i que aquest hivern ha estat suau –no hem baixat més de 24 sota zero algunes nits i en general hem tingut temperatures d’uns 10 graus sota zero i poques nevades fortes–; farta d’estar malament de salut, farta de ser lluny de vosaltres i farta d’Espanya, això sempre. I avui dissabte, després que m’ha arribat la informació d’una de les editorials on publico, farta de no vendre llibres. De Més enllà del somni ni un venut en tot el 2020. Molt gros, ni un! I de Perduts a l’altre món un sol exemplar, un! Des d’aquí, el meu agraiment sincer a qui sigui que el va comprar. De El secret de L’Oreneta no sabré res, perquè mai no em diuen res, i de Històries d’hivern m’estimo més ni saber-ho perquè dubto que pugui ser una bona notícia. Les bones notícies fa uns anys que es van acabar.

Bé, ara que he aconseguit estar més furiosa que trista, vull deixar constància de la meva ràbia cap a Espanya; perquè no és només estar-ne farta ni mandangues, sinó odi autèntic per aquesta construcció artificial anomenada Espanya, odi pel que representa, pel que fa, i sobretot pel que ens fa. Que no tothom és igual, que també hi viu gent molt maca? Sí, és clar, a tot arreu del món s’hi troba gent molt maca, ves. També s’hi troben feixistes –a Espanya surten com bolets.

Darrerament m’he assabentat d’algunes coses interessants, o curioses com ara el que em va dir una estudiant africana que assisteix a un dels meus cursos. La noia és de Mali i aquest any s’hi està perque amb les classes a distància no li cal ser a Toronto. Bé, doncs l’altre dia ens va dir que el nom del seu país, Mali, en llengua bambara vol dir hipopòtam, i s’anomena així perquè hi ha moltíssims hipopòtams. No que sigui una informació súper interessant, però em va fer gràcia i suposo que poca gent fora de Mali ho deu saber.

També vaig descobrir fa uns dies per què als mapes antics s’hi troben tants dibuixos. Potser algú de vosaltres ja sap que es tracta de l’anomenat horror vacui d’alguns artistes, la por a deixar espais buits, sense guarnir. Es veu que aquesta aversió als espais buits en un mapa era prevalent entre els cartògrafs dels segles XVI i XVII, i per això omplien els oceans de monstres marins, vaixells, éssers mitològics. Però també a les parts de la terra on no hi havia res dibuixaven ocells, palmeres, animals sorprenents (quan es tractava de llocs fora d’Europa) i fins i tot rius, llacs, muntanyes i ciutats que no existien. I pertot arreu dibuixos de la rosa dels vents. Alguns, quan potser ja no els quedava res per dibuixar, escrivien textos petitets, i tot quedava ple d’aquest textos que ondulaven pels mapes. Només coneixem un cartògraf, però, que discuteix l’horror vacui: l’holandès Petrus Plancius, el qual explica, en una nota del 1592, quanta recerca havia de fer sobre les consteŀlacions per omplir parts del mapa que feia, altrament quedarien espais amb només buidor, explica amb horror. Cadascú té les seves manies.

Per acabar, us vull contar que fa una estona m’he trobat un comentari recent, força llarg, a l’entrada de la setmana passada, aquella dels tepuis de Veneçuela, que m’ha fet molta iŀlusió perquè l’ha escrit una veneçolana, a més descendent d’indígenes yaruro (o pumé). Està contenta que parli dels tepuis i de la seva biodiversitat especial, perquè darrerament no gaire gent diu coses positives de Veneçuela. Des de fa tres anys i mig viu a Catalunya i m’escriu en un català boníssim. Podeu veure el seu comentari aquí (és l’ultim comentari).

Cuideu-vos i una abraçada.

Publicat dins de Més enllà del somni | 6 comentaris

Un parell de cosetes i els tepuis

Breu: No m’han enderrocat la cuina (ve de l’entrada de fa una setmana), no de moment. Vaig fer una captura de pantalla del departament dels drets humans de la província, on diu que a les persones de risc per la covid (asma etc.) no els hi poden entrar a casa tret que hi hagi una emergència com ara un foc. Ho vaig enviar al manager principal amb un missatge molt contundent. La resposta va ser que deixaran tranquila la meva cuina mentre duri la covid. Ara bé, de no tenir aigua moltes hores cada dia no me n’escapo.

Molt amoinada amb el que passa amb les protestes per Pablo Hasél. No entenc què fan els mossos actuant així. Hi ha d’haver molta porqueria dins del cos. I només falten ara els vàndals de torn.

Em sembla que tots necessitem fugir una estoneta de tantes coses negatives que ens envolten. I què millor que endinsar-nos en mons perduts?

Avui m’he topat amb el nom Raleigh i m’ha vingut al cap Sir Walter Raleigh, el gran explorador, conegut més aviat per haver dut el tabac a Europa. Però a mi el seu nom em duu sempre als tepuis.

Me’n parlava el meu pare, dels altiplans que s’aixequen a la selva amazònica del nord est i que s’anomenen tepuis. I em parlava de El món perdut d’Arthur Conan Doyle, una de les lectures preferides de la seva adolescència, aquell món amb animals prehistòrics a dalt d’un tepui. I quan Rodriguez de la Fuente va anar a un d’aquests altiplans, tothom a casa va estar pendent de la televisió. Recordo com ell i un parell més d’homes saltaven d’un hidroavió a un petit llac dalt d’un tepui inexplorat, i jo ho mirava sense respirar –sortiria un animal prehistoric gegant del fons del llac? No en va sortir cap, però els tres homes devien guanyar un campionat de natació a jutjar per com anaven de ràpids cap a la vorera.

Els tepuis, la gran majoria inexplorats, es troben principalment a Veneçuela, tot i que n’hi ha també a Guyana i uns quants al Brasil. Un del tepuis més famosos de Veneçuela és l’Ayan, d’on cau el Salt de l’Àngel. Si tenim en compte que Veneçuela és el líder mundial pel que fa a la conservació de la selva —malgrat que quasi ningú en parla—, podem confiar en que els tepuis no acabaran destruïts pels depredadors humans. 

En total són 115 tepuis que s’alcen amunt amut cap als núvols, misteriosos i gairebé inassequibles, per això ben pocs han estat explorats. El més famós es el tepui Roraima, el primer en ser explorat, de 2810 metres d’altitud i que es troba a Veneçuela a la frontera amb Guyana i Brasil. L’any 1596, Sir Walter Raleigh el va veure des de la sabana i les selves que l’envolten i, com que considerà impossible pujar-hi, es limità a descriure’l a la seva tornada a Anglaterra. L’any 1877, quan Anglaterra es trobava en ple debat sobre la teoria de l’evolució de Darwin, la revista The Spectator va dir que potser era el moment d’anar al Roraima per trobar la informació que fa milers d’anys que el tepui ens vol donar. Set anys després hi va haver la primera expedició fins a dalt del Roraima, amb els dos exploradors britanics Everard im Thurn i Harry Perkins. Un bon tros amunt el tepui, s’arriba a un punt on no es pot avançar més perquè el que continua fins al cim és roca pelada vertical, però vet aquí que els exploradors Thurn i Perkins van descobrir una rampa amagada darrere un salt d’aigua que es pot travessar si no ha plogut molt. I d’aquest punt, doncs, amunt fins a dalt de l’altiplà.

És gràcies a aquesta rampa amagada que s’ha pogut explorar el Roraima, on la meitat de les especies de flora i fauna que hi viuen són endèmiques, úniques al món i algunes  relacionades a especies africanes i no pas sud-americanes, de quan els dos continents estaven junts, perquè els tepuis són espectacularment antics, dos mil milions d’anys d’antiguitat, un dels llocs més antics de la Terra, format de blocs verticals (els tepuis) de quars sorrenc precambrià que existeixen d’abans d’haver-hi vida al planeta. I la que ara hi viu és per aŀlucinar, com les granotetes negres, molt i molt petites, que ni poden nedar, ni saltar i es troben sota les pedres; també és curiósa la gran quantitat de plantes carnívores que hi ha pertot arreu. I el que a mi sempre em resulta més impressionant: a molts tepuis s’hi troben depressions de gran amplitud i profunditat, que tenen a dins espècies endèmiques diferents fins i tot de les altres del tepui! Tot un món perdut dins d’un món perdut.

No sé a vosaltres, però a mi tot això no només m’esvalota la imaginació sinó que em fa sentir contenta i tot.

Publicat dins de Natura | Etiquetat com a , , , | 19 comentaris

Els cops i fletxes de l’escandalós atzar

Publico l’entrada d’aquesta setmana un dia abans perquè no crec que el diumenge estigueu per llegir el meu blog. Jo no puc votar, com els hi ha passat a desenes de milers de catalans residents a l’estranger, i em sap molt greu. Ja sabeu que per poc que pugui sempre voto, a Catalunya i al Canadà. Si més no tinc la iŀlusió d’haver votat l’1 d’octubre de 2017. Vaig enviar el vot a la delegació catalana de Washington (aquí una foto del meu vot) i moltes vegades penso que vaig votar a la votació més important i històrica de Catalunya.

Tant de bo surti tot bé el diumenge.

Estic sense esma, de tanta feina, i molt preocupada per la salut. I per acabar-ho d’adobar, l’edifici on visc se n’ha empescat una altra. Ara que han acabat els balcons, i sembla que les parets exteriors també, arriba una altra cosa. Encara hi ha obres que estan a mitges, com la renovació dels dos enormes soterranis (l’un sota l’altre) que eren els garatges fins fa un any i mig quan van enviar els cotxes dels veïns a un edifici a 10 minuts de distància. Aquests soterranis agafen la part de sota de l’edifici, que té 26 pisos. Hi treballen uns 50 homes joves que a penes parlen anglès (nous arribats) i que no semblen entendre com s’ha de fer res, tot i els crits de bèstia que els hi fa qui els mana —ho recordo bé de l’estiu: sorprenia veure com eren tractats aquells nois, i angoixava veure que no tenien ni idea de què havien de fer però ens foradaven l’edifici per sota i tot al voltant. Saber això i que ahir al meu apartament tremolés amb força el terra, l’escriptori i les portes dels armaris no fa cap gràcia. Vaig trucar al manager de l’edifici i em va dir que foradaven el soterrani amb unes màquines noves. “I ja saben què estan fent?”, i va i em diu: “Espero que sí”. És un jove simpàtic que va començar la feina fa uns mesos i em sembla que ja n’està penedit. És el manager de l’edifici però no té cap poder de decisió, tot depèn del manager principal que és en un altre edifici, un de luxe, i sobretot depèn de l’amo, a Montreal, un multimilionari que posseeix uns quants edificis a les dues ciutats. 

I va ser ahir també que em va arribar la notificació.

Ens arriben notificacions cada dia: que han de tancar l’aigua 6 hores, que han de revisar no-sé-què i sonarà l’alarma de foc de manera intermitent durant una setmana, que demà no hi haurà ascensors durant 8 hores, que aquesta setmana no es pot rentar la roba perquè han de renovar les màquines (les sales de rentar són al soterrani, en una petita part on no foraden)… És inacabable. Però hi ha notificacions que són com bombes, com la que ens va arribar, ara fa més d’un any, quan van avisar que havien de renovar les canonades de les cambres de bany de la meva línia. I, com molts de vosaltres ja sabeu, van enderrocar les dues cambres de bany del meu apartament, van obrir la paret i havíem de fer servir la cambra de bany d’un apartament buit, més avall del meu. I el que havia de durar tres setmanes va durar dos mesos i es va acabar perquè a mitjans de març ens van confinar i jo em vaig negar a que entressin més homes a casa (coses no essencials de les cambres de bany es van quedar enlaire).

Va ser un malson. I també ho han estat els balcons, unes obres que han durat quasi dos anys i ens ha deixat a tots els veins mig sords i amb problemes respiratoris els que no en tenien i agreujats els que ja en teníem.

Doncs ahir va arribar una notificació explicant que canviaran les canonades de les cuines a la meva línia de l’edifici. Els caldrà enderrocar els armaris (els hem de buidar; i on poso les coses?), tres parets i part del sostre. Farà molta pols i molt soroll i ens haurem de tancar als dormitoris de 8 del matí a 8 del vespre. Haurem de fer servir una cuina en un altre apartament buit, junt amb uns altres 25 veïns, si fa no fa, i estar-nos en aquest apartament tot el dia si hi ha massa pols i soroll als dormitoris de casa nostra. I visca la covid! Les obres duraran entre dos i tres mesos. Fantàstic, ja em puc morir només de pensar-hi.

Vaig trucar a l’oficina principal molt enfadada —vaig haver de deixar missatge— i els hi vaig dir que sense una ordre de la cort no m’entraven a casa. El mal és que el dia que comencen —aquest dimecres— tinc hora a un especialista, i només puc tancar la porta de casa hermètica des de dintre l’apartament, perquè del pany normal ells també en tenen una clau.

Sé que estan aprofitant la pandèmia per renovar l’edifici de dalt a baix, ara que tenen la meitat dels apartaments buits (els que omplien estudiants coreans), i aleshores doblaran o triplicaran els lloguers de tants apartaments com puguin. I jo em moriré amb l’enderrocament de les cuines, i abans em quedaré sense feina perquè no podré fer les classes, i aquest, les classes que serà impossible fer, és un altre problema seriós.

De què se’m castiga que mai, mai, mai puc estar tranquiŀla. Ni per escriure una entrada al blog que sigui interessant, perquè tinc el cap massa ple de problemes que m’omplen la ment. Els últims quatre anys, coincidint si fa no fa amb Catalunya, han estat d’un estrès sense pauses.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 18 comentaris

Fent classe

Aquesta setmana no hi ha entrada. Quasi no n’hi ha. No n’anava a fer cap per qüestions d’excés de feina (un excés tan bèstia que no sabria ni com descriure’l) i de trobar-me cada dia pitjor de salut. Súper preocupada amb tot plegat. I bé, a l’últim moment he decidit posar algunes fotografies que tenia, tretes de les meves classes de Zoom. Són captures de pantalla (ja sabeu que odio fer-me fotos) que ocasionalment faig quan reviso les classes (han de ser gravades perquè les vegin els estudiants que tinc a l’Àfrica i a Corea). Aquestes imatges són dins d’uns quants segons i us adonareu que la meva expressió canvia de pressa. Doncs ja podeu veure les cares que poso mentre faig una clase.

Espero tenir una entrada com cal la setmana que ve. De temes al cap no me’n falten —tampoc de temes per relats que mai no tinc temps d’escriure. 

Respondré comentaris de seguida que pugui, comentaris que us agraeixo d’allò més!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 26 comentaris

31 de gener de 2021

Tota la setmana dient-me que us he d’explicar això i allò, coses que passen o que descobreixo, i arribat el dissabte a la nit (diumenge de matinada), quan em disposo a escriure una entrada al blog, tinc el cap tan espès després de preparar dos exàmens durant unes 14 hores ahir (després d’una reunió) i unes altres 17 hores avui, que no tinc ni idea de què us volia parlar. 31 hores de cara a l’ordinador, barallant-me amb la plataforma e-Class a cada moment, amb petites equivocacions de les quals només un informàtic expert se n’escaparia, que representen tornar a fer una pregunta amb la qual m’he passat dues hores,  i tot per un 1% de l’exàmen, un 1 per cent, dues hores i, apa, a repetir-ho perquè hi havia un detallet, de milers de detallets, que no havia vist! I demà he de fer un altre exàmen, més curt però déu n’hi do. Aquests exàmens de malson són els de llengua, els altres són més senzills de fer. Tothom que fa classes de llengua està esgotat.

Doncs a veure si em relaxo un moment i recordo alguna cosa o en trobo alguna altra.

Les noves mesures restrictives que va implementar el Canadà, més de les que ja hi havia i n’hi havia força, donen molt bons resultats. El nombre de noves infeccions baixa en picat des de fa dies. A la província d’Ontario, la província més poblada (14 milions i mig), tot i les mesures ben restrictives que van començar el dia de Sant Esteve, se’ns havien disparat les infeccions com mai, ja passàvem de 4.000 al dia quan es va implementar la declaració d’emergència. Un parell de setmanes més tard, tenim menys de 2.000 infeccions al dia. Ara, entre tot Canadà, no arribem a les 4.300 infeccions diaries, és a dir el nombre que tenia la província d’Ontario tota sola fa ben poc.

Aquí, quasi tot ha estat tancat de fa mesos i ara amb la declaració d’emergència, encara més, però sortir al carrer no ha estat mai prohibit ni s’ha de dur màscara a fora. La gent vigila de no acostar-se a ningú i, a més, aquí hi ha tant d’espai que no cal preocupar-se gaire. Malauradament, jo no he sortit de casa des de fa més d’un mes per una lesió al genoll (no puc caminar).

L’altre dia, en una classe vaig preguntar als estudiants què havien fet els últims dies (pràctica dels temps en passat). L’un deia que havia anat a Loblaws, un altre que a Metro, d’altres deien que a No Frills, Sobeys, Whole Foods, Fortino’s. I ho deien amb iŀlusió. Ha, ha, ha! Són tots noms de supermercats. Llocs on fins fa quasi un any no volien anar si vivien a casa, ja hi anaven els pares, i ara s’ofereixen a fer la compra per distreure’s una mica.

Pel que veig quan fem conversa a la classe, tots aquests nois i noies fan molta bondat pel que fa a seguir les mesures per evitar el contagi. Són ben conscients del perill de la Covid, per tant, tret del supermercat, només surten a caminar o a patinar, sols o amb els germans. Alguns no es belluguen mai de casa, tot el dia a la seva habitació, fins al punt que els he de dir que surtin una mica a fora a oxigenar-se.

No havia recordat dir-vos que van acabar els balcons per Nadal. No que serveixin de gaire a -22 graus com fa ara, però no hi ha pols o soroll. A la paret amb les finestres dels dormitoris el soroll continua tan fort com sempre —només paren quan neva, però enguany neva poc—, i continua als passadissos i al voltant de l’edifici (amb forats com cràters pel diàmetre i profunditat que semblen tenir).

He fet algunes fotografies des del balcó. Les primeres són del dia de Nadal, que va nevar.

I aquí en teniu de la nit de cap d’any, que no va nevar. Espero que us agradin. Em fa iŀlusió mostrar-vos el que jo veig. I amb això plego i vaig a sopar (4:30 de la matinada).

Una abraçada a tothom!

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , | 26 comentaris

El Pantanal

Els lloros, com tothom sap, poden imitar la veu humana, altres ocells o diversos sorolls, i són animals molt inteŀligents. Malauradament, una tercera part de les espècies de lloros estan en perill d’extinció —això les que queden, perquè ja n’hi ha d’extintes, com ara el kaka de l’illa de Norfolk, extint a mitjans del segle XIX per ser massa caçat i per pèrdua del territori, o la cotorra de Carolina, extinta ja entrat el XX, per les dues mateixes raons.

Els lloros són animals molt sociables, sobretot els guacamais (en llengua popular: papagais) que són els lloros d’Amèrica (i d’alguns llocs del Pacífic). I sembla que el més afectuós de tots és el guacamai jacint, una preciositat d’animal. Tanmateix, està en perill d’extinció en estat salvatge. I ara, d’ençà la tardor de 2020, en deuen quedar molts menys ja que el seu habitat principal, el Pantanal, s’ha cremat en gran part. S’ha cremat amb uns incendis forestals més grans i tot que els de mesos abans a l’Amazònia brasilera, però menys divulgats pels mitjans.

El Pantanal és una àrea de l’Amèrica del Sud que inclou una gran part del Mato Grosso, al Brasil, i també part de Bolivia i del Paraguai. Un àrea que fa més de 187.000 km²! Una zona humida amb rius, pantans i, bé, aigua pertot arreu. I aquesta zona humida, anomenada Pantanal, és la més gran de tots els tròpics i la més primigènia del planeta. A més, el Pantanal té la concentració de cocodrils més gran del món: 10 milions de caimans que són l’aliment dels jaguars, els quals es troben al Pantanal en la concentració més gran de tot Amèrica.

No us perdeu aquests vídeos, amb jaguars que cacen caimans dins de l’aigua! Val la pena.

Però a penes es parla d’aquests incendis que han anihilat una part enorme del Pantanal i que han estat quatre vegades més grans que els de l’Amazònia, com es demostra des dels satèl·lits de NASA.

Tot va començar el mes de gener de 2020, quan els ranxers van calar foc a parts del Pantanal per fer més espai per als seus ramats, cosa que fa temps que passa, i va esdevenir un infern incontrolable, probablement perquè fa anys que la pluja és mes escassa, atesa la desaparició dels arbres a l’Amazònia (tot va lligat a la natura). I en aquest infern, ara amb grans zones de vegetació incinerada, han mort cremats milers i milers d’animals de tota mena: jaguars, caimans, tapirs, aus, coatis, ossos formiguers, micos, capibaras i molts d’altres.

Es van organitzar diversos grups de voluntaris, amb bombers i veterinaris, per anar a ajudar els animals. He vist imatges horroroses d’animals tots cremats però sencers —alguns semblen trets de Pompeia, com una anaconda enorme amb part del cos amunt i la boca oberta, tota sencera i com feta de pedra—. D’altres animals tenien grans cremades però alguns han sobreviscut gràcies a la cura dels voluntaris. En altres casos, s’ha deixat a diversos llocs menjar i aigua per als animals, sobretot aigua, perquè ara manca aigua al Pantanal.

Cal recordar que al Pantanal hi ha tants mamífers allí concentrats, que té la més gran densitat de mamífers de tot el món. Destruir-lo, no té nom. I, com deia més amunt, ha estat també l’habitat més important del guacamai jacint, el lloro més gran del món (fa un metre). Aquí el teniu —no em negareu que és una meravella, oi?

Anava a parlar de temes molt diferents en aquesta entrada al blog, però ha sortit això tot sol i m’ha arrossegat.

Publicat dins de Natura | Etiquetat com a , , , | 16 comentaris

Aniversari del blog: 11 anys!

Avui, 8 de gener, aquest blog fa 11 anys; com aquell qui no diu res, però no ha estat gens fàcil, sobretot en moments de malaltia o de trobar-me aclaparada de feina. I és gràcies als lectors, sobretot quan comenten, que m’animen i així hem aconseguit tots plegats arribar als 11 anys d’aquest blog.

Us estic molt agraïda! Una gran abraçada!

Com mai no em descuido d’explicar, l’endemà de l’aniversari del blog fa anys el meu fill i això també és un dia per celebrar.

Els lectors que heu seguit el blog durant anys, ja sabeu que el dia de l’aniversari començo per donar les estadístiques des que el blog va nèixer.  Fins a avui: 142.723 visites i 11,359 comentaris. I tot seguit, com cada any, passo a la llista amb les 10 entrades de l’últim any que han tingut més visites i, alhora, més comentaris.

Per anar a les entrades, cliqueu la imatge que correspon a cadascuna.

Aniversari del blog: 10 anys!

Va dormir 100 anys

Elisapie ᐃᓕᓴᐱ

Una setmana més de juny

D’opòssums a caragols

Atac al ROM, taurons i l’odissea del telèfon

Avui, la Vera

Escriure, llegir, els dos Jordis i Costa Rica

Ciber attack, Robarts, Vilassar de noir i pardals

Aquella nit de Nadal de l’Anna petita

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 31 comentaris

Bon Any 2021

Avui, per estrenar l’any, voldria referir-me a un llibre meu que estimo molt però que, malgrat haver-lo presentat a la llibreria Catalònia de Barcelona, n’he parlat menys que dels altres. Es tracta de Perduts a l’altre món, la segona noveŀla de la saga. 

A sota en teniu alguns fragments. Si us agrada, ja sabeu que podeu trobar la noveŀla sencera.

Si heu llegit Més enllà del somni i voleu llegir Perduts a l’altre món (qui no l’hagi llegit), recomano demanar-la directament a l’editorial (arriba més ràpid). I, és clar, també la podeu demanar a una llibreria .

Molta salut a tothom en aquest 2021 que tot just comença!

Publicat dins de Interferència (saga), Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , , , | 12 comentaris

Bon Nadal 2020

Celebraré Nadal com els últims anys: la nit de Nadal llegint A Christmas Carol de Dickens (tota una tradició, després de tants anys); el dia de Nadal a casa; trucar a ma germana (fins fa dos anys, mentre hi va ser, també trucava a la mare), un dinar tard amb el meu fill, coses bones per menjar, llegir. I sempre ho espero amb molta ilusió —aquest any també.

Us enllaço el conte que he escrit per a vosaltres. Espero que us agradi.

Aquella nit de Nadal de l’Anna petita

Cuideu-vos, una abraçada i

Bon Nadal!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 20 comentaris

Màscares, llibres, hivern

He de dir que a Toronto la gent és força civilitzada pel que fa a dur màscara —m’estimo més dir màscara que mascareta— i a guardar els dos metres de distància. La gran majoria ho fa i, fins i tot, moltíssima gent es posa la màscara a l’exterior, la qual cosa, aquí, no s’ha demanat mai. I al carrer, un gran nombre de persones ens apartem una bona distància quan ens creuem amb una altra, com ara baixar de la vorera i anar un tros per la calçada. És el més normal i amb això em trobo cada cop que surto.

Això no vol dir que tothom tingui aquest comportament. La immensa majoria sí, però no tothom. Per això he d’aguantar la manifestació dels anti màscara, manifestació que passa cada dissabte per davant de casa meva, avinguda amunt. Són unes 200 persones sorolloses, algunes amb banderes d’Estats Units, pel que he vist pel trosset de finestra amb tela metaŀlica i coberta de plàstic (obres del meu edifici). Però si no les puc veure gaire, sí que les sento pels megàfons que escupen tot un seguit de bestieses; entre d’altres perles que dur màscara et condemna a morir abans d’hora.

Tanmateix, el súmmum del meu enuig sol passar a l’ascensor de casa perquè dels cap a 500 veïns que hi viuen n’hi ha uns quants que no es posen màscara a l’ascensor. I ja m’hi he barallat. No estic per ximpleries, home, que a veure si he d’anar a l’ascensor amb un homicida en potència al costat. Sempre els faig sortir i ja s’ho faran. Aquest dilluns, però, va ser més difícil quan l’ascensor es va parar dos pisos més avall del meu i va entrar un home pengim-penjam, altíssim, cepat, amb una cara molt grossa. Un veritable troll, que no duia màscara. Sense ni pensar, em va sortir: “A l’ascensor no t’hi ports estar si no duus màscara”. Em va mirar amb aquella cara tan grossa. Realment era un troll. “Surt de seguida perquè no duus màscara”, vaig insistir, més irritada que esverada, mentre tenia premut el botó que no deixava tancar les portes. Vaig veure que movia una mà gegantina. Se la va ficar a la butxaca i en va treure una màscara que es va posar mentre feia una expressió que semblava d’una criatura avergonyida d’haver fet una malifeta. Vam baixar, amb el troll mirant a terra. Ha, ha, ha, després reia sola —jo que em pensava que em trituraria.

Com podeu veure, les meves aventures cada dia són més patètiques. No que abans jo fes res d’especial, però abans els meus personatges podien passar les aventures per mi, perquè cada vegada que un lector ho llegeix les aventures cobren vida. I s’han quedat a mitges, tot i jo haver fet la meva part tal com vaig prometre. Tenia sempre angúnia pensant que em moriria i deixaria els meus lectors a mitges. Tanmateix, complir la promesa no ha servit de res perquè tot s’ha quedat enlaire. I que pesada, oi, sempre amb això? Però saber que els lectors havien llegit la saga sencera era el que volia abans de morir. I no que els altres llibres meus es llegeixin tampoc, perquè sembla que si no publiques un llibre cada mes ja pots anar a les escombraries (una d’aquestes coses totalment absurdes que molta gent pensa). I avui, en un cop d’ull que he fet al twitter, he vist que algú havia comprat el llibre infantil d’un autor poc conegut (però molt interessant), i aquest algú que l’ha comprat deia que era feliç perquè sabia que havia fet feliç un autor, i que costa tan poc fer feliç un autor i que s’hauria de fer més. Tenia tota la raó. I m’ha arribat molt endins, i m’he posat molt trista pensant en els meus llibres, tots abandonats i jo aquí tan lluny i amb tanta feina sempre. I aquests pensaments que sempre foragito (en sóc una experta) s’han abocat sobre meu i em costa molt fer que se’n vagin; ho aconsegueixo una estoneta però tornen i em martiritzen.

I ara amb tota franquesa i espero que no us molesti: els que no heu llegit els meus llibres, no em podríeu fer feliç aquest Nadal? Fins i tot tinc un llibre que és perfecte per Nadal, per a grans i petits: Històries d’hivern, amb un CD inclós amb les magnífiques veus d’EnVeuAlta, i unes iŀlustracions precioses. Tant d’aquest com de les noveŀles en teniu informació aquí al blog (a les pestanyes de dalt) o me la podeu preguntar directament.  

M’acomiado amb una foto de la Universitat de Toronto de fa tres dies.

Publicat dins de Canadà, El secret de L'oreneta, Històries d’hivern, Interferència (saga), Llibres juvenils en català | Etiquetat com a , , , , | 18 comentaris

Ciber attack, Robarts, Vilassar de noir i pardals

Una setmana més de soroll i pols de la construcció, classes i no poder dormir de tanta feina. Esperant amb candeletes acabar els antibiòtics que tenen tants efectes secundaris i tots molt dolents. Tampoc puc esperar a acabar de preparar els exàmens. Hem tingut un segon ciber attack i, malgrat que no ha estat tan terrible com l’altre que vàrem tenir el maig i que la universitat ara compta amb centenars d’informàtics d’èlit que arreglen la destrossa, la plataforma e-Class on es preparen els exàmens (la setmana passada us vaig parlar d’aquests exàmens brutals) deixa de funcionar cada dos per tres i s’esborra part del que has fet. Recordaré aquests exàmens tota la vida —360 págines d’exàmens entre tres cursos (normalment serien unes 30) i amb la plataforma que funciona malament.

Veig la biblioteca Robarts per una finestra de vidres fastigosament bruts de les obres, i mig tapats amb els taulons de fusta. I l’enyoro. Des del mes de març que està tancada. Només els estudiants matriculats i els professors que hi ensenyen cursos (virtuals) poden demanar llibres que la biblioteca posa en una bossa de paper i la persona pot recollir a l’entrada amb cita prèvia. Els que tenim una targeta on diu alumni (antics graduats de la universitat), hem d’esperar que passi la pandèmia —si som antics professors també. No tinc manera de poder treure cap llibre de Robarts. Ni d’aconseguir que comprin més llibres en català, la cual cosa em deprimeix força. L’estiu passat tenia planejat demanar que en compressin un munt, i també llegir-ne alguns dels que tenen de Pedrolo i els que tenen de la inspectora Mina Fuster de Margarida Aritzeta, però res a fer fins qui sap quan.

I ara, fa unes hores, he vist un vídeo del “Vilassar noir 2020” d’avui mateix i que m’ha encantat: Margarida Aritzeta xerra amb l’Anna Maria Villalonga sobre el personatge Mina Fuster, protagonista de quatre de les seves noveŀles. A la xerrada es diuen diverses coses súper interessants sobre escriure, de les quals em quedo en particular amb aquestes paraules de la Margarida quan comenta que es por escriure de tot, qualsevol gènere, pero “sobretot escriure amb dignitat i escriure bé, perquè els lectors siguin del tipus que siguin tinguin a les mans un bon producte i els ajudi i els ensenyi, es a dir que aprenguin de la lectura”. Us recomano el vídeo.

Pel que fa al Canadà, sembla que tot va bé amb la vacuna pel Covid, perquè la tenim assegurada de sobres i ja estan desenvolupant una estrategia de distribució: la primera tongada serà per als sanitaris, les persones més grans de 75 anys, o més joves però que ja visquin en residències, i per a gent de les primeres nacions (indígenes) en poblacions isolades. De tota manera, no es distribuirà fins que no hagi passat totes les regulacions de seguretat canadenques (Canadà és un dels països amb les regulacions per medicaments més exigents).

I també pel que fa al Canadà, ha passat una cosa molt curiosa amb els pardals: de fa uns anys que canten una nova cançó.

Es tracta dels pardals de coll blanc que es troben a tot el país i que han abandonat la cançó de tota la vida per una de nova. Un veritable misteri, perquè la majoria d’ocells tenen un cant distintiu pel qual es reconeix l’espècie, però aquests pardals han canviat el seu cant de tres notes per un de dues notes. La nova tonada va començar a la província de British Columbia i s’ha escampat per tot Canadà. És una cosa que, d’acord als ornitòlegs, no havia passat mai o no s’havia observat mai.

M’acomiado amb una fotografía que vaig fer l’únic dia que he sortit aquesta setmana.

Publicat dins de Canadà, Natura, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 20 comentaris

Avui he de ser breu

La nit del dilluns la vaig passar a l’hospital. Set hores amb proves i scans. Vaig tenir una forta infecció al ronyó que, per miracle, no havia arribat a la sang. Ara estic amb uns antibiòtics brutals amb molts efectes secundàris: mareig dia i nit, un cansament insuportable, boira al cap, mal als tendons i malsons horrorosos quan dormo. És un gran problema per la feina. Només vaig haver de canceŀlar una clase, però hi ha els exàmens de desembre que m’exigeixen que tingui ja llestos. Aquest any és molt difícil fer-los, no només perquè són electrònics a la plataforma d’e-Class, que de per si ja és molt pesat i es tarda molt, sinó que ara fan servir les anomenades preguntes at random (a l’atzar). Això vol dir que toquen preguntes diferents cada dos estudiants, que pels cursos de llengua són un malson de preparar. Entre tot ahir i avui només he aconseguit fer una pregunta de les mínim deu que calen per a un sol exàmen, perquè de cada pregunta se n’han de fer 15 versions diferents. La que tinc feta és una història d’una página on han de posar 20 verbs en la forma correcta. És a dir, que la història bàsica és la mateixa, però cada versió amb prou canvis perquè tots els verbs que s’han de conjugar siguin diferents a les 15 versions (però similars en dificultat). I després posa-ho al e-Class amb tots els detallets i detallets. Per acabar amb camisa de força.

Tot això és per evitar que els estudiants puguin copiar, ja que ara fan l’exàmen a casa, però la universitat es passa perquè, com que tinc 90 estudiants entre els tres cursos, em toca fer el que seran 45 versions dels exàmens. És criminal.

Per animar una mica, us penjo una fotografia de University College a la Universitat de Toronto.

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , | 24 comentaris

Confinament, obres, doctorat i una cançó

No ho entenc. Catalunya té la meitat de població de la província d’Ontario (on hi ha Toronto), però té molts més casos de Covid, molta més gent als hospitals i moltíssims més morts diaris i en total. Doncs, tot i això, a partir del dilluns, a Catalunya es comença el pla de reobertura mentre que a Ontario, també a partir de dilluns, tornem a un confinament similar al que vàrem tenir el mes de març. Ahir ens en van informar els caps de salut i el govern. Els nostres confinaments no inclouen mai la prohibició de sortir a l’exterior (mantenint la distància, i la gent la manté), però res d’haver-hi gent dins dels restaurants, ni al 50% de capacitat ni res. Tampoc botigues que no siguin essencials (bàsicament només farmàcies, supermercats i centres mèdics). No cal dir que tampoc s’obriran cinemes, ni museus, ni molts altres llocs. No ho entenc. No entenc que amb més casos, hospitalitzacions i morts que a Ontario, i amb menys població, vosaltres obriu i nosaltres tanquem. Vull dir que no entenc què esteu fent. I a més a Catalunya és un no parar, que ara obrim que ara tanquem, que ara s’obre això, però es tanca allò, que ara ho tornem a canviar. Per acabar boig. Ja sabeu que moltes vegades critico el Canadà, perquè té un munt a criticar, però pel que fa a la Covid he de reconèixer que aquí ho hem fet molt millor des del principi.

A casa continuen les obres. I això també és per acabar boig. Els balcons estan quasi acabats, menys la barana que està lligada i repenjada contra les fustes que tanquen porta i finestres, però encara barrinen, i força, mentre posen els cables de la companyia de telèfon que no és la meva (la meva té un sistema més eficient). I continua el sorroll ensordidor a les parets exteriors dels dormitoris, soroll de barrinar i cops de grans martells a partir de les 7 del matí, avui dissabte també —ni amb taps a les orelles i el coixí sobre el cap es podia dormir. I amb tantes obres per tot l’edifici (a dins també) diverses vegades em veig forçada a parar la classe una estona perquè no ens podem sentir. Ah, i el divendres al vespre ens vam quedar sense electricitat més de quatre hores per culpa d’un curtcircuit, i és estrany i tot que no n’hagi passat alguna de més grossa, especialment perqué fa un any i mig que treballen als dos soterranis (l’un sota l’altre), on hi teníem els garatges, perquè es veu que han de reforçar els pilons que aguanten l’edifici!

El mes passat em va passar per alt que es complien anys de la meva arribada al Canadà. I aquest mes, el 5 de novembre, ha fet 25 anys que vaig defensar la meva tesi doctoral i vaig esdevenir una doctora. Cada any ho recordava però no calia dir-ne res; enguany fa un quart de segle i ho dic. Era una tesi més que res sobre teoria literaria, que vaig aprofitar per criticar moltes coses, fins i tot alguna a les mateixes teories que emprava, però sobretot el món acadèmic que estava sorgint, en particular a l’Amèrica del Nord, i que ara ja el tenim ben desbocat acabant amb tot. La membre primera i exterior del jurat (no sé si en dieu així), una professora força coneguda que va venir aquell dia dels Estats Units, va escriure que era la tesi més original que havia llegit i que aplaudia que explorés territoris no marcats al mapa. Va escriure força sobre la meva tesi, tot molt positiu, però aquesta part del seu escrit és la que m’ha quedat present. Fa segles de tot això i em sembla com si hagués estat una altra vida.

Per acabar aquest cap de setmana, una cançó tradicional americana que m’agrada molt: “Oh Shenandoah”. És de principis del segle XIX i sembla que es va originar amb els voyageurs canadencs (comerciants de pells, generalment del Quebec) que viatjaven amb canoes als Estats Units, moltes vegades avall pel Missouri. Shenandoah era el cap dels oneida, una de les cinc nacions iroqueses, i la cançó parla d’un voyageur que vol casar-se amb la filla de Shenandoah. Al llarg dels anys va esdevenir una cançó molt coneguda i cantada a tota l’Amèrica del Nord i a d’altres llocs. L’han cantat corals i un munt de cantants de diversos països. A mi m’agrada la versió de Peter Hollens que, a més, la canta a cappella i trobo que fa per aquesta cançó. Espero que en gaudiu!

Nota: Us respondré tots els comentaris de les últimes entrades de seguida que pugui. Sento haver-me endarrerit.

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Música, Retalls de biografia | Etiquetat com a , | 6 comentaris

Missatge d’en Groc

Hola, sóc en Groc, i com podeu veure em trobo en confinament. Us voldria demanar que no us oblideu de mi, ni tampoc d’en Tam ni de tots els altres protagonistes de la meva història: la Tariana, en Tajun, l’Anna, l’Alison, l’Ival, la bruixa Ling, la reina Lula, l’Arnom, en Jovial… Em sap molt greu que us hagueu quedat al mig de la nostra història, malgrat estar tota acabada de fa anys.

La meva creadora, que no és pas la meva mare de debò —la lleona que morí quan jo era molt petit—, ara mateix no se’n surt de tanta feina com té, i no es pot preocupar de les seves creacions, perquè ni d’escriure una miserable entrada al blog té temps i ha de recórrer a mi, però m’ha dit que us envia una forta, forta, forta, abraçada.

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Més enllà del somni, Ombres i flames, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , | 11 comentaris

Sense dietari i l’animal més resistent

Probablement us heu fixat que fa unes setmanes que això ha deixat de ser un dietari. Sí, perquè ni temps tinc d’apuntar coses del dia. Segueixo les notícies de Catalunya, del Canadà, del món; parlo de mil coses dins del cap (a vosaltres, sobretot); em passen coses: generalment és el malson diari de les obres de l’edifici i de les classes en línia i els seus mil problemes associats que he de solucionar sola i sota molta pressió de la universitat —les classes no poden tenir interrupcions—, o bé l’horror diari de rebre tants correus de la universitat que és gairebé impossible llegir-los tots i més respondre’ls; però enmig de tot plegat també hi ha alguns moments on salta l’humor i, ep, ajuda a viure.

A sota les millores al balcó després d’un any i vuit mesos. Havien de fer el terra i van treure algunes fustes que tapaven la porta per la part de baix. Vaig fer la foto estirada a terra. Si més no, entra aire.

Em resulta difícil recordar ara, ja dissabte, qué ha passat aquesta setmana dia a dia, tret de les eleccions americanes i tota la bogeria que han arrossegat —aquí ja esperàvem rebre un munt d’americans demanant asil si guanyava Trump, com ha passat en molts altres moments, i només cal recordar la guerra del Vietnam—. Els meus dies consisteixen en llevar-me sense haver dormit més de 3 hores amb sort, dutxa, menjar alguna cosa ràpidament i engegar l’ordinador amb un café al costat. La resta del dia és fer classes, preparar classes, assistir a reunions en línia, respondre e-mails, escriure cartes de referència per antics estudiants, corregir i corregir, menjar al meu escriptori mentre faig feina i intentar solucionar problemes tècnics meus o dels estudiants. Algun descans de tant en tant d’uns cinc minuts. Cada uns quants dies sortir a caminar mitja hora per la universitat al davant de casa. Al llit entre les 4 i les 5 de la matinada. Llevar-me a les 7. I vaig terriblement endarrerida.

Apa, ja teniu un resum de la meva setmana.

Com que no hi ha res com les meravelles de la natura per oblidar-se dels problemes, avui voldria parlar de l’animal més sofert del planeta. Hi ha qui diu que aquest animal és extraterrestre, perquè hi ha gent que busca explicacions fàcils a qualsevol cosa que li resulti enigmàtica, i totes les respostes, doncs, acaben sent “extraterrestre” i aleshores no cal informar-se.

Es tracta de l’animal —i és un animal— més resistent del món que, amb vuit potes armades de grans urpes i una boca amb dents súper afilades, fa respecte. Ara bé, a primera vista més aviat sembla el nadó grassonet d’una parella de patates. I si el mires amb més deteniment, potser el monstre d’una peŀlícula de ciència ficció amb poc presupost.

Però no ens en riguem, del seu aspecte, perquè la seva resistència és llegendària i molts ja la voldrien tenir. Pot sobreviure a dalt de tot de l’Himàlaia, aguantar la pressió dels llocs més profunds dels oceans o estar-se en aigua bullint sense morir-se. Fins i tot aguanta la radiació, i les temperatures de -272 graus que el deixen més que congelat però no el maten. També pot romandre dissecat anys i panys, però li poses aigua i torna a ser el d’abans, com amb una patata assecada. I si tot això no fos prou, els seus súperpoders l’han permés sobreviure a l’espai. Uns científics en van enganxar un munt a la part exterior d’un satèŀlit i els van enviar a l’espai. En tornar a la Terra, molts havien sobreviscut i, fins i tot, algunes femelles havien tingut cries —no és broma.

Ah, i són a la Terra, pertot arreu, des de fa uns 500 milions d’anys. I només em falta dir que la seva mida és d’un milímetre. Potser ja els coneixeu: s’anomenen tardígrads.

Publicat dins de Natura | Etiquetat com a , , | 9 comentaris

Unes poques coses i els vampirs

Fa unes hores m’he assabentat de la mort de Sean Connery. Trist. Era un gran actor. Jo em quedo sobretot amb dos personatges —el pare d’Indiana Jones i William of Baskerville—. També recordo el que ens va escriure com a suport per la independència de Catalunya: “La meva salutació cordial i us desitjo que tingueu molt d’èxit.” És alguna cosa.

Les classes encara són una feinada absolutament abusiva, i les obres de construcció en el meu edifici un infern, des del març de 2019. Avui, quan tornava de caminar, m’he trobat un dels pocs veïns que conec (un dels quatre gats que fa dècades que sóm aquí). M’ha explicat que una veïna xinesa que tenim, vella, menuda i encorbada, que viu sola i té un anglès molt precari, li va contar que havien d’entrar a casa seva per demolir una paret (no té idea de per què), però que ella era responsable de treure els mobles. La dona estava amb un atac de nervis perquè físicament de cap manera podria. El meu veí li va dir què havia de fer quan tornessin amb això dels mobles. Es veu que els dos porters i un dels mestres d’obres, tots homes molt alts i corpulents, van anar al seu apartament per insistir que havia d’apartar els mobles, i ella, seguint les instruccions del veí, els va cridar ben fort: “Fuck you!” i els va tancar la porta als nassos. Ha, ha, ha, ha, ha! Fa dies que no la molesten. És boníssim.

Avui, Canadà ha baixat al número 31 de la llista de països infectats (Estats Units és el número 1). Fins avui érem el 30, però Romania ens ha passat al davant en nombre d’infeccions. A poc a poc baixem més a la llista, però no pas perquè millorem sinó perquè els altres empitjoren. Jo ja tinc el primer alumne amb Covid-19. Em va enviar un missatge amb còpia del resultat de la prova de la covid (que necessito per donar-li una extensió per l’exàmen del dilluns), estava espantat, pobrissó, perquè es troba molt malament i viu sol a Toronto. També em va escriure una estudiant perquè la mare i el pare tenen el virus i ella els ha de cuidar; estava molt estressada. Em pregunto quants més casos hi haurà abans d’acabar l’any. La cap de la sanitat pública del Canadà, la Dra. Theresa Tam, que és qui ens parla cada dia i fa les recomanacions, ha insistit que hem de tallar el nombre de gent amb qui interaccionem, que si tothom talla un 25% de contactes la corba no pujarà, altrament pujarà segur.

Aquesta nit és Halloween, que enguany no se celebra de forma presencial sinó amb programes a la televisió, per a petits i per a grans, i amb més decoracions que de costum a cases, botigues i carrers. I, bé, aquí teniu una fotografia que vaig fer ahir al vespre a una botiga del barri.

Per acabar voldria parlar una mica de l’origen dels vampirs, perquè és ben interessant i té a veure amb plagues.

Primer de tot recordar que les relacions orals sobre aparicions i atacs de vampirs són originaries de l’est d’Europa, van començar a l’edat mitjana i es van estendre per altres parts d’Europa. Els primers estudis sobre aquest fenomen foren en el segle XVIII. El treball més antic conegut, del monjo benedicti Antoine Augustin Calmet, Tesi sobre aparicions d’angels, dimonis i esperits, i sobre els vampirs d’Hungria, Bohemia, Moràvia i Silèsia (1746), és una obra erudita feta amb molta cura i que va ser una de les influències principals que va tenir Bram Stoker per la seva noveŀla Dràcula.

No sé quan les definicions es van separar, però a l’antiguitat el que ara anomenem zombies eren vampirs, com també n’eren els que anomenem vampirs, ho tenien tot alhora: morts que retornaven a la vida i caminaven, infectaven persones i animals, destruien la seva salut, bevien la sang de la gent i de les bèsties i causaven la seva mort —o les transformaven en vampirs. Se’ls anomenava sempre vampirs. Per a destruir-los se’ls hi havia de clavar una estaca al cor (de vegades també els hi arrencaven les dents per a més seguretat).

Moltes vegades els caçadors de vampirs els identificaven a les tombes, i per manca de coneixements científics i no entendre els processos de descomposició, pensaven que la persona morta no n’estava del tot, com ara perquè hi havia el procés de saponificació, molt comú en el terreny fred i humid de l’est d’Europa, que fa que els àcids grassos del mort agafin una consistència com de cera o sabó que prevé la putrefacció.

El cas és que durant segles els vampirs van servir de boc expiatori. La gent no comprenia com s’estenien les malalties i imaginava que eren vampirs destruint les comunitats; així semblava que es tenia algun control sobre la malaltia. Tal com ens diuen els investigadors forenses que fan recerca sobre els “vampirs”, hi ha una constant a les llegendes de vampirs: l’asociació amb malalties. Per això els ressorgiments d’aparicions i atacs de vampirs sol coincidir amb anys de plagues, tal com comproven sovint els arqueòlegs.

Em pregunto si aviat no sentirem parlar de vampirs altre cop, perquè hi ha gent capaç de confondre la covid-19 amb una confabulació de vampirs. Gent ignorant que només pot entendre explicacions simplistes. Ja els sento i tot: no us poseu màscares, no serveixen de res contra els vampirs!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 18 comentaris

Càmera, medi ambient i Dràcula

No em funciona bé la càmera, la webcam per a les classes. Tota la semana amb problemes. Començo una classe, passats uns 10 minuts els estudiants deixen de sentir-me i poc després se’n va també la meva imatge. He de tancar la sessió, obrir-ne una altra, tornar a admetre cada estudiant i, aleshores, tancar la càmera i continuar la classe sense aparèixer, amb només la meva veu al micròfon. Sol funcionar, però quan faig Share Screen (compartir pantalla?) s’espatlla una altra vegada i tornem-hi a tancar la sessió i etcètera. És esgotador i tant els estudiants com jo acabem nerviosos i corrent per acabar el material del dia. Espero que els informàtics de la universitat trobin què passa, però l’especialista de software que van posar en contacte amb mi, perquè accedís a distància al meu ordinador, no té temps fins qui sap quan. Som uns cinc mil professors i els informàtics van de bòlit perquè tothom té problemes. Doncs que la universitat en posi més que per alguna cosa té molts milions de dòlars disponibles. Només han afegit un exèrcit de programadors de luxe que, i ara!, no són pas aquí per ajudar els professors sinó per complicar la plataforma eClass cada vegada més.

Tipa de classes, d’haver-me d’estrenyer el cinturó al màxim perquè he perdut la meitat del sou. I fins el capdamunt de l’estupidesa de molts humans. Hi ha tanta gent convençuda que aviat tot tornarà a ser com abans, i ho diuen amb alegria, perquè a més de ser uns folls per creure’s que això s’acabarà en un tres i no res, pensen que abans tot estava bé. Estem pitjor ara però, apa, que abans ja ens trobàvem aclaparats d’abusos, d’opressió, de pobresa, de violència… I no ens oblidem de com estava la qüestió del medi ambient. Sembla que molts se n’han oblidat, i que fora de la covid no passi res digne de menció. Jo aŀlucino. Que som en una crisi climàtica de pànic, caram!

Diuen que la majoria no celebrarà aquest Halloween amb els nens trick or treating de casa en casa. És el que demana el govern, que tothom es quedi a casa seva, i la majoria ho farà, però de segur que també hi haurà els ximples de torn que duran els nens a trick or treating perquè on s’ha vist que les seves criatures tinguin un disgust (algunes persones ja ho han dit).

Doncs jo em limitaré a parlar-vos d’unes dràcules molt especials —un altre dels meus temes de classe—. En realitat, es tracta d’unes orquídees del gènere anomenat Dracula, que imiten animals, sobretot cares de micos (dracula simia).

Les trobem  a l’Amèrica Central i a la part nord dels Andes, a Colombia, Equador i Perú —a Equador és on són més abundants i d’allí és l’origen de la dracula simia. Viuen a les selves nebuloses a una altitud entre 1.000 i 2.000 metres. Si no les havíeu vist abans, flipareu.

Continuament m’he de treure el barret davant la natura. És impressionant! I pensar que la destruim, que ens estem carregant la biodiversitat, tant i tant essencial com és, fins i tot per a la nostra supervivència!

Publicat dins de Natura | Etiquetat com a , | 18 comentaris