Universitat, assassinats i fotografies

Estic esgotada. Fa una setmana i mitja que hem començat un nou any acadèmic i ja no puc més: dolors fortíssims, debilitat i manca de dormir quasi total per excés de feina; és com morir-se a poc a poc. A més, el meu campus i el meu departament és possible que se’n vagin a pastar fang –el campus podria tancar a finals d’aquest any acadèmic o tancar només el meu departament d’estudis hispànics, o tots plegats, però la situació fa por. La gran majoria de cursos de literatura s’han canceŀlat perquè no tenen estudiants. En el meu departament els únics cursos que encara rutllen (per bé que tenen menys alumnes que abans) són els de castellà de primer any que molts estudiants fan com a curs optatiu. Tot i això, a l’altre campus on també treballo, al departament de llengües, literatures i lingüística, ja sabeu que aquest estiu ens vam trobar que es van haver de canceŀlar molts cursos perquè no tenien estudiants, entre d’altres els dos que jo havia d’ensenyar. És un món universitari que ja no reconec, que sembla només interessat a fer diners. Se l’han carregat el món corporatiu que ho domina tot, els diversos governs provincials de dretes i un sistema educatiu massa babau a les escoles. I el cas és que un gran nombre d’estudiants, si tens prou mà esquerra i entusiasme per interessar-los, rutllen força bé i aprenen un munt.

No em veig capaç d’explicar gaires més coses d’això. És depriment i estic molt cansada.

Voleu una història els que escriviu noveŀla negra: us heu assabentat dels assassinats a la reserva James Smith Cree Nation? Va passar la matinada del 4 de setembre en aquesta comunitat de 200 habitants de la nació cree de 200. Resultat: 10 morts i 19 ferits, tots apunyalats per dos germans també cree que havien estat a la presó per actes violents i des de petits abusaven de la cocaïna. L’un era fora de la presó en llibertat condicional i l’altre em sembla que també però no ho recordo bé. Doncs la matinada del dia 4 es van dedicar a ficar-se dins de cases i apunyalar a qui hi trobaven. Entre les víctimes hi ha gent vella, gent de mitjana edat i joves. Dues mares van morir intentant protegir els seus fills. La policia va iniciar una cerca per la província de Saskatchewan, on es troba la comunitat amb les víctimes. Van trobar un dels assassins, mort a punyalades pel seu germà. Un parell de dies més tard van apresar l’altre, després d’una persecució en cotxe, d’aquelles de peŀlícula, per una carretera. Però aquest assassí va morir d’un atac d’estrès abans d’arribar a l’hospital on l’havien dut. Una autèntica tragèdia. I si voleu assassins violents per a una noveŀla us aconsello seguir aquest cas.

Acabo amb fotografies, naturalment de la Universitat de Toronto (on vaig estudiar i tinc davant de casa, no on treballo que és una altra).

Començo amb la Torre dels soldats. Es va fer per commemorar els membres d’aquesta universitat morts a la Primera Guerra Mundial (628) i, després, a la Segona (557). Els noms d’aquestes persones, majorment estudiants, estan gravats en una paret de marbre.

Una paret exterior qualsevol de Hart House (l’altre dia us vaig mostrar el claustre de dins).

Una altra paret exterior de Hart House. Em van agradar les finestres iŀluminades.

Una de les entrades laterals de Hart House. Amb un noi que surt del gimnàs que hi tenen. Les finestres de dalt són d’una sala de música on s’hi fan petits concerts de música clàssica. Hi ha també diverses sales amb piano, per si algun estudiant vol practicar.

Aquesta la vaig fer fa unes dues setmanes. És l’entrada nord del Passeig del Filòsof.

Publicat dins de Canadà, Literatura, Universitats | Etiquetat com a , , | 19 comentaris

Independència!

Aquest cap de setmana publico amb un dia d’antelació perquè el diumenge és un dia important.

Espero que tots els lectors d’aquest blog que viuen a Barcelona o hi poden arribar, i que no estan malalts, celebrin la Diada de l’11 de setembre anant a la manifestació. No fer-ho seria una decisió absolutament errònia de la qual us en penedirieu tota la vida. No anar-hi és aparcar la independència indefinidament. I és donar la raó a Espanya que diu pertot arreu que ja no hi ha desig d’independència a Catalunya. Visc al Canadà i sé molt bé com és la propaganda espanyola i el mal que fa als catalans –fa anys i panys que ho dic, que intento explicar-ne l’abast, però tret d’una minoria de persones sembla que parli a una paret.

He decidit enllaçar un post que vaig fer fa anys, en plena alegria independentista. Un post que molta gent ja ha llegit –va tenir literalment milers de visites, i molts comentaris–, però no els nous lectors.

Cultura catalana al Canadà

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Països Catalans | Etiquetat com a , , , | 22 comentaris

Una cosa útil i d’altres que no ho són tant

El dimecres que ve comencen les classes a la universitat. Per primera vegada seré en una aula amb classes presencials d’ençà del mes de març de 2020! A veure com m’anirà fer classe amb una màscara de les gruixudes. De moment, vaig boja de feina.

Hi ha un lloc web al qual vaig moltes vegades per saber quan caduca alguna cosa. A mi m’és molt útil, i he pensat que per si de cas no el coneixeu, o algun altre com aquest, us ho hauria de fer saber. Jo el miro en anglès, però hi és en diverses llengües, como ara el català. El faig servir sobretot per cosmetics i coses així, perquè molts no posen la data de caducitat, sinó un codi que qui sap què vol dir. En aquest web poses el nom de l’empresa que fa el producte en qüestió, després el codi que diu al producte, cliques i ja ho tens. AQUÍ.

Us l’he enllaçat amb un producte que jo faig servir i que també venen als Països Catalans. De passada us dic que si us cal una crema hidratant per a la cara, aconsello aquesta que he posat (es pot fer servir de dia i de nit, i fa molt bona olor). Al Canadà, la pell pateix molt, atesa la sequedat que tenim sobretot a l’hivern pels freds brutals a l’exterior i, potser més i tot, per les calefaccions posades súper altes als interiors. 

I per acabar l’entrada d’avui, unes fotos, totes de la Universitat de Toronto. La primera és una estudiant que llegeix a la nit al claustre de University College.

A sota un racó, entre molts, de la universitat.

Un caminet entre residències d’estudiants.

L’edifici de sota és un dels diversos menjadors que té la universitat per a professors, estudiants i personal administratiu. Aquest, a Victoria College.

Les fotografies a continuació les vaig fer al claustre de Hart House, un edifici molt gran que també té un menjador magnífic. Hart House es esmentada a la meva noveŀla Més enllà del somni. És on l’Anna i l’Alison diuen a la policia que es van amagar, quan en realitat eren en un altre món.

Publicat dins de Canadà, Més enllà del somni, Una mica de tot, Universitats | Etiquetat com a , , , | 22 comentaris

Notícies i fotografies

Avui més aviat curt perquè no estic bé (mal d’estómac, mareig, esgotament) i la feina amb la universitat no s’acaba. Ja fa dies que em reclamen moltes coses pel curs que comença el setembre (a més d’haver-me atabalat dia i nit tot l’estiu) i ja hi haurà reunió aquest  dimarts (sort que aquesta és virtual). I no acabo de solucionar res amb els metges especialistes que ara em donen hora pel novembre i desembre. Ah, i el meu metge de família està malament, pobre, em sap un greu tan bona persona com és, amb tractaments forts i només treballa per telèfon i una setmana de cada tres (s’acumularà massa gent per tenir hora) durant un any. A l’hospital no s’hi pot anar, no a urgències perquè fins i tot amb atacs de cor s’han d’esperar hores a l’ambulància. I sort que és Toronto: un munt de municipis d’Ontario, menys grans que Toronto, s’han vist obligats a tancar urgències 24 hores o tancar-les a les nits –no tenen prou infermers (han marxat en gran nombres) i milers de metges amenacen amb anar-se’n perquè estan esgotats i molts necessiten tractament psicològic, atesos els estralls que ha fet la covid, la desaparició de personal sanitari i les barrabassades que fa el govern conservador d’Ontario votat fa pocs mesos (us en vaig parlar), i les bestieses que encara no ha fet però que ja ha anunciat que farà: baixar impostos (per això els van votar una colla d’imbècils) i tallar tant a sanitat que hauran de posar sanitat privada i jo i d’altra gent ens morirem. Així ho fan, destrueixen la sanitat fins al punt que quan diuen “no hi ha més remei que posar-la privada” molta gent que s’ho pot permetre (aquí hi ha una majoria que té molts diners) diu que sí.

I mentre tot això passa, puja més i més la dreta. No són aquells conservadors del passat, més civilitzats i una mica més fàcils de trampejar, sinó que els d’ara fan veritable pànic, sobretot els que poden acabar al poder a les eleccions federals. I pertot surten com bolets aquests tipus cepats, ignorants i racistes que ja es van veure a Ottawa quan la van envair fa mig any. Ara, fa un parell de dies, van llançar pedres al primer ministre Trudeau i van atacar al líder de l’oposició del partit NDP. Això no es propi del Canadà, però l’extrema dreta va desfermada, com l’individu a sota, que avui ha amenaçat una diputada en unes oficines del govern d’Alberta (la foto és de quan l’amenaçava, sí i vestit així).

Una notícia bona, si és veritat allò que la revenja és dolça (ara no recordo si es diu en català). Bé, recordeu el que us vaig explicar fa una setmana? Sobre l’acomiadament de la presentadora de notícies Lisa LaFlamme? Doncs ella continua sense la feina, sí, però han fet fora qui la va acomiadar! Han hagut de fer-ho perquè moltíssima gent ha canceŀlat la subscripció a CTV i ben pocs miren ara aquestes notícies. Afegit a campanyes de la gent reclamant l’acomiadament del nincompoop arribista que la va fer marxar perquè la Lisa no es tenyia els cabells ni s’estava callada fent que sí a tot el que li deia l’estúpid aquell. La corporació no ha dit que el va fer fora sinó que “Michael Melling decided to take leave from his current role effective immediately to spend time with his family”. Així que aquest home, tot d’una, va decidir deixar la feina per poder passar temps amb la seva família, ha, ha, ha!

Poso algunes fotos d’aquest estiu, la majoria de la Universitat de Toronto. Bona nit!

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , | 32 comentaris

Discriminació per edat i el món corporatiu

Fa uns dies, els canadencs vàrem tenir una notícia força inesperada: l’acomiadament a CTV de la periodista Lisa LaFlamme. Ha estat grossa la cosa perquè Lisa LaFlamme era, a la cadena de televisió canadenca CTV, la principal presentadora de notícies, la cap a càrrec de tots els periodistes i la redactora en cap. Havia treballat a les notícies de CTV 35 anys, entre d’altres coses reportant des de zones en conflicte o amb desastres naturals. A més, ha rebut diversos premis importants: cinc nominacions als Gemini com a millor presentador de notícies de l’any; l’any 2014 va guanyar el premi Canadian Screen Award per millor presentadora de notícies del país, premi que tornà a guanyar el 2021 i l’abril de 2022; l’any 2016 se li va atorgar l’Ordre d’Ontario, premi de gran prestigi; i el 2019 es va anunciar que se l’havia nomenat Oficial de l’Ordre de Canadà per les seves contribucions al periodisme, a la presentació de notícies i a la difusió de notícies per televisió, com també pel seu suport i promoció dels drets humans. Lisa LaFlamme ha treballat de voluntaria a Periodistes pels Drets Humans i ha viatjat al Congo per entrenar joves periodistes allí. També és ambaixadora de PLAN Internacional, organització que vetlla pels drets dels infants i la igualtat per les nenes en 75 països del món. Lisa La Flamme és una dona inteŀligent, molt preparada i que conèix el seu ofici millor que ningú. A més, és molt agradable i agrada a molta gent. Quin ha estat, doncs, el problema? Bàsicament, que té 58 anys, no es deixa trepitjar i va deixar de tenyir-se els cabells.

Globe & Mail article-lisa-laflamme-ctv-grey-hair

Es tracta d’un cas flagrant d’ageism (en anglès) –he trobat que es diu edatisme (no m’agrada) o vellisme–. I també de sexisme, perquè als homes presentadors no els acomiaden ni als 77 anys i amb els cabells ben blancs o són calbs. Lisa LaFlamme va aprofitar la pandèmia per deixar de tenyir-se. Ella i moltes dones, jo entre altres, perquè aquí vam estar fet i fet un any amb totes les perruqueries tancades. Ah, però sembla que això no es pot consentir en una presentadora –no és la professionalitat el que s’hauria de mirar?–. L’home qui és ara l’executiu en cap d’aquesta cadena de televisió (un arribista on n’hi hagi un), quan va veure que la Lisa apareixia amb els cabells sense tenyir, va preguntar qui havia donat permís perquè la Lisa deixés de tenyir-se, que això no ho pot fer. Però que s’ha cregut aquest nincompoop (tros d’ase)! A veure si una dona no pot tenyir-se o deixar de fer-ho sense permís. De tota manera el xoc entre l’idiota, de nom Michael Melling, i Lisa LaFlamme va començar només entrar ell a CTV com a director executiu. Aquest Michael Melling va estudiar un any de periodisme –només un any? sí– i té un BA i un MBA en management (gestió). Management, això que està tan de moda i milers i milers de joves estudien, i jo penso que amb tanta gent gestionant aviat no hi haurà què gestionar. En fi, que aquest home de periodisme es veu que no en sap ni un borrall, però a la grandíssima corporació de mitjans que va comprar la cadena de televisió CTV això tant li fa, perquè el que volen és un home que sàpiga fer diners. I diners és l’únic que Michael Melling sap fer. Ja amb la guerra a Ucraïna ell i la Lisa van tenir la gran discussió. Ella deia que havien de tenir a punt unes habitacions en un hotel a Cracòvia per si de cas els seus corresponsals a Ucraïna havien de fugir sobtadament. Doncs el nincompoop de l’executiu en cap insistia que de cap manera, que havien d’evitar despeses (per què, per fer més bilionaria encara la corporació per a qui treballa ell?). Va esdevenir-se una guerra entre ells dos, però a la fi ella va guanyar i es van reservar les habitacions a l’hotel. Però ell no li va perdonar. Hi van haver uns quants confrontaments i, d’acord a diversos testimonis, ell no podia suportar que aquella dona “vella” amb els cabells blancs no l’obeís i li discutís tot.

Doncs fa uns dies vam tenir la notícia de l’acomiadament de Lisa LaFlamme per aquest executiu en cap jove, arribista (hi ha proves) i més ruc que fet a mida. La van treure sense contemplacions, i ella va haver dir adeu al seu públic en un vídeo fet a casa. A sota el teniu si sabeu anglès (es troba també a totes les xarxes socials):

Però ni el nincompoop ni la gran corporació es devien esperar que centenars de milers de persones exigirien la reincorporació de Lisa LaFlamme com a cap de notícies a CTV. No crec que ho facin, però de moment tots aquests centenars de milers de persones (segons el diari The Guardian són milions) han deixat de veure les notícies de CTV i molts milers han anulat la seva subscripció a la cadena. Com diu The Washington Post, a la CTV i a la gran corporació els hi ha sortit el tret per la culata. El furor que ha causat en els canadencs el que ha passat és tal que el cas ha sortit no solament a tots els mitjans canadencs sino també a molts d’estrangers, com els dos diaris esmentats.

Arran de tot això s’ha parlat molt també del vellisme, o discriminació per l’edat, que hi ha a la societat, i augmentat en el cas de les dones. També de com el món corporatiu està ficat pertot arreu. Precisament tot això de Lisa LaFlamme em va fer pensar de seguida en les universitats. És un cas calcat. A la meva universitat, des de fa uns anys que els qui l’administren són del món corporatiu (abans, per bé que havien d’entendre d’administració, obviament, venien del món acadèmic), i tot ha esdevingut un malson, un terrible malson per a professors, estudiants i el futur. I la discriminació per edat és en un punt àlgid. També la proliferació de nincompoops. Però ja en parlaré un altre dia.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 29 comentaris

Només unes imatges

Com que el dijous vaig publicar una entrada adicional perquè era el meu aniversari, aquest cap de setmana no us vull atabalar. Faré una entrada molt senzilla amb només unes poques imatges. I començo amb un conillet que vaig veure en un jardí prop d’on em vaig anar a fer unes analítiques, en un barri cèntric. És un conill típic d’aquí, amb la cua blanca.

Les dues fotos de sota són del meu barri, concretament d’un carrer que es diu Lowther. Com podeu veure hi ha gent a qui li agafa la dèria de plantar hortalisses al carrer,  davant de casa seva.

I acabo amb una nova fotografia d’en Ginger, el gat del museu.

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a | 24 comentaris

11 d’agost de 2022

Els que em coneixeu de fa anys, potser recordeu que cada any publico una entrada al blog l’11 d’agost. Per mi és important perquè és el dia que vaig néixer (quan deixi de considerar-lo important ja puc plegar).

Us voldria explicar una cosa que em va passar ja fa dos anys —té a veure amb Espanya i amb institucions catalanes, entre d’altres personatges—, però a més que em caldria explicar-ho bé i posar-hi moltes hores, és una cosa depriment, trista i que indigna, per tant ho deixo per un altre dia (això m’he dit cada setmana durant dos anys). Però, bé, estic viva, tinc esperances i molta iŀlusió en un projecte, i avui és el meu aniversari!

La Shaudin fa molts anys

Gràcies a tothom que em llegeix, que em comenta, que d’alguna manera és aquí amb mi.

Una abraçada!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 29 comentaris

Tothom té avantpassats neandertal. Sí, tu també.

Segons sabem, l’humà modern es va encreuar amb els neandertals.

L’especie neandertal o Homo neanderthalensis va viure de fa 400.000 a 40.000 anys i es va estendre per gran part d’Europa, sobretot la part sud, l’orient mitjà i l’Àsia central. Alhora, uns altres homínids, els denisovans, s’estenien pel nord, sud i est d’Àsia. Neandertals i denisovans van coincidir en el mateix territori moltes vegades, la qual cosa va resultar en encreuaments de les dues espècies i, per tant, individus híbrids. Mentrestant, l’humà modern, l’especie Homo sapiens sapiens, evolucionava a l’Àfrica i s’hi estenia. Fa uns 50.000 anys, l’Homo sapiens va arribar a Europa, territori dels neandertals, i s’hi va estendre. L’Homo neanderthalensis i l’Homo sapiens es van encreuar. El que encara no se sap és per què fa uns 30.000 anys els neandertals es van extingir. Una teoria diu que l’Homo sapiens els va anihilar; una altra defensa que va ser absorbit amb l’Homo sapiens, molt més nombrós, atès l’encreuament i els híbrids que es produien. Fos com fos, el que sabem de segur és que les dues espècies és van barrejar. I com ho sabem? Perquè l’any 2013 es va poder seqüenciar tot el genoma de l’Homo neanderthalensis, gràcies a l’equip geneticista del Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology, a Leipzig.

El resultat d’aquesta investigació i de totes les que van seguir és que els humans moderns compartim genoma neandertal. Els humans d’Europa i Àsia tenen entre 2 i 3% de genoma neandertal, i els africans sub-saharians en comparteixen menys. També s’ha descobert que els asiàtics del sud i orientals comparteixen, a més de neandertal, genoma de la especie denisovan, que arriba a un 6% en els melanesis, però que no es troba en els africans, europeus o habitants de l’Àsia central.

Hi ha més coses interessants, com ara que els neandertals foren els primers de totes les espècies d’homídis, que se sàpiga, a enterrar els seus morts i posar flors sobre la sepultura. És impressionant que fem una cosa que ve de tant lluny i d’una altra espècie. També és molt interessant saber que alguns dels gens que tenim de l’espècie neandertal afecten la nostra salut. Això inclou els nivells de colesterol, l’esquizofrènia, els trastorns de comportament alimentari, cremades de sol i l’artritis reumàtica. També s’han trobat gens neandertal que avui en dia determinen el color dels cabells i dels ulls, i fins i tot si ets una persona diurna o nocturna.

Publicat dins de Història, Temes relacionats amb la ciència | Etiquetat com a , | 28 comentaris

Metges, Catalunya i un conte

Tota la setmana intentant tenir hora a diferents metges –me la volen donar al setembre, octubre, novembre o molt més tard, quan estaré treballant a tota hora. Quina manera de fer perdre el temps amb totes aquestes trucades amunt i avall. El meu metge de capçalera, però, fa tot el que pot i més –deu ser el metge més bona persona i qui més hi posa el coll de tota la ciutat de Toronto. El meu pneumòleg també és exceŀlent; quan hi vaig anar fa dos mesos, la visita amb ell va durar més d’una hora i, com sempre, ens vam fer un tip de riure mentre parlàvem. És un metge molt jove (encara té cara de noiet) però ja s’ha guanyat un cert prestigi; és senzill, pacient, té un bon sentit de l’humor i t’escolta amb atenció encara que li parlis de la independència de Catalunya. Tots els seus pacients que he conegut (fa tres estius anava allí a fer rehabilitació i en vaig conèixer un munt) estan encantats amb ell. Sempre li fa iŀlusió veure’m (això em diu). Jo crec que és perquè riem molt. El dia que el vaig conèixer, fa més de tres anys, li vaig dir: “Perdona, però quants anys tens?”. Es va posar a riure, i em va preguntar: “Quants et sembla?”. “Doncs, per l’aspecte diria que 18, per això t’ho pregunto, però pel teu càrrec a l’hospital suposo que uns quants més”. Vam congeniar molt bé des del primer moment.

Bé, doncs, aquests dos metges, el de capçalera i el pneumòleg, no podrien ser millors; però d’un munt d’altres més val que calli el que en penso, sobretot quan a sobre no hi ha manera de veure’ls i és urgent! Entre això i l’inacabable atabalament de les diverses administracions de la universitat que em demanen coses a tota hora (que aquest estiu no cobro cap sou, senyores i senyors!)… En fi.

I pel que fa a Catalunya: la maleïda taula de diàleg (m’agafen calfreds només de pensar-hi) i la puntada de peu a la presidenta del Parlament de Catalunya. Tinc una gran tristesa, estic de molt mal humor i sento vergonya. Estic segura que amb tot el que ha passat els últims anys, molts catalans tenim poc o molt trastorn per estrès posttraumàtic.

Com que no trobo quina imatge seria adient per posar, poso una foto qualsevol de les meves. És una de les entrades del Passeig del filòsof.

Aquesta setmana també tinc un conte per oferir-vos.  Ja em direu si us ha agradat.

Non compos mentis 

Els improperis s’havien incrementat amb el temps, en una relació que ja era tòxica, abusiva per part de l’home, fins i tot perversa, per bé que ell ho hauria rebutjat amb energia tot argüint que només s’havia de veure com es comportava la molt llagotera: després de parlar de coses interesants, boniques o divertides, o de posar música agradable o de cantar-li –que en sabia d’allò més–, tot d’un plegat, quan ell menys s’ho esperava, canviava el xip i l’atabalava amb lloances de les coses més banals, i pitjor, volia que ell les comprés: una cafetera nova, entrades per un concert, una nevera que fa glaçons de gel tota sola, un sofà…

–Què n’hem de fer ara d’un sofà per a l’exterior, tan petit com és el balcó! I amb la meva pensió miserable que ni per anar al cinema arriba? Estàs guillada. Ja pots insistir ja, que no el comprarem. I calla d’una vegada! Et dic que no insisteixis, pesada, que ets una paparra. Prou!

I sense pensar-s’hi li tapava la boca i feia que s’estés callada, de vegades durant hores, sense cap remordiment. En algunes ocasions se la mirava una estona des del sofà –havia de reconèixer que encara era bonica– i la perdonava de seguida.

Però sempre, quan s’adonava que l’havia volgut entabanar a comprar coses, s’enfilava, i més d’un cop de poc si no li agafa un infart de tant com s’havia arribat a enrabiar. Abans de jubilar-se era diferent: passava moltes hores fora de casa i no s’alterava tan fàcilment. Fins i tot durant els primers deu anys, ja jubilat, anava a fer llargues passejades per la ciutat, però d’ençà del genoll avariat només sortia una mica al matí. La resta del dia el passava a casa i, au, vinga a rondinar i a fer crits cada cop que no li agradava el que feia la llepa que vivia amb ell.

La situació va esdevenir insuportable. Un matí ell va sortir, no per anar a fer un cafè i llegir el diari, sinó que va ranquejar cap al metro que el deixà a l’estació de ferrocarrils. Poc després era en un tren de camí al poble on el seu cosí hi tenia una caseta. En arribar-hi, la clau era on havia de ser. Va regirar els armaris fins a trobar el que cercava i que ara necessitava. Va haver d’esperar unes quantes hores per un tren, però més tard retornava a la ciutat.

Quan des de la cantonada va veure l’edifici rònec on vivia, ja vesprejava. Entre l’embalum que duia i que havia pujat els tres pisos de cop, s’estava al seu replà, esbufegant davant la porta. A la fi l’obrí, entrà i la tancà. Evitava fer soroll, com ara que, treta la lona que l’embolicava, carregava l’escopeta. Amb violència a la mirada va aparèixer de cop al menjador i sense ni dir un mot la va cosir a trets. En acabar, no l’hauria reconegut ningú. Quin carnatge! Això es temien els veïns que van trucar a la comissaria, que es devia tractar d’un assassinat ferotge.

Els mossos que van acudir es van trobar amb un vell assegut en una cadira amb la mirada absent, una escopeta per terra, i escampada a trossos el que quedava d’una ràdio.

Publicat dins de Catalunya, Els meus contes | Etiquetat com a , , | 33 comentaris

Començo, i a veure què enfilo

Avui Donald Trump era a Arizona per donar suport al partit republicà. Ha dit moltes bestieses, com li és propi, i amb aquella veu de curt de gambals que té. No és important, sempre diu les mateixes bajanades, però una cosa m’ha cridat l’atenció: parlant contra els democrates (l’esquerra radical, segons ell), deia que aquesta gent “no creu en Déu i no creu en el petroli!”. O sigui que posava les dues coses al mateix nivell. Està ben torrat. Tota la dreta dels Estats Units, i també del Canadà, està obsesionada amb fer servir petroli i conduir, conduir, conduir, com si no hi hagués demà –evidentment, no n’hi haurà si depèn de gent com ells.

Aquests 22 i 23 de juliol els he tingut molt presents. L’estiu de fa 10 anys, quan em trobava a Catalunya, vaig passar uns dies a Casavells, a l’Empordà, amb l’Anna Maria Villalonga i en Manel Mora. El 22 de juliol vaig tornar a Barcelona perquè l’endemà, dia 23, era l’aniversari de la meva mare i la volia dur a dinar a un lloc prop del mar –des del seu accident s’estava en una residència i enyorava el mar (abans de l’accident ella caminava molt i hi anava sovint, però després ja no podia caminar i s’havia d’estar a la residència). Doncs el dia 22 va ser el mateix que va començar un incendi forestal terrible a l’Empordà. Quan l’Anna Maria i el Manel em van dur a l’estació de tren encara no en sabíem res. I no va ser fins l’endemà que en llevar-me i sortir al jardí de la casa on m’estava vaig notar una fortor de fum, del foc de l’Empordà! Es va sentir tot el dia per tot Barcelona. Aquells dos dies van ser l’última vegada que vaig veure l’Anna Maria i en Manel, i en el cas d’en Manel era l’última per sempre, com va ser l’últim aniversari que vaig celebrar amb la meva marona, també per sempre.

Em va saber molt greu que es morís la Núria Feliu. A casa meva, a Barcelona, els meus pares tenien discs de la Núria Feliu i l’havia sentit moltes vegades. Em sembla que la cosa que ens fa més conscients d’envellir és que van desapareixent tot de personatges que eren referents, que els havies vist sempre. Us recomano aquest article de Vicent Partal: Gràcies, Núria Feliu“.

Com sabeu (en vaig parlar aquí), el partit conservador va guanyar a la província d’Ontario (on hi ha Toronto). Doncs ja comencen a fer disbarats. Avui, a les notícies de la ràdio, ens han dit que el govern havia decidit que a les escoles se suprimirien diverses assignatures, com ara estudis indígenes (a sobre de prendre’ls-hi la terra, ara a ignorar les seves cultures), i s’enfocarà quasi tot a aconseguir, quan acabin els estudis, feines molt ben pagades. Com si no tinguessin cada any que passa menys coneixements (a mi m’arriba a la universitat el resultat de les escoles) i ara, doncs, a preocupar-se només dels grans sous que volen en acabar. Ja fa uns anys, el partit conservador, que és la segona vegada seguida que guanya la legislatura i amb majoria (callo el que penso) va dir que té en ment un nou projecte de llei per a les universitats (encara no ho ha fet però les universitats ja fan un munt de coses per aquest camí): s’eliminarien tots els programes que no aconseguissin que els seus alumnes en acabar tinguessin abans d’un any una feina molt ben remunerada. La qual cosa vol dir que la majoría dels programes d’humanitats acabaran per desaparèixer del tot.

Darrerament parlo poc de Catalunya perquè no veig que pugui afegir res constructiu. Només diré que tot plegat és d’allò més depriment. I la repercussió negativa a l’estranger, si més no aquí, és per donar-se cops al cap contra la paret. Per mi, que he fet tants esforços tota sola durant tants anys, per obrir els ulls a la gent i engrescar-la, i veure que ara ningú en fa cas, és molt dolorós.

Us deixo amb una fotografia del Philosopher’s Walk (Passeig del filòsof), aquí al centre i que travessa part de la Universitat de Toronto. La vaig fer fa unes dues setmanes. Ara continuo sense poder caminar, de l’espasme a l’esquena. El metge em va receptar antiiinflamatoris però avui ja no l’he pres perquè em fa molt mal a l’estòmac (sembla que m’hi donin cops de puny).

Compte amb la calor (aquí també tenim onades de calor molt forta), cuideu-vos.

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Universitats | Etiquetat com a , , | 26 comentaris

Trobada, univers i un conte curt

L’altre dia vaig trobar-me amb una amiga. Fa uns anys que viu a Montreal, però abans vivia a Toronto i ens vèiem cada dia –les dues estudiàvem a la Universitat de Toronto, primer, i després les dues hi treballàvem. Som amigues de fa molts anys. Doncs l’altre dia va venir a Toronto a veure una de les seves filles; i l’altra filla, que ara fa un doctorat a Alemanya, també hi va venir. Em vaig trobar amb la meva amiga, la seva filla que viu a Alemanya i el meu fill. I, bé, era la primera vegada des de l’estiu de 2020 que em trobava amb algú, i pràcticament la primera vegada en dos anys que parlava amb algú tret de fer classe al zoom, parlar una mica amb el meu fill i comentar alguna cosa amb les caixeres del supermercat.

Fa dos dies que tinc un espasme muscular a l’esquena amb el dolor que em baixa avall fins el genoll i en certs moments fins al peu. No em sento amb energia per escriure gaire.

Suposo que tothom està assabentat de les imatges que ens han arribat del telescopi James Webb. És més sorprenent i tot que quan es van detectar les ones gravitacionals, i llavors ja en vaig parlar a totes les meves classes de tan entusiasmada com estava. Ara, de les imatges del James Webb, m’emociona sobretot la nebulosa dita Carina, que es com una sala de nadons i guarderia d’estels, amb estrelles acabades de néixer (“acabades” en termes del cosmos) i que allí es fan grans i es formen planetes al seu voltant. Per bé que hauria de parlar en passat, atès que veiem imatges de fa uns 13 mil milions d’anys. És impressionant.

MY GOD, IT’S FULL OF STARS!

Tot això del James Webb i les imatges i els estels nadons a la nebulosa m’ha fet pensar en un conte per a menuts que vaig escriure fa anys. Alguns ja el vau llegir. Us el copio aquí a sota (és curtet). Espero que us agradi si no el coneixíeu.

L’ONADA

Assegut sota un arbre del jardí, la mirada perduda en el firmament, un nen s’amara a poc a poc de nit i de vent. No s’adona dels cotxes que passen accelerats, ni de les pampallugues que fan les finestres aquí i allà; ell només escolta el vent i només s’adona del firmament. I creix una onada, i creix i creix. Una onada feta de meravelles que el vent li canta al nen, una onada de somnis que els estels encenen a la seva ment.

L’onada l’agombola i ell tanca els ulls i es deixa endur. En obrir-los, es troba flotant enmig de la immensitat. Avall, molt avall, es veu la Terra i, si s’hi acosta –es capbussa dins l’espai–, fins i tot pot veure el seu poble i casa seva i la mare fent el sopar. Torna a pujar amunt, fa unes braçades cap aquí, cap allà, endavant, endarrere i, quan s’adona que l’envolta una solitud imponent, veu allí mateix un corrent tot fet de llum que travessa l’espai. Unes braçades més i, sense pensar-s’hi, es fica dins el corrent i queda envoltat d’estels petitons que aletegen com papallones. Pot sentir com el corrent avança per l’espai a gran velocitat, però allí dins s’hi està bé amb tots aquells estels que aletegen i li fan pessigolletes. S’asseu amb les cames encreuades i es deixa portar enllà i enllà i enllà. Si mira avall pot veure uns planetes petits que es donen cops entre ells i reboten com pilotes de goma. O bé d’altres tots envoltats d’anells per on patinen unes noies de color de lluna. I n’hi ha uns plens de forats per on treuen el cap unes criatures d’ulls molts grossos dins dels quals s’hi veuen galàxies senceres. També passa per un lloc on juguen a fet i amagar uns éssers gegantins coberts amb armadures d’or; s’amaguen darrere els planetes i, quan un altre els troba, les seves rialles clares ressonen per l’univers. Una nau espacial passa molt a prop. El nen pensa que ja es hora de tornar a casa, així que treu un braç del corrent, s’agafa a una nansa de la nau i s’allunya cap a la Terra. Se li tanquen els ulls.

L’onada s’enretira, endormiscada, minva i minva i desapareix. El nen obre els ulls sota l’arbre, parpalleja, fa un gros badall i s’empassa un pessic d’espai. A la seva mirada, el caliu d’una cançó distant.

Publicat dins de Els meus contes, Temes relacionats amb la ciència | Etiquetat com a , , | 26 comentaris

Telecomunicacions i bicicletes

Com segurament ja sabeu, hem tingut un problema amb telecomunicacions al Canadà. Un dels tres principals proveïdors de servei, Rogers, va caure el divendres al matí. I vull recalcar que és un dels tres principals proveïdors, no pas el principal com han dit a les notícies a Catalunya. Jo ho tinc tot (telèfon de casa, mòbil i internet) amb l’empresa Bell Canada, considerada la principal, i fa anys l’única, quan no hi havia ni mòbils ni internet, i no he tingut cap problema. Si hagués hagut d’anar a comprar sí que hauria estat difícil, atès que només es podia pagar al comptat (des de la pandèmia que ho faig tot amb targeta i no tinc cash), però havia fet la compra el dijous per tant tampoc em va afectar. També deien (a TV3) que no podíem accedir a emergències perquè el 911 no funcionava. Bé, a la policia sí que els hi funcionava; el problema era pels usuaris de Rogers ja que no podien trucar. Perquè si has tingut la mala sort de tenir com a proveïdor Rogers, durant més d’un dia (i hi ha gent que encara està enlaire) no podies fer pràcticament res. Hi ha empreses que van haver de tancar temporalment i enviar tothom a casa, i molta gent que treballa a casa no podia treballar tampoc. A l’aeroport també va ser difícil per què diversos serveis no funcionaven. I, com deia més amunt, hi havia la qüestió dels pagaments: ni comprar menjar o medicaments (o altres coses), ni fer transaccions, ni agafar un ferry, ni pagar els impostos de propietat (l’últim dia era precisament el divendres). A la meva universitat no va passar res, absolutament tot funcionava, segons ens van comunicar en diversos missatges. Per tant, no vaig tenir problemes tampoc per veure els emails (els tinc a travès de la universitat; no hi fa res que no tingui feina fins al setembre). És clar que la universitat va posar milions i milions (moltíssims), al principi de la pandèmia, a fi que tot funcionés com una seda, inclós un sistema de seguretat impressionant que, no obstant, una vegada uns hackers van poder penetrar durant un temps curt.

La meva opinió és que els serveis de telecomunicació personal haurien de ser cosa de l’estat (el canadenc; no l’espanyol, déu ens en guard), i no d’empreses privades. I almenys per un ús mínim hauria de ser de franc.

Recordeu que no fa gaire us parlava sobre la creació de Frankenstein (Misceŀlània: del meu balcó a Frankenstein)? I que tot va resultar a conseqüència de que feia un temps horrorós? Doncs l’erupció del volcà Tambora i el temps nefast que va ocasionar al món no només va servir per a la creació de Frankenstein, sinó també per a la creació de les bicicletes. Per tant, el monstre i les bicicletes van néixer per una mateixa causa.

El creador oficial de la primera bicicleta, l’alemany Karl von Drais, la va inventar per tenir una alternativa als cavalls, atès que s’estaven morint tots de gana. L’estiu de 1816, tal com explicava en parlar de Frankenstein, quan feia un any de l’erupció del volcà Tambora a Indonesia i una boira gaseosa havia cobert tot l’hemisferi nord de la Terra, el mal temps va servir per a la creació de la noveŀla del monstre. Sí, però aquell llarg hivern i la foscor que van durar cap a tres anys, no va ser per tothom del món una qüestió d’escriure perquè no es pot anar a passeig. Una gran part de la població mundial ho va passar molt malament atès el terrible desastre que va patir l’agricultura. Molt particularment l’oest europeu, l’est del Canadà i dels Estats Units, la Xina, l’Índia i el Japó. No hi havia collites i per tant no hi havia menjar. Ni per a les persones ni per als animals domèstics, com ara els cavalls.

Penseu que l’erupció del Tambora va ser 100 vegades més poderosa que la del Vesuvi, i va deixar anar la mateixa energia que 2.2 milions de bombes atòmiques. L’única part positiva d’aquells anys de fred rigorós, hivern tot l’any i postes de sol de color de coure va ser que Mary Shelley va crear Frankenstein; durant uns quants anys famosos artistes europeus van pintar paisatges estranys on predominaven els vermells, ocres, marrons; i Karl von Drais va inventar la bicicleta. A sota: la primera bicicleta i unes pintures d’aquells anys.

Erupció del Vesuvi. William Turner. 1817

Dos homes contemplen la lluna. Caspar David Friedrich. 1819

Dos homes prop del mar. Caspar David Friedrich. 1817

A Windmill near Norwich. John Crome. 1816

Publicat dins de Arts, Canadà, Història, Medi ambient | Etiquetat com a , , , , | 27 comentaris

Unes quantes coses

Fa dies que estic molt atrafegada perquè, d’una banda, la burocràcia de la universitat no em deixa tranquiŀla amb tants emails que m’envia. No hi tinc una feina fins al setembre i no fan més que demanar-me coses a tota hora: que he d’emplenar un questionari, que hi ha hagut no sé quants canvis al Moodle i he d’assistir a unes sessions per aprendre com fer-ho (hi assistirà sa tia), que hem d’enviar el curriculum fet amb un programa diferent. És inacabable. També, continuo amb visites mèdiques d’una mena o d’una altra (es qüestió d’aprofitar, perquè normalment per manca de temps o pel Covid m’havia de limitar a urgències).

D’altra banda, tinc molta iŀlusió per un projecte que em van proposar depenent de certes coses. No sé res concret encara, suposo que d’aquí un parell de mesos, però he de fer certa feina per la qual necessito temps (he d’aprofitar cada segon d’aquest estiu i fer el màxim que pugui). Sé que no us estic dient res que entengueu, però ja us ho contaré si arriba a concretitzar-se. De moment tinc una gran iŀlusió, cosa que em feia molta i molta falta des de feia molt i molt temps per, senzillament, trobar-li un sentit a viure.

Tret d’això, només faig la classe dos dies a la setmana (res a veure amb la universitat). Vaig demanar un préstec al banc o no en tindria prou per passar els tres mesos que falten (no em pagaran fins a final de setembre). Em preocupa perquè tal com va tot –i si tornen a canceŀlar cursos? Però ja me’n preocuparé quan arribi el dia, altrament no faré res de bo abans de tornar a començar a la universitat. 

Fa deu anys que vaig tenir les meves últimes vacances, l’estiu de 2012 quan vaig anar a Catalunya per última vegada i quan vaig veure la meva mare també per última vegada i en aquest cas per sempre. Va ser l’estiu de la presentació a la llibreria Catalònia de la noveŀla Perduts a l’altre món, el 10 de juliol de 2012. Tinc tants records d’aquell estiu! Ai, quin enyor.

[Nota: respondré aviat uns comentaris vostres que tinc pendents. No me n’oblido]

Aquí, a Toronto, he vist en Ginger unes quantes vegades. I avui us el presentaré. El meu fill li havia fet una fotografia, però l’altre dia vaig aconseguir fer-n’hi una jo que és la que us poso a sota. Vist de prop és enorme, i malgrat ser força esquerp (no es deixa tocar) no és gens agressiu i t’escolta amb tota la paciència del món quan li parles. Té una cicatriu en un ull (a la foto no es veu) i unes quantes pel cos. El miracle és que segueixi viu.

El divendres, 1 de juliol, va ser el Dia del Canada (Canada Day / La Fête du Canada), i enguany el país va fer 155 anys. A Ottawa hi va haver celebracions per a la gent que acaba d’esdevenir canadenca i festivitats sobretot pels nens. Malauradament hi va haver una manifestació dels camioners d’ultra dreta. Els recordeu? Aquí, aquí, aquí i aquí teniu informació per a qui no ho sàpiga. Els líders de l’altra vegada o bé són ja a la presó o estan a punt d’entrar-hi, però han aparegut nous líders potser més torrats i tot que els primers. De tota manera aquesta vegada la ciutat estava preparada i no es va deixar entrar els camions al centre, els que es manifestaven van haver d’anar a peu. I també hem tingut els Jocs d’Estiu dels Indígenes que s’ha celebrat a la ciutat de Yellowknife (Northwest Territories). Els participants són majorment inuit. És molt interessant perquè són proves si fa no fa d’atletisme però molt diferent a l’atletisme que coneixem. Són proves enfocades a sobreviure al Gran Nord –per exemple, avançar d’una manera molt difíl, estirats i sobre els artells de les mans i els dits dels peus, imitant una foca.

La tarda abans del Dia del Canada, tornava en cotxe del supermercat amb el meu fill quan de sobte veiem al carrer una mare mofeta amb el seu fillet. Vaig sortir del cotxe. Passaven moltes bicicletes i el petit va quedar separat de la mare (foto a sota), però ella el va anar a buscar i a la fi tots dos van poder travessar el carrer i anar on anaven (vídeo a sota).


Per acabar, comentar que un 1 de juliol va néixer Joana Raspall. I ja fa dies que em va venir al cap el seu conegut poema “Podries” (un dels meus preferits). Em va venir al cap per tot el que va passar a Melilla. Totes aquelles vides joves acabades de sobte, és espantós. Ho porto ficat a dins i em costa fins i tot parlar-ne, per això deixo que Joana Raspall digui el que penso (afegint-hi indignació). Aquí teniu el poema sencer:

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries… podries…

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d’ell
podria ser teva.

Publicat dins de Canadà, Literatura, Llibres en català, Natura, Perduts a l’altre món, Universitats | Etiquetat com a , , | 13 comentaris

Una troballa i llums al vespre

L’altre dia, el 21 de juny hi va haver una troballa magnífica. Va ser al territori canadenc del Yukon, just a l’est d’Alaska. Si voleu saber un grapat de coses sobre el Yukon podeu anar a un article que vaig publicar fa uns anys i que va tenir força èxit:

El Yukon té un trosset de mi.

He de començar per dir que el 21 de juny, al Canadà, se celebra la Diada Nacional dels Pobles Indígenes. I just aquest dia uns miners que treballaven prop de Dawson City van trobar un mamut, una cria femella de mamut només d’un mes d’edat, que havia estat congelada durant uns 35.000 anys. Es troba en un estat gairebé perfecte, fins i tot té les ungletes de les potes, la cua, les parpelles, les orelletes i la trompa intactes. Sembla que va quedar atrapada al fang, i quan feia poc que havia menjat perquè encara té herba dins l’estòmac. Fa un metre i 40 cm, per tant és encara petitona ja que un mamut adult tenia una alçada d’uns 4 metres.

Només s’havia trobat un altre mamut bebè al món, també congelat, aquest a Rússia, a Siberia l’any 2007, per tant aquesta nena mamut és realment una gran troballa.

Els miners que la van descobrir van aturar-ho tot i ràpidament es van posar en contacte amb les autoritats. Mitja hora més tard el Dr. Grant Zalula, un prestigiós paleontòleg canadenc, rebia una foto de la mamut. De seguida va dir que s’acabava de fer el descobriment en paleontologia més important de l’Amèrica del Nord.

Un munt de científics van córrer al lloc del descobriment. Calia anar molt de pressa per treure la bebè mamut i transportar-la amb les condicions necessàries, no fos cas que es descongelés. Va ser tota una cursa. I quan van acabar, tot just en el moment d’acabar, va ploure a bots i barrals; un veritable diluvi que d’haver començat abans hauria deixat la pobra mamut irrecuperable.

Photo: Government of Yukon

El lloc on es va trobar és territori tradicional dels Tr’ondek Hwech’in, una banda de les primeres nacions del Canadà. La descoberta, doncs, va ser anunciada conjuntament pel govern del Yukon i pel consell dels vells dels Tr’ondek Hwech’in. Els vells, tots ells molt emocionats per la troballa, van tenir l’honor de posar el nom a la petita mamut que va esdevenir Nun cho ga (infant d’animal gran) i així és ara coneguda a tot el món.

Quan Nun cho ga ja es trobava en un lloc segur, hi va haver una cerimònia amb el consell dels vells i amb els diversos científics, miners i polítics que d’alguna manera havien participat en el rescat. Van desembolicar a Nun cho ga. Els vells van resar i van beneir la petita mamut. Una de les velles va dir que a Nun cho ga se l’havia de tractar amb respecte, i aleshores nosaltres ens podrem guarir. La gent de les primeres nacions sol ser molt respectuosa amb la natura, fins i tot amb un animal de fa milers d’anys. Creuen que tots som criatures de la natura i si no la respectem tot s’esdevé una bogeria (com ara el canvi climàtic).

Per acabar i canviant de tema. A sota teniu unes fotografies fetes al vespre, a la part nord del meu barri. Sempre m’ha agradat veure les finestres iŀluminades quan a fora és fosc.

Publicat dins de Canadà, Natura, Temes relacionats amb la ciència | Etiquetat com a , , , , | 27 comentaris

Misceŀlània: del meu balcó a Frankenstein

No para de fer vent molt fort. Toronto sempre ha estat ventós, però darrerament s’ha incrementat en força i freqüència. I tenim tornados cada uns quants dies (als afores) i, l’altre dia, calamarsa amb boles de gel de la mida de pilotes de ping-pong. Avui he fet un vídeo amb el telèfon des del balcó, perquè m’agradava com es movien els arbres i la fressa que feien amb el vent. És el tercer que faig en ma vida, per tant és súper senzill. I quan he començat a fer-lo he pensat que el podria compartir amb vosaltres, així veuríeu el que jo veig constantment, i no estàtic com una fotografia. Com que cap de vosaltres (els meus lectors habituals) viu aquí, em fa sentir més acompanyada quan us mostro l’entorn on sóc immersa des de fa molt anys. A sota el teniu.

M’agradaria també mostrar-vos les mofetes que em trobo, però ni de broma m’hi penso acostar. Fa uns dies al vespre, al carrer, em vaig topar amb una mofeta en un jardí però tocant la vorera. No la vaig veure fins que només ens separava mig metre. Vaig fugir que ella ja aixecava la cua a punt de disparar (l’animaló també s’havia esverat). No ho va fer, segurament en veure que me n’anava. Si una mofeta t’encerta, pots passar mesos que per molt que et banyis amb suc de tomàquet la pudor no acaba d’anar-se’n. És una pudor intensíssima, com de marihuana però multiplicada al quadrat. De vegades pel carrer no se sap si per allí ha ruixat una mofeta o bé algú està fumant marihuana. D’ençà que la marihuana va esdevenir legal que m’empesten dia i nit, fins i tot els veïns de dalt i de sota (estudiants) me n’omplen el pis (entra per les finestres, pel balcó i, sobretot, per els forats on hi ha la calefacció que passa per tot el pis), i jo sóc aŀlèrgica a la marihuana!

Tornant a les mofetes, l’endemà de l’encontre amb aquella, en el mateix carrer i també tard al vespre: oooh, sis mofetes petitetes petitetes que eren una temptació per anar a acariciar-les. Probablement van néixer a finals d’abril o principis de maig, perquè comencen a sortir quan tenen 6 setmanes. Malgrat que tant petitones no solen ser prou hàbils per agredir amb la pudor, de segur que la mare era per allí i per tant me’n vaig anar, però a contracor. A sota una imatge, que no és meva, d’una mofeta baby.

Aviat serà Sant Joan i penso en Menorca i la seva festa amb els cavalls i els genets. No l’he vist mai, i ara no hi aniria encara que fos possible, amb tants turistes i que a mi no m’agraden les aglomeracions (segons he llegit, hi ha una gentada que fa por). Però penso en com era abans, fa moltíssims anys, tal com ho descriu el meu besavi Àngel Ruiz i Pablo a la seva noveŀla Del cor de la terra, que tant em va agradar quan era joveneta i malgrat el final tràgic de la història. A sota teniu un article de Maite Salord sobre Del cor de la terra.

Del cor de la terra, d’Àngel Ruiz i Pablo

Fa uns dies al Twitter hi havia un tweet de la MHP Laura Borràs. Es tractava d’una cita de la noveŀla Frankenstein de Mary (Wollstonecraft) Shelley, una cita d’un diàleg entre Víctor Frankenstein i la seva promesa Elizabeth, quan ella diu: “Els homes em semblen monstres que tenen set de la sang dels altres homes”. Marededéu els comentaris (no tots però molts)! Des de creure que ho deia Laura Borràs, no que citava Frankenstein, per bé que ho havia indicat, fins a discutir si hauria de dir “persones”, no “homes”; també van aparèixer uns homes empipats pel que deia la cita de la noveŀla (que si les feministes que si bla, bla, bla). A més de ser evident que poca gent havia llegit el llibre o, simplement, no sabia que existia una noveŀla anomenada Frankenstein, en la qual s’han basat les peŀlícules, el que em resultava més increïble era com s’empatollaven a criticar sense saber d’on venia res. Ja sabem com poden ser les xarxes i més si es tracta d’atacar una figura pública.

I voldria aprofitar aquesta anècdota per escriure uns comentaris sobre Frankenstein, una de les meves noveŀles favorites, com també n’és l’origen de la seva creació. Suposo que ja sabeu que Frankenstein va ser escrita per Mary Wollstonecraft, o Mary Shelley després de casar-se amb el poeta Percy Shelley. Alguns de vosaltres, probablement no tots, també sabeu que Mary Shelly es trobava a prop del llac de Ginebra, a la Viŀla Diodati, passant un temps amb uns amics, com ara Lord Byron, i que van decidir que cadascú escribís un relat de terror. I així va néixer Frankestein o el Prometeu modern, de la pluma de Mary. I ara pregunto: algú sap per què se’ls va ocórrer fer la decisió d’escriure un relat de terror? Podríem dir que es tractava majorment d’escriptors (un d’ells era metge), que tenien temps i, algú dirà, que feia mal temps per anar a passejar. Efectivament, feia mal temps, feia molt mal temps aquell estiu de 1816. Feia tan mal temps aquell estiu que nevava a Itàlia i a Irlanda va ploure a bots i barrals durant dos mesos seguits, per exemple. Tot el món patia un temps terrible. Canvi climàtic? Si fa no fa. Un any abans havia entrat en erupció el volcà Tambora de l’illa Sumbawa, a Indonesia; una erupció tan tremenda que es considera la pitjor que ha vist el món durant l’últim miŀlenni (100 vegades més forta que l’erupció de Mount St. Helen l’any 1981). A l’illa, immediatament van morir 90.000 persones, però l’erupció va causar, a més, que l’estratosfera fos injectada amb 100 megatons d’aerosols de sulfur; una onada gaseosa que va esdevenir una boira global. Tota la Terra va quedar impactada, amb molt de fred que va durar quasi tres anys. I heus aquí l’origen principal de que Mary Shelly escribís Frankenstein, una erupció volcànica.

Publicat dins de Canadà, Literatura, Llibres en català, Medi ambient, Natura, Països Catalans | Etiquetat com a , , , | 21 comentaris

Aquests dies

M’he retrobat amb en Ginger. El recordeu? Us n’havia parlat l’estiu de 2020. És el gat del museu ROM (Royal Ontario Museum), per bé que no és del museu sinó que hi caça ratolins a l’exterior. Pel que en saben els guardes del museu, no sembla ser el gat de ningú, només apareix al museu al vespre i accepta el sopar que li donen –sempre vigilant que els racoons (osos rentadors) no li prenguin l’àpat. Aleshores s’asseu prop dels contenidors d’escombraries i espera que aparegui algun ratolí. Tota la nit allí. Quan es fa de dia, desapareix.

Tot i que el museu és molt a prop de casa (és al mig de la Universitat de Toronto), l’estiu passat no hi passava a les hores convenients per trobar-me en Ginger, per tant només vaig coincidir un cop amb ell, però en veure’l em vaig esborronar: en Ginger travessava University Avenue, l’avinguda davant del museu, probablement el lloc amb més trànsit de tot el centre de Toronto. El gat va arribar a l’altra vorera de manera miraculosa. Segons em va dir un guarda, en Ginger passa l’avinguda sovint.

Doncs res que l’altre dia el vaig retrobar, assegut prop dels contenidors. “Ginger!”, vaig cridar tota contenta en veure que seguia viu. Es va incorporar i es va quedar mirant-me. Li vaig dir unes cosetes i me’n vaig anar no fos cas que li espantés els ratolins. En Ginger no és un gat que s’acosti a ningú –és força ferestec, segons em van dir els guardes, i te l’has de mirar de lluny. Entre la distància i que s’està en un lloc força fosc, mai li he pogut fer una fotografia. Però sembla que em reconeix o, si més no, reconeix el seu nom que li van posar els guardes fa uns anys. Em pregunto si recorda que una vegada el vaig salvar d’una pila de racoons (aquí)?

El dia 8 de juny va fer 50 anys de la famosa foto intitulada “El terror de la guerra”, amb la nena que corre nua, la roba cremada amb napalm, a la Guerra del Vietnam.

La nena, de nom Kim Phúc Phan Thi, tenia 9 anys, per tant ara en té 59. Viu amb sa mare, el marit i dos fills a la ciutat de Ajax, a tocar Toronto. La CBC la va entrevistar i ella explicava el dolor tan terrible de les cremades que va tenir durant anys i anys. Per sort el napalm no li va tocar la cara, ni els peus o les cames que va fer servir per córrer i córrer intentant fugir d’aquella cremor que l’embogia. Malgrat tots els tractaments que li han fet, encara té sobretot un braç, el clatell i l’esquena que són pura cicatriu. El mateix home que li va fer la foto, la va dur de pressa a un hospital on la nena va romandre 14 mesos, amb tractaments i una llarga rehabilitació perquè li havien de despertar els nervis. El fotògraf es diu Nick Ut i va esdevenir l’oncle Ut ja que la Kim Phúc el considera part de la família. Kim Phúc va considerar suicidar-se perquè no podia suportar el dolor constant i tot el trauma que arrossegava, però eventualment va estudiar medecina, primer al Vietnam i després a Cuba on va conèixer qui seria el seu marit. Un cop casats i en el viatge de noces a Moscou, l’avió va fer una parada a Terranova i la parella va demanar asili polític al Canadà. Des de llavors que Kim Phúc, ja canadenca, viu a Ajax, Ontario. L’any 2004, Kim Phúc va rebre un doctorat honoris causa de la York University (on jo treballo) per la seva dedicació al suport de les víctimes de guerra infantils a tot el món. Anys després ha rebut d’altres doctorats honoris causa al Canadà.

Acabo aquesta entrada amb algunes fotos de Toronto fetes les últimes dues setmanes (prop de casa o des del balcó).

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , , , | 29 comentaris

Eleccions i un escriptor

Tal com vaig dir a la xarxa, les eleccions provincials del dijous a la província d’Ontario (capital Toronto) les va guanyar el partit PC (Progressive Conservative), i amb una majoria de 83 escons dels 124 que té el Parlament d’Ontario. Molt decebedor, i perillós.

Els conservadors ja havien guanyat majoria a la legislatura passada, amb 76 escons, però ara s’ha incrementat amb 7 més, mentre que els altres dos partits importants han sortit mal parats. L’NDP (New Democratic Party; esquerra moderada) per bé que continua a l’oposició ha passat de 38 a 31; el partit Liberal, el mateix que governa el país amb Trudeau, i l’ha governat moltes vegades, a la província d’Ontario tot el que ha aconseguit és pujar un escó, de 7 a 8, per tant continua sense tenir representació oficial de partit, per la qual calen 12 escons, i fins i tot el líder dels liberals va perdre a la seva pròpia jurisdicció –veritablement patètic. Pel que fa al Green Party (verds) s’ha tornat a quedar amb 1 escó i tampoc no pot tenir representació oficial com a partit. La líder de l’NDP i el líder dels Liberals han dimitit.

Per sort, al meu districte ha tornat a guanyar la Jessica Bell amb el partit NDP, una dona que val un munt i és a qui jo i pràcticament tot el meu barri vam votar. Ha estat la única bona notícia.

Mentrestant, Doug Ford, el guanyador amb el partit PC i més content que un gínjol, ha anunciat que invertirà en la construcció de noves autopistes i en l’explotació minera. Ha dit que la província està beneïda amb molts recursos naturals. No ha dit, però, que les autopistes que vol fer han de passar per l’anomenat Greenbelt (cinturó verd), el que suposaria un terrible impacte al medi ambient de la zona. Tanmateix, molta gent ha votat PC precisament per les autopistes que han de descongestionar el tràfic de les que hi ha actualment, per on circulen els milers de persones que viuen als anomenats exurbs (més lluny que els suburbis, i cada cop més lluny) i van a treballar a la ciutat. Ara, els que vivim a Toronto haurem de pagar en impostos les maleïdes autopistes i, alhora, ser expulsats de la ciutat per no poder pagar els preus exorbitants que ja ens demanen ara per viure-hi.

Penseu que el cinturó verd per on vol fer passar les autopistes és zona fins ara protegida. Faran molt mal a 9.000 km² de conreus, 85 vies fluvials, 220 zones humides i els hàbitats de 10 especies en risc. Els altres partits (NDP, Liberals i Verds) s’oposen a aquesta carniseria al medi ambient, però són minoria al Parlament.

A sota dos imatges del Greenbelt.

He d’afegir que de tots els votants elegibles només el 43% va votar. Es veu que mai hi havia hagut un nombre tan baix. I el resultat és el que passa quan molta gent s’enfada amb els partits i decideix no votar: els partits de dretes guanyen.

I per acabar l’entrada d’avui, canvio totalment de tema. Us recomano l’entrevista a l’escriptor Joaquim Carbó ,que acaba de publicar VilaWeb:

La immersió ha creat més escriptors que no pas lectors

Publicat dins de Canadà, Llibres en català | Etiquetat com a , | 22 comentaris

Un “derecho”

La setmana passada us parlava de la tempesta sobtada i destructiva que vam tenir. Ara ja se sap què va ser: un derecho. No ho havia sentit mai, però es veu que malgrat ser una tempesta més pròpia dels Estats Units o Argentina n’hem tingut ocasionalment al Canadà, però a l’estiu i amb menys violència que la de fa uns dies.

Un derecho és una tempesta que avança a gran velocitat i, com indica la paraula en llengua castellana, va directe en una direcció. Pot causar vents huracanats, tornados i pluja molt forta. Els derechos són notoris per trencar pals i cables elèctrics, com el derecho de 2011 que va passar per Chicago i va deixar 860.000 persones sense electricitat.

El derecho de fa una setmana al Canadà va formar-se als Estats Units, a tocar la frontera, i va avançar pel sud d’Ontario i del Quebec, com podeu veure al mapa de sota.

Els morts ja són 10 (un al Quebec) i encara hi ha milers de cases sense electricitat, tot i que s’hi treballa dia i nit. Abans d’aquest derecho, l’últim havia sigut fa 23 anys, però ja ens han dit que podem esperar més derechos aquest estiu, atès el canvi climàtic. No fa cap gràcia segons on et trobis perquè és molt sobtat. Al Canada Wonderland (un parc d’atraccions als afores de Toronto) un munt de gent es va quedar parada a dalt d’una gran muntanya russa mentre passava el derecho a 120 km/h –i la gent allí dalt aguantant l’huracà. El derecho també va formar un tornado amb vents a 195 km/h. L’endemà vaig anar al campus de la Universitat de Toronto, davant de casa. Hi havia branques trencades pertot arreu i un arbre mig trencat. És un arbre davant de Trinity College que surt a moltes fotografies meves. A la imatge de sota teniu l’arbre a la dreta. A la foto de més avall ja veieu, pobret.

Publicat dins de Canadà, Medi ambient | Etiquetat com a , , | 26 comentaris

22 de maig de 2022

Poso aquest títol perquè parlaré de diverses coses, breument. Són les 3:30 de la matinada i no he pogut fer l’entrada abans (tot el dia amb coses que tenia acumulades i havia de solucionar). Sort que al meu barri no s’ha tallat l’electricitat, cosa que ha passat a d’altres zones de Toronto i de la província d’Ontario. Hi ha 350 mil persones sense electricitat.

Avui feia un dia assolellat i, tot d’una, ens arriba un avís d’emergència al telèfon, sobre una tempesta tremenda que està a punt d’esclatar. També han avisat per altres mitjans. I de sobte, en uns segons, tot s’ennegreix i comença una gran tempesta de pluja (amb pedra en algunes àrees) i vent huracanat. Això a Toronto, perquè a d’altres llocs, a més a més han tingut el cel verd i tornados (quan el cel és verd vol dir que hi haurà un tornado). Aleshores, han passat unes horetes i, tot d’un cop, deixa de ploure, es para el vent i s’aclareix el cel. Però hi ha tres víctimes mortals (ara han pujat a vuit), en incidents separats, aixafats per arbres. I destrosses pertot arreu, majorment centenars d’arbres que han caigut sobre cases i cotxes.

Als amics us volia dir que la universitat m’ha pagat les dues setmanes estipulades per quan trenquen un contracte. Han tret menys del que solen treure’m i estirant una mica podré passar el mes de juny. També he trobat unes classes dos dies a la setmana per ensenyar castellà. No em paga el lloguer de juliol, agost i setembre, però soluciono les altres coses per aquests mesos. A veure què puc fer pel lloguer fins que retorni a la universitat.

Aquesta setmana m’han arribat, en dies diferents, els tres llibres que vaig comprar per Sant Jordi (si arribo a saber què passaria amb els cursos d’estiu no els hauria comprat, però ara els tinc i em fa iŀlusió). N’hi havia d’altres que hauria volgut d’allò més, però havia passat la nit a l’hospital i no estava bé, a més no els trobava o els venien a un preu prohibitiu; més ben dit, un preu que era una ximpleria: un llibre que val 30 euros a Catalunya te’l volen vendre a 1.100 dòlars canadencs (uns 700 euros)!

Els que vaig tenir de seguida van ser dos llibres electrònics; l’un és un llibre de Laura Borràs i l’altre una noveŀla italiana traduïda al català per Pau Vidal.

I aquests són els que he aconseguit en format llibre. Els he volgut fotografiar amb la ciutat al darrere, però no ha resultat gaire.

Publicat dins de Canadà, Llibres en català | 24 comentaris

Us presento en Raffi

Raffi Cavoukian va néixer al Caire, de pares armenis que havien fugit de Turquia on es trobaven insegurs. Allí va viure fins que el pare d’en Raffi va veure uns soldats egipcis jugant a pilota amb el cap d’un soldat britànic i va començar a fer els tràmits per emigrar al Canadà. En Raffi, llavors amb deu anys, el seus germans i els pares van arribar al Canadà l’any 1958 i es van instaŀlar a Toronto. I si això no hagués passat, dubto que coneixeria les seves cançons.

Heu sentit mai les cançons “Baby Beluga” o “Les zombies et les loups-garous”? Doncs segur que no sabeu qui és en Raffi (se’l coneix sense el cognom, com els reis). Però si teniu fills, nebots o néts petits encara sou a temps a que facin la coneixença d’en Raffi. El meu fill es podia passar hores escoltant-lo, com la majoria de nens canadencs. I jo moltes vegades tinc les seves cançons al cap, sobretot la “Peanut Butter Sandwich” perquè cada cop que algú diu “peanut butter”, i aquí es fa servir constantment, al meu cap ja comença la cançó que us poso a sota.

I em passa igual amb la cançó “Joshua Giraffe”: cada cop que sento el mot “giraffe” ja comença al meu cap la cançó sobre la girafa que està molt trista i ho passa molt malament al zoològic, però al final aconsegueix fugir amb els seus amics. La versió a sota està feta per no sé qui i les imatges no són gaire bones, però no he trobat res millor.

Durant els anys 70, 80, 90 trobem les cançons més emblemàtiques d’en Raffi, per bé que al segle XXI ha continuat actiu com a artista. Encara ara, d’un album seu de la primera època (1976) se’n venen unes 1.000 còpies cada setmana. Raffi ha creat i enregistrat cançons per als menuts, si fa no fa entre 3 i 8 anys d’edat, i també ha fet centenars de concerts per tot el Canadà i pels Estats Units. El meu fill i jo el vam anar a veure en un concert que va fer en un auditori de la Universitat de Toronto –l’entusiasme de totes aquelles criatures era digne de veure’s. En un article, el Washington Post va dir d’en Raffi que era ”l’artista per a nens més popular de tot el món anglès”. A sota, Raffi en un concert canta “Down by the Bay”, una cançó tradicional que fa anar a la seva manera, i una de les seves cançons més populars.

Raffi ha rebut nombrosos premis, com ara l’Ordre de Canadà o el United Nations’ Earth Achievement Award (no he trobat com se’n diu en català), i li han atorgat quatre doctorats honoris causa. També va guanyar un premi Juno amb la cançó “Bananaphone”.

Durant les quatre dècades que ha durat fins ara la seva carrera d’artista, sempre ha rebutjat validar anuncis dirigits als petits, fins i tot cada vegada que li han ofert milions per fer-ho. I també sempre ha donat un fort suport a una infància lliure d’anuncis, la qual cosa considera importantíssima. A sota el teniu en un altre concert, amb la cançó “Five little ducks”.

Una cançó que a mi m’agrada i que també em vaig fer un tip de sentir és “Les zombis et les loups-garous” (no l’he trobat a YouTube en un concert). La canta en francès.

Una altra que trobo interessant és “Anansi”. Està basada en un personatge mitològic de l’oest d’Àfrica, que em recorda alguns personatges mitològics de les primeres nacions de l’Amèrica del Nord, com el coiot o el corb (del coiot us en vaig parlar aquí: Un coiot i una guineu molt especials. En el cas de l’Àfrica es tracta d’una aranya que, com el coiot americà, és trapella però també benefactora, i és qui va crear el món.

D’entre totes les cançons de Raffi, “Baby Beluga” és la més popular. Només cal veure que totes les versions de vídeo al YouTube tenen una enormitat de visites. La que he triat té quasi mig milió de visites, però hi ha versions amb més de 12 milions de visites (aquí). La versió que us poso està iŀlustrada majorment amb dibuixos fets per nens fans d’en Raffi.

Quan va fer 40 anys de l’estrena de “Baby Beluga” (2020) el violonceŀlista Yo-Yo Ma, admirador d’en Raffi, va fer una versió amb ell. Es troba a twitter, i a YouTube (fet a casa perquè va ser al principi de la pandèmia):

Raffi ha escrit alguns llibres infantils (n’hi ha que són les mateixes cançons). Fa anys que no fa concerts. Primer els seus concerts es van fer massa multitudinaris, com quan actuava a Broadway, i deia que ja no podia connectar amb el públic infantil al qual ni veia en aquells teatres tan grans. A això s’hi va afegir que qui anava als seus concerts eren pares amb nens molt petits, de mesos, amb els quals tampoc no podia comunicar-se. I la cosa va arribar a un punt de bogeria quan el van transformar en una mena de guru, un personatge de culte. Li apareixien als concerts no només criatures de mesos sinó un munt de dones embarassades per tal que el fetus absorbís el que deia el cantant. En Raffi va decidir no actuar més. Els últims anys, tot i que continua component cançons, està molt concentrat en la defensa del medi ambient, tema que el preocupava de feia dècades, i en la defensa dels infants.

Publicat dins de Canadà, Música | Etiquetat com a , , | 16 comentaris

Les humanitats estan fotudes

L’altre dia vaig tenir una notícia ben dolenta de la universitat. M’han canceŀlat els cursos d’estiu, que començaven aquest dilluns, demà, i duraven fins al setembre. Ja havia preparat totes les coses que cal tenir fetes abans de començar, dotzenes de coses i cosetes, quasi totes relacionades amb la plataforma eClass (una mena de Moodle més elaborat) perquè, tot i que a l’estiu ja es tractava de classes presencials, es conserva molta cosa de quan eren a distància (la universitat es va gastar milions en aquesta plataforma i contractant informàtics de luxe, per tant no la deixa de banda). Bé, ja ho tenia tot pràcticament a punt (per bé que a casa tinc una escampada de mil dimonis de llibres, papers i altres coses, sóc súper ordenada pel que fa als cursos), i m’arriba un missatge anunciant la canceŀlació de quasi totes les classes d’estiu del departament (no només les meves), de fet una de sola s’ha salvat de la canceŀlació, per no haver-hi prou estudiants matriculats. I tant els altres professors com jo ja teníem el contracte per l’estiu. Una professora afectada, amb nens petits, molta falta de diners i d’altres problemes, està ben malament a conseqüència del xoc (no pot ni parlar; no en sé els detalls, però no me’n sé avenir). Jo aguanto, de moment, però amb una angoixa a dins que se’m menja. Tothom va quedar-se de pedra. Penseu que, a més, en general els que fem classes a l’estiu som els que ens cal aprofitar l’estiu per poder cobrir les despeses. En el meu cas, he tingut un hivern amb menys classes que mai i pensava refer-me aquest estiu amb dos cursos súper intensius (l’equivalent a quatre cursos). Encara bo que ens han dit que hi ha una clàusula a la universitat que estipula que quan es tenen els contractes signats, i es canceŀlen els cursos per haver-hi pocs estudiants, ens han de pagar dues setmanes de sou. Ens ho han dit com una gran cosa. I els altres tres mesos i mig, què?

Aquests cursos eren al campus principal, que té uns 50.000 estudiants, però resulta que la majoria dels departaments d’humanitats tenen problemes de falta de gent matriculada. Al campus de Glendon, molt més petit, el meu departament només ofereix una classe a l’estiu que la fa cada any el mateix profesor; doncs resulta que s’acaba de canceŀlar per no haver-hi prou gent matriculada. I el departament de francès, un departament amb molt poder, també té problemes. A tota la universitat, s’han canceŀlat moltes classes pel mateix motiu, totes assignatures de llengues, literatura, història, filosofia, ciències polítiques. El joves no hi estan interessats i la universitat no fa res per promocionar-ho. Em pregunto fins quan existiran. La universitat hauria pogut obrir aquestes classes, si més no algunes, encara que no tinguin el nombre establert del mínim d’estudiants, però segons m’ha informat un professor que té un càrrec a la administració, la universitat està ficada en diversos projectes. Un dels més importants és un nou campus que s’obrirà als afores de Toronto, dedicat a programes de màrqueting, comptabilitat, direcció d’empresa i coses així. L’altre és una escola de medecina que, segons sembla, volen que esdevingui la més prestigiosa del país. Per bé que cada any, un cop pagades totes les despeses, la universitat aconsegueix un excedent de milions de dòlars, li cal trobar més diners per als projectes del nou campus i l’escola nova de medecina, i ens els arrenca a un munt de professors que treballem com muls per simplement anar fent.

Si aquesta setmana trobo alguna manera de viure tot l’estiu, o un parell de mesos i ja veurem després, la pròxima entrada al blog prometo que serà més divertida.

Publicat dins de Canadà, Universitats | Etiquetat com a , | 27 comentaris

El pot de vidre

El cap de setmana passat no vaig poder publicar res. Havia anat a urgències la nit de divendres a dissabte i no estava bé. Estic millor però em vaig endarrerir amb la feina i, per tant, com que quasi no tinc temps per a res, avui només us he escrit un relat curt. Espero que us agradi.

El pot de vidre

A dins la casa també hi feia fred, però potser hi hauria alguna cosa per menjar. Va tancar la porta d’entrada alhora que al lluny se sentia una explosió. Recolzà l’esquena contra la porta i tancà els ulls un moment. Es va sentir una altra explosió llunyana. Després, silenci. Escoltà amb atenció. No se sentia res; sens dubte la casa era deserta. No hi podia haver ningú a l’habitació del fons perquè tenia el sostre esfondrat, però i si algú s’amagava al soterrani? O a la cuina, que devia ser a l’altra banda de la porta a la seva esquerra? L’obrí. Ningú a la cuina. S’havia d’afanyar a trobar menjar i fotre el camp d’allí. Va obrir la nevera que no funcionava, armaris, calaixos. Res comestible. Només escarabats i caquetes de ratolí. Hi havia un altre armari prop de la finestra, i a dins un pot de vidre amb dos dits d’alguna cosa seca al fons.

Era un pot de vidre no gaire ample, si més no el coll del pot no n’era, com va comprovar després d’obrir amb dificultat la tapadora. Al fons hi havia uns dos dits del que semblava ser mel endurida. Va mirar al seu voltant: olles cassoles, alguna tassa…; no veia cap ganivet o cullera; una forquilla ja hauria anat bé, fins i tot un pal –potser al jardí trobaria una branqueta? Un tiroteig qui sap on i el mal d’estómac de tan buit com el tenia la van fer desistir. Les seves mans eren primes i flexibles i no podia esperar a sentir la dolçor de la mel. Ho va intentar, però només el dit del mig va poder gratar una mica de mel –posar la mà més endins era forçar-la tota més avall del coll del pot. La va treure i es xuclà l’ungla del dit amb delit. Era tan poca cosa que només va aconseguir que se li remogués l’estómac amb força dolor. Li salivava la boca quan va endinsar la mà fins al fons, va gratar fort i enretirà la mà. No va poder sortir. Ni fent tota la força de que era capaç aconseguia treure la mà. Suava, estirava, li queien les llàgrimes. Es va girar en sentir un soroll al darrere.

Un soldat amb aspecte de malànima la mirava amb un somriure torçat.

Camina mig ajupida pels afores de la ciutat, mentre devora una xocolatina que amb una mà ha tret de la butxaca. L’altra mà, embolicada, amb un tall de poca importància, ja és lliure, sense el pot de vidre que reposa a la casa, esberlat com el cap del soldat.

Publicat dins de Els meus contes | Etiquetat com a , | 29 comentaris

Dia de la llengua espanyola?, llibres i el meu drac verd

El 23 d’abril és, des de 2019 i segons les Nacions Unides, el dia internacional de la llengua espanyola. Ja feia anys que el dia de Sant Jordi jo treia foc pels queixals, perquè abans de ser oficial per les Nacions Unides, ja se celebrava, però l’ajuntament de Toronto l’ha fet oficial també a la ciutat. Moltes vegades havia protestat que aquí ningú, tret de 4 gats catalans i els meus estudiants de cultura catalana, sabia què se celebra a Catalunya el Dia de Sant Jordi. Cada any comprava un llibre aquest dia, feia la meva xerradeta explicativa a la llibreria on anava (no en sabien res, de Sant Jordi) i, d’alguna manera, ho celebrava, però em posava de mal humor tota la propaganda a les universitats, i en el món hispànic de la ciutat, sobre el dia internacional de la llengua espanyola. Aquí, el nostre Sant Jordi ja no era el desconegut de sempre sinó que havia estat eliminat abans de néixer. I vet aquí que ara, gràcies a la informació donada per Espanya, l’ajuntament de Toronto es creu que aquest dia de l’espanyol és un dia molt important que fa segles que existeix, i el fot oficial. Estic botant, de debò. Tants anys fent a Toronto tot el que he pogut per Catalunya i… Grrr!

Molt frustrada. Sobretot quan encara no he aconseguit mai de mai vendre un sol llibre meu per Sant Jordi, tot i haver-ho demanat a la xarxa gairebé de genolls (i odio, odio, odio demanar coses), malgrat no vendre ni un maleït llibre cap dia de l’any des de temps immemorial. Castigada per no ser a Catalunya, per tenir massa feina sempre i mala salut i no poder escriure un llibre, o més, cada any (ara, per primera vegada a la història, es veu que la literatura caduca; si no acaba de sortir el llibre ja no és bo).

Escric en català. Ho torno a dir: escric en català. No pot ser que no s’ajudi als autors que escriuen en català, gens als qui vivim a l’estranger. No tinc manera de ser a Catalunya. Els meus llibres no es venen, malgrat tots tenir bones ressenyes. Podria alguna bona ànima comprar-ne un aquest Sant Jordi? Sé que la majoria de lectors d’aquest blog ja els teniu i els heu llegit, però potser algú nou o algun lector que no comenta i no sé qui és, o potser per regalar a algú altre? Són llibres juvenils però han agradat a lectors de totes les edats. No els trobareu a cap llibreria, perquè a les llibreries no tenen llibres que es van publicar fa anys, però es poden comprar fàcilment online a les editorials, i és important que sigui a les editorials (és la manera més senzilla i ràpida d’aconseguir-los, si més no els meus). Per si passa per aquí una bona ànima, us els enllaço a sota (falta una noveŀla perquè l’editorial que la publicava va tancar).

Més enllà del somni.

Perduts a l’altre món (continuació de Més enllà del somni).

Històries d’hivern.

I a sota teniu la meva molt personal història de Sant Jordi i el drac, la qual, com sabeu els que heu llegit Més enllà del somni, és a la primera part d’aquesta noveŀla. Ja us la vaig copiar un altre Sant Jordi fa uns 3 o 4 anys, per tant la poso per a qui no l’hagi llegit abans.

Aquest episodi a Més enllà del somni agafa més de 30 pàgines, per tant us el resumiré, sense fer gaire spoilers, i us en copiaré alguns fragments (color blau).

Un dels personatges principals de la saga de la Interferència es diu Tam, té 11 anys (a la primera noveŀla) i és fill d’immigrants que van anar-se’n de l’empobrit país de Pot al país dictatorial de Rocdur, on han acabat esdevenint no gaire més que esclaus. Una de les característiques més notories d’en Tam és el seu gran talent per contar històries, i moltes vegades n’explica al Cap de l’exèrcit de Rocdur (les raons d’això les podeu llegir a la noveŀla).

L’episodi comença amb en Tam que explica un història molt antiga de Pot (d’on ve la seva família). És a la casa del Cap de l’exèrcit rocdurià, i amb el Cap hi ha també la seva filla Tariana. En Tam conta els orígens dels potians a les selves de Pot, com han d’anar al desert per fugir d’un drac verd (o ‘animalot’, per capricis del Cap) que se’ls menjava, com s’instaŀlen en unes muntanyetes amb coves on hi ha una font, com cacen serps grogues molt grosses per menjar, i com de tant en tant van fins a la selva a proveirse de peixos i més aigua. En aquestes incursions, de vegades el drac verd es menja algú.

Un dia el drac es menja el pare de la Nana, una noia molt llesta que dibuixa la història de Pot a la paret d’una cova, i a més canta molt bé. I ens explica en Tam:

—La Nana estava molt trista amb la mort del seu pare, i aquella nit va caminar pel desert cap a la selva i va asseure’s a terra prop d’on començaven els arbres. Allí, la Nana va alçar els ulls al cel i es va posar a cantar una cançó molt trista —en Tam beu un glop d’aigua—. Jo no sé cantar com la Nana però la cançó feia així:

T’he esperat, pare, dalt les muntanyes mirant molt lluny
on el verd esclata i l’aigua fa pampallugues de llum.
T’he esperat sota la forta calor que baixa del sol
fins que les primeres ombres m’han parlat d’un incert retorn.
I ara és de nit, i ploro al desert la tristor per la teva partença.

—Després de cantar la cançó, la Nana va caminar fins gairebé la selva i va dir: “Adéu pare”. I ja se n’anava cap a les muntanyes quan una veu poderosa va dir: “Qui ets, dona jove?”. La Nana va sentir un calfred a l’esquena però es va girar cap a la selva on es veia una forma molt grossa amb tot de dents que resplandien en la foscor. “Em dic Nana”, digué ella amb claredat, mentre aguantava el tremolor que l’envaïa. “Cantes molt bé, Nana. Per què no cantes per a mi?”, va dir l’animalot, ja que era l’animalot qui li parlava. La Nana va sentir un gran odi cap a aquell monstre que s’havia menjat el seu pare i ara li demanava que li cantés, de manera que sense dir res més la Nana va tornar cap a les muntanyes, i mentre caminava allunyant-se de la selva sentia la veu forta de l’animalot que deia: “Torna, Nana, canta per a mi. No et menjaré, només vull que em cantis”.

—Quines penques aquest animalot —fa el Cap—. A més a més de menjar-se-li el pare, volia que li cantés. No ho va fer pas mai, oi?

—Bé, ara us explicaré el que va passar —diu en Tam, i el Cap torna a aclucar els ulls. . .

—. . . La Nana no cantava ni tampoc no dibuixava. La seva mare i la seva germaneta, que també sentien una gran pena, s’entristien més encara en veure la Nana tan apagada. L’únic que feia la Nana ara era anar-se’n per les muntanyes a donar cops amb pedres, així tot el dia, una contra l’altra, pam, pam, pam.

La història continua amb la Nana polint la pedra, mentre diu: “L’haig de fer més punxeguda”. A la fi la Nana comunica a tothom que se’n va a la selva a cantar-li al drac verd, així no tornarà a menjar-se ningú.

—. . . I aquella mateixa nit, sota un cel ple d’estels, la Nana va caminar pel desert cap a la selva, acompanyada de tots els potians. . . . En arribar als arbres, va alçar la veu: ‘Sóc la Nana i vinc a cantar-te!’ Es va sentir un cop violent a l’aigua i la forma enorme de l’animalot aparegué entre els arbres. ‘Vine aquí, Nana’, digué una veu forta que venia d’una boca plena de dents, i la Nana s’endinsà en la foscor de la selva i no se la va veure més.”

—No se la va menjar, oi? —vol saber la Tariana.

—Bé, els potians van romandre allí, a frec de la selva, una bona estona, escoltant la bonica veu de la Nana, i després van tornar a les muntanyes. . . . Van passar els dies i la Nana seguia a la selva amb l’animalot. Tot just trencava l’alba l’animalot es despertava a la llacuna donant cops de cua i cantussejant i, tot seguit, es capbussava. La Nana, que s’havia despertat amb l’enrenou i l’esquitxotejada d’aigua, s’agenollava a la vora mirant dins l’aigua d’on emergia allà mateix on era ella el gros cap de l’animalot amb un somriure sinistre tot ple de dents. “Canta, Nana”, li deia, i ella li responia: “Primer he de menjar o no tindré veu per cantar”, i es posava a menjar fruitetes mentre l’animalot s’impacientava i donava més cops de cua a l’aigua deixant la Nana tota xopa. Quan havia menjat prou, la Nana s’asseia i començava a cantar, i l’animalot es quedava quiet dins l’aigua, escoltant sense moure’s; només se li veia la banya verda dalt del cap, els forats del nas i els ulls negres. Després de molta estona cantant la Nana deia: “He de dormir perquè si no dormo no tindré veu per cantar”, i s’arraulia a dormir. Si l’animalot donava cops de cua a l’aigua la Nana s’enfadava i li cridava: “Estigues quiet, que no em deixes dormir i no tindré veu!”, i l’animalot deixava de donar cops de cua i se n’anava per les llacunes a caçar durant una estona. A vegades l’animalot sortia de l’aigua mentre la Nana dormia i es quedava al seu costat mirant-se-la o jeia també per dormir. Quan es feia fosc la Nana tornava a menjar, a cantar i ja molt entrada la nit tornava a dormir.

—I amb tot això els potians anaven a la selva? —pregunta la Tariana.

—Sí, —contesta en Tam—. Anaven a la selva molt sovint ara, ja que l’animalot no va tornar-se a menjar cap més potià, però no veien mai la Nana perquè, quan els potians s’endinsaven a la selva, l’animalot feia pujar la noia al seu llom i se l’enduia selva endins per les llacunes. I així anava tot fins que va arribar el que els potians anomenem La Diada de la Sang.

—La Diada de la Sang? —fa la Tariana—. Recordo que quan era petita hi havia un dia a l’any en que tots els potians abans d’anar a la feina picaveu de mans i us posaveu garlandes verdes, i la mare deia que celebraveu La Diada de la Sang que era una celebració potiana molt antiga.

—Sí —afegeix el Cap—, i feieu un aldarull insuportable, per això el Castell ho devia prohibir.

—No era un aldarull, pare, recordo que era una celebració molt interessant.

—Si el Castell ho va prohibir és perquè no era res de bo —diu el Cap mig enfadat, incorporant-se a la butaca—. Però vinga, Tam, explica què més va passar.

—Doncs un dia, de bon matí, quan l’animalot va començar amb els seus cops de cua i la cantarella, es va adonar que la Nana ja no dormia i que tampoc no s’estava agenollada a la vora de la llacuna esperant-lo per dir-li que havia de menjar o no tindria veu. La Nana s’estava més enllà de la vora, dreta, les mans als malucs, mirant cap a on era ell. L’animalot va solcar l’aigua fins prop d’on era la noia i li va dir: “Què et passa, Nana bonica? No vols menjar?”. “No tinc gana” va dir ella. “Vols cantar?”. “No, no vull cantar, no vull cantar-te mai més”. L’animalot va donar un cop de cua a l’aigua tot enfadat i va cridar amb una veu forta com un tro: “Has de cantar!”. “Doncs no et cantaré perquè no m’agrades gens”. I ara sí que l’animalot es va enfadar de debò i vinga a donar cops de cua a l’aigua esquitxant-ho tot i fent fugir tots els ocells i els micos, espaordits de l’escandol que feia. I després de molts cops de cua va calmar-se una mica i li va preguntar a la Nana: “I per què no t’agrado?” “Perquè ets dolent. T’has menjat molta gent. No tens cor”. “Sí que en tinc!”, va cridar l’animalot. “No m’ho crec”, va dir ella. “Et dic que sí que en tinc!” I la Nana li va dir: “A veure, vull escoltar-lo”. I l’animalot va sortir de l’aigua i va caminar fins on era la noia.

En Tam s’adona que hi ha molta tensió a l’habitació, fins i tot el Cap té els ulls cansats ben oberts mentre mira en Tam amb expectació. El nen prossegueix.

—La Nana va posar l’orella al costat de la pell gruixuda de l’animalot i va dir: “Veus com no en tens, no sento res”. “Perquè és a sota” digué l’animalot, “t’has de posar a sota”. Però l’animalot, tan gros com era, tenia unes potes ben curtes, de manera que la Nana li va dir: “No em vull posar a sota perquè m’aixafaràs”. Així que l’animalot s’estirà a terra de panxa enlaire, on tenia una pell molt més fina. La Nana s’enfilà sobre la panxa i anà posant l’orella i escoltà fins a trobar el lloc exacte on bategava el cor de l’animalot. I mentre li anava dient “sí que en tens, sí que en tens”, la Nana es treia a poc a poc la pedra llarga i punxeguda que portava amagada sota les corretges de la cuixa. Però quan tenia el braç alçat amb la pedra, l’animalot va aixecar el cap i ho va veure. Els ulls de l’animalot i els ulls de la Nana van restar un instant en una sola mirada, fins que amb una rapidesa sorprenent la Nana va clavar-li la pedra al cor. L’animalot no va tenir temps ni de fer “ui”, i quedà mort.

A l’habitació tots s’han quedat muts. Només se senten els espetecs que fa la llenya a la llar de foc. A la fi, el Cap trenca el silenci aplaudint tot content.

—Vaja, vaja —diu—. Quina noia aquesta Nana. Si tots els potians fossiu així us podríem donar feina a l’exèrcit.

En Tam no diu res de que potser als potians no els agradaria treballar a l’exèrcit i es disposa a acabar la història.

La part que ve després, fins a acabar amb aquest episodi, és majorment sobre la sang del drac, que té el poder de fer sortir una cosa (no és una rosa, no), però haureu de llegir la noveŀla per saber de què és tracta.

Publicat dins de Català, Històries d’hivern, Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català, Més enllà del somni, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , , , | 17 comentaris

Abril és el mes més cruel

Sí, cada any es compleix allò del poema de T. S. Eliot “April is the cruelest month” perquè és el mes que s’acaben les classes de tardor i hivern, tothom (estudiants i professors) estem sense dormir i estressats, comencen els exàmens finals i, quan s’ha fet tot i s’han entregat les notes a l’administració, els que fem el curs d’estiu, hem de preparar les assignatures per començar al maig, mes al qual arribem amb la llengua fora. Aquest estiu en particular em preocupa molt. He de tornar a les classes presencials i dos dies a la setmana hauré d’estar en una mateixa aula durant 8 hores (amb grups diferents d’estudiants, molts estrangers); una aula que ni té finestres i, a més, l’obligatorietat de dur màscara s’acaba a finals d’aquest mes. I ja sabeu com tinc de delicats els pulmons. Segons els metges he d’evitar fins i tot un simple refredat. Molt preocupada.

Atès l’allau de feina que tinc, he agafat una entrada d’aquest blog, de fa un any, i l’he publicat al meu blog de VilaWeb on fa mesos que no hi publico. Si ja ho vàreu llegir en el seu moment, no cal que hi torneu (he afegit noves fotos, però), altrament, us el recomano (d’acord a com va ser rebut pels lectors).

És aquest enllaç: DES DEL CANADÀ.

Publicat dins de Canadà | 19 comentaris

Els ulls dels animals

Tots els animals tenim ulls gràcies a les meduses. Aquest és l’origen dels nostres ulls i dels ulls dels altres animals –girafes, àguiles, mosquits… – per tant, no menyspreeu aquests animals gelatinosos. A més, les meduses ja fa més de 500 milions d’anys que són aquí, la qual cosa les converteix en el grup animal amb múltiples organs més antic del planeta. Però tornem als ulls.

D’acord al professor Hiroshi Suga, de la Universitat d’Hiroshima i qui durant anys ha estudiat els ulls de l’hidromedusa, tots els ulls dels animals comparteixen un mateix origen, amb màster gens que van evolucionar d’un anvantpassat comú: la medusa.

Fer un ull és complicat i, per tant, es necessita un conjunt de gens que actuin coordinats. Per al desenvolupament dels ulls dels animals hi ha un màster gen que regula tots els altres. Va ser descobert l’any 1994 per Walter Gehring i s’anomena Pax-6. És tan important, aquest gen, que el trobem a tots els animals. Per entendren’s, podríem agafar el Pax-6 d’un esquirol, posar-lo en una mosca i aquest insecte desenvoluparia ulls, ulls de mosca del gen Pax-6 d’un esquirol!

I ara que he parlat de l’origen, anem als diferents tipus d’ulls.

Podríem començar per distingir entre ulls compostos i ulls simples. Els compostos, com segur que ja sabeu, els tenen certs antròpods: gairebé tots els insectes i la majoria dels crustacis, com ara els crancs. Són compostos perquè cada ull té moltes unitats (ommatidis), com si tinguessin molts ulls a cada ull. La libèŀlula té 24.000 ommatidis i dedica un 80% del seu cervell a la vista. Mentre que en els ulls simples, doncs, un ull és un ull, com nosaltres, els ratolins o els taurons; com si tinguessim una càmera. Però també tenen ulls simples les aranyes, per bé que en tenen uns quants i cada un d’ells fa una funció diferent.

Un cas força curiós, pel que fa a ulls, són els mussols i d’altres ocells rapinyaires nocturns. Aquestes aus, d’ulls molt grossos i lluminosos que veuen súper bé a la nit, no poden moure els ulls dins les òrbites, per això sempre s’hi fixen molt, que deia algú, perquè no tenen globus ocular sinó uns tubs ben agafats i immòbils. Per compensar poden girar el cap uns 270°. I encara trobo més curiós que hi ha un altre animal amb els ulls com els mussols, grossos, lluminosos i fixes, amb el cap que també gira molt, però no és un ocell sinó un mamífer. Es tracta dels tàrsids, uns primats prosimis (com els lèmurs), que viuen al Sud-est d’Àsia.

També em criden l’atenció els ulls dels rosegadors que semblen tots d’un sol color ja que no es veu l’escleròtica (la part blanca de l’ull). Ara, per ulls rarots el camaleó. Aquest reptil té dels ulls més grossos de tots els animals, però les parpelles estan enganxades i només deixen obert un foradet petit per la pupiŀla; a més, pot moure els ulls independentment l’un de l’altre i cadascun pot girar 360°. I, tot i això, no superen els ulls de l’estomatòpoda, un crustaci, tipus llagosta, amb uns ulls  que, tal com fan el camaleons, poden moure’s independents l’un de l’altre. Segons els experts, tenen els ulls més increïbles de tots els animals i amb un sistema visual com mai s’havia vist de tant complex.

I voldria acabar parlant de les les diferències entre les pupiŀles. Perquè n’hi ha de rodones, de verticals, d’horitzontals i de força estranyes, atès si són predadors i com cacen o són preses, si viuen en grup o són solitaris; atès també si són diurns o nocturns, si viuen a l’aigua o fora de l’aigua, si són petits o grans i com es desplacen.

Hi ha molts predadors que la tenen eŀlíptica i generalment com una ratlleta vertical, per exemple els gats. També moltes serps i els cocodrils, però no els lleons o els tigres. I els tenen com els gats les guineus o diverses granotes, però no els llops. Les pupiŀles verticals solen assenyalar animals predadors nocturns, o que són nocturns i diurns. Aleshores per què no els hi tenen els llops o els lleons? Perquè es tracta de predadors que, si fa no fa, s’arrosseguen, si més no per caçar, cacen en solitari i depenen d’acostar-se a la presa molt a poc a poc, estar a l’aguait sense ser vistos i matar d’un sol cop, sigui amb un salt (gat) o una embranzida (cocodril), per exemple. Mentre que els lleons o els llops cacen en grup i solen correr una bona distància abans de caure sobre la presa –no cal dir en el cas dels guepards. Pel que fa al tigre, es basa força en la mida (com també passa amb els lleons, per exemple, a més de les altres característiques), és alt i pot veure per sobre l’herba, i no s’arrossega com una serp.

Les pupiŀles horitzontals les tenen els animals que no són predadors; herbibors que solen ser la presa, com cabres i ovelles o antilops, per exemple. Les pupiŀles com rectangles horitzontals, a més de tenir els ulls situats molt laterals, els permeten veure si s’acosta un predador encara que es trobin amb el cap avall mentre mengen herba o beuen d’un riu.

Hi ha també les pupiŀles dels geckos que són verticals i irregulars, o les que tenen forma de lluna o de W i que es troben en animals aquàtics com els peixos gat o les sèpies.

Això es fa molt llarg i les meves cervicals protesten d’allò més. Però abans d’acabar: I què passa amb les meduses, l’origen dels ulls de tots els animals? Doncs, malgrat que no tenen cervell, tenen sis ulls.

Publicat dins de Natura | Etiquetat com a , | 13 comentaris

Una gran artista renaixentista

Aquest retrat de Felip II de Castella de segur que l’heu vist abans, però sabeu qui va ser l’artista que el va pintar? Potser sí, però per si alguns no ho sabeu es tracta de la pintora renaixentista Sofonisba Anguissola (1532-1625), prolífica i activa com a artista durant 70 anys dels 93 que va viure. Tanmateix, que fos l’autora d’aquesta pintura de Felip II (i d’altres) no es va saber fins fa pocs anys, perquè s’havia atribuït al pintor Sánchez Coello. Al Museu del Prado ara ho diu correctament.

Sofonisba Anguissola va néixer a Cremona, a la Llombardia, quan la ciutat era part del milanesat que va acabar incorporat a la monarquia hispànica. Tot i l’època, el seu pare va voler que ella i les altres cinc filles, i també el fill, tinguessin una bona educació. Va ser una sort per Sofonisba que el seu pare enviés totes les seves filles a estudiar amb Bernardino Campi, un respectat autor de retrats. Més tard, el mestre va ser Bernardino Gatti. I és important notar que gràcies a que aquestes noies estudiessin art a Cremona es va establir un precedent perquè d’altres dones fossin acceptades per estudiar art. La imatge de sota és una pintura de Sofonisba Anguissola on es veu el mestre Bernardino Campi pintant-la a ella. Em fa molta gràcia veure una metapintura que, sí, era un tipus d’art que s’havia emprat durant el Renaixement, però em sembla que ella va més enllà que la majoria i, en qualsevol cas, només tenia 18 anys quan ho va pintar.

Bernardino Campi pintant a Sofonisba Anguissola

El que no podia aprendre Sofonisba Anguissola era anatomia, ja que no estava permés que una dona n’aprengués. Per tant es va dedicar primordialment als retrats. A sota en teniu un, on apareixen tres de les seves germanes, que a mi m’agrada molt perquè té una gran expressivitat. El va pintar als 23 anys.

El joc d’escacs

D’un any més tard és aquest auto retrat.

Autoretrat

Quan tenia 22 anys va viatjar a Roma on va conèixer Michelangelo que es va oferir a ajudar-la amb el seu art. Per començar, li va demanar que dibuixés un nen plorant. Sofonisba li va enviar el dibuix que teniu a sota, on hi ha una nen petit que plora perquè l’ha mossegat un cranc. Michelangelo va quedar impressionat pel seu talent i va decidir instruir-la de manera informal –a distància, amb cartes que el pare de Sofonisba supervisava–. Aquesta instrucció del gran mestre va durar fins que Sofonisba se’n va anar a la cort de Madrid.

Asdrubale mossegat per un cranc

Com deia més amunt, el milanesat, on hi havia la ciutat de Cremona, va passar a mans de la monarquía hispànica, l’any 1559, quan Sofonisba en tenia 27 i el seu talent havia cridat l’atenció del governador de Milán que la va recomanar com a dama de companyia de la nova reina Isabel, la francesa Isabelle de Valois que s’acabava de casar amb Felip II. Però per bé que en teoria era una dama de companyia, va esdevenir l’artista que retratava la familia reial. I malgrat que la cort a Madrid era molt austera i que Sofonisba era una inferior, molts dels anys que passà a la cort va ser molt amiga de la reina Isabel qui, quan va arribar a Madrid, només tenia 14 anys. Malauradament la reina va morir als 23 anys.

Tot i que feia molts retrats de la familia reial, no signava les seves pintures i ningú li donava cap crèdit més que a nivell personal. A més, el palau tenia un altre artista que feia retrats al mateix temps: Sánchez Coello. Per tant, diverses pintures que els experts asseguren ara ser de Sofonisba Anguissola, durant segles s’havien atribuït a Sánchez Coello. I algunes encara se les està discutint, com ara la de sota que s’ha pogut demostrar que era de Sofonisba, però hi ha qui insisteix, no amb Coello, sinó en aquest cas que es tracta d’El Greco.

La dama d’ermini

Perquè Sofonisba era molt prolífica i durant la seva llarga vida va crear nombroses pintures, moltes de les quals se les van adjudicar a Coello, El Greco, Zurbarán, Tiziano i fins i tot a Leonardo da Vinci. Pel que fa a La dama d’ermini, Cezanne, pensant que era d’El Greco, va dir que amb La dama d’ermini era obvi que El Greco havia estat el creador de l’art modern.

Sofonisba Anguissola es va casar ja amb 40 anys. Es va instaŀlar amb el seu home a Sicilia, però poc després van atacar els pirates i el van matar. No se sap gaire de Sofonisba a l’illa de Sicilia, tret que continuava pintant, i no va ser fins l’any 2008 quan es va descobrir que l’autoria de la pintura de la Mare de Déu a l’esglèsia de Santa Maria Annunziata, a Paterno, és de Sofonisba Anguissola –fins llavors s’atribuïa erroneament a un altre pintor.

Es va tornar a casar, a 50 anys, amb un home a qui doblava l’edat. Va tornar al nord, a Cremona, amb la seva nova parella i una boníssima pensió de la cort de Madrid, a més de la fortuna que tenia el seu marit. I es va dedicar a pintar durant 35 anys en un magnífic estudi construït a casa seva. Hi van viure fins que es van traslladar a Sicilia els últims anys de vida de Sofonisba.

La seva obra va inspirar artistes com Anton Van Dyck o Caravaggio.

Publicat dins de Arts | Etiquetat com a , , | 32 comentaris

2.500.000.000 milions de tones de carboni

A l’atmosfera hi ha 2.500.000.000 milions de tones de carboni que hem produït nosaltres, els humans. Són allí dalt. Perquè som així de ximples. Oh, hem avançat un munt des que érem poc més que uns simis, però en el fons és allò que deia la Mafalda:

I em sembla que ara mateix és ben palès amb la guerra a Ucraïna, perquè sempre hi ha algun prepotent, o uns quants, bàsicament uns bullies, uns abusons, que creen caos i molt patiment. Però no són els únics que causen tragèdies terribles, perquè qui ha extingit espècies senceres, moltes, qui ha causat patiments indescriptibles a la natura i qui ens ha dut al caire de ser també una especie extinta han estat els humans tots plegats. Per bé que he de deixar-hi fora la gent de diverses tribus, de l’Amazones per exemple, que no en té cap culpa. Però la resta som així de ximples. I egoistes. I també babaus.

Deixant de banda els que no creuen en el canvi climàtic, d’altra gent, massa, es pensa que tot s’arregla a base de reciclar l’ampolla de plàstic o accions similars, que estan molt bé (jo també ho faig) però encara que ho fes tothom res canviaria pel que fa al canvi climàtic. Ni que tothom fes servir cotxes elèctrics ho aturaria. Ja hem fet tard per tal que aquestes coses tinguin gaire efecte. La qual cosa no vol dir que no s’hagin de fer, perquè si no fem res (reciclar, anar deixant enrere la gasolina, etc.) empitjorem la situació, però si ho fem la situació no s’arregla. Fa unes dècades hauriem pogut solucionar-ho, però ara s’hauran de prendre mesures molt i molt dràstiques per només evitar una catàstrofe, mesures que de moment tampoc no es prenen i mentrestant el rellotge s’acosta a la mitjanit.

Recordo que el meu pare ja parlava del canvi climàtic als anys 70, i el preocupava el medi ambient de molt abans i tot, a la meva mare també. Jo, des de joveneta, evitava els plàstics tant com podia, i de ben petita, a l’escola, intentava conscienciar del mal que s’estava fent al medi ambient. En fi, que ara sembla que ho han descobert fa dos dies, pels cabells de la Nana! Ara tothom a córrer, oi? No, tampoc, només parlen molt, els polítics. Com va dir la reina d’Anglaterra referint-se als polítics i el canvi climàtic, uns dies abans de la cimera de Glasgow mentre parlava a unes conegudes, sense saber que se la gravava: “Només fan que parlar i parlar però mai no foten res”. Ha, ha, ha!

Bé, doncs fins i tot si s’arreglés tot aquí a la terra, encara tindríem a l’atmosfera 2,500,000,000 milions de tones de carboni (el que pesa aquest gas) per anar escalfant. Per tant, si acabessim amb l’ús del petroli i etcètera, etcètera, i produíssim només menjar i quatre coses bàsiques –tornar a l’época neolítica si fa no fa– encara tindríem tot aquest carboni a l’atmosfera i, per tant, el canvi climàtic no s’aturaria. Divertit, eh? Segons sembla és possible treure el carboni de l’atmosfera i emmagatzemar-lo, però és costós i dubto que se’n preocupin quan aquí a la terra poc se soluciona. Però, ei, que no tanquin les discoteques perquè no sé quins joves (no els que jo conec) poden quedar traumatitzats. I, ei, res de màscares per evitar la covid, i ara!, perquè sembla que també traumatitza o no sé què. Per bé que no tardarem gaire a haver de dur màscares tot el dia perquè no podrem respirar amb la contaminació i la sorra del Sàhara i tot plegat. Perquè som així de ximples.

Per acabar, per a qui no l’ha vist abans, un conte meu amb imatges en un vídeo que va fer l’amic Quico Romeu. No arriba a 3 minuts i mig i em sembla que va bé amb el tema d’avui.

Publicat dins de Medi ambient | Etiquetat com a , | 25 comentaris

Qui sóc

He millorat força del braç i de les cervicals, però no estic bé del tot. Continuo, de moment, amb entrades més curtes. Com sabeu tinc un munt de feina a la universitat (molt a teclejar amb les classes online) i evito escriure gaire altres coses. No us penseu pas que m’oblidaré de respondre els vostres comentaris.

Aquesta setmana només he afegit algunes coses a la pàgina Qui sóc (una de les pestanyetes més amunt) i he canviat la fotografia per una de recent. Ja em direu què us sembla la pàgina.

Cuideu-vos. Una abraçada.

Publicat dins de Llibres juvenils en català, Retalls de biografia | Etiquetat com a , | 25 comentaris

Tres dones

Millor el braç, però les cervicals pitjor i em fan molt mal quan teclejo. Una altra vegada, doncs, escriuré poc perquè ho he de reservar per la preparació de les classes. A més a més, tinc el cap molt ple de preocupacions: les que ja tenia més el que passa a Ucraïna. I les idees se m’embullen totes.

Començaré amb el nou premi de literatura de noveŀla negra, el Premi Margarida Aritzeta que, com podeu veure, du el nom de la magnífica escriptora catalana a qui molts de vosaltres coneixeu i qui moltes vegades escriu comentaris en aquest blog. El premi ha estat creat per l’Ajuntament de Creixell i l’editorial Alrevés com a reconeixement a la trajectòria literària de Margarida Aritzeta. Ha estat una gran idea.

Fa temps que al twitter ens seguim amb una catalana que té molts anys: el divendres en va fer 115. Es tracta de Maria Branyas, una de les tres persones amb més anys d’Europa, però que té una ment d’allò més lúcida. M’encanta el que té posat al twitter sota el seu nom: “Sóc vella, molt vella, però no idiota”. No passa gaire temps escrivint al twitter però quan ho fa és sempre interessant el que diu, i a mi m’agrada molt quan explica cosetes de la seva vida. Des que jo era petita m’ha agradat sentir què explica la gent vella de quan eren joves, adolescents o petits; tan moguda i entremaliada com era i, tanmateix, podia quedar-me ben quieta escoltant un retallet de vida que m’explicava alguna persona vella. Recordeu aquella famosa cita de l’escriptor d’Uruguay Eduardo Galeano: “Los científicos dicen que estamos hechos de átomos, pero a mí un pajarito me contó que estamos hechos de historias”, doncs jo també ho penso, i una persona com la Maria Branyas és un tresor d’històries.

Per acabar, he de dir alguna cosa sobre la famosa artista ucraïnesa Maria Prymachenko (1908-1997), admirada per Picasso. De fet, només vull mostrar algunes de les seves pintures ja que moltes han desaparegut per sempre, dotzenes de les seves pintures són cendra des que fa uns dies va caure una bomba al museu on eren i tot es va cremar.

[Dec resposta a una pila de comentaris de la setmana passada. Tot arribarà]

Publicat dins de Arts, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 29 comentaris

La mare, els bàrbars i mems en català

Provaré de ser breu (provaré) perquè tinc les cervicals, la mà i el braç dret amb molt de dolor. Es de teclejar i fer anar el ratolí moltes hores al dia. Necessiten un llarg repós, però la feina no m’ho permet.

Abans de res vull dir que avui (dissabte, quan escric aquesta entrada) fa tres anys que va morir la meva mare. Fa tres anys va morir una catalana independentista, inteŀligent, decidida i d’allò més bona persona. Una dona molt capaç però que després de la guerra, amb la seva mare morta a consequència de la guerra, li va tocar viure amb el franquisme. Per tant, mai va poder acomplir cap dels somnis que tenia, com ser crítica literària, arquitecta o biòlega. Llegia molt, li encantava mirar edificis i es podia passar hores observant uns cavalls, unes granotes, uns insectes. Però la guerra (ella maleïa sempre les guerres) i el feixisme (la feia treure foc pels queixals) la van deixar només amb els somnis. Adéu un any més, marona; t’enyoro moltíssim.

I ara un resum de què més ha passat amb els bàrbars del Canadà.
(Article anterior: Fora les forces d’ocupació)

Com sabeu, la setmana passada va entrar en funcionament l’estatut de l’Emergencies Act, que va ser aprovat formalment aquest dilluns per una majoria del Parlament. S’havia arribat a l’acord de que l’Emergencies Act no podia anar més enllà d’un mes, per una qüestió de drets civils ja que la policia adquireix poders extraordinaris, però de fet ja s’ha acabat. Només va caldre tenir aquestes mesures uns dies; suficient per recuperar els passos fronterers amb Estats Units, que Ottawa fes fora el bàrbars i els seus camions, que s’arrestessin els líders i els que es negaven a anar-se’n, que es congelessin els comptes d’aquesta gent als bancs i s’aturés l’entrada de diners dels Estats Units que anaven al comboi. Durant aquests dies també hi ha hagut les mesures cautelars (em sembla que es diu així en català).

El casos de la Tamara Lich i en Pat King van ser de peŀlícula, còmica. Ja, ella, quan l’havien arrestat, va cridar que visca el gas i la gasolina, perquè aquesta gent són una mica com els bàrbars de Mad Max, obsessionats amb tenir molta gasolina; i això duia escrit també al seu jersei el primer dia de les cautelars: I love Canadian oil and gas. El seu marit va anar a Ottawa en un vol d’una companyia d’avions privats –5,000 dòlars per anar d’Alberta a Ottawa. No quedava gaire bé quan la seva dona havia dit que eren pobres, per tant el marit va explicar que li havia pagat el viatje algú anomenat Joseph i que no en sap res més. Són un cas. La Tamara va demanar llibertat provisional fins al judici, que li van denegar perquè hi ha un gran risc de fuga. El seu marit, probablement no satisfet amb haver esmentat aquell tal Joseph que li havia pagat l’avió privat sense ni dir-li el cognom, ara l’havia de fer més grossa. Quan va testificar li va dir al judge que no entenia per què era allí, que es pensava que tenia dret a la protesta (el malson infligit als habitants d’Ottawa) d’acord al First Amendment. “Quin First Amendment?” li va preguntar el judge. Ha, ha, ha! El molt ase es pensava que tenim els amendments de la Constitució d’Estats Units. Quan nosaltres tenim el Canada’s Charter of Rights and Freedoms!

Pel que fa a Pat King, tampoc va aconseguir la llibertat provisional, ni aŀlegant que no s’ha volgut vaccinar i a la presó es pot infectar de covid, ha, ha, ha! Només veure els videos que ell havia penjat tranquiŀlament a la xarxa durant tota l’ocupació de la capital és per tancar-lo per vida. Els van passar durant les cautelars. N’hi ha molts de súper racistes, i un on deia que ja duien deu dies sense deixar dormir ningú a Ottawa, “deu dies fa que no els deixem dormir!”, i es trencava de riure. Això era quan només havien passat deu dies, perquè l’infern que van crear va durar tres setmanes.

La neteja d’Ottawa va ser tremenda. No sé com s’ho van fer per deixar-la impecable. Quan els habitants van començar a sortir dels seus apartaments i de les cases, mentre s’obrien les botigues, es notava una sensació d’alleujament tremenda entre la gent. Moltes persones a qui entrevistaven deien que estaven molt contentes de tornar a tenir la seva ciutat súper avorrida de sempre (Ottawa té fama d’avorrida). També s’ha vist com proven d’ajudar els petits negocis que van haver de tancar. Fins i tot un munt de gent de Montreal i d’altres llocs han anat a Ottawa per fer despeses en aquestes botigues. També han fet donacions molt considerables als dos refugis per a gent sense sostre que van passar-ho molt malament amb les amenaces dels bàrbars continuament. 

Però tothom sap que tard o d’hora les hordes bàrbares pensen tornar. A Ottawa i a d’altres ciutats. Avui ja els teniem altre cop Toronto (sense camions) cridant “Freedom” amb una energia digna de la peŀlícula Braveheart. Pobre William Wallace si sabés que el seu crit per la llibertat d’Escòcia ara serveix perquè uns impresentables l’usin perquè no es volen vaccinar o dur màscara.

De la tragèdia a Ucraïna només dir que espero que s’acabi ben aviat sense que el país perdi la seva sobirania. També desitjo que tot plegat se li posi en contra a Putin, començant pels mateixos russos. Tant de bo el facin caure. L’home és inteŀligent, però tan ple de si mateix que potser no s’adona que s’ha ficat de peus a la galleda. Sigui com sigui, el que passa a Ucraïna és terrible, com ho són totes les guerres. A sota teniu una cita d’Einstein que probablement ja heu vist abans. L’he traduïda al català (no crec que hi sigui perquè tothom la posa en anglès o castellà). I amb això vull dir que hauríem de traduir al català aquesta mena de mems que corren per la xarxa, o inventar-ne de nous. I ho deixo aquí que em fa molt mal el braç.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 14 comentaris