Amb iŀlusió

Avui em fa molta iŀlusió oferir-vos una petiteta part de la quarta i última noveŀla de la saga, la intitulada Ombres i flames, Fa tant que s’hauria d’haver publicat que em neguiteja tenir-la tota emmudida. Sempre he dit que escric per comunicar alguna cosa. I necessito compartir les meves històries o em desespero. Doncs bé, a sota teniu alguns trossets que he copiat del primer capítol (els punts suspensius corresponen a paraules o a paràgrafs sencers, que he d’amagar perquè revelen massa), i que continua directament de l’últim episodi de Les urpes del drac. No heu llegit tampoc la tercera noveŀla, però us adonareu de moltes referències a la primera, Més enllà del somni, com ara a la història del manuscrit trobat a la cova on s’estava en Groc, la història del drac que la Tariana li llegeix a en Tam.

Remolí de terror

La figura corpulenta de Farró, amb la banya a les mans, avança cap a Carià, ambdós xops de la sang del drac, i dalt de la cova Gilan s’ho mira tot quiet, sense ni tan sols anar fins a ella i endur-se-la lluny, que Farró no li pugui treure els ulls com ja es disposa a fer-ho amb Carià, mentre milers de mosques s’agiten, llamineres de tanta sang escampada; mosques i mosques que a ella se li fiquen a la boca, al nas, a les orelles, i no pot respirar i tanca els ulls per impedir que se’ls mengin, allí a terra, immòbil de terror, tot sentint com les mosques li entren al cap i li devoren el cervell.
     Les tenebres la colguen.

 

La llum d’unes torxes li fa entreobrir les parpelles On és? S’està asseguda en un racó, sobre les lloses fredes, en una sala amb parets de pedra d’on pengen espases. Al fons hi ha una gran finestra; al mig, una taula de fusta fosca amb una butaca folrada de cuir vermell; i amunt i avall de la sala es passeja la figura corpulenta del Senyor de Rocdur, els seus ulls vermells com brases.
     Què hi fa, allí? I per què el Senyor sembla ignorar-la?
     Se senten uns cops a la porta, just al costat de l’Anna.
     —Entra!
    Un home borni es ficà a la sala, s’agenollà i acotà el cap. L’Anna se’l mira atònita: . . . . . .
     —És a punt l’exèrcit . . . . . .? —fa la veu imperiosa del Senyor.
     —Gairebé —respon el savi—. Sortirà d’aquí deu dies, m’han dit.
     —Tenen les ordres ben clares?
     —Sí, Senyor, . . . . . .
     —Te’n pots anar!
    L’Anna, horroritzada pel que acaba de sentir, estàtica en aquell racó, veu sortir el savi, que tanca la porta. El Senyor reprèn el passeig d’una banda a l’altra. L’Anna s’ha quedat sola amb el Senyor de Rocdur, que continua sense fer-li cas, com si ella no hi fos, i comença a parlar sol.
     —. . . . . .—el Senyor s’atura i mira l’Anna de fit a fit, tot i que no sembla veure-la; ella, incapaç d’aguantar aquell esguard d’ulls encesos, mira a terra . . . . . .
     “Anna”, li diu una dona dins del cap.
     Sobtadament tot desapareix, ella cau en un forat negre i deixa d’existir.

 

Els gats, potser centenars, han grimpat als roures i es repengen a les branques retorçades mentre contemplen el drac mort on s’hi han concentrat totes les mosques. Enfosqueix. Ni Farró, . . . . . . ni Carià són allí. Tampoc Gilan dalt de l’entrada de la cova. L’Anna no es pot moure. Ho prova posant-hi tota la seva voluntat, però el cos no li respon, com si estigués totalment tenallat. Gira els ulls cap a totes bandes: la sang del drac ha deixat de córrer i s’ha estancat en bassals pudents. I aleshores els veu: uns ulls ensangonats, molt a prop d’ella, els ulls de Carià, . . . . . . Crida horroritzada, horroritzada dels ulls, dels records, de tanta violència, però cap so surt de la seva boca, només la té oberta, amb tota la vida que se li escapa.
     “Anna”. Aquella veu de dona al seu cap. “Anna, assossegat. Surt d’aquí, torna, sisplau, Anna”. Però la vida continua fugint-li. “Torna, Anna, torna…”.

Publicat dins de Interferència (saga), Més enllà del somni, Ombres i flames | Etiquetat com a , , , | 14 comentaris

Fadetes

No parlo mai de fades ni n’apareixen en els meus llibres de fantasia, perquè vull fugir de les fades aquestes grosses, com dones però mig bledes i amb un sonriure d’anunci de dentífric, i sempre amb la vareta màgica que ni té la gràcia de les que surten a l’univers Harry Potter. Tanmateix, hi ha també les fadetes, les fairies menudes del món anglosaxó, fades amb forma humana, de vegades amb aletes, petites com criatures o fins i tot diminutes com papallones.

Aquestes, les menudetes, sí que m’agraden, i les conec bé de les iŀlustracions d’Arthur Rackham, el primer iŀlustrador que recordo de quan era petita (en parlo aquí) i que m’encantava. I també és l’artista de la versió de Midsummer Night’s Dream que ara tinc a casa. Per cert, parlant de Shakespeare, sabíeu que a la seva època la gent creia en fades? La majoria de la població a Anglaterra —i a Gaŀles, Escòcia, Irlanda— creia que les fades existien. I aquesta creença va continuar fins al segle XIX, quan va decaure, per bé que hi va haver un increment de la literatura i les iŀlustracions de fades i fadetes. Però la creença no va desaparèixer pas per tothom, perquè en ple segle XIX i les primeres dècades del XX trobem un veritable creient: Sir Arthur Conan Doyle.

Sorprenent, oi? Aquí tenim tot un senyor metge ben seriós —recordem, per exemple, que aquest metge va ser un gran partidari de la vacunació obligatòria i sempre va denunciar les idees anti-vacunes—, i autor de la noveŀla The Lost World que, al cap i a la fi, partia d’una base científica. I, per damunt de tot, va escriure les històries de Sherlock Holmes, un detectiu científic que podia resoldre els crims amb observació, deducció, lògica. Però vet aquí que Conan Doyle creia en fadetes! Fins i tot va escriure el famos llibre assaig The Comming of the Fairies, després que unes noies van publicar unes fotografies fake on semblava haver-hi fades. Conan Doyle no va dubtar ni un moment en creure-se-les i creure que, com sempre havia sospitat, els boscos eren plens de fadetes.

No deixa de tenir el seu encant, no us sembla?

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 16 comentaris

Banda sonora

Sí, avui us parlaré d’aquest tema, fent un esforç per allunyar-me una estona de la situació a Catalunya, de la qual me n’assabento quasi cada estona que no treballo. També em vull allunyar de la feina aclaparadora que tinc, dels dolors a voltes inaguantables, de l’estat del meu edifici (sembla que l’hagin bombardejat) i del maleït fred que enguany s’ha avançat.

Sóc una persona de ràdio, molt més que no pas de televisió; de fet, no tinc televisió des de fa molts anys, només el televisor, un aparell que aviat farà 27 anys i que em serveix per veure peŀlícules, sèries o documentals en dvd. Quan sóc a casa, gairebé sempre tinc la ràdio posada; al matí per sentir primer les notícies de la BBC i després de la CBC, i d’altres hores que sóc a casa escolto música clàssica (tenim programes boníssims), jazz (tenim una emisora que emet música de jazz 24 hores al dia) i de vegades poso d’altres emisores. Però quan escric de manera seriosa (fa segles que no ho aconsegueixo per diverses raons) acostumo a posar un cd amb la banda sonora d’alguna peŀlícula.

M’entusiasmen les bandes sonores, o soundtracks, si són del meu gust. De vegades no m’agrada gaire la peŀlícula, o fins i tot no m’agrada gens ni mica, però sí el seu soundtrack. La música m’ajuda molt a escriure, de tota la vida, i sobretot les bandes sonores; en força ocasions un soundtrack ha aconseguit inspirar-me a escriure tot un relat.

Com que tinc tendència a l’èpica (no ho puc evitar) començo amb una composició de Howard Shore, canadenc com jo i probablement el meu compositor preferit pel que fa a soundtracks. Per a la banda sonora de la trilogia Lord of the Rings, va emprar una gran orquesta simfònica, bandes instrumentals, diversos cors i solistes vocals i instrumentals —tot plegat gairebé 400 musics—. Lord of the Rings és considerat un dels més grans acompliments de la història de la música per al cinema. I aquí teniu una de les peces de la peŀlícula The Two Towers, de la trilogia Lord of the Rings que vaig posar nombroses vegades mentre escrivia la saga.

També té un bon repertori John Williams, el compositor de soundtracks per exeŀlència i un dels pocs que considera Spilberg per a les seves peŀlícules. Oi que tothom recorda la música de Jaws, Indiana Jones o Jurassic Park? Aquí, però, us poso la banda sonora de la peŀlícula Amistad.

Un altre dels grans va ser el francés Maurice Jarre, compositor de la banda sonora de Lawrence of Arabia o Doctor Zivago. I us poso una peça de la segona: “El tema de Lara”.

I no em vull oblidar d’Ennio Morricone i les seves súper conegudes bandes sonores. I he triat la que jo he posat moltes vegades quan escric: The Mission.

I el soundtrack de la peŀlícula The Last of the Mohicans el vaig posar força quan escrivia la saga de la Interferència. Quasi sempre que em referia al personatge Tajun, sobretot a la quarta noveŀla on apareix a diversos episodis amb molta acció.

Per acabar, vull dir quatre mots sobre una peŀlícula de Hitchcock. La banda sonora no la vaig posar mai quan escrivia la saga, però a Ombres i flames hi ha un llarg episodi, un dels meus preferits que em va divertir molt escriure, i es tracta d’un cas d’intertextualitat amb The Birds. I vull aprofitar per referir-me a un programa del Polònia de fa un parell de setmanes —exceŀlent, per cert—, que també tenia unes escenes amb referència a aquesta peŀlícula de Hitchcock, i a més feien servir la banda sonora. Us poso el Polònia més avall.

Nota: Us respondré els comentaris de fa dies així que trobi un moment. Vaig tenir un atac molt fort de fibromiàlgia (estic millor) i, a més, he de tenir tots els exàmens pel desembre fets pel dilluns.
Publicat dins de Interferència (saga), Ombres i flames, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 10 comentaris

Catàbasi, descens al món dels morts

Demà hi ha eleccions, però com que ja vaig votar al consulat el dimecres, i no tinc ganes de parlar de res relacionat amb Espanya, i de Catalunya no us puc dir res que no sapigueu i, a més, m’ofego de tantes notícies com m’empasso cada cop que tinc una estoneta lliure, i també per raons d’una òpera, avui faré una καταβασις i me n’aniré al món dels morts.

Hi penso molt, en el món dels morts, d’ençà que vaig acabar la saga de la Interferència. De fet, durant quasi tota la creació de la quarta noveŀla, Ombres i flames, perquè en apropar-me al final de la saga em va passar igual que abans de començar-la: vaig tenir un somni. En aquest no hi havia una vall amb guerrers (veure aquí), sinó que un personatge de la saga anava al món dels morts a cercar algú. I aquest somni, contrariament al d’abans de la saga, no es va repetir, no mentre dormia, però sí donava voltes al meu cap moltes vegades.

Tinc la configuració de la noveŀla, una seqüela de la saga de la Interferència, al cap. Sé què hi passa, per què passa i per què voldria escriure una seqüela, que seria una noveŀla per a grans, però també sé que mai no l’escriuré. És una noveŀla complexa i jo estic molt fotuda de salut, no tinc esma per a res. I sols tindria sentit escriure-la si moltíssima gent conegués bé la saga sencera. A més, la no-publicació de les dues últimes noveŀles ha fet que, per qüestions cronològiques, no resultaria l’anada al país dels morts.

Però no em direu que no és un tema interessant. Malgrat que s’ha emprat força (anar al món dels morts), encara poden sortir mil històries amb aquest tema. Històries orals, escrites, filmades o musicades. Com l’òpera que sentia a la CBC de la ràdio aquesta tarda mentre treballava, L’Orfeo de Monteverdi, i que m’ha inspirat a escriure sobre això. Una òpera antiquíssima, de l’any 1607, una de les tres primeres òperes mai creades. I a sota us poso un vídeo amb una representació magnífica de L’Orfeo per Jordi Savall i La Capella Reial de Catalunya.

Tothom sap, si fa no fa, la història d’Orfeu, per tan no cal que l’expliqui i només diré que es remonta molt més enrere que l’antiga Grècia, i que ha arribat fins als nostres dies en diverses versions, com ara L’Orfeu negre. Però no és només Orfeu que va al món dels morts, perquè s’ha de recordar Dante (de segur que ja el teníeu al cap), Enees i, en certa manera, Odisseu; també Odin de la mitologia escandinava o Yudhishthira de l’èpica hindu, i un munt d’altres personatges que ara no em venen al cap.

La meva història que surt de la saga, però, es quedarà dins meu.

Publicat dins de Interferència (saga), Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 6 comentaris

Avui torno a ser aquí

Aquest cap de setmana no puc deixar de publicar una entrada o aviat ja no em comunicaré amb ningú —entro a les xarxes socials quan puc un parell de minuts—. La feina m’aclapara tot el dia i tots els dies (enguany cobro molt menys i treballo encara més), i no em trobo mai bé, sobretot des que ha començat el fred i em fan mal els pulmons. Em van dir a l’hospital que a l’hivern evités sortir al carrer, però amb tot l’embolic d’obres que hi ha en el meu edifici, que entre balcons i altres coses reconstrueixen els garatges dels soterranis u i dos, el cotxe és en un altre edifici a deu minuts de caminar (quan tinguem 20 graus sota zero, o menys, em moriré).

Però encara sóc viva i vull explicar que el dissabte passat vaig tenir una alegria. Vaig trobar-me amb una amiga, lectora i seguidora d’aquest blog, que fins ara només coneixia virtualment. Es tracta de la María Sanchez, la qual es trobava a casa d’uns amics en una altra ciutat d’Ontario, i, com que era lluny i jo estic lligadíssima, no ens va quedar més remei que trobar-nos a l’aeroport de Toronto, hores abans d’ella agafar l’avió cap a Barcelona. I més de tres hores vam ser allà xerrant.

Encara en pago les conseqüències, pel que fa a no treballar aquelles hores, però va valdre la pena. Conec la María des de l’estiu de 2011, quan les dues participàvem en un blog de fotos (ella és una boníssima fotògrafa), i just s’havia estat a Toronto. Després, en anar jo a Barcelona l’estiu de 2012, ella no era a Catalunya. I va tornar a venir a Ontàrio fa un any, però per distància i la meva feina no ens vàrem veure. Per tant, aquesta vegada havíem de trobar una manera. I cap a l’aeroport falta gent! I no parlo de manifestar-se al Prat.

Em van quedar moltes coses per dir, de segur que a ella també li va passar, malgrat no deixar de parlar en tota l’estona, envoltades de viatgers amunt i avall. Tant de bo la propera vegada puguem continuar la conversa a Catalunya. Una abraçada, María, i esperem que fins a aviat!

Com sempre, estic al dia de què passa a Catalunya. No és només interès a saber-ho, sinó que ho he d’entendre tot molt bé perquè cal que ho expliqui a la classe de cultura catalana (i a tothom a qui escau). I la veritat és que en part no entro més a les xarxes socials perquè seguir les notícies no només em treu temps, sinó que em treu també les ganes de parlar d’altres coses. Fa més de dos anys que estic si fa no fa així, però ha anat en augment. Em costa molt parlar de coses meves si no estan relacionades a allò que passa a Catalunya, i quan escric és el mateix.

Ja sabeu que a la universitat aquest any estem pagant les pitjors conseqüències de la vaga de 2018, amb pocs estudiants a les classes de literatura i d’altres, com ara la de Cultura Catalana que ha tingut el nombre d’estudiants més baix en quasi un quart de segle —en un any normal en tenia uns 35 i enguany en té 9—. A la vaga s’ha d’afegir la nova legislació del govern conservador que lidera a Ontàrio, per la qual els estudiants universitaris ja no reben més beques (en tenien quasi tots per ajudar a pagar la matricula tan alta), però continuen els préstecs que ara els endeutaran fins a que siguin avis.

Com que els únics cursos que estan plens al Departament d’Estudis Hispànics són els de llengua castellana, l’administració ja ha demanat que s’eliminin cursos per l’any vinent. I els meus cursos de Cultura Catalana i l’avançat de Literatura d’Hispanoamèrica, els meus preferits, han començat a trontollar. Aquests dos cursos fan ombra al curs de Cultura Espanyola, que enguany només tenia 3 estudiants i es va haver d’eliminar, perquè els estudiants poden triar-ne un o dos d’aquests tres (depenent de a quin programa són). És a dir que si eliminen el de cultura catalana i el de literatura, els estudiants hauran de matricular-se per força al d’Espanya. I com que ja sabeu també que l’ambaixada mana…

Tot va en davallada ràpida i jo i el meu curs de cultura catalana aviat ens fotrem una trompada històrica.

Em sento més sola, aïllada i frustrada que mai, aquí.

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 14 comentaris

Endavant, poble de Catalunya!

Avui serà molt curt i, naturalment, tindrà a veure amb la situació a Catalunya —parlar d’altres coses seria quasi ofensiu.

Estic enormement orgullosa del poble de Catalunya (i moltes gràcies als que ajudeu en els altres Països Catalans, i des de diversos indrets de l’Estat i d’Europa). I alhora, estic horroritzada dels actes de violència perpetrats per la policia espanyola i catalana —fa dies que no em puc treure del cap el pobre noi a qui van disparar a l’ull a l’aeroport—. Vaig mirar amb incredulitat els vídeos de les agressions dels mossos i em preguntava, una vegada més, per quins set sous es va deixar entrar al cos tota aquesta mala gent, i per què en Miquel Buch ho consenteix i no el fan dimitir.

Estic plena d’amor pel meu poble, per molt lluny que sigui, i me’l miro amb admiració. S’havia de trencar aquell estat passiu, que flotava com un globus durant el judici, les eleccions a la UE, en espera de la sentència… I va sortir la sentència i tot d’una la gent es mobilitzà, arribà la policia i all the hell broke loose, com dirien aquí, però el poble ha respost d’allò més bé, sense deixar-se trepitjar, amb dignitat. Endavant, que sou un orgull!

I en aquest vídeo tenim un exemple, no només de violència per part de la policia, sinó també de no deixar-se trepitjar, de respondre quan t’agradeixen, com es pot veure al principi del vídeo amb una noia molt decidida.

 

Publicat dins de Més enllà del somni | 12 comentaris

La fugida heroica de Clara Schumann

Força gent sap qui era Clara (Wieck) Schumann, la dona de Robert Schuman, una gran pianista, compositora i professora de música. De fet, era molt famosa com a concertista de piano des que tenia 11 anys —se la considerava una nena prodigi, un geni—. I és ben sabut que, després de casar-se amb Robert Schumann, va deixar de compondre música però no de fer concerts de piano, perquè interpretava las composicions del seu marit, el qual, atès un accident que havia sofert, no podia donar concerts.

I s’hi va lliurar totalment, la Clara, a interpretar la música d’en Robert. S’havien casat per amor i sempre es van estimar molt i van estar molt units, i la Clara es va dedicar de ple a fer conèixer les obres d’en Robert. La Clara era qui mantenia la llar amb els concerts i les classes de música, era el cap de família, tot i ser mare de vuit fills, i va ser la protagonista d’una fugida heroica.

L’any 1849, quan els Schumann vivien a Dresden, hi va haver una famosa insurrecció. La Clara, embarassada de 7 mesos, va aconseguir fugir de la ciutat amb el seu home malalt i tres dels sis fills que tenia llavors. Ella els va treure, per àrees molt perilloses i fins a passar a l’altra banda del front i, aleshores, com si no fos prou, va retornar sola a la ciutat, va confrontar homes armats i va rescatar els altres tres fills i la minyona amb qui s’havien quedat.

La fugida de Dresden, liderada per Clara Schumann, està molt ben documentada i se n’ha parlat moltes vegades, però em trobo moltíssima gent que no ho sap, per això en parlo aquí, per si no ho sabíeu, perquè a mi fa anys que em sembla una història fascinant.

I res més per avui. Estic amb poca concentració, tinc la propera sentència dels presos polítics donant voltes a la ment.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 16 comentaris