Trobada inesperada i d’altres coses que passen

Alguns ja sabeu que a les 4 de la matinada del divendres vaig anar a l’hospital, per una urticària horrorosa que em va agafar mentre dormia. Probablement, a més de l’estrès que pateixo des de fa massa i per diverses raons, la culpa és de les obres (destrucció) dels balcons en el meu edifici. No és només el soroll infernal dotze hores al dia, sinó també l’enorme quantitat de pols que es fa (molt fina, grisa i es fica pertot). Per bé que em van tapar la porta del balcó i les finestres del menjador amb fustes a l’exterior, i està tot tancat, aquesta pols entra per foradets minúsculs. També es fica per les finestres de les habitacions, malgrat obrir-se només quatre dits, tenir tela metàŀlica i estar tancades fins a la nit. És a tot arreu, sobre mobles, a terra, al damunt del paper o llibre que has deixat en algun lloc només fa mitja hora… I quan sóc al llit la mastego.

El dijous vaig treure la pols d’on podia i com podia. I aquella matinada cap a urgències amb urticària? Hi ha d’haver una connexió.

He acabat prenent antihistamínics, perquè anit em vaig posar pitjor: vermella com una llagosta, la pell inflada i una picor incontrolable per tot el cos i cara.  M’ha millorat força. Però la pols no se n’anirà (n’hi ha per tres anys), ni tampoc l’estrès (encara no sé si tindré feina i un sostre).

Vaig sortir de l’hospital a les 11 del matí, però no m’havia vist cap metge fins a les 10. Cinc hores d’espera i gratant-me com boja. Primer a la sala gran, després en un passadís ple de lliteres, finalment en una altra sala. I a urgències gairebé no hi havia pacients! El metge (només un?!), segons ens van dir, havia hagut d’atendre una situació d’urgència i tardaria. I va tardar les cinc hores que vaig esperar, però hi havia gent que feia hores que esperava quan jo vaig arribar.

Tot s’ha deteriorat. Quan el meu fill va néixer, l’atenció mèdica era boníssima. Si anaves a urgències, t’atenien immediatament, a tots els hospitals. Mentre el nen va ser petit, vaig haver d’anar amb ell moltes vegades a l’hospital, quasi sempre per mal d’orella, i tot era ràpid i eficient. Però en anar-se fent gran, tot canvià: cada cop les esperes més llargues, incompetència del personal administratiu i sensació general de deixadesa. Gràcies a les retallades i més retallades. Sobretot amb governs conservadors, com el que tenim actualment a la província d’Ontario. La sanitat i l’educació depenen del govern provincial i són just les coses que més els agrada retallar als governs conservadors. El d’ara és un bèstia —pel que ja ha fet, i pel que ens espera!

Mentre era a la sala gran de l’hospital, va entrar una dona d’uns 55 anys que es va estirar sobre unes cadires (el lloc era quasi buit). Fins que una infermera al taulell la va cridar.

—Per què és aquí?
—Ah, no ho sé, no ho sé…
—No es troba bé?
—Estic molt cansada. Molt, molt cansada.
—Però no pot venir a urgències només perquè està cansada.
—Necessito un llit. Estic tan cansada, tan, tan cansada.

Va resultar ser una dona sense sostre. La infermera li va dir que la posaria en un llit, i que se n’havia d’anar a les 8 del matí. Era força inusual el que va fer la infermera, però la dona feia patir amb aquell cansament profund que tenia i sense un miserable llit.

Quan després em van fer esperar al passadís, les lliteres que hi havia eren plenes de gent sense sostre, tret d’un convicte acompanyat de la policia (sempre se’n veuen a urgències). Algun més que malalt estava begut, d’altres tenien coses que no semblaven ser gens clares. Potser el que tots volien era un llit.

I en anar a l’última sala, sorpresa!

Sí, m’hi vaig trobar dos amics, una parella que conec des de fa força anys, tot i que feia molt temps que no ens havíem vist, per raons de la meva salut i sobretot la d’ella. Aquesta amiga és una escriptora, prou coneguda al Canadà, i qui em va traduir la noveŀla Més enllà del somni a l’anglès (no caldria dir, doncs, que sap català; el seu marit també). Malauradament, ella ha tingut molts problemes de salut durant anys i va perdre la vista quasi del tot, per això no va arribar a traduir Perduts a l’altre món. Bé, doncs ens vàrem passar hores xerrant a l’hospital mentre esperàvem el metge. Ves quines coses passen.

La setmana que ve us explicaré el daltabaix moral que vaig tenir. 

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 18 comentaris

11 d’agost de 2019

Cada any escric un post l’onze d’agost (per mi una data assenyalada), que enguany coincideix, a més, amb el dia que normalment publico. I he estat a punt de parlar-vos de la profunda ferida moral que pateixo des de fa unes setmanes, però he recordat que alguns lectors habituals són de vacances (sense connectar-se) i no seria just que no se n’assabentessin.

Us parlaré de la meva feina, o no-feina, perquè sé que alguns espereu saber què passa amb aquest tema.

D’una banda, com sabeu, el sindicat i jo vam obrir una queixa formal a la universitat, amb advocats, reunions molt pesades i tota la pesca, per no haver-me renovat el contracte (l’he de renovar cada tres anys) i sense cap explicació que justifiqui no haver-lo renovat. Tot això segueix el seu curs, que continuarà durant cap a un any i ja veurem com acaba.

També hi havia la possibilitat de tenir alguns cursos, amb un contracte precari de vuit mesos i menys sou per curs, a partir del setembre. Doncs tot plegat embolica que fa fort. Aquest agost m’han ofert ensenyar el curs de cultura catalana, de la primera semana de setembre a la primera de desembre, que ningú més que jo pot fer. Després s’hi han afegit dos cursos de llengua castellana. I aquí s’atura tot. Normalment ensenyo sis cursos (quatre sencers i dos mitjos). Ara, amb el que m’han ofert i cobrant menys per curs que abans, només m’arriba per pagar el lloguer (just, just, molt just) fins al maig. És a dir, sense menjar res, ni pagar l’internet ni el telèfon, ni el transport, ni tantes altres coses, como ara enviar diners a Catalunya a un familiar que no pot passar sense. Però hi ha més.

El curs de català gairebé no té estudiants matriculats (es necessiten 15 estudiants per obrir un curs). Tampoc en té el curs de literatura que sempre feia, i és la primera raó per la qual segurament no me l’han ofert, però no l’única perquè els altres cursos de literatura dels altres professors tampoc tenen quasi estudiants i, per tant, encara que el meu estigués ple, se’l quedaria un professor amb més pes que jo. El curs de teatre també està gairebé buit, i el de literatura i cinema, i els de llengua arriben ben justos al mínim del nombre d’estudiants requerits per obrir el curs.

Per fer una comparació: els altres anys a principis d’agost hi ha uns 30 estudiants matriculats de cultura catalana, però enguany n’hi ha vuit. Així tots els cursos que no són de llengua.

Què ha passat? Doncs, per començar, que estem pagant per la vaga de fa més d’un any. Ben pocs joves volen estudiar a la meva universitat perquè tenen por d’una altra vaga (la universitat és famosa per tenir una vaga cada 3 o 4 anys i l’última va ser espantosa). Ja l’any passat hi va haver una gran disminució d’estudiants, però ara és molt pitjor. I el meu departament d’Estudis Hispanics és petit i es nota molt. Però hi ha més.

Els joves no volen entrar al programa d’hispàniques (o d’italià, portuguès, alemany…) perquè passats els primers dos anys amb cursos de llengua, tenen l’obligació d’agafar cursos de literatura. I qui vol estudiar literatura aquí avui en dia? Quatre gats. Només els departaments d’anglès i francès se salven, perquè tenen molta força (són les dues llengües del país).

I encara hi ha més, però us deixo tranquils. Tan sols afegir que de moment no em signen el contracte ni pels dos cursos de castellà —podrien voler-los els professors de més pes si no tenen res més per ensenyar. Suposo que ningú deurà estranyar-se si dic que no em puc concentrar ni en llegir un llibre. I els pulmons fets malbé no ajuden.

El dia 11, però, faré l’impossible per passar-ho minimament bé. Una abraçada!

La Shaudin fa molts anys

Publicat dins de Retalls de biografia, Una mica de tot | Etiquetat com a | 25 comentaris

De vegades et vols demostrar coses a tu mateixa

Avui tinc una sorpresa.

A l’hivern, quan estava tan i tan malalta i va morir la mare i no em veia capaç de res, ni de menjar, tot i anar a treballar amb pneumònia doble, em vaig voler demostrar que podia escriure literatura sota aquesta situació. Ho havia de fer. I ho vaig fer, per bé que un relat curt, que normalment hauria escrit en unes hores, em va tardar un parell de mesos.

I ara us l’ofereixo enregistrat per EnVeuAlta (ja sabeu com són de magnífics)!

A la riba del Ganges

Publicat dins de Més enllà del somni | 17 comentaris

Cavallets

Quan era petitona m’agradaven molt els cavallets. Els cavallets de fusta que donen voltes mentre van amunt i avall i sona la música. I fins i tot ara, quan veig algun carousel (com en diem en anglès) em quedo embadalida mirant-lo —a Toronto n’hi ha dos, i un és de l’any 1907.

De la meva infantesa a Barcelona en recordo bé dos: el que hi havia al parc d’atraccions del Tibidabo i el de la Plaça Gaŀla Placídia. Al Tibidabo hi anava quasi sempre amb el pare, que se m’enduia els diumenges al matí per tal que la mare es quedés unes hores tranquiŀla. I al de Gràcia hi anava amb la mare, després o abans d’anar a comprar al mercat de la Llibertat que, em sembla, no se’n deia així llavors.

Al Tibidabo m’encantava pujar a la Talaia, des que era tan nap-buf que el pare m’havia d’aixecar perquè ni de puntetes podia veure avall —no tenia gens de vertigen i m’agradava enfilar-me a llocs ben alts, i en canvi ara semblo en Jimmy Stewart en aquella peŀlícula de Hitchcock—. Tanmateix, el que més m’agradava era donar voltes i voltes en els cavallets. Mai no en tenia prou.

La mare, quan anàvem al mercat i ella tenia pressa, havia de fer un camí tot enrevessat per tornar a casa, perquè si jo veia els cavallets o en sentia de lluny la música, no hi havia força humana que em fes desistir de pujar-hi. Eren màgics, els cavalls, els llums, la música, tot. I jo em sentia tota una amazona de conte. No m’agradava voltar amb la carrossa o els cotxes, havia de ser dalt de tot d’un senyor cavall.

Hi havia d’altres cavallets a Barcelona, però no els recordo amb tanta precisió com els de Gràcia i els del Tibidabo, perquè no hi pujava tan sovint, només de vegades, com el dia a la fotografia de sota on tenia tres anyets (segurament enfadada perquè no m’agradava que em fessin fotos).

M’he assabentat que els cavallets del Baix Guinardó encara funcionen, que són els únics cavallets permanents a la via pública que existeixen a la ciutat, és a dir, tret dels que es troben en parcs d’atraccions, com el del Tibidabo, que encara dona voltes el mateix d’abans. D’altra banda, les atraccions Caspolino, amb els cavallets i els petits cotxes de xoc, de la Plaça Gaŀla Placídia, han tancat després de tres generacions. I ignoro si encara n’hi ha d’ambulants, com els que s’instaŀlaven als pobles durant la Festa Major.

No sé per què s’ha deixat que desapareguin. Segons els articles que he llegit sobre el tema, a molts llocs d’Europa i Amèrica els cavallets han estat substituïts per centres comercials, i em sembla molt trist. Alguns resultaven veritables obres d’art, però a més les criatures s’hi encisaven i els esperonava la imaginació. Sortosament, encara en queda una pila a països com França, Alemanya, els Estats Units…

Avui he descobert que els cavallets tenen un origen molt antic. Vénen de certs entrenaments pel combat que tenien els genets a Europa i a l’Orient Mitjà. Per exemple, els cavallers feien voltes en cercle mentre es llançaven una pilota, la qual cosa requeria un gran domini de la muntura. I ja en el segle XVII, havien esdevingut espectacles. D’aquests origens ve el nom de la Place du Carrousel, a París, així anomenada per Louis XIV l’any 1662. Però a finals del segle XVIII la gent va tenir un espectacle diferent en aquesta plaça: s’hi va erigir la guillotina.

El principi dels cavallets com a entreteniment adreçat sobretot a les criatures, el trobem en entrar el segle XVIII, tant a Anglaterra com a l’Europa central. Eren cavallets ambulants que s’instaŀlaven a les fires, però no tenien plataforma i, per tant, els cavalls anaven penjats de cadenes. I no és fins a mitjans del segle XIX que surten els cavallets moderns, tal com els coneixem. Amb els anys, van apareixer innovacions mecàniques, eventualment llums elèctrics, música i cavalls més elaborats.

I bé, amics, amigues, si surto del problema laboral que tinc, i la salut no es deteriora més ni un disgust moral majúscul que vaig tenir fa cap a una setmana no me’n priva tampoc, escriuré un conte amb una història al voltant d’uns cavallets. És que m’acaba de passar pel cap.

Publicat dins de Catalunya, Retalls de biografia, Una mica de tot | Etiquetat com a | 27 comentaris

De records no viscuts i altres coses

Aquesta setmana he estat força ocupada i ha estat difícil perquè encara em trobo d’allò més dèbil de les tres pneumònies. He començat fisioteràpia pel peu que em vaig trencar fa un any i mig i, fins ara, no havia tingut l’ocasió de fer-ne. I dos dies vaig haver d’anar a l’altre campus (a la quinta forca), perquè el sindicat té les oficines allí. He entrat en una queixa formal contra la universitat, per no voler-me renovar el contracte, i no em fa cap gràcia —l’administració te moltíssim poder i paga el que sigui als seus advocats; el sindicat és una colla de gent molt naif que perd gairebé totes les batalles on es fica—. Diuen que el meu cas és una injustícia flagrant i que sigui optimista. Ok. Però em fa pànic per altres raons: moltes reunions, allí, a la quinta forca, i molta lluita. I estic tan dèbil!

El dilluns vaig haver de fugir de casa tot el dia: el soroll de la destrucció dels balcons era particularment horrorós (hi ha dies pitjor que altres) i no es podia aguantar ni físicament ni mental. Penseu que els objectes es belluguen als prestatges de casa i et sents el cor com si anés d’una banda a l’altra del tòrax. Doncs bé, me’n vaig anar a la biblioteca Robarts que és a prop. Ja la coneixeu la majoria de vosaltres, altrament podeu anar a aquests enllaços: Robarts 1, Robarts 2, Robarts 3. No és la primera vegada que hi vaig per les obres als balcons, però les altres vegades em vaig limitar a estar-me a les sales per llegir (no tenia esma per anar als pisos amb els llibres).

El dilluns hi vaig pujar per endur-me alguns llibres en català, perquè si no veuen que la gent els va traient, els envien al magatzem de Downsview (als afores), on no els passa res i es poden demanar, però no són a l’abast quan vas a Robarts i no deixen de ser en un magatzem. Bé, un dels llibres que vaig treure és de Pedrolo, i vull fer una pregunta a l’Anna Maria Villalonga, que per alguna cosa va ser la comissària de l’any Pedrolo: tu sabies que Tocats pel foc està traduït a l’anglès per Peter Griffin, com Touched by Fire (1993), i que és una edició bilingüe (les pàgines a l’esquerre en català i a la dreta en anglès)? No recordo haver-ne llegit mai res. Tenim tan poques traduccions a l’anglès!

Vaig pujar als pisos 12 i 13. No hi havia ningú (a l’estiu hi ha poca activitat). I tot d’una vaig rememorar la meva última noveŀla de la saga, Ombres i flames, on hi ha un capítol titulat “Robarts”, que passa en aquesta biblioteca a mitjanit, i té un final amb molta acció. Ho vaig recordar mentre m’endinsava entre les fileres inacabables de prestatgeries, recorria passadissos mig amagats i em semblava sentir la respiració accelerada dels llibres, els quals sabien tan bé com jo què havia passat allí. Oh, com ho vaig reviure tot i no haver-ho viscut! És per mi tan real! Us en copio uns fragments, però em reservo les parts sucoses per quan llegiu la noveŀŀa. Tinc unes ganes que la llegiu!

L’Alison es va impressionar en veure aquella escala immensa, tota de ciment gris, que anava fins al capdamunt de l’edifici. Hi havia poca llum i un silenci dens.
. . .
Van arribar fins al pis nou, esbufegant perquè a Robarts els sostres de cada planta són molt amunt i aquella pujada havia estat com d’uns setze pisos, i es van asseure als esglaons per recuperar-se. Poc després reprengueren l’ascensió, només sentint el so de les seves passes sobre el ciment. De tant en tant miraven avall abocades a la barana massa baixa de l’escala: l’amplitud i profunditat d’aquell buit imposava.
. . .
En arribar al pis tretze es quedaren palplantades davant de la porta, ben quietes, amarades d’un silenci que els feia sentir els batecs del cor. L’Anna va respirar profundament, amb una mà al pom, i aleshores el girà a poc a poc i començà a obrir, empenyent amb força perquè la porta pesava un munt. Van sortir a un passadís que s’allargava a cada costat: estret, pintat de groc, amb portes de diminuts despatxos a una banda; al davant tenien set esglaons que pujaven flanquejats d’unes parets de pedra. Els pujaren de puntetes i van anar a parar a un lloc on s’estenien fileres i fileres de prestatgeries de metall groc i atapeïdes de llibres; grossos pilars de pedra s’aixecaven aquí i allà. A aquella hora de la nit la iŀŀuminació era molt deficient i en els passadissos entre les prestatgeries dominava la foscor.

. . .
Poc després havien arribat a l’altra banda on van caminar per l’espai entre les fileres de prestatgeries i una paret, van tombar en una cantonada i es trobaren amb una sala de parets de vidre i plena de taules. L’Anna la mirà indecisa.
—Què passa? —xiuxiuejà l’Alison.
—Que a l’esquerra tenim les prestatgeries grogues, per tant ara hauríem d’haver anat a parar a la sala dels ascensors on hi ha l’escala que va al pis dotze.
—Com t’has pogut equivocar?
—Tothom es perd a Robarts, ja t’ho he dit. No hi ha manera d’orientar-se.

Deixaren endarrere aquella sala i passats uns minuts es van acabar les prestatgeries per donar pas a un espai sense llums, molt vast i amb columnes, taules i cadires. Sota la llum de la lluna que entrava per una gran finestra, el mobiliari i els grans pilars feien ombres que s’allargassaven per terra com tentacles. Més enllà es distingien d’altres prestatgeries.

—Hem d’anar fins a l’altre costat —indicà l’Anna.
—No. No sabem si hi ha algú per aquí.
—I què vols fer?
—Tornem a l’escala. Vull anar-me’n.
—Passem de quatre grapes i ningú ens veurà. Si un rocdurià es mou farà soroll amb les botes i podem córrer a l’escala.
—No, Anna. Pot sortir de darrere una columna —la cara ombrejada de l’Alison expressava molta por.
—Sobretot si ens sent xiuxiuejar. Vinga, n’hem passat de pitjors.

S’ajupí i, emparada pel mobiliari i la penombra, avançà amb mans i genolls cap als llibres, mentre evitava les columnes per si al darrere d’alguna s’hi amagava un rocdurià; l’Alison la seguia amb els ulls esbatanats. Es van aturar a escoltar quan la motxilla de l’Anna fregà sorollosament una cadira, però només se sentien la respiració enmig del silenci i les formes allargassades de les ombres. Van aconseguir arribar a l’altra banda sense contratemps i van continuar de quatre grapes fins a ficar-se d’esquitllentes entre dues prestatgeries.

—Aquestes són vermelles —va fer l’Anna fluixet—. No ho entenc, haurien de ser blaves.

Sense apressar-se, van resseguir la filera de prestatgeries vermelles, i es van trobar amb un seguit de saletes inesperades, fins que un gran espai més ben iŀluminat s’obrí a la dreta. L’Anna va treure el cap per la cantonada.

Publicat dins de Interferència (saga), Ombres i flames | Etiquetat com a , , | 14 comentaris

L’11 de setembre de 1889 a París

Sembla que els onze de setembre passen moltes coses, i no només a Catalunya. Fins i tot una no gaire coneguda —potser perquè es tracta d’una dona compositora.

Del 6 de maig al 31 d’octubre de l’any 1889, i per commemorar el centenari de la Presa de la Bastilla, a París es va celebrar l’Exposició Universal. Entre d’altres pavellons que eren part de l’Exposició, hi havia l’immens Palais de l’Industrie on s’havia de presentar una cantata per celebrar la revolució, un chant séculaire que uniria totes les exhibicions del Palais de l’Industrie.

La Comissió de les Festes del Centenari tenia planejada la presentació d’una cantata, que un jurat d’escriptors i músics hauria triat com a millor lletra i música. Tanmateix, totes les cantates presentades van ser rebutjades per manca de prou qualitat per a un esdeveniment com aquest. La situació es feia més i més difícil perquè no trobaven ningú que fos capaç d’escriure i compondre la cantata que s’esperava. Es van proposar noms de diversos compositors que ho van intentar, però cap ho aconseguia.

A la fi va sorgir el nom d’una dona compositora: Augusta Holmès.

Francesa d’origen irlandès, Augusta Holmès va demostrar ja de molt jove un gran talent al piano. I malgrat que no se li va permetre estudiar al Conservatori de París, va tenir classes privades. Quan tenia 29 anys esdevingué alumna de César Franck a qui va considerar sempre el seu mestre. Mai no es va casar, però vivia amb el poeta Catulle Mendès amb qui va tenir cinc fills.

Les primeres peces musicals que va compondre les signava amb un pseudònim masculí, però va acabar signant amb el seu nom. Componia cançons, oratoris i poemes simfònics —als quals escrivia la lletra—, i operes (també va escriure la lletra d’una d’elles), cantates, peces per orquestra i música de piano. I la Comissió de les Festes del Centenari va elegir la seva cantata Ode triomphale per a l’Exposició Universal. En saber la notícia, Holmès va dir: “Sembla que em trobi en un conte de fades i que no sigui real”.

L’11 de setembre de 1889 es va presentar al Palais de l’Industrie l’Ode triomphale, una obra ambiciosa que va requerir 1.200 musics (900 cantants i 300 instrumentalistes). Ja l’anunci de la seva presentació havia resultat un gran esdeveniment, si tenim en compte que el Palais de l’Industrie s’havia remodelat perquè tingués un escenari gegantí i 22.000 espectadors. L’obra mostrava França com la nova república de Roma. Cap al final, sortia una dona amb els cabells llargs, vestida de negre i amb cadenes, que caminava per l’escenari; aleshores apareixia l’encarnació femenina de la República, i la dona de negre trencava les cadenes i sota la roba negra duia els colors de França. Per fer-ho curt, aquesta figura representava la República universal a qui la República francesa li havia donat la llibertat. Tota l’obra tenia un to molt èpic.

L’Ode triomphale va tenir en el seu moment un enorme èxit, malgrat que a algunes persones els va semblar que tenia massa elements de República radical. I, ateses certes característiques de l’obra i d’algunes altres de la mateixa compositora, a partir de llavors Augusta Holmès va ser considerada una compositora d’obres amb significat polític.

No és fàcil trobar material sobre Augusta Holmès, sobretot digitalitzat, ni les seves composicions al Youtube. De l’Ode triomphale només he trobat un vídeo molt dolent, per tant us en penjo un d’una altra obra seva, una simfonia.

Publicat dins de Més enllà del somni, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 18 comentaris

L’ajuda i unes urpes

Quan enmig de la nit s’obre el forat negre a la paret del davant, quan estic temptada a deixar-me xuclar i acabar amb l’angoixa, tanco els ulls i dic: “ajudeu-me!”. Sempre vénen.

Me’n podria refiar encara que em trobés al mig del Pacífic envoltada de taurons. O empresonada en una ceŀla profunda o agonitzant soterrada després un terratremol. Sempre vindrien, immediatament de sentir que els crido. No podrien treure’m ni de les aigües ni de la presó, tampoc no podrien guarir-me sota les runes, però em farien sentir millor, com fan sempre.

Els estimo, i són tan importants a la meva vida! Quan vénen a mitjanit, els hi explico què em passa i de seguida m’agafen les mans, em diuen coses per calmar-me. En Groc em mira amb tendresa. Però jo no els puc animar, tot i ser ben conscient que es troben enlaire, que fa 10 mesos que són ficats en els dos últims llibres en algun racó de l’editorial, que el final de les seves històries no arriben als lectors que les van començar. I em desespero i es torna a obrir el forat negre, però ells s’hi posen al davant, i ens mirem, intensament. Sento les seves mirades càlides fins el fons de l’ànima. I a la fi tanco els ulls i m’adormo una estona.

Com que fa molt que no us dic res de la saga de la Interferència, i necessito fer alguna cosa per als meus personatges, us copio els dos primers capítols (molt curtets) del llibre 3, Les urpes del drac.

Foscor

No podia veure res.

Hi havia una absència de tot, tret d’ella que avançava a les fosques dins d’aquell no-res, perquè ni sons no hi havia: cap veu o la fressa d’unes fulles, d’uns insectes, de l’aire; ni les seves passes no sentia. Entretancà els ulls i va forçar la vista. Res.

Va continuar endavant.

Dins la negror va percebre que la foscor era ara emboirada, perquè les tenebres semblaven moure’s lentament com si fossin dins d’un núvol. Però era una impressió, més que no pas una certesa, l’única sensació que havia advertit d’ençà que era dins d’aquell allunyament de la llum i del so.

No es va aturar fins que de sobte va sentir una ràfega de vent. Es va dissipar aquella obscuritat tan densa i davant d’ella es manifestà l’entrada d’una cova. Però tot era tèrbol entre les penombres de la nit. I la boira s’espessia, al seu voltant i a la boca de la cova. Era impossible ni tan sols endevinar que amagava aquella gran obertura desdibuixada que ella encarava.

            L’Anna obrí els ulls de cop, amb la sensació que unes grosses urpes l’havien esgarrapat. Però era al seu llit i es tornà a adormir tranquiŀla.

El setè mirall

Dalt de la torre del Castell de Rocdur, els potians que serveixen el Senyor li han deixat una copa de vi. Quan surten, el Senyor veu el savi més vell a fora i el fa entrar.

            L’home, capcot, es fica a la sala, tanca la porta i s’agenolla davant la taula.

          ―Què m’has de dir? ―pregunta el Senyor mentre aferra la copa amb unes mans d’ungles garfiüdes, unes veritables urpes.

            ―Es tracta dels miralls.

            ―Ah! Ja els heu enganxat o el que sigui que feu?

            ―No, Senyor, però…

            ―No tinc més paciència, tots plegats em sou innecessaris!

            ―Però, Senyor, tinc bones notícies.

            ―De què?

            ―Hi ha un altre mirall.

            ―Eh? ―el Senyor deixa la copa de vi a la taula―. On?

           ―Ah, veureu, n’hi ha un altre però no sabem on és. Senyor, escolteu-me, si us plau.

            ―Escolto.

            ―Doncs vet aquí que érem al soterrani, tot buscant estris per refer els miralls…

              ―Al gra, gamarús!

           ―Hem trobat un manuscrit, escrit en la llengua antiga, que fa referència als miralls i diu que n’hi ha set, no només els sis que teníem ―el savi treu el manuscrit de dins la túnica―. Tradueixo: Alarús, torbat pel poder que tenien els set miralls, els amagà al Castell perquè ningú mai no pogués emprar-los. Encomanà als seus homes de confiança posar sis miralls en una cambra entaforada al soterrani, tancats sota clau. El setè mirall, el més poderós, un mirall capaç de transportar a un altre lloc qui el travessés, ell mateix s’encarregà d’ocultar-lo. Tal havent fet, s’oblidà dels miralls per sempre més. I el gran Alarús governà amb saviesa fins a la fi de la seva llarga vida. Com prou bé sabeu, Senyor, vàrem trobar els sis miralls en una cambra del soterrani, per tant deu ser veritat que n’hi ha un altre.

            El Senyor s’aixeca. Es gira d’esquena al savi i mira per la finestra la Vila de Rocdur que s’amara de sol tardorenc. Encara d’esquena, diu:

             —Què saps d’Alarús?

           —El que en diuen els manuscrits antics. No creia que hagués existit, però ara, després de trobar aquest escrit referent als miralls…

            El Senyor fa mitja volta, els ulls vermells encesos fiten el savi que acota el cap.

              —Mai no ha existit, Alarús —i afegeix pujant la veu—: Entesos?

              —Sí, Senyor.

              —Pel que fa a al setè mirall, és imperatiu trobar-lo.

           —Sens dubte, Senyor. Segons sembla ens podrà permetre anar fins als nostres enemics; fins a l’Arnom o fins a qui vulgueu.

             —Fins a les nenes del món desconegut?

             —Probablement.

       ―Cremeu el manuscrit. Regireu-ho tot, enderroqueu els murs, però trobeu el mirall!

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac | Etiquetat com a , | 13 comentaris