Històries dins d’històries

Els que heu llegit les meves noveŀles sabeu que apareixen històries inserides dins la història principal. A totes les meves noveŀles, no només a les de la saga de la interferència, perquè El secret de L’oreneta, curteta i tot com és, també en té. I sempre són essencials per comprendre la història principal.

nines-russes

A El secret de L’oreneta, un cop establert el lloc i alguns dels personatges, ens trobem que un d’aquests personatges narra una història de por que resultarà ser fonamental per a la narració principal. I no és l’única història que s’insereix a la principal i en forma part indissoluble.

Pel que fa a la saga, segurament recordeu, a Més enllà del somni, la història antiga de Pot, contada per en Tam, on hi trobem la Nana i el darc verd, o la història rocduriana escrita per Gilan del Castell. I hi tenim també el diari personal de l’Anna o la narració de l’avi Roger. A Perduts a l’altre món ens trobem amb diversos personatges que expliquen històries, curtes o llargues però en tots els casos necessaries per entendre aquesta noveŀla en concret o tota la saga, perquè a Perduts em trobava ben immersa dins la saga i havia de començar a teixir pensant-hi com un tot. I ja us havia dit que Les urpes del drac està cosida d’històries. N’hi ha més encara que a les noveŀles precedents. I totes són primordials.

Per què aquesta dèria de ficar històries dins d’altres? Perquè mai no en tinc prou quan es tracta de contar històries, i abans que me n’adoni s’han multiplicat com conills. I perquè, reconec, m’agrada complicar-me la vida. No la vida diaria, que la vull ben senzilla, em refereixo a quan escric. Tinc la necessitat de conjurar mil coses (entre d’altres, històries intercalades), fer un enrenou i, mentre el faig, anar pensant on ha d’anar cada peça per tal d’aconseguir que tota la història sigui consistent, sense cap escletxa. En el cas de la saga, l’enrenou ha estat, i és, majúscul, i el nombre d’històries inserides també.

llibre

Les històries dins d’una altra història no sempre són de la mena de les meves —part important de la història principal—. De vegades es tracta d’històries secundàries que no són estrictament necessaries per entendre la noveŀla. També ens podem trobar amb dues, o més, històries paraŀleles. Les possibilitats d’inserir d’altres històries són moltes. De fet, podríem dir que totes les noveŀles estan farcides d’històries que s’entrecreuen: un record, un episodi, una analepsi, etcètera, són, al cap i a la fi, històries dins del marc de l’argument principal.

Com que alguns de vosaltres sou escriptors, us pregunto: escriviu, conscientment, històries dins d’històries? Per què? I a qui és seguidor del bloc, però no escriu ficció: us agrada trobar-vos amb diverses històries diferenciades en una noveŀla? Podeu pensar en algunes que us hagin interessat?

Publicat dins de El secret de L'oreneta, Les urpes del drac, Més enllà del somni, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , | 15 comentaris

Comprovat: la música ajuda la gent amb alzheimer

Fa uns mesos vaig sentir a les notícies de la ràdio que la música és la millor teràpia per a la gent amb alzheimer o demència senil en general. Des de llavors que se’n parla força, si més no al Canadà, on s’han fet reportatges a la CBC. També vaig trobar articles sobre aquest tema de la clínica Mayo. Dóna tan bons resultats que hi ha tota una organització que demana donacions d’ipods per a vellets sense gaires recursos que són en residències.

Segons sembla, les cançons que la persona en qüestió sentia durant la seva infantesa o joventut donen els millors resultats. He vist vídeos de persones molt grans, que estan quasi en estat vegetatiu, i els hi posen un ipod, amb cançons que coneixien i que els hi agradaven, i, voilà, tot d’una aixequen el cap, obren bé els ulls, la cara se’ls anima i solen cantar el que senten. Però no és tot perquè, després de sentir les cançons i durant una bona estona, estan alerta i poden seguir força bé una conversa. Gairebé sembla miraculós.

Com que la meva mare, a més de tenir molts anys, té alzheimer, vaig voler comprovar si resultava aquesta nova teràpia. Malauradament, parlar amb ella és força complicat des del Canadà. La truco cada dissabte, però per aconseguir uns minutets de res amb ella, de vegades he de passar molt temps intentant comunicar, i quasi sempre haig d’esperar que qui és a recepció s’assabenti d’on és i la duguin al telèfon. Quan aconsegueixo que s’hi posi, li han d’aguantar el telèfon, perquè ella no té forces, i com que tenen altra feina, no podem parlar gaire. Són persones súper amables, cap queixa, però no donen abast amb tants residents i poc personal.

I un altre problema: generalment hi ha un soroll per tornar boig a qualsevol, amb la qual cosa no hi ha manera de sentir-nos. Solen ser veus i crits dels residents, però moltes vegades s’afegeix música de flamenco o similar o la televisió espanyola, mai la catalana perquè la majoria de residents així ho volen (fins i tot els que normalment parlen català). Com que a la meva mare mai no li va agradar el flamenco i sempre veia la televisió catalana, a més de ser una persona a qui mai no van agradar els crits ni el soroll en general, la pobra dona està ben atabalada.

Bé, vaig haver d’esperar fins a un dissabte on hi havia pau i silenci. La mare estava ensopida (sempre em diu que s’avorreix molt) i jo no estava gaire segura que la teràpia resultaria. Li vaig dir: “Recordes aquella cançó que et cantaven quan eres petita [m’ho havia comentat moltes vegades] de la caseta petita?” No va dir res. I aleshores ja em teniu a mi cantant “allà dalt hi ha una caseta, així, així, amb un fum que vola per la teuladeta, així, així…” Ai, caram, es va posar a cantar amb mi! Van seguir “les nenes maques al dematí s’alcen i reguen…”, “rossinyol si vas a França, rossinyol…” i “muntanyes del Canigó fresques són i regalades…”. Totes les va cantar amb mi. Es va animar força i vam parlar molt més que de costum, fins que a la residència em van dir que necessitaven el telèfon.

arbre

Això es va repetir un altre dissabte que també hi havia silenci. I la mare, altre cop, va cantar i parlar tota animada. Comprovat, doncs, que aquesta teràpia té un resultat óptim. Quina llàstima que només ho podem fer ocasionalment. Que trist que ella no pugui tenir un ipod amb les cançons que li agraden. I no es tracta d’enviar-n’hi un perquè la residència, que pertany a l’ajuntament, té prohibit que els residents tinguin res de valor (no em van deixar ni posar-li un quadret amb una fotografia de les filles i el nét).

A la residència, com comentava, hi treballa gent molt maca i és un descans per mi saber-ho, però em sembla un desproposit que el castellà tingui prioritat, i en gran mesura. Els residents que voldrien sentir música catalana o veure la tele en català s’han d’aguantar perquè són minoria. I em sembla molt poc saludable que aquests mateixos residents no tinguin mai l’oportunitat de tenir l’ajuda mental que els proporcionaria sentir les cançons que els agradaven. Esperar que els hi proporcionin ipods (a cadascun les cançons apropiades en la llengua indicada, i tothom content) sé que és una quimera, però potser que ens hi posem un cop tinguem la República de Catalunya.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 20 comentaris

La petita oradora nàhuatl

La vaig descobrir fa un parell d’anys i des de llavors que li segueixo la pista. Es diu Natalia Lizeth López López, és indígena mexicana, parla nàhuatl i castellà i, per bé que ara té catorze anys, ja es va fer famosa com a oradora quan només en tenia onze.

La seva facilitat per l’oratòria és indiscutible. De fet, escoltar-la et deixa amb la boca oberta. La primera vegada que la vaig veure parlar en un vídeo, que es va fer viral, em va deixar a mi sense paraules.

la-petita-oradora

La Natalia és d’una família molt modesta de l’estat mexicà de Nuevo León. Els seus pares i la seva àvia venen plantes al carrer i, la Natalia, des de petita, acompanya l’àvia moltes vegades mentre la dona ven la seva mercaderia asseguda a la vorera. La nena ha pogut constatar la discriminació de que són objecte per ser pobres i, sobretot, indígenes, la qual cosa ha provocat una gran indignació a la Natalia, qui s’adreça sempre al públic en llengua nàhuatl i afegint: “Sóc, orgullosament, d’origen indígena!”

És una nena inteŀligent, educada i culta, de tarannà seriós, molt bona estudiant —diu que vol ser advocada— a l’escola on assisteix, força lluny de casa seva, on només pot arribar després d’un llarg trajecte amb autobús que l’obliga a llevar-se molt de matí. Té una exceŀlent relació amb la seva família —cosa que considera essencial— i la preocupa la manca de valors que veu en la societat, l’opressió, la violència, la pobresa infantil i la discriminació, particularment pel que fa als indígenes mexicans.

D’ençà que va fer onze anys que es dedica a l’oratòria sempre que en té l’ocasió. He vist molts dels vídeos que corren per la xarxa sobre aquesta nena descendent dels asteques —discursos d’ella i entrevistes—, i m’he assabentat que li van fer moltes promeses que ningú no va cumplir, tret de donar-li una beca per estudiar anglès (ja l’estudia i s’està plantejant dedicar-se a la lingüística a més de fer la carrera de dret).

Probablement molts de vosaltres no la coneixeu, per tant us passo el vídeo que es va fer viral, quan ningú encara no sabia qui era aquesta petita oradora nàhuatl que parlava amb un aplom envejable. És en aquest que vaig escoltar la Natalia per primera vegada i val la pena veure’l fins al final. Ja em direu què us a semblat.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 16 comentaris

Molt breu

Només dir-vos “hola!”

El meu fill m’havia de dur a comprar el menjar de la setmana (no puc dur gens de pes), però resulta que ha agafat una grip. He anat sola a comprar… i ara tinc un fort espasme a l’esquena. I unes 50 hores de feina que ha d’estar llesta el dilluns al matí (són dos quarts de deu de la nit del dissabte, i gairebé no puc estar-me asseguda).

Molt contenta, però, amb l’aprovació del pressupost. Endavant, Catalunya!

endavant-catalunya

Publicat dins de Una mica de tot | 12 comentaris

El gran cantautor asteca

Fa quatre anys, vaig publicar en aquest bloc un escrit (el trobareu aquí) que feia referència a una carta que apareix a la meva noveŀla Perduts a l’altre món. Es tractava de la meva versió, força lliure, d’un poema escrit originalment en llengua nàhuatl —traduït al català per Aveŀlí Artís-Gener i també per Josep Carner—, anomenat “Nonantsiné” i creat pel poeta Netsahualcoiotl. Us vaig dir que un dia parlaria d’aquest poeta i el dia ha arribat.

netsahualcoiotl

Netsahualcoiotl, o Coiot Afamat, fou el senyor de Texcoco (una de les tres ciutats-estat que formaven la triple aliança asteca de l’antic Mèxic). Va viure entre els anys 1402-1472, per tant abans de l’arribada del espanyols. Esdevingué un guerrer després que, amb 16 anys, presencià l’assassinat del seu pare; aconseguí fugir a la important ciutat de Tenotxtitlan, que l’acollí, i onze anys més tard liderà un exèrcit formidable que recuperà Texcoco. Tanmateix, per bé que són indiscutibles les seves dots de guerrer i també que va ser un governant modèlic, la seva importància històrica rau en una altra banda.

Netsahualcoiotl fou un home molt erudit que va destacar com a filòsof, arquitecte i enginyer, que va promoure les arts i les ciències i, per damunt de tot, va ser un cantautor.

Com a arquitecte i enginyer va construir a Texcoco un fantàstic jardí botànic on s’hi reunien poetes i inteŀlectuals; també diversos aqüeductes, tant a Texcoco com a Tenotxtitlan; i preses d’aigua, temples, calçades, cases, sistemes d’irrigació, jardins, una resclosa de 16 km, una acadèmia per a investigadors i poetes, i una biblioteca. Com a gran amant de la natura, volia que totes les obres urbanístiques harmonitzessin amb les condicions naturals de l’entorn, i tenia molta cura de preservar els arbres, les flors i els animals.

A les escoles públiques asteques, on hi anaven tots els nens i nenes, nois i noies, es considerava una part essencial de l’educació l’aprenentatge de la música i la poesia. Per tant, els poemes (que anomenaven flors), cantats i acompanyats d’instruments musicals, tenien molta importància dins del món asteca, i els interprets (homes i dones) eren molt admirats. De fet, els homes que no volien ser guerrers podien aconseguir l’èxit a travès de la poesia cantada. Però cap cantautor arribà al nivell de Netsahualcoiotl, el qual tenia la reputació, i encara la té, de ser el poeta més important de l’antic Mèxic. Els seus poemes, moltes vegades sobre la fugacitat de la vida, van tenir una gran influència d’estil i de contingut i han arribat fins als nostres dies.

El meu poema preferit és el “Nonantsiné” que us vaig mostrar aquí. I ara us en poso dos més: el primer amb l’original nàhuatl i la meva traducció al català emprant traduccions en castellà i en anglès; i més avall un vídeo on un nen mexicà en recita un altre, en l’original i en castellà.

Niqitoa ni Nesaualkoyotl:
¿Kuix ok neli nemoua in tlaltikpak?
An nochipa tlaltikpak:
san achika ya nikan.
Tel ka chalchiuitl no xamani,
no teokuitlatl in tlapani,
no ketsali posteki.
An nochipa tlaltikpak:
san achika ye nikan.

Jo, Netsahualcoiotl, pregunto:
De debò es viu amb arrels a la terra?
No per sempre a la terra:
només una mica, aquí.
Encara que sigui de jade es trenca
encara que sigui d’or es fragmenta
encara que sigui de plomes de quetzal s’esquinça.
No per sempre a la terra:
només una mica, aquí.

 

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 24 comentaris

Adéu, estimat Manel

15965078_10211754853284498_6680569094388031794_n

Un infart fa un mes i mig. Després, setmanes de patiment. I el dijous ens va deixar en Manel Mora, un home valent, integre, militant independentista, lluitador infatigable per millorar les condicions d’accessibilitat a les persones amb mobilitat reduïda, i amb un somriure encisador.

Ens vàrem conèixer virtualment l’any 2010, a través de la seva dona, l’Anna Maria Villalonga, a qui llavors tampoc no coneixia personalment. La meva amistat amb ells va crèixer durant aquell estiu, quan tots tres vam presentar els nostres blocs al Premi Blocs Catalunya —de segur que molts ho recordeu— i el bloc d’en Manel es va endur un primer premi. Fins que a la fi ens vam desvirtualitzar l’estiu del 2012.

manel-i-colette

En Manel, tot i haver tingut una vida dfícil per qüestions de salut i anar amb cadira de rodes, era un gran activista que mai no parava de fer coses. Un home ferm, de tracte afectuós i incapaç de fer mal, d’aquestes persones que et fan sentir bé perquè te’n pots refiar.

Aquí una entrevista que li van fer: “Només els romantics aconsegueixen coses”.

colette

Som molts els que l’enyorarem: amics i coneguts (només cal veure l’enormitat de missatges al facebook), la seva gata Colette que es passa el dia a la cadira d’en Manel des de l’infart i, sobrebretot, l’Anna Maria i la seva filla Mireia.

manel-mireia-anna-maria

Quan es mor algú com en Manel, el món es queda amb un foradet tot trist.

Publicat dins de Catalunya, Una mica de tot | Etiquetat com a | 12 comentaris

Aniversari del bloc: 7 anys!

Avui estem a 22º sota zero, la feina m’aclapara, voldria ser en algun lloc càlid sense cap obligació…, però avui, 8 de gener, és també l’aniversari del bloc, d’aquest bloc que fa set anys i no m’ho acabo de creure. Recordo que quan el vaig estrenar gairebé no tenia ni idea de com funcionava res, i ja són set anys publicant! Em fa contenta, sobretot pels vostres comentaris, que mai no falten i aconsegueixen un bloc molt saludable. Pel que fa a les estadístiques: 97.100 visites i 8.163 comentaris en set anys.

I, com sabeu els seguidors més fidels, demà 9 de gener és l’aniversari del meu fill. Farà molts més anys que el bloc, però també té molt bona salut. Un altre motiu per estar alegre, malgrat el fred i la feina.

Per celebrar l’aniversari, tal com vaig fer l’any passat, us posaré a sota els posts que han tingut més visites i comentaris durant aquest últim any. No sempre coincideixen amb els meus preferits, però els lectors manen. I primer una fotografia del meu fill quan tenia, precisament, set anys i era molt entremaliat.

7-anys

A sota els 10 posts de més èxit durant el setè any del bloc.
(per anar-hi, cliqueu la imatge).

Ja tinc… dos títols

Ara sí, aŀleluia

Eliminar el gran sacerdot o…?

Començament

El pare, o per mi el besavi

Abraçada

El passat

Un passat remot que encara és viu

Bones notícies

Bon Nadal 2016 – Un Nadal tot petit

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 29 comentaris