Ràbia

Sí, ràbia que em recorre tot el cos, m’humiteja els ulls, m’omple la ment. I no cal que us digui què la produeix.

Podria parlar de la noveŀla, potser, perquè no l’he vist des de l’estiu, ni temps he tingut d’escriure unes poques pàgines que falten per acabar-la. Podria parlar de les classes de cultura catalana, dels meus estudiants que, pobrets, s’estan cada setmana tres hores amb la boca oberta mentre parlo sobre la situació a Catalunya. O d’estudiants d’altes cursos que faig, que venen constantment al meu despatx per informarse del mateix. De què en diuen tots plegats. O d’un projecte que em va iŀlusionar molt, i que està quasi acabat, a punt de sortir a la llum, però no n’hi ha de llum. Només molta foscor. I dins la foscor s’agita la ràbia. Per això no tinc ganes de parlar de res, o de res més que de tristesa, d’ira, d’indignació. Tinc ganes d’esgarrapar, i també de plorar.

He tingut molta paciència, però ja no la trobo enlloc. Se’m demana calma, quan només vull mossegar.

Me’n vaig al llit, a pensar amb tristor que no tothom dorm al llit de casa seva.

Bona nit.

Publicat dins de Catalunya | Etiquetat com a , | 19 comentaris

República i notícies

Visca la República! Va ser una alegria immensa, que no vaig celebrar gens perquè no podia deixar d’empassar-me notícies a través de l’internet, però amb el record constant d’allò que m’explicava sovint la mare: quan Macià va declarar la república, el meu avi matern (un home, normalment, de tarannà seriós) feia salts amunt i avall del pis mentre bevia d’una ampolla de xampany. Molt present tota la vida aquesta imatge mai viscuda per mi.

Sabia que aquell era el dia que s’anunciaria de debò. Les altres vegades que semblava que podia ser, no n’estava tan convençuda. El dia 27 sí, tot i la dilació que va posar nerviosa la gent; estava segura que era un petit ajornament, potser perquè la distància em fa veure les coses amb una perspectiva diferent. Em va sobtar, però, la reacció de la gent. Els insults i l’enuig se sentien a tort i a dret: desde traïdor i ens han venut fins a ja m’ho esperava. Entenc que es pogués estar decebut, però no cal exterioritzar-ho d’aquesta manera. És clar que no era nou, feia dies que observava aquesta mena de reaccions, i encara les veig. Quantes vegades he sentit (llegit) darrerament: ah, sí? doncs no penso anar a cap més concentració. Em fa aŀlucinar.

Tanmateix, ara flipo quan veig, d’una banda la impaciència i, d’una altra, les notícies no contrastades envaint les xarxes a tota hora. I què me’n dieu d’aquestes persones que donen explicacions sobre el que passa i passarà com si ho sabessin tot? I d’altra gent ho comparteix alegrement. Sisplau, una mica de serietat! El moment ho és, de seriós. És fàcil no adonar-se d’una notícia falsa i em sembla que a tothom n’hi ha passat per alt en algun moment, si més no jo hi he caigut dues vegades, però quan es tracta de quelcom important s’ha de ser molt curós, contrastar la notícia, cercar-ne l’origen. Perquè si ens creiem totes les notícies i tot el que es diu aquests dies, sembla que mig món fa costat a Catalunya, el nostre govern no sap el que es fa i hi ha traïdors a cada cantonada. La majoria del poble de Catalunya ha demostrat ser magnífic, èpic, un orgull formar-ne part, doncs no ho espatllem amb bajanades.

Cap estat del món ha donat encara suport a Catalunya. La qual cosa, de moment, és normal. Hi ha esperances amb un grapat que tenen diputats que simpatitzen amb nosaltres. Fins ara això és tot. El reconeixement tardarà, com sol passar, res anormal, s’ha de tenir paciència. Jo també voldria veure que ens reconeixen, perquè ens és molt necessari per desempallegar-nos d’Espanya d’una vegada per totes, i de fet no paro de cercar notícies fidedignes sobre aquest tema, tot i saber que és massa aviat perquè passi. Però no podem caure en depressions, ni enfadar-nos amb el nostre govern que, estic segura, fa tot el que pot —no ens ha estafat ni té un acord amb el govern espanyol, tal com he llegit, una vegada més, fa una estona—. S’ha de ressistir. Hem demostrat que som un poble unit, alegre i combatiu, que nosaltres som el somni, que ni piolins ni amenaces poden rendir-nos. Siguem coherents.

Sé que per molts que em llegiu no dic res que no sapigueu, per tant no us estic renyant a vosaltres, però estic aclaparada de massa bestieses que veig pertot arreu i havia de desfogar-me al bloc. Probablement d’altres també esteu tips de tot això i potser no teniu un bloc; doncs ja sabeu que podeu comentar aquí i els vostres comentaris seran, com sempre, ben rebuts.

Publicat dins de Catalunya | Etiquetat com a , | 29 comentaris

La meva estimada amiga Ling Ling ens ha deixat

Després d’un seguit de males notícies en menys d’una setmana, l’altre dia em van comunicar la mort sobtada d’una molt bona amiga meva, la Ling Ling. Tenia 55 anys i una salut envejable, però tres vessaments cerebrals inesperats i fulminants se la van endur d’aquest món.

La vaig conèixer fa 30 anys, al departament de la Universitat de Toronto on totes dues començàvem el masters. De seguida vam establir una bona amistat, com també amb d’altres estudiants de la nostra promoció. Entre uns quants es va formar un fort vincle que va continuar al llarg del masters, del doctorat i molt més enllà. La Ling Ling era la més jove del grup.

Havia nascut a Hong Kong, quan tenia un any va emigrar amb la seva família a Veneçuela i després, quan ella tenia quinze anys, van venir a Toronto. Parlava cantonès, castellà, anglès i francès, amb fluïdesa, i podia passar d’una a l’altra amb molta facilitat; fins i tot a casa seva es parlaven unes quantes llengües, totes alhora. Tenia germanes amb noms xinesos, com ella, d’altres tenien noms castellans i el germà petit un nom anglès. També es barrejaven les religions, tot i que la meva amiga no en tenia cap. Celebraven la festa de la lluna, el pare noel i els reis. Mai no he vist tal barreja en una mateixa família. Una família molt unida i alegre. I la Ling Ling la més alegre de tots.

L’alegria, el sentit de l’humor, la generositat i l’interès que tenia per saber de tot eren característiques de la Ling Ling. I també, i en gran mesura, se la recorda per ser la persona més despistada que mai hagi existit. D’aquí que la bruixa Ling, de la meva saga de la Interferència, amb qui vaig recrear la Ling Ling, sigui tremendament despistada. Segons alguns amics de la Ling Ling que han llegit la versió en anglès de la primera noveŀla, realment la bruixa Ling és igual a la nostra amiga. Ella mateixa em va dir: “Ostres, sóc jo!”

Durant força anys va viure al meu edifici amb una de les seves germanes. També hi vivia una amiga que estudiava amb nosaltres i era d’Eivissa. Feiem moltes reunions amb d’altres estudiants i amics, però quasi sempre a casa la Ling Ling perquè allí tothom s’hi sentia bé i es generava un ambient alegre amb moltes rialles. El dissabte a la nit, quan el meu fill era a casa el seu pare, la Ling Ling, l’amiga d’Eivissa i jo anavem a un cafè a parlar de tot (la L. L. era qui més parlava) fins que era tan tard que ens treien gairebé a empentes. Les converses amb la Ling Ling eren divertides, i inusitades perquè passava d’un tema a un altre com si tot fos una mateixa cosa: parlàvem de Borges i ens trobàvem discutint sobre els dibuixos animats japonesos i sense adonar-nos-en ens havíem ficat a parlar de la filosofia de Gadamer i ens uns minuts era la literatura infantil clàssica anglesa el tema que dominava la conversa. Tot sense punts ni comes, tal com parlava la Ling Ling, de cent temes alhora.

I sempre se l’havia de vigilar, perquè es despistava i havíem d’anar-li al darrere amb la jaqueta, la bossa, un llibre, el canvi, que s’havia deixat al cafè o a qualsevol lloc.

Estava enamorada de Nova York (quan hi anava es passava el dia al Metropolitan i als cafès) i de París, ciutat que se sabia de memòria. Creia en la fugacitat de la vida i de moltes altres coses, era anti-monàrquica, se’n reia dels poderosos i mai no va fer mal a ningú. La seva ment era oberta, el seu cor generós. Podies comptar amb ella. L’últim favor que em va fer va ser ajudar-me a crear aquest bloc. Sembla mentida, diria que va ser ahir, però fou l’última vegada que la vaig veure, fa set anys (ben comú en aquesta ciutat on sempre treballem).

Desitjo que se n’hagi anat a l’altre món de les meves noveŀles, que s’hagi fos amb la bruixa Ling, que sigui feliç a Mai, discutint manuscrits amb la reina Lula, que voli amb la Negreta, que sigui una bruixa, a ella que li agradaven les bruixes simpàtiques de la literatura, que l’entusiasmava l’ambigüitat entre realitat i ficció. Ho desitjo tant!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 16 comentaris

Lluny

Avui, aquí dissabte, volia parlar d’un munt de coses relacionades amb Catalunya, però fa hores que estic tremolant, d’ençà que he rebut dues cartes per correu postal.

La primera que he obert era de l’hospital. A finals de novembre m’han d’operar i des de l’agost que he fet l’impossible per aconseguir canceŀlar el mínim de classes. L’embolic era gros amb la universitat (puc perdre la feina); tanmateix, moltes coses eren ja al seu lloc per evitar un embolic amb classes, exàmens, estudiants… No ha estat fàcil. Doncs avui l’hospital em notifica d’un canvi de dia per a la operació i fins i tot per la cita per la pre-operació, uns canvis que em posen en una situació molt difícil amb la universitat. No sé com me’n sortiré.

La segona carta era de l’agència d’impostos (no recordo com en dieu) del Canadà. M’amenacen amb pagar una quantitat immensa de diners o anar a la presó. I sóc ben innocent! Es tracta dels diners que em retornen (a més d’una multa enorme) per l’ús de casa meva com a despatx per fer la feina. M’hi passo la vida, treballant a casa, sempre que no sóc a la universitat, nits, caps de setmana, festes… Amb la preparació de classes o proves o corregint. El cas és que hi tinc dret, és legal, però uns incompetents de la oficina de finances de la universitat han perdut els meus documents referents a això —durant 3 anys!—; no els van enviar i voilà l’embull que tinc ara. Tinc dues setmanes per fer mil gestions, anar amunt i avall, cercar cartes… I no tinc ni un segon lliure per fer-ho, ni sé si tota la gent que m’ha de fer cartes o signar coses m’ho fara a temps o m’ho fara, perquè aquí tothom va sempre de bòlit.

I no era d’això que us volia parlar, abans de trobar les cartes. Us volia dir —més ben dit de com ho faig ara, a punt de tenir un atac de nervis— que us he enyorat molt, que us enyoro, que enyoro la gent de Catalunya, la que conec i la que no conec també. I és més que enyorança, és un desig tan fort de ser amb vosaltres que fa mal i tot. Hauria volgut ser agafada a la gent que defensava els coŀlegis, encara que potser hauria acabat apallissada. Sentir l’escalf de tots els altres, de tota aquella gent valenta decidida a protegir les urnes, d’uns bombers que ens diuen que seran sempre nostres, d’uns mossos que saben plorar, d’unes velletes amb aquella cara de satisfacció quan poden dipositar el vot. Necessito aquest escalf, sentir-me’n envoltada. Em sento lluny, deambulant per un entorn que mai no he sentit prou meu, lluny, molt lluny. Estic tan orgullosa de vosaltres, el meu petit país em fa sentir tanta tendresa, us estimo tant, que l’emoció m’omple, i es vessa per no poder-vos abraçar.  

Publicat dins de Catalunya, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 21 comentaris

Que tinguem sort

Aquesta setmana avanço l’entrada al bloc un dia, per raons òbvies. Diumenge, després que anireu a votar (jo ja ho vaig fer), tots estarem pendents de saber què passa. Quins nervis! Espero que la participació sigui massiva i el sí contundent. Que tinguem sort!

Per avui he decidit repetir el post que vaig penjar el 10 de juliol de 2010: un fragment de la meva noveŀla Perduts a l’altre món (2011).

Els que heu anat llegint la meva saga sabeu que l’Arnom és el cap dels rebels de Maiera. També sabeu que Maiera era un país independent en el passat, fins que fou envaït pel Senyor de Rocdur el qual considera Maiera part de Rocdur. Tant Maiera com Rocdur són països imaginaris –potser– d’un món paraŀlel. Però tot i que Maiera no és Catalunya, i menys encara la Catalunya del segle XXI, hi podem trobar una certa semblança.

En el capítol 16 de Perduts a l’altre món (pàgines 271-72) l’Arnom s’assabenta que un exèrcit rocdurià ha entrat a les terres de Maiera. L’Arnom es troba a l’antic castell d’Ofort, dalt de les muntanyes. És el capvespre quan l’home va a l’esplanada davant del castell, i això és el que diu a la seva gent:

—Companys —va dir amb la seva veu forta—, un exèrcit rocdurià ha entrat a la nostra terra i fa cap a les contrades d’El Mig. La seva incursió vol dir que hi haurà violència contra els maierans, i ho hem d’evitar. Quan miro al meu voltant us veig, homes defensors de Maiera: pagesos disposats a protegir els nostres conreus, menestrals decidits a preservar les nostres obres, homes lletrats que no voleu la nostra història foragitada a l’oblit per uns rocdurians invasors, descendents de cavallers que anheleu que Maiera torni a ser una terra pròspera. Us veig aquí, homes joves que somieu un futur sense violències; homes no tan joves que voleu arribar a una vellesa amb pau, i homes vells, encara aptes pel combat, que desitgeu una vida digna per als vostres, una vida sense por. I us veig aquí també a vosaltres, dones eixerides i valentes de Maiera, que seguiu el nostre exèrcit, per tal de donar-nos ànims, ja que sense el vostre suport no seríem capaços de fer front als rocdurians. Tots nosaltres, doncs, tenim una cosa en comú: tots volem una Maiera lliure d’exèrcits invasors. Que puguem gaudir de la nostra terra, sí, que en puguem gaudir, sense que ens oprimeixi el cor la por de veure uns rocdurians a l’aguait per prendre’ns la vida i tot allò que és nostre. Això és el que tots volem, homes i dones de Maiera: volem ser i volem ser a la nostra terra estimada, una terra ben nostra!

Se sentiren molts crits de “Visca Maiera!” entre la gent de l’esplanada.

—Per tant, benvolguts companys —prosseguí l’Arnom—, us he de demanar que us mobilitzeu un cop més, que em seguiu cap a les terres de El Mig per fer fora l’exèrcit que ens assalta —féu una pausa abans de dir—: Sortirem a trenc d’alba.

Publicat dins de Catalunya, Interferència (saga), Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , , | 13 comentaris

No hi ha somnis impossibles

Què us puc dir de tot això que passa a Catalunya que no sapigueu vosaltres? I d’altres temes ara no toquen, ni em ve de gust escriure sobre res més perquè tinc el cor i la ment instaŀlats a Catalunya. Cada moment lliure el passo llegint les notícies, més que res de bons medis informatius catalans. Tinc tota la atenció allí, i aquí em desconcentro a les classes.

De què us puc parlar, doncs?

Vet aquí que a l’avinguda Rivadavia de Buenos Aires hi ha un edifici de l’any 1907, de l’arquitecte argentí Eduardo Rodríguez Ortega, molt influenciat per Antoni Gaudí. I quan van restaurar l’edifici l’any 1999, van coŀlocar una frase  en català sota la cúpula.

Fa temps que us en volia parlar i m’ha semblat que era un moment idoni perquè, tinguem-ho clar, NO HI HA SOMNIS IMPOSSIBLES.

Publicat dins de Catalunya | 17 comentaris

Ja falta poc

Esperant amb candeletes i força neguit l’1 d’octubre.

Com us podeu imaginar —posts cada vegada més curts i poques respostes als comentaris—, la feina a la universitat no em deixa temps ni de respirar. Ara bé, llegeixo cada dia les notícies de Catalunya, per tant estic al dia. No me’n sé avenir amb tantes coses que passen. Era d’esperar una reacció totalitària per part d’Espanya, però la realitat, en aquest cas, supera la imaginació. És fotut i al mateix temps tan absurd! Mira que dedicar-se a buscar urnes i paperetes! I tota la qüestió amb els batlles, i etcètera, etcètera. En certa manera resulta còmic. La feina que tinc per explicar-ho als meus estudiants i que ho puguin entendre! Acaben de començar els curs, alguns no tenen ni idea de què passa a Catalunya i els altres senzillament saben que volem votar i independitzar-nos d’Espanya, però fins i tot a aquests els costa copsar la situació aŀlucinant que s’ha creat amb l’actuació del govern de Madrid —no els sembla possible.

Ja falta poc. Endavant!

Publicat dins de Catalunya | Etiquetat com a , | 20 comentaris