Per què no es parla de la insurrecció al Canadà?

Avui parlo d’una notícia important del Canadà que no veig a cap mitjà català. Però ho he publicat al meu blog de VilaWeb on feia un any i mig que no hi publicava res!

La trobareu aquí:

Insurrecció indígena i crisi al Canadà

Nota: estic malalta i amb tants problemes que tot plegat sembla una maledicció. Però m’ajuda comunicar-me amb vosaltres. Gràcies per ser-hi!

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a | 11 comentaris

Adéu Kirk Douglas

El 5 de febrer va morir Kirk Douglas, i des de llavors he tingut al cap diverses vegades la cançó de Ned Land amb la foca, una escena que em va entusiasmar en veure Vint mil llegües d’un viatge submarí per primera vegada, amb el pare i la mare en un cinema del barri quan jo tenia set anys justets. Ara m’agrada més James Mason, de fet el trobo súper atractiu en el paper de capità Nemo, però amb set anys justets qui se m’endugué el cor va ser en Kirk Douglas. Per una criatura, aquell Ned Land protagonitzat per un Douglas rialler i energètic, que jugava i cantava amb una foca, era irresistible. A sota teniu l’escena a partir del minut 2:00 del vídeo.

Quan vaig veure Vint mil llegües d’un viatge submarí encara no havia llegit la noveŀla i ja m’estava bé la versió de Disney. Anys després em va agradar més el llibre, però fins ara m’ha quedat present aquell Ned Land tan simpàtic de la peŀlícula. Com també recordo molt bé Kirk Douglas fent d’Ulisses, sobretot l’escena amb el ciclop Polifem i l’altra quan lliguen Ulisses al vaixell en arribar les sirenes. La vaig anar a veure amb el pare, també petita, i en sortir del cinema del barri i camí a casa em va parlar d’Homer i de L’Odissea que encara tardaria anys a llegir. I en una altra anada al cinema vaig veure The Vikings, no sé quan, em sembla que era més gran, i en recordo coses aquí i allà, però sempre en Kirk Douglas amb aquella energia inesgotable, com a l’escena on salta pels rems del vaixell i que ara sé que no el van doblar perquè mai no el doblaven per molt acrobàtiques o perilloses que fossin les escenes.

He vist moltes peŀlícules protagonitzades per Kirk Douglas al llarg de la meva vida, però tret de les que he comentat només n’hi ha dues més que es troben amb les meves preferides: Spartacus i Paths of Glory, totes dues dirigides per Stanley Kubrick.

Spartacus, basada en un fet històric —la Tercera Guerra Servil que Plutarc anomenà Guerra dels Gladiadors i Guerra d’Espàrtac—, té entre d’altres particularitats que Dalton Trumbo, el guionista, era a la llista negra perquè havia estat membre del partit comunista. Tot i això, Kirk Douglas el va voler per a Spartacus, amb la qual cosa el va ajudar a sortir de la llista negra. Pel que fa a Paths of Glory, és una exceŀlent peŀlícula antimilitarista que només va aconseguir filmar-se gràcies al suport que li va donar Kirk Douglas. Malgrat tot, a França no la van deixar estrenar fins anys més tard, i el cas d’Espanya ha estat notori: Paths of Glory es va estrenar l’any 1957, però a Espanya no es va veure fins al 1986!

I aquest ha estat el meu petit homenatge a Kirk Douglas.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a | 12 comentaris

Un peix a TV3

Els que em coneixeu ja sabeu com m’agrada descobrir coses, i fa poc vaig descobrir un nou programa a TV3 que és ben divertit —avui n’he vist el segon episodi—. I com que també tinc una forta tendència a cercar sobre allò que he descobert, m’he trobat amb un boníssim article d’en Pau Vidal, que m’ha dut a indagar sobre el llibre Els barbars, d’Alessandro Baricco. Resultat: se m’ha acumulat la feina que haig de tenir llesta el dilluns. Ei, però he descobert tot de coses interessants!

El programa de TV3 és sobre la llengua catalana i s’anomena El llenguado. A mi em sembla molt entretingut i diferent, i celebro la seva existència. El primer episodi em va agradar i el segon encara més, sobretot la part sobre el parlar del Matarranya i del Baix Aragó, potser perquè tenen una parla que desconeixia força. També m’ha fet molta gràcia veure en Xavier Mas Craviotto, que ha participat en aquest segon episodi. El recordeu? Va guanyar el premi Documenta de narrativa, l’any 2018, amb només 22 anys, i el premi de poesia Salvador Iborra. A més a més, era alumne de l’Anna Maria Villalonga.

Si no heu vist El llenguado, us el recomano (per bé que algú potser arrufi el nas en certs moments).

Aquí teniu la pàgina de El llenguado. A les pestanyes de dalt trobareu qui són els presentadors (súper simpàtics) i l’equip. I l’article de l’assessor lingüístic, Pau Vidal, amb l’humor que el caracteritza. Probablement el coneixeu, a més el vaig esmentar en aquest blog (aquí), però per si de cas algú no sap de qui es tracta: filòleg, escriptor i traductor (se’l coneix força per haver estat el traductor al català d’Andrea Camilleri). També escriu articles d’opinió al VilaWeb cada setmana, que en poques ocasions em perdo. Precisament l’article (“Els quinquis) que m’ha portat a Els barbars és un de fa temps, d’en Pau Vidal, que no havia llegit.

Si veieu El llenguado, ja em direu si us ha agradat.

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , | 21 comentaris

Pujada d’ànims

El dijous vaig llegir un escrit que em va fer pujar els ànims ipso facto.

contenta

Tot va començar fa uns sis anys a Harvard, perque a Harvard s’hi trobava com a investigadora postdoctoral la Gemma Pellissa Prades, amb qui vaig establir amistat a través del facebook. Ens comunicàvem força amb comentaris i alguns missatges privats, i a mi em semblava una noia molt inteŀligent i agradable. El 2015 va publicar el seu llibre de ficció Glopades de riu, que em va encantar i en vaig escriure una ressenya. Després d’un parell d’anys a Harvard ella va tornar a Catalunya, eventualment es va casar i va tenir un fillet, però sempre ha continuat treballant en ensenyament i recerca. Us recomano que entreu al seu lloc web i feu un cop d’ull a les activitats de la Gemma (aneu a Home). I si llegiu el seu CV (disponible) us quedareu estupefactes en veure com aquesta especialista en literatura medieval catalana acumula títols, investigacions, publicacions, experiència docent, ponències a congressos, beques…

I vet aquí que el dijous em vaig trobar que la Gemma havia escrit una ressenya de Més enllà del somni en el seu lloc web. I no és només la ressenya perquè també hi trobem propostes d’activitats a l’aula. He d’explicar que el blog de la Gemma te diversos articles on es recomanen llibres, bé per als més menuts o per a les escoles, i en els dos casos ens ofereix un seguit de propostes per treure més profit de les lectures.

Més enllà del somni el recomana per a 2n d’ESO. Però no es limita a una recomanació i a unes propostes d’activitats, sinó que arriba a dir que és “el nostre Harry Potter català”. Us l’enllaço a sota.

Més enllà del somni, de Shaudin Melgar-Foraster

Espero que us agradi.

Gràcies, Gemma!

Publicat dins de Interferència (saga), Llibres juvenils en català, Més enllà del somni | Etiquetat com a , , , | 14 comentaris

Resum i dues llibreries

Ha estat un començament d’any no gens encoratjador per mi. Entre altres coses que m’afecten: la persistència dels incendis monstruosos a Austràlia; l’avió ucraïnès abatut a l’Iran (57 canadencs morts, molts estudiants i professors, quatre de la meva universitat, amb un del campus de Glendon); la mort d’Isabel-Clara Simó; no cal dir la indignació, que no s’acaba, amb Espanya; i, a nivell més personal, primer un peu adolorit i inflat, i ara els dos peus que a penes em permeten caminar ni amb un bastó, i encara no han aclarit la causa perquè tot és tan lent!

Semblava que també hi hauria la notícia d’una altra llibreria a punt de tancar, però vet aquí que s’ha salvat. Es tracta de la Petersfield Bookshop, a Londres, Anglaterra, una llibreria de més de cent anys i especialitzada en la compra, venda i restauració de llibres d’antiquari, de segona mà i d’altres, i també compra i venda de mapes antics. Una altra característica és que compta amb una secció exterior, sota un cobert, que està oberta per a la venda de llibres de segona mà 24 hores i tots els dies de l’any.

La llibreria Petersfield va ser fundada el 1918 per el Dr Harry Roberts, un metge de l’East End que havia participat a la creació del predecesor de l’NHS (assistència sanitària universal). L’any 1958, Frank Westwood va comprar el negoci i el va traslladar a Chapel Street, on encara és. Per bé que Frank Westwood va morir, la llibreria continua com a negoci familiar, amb la seva vídua i els dos fills.

Petersfield Bookstore (their photo from Facebook)

El dimarts un empleat de la Peterfield Bookstore va publicar un tweet on deia que, per primera vegada, la llibreria no havia venut ni un sol llibre en tot el dia. Molta gent va fer retweet, inclós un autor best seller que va aconseguir milers de retweets. El director, John Westwood, estava aclaparat per la resposta. En un article de la BBC, John Westwood explica que amb les compres en línea d’Amazon, la seva llibreria ha sofert molt. Ell va haver de vendre el seu pis per fer surar la llibreria, i que moltes nits dorm en un llit de càmping dins la llibreria. Doncs bé, gràcies a aquell tweet del dimarts, la gent es va volcar a comprar-los llibres o a posar comandes, i sense aturador, fins al punt que avui ha estat el millor dia que la llibreria ha tingut en molts i molts anys.

I jo contenta, perquè me’n fa cada cop que se salva una llibreria.

I em pregunto: per què la gent deixa morir llibreries a Catalunya?

Ah, però aquí mateix tindreu una bona ocasió per ajudar una llibreria a Catalunya, la del Nord. No que tingui problemes, que jo sàpiga, però cal assegurar-nos que tindrà una llarga vida. Parlo de la Llibreria Catalana, a Perpinyà. Fundada el 1986, és l’única llibreria a la Catalunya del Nord que s’especialitza en llibres en català o de temàtica catalana.

La Llibreria Catalana (la seva foto al Facebook)

Joan Miquel Touron, qui la va fundar, era del Grup Cultural de la Joventut Catalana, per la difusió de la llengua catalana, i del qual van sortir d’altres moviments, com ara La Bressola o la Universitat Catalana d’Estiu. Joan Miquel Touron s’encarregava de la llibreria d’aquest grup, una llibreria mòbil que venia llibres en català i que anava amunt i avall de la Catalunya del Nord. Fins que va obrir una llibreria a Perpinyà, la Llibreria Catalana.

L’any 2011, la Llibreria Catalana va canviar de mans i des de llavors se n’encarrega Joana Serra, una persona que venia de l’associacionisme nord-català.

Com de segur comprendreu, és necessari ajudar aquesta llibreria, per assegurar-nos que continua amb bona salut —recordeu que és l’única especialitzada en llibres catalans a la Catalunya del Nord—. Es poden fer diverses coses, com anar-hi a comprar algun llibre si us trobeu a Perpinyà, seguir-la a Twitter o Facebook, fer-ne difusió entre els vostres coneguts, i ara una cosa ben fàcil: la Llibreria Catalana ha estat un dels tres finalistes per als Premis Martí Gasull i Roig. Teniu fins al 3 de febrer per votar (més val que ho feu ara per si de cas us n’oblideu). Premis Martí Gasull i Roig.

Bona nit (ara és de nit) i bona sort a tothom.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 14 comentaris

Aniversari del blog: 10 anys!

Demà, dimecres 8 de gener, aquest blog fa anys, com també en fa el meu fill el dia 9. I enguany l’edat del blog és de 10 anys (la del meu fill la callo que em fa vella, hahaha). Si no en teniu un vosaltres, no us podeu imaginar com és de costerut mantenir un blog amb entrada nova cada setmana (tret d’alguna que m’han operat o he estat malalta). És feina que es fa amb molta il⋅lusió, però no per això resulta fàcil. Tanmateix, en el meu cas, que sóc tan lluny i amb poques possibilitats de viatjar, sento que aquest blog m’apropa a vosaltres més que cap altra cosa. Em cal fer-lo anar endavant. I per mantenir-lo cal voluntat i constància per la meva part, i calen lectors. Però sobretot necessita comentaris.

De vegades descubreixo blogs per casualitat, ben bons, que no tenen quasi comentaris a les entrades, cap en certs casos. M’entristeix d’allò més, malgrat no conèixer de res l’autor. I si no vaig escopetejada (moltes vegades hi vaig) escric un comentari, encara que sigui curtet, perquè el blog s’ho mereix i vull donar una petita alegria a l’autor.

Jo no em puc queixar. Per bé que els comentaris han disminuït al llarg dels anys, encara tinc lectors fidels que, cada setmana o bé de tant en tant, em donen una alegria amb els seus comentaris, alhora que mantenen el blog saludable. Aquest blog és tant meu com dels lectors que comenten les entrades, sense discussió.

GRÀCIES!!!

Tal com he fet els altres anys, us dono les estadístiques del blog, des que va començar fa 10 anys: 130.338 visites i 10.598 comentaris. I, com sempre, faig una llista amb les 10 entrades de l’últim any que han resultat les millors.

Per anar a qualsevol d’aquestes entrades, cliqueu les imatges.


La fortalesa dels kreml


Llegir en català, marededéusenyor!


Quan en una altra llegenda Sant Jordi es diu Nana


L’11 de setembre de 1889 a París


Cavallets


De vegades et vols demostrar coses a tu mateixa


No tenia per on sortir-me’n i va arribar el daltabaix


L’escriptora del Panjab


Amb iŀlusió


Històries i la Caixa de Solidaritat

 

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 32 comentaris

Bon Any 2020

Fa un any que vaig deixar de fumar, perquè estava molt malalta amb una grip d’aquestes fulminants. Però no he tornat a fumar mai més, gens, després d’haver fumat com aquell qui diu tota la vida.

Ha estat el més difícil que he fet mai, i he fet coses molt difícils, que requereixen molta voluntat, però res com això, res d’una manera tan dràstica i que m’ha deixat com si hagués rebut una commoció cerebral. De fet, sembla que en rebi una cada dia: atordida, sense ganes de res, falta de concentració i amb atacs d’ansietat cada dos per tres.

Vull una cigarreta. Cada segon del dia, i ja fa un any que no n’he fumat cap. Puc viure sense fumar, difícil però ho puc fer, és qüestió de voluntat i he provat que no me’n manca. Però no puc crear sense una maleïda cigarreta.

L’any passat vaig tenir molts problemes per crear les classes i per escriure gairebé qualsevol cosa. Vaig aconseguir disenyar les classes, i escriure els posts al blog i un conte, a base de menjar com un ogre mentre ho feia. Vaig veure que m’engreixava. Aleshores em vaig dedicar a menjar crispetes que tenen poques calories, però ostres, m’empassava les bosses grosses com si fossin gots d’aigua. Només havia fet una quarta part de la feina i ja portava dues bosses enormes de crispetes, i un mal d’estómac! Vaig haver de, simplement, fer el mínim, i en comptes d’escriure literatura quedar-me com un zombie mirant la paret però amb ganes d’encastar-hi el cap.

Només aconseguia no pensar en fumar  a base de bellugar-me, com ara anar amunt i avall del pis, els punys tancats amb ràbia, ganes de sortir i matar algú, —el meu regne per una cigarreta!—, calma’t, calma’t, ahhh, una cigarreta, sisplau o em tiraré pel balcó! (oh, no, està tot tapiat per les obres!). Més de pressa, he de moure’m més de pressa. Aconseguia no pensar en fumar, o no pensar-hi gaire, mentre continuava movent-me. I ja calmada tornava a l’ordinador i… apa, altre cop a desitjar una cigarreta i a no poder escriure ni un mot. Si hi afegim que estava malalta com un gos (expressió traduïda de l’anglès) i que vaig tenir 3 pneumònies, les possibilitats de crear com hi estava acostumada des de feia tants anys van esdevenir nuŀles.

A l’estiu van arribar els xiclets. Me n’havia de ficar 5 o 6 a la boca i mastegar com si m’hi anés la vida. Vaig passar l’estiu mastegant la goma aquesta a tota hora i em van començar a fer mal els queixals. Jo que no he tingut mai problemes amb les dents, i per primera vegada em feien mal, estaven súper sensitives, a més se’m ressecava la llengua i se m’hi feien ulceracions (de primer no sabia perquè dimonis tenia allò). El metge em va recomenar que deixés els xiclets. No ho vaig aconseguir fins un parell de mesos més tard.

I us asseguro que no tenia cap, cap, cap intenció d’escriure sobre res d’això. Ha sortit tot sol. Volia fer un post curtet per dir els meus desitjos per a l’any 2020. Bé, doncs ara ho faré, sense elaborar, abans de donar cops de puny al pobre sofà per allò de no fumar.

Per a l’any 2020 desitjo:

Salut al medi ambient,  a la República Catalana i  a la gent que estimo.

La meva salut a canvi de veure aviat la resta de saga publicada.

I un mal de panxa impressionant a tots els espanyols en llocs de poder que no ens deixen anar endavant i ens fan la vida impossible.

BON ANY NOU!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 20 comentaris