Quan en una altra llegenda, Sant Jordi es diu Nana

Més enllà del somni, la primera noveŀla de la saga de la Interferència, va sortir a la llum a la Fira del Llibre de València de l’any 2008. Curiós que, com ara, jo tingués una pneumònia (petitona, no com l’horror que estic passant des de fa 4 mesos). I aquest any, a la 54 Fira del Llibre de València, Edicions del Bullent i dues noveŀles de la meva saga seran a la caseta 31-32 de la llibreria Botafocs, del 25 d’abril al 5 de maig.

Aquells de vosaltres que heu llegit Més enllà del somni, recordareu l’episodi amb la Nana i el drac verd de Pot. I potser a algú li va fer pensar en la llegenda de Sant Jordi. No anava errat. Em vaig basar en aquesta història per a l’episodi que també és una llegenda. I ara que veig com surten Santes Jordines pertot arreu —notable la que ha escrit en David Fernàndez—, voldria dir que ja hi havia la meva amb el personatge de la Nana; i com que ve Sant Jordi, m’ha semblat que esqueia parlar-ne. Aquest episodi de com la Nana salva el seu poble del drac, a Més enllà del somni agafa més de 30 pàgines, per tant us el resumiré, sense fer gaire spoilers, i us en copiaré alguns fragments (color blau). Els que heu llegit la noveŀla podreu fer memòria per quan es publiquin Les urpes del drac i Ombres i flames, que tenen (sobretot Ombres i flames) moltes conexions amb la història de la Nana.

Un dels personatges principals de la saga es diu Tam, té 11 anys (a la primera noveŀla) i és fill d’immigrants que van anar-se’n de l’empobrit país de Pot al país dictatorial de Rocdur, on han acabat esdevenint no gaire més que esclaus. Una de les característiques més notories d’en Tam és el seu gran talent per contar històries, i moltes vegades n’explica al Cap de l’exèrcit de Rocdur (les raons d’això les podeu llegir a la noveŀla).

L’episodi comença amb en Tam que explica un història molt antiga de Pot (d’on ve la seva família). És a la casa del Cap de l’exèrcit rocdurià, i amb el Cap hi ha també la seva filla Tariana. En Tam conta els orígens dels potians a les selves de Pot, com han d’anar al desert per fugir d’un drac verd (o ‘animalot’, per capricis del Cap) que se’ls menjava, com s’instaŀlen en unes muntanyetes amb coves on hi ha una font, com cacen serps grogues molt grosses per menjar, i com de tant en tant van fins a la selva a proveirse de peixos i més aigua. En aquestes incursions, de vegades el drac verd es menja algú.

Un dia el drac es menja el pare de la Nana, una noia molt llesta que dibuixa la història de Pot a la paret d’una cova, i a més canta molt bé. I ens explica en Tam:

—La Nana estava molt trista amb la mort del seu pare, i aquella nit va caminar pel desert cap a la selva i va asseure’s a terra prop d’on començaven els arbres. Allí, la Nana va alçar els ulls al cel i es va posar a cantar una cançó molt trista —en Tam beu un glop d’aigua—. Jo no sé cantar com la Nana però la cançó feia així:

T’he esperat, pare, dalt les muntanyes mirant molt lluny
on el verd esclata i l’aigua fa pampallugues de llum.
T’he esperat sota la forta calor que baixa del sol
fins que les primeres ombres m’han parlat d’un incert retorn.
I ara és de nit, i ploro al desert la tristor per la teva partença.

—Després de cantar la cançó, la Nana va caminar fins gairebé la selva i va dir: “Adéu pare”. I ja se n’anava cap a les muntanyes quan una veu poderosa va dir: “Qui ets, dona jove?”. La Nana va sentir un calfred a l’esquena però es va girar cap a la selva on es veia una forma molt grossa amb tot de dents que resplandien en la foscor. “Em dic Nana”, digué ella amb claretat, mentre aguantava el tremolor que l’envaïa. “Cantes molt bé, Nana. Per què no cantes per a mi?”, va dir l’animalot, ja que era l’animalot qui li parlava. La Nana va sentir un gran odi cap a aquell monstre que s’havia menjat el seu pare i ara li demanava que li cantés, de manera que sense dir res més la Nana va tornar cap a les muntanyes, i mentre caminava allunyant-se de la selva sentia la veu forta de l’animalot que deia: “Torna, Nana, canta per a mi. No et menjaré, només vull que em cantis”.

—Quines penques aquest animalot —fa el Cap—. A més a més de menjar-se-li el pare, volia que li cantés. No ho va fer pas mai, oi?

—Bé, ara us explicaré el que va passar —diu en Tam, i el Cap torna a aclucar els ulls. . .

—. . . La Nana no cantava ni tampoc no dibuixava. La seva mare i la seva germaneta, que també sentien una gran pena, s’entristien més encara en veure la Nana tan apagada. L’únic que feia la Nana ara era anar-se’n per les muntanyes a donar cops amb pedres, així tot el dia, una contra l’altra, pam, pam, pam.

La història continua amb la Nana polint la pedra, mentre diu: “L’haig de fer més punxeguda”. A la fi la Nana comunica a tothom que se’n va a la selva a cantar-li al drac verd, així no tornarà a menjar-se ningú.

—. . . I aquella mateixa nit, sota un cel ple d’estels, la Nana va caminar pel desert cap a la selva, acompanyada de tots els potians. . . . En arribar als arbres, va alçar la veu: ‘Sóc la Nana i vinc a cantar-te!’ Es va sentir un cop violent a l’aigua i la forma enorme de l’animalot aparegué entre els arbres. ‘Vine aquí, Nana’, digué una veu forta que venia d’una boca plena de dents, i la Nana s’endinsà en la foscor de la selva i no se la va veure més.”

—No se la va menjar, oi? —vol saber la Tariana.

—Bé, els potians van romandre allí, a frec de la selva, una bona estona, escoltant la bonica veu de la Nana, i després van tornar a les muntanyes. . . . Van passar els dies i la Nana seguia a la selva amb l’animalot. Tot just trencava l’alba l’animalot es despertava a la llacuna donant cops de cua i cantussejant i, tot seguit, es capbussava. La Nana, que s’havia despertat amb l’enrenou i l’esquitxotejada d’aigua, s’agenollava a la vora mirant dins l’aigua d’on emergia allà mateix on era ella el gros cap de l’animalot amb un somriure sinistre tot ple de dents. “Canta, Nana”, li deia, i ella li responia: “Primer he de menjar o no tindré veu per cantar”, i es posava a menjar fruitetes mentre l’animalot s’impacientava i donava més cops de cua a l’aigua deixant la Nana tota xopa. Quan havia menjat prou, la Nana s’asseia i començava a cantar, i l’animalot es quedava quiet dins l’aigua, escoltant sense moure’s; només se li veia la banya verda dalt del cap, els forats del nas i els ulls negres. Després de molta estona cantant la Nana deia: “He de dormir perquè si no dormo no tindré veu per cantar”, i s’arraulia a dormir. Si l’animalot donava cops de cua a l’aigua la Nana s’enfadava i li cridava: “Estigues quiet, que no em deixes dormir i no tindré veu!”, i l’animalot deixava de donar cops de cua i se n’anava per les llacunes a caçar durant una estona. A vegades l’animalot sortia de l’aigua mentre la Nana dormia i es quedava al seu costat mirant-se-la o jeia també per dormir. Quan es feia fosc la Nana tornava a menjar, a cantar i ja molt entrada la nit tornava a dormir.

—I amb tot això els potians anaven a la selva? —pregunta la Tariana.

—Sí, —contesta en Tam—. Anaven a la selva molt sovint ara, ja que l’animalot no va tornar-se a menjar cap més potià, però no veien mai la Nana perquè, quan els potians s’endinsaven a la selva, l’animalot feia pujar la noia al seu llom i se l’enduia selva endins per les llacunes. I així anava tot fins que va arribar el que els potians anomenem La Diada de la Sang.

—La Diada de la Sang? —fa la Tariana—. Recordo que quan era petita hi havia un dia a l’any en que tots els potians abans d’anar a la feina picaveu de mans i us posaveu garlandes verdes, i la mare deia que celebraveu La Diada de la Sang que era una celebració potiana molt antiga.

—Sí —afegeix el Cap—, i feieu un aldarull insuportable, per això el Castell ho devia prohibir.

—No era un aldarull, pare, recordo que era una celebració molt interessant.

—Si el Castell ho va prohibir és perquè no era res de bo —diu el Cap mig enfadat, incorporant-se a la butaca—. Però vinga, Tam, explica què més va passar.

—Doncs un dia, de bon matí, quan l’animalot va començar amb els seus cops de cua i la cantarella, es va adonar que la Nana ja no dormia i que tampoc no s’estava agenollada a la vora de la llacuna esperant-lo per dir-li que havia de menjar o no tindria veu. La Nana s’estava més enllà de la vora, dreta, les mans als malucs, mirant cap a on era ell. L’animalot va solcar l’aigua fins prop d’on era la noia i li va dir: “Què et passa, Nana bonica? No vols menjar?”. “No tinc gana” va dir ella. “Vols cantar?”. “No, no vull cantar, no vull cantar-te mai més”. L’animalot va donar un cop de cua a l’aigua tot enfadat i va cridar amb una veu forta com un tro: “Has de cantar!”. “Doncs no et cantaré perquè no m’agrades gens”. I ara sí que l’animalot es va enfadar de debò i vinga a donar cops de cua a l’aigua esquitxant-ho tot i fent fugir tots els ocells i els micos, espaordits de l’escandol que feia. I després de molts cops de cua va calmar-se una mica i li va preguntar a la Nana: “I per què no t’agrado?” “Perquè ets dolent. T’has menjat molta gent. No tens cor”. “Sí que en tinc!”, va cridar l’animalot. “No m’ho crec”, va dir ella. “Et dic que sí que en tinc!” I la Nana li va dir: “A veure, vull escoltar-lo”. I l’animalot va sortir de l’aigua i va caminar fins on era la noia.

En Tam s’adona que hi ha molta tensió a l’habitació, fins i tot el Cap té els ulls cansats ben oberts mentre mira en Tam amb expectació. El nen prossegueix.

—La Nana va posar l’orella al costat de la pell gruixuda de l’animalot i va dir: “Veus com no en tens, no sento res”. “Perquè és a sota” digué l’animalot, “t’has de posar a sota”. Però l’animalot, tan gros com era, tenia unes potes ben curtes, de manera que la Nana li va dir: “No em vull posar a sota perquè m’aixafaràs”. Així que l’animalot s’estirà a terra de panxa enlaire, on tenia una pell molt més fina. La Nana s’enfilà sobre la panxa i anà posant l’orella i escoltà fins a trobar el lloc exacte on bategava el cor de l’animalot. I mentre li anava dient “sí que en tens, sí que en tens”, la Nana es treia a poc a poc la pedra llarga i punxeguda que portava amagada sota les corretges de la cuixa. Però quan tenia el braç alçat amb la pedra, l’animalot va aixecar el cap i ho va veure. Els ulls de l’animalot i els ulls de la Nana van restar un instant en una sola mirada, fins que amb una rapidesa sorprenent la Nana va clavar-li la pedra al cor. L’animalot no va tenir temps ni de fer “ui”, i quedà mort.

A l’habitació tots s’han quedat muts. Només se senten els espetecs que fa la llenya a la llar de foc. A la fi, el Cap trenca el silenci aplaudint tot content.

—Vaja, vaja —diu—. Quina noia aquesta Nana. Si tots els potians fossiu així us podríem donar feina a l’exèrcit.

En Tam no diu res de que potser als potians no els agradaria treballar a l’exèrcit i es disposa a acabar la història.

La part que ve després, fins a acabar amb aquest episodi, és majorment sobre la sang del drac, que té el poder de fer sortir una cosa (no és una rosa, no), però haureu de llegir la noveŀla per saber de què és tracta.

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Més enllà del somni, Ombres i flames | Etiquetat com a , , , | 16 comentaris

L’informe que ens ha deixat en xoc al Canadà

Ho vaig sentir per primera vegada a les notícies de la ràdio el matí de l’1 d’abril: un comunicat sobre l’anomenat Canada’s Changing Climate Report —un informe per saber com el canvi climàtic està impactant el país—, basat en la recerca feta d’ençà el 2017 per més de 40 científics.

La sorpresa va ser majúscula en assabentar-nos que l’escalfament global al Canadà va el doble de ràpid que a la resta del món, i això a la part sud —al nord n’és tres vegades més—. I no es tracta del futur perquè ja passa. I tant se val què fem per lluitar-hi perquè continuarà endavant (si no lluitem serà pitjor). La causa d’aquest increment doble i triple de l’escalfament global al Canadà és pel fet que el Canadà té una massa de terreny molt gran i la més gran criosfera (llocs on l’aigua sempre és solida, congelada, i molta extensió de terreny també congelat, com ara el permagel).

Els efectes són, entre d’altres, estius súper calorosos (cada any són més inaguantables i els focs forestals més enormes), un gran increment de pluges que faran les nostres ciutats inhabitables, tempestes de vents huracanats (com si no tinguessim ja prou vent) que les taulades de la majoria de les cases no podran aguantar, o problemes amb l’aigua potable (que jo sàpiga encara no ha passat res amb l’aigua ), malgrat que el Canadà és el país del món amb més aigua. Naturalment, els efectes a la flora i fauna canadenca comencen a ser devastadors, sobretot al nord, però no només.

Em va estranyar que no en diguessin res els mitjans catalans (potser em va passar per alt?), perquè aquí ha estat sonat, i m’he decidit a parlar-vos-en al blog.

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , , | 18 comentaris

Catalans a Gibraltar

No se’n parla gaire d’aquest tema, em sembla, i se m’acut dir-ne uns mots.

Com ja sabeu, Catalunya, Menorca i Gibraltar van resultar mercaderies d’intercanvi a les negociacions d’Utrecht. Menorca va dependre de diversos estats, però Gibraltar i Catalunya es van quedar amb aquells que els va tocar a Utrecht. Tanmateix, voldria comentar d’altres coses referents a certs vincles entre Catalunya i Gibraltar, com ara la conquesta del penyal l’any 1704 per part de la flota anglo-holandesa, perquè en aquesta operació militar s’hi trobaven uns 300 catalans.

Per fer-ho curt, el governador espanyol de Gibraltar, Diego de Salinas, es va haver de rendir davant la força aclaparadora dels aliats, molts dels quals van romandre al penyal. Atès que poc després, l’any 1705, es va firmar el tractat de Gènova entre la Generalitat i Anglaterra, i que els aliats guanyàven terreny contra les tropes borbóniques, els catalans van decidir que Gibraltar fos un lloc clau pel comerç amb Amèrica. I voldria recordar que aquell mateix any 1705, durant un setge a Gibraltar, els soldats catalans van lluitar per la seva defensa, a dalt de tot del penyal, al lloc ara anomenat Wolf’s Leap (Salt del Llop) i que abans en deien Catalan Post.

Catalan Bay, per Thomas Colman Dibdin

També podria parlar de La Caleta, o del Catalan Bay (Badia dels Catalans), de Gibraltar, per bé que no és prou clar que realment allí hi hagués una comunitat catalana, tal com diuen algunes fonts. Pel que sembla, d’ençà del segle XVI, hi havia una comunitat d’origen genovés i a La Caleta es parlà genovés fins a entrar al segle XX, però com que en el segle XVIII hi van anar a parar catalans, s’ha quedat amb el nom de Badia dels Catalans. No n’he tret del tot l’aigua clara perquè hi ha molta confusió i cada font diu una cosa diferent, però el cas és que s’anomena Catalan Bay.

[Pels amics que no són al facebook: tinc una segona pneumònia. Tot i que aquesta no està tan estesa com n’estava l’altra, em van dir que és seriós. Estic preocupada, i fa tant que tot és tan trist.]

Publicat dins de Catalunya, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 14 comentaris

Llegir en català, marededéusenyor!

Anava a parlar sobre despenjar pancartes, llaços grocs i etcètera, però com que ja se’n parla molt, i dir alguna cosa fresca requereix pensar força i jo, a més d’ofegar-me de feina, encara em trobo que no estic gaire per a res, m’he decidit per un tema que em va sobtar molt l’altre dia en topar-m’hi.

LLEGIR O NO LLEGIR EN CATALÀ?

Havia entrat al Twitter per veure algun vídeo del judici, quan un tweet em va cridar l’atenció. Era la resposta de la Margarida Aritzeta a una dona que li deia: “Ja ha sortit la que em critica per comprar llibres en castellà i no en català”. L’afer va acabar en un seguit de tweets on hi va participar un munt de gent, entre d’altres l’Anna Maria Villalonga. La minoria es posicionava a favor de llegir en català, sense per això menysprear la lectura en qualsevol altra llengua, i la gran majoria, també gent catalana, defensava llegir en castellà perquè no es troben prou traduccions al català d’obres estrangeres, perquè els autors catalans sembla que no els agraden gens, perquè, mira, els agrada més llegir en castellà. Jo aŀlucinava. Els comentaris eren per llogar-hi cadires. Un home es declarava independentista i s’enorgullia de comprar els llibres als seus fills en castellà. Molts deien que les traduccions al castellà són més bones que al català. Els comentaris ofensius cap a la Margarida i l’Anna Maria abundaven, la majoria no sabien qui eren i declaraven que “aquesta gent” (elles dues i d’altres que defensaven la lectura en català) no devien haver llegit un llibre en sa vida, denotant, per tant, una gran ignorància. De tota manera, la ignorància i el pensament tancat sortia pertot, com ara quan posaven la culpa a les editorials, no als lectors, perquè si no ho publiquen tot en català i castellà, deien, per tal que la gent pugui triar, els únics culpables són les editorials; sense voler entendre que si no es compren llibres en català les editorials no podran sortir-se’n, i que és adquirint llibres en català que se’n publicaran més.

Bé, el fil aquell de tweets, i d’altres fils que van anar sortint inspirats per aquest, feia flipar, principalment perquè els escrivien en català i molts deien que eren independentistes.

No va ajudar gaire al meu estat d’ànim. Jo em pensava que la majoria de gent que evitava llegir llibres en català (originals o traduccions) era gent de parla castellana, monolingüe, i molt lluny de ser independentista. És força depriment adonar-se que el rebuig de llegir en català està tan estès.

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , | 24 comentaris

4 coses

Només quatre mots, per no trencar la comunicació amb vosaltres (bé, una mica més de quatre mots). Perdoneu per tardar tant a respondre els vostres comentaris (que m’animen un munt quan els llegeixo!), però no dono abast, ni amb la feinada a la universitat ni amb tot plegat.

Els pulmons, en teoria, estan bé de la pneumònia i només necessiten anar-se recuperant. Em van recomanar fisioteràpia per als pulmons (ni de broma, encara no he tingut temps de fer-ne pel peu que em vaig trencar fa més d’un any i no puc deixar el bastó). Va ser una molt bona notícia el dilluns, tanmateix, ahir tornava a tenir febre, no gaire alta, però em feia molt mal tot el cos, i avui encara en tinc. No sé què redimoni em passa.

La meva germana va tenir un accident (avui me n’he assabentat). Va caure al carrer (llarga història) i s’ha trencat el canell i el colze amb fractures dolentes. Els de l’ambulància la van haver d’aixecar de terra perquè ni es podia moure de tan mal. Dos dies després tornava a urgències amb ambulància perquè es moria de dolor. La setmana que ve se sabrà si l’han d’operar. És un no parar de disgustos.

Canviant de tema: us volia fer saber, si encara no ho sabeu, que Margarida Aritzeta ha esdevingut la nova degana de la Institució de les Lletres Catalanes. Estic contenta. Som amigues virtuals y sóc una gran admiradora de la seva obra. L’heu llegit, oi? Té noveŀles per triar i remenar, a més d’altres escrits, i és una escriptora fantàstica. No us la podeu pas perdre. En aquest blog, he ressenyat dues de les seves noveŀles juvenils, i al blog de VilaWeb vaig escriure la ressenya del diccionari que va crear. Aquí us les enllaço i espero que us facin ganes de llegir aquests llibres:

Emboscades al Gran Nord

El Gorg Negre, una noveŀla extraordinària

El diccionari de Margarida Aritzeta

Publicat dins de Català, Llibres juvenils en català, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 14 comentaris

Bona nit a tothom

No sé per on començar o com explicar-ho sense fer-me pesada. La meva mare va morir el 26 de febrer i encara no he pogut acomiadar-me’n com cal. Ens passa a la majoria que vivim molt lluny. Com si tot es quedés obert, enlaire, de qualsevol manera. I s’hi ha d’afegir que no he pogut parar de treballar, era impossible, i com que s’apropa el final del curs la universitat em té coŀlapsada de feina. Tinc atacs de tristesa que no aconsegueixen sortir, ja no sé plorar; també tinc atacs de fibromiàlgia que no ajuden gens. I atacs d’ansietat que també es queden a dins perquè si els deixès sortir no pararia de cridar (dues vegades ha estat a punt de passar-me en una classe). L’ansietat es barreja amb depressió. Tardo molt a fer les coses perquè tot em fa mandra. Em sento bloquejada per escriure o per fer res creatiu, fins i tot preparar les classes. No em queda cap iŀlusió perquè sé que res bo m’espera.

Encara pateixo de la pneumònia, no respiro bé i quan em ve l’ansietat ho fa més difícil. La setmana que ve em diran com estan ara els pulmons.

Segueixo el judici dels nostres presos polítics, però cada cop que ho faig l’ansietat se’m dispara.

L’estiu passat us vaig comentar que en el meu edifici volen refer completament tots els balcons (uns 400) i les parets exteriors. Acaben d’instaŀlar els equips, i només amb aquest soroll era impossible dormir a partir de les 6 del matí (i no m’he adormit fins a les 3 de la matinada). La setmana que ve comencen a enderrocar. El malson durarà tot un any. La porta del balcó i les finestres seran segellades. A l’estiu tot tancat i sense l’aire condicionat al menjador. El meu dormitori, en ocasions a l’estiu i sense estar tot tancat, ha arribat a 52 graus. Serà impossible d’aguantar. Havíem protestat a l’ajuntament i per això la feina no va començar el mes de setembre com estava previst —l’ajuntament no veia clar que s’haguessin d’enderrocar els balcons—, però a la fi han donat el permís. No ho podré aguantar, ho sé, ni el soroll infernal, ni tenir-ho tot tancat, ni la calor. L’ansietat ha pujat de nivell amb això.

M’omplo amb tota la voluntat de que sóc capaç, em dic que he de conseguir anar endavant, i vaig fent. Però de tant en tant tanco els ulls i li dic a la meva mare que aviat seré amb ella.

Publicat dins de Més enllà del somni | 32 comentaris

Retorn als kreml, perquè tal com em va tot…

No sabria ni per on començar a explicar totes les coses dolentes que em passen. Dolentes, i una de molt i molt trista —no en vull parlar o començaré a plorar i no escriuré res, i escriure em fa sentir que encara sóc jo.

I ara, els kreml: recordeu l’escrit sobre aquest poble de les estepes siberianes? D’això us parlaré, perquè us vaig prometre que faria uns aclariments i val més que ho fagi mentre encara em puc concentrar una mica. Si ho voleu tornar a llegir, és en aquest enllaç: La fortalesa dels kreml.

Alguns lectors, aquí i al facebook, vau dubtar de la veracitat d’allò que explicava, vàreu referir-vos a Borges, a Lovecraft, o em dèieu, simplement, que era ficció. D’altres us vau quedar molt intrigats i volieu saber més coses sobre aquesta història tan estranya.

Bé, va anar així: m’havia passat el dia corregint exàmens, estava cansadíssima (i tenia, sense encara saber-ho, una pneumònia) era gairebé la una de la matinada, havia d’escriure una entrada al blog i tenia el cap buit d’idees. I ara què faig? He d’inventar alguna cosa a cent per hora, em deia, però què? Ràpid, ràpid, pensa! Vaig recordar que feia poc, per casualitat, havia llegit sobre la paraula kreml (kremlin en rus, que vol dir fortificació dins d’una ciutat) i que hi ha diverses ciutats ruses amb fortificacions d’aquestes, no només el Kremlin de Moscou. Doncs, té, ja ho tinc, em vaig dir, escriuré una ficció sobre una gent que anomenaré kreml, però referint-me a aspectes geogràfics i històrics ben fidedignes. D’aquí les explicacions, verificables, sobre la Sibèria occidental, l’emperador Alexandre III (tret que anés a veure els kreml) o l’arqueòleg Artemiy Artsikhovsky. L’arqueòleg em va fer perdre una mica de temps que no tenia, perquè no el coneixia i em calia trobar un arqueòleg rus força important i amb certes característiques. Tot el que dic d’ell es pot comprovar, menys que enviés aquells arqueòlegs a la capital dels kreml.

Demano disculpes per no haver-vos dit fins ara que es tractava d’un joc literari que em vaig empescar tot d’una per poder sortir del pas. La pneumònia em va privar d’aclarir-ho abans. De tota manera no m’imaginava que tindria l’èxit que va tenir, sobretot perquè vaig escriure el final (la part amb l’escrit del jove arqueòleg) molt de pressa i sense quedar-ne satisfeta. Contentíssima, però, que us agradés! Potser en algun moment n’hauria d’escriure algun altre així —resulta divertit.

Publicat dins de Els meus contes | Etiquetat com a | 10 comentaris