Arribo amb retard

Dues grips, l’una darrere l’altra (la segona bestial), la gravetat en que ha estat la meva mare (ara està estable, però no pas bé, ni de bon tros) i més de mil pàgines d’exàmens per corregir, m’ha tingut apartada d’aquest bloc durant setmanes. No vaig poder felicitar l’any nou, ni dir alguna cosa dels meus llibres per Reis, ni tampoc celebrar aquí, com faig cada any, l’aniversari del bloc (8 de gener) i el del meu fill (9 de gener). Una mica tard, doncs, em poso al dia.

Per l’any 2019 desitjo:
Salut a tota la gent que estimo i a mi mateixa.
Salut al medi ambient (si està molt malalt, gairebé tot altre és irrellevant).
El retorn a casa seva dels nostres presos i exiliats polítics.
Que s’estableixi la República Catalana d’una vegada per totes.

Dels meus llibres hi ha poc a dir ara que ja han passat Nadal i Reis. Espero, però, haver tingut nous lectors de les meves noveŀles i del llibre de contes Històries d’hivern. Només voldria afegir que el meu estudiant català a la universitat em va dir que Més enllà del somni l’havia entusiasmat i que era la mena de llibre juvenil que li agrada llegir. Me’n va fer molts elogis. Ara llegeix la continuació, Perduts a l’altre món, i no pot esperar a que es publiquin els dos que falten. Els ha recomanat a les seves germanes, més joves que ell, i està segur que tindran molt d’èxit, sobretot amb una d’elles que és una gran lectora.

El dia de l’aniversari del meu fill va ser el primer que vaig sortir de casa després de setmanes, perquè no podia canceŀlar més classes. Gairebé no m’aguantaven les cames, però vaig gaudir de valent parlant de literatura. Caram si en vaig gaudir!

Per acabar: l’aniversari del meu bloc. 9 anys de bloc! Pel que fa a les estadístiques, l’últim any hi ha hagut 10.238 visites més i s’han afegit 768 comentaris. Gràcies! La salut d’un bloc depèn força dels comentaris.

Normalment, en celebrar l’aniversari faig una llista dels deu post que han tingut més èxit durant l’any. Aquesta vegada, per no fer-ho massa llarg, em limitaré als vuit que han tingut més bons resultats de visites i, alhora, de comentaris. Al del 10 d’agost hi ha pocs comentaris, però com que té moltíssimes visites i és la resposta al post del 4 d’agost (el que té més visites i comentaris de tot l’any), l’he afegit. Aquí els teniu tots vuit (per anar-hi, cliqueu la imatge).

Comtes catalans

Un “crac” cap al futur

Oh!

Avui, parla Manuel de Pedrolo

Posant-me al dia

El títol

Grip, feina, balcons i un final

Publicat dins de Més enllà del somni | 22 comentaris

Nadal de 2018

M’agrada el dia de Nadal. De petita, aquest era el meu dia preferit de tot l’any. I també n’era quan el meu fill era petit, tot i que el passava sola amb ell, tret d’un any que va venir la meva mare —va ser fantàstic tenir-la amb nosaltres!—. Anys més tard em convidaven amics i ho passava molt bé.

Ara m’estic a casa i el meu fill sopa amb mi (aquí no hi ha dinar de Nadal sinó un sopar que es fa aviat el dia 25). I ara Nadal ja no és el dia que més m’agrada de l’any, perquè no tinc cap dia preferit. Tots els dies s’assemblen força. Tanmateix, em continua agradant el Nadal.

Per mi Nadal vol dir pau, tendresa, estimació, i també records, infància, innocència. I és el dia que he tornat a acabar A Christmas Carol de Charles Dickens. Any rere any agafo aquest llibre la nit del 24 i el llegeixo fins molt entrada la matinada del 25. La idea la vaig copiar d’una amiga que, fa molts anys, em va dir que així passava la nit de Nadal, llegint A Christmas Carol, i ara per mi també ha esdevingut una tradició.

Per tant, amb “Marley was dead: to begin with. There is no doubt whatever about that” començarà, com cada any, el meu Nadal.

Bon Nadal a tothom!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 18 comentaris

Alguns aclariments sobre el tió

Estic passant una grip, per això ahir no vaig dir res i avui seré breu, però m’he decidit a escriure perquè hi ha un tema del qual vull parlar: el tió de Nadal.

Tot va començar en adonar-me que molta gent es refereix al tió de Nadal com “el cagatió”. Aquest no és el nom d’aquest personatge que, he de dir, trobo molt entranyable. On s’ha vist aquesta manca de respecte? És el tió, el tronc de Nadal. Ja en té prou que el copegin amb pals, pobrissó. Sempre he pensat que preferiria que li fessin carícies, però el més important és anomenar-lo com cal. Cert que se li canta “caga tió”, però es tracta d’una acció que se li demana, no pas el seu nom. I és curiós que a la xarxa fins i tot trobem comentaris de gent que, quan algú l’ha corregit, diu que ha nascut a Catalunya i es pensava que el nom era “cagatió”; per tant, cal deixar-ho clar o ens acabarem embullant tots com l’actor de la peŀlícula El senyor dels anells.

Em va sorprendre, fa unes setmanes, veure un vídeo que corria per la xarxa, una part d’un programa de la televisió americana. Era sobre el tió de Nadal, i Viggo Mortensen explicava aquesta tradició. Em cau molt bé aquest actor que, entre d’altres coses, s’ha fet soci d’Òmnium Cultural, però l’home es va fer un embolic amb el tió, sobretot amb el nom (ja hi tornem) que traduia com “the crappy uncle”, és a dir com “l’oncle caganer”. Deu ser perquè en Mortensen parla castellà i això de “tió” li devia sonar a “tío” en castellà. Ja sé que no ho veurà, però per si de cas:

Mr. Mortensen, “tió” in Catalan means “log”, a piece of a trunk —the Catalan word for “uncle” is “oncle”.

La tradició del tió de Nadal és molt antiga. Sembla que els seus orígens venen d’antics cultes als avantpassats, i copejar el tió era un ritual per despertar la natura quan arribava el solstici d’hivern. Amb el cristianisme, va evolucionar i esdevingué una festa infantil. I ha continuat l’evolució, perquè antigament el tió no tenia cara, ni duia barretina, sinó que es tractava senzillament d’un tronc, amb un forat, trobat al bosc. Ara, fins i tot tenim una tiona (us en vaig parlar fa uns anys), un tronc de Nadal femení que es va empescar l’escriptora Margarida Aritzeta i que vaig trobar molt original i encertada.

Publicat dins de Catalunya | Etiquetat com a , , , | 16 comentaris

Més enllà del somni, segons els estudiants canadencs

A l’assignatura de Cultura Catalana, els alumnes fan proves de tota mena, una presentació oral, diversos treballs escrits i un examen final. Enguany, ja no hi ha més classes i, tot i que encara falta l’examen, just he acabat de corregir l’últim dels treballs. I també enguany, el darrer treball ha estat sobre Beyond the Dream (Més enllà del somni). Vaig parlar força a les classes sobre la literatura juvenil en català, sobretot del segle XXI, i com que només aquesta noveŀla està publicada en anglès (que jo sàpiga), i al Canadà, doncs apa, a fer-ne un treball.

Tenia curiositat per veure què en deien i què els cridava l’atenció.

A alguns els ha interessat la varietat de narradors, i han argumentat molt bé què acompleixen; un noi en concret m’ha escrit un treball súper bo sobre aquest tema. També hi ha treballs sobre l’evolució dels personatges, un altre aspecte de la noveŀla que ha tingut èxit; i un treball que m’ha agradat molt sobre el sentit de l’humor a Més enllà del somni. D’altres han parlat sobre quines característiques de l’altre món s’emmirallen en el nostre i quin és el resultat. N’enfocaven diverses, per bé que el paper que té la immigració a la noveŀla ha estat de les coses que més els ha atret. Una estudiant comentava que fins i tot s’hi troben potians fugint pel mar cap un país més prosper i sense saber si sortiran vius del viatge, com passa avui en dia; es referia als potians que creuen un trosset de l’Oceà dels Monstres per arribar a Fosca (jo me n’havia oblidat). Un parell de noies han cercat similituds amb Catalunya; una ha comparat El Gran Viatger amb Ramon Llull, difícil defensar-ho però ho ha argumentat magníficament; també parlaven de la sang del drac verd de Pot, d’on van sortir el cabells dels potians, comparant-ho amb la rosa del drac de Sant Jordi (aquesta va ser la meva intenció en escriure-ho, però no els ho havia dit pas a elles). I bé, hi ha hagut treballs sobre l’imperialisme, l’autocràcia, l’explotació dels treballadors, etcètera.

Tanmateix, el que m’ha resultat més curiós ha estat que una majoria d’estudiants s’enfoquessin en el paper dels personatges femenins: revolta contra els clixés de gènere, apoderament de les dones, allunyament dels papers tradicionals… I encara més curiós ha estat que, tret d’un, tots els nois hagin escrit sobre això. Tant als nois com a les noies se’ls notava d’allò més entusiasmats, però diria que els nois s’apassionaven més i tot que les noies mentre deien, si fa no fa, que ja era hora de trobar una noveŀla juvenil on el protagonista és una noia d’esperit rebel, valenta i determinada, que actua sense esperar que l’ajudin, que s’arrisca per salvar altra gent, home o dona, que li importa un rave com va vestida, que la seva identitat es mostra amb les seves accions, els seus interessos i relacions, i no pas amb què sembla. També parlaven molt bé de la Tariana, un altre personatge fort, de la Consellera Vela de Fosca i de la seva dignitat i contundència, de la Nana, la noia que matà el drac i salvà el seu poble, i de la Ling, la reina Lula i tot el matriarcat de Mai; segons ells, no se’n troba cap altre a la literatura juvenil. Tots han preuat com la noveŀla tracta el paper de les dones, però sobretot els nois! Heus aquí uns petits exemples dels treballs dels nois (tradueixo el més literalment possible):

És important que la literatura juvenil representi dones apoderades, perquè serem més a prop a que esdevingui un fet normal al món.

Més enllà del somni demostra al lector que no s’ha de ser home per ser fort i independent.

Llibres com Més enllà del somni ajudaran a la societat a moure’s cap a un món sense estereotips.

El matriarcat de Mai ens fa veure com amb una organització sociopolítica governada per dones podríem tenir una terra de pau i estabilitat.

Les dones apoderades són la clau per a un món millor . . . Ara hem de tornar al món real i fer-ho possible.

No en copio més perquè es troben molt entrelligats amb la interpretació del text, però suposo que esteu d’acord amb mi: anem bé quan un munt de nois canadencs (i un de català, perquè ell també ha escrit sobre aquest tema) tenen aquestes opinions.

Estic molt contenta amb tot plegat!

Publicat dins de Més enllà del somni | Etiquetat com a , , , | 16 comentaris

Lluny de vosaltres

Tinc diversos temes dels quals parlar, però em sento desmotivada, trista, impotent aquí a Toronto, tot el dia, d’ençà de la notícia sobre la vaga de fam de Jordi Sànchez i Jordi Turull.

De fet, fa més d’un any que no acabo d’entusiasmar-me gaire amb res. He passat per operacions que no van anar bé, un accident que m’ha deixat el peu malament, un embolic de mil dimonis amb la hisenda canadenca, la mort de dos grans amics i una vaga a la universitat de la qual ningú no s’ha recuperat. Tanmateix, aquesta desgana que arrossego ja fa més d’un any, que limita la meva concentració, que em dificulta poder comunicar, o pensar, alguna cosa que no sigui el que ens amara a tants, és per la situació a Catalunya.

No trobo la manera de parlar d’altres coses en aquest bloc. Ho faig de tant en tant, però em costa molt, i avui, assabentada de la vaga de fam, tinc el cap buit de qualsevol altra cosa. Fins i tot, mentre intentava corregir proves dels estudiants, veia les cares de Jordi Turull i Jordi Sànchez, i els altres cinc presos a Lledoners i les dues preses polítiques. I per això no us puc escriure sobre animalons ni monstres, ni sobre les aventures de l’Anna i en Tam o sobre uns contes que parlen de tendresa.

Ser tan lluny ho fa més dur. Hi ha qui m’ha dit que no puc entendre què passa a Catalunya perquè, ves, estic molt tranquiŀla al Canadà, ignorant del que heu de viure, però no és cert. També el meu estudiant català s’adona de la gran impotència que causa ser aquí. I pel que fa a desconèixer la situació d’allà, potser és el contrari perquè, sense poder-ho viure, estem assedegats de notícies i ho volem llegir, veure, saber tot. I estem sols, sense l’escalf de l’altra gent que sent el mateix patiment que nosaltres.

I vull dir que seria imperdonable tolerar que s’enduguin els presos polítics a un judici que no només serà una farsa, i ben perversa, sinó que no ha d’existir, ni a Madrid ni enlloc. No hi ha delicte, per tant no hi ha d’haver judici. No podem permetre el seu trasllat. Ni acceptar res que ens digui el govern de l’estat. Som moltíssima gent, som majoria, no en tinc ni una engruna de dubte, i tenim molta força. Plantem cara! Ja ho va dir l’advocat Aamer Anwar (a qui respecto d’allò més), per tant no és només cosa d’una canadenca somiatruites.

Per acabar: estimació i admiració absolutes a Jordi Sànchez i Jordi Turull. És impressionant el que comencen a fer. Caram, és que els hi va la salut, i potser la vida! Qui no ho vegi així, o no estigui disposat a fer res per salvar uns homes que es troben en la situació que es troben per seguir el mandat del nostre poble, per mi que rebenti.

Publicat dins de Catalunya | Etiquetat com a , , , | 20 comentaris

Relacions institucionals amb l’estranger: no anem bé

Tinc moltíssima feina i no us puc escriure res gaire elaborat, però no us vull deixar sense el post setmanal i, a més, el tema que us assenyalo l’havia de esmentar en un moment o altre.

He llegit un artícle al VilaWeb, que ha deixat molta gent desconcertada. No a mi perquè ho conec de fa molts anys: 20, 30, molts. D’aquest cas en concret no en sabia res, però de coses que entren dins de tot això n’he viscut, directament o indirecte, a cabassos. Les institucions catalanes, pel que fa a les relacions exteriors, de vegades sembla que estiguin tocades del bolet. Vull afegir, tanmateix, que no té res a veure amb els nostres exiliats polítics, els quals fan molt bona feina, no en tinc cap dubte.

Aquest és l’article que, en qualsevol cas, val la pena llegir:

Francesca Guardiola com a símptoma

Publicat dins de Més enllà del somni | 9 comentaris

Els presos i exiliats polítics s’escriuen

M’han arribat al cor les dinou cartes que els nostres presos i exiliats polítics s’han escrit. VilaWeb els ho va demanar i, amb el títol “Un any sense veure’ns”, ara les ha publicat. Si aneu a l’enllaç de sota, les trobareu totes en una llista dins l’editorial de Vicent Partal. Potser ja les heu llegit, però si no ho heu fet no us les podeu perdre.

Cartes.

Alguns d’ells es conèixen personalment, d’altres no, però totes les cartes són entranyables. Des de Carles Puigdemont recordant l’iŀlusió de Jordi Cuixart quan va nèixer el seu fill, fins a l’abraçada fortíssima i sincera d’Adrià Carrasco a Raül Romeva a qui a penas coneix. O Tamara Carrasco que, a la seva carta a Oriol Junqueras, recorda com la mare de l’Oriol duia la Tamara petitona i d’altres nens a fer els deures a casa seva on hi havia una exceŀlent biblioteca. O Carme Forcadell que, en una carta a Lluís Puig, li explica que ella i d’altres preses han aconseguit que les permetin pintar de coloraines una paret grisa i plantar llavors en un tros de terra erma. O la carta tota tendra d’Anna Gabriel a Adrià Carrasco, o la de Josep Rull a Marta Rovira recordant el sopar on van imaginar una Catalunya lliure, o… Les heu de llegir, a totes s’hi llegeix honestedat i afecte, totes han estat escrites per bones persones que han sofert la repressió de l’estat espanyol. És molt fort, molt injust, el que els passa.

Ja em direu la vostra opinió.

Publicat dins de Catalunya | Etiquetat com a , | 16 comentaris