La guerra dels mons i H. G. Wells

Avui necessito escriure sobre algun tema que m’allunyi de la situació política de Catalunya i de la destrossa que ha esdevingut la vaga a la universitat. I aquí teniu què m’ha vingut de gust escriure.

Tothom deu haver sentit parlar de La guerra dels móns, i quasi segur que heu vist alguna de les moltes adaptacions cinematogràfiques de la noveŀla que, espero, alguns haureu llegit. A mi el llibre em va entusiasmar fa una pila d’anys. El vaig tornar a llegir ja adulta, aquesta vegada l’original en anglès, i no em va decebre gens ni mica, tot al contrari perquè em va entusiasmar per segona vegada. La història, a més d’arrosegar-nos imparable, és súper original, sobretot si es té en compte que l’autor, H. G. Wells, la va escriure a finals del segle XIX i es va publicar l’any 1898 —la primera història sobre una invasió extraterrestre—. És realment inaudit que en aquella època fos capaç d’imaginar un atac interplanetari de Mart i sofisticades naus espacials. Però encara em resulta més increïble el final que es va empescar: tots els invasors moren anihilats per una epidemia de patogens propis de la Terra contra els quals els marcians no tenen immunitat. La fi de l’invasor no s’ha aconseguit ni amb grans desplegaments d’exèrcits, ni amb estratagemes dels humans, ni gràcies a cap heroi, sinó que uns simples patogens ens fan la feina. Per alguna cosa H. G. Wells era biòleg.

Les peŀlícules basades en aquesta noveŀla, entre d’altres desencerts, obvien situar la història a Anglaterra i durant el segle XIX (sempre tenen lloc als Estats Units dels segles XX o XXI). I precisament un dels atractius que té la noveŀla és trobar-se amb una Anglaterra amb carruatges de cavalls, que contrasta amb la sofisticació tecnològica dels marcians. Tanmateix, la BBC està rodant una mini-sèrie que, per primera vegada, sembla que serà fidel a la noveŀla.

La guerra dels mons de H. G. Wells és una crítica ben palesa del colonialisme i dels l’imperis, en aquest cas de l’Imperi Britànic en el seu esplendor però que a la noveŀla és l’envaït, el colonitzat i el terroritzat. Una ironia que no hauria de sorprendre si recordem que unes de les grans preocupacions d’H. G. Wells eren la justícia i els drets humans. De fet, l’any 1940 va publicar el manifest Els drets de l’home, considerat un dels textos humanitaris més importants del segle XX i que va ser la base indiscutible per a la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides, la Convenció Europea de Drets Humans de la UE i el Human Rights Act del Regne Unit. Déu n’hi do, oi?

H. G. Wells va ser un precursor. Només cal fixar-se amb els títols de dues de les seves noveŀles més emblemàtiques:

La màquina del temps (1895). No només va ser un pioner pel que fa a escriure una història sobre aquest tema, sinó que va encunyar el terme “màquina del temps” que tothom ha usat d’ençà de la publicació d’aquesta noveŀla.

L’home invisible (1897). Ha esdevingut una de les icones del gènere de terror. Tot i que Plató, a La República, ja ens va parlar de la història mitològica on hi ha un anell que pot tornar invisible una persona, la noveŀla de H. G. Wells va ser la primera història moderna sobre un home que aconsegueix la invisibilitat.

Va escriure tres noveŀles més de ciència-ficció —L’illa del Doctor Moreau (1896), The First Men in the Moon (1901), The Sleeper Awakes (1910)— i d’altres de realistes, a més de relats curts i nombrosos llibres que no eren de ficció. A totes les noveŀles, però, hi trobem aspectes filosòfics i relacionats amb la ciència, com per exemple The World Set Free (1914) on ens parla de la producció d’armament nuclear.

Pel que fa a les históries de ciència-ficció, Wells ens diu que, com a les de fantasia, és essencial assegurar-se que comporten el màxim de realisme; cada vegada que apareix un element fantàstic ha d’estar envoltat per detalls humans i quotidians, altrament el lector no ho acceptarà. És allò de la versemblança, dic jo ara, perquè segons sembla en aquell temps no ho tenien encara gaire assumit.

Els seus escrits van tenir una gran influència. Winston Churchill, per exemple, per descriure l’ascensió de l’Alemanya nazi en un famós discurs, va emprar una descripció de La guerra dels mons quan els marcians ataquen Anglaterra. I escriptors com Ray Bradbury, Isaac Asimov, Ursula K. Le Guin, Vladimir Nabokov, Margaret Atwood i d’altres, han dit que H. G. Wells ha estat una gran influència. Jorge Luis Borges no només es considerava influenciat per Wells, sinó que, a més, va escriure diversos textos sobre la seva obra i el tenia per un magnífic escriptor.

I per acabar (malgrat que hi ha molt més a dir sobre aquest autor i la seva obra) tenim també un altre incondicional de H. G. Wells: Orson Welles, l’actor, director, escriptor i productor, que va tenir una relació molt directa amb La guerra dels mons. Recordeu el seu famós programa de ràdio? Quan l’any 1938 se li va ocórrer llegir aquesta noveŀla a la ràdio, però en una versió una mica canviada i dramatitzada, amb interrupcions de suposats generals americans que informaven de la situació que es vivia sota l’invasió marciana, i crits i explosions? Els americans que no havien sentit el principi del programa (quan van dir que es tractava de ficció) van entrar en pànic i en diverses ciutats s’esdevingué un pandemònium de gent que fugia. Bé, doncs m’acomiado de vosaltres amb la versió completa d’aquell programa.

Que en gaudiu (és en anglès, però).

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 12 comentaris

Avui, parla Manuel de Pedrolo

Enguany, la xarxa en va plena i, a més, la comissària de l’Any Pedrolo, l’Anna Maria Villalonga, ens n’ha ofert un munt. Em refereixo a cites de Manuel de Pedrolo.

N’hi ha moltes de tan vigents que sembla que les hagi escrit avui mateix. I totes són tan interessants que es fa difícil triar, però aquí us en passo algunes de les meves preferides. Si no les coneixíeu, espero que us agradin.

Publicat dins de Catalunya | Etiquetat com a , , | 31 comentaris

Terrorisme a Toronto

M’he adonat que en un any i mig només he publicat dues entrades al meu bloc de VilaWeb, per tant he decidit que aquesta setmana m’enduré el lectors d’aquest bloc cap a l’altre. Només heu de clicar l’enllaç a sota.

Atac a Toronto: terrorisme contra les dones

M’agradaria que llegissiu l’article, perquè crec que és important tenir la informació de la qual parlo, en cas que no n’estigueu assabentats. Es tracta d’un nou moviment terrorista, relacionat amb l’atac que vàrem patir a Toronto fa un parell de setmanes.

I voldria comentar que entre les víctimes mortals s’hi troba una dona de més de 90 anys que, pobreta, només havia sortit de la residència per anar a fer un tomb ja que aquell dia semblava haver arribat la primavera. També hi havia una altra persona gran, de 80 anys, una àvia. I la mare d’un nen de set anys, que s’ha quedat orfe i sol, ja que la mare era originària d’Sri Lanka i no tenia ningú proper al Canadà. I fa tres dies he sabut que a l’atac va morir una ex-alumna del campus de Glendon (on ensenyo) i tres membres del meu sindicat. Són les víctimes que m’han quedat més presents. Tot plegat fa esgarrifar.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 14 comentaris

Fragment d’un crim

Després de vuit mesos, he tornat a la quarta noveŀla de la Saga de la Interferència. No m’ha estat possible escriure res més d’ençà de l’estiu, i tan poc com quedava per acabar-la! Ara tampoc no m’hi puc posar, però he recordat el fragment d’un capítol que vaig escriure l’estiu passat i he pensat que esqueia copiar-lo aquí, ateses les notícies d’aquests dies.

Per si de cas per aquí passa algú que no ha llegit els altres llibres de la saga, he d’explicar que són novel⋅les juvenils. Pel que fa a situar una mica el fragment: el lloc que apareix té característiques medievals, i els rebels de Maiera intenten treure’s de sobre els rocdurians (del país de Rocdur) en una guerra que fa anys que dura. Em sembla que n’hi ha prou amb aquesta explicació. A sota teniu el fragment.

En els carrers vorejats per cases enrunades, que s’enfilen amunt cap a l’esplanada i el castell d’Ofort, una nena de no més de set anys, amb una floreta blanca als cabells, busca un porquet que ha fugit.

            —On t’has ficat, petitó? Au, vine, que t’esperen la teva mare i els germanets.

            És evident que l’animaló no és al carrer, però no pot haver anat gaire lluny, s’ha d’haver amagat en una de les cases mig esfondrades. La nena sotja dins de cadascuna a l’un i l’altre costat del carrer. No el troba. Les cases tenen el sòl cobert de malesa, hi ha bigues caigudes pertot arreu i el porquet pot estar-se amagat a qualsevol lloc.

            En mirar en una d’aquelles construccions li sembla sentir un soroll, com alguna cosa que es mou entre la vegetació. Pot ser un animal feréstec? Tanmateix, tot d’una, li arriba un petit gruny inconfusible.

            —Ah, trapella, sé que ets aquí.

            L’ha sentit darrere d’unes bigues i cap allí va decidida. I es troba amb el porquet, al costat d’un home amb cara de malànima, un rocdurià que en veure la nena a un pas d’ell dóna una puntada de peu a l’animal i allarga el braç. Però és una nena filla de rebels, acostumada a les adversitats, a tenir el cap clar en moments de perill, a no deixar-se trepitjar. S’ajup i agafa un roc que surt disparat a la cara del rocdurià. Li ha causat una ferida que el fa bramar de dolor i l’ha aturat. La nena marxa de pressa d’aquelles runes i enfila a corre-cuita el carrer demanant ajuda, però és massa lluny de l’esplanada perquè la sentin, o potser sí que l’han sentit, potser arribarà algú corrents i l’ajudarà a desfer-se d’aquell home alt de cames llargues que l’encalça carrer amunt. La nena agafa un altre roc i es gira: massa tard, d’una gambada el rocdurià la captura. I l’arrossega cap a una casa.

            Passat el llindar, resta una floreta blanca rebregada.

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Més enllà del somni, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , | 18 comentaris

Elits

El cap de setmana passat us vaig deixar sense un escrit al bloc. No tenia esma. He tingut un fort episodi de fibromiàlgia i no m’acabo de posar bé. Tampoc n’està el peu que em vaig fracturar a finals de gener. I a la universitat hi ha una vaga dels membres del meu sindicat, amb el 60% dels professors sense cobrar des de fa 7 setmanes, que ens ha dut a una situació insostenible per a molts. De moment, no es veu cap llum; l’administració de la universitat es nega a negociar i vol anihilar els sindicats, sobretot el meu. És llarg d’explicar i algun dia ho faré perquè s’ha de saber què està passant, com han degenerat les universitats d’aquí, com tot i que guanyen molts i molts milions cada any no en tenen mai prou per omplir les butxaques de la elit de buròcrates de l’administració, que ni els professors, ni el senat de la universitat, ni ningú no ha votat.

Amb tot plegat, però, fa tot just dos dies vaig saber que he solucionat un dels problemes que tenia i que arrossegava des de l’octubre. Us vaig comentar el problema en un post i potser ho recordeu: l’embolic amb la Hisenda canadenca. Estaven capficats a demanar-me una quantitat exorbitant de diners que, segons ells, els devia d’uns quant anys, i hi sumaven interessos, multa i coses poc clares. El conflicte sorgia de tenir un despatx a casa, pel qual descomptava una porció del lloguer, que Hisenda m’havia de retornar. Doncs em sortien que no hi tenia dret, malgrat els documents de la universitat que especificaven que tenir un despatx a casa era part del meu contracte.

M’he passat sis mesos en una lluita constant amb Hisenda: documents, formularis, cartes, trucades; tambe enrabiades i insomni. Jo, que sóc negada per qüestions burocràtiques, en ma vida n’havia estat més ficada. No em van deixar tranquiŀla ni quan vaig tenir les operacions. No feien més que demanar-me nous documents, que emplenés d’altres formularis, que els truques a primera hora del matí —i m’havia estat fins tard a la matinada fent números, i hores i hores en les quals intentava esbrinar a l’internet que volia dir tal document o com s’havia d’emplenar això o allò. Sis mesos!

Naturalment, a tot això s’hi han d’afegir les classes a la universitat, amb tota la feinada que representa impartir cinc cursos (la majoria de professors en fan dos o tres i diuen que mai no tenen temps lliure durant l’any acadèmic). No es estrany, doncs, que em fracturés el peu. Quan em va passar feia unes 36 hores que treballava sense dormir ni un moment —no m’aguantava dreta.

M’ha costat el peu i un estat d’angoixa constant, però ho he solucionat, tota soleta. He rebut una carta on els d’Hisenda em diuen que tot està bé. No dec res. I es queden tan amples! Ara bé: afegeixen que potser en el futur decidiran tornar-s’ho a mirar. El cas es tenir-nos amb el cap abaixat, no ens pensem pas que la llibertat existeix.

Ha coincidit amb la trucada d’una professora del meu departament, per una qüestió que no té res a veure, i li vaig explicar l’afer amb Hisenda. Em va dir que ella ha passat pel mateix dues vegades, també relacionat amb el despatx a casa, al qual tenim tot el dret. Se’n va sortir totes dues (en el seu cas amb l’ajuda d’un advocat), però la pèrdua de temps va ser tal que, després de la segona vegada, va decidir no tornar a fer servir el descompte del despatx a casa. És clar que ella té una posició molt bona a la universitat i guanya el triple que jo, per tant s’ho pot permetre. Però així funciona: et tornen ximple, et fan perdre el temps que no tens i acabes no demanant res. Ho he comprovat dotzenes de vegades i no només amb Hisenda. En una barreja d’incompetència per part de funcionaris i del domini que exerceixen les elits administratives, polítiques, econòmiques…, ens tenen subjugats. Trec foc pels queixals!

I parlant de dracs, que la literatura no ens falti mai!

Bona Diada de Sant Jordi!

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , | 22 comentaris

Rates innocents i la pesta que potser va canviar la nostra història

La pandèmia coneguda com la pesta negra, (mort negra, pesta bubònica o pesta neumònica), devastà la població d’Europa durant la segona meitat del segle XIV, amb altres erupcions a través dels segles i, per bé que ha anat perdent l’abast, encara n’hi ha brots avui en dia. Es tracta d’un bacteri anomenat Yersinia pestis que es desenvolupà amb un segment adicional de DNA que li va permetre deixar el seu hàbitat original a terra i, transportat per puces, va infectar els humans. Malgrat que fins fa molt poc es culpava les rates d’haver estat les propagadores de la infecció, diversos investigadors internacionals ho desmenteixen. L’única relació amb les rates és la mateixa que hi ha entre aquesta pesta i diversos animals, també l’humà. La progressió és aquesta: una puça infectada pica un gos, un humà o una rata, per exemple; la puça viu amb el mamífer en qüestió durant la malaltia i fins que es mort; aleshores la puça ha de trobar un altre amfitrió on viure per alimentar-se; quan el troba, el pica, l’infecta i així anar fent. Per tant, no culpem les rates, les quals, com els humans, només eren víctimes, i en canvi recordem el següent:

Com a portadores de plagues, les puces han matat més gent que totes les guerres juntes.

La pesta negra sembla que es va originar a Xina d’on, eventualment, els exèrcits i els mercaders mongols la van transportar a diferents àrees. L’any 1347 va arribar a la República de Gènova i d’allí es va propagar per tot Europa. I un dels primers llocs atacats per la pesta negra van ser les terres catalanes durant el regnat de Pere el Cerimoniós —el seu fill Alfons i la seva dona Elionor de Portugal van morir víctimes d’aquesta infecció—. I no va ser pas l’únic cop que els catalans van sofrir la pesta negra, perquè un altre brot es va abatre sobre les nostres terres segles més tard. Sembla que va entrar per l’Alguer, d’allí passà a València (1649) i l’any 1650 ja era a Tortosa, Tarragona, Girona, Bessalú, Banyoles, Olot… A Barcelona els arribaven les notícies i van decidir passar a l’acció amb la Junta del Morbo, que comptava amb metges, però no van poder evitar el contagi i Barcelona coŀlapsà. I tot just es començava a recuperar que arribà l’exèrcit castellà per assetjar-la (recordem que això passava durant la Guerra dels Segadors). Els barcelonins van ressistir el setge durant més d’un any —sí, ja n’havíem tingut un abans del famós de 1714—, però van haver de capitular l’any 1652 perquè no només havien patit el nou brot de la pesta negra (no va desapareixer del tot fins el 1654), sinó que res no tenien per menjar.

Què hauria passat si aquest brot de pesta no hagués arribat a les terres catalanes? Haurien pogut vèncer els castellans? S’hauria arribat al Tractat dels Pirineus (1659), quan se’ns va prendre la Catalunya Nord? Tinc els meus dubtes.

Publicat dins de Catalunya, Països Catalans | Etiquetat com a , , , | 7 comentaris

Virtuós dues sabates

Sí, això mateix. No virtuós, ni tampoc dues sabates, sinó virtuós dues sabates. Les expressions idiomàtiques solen ser força difícils de traduir, i ara i adés n’hi ha que dir-les en una altra llengua és quasi impossible, com passa amb l’expressió anglesa goody two shoes.

La primera vegada que ho vaig sentir —”la meva veïna és una goody two shoes”—, no vaig entendre res. Que la seva veïna era una bona persona i portava dues sabates? Què redimoni volia dir, allò? Però les anècdotes sobre la veïna que m’explicava aquell amic no apuntaven a una persona bona, sinó més aviat a algú insuportable. No va ser l’última vegada que vaig sentir aquesta expressió ja que a Toronto es fa servir molt sovint. Jo mateixa me’n faig un tip de dir-ho, perquè aquesta ciutat està cosida de goody two shoes.

Les traduccions al català de goody, no defineixen prou bé una persona d’aquestes característiques, i si hi afegim two shoes no té ni cap ni peus. És impossible traduir-ho literalment i només es pot entendre amb una explicació. Goody two shoes es refereix a una persona (o persones) tan virtuosa, que ho fa tot tan bé i que sempre segueix les regles, que resulta insofrible. Si més no a mi perquè, tot i que hi ha d’altra gent que també s’irrita amb els goody two shoes, una bona part de la població en té molt bona opinió.

Un goody two shoes és una persona que sempre obeix les lleis, per estúpides que siguin, i que és el primer a reaccionar negativament sobre qualsevol cosa que consideri una infracció: si veu que algú no passa el carrer pel semàfor, o renya el seu fill perquè ha fet una malifeta, o fuma, o es queixa perquè tarda l’autobús, o bé es tracta d’un professor explicant quelcom que no és estrictament part d’aquella assignatura. En qualsevol d’aquests casos, i en molts d’altres, el goody two shoes et denunciarà o et farà la vida impossible o, com a mínim, et mirarà amb menyspreu des de les seves altures celestials, com si fossis un empestat. El goody two shoes té una vida regulada i molt recta, mai no diu una paraulota ni fa un crit d’enuig, els diumenges sol anar a l’esglèsia o bé ho deixa tot a punt (perfecte) per començar la setmana —la casa, la roba per anar a treballar, el cotxe, el jardí—, i amb tal devoció que anar a l’esglèsia o netejar el cotxe és la mateixa cosa. El goody two shoes fa obres de caritat (com ara enviar la roba vella als països aquests del tercer món on no saben què es fan, pobrets), tracta els gossos amb un afecte que mai no donarà a l’home sense sostre que veu cada dia —si de cas trucarà a l’ajuntament per tal que se l’enduguin on sigui i no li molesti la vista, però abans que el vinguin a recollir li oferirà alguna cosa per menjar acompanyada d’un sermó sobre les virtuts de treballar—. Els goody two shoes són absolutament irritants!

Sembla que d’aquesta expressió se’n desconeix l’origen, però se sap que ja s’emprava durant el segle XVII per indicar algú privilegiat que, per tant, era diferent d’aquells que no duien sabates. Més tard, en el segle XVIII, es publicà a Londres la noveŀla infantil Goody two-shoes, sobre una nena pobra i orfe, molt virtuosa, a qui anomenen amb aquest nom perquè aconsegueix dues sabates quan un home ric les hi regala. En fer-se gran, encara molt virtuosa, esdevé mestra i després es casa amb un vidu molt ric. La moral de la història és que la seva virtut ha estat premiada.

Per acabar, no puc deixar de comentar que avui, 1 d’abril, es compleixen 100 anys del naixement de Manuel de Pedrolo. I em pregunto què pensaria dels goody two shoes el gran autor català. Estic convençuda que la cotilla que duu sempre aquesta gent li hauria resultat tan insofrible com a mi i, probablement, com a vosaltres. Ja m’ho direu.

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , , | 19 comentaris