Un capítol de llibres

Avui em fa molta iŀlusió tornar a la meva saga, amb un capítol curt de la noveŀla Ombres i flames. Esborraré algunes coses que podrien revelar massa, però s’entendrà bé. Es tracta d’un episodi a l’altre món, concretament al país de Rocdur. Hi trobem el cap de l’exèrcit de Rocdur, un home que obeeix el Senyor, malgrat no agradar-li. Per culpa d’una estratègia equivocada del Senyor de Rocdur, el Cap va ser malferit a la batalla contra els foscans, quan els Rocdurians volien envair Fosca –episodi de Perduts a l’altre món–. El Cap, com potser recordeu dels primers dos llibres, pateix d’un insomni terrible; abans aconseguia dormir amb les històries que li explicava en Tam, fins que el nen va fugir a Sura amb la Tariana, la filla del Cap, i el guerriller Tajun.

Ja em direu què us sembla, oi? M’estic quedant sense més fragments de les noveŀles per oferir-vos, perquè gairebé tots els capítols que queden, malgrat ser molts, són massa importants i reveladors per usar-los al blog.

Llibres

Els cims de les muntanyes que envolten la Vila de Rocdur encara estan nevades, però les seves faldes comencen a verdejar, s’hi obren poncelles i nombroses bestioles s’apressen entre les tiges tendres. La Vila reposa tranquiŀla sota el sol d’un migdia de principis de primavera: al mercat poques dones hi feinegen, els soldats endrapen el dinar a la caserna i la resta de rocdurians són a casa. Però als carrers, esmorteït pel sòl de terra, repercuteix el so dels cascs d’un cavall. El genet és el Cap.
Deixa enrere la plaça de la senyera amb les seves cases folgades i s’endinsa pels carrers adjacents on s’aixequen més residències opulentes. No s’atura, sinó que continua cap al raval on viuen rocdurians amb recursos més escassos que els altres.
Així que arriba a la perifèria de la Vila, ressegueix un carrer amb cases a una banda; l’altra s’obre als conreus, i al lluny, abans d’arribar a les altes muntanyes, s’eleven turons boscosos que formen diminutes valls amb masies. El riu ho envolta tot i es perd cap al sud.
El Cap estira les regnes i deté el cavall davant d’una casa estreta i força negligida. Descavalca, lliga la muntura en una anella i pica suaument a la porta d’entrada. Espera.
Un home obre. Té els cabells lligats en una cua i una barba també llarga; s’ha quedat tens en veure el Cap. Com que l’home no reacciona, el Cap es fica a la casa i tanca la porta.
—Ramià?
—Si, Cap, jo mateix —i s’agenolla tot seguit.
—Aixeca’t. He de parlar amb tu. Anem a dins.
L’home vaciŀla, però incapaç d’oposar-se al Cap, el guia per un passadís que desemboca a una sala amb una gran llar on cap foc no flameja, butaques atrotinades, prestatges i taules plenes d’ampolletes amb líquids de colors, i pergamins; de fet hi ha pergamins pertot arreu.
Esquivant l’escampadissa, el Cap treu un pergamí d’una butaca, s’asseu i li indica a Ramià que s’assegui en una altra. I tot d’un cop li etziba:
—On tens els llibres?
—Quins llibres? —li tremola la veu, les mans, les cames.
—No em facis perdre el temps. Ets germà de la Liana, la meva dona morta, i l’oncle de la meva filla. No et denunciaré. On tens els llibres?
L’home fa un sospir i s’aixeca. Prem un resort sota una taula i se sent una mena de gemec; a poc a poc es desclou una espaiosa obertura al fons de la llar. El Cap s’hi apropa.
—Són a l’altra banda, els llibres?
—Sí, Cap —agafa una grossa espelma—. Us l’iŀluminaré.
De seguida són en una altra sala, aquesta endreçada, amb parets folrades de lleixes atapeïdes de llibres i pergamins enrotllats. Una escala de mà es recolza en un racó.
—D’on ha sortit tot això?
En Ramià s’escura la gola i fa:
—Veureu, la meva família sempre va tenir llibres, de moltes generacions, i…
—Tal com em pensava, no tots van anar a parar a la Liana i després a la Tariana.
—En efecte, els altres són aquí, i jo n’he fet més.
—Tu fas llibres? —el Cap sembla molt sorprès—. Quina mena de llibres?
—Oh, de diferents tipus: sobre la història de Rocdur o històries que m’empesco; m’agrada sobretot fer-ne per a infants —somriu i es queda embadocat pensant qui sap què.
El Cap l’observa, desconcertat. Aquell Ramià deu ser l’home més estrany que ha conegut mai. De sobte arrufa les celles.
—Qui llegeix aquests llibres?
—Ningú —el somriure s’apaga.
—Doncs per què els fas?
—No ho sé pas, em distreu i m’agrada —diu amb senzillesa, i afegeix—: Voleu examinar-ne alguns?
—Sí, és clar.

En Ramià li dóna l’espelma i agafa l’escalà de mà.
—Vejam… Ah, allí —apuntala l’escala—. Feu-me llum, si us plau.
Poc després, tots dos retornen a la sala dels pergamins, carregats amb alguns llibres que dipositen en una taula. En Ramià n’agafa un de primet i li dóna al Cap.
—Aquest es diu “La cabreta entremaliada”. És per a infants, hi, hi.
El Cap es mira en Ramià un moment, com si no sabés com classificar-lo. Fulleja el llibre: té poques parts escrites, però moltes iŀlustracions.
—Tu l’has escrit i has fet les imatges també?
—I tant. Podeu veure tots els meus estris —assenyala les ampolletes amb líquids de colors; i obre un altre llibre, gruixut, amb les pàgines plenes d’escrit i només petites iŀlustracions als marges—. Aquest no me l’he inventat jo, l’he copiat d’uns manuscrits antics perquè començaven a esborrar-se les lletres. De vegades invento històries i d’altres copio manuscrits que ja existeixen, bé perquè es fan malbé o bé perquè són escrits en la llengua antiga; en aquest últim cas, els transcric a la llengua comuna.
—Em pensava que només els savis del Castell sabien la llengua antiga.
—Ells i jo. Que sàpiga, ningú més.
El Cap passa una bona estona inspeccionant d’altres llibres.
—Les imatges que fas em recorden les d’un llibre de la Tariana, La història de l’Ilarió, que conté “Les gestes d’Alarús”.
—Ah! L’heu llegit? Sí? Oh, i us va agradar?
El Cap no li respon, però pregunta:
—El vas fer tu?
—El vaig fer, certament, però la història ja existia. La vaig trobar en manuscrits antics. Va ser el primer llibre que vaig fer, i li vaig regalar a la meva germana Liana.
—Què se’n farà de tots aquests llibres quan et moris? Ho has pensat?
—Es quedaran on són i… Bé, potser algun dia algú els llegirà.
—Estan prohibits els llibres que no són els oficials. Ho tens present?
—Sí, Cap, però no fan cap mal aquí, a casa meva.
—Però estan prohibits!
En Ramià ha empaŀlidit.
—M’heu dit que no em denunciareu.
—Cert, però et puc manar que et desfacis dels llibres.
—Si us plau, Cap, seria la meva mort. I…, perdoneu, però el llibre que teniu de l’Ilarió i les gestes d’Alarús també estaria dins dels proscrits, oi?
La cara del Cap s’encén d’indignació i en Ramià sembla preparar-se pel cop que li arribarà, però el Cap es limita a fer un esbufec i dir:
—Me n’he d’anar.
—Voleu endur-vos algun llibre? Potser us serà útil per agafar la son.
—Potser sí —i n’agafa un com qui res.

És de nit i a la Vila de Rocdur només hi ha una finestra iŀluminada, la de la habitació del Cap, tal com des del Castell poden comprovar els ulls encesos del Senyor. Però el tirà de Rocdur no sap que el Cap s’ha adormit tranquil en acabar la història de “La cabreta entremaliada”.

Publicat dins de Interferència (saga), Llibres juvenils en català, Ombres i flames | Etiquetat com a , , , | 6 comentaris

No engreixar-se i d’altres coses

Aquest últim any i mig, si fa no fa, m’he engreixat per primera vegada a la meva vida d’adulta, perquè el meu pes va ser invariable durant dècades (tret del meu embaràs) fins que va arribar la pandèmia. Tinc roba que si era ajustada ara no m’entra, i amb l’altra vaig molt incòmode ja que encara no m’he comprat res nou, per falta de temps i, a més, perquè de tota la vida odio haver d’anar a comprar roba! Per això, abans, quan hi anava i trobava alguna cosa que em convencés (difícil, perquè sé molt bé què vull, però rarament ho trobo), comprava 2 o 3 peces iguals per tal que durés uns anys i no haver de perdre temps amb activitats que odio.

Bé, el cas és que entre fer classes en línia i tots els mesos que vaig estar sense quasi sortir després de lesionar-me el genoll, que continua amb problemes, aprimar-me sembla una utopia. Per això, quan em va arribar l’últim butlletí de la Universitat de Toronto (que m’envien per ser exalumne) i vaig veure un article intitulat “U of T study shows that nuts are not linked to weight gain” (Un estudi de U of T mostra que els fruits secs no van lligats a engreixar-se), el vaig llegir. S’ha d’entendre que “nuts” són fruites dins d’una closca dura: ametlles, nous, pacanes, pistatxos, nous del Brasil, macadàmies, avellanes… Res a veure amb panses, per exemple; per bé que malgrat no ser un “nut” sinó un llegum a l’estudi van incloure els cacauets. El van fer diverses universitats en diferents països i, precisament, qui ha estat una de les autores de l’estudi a la U of T, Stephanie Nishi, es troba ara a Catalunya on estudia a fons d’altres propietats dels fruits secs. És a la Universitat Rovira i Virgili, al laboratori de Jordi Salas Salvadó qui és també el director del CCNIEC (Centre Català de la Nutrició del Institut d’Estudis Catalans). Curiositats.

Doncs bé, després d’un estudi amb més de mig milió de voluntaris i 121 assatjos clínics, l’evidència va ser clara: a més de ser beneficiosos per als diabètics i per a la gent amb problemes cardiovasculars, i ser molt indicats per tenir una bona salut, els fruits secs no fan augmentar de pes i es recomanen per a la gent que es vol aprimar. Ja ho sabeu.

El dissabte 9 d’octubre vaig tenir massa feina (moltíssima!) per poder escriure una entrada al blog. Però hauria volgut felicitar els amics al País Valencià. Per tant: Amics valencians, espero que tinguessiu una bona Diada!

El dimecres vaig tenir una alegria en assabentar-me de la vacuna per la malària. Moren tants i tants nens cada any! Ara mateix no tinc els números, però són desenes de milers, la gran majoria a l’Àfrica subsahariana. En vaig parlar en una classe, tot i que no tenia res a veure amb el curs. Molts dies començo les classes amb alguna cosa que sospito que no saben i considero important que ho sàpiguen.

Parlant de vacunes, el dijous de poc perdo la feina, per tenir-ne tanta. I perquè la universitat ens atabala amb 30 o 40 o més missatges diaris (deixant de banda els dels estudiants). És una tortura, que va des d’anunciar alguna ponència o exposició, fins a demanar (gairebé exigir) que fem dotzenes de cursos per aprendre a fer les classes més divertides i atractives. Hi ha professors que passen tot el temps lliure fent cursos d’aquests (es tracta d’incloure ”juguets” a la classe) i d’altres professors estem fins el capdamunt de tot això. Bé, doncs m’atabalen tant i em fan perdre tant temps, perquè ho he de llegir bé i moltes vegades respondre, a més de la feinada que ja tinc amb les classes, que em va passar per alt que el dilluns era l’últim dia per enviar la prova de vacunació a la universitat, o no hi pots treballar més. Ens devia passar per alt a molts, perquè el dijous al matí ens arribava un missatge amb un ultimatum per aquell dia, per a qui no ho havia enviat quan tocava. Vaig haver de córrer perque anava a començar una classe, i no recordava on tenia la còpia del document ni on ho havia d’enviar. Ho vaig fer a temps, però quin ensurt —mira que si tot i vacunada m’acomiaden per no haver tingut temps de respondre!

Per acabar, us voldria presentar una activista i cantant quítxua del Perú. Potser la coneixeu, es diu Renata Flores. Per si no sabeu qui és, aquesta noia vol rescatar la seva llengua, el quítxua, i la vol promocionar sobretot entre els joves. És una cantant independent, que és part dels nous cantants i compositors andins que volen promocionar el quítxua entre els joves peruans. Són els promotors de la música urbana andina, també anomenada rap andí o inca trap, on combinen el rap, el reguetón i els sons del camp andí. A les seves cançons, Renata Flores empra majorment el quítxua, l’única llengua que parlaven les seves àvies, tal com ella explica, però de vegades canta en castellà. Parla de la discriminació, de la cultura dels seus avantpassats, de gent de l’altiplà que es va rebeŀlar contra els espanyols, i ho va pagar car, com en el cas d’una dona, María Parado de Bellido, a qui van torturar i finalment afusellar i de qui parla Renata Flores en una de les seves últimes cançons. També en té una on es refereix a les dificultats dels nens de les muntanyes per accedir a l’escola, sobretot les nenes, les quals han de fer un recorregut en molts casos de tres hores per arribar-hi; després tres hores de tornada quan ja és fosc, i de vegades són atacades. A sota la teniu. Les nenes que hi surten són nenes de les muntanyes que van voler coŀlaborar en el vídeo. Us he posat subtítols en castellà, però no sé si es mantindran (ja sabeu com canviar-los, oi? amb la rodeta de configuració a baix a la dreta del vídeo, aneu a quítxua i amb la fletxa a quítxua-español).

Publicat dins de Canadà, Música, Una mica de tot | Etiquetat com a | 22 comentaris

Avui anem al Pacífic

No pensava escriure un conte, però mentre buscava una cosa per un examen de llengua (he de preparar tres exàmens per la setmana que ve), m’he topat amb una fotografia que m’ha fet imaginar una història i, bé, no m’ho he pensat més. Aquí el teniu.

Tornar a començar

Després d’anys de penúries li va tocar la loteria, i una de ben ben grossa. Tant n’era que ni en somnis s’hauria imaginat poder tenir mai una quantitat semblant. Va pagar deutes, va repartir diners entre amics, veïns i coneguts –de família no n’hi quedava des de la mort del pare pel COVID-19–, i no es va descuidar d’omplir les arques de diverses organitzacions que vetllaven per la gent o per la natura. Va deixar la feina, aquella oficina sense finestres que cada matí feia fortor de lleixiu i on s’hi sentia presonera, va canviar el número de telèfon i se’n va anar d’on vivia per evitar la gentada, que ni coneixia però que l’assetjava dia i nit demanant diners, una foto o una entrevista. Fins i tot va canviar de país, sense dir a ningú on anava i sense endur-se’n cap possessió, cap record, res; partia amb el que duia posat.

Al país on anà a raure, va llogar una illa llunyana, una d’aquestes de revista, de súper luxe. Era prop d’una altra illa molt més gran que tenia un antic volcà, altíssim, al bell mig, i un munt d’hotels a les costes. Hi va arribar amb el que duia posat de casa seva, sense maleta, només amb una bossa de plàstic on hi havia dues samarretes, dos shorts i unes xancletes. Un dia a la setmana hi aniria un helicòpter des de l’illa gran, amb la gent de la neteja i els queviures. De moment, la casa estava neta i a la cuina hi havia de tot.

Quan es va quedar sola, es va canviar i va pujar a la terrassa del segon pis d’aquella casa immensa situada en una petita elevació de l’illa anomenada Apukohai, la seva illa fins que s’acabessin els diners o se’n cansés –no havia fet plans més enllà de les dues possibilitats. Ara, des de la terrassa contemplava una vegetació frondosa, platges de sorra blanca i aigües d’un blau de cobalt que per la banda de l’oest s’estenien fins a l’horitzó. La terrasa no quedava prou amunt per veure el contorn de l’illa, un gran peix, tal com l’havia copsat des de l’helicòpter.

Feia tres dies que era a l’illa i ja havia gandulejat, nadat a la piscina i caminat per la platja a la banda de l’est, on més enllà hi havia l’illa gran amb el volcà. Durant aquells tres dies s’havia begut tota una ampolla de cava, ella que mai no bevia, i s’havia atipat de fruita i de menges suculentes que li havien deixat a la nevera i només havia d’escalfar. Ni havia mirat la tele, ni posat música, ni fullejat unes revistes, ni s’havia connectat a la xarxa amb l’ordinador que també era a la casa. El que més li agradava era estar-se a la terrasa de cara a l’oest i cantar cançons de quan era petita, mentre mirava cap a l’horitzó i escoltava l’aigua de l’oceà, només això.

Passada una setmana va venir l’helicòpter. Li van netejar la casa, tan gran que hi havia lloc per a un regiment; la tenia força neta, però van haver de fer set llits, un a cada un dels dormitoris que hi havia, ja que es dedicava a dormir en una habitació diferent cada nit. Quan tot era net, la cuina altre cop plena i l’helicòpter es posava en marxa, va sentir una glopada d’angoixa. Va córrer a l’helicòpter, que es va aturar. “No, res, no passa res. Ho sento. Adéu.”, va fer. Però sentia com un forat a l’estómac, i hauria volgut demanar a aquella gent que es quedessin a l’illa amb ella.

Quan se’n va anar a dormir i mentre traslladava el raspall i pasta de dents a la cambra de bany de l’habitació que havia triat, es va dir que potser començava a trobar-se massa sola. Bé, si se n’atipava se n’aniria a un altre lloc, ara que era lliure de fer el que volgués. I de sobte li tornà el buit a l’estòmac, i per uns moments una sensació de desassosec. Era estrany. Es va rentar les dents i anà a la terrasa a cantar i omplir-se de cel i d’oceà, l’última cosa que feia cada nit abans de ficar-se al llit. Era una nit amb els estels que resplendien i feien brillar les aigües fosques. S’estirà a la chaise longue i contemplà el firmament, sentint-se molt petita, molt petita, molt petita. S’adormí a la terrasa.

Va pensar que era un terratremol, mentre s’incorporava i mirava a totes bandes. O potser era el volcà? Va córrer a l’altre costat de la casa. Des de la finestra es veien llunyans els llumets dels hotels, però res semblava ocórrer al volcà. I tornà a passar: un sacseig brutal que ara va fer caure els objectes i la va fer perdre l’equilibri. Havia de ser un terratremol, segur. Que podia fer? Hi havia una llanxa motora a la platja; hauria d’arribar-se fins a l’illa gran on hi havia els helicòpters.

Quan va sortir de la casa, ja s’hi esquerdaven les parets, i a fora el terra trontollava. Mentre corria cap al petit moll de la platja, va veure arbres que es desplomaven, pedres que rodolaven avall i se sentien les aigües agitades. Va saltar a la llanxa i tot just treia la corda que la lligava quan la seva illa, l’illa d’Apukohai, s’aixecà de les aigües. Va engegar la llanxa i provà d’allunyar-se’n, mentre Apukohai s’espolsava tot el que tenia al damunt, es submergia i tornava a la superfície, provocant multiples onades que la llanxa trampejava com podia. La va aturar i es va girar. Es quedà immòvil mentre contemplava el cap descomunal del peix que havia sorgit de les aigües i que, tot quiet, semblava mirar-la. Tot d’un cop el peix se submergí, i poc després el seu traç sobre l’aigua fosca s’allunyava cap a l’oest.

Sense presses, la llanxa s’acostà a l’illa gran.

Espero que us hagi agradat. Jo encara no he tingut temps de saber si m’agrada. Voldria afegir que el nom de l’illa, Apukohai, en llengua hawaiana vol dir “monstre”.

Publicat dins de Els meus contes | Etiquetat com a , , | 16 comentaris

Pels cabells de la Nana!

Això em vaig dir el divendres en descobrir què havia passat amb el President Puigdemont. I el dissabte no ho vaig haver de dir perquè ja no calia, malgrat que quina poca gràcia li devia fer al President haver passat la nit a la presó, pels cabells de Nana!

Moltes vegades empro: Pels cabells de la Nana!”, però majorment quan sóc a casa perquè poca gent ho entendria. De vegades ho faig servir a les xarxes socials, però quasi ningú deu saber d’on surt aquesta expressió. Aquí, al blog, suposo que la majoria ho sabeu, però com que no és tothom, deixeu-m’ho explicar.

L’expressió me la vaig inventar per a la saga de la Interferència. Va sortir per primera vegada al tercer capítol de Més enllà del somni i la diu el pare d’en Tam. És una expressió dels habitants de Pot, tant els que hi viuen com els que han immigrat a Rocdur, i fa referència als cabells verds dels potians, al fet que no tenien cabells fins que a la seva prehistòria el personatge mític anomenat Nana, la noieta que va matar el drac, aconsegueix que el poble de Pot tingui cabells. I bé, vaig pensar que als potians els esqueia aquesta expressió. Aquí teniu el fragment que us deia:

Mentre això succeeix, prop del peu de la muntanya una familia s’arrauleix vora el foc en una barraca petita i molt pobra, una de tantes barraques que s’apilen, miserables, en una clariana del bosc. Són potians, immigrants del país de Pot al sud de Rocdur, una raça de gent menuda amb cabells verds arrissats i ulls color de mel, molt resistents pel treball i explotats pels rocdurians. En aquella barraca un home li parla al seu fill:
—T’he dit que no te’l pots quedar i no se’n parli més.
—Però, pare, el tindré aquí amagat i…
Pels cabells de la Nana! Prou, he dit!
—Ningú no amaga res en aquesta terra —assenyala la mare tot remenant la sopa que es cou al foc—. Intenta-ho i et treuran els ulls.
—O et tallaran les mans o fins i tot el cap si no els serveixes de gaire —afegeix la veueta de l’àvia, una dona de cabells més blancs que verds i tan petita i encongida que gairebé hauria cabut en un cistell.
En Tam, el nen, amanyaga un cadell de gat groc i lluent com un raig de sol.

Al segon llibre, Perduts a l’altre món, l’expressió surt diverses vegades. Aquí en teniu una amb la família potiana que en Tam es troba en el seu viatge cap a Pot:

—No devia voler deixar la casa del poble per una feina insegura –diu la nora que entre el sogre i l’infant plorant sembla ben irritada–. —Vinga, Avi Nonó, cap a Rateta, cap a Pot!
—No i no! —crida, encara assegut al camí i molt enrabiat—. Ningú no em traurà d’aquesta terra merdosa de Rocdur per anar a un poble encara més merdós a Pot. Vull tornar a fer espases!
—La darrera que vares fer, pare, tenia la punta arrodonida.
—Així no farà mal a ningú.
—I abans d’aquesta en feres una amb floretes gravades a la empunyadura.
—Sóc creatiu.
—Els rocdurians volen dracs i calaveres a les empunyadures de les seves espases!
—Ja s’ho faran.
—Pare, apa, aixeca’t… Pels cabells de la Nana! Que vull passar la frontera com abans millor!

Al tercer llibre, Les urpes del Drac, també n’hi ha un munt. Aquí en un fragment amb en Tam i en Groc.

La marxa es fa feixuga i en Groc comença a rondinar. Potser es pregunta per què en Tam s’ha obstinat a anar per allí quan estaven tan bé a la llacuna. Arriba un moment que s’asseu i no es mou.
―Apa, Groc, una mica més.
Però el gat es queda clavat on és; ni tan sols es digna a mirar-lo. Gira el cap i observa un tronc caigut per on avancen unes erugues.
―Groc, vinga, anem!
Continua mirant les erugues. Badalla. S’ajeu.
―No ens hi podem quedar, aquí. Què hi vols fer aquí?
S’ajup al seu costat, li grata el clatell i li fa un petó al front. El gat ho rep amb una grossa llepada al nas d’en Tam.
―Groc, anem-nos-en d’aquí. Només hi ha erugues i fulles podrides. Au, una miqueta més fins a trobar un lloc amb aigua. Potser tu la saps trobar? Aigua! ―i fa com si beu.
El gat grata a terra amb les tremendes urpes fins a aconseguir un petit toll d’aigua bruta plena de larves. Mira en Tam, murri.
―Sí, home! Això no és aigua per beure, pels cabells de la Nana!
En Groc torna a ajeure’s i aquesta vegada es concentra en la contemplació d’uns petits escarabats vermells que s’amunteguen en un fong.
―D’acord, queda’t aquí, però jo me’n vaig. Que ho passis bé!

I de l’últim llibre, Ombres i flames, la primera vegada que hi surt:

Avui en Tam té una pensada, només per venjar-se una mica. Deixa de cercar la banya i se’n va on hi ha l’home. El troba fent neteja amb una escombra de la seva invenció.
—Ei, qui et diu que no he trobat la banya? —fa en Tam.
L’home deixa d’escombrar i es queda quiet, els ulls molt oberts. Però reacciona de seguida.—Ha, ha, ha! Veig que estàs de broma avui; així m’agrada.
—Per què et penses que faig broma?
—Se’t veu el llautó, noi. Ets massa innocentot. I si tinguessis la banya moltes coses haurien canviat.
—Per què?
—Tindries poder, nano.
—Per què?
Pels cabells de la Nana! Per què, per què… Vinga, home! Perquè la banya et donaria poder i no t’estaries tant de temps sense intentar alguna cosa per fugir. Tu mateix vas contar les gestes d’Alarús i saps perfectament que amb una banya de drac et sents capaç de tot.
—La banya d’un drac de Rocdur, però el drac verd de Pot era diferent i potser la banya no té cap poder.
—Bona en fóra que la maleïda banya no servís per a res!
—És per salvar el poble de Pot.
—Sí, sí, tot el que vulguis, però jo vull el seu poder.
—I per qué?
—Quines preguntes! Sense poder no som ningú, per si no te n’havies adonat. I ara surt d’aquí o t’anirà tota la pols a sobre —fa retornant a la neteja.

Espero que us hagin agradat els fragments. I ara ja tots sabeu per què de vegades dic: Pels cabells de la Nana!

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català, Més enllà del somni, Ombres i flames, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , , , , , | 17 comentaris

Continuo molt enfeinada, i un altre tastet de ficció

A principis del mes de maig, us vaig explicar que començava el curs d’estiu a la universitat i jo estava embogint de feina. I, per primera vegada, us vaig oferir un tastet de la noveŀla La Vinyet no va arribar pel riu. En aquell moment, el mes de maig, la noveŀla restava empantanegada des de l’estiu de 2019, quan la vaig començar, i així es va quedar i exactament igual es troba ara perquè mai mai no tinc temps de continuar-la. Allò que va dir la Isabel-Clara Simó a la Margarida Aritzeta en una entrevista, que, mira, escrius una pàgina cada dia i en un any ja tens una noveŀla, malgrat tenir molta lògica, no aplica a tothom perquè alguns no tenim l’ocasió d’escriure ni una pàgina al dia. No és només escriure-la, sinó tenir la concentració per fer una pàgina de literatura (no la llista pel supermercat), quan el cap sap que tens feina de la universitat per tota la nit i amb prou feines podràs dormir un parell d’hores i, per tant, és difícil concentrar-se a escriure una pàgina de qualsevol cosa que no sigui per la feina.

Bé, doncs avui, després d’una setmana de poquíssim dormir, fer feina 20 hores cada dia i prendre més café del que aguanta el meu estómac, he decidit senzillament oferir-vos un altre tastet de La Vinyet no va arribar pel riu, i amb això arribo a tot el que hi ha escrit, tret de cap a una pàgina que m’he saltat. Espero que us agradi.
(Si voleu podeu llegir la primera part clicant el títol)

La Vinyet no va arribar pel riu (2)

En un indret on penetrava més la llum va veure la papallona amb cara d’home: les ales resplandents i el bigoti ben bé de coronel anglès de peŀlícula antiga. La nena va fer un crit, i en voler sortir d’allí de pressa va entrebancar-se i se n’anà a terra de quatre grapes. Mentre s’aixecava va veure la papallona al seu costat. Es va adonar que a més d’una cara amb bigoti, tenia dos bracets, que acabaven en dues mans. I una mà sostenia un drap que treia llustre a les tiges i fulles d’unes floretes!

Encara amb la boca oberta es va asseure a terra. Eren en realitat dues papallones. No, no dues, tot l’indret era ple de papallones bigotudes, cadascuna amb un drap, totes netejant la vegetació! Quan de sobte en va veure una que li refregava la samarreta verda, es va aixecar de cop. Li feien molta angúnia aquelles cares que tenien les papallones.

La Vinyet s’endinsà més pel bosc, encara amb l’esperança d’orientar-se cap a casa la Maragda. Però després d’una llarga estona, acompanyada pel xiuxiueig i les mirades dels grans arbres, va haver d’admetre que s’havia perdut. I va sentir com si el cor li caigués a baix de tot de l’estómac.

Mentre controlava el tremolor de les cames i les llàgrimes que li volien pujar als ulls, es deia que tot depenia d’ella i que no podia angoixar-se, o mai no sortiria d’allí. Va veure un parell de papallones que enllustraven un matoll, però ni els va fer cas perquè ara s’havia de confrontar a una cosa molt pitjor: els arbres amb cara. I els havia de convèncer que l’ajudessin.

—Hola —va provar, adreçant-se a un arbre amb cara, alt i de tronc molt gruixut.

La cara de l’arbre va fer una expressió encara més desagradable, es girà del tot i, per tant, va desaparèixer. La Vinyet va pensar que potser es veia la cara a l’altra banda del tronc, i li va donar la volta. Sí que hi era.

—Sisplau, arbre, voldria parlar amb tu.

Ni cas. La cara de l’arbre es tornà a girar.

La Vinyet va anar a adreçar-ne un altre, però abans que obrís la boca la cara de l’arbre també es va girar. I així va anar fent la nena, amb tots els arbres amb cara que trobava bosc endins, i tots reaccionaven igual. Després de ben bé dues hores, la Vinyet es va dir que res aconseguiria dels arbres. Estava molt cansada i es deixà anar i quedà asseguda. La llum ja minvava força a aquella hora dins la profunditat del bosc i la nena va ser conscient que hauria de passar la nit allí, sola, sense sopar, sense un llit, i envoltada de qui sap quantes criatures desagradables.

Es va agafar els genolls, va posar-hi el front i va tancar els ulls. Tot d’imatges van passar pel seu cap: la seva família, el pis on vivia, la seva habitació amb les seves coses, tot allò que la feia sentir segura. Va alçar el cap: la llum era encara més feble i les ombres s’estenien per arreu. 

Decidida, va anar cap a un arbre molt gran i rugós que havia de tenir molts anys.

—Ah… Bon vespre, arbre.

Com havia passat abans, l’arbre va girar la cara. Aleshores la Vinyet es va posar a donar cops amb el palmell a l’escorça, allí on hi devia haver el clatell de l’arbre. De moment res no va passar, però al cap d’una estona va aparèixer la cara, molt enfadada.

—Prou! Para ja amb els cops! Què vols?
—Saps on puc trobar una petricona amb roba de coloraines, …sisplau, arbre.
—Ets estúpida o què et passa? Tots els petricons duen roba de coloraines.
—Oh, bé, doncs em pots dir on hi ha algun petricó?

L’arbre no va dir res, només arrufava aquelles celles tan gruixudes que tenia, i semblava mastegar unes paraules que no acabava de dir.

—Veus aquells bolets d’allí? —va fer a la fi.
—Sí —va dir ella en veure uns bolets molt i molt grossos de color lila intens.
—Per allí has d’anar, ves per on hi hagi bolets, com més bolets més bona la direcció.

La Vinyet va recordar l’advertiment d’en Pròsper sobre els bolets, però qui sap què havia volgut dir l’home que feia mitja.

—Moltes gràcies, arbre. Adéu.

En passar prop dels bolets de color lila, li va semblar que es movien una mica cap a ella, però devia ser una impressió.

Les ombres ja gairebé dominaven dins del bosc. La Vinyet resseguia una mena de camí que marcaven els bolets, cada vegada més i més nombrosos. I cada vegada més estranys, molt grossos, fosforescents o amb petits tentacles. I de colors inesperats en uns bolets: a més dels lila intens, d’altres eren de color rosa xiclet, o grocs com un rovell d’ou, o de color negre lluent amb clapes blanques que donaven voltes com rodetes i feien un soroll de clau que obre o tanca un pany. Perquè molts d’aquells bolets feien soroll. De fet, la Vinyet s’estimava més sentir els de les rodetes blanques que no d’altres que feien un so com de xuclar. I es movien, poc però es movien!

Publicat dins de Llibres juvenils en català | Etiquetat com a , , | 17 comentaris

11 de setembre de 2021

Avui seré més breu. He passat hores (el dissabte) esbrinant coses sobre la manifestació de la Diada d’enguany i coses relacionades, amb la conseqüència que m’he endarrerit molt amb la feina que no perdona.

Contenta de veure que la manifestació ha sigut multitudinària. Potser no tant com aquells anys tan esperançadors abans de 2018, però déu n’hi do, sobretot considerant el trasbals que ha passat Catalunya els últims anys, afegint-hi la pandèmia i tot plegat. Jo podia olorar-hi un esperit desafiador i disposat a guanyar ara, sense dilacions. Imagineu si seria fort que ho podia olorar des del Canadà!

Fotografia de Jordi Borràs

El divendres, vaig penjar unas fotos al Twitter de l’1 d’octubre i de l’11 de setembre de 2013. La intenció va ser fer memòria i apujar els ànims. Increïble, una foto ha tingut 1.400 “m’agrada” i d’altres centenars. Jo que quan comparteixo un enllaç o una foto i tinc 10 “m’agrada” ja em sembla sorprenent, imagineu doncs més de mil –m’he esverat i tot, ha, ha, ha! A més de les fotos (que no eren meves) vaig enllaçar un parell d’entrades als meus blogs, també amb la intenció d’apujar la moral i una va tenir força èxit a jutjar pels centenars de visites i “m’agrada” i tweets positius, però només vull que hagi acomplert el que era la meva intenció.

L’entrada amb els centenars de “m’agrada” era aquella de principis de 2014 on vaig traduir algunes coses que deien els meus estudiants sobre Catalunya en un treball que van fer. Us l’enllaço per si algú no ho va llegir en el seu moment, o per si necessiteu animar-vos (jo ho rellegeixo quan ho necessito):

Per celebrar l’aniversari: cultura catalana al Canadà

L’altra es del blog que tinc al VilaWeb i la vaig publicar el 2015, just un any després dels Microrelats del setge que vàrem escriure un munt d’escriptors catalans. En aquesta entrada els vaig poder posar tots junts i en ordre. Mires quin escriptor t’interessa llegir i cliques el dia. Per bé que els recomano tots. Jo tinc el costum de rellegir-los cada 11 de setembre. No he fallat cap any. Com que és literatura i com passa sempre, aquesta entrada no ha tingut tant d’èxit. També us l’enllaço aquí per si us ve de gust llegir els microrelats.

Microrelats del setge

I res més per avui. Ara a dormir i demà a treballar tot el dia amb les classes que ja van començar el dimarts.

Publicat dins de Catalunya | Etiquetat com a , , | 13 comentaris

De l’edifici a la ràdio

Aquest setembre fa tres anys que van començar les obres dels balcons en el meu edifici. Recordeu? Els balcons, les finestres i la façana. Van acabar fa uns 6 mesos, per tant la broma va durar 30 mesos. La broma dels balcons a la meva façana, vull dir, perquè encara no han acabat els balcons de la façana del darrere. Tampoc els dos parkings (el soterrani de dos pisos sota l’edifici de 25 pisos), per tant continuem amb el cotxe en un altre edifici a 10 minuts (a l’hivern a 20 sota zero és deliciós). Fa dos anys que ho van començar i ni saben quan acabaran. I des que van acabar els balcons ens han marejat amb les canonades: des de llavors que canvien totes les canonades de tot l’edifici. Sembla que han acabat amb les de la cantonada on hi ha el meu apartament (per bé que no me’n refio) i per tant s’ha acabat tenir l’aigua tancada des de les 8 del matí fins a les 5 de la tarda tots els dies laborables durant 8 mesos. Ara només la tanquen un o dos dies a la setmana, quan han de tancar-la a tot l’edifici. Fa cap a un mes van acabar el terra del jardí al davant de l’edifici, i fins aleshores va ser un fangar. El jardí del darrere està tancat  i la zona sembla que l’hagin bombardejat. Ja fa tres anys que està així. També, com que no hi ha estudiants estrangers a la Universitat de Toronto davant de casa, atesa la pandèmia, al meu edifici hi ha la majoria dels apartaments sense llogar. Al meu replà, dels 15 apartaments que hi ha, només tres estan habitats. A la nit sembla un edifici fantasma, però té l’avantatge de no haver-hi gens de soroll. De dia, a més de totes les altres obres, es dediquen a enderrocar, si fa no fa, els apartaments buits, i refer-los. Tot el dia hi ha treballadors amunt i avall amb l’ascensor, i sense mascareta. Ah, i han començat les obres de l’edifici d’onze pisos que fan al costat, enganxadet al meu, on abans era el jardí del sud. Les han començat i també els túnels que connectaran els dos edificis. Ja esteu al dia; feia temps que no us en deia res.

Com a anècdota: ahir hi va haver protestes de centenars de persones anti-vacunes a algunes de les principals ciutats canadenques. Estaven rabioses perquè les províncies on hi ha aquestes ciutats han decidit que s’haurà de tenir prova oficial de vacunació completa per entrar a certs llocs. A Toronto es necesitarà a partir del 22 de setembre per entrar a universitats, restaurants, cinemes, gimnasos, etcètera. Per bé que no serà mandatori per entrar a supermercats, farmàcies, centres médics i d’altres llocs considerats de primera necesitat. I sabeu que van fer els molt bàrbars dels anti-vacunes? Van anar a fer les protestes davant d’hospitals d’aquestes ciutats! A Toronto, van parar el tràfic als carrers davant de dos hospitals, i la gent que anava a veure familiars, o a urgències, o el personal sanitari que anava a treballar no podia passar, i les ambulàncies, que duien gent greu, aturades pels anti-vacunes. Va durar hores. Metges i infermers, que ja estan al limit per tot el que ha passat amb la pandèmia, estaven més que indignats. A Vancouver, diverses persones que tenien hora per tractament de càncer no podien arribar-hi ateses les protestes davant dels hospitals i d’altres centres médics. A sota els teniu.

clica la foto si vols anar a la notícia

La setmana que ve començo a impartir les classes del curs de tardor i hivern a la universitat. No he tingut ni un sol dia –ni unes hores– entre acabar el curs d’estiu i posar-me a preparar el que ara comença. A més, hi ha tants i tants problemes! A la universitat unes classes són presencials, d’altres online, d’altres uns dies presencials i els altres online, d’altres online fins el desembre i presencials a partir del gener. Les meves són així (online fins el gener), després de lluitar com un gladiador per aconseguir no tenir-les presencials a la tardor. He estat a punt diverses vegades de tenir un atac de nervis de tanta gent amb qui he hagut de parlar i convèncer, i també per tants i tants embolics que s’han fet. Un curs a l’altre campus me l’han canviat de secció, dies i hores tres vegades en dues setmanes, i cada vegada he hagut d’organitzar-ho tot a l’eClass (unes 20 hores de feina) i totes les sessions de Zoom. Tres vegades! I amb els estudiants bojos que no saben per on van. Tot això és perquè la universitat no vol prescindir dels milers d’estudiants estrangers que paguen molt entre matrícula i residència, per això la universitat insisteix a tenir classes presencials, quan la majoria de professors no volen tenir-les. Bé, un gran embull i jo sense gens de vacances des de l’estiu de 2019.

Al mig de tot plegat, vaig ser al programa de Catalunya Ràdio L’ofici d’educar, per parlar de les escoles residencials per a indígenes al Canadà. Va ser a les 3:00 de la matinada, per la diferència horaria, i encara gràcies que l’Elisabet Pedrosa, molt amable, va aconseguir no fer-ho a les 5:00 del matí con havia de ser. A les 3:00, encara que estava molt cansada, no havia anat a dormir. Som quatre persones, que parlem, i comencen per mi. La meva part són 10 minuts. Si ho voleu sentir és aquí: “Escoles pel genocidi al Canadà“.

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , , , | 19 comentaris

Una mare, uns fills

Avança àgil, amb rapidesa, per bé que el menjar que duu per dinar li resulta feixuc. El sol és molt fort i el camí més curt no passa per sota cap arbre, però el paisatge, obert, extens, la fa sentir bé, la fa sentir lliure. Accelera les passes, delerosa d’arribar fins als seus fills a qui ha hagut de deixar sense vigilància. Viu sola amb ells i com que no té l’ajuda de ningú, cada dia es veu obligada a deixar-los sols, de vegades durant força estona. Confia que si hi ha perill s’amagaran, tal com els hi ha insistit que facin, però mai no es queda tranquiŀla fins que torna i els troba sans i estalvis.

Al lluny, un cotxe aixeca un núvol de pols mentre corre a gran velocitat, com si fugís. Ella el veu de cua d’ull: un puntet molt llunyà enmig de la pols. Immediatament sent un buit a l’estómac i deixa anar el dinar. Corre cap on són els seus fills, que no els hagi passat res, corre, encara és lluny, corre, corre, corre, i ha passat: no hi són. Els busca per les rodalies, trasbalsada, sense voler acceptar que no es troben enlloc, i mentrestant aquell buit de l’estómac la va envaint sencera i ja no sap ni on ha cercat els seus fillets ni on no els ha cercat, totalment ofuscada.

A la fi es queda quieta, la mirada al lluny, molt lluny, allí on va desapareixer el puntet envoltat de pols. La pena l’envolcalla i abaixa el cap, vençuda, trista fins a l’atuïment. I així es queda, sense menjar ni beure, ni tan sols cridar, o vomitar, i treure fora la desesperació que sembla fer-li queixalades i menjar-li les entranyes.

Es tard, el sol ha deixat el cel roig i uns ocells sorollosos el travessen cap a l’horitzó. La mare no s’ha mogut. Els ulls, que té molt vius, estan apagats. Per un moment veu els seus fillets jugant allí mateix, i es tensa, però ha estat només un miratge de la llum que se’n va. Entretanca els ulls i, amb un dolor que sembla atenallar-li tot el cos, accepta que als seus fills no els veurà mai més, perquè quan al lluny hi ha un punt que fuig en un núvol de pols, les mares guepard saben que no tornaran a veure els seus cadells.

Aquesta història l’he enfocat cap a una part de la crueltat que és el tràfic iŀlegal de cadells de guepard, la crueltat cap a les mares que tornen de caçar i es troben que els hi han pres els fills. Després hi ha la part del cadellets, robats encara molt petits i indefensos a tot, ja que els cadells de guepard són molt vulnerables durant força temps. A més, se’ls enduen de les sabanes africanes cap a països com els Emirats Àrabs Units, Kuwait o Arabia Saudi, en viatges de setmanes dins d’una bossa en el maleter d’un cotxe o penjada d’un camell; passant set i alimentats amb trossets de carn quan encara necessiten llet de la mare. La meitat no arriben vius i dels altres molts moren aviat.

Els guepards són els felins més cobejats perquè no solen ser agressius cap als humans, per tant, són menys perillosos que un lleopard o un lleó, malgrat que amb cadells d’aquests també es trafica, però molt menys que amb guepards. Al món en queden menys de 7000 en estat salvatge; és un animal en perill d’extinció per un habitat cada cop més reduït i pel trafic iŀlegal de cadells.

S’han robat cadells de guepard per domesticar des de temps immemorial. Ja en tenien a l’antic Egipte i a Roma, per posar dos exemples, i al llarg de la història se n’han vist arreu, en cases de persones adinerades, però el descontrol que hi ha els últims anys no s’havia vist mai. Ha esdevingut un negoci molt lucratiu ja que s’ha incrementat el nombre de gent que vol un guepard –i en conseqüència l’amença d’extinció de l’animal s’ha incrementat també. I per què ha passat això? Per què de sobte hi ha tanta gent que en vol? Doncs per tenir èxit a les xarxes socials, per tal que et posin molts “m’agrada” en una foto on mostres que tens un guepard. Si la poses a Instagram en un no-res t’inunden amb cent mil “m’agrada”. Aquest és ara mateix el gran perill d’extinció dels guepards, els “m’agrada” a les xarxes socials. Per això hi ha una campanya que demana no dir res positiu en fotos on surten guepards domesticats.

Que estúpida, però que estúpida s’ha tornat la humanitat, pels cabells de la Nana!

Publicat dins de Els meus contes, Natura | Etiquetat com a , , | 22 comentaris

Un aniversari caòtic

El dimecres 11 d’agost va ser el meu aniversari.  Només us vaig dir que era un dia especial i aquest any més. N’era més perquè jo entrava en una altra dècada. 

Em vaig voler fer el millor regal que em podia fer jo mateixa: escriure literatura. Per això em vaig passar tota la nit abans del meu aniversari en blanc. Feia tres dies havia pensat que volia escriure alguna cosa que passés a la Viena del segle XIX. No em pregunteu per què –no tinc ni idea de per què volia escriure un relat que passés a Viena. Suposo que va ser en pensar el final, que era el que se’m va ocórrer primer, i Viena es prestava una mica al final i a les raons del personatge. Però no en sabia quasi res de Viena, mai no hi he anat, ni hi he pensat, ni m’ha atret especialment. Tanmateix, de sobte tenia aquella faŀlera perquè el conte passés a Viena.

Abans d’escriure, vaig fer recerca sobre Viena, de la qual només sabia el que sap tothom: capital d’Àustria, molts palaus de quan l’apogeu de la Casa de Hapsburg, el Danubi, el vals i gairebé res més. Ah, però el meu conte, tal com l’havia visualitzat havia de passar amb el personatge a cavall pels carrers de la ciutat en direcció als afores. Com que, evidentment, no em podia inventar la ciutat, vaig començar amb tot de mapes per aprendre’m els carrers del casc antic, atès que es tractava del segle XIX. Quan vaig tenir una idea de com funcionaven els carrers, vaig assabentar-me bé de quin any es van enderrocar les muralles i quan es va fer el bulevard Ringstrasse (que vaig descobrir la mateixa nit amb els mapes). M’anava bé perque va ser abans de l’any 1875, quan volia situar l’acció del relat. No podia ser gaire aviat perquè ens trobaríem que encara no s’havia establert l’Imperi Austro-Hongarès i m’interessava que fos llavors, com també després que Àustria canviés les lleis sobre es jueus.

Doncs bé, un cop amb els mapes, algunes direccions i assegurar-me de dates històriques, vaig cercar un lloc als afores de la ciutat que fos bonic, per situar la viŀla de Victor Bauer. Després d’investigar tots els afores de Viena, em vaig decidir pel districte de Döbling, al nord-oest de la ciutat, a prop del Danubi i que s’esten al llarg dels Boscos de Viena. Ara és un suburbi de la ciutat, però l’any 1875 només hi havia algunes cases aillades.

Cercar informació del recorregut per la ciutat que fa a cavall Frederick von Kleist, el personatge principal, em va tardar molt més del que m’esperava. Havia de cercar mapes de recorreguts turístics per anar del punt 1 al 2; aleshores ampliar-ho tot per trobar cada carrer; després buscar fotos dels carrers actuals, per fer-me una idea, i d’iŀlustracions i pintures de la segona meitat del segle XIX; i, finalment, trobar informació sobre aquells carrers cap a l’any 1875 –què hi havia, què s’hi feia, etcètera. Acabat això, tocava investigar un altre tram, del punt 2 al 3. I així anar fent.

Quan vaig tenir tota la informació, i fins i tot havia confirmat el possible comportament de cert animal, ja clarejava, estava cansadíssima i volia anar a dormir. Ah, però no em podia fallar a mi mateixa. Feia vuit mesos que no escrivia cap relat, ja que l’últim va ser per Nadal: “Aquella nit de Nadal de l’Anna petita”. Doncs, apa, a escriure “Matar a Viena” a cent per hora.

He de dir que va ser una mica una tortura perquè queia de son. A la vegada, tenia la iŀlusió i la necessitat vital d’escriure’l. I ho vaig fer, però amb massa presses (ja he corregit les errades ortogràfiques que hi he trobat). Veia que era de dia, que no havia sopat, que era el meu aniversari i no havia ni anat a dormir. Ai, quin dia m’esperaria. Si ho arribo a saber!

Vaig dormir molt poc i em vaig llevar amb mal de cap, però contenta d’haver escrit un nou relat. I abans de dutxar-me i esmorçar vaig decidir obrir els e-mails per si tenia alguna cosa urgent. A l’estiu, els dimecres no faig classes, sino que corregeixo proves, preparo classes i responc missatges, però havia avisat als estudiants que l’11 d’agost no m’enviessin els centenars de missatges que em solen enviar. Tanmateix, la universitat sempre m’atabala amb coses administratives i de vegades són urgents. I sí, hi havia un e-mail urgent de la universitat.

Per fer-ho curt, el departament de l’altre campus (ara treballo a dos campus) havia hagut de donar un curs meu pel setembre a un altre professor. Un embolic de mil dimonis que us estalviaré, però el cas és que vaig passar tot el dia del meu aniversari batallant amb diferents departaments de la universitat, per e-mail i per telèfon. A les 10 de la nit encara enviava missatges. I quatre dies més tard encara no s’ha solucionat, malgrat haver parlat amb tothom a totes hores. Estic molt nerviosa, preocupada i indignada. Em trobo malament. I per damunt de tot estic trista: ni pel meu aniversari d’una dècada més vaig poder tenir un dia tranquil.

Però enmig d’un aniversari caòtic, el ram de flors del meu fill, els missatges de tres persones que sabien que era el meu aniversari i els vostres comentaris sobre el relat van ser alegries molt boniques i van evitar que em donés cops al cap contra la paret. GRÀCIES! No us podeu imaginar com em vau ajudar!

Publicat dins de Els meus contes, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 21 comentaris

Matar a Viena

Avui publico perquè és l’onze d’agost i cada any és un dia important per mi. I des que tinc el blog hi publico una entrada aquest dia. 

He estat molt ocupada amb les classes i no he tingut ocasió d’escriure res fins la nit del dia 10, que m’ha fugit fent recerca (com tarda tot) i pel conte que volia escriure no m’ha quedat quasi gens de temps, l’he hagut d’escriure a raig (sort que el tenia pensat) i ja s’ha fet de dia. Aquí sota el teniu.

Matar a Viena

Frederick von Kleist surt de casa seva una nit fosca. Tanmateix, a la ciutat de Viena les nits no són fosques del tot, no dins la Viena envoltada pel bulevard Ringstrasse, un llarg passeig que rodeja la part més antiga de la ciutat per on abans hi havia les muralles. I com li agradaria a Frederick von Kleist que encara s’aixequés el mur en comptes de tenir aquest bulevard sempre ple de diletants! Malgrat que, realment, tant li fa, perquè Viena li importa un rave. Hi va néixer, cert, però mai s’ha sentit austríac, menys encara austro-hongarès –mira que repartir-se capitalitat amb Budapest! Frederick von Kleist no vol saber res d’aquest nou imperi de la Casa dels Habsburg, perquè ell s’enorgulleix dels seus origens prussians.

El cavall de Frederick von Kleist avança al pas per l’Stephansplatz, la gran plaça al bell mig de la ciutat, on s’aixeca la catedral. És una mica fosc, aquí, i hi ha un cert silenci, només trencat pel clop-clop dels cascs del cavall sobre les llambordes. Frederick von Kleist no pot evitar un sospir profund. Va ser a l’Stephansplatz on la va veure per primera vegada: Maria Alexandra von Handel, boca petita i galtes rosades sota uns ulls molt blaus. En va quedar enamorat, malgrat que poc després, en seguir la noia acompanyada d’una colla de joves, la va veure entrar a una sala de ball. Llums i més llums i el soroll inaguantable del maleït vals, mentre les parelles volten i volten com enfollides i es veuen reproduïdes mil vegades pels miralls de les parets. Frederick von Kleist sent que li puja una amargor a la boca, tesa les regnes i fa tombar el cavall cap al carrer Graben.

Maria Alexandra von Handel, a qui durant mesos havia espiat els moviments per la ciutat, fins i tot ficant-se a les mateixes sales de ball i cafès que ella, ja no seria mai seva. Des que la noia es va casar i se’n va anar a viure a una viŀla a la zona dels Boscos de Viena, que Frederick von Kleist no viu. Fa ulleres de no dormir, ha deixat de fer entrenament amb les armes, menja poc i beu massa.

La iŀluminació i la gatzara del carrer Graben, amb els establiments plens a vessar, fan arrufar les celles a Frederick von Kleist qui sempre ha estat enemic de frivolitats. Qui sempre, també, ha sentit hostilitat envers els jueus i les seves idees que han esdevingut una plaga a Viena, envalentits des que fa uns pocs anys, exactament el 1867, recorda Frederick von Kleist prement les dents, se’ls va donar ciutadania amb tots els drets. Els inteŀlectuals jueus escampen idees liberals, i d’altres joves els fan cas, joves austríacs, i qui sap si fins i tot n’hi ha algun d’origen prussià com ell. Però el mal és encara més destructiu… Un noi distret no l’ha vist i de poc l’envesteix. Ell ha tibat les regnes amb força i el cavall s’ha encabritat, però a la fi ningú no ha pres mal i Frederick von Kleist continua per Graben fins a girar cap a Naglergasse.

Aquest és un carrer llarg i estret, poc iŀluminat, i Frederick von Kleist se sent més calmat; la iŀluminació exagerada l’atabala i no el deixa concentrar-se bé. I s’ha de concentrar, i s’ha de calmar.

Després de Naglergasse entra al carrer molt més ample de Heidenschuß. Més ample i més concorregut. No pot pensar amb claredat, només sentir la ràbia, com cada dia la sent en despertar i ja l’acompanya fins ficar-se al llit a la nit. Pensa amb Maria Alexandra von Handel i la ràbia s’omple de frustració. Per què no li va parlar mai? Perquè es temia que no li faria cas? O perquè era, s’ho havia de dir, massa frívola? Massa dansaire, massa riallera, massa alegre per a ell. Frederick von Kleist continua amb les seves cabòries mentre una colla de nois surt d’un establiment, l’un explica algun acudit i tots riuen, alhora que un carruatge passa de pressa i un gos es grata en un portal. I tot és continuar pel carrer Schottengasse cap a creuar el bulevard Ringstrass. I ara les cases es van espaiant fins que no en queda cap. Però Frederick von Kleist continua per una carretera cap al nord, sempre amb el Danubi a la seva dreta.

La nit s’ha aclarit una mica amb una tallada de lluna que apareix entre els núvols ara fugissers, empesos pel vent. Frederick von Kleist es palpa el ganivet i entretanca els ulls amb una imprecisa sensació de plaer. La viŀla és just al començament dels Boscos de Viena, a uns deu minuts d’on es troba ara. Ja és tard i estaran dormint, ella i el jueu. També la vella i la jove que es fan càrrec de la casa. El jardiner viu en una cabana allunyada. No tenen gossos. Serà fàcil: primer el jueu i després ella. Lligarà el cavall a un arbre prop de l’estany que queda darrere la propietat, ell s’hi ficarà i arribarà al jardí des de l’aigua. Ja hi ha anat dues vegades a estudiar-s’ho bé. És una imatge idílica amb l’estany tranquil, un cigne magestuós, uns quants ànecs exòtics i els salzes reflexant-se a l’aigua.

Fa poc que Frederick von Kleist ha arribat, i abans de ficar-se a l’aigua es mira bé l’estany. Impressiona una mica només iŀluminat amb la tallada de lluna; és força gran i ha calculat que profund cap al centre. Però ell neda bé. Es treu les botes, la jaqueta, l’armilla, i hi entra. L’aigua és freda. Mentre fa braçades i a poc a poc s’acosta al centre, recorda quan es va assabentar de qui era l’home que sempre acompanyava Maria Alexandra von Handel. És tractava d’un jueu de l’alta burgesia vienesa anomenat Victor Bauer. Li va costar molt pair-ho. No només li fugia la noia, sinó que es casava amb un jueu.

Frederick von Kleist, ja no sent l’aigua freda, perquè la ràbia el fa bullir, com cada cop que ho recorda. Com gaudirà de tallar-li el coll a aquest Victor Bauer, i a ella també, per estúpida. El país deixa que se celebrin aquests matrimonis abominables, i Maria Alexandra von Handel s’hi apunta de les primeres! Ja s’ho trobarà, i ben aviat. I aleshores Frederick von Kleist sent que li acaben de donar un fort cop al cap. Se l’agafa amb dolor i li martiritzen el clatell, les mans, altre cop el cap, i ell s’enfonsa i empassa aigua, però fa força amunt i surt a fora tossint, i a penes ha agafat un glopada d’aire que obre uns ulls com unes taronges, horroritzat de veure qui l’ataca, i sense ni tenir temps de reaccionar l’altre ja li ha enfonsat un ull i li colpeja la cara sense treva, i ell crida i demana ajuda i se sent morir de dolor, de terror, i es deixa anar aigua avall, ensagnat, agonitzant, aigua avall fins al fang del fons. Al cap de Frederick von Kleist hi sona un vals uns moments, com per turmentar els seus últims instants.

A la superfície tot s’ha calmat. L’aigua està tranquiŀla, la lluna l’iŀlumina, els anecs dormen i el cigne es neteja les plomes i el bec tacats de sang.

Publicat dins de Els meus contes | Etiquetat com a , , , | 24 comentaris

Papallones de nit

Sempre es parla de les papallones –oh, què bonica, quines ales, quins colors, mira quina preciositat sobre aquella flor– i, sí, tenen raó amb les lloances, però us heu aturat mai a pensar com poden ser de boniques les anomenades papallones de nit? No tenen res a envejar a les papallones diurnes més espectaculars. I tenen trets molt interessants.

Tant les papallones nocturnes, o falenes, com les diurnes són lepidòpters, però diferents, i no només per estar actives de nit o de dia –tot i que això no és sempre cert perquè n’hi ha de nit que de fet són diurnes–, sinó perquè les nocturnes solen tenir el cos més rodanxó, i la característica que les diferencia sempre la trobem amb les antenes, primetes a les diurnes, mentre que les nocturnes les tenen més amples i moltes vegades com si tinguessin petites plomes.

Com deia, les papallones de nit, o falenes, tenen característiques ben notables, com ara que beuen llàgrimes de diferents animals (cocodrils, mamífers, ocells), se suposa que per obtenir sal, un nutrient que no es troba al nèctar; tot i que altres biòlegs creuen que ho fan per suplementar la proteina que els dona el nèctar, ja que les llàgrimes contenen albúmina i globulina.

També és curiosa l’atracció que semblen tenir per la llum i que sol acabar amb tragèdia, com passa amb altres insectes. Com que són majorment criatures nocturnes, s’orienten amb la lluna, de la mateixa manera que nosaltres hem fet durant segles quan ens hem orientat amb l’estel del Nord. Aquestes papallones mantenen la posició del seu cos en relació a la lluna que és una llum molt tenue, atesa la distància. Però a la seva evolució no hi entrava tenir iŀluminació elèctrica. Per aquestes papallones és com si apareguessin tot de llunes, que ja és prou desorientador, però a més molt a prop i de llum molt forta. Els seus ulls, fets per estar iŀluminats per una llum tènue, són com petits telescopis confrontats per una llum molt més potent, propera i més avall de l’horitzó. Aleshores, intenten corregir la posició i, per fer-ho curt, es fan un embolic i es precipiten cap a la llum.

De curiositats sobre les papallones de nit n’hi ha per triar i remenar, i acabaré amb una que em resulta molt interessant. Es tracta d’un tret de l’anomenada Borinot de la mort, la que té al cap un dibuix que sembla una calavera i que molta gent recorda de la peŀlícula The Silence of the Lambs.  Aquesta papallona fa un so, que és entre un xisclet i un grinyol, i el fa dins del cap a la part que és l’equivalent a la nostra gola. No ens oblidem que és un insecte, i malgrat això produeix un xisclet.

Les papallones de nit són molt importants per la salut del medi ambient, sobretot com a poŀlinitzadors, però també per nutrir d’altres animals, com ara ocells i ratpenats. Al món tenim unes 160.000 espècies de falenes, però segons sembla n’hi deu haver unes 200.000 més, encara no identificades.

Publicat dins de Natura | Etiquetat com a | 28 comentaris

Un coiot i una guineu molt especials

Com potser ja sabeu, la paraula coiot ve del castellà coyote que ve de la paraula nahuatl (la llengua dels asteques) coyotl. Una figura important, el coyotl, a la mitologia dels pobles de l’antic Mèxic. De fet, el coiot és el personatge més rellevant de la mitologia de moltes cultures originàries de l’Amèrica del Nord. Per bé que no es tracta de qualsevol coiot sinó del Coiot, personatge que acostuma a ser mascle i té algunes característiques antropomorfes, com cames i braços, però no sempre. I sigui qui sigui el Coiot, no es pot fer mal a cap coiot.

El Coiot és trampós, juganer i té poders. En fa de molt grosses, però també és un benefactor qui més d’una vegada ha salvat el món.

No entraré a més explicacions perquè ahir em van posar la segona dosi de la vacuna i tinc febre, mal al braç i un cansament que m’aclapara. Només comentar-vos que a la primera versió de la meva noveŀla Les urpes del drac (tercera de la saga) vaig intercalar una història basada en el Coiot. He llegit diverses històries del Coiot al llarg dels anys, i se’m va ocórrer fer un personatge mític similar al Coiot per a l’altre món de la saga, per al país de Sura, concretament les terres del sud de Sura on hi ha els guerrillers sota el lideratge d’en Coixà. Però jo vaig convertir el Coiot en la Guineu, un personatge femella.

Apareix al capítol “Història de la guineu”, que ningú de vosaltres, tret de la Rosa Nebot, no ha llegit, i no el llegireu pas en el llibre perquè vaig decidir eliminar-lo, només en vaig deixar un resum d’un paràgraf perquè la història té repercussions importants més tard. Malgrat que no m’ho van dir clarament, em vaig adonar que l’editorial no entenia aquest capítol, i vaig pensar que els altres lectors en llengua catalana tampoc no l’entendrien perquè la mitologia sobre el Coiot és desconeguda als Països Catalans. A més, com ja sabeu, havia d’escurçar la noveŀla.

Per acabar, dir-vos que les històries del Coiot són divertides i absurdes, i així vaig voler crear la meva història de la Guineu, que té un tarannà calcat a les del Coiot, per bé que és totalment inèdita. I aquí sota la teniu. Ja em direu què us a semblat.

La història de la guineu

            Havent sopat, alguns surans van tocar els tambors i, fins i tot, hi va haver qui cantava. Era alegre aquella gent, malgrat haver-ho passat malament en moltes ocasions, pensà l’Anna. Reien molt i no paraven d’explicar acudits.
            ―Ei, Anna ―va dir en Tazi―, tu no deus saber les històries de la Guineu, oi?
            L’Anna fa fer que no amb el cap.
            ―N’hi ha un munt. Àvia! Conta-li a l’Anna una història de la Guineu, que tu en saps moltes. Saps què és una guineu, Anna?
            ―Sí.
            ―Bo. Però aquesta guineu és molt especial, ja ho veuràs.
            ―Fa molts anys ―començà l’àvia d’en Tazi―, tants i tants que sobre el nostre món no hi havia aigua i la gent només podia trobar-ne una mica fent forats molt fondos a la terra, la Guineu dormia. I somiava. I quan la Guineu somia en poden passar de ben grosses.
            L’Anna va pensar que quan ella somiava també en podien passar de ben grosses.
            ―La Guineu somiava i un somni li va sortir per una orella i es va posar a fer salts i a cridar “desperta!!!” al voltant de la Guineu. Amb tant d’aldarull la Guineu es va despertar i va veure el somni que amb aquells crits i salts feia fugir les ratetes. Això no li va agradar a la Guineu perquè tenia molta gana i les bestioles que volia per sopar ja eren qui sap on. “Qui ets?”, li va preguntar la Guineu. “Sóc el Somni!”, va dir el Somni. “Ets un pesat, això ets”. “Però si no peso gens, mira: iu, iu, iu”, va fer el Somni tot lleuger mentre saltava amunt i avall.
            L’Anna feia un esforç per seguir aquella història tan estranya. Es fixà que els surans que l’escoltaven semblaven ben còmodes, però, com si fos el més normal del món el que sentien.
            —”Para d’una vegada!”, li va dir la Guineu. “Para, para, la Muntara!”, va fer el Somni tot cantant. “Qui és la Muntara?”, va fer la Guineu. I vet aquí que per allí passava una dona que es deia Muntara i, en sentir el seu nom, va dir: “Jo sóc la Muntara, qui sou vosaltres?”. “Jo sóc la Guineu i aquest és el meu somni pesat”. “Apa, tinc altra feina que escoltar ximpleries”. I la dona ja se n’anava que el Somni es va eixamplar i eixamplar fins a envoltar la Guineu i la dona. I llavors xucla que xuclaràs fins que els xuclà ben endins, i aleshores el Somni es va fer petitó, petitó, petitó i, puf, allí no hi havia ningú, ni la Guineu, ni la Muntara, ni el Somni.
            L’Anna s’adonà que el seu grup havia crescut. Ara era ple de criatures que escoltaven calladetes i amb aquells ulls tan negres ben oberts.

            —”Què has fet, Guineu?”, li va dir la dona, “on som?”. Eren en una illeta tota envoltada d’aigua fins qui sap on, i per la illeta s’hi passejava un ocell molt gros amb ales petites. Semblava bo i la Guineu va dir: “Jo no he fet res. I som dins del meu somni pesat. Però m’agrada més ser aquí dins que tenir-lo empipant al meu voltant”. “Vull sortir d’aquí!”, va fer la dona. “Doncs surt si pots. Jo me’n vaig a caçar.” I se’n va anar a caçar aquell ocellot que havia de ser ben bo. La dona va pensar que més valia aprofitar ja que era allí, i se’n va anar fins a l’aigua. En va beure amb delit. Era molt bona, i n’hi havia tanta! Si se’n pogués endur una mica a casa… La Guineu va tornar amb l’ocellot a la boca i li va dir a la Muntara: “Treu-li les plomes que tinc molta gana”. “Jo?”, va dir la dona,”Ja t’ho faràs”. I la Guineu es va menjar l’ocellot, plomes i tot. I en acabat, va fer un rot i tot de plomes li van anar sortint pel cos i es va tornar un ocellot amb musell, orelles i una cua peluda tota grossa. La Muntara n’estava ben tipa de tot plegat i va dir: “Ara veuràs com t’estomaco, Guineu, vejam si així acabem amb tot això”. I l’ocellot, amb musell i orelles i cua, va córrer que correràs. Corria fent voltes a la illeta, amb la Muntara al darrere, i s’estava cansant d’allò més. “Muntara, espera, Muntara espera, vull pensar com fer-ho per sortir d’aquí!”. La Muntara es va aturar. Totes dues estaven molt cansades de tant córrer i es van asseure esbufegant. “Deixa’m pensar”, va dir la Guineu, tot gratant-se una orella amb una ala. “Pensa de pressa”, va dir la Muntara, “que he de tornar a casa a fer el sopar”. La Guineu va pensar i pensar i pensar fins que va dir: “Té, ja hi caic, he de tornar a dormir”. La Muntara no les tenia totes perquè prou maldecaps havia dut la Guineu dormint, però quan li ho anava a dir va veure que la Guineu ja dormia. La Muntara va esperar impacient, fins que va veure que aquell somni de l’aigua es ficava per les orelles de la Guineu, i la Guineu continuava dormint i dormint i dormint i tot el que els envoltava entrava per les orelles de la Guineu fins que van tornar a ser a les roques on tot havia començat. Ara la Guineu era un altre cop una guineu, però tota plena de plomes, i havia esdevingut enorme, tan inflada i rodona que semblava a punt de rebentar. La Muntara la va despertar, no fos cas que tornessin a començar amb el somni per allí. “Ai quin mal de panxa!”, va dir la Guineu en despertar. “I no em puc moure! Ajuda’m Muntara! Arrenca’m les plomes a veure si em desinflo!” La Muntara, que era una bona dona i la feia patir veure la Guineu d’aquella manera, es va posar a treure-li les plomes. “Ai, ai, ai!”, feia la Guineu cada cop que sortia una ploma. Però vet aquí que pel forat que li deixava a la pell cada ploma arrencada, sortia un rajolí d’aigua. Quan no li quedava cap ploma, la Guineu va fer un gros sospir i…
            L’Anna va somriure en veure que els menuts s’estaven tots amb la boca oberta.
            ―I de la Guineu va sortir aigua i més aigua i la dona va haver d’enfilar-se a les roques per no ser arrossegada per aquella riuada. La Guineu, ja encongida a la mida de sempre, va pujar allí també. “Que me’n dius, eh, Muntara? A que sóc meravellosa”, va dir mentre contemplava amb la dona com es feien riuets i creixien arbres i matolls. La Muntara va tornar a casa seva molt contenta. Tota aquella aigua i plantes la feien sentir feliç. I així va ser com la nostra terra va tenir aigua i la Muntara va explicar la seva aventura als seus i ara us la explico jo a vosaltres.
            Hi va haver un moment de silenci. L’Anna no sabia si esqueia aplaudir, així que va decidir estar-se’n.
            ―M’ha agradat molt ―va fer, i quan s’adonà que tothom la mirava esperant més, afegí―: Mai no havia sentit una història com aquesta.
            ―Hi ha moltes històries de la Guineu ―explicà en Tazi tot animat―, i totes són molt divertides. La Guineu de vegades és una trapella, però ens ha fet molts favors.
            L’Anna es preguntà si en Tazi realment se les creia, aquelles històries.
            ―A mi m’agrada la de la Guineu i la serp ―digué una veueta; era una nena petitona que s’asseia al costat de l’àvia d’en Tazi.
            ―Doncs demà us la contaré ―va dir la dona vella, i va somriure a la petita―. Ara me’n vaig a dormir que és molt tard.
            ―N’hi ha moltes, de guineus, per aquí? ―li preguntà l’Anna a en Tazi; l’àvia del noi i d’altra gent ja es retiraven.
            ―Força. Però no se sap mai quina és la Guineu. Per això les respectem tant a totes. Si algú fes mal a una guineu li aniria la vida.
            Buf, pensà l’Anna, no estaven per bromes aquells surans. I en aquell moment se sentiren cavalls que entraven al campament. Poc després, en Coixà i dos guerrillers arribaren on era ella i els seus rostres van quedar iŀluminats per la foguera. L’un li mostrà el que duia.

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català | Etiquetat com a , , | 13 comentaris

Animals i un bon llibre

Molt frustrada per la falta de temps. Només escriure una entrada al blog, uns pocs comentaris a les xarxes socials o llegir un parell articles acaba sent qui sap què. I dos anys sencers sense gens de vacances, ni unes de ben petitetes. Quan per anar al metge, per exemple, és difícil trobar temps, escriure relats més o menys curts (noveŀles no cal ni esmentar-ho) ha esdevingut impossible –i en tinc tants i tants al cap (i de noveŀles també)! No us en podeu fer una idea.

I a sobre només puc caminar una mica per la lesió al genoll.

L’altre dia, quan el meu fill em duia en cotxe, vaig passar per davant de la casa amb enfilall, recordeu aquella mena de relat? Pel jardí del davant corria un munt de conillets. Vaig haver de fer una foto a l’únic conillet que no va fugir, per bé que no ha quedat gaire clar (sota la finestra més allunyada de la porta).  Això és a la ciutat, a tocar el centre.

El més curiós, però, va ocórrer de tornada. Ja enfosquia i havia sortit del cotxe per intentar caminar una mica, quan vet aquí que per la vorera a l’altra costat del carrer baixa un coiot. Mai n’havia vist cap de prop. Es movia d’una manera força peculiar, com si tingués molles a les potes, i mirava de reüll a totes bandes. Ens vam quedar quiets, perquè la recomanació de la ciutat és evitar els coiots, no acostar-s’hi mai, però no córrer, i si va cap a tu, cosa que no acostumen a fer tret que tinguis un gos, una criatura o menjar a la mà, moure els braços i cridar. De seguida que ens va veure va fer un pipí, sens dubte per marcar territori, i va continuar carrer avall. Darrerament molta gent a Toronto ha tingut encontres amb coiots, es veu que s’han envalantit i se’n veuen prop del centre (com ens va passar a nosaltres), i ja han matat alguns gossos i gats. La fotografia de sota la van fer el mes de febrer en un petit parc prop del centre.

Parlant d’animals, sabeu que ja no es pot dir “atac de tauró”? S’ha de dir “encontre negatiu amb un tauró”. Diuen que és per evitar que tinguin mala fama, ara que aquestes espècies estan minvant tant, i evitar que la gent les vulgui matar. Jo no hi crec gaire en aquesta mena de canvis en el llenguatge. No es pot dir “atac”? Que els hi preguntin a les foques prop de la costa de Sud-àfrica si el que pateixen continuament no són atacs de taurons. I ”encontre negatiu amb un tauró” em sembla una bajanada. Ara bé, que si continua la matança sistemàtica i brutal de taurons acabarà que no n’hi haurà, és ben veritat i m’indigna. Caram, és que en maten 100 milions a l’any! Una part els pesquen atrapats en xarxes de pesca d’arrossegament –passa molt a Espanya i França— d’altres atrapats en xarxes de deriva –Iran, Sri Lanka, Corea del sud, Japó, Xina i, altre cop, Espanya. A més, la pesca de taurons és súper lucrativa (sopa d’aleta de tauró, l’oli per a cosmètics, carn per a diversos usos). Penseu que en tot el món, pel que fa al profit, al mercat del tauró només el sobrepassa el mercat d’armes. Estic totalment a favor dels taurons, però que no em facin dir estupideses d’encontres negatius amb taurons. Dubto molt que serveixi per aturar-ne la pesca.

Per acabar, m’he de referir a l’última ressenya que Sebastià Bennasar ha escrit a VilaWeb. És sobre un llibre que ha publicat l’editorial Comanegra: El gran llibre dels exploradors catalans per Joan de Déu Prats, amb il·lustracions per Maria Padilla. M’ha agradat molt la ressenya. I el llibre l’he d’aconseguir. Com diu Bennasar: “El conjunt és una obra preciosa de reminiscències vuitcentistes que delectarà tothom qui hagi sentit passió per les aventures, qui hagi resseguit amb fruïció cada una de les passes en la recerca de l’illa del tresor, o la circumnavegació tot cercant els fills del capità Grant, o bé que hagi remuntat cap a l’interior de l’Àfrica mirant de trobar les fonts del Nil, el doctor Livingstone o les mines del rei Salomó; o, en fi, que hagi entès on s’amaga el món perdut de Conan Doyle.” És a dir, un llibre per a mi. Però no és només l’aventura i totes aquestes referències, sinó que el llibre ens parla de descubriments poc coneguts fets pels catalans fa segles. Molt interessant. I aquí teniu l’enllaç a la ressenya.

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Natura | Etiquetat com a , , , , | 12 comentaris

El 10 de juliol: dos records

Aquest dissabte ha sigut el 10 de juliol. Tinc molt bons records de dos 10 de juliol, dels l’anys 2010 i 2012. El primer, tots el recordeu. Aquell any just havia estrenat aquest blog, el mes de gener, i encara no coneixia gaire gent a Catalunya, o no la coneixia tan bé com ara; fins i tot amb l’Anna Maria Villalonga encara no feia un any que ens coneixíem, i m’ha fet gràcia veure el seu comentari a la entrada pel 10 de juliol d’aquell any, on em diu que encara no ha llegit Més enllà del somni –i tanta promoció que me’n va fer després de llegir-lo! Segurament a qui coneixia millor era a la Rosa Nebot, amb qui havíem fet una presentació a la llibreria Catalònia l’estiu de 2009, de la seva noveŀla Fang i llimones –us recordo que és boníssima– i la meva Més enllà del somni.

Doncs el 10 de juliol de 2010 jo ja m’havia empassat tots els articles i notícies dels diaris i els posts al facebook, i havia pres moltes notes per explicar-ho al setembre a la classe de cultura catalana. Recordeu la eufòria que hi havia a la manifestació? I la Muriel Casals? Va ser fantàstic. Jo era a Toronto però ho seguia per vídeos, comentaris i TV3. I tenia un munt d’amics, virtuals la majoria, que m’asseguraven que cridaven Independència també per mi.

He parlat d’aquell 10 de juliol any rere any a les meves classes –com també de tot el que va venir després– i, per tant, el tinc sempre molt fresc. I recordeu el post que vaig escriure al blog? Era un fragment de Perduts a l’altre món, que llavors encara escrivia, que em va semblar que esqueia per a la ocasió, cosa que vàreu corroborar alguns de vosaltres. Aquí teniu l’enllaç: L’Arnom i el 10 de juliol.

El segon 10 de juliol, també remarcable per mi, va ser l’estiu de 2012, que la Marta Valls m’ha recordat al facebook. A mi m’havia passat per alt que aquell any vaig fer la presentació de Perduts a l’altre món, amb l’Anna Maria Villalonga, a la llibreria Catalònia. I vau venir molts de vosaltres i en diversos casos ens vam desvirtualitzar. Hi havia molta gent; recordo que no hi havia prou seients a la Sala dels Arcs. Quins records més bonics! Aquí teniu l’enllaç amb moltes fotografies: Presentació a la llibreria Catalònia: el públic assistent.

Qui m’havia de dir aquells estius de 2010 i 2012 com anirien les coses a la meva vida (la salut, la mort de molta gent estimada, etcètera, etcètera), a Catalunya i fins i tot al món amb una pandèmia.

Publicat dins de Catalunya, Interferència (saga), Més enllà del somni, Perduts a l’altre món, Retalls de biografia | Etiquetat com a , , , | 14 comentaris

Distopia

Un ratpenat gegant estén les ales forjades de nits que cremen i dies sense sol. Les bat per damunt de bardisses, enfiladisses, runes. I arrels verinoses pertot, i paneroles, immenses, d’ulls fosforescents. Monstres i enderrocs.

Amb un moviment rítmic, quasi hipnòtic, de les ales, el ratpenat arriba dalt la muntanya. Giravolta, i es penja una estona cap per avall agafat a una estructura de metall. Torna a estendre les ales gegantines i, per un moment, sembla contemplar la lluna sobre el mar.

Envoltat de quietud, aleteja i se’n va.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 15 comentaris

Internats per a indígenes

Hola,

Avui tinc l’entrada al blog de Vilaweb. És sobre les escoles per a nens indígenes al Canadà. Probablement n’heu sentit parlar aquests dies als mitjans. La trobareu aquí:

Una història de terror

Publicat dins de Canadà | 6 comentaris

Coses

Avui només explicaré algunes coses d’això i d’allò, perquè no em trobo gaire bé i no puc pensar amb claredat.

El divendres em van posar el vaccí contra la Covid-19, la primera dosi. Estaba súper contenta quan vaig aconseguir hora, em vaig sentir com si m’haguessin injectat un raig d’eufòria. Feia molt temps que m’haurien d’haver vaccinat, però amb la meva feina era dificilíssim trobar el moment. La majoria dels meus estudiants (tenen uns 18 anys) ja s’havien vaccinat i jo encara res. Ara ja s’està vaccinant gent de 12 anys a 18.

El dia abans, com que sóc jo i sempre em passen coses, vaig tenir un atac de fibromiàlgia (en dic “atac”, per referir-me a un flare-up). Però no només això, perque vaig tenir un mal d’estómac terrible, com un cop de puny que no s’acaba, i molt mareig. Fa temps que ho tinc, des que vaig passar per aquella pneumònia de cinc mesos, però només de tant en tant i dura uns minuts. El dijous, però, em va durar tot el dia, acompanyat de l’atac de fibromiàlgia. El divendres perdurava. Vaig anar a vaccinar-me ben marejada i amb dolor a tot arreu.

La punxada ni la vaig notar. Mentre em feien esperar mitja hora per si em passava alguna cosa forta, el mal al braç es va instaŀlar. Passada mitja hora, va venir a veure’m un metge,  per assegurar-se que no tenia cap cosa anormal –l’unic que tenia d’anormal era el maleït mal d’estómac que no estava relacionat amb el vaccí.

En arribar a casa el braç ja quasi no el podia moure. Unes hores més tard em va venir febre, els dolors de la fibromiàlgia es van accentuar i tenia un cansament de mil dimonis. El braç estava igual. Però el que més em martiritzava era el mal d’estómac. El dissabte vaig estar força fotuda (tot el dia al llit) i el diumenge vaig millorar a poc a poc, però no l’estómac. Ara, que ja hem entrat al dilluns, el mal al braç és molt més suportable (sé que em durarà setmanes, com sempre, però la intensitat baixarà), que jo sàpiga ja no tinc febre, els dolors de la fibromiàlgia molt millor, el cansament també, i l’estòmac i el mareig no gaire millor. Què redimoni tinc? Ah, em van donar hora per la segona dosi del vaccí el 23 de juliol, quin descans.

Fa cap a una setmana la Griselda em preguntava al Twitter pel meu edifici. Doncs fa uns mesos van acabar els balcons a la meva banda (la façana), però no els de la part del darrere, i ja fa més de tres anys que estem així. Però no serveix de gaire tenir balcó perquè hi ha moltíssima pols tot el dia (i jo sóc aŀlèrgica a la pols), ja que continuen les obres al voltant de l’edifici, amb la pols que puja en núvols quan treballen, i han començat a preparar la construcció d’un nou edifici (del mateix amo) a tocar la paret on hi ha part del meu apartament, on abans hi havia un jardí. Treballen també als dos soterranis (l’un sota l’altre), on hi havia els garatges (encara tinc el cotxe en un altre edifici a deu minuts; aviat farà dos anys). També han enderrocat el sostre de les sales amb les màquines de rentar i fa deu dies que no es poden fer servir (sembla que demà es podrà, ja veurem). I canvien les canonades de TOT l’edifici, amb la qual cosa fa mesos que durant vuit hores al dia, cuatre dies a la setmana, no hi ha aigua –i quan l’engeguen l’he de fer rajar mínim 6 hores per tal que surti neta. Diuen que aviat acabaran.

Aquí unes fotos de la part de baix de la façana, quan no hi treballaven, des del meu balcó .

No us havia dit que fa deu mesos que el meu sindicat es prepara per una nova vaga. Recordeu l’última que va començar el febrer de 2018 i va acabar el més de juliol? Recordeu la quantitat de diners que vaig perdre? Mesos i mesos sense sou. I com vaig haver de treballar com una esclava en la recuperació? Sí, i vaig acabar agafant un encostipat darrere l’altre, al desembre una grip i aleshores cinc mesos de pneumònia, sense deixar d’anar a treballar, (i va morir la meva mare, per bé que això no va ser culpa de la vaga), i em van dir que semblava que tenia un càncer al pulmó, que quan van explorar a dins no ho va ser. Em va matar aquella vaga, en la qual no vam guanyar res i tothom va perdre molt (acabada la vaga, molts professors van perdre la feina i alguns la casa). Mai ens n’hem recuperat. Per això, tot i coneixent com opera el sindicat (viuen en un altre món) i com ho fa la universitat darrerament (en pla brutal), vaig pensar que aquest cop, amb la covid a sobre, el sindicat no gosaria dur endavant la temuda vaga, però ja ens han donat data per votar un mandat de vaga, a principis de juliol. La universitat, per la seva part, ha dit que no vol negociar més i que si s’amenaça amb vaga, farà un lockout, ens blocarà fora de la universitat, física i virtual. Això vol dir, per nosaltres, no acabar els cursos d’estiu, no començar els de setembre, perdre sous i beneficis, i molta gent la feina per sempre.

A la província d’Ontario, on hi ha Toronto, tot just fa una setmana que van obrir les botigues, amb una capacitat de gent a dins del 15% i només botigues que donen al carrer i es poden ventilar bé, els centres comercials continuen tancats. Ara que hi penso, tret de farmàcies i supermercats, vaig ser en una botiga per última vegada el desembre de 2019. També han obert els restaurants i cafès, però només a l’exterior, amb màxim 4 persones per taula i amb dos metres de distància entre les taules. Les trobades socials en interiors continuen prohibides, només poden ser els membres d’una llar. Gimnasos i llocs d’esport només oberts si són a l’exterior i amb la capacitat reduïda.

Les perruqueries continuen tancades. Em vaig tallar els cabells per última vegada a l’octubre. Aviat m’arribaran als peus. Fa mesos vaig enviar un missatge a la Hutoshi, la meva perruquera a qui conec de fa dècades. Em va respondre des de Costa Rica, on el seu fill hi té un petit hotel. Hi va anar abans que tornessin a tancar els aeroports i encara no pot tornar perquè és molt complicat al Canadà: has de passar tres dies en un hotel molt car designat pel govern, amb proves per la covid; si surt negatiu, has de passar dues setmanes a casa. Per cert, la Hutoshi em va dir que a Costa Rica havia fet amistat amb una catalana que se’n feia creus de tot el que sabia la Hutoshi sobre Catalunya. De la mateixa manera que jo sé molt sobre l’Índia, d’on és la meva perruquera, perquè són molts anys xerrant mentre em talla els cabells.

Als Estats Units estan molt enfadats perquè el Canadà es nega a reobrir la frontera (tret de per mercaderies), tancada des del març de 2020.

Espero que la pròxima entrada al blog sigui més divertida.

Publicat dins de Canadà, Retalls de biografia | 20 comentaris

Casa amb enfilall

Es veu sòlida, tota construïda de pedra, fins i tot la teulada està feta amb peces de llicorella, anomenada també pissarra, segons m’acaba d’informar la viquipèdia –no tenia ni idea de com dir slate en català i això de “llicorella” m’ha deixat perduda, però amb “pissarra” ja ho entenc. El cas és que aquesta casa sembla ben ferma, resistent als embats de tota mena de tempestes de neu i vent, freqüents a Toronto. Malgrat tot, una tempesta, ara fa uns tres anys, va arrencar un arbre gran que hi havia davant la casa i va esbotzar un tros de teulada; la van reparar però encara es pot veure on va ser el cop, i uns finestrons exteriors van quedar desballestats i així continuen. No m’estranya que no ho reparin, perquè el seu presupost no els deu arribar per això, considerant l’enormitat que deuen pagar d’impostos de propietat per una casa com aquesta, amb un jardí gran en quatre direccions i, en especial, pel barri on es troba, Forest Hill, concretament Forest Hill South, antigament un poble, molt a prop del centre i constituït per cases luxoses.

N’hi ha moltes de cases, perquè és un barri gran i, tret d’un carrer amb comerços, només té cases. Algunes són les típiques monstruositats de nouveau riche, amb grans columnes i capitells dòrics, marbre i, amb tot plegat, semblen enormes mausoleus. D’altres, més antigues, solen ser ben boniques, per bé que, tan grans, espanten una mica. De les que m’agraden destaca aquesta de pedra. No és gegantina i té un aire una mica d’estar per casa, de no arribar a final de mes –s’entén que parlem d’un nivell econòmic lluny del meu–. També és així la mestressa, una dona vella que vaig veure un moment que ella entrava a la casa; un sol cop l’he vist, tot i haver passat per davant moltes vegades. Suposo que era la mestressa, perquè tenia un aspecte com el de la casa: estable, però amb força anys a sobre i que ha passat alguns contratemps. Em va semblar que em mirava uns segons. Devia reconèixer la dona que sol quedar-se palplantada davant de casa seva? Aquesta dona que sembla examinar la casa en detall cada vegada que passa pel davant? La dona estranya que, sola o acompanyada d’un noi que deu ser el seu fill, s’atura i es fixa en els finestrons desballestats?

M’intriga. I fantasio. Segurament a la casa hi ha una mena de majordoma que fa i desfà, però com que també s’ha fet vella, més aviat ni fa ni desfà, tret de donar algunes instruccions a la minyona filipina joveneta qui, com tots els centenars de minyones filipines d’aquesta ciutat, deu mantenir no només tota la seva família sinó tot el poble que va deixar més enllà de terres i un gran oceà. Angelina. A la jove minyona li direm Angelina, i Karen serà la majordoma. Pel que fa a la mestressa, estic segura que es diu Alice, perquè no només la seva àvia paterna se’n deia, sinó que a més a la seva mare la fascinaven les històries d’Alice al país de les meravelles. El seu pare feia un any que havia tornat de la guerra quan ella va néixer. Havia estat al desembarc de Normandia, a la Juno Beach, on van desembarcar els canadencs, els quals van demostrar una habilitat militar extraordinària, malgrat que el món només recorda els americans. A l’Alice no li acaben d’agradar els americans, per bé que es va casar amb un comerciant de Buffalo, la ciutat a l’altra banda de la frontera. Però el seu marit va morir d’un accident poc després de casar-se; l’Alice retornà a Toronto i va viure sempre a la casa de Forest Hill, primer amb els seus pares i, eventualment, sense família, només amb la majordoma Karen a qui veu com família encara que mai no li ho ha dit.

Una cosa que em crida l’atenció, és la pols a la ceràmica. Em sembla que la majordoma Karen li hauria de dir a la jove minyona Angelina que als plats chippendale que tenen al primer pis, a les tauletes davant les dues finestres a la dreta de la porta, se’ls hi hauria de treure la pols, que des del carrer es veu que no els han espolsat en mesos, o anys. I tinc la impressió que hi ha força coses descuidades a la casa. La majordoma Karen només està per veure sèries a Netflix, que a la seva edat es cansa molt; a la mestressa Alice tant li fa realment si la ceràmica chippendale té pols o no en té, perquè es passa el dia fent mots encreuats; i l’Angelina enyora les Filipines i no es fixa en res si no li diuen. Les tres dones s’estan quasi sempre a la casa, cadascuna capficada amb les seves coses. Per això no hi veig mai ningú, només un moment aquella vegada que l’Alice entrava a casa; d’altres vegades unes cortinetes que es belluguen i una ombra en alguna finestra. I em pregunto qui deu ser que em mira. Per què aquesta insistència? Hivern, tardor, primavera, estiu, tant hi fa, cada cop que passa per aquí s’ha d’aturar a mirar. On deu viure? No sembla del barri, tampoc el noi que de vegades l’acompanya i que deu ser el seu fill. Tal vegada la dona voldria comprar la casa? No en té l’aspecte, però qui ho sap. Altrament, no entenc perquè sembla obsessionar-la. Qui es deu pensar que hi viu, aquí? Deu creure que es tracta d’una àvia com tantes, potser amb una filla i néts a Vancouver i un fill a Halifax, a la vora de l’altra oceà? Què deu fantasiar? Tant de bo sàpiga que he passat una vida de viatges, que he dormit a les dunes del Sahara sota la llum de la lluna, que he arribat als racons més misteriosos de Papua, que he vist orquídies extraordinaries als boscos nebulosos de l’Equador. I que ho enyoro amb tota la meva ànima. Tant de bo ho sàpiga. Però, per què ho hauria de saber? Pot ser l’Angelina, avorrida d’estar-se a la casa, o la Karen en un descans de Netflix, o la mateixa Alice que es pregunta perque miro la casa.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 24 comentaris

Torbs

Una nit mentre sopava vaig veure el documental de TV3  “Balandrau, infern glaçat”. Colpidor, i per mi tant familiar, això d’un torb. Al documental deien que un torb és el que en anglès anomenem blizzard. I precisament, fa deu anys, vaig escriure una entrada al blog amb el títol de “Blizzard”, on explico les diferències entre diverses tempestes de neu i de gel al Canadà. Potser hi voleu fer un cop d’ull (s’hi troben comentaris d’alguns de vosaltres).

He viscut una bona pila de blizzards a Toronto. I malgrat que els he experimentat en una ciutat i no als Pirineus, són de pànic. Han estat una mena de torbs a la ciutat, generalment trobant-me dins d’un edifici, però no sempre. Res és comparable a viure’ls al carrer sense cotxe. És dificilíssim avançar, la neu glaçada llançada a gran velocitat et martiritza la cara, perquè encara que te la tapis queden els ulls exposats, les dues ratlletes que tens obertes per saber per on vas, tot i que gairebé res no es veu. Tret d’un cas, els altres els he viscut al centre de la ciutat i cada vegada he arribat a casa fent parades freqüents dins les botigues per agafar alè, deixar que els ulls castigats es recuperin i que el front es descongeli (fa un mal quan es gela així!). Però el pitjor cas va ser fa molts anys, i de poc m’hi quedo.

Un dia assolellat de març, quan el meu fill tenia tres mesos, vaig aprofitar que el seu pare era a casa i feia bon temps, per anar-li a comprar una robeta que necessitava. Aquí s’ha d’anar als grans magatzems perquè no solen haver-hi botigues petites de roba; a més, vivíem en un barri enorme ple de cases i res més. El nen mamava, però vaig calcular que entre mamada i mamada tenia temps d’anar fins a l’autobús que em deixaria en una estació; d’allí amb metro fins a uns magatzems, comprar el que necessitava i tornar a casa amb prou temps.

Tot va començar bé, però els magatzems no tenen finestres i l’estació de metro era sota terra, sota mateix dels magatzems. Fins que no vaig arribar a l’estació de metro on agafaria l’autobús fins al meu barri, no em vaig assabentar que un blizzard havia arribat a Toronto. Hi havia un munt de gent esperant, perquè no venien els autobusos, i al carrer les ràfagues de vent llançaven neu en totes direccions. Quasi tot era blanc i no s’hi veia ni gent ni cotxes. Vaig mirar el rellotge: encara tenia temps. En qualsevol moment arribaria un autobús i tot aniria bé. Poc després, pels altaveus van dir que no hi havia autobusos i no se sabia quan n’hi hauria. Vaig trucar a casa des d’un telèfon de l’estació. El pare del nen estava furiós: com se m’acudia no tenir llet a casa per a una emergència? I per què no se li havia acudit tampoc a ell? Em va dir que agafés un taxi. Estava de broma, no hi havia cap taxi circulant per Toronto. A la fi vaig veure que la cosa empitjorava i s’acostava l’hora de mamar. Havia de fer un pensament. Vaig sortir al carrer i vaig començar a caminar.

Per anar a casa havia de remuntar un carrer ample amb un poc de pujada –per on anava normalment l’autobús–,  i que en condicions normals devien ser uns 45 minuts caminant fins al meu barri. Després havia de continuar per uns carrers durant uns 15 minuts més. Però enmig d’un blizzard res no és normal.

El carrer ample era bàsicament per cotxes, un d’aquests carrers fora del centre on, a Toronto, no hi sol caminar la gent i on no hi ha ni cases ni botigues, només edificis d’apartaments força tronats i d’altres edificis mig en runes. Però tant era perquè no em pensava pas aturar –el nen havia de mamar. Només havia d’assegurar-me de no posar el peu en algún forat (tot havia quedat ben covert de neu) i de moure les cames tan de pressa com fos possible.

He fet força esforços físics, excessius, a la meva vida, però em sembla que aquest els guanya tots.

Recordo la neu petita i glaçada que em produïa dolor, les ràfagues de vent que em feien caure sobre la neu que s’acumulava a una velocitat increïble i que feia més i més difícil avançar perquè m’hi enfonsava. També recordo treure’m la motxilla unes quantes vegades per desprendre’n tota la neu gelada que s’hi posava a sobre i em pesava. Tenia molt fred, però el pitjor era avançar amb unes cames que, entre el vent i la neu ja força alta, no podien més. M’anava repetint: “El nen necessita mamar, el nen necessita mamar…”.

Eventualment, vaig arribar al meu barri. Tenia un dolor profund a les cames, molt fred i un esgotament que no sabria explicar, però vaig continuar pels carrers de cases, tots solitaris, tots blancs; concentrada, perquè era facilíssim equivocar-se de carrer –la visibilitat era quasi nuŀla. La temptació de creuar un jardí i anar fins a on s’endevinava alguna casa era forta. El desig de asseure’m i no moure’m més, també. Però vaig arribar fins a casa. Només obrir la porta vaig sentir els brams del nen al pis de dalt. No sé com vaig poder donar-li de mamar, però encara entenc menys com vaig aconseguir fer tot aquell trajecte fins a casa enmig d’un blizzard.

I ja que hi som, afegeixo un fragment curtet d’Ombres i flames (de la saga de la Interferència) que juraria que us el vaig posar fa temps, però no l’he pogut trobar enlloc del blog. Si vau veure “Balandrau, infern glaçat” potser el trobareu força factible.

La forta tempesta de neu ha enxampat la tropa de gelgelians, abans que arribi on acampa el clan dels oldland d’en Calpor. Se’ls ha fet gel als barrets, a les pellisses, a les pestanyes, i tanquen els ulls per evitar que es congelin. La neu s’acumula veloç i els cavalls amb prou feines poden fer una altra passa. Un guerrer que s’ha ressagat baixa de la muntura immòbil i l’estira per les regnes, però l’animal es desploma. Els altres han desaparegut esborrats per les ràfegues de neu. Lluitant amb el vent que li ve de cara, l’home continua a peu.

L’endemà, uns caçadors de l’acampada el troben congelat. Tota la tropa n’està, de congelada, i colgada de neu; només algun braç o el cap d’un cavall sobresurten a penes del mantell blanc; d’altres són sepultats del tot. Dessota un arbre solitari un guerrer encara és sobre el cavall, home i bèstia convertits en una estàtua de gel.

Publicat dins de Canadà, Natura, Retalls de biografia | Etiquetat com a , , , | 7 comentaris

La solitud de Toronto

Avui us presento la ciutat de Toronto una mica diferent, perquè no són fotografies meves. Com que no n’he fet cap de nova, i les antigues ara no se on paren, n’he demanat al meu fill. Totes són de fa dos i tres anys, per tant pre-covid, però tot i això són imatges que expressen solitud. Me n’ha passat moltes (aquí només en teniu un tastet) i a totes es veuen llocs buits de gent. Jo també evito la gent a les meves fotos, ja ho sabeu, però les meves són, em sembla, més alegres; no solen copsar aquesta soledat profunda que es desprèn de les seves i que és molt més genuí de Toronto que no pas el que jo faig.

Són totes de Toronto, moltes del centre, i també de les universitats i d’altres de llocs prop del llac Ontario, a la ciutat i alguna als afores tocant la ciutat. Fetes amb el mòbil.

 

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , | 27 comentaris

Classes virtuals o presencials i els axolots

Continuo sense temps i no sé què fer per solucionar-ho. Els e-mails constants dels estudiants no s’aturen (per les raons que deia l’altre dia). Ni tampoc s’aturen els de la universitat en general. Fa unes setmanes la presidenta de la universitat ens va assegurar que l’any universitari 2021-2022 continuaría virtual, com ha estat des del març de 2020. De sobte, fa tres dies, el senat de la universitat va decidir que hem de tornar a fer classes presencials al setembre perquè tothom ja haurà estat vacunat dues vegades –per bé que els metges han dit que no ho veuen tan clar. Després d’una reunió virtual entre la presidenta, els governadors i el senat de la universitat d’una banda, i els representants de les facultats (la majoria no vol tornar encara a les classes presencials), d’una altra, es va decidir que al setembre hi hauria un 50% de classes presencials i un 50% de virtuals, i al gener 100% presencials. Aleshores tot era saber quines classes serien què. I ha esclatat una guerra, perquè són pocs els professors que volen tornar a fer classes presencials, i tenen prioritat els que tenen millors contractes, però entre ells també es barallen. S’ha creat molt mala maror. Pel que fa a mi  (i molts altres professors), probablement hauré de fer totes les classes presencials a partir de setembre, amb els meus pulmons tan delicats i sense poder caminar amb la lesió al genoll. Sospir. He comprat la loteria i, mira, potser hi ha sort. No cal que digueu res.

Abans de canviar de tema, aquí teniu la foto que he fet aquesta setmana: Trinity College, University of Toronto.

Segurament alguns de vosaltres coneixeu els axolots, si heu llegit contes de Julio Cortázar. El relat “Axolotl” és un dels meus preferits. Té allò tan típic de Cortázar, i que m’encanta, de començar amb una història gens transcendental, un fet quotidià que avança com si res, i el lector ni s’adona que ha anat a parar dins d’una història fantàstica. El cas més notori deu ser “Continuidad de los parques”, però en té un munt, com alguns dels meus favorits: “No se culpe a nadie”, “Casa tomada”, “La noche boca arriba”, “La isla al mediodía”. Però en aquests contes la línia entre la realitat i la fantasia es molt ambigua, i una de les històries més ben aconseguides en aquest sentit és “Axolotl”.

En realitat no és de Cortàzar que us volia parlar, ni dels seus contes, sinó dels axolots.

Son amfibis d’uns 23 cm de llargària, que estan relacionats amb les salamandres i viuen exclusivament en un llac de la Vall de Mèxic, el llac Xochimilco. Jo els trobo molt bufons, però no tant com els troba el protagonista del conte de Cortázar que s’hi obsessiona de tal manera que la seva obsessió esdevé un axolot, en un desdoblament molt curiós. Realment em costa no referir-me a Cortàzar. Doncs ja que hi sóc, traduiré al català un fragment del conte que descriu aquests animalons.

A cada banda del cap, on hi haurien d’haver les orelles, li creixien tres branquetes vermelles com de coral, una excrescència vegetal, les brànquies, suposo. I era l’única cosa viva en ell, cada deu o quinze segons les branquetes s’aixecaven rígidament i tornaven a abaixar-se. De vegades una pota es movia a penes, jo veia els diminuts dits posant-se amb suavitat sobre la molsa.

L’axolot és el que en biologia anomenen un organisme model –una espècie no humana que s’estudia a fons per entendre fenòmens biològics particulars. Perquè l’axolot té un poder regeneratiu espectacular. Si perd una pota, un ull, el cor o part del cervell, després d’uns mesos li han tornat a crèixer. S’han donat casos d’axolots que reparen, per exemple, una pota, i alhora en fan crèixer una altra, amb la qual cosa acaben amb una pota de més. I encara més impressionant: fan transplants, quan un axolot fa la donació a un altre d’un ull, part del cervell o una pota.

Segons he llegit, la seqüència del genoma de l’axolot, publicada el 2018, és la seqüència més llarga que s’ha completat del genoma d’un animal.

Però l’axolot és ara una espècie en gran perill, quasi extinta en el seu àmbit natural. Com he dit més amunt, només n’hi ha al llac Xochimilco, no gaire lluny de la capital de Mèxic. Aquest llac l’han transformat en canals, la temperatura ha canviat i l’han contaminat en extrem, tant la industria com amb les aigües residuals que arriben de la capital mexicana, i els amfibis són molt vulnerables a la contaminació. A més, s’han introduït peixos aliens a aquelles aigues, que es mengen els pocs axolots que queden en llibertat. Sortosament, les comunitats indígenes de la zona estan fent mans i mànigues per preservar els axolots que, per aquestes comunitats, són part de la seva cultura. Ja pels antics asteques, els axolots provenien dels déus, de quan Xolotl, germà del gran déu asteca Quetzalcóatl, va ser castigat per un acte de covardia i esdevení el primer axolot. Ara, els descendents dels asteques han aconseguit un petit llac allunyat de turistes i visitants de tota mena, on han dipositat els axolots que han criat primer en captivitat.

L’axolot té l’avantatge de reproduir-se bé en captivitat. Avui en dia n’hi ha molts als laboratoris, a certes botigues d’animals i a zoològics (jo n’he vist al de Toronto). Però el primer zoològic que en va tenir, ja a l’any 1863, va ser el Jardin des Plantes a París, just el lloc on s’obsessiona amb aquests animalons el protagonista del conte “Axolotl” de Cortàzar.

Publicat dins de Canadà, Natura | Etiquetat com a , | 19 comentaris

Molta feina i un tastet de ficció

Estic esgotada, cremada, deprimida. No trobo temps per a res. Pensava que aquesta setmana tindria temps de respondre missatges personals, comentaris, posar-me en contacte amb una editorial, cosa que ja hauria d’haver fet fa dues setmanes, i llegir, escriure alguna coseta, ordenar papers importants, que ni trobo res… S’ha acabat la setmana, són quasi les quatre de la matinada del diumenge i ni sé si tindré les coses llestes per començar les classes d’estiu el dimarts. Vaig endarrerida amb tots els detalls i detalls que he de preparar a l’eClass, que mai no s’acaben, perquè a més em passo el dia responent e-mails, de coses de la universitat i sobretot estudiants (en tinc 60 per a l’estiu) per cadascun dels quals he de fer coses diferents, com cercar webs, provar d’entendre coses d’administració, escriure a la llibreria principal per dir-los que tenen un enllaç pels estudiants equivocat, o barallar-me amb la companyia americana dels llibres de text en línia, i passar hores en chats amb els seus agents perquè aquest estudiant o aquell ha tingut problemes per obtenir el llibre o la plataforma supersite o li han cobrat massa. Moltíssimes de les coses que faig, abans de la covid les feia gent de la universitat amb feines administratives, però moltes d’aquestes persones han desaparegut o les han posat a fer d’altres activitats i, en alguns casos, han tancat departaments sencers. I la universitat vinga a dir que els professors fem una feina exceŀlent, que hem salvat les carreres de tanta gent jove, que hem salvat la universitat, el món, l’univers sencer, que som uns súper herois, que se’ns ha d’aplaudir… A pastar fang –que em compensin econòmicament i es deixin de bajanades. L’única bona notícia és que la universitat seguirà sense classes presencials fins a l’abril de 2022.

Tinc ganes de cridar, ben, ben, fort, de donar cops a les parets, de pegar-me amb algú, d’assassinar. I no tinc l’opció que va dir la Margarida Aritzeta, que quan té ganes de matar algú escriu noveŀla negra, perquè tot plegat va a parar aquí: no tinc temps d’escriure, d’escriure literatura, tot i que podria dir escriure qualsevol cosa, perquè de res no tinc temps, com per aquesta entrada al blog que l’escric amb mig pensament posat a la feinada que hauria d’estar fent i que no tindré feta el dimarts perquè tinc una llista d’una pàgina de coses urgents a fer, per a les classes, abans d’aquest dia. Allò que va dir Isaac Asimov –em sembla que era ell, potser m’equivoco– que si no podia escriure embogia, doncs això em passa perquè estic a punt de fer un crac que em deixarà més tocada del bolet que aquells savis toc-toc que surten als llibres de Tintin.

Vull escriure!

Bé, per canviar de tema, aquí teniu una foto de fa uns dies, en una d’aquestes “caminades” de 100 metres que faig de tant en tant. Ja sabeu que no puc caminar per la lesió del genoll. I el metge m’ha dit que poden passar anys abans no aconseguim que em facin un MRI, tal com va tot als hospitals; ell no ha aconseguit, des de gener, ni que em donin hora!

I ara, ja que no tinc temps d’escriure res, ni d’acabar les coses començades, com la noveŀla La Vinyet no va arribar pel riu (per a lectors a partir d’uns 9 anys), que resta empantanegada esperant que la pugui continuar, doncs aquí teniu el principi de la noveŀla i un altre bocinet. Ja em direu què us sembla.

La Vinyet no va arribar pel riu

Es va girar en sentir el fort cop de porta: només hi havia vegetació; cap porta. Instintivament va sortir del camí i s’amagà entre uns matolls molt verds. Tot el bosc era d’una verdor intensa, quasi increïble. La Vinyet es va alegrar de dur una samarreta verda, potser així podria passar desapercebuda. Però, desapercebuda de què? No havia vist pas res perillós en aquella boscúria sobtada.
          Va fer un bot quan va copsar de reüll un bellugueig. Només era una papallona molt grossa d’ales daurades, que voleiava allí mateix, però alguna cosa no li quadrava a la nena. Intrigada, se li va acostar. I va fer un crit: la papallona tenia una petita cara d’home amb bigotis, com de coronel anglès de peŀlícula antiga! Tornà al camí d’un salt i es posà a córrer sense saber on anava, fins que es va haver d’aturar esbufegant i amb mal a la cintura. A cada banda del camí continuava aquella vegetació tan verda.

— — —

La nena va copejar la porta de casa en Pròsper.
          —Qui hi ha? —va dir una veu d’home.
          —La Vinyet. La Maragda m’ha dit que parli amb tu.
          —Endavant, i compte amb la barba.
          Va fer bé de dir-ho perquè, només entrar, de poc trepitja la llarga barba blanca que era per tot l’interior d’aquella caseta. La barba d’un home assegut al bell mig, amb les cames encreuades, fent mitja. I la seva roba consistia en un llarguíssim jersei verd de llana que continuava després dels peus, també per tot l’habitatge, i era la mateixa peça que feia a mitja! Per acabar les coses sorprenents, l’home duia el llarg cabell blanc entortolligat damunt del cap, i amunt amunt com un cucurutxo que gairebé tocava el sostre. Va aixecar els ulls de la mitja i mirà la Vinyet per sobre les ulleres.
          —D’on has sortit?
          —He vingut per una porta que hi havia en unes obres.
          —No pel riu?
          —No.
          —Turista o treballadora?
          —Cap… Només vull anar a casa.
         En Pròsper encara la va mirar uns segons més i, pensarós, retornà l’atenció a la mitja. Va fer unes passades amb les agulles mentre la seva barba serpentejava per totes bandes. La Vinyet no s’ho podia creure: una barba que es bellugava sola! Quan la punta de la barba aparegué entre les agulles de fer mitja, l’home l’apartà amb brusquetat mentre li cridava:.
            —Fuig, pesada, o vols acabar teixida al jersei? Ocupa’t de la nena!
          La Vinyet va veure com la punta de la barba s’arrossegava per terra i semblava tota compungida. S’aixecà una mica i es tirà enrere en quedar davant la nena, com si li volgués veure la cara, va tornar a terra i es va enrotllar uns quants metres fins a formar un coixí ample.
           —Au, asseu-te —va dir en Pròsper.
           I la Vinyet es va asseure en aquell coixí fet de barba, que va trobar molt còmode.
          —Saps… com puc tornar a casa? —va preguntar la nena amb un filet de veu.
         En Pròsper la va mirar una altra vegada per sobre les ulleres.
         —No.
         La Vinyet se sentí defallir.

Nota: No m’he oblidat dels vostres comentaris pendents de resposta. Ho sento. Uns dies més i ho faig (toco fusta).

Publicat dins de Canadà, Llibres juvenils en català | Etiquetat com a , | 22 comentaris

I ja és el mes de maig

El cap de setmana passat no us vaig dir res. Em sap molt greu, per vosaltres, si més no alguns que ho espereu, i per mi perquè és l’única ocasió que tinc d’escriure. Quan una setmana no publico al blog és com si se m’enduguessin el poc que em queda de ser jo mateixa (no només una màquina de treballar) i és també allunyar-me de vosaltres perquè, a més, quan no publico al blog és quasi sempre per falta de temps i, per tant, tampoc no em comunico de cap altra manera.

Estic patint d’una gran manca de temps. Ja és crònic, però no fa més que empitjorar. Ni llegeixo noveŀles, cap, només articles, alguna narració curteta i para de comptar. L’última noveŀla que vaig llegir va ser a mitjans d’octubre, aquella vegada que van tallar l’electricitat al meu edifici durant un dia i mig. Vaig escriure mig conte i vaig llegir tota una noveŀla i part d’una altra que encara no he acabat perquè quan m’hi poso cada nit m’adormo a les poques paraules llegides –estic tant, tant, tant cansada!

El curs de tardor i d’hivern es va acabar i van venir el exàmens. Va ser trist dir adéu als estudiants. Ja m’havia acostumat a tenir-los aquí, a casa, a través de la pantalla, encara que alguns es trobaven a l’Índia, a Xina, a Corea, a Mali i a diferents punts del Canadà. N’hi ha hagut un munt d’encantadors i bons estudiants. I innocents, marededéu si en són; és clar que enguay només feia classes de primer any i solen tenir 18 anys —alguns 17. N’hi ha que quan tenien una prova em preguntaven si podien consultar el llibre o un diccionari mentre la feien, si estava permès. I totes les proves les feien a casa sense que jo els veiés! M’entendreixen.

Un dels millors estudiants d’enguany n’ha estat un de Nigeria. Brillant, el noi. És aquí de fa pocs anys, amb el seu germà més gran que se’n cuida. No en sé res més, no sé la seva història (aquí en sents d’increïbles), però sí sé que el meu estudiant aprofita bé l’oportunitat. Ha acabat amb un exceŀlent, i perquè no podia anar més amunt, però no és només tot el que ha estudiat i après que el fa una persona ideal per tenir a la classe, sinó també per com és de simpàtic amb tothom i com gaudeix aprent coses —tot ho vol saber i sempre fa preguntes interessants.

Però no és l’únic estudiant súper bo, perquè n’he tingut d’altres, d’origens diferents i de llengües maternes diferents, però tots estudiants boníssims, empàtics, que això és molt important, i, sí, innocents. Els enyoraré. Espero que continuin aprenent força, perquè el món necessita gent inteŀligent, empàtica i preparada.

He passat molts dies amb la correcció d’exàmens i treballs que esperaven ser qualificats de feia temps. També amb les notes finals, els càlculs de les quals es fan amb un sistema molt bèstia que tenen al campus de Keele (enguany he fet dues assignatures a l’altre campus i he evitat perdre el sostre de casa). Ha estat una marató.

Pensava que la setmana que ve la tindria per escriure alguna cosa de ficció, després de fer classes sense parar des del setembre de 2019, i amb tots els embolics de l’ensenyament virtual afegits, però no podrà ser. D’aquí a vuit dies ja començo el curs d’estiu i l’estic preparant contra rellotge. Tinc a més tot de coses endarrerides, com ara respondre missatges, i els vostres comentaris! o posar-me la vacuna —ha estat impossible ni tan sols preocupar-me’n. Bé, que d’escriure res. Tampoc descansar.

Pel que fa a la covid, continuem fotuts. Encara bo que tothom de les residències per a gent gran (els residents i els que hi treballen) està vacunat de fa temps. De fet, ara hi traslladen la gent que és als hospitals, vacunada, i que no hi és per causes de la covid sinó per altres problemes. Tots els pacients cap a les residències perque a l’hospital no hi cap una agulla de tants infectats greus amb covid. Ahir deia un metge que tenim un endarreriment de quasi 300.000 intervencions quirúrgiques que no sé sap quants anys hauran de passar perquè es puguin fer totes. I quan es té la salut que jo tinc, amb diversos problemes seriosos (uns més que altres), tot això fa molta por. Sobretot quan ja hi ha la mutació de l’Índia a Toronto.

Ah, per cert, l’altre dia em van arribar d’Espanya els papers per votar a les eleccions de Catalunya del 14 de febrer passat. Hahahahahahahahahahah! Més val riure.

Una abraçada!

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 22 comentaris

e-Class i estat d’alarma

El cap de setmana del 4 d’abril no us vaig dir res, i el passat vaig entrar a raig a parlar de la batalla de Vimy Ridge, sense ni un mot sobre la meva absència d’una setmana abans. Bé, vet aquí que aquell cap de setmana em trobava preparant, a més de les classes, exàmens finals que, tal com va passar amb els de desembre, han estat un malson. És allò d’haver de fer 15 o 20 versions diferents de cada exàmen, perquè els estudiants no puguin copiar d’un altre, i el que eren, abans de les classes en línia, 10 pàgines d’exàmen ara en són 150 o 200. Us feu una idea de què són 150-200 pàgines d’un sol exàmen de llengua on a cada línia hi ha coses per emplenar o canviar, i a sobre fet en e-Class que tot sol et pot tornar boig? I faig tres classes. Doncs resulta que el dia abans d’escriure alguna cosa pel blog hi va haver un problema a la plataforma e-Class i, sense ser culpa meva, vaig perdre 9 hores de feina feta, tot volatilitzat, com si mai no hagués existit. A més, va causar una mena de pandemònium a quantitat de documents guardats a l’e-Class, i se’m van barrejar coses de classes diferents. Em volia morir. Després de 48 hores sense dormir i sense deixar de treballar solucionant aquell malson, em volia morir una altra vegada. No vaig aconseguir morir-me i el dilluns tenia les classes a punt i els exàmens quasi acabats. I les cervicals destrossades, els nervis dels braços també i gairebé hi veia doble. Encara no m’he recuperat perquè han estat dues setmanes esgotadores. Ara s’han acabat els exàmens i estic corregint-los tan de pressa com puc. Quan acabi, a finals de la setmana que ve, hauré de córrer a preparar el curs d’estiu que comença el 10 de maig.

Mentrestant, Canadà es troba amb la covid fent estralls considerables amb les noves variants que es van detectar primer al Regne Unit (de moment, aquesta domina), a Sud-àfrica i al Brasil. Diverses províncies estan en estat d’alarma, però sobretot Ontario. A Toronto els hospitals van arribar a la total capacitat i s’han vist obligats a dur molts pacients a d’altres hospitals de la província, a centenars de kilometres de Toronto. Pacients traslladats en helicòpter a qui sap on; de vegades membres d’una mateixa família en hospitals diferents —com ara la mare a casa a Toronto i un fill morint-se en un hospital d’Ottawa i una filla en un de London. També s’ha demanat ajuda de metges i infermers d’arreu del país. Tenim cada dia entre 4.000 i 5.000 casos nous de contagiats, la gran majoria entre 20 i 50 anys d’edat, gent a les UCI, gent amb ventiladors mecànics i gent que s’està morint. També tenim nens contagiats a partir de 4 anys, uns 200 diaris. A les residències per a gent gran ja no hi ha contagis perquè tots els residents estan vacunats de fa temps.

Una cosa que m’ha impressionat força és que s’ha ocupat l’hospital dels nens, el Sick Children Hospital de Toronto, amb adults en estat greu. Conec bé aquest hospital perquè quan el meu fill era molt petit havíem d’anar-hi sovint —patia d’uns mals d’orella horrorosos, fins que el van operar— i de més grandet de tant en tant per accidents —trencada de canell, tall amb un vidre— o algunes febrades. Un hospital on eren molt amables i era ple de juguets i coses alegres i els metges no tenien pressa i el nen i jo ens sentíem segurs. Em costa imaginar-me’l ple de pacients greus adults. I no es només l’hospital dels nens, perquè estan ocupant les ales dels altres hospitals que tenen dedicades als infants. Tots els professionals a càrrec d’hospitals que entrevisten a les notícies diuen que la situació és molt greu, que estan alarmats. Segons els pronòstics, si alguna cosa no ho atura, d’aquí a dues setmanes, a Ontario els contagis segurament seran de 20.000 o més casos diaris.

No cal dir que si no t’estàs morint, literalment, no vagis a l’hospital. Ja han dit que només atendran casos d’atac de cor i coses així. I pel que fa a operacions que no siguin allò de s’opera ipso facto o no viu més d’uns dies, doncs a la llista d’espera durant anys. Jo, a penes puc caminar de la lesió que em vaig fer al genoll el mes de desembre; necessito que em facin un MRI perquè el metge pugui veure la part de dins del genoll (ni radiografies ni ultrasound han aclarit res), però només ho fan els hospitals i em floriré esperant. I ves la gràcia que em fa no poder caminar. Només aconsegueixo fer uns 150 metres i ja no puc més de mal. Les poques vegades que surto, he d’anar amb cotxe i amb el meu fill.

Vaig sortir el dilluns, per anar a veure el comptable, ja que havia de fer la declaració de renda, l’incomtax return que diem aquí, i vaig aprofitar per fer unes fotografies a l’aire lliure, que ja no està a sota zero i hi ha arbres amb flors. També aquest vespre, de camí a la farmàcia (amb cotxe, i és a 10 minuts caminant), hem parat perquè jo fes una foto. I mirant les fotografies ningú diria que a la ciutat quasi tot està tancat de fa mes d’un any i que estem en un estat d’alarma que és molt alarmant.

Nota: sé que dec resposta a un munt de gent que va escriure comentaris la setmana passada. Ho faré de seguida que pugui.

Publicat dins de Canadà | 8 comentaris

El naixement d’una nació

Canadà és el gran desconegut. Poc se’n sap a fora, només que té neu, boscos, llacs i deixa de comptar. Potser hi ha qui sap que Canadà va esdevenir independent l’1 de juliol de 1867, ja que aquest és el dia de Canadà, però he de dir que no va ser ben bé així. Aquest país es va formar molt a poc a poc, i el veritable naixement va ser quan els seus habitants s’ho van creure, gràcies al paper determinant del Canadà durant Primera Guerra Mundial.

A mitjans del segle XIX, aquest territori que en diem Canadà estava dividit en tres colonies britàniques: Canada, Nova Scotia i New Brunswick, les quals, impeŀlides pel perill d’una agressió per part d’Estats Units, i alhora amb el desig d’aconseguir millors perspectives comercials, van decidir unir-se en una confederació autònoma. I van començar a negociar l’unificació. A la fi, l’any 1867 el Parlament Britànic va passar la British North American Act i es va crear el nou país de Canadà que, en aquell moment, estava dividit en quatre províncies: New Brunswick, Nova Scotia, i Ontario i Quebec que eren la divisió de l’antiga colonia de Canada. Però aquesta nova confederació no era totalment independent perquè estava sota el domini de l’Imperi Britànic i, de fet, es deia Dominion of Canada.

Transforms the Province of Canada into the Dominion of Canada. Restores Upper Canada and Lower Canada as Ontario and Quebec. Continues the colonies of New Brunswick and Nova Scotia as provinces. Responsible Government without Double Majority Convention.

Es van afegir més províncies i territoris, i l’any 1931 el Parlament Britànic va reconeixer la independència de Canadà. Però no va ser fins el 1982, sota el primer ministre Pierre Trudeau, que Canadà va atènyer el control de la seva constitució. I fins aquí tenim la part oficial, però el que va fer néixer la nació va ser quan la gent del país se sentí canadenca. Com deia més amunt, això va ocórrer amb el paper esteŀlar que va tenir Canadà a la Primera Guerra Mundial. Particularment a la batalla de Vimy Ridge.

Quan les tropes canadenques d’infanteria van arribar a França, l’any 1914, es van trobar amb un exèrcit aliat liderat per força incompetents. I ben aviat els canadencs van començar a fer-se notar, fins al punt que no van tardar gaire a ser les forces aliades més temudes pels alemanys, per bé que la gran majoria de soldats canadencs no eren professionals. De bon principi, ja va destacar un soldat anomenat Francis Pegahmagabow, dels Wasauksing de les Primeres Nacions indígenes del Canadà. Semblava indestructible. Com que estava entrenat a caçar, seguir rastres, córrer darrera animals, amagar-se, passar desapercebut entre els arbres i, a més, tenia una punteria exceŀlent, el feien fer de missatger —els cables de telègraf els havien tallat els alemanys i calia algú per dur els missatges amunt i avall fora de les trinxeres—. Pegahmagabow sortia de la trinxera i aconseguia arribar al seu destí, moltes vegades a camp descobert, sense que cap alemany l’encertés ni amb la metralladora. Es deia que un missatger durava viu màxim una setmana, però Pegahmagabow va arribar viu al final de la guerra. I a més de missatger, en veure la punteria que tenia, el van fer franctirador, activitat amb la qual també es vivia ben poc a la guerra, però ell com si res —fins i tot va poder fugir iŀlès d’un atac amb gas on quasi tothom va morir. En tornar al Canadà acabada la guerra, va esdevenir tota la vida un activista pel drets dels indígenes canadencs.

Com deia, entre els que manaven les forces aliades europees hi havia un munt d’incompetents, tot i que eren oficials militars professionals, molts aristòcrates, a qui els semblava bé enviar milers de soldats a avançar en massa en atacs frontals davant les metralladores alemanyes, sense cap tàctica militar ni, semblava, cap idea de què estaven fent. D’altra banda, a càrrec de les tropes canadenques hi havia el general Arthur William Currie, a qui va xocar veure el que passava i la poca preparació que semblaven tenir molts d’aquells oficials europeus. Ell va revolucionar-ho tot introduint un bon entrenament, tàctiques militars, estudi del terreny i pràctica de l’atac abans de fer-lo. I el més curiós era que el general Currie no venia del món militar —abans de la guerra era un agent d’assegurances.

Una altra innovació del general Currie va ser explicar els detalls d’allò que es faria a l’atac, a tots aquells que hi participarien, la qual cosa no ho havien fet mai els generals europeus. Currie creia que cada soldat era important i que havia de saber quin era el seu rol en un atac i poder fer decisions si, per exemple, moria el seu oficial. Per tant, va preparar molt bé totes les tropes al seu càrrec abans de l’atac a Vimy Ridge, una àrea al nord de França, la qual feia tres anys que francesos i anglesos intentaven recuperar dels alemanys. Tres anys, molts milers de morts i el lloc continuava en mans dels alemanys. Fent un spoiler, diré que els canadencs van aconseguir Vimy Ridge en tres dies.

Abans de l’atac a Vimy Ridge, el general Currie va fer tres mesos d’entrenament sobre el terreny amb les tropes, calculant cada cosa que es faria amb gran precisió, els minuts o segons que tardarien uns soldats a arribar a tal lloc o tal altre, qui aniria per aquí o per allà, què farien si passava això o allò. Tres mesos així, fins que els soldats se sabien cada moviment de memòria. Mentrestant, també entrenava petits grups de soldats ràpids i decidits per a aconseguir documents dels alemanys i així tenir informació de l’enemic. Aquí va destacar el capitá Thain Wendell MacDowell, un jove que havia estat estudiant de la Universitat de Toronto.

El mateix dia de l’atac a Vimy Ridge, el 9 d’abril de 1917, el capità MacDowell, acompanyat de dos soldats, va arribar a les posicions alemanyes molt abans que la seva companyia. Eren, doncs, tres homes, els quals van destruir dos nius de metralladores mentre els alemanys fugien. Aleshores, MacDowell i els seus dos companys van veure un alemany que entrava en un túnel. El capità va fer esperar els altres dos homes fora i ell va entrar al túnel armat amb un fusell. En una sala subterrània hi havia 75 soldats alemanys. MacDowell, impertèrrit, els va convèncer que hi havia tot un batalló esperant a fora. Els va fer presoners a tots i, a més, es va endur un munt de documents que hi havia a la sala.

Com ja he dit, en tres dies els canadencs s’apropiaven de Vimy Ridge, allò que amb tres anys ni francesos ni anglesos no havien aconseguit. Ara bé, els canadencs no es van escapar de tenir molts morts i ferits.

Els canadencs van continuar a la guerra, fent sempre una feina impecable i amb decisió. De vegades amb actuacions totalment inaudites, com la trobada entre Richthofen i Wilfrid Reid May, un jove pilot canadenc. El famós Baró Roig, el Baró von Richthofen, pilot alemany que havia abatut 80 avions tot sol i que, si te’l trobaves, no sorties viu, va trobar-se cara a cara amb Wilfrid May. Però de la trobada qui no en va sortir viu va ser Richthofen. Hi ha molta especulació sobre qui va matar el Baró Roig; podria haver estat el pilot canadenc May o un tret d’un altre pilot allí a prop o potser des de terra, però el cas és que de la trobada entre el jove canadenc i Richthofen, va sortir mal parat el segon.

Totes les innovacions militars i continues victories per part dels canadencs van dur a un canvi de percepció sobre el Canadà. Els imperis europeus veien, per primera vegada, una força colonial que triomfava contra un poder europeu en terra europea. I al Canadà, tots aquests èxits van dur a un fort sentiment d’orgull de país entre la gent, fins i tot entre la gent que no havia nascut al Canadà, que només hi havia immigrat. Un sentiment que no existia abans. Com va dir el general canadenc A. E. Ross del final de la batalla de Vimy Ridge: “En aquests minuts, he presenciat el naixement d’una nació”.

Publicat dins de Canadà | 24 comentaris

Bona nit

Hola amics,
Tinc tanta feina que no dono abast ni per fer-la. Impossible escriure una entrada com cal al blog, però com que no convé que s’aturin les entrades o en un no-res morirà el blog, us convido uns segons a les meves classes (captura de pantalla), així sembla que s’escurça la distància. Intentaré fer alguna cosa més interessant d’aquí a set dies.
Cuideu-vos. Una abraçada!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 12 comentaris

Comença la primavera, segons sembla

Primer dia de primavera. La temperatura s’ha disparat molt cap amunt, passant de sobte de sota zero a 14 graus y sol. Semblava un dia bonic, des de la finestra.

No estic gens bé de salut, però continuo treballant dia i nit, i no per gust. Tinc unes ganes enormes d’escriure —hi ha tantes històries al meu cap, no m’estranyaria que en fossin centenars! Algunes van i venen; d’altres em ronden uns dies i després passa el temps i me m’oblido, només en queda com un flaire que ja no sé de què anava. No he escrit d’una manera seriosa des que vaig acabar Ombres i flames fa cap a tres anys. L’únic que faig és treballar per a l’universitat, però sense ganes. Que faci classes amb entusiasme i m’interessi que els alumnes aprenguin molt, no vol dir que m’agradi la feina, ja no, per diverses raons que algun dia que estigui d’humor us explicaré. Estic trista i decebuda per un seguit de coses.

A Toronto, que fins ara s’estaven fent bé les coses pel que fa a la covid, s’ha decidit obrir els restaurants per primera vegada (amb capacitat limitada), just quan les infeccions tornen a anar amunt, ateses les variants del virus. Hi ha hospitals de Toronto on ja no s’hi cap i el país té una acumulació de quasi 400.000 intervencions quirúrgiques endarrerides, però, ei, obrim els restaurants. D’altra banda, les perruqueries, tancades des de l’octubre, no s’obriran —els cabells ja em baixen per l’esquena— i, no ho sé, però jo diria que les perruqueries són més necessàries que els restaurants.

Fins ara el govern seguia el que recomanaven els metges, però per alguna raó han canviat d’estratègia, i ara els metges estan enfadats i ja han avisat de què ens espera. A més, falta molt perquè hi hagi prou gent vaccinada per fer una diferència. I ara hi ha tot de gent  contenta amb aquesta idea de que tornem a la normalitat. Normalitat? Mai tornarem a l’anomenada normalitat, si de cas, en serà una altra. I no em refereixo només per una qüestió del coronavirus. O sigui, tornar a viatjar amunt i avall a tot drap, per exemple? Sabeu quants viatges amb avió fa la gent cada any al món? 4.3 milers de milions de viatges —a Estats Units tot sol la gent fa 700 milions de viatges amb avió a l’any només dins del país. Vist amb els números davant, fa feredat. I mentrestant, el canvi climàtic també a tot drap. En fi.

Estic cansada.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 18 comentaris

Un fragment innocent

Acaben de canviar l’hora al Canadà. Apa, a dormir una hora menys, ves quina gràcia si ja no dormo per massa feina. Fa més de 19 hores que em trobo preparant tres exàmens per la setmana que ve; demà m’hi hauré de passar tot el dia també, i tota la nit. I encara estic corregint els de la setmana passada i els de la setmana abans. Cada setmana hi ha proves fetes a la plataforma e-class —és un malson que ja us vaig explicar fa mesos i que ha començat a causar-me ansietat perquè no sé com fer-m’ho ni treballant mínim 18 hores cada dia. Només sé que vull descansar, amb desesperació, que porto un any sense descansar gens, caram! No és estrany que m’estigui posant tan malalta.

Potser que plegui perquè no trobo cap tema interessant. Sé que tinc molts temes pel cervell, però el cansament no em deixa accedir-hi. A veure, potser si respiro amb calma…

Mireu, si no us fa res, recorreré a Les urpes del drac, la tercera noveŀla de la saga. Espero que us agradi aquest fragment innocent que no revela res.

L’ocellot s’alçà molt amunt i, en un tancar i obrir d’ulls, planava sobre l’Oceà dels Monstres. Les noietes, amb pànic, s’agafaren ben fort a la Negreta fins que l’ocell féu una girada suau i enfilà per sobre la fortificació i el mar tancat. Ara allò els semblava meravellós: res no es podia comparar a volar en un ocell gegantí, res! Algunes gavines encuriosides anaven a investigar qui envaïa el seu món de les altures, però es quedaven endarrere fent xiscles, potser d’admiració o bé d’enuig. La Negreta volava baix i batia les ales a poca distància de les petites onades verdes i blanques; només es remuntava una mica quan hi havia un veler amb algun maià que les mirava passar. L’ocell pujà més amunt en arribar a la ciutat, la qual deixà endarrere amb unes poques picades d’ales, i ja volaven per sobre els tarongers cap a l’impressionant mur que els separava de les terres àrides. En un tres i no res van passar-hi per sobre. Les noietes es van sentir amb aprensió quan la Negreta va aterrar prop d’uns arbres sota els quals dormisquejava una colla de lleons. Van baixar de l’ocell com hi havien pujat i es trobaren a uns metres de les bestiasses que s’havien incorporat i avançaven lentament cap a elles. La Ling es va treure la flauta i tocà una melodia.

―No tingueu por ―va fer quan els lleons es rebolcaren per terra i es van quedar panxa enlaire esperant que els fessin festes; s’hi apropà, amb les noietes aferrades a la seva camisa―. Apa, feu-los manyagueries, que ho estan esperant ―la bruixa s’ajupí i gratà un lleó enorme; però les noies s’estaven allí dretes sense decidir-s’hi, en absolut.
―No n’hi ha de petitons? ―va preguntar l’Alison amb un fil de veu.
―Ara no. I si en tinguessin no us aconsellaria pas tocar-los perquè els grans, amb música o sense, us atacarien.

Les noietes es van estremir. S’estaven molt juntes sense moure’s, fins que el lleó que la Ling amanyagava llepà el peu de l’Alison que va fer un crit.

―Si la Ling creu que no hi ha perill, no n’hi deu haver pas ―considerà l’Anna qui, amb l’Alison arrapada al seu braç, s’ajupí al costat d’un altre lleó i li passà la mà per la panxa.

No tenia el pèl suau com el d’en Puff, però la panxa era calentona i el lleó feia grunys de plaer. Passats uns moments, l’Alison s’afegí al gratament de panxa lleonina. Aviat es van veure encerclades per mitja dotzena de lleons que els demanaven afalacs que s’havien de repartir. De tant en tant la Ling tocava la flauta, potser per assegurar-se que els lleons continuarien ben amansits. Passada una estona les nenes se sentien tan bé amb els lleons, que fins i tot es van estirar a terra amb el cap sobre una d’aquelles panxes com si fos un coixí.

La boirina de primera hora ja s’havia esvaït. I mentre l’Anna gratava el coll del lleo que li feia de coixí i l’animalot li llepava la mà amb fruïció fins a deixar-la-hi ben neta, la Ling va dir que havien de partir o no tindrien temps.

―Temps per a què? ―li preguntà l’Alison.
―És una sorpresa. Què, us han agradat els meus gatets?

Les noies van assentir, i s’endevinava només de veure’ls l’expressió. A l’Anna li sabia greu anar-se’n, però estava intrigada: què devia ser la sorpresa que deia la Ling? Quan van arribar a la Negreta, la bruixa l’hagué de despertar ―aquell ocellot sempre que podia s’adormia.

Aquesta vegada van volar cap a l’est, per la part de fora el mur. A la seva dreta podien veure els tarongers, la ciutat i el mar allà lluny, després boscos de palmeres curulles de dàtils i nombrosos conreus. Els deixaren endarrere i la Negreta va fer cap al sud.

―Aquí van ancorar els pirates, aquella vegada que es van endur la gata, potser la mare d’en Groc ―va informar la Ling quan van passar per una platja de l’Oceà dels Monstres.     

La Negreta deixà la platja endarrere i fendí l’aire per sobre l’oceà. Les noietes es posaren tenses. No treien els ulls d’aquella planassa blava i misteriosa, escodrinyant les aigües per si hi veien algun monstre. La bruixa, d’altra banda, semblava d’allò més tranquiŀla: asseguda entre les plomes, mirava endavant amb un somriure de satisfacció mentre sentia la brisa a la cara.

―Allí! ―va cridar l’Anna.

L’Alison mirà on assenyalava la seva companya i clavà els dits al braç de la Ling qui, com a tota resposta al que veia, va fer una rialleta i afegí:

―Animalons, com són de primitius.

 Sota les aigües, prop de la superfície, podien veure com un tauró gegantí atacava despietat un altre peixot que es defensava amb unes queixalades brutals. Les dues noietes ni respiraven. Van deixar les aigües vermelles i agitades i van girar altre cop cap a l’est.

―D’on ha sortit la Negreta? ―preguntà l’Alison― Té a veure amb els monstres de l’oceà?―I ara! No, la Negreta ve dels temps de la rebeŀlió de Mai, la rebeŀlió de les dones.
―Oh, explica’ns què va passar! ―va exclamar l’Anna.

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català | Etiquetat com a , , | 22 comentaris

Feminisme i bruixes

Com que el dilluns és el dia internacional de la dona, he pensat parlar una micona d’això, però sobretot de bruixes.

Sóc feminista (bruixa no, però he creat la bruixa Ling). En sóc des que vaig néixer, perquè mai a la vida m’ha passat pel cap que no tingués el mateix talent i els mateixos drets que un home. A més, la meva mare es va encarregar que jo en fos ben conscient tal com la meva àvia, s’havia encarregat d’inculcar el mateix a la meva mare. Som ja tres generacions de dones que hem estat ben convençudes de la igualtat entre homes i dones. Em sento molt orgullosa de les dues dones que em precedeixen perquè, a més, estem parlant de fa molts anys, sobretot pel que fa a la meva àvia, la qual sempre deia a la meva mare que havia de fer una carrera universitaria i mai no dependre de ningú —no la va fer ni va acabar del tot l’escola per culpa de la guerra civil i el que vingué després. I la meva àvia va morir d’un atac de cor quan la meva mare tenia 17 anys. Com que patia del cor, haver aguantat els bombardejos a Barcelona l’havia deixat pitjor. La meva mare sempre va acusar Franco de la mort de la meva àvia.

Mentre vaig viure a Catalunya, va ser difícil això de sentir-me igual que un nen i amb els mateixos drets. Molta gent no acceptava que jo estigués tan convençuda dels meus drets com a persona. Només faltava que no m’agradessin gaire les nines, jugués a pirates i m’enfilés als arbres. I quan em vaig fer gran em vaig trobar en una societat amb la qual no encaixava, tret d’alguns bons amics.

Al Canadà no m’he sentit mai discriminada com a dona, malgrat que a la feina he tingut problemes, però per motius que res tenen a veure amb ser dona. Quan veig tot el que passa a l’estat espanyol amb el masclisme, me’n faig creus; em sembla com anar molt enrere en el temps —realment és un estat molt primitiu i sembla que se’n va més enrere per moments.

Potser arribarà als segles XVI i XVII i tornarà a cremar bruixes a la foguera, com passava a Europa durant aquests segles i cada vegada que sorgia un brot de pànic a les bruixes. Tant era que es tractés de països catòlics o protestants, perquè tots, vinga, a cremar bruixes.

El pitjor lloc va ser Escòcia, on unes 2.500 dones van ser acusades de bruixeria, torturades i executades. Tot pel pànic que els hi tenien les elits, com el rei Jaume VI d’Escòcia qui, un cop morta Elisabet I d’Anglaterra, ocupà el tron d’Anglaterra l’any 1603. L’home estava ben guillat i li venia d’anys enrere, perquè ja el 1590 no hi era tot, quan li va agafar la dèria de que la terrible tempesta, que va esclatar durant el viatge que havia fet de Dinamarca a Escòcia amb la seva promesa danesa, havia estat conjurada per les bruixes escoceses, al castell abandonat de Tantallon, perquè li tenien mania. Va fer agafar unes quantes dones de la comunitat, a qui van fer confesar sota tortura, i el mètode preferit era amb privació de la son fins que aconseguien que les dones tinguessin aŀlucinacions i aleshores confesaven coses rares. També les feien acusar d’altres dones, i així anar fent fins a tenir, com en el cas per la tempesta que va patir el rei Jaume VI, unes cent dones i, apa, a cremar-les de cop.

El pànic a les bruixes s’instigava per part de les elits, com és el cas amb Jaume VI d’Escòcia, per qui la cosa anava així: les bruixes eren ajudants del diable, el qual volia destruir personalment el rei Jaume. Suposadament, doncs, el diable havia dit que Jaume VI era el seu enemic més gran a la terra. Una manera, per tant, de donar-se importància.

Anys després, hi va haver un altre brot de pànic creat per Jaume VI. I un cop més es tractava de tot de bruixes conspirant contra el rei, segons ell.

Tan obsessionat estava que fins i tot va escriure el llibre Daemonologie, que és una teoria conspiratoria: el diable té tot de dimonis pel món que pacten amb gent, generalment dones, per ajudar-los a fer tot el mal possible amb màgia negra. Per tant, la bruixeria és una conspiració secreta entre certs humans i els dimonis. I contra aquesta conspiració només pot ajudar Déu, la qual cosa vol dir que l’única esperança pels creients són els reis amb poders divins, com Jaume VI. Quina manera d’ensarronar! Com passa amb les teories conspiratòries avui en dia. I com passa amb molts reis, com ara els d’Espanya. Que poc canvien les coses! S’ha de llegir més història.

Quan, a la mort d’Elisabet I, Jaume d’Escòcia esdevingué el rei Jaume I d’Anglaterra, es va adonar que li anava més bé inventar-se conspiracions per part dels catòlics, les quals van ser si fa no fa una còpia de les conspiracions de bruixeria, intercanviant les bruixes per catòlics. I dels centenars de dones que s’havien torturat i cremat se’n va oblidar.

Les caceres de bruixes van continuar a Escòcia, amb un brot de pànic cada vegada que a un poderós li convenia per aconseguir alguna cosa. Pràcticament totes les dones executades per bruixeria ho van ser en uns pocs brots de pànic instigats per les elits. 2.500 dones (i alguns homes) acusades de bruixeria, majorment ja d’una certa edat, i generalment tant elles com les joves de tarannà independent i insubmís.

I com estic jo, amb la salut i les obres de l’edifici? Doncs, pitjor estaria si em cremessin a la foguera.

Publicat dins de Retalls de biografia, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 14 comentaris

El que em ve al cap d’aquests últims dies

El divendres va fer dos anys que morí la meva mare, de matinada. I de matinada em trucà ma germana, i jo, molt malalta amb aquella pneumònia que va durar cinc mesos, abans de contestar ja sabia què havia passat, perquè la mort, com la policia, té tendència a arribar a aquestes hores per endur-se la gent. I sense haver dormit, malalta i amb una immensa tristesa vaig anar a fer una classe a la tarda per no perdre la feina, que aquí això de canceŀlar classes està molt mal vist.

Faig veritables esforços per tal que la indignació que duc a dins pugui més que l’enorme tristor que em burxa dia i nit; sempre els faig, aquests esforços, perquè la tristesa et duu a la depressió, però la indignació ajuda a lluitar i per tant a no decaure. Però com n’és, de difícil.

Farta de la universitat –no dels estudiants, angelets, tret d’un parell–, de com la covid serveix d’excusa per eliminar gent i assignatures –no essencials, diuen–; farta del fred, tot i que aquest hivern ha estat suau –no hem baixat més de 24 sota zero algunes nits i en general hem tingut temperatures d’uns 10 graus sota zero i poques nevades fortes–; farta d’estar malament de salut, farta de ser lluny de vosaltres i farta d’Espanya, això sempre. I avui dissabte, després que m’ha arribat la informació d’una de les editorials on publico, farta de no vendre llibres. De Més enllà del somni ni un venut en tot el 2020. Molt gros, ni un! I de Perduts a l’altre món un sol exemplar, un! Des d’aquí, el meu agraiment sincer a qui sigui que el va comprar. De El secret de L’Oreneta no sabré res, perquè mai no em diuen res, i de Històries d’hivern m’estimo més ni saber-ho perquè dubto que pugui ser una bona notícia. Les bones notícies fa uns anys que es van acabar.

Bé, ara que he aconseguit estar més furiosa que trista, vull deixar constància de la meva ràbia cap a Espanya; perquè no és només estar-ne farta ni mandangues, sinó odi autèntic per aquesta construcció artificial anomenada Espanya, odi pel que representa, pel que fa, i sobretot pel que ens fa. Que no tothom és igual, que també hi viu gent molt maca? Sí, és clar, a tot arreu del món s’hi troba gent molt maca, ves. També s’hi troben feixistes –a Espanya surten com bolets.

Darrerament m’he assabentat d’algunes coses interessants, o curioses com ara el que em va dir una estudiant africana que assisteix a un dels meus cursos. La noia és de Mali i aquest any s’hi està perque amb les classes a distància no li cal ser a Toronto. Bé, doncs l’altre dia ens va dir que el nom del seu país, Mali, en llengua bambara vol dir hipopòtam, i s’anomena així perquè hi ha moltíssims hipopòtams. No que sigui una informació súper interessant, però em va fer gràcia i suposo que poca gent fora de Mali ho deu saber.

També vaig descobrir fa uns dies per què als mapes antics s’hi troben tants dibuixos. Potser algú de vosaltres ja sap que es tracta de l’anomenat horror vacui d’alguns artistes, la por a deixar espais buits, sense guarnir. Es veu que aquesta aversió als espais buits en un mapa era prevalent entre els cartògrafs dels segles XVI i XVII, i per això omplien els oceans de monstres marins, vaixells, éssers mitològics. Però també a les parts de la terra on no hi havia res dibuixaven ocells, palmeres, animals sorprenents (quan es tractava de llocs fora d’Europa) i fins i tot rius, llacs, muntanyes i ciutats que no existien. I pertot arreu dibuixos de la rosa dels vents. Alguns, quan potser ja no els quedava res per dibuixar, escrivien textos petitets, i tot quedava ple d’aquest textos que ondulaven pels mapes. Només coneixem un cartògraf, però, que discuteix l’horror vacui: l’holandès Petrus Plancius, el qual explica, en una nota del 1592, quanta recerca havia de fer sobre les consteŀlacions per omplir parts del mapa que feia, altrament quedarien espais amb només buidor, explica amb horror. Cadascú té les seves manies.

Per acabar, us vull contar que fa una estona m’he trobat un comentari recent, força llarg, a l’entrada de la setmana passada, aquella dels tepuis de Veneçuela, que m’ha fet molta iŀlusió perquè l’ha escrit una veneçolana, a més descendent d’indígenes yaruro (o pumé). Està contenta que parli dels tepuis i de la seva biodiversitat especial, perquè darrerament no gaire gent diu coses positives de Veneçuela. Des de fa tres anys i mig viu a Catalunya i m’escriu en un català boníssim. Podeu veure el seu comentari aquí (és l’ultim comentari).

Cuideu-vos i una abraçada.

Publicat dins de Més enllà del somni | 7 comentaris