Una qüestió de logística

Acció continua amb un seguit de moments àlgids, més d’una dotzena de personatges principals i un munt de personatges secundaris que actuen tots al mateix temps, lluita, afecte, tragèdia, coratge, terror, tristor, caviŀlacions, moviment amunt i avall. Tot alhora. Tot des d’un sol punt de vista. Per tornar-se boig.

El diumenge passat vaig posar-me amb la noveŀla, amb un dels últims episodis de l’última entrega de la saga. Encara me’n falta un més i l’epíleg. I l’episodi que escrivia no està llest, per una qüestió de logística, d’acord a la descripció més amunt. Espero poder esgarrapar unes hores demà i acabar-lo. No n’estic segura, però, perquè és molt complicat i els meus coneixements de coreografia només m’ajuden fins a cert punt. Si es tractés d’una peŀlícula, amb una bona coreografia me’n sortiria fàcilment, però la literatura és més feixuga i en un episodi com el que descric cal agilitat, sense oblidar la coherència, ni les reaccions o percepcions dels personatges, ni una pila de detalls importants de la resta de la noveŀla i de les tres precedents que s’han de tenir en compte. Sense oblidar, per damunt de tot, que és el final de la saga i, per tant, s’ha d’acabar d’una manera òptima. I amb tot plegat he de comptar les pàgines, el nombre de caràcters (amb espais i sense espais), les línies, de tota la noveŀla que, com em va passar a Les urpes del drac, surt massa llarga i em fa estirar els cabells mentre l’escric.

Tant de bo que, quan ho llegiu, us resulti atractiu.

Això i allò:
El meu amic amb càncer està pitjor. Li han donat uns dies de vida. No m’ho puc treure del cap.
La feina de classes amb el remediation és brutal.
Farta de l’Arrimadas (com gairebé tothom).
Us enyoro.

Publicat dins de Interferència (saga) | Etiquetat com a , , , | 20 comentaris

Remediation

Sí, ho sé, no he publicat res durant dues setmanes i, per bé que no tinc temps ni de dormir, no podia deixar-ne passar una tercera, encara que només sigui per fer constar que sóc viva.

La feinada que tinc és gràcies a la vaga que vam tenir i que us vaig explicar aquí. Després de tres mesos i mig d’angúnia, sense cobrar el sou, amb els nostres estudiants confusos i a punt de tenir un atac de nervis, amb el perill de perdre la feina per sempre, perdut ja poder ensenyar el curs d’estiu (que començava el maig), cansats d’assistir uns quants dies a la setmana a les espantoses reunions del sindicat, llegits diariament una mitjana de mil missatges…, bé, va arribar el remediation, és a dir les instruccions que la universitat va comunicar als professors que havíem acabat la vaga per tal de recuperar els mesos perduts de març i abril. Un embolic increïble és el maleït remediation, i un malson de feina. L’estiu se n’ha anat en orris per a tots nosaltres. Per a mi vol dir, a més de no poder impartir el curs regular d’estiu (4 mesos de sou que mai no veuré), no tenir temps per escriure (a l’estiu faig normalment menys de la meitat de classes que a l’hivern i tinc més temps), ni llegir, ni descansar, ni fer totes les coses que durant la resta de l’any és impossible que faci per manca de temps. Ara, a més a més, tinc el problema del peu que em vaig trencar fa cinc mesos llargs i al qual li urgeix fisioteràpia intensiva, però ni en somnis la puc fer (encara vaig amb bastó i segurament quedaré coixa; odiaré aquesta vaga per la resta de la meva vida!)

Els professors vam passar, individualment, dues setmanes amb la preparació d’un pla de remediation per a cada assignatura que féiem els mesos de març i abril. I cada pla s’havia d’idear sense deixar de seguir les instruccions del Senat de la universitat (dotzenes de pàgines amb regulacions) i comunicar-ho en uns formularis electrònics que eren plens de glitches (no ho sé dir en català). Resultat: passava 48 hores sense dormir i enganxada a l’ordinador, aleshores dormia unes horetes i tornem-hi. Me’ls van aprovar. I va venir dedicar-se a cada estudiant, un per un, amb e-mails amunt i avall amb cadascun d’ells —tinc uns 150 estudiants—. I va venir començar a preparar les classes en línia per als estudiants que són ara per tot el món. I va venir començar a preparar les classes presencials per als estudiants que sí són a Toronto. I va venir veure estudiants al meu despatx. I va venir fer l’embull dels assessed grades (veure l’últim post) per a aquells estudiants que el solicitaven. Tot en un temps record.

I ara a continuar tot el malson de classes per triar i remenar fins al setembre, alhora que, no sé com, preparo l’assignatura de cultura catalana, que no és cap broma atesos tots els esdeveniments que han passat a Catalunya durant l’últim any i que he d’afegir en el meu llibre de text i que hauré d’explicar a les classes.

Per tot plegat, i per una situació més personal, no us estranyi si em salto el bloc alguna setmana i que no aparegui pel facebook.

Una nota positiva per acabar: crec que demà podré destinar unes hores a la noveŀla. Ho he d’aconseguir.

Gràcies per la vostra paciència i una forta abraçada.

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , | 12 comentaris

Vaga

Avui vull parlar de la vaga a la universitat que, després de tres mesos i mig, s’ha acabat!

Algunes coses que llegireu us semblaran increïbles, n’estic força segura.

A la meva universitat (la més gran del Canadà) hi ha diversos sindicats. Els professors en tenen dos: l’un s’anomena YUFA i l’altre CUPE. Jo sóc membre de CUPE, em toca ser-ne, no és res que es pugui triar. CUPE té locals a totes les universitats del país i a d’altres centres educatius; el meu és el local CUPE 3903, que està dividit en tres Units. El problema principal amb aquest (n’hi ha tota una llista, de problemes) és que els professors, o Unit 2, estem amb els T.A., o Unit 1, (estudiants de màsters i doctorat que tenen alguna feina a la universitat) i amb d’altres estudiants de màsters i doctorat, o Unit 3. És a dir que no podem fer decisions per separat. Quan el sindicat ha de renovar el contracte amb la universitat, cada quatre anys, es decideix amb l’executiu (majorment estudiants) i amb l’equip de negociació que té 9 membres, tres per cada Unit, però que fan les decisions tots junts. El poder a les negociacions el té aquest equip, no els membres del sindicat, els quals no podem votar res fins que l’equip ens deixa. Votació, quan s’esdevé, que es fa amb paperetes, mai electrònicament (el sindicat odia qualsevol cosa que comporti tecnologia), la qual cosa resulta difícil en una ciutat tan extensa i amb membres que viuen a hores de Toronto (alguns a 4 hores) i, quan no hi ha classes (com ha passat ara, amb la vaga), poden ser molt més lluny i tot.

Ja us heu avorrit? És que altrament, sense aquesta explicació, no sé com parlar de la resta.

En aquesta universitat, cada cop que el sindicat ha de renovar el contracte (cada 4 anys) acabem amb una vaga, ja que els membres estudiants del sindicat sempre en volen i són majoria comparat als professors. Aquesta vaga d’enguany ha estat la pitjor. Per què? Doncs perquè ens hem trobat amb un executiu i un equip de negociació súper intransigents, més i tot, com s’ha vist, que l’administració de la universitat, la qual déu n’hi do!

Les negociacions van iniciar-se el mes d’agost, van continuar tot l’hivern i en començar el març va esclatar aquesta vaga tan horrorosa.

El sindicat demanava centenars de millores laborals per als tres Units; algunes molt raonables i d’altres no gaire. La universitat estrenava una presidenta del món corporatiu, no acadèmic, a qui la facultat va votar només amb un 11% dels vots; i la junta de governadors també són ara del món corporatiu. Tots amb uns sous esplèndids —aŀlucinant l’enorme quantitat de diners que cobren! I bé, com que venen del món corporatiu fan anar la universitat també com si fos una corporació —res a veure amb l’acadèmia— i envien a les negociacions un gran nombre d’advocats d’un bufet de prestigi (el que cobren per hora aquests també!) notori, a més, per rebentar sindicats.

Des del primer moment que va començar la vaga, els que som gats vells, és a dir, molts dels professors, ja vam veure que acabaria malament. A poc a poc la gran majoria del Unit 2 (professors) es van afegir a voler acabar la vaga abans no en sortíssim tots més que escaldats. Però l’executiu i l’equip de negociació no ens deixaven votar. “Volem votar!” dèiem a les reunions, però res, i com que els estudiants volien seguir, ni cas. “Volem votar!” dèiem centenars de vegades cada dia al fòrum que tenim via e-mail. Com si sentissin ploure.

Mentrestant passaven les setmanes, els mesos, no cobravem res, ja hi havia membres que anaven als bancs de menjar, demanaven ajuda social, a punt de perdre la casa per no pagar la hipoteca o el lloguer. “Volem votar!”. Res. “Guanyarem!”, ens deien l’executiu, l’equip de negociació, els estudiants graduats dels Units 1 i 3,  però no tenia ni solta ni volta, ateses les negociacions que no duien enlloc perquè érem en un punt mort, ja que ni s’activaven les negociacions. I alhora, els nostres estudiants tots frustrats, enfadats, confosos, sense classes, sense notes, els uns sense poder-se graduar i per tant perdien feines o l’oportunitat de matricular-se a cursos de postgrau, i molts que viuen lluny al Canadà, o en altres països, havien de pagar més temps de residència quan ja s’havien d’haver acabat les classes, o retornaven a casa amb els estudis enlaire (després d’haver pagat una matrícula molt cara). I a la universitat, per solucionar-ho, no se li acut altra cosa que decidir que quan s’acabi la vaga donaran als estudiants assessed grades, això és que passaran el curs amb només el 70% de les notes, o el 60%, o el 50%; i als que s’han de graduar se’ls donarà fake grades, una nota a la que s’arriba amb la mitjana de totes les notes, tretes en altres cursos! El cas és que callin, i la integritat acadèmica a fer punyetes. Naturalment, tant el Senat de la universitat com els professors de YUFA (l’altre sindicat) s’estiraven els cabells, però ni la presidenta ni la junta de governadors els feien cap cas (mai no s’havia vist res així).

Mentrestant, també, a la província d’Ontàrio s’acostaven les eleccions i a la vaga no li quedava ni poder-se dissoldre amb un Back to Work Legislation (obligació a tornar a la feina, decretat pel govern) perquè era massa tard per legislar res. I van arribar les eleccions i va guanyar-les el partit PC (conservador) d’Ontàrio, que més de dretes no es pot ser en aquest país (un desatre que hagi sortit aquest partit i amb un líder que és per fugir). I què va anunciar el PC? Si fa no fa que el mes de juliol rebentaria la vaga de mala manera i a tots els que hi érem.

“Volem votar!” Volíem votar i acceptar l’últim oferiment de la universitat —i era l’últim que tindríem—, abans de la data límit que era el diumenge passat a les 9 de la nit. Estàvem desesperats. Entre els membres hi ha una professora que li paga la quimoteràpia al seu germà que viu en un altre país i ni netejant oficines se’n sortia; d’altres professors són mares soles sense cap ajuda; o professors que han de mantenir la família perquè la parella no té feina; o mantenen pares vells o familiars en altres països, com ara el Yemen. “Volem votar!”, que, per cert, a mi em duia reminiscències de Catalunya. “Volem votar!”, tothom a punt de tenir un atac de nervis.

I va arribar el diumenge i el sindicat no es movia. De fet, ens va enviar un missatge dient-nos que gaudíssim del dia que feia sol, que anéssim a menjar un gelat, que ens divertíssim. Però, però…, dèiem, si no tenim diners, si ens morim d’angoixa, si només queden unes hores per acceptar l’oferiment, què penseu fer?, quina es l’estratègia? Doncs res, que ho passéssim bé i la vaga continua.

A les 9 de la nit ens arribà el missatge de dues dones de l’equip de negociació (dues de les tres persones que representen Unit 2). Ens deien que estiguéssim tranquils, que havien fet una cosa per a nosaltres, per la qual les linxarien al sindicat, i que ho sabríem l’endemà. I el dilluns al matí es va saber: elles dues, atès que eren majoria a l’equip de negociació del Unit 2, atès que els membres estàvem patint massa, atès que tothom es quedaria sense feina a partir de setembre quan comencés un nou any acadèmic (el problema pitjor que teníem) i atès que no tenia cap ni peus condemnar-nos a perdre una feina que ens havia costat molts anys d’obtenir, havien acceptat l’oferiment de la universitat sense informar l’executiu ni la resta de l’equip de negociació.

Aleshores van venir uns dies caòtics, fins al divendres a la nit. D’una banda reunions on anàvem a defensar les dues dones que ens havien salvat la vida i que eren objecte d’una cacera de bruixes (insults, i molt grossos, a dojo, amenaces, fins i tot un estudiant els hi va escopir). D’altra banda faltava votar per ratificar l’oferiment. Organitzar la votació va ser un infern, entre d’altres coses perquè el sindicat (tret del Unit 2) no ho volia permetre, però ho vam aconseguir amb missatges a la Junta del Treball d’Ontàrio i, sobretot, centenars de missatges al CUPE National (la seu central del sindicat).

El dimecres vam votar, en una sala amb la presència de l’executiu del nostre local del sindicat, d’estudiants graduats dels Units 1 i 3 (que res no hi havien de fer, allí), gent cridant, un sorroll increïble. I s’havia de votar (posar l’X a la papereta) davant de tothom. Va arribar la nit, i no hi havia notícies. Les 10, les 11, les 12, i no hi havia notícies. A les 4 de la matinada ens vam assabentar que la votació havia estat declarada nuŀla perquè a l’urna hi havia 46 paperetes de més (sense que 46 persones més s’haguessin inscrit).

CUPE National va enviar gent d’Ottawa i va organitzar una segona votació el dijous i el divendres. Aquesta vegada sense gent per allí cridant i es podia posar l’X a la papereta en un lloc tapat. I la mateixa nit del divendres vam saber el resultat: una gran gran majoria va ratificar l’oferiment.

El dilluns tornarem a la feina. Ara hem d’ocupar-nos dels estudiants un per un, tota la resta de l’estiu. Hem aconseguit que la universitat ens retorni un 65% dels sous perduts del curs passat d’hivern, però d’altra banda hem perdut poder fer les classes regulars d’estiu, i quan arribi el setembre tindrem milers d’estudiants menys (han canviat d’universitat) i, per tant, menys cursos. Sembla que tots plegats (universitat i professors) tardarem quatre anys a recuperar-nos d’aquesta vaga.

El sindicat ha demandat l’administració de la universitat; la universitat ha demandat el sindicat; nosaltres exigim que l’executiu del sindicat dimiteixi… Hi ha un embull general impressionant. I els estudiants graduats dels Units 1 i 3 continuen la vaga.

Bona nit!

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , | 14 comentaris

Un estudiant canadenc va a Barcelona

Avui només us vull contar una coseta que m’ha fet contenta.

He rebut un missatge d’un dels meus estudiants de la classe de literatura hispanoamericana. És molt bon estudiant i d’allò més simpàtic. Ara està fent un curs de dos mesos a Sevilla, sobre poetes sevillans (Machado, Cernuda, etcètera), amb d’altres estudiants del meu departament. Però per res del món es volia perdre Catalunya (havíem tingut un munt de converses sobre la situació política que viu Catalunya). A la fi ha pogut anar-hi un parell de dies, a Barcelona. I què ha estat el primer que ha volgut fer? Anar a una parada de recaptar diners per a les famílies dels presos polítics. Està molt content d’haver-hi contribuït i m’ha enviat la fotografia que teniu a sota.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | 20 comentaris

Narcisisme

L’altre dia vaig anar a passejar per primera vegada d’ençà que em vaig trencar el peu el mes de gener. Encara em fa mal i haig d’anar amb bastó, però si més no estic més bé i el temps també.

Vaig fer algunes fotografies de la Universitat de Toronto i vaig tornar a casa, cansada perquè no estava acostumada a caminar, i tipa de la gent que es fa selfies. Vull dir centenars, potser milers, de selfies. És que no ho entenc: gent sola que fa cares, somriu, riu i fa petons mentre mira la càmera. Tant narcisisme em desconcerta. I no és una cosa que passi només amb gent jove, perquè en veus de totes les edats que vinga a clicar la càmera del telèfon a la seva cara.

Me’n vaig trobar dues, d’aquestes persones, totes dues davant de Trinity College. I jo, entre el bastó, la meva càmera i que volia enquadrar una fotografia sense gent, havia de fer equilibris i m’estava irritant d’allò més amb aquelles dones que s’estaven allí al mig com dues lloques i es feien selfies com si en allò els anés la vida. Sobretot la més jove: quaranta minuts clicant la seva cara sense parar. Més ben dit, quan feia quaranta minuts me’n vaig anar, però ella encara hi deu ser.

Aquí a sota teniu una imatge amb les dues dones i una amb la jove. Més avall d’altres fotografies. I per avui això és tot perquè he tornat a la noveŀla, quan no tinc coses a fer amb la vaga de la universitat, i la vull acabar aviat. Espero que us agradi Toronto a la primavera.

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , , , | 19 comentaris

La guerra dels mons i H. G. Wells

Avui necessito escriure sobre algun tema que m’allunyi de la situació política de Catalunya i de la destrossa que ha esdevingut la vaga a la universitat. I aquí teniu què m’ha vingut de gust escriure.

Tothom deu haver sentit parlar de La guerra dels móns, i quasi segur que heu vist alguna de les moltes adaptacions cinematogràfiques de la noveŀla que, espero, alguns haureu llegit. A mi el llibre em va entusiasmar fa una pila d’anys. El vaig tornar a llegir ja adulta, aquesta vegada l’original en anglès, i no em va decebre gens ni mica, tot al contrari perquè em va entusiasmar per segona vegada. La història, a més d’arrosegar-nos imparable, és súper original, sobretot si es té en compte que l’autor, H. G. Wells, la va escriure a finals del segle XIX i es va publicar l’any 1898 —la primera història sobre una invasió extraterrestre—. És realment inaudit que en aquella època fos capaç d’imaginar un atac interplanetari de Mart i sofisticades naus espacials. Però encara em resulta més increïble el final que es va empescar: tots els invasors moren anihilats per una epidemia de patogens propis de la Terra contra els quals els marcians no tenen immunitat. La fi de l’invasor no s’ha aconseguit ni amb grans desplegaments d’exèrcits, ni amb estratagemes dels humans, ni gràcies a cap heroi, sinó que uns simples patogens ens fan la feina. Per alguna cosa H. G. Wells era biòleg.

Les peŀlícules basades en aquesta noveŀla, entre d’altres desencerts, obvien situar la història a Anglaterra i durant el segle XIX (sempre tenen lloc als Estats Units dels segles XX o XXI). I precisament un dels atractius que té la noveŀla és trobar-se amb una Anglaterra amb carruatges de cavalls, que contrasta amb la sofisticació tecnològica dels marcians. Tanmateix, la BBC està rodant una mini-sèrie que, per primera vegada, sembla que serà fidel a la noveŀla.

La guerra dels mons de H. G. Wells és una crítica ben palesa del colonialisme i dels l’imperis, en aquest cas de l’Imperi Britànic en el seu esplendor però que a la noveŀla és l’envaït, el colonitzat i el terroritzat. Una ironia que no hauria de sorprendre si recordem que unes de les grans preocupacions d’H. G. Wells eren la justícia i els drets humans. De fet, l’any 1940 va publicar el manifest Els drets de l’home, considerat un dels textos humanitaris més importants del segle XX i que va ser la base indiscutible per a la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides, la Convenció Europea de Drets Humans de la UE i el Human Rights Act del Regne Unit. Déu n’hi do, oi?

H. G. Wells va ser un precursor. Només cal fixar-se amb els títols de dues de les seves noveŀles més emblemàtiques:

La màquina del temps (1895). No només va ser un pioner pel que fa a escriure una història sobre aquest tema, sinó que va encunyar el terme “màquina del temps” que tothom ha usat d’ençà de la publicació d’aquesta noveŀla.

L’home invisible (1897). Ha esdevingut una de les icones del gènere de terror. Tot i que Plató, a La República, ja ens va parlar de la història mitològica on hi ha un anell que pot tornar invisible una persona, la noveŀla de H. G. Wells va ser la primera història moderna sobre un home que aconsegueix la invisibilitat.

Va escriure tres noveŀles més de ciència-ficció —L’illa del Doctor Moreau (1896), The First Men in the Moon (1901), The Sleeper Awakes (1910)— i d’altres de realistes, a més de relats curts i nombrosos llibres que no eren de ficció. A totes les noveŀles, però, hi trobem aspectes filosòfics i relacionats amb la ciència, com per exemple The World Set Free (1914) on ens parla de la producció d’armament nuclear.

Pel que fa a les históries de ciència-ficció, Wells ens diu que, com a les de fantasia, és essencial assegurar-se que comporten el màxim de realisme; cada vegada que apareix un element fantàstic ha d’estar envoltat per detalls humans i quotidians, altrament el lector no ho acceptarà. És allò de la versemblança, dic jo ara, perquè segons sembla en aquell temps no ho tenien encara gaire assumit.

Els seus escrits van tenir una gran influència. Winston Churchill, per exemple, per descriure l’ascensió de l’Alemanya nazi en un famós discurs, va emprar una descripció de La guerra dels mons quan els marcians ataquen Anglaterra. I escriptors com Ray Bradbury, Isaac Asimov, Ursula K. Le Guin, Vladimir Nabokov, Margaret Atwood i d’altres, han dit que H. G. Wells ha estat una gran influència. Jorge Luis Borges no només es considerava influenciat per Wells, sinó que, a més, va escriure diversos textos sobre la seva obra i el tenia per un magnífic escriptor.

I per acabar (malgrat que hi ha molt més a dir sobre aquest autor i la seva obra) tenim també un altre incondicional de H. G. Wells: Orson Welles, l’actor, director, escriptor i productor, que va tenir una relació molt directa amb La guerra dels mons. Recordeu el seu famós programa de ràdio? Quan l’any 1938 se li va ocórrer llegir aquesta noveŀla a la ràdio, però en una versió una mica canviada i dramatitzada, amb interrupcions de suposats generals americans que informaven de la situació que es vivia sota l’invasió marciana, i crits i explosions? Els americans que no havien sentit el principi del programa (quan van dir que es tractava de ficció) van entrar en pànic i en diverses ciutats s’esdevingué un pandemònium de gent que fugia. Bé, doncs m’acomiado de vosaltres amb la versió completa d’aquell programa.

Que en gaudiu (és en anglès, però).

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 18 comentaris

Avui, parla Manuel de Pedrolo

Enguany, la xarxa en va plena i, a més, la comissària de l’Any Pedrolo, l’Anna Maria Villalonga, ens n’ha ofert un munt. Em refereixo a cites de Manuel de Pedrolo.

N’hi ha moltes de tan vigents que sembla que les hagi escrit avui mateix. I totes són tan interessants que es fa difícil triar, però aquí us en passo algunes de les meves preferides. Si no les coneixíeu, espero que us agradin.

Publicat dins de Catalunya | Etiquetat com a , , | 31 comentaris