Enrenou al Canadà per la mort de Fidel Castro

Avui vaig una miqueta menys de bòlit que la setmana passada i acabo d’escriure un post, però no aquí sinó al bloc de VilaWeb. Prometo que la setmana que ve hi haurà un escrit en aquest bloc, no només un enllaç com he de fer avui. És que tinc el bloc de VilaWeb molt abandonat —solament tres posts en més d’un any!— i no vull que passi com amb el meu bloc en anglès que el tinc pràcticament abandonat del tot.

Teniu l’enllaç a sota. M’agradarà que el llegiu, però si més no mireu la fotografia que he penjat al final. És força divertida.

Fidel Castro i el Canadà: curiós, o potser no

cuba-i-canada

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a | 10 comentaris

Avui no

massa-feina

Ho sento, però estic absolutament aclaparada amb tanta feina com tinc.

Avui no us puc escriure un post. Només saludar-vos.

Publicat dins de Una mica de tot | 4 comentaris

La meva classe amb Vicent Partal

Com que, espero, molts de vosaltres anireu a la manifestació del diumenge, m’estimo més publicar l’escrit setmanal un dia abans. I aquesta setmana, per coherència amb el contingut, l’he publicat al meu bloc de VilaWeb.

p1020270

Vicent Partal visita una classe de cultura catalana al Canadà

Publicat dins de Canadà, Catalunya | Etiquetat com a | 10 comentaris

Quan ningú no té temps

Al Canadà mai no tenim temps per a res més que treballar. És un fet. De vegades sembla que als canadencs ens falti un bull, sempre amb aquest desfici per fer feina. En molts casos no hi ha altre remei, però també podem trobar qui treballa perquè sembla que no sabria fer res més que treballar per guanyar diners, calguin o no. Té la seva part positiva, és clar, sobretot si es considera que feina no en falta encara que no sigui la que es voldria fer, però déu n’hi do la negativa. Aquest és un dels mals d’aquest país: que poques vegades es fan altres coses.

Per exemple, l’altre dia em va venir a veure una estudiant d’un dels cursos que imparteixo per dir-me que deixava el curs per manca de temps. Com que la meva assignatura no és essencial per al seu programa, l’havia d’eliminar. Bé, aquesta noia fa cinc cursos de ciències polítiques, però a més té tres feines: uns dies de cambrera, uns altres en una oficina i uns altres com a ajudant d’un professor. És d’un poble lluny de Toronto i la seva família no la pot ajudar, per tant, com que ha de viure a la ciutat per estudiar, s’ha de mantenir i pagar-se la matrícula (aquí l’escola és absolutament gratuita, però quan arribes a la universitat et claven un dineral).

De casos com aquest en conec per triar i remenar. De fet, un gran nombre dels meus alumnes estan tan cansats que no tenen esma per a cap activitat que no sigui treballar i estudiar. I per què estudien molts d’ells? Per aconseguir una feina que pagui bé i, m’han dit moltes vegades, comprar-se una casa. Jo aŀlucino quan algú de 18 anys m’explica que la seva gran preocupació és poder comprar-se una casa. A les seves vides no hi entra saber què passa al món, qui era Mussolini, què són les ones gravitacionals o llegir literatura, per posar uns exemples. No tenen temps, em diuen. Naturalment, hi ha excepcions, però són això: excepcions.

rellotge

L’altre dia parlava amb un professor de literatura francesa, del Quebec. L’intentava convèncer que vingués a un esdeveniment que hi haurà a la meva classe de cultura catalana, però em va explicar que, per bé que estava interessat, que aquest dia era a la universitat i que les hores no li coincidien amb les de la seva classe, té tres hores de viatge des de casa i tres de tornada, i només té esma per fer la seva classe. I va afegir: “et costarà trobar gent, ningú no té temps; mira, si aquí a Glendon fessin un debat amb la Clinton i en Trump, hi anirien quatre gats”. Doncs, sí, així va tot.

Per tant, no estic segura de què passarà el dimarts a la meva classe de cultura catalana. Hi haurà els meus estudiants, és clar, però hem volgut convidar d’altre gent i ja veurem quanta n’aconseguim. Es tracta d’una dicussió sobre el procés d’independència de Catalunya, i tindrem com a convidat, via Skype, en Vicent Partal de VilaWeb. Serà amb nosaltres, a la pantalla, per respondre preguntes sobre aquest tema, per tant, és una ocasió ideal per aclarir coses a un munt de professors i estudiants de Glendon que van molt despistats, i posar Catalunya al mapa de la universitat. A veure si tenim sort i en venen uns quants.

Publicat dins de Canadà, Catalunya | Etiquetat com a | 16 comentaris

“El fermall del rei elf” de Fèlix Rabassa Martí

felix-rabassa-marti

En dues ocasions us he parlat d’en Fèlix Rabassa i del seu bloc de fantasia èpica en català: “Un bloc pioner en català” i “Nova ressenya!”. Avui em fa iŀlusió retornar a aquest pioner de Blanes i al tema de la fantasia èpica en la nostra llengua, perquè no fa gaire un relat d’en Fèlix va ser finalista al II Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu, que té les aventures a la natura com a temàtica. Però encara hi ha més: s’ha publicat el llibre Començar de comencar-de-zero-i-altres-narracionszero i altres narracions (Edicions Salòria), que recull els cinc millors relats guardonats en aquest premi, i entre aquests relats trobem “El fermall del rei elf” d’en Fèlix Rabassa.

Es tracta del primer relat d’en Fèlix publicat en un llibre i, com es podia esperar d’aquest apassionat de la fantasia èpica, ens trobem amb una història dins d’aquest gènere, una molt bona història on no manquen referents identitaris catalans en un món fantàstic.

“El fermall del rei elf” ens atrapa des de l’inici, quan fem la coneixença d’en Sau el Caçaire, l’heroi de la història, el qual avança pels boscos nevats de les Terres Salvatges darrere els lladres del fermall del rei elf. El ritme narratiu és força lleuger, però sense descuidar gens l’ambient que es fa ben palès gràcies a les descripcions —escaients, rellevants, sempre en la justa mesura— i a un llenguatge acurat que s’adiu perfectament a la història narrada, un relat més aviat curt, però la seva brevetat no impedeix que es desenvolupi d’una manera òptima. Fèlix Rabassa demostra que és capaç de configurar perfectament una història prou intricada, travar-la bé i, en tot moment, mantenir l’atenció del lector.

bosc

El protagonista, en Sau, és coratjós, fet de pasta d’heroi, però sense estridències, de bon tarannà, creïble; com versemblant també resulta la història en conjunt, per bé que hi puŀlulen criatures fantàstiques —com ara un esperit dels boscos o les ombres demoníaques amb urpes que duen la mort—, és a dir, que té una bona coherència interna. “El fermall del rei elf” és fantasia èpica de la bona, de qualitat literària i, per damunt de tot, s’ha de destacar la creació d’un nou món (o no tan nou, segons es miri) amb noms que esperonen la nostra imaginació: Pirènia, l’Imperi de Saipan, el Reialme de Cairàs… Trobar tot això, i molt més, en un relat ben tramat i engrescador, d’un manuscrit original de només 15 pàgines, et fa treure el barret. No m’estranya que l’autor hagi dit que ens explicarà més històries d’aquest món que ha creat —jo les espero amb candeletes!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , , , | 9 comentaris

Un conte intertextual en veu alta

Recordeu EnVeuAlta? Us n’he parlat dues vegades, l’una en recomenar-vos un relat negre de l’Anna Maria i la segona us vaig enllaçar un conte meu (aquí). Ja sabeu, doncs, com m’agrada aquesta iniciativa de literatura llegida en veu alta.

Avui us he d’anunciar que m’han fet la lectura d’un altre dels meus contes, intitulat “Retallet de Barcelona l’any 1781: un conte de Nadal”. Aquest el trobo molt especial. El vaig publicar aquí, al bloc, el Nadal de l’any 2013, però em sembla que no us en vaig parlar gaire. És un conte si fa no fa infantil, situat a Barcelona l’any 1781. I per què precisament aquest any? Ah, vet aquí la gràcia que li trobo, perquè es tracta d’un conte intertextual.

Fa temps vaig publicar un article en el meu bloc de Vilaweb, amb el títol “Una part de la nostra cultura força desconeguda”, en el qual parlava del llibre Teatre català inèdit del segle XVIII: Examen d’un mestre sabater, on s’hi troba una peça de teatre inèdita, “Examen d’un mestre sabater”, del segle XVIII i d’autor desconegut, i també l’estudi que en fa l’Anna Maria Villalonga. Aquesta obra de teatre, que ens parla d’un examen gremial dels sabaters, era actualment desconeguda fins a publicar-se aquest llibre (2010).

Doncs bé, com que l’examen gremial de la peça de teatre succeix el dia de Nadal de l’any 1781, vaig empescar-me tot un divertiment intertextual amb la protagonista del meu conte que va a veure la representació d’aquesta mateixa obra el dia de Nadal de 1781. No cal dir que m’ho vaig passar d’allò més bé escrivint el conte —sóc una fan indiscutible de la intertextualitat!—, i no em vaig limitar gens ni mica perquè en el meu conte hi ha un munt d’aŀlusions a la peça teatral, al gremi de sabaters i a aquella època que va comportar un seguit de canvis a la societat. Tanmateix, els pensaments de la protagonista es centren força en un gatet.

gatet-negre

La lectura del conte en veu alta, on hi trobem diverses veus, em sembla magnífica. No us la perdeu! I ja em direu què us ha semblat.

Retallet de Barcelona l’any 1781: un conte de Nadal
(EnVeuAlta.cat)

Publicat dins de Els meus contes | Etiquetat com a , , , , , | 11 comentaris

16 d’octubre: 39 anys al Canadà

O Canada!
Our home and native land!
la, la, la-la…

“Casa meva”? No ben bé.
“La meva terra”? Una micona, només.
“la, la, la-la…”? Aquí res a dir.

Ai, caram, tan sols un any més i en seran 40 en aquest país. No m’hauria pensat que en passaria tants, al Canadà, a Toronto. I com corre el temps! Aquí més de pressa que en altres llocs, em sembla, perquè anem d’estiu a estiu; els hiverns són un malson que has d’aguantar fent el cor fort i, si fa no fa, fer veure que no existeixen tot somiant amb l’estiu que arribarà algun dia, i amb l’esperança que no serà un estiu fred, emboirat i plujós —tampoc amb una calor tan espantosa que ni pots sortir de casa a passejar, com a l’hivern però al revés pel que fa a la temperatura—. Però l’estiu és bonic, amb la natura que esclata pertot arreu encara que plogui o que el termometre pugi a 40º —llàstima que l’estiu passat em va fugir amb operacions i etcètera—. Però l’hivern… Una medicina amarga que t’has d’empassar. Tot i que a l’hivern estic tan enfeinada que el temps se m’escola a cent per hora, caps de setmana i tot (que els passo treballant tant o més que els altres dies), i encara bo que m’esforço a publicar aquests escrits setmanals que em mantenen amb un mínim de salut mental.

p1020984

Estimo aquest bloc. En tinc d’altres (mig abandonats per manca de temps), però aquest és el meu bloc de debò, el que no deixo de banda més que en comptades ocacasions per temes de salut. És en aquest bloc on puc explicar com avanço amb alguna noveŀla o compartir amb vosaltres l’alegria de publicar-la. I és també aquí on, de tant en tant, aconsegueixo publicar algun relat, o escriure sobre cosetes que trobo interessants, o expressar la necessitat que tinc d’escriure, un desig que m’omple com una foguera, una passió per la que enviaria totes les altres coses a pastar fang i no deixaria d’escriure ni un moment; però hi ha allò que se’n diu “responsabilitats”, i com que són pràcticament indefugibles i com que em considero una persona responsable quan de mi depèn no solament la meva supervivència sinó, sobretot, la d’altres persones, o es tracta de la responsabilitat que tinc amb els estudiants que cap culpa tenen de la meva necessitat d’escriure, bé, no cal explicar res més, oi? I parlant dels estudiants, és en aquest bloc on tinc, també, la llibertat de parlar-vos de les meves classes de cultura catalana, que no m’apassionen tant com escriure, però déu n’hi do. Perquè la meva vida es redueix a dues coses, literatura i ensenyament, i aquí, en el bloc, tinc un portal obert per comunicar aquesta vida feta d’escrits i de classes, i de petites alegries que, com he dit moltes vegades, ajuden a viure. A viure lluny, molt lluny, de la terra que més estimo, a viure amb el cor esquinçat.

Publicat dins de Canadà, Retalls de biografia | Etiquetat com a , , | 23 comentaris