Continuació de petits moments

La setmana passada algú em deia que és curiós que em dediqui a apuntar aquestes coses enmig de la feina. Però no ho havia fet mai fins que m’hi vaig posar fa dues setmanes. I no és pas tot el que penso, ni de bon tros, perquè no hi ha manera de fer callar el meu cervell en tot el dia, sembla que li donin corda. Tot el que faig, observo, penso, ho comento, ho explico a gent que no es amb mi. És com una mania haver-ho de contar tot. No parlo en veu alta, però dins del cap és un no parar d’explicar coses o d’elucubrar sobre d’altres. Doncs des de fa dues setmanes, de tant en tant (molt de tant en tant), éscric d’alguna cosa que tinc al cap per tal de poder fer la entrada al blog (compto amb poquíssim temps).

I ara començo amb alguns momentets de l’última setmana.

Una ullada al Twitter, on segueixo un munt de biòlegs, i he descobert un animal que no coneixia: el lloro Pesquet (Psittrichas fulgidus), o Dracula parrot com li diuen en anglès. Fa tants anys que llegeixo articles i miro documentals sobre animals que em resulta incomprensible no haver-me topat mai amb aquest ocell de Nova Guinea. Fa respecte, tant per l’aspecte com per la mida (mig metre sense comptar les ales), però segons diuen és un tros de pa que s’alimenta quasi exclusivament de figues.

Perfecte, pero sembla tret d’una història de fantasia, o potser de terror, de tipus medievalístic.

A la fi ha arribat el bon temps, però de cop, com sempre. Tot d’un plegat avui estem a 26 graus. I encara no ens han tancat la calefacció! Serà divertit intentar dormir aquesta nit amb una temperatura equatorial a la meva habitació.

La universitat diu que segurament les classes al setembre continuaran, com les d’estiu, a distància. Tret que el govern d’Ontario o de la ciutat obligui a fer-les presencials, però de moment no s’hi fiquen i, per tant, tenim el que recomanen el consell de governadors i el senat de la universitat. Ara bé, volen que tornem a les aules el mes de gener —quan tothom es posa malalt sense que calgui la covid-19!—. Malgrat tot, el més fotut és que no se sap encara quants cursos seran eliminats (es tem que en seran molts) ni quins (tremolo).

Avui m’he trobat força bé. Probablement perquè ha fet molta calor i no gaire humida, tirant a seca sense passar-se. Fins i tot a la càmera, mentre feia la classe, se’m veia molt millor que els altres dies, quan sembla que vingui d’una guerra. El canvi que fa no trobar-se gaire malament! Qui no es passa el dia amb dolor no sap la sort que té. I la classe ha anat com una seda…, fins que tot d’una els homes de la construcció dels balcons, que solen fer la feina més forta de 6:30 del mati fins cap a les 2:00 (just abans de la meva classe), avui, després d’una pausa del soroll fort des de les 2:00 han retornat a barrinar a les 4:00 com si els hi anés la vida, a poca distància del meu apartament. He hagut d’acabar la classe mitja hora abans perquè no se sentia absolutament res. Els estudiants semblaven esverats i tot. Si els digués que jo ho aguanto des de fa 14 mesos!

Què és això de “tercera edat” que es diu per allà? En ma vida he sentit res més ridícul per referir-se a la gent vella o que ha arribat a una certa edat, o que acumula molts anys de vida (i d’experiència, com va dir el meu fill quan tenia uns 13 anys).

I què passa amb el medi ambient? Em preocupa. Des del nou coronavirus encara més. Cert que ha disminuït la contaminació a molts llocs del món (a Toronto costa notar-ho perquè aquí hi ha poca contaminació), però ha augmentat la brutícia a la terra i a l’aigua: es fa més ús de plàstics, i a mars, oceans, platges, rius i en general pertot es troben mascaretes rebutjades, a dojo. Fins i tot jo, que des de fa moltíssims anys procuro evitar els plàstics, ara en faig servir més. També s’empren més productes de neteja que fan mal al medi ambient, com ara el lleixiu. Ho pagarem car.

Calor molt forta. Pluja. Molta humitat. A Toronto fem salts no només de temperatura sinó també entre sequedat i humitat: un dia estem a 14 d’humitat, l’endemà a 95, després a 20 i anar fent. Una bogeria.

L’amanida que he menjat fa poc era molt zesty, que es diu en anglès. I vet aquí un mot que no es troba en català. S’aplica sobretot al menjar, però no solament. La paraula ve del nom zest que és la part de fora d’una pela de cítric, on hi ha el color, que és fa servir per donar més sabor a un plat. Per bé que zest també vol dir entusiasme, vitalitat, alegria, etcètera —el contrari d’apatia—, però s’ha de saber quan es pot usar. I zest és, a més, un verb molt específic que vol dir: “gratar la part de fora d’una fruita cítrica per usar-la per donar més gust”. En resum, una amanida zesty vol dir que té molt sabor, que hi ha alguna cosa picant o cítrica que la fa gustosa, i també que té molt color (la roba de colors llampants pot ser zesty), que és molt fresca, que és estimulant…

Al Quebec el nombre de gent infectada amb la covid-19 creix d’una manera alarmant, i els morts déu n’hi do. El cap del govern del Quebec, François Legault, és estúpid i es nota. És del partit CAQ (Coalition Avenir Quebec), centre dreta i autonomista.

Les residències per a gent vella al Canadà també han estat molt tocades per la covid 19. Ha quedat tan manifest el desastre que són aquestes residències, que el govern federal i els provincials, sorpresos i alarmats, hi volen posar remei. El cas és que jo i molta altra gent ja sabíem en quin estat estaven les residències. La meva perruquera, que és una institució al barri i que ha anat moltes vegades a visitar antigues clientes a les residències, m’explica des de fa anys autèntiques històries d’horror. Com pot ser que els polítics vagin tan despistats?

Després d’uns dies de calor tropical, fa fred: 14 graus i vent gelat. Aquesta nit baixarem a 7 i ja no hi ha calefacció. Vaig a donar una volta per la universitat, davant de casa, que fa dies que no em moc del meu escriptori —aquest curs d’estiu em matarà.

Fa estrany anar per la Universitat de Toronto amb tot tancat. Continua sent bonica, però. Aquí en teniu algunes fotografies d’avui (a dalt i a sota), fetes amb el telèfon del meu fill.

A l’emisora de música clàssica i soundtracks que tinc posada fa estona, toquen la banda sonora d’Spartacus. Feia anys que no la sentia. Aquí en teniu un tastet, i amb això m’acomiado de vosaltres.

Publicat dins de Canadà, Retalls de biografia, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 12 comentaris

Una mena de diari personal

Ja sabeu com estic d’ocupada des que va començar el confinament (i ja n’estava massa abans). Vaig acabar el curs d’hivern com vaig poder i em vaig trobar immediatament amb el curs d’estiu, en un altre departament, en un altre campus. Tant se val que sigui ara un curs a distància i no en el campus físic, perquè és un altre departament i fa les coses d’una manera diferent. M’he hagut d’espavilar, quin remei, sobretot amb moltíssimes coses tecnològiques de les quals fins ara no sabia ni que existissin, però el cas és que cada mes m’arribi algun sou. Estic molt cansada, però molt i molt.

Bé, com que moltes setmanes se’m fa súper difícil escriure tot un article, i com que no vull deixar de banda aquest blog per res del món —on puc ser jo, i no és fer feina per a la universitat; i és un lloc on m’agrada, més que cap altre, trobar-me amb amics i lectors—, he decidit que les setmanes que no puc fer un article com cal, copiaré cosetes que hauré escrit durant la setmana en petits moments. Ja em direu, sisplau, si us resulta prou interessant. El que teniu a continuació va del dissabte passat (16 de maig) fins ahir.

Acabo d’escriure al professor Joseph Gulsoy (antic coŀlaborador de Joan Coromines), responent un missatge d’ell. Encara treballa en un diccionari (n’ha fet tants!) i ja té uns 95 o 96 anys (he perdut el compte). Diu que l’ha d’acabar abans de morir, i per això no surt de casa per a res, no fos cas que la covid-19 li espatllés completar el diccionari. Però està molt malament de la vista i ha de treballar amb una lupa.

Quina troballa el vídeo en portugués d’un conte de Salvador Macip. L’han fet uns bombers portuguesos i resulta preciós.

No suporto un moment més un alumne del curs d’estiu. El fa des de Bangladesh, d’on és (estudiava aquí i va poder anar-se’n abans que es tanquessin les fronteres). Al principi li responia els missatges constants que m’enviava (entre 10 i 20 al dia), amb preguntes de tipus tècnic (Moodle, Zoom, Supersite…),  de gramàtica (és un curs de llengua castellana), etcètera. Fins que no puc més —em dóna més feina ell que tots els altres 31 estudiants junts—. Al penúltim missatge em deia que no pot aprendre’s ni el vocabulari ni la gramàtica, que l’he d’ajudar! A l’últim, que no li funciona bé la webcam i que l’he d’ajudar! Farta, n’estic.

Acaba de passar un dels falcons pelegrins que viuen al barri. Llàstima que els taulons als vidres de la finestra no me l’han deixat veure bé. A Toronto n’hi ha moltíssims. És impressionant veure’ls volar.

Quin temps que fa! Fins fa uns dies encara baixavem a 4 o 5 graus sota zero a la nit. Ara fa “bon temps”, que vol dir 13 graus durant el dia i pluja quasi sempre. El meu fill diu moltes vegades que els catalans no saben què tenen, referint-se al temps i a d’altres coses.

He de regar les plantes, però ara no tinc temps.

Em pregunto com deu estar el meu especialista dels pulmons. Trenta cinc anys (amb aspecte de 25), i ja molt bon metge i a més súper simpàtic. Cada cop que he tingut hora amb ell a l’hospital ens hem fet un tip de riure. Hi penso moltes vegades des que tenim la covid-19. Entre la seva especialitat i que treballa a l’hospital, m’imagino que deu estar ficat fins al capdamunt amb tot això de la pandèmia, pobrissó.

Fa una bona estona que a la ràdio hi ha una opereta de Gilbert i Sullivan, potser The Pirates of Penzance…, no, em sembla que és aquella altra famosa, com-es-digui, amb allò de “That he is an Englishman, that he is an Englishman!” Vaig a canviar l’emissora que això és una llauna.

No sé què pensar. A les notícies a cada moment diuen que algú —ara un canadenc— ha trobat un medicament que fa que els infectats de la covid-19 es recuperin molt millor. I cada cop parlen com si sigui la primera vegada que es troba alguna cosa així.

Una amiga que viu a Montreal m’ha fet saber d’una cançó de Sud-àfrica que ha estat un gran èxit. Va sortir el desembre passat i tota l’Àfrica en va plena. M’ha agradat molt. M’encanta el ritme que té i me n’he d’estar de posar-me a ballar, però vaig movent les espatlles i el tòrax mentre l’escolto tot treballant. Es diu “Jerusalema”, del compositor Master KG i cantada per Nomcebo Zikode, ambdós de Sud-àfrica.

Publicat dins de Música, Retalls de biografia, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 18 comentaris

Records del Dia de la Victòria

El divendres es va commemorar el que en anglès anomenen el VE Day. Sí, el Dia de la Victòria de les forces aliades a Europa després que va capitular Alemanya. Un dia que té més pes al Canadà (per alguna cosa hi participà), que no pas a les terres catalanes. I a Anglaterra en té molt. Allí és festa grossa, i fa anys encara era més grossa.

Plymouth

Qui fou la meva parella durant quasi dues dècades, l’Alan, que morí ara farà dos anys, era anglès, a més jueu amb parents europeus que van desaparèixer durant la guerra, i era de la ciutat de Plymouth que havia estat arrasada per bombardetjos sistemàtics, ja que la marina anglesa era a les drassanes de Plymouth. Tota la vida havia sentit parlar a la seva família del conegut Plymouth Blitz de la Luftwaffe, de 1940 a 1944. Per tant, quan era petit, a casa seva el VE Day era molt assenyalat. L’Alan no era gaire de fer grans celebracions de res, per bé que preparava uns àpats fantàstics per Thanksgiving i Nadal (sí, era jueu i celebrava Nadal), però era perquè a mi i als seus fills i a la seva neboda i als amics ens agradava celebrar aquestes festes a casa seva. I sempre va considerar VE Day un dia molt important.

I aquest dia no podia faltar Vera Lynn, la cantant per exeŀlencia de la Segona Guerra Mundial a Anglaterra, amb les seves dues cançons més conegudes: “The White Cliffs of Dover” i “We’ll meet again”, les dues cantades durant la Segona Guerra Mundial i amb temàtica d’aquesta guerra. Per cert, ja que hi som, Vera Lynn encara viu i té 103 anys.

L’Alan era un expert sobre la Segona Guerra Mundial, tema del qual n’havia fet documentals (treballava per a la televisió canadenca), i me’n parlava moltes vegades. Per tot plegat associo aquestes cançons de Vera Lynn amb l’Alan. I ara que hi penso em sembla que tot això va passar en una altra vida perduda en el temps.

“The White Cliffs of Dover” es refereix a la famosa batalla aèria, Battle of Britain (Batalla d’Anglaterra), quan van ser bombardejats els penya-segats blancs de Dover. I parla de que un dia acabarà la guerra i la pau tornarà als blancs peya-segats.

“We’ll meet again” és una cançó que amb Vera Lynn va esdevenir una icona de la Segona Guerra Mundial pel poble anglès.

Publicat dins de Música, Una mica de tot | Etiquetat com a | 9 comentaris

Grace Williams: paisatges musicals

Una composició musical pot fer-te evocar moltes coses. De vegades un paisatge, tal com a mi em sol passar amb les composicions de Grace Williams.

Us haureu adonat que de tant en tant m’agrada parlar de compositores, generalment de música clàssica (Augusta Holmès, Clara Schumann), i també d’altres (Elisapie). Trobo que moltes són les grans desconegudes, de vegades perquè només són conegudes en el seu entorn (Elisapie al Canadà), o per haver quedat eclipsades per la fama del seu home (Clara Schumann), o bé per haver estat famosa en el seu temps però acabar oblidada (Augusta Holmès). Aquest últim és també una mica el cas de la compositora de qui parlaré avui: Grace Williams.

Nascuda l’any 1906 al País de Gal·les, a la vila de Barry, i filla de mestres, Grace Williams va aprendre a tocar el piano i el violí quan encara era una nena petita, però ja a l’escola es va decantar cap a la composició. L’any 1923 aconseguí entrar a la Universitat de Cardiff amb una beca per estudiar música, i el 1926 començà els estudis al Royal College of Music de Londres. Aquí, va tenir de professor a Ralph Vaughan Williams (malgrat el cognom no eren familia, però sí que es nota la influència de Vaughan Williams a la música d’ella). Amb una altra beca, l’any 1930 va estudiar a Viena durant dos anys; aleshores tornà al Regne Unit, a Londres, on començà a ensenyar música.

Durant la Segona Guerra Mundial van evacuar-la amb els seus estudiants a una petita vila enmig dels camps. Allí va compondre les seves primeres peces conegudes, com ara “Fantasia on Welch Nursery Tunes” o l’evocació del mar a “Sea Sketches” (dura 20 minuts; si no teniu temps en podeu escoltar un trosset):

Acabada la guerra retornà a casa seva, a la vila gaŀlesa de Barry, d’on no se’n va moure mai més. La resta de la seva vida la passà component música la major part del temps: una òpera, suites, simfonies, concerts, balades, ballets, sonates… Fou, a més, la primera dona britànica a fer una banda sonora, per a la peŀlícula Blue Scar. Va morir amb 70 anys.

A sota teniu algunes de les seves composicions. No sé si us passará com a mi, que em solen evocar paisatges: mar, cel, camps, rius, boscos, que cambien segons l’hora o el temps i segons qui mira el paisatge, hi camina, hi corre, hi vola. I em sembla que és palès a la primera peça que us poso, “Hiraeth” (curteta).

Sinfonia Concertante, per piano i orquestra.

Violin Concerto (una de les meves preferides).

Publicat dins de Música | Etiquetat com a , | 16 comentaris

COVID-19: Canadà no és Espanya

No entenc els catalans que no volen anar-se’n d’Espanya, i ara ho entenc menys que mai, perquè l’Estat espanyol és criminal, amb milers i milers de morts que hauria pogut evitar, i això és molt gros. Per tant, repeteixo que no ho entenc. I no es excusa dir que hi ha morts de la covid-19 a gairebé tots els països, perquè hi ha números i hi ha números, que no és el mateix dir 37 morts per cada millió d’habitants, com a Noruega, o 70 com a Alemanya o 5 com a Cuba o 65 com al Canadà, que no pas dir 490 per cada millió d’habitants com a Espanya. Tampoc no és excusa dir que tots els països han actuat massa tard i han fet equivocacions. Primer, perquè a alguns ben poc se’ls pot retreure, com ara Vietnam que, amb només 270 casos i cap mort en una població de 95 millions d’habitants, ha fet confinar tothom (no sé perquè se’n parla tan poc del Vietnam, per cert). En segon lloc perquè, com en el cas dels morts, hi ha equivocacions y hi ha equivocacions. Cal que enumeri totes les que ha fet Espanya en relació a la COVID-19? No acabaria mai i tenim una manera més ràpida. A Austràlia s’ha fet un estudi per avaluar el lideratge que ha demostrat cada país per a respondre a una malaltia infecciosa global, i com està de preparat per a una altra pandèmia. Al capdamunt de la llista, com a millor lideratge i resposta, tenim a Nova Zelanda seguida per Singapore, Islàndia, Austràlia, Finlàndia, Noruega, Canadà, etcètera fins a arribar al país més avall d’una llista de 95 països: Espanya.  

Aquí, al Canadà, es van despertar tard, tot i que deien que en sabien més que ningú perquè l’any 2003 vam passar pel SARS. Canadà va rebre fort amb el SARS, i particularment Toronto amb un brot que ens va deixar 375 casos i 44 morts; el pitjor lloc del món després de China. Recordo com ho vam passar de malament, perquè era una malaltia no tan infecciosa com la Covid-19, però molt més letal. I van ser els laboratoris nacionals canadencs de microbiologia els primers en identificar el genoma de SARS l’abril de 2003. Bé, doncs que amb aquesta experiència pensaven que la COVID-19 seria bufar i fer ampolles, però aviat van veure que no era el cas i, au, a córrer abans que se’ls escapés de les mans. Tot i això, un cop van reaccionar ho han dut endavant força bé (el setè lloc de lideratge i resposta en 95 països no està malament, però podria haver estat millor). És quan es compara amb Espanya que Canadà sembla extraordinari.

Al Canadà, amb una població de 37 millions i mig d’habitants, tenim 45.354 casos positius, dels quals ja s’han recuperat 16.425, i hem tingut 2.465 morts. I puja, perquè continua pujant, però a poc a poc, sense estridències. La gran majoria dels casos de covid-19 són al Quebec (23.267) i a la província d’Ontario (13.995). La resta del país se’n surt força bé, amb províncies que a penes passen de 100 casos i territoris amb 11, 5 o cap cas (Nunavut).

De primer, abans de tancar totes les fronteres, Canada va enviar més de 40 avions a recollir canadencs escampats per arreu del món. L’última frontera a tancarse va ser la que tenim amb Estats Units, que ara només s’obre pel pas de mercaderies —encara sort perquè malament estaríem sense quasi cap fruita o verdura—. I el primer que a mi em va cridar l’atenció va ser com de comú acord van actuar el govern federal i els governs de les províncies i territoris. Molt notori el canvi de relació entre el govern d’Ottawa (liberal) i la província d’Ontario (conservador), que sempre estan de punta. De fet, l’actitud del Premier (primer ministre provincial) d’Ontario ha estat molt bona de cara a la covid-19 i totalment inesperada tractant-se d’un ultra conservador. Tots plegats ens varen enviar a casa, tret dels serveis essencials, i encara hi som. Per bé que aquí no està prohibit sortir, només et diuen constantment que t’estiguis a casa, que no surtis si no és estrictament necessari, com per anar a comprar queviures o a la farmàcia, però si consideres que et cal anar a caminar o córrer a l’exterior ningú t’ho prohibirà sempre que respectis els 2 metres de separació amb els altres (molt fàcil de fer perquè aquí hi ha molt espai i més ara que hi ha tanta gent confinada). Però ningú no et vigila, només a llocs com High Park hi ha policia mirant que es respecti la distància entre la gent, i també es suprimeixen parkings a certs llocs per tal que només la gent del barri hi camini. De moment tothom sembla respectar-ho, i la majoria s’està quasi sempre a casa.

Aquest any, el govern federal ha donat una llarga extensió per fer l’impost de renda, i ha donat ajudes a la gent afectada per la crisi del coronavirus, com ara per pagar el lloguer. Les petites i mitjanes empreses tindran també una ajuda per pagar els lloguers durant 3 mesos i a més prou per pagar als treballadors que puguin tenir, així aquesta gent no perderà la feina i alhora el negoci no haurà de tancar —diuen que aquesta mesura ajudarà l’economia. També donen 350 milions a organitzacions sense profit d’ajuda a la gent pobre, drogadicta, etc. I han rebut també suport els pescadors de Terranova i Labrador, perquè no han d’anar amb els vaixells amb la possibilitat d’infectar-se l’un a l’altre. I això són les coses que em venen al cap, perquè n’hi ha moltes més. Aquest és un dels últims vídeos del Primer Ministre (en anglès i en francès):

Al Canadà s’ha deixat que cada província i territori faci el que cregui convenient, pel que fa a la Covid-19, i el govern federal no s’hi fica. Un dia, però, el Primer Ministre, Justin Trudeau, va consultar als liders de les províncies si s’hauria d’implementar l’Emergency Act (substitueix l’antic War Measures Act), perquè no es pot implementar sense el consens provincial, que centralitzaria el poder de decisió a Ottawa, al govern federal. Però tothom li va dir un rotund NO per resposta.

A la província d’Ontàrio, s’estan fent moltes proves per detectar aquest coronavirus. Van començar amb els sanitaris, després les residències de gent gran i ara, si fa no fa, tothom. De moment, en una població de 14 millions i mig que té la província, s’ha fet gairebé un quart de milió de proves. I, per cert, en aquesta província s’apujarà el sou dels sanitaris.

Per acabar, que això s’està fent llarguíssim, al Canadà els hospitals estan pleníssims, els sanitaris estan molt cansats i s’han posposat operacions i sobretot visites, però res, ni de bon tros, comparat a les coses que he llegit d’Espanya. Ah, i aquí l’exèrcit no surt a parlar-nos del virus querido, de soldats ni de totes les bajanades que us diuen.

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a | 19 comentaris

Elisapie o ᐃᓕᓴᐱ

Es diu Elisapie Isaac, però tothom la coneix senzillament com Elisapie, nom que en el sistema d’escriptura de llengua inuktitut s’escriu ᐃᓕᓴᐱ. Perquè la seva mare es una inuk (singular d’inuit). I l’Elisapie és una compositora i cantant canadenca força famosa, que canta en anglès, francès, i sobretot en inuktitut. Si no la coneixeu és perquè la fama de ben pocs canadencs importants arriba a terres catalanes.

Elisapie Isaac ha guanyat diversos guardons, i l’any passat va ser nominada per un premi Juno. I no només per les seves cançons, sinó també pel documental que va dirigir sobre els pobles inuit de Nunavik (la part nord del Quebec), el qual ha rebut nombrosos premis.

I Elisapie és també una activista, que ha esdevingut una icona pels inuit. Enamorada de l’Àrtic, on va créixer, ens diu: “El Nord no és a l’altra banda del món. És dins el cor del meu”.

A sota teniu tres vídeos, cadascun amb una cançó. Són interessants també per veure una mica la vida dels inuit. La primera cançó és en anglès i s’intitula “Wolves Don’t Live by the Rules”. És una de les més conegudes i a mi m’agrada molt.

La segona, “Moi, Elsie”, és una de les meves preferides en francès. I el vídeo mostra les extensions desolades del nord canadenc.

I l’última és en inuktitut. S’intitula “Arnaq”, que vol dir “dona”, i la cançó vol ser un homenatge a la força de les dones inuit del Gran Nord.

Nota: no volia parlar gens del covid-19, però no em puc estar de dir que no aneu a treballar la setmana que ve. Sisplau, que seria un suïcidi coŀlectiu, i un genocidi per part del govern espanyol, al qual s’ha de desobeir en massa. Trec foc pels queixals!

Publicat dins de Canadà, Música | Etiquetat com a , , | 22 comentaris

Cambra de bany, una cançó i un relat

No paro de badallar. Estic cansada de passar moltes hores fent neteja. He netejat la cambra bany (la banyera el meu fill) ara que els homes no tornaran, i quin bunyol han deixat! Volia mostrar-vos alguna fotografia, perquè és inconcebible el que han fet, però em fa molta mandra cercar la càmera, fer les fotos, pujar-les a l’ordinador, etcètera. Un altre dia. L’únic que rutlla és la banyera, perquè no la van treure, només van haver de fer un forat a la paret on hi ha la dutxa. Pel que fa al vàter, han instaŀlat el mateix que havien tret, però no han posat el guix que va al voltant de la canonada a la paret. I el lavabo és tot un poema: s’han desfet de l’antic, de porcelana i del temps que van fer l’edifici però molt bonic, i han posat un nyap quadrat de plàstic que a més està torçat i les potetes són a dos dits de terra (s’aguanta agafat a les parets de la cantonada) i, quan l’he netejat, m’he trobat que la silicona que havien posat als dos marges on s’ajunta a la paret, es desfeia mentre hi passava una esponja. El mirall a sobre el lavabo també està torçat i els llums sobre el mirall també n’estan. Les parets estan mal pintades, amb parts on hi falta pintura, trossos bruts, un desastre (tan ben pintades i netes com les tenia!). Però la cirereta se l’endú el terra al voltant del lavabo, una veritable espifiada —no trobaven rajoles com a la resta de la cambra de bany i es van limitar a posar ciment de qualsevol manera (això volia fotografiar especialment) i que es trenca a les vores.

La cambra de bany del meu fill és pitjor: s’ha quedat sense dutxa i te un forat a la paret, prop de terra, d’uns 40 cm d’alçada i mig metre d’ample, perquè ahir, dissabte, quan ho havien d’enllestir tot, el manager de les obres va dir que necessitaven dues setmanes més per acabar-ho, perquè tenia uns quants nois malalts i els altres no podien anar més de pressa a enllestir més de 50 apartaments. “Malats? Què vol dir, malalts? No s’hauran infectat del Covid-19?”, “Oh, no, només tenen un refredat… Sí, sí, segur, dona, no tenen febre.” No valia la pena discutir amb un home d’allò més ignorant. Li vam dir que adéusiau, que ja ho acabaran quan hagi passat la pandèmia, sigui quan sigui. I vaig afegir que no volia tornar a veure ningú, ningú, ningú més dins de casa meva fins llavors. Home! Estaríem frescos! Que hi han estat ficats des de mitjans de febrer! I quan a Toronto s’estan enfilant els casos d’aquest nou coronavirus.

Ara només cal que acabin els balcons. Grrrrrrr…

M’he adonat que aquests dies a la ràdio es fan un tip de posar cançons dels anys de la Segona Guerra Mundial: “In the Mood”, “Begin the Beguine”, etc. I mentre preparo classes i exàmens i responc als estudiants i intento entendre tot això de les classes en línia —de moment, com que tinc els estudiants molt avançats, me n’he pogut sortir amb Moodle, powerpoint i poc més, però necessitaré coses més sofisticades, com ara zoom, pel curs d’estiu, si vull continuar cobrant algun sou—, doncs mentre treballo vaig sentint totes aquestes cançons, que trobo molt animades i amb un ritme increïble (difícil no posar-se a ballar). I aquí us en penjo una que Glenn Miller va fer famosa:

Don’t Sit Under the Apple Tree

I ara us vull recomanar un relat. Un amic me l’ha passat i l’he començat només per veure el què, però no l’he pogut deixar fins a acabar-lo. I una de les coses que m’ha cridat l’atenció ha estat el sentit de l’humor en una situació seriosa (sempre resulta si es fa bé). L’ha escrit Miquel Casacuberta, traductor de literatura al català, i al twitter explica que aquest conte està basat en l’experiència d’un amic seu que va estar ingressat en una unitat d’aïllament pel coronavirus. Tanmateix, explica Casacuberta, tot i que els fets són veridics, els pensaments del protagonista son fruit de la seva imaginació. Aquí el teniu:

El lavabo de la 344/345

Per acabar, només indicar-vos que he afegit dues imatges a la dreta de la pàgina. L’una és la Mafalda i l’altra l’Asterix. Les vaig penjar al facebook i ara les penjo també aquí.

Bona nit i bona sort!

Publicat dins de Més enllà del somni | 12 comentaris