ROCDUR (Part III)

La natura es desperta molt de matí a Rocdur.

Quan la boirina encara folra els boscos i s’estén indolent sobre els estanys, els ocells ja fa estona que celebren un nou dia amb un esvalot de xiulets que saltironegen per les branques, cants harmònics, piulets tímids, el cro-cro d’un ocellot desmanegat i, molt i molt amunt, el crit penetrant de les àguiles. Amb el seu vol impecable les àguiles travessen Rocdur de banda a banda i no les espanta niar a les altes muntanyes del nord. Algunes s’hi estan fins i tot a l’hivern i aguanten el batzac dels vents glaçats i les tempestes. Allí sondegen les valls nevades per si de cas algun animaló ha deixat l’aixopluc dels arbres, tot i que durant els freds hiverns del nord els animals solen estar-se dins dels boscos a l’abric del vent. Fins i tot els pocs ocells que s’han quedat al nord sembla que els costa arrencar a fer grans volades i s’estimen més anar de branca en branca. Tot sembla molt quiet, silenciós, dins dels boscos nevats, només de tant en tant se sent piular en algun indret indeterminat, o bé de sobte un tros de gel cau d’una branca i esvera la guineu que ensumava un forat; la guineu fa un bot i es queda immòbil perquè ha vist passar unes ombres: és un escamot de llops que habiten les contrades del nord. Avancen en un grup dispers recorrent els boscos com espectres, gairebé invisibles entre els arbres, només unes ombres que es veuen un moment i ja no es veuen més. Un cérvol ensuma l’aire, inquiet, a punt per fer una correguda si nota massa prop la fortor dels llops. Més enllà un conill blanc, espaordit en veure una ombra, intenta arribar a un matoll. L’esquirol que grata la neu i troba el tresor que amagà fa temps, en sentir el crit agònic allí mateix puja de cop dalt d’un arbre i i en quatre salts arriba al seu refugi on es menjarà el seu tresor en pau.

Els ànecs fa temps que deixaren les contrades del nord i ara es banyen a les aigües fredes, però no glaçades, de les terres més al sud. Tot i fer sol, l’aire fresquívol estarrufa les plomes dels ànecs que llisquen impertorbables per un estany. A frec de l’aigua un senglar arrossega el morro pel fang cercant qui sap què. S’atura i els seus ullets semblen contemplar un moment les figures que avancen per l’aigua. Fa un gruny de menyspreu i, tot enfangat, es fica dins d’un bosc on la llum clapeja els troncs dels arbres. Un rosegador menudet s’aparta del pas del senglar i, a corregudes i aturant-se aquí i allà, aconsegueix sortir de sota els arbres a una petita planada amarada de sol. Fa poc que l’herba l’ha cobert de verd clar i hi ha rosegadors pertot arreu gaudint de l’herba tendra. Una àguila es llança com una fletxa, agafa la presa amb precisió i torna a solcar l’aire cap al seu niu dalt d’un cim. Des d’allí observa els  canvis de llum i com el gris  esdevé un blau transparent que tot d’una s’esborralla de núvols foscos o bé s’apaga a poc a poc tot mudant-se en vermells i grocs llampants. I la llum, sempre la llum, ara innocent, ara puixant i nítida, ara resplendent entre els núvols, ara només un enyor de claror.

 I a la fi arriba un dia que tot és curull de flors. Els senglars entren i surten dels boscos seguits dels seus petits i sempre cercant qui sap què per terra. Els ocells es desplacen amunt i avall tot buscant cucs grassonets que duen al niu. Per arreu hi ha conills,  famílies senceres, que aprofiten la son de les aus de la nit per anar a cercar aliment. N’hi ha molts de jovenets que fan bots sense solta ni volta o exploren un matoll ple de cuques o es miren, encuriosits, una papallona. I n’hi ha tantes de papallones que de vegades semblen un vol d’ocells de coloraines.

A l’estiu els boscos del nord estan encatifats de flors per on saltironen cérvols novells o hi juguen els cadells de llop. Les àguiles continuen el seu vol amunt i avall de Rocdur i tot s’ho miren des de les altures.  Al sud la calor és més forta i les tardes són feixugues; només se sent el brunzit de milers d’insectes per petites planades, muntanyes i boscos. De tant en tant un esbart d’ocells arreplega un eixam d’insectes i de seguida tot torna a la calma brunzinaire. Les sargantanes s’estenen, mandroses, sobre les pedres; treuen la llengua tot d’una per caçar una mosqueta i retornen a la letargia de la tarda estival. Però l’estiu ja es va apagant: els dies són més curts i la calor cada dia se sent menys.

A la tardor els esquirols estan molt atrafegats recollint nous, i tots els altres rosegadors endrecen els seus caus aquí i allà. Entre els arbres virolats i per sobre una catifa de fulles vermelles i grogues, les guineus vigilen cada moviment, cada sorollet, per tal de saltar ràpidament sobre la presa. També ara i adés donen ullades als estanys –aviat tornaran els ànecs–. Una granota es capbussa i la superfície de l’aigua s’omple d’anells màgics. Un senglar s’ho mira un moment i retorna a la seva tasca de trobar qui sap què a la terra molla. El color carabassa del cel es dissipa a poc a poc i les ombres s’apoderen del capvespre tardorenc. Un gran nombre d’animals es fica dins dels seus nius i caus quan, tot d’un plegat, se sent un aldarull per sobre els arbres i tots s’aturen. Han tornat els ànecs. I ja la lenta allau de fosca tot ho cobreix fins que les muntanyes només són ombres sota una lluna clara. Serralades i pujols, boscos, planades i estanys queden amarats de nit, de son; hi ha una pau embruixada per arreu.

I aleshores obren els ulls els mussols.