POT (Part II)

On la selva ha perdut terreny, Pot s’estén àrid i desolat.

A l’antiguitat, en fugir del monstre que els aguaitava a les selves, els potians van trobar un refugi a les contrades solitàries del desert. Però llavors aquelles planures cobrien només una petita part de Pot. Ara les dunes de sorra, els serrals rocallosos i les extensions de terra eixarreïda han avançat fins a ocupar la meitat de la península de Pot. Aquell desert on van viure els potians després del seu èxode és ara molt lluny de l’aigua i del verd –mai més cap potià no hi ha tornat–.


Només serps, insectes, petits rosegadors i les aus que pertot volen es poden trobar a les terres desertitzades; allí on matolls dispersos i algun arbre raquític aguanten el sol inclement i els vents sobtats que tot ho arrabassen. Lluny són els temps quan aquell petit desert que hi havia a Pot s’omplia amb les rialles clares dels infants potians. Lluny en el temps s’han perdut les fogueres a la nit, les colles d’homes celebrant una cacera de serps, els dibuixos a la cova de la font que explicaven la història del poble potià. I lluny, molt lluny, és ara la bonica veu de la Nana. Què faria ara la Nana si veiés la desolació de la seva terra? Tornaria a salvar el seu poble? Nana, la decidida, –ai, que tristes serien ara les seves cançons. I com ploraria la Lula tot tocant el palet dolç. Qui els havia de dir que un dia homes guerrers del nord envairien la seva terra estimada? Homes sense consciència que arrencarien el verd i deixarien per arreu la pols i l’oblit.

Allí on en els temps antics s’estenien les selves, allí on abans les llacunes emmirallaven arbres i flors, ara és una tristesa d’arbres escanyolits i aigua estancada. I avancen, les terres àrides avancen. Un dia és l’arbre retorçat i ressec que es desploma, l’endemà és un peix panxa enlaire flotant en un toll d’aigua pudent. I hi ha boscos sencers que aviat no seran res més que fantasmes. I tanmateix, si poguéssim oblidar que el desert avança, que el verd es va perdent, que el poble potià viu a la misèria, i poguéssim somiar que hem retornat a aquell desert que era només un trosset de Pot, ben segur que podríem copsar la bellesa de les terres d’horitzó precís, de cels oberts, de terres grogues i rosades que pinten paisatges d’una bellesa extraordinària.

Mireu el cel immens, superb i resplendent amb la llum entre els núvols. Núvols que potser s’obriran i amararan aquesta terra dessecada i calenta. I aquí i allà naixeran flors, una, una altra, una altra, flors del desert, sempre exquisides. Mireu-les: blanques, grogues, morades, pintades de vermell i delicades.

    

Crèiem que el desert era tot monòton i de sobte ens adonem que pot ser una meravella.

I ara podem cloure els ulls i imaginar una gran serenor que a poc a poc s’emplena amb les rialles dels infants potians, amb la melodia de la Lula tocant el palet dolç i amb la cançó de la Nana, la coratjosa, una cançó d’esperança per al seu poble.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Més enllà del somni i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

12 respostes a POT (Part II)

  1. Jesús (Xess) ha dit:

    Preciós!!

  2. Quico ha dit:

    L’estava esperant….. i em segueix submergint en un clima tranquil, però inquietant. Aparentment no passa res més que el temps, però el desert avança i es fa cada cop més necessari el naixement de flors.
    Gràcies

    • Sí, ja saps allò de “cal que neixin flors”.
      Només queda una altre article sobre Pot, sobre la selva. Hi haurà molt color verd a les fotografies. La selva és l’origen del poble potià.
      Ah, i no t’oblidis de votar aquest article quan sigui a la llista de la pàgina per votar, probablement demà. I el bloc i els altres articles si encara no ho has fet, d’acord?

  3. Maria ha dit:

    Desolació. I grandesa en la desolació. Has aconseguit de fer-nos viure de veritat la destrossa de Pot i la misèria dels potians i el teu text és bell perquè les descriu de manera precisa i molt expressiva. Enhorabona!

    • Gràcies, Maria. Passo tant de temps amb l’embolic de les fotografies que no me’n queda prou per dedicar-me al text tal com voldria. Per això, quan ho acabo tot plegat –sempre tard a la matinada, o sense dormir en tota la nit!– no tinc el cap prou clar per saber si el text ha sortit bé. Els vostres comentaris em deixen més tranquiŀla.

  4. Anna M. ha dit:

    Aix, com fan patir els potians! Sort que hi ha la Nana i la Lula, que han de ser magnífiques, oi?
    Un cop més, Shaudin, crees l’atmosfera perfecta. M’encanta la teva acurada, suggeridora i alhora tendre descripció. Es nota tant com t’estimes els personatges…
    Gràcies.

    • Hola, Anna Maria.
      Bé, tu no ho saps perquè no has llegit el llibre, però tot i que la Nana i la Lula sí que són magnífiques, elles van viure uns dos mil anys abans del present narratiu de la noveŀla, per tant, ben poc poden fer ara per al seu poble. Tret d’altres potians tenir-les com a exemple, com ara en Tam.
      I tens raó, m’estimo moltíssim els meus personatges, tant els que van viure fa dos mil anys (hi ha tota una història a la noveŀla sobre la Nana i etc.; una història dins la història) com els del present.
      Gràcies a tu per participar!

  5. Anna M. ha dit:

    Haig de llegir la novel·la, ja, xD!!!!

  6. Dolors ha dit:

    Una cançó d’esperança per al seu poble 🙂
    Un final esperançador, una gota de llum en la foscor 😉
    Precisament perquè he llegit el llibre puc pal·ladejar a gust aquests trossets que ens vas regalant.
    Votat! 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s