POT (Part III)

La nit ha embolcallat les selves. La vegetació creix tan atapeïda que només l’aigua de llacunes i riuets s’iŀlumina, pàŀlida, sota la lluna. Endins del bosc la foscor a penes s’esbargeix en comptats indrets aquí o allà. Fa una calor força xafogosa, sense que bufi cap airet, i les fulles resten immòbils, com adormides. Tanmateix, a les selves de Pot fins i tot les nits estan plenes de sorolls: la fressa dels salts d’aigua, la fricció tènue de petites serps verdes, el xisclet sobtat d’un mico que té malsons, el brunzit dels mosquits i el concert persistent de milers de granotetes omplen aquells paratges de vegetació densa. Els altres animals dormen tranquils fins a la matinada.

I tot d’una la foscor es dissipa, hi ha un esclat de verdor i la cançó de la nit s’atura, però és només un instant perquè de seguida se sent un piulet entre el fullatge espès, i un altre més enllà, i més amunt un altre, i en un tres i no res s’ha produït pertot arreu una piuladissa que s’enfila amunt i amunt per les branques. S’estarrufen plomes blaves, ocellets de panxes grogues i vermelles fan saltirons sobre les branques; els uns semblen tot just desvetllar-se, els altres refilen eixerits. Amunt i amunt pugen cants i volades, remuntant-se cap als micos encuriosits que tot just es desperten, cap als ocellots de becs colossals, cap a la llum que resplendeix dalt dels arbres.

Des d’allí es pot veure l’extensió de la selva: verdor i més verdor.

Tanmateix, només els ocells poden contemplar els boscos hermètics. O bé, tot d’un plegat, submergir-se dins del verd, com fa ara mateix un àguila harpia. Potser ha vist un ocellet? No, va disparada cap a una colla de micos que xerraven tranquils dalt d’un arbre. Tots fugen, menys un d’ells que s’entretenia menjant fruita. De sobte s’adona del perill, amida la distància cap a la verdor inescrutable i, molt de pressa, baixa per les branques fins a quedar ocult per la jungla. Un petit rèptil resta aturat sobre les fulles en sentir el bellugueig de les branques –hi ha pocs predadors a les selves de Pot, però s’ha de ser prudent–, en tornar la relativa calma es decideix per un insecte i, prest, treu la llengua. Hi ha un eixam d’insectes de tota mena: diminuts, més grossos, foscos, transparents, de coloraines. Els uns es belluguen ràpidament, amunt i avall per branquetes, amb un neguit gairebé delirant; els altres, més feixucs, van a poc a poc calculant cada passa i, tot i així, de tant en tant cauen al sòl i sembla que no saben ben bé què hi fan allí; i n’hi ha que fan volades curtes o d’altres que agiten les aletes sense aturador. I tot s’aprofita a la selva. Hi ha insectes que gaudeixen dels fongs que creixen als troncs o a les fulles mortes, als indrets més amagats del bosc; n’hi ha que s’atipen a poc a poc de fulles d’un verd sucós; i d’altres xuclen feliços el polen de les flors, com ara les nombroses papallones que aletegen per arreu. I tot es cofon. De vegades una branca és en realitat el braç d’un mico, o unes fulles que s’agiten suaument són les aletes d’una papallona verda, o, d’altra banda, el que semblava ser una papallona és un ocellet minúscul que es delecta també amb el polen de les flors. I són moltes les flors que creixen al bell mig de la jungla. Se’n troben de petites, amagades entre la frondosa vegetació, però n’hi ha d’altres que han crescut a les clarianes i allí s’amaren de la llum que s’escola entre els arbres, i fins i tot n’hi ha d’aquàtiques, ben arrelades al fons dels estanys.

Quan arriba la tarda la calor és gairebé sufocadora i moltes criatures cerquen paratges on remullar-se o apagar la set. I n’hi ha molts d’aquests indrets, perquè les selves de Pot són plenes de riuets i, per damunt de tot, de llacunes d’aigües tranquiŀles que s’estenen pertot arreu.

Els rosegadors, els uns força petits i els altres molt grossos, són els veritables nedadors d’aquestes aigües. Viuen a les ribes on troben vegetació suculenta entre la verdor; alguns s’alimenten també de peixos, però no pas els rosegadors més grossos que amb l’herba i una mica de fruita ja en tenen prou. I a tots plegats els agrada ser a l’aigua quan la calor es fa inaguantable. Allí neden i es capbussen i esveren la gran varietat de peixos que sempre es troben en aquelles llacunes.

De vegades els micos també es fiquen a l’aigua, tot i que no els agrada nedar. Quan els simis petitons de Pot entren a l’aigua és més aviat perquè, per alguna raó, han de passar a l’altra riba. I no ho fan pas quan la massa d’aigua és gaire gran, sinó que es tracta de passar riuets o petits estanys de poca fondària. Ells s’estimen més estar-se dalt dels arbres tot el dia, on es troba gairebé tota la fruita, i si la calor és molt forta es gronxen agafats amb la cua d’una branca i s’imaginen que fa airet. Si no cau algun ruixat, la qual cosa es força freqüent quan se’n va la tarda, alguns micos baixen dels arbres i s’endinsen per la jungla, allí on el bosc és més dens, a la cerca de larves i insectes. Tanmateix, els simis de Pot són animals molt inquiridors que s’entretenen examinant fulles, escarabats vermells i cada racó que troben. I els més joves s’empaiten o s’amaguen dels adults. I hi ha tants amagatalls dins la profunditat de la selva!

En aquelles terres tòrrides de Pot la nit arriba de sobte. Totes les criatures diurnes ja són dalt dels arbres, o s’han ficat als seus caus de fulles i branquetes o bé són ajaguts a les ribes tot esperant la son i el concert de les granotes.

I enmig de la selva, un raig de lluna iŀlumina una flor.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Més enllà del somni i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

16 respostes a POT (Part III)

  1. Jesús (Xess) ha dit:

    Trobo que és d’una enorme injustícia que tant el llibre com aquests relats paral·lels no arribin al gran públic i tanta i tanta gent s¡’ho estigui perdent.

    A cada cosa que escrius et superes!!

    De delícia en delícia, sembla un delikatessen ;p

    • Gràcies, Xess. Doncs deu ser que que puc fer coses quan estic mig adormida, és estrany, perquè vaig acabar aquest article quan eren més de les 6 de la matinada –i havia de donar una classe a les 10!–. Encara no he dormit, per cert. No tinc temps de dedicar-m’hi durant el dia i ho haig de fer a la nit. M’acabarà matant aquest bloc. Bé, no és el bloc realment, és la pressió que tinc amb els Premis Blocs Catalunya; s’espera que publiqui articles molt sovint i no tinc temps de fer-ho, a més no és el meu estil. M’agrada fer articles que visualment siguin bonics, tenir-los ben pensats i escriure’ls tan bé com pugui. I si tot això vol dir que no en puc publicar gaire sovint, doncs què hi farem. Però ara, amb els Premis, em sento amb molt d’estrès. Hi ha blocs que tenen un article nou cada dia! I més articles vol dir més vots. Potser no hauria d’haver entrat en aquest concurs –a més no m’agraden els concursos–, però em va semblar una bona idea per difondre l’existència de la meva noveŀla, si guanyava, és clar. Si no guanyo tot haurà estat en va, i sóc molt lluny de guanyar. Has vist la classificació de la categoria “Personal”? És increïble com acumulen vots els blocs que són al capdamunt de la llista!

      • Jesús (Xess) ha dit:

        Deuen ser les condicions d’estres les que et donen inspiració ;P
        Les hi donarem gràcies, doncs hehehe

        Pel que fa al concurs, no et puc votar tant com voldria, ja que només ho puc fer a casa (on, si puc, no toco l’ordinador) perquè a la feina tenim filtres censuradors 😦

        L’entrada al concurs al menys et servirà per fer-li publicitat al llibre, no??
        A veure si així se li dóna una empenta a les vendes!!

        Ànims!!

        • No ho sé pas què em dóna la inspiració, però t’asseguro que m’inspira més una bona fotografia o escoltar una música adient (escric amb música sempre que és possible) que no pas l’estrès.
          No pateixis amb això dels vots, vota els articles que vagi publicant i tranquil. De cap manera espero que la gent vagi amunt i avall cercant ordinadors per votar-me altre cop. La gent té altra feina. El que sí que m’agradaria és que em votessin les persones que no ho han fet. Et semblarà estrany, però sé que de moment he tingut més vots de Sudamèrica, de Mèxic i del Canadà que no pas de Catalunya. I em coneix més gent a Catalunya! Em fa una certa pena.
          Gràcies!

  2. Jordi Bel Caralt ha dit:

    La teva prosa és molt real, llegint els teus relats, tanmateix sembla que estiguis en el lloc dels fets; i més amb la munió de fotografies que hi poses, tant nítides i plenes de llum. Gràcies Shaudin per poder llegir els teus articles, per cert ja he votat el POT (part III) igual que vaig votar dies enrera els altres.

    Salutacions des de Badalona Jordi.

    • Salutacions des del Canadà, Jordi.
      Estic molt contenta que t’agradi l’article. Quan l’escrivia m’imaginava que realment era allí enmig de la selva. I en el cas d’alguns dels animals, provava d’imaginar que jo era l’animal. És a dir que anava passant d’observadora a personatge. Em sembla que aquesta manera de fer-ho li pot donar un bon ritme a l’article. També trobo important escriure’l en temps present perquè fa que disminueixi la distància entre els fets descrits i el lector.
      Espero que ens tornem a trobar aviat dins del bloc. Penso publicar un article molt diferent. De fet, serà un conte, un conte de temàtica dura, i probablement no tindrà fotografies –no puc passar tantes nits sense dormir–. A més s’ha de variar.

    • Jesús (Xess) ha dit:

      Jordi, espero que hagis llegit el llibre.

      Per si no ho has fet, el pots encarregar a la Saltamartí, al carrer d’en Cueta (o Canonge Baranenra, com vulguis).

      • Jordi Bel i Caralt ha dit:

        Gràcies Jesús (Xess) ja ho he fet, tal hi com tu hem vas notificar des d’aquesta mateixa pàgina, però com que no en tenien en existència, ara el demanaràn a l’Editorial i el podrè anar a comprar. Ara serà quan el podré llegir. Una salutació de badaloní a badaloní. Jordi.

  3. Maria ha dit:

    Bravo! L’article és magnífic. És el més bonic dels tres sobre Pot, que ja és dir.

  4. Boladevidre ha dit:

    Un autèntic plaer llegir-te i perdre’m per la selva de POT.
    Ara que per fi ha arribat la calor al Principat, s’agraeix el rebombori silenciós d’aquesta selva, a voltes, o del desert que l’hi guanya terreny.
    Pel que fa als premis, ja et vaig votant. De tota manera, encara que no guanyis, tindràs les músiques escoltades mentre escrivies, les fotografies cercades… i el cansament també, ben cert! Però també la il·lusió que ha permès aguantar les nits de poques hores de son. Tot plegat una aventura.
    “La vida és allò que ens passa mentre estem ocupats fent plans per viure-la”, deia John Lennon.
    Gràcies pels escrits, l’harmonia narrativa i les hores dedicades que rebem quasi com una dedicació personal. Ànims i endavant!

  5. Bel ha dit:

    M’ ho esperava més llarg, l’ article, però t’ ha quedat molt bé.Les fotos són molt maques!

    • Hola Bel,
      Gràcies per tornar a participar. Ets la lectora més jove que participa en aquest bloc.
      Celebro que t’agradi l’article. Sí que són maques les fotos. Em dóna molta feina trobar-les i posar-les i tot això, però després estic contenta. Totes les que he posat m’agraden i van molt bé per iŀlustrar l’escrit, però em sembla que les meves preferides són les dues dels micos. Em van encantar quan les vaig trobar. Són micos esquirol (em sembla que s’anomenen així en català) que normalment es troben a les selves de l’Amèrica del sud. Són petitons (uns 30 cm.) i m’agradaria tenir-ne un a casa.
      Una abraçada, bonica.

  6. Gemma Colomé ha dit:

    Molt bé noia, envejo aquesta facilitat per explicar coses, i les imatges fantàstiques.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s