I SI CAL AMB LES DENTS

Aquest cop es tracta d’un escrit sense fotografies. Sí, sí, ja sé que us agraden força, però donen molta feina i em cal una mica de descans –descans de fotografies, vull dir–. A més trobo que posar fotografies en aquest text no seria gaire escaient. També us haig de dir que aquest no és un escrit adreçat als joves, tot i que em sembla que el poden llegir –que els agradi ja és una altra història–. El que us ofereixo avui és un conte meu, un relat, on intento mostrar que hi ha heroïcitats que passen desapercebudes. I ben segur que n’hi ha moltes d’heroïcitats d’aquesta mena al món, potser cada dia.

I SI CAL AMB LES DENTS

Amb els peus, amb les mans i si cal amb les dents arribaràs al capdamunt del rost.

Amb el peu esquerre ara només perquè l’altre ja no obeeix, ni la cama que amb prou feines pot arrossegar-se per la terra clivellada i calenta. El dolor te la deixa inservible per moments, un dolor agut que et puja cap a l’esquena i et fa sentir fiblades al cap. Però has d’anar amunt fins al camp darrere el poble.

Arrossegues la cama un altre tros tot sentint el turment de la ferida. Amunt i amunt van peu i cama inútils. El costat esquerre encara rutlla, i les dues mans que s’aferren amb desfici a les pedres cantelludes. Ja pots veure el ramatge de l’arbre darrere el poble. També pots sentir amb claredat els crits i els cops secs dels trets dels fusells. Has d’anar amunt, has d’anar amunt.

El peu invàlid s’encalla en un esbarzer; et poses de costat i t’estires la cama amb les mans. La punyida de dolor és intolerable. Et treus el mocador del cap, te’l fiques a la boca per ofegar el crit i amb decisió treus el peu de l’esbarzer. Veus la cama lesionada: allí on brolla la sang l’os estronyat surt per la ferida. Les basques t’apaguen els ulls un instant i sents una suor freda. Et treus el mocador de la boca quan sents pujar el vòmit agre; l’escups, aspires l’aire caldejat i amb el mocador altre cop a la boca apuntales el peu bo en un clot i amb les mans subjectades a un matoll fas un altre esfoç cap amunt. Ja falta poc.

Si no hagués estat pels trets de fusell no hauries corregut tota trasbalsada, sense mirar ni on posaves els peus, i no hauries caigut tan malament sobre aquells ferros retorçats. T’agafes a unes arrels i puges un tros més. Unes pedretes rodolen avall pel pendent. T’atures i escoltes. Des del poble no poden sentir la fressa del pedruscall. Continues l’ascensió ben agafada a les arrels. El peu i la cama dreta no són res més que un dolor colpidor que arrossegues amb tu com pots.

Ja no se senten els trets dels fusells, només algun xiscle i veus gruixudes. Haurà fet el que sempre li has dit? Aguantes com pots el dolor que et paralitza, el mareig que t’envaeix, el sol despiatat que et sufoca i avances cap amunt. Ai, que sigui dins el forat de l’arbre! Ja veus el tronc. Un intent més, una altra cinglada de dolor inaguantable i treus el cap, les mans, els braços, el cos, al camp darrere el poble. Reptes un tros i t’asseus, tremolosa. Una figureta amb un vestit de coloraines surt de dins de l’arbre i corre cap a tu. Té els ulls esbatanats.

–No t’entretinguis, filleta. Fuig! Avall pel rost, cap al bosc. Lluny, lluny, lluny!

La nena baixa el pendent asseguda i agafant-se als matolls. Aviat és al camí. Tu esgarrapes la terra i clous les parpelles en sentir un rodament de cap. “Fuig, filla, fuig. Amb els peus, amb les mans, i si cal amb les dents”. Obres els ulls en sentir unes passes; és un home desagradós, amb un fusell, que es planta al teu costat. Més enllà del camí la nena corre cap al bosc. L’home l’apunta i d’una revolada tu li agafes la cama i li claves les dents. L’home fa un crit i gira el fusell cap a tu. La taca de coloraines desapareix entre dels arbres. Un tret del fusell i tot és fosc.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Els meus contes i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

10 respostes a I SI CAL AMB LES DENTS

  1. Boladevidre ha dit:

    Molt colpidor, m’ha emocionat.

  2. Anna M. ha dit:

    Caram, dur, dur. Molt bé, Shaudin. Molt colpidor, realment, com diu Boladevidre.
    Ho has comunicat sense problemes.
    Enhorabona.

    • Gràcies, Anna Maria. De vegades tinc la necessitat d’escriure sobre temes com aquest. Sobre personatges i fets que si bé surten de la meva imaginació són ben reals. És la meva manera de donar rellevància a persones anònimes que es troben, o s’han trobat, en situacions terribles; persones que es mereixen molt més que l’anonimat. És, doncs, la meva manera de donar protagonisme a persones de les quals, altrament, no en sabem res o només són una notícia sense rostre i sense personalitat. No sé si m’explico bé.

  3. Jesús (Xess) ha dit:

    Òndia, com de preciosa pots fer la cruesa!!
    Magnífic relat.

  4. Rosa Nebot i Carrió ha dit:

    És molt bo, tant, que m’ha fet venir llàgrimes als ulls. Jo em penso que no seré mai capaç d’escriure escenes tan colpidores.

    • Rosa,
      Em sap greu haver-te fer venir llàgrimes als ulls, d’altra banda, però, això vol dir que l’he encertat. És un conte que el tenia fet al cap i això em va permetre escriure’l de pressa, però no va ser fàcil perquè mentre l’escrivia em trobava malament. Em sentia tan a prop del personatge!
      Jo no ho crec pas que no series capaç d’escriure escenes com aquesta. Sé com escrius de bé i, per tant, ben segur que ho podries fer. Només cal llegir la teva noveŀla i els teus relats per adonar-se’n.
      Una abraçada.

  5. Maria ha dit:

    Hi haurà força joves que s’adonaran de com és de bo, el text. Seria interessant de saber què en pensa la Valèria Sorolla, que ja sap per experiència personal què és la qualitat literària.

    Ho diu Joan Margarit: “un bon poema, per bell que sigui, ha de ser cruel”. Un bon relat també. Els contes tradicionals ho eren força. Ara els pedagogs intenten d’eliminar-ne la crueltat per no traumatitzar els infants. El resultat és que els telenotícies els mostren violència i crueltat en brut, sense filtres, i sovint la poca literatura que se’ls ha ofert a l’escola és edulcorada i no els ha proporcionat la preparació emocional que s’obtenia amb els contes de la vora del foc (i abans, amb la poesia èpica que la gent aprenia de memòria, fos la Ilíada a Grècia o les llegendes medievals aquí). Veure els morts a la tele sense cap preparació prèvia des de la literatura ha de ser com ser bufetejat sense haver pogut desenvolupar el reflex de protegir-se la cara amb els braços.

    És clar que una història dolorosa no és adequada per agafar el son a la nit. Però hi ha altres estones per gaudir de l’experiència d’un conte bo com aquest.

    • És cert que a la televisió els infants i adolescents veuen molta violència. I molta és violència sense solta ni volta. Trobo, però, que un escrit o peŀlícula que mostra algun fet que s’ha de saber, i que per copsar-lo bé és necessari mostrar també la violència o la crueltat, no s’hauria d’amagar. Tanmateix, depèn molt de l’edat del lector o espectador. No crec que hi hagi cap necessitat que un infant petitó s’assabenti de fets cruels, per molt reals que siguin. Aquest relat que he escrit no cal llegir-lo a un infant. Els que són un xic més grans el podrien llegir amb alguns canvis, sense tants detalls cruels o violents, però deixant la història bàsica: en un conflicte beŀlic, una mare aconsegueix arribar fins a la seva filleta i que la nena fugi, però en fer-ho la mare perd la vida. I fer-ho anar sense explicar detalls de la ferida ni explicar que l’home amb el fusell prova de matar la nena. En fi adaptar-lo a l’edat. I si els lectors ja són més grans (adolescents), doncs sí, el poden llegir tal com és ara.
      Molts dels meus escrits són pensats per a lectors adolescents (o gairebé adolescents), però també per als grans. No he escrit fins ara res en aquest bloc per a infants. Naturalment, això d’escriure per a “tothom” no és gens fàcil. Hi ha escrits que es decanten més cap a una edat o cap a una altra (aquest darrer, “I si cal…”, es decanta més cap als grans). L’equilibri mai no és perfecte. Tot i això, intento tant com puc d’escriure textos per a totes les edats, o a partir d’uns onze o dotze anys (potser fins i tot deu anys, depèn del lector). I aviat –aquest estiu– en publicaré un pensat per a lectors a partir de vuit anys.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s