io, ho, ho i una ampolla de rom!

Quinze homes hi ha al bagul del mort,
io, ho, ho i una ampolla de rom!

Quan era petita no m’agradava anar a l’escola. No m’agradaven les escoles perquè eren grises, plenes de regles a seguir, tancades com una presó i molt avorrides. I no m’agradava que només s’hi parlés castellà. Quan era petita les escoles eren diferents a com són ara. Si eres una nena no podies dur pantalons –tan bé com van per enfilar-se als arbres– i en algunes escoles ni et podies recollir el cabell amb un llaç vermell perquè deien que el vermell era el color del dimoni –i a mi que en aquell temps m’agradava el vermell més que cap altre color! Hi havia moltes coses que no podies fer a l’escola, ni pensar, ni somiar, perquè també era prohibit.

Potser com a contraatac a tot aquell ambient asfixiant vaig decidir que quan fos gran esdevindria pirata. Durant un temps ho vaig tenir ben coll avall que aquest seria el meu futur –més endavant vaig afegir als meus somnis d’altres carreres també força atractives–. No és estrany, doncs, que llegís amb passió L’illa del tresor d’Stevenson –en català i dotzenes de vegades–. Aquell era un llibre com cal, ple d’aventures i de suspens, i amb un mapa d’una illa deserta que tenia un tresor amagat pels pirates. Hi podien haver més elements estimulants? Doncs sí que n’hi havia d’altres, com ara que el protagonista era un nen, en Jim, –res de ser un llibre només amb adults que sempre acabaven fent-se avorrits– i un episodi trepidant al principi de la noveŀla amb la fugida d’en Jim i la seva mare. Aquella fugida m’impressionava cada cop que la llegia, era un dels episodis amb més suspens de tot el llibre, absolutament aterridor amb el pirata cec i terrible que els persegueix. Hi havia, a més, un personatge inoblidable: John Silver, un dels personatges més ben trobats de la literatura universal, i si algú gosa contradir-me el faré caminar per la planxa del vaixell a punta d’espasa. 

Tanmateix, jo no volia ser un pirata com John Silver; massa vell, massa lleig i massa dolentot. Jo volia ser un capità pirata, però tal com jo era. Això sí, amb una espasa i un llaç vermell al cabell! I quan el meu vaixell llisqués sobre les aigües dels tròpics i jo sentís una gran sensació de llibertat, els meus pirates cantarien:

Quinze homes hi ha al bagul del mort,
io, ho, ho i una ampolla de rom!

Quan era petita no sabia ben bé què era el rom, però m’imaginava una beguda com l’aigua de regalèssia. Tampoc no sabia què hi feien quinze homes ficats al bagul, però ben segur que era un bagul gross i antic com el que jo tenia a la meva habitació, heretat del meu besavi cubà i on hi tenia els meus escrits.

El bagul del besavi ja no existeix, i en algun moment de la meva vida vaig desistir de voler esdevenir pirata, però encara de vegades em desperto a mitja nit i penso que el bagul és a la meva habitació. I tanco els ulls i veig una illa deserta tota plena de llum. I m’adormo tranquila, potser amb un somriure, en sentir la cançó dels pirates.