El Passeig del Filòsof i l’Anne Shirley

Avui –el dia que ho vaig escriure– ha fet un dia perfecte. Hi ha ben pocs dies així a Toronto. Deixant de banda els hiverns horrorosos que ens toca viure, els estius no són tampoc cap meravella. Alguns anys plou i fa fred tot l’estiu, i d’altres, com aquest, són molt calorosos i amb un index d’humitat tan alt que sembla que ens trobem al mig dels tròpics. Ah, i el vent. Un vent de l’Àrtic que envaeix la ciutat a tota hora a l’hivern i ens molesta també a l’estiu, i no pas quan fa molta calor, sinó els dies que han baixat les temperatures i el cel és clar. A més, moltes vegades, quan hi ha aquest canvi de temperatures –sempre sobtat, aquí– arriben  les tempestes elèctriques i els tornados i, en aquests casos, sort en tens de viure al centre perquè potser no et volarà la teulada o la casa sencera.

Però avui ha estat excepcional: temperatura de 25°, cel blavíssim i només un airet molt suau. En un dia com aquest és un goig només ser viu, com diria l’Anne Shirley. Així que en tornar de la universitat me n’he anat a passejar per una altra universitat –sí, jo vaig d’universitat a universitat com una abella de flor a flor–. Me n’he anat a la Universitat de Toronto, on vaig fer la carrera i que és a cinc minuts de casa, a més de ser un dels indrets més bonics de Toronto. I he acabat, com tantes vegades, al Passeig del Filòsof o Philosopher’s Walk.

Entrada del Passeig del Filòsof, Universitat de Toronto

Una de les gràcies que té Toronto és que en ple centre de la ciutat et trobes per arreu amb arbres, parcs i jardins. El Passeig del Filòsof es una mena de jardí, força gran, que forma un passeig al bell mig de la Universitat de Toronto. I tot és curull d’arbres colossals, flors, ocells i esquirols. A cada banda del passeig, més amunt d’una pujada amb herba d’allò més verda, s’aixequen alguns dels edificis neo-gòtics de la universitat.

Sempre és agradable anar pel Passeig del Filòsof –tret de quan estem a 30° sota zero–. Tanmateix, avui n’he gaudit més que mai. Era tan bonic tot verd i més verd, sota el sol amable, amb una temperatura ideal i amb el ramatge dels arbres retallant un cel d’un blau impecable. Volia que aquest dia no s’acabés mai! I tot anant pel Passeig del Filòsof m’han vingut al cap les paraules de l’Anne Shirley: “En un dia com aquest és un goig només ser viu.”

He d’explicar que l’Anne Shirley és el personatge principal de la noveŀla juvenil Anne of Green Gables –em sembla que en català tradueixen el títol com Anna de Teules Verdes–, de l’autora canadenca Lucy Maud Montgomery (1874-1942). És una noveŀla magnífica, publicada a principis del segle XX i que tracta d’una nena òrfena d’onze anys que, per equivocació, es enviada a una família que volia adoptar un nen. L’Anne té el cabell del color d’una pastanaga i és una nena decidida, inteŀligent i molt divertida, a més de tenir una imaginació prodigiosa. El lloc on va a raure en sortir de l’orfenat és la província canadenca de Prince Edward Island, en un poble imaginari anomenat Avonlea. Les descripcions de Prince Edward Island són absolutament encisadores i l’Anne, que fins llavors no ha tingut una vida gens agradable, gaudeix d’allò més de tot aquell paradís de terra roja, prats, riuets i boscos; en gaudeix cada moment de l’any, però quan fa un d’aquest dies perfectes s’omple de joia i diu allò de “en un dia com aquest és un goig només ser viu.”

L’Anne Shirley és potser el personatge fictici més estimat al Canadà; no hi deu haver ningú que no la conegui i es fan veritables peregrinacions a Prince Edward Island, des de les altres províncies, per coneixer el lloc que trobem a Anne of Green Gables. S’han fet diverses adaptacions cinematogràfiques i sèries de televisió d’aquesta noveŀla.