No m’agrada parlar de coses gaire personals al meu bloc, tret d’anècdotes de quan era petita, però avui no me’n puc estar. Tot i així, voldria parlar més aviat de la distància.
Fins avui no m’he assabentat que la meva mare va caure al carrer ahir al vespre. De moment ningú no se’n va adonar fins que un taxista la va veure a terra. La recollí i la portà a l’hospital. S’havia trencat el maluc. Ara la tenen en una llitera en un passadís perquè l’hospital no té cap llit lliure. Demà (avui quan llegiu el post), potser, l’operaran. I jo sóc a Toronto, al Canadà, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic. No puc ni parlar amb ella.
És en moments com aquest que la distància entre el Canadà i Catalunya es fa ben palesa. És quan passa alguna cosa greu que els que hem emigrat ens sentim impotents davant l’espai inabastable que ens separa de la gent estimada. Anem amunt i avall del pis com una fera engabiada, mirem per la finestra la immensitat del cel, enllà, enllà, cap a on creiem que hi ha la terra que vam deixar, estirem el braç al balcó com si poguéssim tocar un país llunyà i, molt endins, sentim com la mare ens canta una cançó de bressol en la nostra llengua. Tots els immigrants en algun moment passem per una situació similar. Tots. Jo, la meva veïna italiana o el meu alumne coreà. I els que són ara a la meva terra catalana i van deixar enrere les seves terres africanes o americanes. A tots ens arriben aquests moments quan la distància esdevé descomunal i ens sentim petits i desolats en un món molt gran.
Avui m’he adonat que entre la meva mare i jo hi ha un oceà paorós.
Shaudin Melgar-Foraster 
Hola Shaudin,
T’envio molta estima i desitjo de tot cor que la mare es recuperi aviat.
La meva àvia va morir quan jo era a Toronto, esperant la residència permanent i sense poder sortir del país. No em vaig poder acomiadar ni anar al soterrar i, de totes les filles i els néts, sóc la que pitjor ho porta. És un mal que s’ha quedat incrustat per la distància i la impotència. El teu oceà paorós és un oceà farcit dels traumes dels immigrants.
Petons,
Aitana
M'agradaM'agrada
Hola Aitana,
Són les dues de la matinada i no penso anar a dormir; no podria dormir. No han operat la meva mare avui (ahir, dimarts), l’operen de segur demà (avui, dimecres). De fet potser l’operaran a les 8 del matí (dues de la matinada a Toronto, d’aquí a uns minuts) o potser a les 9, 10, 11… L’hora no la sabien segura. La meva germana ha anat a Barcelona (viu a una hora de Lleida) i em trucarà així que sàpiga com ha anat l’operació, per això m’estimo més ni anar a dormir.
Entenc molt bé el que m’expliques de la teva àvia. La meva àvia també va morir quan jo era a Toronto (ja fa anys, quan el meu fill tenia 4 anys). Va ser molt trist. Però molt pitjor va ser quan va morir el meu pare i jo era a Toronto també aquesta vegada. De fet, quan va morir jo estava donant una classe a Brock University (a St. Catherins). Aquell estiu (va morir el juny del 2001) jo havia d’anar a Brock 4 cops a la setmana per donar una classe de 6-9, però havia d’agafar l’autobús de les 11 del matí (el de les 3, amb tot el trafic a l’autopista, no arribava a temps a St. Catherins on havia d’agafar un altre autobús fins a la universitat). La tornada era pitjor perquè m’havia d’esperar a l’estació d’autobusos (a fora, tancaven l’estació) durant hores; el meu autobús venia de Buffalo i sempre tenia problemes a la frontera. Entre una cosa i una altra jo arribava a casa a les dues de la matinada. El dia que va morir el meu pare també, i en arribar vaig trobar el missatge. L’endemà tornava a ser a la universitat. Fou horrorós i me’n recordo com si hagués estat ahir mateix.
I ni tu ni jo hem anat mai amb una pastera deixant enrera potser fills petits.
Petons,
Shaudin
M'agradaM'agrada
És trist ser lluny de la terra. No m’ho puc ni imaginar. Però si, i perdoneu la frivolitat, jo experimento una alegria sense límits (i val a dir que segurament ben irracional) quan torno a Barcelona després de passar un mes o dos a l’Empordà (en un indret paradísiac), no vull ni puc pensar què senten els immigrants com vosaltres. Suposo que és la sensació de ser lluny del lloc on realment pertanys. Agreujada, evidentment, per la llunyania dels éssers estimats. Ja et vaig dir, Shaudin, que pots comptar amb mi per xerrar i el que vulguis.
I ja veuràs com la mare se’n surt. Actualment, l’operació de maluc és molt habitual i precisament en gent gran.
Una abraçada ben forta, amiga.
Anna
M'agradaM'agrada
Hola Anna Maria,
El que esmentes de tornar a Barcelona vol dir tornar a casa. Ens passa a tots això de l’alegria de tornar a la pròpia casa. Peró jo ja no sé on és la meva casa perquè he de dir que estic contenta de tornar a la meva casa de Toronto –la meva casa realment– i alhora estic contenta quan arribo a l’aeroport del Prat perquè arribo a casa. Una mena de psicosi que patim els que hem emigrat. Arriba un moment, després de molts anys, que no sabem ben bé qui som o d’on som perquè ens sentim de dos llocs alhora. Per això m’interessa molt el tema de la immigració, perquè el conec a fons i sé que és molt complex.
Una abraçada ben forta a tu també.
M'agradaM'agrada
Shaudin, entenc el teu sentiment d’impotència, només et puc dir que acceptis la teva situació de llunyania, ja que el teu pensament és a tocar d’ella, i en aquest cas és el més important…
Jo visc a Olesa de Montserrat, si puc fer alguna cosa, compta amb mi.
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Ja t’ho he dit al Facebook i t’ho torno a dir: Jordi, ets un bon amic.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Shaudin,
Et desitjo tots els ànims i la força necessaria per portar-ho de la millor manera possible. Espero que l’operació de maluc vagi bé i t’he mare es recuperi el més aviat possible i puguis contactar amb ella.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Rafa. Això que esmentes de contactar amb la meva mare és el que m’ha estat anguniant tot el dia, és a dir, la impossibilitat de parlar amb ella. La meva germana ha intentat que a l’hospitat ens deixessin fer servir el seu mòbil per tal de jo poder parlar amb la meva mare, però s’han negat. No hi hagut res a fer. Ho trobo molt cruel considerant que sóc tan lluny i que alguna cosa pot anar malament i no hauré parlat amb ella. Bé, m’ho vull treure del cap que m’agafa una angúnia! Tot anirà bé. Ai!
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Comprenc la teva angoixa. Et sents lluny com tantes prsones fora de la pròpia terra.
La teva mare confio en que millorarà. Està molt bé que ens ha hagis comunica. Cxta
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Conxita. No et conec, oi? Perdona si no és així, tinc el cap espès.
T’agraeixo la teva comprensió.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Ànims, Shaudin. Que es recuperi aviat! Hi ha coses pitjors, de tota manera. Algun dia te les explicaré.
Fes tot el que puguis per ella, mentrestant, que de mare només n’hi ha una.
M'agradaM'agrada
Sí, Vicenç, de mare només n’hi ha una. Ho sé molt bé.
Moltíssimes gràcies pels teus ànims.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Shaudin, conec força persones que han estat operades de maluc, algunes d’edat molt avançada, i de l’operació se n’han sortit bé totes. Desitjo i espero que també sigui el cas de la teva mare. Quan ho sàpigues ens ho diràs aquí al bloc, oi?
Quan algunes d’aquestes persones han tingut problemes és després, amb la rehabilitació. Les envien a centres especialitzats (als hospitals no hi ha lloc per estades llargues) i amb les estones diàries que els rehabilitadors dediquen individualment a cada pacient no n’hi ha prou. Si us ho podeu permetre, convindria contractar algú un parell d’hores cada dia perquè li fes companyia i la fes aixecar i moure’s, quan torni a poder-ho fer (una immigrant sense feina, per exemple; algú afectuós). A Catalunya, els teus familiars ho haurien de poder buscar a través d’una assistenta social, segurament des de l’hospital mateix.
(No m’ofereixo perquè tinc obligacions familiars que, ara per ara, m’impedeixen de dedicar-hi temps. Fem falta al poble, on viu sola la cunyada cega, i a sobre, ara, el meu marit té uns problemes de salut encara no diagnosticats que ens porten de metge en metge, si bé no semblen alarmants.)
Ànim! Ja veuràs com l’operació anirà bé. Tots els seguidors del bloc et fem companyia mentalment i enviem el nostre desig que la teva mare es recuperi.
M'agradaM'agrada
Estimada Maria,
Gràcies per totes les explicacions. És bo estar preparat i jo no en sabia res d’operacions del maluc fins ara.
No és l’operació mateixa el que em preocupa, sinó l’anestèsia. Dues persones molt estimades i ja grans (no tant com la meva mare) van morir en operacions, relacionat amb l’anestèsia. Estic escarmentada.
No cal que pateixis per no poder fer res tu mateixa, només et faltaria això, dona. Ja sé com és la teva situació. Però els teus ànims te’ls agraeixo molt i molt!
Una abraçada
M'agradaM'agrada
És veritat: entre ta mare i tu hi ha un oceà paorós, i per a ella, encara és més gran. Ho sé, perquè sóc mare de tres fills que, encara que no els tinc tan lluny com ella us té a vosaltres, cadascun fa la seva vida i no els tinc a l’abast dels meus braços com quan eren xics. Però és així com ha de ser: prou que ho sabem, les mares.
Tal com t’han comentat altres persones, l’operaran i se’n sortirà, segur; només que potser no li convindrà caminar sola pel carrer. Si podeu fer que algú l’hi ajudi durant alguns mesos, podrà valdre’s per ella mateixa aviat.
Voldria que les nostres paraules, les dels teus amics, plenes d’afecte, t’ajudin a superar aquest tràngol.
M'agradaM'agrada
Hola Rosa,
Gràcies a tu també per animar-me. Sempre ho has fet quan ho he necessitat.
Petons.
M'agradaM'agrada
Ànims, Shaudin!
Una abraçada ben grossa!
Desitjo que tot surti molt bé.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Dolors. Mai no faltes quan us necessito.
Una abraçada molt grossa a tu també.
M'agradaM'agrada
Bon dia,
Si t’ho puc dir, mira d’orientar de manera objectiva i eficaç la teva elaboració mental de la qüestió i trobar les propostes factibles de coses a fer. Aquests processos solen ser llargs i, sovint, es tracta d’anar passant i superant el dia a dia, de vegades fent també alguna previsió de futur. Tingues present com viu i es representa el tema la teva mare en primera persona i prova de fer allò que bonament et sigui possible. El patiment i l’angoixa tenyeixen el pensament i, tot i que comprensibles i inevitables, no acaben d’ajudar a trobar solucions objectives. En fi, és allò estoic de no rebelar-se inútilment contra el que l’existència ens imposa, ja que només hi afegim dolor; quan plou cal obrir el paraigues. El meu suport. Atentament,
M'agradaM'agrada
Hola Albert,
Moltes gràcies pels teus consells (sempre em dónes bons consells) i pel teu suport.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Et faig costat i estic a la teva disposició per a qualsevol cosa que puguis necessitar tu o la teva mare. Desitjo que tot vagi bé. En els meus correus hi ha el meu telèfon.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Boladevidre, ets molt gentil. Fas bé d’esmentar el telèfon perquè no me n’havia adonat i no se sap mai si pot ser útil.
Una forta abraçada.
M'agradaM'agrada
Molts ànims Shaudin.
Desitjo que tot vagi bé i que la teva mare es recuperi ben aviat.
Una abraçada des de Sant Cugat.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Elies.
Una abraçada cap a Sant Cugat!
M'agradaM'agrada
Ànims Shaudin, i si hi puc fer alguna cosa compta amb mi.
M'agradaM'agrada
Hola Humbert!
Gràcies per afegir-te als comentaris d’aquest article. Em feu sentir més a prop de Catalunya. I t’agraeixo de debò el teu oferiment.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Pobra dona.
Espero ue es curi aviat.Ànim!
M'agradaM'agrada
Gràcies, Bel. Ets molt maca.
Una abraçada,
Shaudin
M'agradaM'agrada
Shaudin,
avui arribo de vacances i llegeixo el reu mail. Suposo que tot deu haver anat bé, per sort la sanitat pública encara funciona acceptablement.
Ànims i molts records
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Jaume.
Acabo de publicar un post amb una mica d’explicació sobre com ha anat tot.
Pel que fa a la sanitat pública, el pitjor és que es veu que a l’agost molta gent fa vacances fins i tot als hospitals!
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
La realitat de vegades no encaixa amb la nostra manera de ser o de viure. Els accidents i les malalties inesperades, al principi, ens descol·loquen completament i ens fan trontollar fins i tot en les més senzilles decisions.
De sobte, tot el nostre paradís es converteix en fum i aleshores només veiem la part fosca i desagradable, fins que amb la nostra intel·ligència tornem a adaptar-nos i a saber què cal fer en cada ocasió.
De tot el que ens passa en aquesta vida en podem treure lliçons i oportunitats per veure, precisament la vida, des d’altres punts de vista.
La distància és certa, però pensa que de vegades, tot hi viure al mateix poble, la distància entre les persones és molt més gran.
Desitjo de tot cor, Shaudin, que la teva mare es recuperi bé del que li està passant i que tots plegats pugueu trobar de nou la pau.
M'agradaM'agrada
Hola Grocdefoc!
Bé, això del nostre “paradís” és un dir, oi?
Moltes gràcies per les teves paraules.
Rep una forta abraçada.
M'agradaM'agrada
He rebut el teu missatge i ho sent molt el que li va passar a la teva mare i amb el que has escrit sobre el sentiment de llunyania has deixat ben palès, aquesta sensació anihiladora que t’ha portat. T’envio molts d’ànims des de la Vall dels Tarongers i esper i desitj que l’operació vagi de meravella.
T’agraeix el teu comentari respecte al meu article i et posaré l’enllaç al teu mur del facebook.
T’envio una forta aferrada pel coll ( així ens acomiadam a Mallorca), perquè t’ajudi d’alguna manera a superar aquests moments.
Josep Bonnín
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Josep!
No ho sabia això de l’aferrada pel coll. Doncs jo també t’envio una forta aferrada pel coll!
M'agradaM'agrada