Homenatge a Vicent Andrés Estellés
Avui, 4 de setembre, se celebra la Diada d’Estellés que commemora el naixement de l’escriptor valencià Vicent Andrés Estellés. He volgut que el meu bloc s’adherís a l’homenatge que li fem avui els blocaires dels Països Catalans.
Els lectors més joves d’aquest bloc potser no sabeu qui era Vicent Andrés Estellés. Heu de saber que es tracta d’un escriptor magnífic que es conegut sobretot per la seva poesia. Va escriure una obra molt extensa i va rebre molts guardons literaris importants. Era, a més, una persona amb una gran dignitat personal i civil, i això el fa encara més interessant.
He triat, per posar en aquest bloc, un poema d’Estellés que no es pas el més elaborat de tots els que va escriure, però m’ha semblat que a vosaltres, els que sou força joves, us agradaria més que molts d’altres que va escriure. Es tracta d’un poema senzill i, tanmateix, la tendresa que l’amara el converteix en una composició exquisida. A Vicent Andrés Estellés se li va morir una filleta de mesos i ell va escriure aquest poema on compagina, insòlitament, una cançó de bressol amb la mort.
Cançó de bressol
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només,
com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer,
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.
Shaudin Melgar-Foraster 
Ben escollit…. m’agrada el poema escrit quasi bé per no molestar.
És d’una gran tendresa.
En els anys en què encara anàvem a fer teatre en català a València ciutat, vaig passar una tarda a casa seva. Jo era molt jove, era l’any 72 crec, i tenia 20 anys. Em va impressionar el magnetisme.
De gran en recordo l’enorme tendresa.
M'agradaM'agrada
Sí, és un poema molt discret i això li dóna part de l’encant.
Caram! No sabia que havies conegut a l’Estellés. Magnetisme i tendresa, doncs em sembla que són dos adjectius que el defineixen molt bé.
Gràcies per deixar un comentari. Una abraçada d’aquestes teves.
M'agradaM'agrada
Molt bona tria, Shaudin.
M’han saltat les llàgrimes. La tendresa amarada de dolor agredolç, de record inesborrable.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
No trobo una manera més bonica de dir que la mort d’un fill és en primer lloc del cap i del cor per sempre. I benvingut el fet, perquè l’oblit segurament és el pitjor.
Gràcies.
M'agradaM'agrada
Tens molta raó, Anna Maria. Estic d’acord amb que l’oblit és el pitjor.
A més d’agradar-me molt el poema, vaig pensar que era adient per aquest bloc. I deixant de banda el fet de voler participar amb l’homenatge, em va semblar una bona idea fer coneixer un dels nostres grans poetes a la gent jove.
Petons.
M'agradaM'agrada
Hola.
M’ ha agradat molt, Shaudin.
M'agradaM'agrada
Ho celebro moltíssim, Bel!
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Senzill i emotiu el teu escrit, i la tria del poema tot un encert, no sempre els més elaborats poemes poden arribar tan endins com quatre paraules plenes de sentiment, poètic també.
M'agradaM'agrada
Exactament, Ferran, estic absolutament d’acord amb tu.
Gràcies per passar per aquí i avui. Ja sé que tu també has participat a l’homenatge amb el teu bloc.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Una composició exquisida, i tant. Exquisida per la terrible crueltat, com potser diria Joan Margarit. La cançó de bressol popular, el que diu és “la meua xiqueta és l’ama / del corral i del carrer, / de la llimera i la parra / i la flor del taronger”, amb una melodia preciosa, que fa venir al pensament la dolçor de sentir als braços el pes de la nena menudeta a punt d’adormir-se. Com se li pot cantar això a la mort? La mateixa bella cançó que el poeta devia haver sentit de menut a la seva pròpia mare? Quina angoixa…
L’Anna Maria diu que l’oblit és el pitjor. D’entrada, sembla que no; que no hi pot haver res pitjor que la mort d’un fill sabuda i inoblidable. Però l’Anna Maria té raó: vaig conèixer una anciana amb demència que ja no sabia què havia viscut: de jove havia perdut el fillet i de vella, en perdre’n el record, s’havia perdut a si mateixa. I sí, l’oblit és pitjor que el record. El consol és que aleshores ella ja no patia, ja no se’n sentia del mal.
M'agradaM'agrada
Sí, Maria, em sembla que moltes persones estem d’acord: l’oblit és pitjor que el record.
Molt interessant l’anècdota de la velleta amb demència.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Aquesta Cançó de bressol deixa a qualsevol sense paraules…
Un boníssim poema, un gran poeta, un homenatge molt merescut!
Una altra abraçada per a tu,
Maite
M'agradaM'agrada
I una altra abraçada des d’aquí!
M'agradaM'agrada
M’agrada força! Una altra abraçada.
M'agradaM'agrada
Una abraçada a tu, Jordi! I gràcies per passar per aquí.
M'agradaM'agrada
Ha passat un any, no et coneixia encara, Shaudin, ara vinc del d’aquest any 2011. No havia llegit el poema. M’ha agradat moltíssim… Em falta molta cultura… Una abraçada i gràcies.
M'agradaM'agrada
Celebro molt que t’hagi agradat, Marta. I t’agraeixo que m’ho facis saber. A tothom li falta cultura, ningú no ho sap tot; l’important és voler aprendre més i gaudir del que anem aprenent.
Una forta abraçada!
M'agradaM'agrada
És preciós Shaudin, trenca el cor. Penso quan ho va escriure, tan trist que estava, i la inspiració que va tenir, amb aquestes tristes paraules, per la seva filleta M’imagino el patiment del, poeta.
Moltes Gràcies
Una forta abraçade.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Carme. És un poema molt trist i, alhora, molt bonic.
Una forta abraçada.
M'agradaM'agrada
M’adhereixo ales paraules que s’han escrit rocrdant el poema, jo no el coneixia i m’he quedat estorat però a l’hora enamorat del…
Gràcies Shaudin.
M'agradaM'agrada
Gràcies per deixar un comentari, Josep Mª.
S’han dit coses molt boniques. Sembla que és un poema que, tot i que senzill, se’ns fica ben endins.
Una abraçada!
M'agradaM'agrada