Cosir i fer bunyols

No sé si és també per una característica innata o és només un rebuig amb un bon fonament, però el que no té discussió és que a mi cosir em produeix un gran malestar. Quan m’ha caigut un botó, de moment faig veure que em ve de nou amb un “ups, no havia vist que m’ha caigut” explicat a qualsevol que tingui davant. És clar que aquest ups esdevé sospitós després d’uns dies sense botó, així que no em quedà altra opció que agafar fil i agulla i posar un botó allí on no n’hi ha. Tanmateix, estimats lectors, ho faig a contracor.

Tot va començar quan a l’escola vaig haver de fer una assignatura anomenada Hogar que s’havia de fer durant quatre anys. Aquesta assignatura, que devia sortir dels calaixos més tronats de l’Espanya sota el franquisme, havia estat ideada per a les noies només.

Algunes de vosaltres de segur que recordeu aquesta assignatura. A les més joves que heu viscut l’escolarització sense un Hogar a l’aguait, us la explicaré. Es tractava de fer perdre el temps a les noies tot fent-les cosir a hores de classe. Després, si t’examinaves lliure, havies d’aparèixer un dia del mes de juny en un edifici gris, anar a una aula on hi havia tot de dones amb cara de pomes agres assegudes a la tarima, asseure’t tu en un pupitre i esperar amb fils, agulla i un tros de drap fins que una d’aquelles dones s’aixecava i, amb veu de tro, deia en castellà una cosa així: “feu un trau i una flor amb punt de no sé què” (això del no sé què no ho deia, però el que deia a mi em sonava a xinès). Totes les nenes es posaven a cosir. Jo sentia un gran neguit i el drap s’anava rebregant a les meves mans. A la fi em decidia a produir quelcom. Com que era de natural optimista em deia que me’n sortiria, així que amb fil i agulla anava fent punts al drap. En acabat, em mirava satisfeta el bunyol que havia aconseguit.

Quan s’acabava l’examen la dona de veu de tro deia que deixéssim de cosir. Llavors havíem d’anar totes les nenes cap a la tarima amb el drap i un àlbum. L’àlbum l’havíem d’haver fet durant el curs i es tractava d’un seguit de draps enganxats a les pàgines, cadascun amb flors brodades o forats amb punts tot al voltant. Jo em mirava els àlbums que altres nenes mostraven a les dones del jurat i m’anava agafant mal d’estómac. Hi havia àlbums amb les cobertes de color rosa i amb dibuixos de gatets repeŀlents –ep, que m’agradaven molt els gats, però no aquelles coses repeŀlentes dels àlbums. I els draps enganxats eren tan impecables que semblaven tenir una aurèola de santedat. Quan era el meu torn li donava a l’examinadora un àlbum fet la nit abans entre els meus pares i jo: el pare feia les cobertes (de cartolina negra), la mare feia als draps uns traus (força bé) i unes flors brodades (totes amb punt de creu) i jo enganxava els draps a les pàgines (quedaven arrugats i enganxosos). L’examinadora arrufava el nas i em retornava l’àlbum tot seguit. Aleshores venia el moment crucial: em demanava el trapito (drapet) on hi havia el meu examen. Se’l mirava com si no pogués creure el que veia. Li donava un cop de colze a la dona del costat i li mostrava, a la punta dels dits, el meu examen. En un no res el trapito havia recorregut totes les puntes dels dits de les examinadores que me’l retornaven com si hagués estat infectat de lepra. La dona de veu de tro agafava uns fulls, cercava el meu nom i, tot escrivint amb lletres molt grosses, deia “suspendida (suspesa)!”. Tornem–hi.

Junys i setembres se succeien igual a l’examen d’Hogar, anys de trapitos i no me’n sortia. Per culpa d’aquelles dones no vaig poder continuar els estudis tot un any, res d’avançar si no aprovava primer l’assignatura d’Hogar que portava suspesa des del primer curs. Com me’n vaig sortir? Aprenent a cosir? No, fou gràcies al director de l’escola que va subornar la professora d’Hogar, la qual va subornar el jurat de l’examen –mai no vaig saber que s’havia empescat el director, però es veu que era suborn pur.

Així que si un dia ens trobem i em manca un botó i ja he dit “ups” tres dies seguits, espero que m’absoldreu.