Cosir i fer bunyols

No sé si és també per una característica innata o és només un rebuig amb un bon fonament, però el que no té discussió és que a mi cosir em produeix un gran malestar. Quan m’ha caigut un botó, de moment faig veure que em ve de nou amb un “ups, no havia vist que m’ha caigut” explicat a qualsevol que tingui davant. És clar que aquest ups esdevé sospitós després d’uns dies sense botó, així que no em quedà altra opció que agafar fil i agulla i posar un botó allí on no n’hi ha. Tanmateix, estimats lectors, ho faig a contracor.

Tot va començar quan a l’escola vaig haver de fer una assignatura anomenada Hogar que s’havia de fer durant quatre anys. Aquesta assignatura, que devia sortir dels calaixos més tronats de l’Espanya sota el franquisme, havia estat ideada per a les noies només.

Algunes de vosaltres de segur que recordeu aquesta assignatura. A les més joves que heu viscut l’escolarització sense un Hogar a l’aguait, us la explicaré. Es tractava de fer perdre el temps a les noies tot fent-les cosir a hores de classe. Després, si t’examinaves lliure, havies d’aparèixer un dia del mes de juny en un edifici gris, anar a una aula on hi havia tot de dones amb cara de pomes agres assegudes a la tarima, asseure’t tu en un pupitre i esperar amb fils, agulla i un tros de drap fins que una d’aquelles dones s’aixecava i, amb veu de tro, deia en castellà una cosa així: “feu un trau i una flor amb punt de no sé què” (això del no sé què no ho deia, però el que deia a mi em sonava a xinès). Totes les nenes es posaven a cosir. Jo sentia un gran neguit i el drap s’anava rebregant a les meves mans. A la fi em decidia a produir quelcom. Com que era de natural optimista em deia que me’n sortiria, així que amb fil i agulla anava fent punts al drap. En acabat, em mirava satisfeta el bunyol que havia aconseguit.

Quan s’acabava l’examen la dona de veu de tro deia que deixéssim de cosir. Llavors havíem d’anar totes les nenes cap a la tarima amb el drap i un àlbum. L’àlbum l’havíem d’haver fet durant el curs i es tractava d’un seguit de draps enganxats a les pàgines, cadascun amb flors brodades o forats amb punts tot al voltant. Jo em mirava els àlbums que altres nenes mostraven a les dones del jurat i m’anava agafant mal d’estómac. Hi havia àlbums amb les cobertes de color rosa i amb dibuixos de gatets repeŀlents –ep, que m’agradaven molt els gats, però no aquelles coses repeŀlentes dels àlbums. I els draps enganxats eren tan impecables que semblaven tenir una aurèola de santedat. Quan era el meu torn li donava a l’examinadora un àlbum fet la nit abans entre els meus pares i jo: el pare feia les cobertes (de cartolina negra), la mare feia als draps uns traus (força bé) i unes flors brodades (totes amb punt de creu) i jo enganxava els draps a les pàgines (quedaven arrugats i enganxosos). L’examinadora arrufava el nas i em retornava l’àlbum tot seguit. Aleshores venia el moment crucial: em demanava el trapito (drapet) on hi havia el meu examen. Se’l mirava com si no pogués creure el que veia. Li donava un cop de colze a la dona del costat i li mostrava, a la punta dels dits, el meu examen. En un no res el trapito havia recorregut totes les puntes dels dits de les examinadores que me’l retornaven com si hagués estat infectat de lepra. La dona de veu de tro agafava uns fulls, cercava el meu nom i, tot escrivint amb lletres molt grosses, deia “suspendida (suspesa)!”. Tornem–hi.

Junys i setembres se succeien igual a l’examen d’Hogar, anys de trapitos i no me’n sortia. Per culpa d’aquelles dones no vaig poder continuar els estudis tot un any, res d’avançar si no aprovava primer l’assignatura d’Hogar que portava suspesa des del primer curs. Com me’n vaig sortir? Aprenent a cosir? No, fou gràcies al director de l’escola que va subornar la professora d’Hogar, la qual va subornar el jurat de l’examen –mai no vaig saber que s’havia empescat el director, però es veu que era suborn pur.

Així que si un dia ens trobem i em manca un botó i ja he dit “ups” tres dies seguits, espero que m’absoldreu.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Retalls de biografia i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

47 respostes a Cosir i fer bunyols

  1. Boladevidre ha dit:

    I del planxar que me’n dius? Jo no vaig fer “Hogar” (a nosaltres ens havien reservat destins més “elevats”: les guerres, els tripijocs financers, l’abús sistemàtic de qualsevol recurs que tinguéssim a mà…), però per circumstàncies he hagut d’aprendre a cosir (botons només) i planxar.
    Conseqüències? sempre em falten botons, com a tu, i a més o duc roba texana que no cal planxar o vaig arrugat com una oliva…. M’agrada molt la teva aventura del suborn. Es van fer riques i rics així… en el fons era un gran muntatge per robar-nos el que fos. Diners o ànimes… tot comptava.
    No van comptar, però, amb la rebel·lia natural que ens dóna la intuïció, la sensibilitat i sobretot les ganes de viure.

    M'agrada

    • Home, saber planxar i cosir botons no deixa de ser pràctic –brodar flors amb punt de no sé què no en té res de pràctic–. Que agradi ja és una altra història. Jo m’estimo més planxar que cosir, però, probablement perquè mai no em van obligar a planxar, tot i que qui planxa a casa és el meu fill (té més temps que jo i ho fa força bé, però no li agrada). Aquí al Canadà, a l’escola, els nens i les nenes tenen una classe un cop a la setmana en la que aprenen a cuinar una miqueta, a cosir botons i a planxar –sense examen!–, perquè es considera que els farà servei algun dia. És clar que tot això és molt diferent a que només les nenes aprenguin a cosir i brodar coses sense solta ni volta i, a sobre, s’hagin d’examinar. No et pots imaginar com odiava l’Hogar maleït. I les dones de la “Sección Femenina” que el dirigien i que més carques no podien ser. Oh, quantes vegades m’imaginava que les feia caminar per la planxa del vaixell pirata i a l’aigua amb àlbums, “trapitos” i tota la pesca.
      Jo també porto roba texana moltes vegades, bé, pantalons texans, i jerseis de coll alt de llana que tampoc no s’han de planxar (no sempre puc convencer el meu fill).
      Em sembla que jo de petita hauria estat bona amiga d’en William (Guillermo).

      M'agrada

  2. Maria ha dit:

    També hi vaig passar jo, per tot això. Menys pels suspensos: en el meu cas, els altres professors pressionaven les examinadores perquè m’aprovessin i elles cedien per estalviar-se conflictes i discussions. D’altra banda, portava ben fet l’àlbum; me’l feien entre la meva tia i les professores del col·legi on em preparava per als exàmens d’alumna lliure. Aquest romanço començava als deu anys, a primer curs dels estudis que s’anomenaven aleshores “batxillerat”.

    Les professores d’ “hogar”eren falangistes a qui s’havia donat la plaça (amb el sou, és clar) per mèrits polítics; tenien molt pocs estudis i els feia l’efecte (justificat) que tant la resta del professorat com les alumnes les miraven amb menyspreu. Com que sentir-se menyspreada és desagradable, buscaven procediments per fer-se respectar. Un d’aquests procediments era suspendre qui no dominés l’assignatura (tampoc no és tan estrany, oi? que una examinadora suspengui l’alumne ignorant). A classe, en la pràctica, no ensenyaven res: la majoria de nenes ja sabien cosir, perquè n’havien après abans a casa, i elles no feien l’esforç d’intentar ensenyar.

    Els col·legis i acadèmies on preparaven alumnes lliures cobraven poquet i els calia mirar de no haver de pagar gaires sous. Les professores d’ “hogar” se les estalviaven perquè les nenes ja acostumaven a rebre la preparació a casa; només calia donar a les mares les instruccions per a l’àlbum i fer a les nenes unes quantes classes per fer-los practicar els diversos punts corresponents a l’examen. En aquestes classes va ser on van veure que jo no sabia ni agafar bé l’agulla.

    De més gran, entre la mare i la tieta me’n van ensenyar. Però no em van poder treure de dins l’odi que, fins i tot ara, a la meva vellesa, em continua provocant aquesta feina. Ho han pagat els meus fills: no els vaig transmetre aquest coneixement i de vegades fa falta.

    M'agrada

    • En algunes escoles (vaig anar a tot un seguit d’escoles) sí que es miraven malament les dones de la Sección Femenina, com ara l’última escola on vaig anar i el director em va salvar de no acabar mai l’escola per culpa del “trapitos”. En altres escoles aquestes dones semblaven tenir molt poder. Quan vaig anar a un institut hi havia una d’aquestes dones que tenia molt poder i tothom la respectava molt (o li tenien por, no ho sé). Era una dona malvada i fastigosa. Jo n’hi feia de tot color i ella m’odiava tant com jo a ella.
      És ben veritat el que dius. Aquesta assignatura va fer que moltes nenes agafessin odi a cosir.

      M'agrada

  3. Maria ha dit:

    Pel que he dit ja es veu que la meva experiència de l’assignatura d’ “hogar” va ser molt menys traumàtica que no la teva. No obstant, dubto que l’odi que la feina t’inspira sigui gaire més fort que el que m’inspira a mi. En el meu cas, em sembla que hi va tenir molt de pes la ràbia que em produïa l’aire de superioritat burleta amb què em miraven les altres nenes durant les poques classes que ens en feien al col·legi de cara a l’examen de l’institut.

    M'agrada

    • A mi m’agafava ràbia amb les nenes de l’examen que portaven àlbums impecables, i havien fet un examen impecable també, i quan érem a la tarima amb les examinadores se’n reien del meu àlbum i del meu “trapito”. Sobretot si les coneixia i sabia que no n’encertaven una amb matemàtiques o geografia. No entenia aquells aires de superioritat amb que em miraven.

      M'agrada

  4. Anna M. ha dit:

    Jo també, jo també, amb la diferència que, uns anys més tard que tu, Shaudin, jo ja no havia de cosir el dia de l’examen lliure. Simplement portaves l’àlbum. A mi em passava que, com que sóc bastant negada per a les coses manuals i, a més, sentia que el temps que invertia cosint era temps perdut, la gran majoria de les coses les cosia la meva mare. Per tant (ella en sap força i és molt polida. Ara no, perquè no hi veu, però aleshores sí) ho portava tot que feia goig.
    És una pena tot això perquè, a banda de l’obscurantisme sexista i fatxa que regalima el fet, cosir sembla que és relaxant. A mi m’agrada veure la gent que ho fa bé. Més tard, jo vaig confegir unes tovalles molt boniques de punt de Lagartera, de fil. Encara les tinc. La meva mare va fer la vora, però. Però ja no eren per HOGAR, era una feina manual de l’escola, simplement. Jo vaig anar a una escola del mètode Montessori i no em puc queixar. Però, és clar, les imposicions institucionals existien.
    T’entenc molt bé pel que fa al bloqueig, Shaudin.
    Jo també en tinc d’aquests. Per exemple (desvetllo secret) porto el cabell curt perquè de petita el tenia molt llarg i gruixut. La meva mare em feia passar un calvari dos cops al dia per fer-me trenes, de manera que no suporto les grenyes. Sempre m’agrada tothom amb el cabell ben curtet i la cara neta.
    A veure, si ha melenes magnífiques i envejables, però no són per a mi.
    En fi. Que et treguis del damunt el bloqueig únicament del botó, per qüestions pràctiques. Pel que fa a la resta, adéu HOGAR i adéu a la “sección femenina” dels pebrots.
    Amb tot, m’agrada fer mitja. No en faig perquè ja no sé d’on treure el temps. Però n’he fet i no em desagradaria gens recuperar-ho. Entre d’altres coses perquè m’encanten les peces de llana (jerseis gruixuts, bufandes i totes aquestes coses fetes a mà).

    M'agrada

    • Ah, Anna Maria, així que no tenies examen amb “trapito”, doncs et vas escapar d’una bona. Jo, com ja he explicat, vaig perdre tot un any d’escola perquè no em deixaven seguir endavant els estudis si no aprovava l’Hogar que tenia pendent des del primer curs. T’imagines! Una bona colla de guillats eren tots plegats: franquistes, falangistes, sección femenina…
      Em sembla molt bé que a una persona li agradi cosir i pot ser molt pràctic (la meva mare em feia els vestits quan jo era petita) o molt creatiu o, com dius, relaxant. A mi em van treure les ganes per sempre. La meva germana, que és més jove que jo, tampoc no va haver d’examinar-se de cosir, tot i que no li agrada. El fet d’aprendre a cosir i d’altres coses “de la casa” no té res de dolent, com li he explicat a Boladevidre al Canadà les nenes i els nens aprenen algunes d’aquestes coses a l’escola, deu ser una mica semblant al que tu feies a l’escola amb mètode Montessori.
      Mira, doncs a mi m’agrada dur el cabell llarg, tot i que com més gran em faig més curts són els cabells (de molt jove el portava fins a la cintura). Potser, en el meu cas, és perquè entre els 6 i 10 anys la mare em feia dur el cabell força curt (més pràctic fins que jo sapigués fer-me trenes). Un cop me’l va deixar crèixer ja el vaig voler sempre llarg. És cert que el cabell curt pot ser més “endreçat”, però el meu cabell és d’una mena que tant se val si és curt o llarg, sempre vaig escabellada, tant és que el pentini perquè en uns minuts ja s’ha escabellat. I com que em molesta portar-lo agafat, doncs sempre sembla que vagi desendreçada. I si a més em falta un botó… Però vaig molt neta, que consti, jo i la roba.
      A mi també m’agraden les peces fetes de llana (sobretot al Canadà), però mai he tingut paciència per fer mitja. La meva mare sí que en feia i feia uns jerseis magnífics.

      M'agrada

  5. Dolors ha dit:

    Per mi, absolta indefinidament!
    Jo també vaig fer aquesta “assignatura” i també havia de presentar un àlbum a final de curs…..però em vaig estalviar el drapet d’examen 🙂 Quina sort! perquè hauria estat terrible. Sóc un desastre cosint! només de pensar en agafar una agulla ja em suen els dits! hehehe
    No, nosaltres presentavem l’àlbum i prou, i d’aquí en sortia la nota. Evidentment, cap de les mostres que hi havia enganxades allà era feta meva…tot l’any em dedicava a fer favors a les altres perquè em regalessin els drapets que elles consideraven que no els havien sortit tan bé….i jo acabava tenint un àlbum passable 🙂 Estratègies, hehehe

    M'agrada

    • Gràcies, Dolors.
      Tu tampoc havies de fer l’examen? Com l’Anna Maria i la meva germana. Probablement a mi em va tocar el final de l’Hogar amb examen.
      Hahaha. Estratègies, sí. Em sembla que en teníem moltes per sobreviure l’ensenyança franquista. Algun dia te n’explicaré alguna de les meves, però no eren per l’Hogar.

      M'agrada

  6. Dolors ha dit:

    Ostres, les estovalles amb punt de Lagartera! Això és per a pujar nota! Jo vaig aconseguir fer un “tu y yo”, no sé si s’escriu així, i ja em va venir just d’acabar-lo….amb l’ajut dels de casa, clar!
    Encara volta per algun racó de casa, com un homenatge al temps perdut i a la manipulació i mala formació a que estavem sotmesos.
    No envejo gens els nois que havien de fer la “Formación del espíritu nacional”! Si he de ser franca, encara m’estimo més barallar-me amb l’agulla, si més no, m’ha servit per a fer algun bunyol en alguna jaqueta per poder sortir del pas 🙂 I mentre feiem pràctiques, com que teniem una senyoreta força simpàtica, ens dedicavem a explicar contes o a cantar cançons populars, de les nostres. És la sort de ser d’un pobles petit 🙂

    M'agrada

  7. Maria ha dit:

    Caram, Dolors, a tu no et feien estudiar “formación del espíritu nacional”? Nosaltres a quinze anys havíem d’escriure comentaris de text sobre els “Puntos de la Falange”!

    Ja es veu que no vareu viure els anys més negres. Que joves que sou, noies, quina enveja! La Shaudin és força més jove que jo i no sé si va fer FEN (Formación etc.) però ja heu vist que no es va lliurar de l’examen de costura sota l’atenta mirada de les diguem-ne professores.

    M'agrada

    • Això és el que li acabo de dir jo també a la Dolors, però no me’n recordo de cap “Puntos de la Falange”. La veritat és que mai no vaig obrir el llibre de “Formación del espíritu nacional”, ni anava a la majoria de les classes, però aconseguia aprovar l’examen perquè els ensarronava escrivint moltíssim –els devia marejar– i d’acord al que veia a la pregunta i al que sabia que esperaven. El primer curs sí que el vaig suspendre, però després vaig passar a l’atac de marejar i ja m’anaren aprovant.
      A tu, Maria, et devia tocar fer… ai, com en deien? ara no me’n recordo, bé allò que les noies havien de fer si volien treure el carnet de conduir o tenir passaport. Jo no ho vaig haver de fer, però em sembla que a tu sí que et devia tocar fer-ho, oi?

      M'agrada

    • Maria ha dit:

      Els “27 puntos de la Falange” eren el programa ideològic del partit únic, FE y de las JONS (Falange Española y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista), programa resumit en 27 paràgrafs que a cinquè (14 – 15 anys) ens van fer estudiar i comentar. El programa havia estat aprovat quan el partit era un grup de quatre gats i no partit únic poderosíssim; em sembla que va ser el 1934, sota la direcció de Ramiro Ledesma, José Antonio Primo de Rivera i probablement Onésimo Redondo, o sigui els admiradors del feixisme italià.

      És clar que em va tocar fer el “Servicio Social”, però vaig estar molt de sort. Les dones falangistes de Reus es trobaven en un compromís perquè havien de muntar les celebracions dels 25 anys de la fundació de la “Sección Femenina” i, com que eren molt poques (Reus era una ciutat més aviat “rojoseparatista”), no sabien com fer-s’ho per quedar bé amb les seves superiors jeràrquiques. Si no muntaven alguna festa lluïda, els feia por que perdrien les prebendes i endolls. Aleshores, a unes quantes noies ens van dir que ens regalarien el certificat del “Servicio Social” i ens firmarien que havíem fet la robeta de nadó i havíem anat a les moltíssimes hores de permanència que s’exigien; a canvi només volien que els ajudéssim en la commemoració. Vàrem assajar i muntar un “auto sacramental” de Calderón de la Barca i el vàrem representar al teatre Fortuny. Jo hi vaig fer de “placer”, personatge còmic. Abans, com a preludi a l’obra de teatre, un grup nombrós d’alumnes petites de col·legis de la ciutat van fer actuacions de cant i danses populars. Va ser un èxit, perquè el teatre es va omplir amb les famílies de les actrius, cantants i ballarines.

      M'agrada

      • Francesc ha dit:

        Maria, això que expliques del teu Servei Social no deixava de ser col·laboració en un acte de propaganda franquista. La pinta que fa és que us vàreu vendre. No teníeu més remei, segurament: tenint en compte les coses que passaven aquells anys, encara que us hi haguéssiu volgut negar, us ho haurien fet fer per força. No t’estic acusant d’una mala conducta d’aleshores. Però ara, el 2010, no és lògic que encara trobis que vas fer sort.

        M'agrada

        • Maria ha dit:

          Potser sí, Francesc. Aleshores no vaig donar importància a l’acte. Totes sabíem que l’impacte propagandístic real seria nul i que només serviria perquè aquelles dones sortissin del pas. Però vist des d’ara… en fi, no hi havia reflexionat, trobo que tens raó i demano disculpes.

          M'agrada

        • Home, Francesc, això que li dius a la Maria, que es van vendre, és una mica fort considerant que es tractava d’adolescents i que en aquells temps no hi havia gaires opcions. Poc o molt tothom es venia en aquells temps, és a dir que tothom feia el que li deien que havia de fer (deixant de banda exàmens de cosir). Segons entenc el que diu la Maria, es tractava de fer una obra de teatre de Calderon (res dolent) en comptes de passar-se tot un any fent el “Servicio social” que, al cap i a la fi, també es coŀlaborar i fer el que et diuen que has de fer. Com tu mateix dius els ho haurien fet fer per força en cas d’haver-s’hi negat. És clar que tu més aviat et refereixes a dir que fou una “sort”. Em sembla que la Maria volia dir que va tenir sort de no haver de passar moltíssimes hores amb aquelles dones fent això del “servicio social” i se’n va sortir amb una obra de teatre d’un espanyol, Calderon, que res no tenia a veure amb feixisme. No sé si he entès bé aquesta discussió, potser no.

          M'agrada

        • Francesc ha dit:

          Efectivament, Shaudin: em referia a dir, el 2010, que va ser una sort per a algú haver pogut contribuir un dia a la propaganda franquista. Encara que fos per alliberar-se de l’esclavitud a què el regim sotmetia les altres dones (i que el règim presentava com l’equivalent femení de la nostra mili, sacrifici per la pàtria, si no em falla la memòria).

          De tota manera, estic disposat a admetre que parlar de “vendre’s” és exagerat i injust. Ja vaig dir que la Maria i les seves companyes no devien tenir altre remei. Podem afegir que, als setze anys, trobés que era una sort no haver de dedicar les tardes senceres, mesos i mesos, al “servicio de la Patria”.

          El 1964 l’Estat va posar tots els seus mitjans per celebrar els “25 años de paz”. Aleshores tothom veia que col·laborar amb les commemoracions era franquista. Ahir, en llegir l’escrit de la Maria, em va semblar que això del 1959 tenia el mateix sentit ideològic. Admeto que em vaig passar de rosca si és veritat, com diu ella, que la influència propagandística de l’acte ja es veia que seria nul·la. (Potser sí que em vaig equivocar en veure-ho comparable a allò dels “25 años de paz”, que va ser un desplegament descomunal.)

          M'agrada

        • No me’n recordo d’això dels “25 años de paz”, tot i que em sona. I dius que va ser un desplegament descomunal, doncs no en tinc memòria. No crec que a aquella edat em fixés gaire en coses així. La meva idea de tot plegat en aquella època era que eren uns carques i uns pesats i inaguantables en tots els sentits, i com més me n’allunyés millor, i si els podia fer la punyeta d’alguna manera (dins el que pot fer una nena), endavant.

          M'agrada

        • Francesc ha dit:

          Correcció d’errors: al 1r. paràgraf, on diu “em referia a dir, el 2010” ha de dir “trobava inadmissible dir, el 2010”. Al 2n., on diu “trobés que era una sort” ha de dir “es comprèn que trobés que era una sort”.

          M'agrada

      • Francesc ha dit:

        Teníeu una altra excusa, i és que el 1959, quan feia 25 anys de la fundació de la Secció Femenina, devíeu ser gairebé unes nenes i no podíeu tenir idees clares del que significava celebrar una barbaritat així. No sé si trobaries impropi dir-nos la teva edat.

        M'agrada

        • Maria ha dit:

          Vaig néixer el 1943 i als 16 anys, en qüestió de lleialtats, no sabia el que em pescava. Això no explica la pífia actual, que resulta d’una greu falta de reflexió per la qual ja us he demanat disculpes i he fet propòsit d’esmena.

          M'agrada

        • Maria, si vas néixer el 1943 et van tocar uns anys de franquisme molt dur. Mirat així jo no m’hauria de queixar d’aquells exàmens d’”Hogar”… Tot i això me’n queixo, però.

          M'agrada

    • Maria ha dit:

      Un cas curiós d’aquella representació teatral és que no hi va haver discursos patriòtics, que jo recordi. Segurament havien celebrat abans algun acte institucional amb assistència de les autoritats i de l’acte al Fortuny només els feien falta les fotos (o potser ho van gravar en súper 8; d’això no me’n recordo)

      M'agrada

  8. Maria ha dit:

    Per cert: abans, a l’edat de set o vuit anys, que jo recordi, no estudiàvem FEN, però havíem de cantar cançons patriòtiques de la SEVA pàtria. N’hi havia una que deia: “nuestra España gloriosa / nuevamente ha de ser / la nación poderosa / que jamás dejó de vencer”. O sigui que posaven alegria i glòria en ser vencedors. Estaven orgullosos d’haver trepitjat persones: no hi ha vencedors si no hi ha vençuts. La cosa em semblava incomprensible, perquè, tot i ser petita, sabia que gairebé tots els pares de les criatures de la meva classe pertanyien al cantó dels vençuts. Suposo que la mestra, que no era del règim, ens ho havia fet notar; no ho sé; sé que jo ho pensava.

    A més, ens ensenyaven que calia estimar tothom com a un mateix, fins i tot els enemics. Si te’ls estimes no t’alegraràs d’haver-los vençut. Això a set anys una criatura ja ho veu, si s’hi fixa.

    M'agrada

    • Mira que en tenien de cançons carrinclones aquella gent! Plenes de patriotisme tronat.
      A mi em feien cantar l’himne nacional espanyol al jardí d’infants! Quan tenia tres anys! Encara que, de fet, tot i que l’havia de cantar mai no el vaig cantar, per una qüestió de rebeŀlia innata, perquè que en sabia jo llavors de patriotismes o franquisme. Algun dia escriuré un article sobre aquest retall de biografia, m’has donat una idea. Bé, sens dubte el que vam passar aquells anys ha esdevingut una mina d’anècdotes sobre les que escriure.

      M'agrada

  9. Anna M. ha dit:

    Sí, sí, jo també vaig fer FEN (Formació del Espiritu Nacional), xD! Doble ignomínia, Hogar i FEN. Però això va ser a l’Institut, a partir de 5e. de batxillerat. A l’escola Montessori no.

    M'agrada

    • A partir de 5e de batxillerat? Jo només ho vaig haver de fer fins a quart de batxillerat, després ja no em van amoïnar més, ni amb “hogar” ni amb FEN. No entenc res. Potser depenia de les escoles.

      M'agrada

      • Maria ha dit:

        Shaudin, les classes de FEN, oficialment, duraven fins a sisè i em sembla que les d’ “hogar” també. Si a tu no et va tocar fer-les és que al lloc on estudiaves se salteven la llei. Com que les mateixes dones de la Secció Femenina, sovint, havien pujat al carro només per les prebendes (i no tenien ideologia falangista; només la fingien), no és impossible que firmessin les actes amb aprovats generals sense haver fet ni classes ni exàmens. De tota manera em fa estrany; jo no en vaig conèixer cap cas; tots els instituts que vaig conèixer tant directament com indirecta impartien aquestes assignatures fins a sisè. Cap al 1970 encara es feien classes d’ hogar”. Afortunadament, les professores no complien la llei. No examinaven i s’acontentaven amb l’àlbum fet per la mare, com les del Servei Social s’acontentaven amb la canastreta. Actuant així, il·legalment però santament, no corrien cap risc; era un fet de coneixement general i no hi podia haver denúncies perquè aquest incompliment de la legalitat interessava a tothom.

        Però el 1959 la normativa encara es complia al peu de la lletra i el Servei Social era una esclavitud d’un munt de mesos. Per cert, l’edat de fer-lo era a partir dels 17 anys i les dones que ens havien, diguem, subornat van complir la promesa de fer-nos tots els papers un any després de l’obra de teatre, quan en vàrem tenir l’edat.

        M'agrada

        • Jo vaig haver de fer “Hogar” i FEN de primer a quart de batxillerat. Cap dels dos al batxillerat superior. Tanmateix, com vaig dir, vaig anar a una pila d’escoles. Era bona nena, però alhora molt rebel i no m’aguantaven gaire temps a cap, fins que vaig anar a l’última, a quart de batxillerat, i ja m’hi vaig quedar sense cap problema fins a començar la universitat. En aquesta hi havia un director amb molta mà esquerra que em va entendre i vaig esdevenir una estudiant model. El cas és que en aquesta escola no féiem “hogar” ni FEN al batxillerat superior. Pensa que parlo de la segona part dels anys 60, no dels anys 50. En fi, tant se val, ara.

          M'agrada

      • Anna M. ha dit:

        No, vull dir FEN. FEN va ser a partir de cinquè, a l’Institut. I Hogar, fins a quart a l’escola Montessori (i m’examinava lliure a l’institut Infanta Isabel de Aragón).
        Jo vaig estudiar fins a quart (no feien més) a l’escola aquesta, on havia anat tota la vida. I cinquè, sisè i COU a l’Institut Verdaguer, al parc de la Ciutadella.
        Per tant, vaig acabar a quart amb L’hogar i a cinquè vaig enganxar amb el FEN (cinqùe i sisè). Jo diria que a COU ja no en fèiem.

        M'agrada

  10. Anna M. ha dit:

    Formación, evidentmen.

    M'agrada

  11. dolors ha dit:

    Quan era a l’escola del meu poble, segurament ens deuria tocar fer tot això dels punts de la falange, però no ho feiem. Sempre he pensat que he tingut molta sort amb els mesteres que m’han tocat…la majoria. Sí que feiem un mínim, mínim…..em sé trossets de ” en pie camaradas, siempre adelante….” i no poso el que continua perquè estic segura que el que jo (i els meus companys de l’època) canto no deu tenir res a veure amb la lletra original, hehehe. Escoltavem una mica i llavors hi posavem la paraula que pel so ens semblava que hi anava bé 🙂 No sabiem pas gaire castellà, nosaltres, erem “unas pobres paletas”, hehehe. També em sé ” cara al sol con la….” i un tros que deia “de isabel i fernando el espíritu impera….” que no sé si és de la mateixa cançó d’abans.
    Va ser quan vaig sortir del poble per continuar el batxillerat quan em vaig trobar amb tota una senyora de la Sección Femenina, vestida de blau sempre, amb els cabells recollits en un monyo impecable….vaja, una Rotenmeier. Ella sí va probar de fer-nos entrar al cap una sèrie d’idees. pura teoria. Ens dictava el que calia saber, ho empollavem i el dia de l’examen ho vomitavem….i ja està, oblidat! per tant, puc dir que no recordo pràcticament res. I no em sap cap greu.
    La meva aportació pel Servei social va ser fer la Canastilla….que anavem a comprar a una botiga que ja en tenien de preparades a un preu mòdic. I prou. Una altra vegada, ser de poble ens anava a favor: no tenien ningú per fer-nos les classes ni per controlar-nos…excepte per recollir les “canastillas” que anaven a parar ves a saber on.
    En fi, històries d’un altre temps, d’una altra època i esperem que mai torni res semblant. Uix, només faltaria!
    Una època molt trista i grisa. Però el meu record és alegre, no em va amargar….potser és perquè m’agrada viure el dia a dia. Em meravella que cada dia surti el sol i es pongui, oferint-nos un bell espectacle, cada vegada diferent 😉

    M'agrada

    • Realment aquestes cançons són per llogar cadires i fer-se un tip de riure. No m’estranya que canviessiu les lletres perquè es presten a fer-ho. Moltes vegades no hi ha res millor que l’humor per acabar amb alguna cosa. L’humor mostra la part ridícula i ja mai més semblarà una cosa important.
      Teníeu sort de no saber bé el castellà, així no interferia amb el català. Aquesta és una de les raons per les que m’agradaven els estius, perquè els passàvem en un poble (sóc de Barcelona) i tots els amics i amigues que feia sempre parlaven en català.
      Jo mai no el vaig fer el “servicio social”. En vaig fugir sempre i quan vaig haver de fer-me el passaport, perquè anava a Londres amb la meva mare, vaig jurar que faria el s.s. en tornar del viatge, però no el vaig fer, ja s’ho farien. Quan vaig haver de renovar el passaport això del s.s. ja no existia.
      Gràcies, Dolors, pel teu darrer paràgraf. És bonic.

      M'agrada

    • Maria ha dit:

      Això de canviar les lletres encara es pot fer ara. Els músics de la banda d’un poble de l’Horta de València, fa pocs anys, em van ensenyar la següent versió de l’himne de la Comunidad:

      “Per no frenar quan venia la curva
      m’estic aquí tot enguixat.
      I a l’hospital els amics em digueren:
      Burro animal, per no frenar!”

      La interpretació de “para ofrendar” com a “per no frenar” em va semblar sensacional.

      M'agrada

    • Maria ha dit:

      Rectificació: no “m’estic aquí” sinó “m’estic ací”.

      M'agrada

  12. Jaume ha dit:

    Shaudin,

    jo no he viscut aquesta època i suposo que és per això que no parteixo de prejudicis. Ja m’agradaria tenir uns mínims coneixements amb el fil i l’agulla. Botons, quan convé els cuso, o faig alguna cosa semblant. Però haver de pagar un mínim de 10€ per a que et facin una vora de pantalons per la que no es deu trigar més de 15 minuts, que vols que et digui. Més m’estimaria saber fer-m’ho jo mateix…

    M'agrada

    • Sí, Jaume, és molt útil saber cosir un botó o fer una vora als pantalons, i jo sé fer ambdues coses i les faig quan no queda més remei, però és la meva mare qui m’ensenyà a cosir botons o fer vores. A l’assignatura d’”Hogar” no te n’ensenyaven pas, només a fer traus (ves, qui fa traus si no és una modista) i a brodar flors en drapets repeŀlents. És a dir, res pràctic. I de passada, amb totes aquelles classes i exàmens, van aconseguir que jo i d’altres rebutgéssim per sempre més cosir qualsevol cosa.
      Gràcies pel teu comentari!

      M'agrada

  13. Jesús (Xess) ha dit:

    Jaume, venen a les botiguetes de betes i fils unes tires adhesives per ambdós costats que s’enganxen amb l’escalfor de la plantxa que van d’allò més bé per als que no cosim.
    De res 😉

    A les noies… marededéusenyor quin pal haver d’haver fet aquestes bestiesses!!!

    M'agrada

  14. Ele ha dit:

    Jo a l’escola no feia aquestes coses afortunadament perque sóc tan maldestra que hauria suspés, va ser la mare qui em va ensenyar a cosir a casa. Ara bé vaig tenir professors que de joves havien estat mestres franquistes, i al 1988 quan estudiava primària encara em renyaven per escriure amb la mà esquerra, jo al.lucinava en colors, fins que la mare em va explicar que a l’època franquista no s’hi podia escriure amb la mà esquerra, ni menjar amb la mà esquerra i un llarg etcètera, per això ella que també era esquerrana ha acabant sient ambidextra

    M'agrada

    • Hola!
      A mi la meva mare també me’n va ensenyar una mica –les coses més pràctiques, com ara cosir botons o fer vores.
      Caram amb això d’escriure amb l’esquerra; ara que ho dius, me’n recordo que a l’escola els mestres renyaven les nenes que no feien servir la dreta. Avui en dia sembla mentida, oi? Quina manera d’imposar tot el que els donava la gana, aquella gent.
      Una abraçada!

      M'agrada

Deixa una resposta a Jesús (Xess) Cancel·la la resposta

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.