MAIERA

A l’altre món de Més enllà del somni hi trobem set països. Al bloc he comentat sobre Gelgel i Sura en parlar d’en Calpor i d’en Tajun, i sobre Maiera a l’article “L’Arnom i el 10 de juliol”. Tot i això, només he escrit força sobre Rocdur i Pot. Avui, doncs, us parlaré més de Maiera, dels seus paisatges i, sobretot, de la seva llum, un tret distintiu d’aquest país.

MAIERA

La llum, a Maiera, és puixant i acoloreix cels i paisatges. Fins i tot quan se’n va el dia o els núvols omplen el cel, la llum aconsegueix tonalitats que fascinen la vista. Des del groc crepuscular que es capbussa entre les altes muntanyes del nord i canvia matisos dins dels abismes, fins a la llum que s’esblaima amb la calor a les contrades més àrides cap al sud, Maiera s’amara de llum i de colors variats. No hi fa res que el paratge sigui retallat de muntanyes d’immobilitat remota i atapeïdes de boscos, o bé que es tracti de terres magres, amb matolls colrats i escadussers, a Maiera la llum sempre hi té un paper cabdal. I mai no és igual. De vegades la podem veure reflectint dolçament el verd intens que encatifa els turons, a poc a poc pintant el pas del temps amb tonalitats més i més suaus, més i més tendres, amb veritables carícies de llum que adormen la terra abans de l’arribada de les ombres. D’altres, no es resigna a la vinguda de la nit i amb una alenada enèrgica travessa els núvols, desvetlla els camps endormiscats i aconsegueix un desplegament sumptuós de resplendor, núvols i cel. I així resta, eufòrica i creativa, fins que la força de la foscor l’apaivaga. Però ella, amb una riallada, encén tots els estels.

I és a les costes de Maiera, a l’estiu, on la llum esdevé més intensa i allí tot ho omple de tonalitats blaves.

El cel, d’un blau ben nítid, s’estén per sobre les aigües i les pinedes, els penya-segats llunyans estan amarats d’una boirina blavenca i la mar, d’una finor arrissada i ombrívola, sembla, en alguns indrets, haver engolit tot el blau del món.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Llibres juvenils en català, Més enllà del somni i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

27 respostes a MAIERA

  1. Potser el blau de Maiera sigui comparable amb el blau de la nostra estimada Mediterrània i les seves costes. Però jo em vull imaginar aquesta mar de Maiera més neta, més blava. Tal i com era la Mediterrània fa 50 anys, només.

    • Exactament, Vicenç. De fet, Maiera s’assembla molt a Catalunya, sense ser ben bé igual, i les seves costes són semblants a les nostres i donen a un mar força mediterrani que, com tu dius, és més net que el Mediterrani actual, i sense gratacels ni res semblant a les costes.

  2. Isabel-Helena Martí ha dit:

    Maiera és perfecta per desestressar-se del brogit i pressió de la vida quotidiana. Una natura serena i harmònica que t’embolcalla amb la cura i l’amor de la mare al seu nedó. Molt indicada per tornar l’humilitat a aquells
    que pensen que la natura és al seu servei i que es pot potinejar a conveniència. La naturalesa mana i l’home l’ha d’estimar i honrar des de l’admiració i respecte. L’arrogància dels qui la desbudellen sense recança és la pesta dels nostres temps.

    • Ai, i tant, Isabel! M’agradaria passar unes vacances a Maiera, però només hi puc anar amb la imaginació. Tot i que per anar-hi més val esperar a veure si Maiera es pot desempallegar dels rocdurians. Ja saps que Rocdur considera que Maiera és part de Rocdur. No sabem encara si Maiera aconseguirà tornar a ser una nació sobirana. Haurem d’esperar a veure que pot fer l’Arnom i els altres maierans.
      Però si ens oblidem dels rocdurians, la natura a Maiera és encisadora. Tota la natura n’és, ben mirat. D’acord amb tot el que dius.
      Moltes gràcies per visitar-me i escriure un comentari!

  3. Anna M. ha dit:

    Ostres, quines ganes de començar ja la novel·la. Amb les darreres negrors que he adquirit, se m’acumula la feina. xD!!!!
    Maiera és realment un lloc molt suggerent.

    • No pateixis. M’estimo més que llegeixis el meu llibre amb tranquiŀlitat, quan tinguis temps, que no pas que el llegeixis abans però amb presses.
      T’he de dir que a la primera noveŀla, Més enllà del somni, Maiera surt molt poquet, tot i que té gran importància a la història. Al segon llibre, però, Perduts a l’altre món, surt força. Per això no puc parlar gaire de Maiera al bloc, com vaig fer, per exemple, amb Rocdur que surt força a Més enllà del somni i des del principi de la noveŀla ja ens assabentem de moltes coses d’aquest país.

  4. Dolors ha dit:

    Ai, les meves properes vacances vull passar-les a Maiera!
    Net, tranquil, bonic….un lloc fantàstic on arreplegar un munt d’energia positiva per encarar millor tot el que tenim per aquí i anar endavant:)
    Quan podrem llegir el proper llibre?

    • Dolors, net i bonic sens dubte, però això de tranquil només en certa manera. A les costes hi ha de vegades atacs dels pirates, i a terra endins hi ha molt sovint atacs dels exèrcits rocdurians. Malauradament és així. Potser l’Arnom ho podrà solucionar, ja ho veurem perquè no serà gens fàcil si ho aconsegueix. Jo no n’estic segura.
      Hi ha, però, alguns indrets de Maiera que són tranquils. Les muntanyes del nord n’és un, perquè tot i que al nord hi ha també el país de Gelgel, és la part muntanyosa de Gelgel on hi viuen gelgelians diferents als que segueixen en Calpor i que no es fiquen amb ningú; i els rocdurians no han arribat a les muntanyes del nord. Tampoc no han arribat a la costa. A la costa hi poden haver atacs pirates, però no van molt al nord. Així que per unes vacances recomanaria el nord de Maiera en general. Allí et trobaries amb paratges d’allò més bonics, netíssims i molt tranquils.

  5. Dolors ha dit:

    Doncs cap al nord!
    De tota manera, els pirates no m’espanten gaire…que no n’estem voltats continuament, aquí? 😉

    • Hahaha!
      Jo també estic pensant anar de vacances a Maiera. Ben segur que puc llogar una casa al nord del país. La voldria prop de les muntanyes i de la costa. Si la trobo ja m’asseguraré que hi tinguis una habitació. Per anar-hi haurem de somiar força.

      • Dolors ha dit:

        Somiar no costa res, és fàcil i de franc!
        I a vegades, alguns somnis es fan realitat, per tant, guarda’m aquesta habitació! hehehe No tinc preferències quant al lloc, m’adapto fàcilment 😉

  6. Maria ha dit:

    El Secretari de Rocdur és cec, però sembla que veure-hi no li cal per als usos pràctics: es mou com si hi veiés. I la ceguesa sembla que li dóna una visió interior inaccessible als altres. Aleshores de què el priva, no tenir ulls? Segurament, de gaudir de la bellesa de la llum i de la bellesa de les coses que la llum ens posa a l’abast.

    El senyor de Rocdur també té algun problema amb la llum, ja que manté fosc tot l’interior del Castell. A més té fòbia als gats, animals capaços de veure-hi en situacions que a nosaltres ens semblen de negror. Els ulls del gat recullen i utilitzen, com si les multipliquessin, quantitats de llum tan escasses que ens semblen inexistents: quan, a les fosques, veiem resplendir els ulls d’un gat, ell no s’hi troba ni s’hi sent, a les fosques: per al gat hi ha llum.

    M’agradaria de saber què els passa, amb la llum, als dèspotes de Rocdur. Potser el despotisme té relació amb amb la incapacitat de sentir la bellesa? (Sembla que tampoc no gaudeixin de la bellesa auditiva: al Castell, no hi ha ni cançons ni relats com els d’en Tam.)

    • Maria,
      Has escrit un comentari molt llarg on parles més que res de Rocdur, i no de Maiera, però encara que a algú altre li pugui semblar estrany, t’he de dir que ho has encertat força.
      A mi m’agrada molt la llum, com a molta altra gent, és clar, però realment m’agrada, els dies clars, els jocs de llum, la claror, i per això, em sembla, vaig crear el castell de Rocdur amb només una finestra que, de fet, és per espiar, no per tenir claror. No diré res aquí sobre els gats perquè vull fer un article sobre gats i potser em repetiria.
      Sens dubte els que manen a Rocdur són incapaços de sentir la bellesa.

  7. Maria ha dit:

    Ara em ve al cap allò de Woody Allen: “quan sento Wagner em vénen ganes d’envair Polònia”. Sempre ho he trobat molt injust envers les persones que s’entusiasmen amb la música de Wagner. Caldria veure si els nazis gaudien amb la música o només els feia goig com a eina propagandística. Quina activitat creativa hi ha que no es pugui interpretar de manera tergiversada?

    • Dona, ja coneixia aquesta frase de Woody Allen i t’he de dir que sempre m’ha fet molta gràcia. És molt enginyosa i no crec que sigui un atac a la música de Wagner. És que si ja tens anhels de conquesta i a sobre sents alguna música com ara La cavalcada de les Valkiries, doncs et llances a envair. No que en Woody Allen tingui anhels de conquesta, és clar.

  8. Maria ha dit:

    M’adono que els comentaris que he fet poden semblar fora de lloc, perquè no hi dic res sobre Maiera. Però el teu post del que tracta és de la llum i de la bellesa, no? I a això m’he volgut referir.

    La descripció de Maiera fa pensar en Catalunya, però potser encara més en els Països Catalans; “la llum que s’esblaima amb la calor a les contrades més àrides del sud” i les “terres magres, amb matolls colrats i escadussers” podrien correspondre a llocs com la Terra Alta, però també a zones de l’interior del País Valencià. O potser aquest s’assembla més a Fosca? Com que els foscans tenen la pell negra, me la imaginava en algun lloc més meridional.

    • Sí, tens raó. No en parlo gaire de Maiera a l’article perquè, com ja vaig dir en una resposta a un comentari, no en puc parlar gaire fins que els lectors hagin llegit la segona noveŀla. Més que res volia mostrar com és el paisatge en aquest país. I, sí, parlo més aviat de la llum. Maiera té una llum molt especial, una llum força mediterrània, diferent a la llum de Pot o de Sura, per exemple; de la mateixa manera que la llum al Canadà és molt diferent a la llum de Catalunya. La llum mediterrània la trobo magnífica.
      I l’has encertada en el segon paràgraf del teu comentari. Maiera és molt semblant a Catalunya, al Principat, sense ser exactament igual –res a l’altre món és exactament igual al nostre per molt que ho sembli, sempre hi ha diferències–. Fosca me la imagino semblant al País Valencià, tot i que és una península. Més meridional que Maiera, de temperatures més càlides, sense les altes muntanyes semblants als Pirineus que té Maiera, molt mediterrània, amb producció d’arròs (no se’n parla a la primera noveŀla, però se sap que mengen arròs); en fi, així me la imagino, sense ser ben bé igual tampoc al País Valencià. No hi fa res que la gent sigui fosca a Fosca. Tu et devies imaginar Fosca com l’Àfrica perquè identifiques l’altre món més com el nostre de com realment n’és. De fet, amb Fosca (i no només amb Fosca), volia trencar esquemes, per això vaig crear un país molt avançat, el més avançat de l’altre món, habitat per gent fosca, per negres.

  9. Dolors ha dit:

    La llum!
    No sé pas si podria viure sense la claror.
    Ens permet veure el que ens envolta i els qui estan amb nosaltres.
    Ens deixa gaudir dels colors i les formes….Què faria jo sense els colors del dia a dia!
    I per contrast també ens permet valorar la foscor, la nit. Què bonica és la nit, també 🙂

  10. Anna M. ha dit:

    Mira, espero que t’interessi continuar, tot és promoció.

    http://alombradelcrim.blogspot.com/2010/09/el-bloc-kasundena.html

  11. Ferran ha dit:

    Repassant el teu bloc, ara m’ha vingut al cap dues coincidències, o gairebé, no del tot, de noms del teu imaginari món, i el del meu. Crec que ja et vaig comentar que tenia una novel·la al calaix, feta fa uns anys i que algun dia reescriuré, tot i que un tal xolnir a relats ja fa algunes passes, inestables però.

    La teva “Maiera” és forma similar a la meva Mareia, tot i que per mi, ella és la protagonista principal del relat, una dona física i espiritual, i per a tu una terra ben ferma. I de segon el Rocdur és, més o menys paral·lel al meu Dalroc (Seria com dir, de la pedra, del roc, està clar no?), company de fatigues de Mareia, i protagonista central del meu relat.

    Bé, a aquestes hores matinals del meu diumenge, m’ha fet gràcia comentar aquests mons paral·lels que una mica ens uneixen, a més a més de la literatura i altres coses que ja anirem descobrint.

    Una abraçada afectuosa i mig adormida encara.

    Ferran

    • Hola Ferran!
      Sí, havies esmentat alguna cosa sobre una noveŀla, però no sabia res d’aquestes coincidències. Caram! És estrany, oi? Al cap i a la fi són noms inventats i tu i jo no ens coneixíem de res i hem viscut a cada banda de l’Atlàntic. És realment curiós. Maiera-Mareia, Rocdur-Dalroc. Són una mica diferents, i alhora tan similars! I tot i que a la meva noveŀla són països i a la teva persones, pel que dius tu també has escrit sobre un món paraŀlel. Quina gràcia. Em pregunto per què ens hauran vingut al cap aquests noms imaginats i tan semblants. Ben segur que hi deu haver alguna explicació, però probablement mai no la sabrem. Ah, i per acabar d’arrodonir el misteri: el nom Maiera el vaig somiar a la nit, moltes nit –algun dia ho explicaré al bloc– i en certa manera representa l’esperança. És la teva Mareia també l’esperança?
      Una abraçada.

  12. Ferran ha dit:

    fe d’errades:
    on deia “… és forma similar… al segon paràgraf, volia dir “…és força similar…”

    res més.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s