Un 16 d’octubre vaig arribar al Canadà

Vaig partir de Catalunya un 15 d’octubre i vaig arribar al Canadà el 16. Enmig dels dos dies em vaig quedar a Londres, on no hi havia ni el passat ni el futur, sinó que era un present transitori en una ciutat que, tot i que la coneixia, res no definia. Aquest present accidental es prolongà dins de l’avió tot travessant l’Atlàntic. I un cúmul de sensacions es barallaven dintre meu: la tristor de l’adéu i l’entusiame pel que aviat descobriria. Els rostres de la meva família i els records de tota una vida passaven com en una peŀlícula davant dels meus ulls. Quan retornaria a la meva terra? Potser mai? I aleshores parpellejava per treure’m la tristor de sobre i omplia la peŀlícula mental d’imatges d’una terra extensa i desconeguda a la que m’apropava més i més.

L’endemà d’arribar a Toronto vaig explorar una mica la ciutat. Dues coses em van cridar l’atenció tot d’una: el vent fred que omplia els carrers i la dificultat d’obrir les portes dels establiments (eren terriblement pesants). Quant a la gent, semblava amable i educada, però tothom que vaig veure en un principi era alt i corpulent i obria les portes com si res. Tanmateix, així que m’anava ficant per la ciutat em vaig adonar que també hi havia moltes persones més menudes que, com jo, havien d’obrir les portes amb esforç. De fet, em vaig adonar que la barreja de gent era impressionant: alta, baixa, rossa, morena, de pell clara o fosqueta o molt fosca. Asseguda al metro vaig repassar la gent i em va semblar que tot el planeta era representat dins del vagó. I aquesta barreja és el que sempre m’ha agradat més de Toronto.

Han passat molts i molts anys des d’aquell 16 d’octubre que vaig arribar al Canadà. Més anys dels que vaig viure a Catalunya. Ara sóc una canadenca més, sí, però sembla com si els únics records importants siguin els d’abans, els d’aquella terra petita i llunyana on les sargantanes s’escalfen sobre els murs centenaris i tot fa olor a casa meva.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada ha esta publicada en Canadà, Catalunya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

26 respostes a Un 16 d’octubre vaig arribar al Canadà

  1. Anna M. ha dit:

    Shaudin, has aconseguit posar-me un nus a la gola.
    “Sembla com si els únics records importants siguin els d’abans, els d’aquella terra petita i llunyana on les sargantanes s’escalfen sobre els murs centenaris i tot fa olor a casa meva”.
    Et diria més coses. Te’n preguntaria: de les portes que pesen (és pel vent i el fred?), de la gent de tots colors (que a mi també m’agrada), però no puc. Perquè m’amara un estrany sentiment de comunió amb tu, estimada.
    Gràcies per aquest emotiu text.

    • Moltes gràcies, Anna Maria. Celebro haver pogut comunicar el que sento, perquè d’això es tracta, oi? de comunicació. No estava segura d’haver-ho aconseguit gens ni mica ja que fa dies que estic cansadíssima, i quan m’agafa aquest cansament se’m fa una boira al cervell que no em permet expressar-me com voldria. Però bé, es veu que d’alguna manera me n’he sortit.
      Petons, benvolguda amiga.

  2. rafalive ha dit:

    Molt emotiu. No puc arribar a imaginar-me la sensació de marxar de casa a un lloc tant llunyà sense tenir ni la més remota idea de quan tornaries. Ara, Shaudin, tens dues cases.
    Les fotos impressionants, la segona imatge és de Toronto?

    • Hola Rafa,
      Gràcies per deixar un comentari, tot i que jo ja fa molt temps que no us dic res a Kasundena. Hi penso moltes vegades, però la feina se m’amuntega i no dono abast.
      Sí, tinc dues cases… i ja no sé on sóc realment.
      La tercera imatge és Catalunya (el Montseny). T’ho dic per si no te n’havies adonat. Les altres dues són Toronto. La primera és feta des de les illes de Toronto, al llac Ontario, i la segona, efectivament, també és Toronto. En aquesta s’assembla una mica a Nova York, però Toronto, que és una ciutat molt extensa, també té molts barris amb casetes, fins i tot al centre. Aquesta fotografia la vaig triar perquè la imatge mostra la meva primera impressió de Toronto des de l’avió.

  3. David ha dit:

    Hola Shaudin,

    Gràcies pel teu comentari al meu blog! jo em llegeixo sovint les teves entrades del blog, però sí, tens raó, no tinc per costum de deixar comentaris. De fet, el teu és l’únic blog que segueixo.

    L’enhorabona per tots els anys al Canadà!
    David

    • Hola David,
      Sempre que vaig al teu bloc em sap greu veure que ben poca gent et deixa comentaris. Per això et vaig suggerir que traguessis el nas en altres blocs, perquè s’adonin que existeixes. De tota manera em sorprèn que ningú de CS no et digui mai res.
      Caram! El meu és l’únic que segueixes? Moltes gràcies, noi. I espero no decebre’t.

  4. Aitana ha dit:

    Hola Shaudin,

    La darrera frase, com diu Anna, és d’aquelles per apuntar en el llibret de retalls literaris per no oblidar mai i recuperar-la en boca d’algun dels teus personatges. Potser la mare d’Anna en el tercer volum de Més enllà del somni?

    I una pregunta, potser per a la propera entrada, per què vas decidir marxar?

    T’ho dic perquè la meva partida va ser un “ja tornaré, això és provisional”. I tot i que de moment faig la vida entre els dos països, la veritat és que no sé què passarà en el futur.

    I també recorde un moment molt dur a Toronto quan em vaig adonar que sí, que jo també era immigrant, que probablement havia vingut al Canadà per quedar-m’hi i que millor que anés buscant estratègies per sobreportar la soledat i l’anonimat de la ciutat freda de portes pesants.

    Molts petons,

    Aitana

    • Hola Aitana!
      Mira que comunicar-nos sempre aquí al bloc quan vivim a la mateixa província. Ens hem de veure algun dia, noia, no sé com amb tanta feina com tenim, però hauríem de trobar una manera.
      Ja sou dues que us ha agradat aquesta frase. Doncs com li deia a l’Anna Maria tenia un cansament d’allò més gross quan ho vaig escriure, escrivia amb boira al cap i els ulls mig clucs. Potser tens raó i l’hauria d’aprofitar. I potser sí en el tercer volum on sortirà més la mare de l’Anna. En el segon surt molt poc, com en el primer.
      Ui! Per què vaig decidir marxar? Em sembla que hauria d’escriure tot un llibre per explicar-ho. Vaig marxar per diverses raons, totes molt llargues d’explicar. Per donar-te’n una i fer-ho molt curt: volia conèixer les primeres nacions americanes (si més no les del Canadà).
      Jo vaig venir per quedar-me, sens cap dubte. Ho venia planejant des que era molt petita. En cert moment, quan ja feia molts anys que era aquí, hauria volgut tornar, però era ja massa tard i la vida és complicada. Sempre penso que si pogués anar a Catalunya cada estiu, seria molt més suportable viure aquí, però de moment això és totalment irrealitzable. No tinc ni idea de quan podré tornar ni de visita.
      Una abraçada.

  5. Gemma C.O. ha dit:

    Hola guapa, m’ha agrat aquest comentari per el seu grau de emotivitat. No sé ni quans anys fa ni per que vas marxar, però si com dius ,els records importnats són els de la terra que t’ha vist neixa ,és perqué per tots els records d’infànciá són els importants, són els únis que ens condicionen els que duem per sempre al cor;tots els altres , tan sols son vivencies.

    • Gemma,
      Tens raó, la infància és el que realment ens condiciona i per això probablement els records de la infància els tenim molt presents. I jo vaig tenir una infància, diguem, molt interessant. A més de tenir una família que m’estimava molt, era una nena amb molta imaginació i molt agosarada; això creava un munt de possibilitats per fer la vida interessant malgrat les condicions polítiques i socials que sofria el país.

  6. vermelldelx ha dit:

    Hi ha una segona part a aquestes històries: la del fills. Els meus pares emigraren a França i després a Austràlia. Ja tenien tres fills: els meus germans.

    Jo no coneixia Elx però em parlaven sovint d’aquella terra llunyana que era la meva malgrat que jo no hi havia nascut. Quan vam arribar tenia 14 anys i 3 mesos. Parlava millor anglès o francès que català i no parlava castellà malgrat que l’entenia perquè ma casa ha estat sempre oberta a tothom.

    Vaig eixir de matinet a descobrir el meu país del qual estava impregnat des de la naixença. Han passat trenta-set anys i sembla que vaig arribar ahir. Els qui no em coneixen pensen que no he viscut a cap altre indret: res en la meva veu actual em traeix i parle el català del poble i moriré -així ho espere- en aquest poble.

    Ara, de vegades m’arriba una flaire oceànica intensa a eucaliptus de la banda del Pacífic o potser és la sentor d’una herba provençal de Marsella ençà. I és que som el que som: cadascú, irrepetibles.

    I el més curiós, estimada Shaudin, és que tu i jo som del mateix país i de la mateixa terra.

    Enhorabona pel teu text.

  7. Dolors ha dit:

    Només de pensar en haver de deixar el meu poble i el meu país, ja em ve un no sé què.
    No puc acabar d’imaginar com ha de ser de dur, tan gros ho veig.
    Potser és per això que m’agrada treballar entre la gent que ha vingut aquí, procedent de mil llocs diferents, i ajudar-los a fer aquest dia a dia una mica més lleuger. Escoltar i aprendre del que expliquen; explicar i ajudar a entendre el que som i com fem les coses; acompanyar i ser entre ells i amb ells. Sense deixar de banda les veritats de cap, ni les meves, ni les seves.
    Quina sort que ens podem comunicar amb aquest trasto, no et sembla? Potser ajuda una mica a no sentir-se tan sola? A mi m’ho sembla….mira sino, com ens hauriem conegut! I és un plaer haver-ho fet 🙂
    Una abraçada plena de colors i bones olors 😉

    • Jo sempre vaig voler marxar a l’aventura. Ara que tinc ja molts anys, he deixat de banda les aventures, he viscut prou aquí i desitjo retornar a la meva terra. A més tothom és fa vell, o més vell, i no és el mateix que quan vaig venir aquí i els meus pares, per exemple, eren joves i semblava que sempre serien allí per donar-me la benvinguda quan hi anés de visita. I jo m’he fet gran també i no estic en condicions de passar aventures (només les imaginades als meus llibres), ara només voldria tenir una vida tranquila, sense haver d’anar sempre traient el fetge per la boca i amb temps per escriure, i tot això ho voldria fer a la meva terra que em crida cada dia que passa amb més insistència.
      La feina que tu fas és molt interessant i molt necessària, els joves nouvinguts als que ensenyes i ajudes et necessiten, i a tu ben segur que el contacte t’enriqueix.
      Ui, i tant que tenim sort amb aquest estri que, tot i que pot fer perdre molt temps i de vegades posa de malhumor fent de les seves, és alhora una gran invenció –essencial pels que som lluny. Cert, no ens hauríem conegut i seria una veritable llàstima; ara ni m’ho puc imaginar no haver-te conegut.
      Una abraçada, Dolors, amb coloraines de tardor.

  8. Jaume ha dit:

    Hola Shaudin,

    precisament ahir vaig pensar en tu al llegir aquesta notícia

    http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/317438-el-mon-vota-el-28-n.html

    i quan dius 33 anys m’esgarrifo i penso en els que acaben de marxar i no se si tornaran: la filla de la meva companya de 27 anys, una companya de la meva feina actual que tampoc arriba als 30, el seu home i dos fills. Quina Catalunya trobaran quan tornin si arriben a tornar? Quina Catalunya es viu desprès d’estar 33 anys fora? Recordo testimonis d’exil·lats de la guerra, Tisner, Calders, Pi i Sunyer i altres. Ha de ser molt difícil marxar, tant, que segurament jo no tindria mai el valor.

    Salut i molts records

    J

    • Hola Jaume,
      Ho sento. He trigat una mica a respondre’t. Fins ara no he tingut ni un minut disponible.
      Gràcies per l’enllaç.
      Marxar no és tan difícil perquè hi ha el desig de descobrir terres desconegudes. A més se sol ser jove (o molt jove) quan te’n vas, i la família i amics que deixes enrere també són joves i et sembla que sempre en seran, i que tu també en seràs. És després el problema, quan passen els anys i tots ens anem fent vells i algunes persones estimades es moren –lluny de tu i tu lluny d’elles–, i aquella terra desconeguda a la que vas arribar amb la iŀlusió de la descoberta ja no té res de nova, ni t’omple, i a poc a poc la terra que vas deixar comença a clamar la teva tornada amb imatges i sons i olors que veus i sents cada segon. Però han passat molts anys i tornar ja és molt i molt difícil, per una pila de raons, especialment econòmiques.
      La teva terra no canvia gaire, no et pensis, ets tu qui ha canviat. Les diferències que trobes a la teva terra quan hi vas són petites, però tu ets molt diferent perquè t’has fet a l’altre país. Conec diverses persones que van venir al Canadà des de la nostra terra i després de moltíssims anys han aconseguit tornar a viure allí. Tornen amb iŀlusió, però es veu que els costa molt adaptar-se; han de passar també molts anys fins que s’adaptem bé a la seva terra.
      Quan vaig arribar al Canadà molts immigrants europeus que vaig conèixer em van dir que quan passen els anys t’acabes trobant amb una cama a cada banda de l’Atlàntic. Mai més no estaràs del tot bé en un lloc ni a l’altre. T’has dividit en dos i ja no saps ben bé qui ets o d’on ets. Quan m’ho van dir no ho vaig copsar, ara sí.
      Una abraçada.

  9. Josep (Benaguasil) ha dit:

    És molt emotiu, Shaudin.
    Jo no he hagut de deixar mai el meu poble, Benaguasil, la meua terra què també és la teua; però mon pare si hagué d’emigrar a la Suïssa dues voltes. La primera quan ell era jove, per poder-se pagar la casa al poble i casar-se; la segona als anys vuitanta, quan jo encara no arribava a adolescent, a causa de la crisi econòmica i la manca de treball que s’hi patia. La veritat, comparant-ho amb la situació actual sembla què les coses no han canviat gens en vint-i-cinc anys.
    Sempre ha estat un home valent, mon pare, però anys després em contava que sentia enyor del poble, de no veure cada dia el Tossal de Montiel. Quan baixàvem a treballar a València, al tornar per l’autovía sempre respirava i sospirava quan al fons de l’horitzó, per ponent, apareixia la silueta del Tossal.
    Ara, ja prop de la jubilació, em parla molt sovint de les bondats de la Suïssa, sembla que fins i tot l’enyora; sobretot quan veu les notícies, quan escolta els polítics i quan veu l’incivisme que patim als nostres carrers.

    Salut.

    • Benvolgut Josep,
      No et conec, però et dono la benvinguda al meu bloc. I t’agraeixo de tot cor el teu comentari tan emotiu també.
      No he estat mai al poble de Benaguasil, peró me’l puc imaginar, amb el Tossal del Montiel i tot. I puc comprendre el que sentia el teu pare quan es trobava a Suïssa i no podia veure el Tossal del Montiel cada dia. Comprenc també que tot i poder veure ara la silueta del Tossal –ah, quin descans saber que s’és a casa– recordi amb respecte, i fins i tot enyorança, aquell país llunyà de muntanyes i neu en el que va viure amb l’enyor constant del Tossal i que, ara, pot comparar amb el seu. Ben segur que l’estada a Suïssa, tot i dolorosa, l’ha enriquit i li ha donat una bona perspectiva de les coses. Però també, d’alguna manera, poc o molt, l’ha esquinçat. Si més no, així sol passar.
      Una abraçada.

  10. Josep (Benaguasil) ha dit:

    Shaudin: conec el teu blog per Joan-Carles d’Elx. Visite molt el seu bloc i algunes voltes, encara que menys (ho sent molt) també he visitat el teu. No em coneixes, clar, és el que té açò d’internet, però ja fa temps què et tinc agregada al facebook. Però clar, el faceook és el facebook…

    • Sí, noi, el facebook és el facebook. Jo la meitat de la gent que hi tinc no sé qui són. Dono una ullada ràpida a qui es vol agregar per assegurar-me que no és cap ximple o algun espanyolista infiltrat (me n’he trobat demanant-me ser “amic”, fins i tot un que era un admirador de Rajoy) i si tot sembla correcte, apa, a la llista. Però se m’obliden molts noms. El teu ja no se m’oblidarà, pensaré en Benaguasil, el Tossal i el teu pare que se’n va anar a treballar a Suïssa i ja sé qui ets (tenir una història ajuda molt a recordar).

  11. La Fada ha dit:

    Hola Shaudin!! et conec de R.C. Des que vaig descubrir el teu blog ja l’he visitat varis cops, tan mateix aquests últim text m’ha captivat, no tan sols per el sentiment d’anyorança que transmets, jo diria que m’ha agradat la manera com ho has transmès a traves dels petits detalls i és que els records estan composats per petiteses, instants que ens han copsat per una imatge, olor, sensació… instants que ens ajuden a donar forma al passat com els pilars que ens subjecten i ens ajuden a seguir, el saber
    d’on venim ens fa saber qui soms ara.
    La Fada.

    • Fada, Fadeta, quina iŀlusió m’ha fet trobar el teu comentari!!!
      Sento no haver-te’n deixat a tu cap més a RC des de fa temps, però darrerement tinc una feinada de mil dimonis i estic d’allò més cansada. Procuro estar al dia amb els comentaris a tots els textos de blocs i de RC de la gent que m’agrada (com ara La Fada) i respondre tots els comentaris del meu bloc i correus electrònics que m’arriben, però no dono abast per tot. Em sap molt greu.
      Gràcies per les teves paraules. Comentaris com el teu també ajuden a seguir.
      Una forta abraçada.

  12. Boladevidre ha dit:

    I les sargantanes, una mica més amagades que abans, segueixen extasiades sota el sol. Potser hi falta alguna cuca de llum, però quan tornis o passis per aquí, ja s’haurà solucionat el problema. : ))

  13. jmsalva ha dit:

    Shaudin,

    Jo no vaig deixar cap comentari perquè per l’octubre del 2010 no et coneixia, potser te tingués agregada però no et coneixia. Però me cridaves l’atenció quan veia la teva foto, pensava que fa aquestà noia tan lluny de casa. Ara estic molt content de coneixer-te encara que sento un poc de tristor de que no tornis a Catalunya més que de visita.
    Una forta abraçada,
    Juli

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s