Fa poc he tingut una bona notícia.
Fa uns mesos, l’Associació de Relataires en Català va convocar el concurs de contes infantils 2010. Per presentar-se al concurs s’havia de publicar primer el conte a Relats en Català. Així ho vaig fer. Un jurat seleccionaria els contes per publicar en un llibre de contes infantils –aquest seria el premi per als contes seleccionats–. Ara m’han comunicat que el meu conte ha estat seleccionat per publicar-lo. El llibre sortirà a principis de desembre d’enguany.
Si voleu llegir el conte, cliqueu l’enllaç de sota i ja podeu començar a llegir:
Espero que el vulgueu llegir i fer-me’n algun comentari.
Shaudin Melgar-Foraster 
Iupppiiiiiiiiiiiiii! Me n’alegro, Shaudin. Jo ja el vaig llegir en el seu moment i em va agradar molt, com saps.
Enhorabona.
M'agradaM'agrada
No he pogut entrar a respondre comentaris o fer res a l’ordinador fins ara (dos quarts d’onze de la nit meves, dos quarts de sis del matí de dissabte teves), no fa gaire que he arribat a casa de la universitat. Això de la diferència d’horaris entre jo i vosaltres va molt malament. Bé, Anna Maria, ja sóc aquí.
M’ha fet molta iŀlusió saber que “L’amanida” sortiria publicat en un llibre de contes infantils. Com que tu i jo ja el vam comentar fa temps, no et dic res més.
Petons.
M'agradaM'agrada
És un conte bonic, clar, entenedor i curt. Perfecte per a llegir a les xiquetes i xiquets abans d’anar a dormir. A casa tenim per costum llegir-li un conte a la meua filla quan es gita al llit. Sempre contes en català. Certament hi ha contes llarguíssims què provoquen que ens acabem adormint ella i nosaltres. Amb un llibre de contes curts com aquest això no passarà. A més, pense què, al ser curt, als xiquets els fa pensar en el que han escoltat. Espere que també el comercialitzen a València. El comprarem.
M'agradaM'agrada
Quans anys té la teva xiqueta?
Jo també li llegia contes al meu fill quan era petit, cada nit també. Generalment en anglès, però. Alguns eren en català o bé jo me’ls inventava en català. Hahaha. Me’n recordo jo també de quedar-me adormida amb contes llargs, sobretot si ja els havia llegit milers de vegades. De vegades només m’adormia jo i ell, amb els ulls ben oberts, anava dient: “Què més, mare? No t’adormis”, com si no hagués sentit aquell conte cent vegades.
Per cert, coneixes l’editorial valenciana El Bullent? Tenen moltes coses publicades per a infants (i joves). N’hi ha per triar i remenar. I pràcticament tot és en català.
Gràcies, Josep, per les teves paraules.
M'agradaM'agrada
Quin conte més bonic!
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Francesc! Celebro que t’hagi agradat!
M'agradaM'agrada
Shaudin,
Ara mateix no hem puc llegir el conte, però et felicito per haver estat seleccionada!
Fins aviat.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Rafa. A veure si trobes una estoneta per llegir-lo. És curtet i en un no res ja el tindràs llegit.
M'agradaM'agrada
mmmm què interessant que un trosset de vent se t’enganxi a la cullera!
Estava pensant què passaria si se m’enganxés al llapis….o al pinzell…Interessant, molt interessant!
Enhorabona, noia.
Un bon conte. M’ha agradat.
Un conte per anar amb compte amb les preparacions que es fan i el lloc on es fan. O no 🙂
M'agradaM'agrada
Això mateix, Dolors, anar en compte… o potser millor no anar amb compte. Tot i que ja sé que a tu t’agrada el teu poble. Deu ser bonic sentir-se feliç amb el lloc on vius.
M'agradaM'agrada
Enhorabona! He llegit el relat i entenc perfectament que l’hagin seleccionat, doncs té tots els ingredients per resultar u conte rodó. Un fet quotidià de preparar una amanida, un toc de màgia, alliberament final del personatge…
Què més es pot demanar? el trobo rodó, molt àgil i engrescador.
I com començo acabo. Enhorabona per la publicació.
M'agradaM'agrada
Gràcies! I estic molt contenta que t’hagi agradat. Quan escric per a infants o per a joves m’agrada moltes vegades donar-li un toc de màgia al text, però mai abusar-ne. Em sembla que és més efectiu enfocar-se en un fet quotidià i senzillament, “plim”, afegir el toc de fantasia.
Una forta abraçada.
M'agradaM'agrada
Enhorabona pel premi! Esperem que el recull, un cop publicat, tingui moltíssims lectors. A veure si, així, els escriptors premiats aconseguiu que els lectors potencials us coneguin com us mereixeu. Tal com diu Boladevidre, el conte és rodó, àgil, engrescador… M’ha recordat una mica aquell d’en Joan i la mongetera que puja al cel (ara no en recordo el títol, però és tradicional; segur que el coneixeu), però aquest agradarà a nens més grans, perquè la màgia hi resulta al mateix temps misteriosa i raonable. És dels contes més bons que he llegit o sentit.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Maria!
L’Associació de Relataires en Català està fent una tasca molt bona, una tasca essencial.
Sí, sembla que el conte agrada.
El conte d’en Joan i la mongetera em sembla que és un conte tradicional anglès, però potser m’equivoco, si més no apareix a tots els reculls de contes tradicionals anglesos. Jo l’havia llegit quan era petita en català.
M'agradaM'agrada
La Maria es deu referir a una versió un xic diferent del conte “La favera”, que Joan Amades recull a “Les cent millors rondalles populars catalanes” (reeditat per ed. 62 el 2009). A mi me l’havien explicat oralment i la planta que creixia fins al cel també era una mongetera, com diu ella (un fesoler, en dèiem a Reus). No és infreqüent que un conte tradicional es trobi a qualsevol lloc d’Europa (és el que passa amb la Ventafocs, per exemple), però estic segur que la meva mare el sabia per tradició familiar i no l’havia llegit enlloc.
A la versió de Joan Amades hi ha tot de referències a detalls de l’Evangeli que al conte de casa meva no hi eren. En canvi, hi falta algun viatge més al cel. I alguns obsequis estan canviats: en lloc de la bossa de Judes, nosaltres hi teníem un ruc que cagava unces d’or.
M'agradaM'agrada
Ah, em sembla, doncs que parlàvem de contes diferents. Jo em referia a un conte tradicional anglès on en Joan puja amunt i es troba amb un gegant i se n’ha de desempallegar. Pel que en dius, el que recull en Joan Amades és una altra cosa.
M'agradaM'agrada
El sentit de fons del conte, ja ho veig, que no és el mateix que en el cas d’en Joan. L’associació d’idees ve d’una banda del misteriós viatge aeri i de l’altra del creixement màgicament ràpid de les plantes, encara que siguin viatges i creixements de forma i signe tan diferents.
M'agradaM'agrada
Doncs jo diria que el sentit de tots dos contes és molt semblant: mostren que els forts tendeixen a abusar dels febles i que els febles fan ben fet si deixen amb un pam de nas aquells qui n’abusaven.
M'agradaM'agrada
Ben cert, Francesc: deixar amb un pam de nas als forts que abusen. Per aquí anava la idea i també l’aspecte de l’alliberació amb una cosa tan senzilla com una amanida.
M'agradaM'agrada
Amanida, mongetes verdes, tot verdura. Potser aquí trobem la relació, i el toc de màgia, és clar, tot i que al conte d’en Joan hi ha força més màgia.
M'agradaM'agrada
Deliciossament engrescador.
Qui tingués una plàtera voladora…
M'agradaM'agrada
Ai, sí, aniria molt bé.
Gràcies pel comentari!
M'agradaM'agrada
Aprofitant l’enllaç, he tornat a llegir el conte, que ja coneixia… i em reafirmo en la meva opinió: és un fantàstic relat fantàstic que, a més a més, resulta divertit!
I sempre deixa un bon gust al cor llegir que algú és feliç allà on arriba…
M'agradaM'agrada
Gràcies, maca.
Tot i tractar-se senzillament d’una dona vella i una amanida aquest és el conte més alegre que he escrit.
M'agradaM'agrada
T’agreixo en molt els teus contactes a la calaixera, on guardo les meves cosetes.
El teu conte infantil “L’AMANIDA”, ja el vaig llegir en el seu dia i el trobo fantàstic. Celebro que estigui seleccionat i a més tindré l’honor d’estar al teu costat, ja que el meu conte “El paraigua màgic” també ha estat seleccionat i si no hi res de nou aniré, amb la meva companya, a la presentació.
M'agradaM'agrada
Tu també has estat seleccionat! Enhorabona! Quan trobi una estoneta llegiré el teu conte –ara vaig amb presses–, ben segur. Jo, malauradament, no podré anar a la presentació; Toronto és una “mica” lluny. Em sap molt greu, però què hi farem.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada