Trick or Treat?

Aquesta nit celebrarem Halloween. Halloween al Canadà no és un dia de festa –aquí tenim ben pocs dies de festa– i és més que res una celebració per als petits. S’ho passen d’allò més bé disfressant-se i després anant per les cases del barri a recollir caramels al crit de trick-or-treat! Tot i que et trobes pels carrers nanos vestits de vampirs o de mòmies –un amic del meu fill, fa anys, va deixar per tot el barri trossos de paper higiènic amb el que s’havia embolicat per semblar una mòmia– també hi ha pirates, supermans i fins i tot ballarines amb tutús. Segons sembla, aquesta celebració amb els petits trick-or-treating es va originar al Canadà a principis del segle XX. Avui en dia, els nens i les nenes, a més de dur una bossa on ficar els caramels que els donen, porten una capsa de l’Unicef per recollir diners destinats a les escoles dels països més pobres. Per aquesta fita també es fan concursos d’art amb carabasses i maratons de lectura.

Fa anys que no vaig pels carrers amb el meu fill i els seus amics i els pares dels amics –els nanos esvalotats i els adults esgotats– tot sentint a cada moment: TRICK-OR-TREAT! Gràcies a Déu que es va acabar! Tanmateix, el primer any fou tota una novetat. El meu fill tenia tres anys i s’estrenava amb disfressa i recorregut de cases plenes de caramels. Aquella primera vegada vam anar trick-or-treating ell i jo sols. Feia molt vent, un vent gelat amb un toc d’humitat, i les mares i els pares que trobàvem pel carrer corrien amb jaquetes i bufandes darrere els seus fills, intentant que els petits se les posessin sobre les disfresses –tasca gairebé impossible d’aconseguir–. Com que el meu fill era molt petit i encara no sabia ben bé de què anava tot allò, va acceptar disfressar-se de guerrer del nord, la qual cosa volia dir senzillament anar molt abrigat. Era bonic veure les cases amb carabasses iŀluminades als jardins del davant i espelmes a dins fent pampallugues. Jo havia d’anar amb ell fins a les portes i quan obrien dir l’esperat trick-or treat, perquè el meu fill no entenia res. Després d’unes poques cases, però, li va quedar molt clar que es tractava d’obrir la bossa ben ràpidament i els caramels queien a dins.

 En tornar a casa em va tocar fer el que han de fer tots els pares i les mares en tornar a casa: triar els caramels. Per si de cas algun ximple hi ha posat verí –cosa que no ha passat mai aquí, que jo sàpiga– s’han d’excloure els que no venen dins d’un embolcall hermètic. Aquell primer any, mentre el meu fill ja dormia, vaig fer la selecció. Em va venir a ajudar una amiga que vivia a l’edifici perquè jo havia de preparar-me per una prova de la classe de literatura anglesa i acabaria no dormint. Recordo que així que seleccionàvem els caramels, tant ella com jo ens anàvem menjant els descartats. “Et sembla que pot haver-hi verí?”, deia ella o deia jo amb la boca plena de caramels, “nooo”, deia ella o deia jo. Quan la meva amiga se’n va anar em vaig quedar amb una pila de caramels “descartats” i el llibre de Milton, El paradís perdut. I mentre Lucífer congregava les seves tropes de dimonis, jo, apa, a menjar caramels. El llibre era d’allò més engrescador i els caramels d’allò més bons.

A la matinada me’n vaig anar a dormir amb un mal d’estómac horrorós –estava ben empatxada. La resta de la nit em van visitar dimonis de totes les formes i jerarquies. I aquest va ser el meu primer Halloween.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

26 respostes a Trick or Treat?

  1. Isabel-Helena Martí ha dit:

    Shaudin,
    Llegir aquest deliciós apunt sobre el teu primer Halloween a Canadà m’ha confirmat com n’és d’important que les persones sapiguem preservar aquest tipus de tradicions populars. Castanyes, moniatos i panellets formen un petit univers que gira al voltant de la tradició per Tot Sants a casa nostra. Malauradament la castanyada està desapareixent per manca d’adhesió de les generacions més joves de catalans. Jo mateixa no m’inclino gaire cap a aqueste menges que trobo massa calòriques i poc digestives. Potser una forma de mantenir les tradicions és fer-les evolucionar per a què encaixin més en els nous hàbits i valors de la generació en curs. És també cabdal evitar que les nombroses desercions en la tradició autòctona obrin la porta de bat a bat per a l’entrada de tradicions foranes sense cap connexió idiosincràtica. Quan això passa un bocinet de la nostra nació s’esberla.

    • Hola!
      Aquí a Toronto tenim una mica de barreja pel que fa a celebrar tradicions. Més de la meitat de la població hem vingut d’altres països, i si la comunitat d’algun lloc en particular és gran doncs se celebra també alguna de les seves tradicions, com ara l’any nou xinès. A més de les celebracions que cadascú fa a casa seva. I les que s’han creat aquí, és clar, com ara el trick-or treating de Halloween o el Thanksgiving canadenc (aquest se celebra a l’octubre, no com als Estats Units). De fet, algunes d’aquestes celebracions són només una excusa per fer un sopar amb amics i família, com és el cas del Nadal que pràcticament tothom celebra encara que no se sigui cristià.
      Ara bé: aquí ben pocs dels dies amb celebracions són festa. Quan veig la quantitat increïble de festes que teniu vosaltres em quedo amb la boca oberta. Aquí, fins i tot, la majoria de les festes que són dia de festa passen a un dilluns, tant se val que la festa caigui en un altre dia de la setmana; així que els ponts són pràcticament inexistents. Només per Nadal, any nou i el dia de Canadà es fa festa el dia que toca.
      Jo no celebro Tots Sants, però ara tampoc no celebro Halloween, des que el meu fill tenia 12 o 13 anys s’ha acabat. De fet, tret de Nadal i el meu aniversari em sembla que no celebro res, ni cap d’any. No tinc temps. I moltes d’aquestes celebracions tenen més sentit de cara als infants.
      Tens raó amb això de fer evolucionar les tradicions, és una manera de mantenir-les. Quan Catalunya sigui independent ens haurem de plantejar com fer moltes coses, incloses les tradicions.

  2. Anna M. ha dit:

    Shaudin,
    com sempre, el teu article és tan deliciós i tan plàstic que quasi em veig darrere teu i del teu fill corrent de porta en porta.
    Jo no sóc gaire llaminera, no m’hauria empatxat, però de ben segur que hauria gaudit igualment d’aquest primer Halloween del teu fill.
    Les tradicions són boniques i valuoses, a tot arreu. I, com ja he dit en el meu bloc, convé preservar les autòctones i mantenir-les, tot i que és evident que, de mica en mica, van sofrint alguns canvis. Si, endemés, entrem en contacte amb unes altres i indirectament (cinema, literatura, televisió, articles de la Shaudin) també en sabem coses, doncs més enriquiment.
    En el fons, en ambdós casos el tema és comú. La commemoració dels sants difunts, les ànimes que deixen les tombes i pul·lulen pel món, els fantasmes i apareguts, les històries de terror, etc. etc.
    Permet que et digui que sovint, llegint els teus textos, em sento transportada. Una mica com asseguda al teu costat i compartint amb tu la felicitat que sents en escriure’ls. Oi que no m’equivoco? Oi que en gaudeixes molt?
    Això, estimada, és només possible si ets una bona escriptora. Comunicar, transmetre de valent. Felicitats.
    Un petó ben fort,
    Anna Maria.

    • Gràcies, Anna Maria. Ja saps que la vaig escriure enmig d’una acumulació de proves per qualificar (encara no he acabat, ai, i aquesta setmana me n’arriben moltes més), així que la vaig escriure amb moltes presses.
      Jo tampoc no sóc llaminera, però amb els nervis de la prova de literatura anglesa i aquella pila de caramels al costat, m’anava entretenint.
      Sí, el tema és comú, però és la manera de celebrar-lo que indica molt d’una cultura. A Mèxic, per exemple, aquesta és una festa molt estranya que es veu que té molt d’antigues tradicions asteques. Malauradament, segons m’han dit alguns mexicans, el Halloween anglofon s’està infiltrant moltíssim i a les grans ciutats ja només és una còpia de la celebració dels Estats Units.
      Potser algunes persones han pensat que amb aquest article volia treure importància a Tots Sants o donar rellevància al Halloween. Res més lluny de la meva idea. Només volia fer-vos saber com se celebra al Canadà des de el punt de vista d’una persona que ho ha viscut molts anys i, bé, aquest és el meu bloc i per molt catalana que em senti també sóc canadenca. Ja sé que tu ho entens, però parlo en general i ho volia aclarir. A més, de segur que he explicat coses que no sabíeu, perquè no és el mateix una peŀlícula, per exemple, que el relat d’una persona que ho viu, oi?
      Sí que en gaudeixo molt, fins i tot quan estic immersa amb proves, i ben segur que tu ho entens molt bé perquè en els teus articles es nota el mateix.
      Sempre em dius coses tan boniques!
      Un petó ben fort a tu també,
      Shaudin

      • Anna M. ha dit:

        Sí, sí, exacte. Per això li he donat aquella resposta al Jaume, respecte al fet que tu ets canadenca també. Ja saps la meva opinió respecte a tot, la vaig fer constar en el meu article del meu bloc.
        Tanmateix, no puc negar la gràcia que em fa tot això de l’estètica del terror i de la literatura de terror. No seria una bona negrota, xD!!!!
        No és que et digui coses boniques. Són les que sento, estimada. Avui he somniat amb tu. No recordo el detall, però hi sorties.
        A Mèxic celebren (o celebraven) molt aquesta festa. Pere Calders també en va parlar en alguns dels seus contes mexicans. Fan una mena d’altars amb records dels difuns i les menges que els hi agradaven perquè tornin a compartir la taula i la casa dels vius.
        Ja saps que en les tradicions dels país del continent sudamericà, barrejades les autòctones amb les cristianes, són molt proclius al tema dels morts, les ànimes, els difunts, etc.
        Recordes “La casa de los espíritus”? O les mateixes històries de García Márquez, és clar. El “realisme màgic” no podia sortir de cap altre lloc.
        Més petons.

        • Anna M. ha dit:

          I ara m’ha vingut també al cap aquella magnífica novel·la de Laura Esquivel, “Como agua para chocolate”, que va donar lloc a la pel·lícula homònima d’Alfonso Arau (tot mexicà), que precisament vam anar a veure fa molts anys amb la Gemma i el seu marit i que a la Mireia i a mi ens torna boges.
          Allà, els morts pul·lulen arreu.

        • Ho sento, Anna Maria, a mi la noveŀla de la Laura Esquivel no em va agradar gens i encara menys la peŀlícula. Ja saps que això d’agradar o no agradar és molt personal. Hi ha moltes escriptores i escriptors mexicans que m’agraden, però no l’Esquivel. Per desgracia meva en un curs de literatura que dono –no enguany– han de llegir aquest llibre i veure la peŀlícula.

        • A mi tot això del terror no m’agrada gaire –ai, sóc una mala negrota–, tret d’algunes obres molt especials. El que m’agrada és el suspens i el misteri.
          Doncs només espero que el teu no fos un somni de terror.
          Sí, és cert, en Pere Calders en parla.
          Tot això que dius i d’altres coses també que són una mica estranyes quant a la celebració a Mèxic. A tota l’Amèrica de parla castellana, i portuguesa, tenen tradicions relacionades amb els morts, però de vegades venen de l’Àfrica més que no pas de les cultures autòctones. En el cas de Mèxic hi ha una gran influència dels asteques, els quals tenien, i tenen, moltes tradicions relacionades amb els morts, calaveres i tota la pesca. Sabies que els asteques no creien en el més enllà? Pensaven que després de morir no hi havia ni paradís, ni infern, ni res que s’hi assembli. Potser per això tenien aquesta obsessió amb la mort.
          M’agrada molt “La casa de los espíritus” i moltes coses d’en García Márquez (gairebé tot). El que m’agrada del seu “realismo mágico” –tot i que no m’agrada anomenar-ho així– és que als seus textos els morts apareixen com una cosa sense importància, com si fos d’allò més normal tenir una xerradeta amb els morts.

        • Anna M. ha dit:

          Hola, no sé si responc en el lloc adient, perquè al costat dels teus comentaris no em surt l’opció respon.
          En qualsevol cas, ja ho entendràs.
          Anem per parts. A mi les altres coses que he llegit de l’Esquivel no m’agraden gaire. Tanmateix, “Como agua para chocolate” sí, molt. I la pel·lícula també. Jo crec que és una boníssima pel·li.
          Pel que fa al tema del “realismo màgico”, penso que el terme fou útil durant un temps, però que, a hores d’ara, ja no resulta tan operatiu. Tampoc no m’agrada fer-ne un ús abusiu, però, amb tot, resulta pràctic per entendren’s.
          Precisament el fet d’acceptar amb naturalitat tot un seguit de fets que s’escapen a la lògica i que, en canvi, passen a formar part de la vida quotidiana, és el quid de la qüestió. Morts, fets sobrenaturals, esdeveniments inexplicables i màgics, etc. etc.
          A “Cien años de soledad”, Remedios la Bella puja volant al cel amb total normalitat. Tothom ho sap, ho veu i apa, tan tranquils.
          O tots els esperits que parlen amb la Clara a “La casa de los espíritus”. Per no parlar de Cortázar, Rulfo, etc.
          Sí, moltes tradicions sudamericanes tenen gran part d’elements procedents de l’Àfrica. És lògic, d’altra banda.
          I quant al terror, crec que estem parlant del mateix. A mi no m’agrada gens la sang i el fetge ni les escenes violentes. Però el terror també és la intriga i el suspens. La por al desconegut, a allò que t’assetja i que no veus és la pitjor.
          Els relats de Bram Stoker no tenen altra cosa que unes altes dosis de misteri. No fan fàstic (tret del de les rates i tampoc tant). Vull dir, a mi perquè les rates (encara que medeixin mig centímetre i siguin ratolins) em generen pànic. Però la història en realitat el que és és plena de misteri. I les altres també.
          Normalment, el terror del qual jo parlo és aquest. Per exemple, a mi els tempa vampíric i tal no m’agrada, tot i que hi ha algunes històries molt bones.
          Volia fer aquest aclariment per tal que no hi hagués confusió.
          Un petó ben fort.

        • Hola,
          Sento no haver-te respost abans. Em sento aclaparada amb feina de la universitat.
          Jo no dic si la noveŀla o la peŀlícula són bones o dolentes, només que no m’agraden. A mi de vegades em passa que alguna cosa m’ha agradat molt i quan algú em diu que no li agrada em quedo molt parada, però si no agrada no agrada. Tot això de l’Esquivel ho vaig trobar molt avorrit, no em comunicava res, això, no hi havia comunicació. Hi ha textos o films que es comuniquen amb tu i d’altres que no, i amb aquests no s’ha establert una línia de comunicació amb mi pel motiu que sigui.
          Oh, sí, ben segur que resulta pràctic per entendren’s. Potser és perquè un professor que vaig tenir de literatura hispanoamericana (el millor que vaig tenir) tenia una veritable mania a aquest terme. M’ho devia encomanar.
          Això de Remedios la Bella m’encanta. Vaig llegir una entrevista a García Márquez (de fet era tot un llibre) on explicava la seva experiència de quan va escriure “Cien años de soledad”. Era molt interessant. Quan es referia a l’episodi final amb aquesta Remedios, deia que s’hi va passar molts dies perquè la Remedios no pujava amunt, no hi havia res a fer, no pujava. Fins que se li va acudir afegir-hi el llençol i aleshores va pujar i pujar i se’n va anar cap al cel. Trucs dels escriptors.
          Potser sí, doncs, que estem parlant del mateix. Ja estava preocupada pensant que no era una bona negrota.
          Amb això no ens assemblem. No em fan cap gràcia les rates, però sempre m’han agradat molt els ratolins, moltíssim!
          Que dormis bé, maquíssima.

  3. Gemma C.O. ha dit:

    És molt bonic fins i tot diría que té un punt de fantastic, i gairabé sentia el fred corrent d’arrera les criatures. Felicitats una vegada més.

  4. Maria ha dit:

    És una tradició molt bonica, la que expliques. És bonic saber com es fan en altres llocs les celebracions. Però la gràcia és que es mantinguin les diferències, és a dir, que no es perdi varietat; l’homogeneïtzació sempre empobreix. I els panellets són molt bons; si els trobeu massa calòrics, suprimiu altres menges, per un dia!

    Per cert, en què consisteix una marató de lectura? Quina mena de textos s’hi llegeixen?

    • Hola Maria,
      Sí. Volia explicar una mica com és tot plegat, aquí. Molta gent es pensa que es tracta de coses de por i res més. Com pots veure és més aviat una festa infantil. I a més és molt positiva. Avui és el dia nacional de l’Unicef al Canadà i molts nens i nenes d’edat escolar estan ben decidits a trobar diners per l’Unicef. Són les escoles les que ho organitzen, com ara distribuir les capses per recollir diners amb el trick-or-treating. També són les escoles les que organitzen les altres coses. I pensa que entre tot es recullen milions de dòlars! Una de les moltes coses que es fan són les maratons de lectura; es tracta de llegir llibres de dalt a baix. Alguns llibres són de temàtica indicada per aquest dia i d’altres no. Per assistir a la marató es donen diners a l’Unicef. De fet, les activitats que es fan són molt diverses. I se’ls expliquen als nens i nenes com són les condicions en països que tenen moltes necessitats i com poden ajudar-los, com ara aconseguir diners per fer una font o una escola o per comprar bicicletes, coses necessaries i concretes. I de vegades es posen vídeos que mostren què cal fer en un lloc o un altre o bé els posen en contacte amb infants d’aquells llocs. Els petits s’engresquen i volen aconseguir enviar les bicicletes o el material per a una escola o el que sigui i, aleshores neixen iniciatives. Bé, és molt llarg d’explicar. Només volia explicar que el dia de Halloween s’enfoca molt cap a tot això, a més de passar-s’ho bé.

  5. Jaume ha dit:

    Hola shaudin,

    com sempre fantàstic, i no pic deixar d’opinar…

    Em molesta aquesta festa celebrada a Catalinya. No pel que pugui representar dels/als països anglosaxpns, ni tan sols pel forània que té. El que realment té de nefast és l’efecte sibstitutiu, lamentablement no complementari, de les festes ja existents, les nostres, les de sempre. I avui Halloween representa aculturació, i els catalans necesitem qualsevol cosa que no sigui això. Estic segur que si vas viure la festa amb la intensitat que expliques és perquè la vas viure com a una festa estrangera i desconeguda a la que et vas poder integrar sense prejudicis.

    Jaume

    • Gràcies, Jaume, ets molt amable. Veig que ara vens força sovint per aquí. Bé, ja sé que sempre has llegit el bloc, però ara participes moltes vegades.
      A mi tampoc m’agrada que una tradició estrangera s’imposi a Catalunya; és artificial. Sobretot quan no té cap sentit, com ara quan s’adopta per la influència del cinema o la televisió. Si llegeixes la resposta que li he donat a la Maria veuràs que Halloween pot ser molt més que recollir caramels. Oi que a Catalunya no es recullen diners per l’Unicef aquest dia? Doncs això, que s’ha infiltrat la part superficial de la celebració.
      Jo em vaig integrar perquè sóc canadenca també. No em giraré pas d’esquena. Això seria com si els nouvinguts a Catalunya es neguessin a formar part del país d’acollida. Les tradicions pròpies no s’obliden i en molts casos també se celebren, però sense oblidar-se tampoc que les del país d’acollida ara també són teves.
      Una abraçada.

  6. Anna M. ha dit:

    Tens raó, Jaume. Però això que vivim aquí evidentment no té res a veure amb la Shaudin ni amb gaudir de la festa allà on li pertoca. I és clar que va viure la festa amb intensitat. I no cal justificar el perquè. Com més serem, més riurem. Si viu al Canadà i és mig canadenca ella!

  7. panxample ha dit:

    Efectivament ,cada terra fa sa guerra.
    La tradició és la tradició! Enllepolir, endolcir, ensucrar.. totes les festes van envoltades de menjars, exquisits al paladar, sobre tot dolç molt dolç, delicadeses per els mes llépols.
    I per Tot Sants toca moniatos, castanyes, panellets, vi ranci a la vora del foc amb històries, contes i xerrameca, per gaudir de la companyia dels llaminers, recordant als difunts.

  8. Dolors ha dit:

    Com sempre, estic aprenent un munt de coses llegint els vostres comentaris 🙂
    A mi també em va agradar molt el llibre “Como agua para chocolate”, i la peli. Això que no sóc gaire amant d’aquest tipus de literatura, i no sol passar que m’agradi la pel·lícula sobre un llibre que he llegit.
    No coneixia aquest aspecte que expliques de la festa, la relació amb Unicef. Em sembla una gran iniciativa: està bé sensibilitzar la gent amb els problemes dels altres i buscar maneres d’arreglar problemes concrets.
    Quant al que està passant aquí amb el Halloween i altres tradicions foranes, no és que hi estigui en contra per sistema, però no m’agrada quan deixen de banda les pròpies. M’agrada conèixer costums i tradicions dels altres, però també penso que tothom ha de conservar les seves, formen part del que som, del que sentim. No val a substituir-ne unes per les altres. Però, ara mateix, sembla que tot el que ve de fora és millor per a un sector de gent força nombrós.

    • Hola Dolors,
      Ja deus haver vist el que li he dit a l’Anna Maria sobre aquesta noveŀla i la peŀlícula, així que no cal que t’ho expliqui.
      Sí, és que les coses evolucionen i les celebracions també. Ja fa moltíssims anys d’això de la relació amb l’Unicef, però cada vegada la relació és fa més forta. És una manera que els petits a més de passar-s’ho bé facin una cosa molt positiva. I que la festa tingui un doble sentit. Per això ho vaig voler explicar. Vaig voler fer entendre com és realment aquesta celebració aquí, perquè la informació treta de peŀlícules pot ser molt diferent. I per això em fa ràbia que s’adoptin celebracions forasteres així com així, sense ni tan sols entendre tot el que hi ha al darrere.
      Com ja et vaig dir al facebook, no té res de dolent adoptar celebracions que no són pròpies, sempre que no substitueixin les nostres. Tot depèn. Ja et vaig explicar que ara al Canadà, a Montreal, tenim Castellers. És normal que quan hi ha comunicació entre cultures diferents s’adoptin coses de l’altra cultura –ha estat així al llarg de la història–, i no és res dolent. El mal és quan senzillament s’adopten expressions culturals, a més sense entendre-les, perquè Hollywood les ha fet atractives d’una manera artificial.
      Una forta abraçada.

  9. Boladevidre ha dit:

    .
    Ara ja sabem quina és la traducció a l’anglès de “què fou primer?, l’ou o la gallina?”.
    Allí deuen dir: “què fou primer? els caramels o el “nightmare” de Halloween?

  10. Gemma Colomé ha dit:

    Quina experiència tant maca i a més un petit bocí de cultura i maneres de viure de la gent del nostre planeta.
    una abraçada guapa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s