La trucada

Des de l’agost que no us he dit res de la meva mare. No hi havia gaire a dir; a més,  jo continuava sense poder parlar amb ella perquè la mare encara era a la clínica de rehabilitació i no ens podíem connectar. Dijous passat vaig parlar amb ella per primera vegada des que es va fer mal. I abans de l’accident ens parlavem gairebé cada dia!

No ha quedat bé pel que fa a la mobilitat i ja res serà com abans. Tan caminadora i independent com era! “És trist fer-se vell”, ha dit sempre la meva mare. I és ben veritat. Em fa gràcia quan m’assabento de persones famoses que es fan operacions de cirugia estètica. Que potser es pensen que ser vell vol dir senzillament tenir arrugues? Fer-se vell, o ser-ne, és molt més problemàtic que tenir unes senyals que indiquen que s’ha viscut. La vellesa comporta dependència i, com molt bé sabem els catalans, això de dependre d’altres no sol agradar gens. Però una nació pot independitzar-se, en canvi una persona vella generalment no ho pot fer, i és molt trist no poder mirar cap a un horitzó de llibertat.

Estiu 2009

Estiu 2009

Les persones velles tenen una llarga experiència de viure, de ser en aquest món, de riure, sofrir i resistir –vet aquí les arrugues–, de veure i escoltar i gaudir i, en moltíssims casos, també de lluitar. I què passa quan aquestes persones es fan velles? Se les arracona. Recordo un reportatge que van fer aquí. Hi havia una dona sola i molt gran –92 anys– a qui van deixar d’enviar-li la pensió. Anà ella mateixa a reclamar i li van dir que no existia, que s’havia mort. Ha de ser molt fort que et diguin això! Com que no li feien cap cas –tot i ella insistir que era ben viva– i  era una dona llesta, se’n va anar a la televisió. Va retornar a l’oficina de les pensions amb les càmeres i tot s’arreglà.

No totes les persones velles tenen la possibilitat de fer valdre els seus drets. Tanmateix, de drets en tenen força. I els devem respecte, en molts casos un gran respecte. Us imagineu quantes coses han de saber? Tant és que hagin estudiat molt o poc perquè han viscut. I tant és que sàpiguen o no sàpiguen sobre informàtica perquè de informació n’estan plens a vessar. Digueu-li a una persona vella que us expliqui alguna cosa de quan era petita –solen recordar millor les coses de quan eren joves– i veureu com tot d’una la història d’aquella època que coneixem pels llibres esdevé plena de matisos, de gent, de veus.

L’altre dia, en trucar i sentir la veu de la mare, una veu que conec de sempre, la meva història va retrobar els seus fonaments.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

34 respostes a La trucada

  1. Anna Maria ha dit:

    Shaudin, m’has emocionat. Sé molt bé, perquè tot l’estiu i el que portem de tardor hem estat molt en contacte, que malament ho has passat pel que fa al tema de la teva mare i a no poder parlar amb ella. Me n’alegro que finalment hagis pogut sentir la seva veu.
    Tanmateix, no és només això que m’ha emocionat, sinó també el to i el contingut del teu text. Saps que subscric tot el qui hi dius. No debades has llegit els meu diversos textos, poemes, etc. sobre la meva àvia o els meus tiets.
    Endemés, m’encanta que no hagis utilitzat cap eufemisme. Res de gent gran o res de “la tercera edat”. Gent vella, sí senyor. Les coses pel seu nom, perquè no amagar els mots significa també no amagar les realitats. Vet aquí un dels poders de la llengua.
    Jo respecto molt els vells, i m’entendreixen molt. Per tots els motius que tu esgrimeixes. M’agradaria que tothom pogués compartir amb mi les tardes de dimecres a la Sala Vivaldi, al grup de Poesia Viva. Us quedarieu de pedre en veure avis de més de 80 i 90 anys que arriben cada setmana amb el seu poema, amb el seu conte, amb el seu escrit. I el llegeixen en veu alta, i declamen, i reciten. Molt millor que els joves. En saben un munt i jo aprenc cada setmana d’ells. No es deixen vèncer per res. I sempre tiren endavant.
    L’experiència és bàsica, i ells en tenen molta. Un tresor d’experiència i d’informació. La meva àvia també ho deia, Shaudin, això de “és trist fer-se vell”. I és ben cert. De cop i volta, a la vida, arriba un moment que la realitat fa la volta i la gent deixa de ser el que era per passar a ser una nosa, un ser dependent, algú que no serveix per a res. Una vergonya pensar en aquesta manera que té la nostra societat d’enfocar el tema. No podem oblidar que en altres societats els ancians sempre eren els membres més respectats.
    En qualsevol cas, com a mínim podem estimar i tenir cura dels nostres. Recordo aquella cançó de Serra que deia que tot aniria molt millor si “totos entendiésemos que todos llevamos un viejo encima “.
    Una abraçada ben forta, estimada Shaudin.

    • Hola Anna Maria,
      He tingut reunions tot el dia a la universitat i fins ara (vosaltres ja feu nones) no he tingut cap oportunitat de respondre els comentaris.
      Sí, ja ho sé que comparteixes la meva opinió sobre aquest tema, després de llegir els teus blocs i els correus que ens hem enviat.
      De tots els termes que esmentes –vells, grans, tercera edat– aquest de “tercera edat” és el que trobo realment estúpid. Què redimoni vol dir “tercera edat”? He de dir que el de “grans” de vegades l’empro, tot depèn, però és evident que “vells” és molt més clar.
      Deu ser molt grat assistir a Poesia Viva els dimecres. No sabia que hi havia gent d’aquesta edat, però ho celebro. A la fi aquestes persones tenen l’oportunitat de ser “llegits” que probablement mai no van tenir quan eren joves. Bonic, molt bonic. Estic contenta que m’ho hagis fet saber. De la mateixa manera que m’agrada encoratjar els molt joves perquè són el nostre futur, també tinc un gran interés en que les persones que ja tenen tants anys puguin ser escoltats. A la gent amb una edat al mig ens toca lluitar per tal que els molt més joves i els molt més vells tinguin una vida digna i no els manquin les oportunitats que es mereixen. Els joves ja lluitaran quan els toqui i els vells ja han lluitat .
      No sé si mai t’ho he comentat, però quan el meu fill era força jove em va dir que en comptes de dir “tinc 20 anys, tinc 50 anys”, o els anys que es tinguin, hauríem de dir “tinc 20 anys d’experiència, tinc 50 anys d’experiència…”, així com més anys més experiència. Això faria sentir bé als més vells de tots.
      Petons.

      • Maria ha dit:

        Sí, què vol dir “tercera edat”? Però i què vol dir “gent gran”? Quan érem criatures ens preguntaven: “i tu, què vols ser quan siguis gran?” És que a la canalla d’ara ja no se’ls pot fer la pregunta?
        A cada edat li escauen capacitats que val la pena de potenciar i limitacions amb les quals cal conviure. I no és veritat que la infantesa sigui l’edat més feliç; la gent que ho diu té molt mala memòria i només recorda els moments bons dels seus primers anys. El filòsof Bertrand Russell explicava que, d’adolescent, se sentia molt dissortat (no recordo que expliqués per què) i com que tots els adults li deien que es trobava a l’època millor de la vida, pensava que viure és una cosa horrible: “si el millor és això d’ara…” I afegia que les matemàtiques el van salvar de la temptació del suïcidi; com que fent problemes xalava molt, va voler viure per no perdre aquest plaer. Més hauria valgut que no l’enganyessin i li diguessin la veritat: que es pot ser molt feliç de gran i fins i tot de vell.
        La teva mare està passant una època molt dolorosa. Però no és per l’edat, sinó per les conseqüències d’un accident. I si no ara d’aquí a un temps, encara podrà viure els bons moments d’una companyia afectuosa, uns paisatges bells, potser unes flors a l’habitació, el sol del matí… i sobretot, els records bons que segur que conserva de quan era petita, perquè són els darrers que es perden, quan els tristos ja s’han oblidat.

        • Ben mirat, és veritat. Què vol dir també “gent gran”. Amb els petits té lògica perquè “gran” vol dir que literalment s’hauran fet més grans de mida. No és el cas amb la gent vella que, a més, té tendència a encongir-se. Potser podríem dir “la gent encongida”? És broma.
          Per algunes persones la infantesa sí que és l’època més bonica de la vida, per altres pot ser fins i tot la pitjor, depèn de les circumstàncies de cadascú. Hi havia una noveŀlista anglesa (no em ve ara el nom; em dec fer vella jo també) que publicà la primera noveŀla quan tenia més de 70 anys. La noveŀla va esdevenir un gran èxit (s’ho mereixia). En va publicar unes 3 o 4 més. Totes un gran èxit. Va morir prop dels 90 anys amb èxit de vendes, de ressenyes i amb força diners. Havia pogut comprar-se la casa que sempre havia volgut i fer moltes coses que abans mai no havia pogut fer. Un temps abans de morir va dir que aquells anys de la seva vida, des que publicà la seva primera noveŀla, havien estat els més feliços de la seva vida.
          Gràcies, Maria.
          Una abraçada.

  2. Anna Maria ha dit:

    Volia dir Serrat, perdoneu. Com sempre, escric a tota pastilla.

  3. Lurdes Estruch ha dit:

    ostres, Shaudin, és tan veritat tot això que expliques! : només mirar als ulls els avis o les persones velles amb qui hi tinguis una relació, i hi pots notar la guspira de la saviesa, la profunditat que els embarga.
    i també: passa igual que amb els infants, que no són “productius” en aquesta societat tan utilitària i consumista, i idiotitzada, en què estem immersos, i en conseqüència se’ls arracona. només que els infants… biològicament creixen (després a l’escola, per exemple, se’n “noten” les conseqüències de l’arraconament que els afecta), i els ancians, no. i per això l’arraconament a què els condemna (en general) la societat és tan salvatge i en força casos irreversible.
    (un petonet ben fort per a tu i un altre per a la teva mare!)

    • Ei, Lurdes! No esperava trobar-te aquí.
      “La guspira de la saviesa”; m’agrada; per alguna cosa ets poeta.
      Sí, vivim en una societat que arracona els que no són productius. I que es fixa molt en l’edat. Per cert, m’he adonat que aquí al Canadà, tot i que també passa, no s’arriba al nivell de Catalunya. No hi ha tanta obsessió amb que les persones siguin joves. No sé perquè deu ser això.
      A veure si passes per aquest bloc alguna altra vegada. Ja ho sé, jo només t’he deixat comentari al teu una sola vegada. És per manca de temps perquè ja saps que m’agrada molt el teu bloc.Culpa de l’Anna Maria. Hahaha! Aquesta dona té tants blocs i uns articles tan interessants que no deixa temps per escriure comentaris als altres.
      Petons.

  4. Elies ha dit:

    Estic totalment d’acord amb el què dieu les dues.
    Lamento la dependència que es veu obligada a tenir la teva mare i que estigui tant lluny de tu.
    Una abraçada.

  5. Yves ha dit:

    Doncs sí, què bé ho has explicat!
    A casa, però, sempre diem el revés: què maco que és fer-se vell!
    Una altra cosa és que costi adaptar-se al moment que es viu, pe`ro això de fer-se vell, de créixer, de viure… és tan magnífic… en honor a tots els que no ho poden fer (o que ho fan amb moltes més dificultats que nosaltres), hem de fer-nos vells amb alegria!
    Una abraçada

  6. Toni Fernandez ha dit:

    Un escrit molt maco, Shaudin, que et fa pensar.

  7. Gemma C.O. ha dit:

    Hola Shaudin, m’ha emocionat molt. És tot el que em queda per dir , entre tu i l’Anna, ja heu expresat de sobres tot el que jo podría aportar. Felicitats pel “retrobament” amb la teva mare i fins aviat. Petons.

    • Gemma! Ho sento, noia. T’asseguro que ahir vaig respondre el teu comentari, però m’acabo d’adonar que no s’ha publicat. No sé què ha passat. Em devia oblidar de clicar alguna cosa.
      Ara no me’n recordo que et vaig dir, així que ara et dic que t’agraeixo la teva fidelitat al bloc i que estic molt contenta de tenir-te com a lectora i com a amiga.
      Una abraçada.

    • Gemma! Ho sento, noia. T’asseguro que ahir vaig respondre el teu comentari, però m’acabo d’adonar que no s’ha publicat. No sé què ha passat. Em devia oblidar de clicar alguna cosa.
      Ara no me’n recordo que et vaig dir, així que ara et dic que t’agraeixo la teva fidelitat al bloc i que estic molt contenta de tenir-te com a lectora i com a amiga.
      Una abraçada.

  8. Marta Roig ha dit:

    M’ha agradat molt el teu article. Realment la societat en la qual ens ha tocat viure, no ens deixa pensar que fer-se vell no és un problema, al contrari, ens venen productes per no envellir, que si les arrugues, que si la roba que portes, que si no aparentes l’edat que tens…, tot per no acceptar el pas del temps, i de fet, la sort que tenim de ser en aquest món i haver pogut viure molts anys.

    Hi ha societats en les quals la vellesa és molt respectada, com al Japó, o a la Xina, o a l’Àfrica, on cal presentar els nostres respectes al més vell del poblat.

    em sap greu que tinguis la mare lluny. La mare de cadascú és sempre la nostra crossa, la persona que quan manca, es nota; el nostre referent, per bo o, a vegades, per dolent (poques vegades, però).

    Gràcies per les teves paraules.

    Marta

    • Marta! A tu tampoc esperava trobar-te aquí.
      Tens molta raó. No sé si llegeixes anglès o si el llibre està traduït al català, però per si de cas et recomano “The Whole Woman” de Germaine Greer, una feminista americana que es va fer famosa als anys 60. Ara és professora de literatura anglesa. Té diversos llibres publicats, però cap no arriba a l’alçada d’aquest que et recomano. Per escriure’l va viatjar per tot el món i una cosa que va observar força és el tractament dels vells en societats diverses. Ella adreça més aviat temes que tracten de dones, però molts dels temes que tracta es poden generalitzar a tothom.
      Gràcies a tu, maca.
      Una abraçada.

  9. Marta Roig ha dit:

    ah! i la foto que acompanya el text és molt bonica, no cal que pregunti si és la teva mare… però, el lloc on és?

    • A la fotografia, efectivament, hi ha la meva mare. És de Barcelona, de fa dos estius quan jo hi era. Em sembla que fou la darrera vegada que la meva mare va veure el mar. Des de llavors i fins que es va fer mal només anava a caminar pel barri que és lluny del mar.

  10. Dolors ha dit:

    Avui estic cansada, molt cansada.
    No sóc una persona vella, encara…però vull arribar a ser-ho! Vaig fent camí!
    No sé com serà quan hi arribi, ni que em tocarà…mentrestant, m’agrada compartir algunes estones amb aquesta gent tan sàvia, gent que ha anat a l’escola de la vida i ara pot transmetre tants ensenyaments preciosos.
    És una llàstima que a la nostra societat se’ls tingui en tan poca consideració.
    Tinc la sort de tenir la mare molt aprop, i sóc conscient que això és un regal.
    I somric quan ara em trobo fent coses exactament iguals a les que ella havia fet en un altre temps…i que jo en aquell moment criticava 🙂
    Un escrit molt bonic, Shaudin. Nascut del món dels sentiments 🙂
    Una abraçada.

    • Dolors, ja t’ho he dit al Facebook, estàs cansada perquè no dorms (a mi em diuen el mateix, no et pensis).
      Per a mi el més important és conservar el cap clar quan sigui vella i continuar escrivint. Em resigno a les altres coses, tot i que tenir mobilitat és molt important. Les arrugues i coses així no em preocupen.
      Quina iŀlusió tenir la mare a prop!
      Ai, a mi també em passa que de vegades faig coses i penso, ves, la mare o feia igual, o ho deia així mateix, i a mi no m’agradava.
      Una abraçada.

  11. Jordi Canals ha dit:

    La distancia dona als sentiments un caire insondable, més profund, no pots abraçar la persona, nomes sents la seva veu i això et sembla poc. Espero que ben aviat puguis retrobar la mare i l’espurneig del seus ulls. Una abraçada.

    • Hola! Ja ets la tercera persona de qui no pensava trobar un comentari.
      Tens molta raó, la distància dóna als sentiments un caire més profund.
      Tant de bo sigui cert i pugui retrobar la meva mare en persona, no només la veu.
      Una abraçada, Jordi.

  12. Anna Maria ha dit:

    hehehehe. Shaudin criticona (és brometa). Tots aquests que t’has trobat inesperadament és gràcies a mi. En Jordi, la Marta (que no sé si saps que és exalumna meva i ara bona amiga), l’Elies, l’Yves (també exalumne i amic), la Lurdes (companya de llicenciatura, de doctorat, de lectura de tesina i ara de Poesia Viva i de fèisbuc) han estat avisats de l’excel·lència del teu article sobre la gent gran i la mare. I el meu gran poder de convocatòria, les ha fet venir de seguida.
    Hahahahaha. M’estan canviant els mobles de l’habitació i tinc un enrenou a casa que ni te l’imagines. Uf.
    Molts petonets i abraçades,
    Anna

    • Gràcies, bonica. Jo també aviso d’articles teus i de vegades veig que alguna persona de les que he avisat t’ha deixat un comentari. Tot i que no sé si les que no deixen comentari llegeixen els teus articles. Comprenc que no tothom té temps de llegir els milers de coses interessants que apareixen a la xarxa, i encara menys d’escriure comentaris. Moltes vegades jo mateixa he de frenar i no provar de deixar comentaris a tots els textos que llegeixo perquè no podria fer res més en tot el dia. Em sap greu, però.
      Em sembla que em puc imaginar l’enrenou i celebro no tenir-lo jo… Bé, d’enrenou ja en tinc, però de papers que ho inunden tot, i mai no tinc temps de posar ordre. De fet, fins i tot tinc un enrenou electrònic d’allò més gran; ja em costa trobar les coses dins l’ordinador. Hauré de posar ordre –dic cada dia. Així que només em faltarien els mobles. Però pensa que quan s’acabi estaràs contenta.
      Una forta abraçada.

      • Dolors ha dit:

        Jo sóc de les que llegeixo i no sempre deixo comentaris 🙂
        I també he de posar ordre en moltes, moltíssimes coses….a l’ordinador, per exemple 😉

        • És que arriba a ser impossible deixar comentaris a tot el que es llegeix. 24 hores al dia no serien prou per fer-ho, sense comptar totes les altres coses que s’han de fer.
          Ai, sí, ordre a l’ordinador. És un maldecap tenir tantes i tantes coses acumulades i no tenir temps per posar una mica d’ordre.

  13. Maite ha dit:

    Després de llegir l’article i els comentaris, la conclusió és obvia:
    No hi ha res més a dir, almenys res nou.

    Per tot plegat: XAPÒ, Shaudin!

    Una abraçada entre esternut i esternut,
    Maite

  14. Teresa ha dit:

    Hola, Shaudin!

    Jo també sóc de les que parlen amb els pares cada dia! I tot i que “només” estem a uns 60 kms em semblen molts per poder-hi ser a prop. Per això li he donat molta importància a això que expliques de la distància. Veig que els meus pares es fan grans, que tenen límits que a ells els costa d’acceptar…Encara quan tens avis veus més lluny el relleu generacional, però ara em fa por pensar que quan faltin els pares “ja em toca”, com aquell qui diu!! Tot i així ara l’edat activa s’ha allargat; però alhora també potser la soledat i la malaltia??… Hi penso molt en aquest tema, em preocupa no estar a l’alçada… no saber ser-hi quan calgui… vaja, que m’has tocat un punt feble i reincident en el meu pensament.
    Gràcies per compartir aquesta experiència!!

    • Hola Teresa! No ens coneixem, oi? O ets amiga de l’Anna Maria?
      Tal com dius, ara l’edat activa s’ha allargat, i em sembla que és per això que quan els pares no estan bé ens agafa una mica per sorpresa. Estem acostumats a veure’ls d’allò més bé i ens sembla que sempre n’estaran, però arriba un dia que es fan vells de debò i ens sentim un xic perduts. Aquesta és la meva impressió. I nosaltres estem de vegades lluny i de segur que estem molt ocupats i tot plegat resulta difícil, molt difícil.
      De res, Teresa. Moltes gràcies a tu per compartir la teva experiència!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s