Si en una nit d’hivern una banda

Toronto pot ser força avorridot, sobretot a l’hivern. Les temperatures glacials, amb un vent gairebé constant de l’Àrtic, no animen a voler gaudir d’un passeig. De fet, només animen a estar-se a casa –si es pot– i mirar per la finestra el cel gris, tot desitjant que l’estiu arribi prest.

Hem sofert el fred…, el fred aquest d’aquí, des de fa ben bé un mes i hem evitat sortir a passejar o, senzillament, sortir si s’ha pogut evitar. Tanmateix, vet aquí que el temps ha decidit canviar, perquè a Toronto el temps canvia tot d’una i sense solta ni volta –i de passada deixa la gent feta un nyap, ja que el cos s’endú un bon ensurt amb cada canvi. Val a dir, però, que un cop passat l’ensurt, si el canvi ha estat per pujar la temperatura, s’agraeix d’allò més.

Avui, doncs, feia un dia càlid –1° sota zero– i, el millor, gens de vent. Al vespre jo era en un barri cèntric, però d’aquests que et trobes sovint per aquí amb carrers de cases boniques i poc tràfic. Tot d’un plegat m’ha arribat una música llunyana que s’apropava. Era estrany, però semblava música de jazz. I, efectivament, era jazz, però no només música de jazz, sinó que es tractava de tota una banda que avançava pel carrer tranquil i seguida d’un munt de gent. M’he situat estratègicament dalt d’uns esglaons i he pogut gaudir de l’espectacle a l’altra vorera. Al davant d’una comitiva anava una dona grassoneta amb un paraigua de coloraines, obert, amb el qual marcava el ritme de la banda que duia al darrera: músics amb trompetes, trombons i saxòfons –per cert, magnífics músics de jazz– i un seguit de gent contenta i picant de mans. Era un espectacle inaudit que més semblava de Nova Orleans que no pas de la ciutat grisa i freda de Toronto.

Més gent s’ha afegit a la comitiva –jo també, no m’ho volia pas perdre. Hem donat la volta a una illeta de cases i ja érem una multitud en tornar al punt de partida. La banda s’ha aturat, però els músics continuaven tocant, i molta gent s’ha posat a ballar. Em podeu ben creure que un espectacle d’aquesta mena no l’havia vist mai aquí, no a l’hivern, no així d’espontani, no amb aquest esperit a la Nova Orleans. Ha estat fantàstic. I mentre m’hi trobava he pensat, ves, als nanos de la Sant Andreu Jazz Band els hauria agradat força. Perquè fins i tot immersa en un Toronto transformat de cop i volta en un concert de jazz, no puc evitar pensar en aquell país llunyà on vaig néixer i que enyoro tant. 

BON ANY NOU A TOTHOM!