Hart House

Hart House

M’he adonat que en aquest bloc us he parlat força dels països de l’altre món de Més enllà del somni, però molt poquet de Toronto. Tot i que la ciutat de Toronto no surt gaire al llibre, hi ha alguns llocs que no deixen de tenir certa importància per l’Anna, la protagonista de la noveŀla. D’aquests llocs el més important és la biblioteca Robarts, de la qual ja us en vaig parlar en aquest bloc. I al capítol disset, intitulat “Diari de l’Anna”, s’esmenta Hart House. Per algú que no conegui Toronto, això de Hart House deu semblar força estrany, així que avui us explicaré de què es tracta.

Hart House (detall)

A la Universitat de Toronto –on vaig estudiar– hi ha molts edificis d’una certa magnificència. Alguns són moderns, com ara la biblioteca Robarts, i d’altres més antics. Aquests últims solen ser d’arquitectura neogòtica, la qual els dóna un aire misteriós i romàntic. A mi m’agraden molt perquè tenen una mena de caliu d’antiguitat, cosa que a Toronto és difícil de trobar. A més són bonics, sobretot a l’estiu quan els murs es revesteixen d’enfiladisses i als jardinets interiors només se senten els ocellets als arbres –tot el tràfic de la ciutat emmudeix darrere les parets massisses de pedra. Si veniu per aquí a l’estiu, potser m’hi trobareu en un d’aquests jardinets, asseguda en un banc llegint un llibre.

Hart House – Great Hall

La majoria d’aquests edificis antics són el que aquí en diuen colleges, però n’hi ha un que és un centre comunitari de la universitat on hi ha un gimnàs i una piscina, i infinitat de sales: sales de música, sales d’estudi, sales per llegir, sales per jugar a escacs, sales per conferències i una sala grandiosa on s’hi fan concerts o teatre o s’hi posen llargues taules per dinar. En aquesta sala jo hi dinava moltes vegades quan era estudiant. M’agradava d’allò més, qualsevol dia d’hivern, deixar enrere la neu, ficar-me a Hart House, anar a la sala gran i asseure’m en una de les enormes taules, prop d’una llar de foc gegantina. I tot dinant, contemplava les parets folrades de fusta, les finestres amb vitralls i un sostre que es perdia amunt i amunt. De vegades també hi anava a l’estiu amb el meu fill –aleshores molt petit– i després de dinar recorríem passadissos, pujàvem escales, ens ficàvem en sales i més sales i trobàvem dotzenes d’amagatalls insospitats. En tinc molt bons records de Hart House. I mai no hi vaig veure cap fantasma –tot i que diuen que n’està ple.

Hart House (de nit)

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà, Més enllà del somni i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

26 respostes a Hart House

  1. Dolors ha dit:

    Aquests edificis sempre em desperten idees, somnis i molta imaginació 🙂
    Segurament jo també triaria un d’aquests espais enjardinats per llegir una estoneta, o per fer-la petar amb algú mentre gargotejo alguna cosa.

  2. Anna Maria ha dit:

    Que bonic el teu article d’avui, Shaudin. M’ha agradat molt. M’agradaria veritablement visitar Toronto, i venir-te a veure i passejar juntes per aquí, i perdrens-hi i tot plegat, xerrar de literatura i del diví i l’humà. Gairebé ho estic vivint mentre t’escric. Però només és un somni impossible, un miratge de la meva imaginació. I em pregunto: ens podrem abraçar algun dia? Un petó ben fort, estimada.

    • Sí que estaria bé que vinguessis i poder-te mostrar tots els llocs que m’agraden. Però ha de ser a l’estiu –a l’hivern no tinc temps per a res i no surto si no en tinc l’obligació. Es clar que ens veurem, aquí o allà; sóc optimista –generalment.
      Ei, i ja has llegit això dels fantasmes, oi? No m’ho invento. Fins i tot hi va aquella gent que són caçadors de fantasmes. I fa un parell d’anys una noia va morir buscant-los: va caure de la teulada de Hart House, a la nit, perquè es veu que volia arribar a una figura que la defugia per allà dalt (la noia anava amb el seu company que ho va explicar). Són moltes les històries de fantasmes a Hart House, són de domini públic. Hi ha un altre edifici que també en té (University College). I la Universitat de York, al meu campus de Glendon, també hi ha aquesta mena d’històries: una dama blanca que aparèix al bosc del darrere de la universitat i un nen i una nena que riuen i juguen en un dels jardins–molts estudiants asseguren que els han vist. Jo n’ho n’he fet mai cap cas ni mai he vist res, tanmateix, però és divertit sentir i llegir sobre aquestes històries en llocs pels que passo tot sovint.

      • Anna Maria ha dit:

        ostres, que xulo. Doncs hauries d’escriure un article sobre això concretament.
        Veig difícil visitar-te, Shaudin. No t’oblidis que jo tinc una infrastructura familiar que no em permet certes coses. La meva llibertat individual és minsa.

        • Ja ho sé que és difícil, Anna Maria, però no impossible i qui ho sap…
          No acostumo a explicar històries de fantasmes, però potser algun dia ho explicaré aquí al bloc tot això dels fantasmes de les universitats de Toronto. Tot és trobar temps perquè n’he llegit coses moltes vegades o ho he vist a les notícies (com ara això de la noia que es va matar en caure de la teulada de Hart House darrere un fantasme), però m’hauria de documentar més bé –no és un tema que m’interessi gaire, tot i que podria ser interessant.

  3. Jesús (Xess) ha dit:

    Sembla que n Harry Potter hagi d’aparèixer en qualsevol moment 🙂

  4. Quico ha dit:

    Interessant de conèixer i sentir l’enveja per poder llegir en un dia assolellat d’estiu en un banc, sota l’ombra d’una acàcia…. (ja m’he muntat que hi ha acàcies, que deu ser del tot improbable…)
    Gràcies!

    • No tinguis enveja, Quico, que aquí a Toronto tenim pocs racons d’aquests ideals. Als Països Catalans en teniu per triar i remenar.
      Doncs no, d’acàcies no n’hi ha –no són arbres de l’Àfrica? Em sembla que sí. Però imagina tot el que vulguis.

      • Anna Maria ha dit:

        No ho sé si són un arbre d’Àfrica, però jo en tinc a l’Emporda. A la primavera deixen caure unes floretes blanques que ho deixen tot enfarinat. Jo en dic polsim d’àngels. He escrit sobre això.

        • Això de l’Àfrica és el primer que he pensat, sense saber ben bé si era correcte. Ara ho acabo de mirar i es veu que es troba molt a Australia, i també a Nova Zelanda, Sudamerica i Àfrica. El primer europeu en descobrir-la fou el suec Carl Linaeus el 1773 i a l’Àfrica –potser em sonava d’això. Tot i que es veu que s’ha escampat molt pertot arreu i potser per això en tens a la casa de l’Empordà –m’encanta això de polsim d’àngels!

  5. Gemma C.O. ha dit:

    Crec que compartim el gust per aquest tipus d’edificis tan vells com bells. Amb un encan especial que els edificis nous no tenen. Tot ens ells és especial, les parets, els colors, les olors, els recons, els silencis d’algunes sales, el misteri dels passadissos…… fins i tot les relacions humanes semblen especials. I són uns espais ideals per històries de tota mena. M’apunto a pesejar amb tu i l’Anna. Una forta abraçada.

    • A mi m’agraden d’allò més. Però a Toronto n’hi ha ben pocs i gairebé tots són a la Universitat de Toronto. Quan vaig a Catalunya gaudeixo moltíssim dels edificis antics, com més antics millor; m’encanten els claustres medievals!
      Doncs, apa, a venir per aquí tu i l’Anna.

  6. Grocdefoc ha dit:

    Benvolguda Shaudin,
    El temps passa, sí. Però no cal desesperar-nos. A mi també em passava que volia tenir tot el temps del món per voler-ho fer tot, i en certa manera el tinc. El tenim quan ens adonem de que som conscients del que fem, que fem el que ens agrada i sabem què hem de fer. Quan vaig escriure “Voldria ser minimalista” és perquè ja portava llegits uns quants escrits sobre el pas del temps i la manera d’aprofitar-lo més. I entre el que vaig llegir, em vaig trobar amb un dossier “Un manifiesto por la simplicidad en la edad de la distracción” de Leo Babauta, en el blog “www.estudiominimal.com” S’hi pot estar d’acord o no, però és curiós quan t’adones de que de tant en tant cal un canvi fins i tot en les preferències de les coses que ens pensem que ens agraden. És molt curiós que, amb el pas del temps, es va sabent simplificar i ens anem enfocant en allò que en realitat ens interessa molt més. Els blogs i les pàgines web estan molt bé, però mentre et dediques a elles, no escrius la teva Obra (o l’obra es va postergant, allargant infinitament…). Sempre hem de donar preferència.
    Potser no és el teu cas, perquè els teus blogs són una continuació de la teva obra. Per jo no ho sé fer.
    Sóc conscient de que jo he deixat de llegir molts blogs i de fer comentaris, precisament perquè amb el poc temps que tinc per escriure (i que consti que treballo fora de casa i que les meves hores lliures tinc la gran sort de poder-les dedicar al que m’agrada), no en tenia prou. Dedicar-me a tenir un bon blog, ben connectat, ben enllaçat, etc., requereix molt de temps… i jo el necessito per anar escrivint els meus reculls literaris o anar pintant o dibuixant a mesura que la meva creativitat així m’ho demana.. Ho necessito més (tant per ser coherent amb mi mateixa, com per aconseguir fer realitat un somni de tota la vida), i per això l’hi dono preferència. Però és clar, a tot no s’hi arriba.
    El blog em serveix per anar deixant bocinets dels meus pensaments que no tenen cabuda als reculls literaris.

    Jo ja estic molt contenta que, de tant en tant, te’n recordis de mi i passis pel meu blog,
    que, de mica en mica, es va omplint.
    Jo també, de tant en tant, passo pel teu, i veig que tens una capacitat admirable.
    Fins a la propera! M. Pilar Martínez

    • Hola Grocdefoc/ M. Pilar!
      Caram! M’has escrit un comentari que gairebé sembla tot un article. Gràcies!
      És ben cert el que dius sobre els blocs i pàgines web, que si ens dediquem a això no escrivim la nostra “obra”; en sóc molt conscient. Però tot plegat és molt més complicat.
      Si he de ser honesta he de dir que m’estimo més escriure noveŀles que no pas el bloc. També és veritat que el meu bloc, i els blocs dels altres, se’m mengen el poquíssim temps que tinc disponible per escriure i, sens dubte, això fa difícil, o més difícil, poder acabar una noveŀla. Totalment d’acord fins aquí.
      Pel que fa a estar en contacte amb amics i lectors –la qual cosa és per mi molt necessària perquè sóc molt lluny–, doncs podria fer un bloc més senzill o limitar-me al facebook (també hi sóc). Tanmateix, ja t’he dit que la cosa és més complicada.
      Precisament perquè sóc lluny no tinc cap altra manera de fer difusió del meu llibre (o llibres) si no és amb internet. Jo no puc anar a una escola o biblioteca o llibreria o fira de llibres dels Països Catalans i signar llibres, per exemple, que és el que fan la gran majoria d’escriptors catalans. He de buscar altres opcions i realment no hi ha cap més que l’internet. Pots dir que em deixi de difusions i escrigui la meva “obra”. Però no pot ser; abans no ho sabia, però ara ho sé. Si no es fa difusió dels llibres (i en aquesta època en la que som hi ha molta competició) els llibres no es venen. Si els llibres no es venen no se’n publiquen més de l’autor en qüestió. A més, si deixen de vendre’s, eventualment es descataloguen i un dia pugen els exemplars en un camió i els porten a fer-ne pasta de paper. Aquesta és la realitat. Com pots veure s’ha de lluitar o passar a l’oblit i saber que ningú mai no llegirà els teus llibres –jo escric perquè em llegeixin i em sembla que la majoria d’escriptors també escriuen per ser llegits.
      Quant als blocs que no són meus, però que llegeixo i els deixo comentaris: deixant de banda que em pugui agradar fer-ho, hi ha també una qüestió de ser agraït. Si em llegeixen (llibres, bloc o el que sigui) i moltes vegades, a més, em deixen comentaris –com ara tu–, el mínim que puc fer és retornar el favor. No puc ser com una xucladora, empassant-me comentaris i etcètera sobre els meus escrits i quedar-me tan feliç sense donar les gràcies. I la millor manera de donar-les és comentant els escrits d’aquells que m’han comentat a mi. Ja he dit que això és deixant de banda el fet que, a més, m’agradi llegir-los i comentar-los.
      Com pots veure amb tot plegat, benvolguda Grocdefoc, no és gens senzill.
      Sigui com sigui, no oblido els meus llibres. Ja fa temps que vaig acabar “Perduts a l’altre món” (la continuació de “Més enllà del somni”) i estic amb la revisió del manuscrit (més lenta del que voldria, degut a la feina de la universitat que ara mateix és molta). No tardaré gaire a tenir-la llesta, però he d’estar segura que l’he revisat bé.
      I és clar que em recordo de tu! I passo pel teu bloc sempre que puc, per saludar-te i perquè ja saps que m’agrada molt com escrius. Molt! Tens un estil molt teu, fresc, potser únic.
      Una forta abraçada.

  7. Yves Gerbeau ha dit:

    Hola!!!
    gràcies per aquesta passejada virtual tan maca… tot i que n em crec que no hi hagi fantasmes!!!!!
    M’encanta l’aspecte tenebrós que té!
    Salutacions!

  8. Maria ha dit:

    Shaudin, has aconseguit de fer-nos sentir a dintre de Hart House! Quines ganes de visitar aquest magnífic edifici…

  9. Grocdefoc ha dit:

    Hola, de nou, Shaudin,
    Gràcies per tot el que em dius (que de tot s’aprèn i potser algun altre dia en continuarem parlant).
    Llegint el teu article i veient les fotografies d’aquest bells edificis de Toronto, el que noto és que estimes molt el que representen aquests escenaris i penso que han de ser molt inspiradors. No m’estranya gens que l’Anna s’hi trobés molt a gust, com en Robarts on hi surten els bruixots que l’espanten.
    He observat que tens un altre comentarista que és de la mateixa ciutat on jo vaig nàixer, en Quico de Vilanova i la Geltrú. M’ha fet gràcia aquesta coincidència, una mostra més de que el planeta és molt gran i molt petit alhora. Rep una abraçada que apropi distàncies. M. Pilar Martínez

    • Hola maca,
      Doncs si t’esperes uns pocs mesos (ara mateix la feina a la universitat és aclaparadora) ben segur que en podem parlar molt més d’aquest tema. Abans jo tampoc no ho sabia tot això del món dels llibres (publicacions, editorials, llibreries…) i no m’esperava que fos tan i tan complicat i que representés tanta feina.
      He passat moltíssims anys a Toronto i la major part del temps envoltada d’universitats. A més visc a uns minuts de la Universitat de Toronto (malauradament la universitat on treballo és força lluny), per tant és realment una part important de la meva vida. Per això m’estimo aquests edificis, com ara Hart House, perquè he “crescut” en ells. Toronto, tret dels parcs, té pocs racons agradables –si més no per mi. Gratacels, carrers amples, vent, fred. Les parts de la ciutat més boniques són al centre –per sort on jo visc– i les universitats són com un oasi. És on passo tota la vida: al centre i a les universitats (la U. de Toronto és universitat i és al centre). L’Anna de la noveŀla viu al meu barri també i, com em passa a mi –i també li passa al meu fill–, és la part de Toronto que coneix més bé.
      Sí, és cert! En Quico i tu viviu a la mateixa ciutat! A mi també em fa gràcia ara que hi caic. Potser fins i tot us heu vist, qui ho sap. És ben veritat, el món pot ser molt gran i molt petit alhora.
      Una abraçda des del Canadà!

  10. Maria ha dit:

    Per al teu fill devia ser d’allò més emocionant perdre’s amb la seva mare per sales i passadissos i anar descobrint racons insospitats i cada cop diferents. Quan s’és prou petit, tot és nou i els fantasmes no fan cap falta.

    • Sí, s’ho passava molt bé. Després de Hart House anàvem a un jardí de la universitat; jo em posava a llegir sota un arbre i ell jugava amb els seus cotxets. Realment es va criar a la Universitat de Toronto.

      • Maria ha dit:

        Una infantesa molt bonica. En deu tenir records d’aquells que fan companyia quan s’ha arribat a gran. Potser això explica, almenys en part, la sensibilitat i la creativitat que trobem als seus dibuixos.

        • Bé, bonica en part. A l’hivern passàvem gairebé tots els caps de setmana dins d’un pis molt petit i jo sempre estava enfeinada amb les classes. Els altres dies (a l’hivern) tot eren presses –jo estudiàva i treballàva– i fred i gel i vent. A més érem molt pobres: jo dormia al menjador en un matalàs a terra i la meva cadira eren dues caixes de plàstic. Però a l’estiu no tenia classes i només treballàva els matins (donàva classes d’espanyol) i els divendres i dissabtes a la tarda (donàva classes de dansa); així que tenia 4 tardes lliures i tot el diumenge, i no havia d’estudiar a les nits. Els matins tenia el meu fill fent un curs d’estiu per a infants, al centre atlètic de la universitat (gimnàstica, natació i altres activitats sportives) i s’ho passava molt bé. Després el recollia i anàvem a Hart House a dinar a la sala gran (portàva entrepans de casa i compràvem un refresc) i la resta del dia, com et vaig explicar, ens estàvem en un jardí de la universitat. Com pots veure hi havia molta diferència entre l’estiu i l’hivern.
          Em sembla que sí, que en té bons records d’aquells estius.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s