Més enllà del somni: com va començar

Fa uns anys vaig tenir un somni. He de dir que somio molt quan dormo –i quan no dormo, també–, però aquest somni no era pas com els altres; tenia un tret ben diferencial: es repetia moltes nits. A més jo no hi era mai, al contrari del que em sol passar quan somio. Era una mica com somiar una peŀlícula que has vist, però amb la diferència que jo no l’havia vist mai aquesta peŀlícula. De vegades el somni es repetia unes nits seguides, d’altres vegades passaven moltes nits sense que aparegués o bé revenia una nit qualsevol i no tornava fins al cap de moltes setmanes. Tot això va durar mesos i era a la fi tan familiar que vaig començar a pensar en el somni quan estava desperta. Em preguntava: “què passarà després d’això?” o “qui és aquesta gent?”, i imaginava possibles respostes. També, naturalment, em preguntava que redimoni era tot allò.

El somni sempre començava igual: de matinada una munió de guerrers d’aspecte medieval baixaven per uns turons fins a una vall. Allí es trobaven amb un altre exèrcit de guerrers, aquests vestits de vermell, i s’esdevenia una batalla. Els guerrers del bàndol en el qual semblava enfocar-se la meva càmera mental –els que no anaven vestits de vermell– era una colla d’homes barbuts que sempre cridaven “Maiera!”. Tot i que no entenia res de tot allò, d’una manera intuïtiva sabia que els guerrers d’aquell bàndol eren els “bons” de la meva peŀlícula somiada. També estava segura que “Maiera” era el nom d’una terra, d’un país, d’un poble. Durant un temps això era tot el que s’esdevenia al somni les nits que apareixia. Tanmateix, aviat van passar d’altres coses. No moltes, no gaire clares, però era evident que el somni es desenvolupava cap alguna mena d’història.

Que un somni esdevingui una història no té res de particular pel que fa als meus somnis. N’he tingut que han format una història ben lògica i que he aprofitat per escriure un conte. De fet, en aquests casos es tractava d’històries molt més ben desenvolupades que no pas el somni dels guerrers que, ben mirat, no tenia ni cap ni peus. D’altra banda, en els altres casos eren històries que apareixien una sola nit, no com aquesta que, apa, a repetir-se i a repetir-se.

Doncs bé, passaven els mesos i a la batalla a la vall s’hi afegien altres coses. Era clar que a un dels guerrers del bàndol dels “bons”, del qual semblava ser el capitost, l’anomenaven Arnom –o això em semblava perquè mai no era prou clar. També vaig veure que qui semblava manar el bàndol dels guerers de vermell era un home molt alt, vestit de negre i amb la barba i el cabell rogencs. I tanmateix, el que em tenia més intrigada era que aquí i allà apareixia una nena d’uns dotze anys: de vegades era al mig de la batalla, d’altres en un bosc que creixia a la vall i d’altres –més intrigant encara– la mateixa nena era davant d’una finestra des d’on es veia el centre de Toronto. També s’afegiren altres escenes que, sens dubte, eren part de la mateixa història: un veler que s’apropava a la costa enmig d’una tempesta i del vaixell se sentia el crit de “Maiera!”. També veia un nen que caminava entre muntanyes i que tot d’una explicava (potser m’explicava): “Maiera és cap allà”.

Això fou tot fins que a la fi, i ben desperta, d’aquells bocins en vaig confegir tota una història que, com us podeu adonar els que heu llegit la noveŀla, té un títol amb més d’una referència.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Més enllà del somni i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

36 respostes a Més enllà del somni: com va començar

  1. Gemma C.O. ha dit:

    Hehehehe… Pe quan aquest somni serà realitat ? Quan en tindrem la continuació? Molt bonic aquest començament.

    • Dona, Gemma, ja és realitat: bé has llegit el llibre, oi? Però no està acabada, no encara. Per cert, això que explico sobre la tempesta al mar que vaig somiar i que sentia cridar “Maiera!” surt al principi del segon llibre.
      No sé quan tindreu la continuació. Com ja saps, el llibre (el segon) està acabat –només queda revisar 5 capítols dels 22 que té i que el meu fill trobi temps per a millorar el mapa. Però tenir la continuació (un cop envii el manuscrit) depèn de l’editorial.

  2. Jordi Canals ha dit:

    Un somni molt plaent per a llegir. Us ho recomano.

  3. Dolors ha dit:

    Que no s’acabin mai els somnis! Són el motor que empeny i que ens fa avançar 🙂

  4. Yves ha dit:

    Ostres!
    Has passat un somni a la novel·la? què fantàstic!
    Jo somnio contínuament, alguns són recurrents, d’altres nous cada nit; fins i tot en una nit en puc tenir dos o tres. Són tant intensos que sovint confonc realitat i somni (la vida es sueño?). Segurament jo també poso els meus somnis sobre les lletres que escric, però de forma inconscient, pqè com t’he dit barrejo unes coses amb d’altres…
    A veure si em faig amb el teu llibre…
    Salutacions

    • Anna Maria ha dit:

      Yves, saps que l’he recomanat per activa i per passiva. Paga moltíssim la pena. És una magnífica novel·la. No la deixis perdre. Entraràs en l’univers del somni i més enllà. I hi quedaràs enganxat per sempre.
      Jo enyoro els personatges. Vull tornar a viure’ls. De fet, amb permís de la Shaudin, ja els considero meus. I tinc moltes ganes de saber què els passa. En Tam, en Groc, la reina piloteta, la Lula, l’Anna, l’Alison, la Tariana, l’Arnom, etc. etc. etc.
      A més, Yves, ja tindràs una lectura preciosa per a l’Àitor. Afanya’t a anar Més enllà del somni…

    • Hola Yves,
      No és ben bé que passés el somni a la noveŀla; no en aquest cas, en altres casos si que he aprofitat un somni per escriure una història. Amb “Més enllà del somni” va ser una cosa molt estranya: aquella història del somni em demanava amb insistència ser escrita. Més endavant, en altres articles, aniré explicant tot el procés de la creació de la noveŀla. Aquest primer article només és el començament.
      Així que tu també somies molt, oi? És bo saber que no sóc l’unica a qui li passa tot això que expliques. No sóc l’única guillada, hahaha! A mi sempre m’ha resultat molt intrigant tot això dels somnis, des que era petita –m’enfadava si em despertava sense acabar la història del somni; de vegades fins i tot endevinava coses que passaven dies més tard (ara això ja no em passa).
      Ai, sí, a veure si aconsegueixes el llibre; em farà molta iŀlusió que el tinguis –i el llegeixis!

  5. Anna Maria ha dit:

    Shaudin, estimada, què més puc dir-te a tu que no t’hagi dit? Ja ho saps tot. Bé, sí, et puc pressionar. Hahahahaha.
    En volem més…

    • Com li he dit a l’Yves, escriuré més articles sobre la creació de la noveŀla –des d’on van sortir alguns personatges (com vaig fer amb en Tajun i en Calpor) fins a quines tècniques narratives vaig voler emprar i per què (això em sembla que t’interessarà) i, bé, tot el procés d’escriure-la. Ah, i també articles sobre els llocs que surten a la noveŀla –n’he escrit força, però encara n’hi haurà més. Però no em vull fer pesada –no tothom ha llegit la noveŀla– i vull que el bloc tingui varietat, així que aquests articles sobre “Més enllà del somni” els aniré barrejant amb altres temes. Bé, com he fet fins ara.
      Una forta abraçada.

  6. Maria ha dit:

    Caram… No somnio mai amb aquesta vivesa ni de manera recurrent. Ha de ser emocionant. De tota manera, les que no tenim prou imaginació ho podem suplir llegint les bones novel·les que escriviu les persones com tu. “Més enllà del somni” és una història magnífica. Com ho hem de fer perquè esdevingui coneguda?

    • Ai, Maria. Com ho hem de fer? Ja voldria jo tenir la resposta. Una amiga, autora canadenca, em va dir que hi ha una manera: cometre un crim, sortir a tots els medis informatius i ja tens la propaganda solucionada. Però espero no haver d’arribar a considerar aquesta opció.

  7. Maria ha dit:

    D’aquests somnis que fan sentir la necessitat de comunicar-los o fer-ne una història, Jung en deia “grans somnis” i assegurava que vénen de molt fondo, de l’inconscient col·lectiu, que contenen ensenyaments importants sobre la condició humana i que són la base dels mites i, per tant, de la religiositat com a component de la cultura. Deia que, si no, no s’entendria que cultures aparentment sense cap relació entre elles compartissin, amb significats iguals o contraris, imatges com el drac, la cova, l’àliga (o el còndor, o el voltor; representen el mateix), el cec vident, el bosc perdedor amb el llumet blau allà lluny, la fruita verinosa o prohibida…

    • Jung va parlar del cec vident? N’estàs segura? Ara tinc curiositat. Les altres les havia sentides. Vaig llegir Jung fa molts anys i el trobava interessant; ara ja no me’n recordo bé del tot.

      • Maria ha dit:

        No tinc a mà les obres de Jung, en vaig llegir algunes fa molts anys i em puc equivocar. Juraria que en parla. Però si no tant se valdria, perquè la figura del cec vident apareix a mitologies diverses i allunyades i, per tant, és un exemple clar d’allò que ell anomenava “arquetipus”. L’exemple més conegut deu ser Tirèsies de Tebes, el de l’Edip Rei de Sòfocles. Hi ha llocs de l’Índia on creuen en la visió del “tercer ull”, que només es podria utilitzar quan s’ha perdut la vista ordinària (i hi ha qui el situa a la glàndula pineal o epífisi, que en certs peixos es troba a la superfície del cap i reacciona a la llum). Ara no em vénen al cap més casos, però n’hi ha a cultures diverses, n’estic segura. Fins i tot podria ser que en fos un cas l’Altíssim de Salvador Espriu; ja ho miraré.

      • Maria ha dit:

        A les fosques l’epífisi segrega melatonina, hormona que fa venir son i contribueix a mantenir l’horari de tot de processos fisiològics, concretament els que es desajusten amb el jet lag. Les persones depressives dormen malament, acostumen a tenir mal regulat el cicle de son i vigília, empitjoren a l’hivern, sobretot en països nòrdics amb moltes hores de foscor, i milloren si al matí s’exposen a una llum intensa. En les persones cegues del tot l’epífisi no funciona (en humans no és veritat que proporcioni visió) i és possible que la gent de cultures diverses, havent observat que el cec sap coses que els altres ignoren, tradicionalment hagi atribuït a visió extraocular la informació que el cec té perquè està despert quan tothom dorm.

      • Maria ha dit:

        He dit que als cecs l’epífisi no els funciona. No és exacte. Sí que funciona, però de manera desregulada, perquè la regulació normal s’estableix amb la successió de llum de dia i foscor de nit. Però amb la desregulació n’hi ha prou perquè el cec pugui estar ben desvetllat a qualsevol hora i sentir com algú es mou d’amagat quan sembla que tothom dormi (els cecs tenen l’oïda fina).

        • Caram, Maria! Moltes gràcies per totes les explicacions. Si que en saps del tema!
          Jo t’ho preguntava perquè tinc un d’aquests cecs a la meva noveŀla. Bé, tu ja el coneixes. No havia pensat en tot això quan el vaig crear –qui sap si inconscientment, però–. El meu cec hi veu, o més aviat endevina el que té al davant, per unes raons que se sabran en un altre llibre (i que encara no puc dir) i que tenen a veure amb l’inici del poder del Senyor de Rocdur. També em va inspirar pel meu personatge el cec de “L’illa del tresor”, tot i que hi ha grans diferències entre tots dos. Aquest cec d’Stevenson sempre em feia por quan era petita, el trobava la maldat en persona. Va ser aquest aspecte de personatge malvat de debò que em va inspirar pel cec de “Més enllà del somni”.

        • Maria ha dit:

          Segons Jung, cada símbol pot representar una noció i la seva contrària (l’aigua és el naixement, però per contrast pot representar la mort). La saviesa del cec vident (“allò que és essencial és invisible als ulls”, Saint-Exupéry) pot ser un bé o bé un mal. En l’Altíssim és un bé. Ho he buscat. Se’l considera cec vident pel seu to profètic al monòleg final de la Primera Història d’Esther.

        • Gràcies, Maria. Bé, el “meu” cec és només un mala bèstia, amb certs poders, però. La meva idea en crear-lo era la de representar un psicòpata: una persona que fa mal sense sentir cap remordiment ni emoció. Recordes l’explicació del potià Map sobre què li va passar al seu germà? Doncs, això, les accions d’un psicòpata.

  8. electra ha dit:

    quin deix de ressons, senyora, i d’anells…!!!

  9. Quico ha dit:

    Ostres! És admirable la capacitat de somniar històries amb fil més o menys conductor que tens. Jo d’aquests n’he tingut poquíssims. Potser només en guardo imatges de dos o tres com a molt.
    Tampoc tinc massa facilitat per recordar els somnis. Si alguna vegada es dóna en algun somni per impactant o intens, queda retingut escassos moments en el meu record, i s’esvaeix com aigua recollida entre les mans.
    Em recorda l’acudit del o la novel·lista que vivia angoixat, ja que s’acostava el termini donat per lliurar la nova novel·la, i ni tan sols havia començat, sec d’idees com estava.
    Una nit, de sobte, s’adonà que somnià perfectament, una novel·la sencera, amb tots els fils lligats, els personatges, les accions, les intrigues…
    Es despertà i donat que no podia escriure tota la novel·la de cop, s’esforçà en fer la síntesi més fidel, complerta i sintètica que pogués. Va anar comprimint i sintetitzant cada cop més, en paper que llançava a la llar de foc. Quan li semblà que tenia el millor “paradigma” de la novel·la, el compendi més resumit del tot. Anà a dormir relaxat i satisfet.
    L’endemà, en voler comprovar encuriosit l’argument, la trama i les històries de la novel·la, obrir la llibreta i veié el resum que n’havia fet la nit anterior.
    En un full en blanc només hi havia escrit: Noi coneix noia.
    En fi… m’encantaria que dormint em pogués ser revelat l’argument de qualsevol cosa. Fins i tot de la llista de la compra… Et felicito per aquest do.

    • Hola Quico,
      No et pensis, molts dels meus somnis desapareixen de la meva memòria poc després de despertar-me. Només alguns em queden. Encara recordo algun somni que vaig tenir quan era petita: un era un somni que vaig tenir quan tenia dos anys (tinc records molt antics, no només de somnis) i al somni hi havia un ànec molt gros que em volia menjar. Hahaha! No m’ho he empescat, no, me’n recordo molt bé.
      Els somnis amb fil i que formen una història són ben poquets; molt de tant en tant en tinc algun d’aquests. Però no tinc somnis recurrents, només el que he explicat a l’article, per això em va resultar tan estrany.
      M’ha agradat molt el somni del noveŀlista (o de la noveŀlista). Genial.
      Una abraçada.

  10. Maite ha dit:

    I jo que pensava que ja havia deixat per escrit la meva opinió… i va i resulta que no vaig escriure res… doncs ho faig ara:
    em va encantar llegir aquest article i saber com va anar “Més enllà del somni” des de bon començament.

    De fet, amb un començament tant oníric, no es podia dir d’una altra manera, oi?

    Aquí et deixo una abraçada de bona nit,
    Maite

    • Hahaha! A mi de vegades també m’ha passat, amb relats teus entre d’altres.
      Sí, és el títol que li escau. Però en acabar la noveŀla vaig haver de pensar un títol (no en tenia) i de moment no hi vaig caure. Tot d’una em va venir i em semblà d’allò més adient perquè tenia molt a veure amb la història de la noveŀla i, alhora, feia referència al meu somni.
      Bona nit, Maite. Aquí la tenim ben blanca i amb tempesta.

  11. Anna Maria ha dit:

    T’he robat una foto, però és que m’anava la mar de bé. I com que, al cap i a la fi, és per parlar de tu…!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s