Underground to Canada

Quan el meu fill era petit, a l’escola li van fer llegir una noveŀla intitulada Underground to Canada; és la història de dues nenes, esclaves als Estats Units, que fugen fins al Canadà. Tots els nens l’han de llegir a les escoles canadenques –el llibre ha esdevingut un clàssic de la literatura juvenil del Canadà. Quan el meu fill va acabar la noveŀla, la vaig llegir jo, i amb un gran interès. I no només perquè enganxa de seguida i té un ritme que t’engresca a continuar llegint, sinó també perquè amb aquest llibre em vaig assabentar bé de què era l’Underground Railroad, val a dir el ferrocarril clandestí, un moviment important de resistència que va existir per fer fugir esclaus negres de les plantacions del sud dels Estats Units a mitjans del segle XIX. I la majoria d’aquests esclaus anaven al Canadà –prop de 30.000 esclaus van arribar– perquè aquí no hi havia esclavitud.

L’Underground Railroad era un moviment integrat per abolicionistes, tant del Canadà com dels Estats Units, i es tractava de fer fugir esclaus de les plantacions. Per aconseguir-ho s’infiltraven a les plantacions membres del “ferrocarril clandestí” (negres lliures que es feien passar per esclaus o blancs que es feien passar per estudiosos de la fauna, per exemple). Un cop a les plantacions passaven la informació necessaria als esclaus per tal que aquells que volien fugir sabessin què havien de fer.

La fugida era molt perillosa –la majoria dels fugitius eren assassinats, o atrapats i castigats– i difícil ja que a mitjans del segle XIX es va establir una llei als Estats Units que protegia i ajudava els caçadors d’esclaus fugitius, fins i tot als Estats del nord del país. La xarxa del “ferrocarril clandestí”, cap al nord i la llibertat, consistia en llocs de trobada, transport (tot i que una bona part del trajecte el feien a peu), rutes secretes i assistència (llocs on dormir i menjar, i diners). Però durant tot el viatge havien de defugir els caçadors d’esclaus que els perseguien fins a la frontera amb el Canadà.

Un aspecte que trobo força interessant és que els esclaus de les plantacions tenien certs codis secrets per entendre cap a on havien d’anar. A tall d’exemple, l’estel Polar representava el Canadà. I on més codis tenien era a les cançons: algunes cançons populars entre els esclaus (i que encara es canten) no eren altra cosa que un sistema de codis per trobar el camí en fugir. A les cançons es referien al “ferrocarril clandestí” com el Tren de l’Evangeli (Gospel Train) que els portaria cap al cel, i que no volia dir altra cosa que el Canadà. Entre les cançons més conegudes hi ha “Sweet Low, Sweet Chariot” i “My Bondage and Freedom” on fins i tot es canta “O Canaan, sweet Canaan” (Canadà). També tenim “Follow the Drinking Gourd” on es donen tota mena d’instruccions per arribar al Canadà, i d’una manera força clara.

El mes de febrer, al Canadà, sempre celebrem el Black Month Heritage (Mes de l’Heretatge Negre) i m’ha semblat adient que el celebréssim també en aquest bloc.

“Follow the Drinking Gourd” (cliqueu Watch on YouTube quan surti)

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

22 respostes a Underground to Canada

  1. Anna Maria ha dit:

    Interessant article, que fa posar els pèls de punta. Ja ho sabia això del codi secret de les cançons, tot i no conèixer els exemples concrets. També sabia dels moviments clandestins i de la dificultat per fugir.
    Realment, la història de la humanitat és plena de barbaritats increïbles absolutament. Ara ho expliquem als llibres d’història, i els llibres d’història dels anys a venir explicaran la barbàrie actual. Però si et pares una mica a pensar en tot plegat, els pèls es posen de punta. És horrorós. Quantes injustícies dels uns amb els altres. Quant dolor! Som, com dic sempre, l’única espècie del planeta (oh, la més evolucinada, per Déu) capaç de coses com aquestes.

    Gràcies, Shaudin, per fer-nos cinc cèntims de tot això.
    Anna M.

    • No hem d’oblidar, però, la part positiva: tota la gent (negra i blanca) que va arriscar la vida per fer fugir els esclaus.
      Per cert, un dels membres més coneguts de l’Underground Railroad fou una dona negra que es deia Harriet Tubman. Ella mateixa havia estat esclava. Era, a més, una espia dels estats unionistes. Tot i tenir molts problemes de salut, degut als cops que havia rebut de jove abans de fugir de la plantació, va fer 13 expedicions al sud i amagant-se aconseguí fer fugir molts esclaus. Ella deia que havia fet molts viatges en el ferrocarril (clandestí) i sempre aconseguí deixar els paquets (esclaus) al seu destí. Entre altres, salvà els seus pares esclaus, als que deixà al Canadà.

  2. Dolors ha dit:

    Sempre m’ha interessat el tema de l’eclavatge a les terres americanes, però no en coneixia aquesta faceta, la de la fugida cap el Canadà. S’havia que fugien nord enllà, però no m’havia plantejat ni com ni cap a on.
    Ja en sé una mica més.
    Gràcies:)

  3. Maria ha dit:

    “La majoria dels fugitius eren assassinats, o atrapats i castigats”. Caram! Però potser l’esperança és bona fins i tot si els resultats són aquests, tan terribles. I el Canadà, pel que expliques, era l’esperança.
    En la Declaració d’Independència, els Estats Units havien proclamat la igualtat de tots els homes i el seu dret inalienable a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat. No s’acaba d’entendre que l’esclavisme hi tingués tanta força popular a tants estats. No es pot dir que els blancs pensessin que els negres no eren homes, perquè aquells mateixos blancs consideraven, sense inconvenient, que els negres eren cristians. Per ser cristià s’ha de ser humà, oi?

    • Efectivament, el Canadà era l’esperança. Tot i que en aquell temps hi havia discriminació, si més no aquí eren lliures i fins i tot podien votar.
      Més que pensar si eren o no eren homes, em sembla que és una qüestió lligada a l’economia (com passa tantes vegades). Tenir esclaus resulta molt barat, tot i haver-los de comprar primer. Fan tota la feina sense que els hagis de donar un sou. En el cas del sud dels Estats Units, amb aquelles grans plantacions, els esclaus els permetien fer-se molts rics. Per la qüestió dels diners s’han fet moltes animalades al món.

      • Maria ha dit:

        És clar, ja ho sabem, però hauria estat més lògic que, almenys, s’inventessin alguna mena de racionalització o d’excusa, no? He llegit que els tenien per inferiors i que pensaven que ja els havien fet un bé prou gran alliberant-los del primitivisme africà i proporcionant-los la veritable fe. Només cal llegir el “Huckleberry Finn”, de l’antiesclavista Mark Twain… El que xoca és que tot això no els impedís de lluir amb orgull als llibres escolars la declaració d’independència.

      • Maria ha dit:

        Encara una altra cosa. He llegit que als industrials del nord-est els interessava que els obrers fossin lliures perquè així no calia mantenir-los: si hi havia poca feina, només calia deixar-los a l’atur (és a dir, a la misèria). Aleshores, hom es pot preguntar per què els esclaus, si la llibertat tenia la perspectiva propera de la fam, malgrat tot la preferien i s’escapaven, amb perill de mort a cada pas del trajecte de fugida.
        La llibertat és valuosa per ella mateixa. L’esclavitud és sempre un mal. Per això costa d’entendre que, als estats esclavistes, la gent que no era prou rica per tenir esclaus fos tan ferma partidària de mantenir l’esclavitud. I això, en un país que, des dels seus inicis, posava el seu orgull en la defensa de la llibertat individual, contra les monarquies d’Europa.

        • Rentat de cervell, suposo, pel que fa a la gent del sud. I això de la llibertat individual moltes vegades només s’aplica quan convé.

        • Maria ha dit:

          Tens tota la raó.
          Mark Twain sabia ser sarcàstic. Mira quin diàleg:
          “- Ha saltat una culata de cilindre.
          – Déu meu! hi ha hagut algun ferit?
          – No, senyora. Ha matat un negre.
          – Heu estat de sort, doncs, perquè de vegades algú es fa mal.”
          (Les aventures de Huckleberry Finn, capítol XXXII)

        • Molt bo això de Mark Twain, Maria. M’agrada molt aquest escriptor –les seves noveles i també els articles i d’altres coses que va escriure. Era un gran escriptor i un home com cal.
          Gràcies per aquest petit escrit que diu molt en poques paraules. He llegit la noveŀla, diverses vegades, però no recordava aquest trosset.

  4. Gemma C.O. ha dit:

    Molt interessant aquest article. De fet desconaixia completament aquest fet i tot el que implica. Diu que hi havia una vella molt vella que no es volia morir mai per que sempre aprenía coses noves. Això és el que em passa a mi. Gràcies per aumentar els meus conaixamentes. El compartiré. Una abraçada.

  5. Toni Fernandez ha dit:

    Molt sorprenent tot plegat, desconeixia completament aquest aspecte de la història del Canadà. Molt interessant!

  6. Dolors ha dit:

    Pensant en tots els obstacles que aquesta gent havia de superar i lligant-ho amb els teus comentaris sobre el temps que fa en aquest teu país, no puc menys que pensar: pobrets!
    Me’ls imagino arribant enmig d’una d’aquestes fenomenals tempestes de neu i m’espanto. Sense la família, amb quatre rampoines arreplegades a correcuita, amb poc o res per menjar….què dur, què dificil! Més d’un hi deuria deixar la vida 😉
    A vegades ens queixem del lloc on vivim, del que ens està passant…però quan penses en aquestes situacions extremes, tot sembla menys important.
    I tan senzill que seria el viure bé, només deixant fer a la gent, deixant ser a les persones. Si en el fons tots volem el mateix: que ens estimin una mica, que ens valorin pel que som, que ens respectin. La resta és de més a més.
    Però sembla que això és tremendament difícil d’aconseguir!
    En fi, com diu l’Anna Maria, nosaltres som el pitjor per a nosaltres mateixos. Sempre abusant els uns dels altres, a tot arreu, en totes les èpoques.
    Som éssers intel·ligents, i tant, però sovint som tan imbècils!
    Ui, que m’enfado i això no és sa.
    Me’n vaig a clapar.
    Una abraçada plena de bons desitjos i ilusió pel demà. El nostre demà 🙂
    Bona nit!

    • Sí, jo també ho he pensat moltes vegades això del fred i la neu, pel que fa als esclaus fugitius que s’establien al Canadà. Tot i que estaven acostumats a passar-ho ben malament, de segur que no estaven acostumats al fred. És clar que la iŀlusió de ser lliures els devia ajudar a aguantar aquests clima, però devia ser molt difícil.
      És ben veritat, ens queixem molt, però no té comparació amb aquests casos extrems. Aquí a Toronto conec gent que m’ha explicat històries terribles –com ara refugiats politics que han fugit de dictadures. Tinc amics que van fugir de les dictadures de Chile i Argentina i no et pots imaginar les històries horroroses que m’han explicat (tortura inclosa).
      Em sembla que la base de tot plegat és el desig de poder d’alguns (qualsevol forma de poder), que es repeteix al llarg de la història.
      Una abraçada a tu també amb molt bons desitjos, per ara i pel futur!

  7. Maite Crespo ha dit:

    És un consol pensar que, malgrat la Humanitat ha estat capaç de cometre les majors injustícies i permetre els més grans errors, també han existit, sempre i a tot arreu, persones que han intentat ajudar els altres, arriscant la seva vida si ha estat necessari.

    Quins contrastos més grans som capaços d’encarnar com a col.lectiu, oi?

    Ah, per cert!
    De nena, jo havia cantat a l’escola de les monges allò de “Hacia el tren, vamos todos hacia el tren, vamos todos, cabemos todos muy bien! El Tren del Evangelio ja está llegando aquí, con alborozo y canto, recorriendo va el país…”
    Llavors encara no sabia…

    T’envio una abraçada esperançada,
    Maite

    • Sí, Maite, es tracta de veure la part positiva. Ja ho pots ben dir: quins contrastos!
      Quina gràcia això de la cançó. Ja ho veus, cantàveu dient que volíeu anar al Canadà amb l’Underground Railroad.
      Gràcies per l’abraçada. I una d’aquí cap allà.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s