La rateta que escombrava l’escaleta fins que la Shaudin la va caçar

Tot i que no sé si escombrava. Em sembla que cap dels ratolins que he caçat al llarg de la meva vida estava escombrant. No recordo haver vist cap escombreta, però quan et trobes de cacera no sols fixar-te en si l’animal té una escombra. I he anat de cacera moltes vegades. Sóc la gran caçadora –no sé si afegirien ”blanca”– de ratolins.

Segons la meva mare ho he heretat del meu oncle Àngel a qui, malauradament, no he conegut perquè va morir abans de jo néixer. Diu que quan l’oncle Àngel tenia cinc anys ja caçava ratolins com aquell qui res. Una vegada en va regalar un a la seva àvia (la meva besàvia, doncs) i quan la dona va obrir el paquet i veié aquella cosa petitona, peludeta i amb els bigotets que no paraven de bellugar-se es va donar un ensurt d’allò més gros –el ratolí també, en sentir el crit.

No sé quina edat tenia jo quan vaig caçar el primer ratolí, perquè caçava tantes bestioles que ja em faig un embolic. M’agradaven molt, per això, sense fer-los cap mal, caçava aranyes, granotes, sargantanes i, de vegades, ratolins. Els cargols no calia caçarlos, és clar; es deixaven agafar amb una serenitat admirable; fins i tot una vegada un cargol em va deixar, amb tota tranquiŀlitat, la butxaca plena d’uns ous petits, rodons i tous. Quina alegria vaig tenir! No sé que en vaig fer dels ous, perquè tenia quatre anys i només recordo retalls de les meves aventures.

Tanmateix, la fama de gran caçadora la vaig obtenir amb els ratolins. Tenia una gran habilitat per veurel’s, arraconar-los i caçar-los –amb els anys vaig aprendre a agafar-los amb alguna mena de drap, ja que m’havien clavat les dents a la mà més d’una vegada. La meva fama es va disparar d’ençà que vaig caçar un ratolí a la verdureria del poble on estiuejava. Hi havia anat sola perquè la meva mare m’havia encarregat alguna cosa. La verdureria estava plena de dones del poble i estiuejants. Tot d’una el vaig veure i vaig donar l’alarma, amb el resultat de crits, fugides de la botiga i un caos absolut –no m’ho podia creure. Vaig ordenar silenci i vaig demanar un drap. No fou fàcil, però després d’una estona el ratolí era ben embolicat amb el drap. La meva fama de caçadora es va estendre com la pólvora.

I ha travessat l’Atlàntic. Aquí a Toronto, quan un ratolí ha entrat a la casa d’algun amic –sol passar quan arriben els freds–, l’amic ja sap que ha de fer: una trucada a la gran caçadora.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Retalls de biografia i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

22 respostes a La rateta que escombrava l’escaleta fins que la Shaudin la va caçar

  1. Anna Maria ha dit:

    T’haig de dir que per a mi és absolutament inimaginable. Sóc d’aquestes que tenen pànic als ratolins, per més petits i inofensius que siguin. No els puc veure ni morts. Em fan fástic i m’aboquen a la idea de la brutícia i lamalaltia. I no parlem de les rates… Aggggg. Per això admiro molt aquesta habilitat teva. I mira q jo no tinc por de les bestioles. Fins i tot m’he enfrontat amb dues serps i he guanyat. Fantàstic i curiós apunt, Shaudin. Moltes gràcies.

  2. Yves ha dit:

    heheh, molt bona aquesta!
    A casa mons pares, fa anys, també n’acudien d’amiguets de bigotis estrets i bruts… I alguns no eren ratolins, sinó rates de camp… Sempre els caçàvem amb enxampa-ratolins, mon pare era un expert.
    Ara simplement posa verí especial per a ratolins en alguns llocs del jardí, però ja no se’n veuen.

    A part, de petit, vaig tenir un fotimer d’hàmsters…. com canvia la cosa, no? ratolí i rata ens fan angúnia, hàmsters són adorables… i són el mateix! hehehe

    Salutacions!

  3. Jordi Canals ha dit:

    Molt bo! La propera vegada que vegi un ratolí et truco per telèfon. Una abraçada!

  4. Quico ha dit:

    Ha ha! T’hauré d’avisar quan es doni el cas, doncs amb els anys he evolucionat cap a reaccions més tradicionals. És a dir en aquests moments, consti que fa anys que no en veig cap de ratolí, si en veiés un, les cames se’m dispararien cap a la primera cadira, taula o objecte elevat que tingués a peu de cama.
    Això sí: recordo l’època temerària en que anàvem de cacera de talps de camp al’estiu, o de ratolins a les carboneres, a l’hivern. Aleshores creiem ser uns milhomes.
    És veu que els anys m’han anat acovardint….! o que ara si es veu alguna cosa són rates com gats per alguns carrers. No fa gaires anys, a Gràcia, vam estar rient una bona estona després d’haver vist una rata molt grossa perseguir un gat. Diria que era al carrer Providència…

    • Ja veig que tots em voleu avisar si teniu un ratolí –ratolí, eh? res de rates grosses i ferotges, amb aquestes no m’hi atreveixo ni de bon tros.
      Hahaha! Molt bo això de la rata perseguint un gat.
      Aquí a Toronto no tenim rates grosses, però de ratolins moltíssims.
      Em sembla que tots ens acovardim amb els anys, a mi també em passa (era una nena molt agosarada i ara no en sóc), però no amb els animals.

  5. Dolors ha dit:

    hahahah.
    Cadascú té les seves habilitats!
    Jo sóc caçadora de postes de sol i núvols bonics….caçadora de colors 😉
    Si algun dia et trobes un ratolí de coloraines, potser serà que ja haurà passat per casa 🙂

  6. Gemma C.O. ha dit:

    Quina història més xula. Quan jo era petita i anabem a passar l’estiu a Dosrius, ens estabem en una casa del poble i de tant en tant trobabem ratolins molt bufons que corrien com esperitatsd’una vanda a l’altre. Alguna vegada el meu pare els caçaba amb un cop d’escombra i aconseguia matar-l’ho, d’altres no. Si fos ara no els materiem. Ara estem a Canyamars en una orbanizació i la nostra casa fa frontera amb el bosc. No cal dir que les aranyes són la nostre pesadilla, negres, grosses ,gruxudes i peludes que fan crec quna les trepitges. Així i tot alguna vegada les agafem amb l’escombra i les deixem fora igual que totes les altres bestioles que trobem. Conciència ecològica? 😉

  7. Anna Maria ha dit:

    Prefereixo mil vegades les aranyes de tota mena. A Casavells també en tenim i gripaus i moltes saragantanes i famílies senceres de dragons que viuen a casa. Cap problema.
    De ratolins, òbviament, tampoc no n’entren. Hi ha la Colette i és una bona mesura dissuasòria. Hahahaha

    • Ah, ara ja sé quina és una de les teves raons per tenir un gat.
      Dona, a mi no m’agrada tenir ratolins a casa, de cap manera. Ni aranyes (tot i que en tinc, però petitones i no les faré pas fora amb el fred que fa). A casa només hi vull qui jo hagi triat, però si em venen okupas (així en dieu, oi?), si més no que no siguin mosquits.

  8. Núria ha dit:

    Hola Shaudin, a casa tenim tres gats que s’encarreguen de portar altres bestioles “vives” a dins de casa, amb la qual cosa més d’un cop ens hem quedat perplexos trobant una serp al sofà. Doncs bé, com que la cosa passa sovint, jo tinc el privilegi de treure la víctima a l’exterior. La tècnica és la del pot de vidre q

  9. Núria ha dit:

    que cal encarar a l’animal en qüestió i quan és dins tapar-lo ràpidament roscant el tap.

    Un dels tres gats, però, és pacifista i les preses que captura són inexplicablement trossos de pórexpan blancs que no tenim ni idea d’on treu. El resultat és que el bosc del voltant de casa està quedant net com una patena, almenys de porexpans vinguts no se sap d’on, ja, ja… Quan el sents que puja l’escala roncant de plaer després de la cacera ja pots anar a buscar en un dels graons el tros de suro blanc de mides diverses segons la sort que ha tingut..

    • Hola, benvinguda al meu bloc!
      Caram! Una serp al sofà! No m’ha passat mai, i ho celebro.
      Hahaha! Molt bo això del gat pacifista i el pòrexpan. És molt divertit. M’he fet un tip de riure. Quan em senti una mica baixa de moral buscaré aquesta història que m’expliques i de segur que em vindran els ànims. Hahaha!

  10. Maria ha dit:

    Quina traça, noia! I sobretot, quina serenitat i quin comportament més racional! La majoria només sabem tractar amb naturalitat els animals dins de casa si ens sembla que ens podrien arribar a fer companyia. Si no, les reaccions varien d’unes persones a les altres, però no conec ningú que en sàpiga caçar com tu.

    Jo trobava difícil fins i tot agafar els pollastres i els conills quan la meva sogra en criava i n’havíem de coure un per dinar. Les bèsties, com si ens endevinessin la intenció, feien gestos d’espantades i aquesta mena de moviments seus m’inhibien; em quedava quieta, parada, com esperant que a l’animal li passés l’ensurt. I és clar, així no l’agafava mai. Ho havia de fer ma sogra. Aleshores sí; un cop immòbil, jo podia subjectar l’animal mentre ella el matava.
    De petita em van ensenyar que calia matar els escarabats aixafant-los amb la sola de l’espardenya, perquè no s’havia de tolerar que n’hi hagués dins de casa i si anaves a buscar el flit, l’insecte s’escapava mentrestant. No en vaig aprendre: el crec-crec em feia una angúnia insuportable (encara me’n faria ara) i a més no puc evitar de sentir una compassió irracional per qualsevol bestiola si la tinc sota el peu. De vegades, amb un gran esforç de voluntat, n’he aixafat algun, d’escarabat; la conseqüència ha estat una angoixa que m’ha durat hores. En canvi, matar-los amb insecticida no em fa cap llàstima ni cap altre efecte especial. Em sembla que també els sabria matar amb una paleta matamosques (no ho he provat). La compassió només em domina si tinc l’escarabat sota la sola del calçat.

    Al camp o al carrer no hi tenia problema perquè ningú no m’hi imposava l’obligació de molestar-los. Allí els escarabats ja m’agradaven perquè, si els deixava pujar a la meva mà, els adults no s’enfadaven per això.

  11. Maria ha dit:

    Veig que a l’Anna Maria li dius: “si em vénen okupes, si més no, que no siguin mosquits”. Molt d’acord! Veus, els mosquits no me’n fan mai, de llàstima, i si els puc esclafar no me n’estic pas. I matar aranyes em dol d’allò més, fins i tot dins de casa (si cal ho faig, però em sap tot el greu), perquè em sembla que elles i jo som aliades en la guerra contra els mosquits.

    • Entenc molt bé això de l’angúnia d’aixafar un escarbat amb el peu. Jo tampoc no ho puc fer. No sé que deu ser que ho podem fer amb algun estri, però no amb el peu.
      Jo no puc sofrir tenir insectes dins de casa. A fora és una altra cosa. El mosquits ni a dins ni a fora. A més reacciono molt malament a les picades de mosquit. I aquí al Canadà alguns porten un nou virus que fins i tot et pot matar –no tots el tenen, però mai no saps quin mosquit el porta.
      Tens raó, noia: les aranyes són les nostres aliades contra els mosquits. Però les que tinc a casa són molt petitones i no crec que serveixin de gaire en aquest sentit.
      Dos quarts de quatre de la matinada! Corro cap al llit! Bona nit, Maria (per tu bon dia).

    • Maria ha dit:

      A mi, en canvi, les picades de mosquit només em provoquen la vermellor i la picor habituals (fa pocs anys que a Barcelona tenim mosquits tigre; fan més mal, però res de l’altre món). En canvi, les de vespa em resulten molt doloroses. Com a tothom, em sembla. No he patit mai picades d’abella, però m’han dit que són com les de les vespes i per això no entenc com Serrat va poder escriure una cançó que deia: “sota un cirerer florit / murmuri d’abelles / que m’ha adormit”. Caçar ratolins com fas tu ha d’exigir una serenitat extraordinària, però no sé si no se’n necessitaria encara més, enmig del murmuri de les abelles, per oblidar el perill de picada fins al punt de poder agafar el son. Més aviat sospito que Serrat no havia conviscut amb abelles en sa vida.

      • Ja els vaig conèixer aquests mosquits tigre quan vaig ser a Catalunya ara fa dos estius.
        Caçar ratolins requereix paciència i, més que res, tenir-ne experiència. Has d’endevinar què farà el ratolí.
        Jo he tingut una picada d’abella, quan era petita, i encara me’n recordo molt bé!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s