Kakushi-toride no san-akunin

Mai no us he parlat de cinema en aquest bloc –tot i que sóc d’allò més cinèfila– i se m’ha acudit fer-ho avui. Però no només per expressar la meva afició al cinema, sinó també com un homenatge al poble japonès, el qual sempre ha estat un gran creador de cinema i ha produït algunes de les millors peŀlícules mundials.

Potser no tothom sap que el cinema japonès té una llarga història, fins i tot sense comptar la llarga tradició amb la llanterna màgica. La primera peŀlícula rodada al Japó es va fer l’any 1897 i, a partir d’aleshores, els japonesos es van disparar a fer peŀlícules sense aturar-se mai i conreant tots els gèneres: documentals, cinema samurai, peŀlícules de terror, dibuixos animats, comèdies, ciència ficció, suspens… Com qualsevol altre país que produeixi moltes peŀlícules, el Japó ens n’ha ofert de bones i de dolentes, i entre les primeres s’hi troben veritables perles, com ara les peŀlícules del gran director Akira Kurosawa del qual sóc una gran admiradora. I no només jo, perquè Kurosawa ja va guanyar diversos premis internacionals l’any 1951, amb la seva peŀlícula, absolutament original, Rashomon. Tanmateix, no es tracta només de premis rebuts, sinó que les peŀlícules de Kurosawa han estat altament admirades per grans directors, com ara Bergman, Bertolucci, Coppola, Fellini, Polanski, Scorsese o Spielberg. De fet, Francis Ford Coppola va dir en una ocasió que Kurosawa hauria de ser el primer director a qui se li donés un Premi Nobel.

Per algunes de les seves peŀlícules, Kurosawa extrau temes de la literatura mundial –Shakespeare va influenciar en gran mesura alguns dels seus films– o bé, de vegades, recrea escenes ben conegudes del cinema. Tanmateix, el més sorprenent és veure fins a quin punt els altres directors són influenciats per les peŀlícules de Kurosawa:  Els set samurais esdevé The Magnificent Seven, i Yohimbo es transforma en A Fistful of Dollars i Last Man Standing. El cas més conegut, però, és la peŀlicula de Kurosawa El fort amagat, història en la qual es va basar George Lucas per crear Star Wars (La guerra de les galàxies).

Kakushi-toride no san-akunin (1958), coneguda a l’occident com El fort amagat, l’he vista una pila de vegades i m’ha semblat la peŀlícula de Kurosawa més adient per fer-ne un comentari en aquest bloc adreçat majorment als adolescents. De segur que coneixen Star Wars, però coneixen El fort amagat? És una llàstima si no l’han vist i, de segur, que els agradaria: aventures, acció, suspens, un general heroic i molt llest interpretat per Toshiro Mifune, una princesa decidida i valenta i dos homenets d’allò més còmics als quals, anys més tard, George Lucas transformà en els dos robots d’Star Wars.

Tanmateix, El fort amagat no és una peŀlícula d’aventures qualsevol. D’una banda, està realitzada d’una manera impecable –per alguna cosa la va dirigir el gran Kurosawa–, i, a més, no se centra en les aventures del general i la princesa, sinó que segueix les peripècies dels dos homenets, uns camperols que proven de fugir de la guerra i retornar a casa seva. El seu encontre amb la princesa i el general és fortuït i, tot i que la major part de la història es desenvolupa amb tots quatre personatges intentant arribar al seu país, el punt de mira són els dos camperols. A través d’ells El fort amagat ens presenta la misèria del poble com a conseqüència de la guerra i, de passada, ens ofereix una escena que no és altra cosa que un homenatge a la peŀlícula El cuirassat Potemkin del director rus Sergei Eisenstein –la massacre de civils a l’escala d’Odessa.

Un altre personatge que trobo molt ben aconseguit en El fort amagat és el de la princesa: ens adonem com va evolucionant cap a una persona més complexa i humana a mesura que s’endinsa entre el seu poble subjugat per un altre país. També vull fer notar la magnífica escena del Festival del Foc, amb tota la gent del poble ballant i cantant una cançó que, més endavant, cantarà la princesa i que us reprodueixo aquí (n’he fet una traducció dels subtítols en anglès i espero no haver fet un nyap):

La vida d’una persona es consumeix    
com la vida d’un insecte llançat al foc.
Quan et sembli que el món és tenebrós
pensa que la vida només és un somni.

Us deixo amb uns retallets de la peŀlícula, però us suggereixo que la veieu sencera.

Aquest ha estat el meu humil homenatge al poble del Japó.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Cinema i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

25 respostes a Kakushi-toride no san-akunin

  1. Gemma C.O. ha dit:

    Caram no ho sabia tot aixó, moltes gràcies per aqust apunt de cultura !!

    • Dona, Gemma, no tenies perquè saber-ho –no tothom ho sap tot. Jo en sé una micona perquè vaig tenir la meva època de veure cinema japonès i sempre m’ha agradat molt Kurosawa. Però bé, celebro haver-te informat d’una cosa que no sabies.

  2. Anna Maria ha dit:

    Gràcies, Shaudin. Tampoc coneixia tant detall, tot i que vaig veure la pel·lícula fa molt de temps. En general, tot es reinventa constantment, com he dit tants cops. De la literatura passem al cinema i d’un cinema a un altre. I m’encanta, em torna boja tota aquesta intertextualitat i encara més en àmbits interdisciplinaris.
    D’altra banda, estimada, les nostres coincidències no acaben mai.
    Justament acabo d’assajar (diguem-ne) la confèrencia sobre el teatre breu de màgia en català que haig de fer a la UB el dia 29 i, evidentment, parlo de les llanternes màgiques i del teatre d’ombres com a precedent del cinema.
    T’informo que hi ha un estudi molt bo de l’any 2002, de Rafael Gómez Alonso, intitulat “La comedia de magia como precedente del espectáculo fílmico”, que tracta el tema en profunditat. Es pot trobar a Internet.
    Tornant al Japó, al cine més actual i a Kurosawa. Crec que ja saps que en sóc una enamorada, de Kurosawa, però a mi la seva pel·lícula que més m’agrada (és per a mi una debilitat) és “Dersu Uzala”. De fet, és una de les meves preferides del món mundial.
    Us enllaço aquí la crítica que li vaig fer (que va ser publicada a la secció “Fora de Cartellera” de “La lluna en un cove”) i que després vaig penjar al bloc. Per si a algú li pot interessar.

    http://elracodelanna.blogspot.com/search/label/Akira%20Kurosawa

    Un cop més, cal agrair-te un article d’aquesta alçada.
    Em sumo al dol pel poble japonès i lamento profundament tot el que està passant.
    Una abraçada.

    • De res, maca. Celebro que hi hagi detalls que no sabies –és ben difícil trobar alguna cosa que tu no sàpigues sobre literatura o cinema.
      Ja saps que a mi també m’encanta tot això de la intertextualitat; ho hem comentat altres vegades. I les peŀlícules de Kurosawa són un exemple idoni de tot això. Fins i tot jo en formo part, ja veus, hahaha. A “Perduts a l’altre món” hi tinc dues coses tretes de, precisament, “El fort amagat”. L’una és una lluita que té en Tajun a cavall i per la que em vaig inspirar en una escena amb Toshiro Mifune en aquesta peŀlícula. L’altra és tracta de com s’ho fan uns personatges per anar a Pot d’amagat. És clar que tot plegat ho faig anar a la meva manera i probablement mai te n’hauries adonat de no haver-t’ho dit, però ara ja ho saps. En tornarem a parlar quan hagis llegit “Perduts a l’altre món”.
      Més coincidències, eh? Noia, és increïble. No sabia que tenies aquesta conferència el 29. He trobat coses de Rafael Lopez Alonso a Internet, però no aquest text que esmentes. Ho tornaré a provar quan tingui més temps, ja me l’he apuntat. Gràcies.
      Recordo la teva crítica de “Dersu Uzala”. Saps que és una de les peŀlícules preferides de la meva mare? Aquest cop la coincidència és amb la meva mare, però tot queda dins la família. A mi m’agrada molt i molt, però no diria que és la preferida. I de Kurosawa m’agraden totes. No et sabria dir quina és la preferida. Les que més m’agraden són: “Dersu Uzala”, sí, i “Rashomon” (la trobo la més innovativa), “Els set samurais”, “Ikiru”, “El fort amagat” i “High and Low” (d’allò més original), però em sembla que me’n deixo alguna de les millors.
      Una abraçada.

  3. Anna Maria ha dit:

    interdisciplinars, vull dir, és clar.

  4. Jordi Canals ha dit:

    Gràcies per aquest extraordinari article. Faig vots per la recuperació del poble japonès

  5. Dolors ha dit:

    Carai! Gràcies!
    Acabes d’explicar-me un piló de coses que no coneixia.
    Un plaer anar aprenent a partir dels teus articles 🙂
    Ei, vigila la lluna, avui diuen que ser`espectacular! Jo, per si de cas avui em posen algun núvol juganer, ja me la vaig ben mirar ahir 😉

  6. Quico ha dit:

    Desconeixia totalment aquesta pel·lícula de Kurosawa, al qual admiro i creia haver-ne vist les seves pel·lícules. Sortosament no és així i ara tindré la possibilitat de posar-me davant una “nova” pel·lícula de Kurosawa.
    El meu interès per aquest director arrenca de la proximitat temàtica, i a vegades fins i tot argumental, amb Shakespeare per qui sento una debilitat que ratlla la mitomania.
    M’ha semblat molt oportú aquest comentari, no tant sols lligat al Japó, si no a l’actualitat de la guerra a Líbia. Calen més Kurosawas, i menys Sarkozys, és evident.

    • No coneixies “El fort amagat”? Potser és més popular aquí a l’Amèrica del Nord. Abans potser no n’era tant, però des que es va saber que George Lucas s’havia inspirat en aquesta peŀlícula per Star Wars, que tothom la coneix –per cert, al meu parer, Stars Wars no li arriba ni a la sola de la sabata a El fort amagat, i que els fans d’Star Wars em perdonin.
      No sé ni si es troba fàcilment a Catalunya. Aquí la tenen a tot arreu, i jo la tinc a casa, així que la veig un parell de cops a l’any. Aquí s’anomena The Hidden Fortress, per això he traduït el títol a El fort amagat, però potser a Catalunya té un altre títol.
      A mi també m’agrada molt Shakespeare i, és clar, Kurosawa. Totes les peŀlícules de Kurosawa m’agraden. Per cert, has vist High and Low. No és una de les seves peŀlícules més conegudes, ni és una de les millors, però és una peŀlícula molt original que a mi m’agrada molt. L’actuació, amb Toshiro Mifune (naturalment), és boníssima, però el que em crida més l’atenció de High and Low és la història. Es tracta d’un home molt ric a qui segresten el fill per demanar un rescat. Però els segrestadors s’han equivocat i han segrestat el fill del xòfer de l’home ric. Bé, ara tot depèn de si l’home ric vol pagar l’enorme rescat per la vida del fill del xòfer. Ah, res a veure amb les peŀlícules americanes sobre rescats, en aquesta no hi ha violència, sinó el dilema de l’home ric.
      Evidentment: més Kurosawas. Difícil, però.

  7. Maria ha dit:

    Gràcies, Shaudin, per donar-nos tota aquesta informació interessantíssima. Quines ganes de veure tots els films de Kurosawa que encara em falten! I endavant la cultura japonesa! Per cert, fa un parell de dies l’Avui publicava un article de Ko Tazawa, catalanòfil de qui fa anys que no sabíem res, desagraïts que som. Hi explica característiques de la cultura popular del Japó, com ara el sentit del deure i l’hàbit de valorar l’interès del grup per damunt de l’interès personal. Ara, amb el tsunami, aquests costums, ben arrelats, els han estalviat el pànic, l’acaparament de queviures, la generalització de robatoris… que potser s’haurien produït en altres llocs provocant desastres que ells han sabut evitar.

    • Hola Maria,
      Aquí també han parlat molt del comportament civilitzat dels japonesos. Explicaven una anècdota: en un supermercat hi havia tot de gent que feia cua a la caixa per pagar. Aleshores se’n va anar l’electricitat i res no funcionava (caixa, llum, càmeres de seguretat). Tota la gent que feia cua va retornar els productes que volien comprar, posant-los, molt civilitzadament, als prestatges corresponents. T’asseguro que si això passa als Estats Units buiden la botiga.

      • Maria ha dit:

        I a Catalunya també, probablement. No som exemplars.

      • Maria ha dit:

        Potser exagero. No sé si aquí es buidaria la botiga. Però que la gent tornés als prestatges els articles ja triats em sembla impossible; molta gent se’ls enduria. Almenys, si l’establiment fos d’una cadena i no d’un botiguer de barri, conegut personalment.

        • Als Estats Units no crec que s’hi miressin gaire entre un gran establiment o una botiga de barri (si és que els en queda alguna). Parlo en general, perquè també hi ha molta gent com cal, és clar.
          Al Canadà són força civilitzats en aquest sentit, i també parlo en general.

  8. Maria ha dit:

    M’he equivocat (la memòria cada dia em falla més): l’article de Ko Tazawa no va sortir a l’Avui sinó a l’Ara del dissabte 19.

  9. Maria ha dit:

    Voldria afegir que, segons Ko Tazawa, aquestes característiques dels costums japonesos, que amb el tsunami han tingut conseqüències tan positives, també tenen greus inconvenients (no ho especifica, però ja es veu que es refereix a la conducta dòcil de la majoria de gent durant la Segona Guerra Mundial).

  10. Yves Gerbeau ha dit:

    Mira que m’agrada el cinema i… he vist tan poques pel·lícules japoneses… un crim, ho sé…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s