Unes foques molt especials i John Sayles

Totes les cultures tenen llegendes on hi apareixen criatures fantàstiques nascudes de la imaginació del poble. Entre molts i molts d’aquests éssers mitològics de la imaginació popular tenim les selkies, criatures mitològiques que es troben a Islandia, les illes Faroe, Irlanda i Escòcia. De fet, selkie és una paraula que ve del mot escocès selk o “foca”. I té lògica perquè les selkies són foques, però no unes foques qualssevol, sinó que les selkies tenen la forma d’una foca, però a dins de cada selkie hi ha una dona molt bonica.

Quan una selkie, de tant en tant, es treu la pell de foca que la cobreix, ha d’anar amb molt compte que un home no la vegi i li prengui la pell perquè, si això passa, no podrà retornar al mar i, probablement, esdevindrà la dona de l’home en qüestió –i serà una bona esposa, però una esposa trista. Però si pot trobar la pell de foca que l’home va amagar, se la posarà i retornarà a l’aigua en un tres i no res, abandonant per sempre més el marit i els fills. I aquesta és la història que serveix de rerefons a The Secret of Roan Inish, una peŀlícula basada en una noveŀla del mateix títol, dirigida per John Sayles.

John Sayles és un director de cinema dels Estats Units –a més de ser guionista i noveŀlista–, i si no és tan conegut com altres directors és perquè es tracta d’un director independent i, per acabar-ho d’adobar, molt polititzat i preocupat per qüestions socials com ara la immigració, les guerres o els drets dels treballadors. Tot i això ha estat nominat dues vegades per a un Oscar i ha rebut nombrosos premis internacionals, l’un d’ells pel millor guió al Festival de Sitges del 1984. Aquí podeu veure tota la llista de nominacions i premis rebuts.

Tanmateix, amb The Secret of Roan Inish, John Sayles deixa de banda la duresa que caracteritza la majoria dels seus films i ens transporta a un raconet de la costa Atlàntica d’Irlanda on la quotidianitat i la meravella són una mateixa cosa, on els paisatges espectaculars envolten una vida senzilla i on els humans i la natura coexisteixen amb armonia. The Secret of Roan Inish és una peŀlícula amarada de caliu i adreçada a petits i a grans, però no us penseu pas que es tracta de la típica peŀlícula edulcorada, una d’aquestes a les que ens tenen tan acostumats i que totes s’assemblen, perquè The Secret of Roan Inish és absolutament original i el tema que ens ofereix, tot i entrar dins la fantasia, es presentat amb gran dignitat.

Vull fer notar que tota la peŀlícula té el punt de vista de la nena protagonista, la Fiona, la qual no solament observa, sinó que escolta i “veu” les diverses històries que li expliquen els seus avis, el seu cosí i el seu oncle. La trama de la peŀlícula es confegeix amb el conjunt de totes les històries que narren veus diferents i que la Fiona cohesiona. Els diversos enigmes que envolten la Fiona –la foca que sempre la mira, el germanet desaparegut al mar, les illes abandonades, els pocs familiars de cabell negre rabiós entre gent molt rossa, el bressol que sembla una barca– es van aclarint a mesura que les històries orals s’iŀluminen l’una a l’altra.

Només em queda afegir uns pocs punts per acabar. Els actors de The Secret of Roan Inish no són actors professionals, sinó gent d’aquella zona d’Irlanda que van acceptar actuar a la peŀlícula –ningú no diria que no són professionals. Que jo sàpiga no hi ha una versió en català d’aquest film; tanmateix existeixen versions en espanyol, francès i italià. Si sabeu anglès, a Youtube es pot veure tota la peŀlícula, però la qualitat de la imatge és molt dolenta. Més aviat us recomano un lloc web on també la podeu veure sencera (dividida en onze parts) i la imatge és millor que a Youtube (no bona del tot, però). Aquest és l’enllaç.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Cinema i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

26 respostes a Unes foques molt especials i John Sayles

  1. Alyebard ha dit:

    Gran apunt, a la que tingui una estona me la miro!

  2. Gemma Colomé ha dit:

    Bé, ja tinc feina per el cap de setmana !!

  3. Aitana ha dit:

    Hola Shaudin,

    Lone Star es una de les meves pel.lícules favorites de tots els temps. Sencillament genial.

    També he vist La casa de los babies, Men with Arms, Honeydripper, totes molt interessants.

    The Secret of Roan Inish encara no l’he vista, pero ho fare nomes puga.

    Una abracada des de Valencia,

    Aitana

    • Hola Aitana,
      Jo també trobo “Lone Star” una peŀlícula genial. Probablement la millor de John Sayles.
      N’he vist moltes d’ell i totes les trobo, com a mínim, interessants i algunes boníssimes. He vist “Casa de los Babies” i “Men with Arms”, no “Honeydripper”. D’altres que he vist: “Brother from Another Planet”, “Passion Fish”, “Silver City”, “Limbo”, “Matewan” i, és clar, “The Secret of Roan Inish”. Així que ja veus que sóc força seguidora de John Sayles.
      Una abraçada des de Toronto!

  4. Anna Maria ha dit:

    Una vegada més, gràcies per l’apunt.
    I una vegada més, també, m’encanta comprovar els punts en comú que tenen les diverses tradicions orals, llegendes i contes de països ben diversos. La intertextualitat que sempre esmentem.
    La figura d’aquetes dones-foques m’ha recordat molt tota la tradició de les dones d’aigua (sirenes i no sirenes). Precisamente, fa poc vaig anar a llegir llegendes catalanes en una festa de primavera a Sant Adrià i em va tocar llegir una llegenda sobre el tema. Concretament, sobre el personatge d’una dona d’aigua. També, com dius tu de les selkies, les dones d’aigua sempre volen tornar-hi i, quan es casen amb un mortal, li posen condicions que, si ell transgredeix, fan que la dona d’aigua torni irremissiblement al seu medi. D’altra banda, les dones d’aigua cada dia o cada x dies, ara no ho recordo, necessiten estar soles i en remull (per dir-ho senzillament). Sempre hi ha aquesta dualitat de voler ser al món dels mortals però, alhora, de convertir-se en dones tristes si no poden tornar a l’aigua. És molt bonic.
    Cada tradició presente les seves particularitats, però, alhora, queda clara l’existència d’un pòsit comú que les agermana.
    Coneixia el director de la pel·lícula, però no aquesta pel·lícula en qüestió. O, si més no, no la recordo. Et volia preguntar si la música és bonica. A mi m’encanta la música celta, per això t’ho dic.
    Una abraçada ben forta.

    • Sí, Anna Maria, la intertextualitat es troba on menys t’ho esperes.
      Curiosament, jo també he estat llegint sobre les dones d’aigua (no oralment en el meu cas). L’ARC va convocar un concurs on demanava contes infantils basats en criatures fantàstiques de les nostres terres, per fer-ne un llibre com “Garbuix de contes” i per això vaig esbrinar sobre les dones d’aigua. No me n’he sortit, però; tinc massa feina, i la llargària que es demanava (només 4500 caracters amb espais) no em permetia fer la història que se m’havia acudit. Què hi farem.
      Hahaha, m’ha agradat això de “en remull”.
      Ben cert que hi ha un pòsit comú en les històries tradicionals de molts pobles. És molt interessant.
      A mi m’agrada la música de la peŀlícula perquè la trobo molt encertada i és bonica. És música celta, però no et sabria dir si és molt autèntica o no. Si vas a l’enllaç que us he posat al final i comences a veure la peŀlícula, podràs sentir part de la música (hi ha variacions més endavant, però no moltes).
      I una abraçada ben forta a tu!

      • Jesús (Xess) ha dit:

        Podrem llegir la teva història de les dones d’aigua??
        Sispli…

        • Ai, Jesús, ho dubto. No me’n surto amb tanta feina com tinc –i hauria d’haver començat el llibre 3 de la història de Més enllà del somni.
          M’agrada això de “sispli”. Joan Solà va dir que s’hauria d’incloure com una nova paraula de la nostra llengua (va donar “sispli” com a exemple de noves paraules que no haurien de ser rebutjades).
          Si ara o quan sigui escric el conte de les dones d’aigua ja t’ho faré saber.
          Una abraçada.

    • Anna Maria, he trobat això a la xarxa sobre la música de The Secret of Roan Inish que espero t’interessi:
      “The soundtrack from the critically acclaimed new film by celebrated director John Sayles features original music composed by Mason Daring, mixed with traditional Celtic folk songs. Popular Celtic artists Maire Breatnach and Eileen Loughnane are also on hand, performing the album’s three haunting vocal tracks. Produced and arranged by Daring, the instrumentation includes flutes, whistles, fiddles, Celtic harp and mandocello and the Hawthorne String Quartet. The film itself is an enchanting fairy tale about family tradition and renewal, and this soundtrack captures its essence beautifully”.

      • Anna Maria ha dit:

        Moltes gràcies.
        Per informació de tothom, us recomano vivament la música d’arrels celtes (tot i que actual) dels germans Jeff and Michael Danna. Aquests compositors (junts i separats) són autors de moltes bandes sonores, totes o quasi totes amb reminiscències celtes i totes molt bones. Ara no en recordo cap i em sap greu no tenir temps de fer recerca, però sé que ho trobareu tot a Internet.
        A banda de les músiques de cine, el que us racomano són discos originals d’ells. Jo en tinc dos, que descriuren dues llegendes celtes. Són “A celtic tale” i “A celtic roman”. Magnífiques. No ho deixeu perdre. Són discos que, normalment, no els venen en llocs normals. Jo sempre els he trobat en establiments una mica especials. Recordo que el primer el vaig comprar en una botiga molt bonica, ètnica, de Palamós. I el segon, en una de similar a Donostia.
        D’altra banda, Shaudin, a mi m’ha passat igual amb el tema del concurs de l’ARC. Vaig intentar cercar informació, però no vaig tenir temps de confegir una història convincent.

        • Gràcies, Anna Maria, per tota aquesta informació interessant.
          Provaré de trobar aquests discos aquí –probablement són més fàcils de trobar aquí–, però més endavant perquè ara mateix no tinc temps ni d’anar a una botiga. A veure si m’ho recordes.
          Petonets.

  5. Anna Maria ha dit:

    Perdó per les dues errades mecanogràfiques.
    Precisament (no precisamente)
    i presenta (no presente).
    No es pot anar massa de pressa. Aix.

  6. Jordi Martínez ha dit:

    He descobert a la Shaudin recentment i és genial!

    • Moltes gràcies, Jordi. Estic molt contenta que t’agradi el que escric.
      Espero que gaudeixis de Toronto ara que se n’ha anat l’hivern –et va horroritzar l’hivern, oi?. Aquests últims mesos ens hem amarat de pluja per la resta de les nostres vides, però si més no els arbres són ben verds i ja hi ha moltes flors –el mes que ve n’hi haurà més encara.
      Una abraçada.

  7. Juli ha dit:

    Ara no m’ho puc mirar, però demà si. Sembla que està molt bé, moltes gràcies Shaudin.

    Sí, és una gran noia jo fa més temps que la conec.

    Una abraçada,

    Juli

  8. Pilar Frau ha dit:

    Gràcies Shaudin! No n’havia sentit a parlar d’aquesta pel·lícula i els teus comentaris m’han fet venir ganes de veure-la. El tema em sembla prou interessant i això de que els protagonistes no siguin actors professionals trob que potser li doni un aire de frescor molt especial.
    Salutacions!

    • Tens raó, Pilar. He vist aquesta peŀlícula tres vegades al llarg dels anys i sempre m’havia agradat molt el treball dels actors, precisament perquè treballaven amb una gran naturalitat, però no sabia que no eren professionals. Ho vaig descobrir fa un parell de dies quan vaig esbrinar una mica sobre la peŀlícula abans d’escriure l’article, i em vaig quedar parada en descobrir que els actors eren, de fet, gent normal d’aquelles contrades.
      Gràcies per venir al meu bloc!

  9. Dolors ha dit:

    mmm, m’has fet venir ganes de veure-la! Ara no, per variar és massa tard, però passaré a veure aquest link que ens has deixat aquí.
    Vaig a fer nones….segurament deuré somniar un munt immens de proves, exercicis, controls….vés a saber si em sortirà una foca d’allà al mig i m’ajudarà…
    Bona nit! 🙂

    • T’he d’advertir que si vas a l’enllaç que he posat et trobaràs una peŀlícula en anglès –si ho recordo bé, em vas dir que no sabies anglès. Però existeix en italià, francès i espanyol i potser la podràs trobar.
      Hahaha! Doncs espero que la foca, si et surt, t’ajudi.
      Bones nones.

  10. Jordi Canals ha dit:

    Molt bé Shaudin com sempre!

  11. Quico Romeu ha dit:

    Diria que l’he vist aquesta pel·lícula…. pot ser?
    Fa temps, però… i també asseguraria (encara més dubtós) que va ser en català i en algun dels canals de TV3. Clar que també podria ser a TV2, en castellà, naturalment.
    Si és la pel·lícula que recordo vagament em va agradar molt.
    Un bon detall parlar-ne. Totes les llegendes que tenen a veure amb dones i animals, fantàstics o no, transmeten un màgia i una poesia delicioses…

    • Doncs no ho sé, Quico. Vaig buscar a Youtube i no vaig trobar cap versió en català, però potser la tenen a TV3. En castellà sí que existeix (El secreto de la isla de las focas), així que potser la vas veure en castellà –no me la puc imaginar en castellà, a mi em sonaria molt estranya.
      És bona de debò. I pura poesia.
      N’he parlat perquè la vaig veure fa pocs dies (ja l’havia vist, però tinc tendència a repetir les peŀlícules; també els llibres) i em vaig dir, “ep, per què no parlar d’aquesta llegenda i de la peŀli i d’en John Sayles?”.
      Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s