La velocitat de la llum

Tinc molt bons records de l’estiu que vaig fer nou anys. El vam passar prop de Banyoles, en una caseta adossada a una casa de pagès. De dia m’ho passava d’allò més bé, i de nit també. Després de sopar ens reuniem grans i petits davant de l’era per contar rondalles i tot allò que ens passés pel cap. Hi era la meva mare (la meva germaneta dormia), jo, tres nenes de la casa de pagès amb els seus pares i l’àvia i algunes persones que venien de cases de pagès de les rodalies. Aquells pagesos, de rondalles, en sabien un femer –tal com diria la noia d’una d’aquelles cases veïnes que de tot el que fos abundant sempre en deia un “femer”; ves, encara me’n recordo.

Les històries que tenien més èxit eren les de por. Bandolers, esperits i dimonis sorgien tot d’una en aquella era envoltada d’ombres nocturnes. En nits clares ens reuníem allí sense cap llum, només amb el resplendor dels estels. Assossegava tenir el firmament esplendorós allí dalt, mentre espectres de tota mena es passejaven pels camps de blat una mica més ellà. D’altres nits, molt fosques, encenien el llum de l’entrada de la casa de pagès i tota la colla romaníem emparats amb aquella bombeta de llum esquifida –l’era ni es veia i els camps de blat eren només una remor inquietant.

 Les nits més llargues i entretingudes davant de l’era eren les dels dissabtes, quan ningú semblava tenir cap pressa i el meu pare era allí amb nosaltres. Era un gran conversador, ho llegia tot i tenia una memòria prodigiosa (em sap greu haver de dir que, la memòria, si més no, no l’he heretat pas). El recordo, allí, davant de l’era, fumant la pipa, ben interessat en les rondalles que els altres explicaven i, de tant en tant, fent alguna aportació molt encertada. Quan li tocava el seu torn tothom s’animava; s’havia convertit en l’estrella que tots esperaven sentir amb candeletes. Perquè el meu pare no només tenia un repertori inesgotable, sinó que ho explicava tot amb gran entusiasme i amb tota mena d’efectes especials, com ara cançons, xiulets o cops, i amb diàlegs intercalats.

Aquelles nits amb el meu pare duraven i duraven perquè ningú no volia anar-se’n a dormir. Tothom volia més històries, més anècdotes, més de tot. I de tot hi havia en aquelles nits quan ell era davant de l’era: rondalles, peŀlícules, la història de Catalunya o de Mongòlia, les selves de Papua o la pujada a l’Everest. Tanmateix, sempre acabava parlant d’astronomia. Tothom mirava aquell firmament magnífic que teníem damunt del cap i el meu pare, apa, a explicar-ho tot. Amb gran passió i d’una manera entenedora ens explicava l’òrbita de Venus o els anells de Saturn i, indefectiblement, ens parlava de la velocitat de la llum. Arribava un punt quan la meva mare –ben avesada ja a la velocitat de la llum, de tants anys de sentir-ne parlar– deia bona nit a tothom i se n’anava a dormir enduent-se’m amb ella. I us puc assegurar que, mentre entrava a casa, més d’una vegada m’havia semblat veure una colla d’esperits asseguts, ben amagadets, que escoltaven embadalits al meu pare explicar la velocitat de la llum.