La velocitat de la llum

Tinc molt bons records de l’estiu que vaig fer nou anys. El vam passar prop de Banyoles, en una caseta adossada a una casa de pagès. De dia m’ho passava d’allò més bé, i de nit també. Després de sopar ens reuniem grans i petits davant de l’era per contar rondalles i tot allò que ens passés pel cap. Hi era la meva mare (la meva germaneta dormia), jo, tres nenes de la casa de pagès amb els seus pares i l’àvia i algunes persones que venien de cases de pagès de les rodalies. Aquells pagesos, de rondalles, en sabien un femer –tal com diria la noia d’una d’aquelles cases veïnes que de tot el que fos abundant sempre en deia un “femer”; ves, encara me’n recordo.

Les històries que tenien més èxit eren les de por. Bandolers, esperits i dimonis sorgien tot d’una en aquella era envoltada d’ombres nocturnes. En nits clares ens reuníem allí sense cap llum, només amb el resplendor dels estels. Assossegava tenir el firmament esplendorós allí dalt, mentre espectres de tota mena es passejaven pels camps de blat una mica més ellà. D’altres nits, molt fosques, encenien el llum de l’entrada de la casa de pagès i tota la colla romaníem emparats amb aquella bombeta de llum esquifida –l’era ni es veia i els camps de blat eren només una remor inquietant.

 Les nits més llargues i entretingudes davant de l’era eren les dels dissabtes, quan ningú semblava tenir cap pressa i el meu pare era allí amb nosaltres. Era un gran conversador, ho llegia tot i tenia una memòria prodigiosa (em sap greu haver de dir que, la memòria, si més no, no l’he heretat pas). El recordo, allí, davant de l’era, fumant la pipa, ben interessat en les rondalles que els altres explicaven i, de tant en tant, fent alguna aportació molt encertada. Quan li tocava el seu torn tothom s’animava; s’havia convertit en l’estrella que tots esperaven sentir amb candeletes. Perquè el meu pare no només tenia un repertori inesgotable, sinó que ho explicava tot amb gran entusiasme i amb tota mena d’efectes especials, com ara cançons, xiulets o cops, i amb diàlegs intercalats.

Aquelles nits amb el meu pare duraven i duraven perquè ningú no volia anar-se’n a dormir. Tothom volia més històries, més anècdotes, més de tot. I de tot hi havia en aquelles nits quan ell era davant de l’era: rondalles, peŀlícules, la història de Catalunya o de Mongòlia, les selves de Papua o la pujada a l’Everest. Tanmateix, sempre acabava parlant d’astronomia. Tothom mirava aquell firmament magnífic que teníem damunt del cap i el meu pare, apa, a explicar-ho tot. Amb gran passió i d’una manera entenedora ens explicava l’òrbita de Venus o els anells de Saturn i, indefectiblement, ens parlava de la velocitat de la llum. Arribava un punt quan la meva mare –ben avesada ja a la velocitat de la llum, de tants anys de sentir-ne parlar– deia bona nit a tothom i se n’anava a dormir enduent-se’m amb ella. I us puc assegurar que, mentre entrava a casa, més d’una vegada m’havia semblat veure una colla d’esperits asseguts, ben amagadets, que escoltaven embadalits al meu pare explicar la velocitat de la llum.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Retalls de biografia i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

22 respostes a La velocitat de la llum

  1. Gemma C.O. ha dit:

    Quins records més bonics ! Els meus de la infantesa a l’estiu, també són bons, els millors que puc recordar. Cada estiu m’agafa una mica de pena i una profunda anyorança d’aquells anys. Ara els pobles ja no són el mateix, No hi ha tan silenci , ni tanta foscor, ni misteris per explicar. Aquella casa abandonada que…. els camps i els boscos que en el gran silenci de la nit, deixen sentir tantes remors……… les granotes de la bassa que no callen i tans altres misteris que la nit i la infantesa fan marabellosos.
    Una forta abraçada.

    (fantàstiques les fotos d’aquest relat)

    M'agrada

    • Els records de la infantesa em sembla que tothom els té molt presents. Jo en tinc una pila, i sembla que tot just era ahir!
      Sí! El silenci, la foscor, les granotes de la bassa… Records que duem sempre amb nosaltres.
      T’han agradat les fotos, eh? Quan les vaig trobar no em vaig poder estar de posar-les totes. Es troben a Wikipedia i es poden emprar perquè la NASA les ha donat al domini públic.
      Petonets, Gemma.

      M'agrada

  2. Juli Salvà ha dit:

    M’ha agradat molt aquesta història perquè he passat moltes nits a cases de camp i també parlàvem fins tard, de tota mena de coses. A l’estiu defora i a l’hivern dintre devora el foc. I també moltes acampades que he fet amb els amics/gues on també a la nit parlàvem i parlàvem sense aturar. Per cert jo fa anys que fumo amb pipa com el teu pare, no m’agraden els cigarrets, ni els puros, només fumar amb pipa.

    La història m’ha agradat molt, l’he viscuda.

    Una abraçada,

    Juli

    M'agrada

    • Ah, tu també fumes amb pipa, Juli. Em pensava que ja no quedava ningú. Mai no veig homes amb una pipa. Doncs gaudeix-ne. Quan era molt petita una vegada vaig agafar la pipa preferida del meu pare i la vaig rentar amb aigua i sabó. Em pensava que estaria content de tenir aquella pipa tota bruta ben neta. Hahaha! La poca gràcia que li va fer.
      Veig que tu també tens bons record de la infantesa. Em sembla que som molts.
      Una abraçada.

      M'agrada

  3. Anna Maria VIllalonga ha dit:

    Que xules les imàgines dinàmiques!
    M’agradat molt l’apunt, tan melangiós i nostàlgic com alguns dels meus, aquells de les roques de la lectura o dels tebeos o de les novel·les de l’oest del meu avi. De vegades tenim necessitat de reviure aquell temps. I avui, en el teu cas, suposo que especialment, per la data de la mort del teu pare.
    La infantesa sempre està revestida d’una pàtina que, a banda que el món canviï, mai no pot tornar. I això és així perquè els ulls dels nens tot ho filtren diferent, a través de l’encís de la beneïda innocència, allunyats de la racionalitat i del sentit estricte del real.
    Moltes gràcies, Shaudin, per una nova lectura curulla de màgia.
    Milers de petons.

    M'agrada

    • Hola! Tot just li acabo de dir a la Gemma que he trobat les imatges a Wikipedia (de la NASA i de domini públic). La de la lluna és una mica massa gran pel meu gust, però quan la provava de penjar més petita no es movia.
      Sí, la data de la mort del meu pare m’ha fet recordar moltes coses. I són tan vives aquelles imatges de l’era a la nit!
      Exactament, com els teus escrits de les roques i les noveŀles de l’oest.
      Milions de petons (ja veus que te’n poso més i tot).

      M'agrada

  4. Anna Maria VIllalonga ha dit:

    imatges. og.

    M'agrada

  5. Dolors ha dit:

    Ja veig d’on has tret aquesta imaginació que tens 🙂
    Un article preciós. I ho dic mentre contemplo l’estany de Banyoles…avui, un dia esplèndid, amb sol i una mica d’airet que no deixa pujar massa la temperatura. És un d’aquells dies que l’aigua sembla feta de trossets de plata, ara llueixen, ara no, ara, si, ara també, ui, ara ja no 🙂
    Dolors

    M'agrada

    • La meva mare també té molta imaginació, però les seves històries eren diferents, i més que parlar de l’Everest o de la velocitat de la llum, em feia fixar en moltes coses que m’envoltaven, com ara els insectes o els ocellets. Tot plegat era molt bonic.
      En esmentar Banyoles vaig pensar en tu que hi treballes i hi vius a prop. La casa de pagès de la que parlo era a prop del poble de Cors (molt petit, no sé si deu existir) i prop de la carretera que anava a Mata. No sé si et sonen aquests llocs.
      M’encanta la teva descripció de l’estany!!!
      Petons, Dolors.

      M'agrada

  6. Quico Romeu ha dit:

    I tant que has heretat coses del teu pare! Ara que has explicat la imaginació, la gràcia per farcir les contalles amb detalls, o la varietat dels coneixements del teu pare, t’hi he reconegut perfectament.
    Ni ens n’adonem de com ens habituem a obrir o fer funcionar el cervell de manera sensible a uns tipus d’estímuls o a uns altres, depenent de com hem rebut explicacions, renys, bromes, contes o descripcions.
    Amb tot, m’ha agradat especialment la vida que hi aboques. M’hi he vist jo mateix sota la llum de la nit, quan les nenes i nens del “carrer de vacances”, ens reuníem als terrenys que envoltaven les darreres cases del poble, a l’hora de prendre la fresca. I ens hi fas veure a les altres. Les granotes a la bassa o la pàtina deliciosament sensorial que en provoca la simple evocació en són la prova. Aquella pàtria antiga la qual sembla esperar el moment oportú per despertar de nou a l’atzar de l’olor d’uns rostolls o el zumzeig dels insectes. És reconfortant retrobar-me en la memòria dels altres.
    Gràcies i enhorabona per les il·lustracions! Tot plegat delicat i fantàstic.

    M'agrada

    • Trobes? Però t’asseguro que no he heretat la seva memòria prodigiosa, ni de bon tros. Em fa molt feliç assemblar-m’hi. També m’assemblo molt a la meva mare, sobretot fisicament, però alhora diferent perquè també tinc coses del meu pare (color dels ulls, per exemple). De fet, tant fisicament com de manera de ser sóc super barrejada de tots dos. I el meu pare era tremendament lletraferit i semblava saber de tot (la memòria l’ajudava molt perquè retenia tot el que llegia) i era boníssim contant històries, però no escrivia. En canvi a la meva mare li agradava escriure, i no llegia tant com el meu pare, però era més selectiva en les lectures. En fi, el que et deia, que sóc molt barrejada.
      T’has fixat en els altres comentaris? Tothom s’hi sent identificat d’alguna manera amb el que explico. Ah, aquells estius al nostre país (Principat o Mallorca, tant és)! Les mateixes olors, sorolls, paisatges, animals… I edats similars, si fa no fa. M’agrada molt això que has dit: “és reconfortant retrobar-me en la memòria dels altres”. Sí que n’és. Memòries d’una època, d’uns infants i d’un país (que encara no és nostre, punyeta!).
      Una abraçada, Quico.

      M'agrada

      • Quico Romeu ha dit:

        Contar històries parlades o escrites…. és això, no?.
        Clar que és reconfortant (i em sembla que important i tot) retrobar-nos o reconèixer-nos en la memòria de les altres persones. Si al llarg de la vida seguim un procés de “desarrelament” tant per raons biològiques com per les trajectòries vitals, socials o professionals, podem sentir-nos, a vegades, una mica com un plàtan en un a reunió de cebes. Hi ha paraules que confirmen l’evocació de móns sencers, diversos per a cadascú, però amb càrregues emocionals similars perquè fan reviure la realitat d’arrels, molt sovint comunes doncs l’entorn era molt més limitat. Al fi i al cap és pertinença compartida, complicitat. I sí, el país no només “encara” no és nostre, sinó que a vegades sembla que cada cop ho és menys… En fi.. abraçades d’estiu, que avui comença.

        M'agrada

  7. Maria ha dit:

    Deliciós el text i molt encertades les il·lustracions. I quins records d’infantesa més bonics que tens! Això sí que és un tresor. Ves per on, ens has xerrat un probable estímul de partida de la novel·la “El secret de l’oreneta”. Per cert, quan podrem tenir el llibre?

    M'agrada

    • És veritat, Maria: la idea del principi de “El secret de l’oreneta”, però diferent; tal com dius, un estímul. Si sabessis tota la meva infancia, més aviat tota la meva vida, i tot el que he llegit i les peŀlícules que he vist, de segur que trobaries estimuls d’aquests pertot el que escric.
      Tinc molts i molts records d’infantesa d’allò més bonics, i fins i tot els que no són bonics son punyents o interessants (o a mi m’ho semblen). Aquest estiu del que parlo, prop de Banyoles, va ser potser el més bonic de la meva infantesa. Va ser l’estiu que vaig aprendre a anar amb bicicleta, a nedar i a conduir un carro tota sola. Vaig viure immersa a la vida de pagès i vaig fer molt bones amigues (una d’elles era tan bona com jo enfilant-se als arbres). Vaig ser molt feliç.
      El llibre, com ja deus saber, ja està publicat. Estic pendent de quan faran una presentació a la Llibreria Catalònia i, a partir de llavors, ja el tindran en aquesta llibreria. S’havia de fer la presentació aquest mes, però sembla que no ha estat possible. Ara m’acaben de dir que potser al juliol, però l’estiu no és bo per aquestes coses (molta gent de vacances o a la platja), així que no saben si deixar-ho fins passat l’estiu. Sabré alguna cosa un dia d’aquests.
      Una forta abraçada.

      M'agrada

      • Maria ha dit:

        Doncs no, no sabia que ja estigués publicat. Enhorabona! Ara ja ens tocarà esperar poc per gaudir-ne, doncs.

        M'agrada

        • Ah! Perdona. Em pensava que ho havia explicat. T’ho faré saber així que sigui a les llibreries (que encara no hi és –aquestes coses dels llibres són tan lentes!).

          M'agrada

        • Maria ha dit:

          No t’he de perdonar res; és clar que als seguidors del bloc ens agrada d’anar sabent els avenços del procés de publicació dels teus llibres, però que nosaltres ho sapiguem no ho accelerarà. Ens has donat unes estones magnífiques amb textos bons i interessants sobre altres temes i això val molt més. Ara, el que cal és que el llibre tingui una bona promoció i en gaudeixin moltíssims lectors, que en seran els veritablement beneficiats.

          M'agrada

        • Maria ha dit:

          He repassat els textos del bloc sobre “El secret de l’oreneta”. A “SORPRESA!”, del 26 de març, dius: “ja hem acabat amb les revisions, la coberta està llesta i el llibre gairebé està a punt de treure el nasset a les llibreries”. A “Vídeo d’un dels meus llibes”, del 21 de maig, dius: “ja sabeu que serà a les llibreries molt aviat”. És clar que no havia deixat de llegir aquests posts; vaig posar comentaris a tots dos; al primer t’avisava que la novel·la encara es podia llegir lliurement a Internet, cosa que ja no convenia. Però no sé quin és el procés de publicació d’un llibre i em creia que incloïa més passos (impressió, enquadernació, distribució… en fi, no ho sé).

          M'agrada

        • Això de publicar un llibre és lent, i vendre’l encara més.
          “El secret de l’oreneta” està publicat (a mi ja m’han arribat les meves còpies i tot), però cap llibreria la té encara. Em pensava que la distribució seria més ràpida, però no ha estat així. Estic esperant saber-ne alguna cosa i. de seguida que ho sàpiga, us ho faré saber a tots vosaltres.

          M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.