Els origens de “El secret de L’oreneta”

La idea de El secret de L’oreneta es va formar de sobte, la noveŀla va avançar amb empenta i en unes setmanes la tenia llesta. I la idea, en el cas d’aquest text, no va sorgir de cap somni.

Com passa amb altres persones de la meva generació, quan era molt joveneta em vaig fer un tip de llegir llibres d’Enid Blyton; per tant, aquestes lectures van deixar una forta emprenta al meu cervell. El secret de L’oreneta, doncs, té un dels origens en aquests llibres: una colla de nens i nenes, vacances, un poble, bicicletes i, és clar, no podien faltar una casa deshabitada, uns dolents i un misteri. Tanmateix, com que tot i partir dels tòpics m’agrada examinar-ne les possibilitats i fer-ne una altra cosa, en El secret de L’oreneta els dolents no són els criminals típics d’aquestes noveŀles. Al meu llibre, els dolents són franquistes de certa volada –val a dir, doncs, i considerant que la història esdevé als anys seixanta, que els dolents són l’autoritat.

Un tret definitori de molts dels meus relats és el d’emprar l’ambigüitat. Es tracta d’un joc, però un joc que pot ser l’espurna que encén l’interès del lector per la història que llegeix. En el cas de El secret de L’oreneta es tracta, senzillament, de coincidències, encara que al principi semblin fets sobrenaturals. Però el joc hi és, un joc d’ambigüitats que esdevé l’element que comença a teixir la trama. Per aconseguir-ho vaig trobar un camí, per a mi, irresistible: una història dins de la història principal i narrada per un dels personatges.

I no em vaig poder estar d’emprar el recurs de les històries dins la història un altre parell de vegades, amb la història de la Dolors i la d’en Pep Sorribes. Aquesta última, el capítol “Uns anys endarrere”, complia una doble funció: d’una banda era una peça imprescindible per gairebé deixar llest el puzle i, d’altra banda, abordava directament el tema de la Guerra Civil i la postguerra que havia estat present des del principi de la noveŀla.

Tot i això, El secret de L’oreneta parteix també dels meus records d’estiu a Castellterçol –Castellpins a la noveŀla. La Plaça de l’Alzina (amb el nom canviat), la farmàcia, el carrer darrere el campanar, la carretera que passa per casa l’Alfonso, el cinema de la parròquia, els turons plens de fòssils i, fins i tot, la casa deshabitada (ben bé com la de la noveŀla), estan trets de Castellterçol. Però no es tracta només d’indrets, sinó que tota la noveŀla està amarada de sensacions viscudes fa molt temps, però que, encara ara, les sento molt i molt vives.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en El secret de L'oreneta, Llibres juvenils en català i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a Els origens de “El secret de L’oreneta”

  1. Gemma C.O. ha dit:

    Vam viure un temps, en que corre pels carrers dels pobles on passabem els estius, en el meu cas Dosrius, era tota una aventura. El teu llibre m’ha retornat, d’una manera molt “real”, el record d’aquells dies. Vaig llegir, com tu, els llibres d’Enid Blyton i també hi havia una casa que feina molta por. Avui dia està habitada, desbrossada i és una cucada. Gràcies de nou per les teves manífiques històries.

  2. Quico Romeu ha dit:

    Bé… per a mi ha estat una lliçó el poder llegir per mà de la pròpia autora les raons per les quals aquesta novel·la em va atrapar.
    El retrobament amb les complicitats que s’establien entre noies i nois d’aquells temps grisos, que sovint implicaven paral·lelismes amb lluites i angúnies socials, polítiques i culturals dels nostres grans.

    Molta canalla érem conscients per contacte directe, amb els perills de parlar de determinats temes, de no cridar l’atenció de la policia per no posar en risc determinades clandestinitats que ens envoltaven i que eren “els bons”.

    La novel·la em va resultar molt propera i em va submergir de seguida en la trama, segurament també per l’experiència viscuda amb Enid Blyton… ara, a més, puc apropar-me i aprendre directament de la cuina de l’autora.
    Enhorabona per la novel·la i gràcies per posar tanta atenció a la descripció d’un món que encara moltes persones conservem molt viu, com bé dius.

    • Sempre pot ser interessant saber com un autor planeja certes coses de la seva noveŀla. Si més no, mi m’interessa saber-ho del altres, però això mai no pot substituir la interpretació del lector. La interpretació del lector és el més important; les explicacions de l’autor són una anècdota, per molt interessants que, en alguns casos, puguin resultar.
      Ja sabia que t’havia agradat la noveŀla i celebro que et sentis atrapat per aquestes complicitats de les que parles. Complicitats d’una generació i d’un país (que encara no és nostre, com dic tantes vegades). Amb el teu vídeo vas demostrar que, per a tu, el món de la noveŀla és, efectivament, ben viu.

  3. Teresa Ugas ha dit:

    Hola, Shaudin!
    Jo també vaig llegir tots els llibres de la Blyton, així que estic segura que la teva novel·la m’enganxarà de seguida. Tots tenim records d’estiu. Els meus a La Garriga i a Centelles.
    Conec gent de Castellterçol, hi he estat fa poc; a la coral he cantat la seva dança i l’he vist ballar… Estic desitjant tenir el teu llibre entre les meves mans…el teu esperit hi serà ben present. Et puc dir del cert: FINS DILLUNS!!!!
    Una abraçada!!

  4. Ferran ha dit:

    Jo sí que he ballat la dansa de Castellterçol, i uns quants cops!, però ja fa uns anys d’això.
    Ja tinc ganes de llegir-me el llibre i donar-te la meva opinió. L’estiu no és molt llarg, però ja trobaré l’ocasió de fer-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s