Esquirol esquirolet, estigues d’una vegada quiet!

Dedicat a dues trompetistes de la Sant Andreu Jazz Band: Alba i Elsa Armengou.

A Toronto hi ha molts esquirols. Tants n’hi ha, que de vegades amoïnen i tot; sobretot si una família d’esquirols decideix fer niu sota la teva teulada i, apa, corredisses amunt i avall a tota hora dels veïns de dalt. Jo visc en un pis d’un edifici, per tant, no tinc aquest problema i només veig esquirols quan surto al carrer. Quan fa bon temps, sempre en trobo pertot arreu pujant i baixant els arbres dels carrers petits. És divertit veure com es llancen d’un arbre a un altre amb una agilitat admirable i com si la llei de la gravetat no existís. Els parcs i jardins públics n’estan cosits i allí els pots veure −un moment aquí, un moment allà− destacant tots negres enmig de l’herba ben verda, perquè la gran majoria d’esquirols de Toronto són negres. 

L’esquirol negre, una mutació natural de l’esquirol gris, deu la seva pigmentació a una gran abundància de melanina (un cas oposat a l’albinisme). Aquest esquirol és propi de certes zones de l’Amèrica del Nord on, originalment, tot era cobert de boscos densos i gairebé impenetrables. El seu color fosc els permetia amagar-se bé entre el fullage espès. A més, l’esquirol negre té una millor tolerància al fred, la qual cosa el fa idoni per regions com ara la província d’Ontàrio (on hi ha la ciutat de Toronto). Segons he llegit, l’esquirol negre és més fort i agresiu que l’esquirol gris, i molt més que l’esquirol roig –aquest últim l’autòcton d’Europa. Per això, quan se l’introdueix en terres pròpies dels altres esquirols, els acaba foragitant i ell domina l’àrea.

Tal vegada són agresius, però el que sé de segur és que mai no s’estan quiets. Si els vols fotografiar et cal una paciència de sant mentre esperes, amb la càmera a punt, que per algun miracle se’t posi al davant un esquirol capaç de no bellugar-se durant uns segons. La meva tàctica, a més de carregar-me de paciència, és fer uns sorollets amb la llengua contra el paladar. No sé si els sorollets que m’he inventat, per enxampar-los amb la càmera, tenen res a veure amb la seva parla, però sol funcionar per uns instants. Faig el sorollet i aquell belluguet negre i pelut s’immobilitza escoltant. Aleshores he de disparar sense pensar-m’hi ni un instant, si me’l vull endur dins de la càmera, perquè només un moment de vaciŀlació i l’esquirol ja és dalt d’un arbre o qui sap on.

Si vàreu llegir l’article Gats i finestres (una ciutat plena de gats), potser us pregunteu si els gats no els cacen tots aquests esquirols. No sé si algun esquirol no acaba a la panxa d’un gat, però tinc els meus dubtes després del que vaig presenciar ara fa uns anys. Em trobava en el jardí d’uns amics on hi creixia un arbre al costat de la reixa –dalt de l’arbre hi havia un niu d’esquirols i, per l’època de l’any, les cries havien de ser ben petites. Tot d’un plegat, dalt del reixat del jardí, va aparèixer un gat enorme que avançà cap a l’arbre. I ja hi anava a pujar que, com un llamp, surt la mare esquirol (suposo que era la mare) i se situa entre el niu i el gatot. Hi va haver un moment de tensió i d’immobilitat general que es trencà en sentir-se una mena de cla-cla-cla ensordidor que la mare esquirol feia amb les dents. Era realment aterrador. Al gatot, un veritable gegant comparat amb l’esquirol, se li van eriçar tots els pèls i, en un tres i no res, va fugir rabent –em sembla que encara deu córrer.

Us deixo amb algunes fotografies d’esquirols que vaig fer aquest estiu.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

28 respostes a Esquirol esquirolet, estigues d’una vegada quiet!

  1. Gemma Colomé ha dit:

    Són molt bonics. A Canyamars, el poble on pasem les vacances, els meus pares tenen una casa en una urbanització, situada al costat del bosc. Fa anys que cada mati podiem veure els esquirols saltar dels arbres de casa als del bosc i marxar a una distància prudencial, sense tocar mai el terra. Era molt bonic. Més tard van talar molts arbres i ja no els vam veure més, Felicitats per les fotos i la paciència que hi vas posar. Un petó 😀

    • Hola Gemma,
      Quan vivia a Catalunya, a l’estiu de vegades havia vist esquirols als boscos, però sempre de lluny. Quina llàstima que hagin talat molts arbres a Canyamars, i no només pel que fa als esquirols. M’he adonat que han talat molts arbres a Catalunya i de vegades ha estat per fer un camp de golf. És indignant. A més de ser dolent per a les espècies que viuen als boscos, és la millor manera de no tenir pluja. Sense arbres no hi ha pluja, així de senzill.
      Petons.

  2. Anna Maria ha dit:

    Sóc preciosos els esquirols, m’encanten.
    Gràcies per aquest article tan bonic i tan escaient ara que comença la tardor. Els esquirols m’evoquen arbres amb fulles de colors i parcs plens de calma. Jo tinc un conte escrit (vivència absolutament certa encara que sembli d’imaginació) d’uns moments fantàstics a Londres, a Hyde Park, amb els esquirols d’allà. Però no el trobo. El tenia només en paper (màquina d’escriure) i estic segura que és en alguna carpeta, però no sé quina. M’agradaria trobar-lo i compartir-lo quan tingui un moment per remenar carpetes.
    Són molt boniques les fotos i preciosos els animalons, Shaudin. Els esquirols generen molta tendresa. A Casavells, en els avellaners del meu jardí, he vist alguns esquirols vermells, cosa que no és fàcil. La mestressa de la casa on visc, que va néixer allà i hi ha viscut gairebé tota la vida, diu que mai no n’ha vist. Però tampoc serps, i jo ja n’he trobat dues. La bona dona insisteix que exerceixo una estranya atracció envers el regne animal. No diré que no, perquè en tinc ja moltes experiències.
    Sigui com sigui, llegir el teu article, estimada, i gaudir de les precioses fotos, ha estat una valuosa manera de començar el diumenge.
    Gràcies.

    • Ara que parles de Hyde Park i Londres, Anna Maria, vaig llegir que l’esquirol gris va ser introduït a la Gran Bretanya després de la colonització de l’Amèrica del Nord, i més tard l’esquirol negre. El gris va fer fora de la seva zona l’esquirol roig i ara el negre ha fet fora el gris. Segons els experts, arribarà el moment que l’esquirol negre dominarà tota la Gran Bretanya.
      Doncs a veure si trobes la carpeta. A mi em passa tot sovint de perdre un relat escrit a màquina o a mà, i quan el trobo (no sempre) acabo no fent-ne res perque no tinc temps de passar-lo a l’ordinador.
      Espero que segueixis trobant esquirols a Casavells, però no serps! A mi les serps em fan molta angúnia (sóc com l’Indiana Jones, hahaha). Ho crec això que dius que atraus els animals (a la teva clònica li passa el mateix). Òndia, doncs si mai vaig a Casavells ja podem vigilar, perquè entre totes dues qui sap què ens pot aparèixer per allí.
      Petons.

  3. mercè trias ha dit:

    Bon diumenge 25 de Setembre Shaudìn:
    Experiencia divertida va ser la que ens va passar a nossaltres a Londres en el Hyde Park. Varem anar de vacances 3 parelles i els fills.. ja imagines que estar en aquell parc per nossaltres va ser magnìfic.. com que ja sabiem que podiem fer picnic, dons alli ens varem integrar el verd, els arbres, les estovalles, el menjar… nossaltres i els esquirolets! Desprès de la xerradadeta, el menjar, els nanos corren i disfrutan tots.. recollim i cap a caminar una estona mès..
    Arrivem al hotel, la dutxa, comentant experiencies i jo començo a endressar motxiles de tots els estris del dia.
    Que hi habia dins la motxila de la meva filla? un esquirolet petit petit, que no sè com ho va fer però ella el va conseguir agafar, i per que no la renyessim a la motxila el va possar… (tenia 7 anys la meva filla), o sigui que sabìa molt bè el que estaba bè i el que no… però crec per lo que ella va explicar.. l’il.lusiò seva va poguer mès que la raò…
    I el esquirolet, no es penseu que estaba malament.. que va!!!! una mica encongit, però no li va passar rès. Ales-hores ja ens veus a tots 3 sortin del hotel i tornan al Park doncs varem pensar que lo millor era deixarlo en el mateix lloc, imagino que per l’entorn i segurament l’olor trobaria de nou a la familia, quasi 1 hora ens varem quedar veint el moviment d’esquirols.. i fins que ens va semblar que “el nostre KUSKI” com l’habia bateijat la meva filla, estaba amb els seus coneguts, no ens en varem anar… seguir el moviment d’aquest peludets es difìcilissim.. jo crec que al segòn de deixarlo el que nossaltres anavem mirant pensant que era el KUSKI.. era purament imaginaciò, a saber òn era quan el varem deixar!!! Però encara que fòs amb un xic d’maginaciò, nossaltres convençunts de ja estaba en el seu lloc… varem dormir tranquils.
    Una historia veritable, que ara ja ha passat a ser una anècdota explicada als nets!!!
    Paciencia molta Shaudin, perque les fotos son molt boniques.
    Un petò.

    • Caram, Mercè! Aquesta és una bona història. Hahaha! M’imagino la teva sorpresa en veure l’esquirolet dins la motxilla. No sé pas com s’ho devia fer la teva filla perquè és gairebé impossible atrapar un esquirol. Potser l’esquirolet és va sentir segur amb ella; els animals detecten coses de les persones que nosaltres no entenem. Ja m’imagino que és una història que ha passat als néts. Aquestes històries familiars solen ser molt interessants o divertides. Gràcies per compartir-la. Petons.

  4. Maite Crespo ha dit:

    Un article bo de llegir… i unes fotografies bones de mirar, Shaudin!
    Per aquí on visc hem vist esquirols fa molts dies, tot just on acaben els darrers edificis de la població i comencen arbres i matolls: són com un esclat de vida, petits però eixerits!
    Una abraçada de bona nit per desitjar-te un bon descans,
    Maite Crespo

    • Hola Maite!
      Feia temps que no sabia res de tu. Ni tu devies saber res de mi, probablement. Fa mesos que em vull passar per RC perque “dec” comentaris a una pila de gent a la que abans sempre comentava, pero el temps que tinc disponible es tan poc i tantes les coses a fer que els dies van passant. He de solucionar això de RC, no pot ser tant temps sense dir res a ningú.
      Una abraçada cap a Reus, guapa.

  5. Bel Miquel Cazorla ha dit:

    Hola¡ Quin article m;es mono i quins equirols tan monos i guapos. Jo mai he vist un esquirol, a Mallorca em sembla cert que no n-hi ha, i amb la péssima vista de miop que tenc no els veig ni quan anem a esquiar als Pirineus.
    Cada vegada em sembla que Toronto ;es m;es bonic amb les descripcions tan bones que en fas.
    Molt b;e.

    • Hola Bel!
      Potser a Mallorca no veus esquirols, però vius en una illa preciosa. Jo hi vaig anar fa molts anys i la recordo molt bonica. Aquí al Canadà, tot i tenir animalons pertot arreu i arbres abundants, tenim uns hiverns espantosos. Ja diuen que res no és perfecte.
      Celebro que t’hagi agradat l’article. I gràcies pel comentari!
      Petonets, guapa.

      • Bel Miquel Cazorla ha dit:

        Una coseta que es’em va oblidar de comentar-te: des de fa unes setmanes no tinc correu electrònic. Si m’has dit res, ho sentomolt però no hi haurà resposta perquè no hi puc acedir. Ja el pots esborrar dels contactes. Això si, algun diapotser me’n faré un de nou, perquè si hem de parlar de temes de l’institut, millor queno siguin comentaris al teu bloc.

        • Així no ens podrem comunicar? Ai, caram.
          Doncs sí que et vaig enviar un correu fa cap a un parell de setmanes. Ja m’estranyava que no m’haguessis dit res. Et parlava d’una cosa de la Viquipèdia i et deia que vaig escriure a en Tomeu fa cap a un mes i no m’ha respost. Li contestava una pregunta que em va fer sobre el fòrum de l’institut i altres preguntes. Li vaig enviar a la seva adreça personal (així m’ho va demanar) –no a la de l’institut– i no sé si el va rebre. Li pots preguntar? T’ho agrairé molt.
          Efectivament, el bloc no és per a comunicar-nos sobre coses, si fa no fa, personals, però si es tracta d’alguna cosa urgent no sé com ho podrem evitar.
          Petons.

  6. Josep Mª Torrents ha dit:

    Shaudin, reina, amb les teves paraules il·lumines la narració. No vull trencar l’encís dels esquirols i menys el de tots els comentaris tan vehements, però, els esquirols són rossegadors, igual que les rates, no sont parents?, no mosseguen?.
    Bé, fora de les descripcions zoològiques, dóne gust llegir-te.
    Un petó.

    • Hahaha! Tens tota la raó, els esquirols són en certa manera com les rates. M’estranyava que ningú no m’ho preguntés. Poden mossegar, sí, però més aviat s’assemblen a les rates pel que fa a la seva adaptació als llocs urbans. L’esquirol, l’os rentador (mapache) i, fins i tot, l’os negre s’adapten, més o menys fàcilment, a la civilització. Saben que als centres urbans s’hi troba menjar. L’os negre arriba a ser un gran problema en alguns llocs (molts) del Canadà –t’imagines trobar-te’n un al jardí? doncs passa continuament, però no a Toronto. Els esquirols, com explicava, són un problema quan fan niu a les cases (a l’espai entre l’últim pis i la teulada); costa molt treure’ls un cop s’hi han instaŀlat. Són els nostres okupes.
      Petons, Josep Mª.

  7. Bel Miquel Cazorla ha dit:

    Bona notícia!! La meva mare m’ha creat una nova adreça. Em dius el teu correu electrònic? El posaré als contactes i t’enviaré un correu amb la meva adreça.

    • Hola Bel,
      Sí que és una bona notícia! No m’agrada gaire posar la meva adreça aquí (no se sap mai si un imbècil pot passar per aquí i enviar-me correus), però què hi farem, no veig una altra solució. És aquest:
      melgar@glendon.yorku.ca

      El que hauràs de fer amb el nou correu és subscriure’t al bloc. D’acord?
      Una abraçada!

      • Bel Miquel Cazorla ha dit:

        T’entenc, a mi tampoc em fa gens de gràcia la idea de donar el meu correu electrònic públicament… De seguida que pugui em subscriuré.

  8. vicicle ha dit:

    Com tu dius, a Europa l’esquirol és roig. Jo els trobe sovint pujant els cims ciclistes propers a València. I la seua reacció en sentir el suau sorollet de les rodes és parar-se quiets, doncs és una mena de camuflatge. Potser aquest sorollet que tu fas amb la boca els incita a quedar-se parats instintivament per a passar inadvertits, però reaccionen ràpidament i fugen com ànima que porta el diable. Bé, passava per a aquí i m’ha agradat el que he vist i llegit. Gràcies.

    • Hola Vicicle,
      Moltes gràcies per passar per aquest bloc i escriure un comentari.
      Acabo d’anar al teu bloc i m’ha agradat molt. Els textos són boníssims. L’últim, per exemple, és genial; un veritable homenatge a Cortázar. Però he trobat molt bons també tots els que he llegit. Ja m’he fet membre del teu bloc. Ara el posaré a la meva llista de blocs, a la de literatura perquè déu n’hi do com es pot fer literatura del tema “bicicletes”!

      • vicicle ha dit:

        Doncs moltes gràcies, ets molt amable i generosa, de debò. Pel que dius de Cortázar, avui mateix li escric una carta per disculpar-me, i fer-li unes consultes transcendentals.

  9. Maria ha dit:

    Magnífic article! I noia, quina traça amb els animals! Segur que, si t’ho proposessis, fins i tot trobaries la manera d’aconseguir que es deixessin agafar…

    • El teu comentari m’ha tret un pes de sobre perquè, com que sempre en deixes i feia dies que no deies res, pensava que potser estaves malalta.
      Noia, això d’agafar-los no ho sé pas perquè ja és prou difícil fotografiar-los. A les fotos semblen molt quietets, però t’asseguro que es belluguen a gran velocitat així que et veuen o bé t’acostes una mica. Si em puc endur la seva imatge dins la càmera ja estic prou contenta.
      Petons, Maria.

      • Maria ha dit:

        Em sap greu haver-te preocupat. He estat enfeinada. Per exemple, m’ha tocat comprar una rentadora nova; la que tenia, als seus 21 anys, va dir prou; total, que he passat uns dies fent a mà una feina que odio, sumada a totes les altres, que prou atabalada em tenen.
        Les teves fotos són esplèndides i el que volia dir és que aconsegueixes que els animals es comportin de maneres que als altres ens resulten impossibles. Tens traça a domesticar (com el Petit Príncep).

        • Sento que hagis estat tan enfeinada, Maria, però celebro que no sigui, doncs, res greu.
          És cert que tinc traça amb els animals (no tanta amb els animals humans, hahaha), però quan era petita en tenia molta més; em sap greu haver perdut, en part, la connexió que era capaç d’establir amb els animals, què hi farem. Algun dia penjaré més fotos d’animals que he fet a Toronto; m’encanta fotografiar-los, aquesta és la meva connexió amb ells avui en dia.
          Petonets a la teva néta Anna.

  10. Maria Teresa Galan ha dit:

    Hola, Shaudin,
    Ja veus, m’he introduït dins dels comentaris sense proposar-m’ho.
    Això dels esquirolets m’ha robat el cor per una bona estona. Jo també tinc alguna anècdota de quan vam anar a Londres, però no l’explicaré; un altre dia serà.
    Només vull felicitar-te per les teves fotos i el teu relat.
    Una abraçada sense esquirolets pel mig.
    Maria Teresa Galan

    • Hola Maria Teresa! Moltes gràcies pel teu comentari!
      Saps que ja m’han explicat dues anècdotes molt bones arran de les meves explicacions o fotos d’esquirols? Doncs ara em falta la teva. Espero que me l’expliquis quan tinguis un moment.
      Una forta abraçada!

  11. Laura ha dit:

    Just ara estava treballant amb l’ordinador a casa meva quan de sobte he sentit que algú colpejava el finestral. El meu gat ha anat corrents a veure qué era, i jo al veure que es movia alguna cosa negre i petita a fora he anat a mirar també, pensant que seria un ocell, i amb la por que estigués ferit, perquè sóc molt aprensiva. M’he quedat bocabadada quan he vist que era un esquirol negre. No n’he vist gaires d’esquirols en directe, i m’ha fet molta il.lusió poder veure un, que volia entrar a casa meva. L’he espantat des de dins de casa perquè estava desorientat i per aquí hi ha molts gats… i des de casa he pogut veure com corria pel jardí, intentant pujar-se per les valles. Quan ja estava disposada a sortir per posar-li algún tros de fusta, o escombra que el pogués fer servir per enfilar-se i poder arribar als pins, he vist que per fi ha trobar on poder passar a l’altre costat de la valla, on són els pins.
    He buscat informació encuriosida i he trobat aquest article. Moltes gràcies! Avui em sento amb sort!

    • Encantada de fer la teva coneixença, Laura. Que sorprenent el que m’expliques, perquè no sabia que a Catalunya també hi ha esquirols negres. Moltes gràcies pel teu comentari! Espero retrobar-te per aquí algun altre dia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s