En acabat, descobreixes que escrius perquè et dóna la gana

Avui fa vint anys que va morir Montserrat Roig i molts blocaires participem a l’homenatge “20 anys sense Montserrat Roig”. Vint anys sense aquesta escriptora tan nostra i tan propera que ens sembla que la vàrem conèixer personalment, oi? Jo no me la vaig trobar mai en persona i, tanmateix, tinc la sensació d’haver parlat amb ella. En el meu cas, a més, vaig pasar uns quants anys dialogant amb una de les seves noveŀles. A principis dels 90 escrivia la meva tesi doctoral, la qual, entre altres coses, examinava la novel·la L’hora violeta de Montserrat Roig. Vaig acabar la tesi quan ella ja no era entre nosaltres, però durant uns anys més la seva noveŀla i jo vàrem continuar el diàleg.

Ara la tesi reposa en un prestatge de casa. Moltes de les coses que hi vaig escriure, el meu cap les ha oblidat, però recordo molt bé L’hora violeta. Recordo un magnífic desordre literari: fragmentació de veus narratives i personatges; canvis de temps a dojo i, fins i tot, un flashback que és tota una història dins de la història principal; i amb tot plegat tenim la subversió de L’Odissea que, a més de fer-nos-la veure des d’una altra perspectiva, ens la barreja amb tota la noveŀla. L’hora violeta mostra un gran enginy per aconseguir la participació del lector perquè, amb tot el desordre literari que comporta, el lector es veu impeŀlit a recordar i ordenar els nombrosos fragments a la seva ment per continuar llegint i, per tant, queda immers en la creació de la història. Un veritable plaer.

Segons Montserrat Roig, a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, després de passar anys cercant la resposta a per què els escriptors escriuen, va arribar a la conclusió que encapçala aquest article: “En acabat, descobreixes que escrius perquè et dóna la gana.” És una de les coses que m’agraden de la Montserrat Roig, aquesta manera de dir les coses, aquest tarannà que escurça la distància entre ella i l’altre –entre els seus textos i el lector. Perquè Montserrat Roig té d’allò més clar que s’ha d’escriure bona literatura, però també que arribar al lector és essencial. Serà el lector qui “ens llegirà i, en llegir-nos, farà una obra més gran, quasi perfecta, una obra diferent. I aleshores comença el plaer del lector i s’acaba la nostra feina”. Gràcies, Montserrat!

Montserrat Roig. Fotografia de Pilar Aymerich

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, Països Catalans i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

25 respostes a En acabat, descobreixes que escrius perquè et dóna la gana

  1. Emili Gil ha dit:

    Gràcies Shaudin, per impedir que ens oblidem de la Montserrat Roig i tota la feina que va fer. El títol “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” reflecteix una de les malalties de la societat de finals de segle XX i principis del segle XXI, que encara patim. En síntesi: si algú em diu que m’estima i és mentida l’envio a fregir espàrrecs. 🙂

  2. Yves ha dit:

    Molt bon homenatge!

  3. Anna Maria ha dit:

    Gràcies pel record. Com dic al meu article sobre el tema, a mi em manca l’assignatura pendent d’estudiar la seva obra. Tanmateix, la recordo com si fos ahir. Un petó, Shaudin.

  4. Gemma Colomé ha dit:

    Tenia tota la raó en la seva conclusió : els escriptors escriuen perquè volen. I jo diria que : perquè en tenen la necesitat, perquè és la seva manera d’explicar el món, i així ens fan felissos a tots nosaltres, lectors afamats de históries i un pel envejosos d’aquesta fecilitat que teniu .

  5. A la Montserrat, a tu, Shaudin, i a totes les dones emergents…gràcies.
    Josep M.

  6. Montserrat Roig va marcar un abans i un després en la meva vida. Malgrat la seva joventut, la seva literatura és d’una gran maduresa que no deixa indiferent. Cada dia esperava amb gran avidesa l’escrit que publicava al diari AVUI per fer-lo servir com a eina a classe. Els meus alumnes l’analitzaven des de tots els vessants possibles que podem trobar en una llengua, en el meu cas: el català. Després de 20 sense ella, encara la trobo a faltar. Sense conèixer-la, es va introduir en el meu cor i l’he considerat com una amiga, una amiga que ens va deixar massa aviat. MONTSERRAT ROIG, un exemple de dona.

    • Ai, sí, els articles de l’Avui. Jo els llegia quan anava a Catalunya, i la meva mare de tant en tant me n’enviava alguns per correu postal (era abans de l’internet). De fet, fou la meva mare qui em va dir que la M. Roig s’havia mort. Em va trucar a Toronto per dir-m’ho, com si s’hagués tractat d’un familiar. Vaig tenir un gran disgust; va ser com si s’hagués mort una amiga.
      Una abraçada, Maria Teresa.

  7. Boladevidre ha dit:

    Gràcies, Shaudin, per recordar aquest comentari tant alliberador, tant alegre i festiu. Tant emocionant també. I, vist des dels nostres dies, d’alguna manera revolucionari entre tanta “involució”. Sí senyora! escrivim, estimem, sentim, escoltem, dialoguem… vivim… perquè ens dóna la gana!

  8. Shaudin, felicitats per les paraules que dediques a la Montserrat Roig. Des del Grup de Periodistes Ramon Barnils, com han fet d’altres col·lectius, li hem dedicat avui un homenatge massiu mitjançant missatges a la xarxa. Mèdia.cat publica aquesta crònica sobre la Montserrat periodista http://www.media.cat/2011/11/10/montserrat-roig-transformar-mon-escriure/

  9. Núria ha dit:

    Avui, recordant en quin moment em va agafar la seva mort, he hagut de pensar quants anys tindria avui la Montserrat Roig. Perquè, com passa amb tots els personatges que moren joves, la fesomia que sempre em vé al cap és la d’una dona jove i vital. Per sempre més serà així.. i el temps farà que la seva obra ocupi per fi el lloc que li pertoca en la literatura catalana!

  10. Maria ha dit:

    Magnífic homenatge, Shaudin!
    Potser els lectors adolescents del bloc no saben que la Montserrat Roig va fer televisió en català amb un gran encert en una època difícil. Cap al 1977, al circuit català de TVE (corresponent a TV2) va entrevistar en profunditat prop de 50 personalitats catalanes, per exemple el pintor Antoni Tàpies, la pedagoga Marta Mata, l’abat de Montserrat Cassià Maria Just, els grans escriptors Joan Oliver i Joan Fuster… El programa es deia “Personatges” i tenia moltíssima audiència. Aleshores, a TVE van decidir que n’eren massa i que a Catalunya ja no quedaven personatges rellevants sense entrevistar (tot i que ella els en va donar una bona llista d’excel·lents) i li van suprimir el programa. Es veu que no feia prou temps que Franco s’havia mort…
    Certament, a la Montserrat Roig li donava la gana de fer aquesta tasca. Però amb la voluntat no n’hi va haver prou.

  11. Maria ha dit:

    Amb els llibres també passa que arribar al lector és essencial. Potser no és tan fàcil de tallar les ales d’una novel·lista com les d’algú que fa un programa de televisió, però sabem que és ben difícil de donar-se a conèixer, encara que a l’escriptora li doni la gana. Montserrat Roig tenia bons contactes, no ho negarem pas i no crec que dir-ho hagi de desmerèixer gens la valoració de la seva obra, tan bona.

    • Hola Maria. Ho sento, noia, ni m’havia assabentat dels teus missatges –vaig de bòlit aquest dies, amb la llengua fora com un gos.
      Celebro molt que t’hagi agradat. Em sabria greu no haver aconseguit un bon homenatge perquè la Montserrat Roig se’n mereix un de bo.
      No he vist els programes que esmentes, em sembla que ja era al Canadà, però com li deia a una altra lectora, sempre rebia noticies de la Montserrat Roig a través de ma mare. Jo la he conegut millor pels llibres, que era el que tenia a l’abast aquí a Toronto. A la biblioteca Robarts de la Universitat de Toronto tenen tots els seus llibres. I “L’hora violeta” me la sabia de memòria de tan examinar-la per a la tesi doctoral.
      Hhaha! Ja ho pots ben dir que per molt que et doni la gana escriure és ben difícil donar-te a conèixer. Em sembla que som molts els que n’estem assabentats. Però no hi ha com viure al país per trobar bons contactes. Quan ets lluny, per molt bona voluntat que tinguin algunes persones que et volen ajudar, es costerut. Mira, un exemple, jo fa gairebé 4 anys que tinc una mena de lluita amb l’AELC. Pago la quota cada any, però m’ignoren completament: ni sóc a la llista d’escriptors catalans que tenen, ni em responen els missatges, ni res de res. El pitjor és que no responen els missatges. Ja no sé què més fer. Hauré d’esperar a anar a Barcelona per escridassar-los una mica. Hahaha.
      Una abraçada!

  12. Grocdefoc ha dit:

    Totalment d’acord, Shaudin.
    Escrivim perquè ens dóna la gana, i les infinites altres raons que podem tenir, es troben reflectides en el que escrivim.
    Jo també recordo a M. Aurèlia Capmany que, com la Montserrat Roig, va morir l’any 1991.
    Una abraçada, M.Pilar

    • Hola Grocdefoc!
      Ara mateix acabo de descobrir que havien posat el teu comentari amb “spam”. No sé pas per què. Encara bo que me n’he adonat. Si mai torna a passar, si veus que el teu comentari no surt, sisplau, fes-m’ho saber.
      Gràcies pel comentari. Petons!

  13. vpamies ha dit:

    Veus com, malgrat la feina has trobat el temps per dedicar a Montserrat Roig?

    Mira. Jo mateix, avui 14 de novembre (ja gairebé 15), quatre dies més tard, gairebé 100 hores després que comencés l’homenatge blogaire a Montserrat Roig, estic recorrent blogs, llegint i comentant. No podia dedicar-hi 24 hores del dia 10 i he hagut d’espaiar-ho. I potser ho estic assaborint més fins i tot que tot d’una glopada! 🙂

    • Ai, noi, sense dormir (gens) tota una nit vaig trobar el temps. L’endemà donava les classes amb els ulls tancats, hahaha, de debò. Però estic molt contenta d’haver participat, això de ben segur.
      Fas bé d’espaiar-ho i de segur que es pot assaborir més que d’un sol cop. No és broma haver de llegir tants blocs! Et deu fer iŀlusió, oi, veure tantes participacions? A mi me’n fa.
      T’agraeixo molt que hagis passat per aquí. I així sé que si no m’havies comentat no era perquè jo havia fet un nyap (sempre tinc dubtes), sinó per manca de temps –ai, el temps, algú haurà d’inventar alguna cosa per tal que duri més.

      Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s