BON NADAL!

Enguany també tinc un regal per als meus lectors, però aquest any és un regalet, així, en diminutiu. Que ningú s’esperi una altra noveŀla! Ja m’agradaria, i tant que sí, però la manca absoluta de temps no m’ho permet. Aquesta vegada es tracta, senzillament, d’un conte. Tanmateix, el nom de la protagonista torna a ser “Clara”. Idiosincràsies meves. Espero que us agradi i, aviso, no és un conte amb el tema de Nadal, però sí que us desitjo un:

Clara

Quan la Clara obrí els ulls s’adonà que darrere les cortines s’insinuava un dia gris, potser plujós. Escoltà. Sí, es podien sentir les gotes de pluja que queien al balcó i copejaven els vidres. La nena va fer un gros badall, s’acotxà bé amb la flassada i s’endormiscà. Tot d’un plegat s’assegué: avui era el dia! Es llevà. Sobre la cadira reposaven unes sabatilles de ballet. Se les posà. Amunt! De puntetes ballà per l’habitació fins que s’aturà davant les cortines del balcó. Les va obrir i escoltà una bona estona. La pluja creava una melodia que a la Clara li semblà exactament com la música que tenia al cap: Escenes d’infants de Schumann.

          Feia cinc anys, quan la Clara només en tenia sis, pensava que quan fos gran seria mecànic. El seu pare tenia un taller de reparació de cotxes i els dissabtes s’emportava la filla a la feina. La nena s’ho passava d’allò més bé allí entre aquells mecànics tan simpàtics que la deixaven ajudar-los, fins i tot a subjectar tornavisos. Tanmateix, el que més li agradava a la Clara era quan el seu pare s’havia de quedar al taller fins tard, perquè també s’hi quedava en Pere, un dels mecànics. A en Pere, un home forçut i sempre tacat de greix negre, li agradava molt ballar. Sabia una pila de danses que barrejava tot improvisant amb passes de la seva invenció i amb molts i molts salts. Ballava força bé, tot i que de vegades se n’anava contra un dels cotxes del taller mentre feia un d’aquells salts. La Clara esperava fins que el seu pare i en Pere feien una pausa de la feina i, mentre el seu pare preparava uns cafès, en Pere posava la ràdio i ja el tenies fent giragonses i salts. La Clara mirava embadalida aquell desplegament de salts i ritme, i esperava amb candeletes el moment en que en Pere l’agafava de la mà i la feia ballar amb ell. I vinga a anar amunt i avall i a riure i a saltar.

          La mare de la Clara feia temps que no treballava perquè tenia cura del germà petit de la nena. Fins que el germanet fou prou gran per anar al jardí d’infants i la mare trobà una feina; estava molt contenta. Per celebrar-ho va comprar dues entrades per al teatre més gran de la ciutat, i un diumenge, mentre el pare de la Clara es quedava amb el germanet, la nena anà amb sa mare a veure un ballet. Durant tot l’espectacle la nena romangué immòbil a la butaca, totalment encisada amb el que s’esdevenia a l’escenari. I va ser aleshores que la Clara va comprendre què era la dansa. Va relacionar música, ritme, energia i moviment i, assenyalant una colla de ballarines etèries amb vaporosos vestits blancs, digué:
–Mira, mare! Són com en Pere!

          I al seu cap ja havia decidit que seria ballarina. Ho decidí amb passió, però des del primer dia que posà els peus a l’escola de dansa s’ho va prendre seriosament i amb tranquiŀlitat. Com qualsevol que hagi estudiat dansa sap perfectament, per arribar a ballar bé no n’hi ha prou que agradi o amb tenir-hi facilitat; cal practicar força fins a poder dominar el cos i aconseguir que obeeixi sense fallades al ritme de la música. I això la Clara ho havia copsat des del primer moment.

          A la classe de ballet, amb el seu mallot negre i les sabatilles ben ajustades, la Clara es coŀlocava a la barra i treballava les cames i la cintura o, asseguda a terra, practicava exercicis de flexibilitat. Després, davant del mirall, venien els moviments de braços amb el cos i les cames ben controlats, i els salts, –tan difícils!– però que tant li agradaven.

          Un dia que la Clara es trobava a la seva classe de ballet, un home i una dona entraren a l’estudi i s’assegueren prop del piano.
–Qui són? –va fer la seva amiga Marta que era al seu costat.
–No ho sé –i la Clara prosseguí amb els exercicis a la barra.
A la fi hi hagué una pausa per preparar-se pels jetés en avant que els alumnes executaven d’un en un tot creuant l’estudi.
–L’home i la dona prenen notes –tornà a fer la Marta que mai no es perdia res del que passava.
–Marta! Au, és el teu torn! –ressonà la veu de la professora–. I Clara, tu també! Jetés!
Era costerut creuar l’estudi amb un seguit de jetés en avant, pels que es fan unes passes i aleshores: jeté! que és com saltar molt amunt i provar de volar amb les cames ben obertes, els braços suaus i tot el cos perfecte. Però tant la Marta com la Clara arribaren a l’altra banda de l’estudi sense contratemps. Els altres nens i nenes van arribar també, l’un darrere l’altre. Tanmateix, havien de fer-ho un altre cop, i després un altre cop, i un altre i un altre, mentre la veu de la professora tronava dins l’estudi:

            –Un, dos, tres, jeté! I un, dos tres, aquests genolls! Estira les cames! Dos, tres, jeté! No enfonsis el cap, espatlles avall! Més amunt! Més, més, més, jeté! I un, dos, tres…!
La Clara anà a prendre un glop d’aigua i mirà l’home i la dona reflectits al mirall. Doncs la Marta tenia raó, prenien notes, i intercanviaven comentaris en veu baixa.
Més tard, mentre tots practicaven piruetes al mig de l’estudi, la Clara s’adonà que aquells dos deconeguts la miraven, però havia de concentrar-se i, en un no-res, s’oblida de l’home i la dona i posà tota la seva atenció en les piruetes.
La classe acabà i mentre tots sortien de l’estudi miraven de reüll l’home i la dona que continuaven al costat del piano i parlaven amb la professora.
–Clara, Marta, espereu un moment –digué la professora–. Els altres us en podeu anar.
La Clara arribà a casa d’allò més contenta aquell dia. L’havien triada, amb la Marta i d’altres nens i nenes de diverses escoles de dansa de la ciutat, per participar en un ballet, Escenes d’infants, que s’estrenaria en el teatre principal, el mateix on cinc anys abans la Clara va veure un ballet amb la seva mare i decidí que volia ser ballarina.

Foren uns mesos de treballar de valent fins que el ballet va estar a punt, amb assajos diaris, dissabtes i tot, i molta concentració. Tanmateix, la Clara era feliç i no li feia res l’esforç, sobretot quan pensava que tindria un paper principal, perquè ballaria tota sola a l’escena final del ballet.

          Amb la música de Shumann al seu cap i la pluja copejant els carrers, la Clara arribà al teatre. La seva amiga Marta ja hi era i va córrer a abraçar-la. La Marta estava nerviosíssima! Es van canviar en uns vestuaris amb miralls de marcs daurats i cadires cobertes de vellut i van pujar a l’escenari. D’altres nens i nenes eren allí assajant mentre les professores provaven de posar ordre i calmar-los a tots. La Marta va espiar per una cantonada del teló i cridà la Clara.
–Mira, mira –li va dir–, el teatre és ple de gent. Tinc uns nervis!
La Clara pogué veure el seu pare, la seva mare i el seu germà, molt seriós de tan incòmode com estava amb aquella jaqueta; també hi era en Pere, gairebé tan incòmode com el nen. Però el que més sorprenia la Clara era veure’s ella mateixa en el seu tutú vermell. Semblava més alta, sobretot quan s’aixecava de puntetes sobre les seves sabatilles setinades.

          Els llums es van apagar, s’obrí el teló i una llum que s’intensificava iluminà l’escenari. Lentament, suaument, la música de Shumann omplí el teatre. Grups de nens i nenes, alguns molt seriosos, d’altres una mica esverats, sortiren a l’escenari per ballar les diverses escenes. La Clara va fer un petó a la Marta abans que la seva amiga sortís amb el seu grup –quatre nenes amb vestits blaus i flors al cabell–. Sense entrebancs es van representar el seguit d’escenes del ballet fins a arribar a l’escena final. La Clara va cloure els ulls un moment abans de sortir a l’escenari. I quan els obrí i sortí amb un magnífic jeté en avant, no va pensar en res més que en la música, en omplir-se amb la música, en seguir-la amb unes passes que semblaven haver esdevingut part de la Clara.
I en acabar, ensordida pels aplaudiments, només va pensar en una sola cosa: que tot allò es repetiria altres vegades, moltes i moltes altres vegades! Va somriure i saludà al públic amb gran naturalitat.