Una casa tota blanca

Fa poc vaig tenir aquest somni

La casa tota blanca es trobava enmig dels camps. M’aniria bé passar uns dies allí per descansar del brogit de la ciutat, pensava mentre era sota el porxo ja obrint la porta d’entrada. A dins, la casa també era blanca: parets, portes, finestres, mobles…

Començava a vesprejar. Sota la minsa llum d’hivern, els camps s’enfosquien i una boira fina ho deixava tot difús. El silenci –absolut; ni un ocell se sentia– convidava a ficar-se al llit i dormir tot el que mai no podia dormir. Em feia iŀlusió passar uns dies envoltada d’aquella pau i sense cap obligació. Vaig anar a la cuina. La nevera era tan blanca per dins com per fora; gairebé buida tret d’una gerra blanca plena de llet. Vaig omplir de llet una tassa i mentre me la prenia ho deixava tot a punt per anar a dormir: agafar el pijama, baixar les persianes, assegurar-me que la porta d’entrada era tancada amb clau, també la que donava al darrere. Tanmateix, la del darrere no tenia pany, només hi havia la maneta de la porta que qualsevol podia obrir des de fora. La vaig mirar, indecisa. Tant era: aquelles rodalies eren molt tranquiŀles. Me’n vaig anar a dormir.

Em trobava dormint quan uns cops forts a la finestra em van despertar. Tot i que l’habitació donava al porxo d’entrada, els cops no havien estat a la porta sinó a la fusta de la persiana. Vaig obrir la persiana i vaig mirar a través dels vidres tot dient: “Qui hi ha?”. Ningú no va respondre. Vaig forçar la vista, però la foscor m’impedia veure res. Tanmateix, el silenci profund em deixà sentir unes passes que baixaven els esglaons de fusta del porxo i es perdien cap a la part dreta de la casa. Tot d’una vaig pensar en la porta sense pany. Vaig tancar la persiana i d’una correguda vaig arribar al darrere. Havia d’impedir l’entrada a qui era a fora. Vaig agafar una cadira i la vaig ajustar bé sota la maneta de la porta. Tot just ho havia fet que la maneta va girar. La cadira, però, va impedir que poguessin obrir. Em vaig enretirar sense deixar de mirar la porta amb pànic.

–Qui hi ha?

Aquesta vegada em va respondre una riallada esfereïdora. Vaig correr a l’habitació per trucar a la policia amb el mòbil. I aleshores vaig saber que no tenia cap mòbil. Es repetiren els cops a la finestra. Potser si cridava força em sentirien al poble. Però vaig saber que no hi havia cap poble.

–Qui hi ha?

Altre cop la riallada, i les passes als esglaons i a la dreta de la casa. Una altra correguda al darrere i la maneta que girava sense que s’obrís la porta. I una altra riallada. Què podia fer? A qui podia avisar? Hi havia alguna altra casa per allí? No. Ni cases, ni pobles, ni ciutats, ni gent, ni tan sols animals. Només existia aquella casa blanca envoltada de camps erms, de bosquets cendrosos, de boirina, de dens silenci. Fins a l’infinit. Ho vaig saber de cop. Estava sola i romandria sola, amb els cops a la finestra i les passes i la maneta que girava a la porta i la riallada. Per sempre més.

__________________________________________________________

Us recordo que encara sou a temps de votar el meu llibre Perduts a l’altre món a La Llança de Sant Jordi d’Òmnium. Al “Cercador” de La Llança (a l’esquerra de la seva pàgina), podeu posar el títol del llibre i votar. Us estaré molt agraïda.

La Llança de Sant Jordi

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Els meus contes, Una mica de tot i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

24 respostes a Una casa tota blanca

  1. vicicle ha dit:

    Caram, quina angoixa Shaudin, per favor. Com vares despertar? Havien tornat els colors habituals? M’ha agradat llegir el teu somni, però no voldria tindre-ho. Una abraçada.

  2. Isabel-Helena ha dit:

    Gràcies a un somni angoixant tenim un relat fantàstic. Res no és mai dolent del tot!

  3. Anna Maria V. ha dit:

    Va ser exactament així? Quin neguit! Però com a relat, magnífic.

  4. Emili Gil ha dit:

    Quin patiment, tant de blanc per tot arreu! Sembla un hospital, amb olor a desinfectant o un restaurant asèptic, d’aquells amb quadres minimalistes! A veure si tens sort i la propera vegada somnies amb una casa negra, negra, negra. Segur que serà més plaent i enriquidor.

    • Hahaha! Pel que et conec, es podia esperar la teva reacció. De tota manera no era una casa com descrius (de la mena hospital etc.), s’assemblava a algunes cases de l’Amèrica del Nord que són fetes de fusta i pintades de blanc, amb un porxo i tot plegat, algunes molt antigues. Sigui com sigui, no m’atrau tampoc una casa negra, negra, negra. Ni blanca ni negra. M’agraden les cases de pedra, pedra, pedra.

  5. Gemma Colomé ha dit:

    Nena, magnífic, quina por. Aquest és un somni revelador de la teva angoixa, de la necessitat de pau i tranquil.litat , d’un aïllament “acompanyat”. En fi, de poder parar. Diuen que qui te gana sonmia pa. Molta sort !

  6. Un relat magnífic, com tot el que escrius !! Preciós !!

  7. Jordi Canals ha dit:

    Un bon relat ben blanc.

  8. Dolors ha dit:

    Terrorífic! Espero que no tinguis aquest tipus de somnis gaire sovint…!

  9. Carme Girona ha dit:

    Preciós, el relat..Sort que res és per sempre, fora dels somnis…

  10. Frederic Miralles ha dit:

    Et vaig seguint des de El Salvador .Procurare incorporarme al dialeg .Gracies per tot!

  11. Maria ha dit:

    Que en saps, d’escriure, Shaudin… Realment has aconseguit de fer-nos viure l’angoixa.
    Estic sense ordinador. No sé quan em podré tornar a connectar.
    A la Catalònia van acabar els exemplars de “Perduts a l’altre món” al febrer, tot seguit en van demanar més i encara no els han arribat. El dependent suposava que hi havia un problema de distribució, no sabia quan tornaria a tenir el llibre. De “Més enllà del somni” tampoc no els en queden. A veure quan els tornaran a tenir.

    • Moltes gràcies, Maria, per la informació. És important per a mi saber aquestes coses i posar-hi remeï. M’he posat en contacte amb l’encarregat de la Catalònia; m’ha dit que ja tenen més exemplars de “Perduts a l’altre món” a la llibreria i els de “Més enllà…” (aquesta era la noveŀla que esperaven des del febrer) arribaran la setmana que ve.
      Una abraçada.

  12. María Sánchez ha dit:

    Hola Shaudin, al leer el relato he pensado lo mismo que ha comentado Gemma.
    Está tan bien escrito que temo tener esta pesadilla esta noche :-))
    Un abrazo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s