aPARAULA’m: amarar

Avui, 9 de maig, a la catosfera hi ha un altre homenatge conjunt: aPARAULA’m. S’ha triat avui perque és la cloenda de les celebracions de l’Any de la Paraula Viva, amb que es commemora el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i coincideix amb la primera reunió que tingué la Secció Filològica l’any 1911. I què fem? Cadascú apadrina una paraula i escriu alguna cosa. Si aneu al bloc d’en Víctor Pàmies, trobareu una llista amb tota la gent que participa i enllaços al seus blocs. Jo apadrino el verb amarar. M’agrada molt i l’empro força, així que per a mi té sentit apadrinar aquesta paraula.

Com podeu veure a sota, amarar té diversos significats. Tanmateix, em vull enfocar en el més comú: “Mullar (alguna cosa) de manera que el líquid la penetri”, i en el sentit figurat: “Un afecte, una idea, etc., penetrar l’ànim (d’algú)”.

La paraula amarar, en els significats que comento, no té cap relació etimològica amb el mot mar, que jo sàpiga, i tot i això, algun racó del meu cervell insisteix sempre en imaginar que la paraula té l’origen en “omplir-se de mar”. Molt iŀlús −ho sé−, gens científic −en sóc ben conscient−, però el cervell de vegades té raons que la ciència no comprèn, què hi farem. Sigui com sigui, no em negareu que és una paraula ben bonica –té un so que et gronxa i et fa somiar, com les onades del mar–.

Fa temps vaig escriure un article en aquest bloc sobre la paraula deixondir. En aquest escrit em queixava dels exemples que solen donar els diccionaris; no el significat d’un mot, sinó els exemples. En general són d’una poca originalitat aclaparant; a mi em fan badallar. Si anem a amarar, amb el significat que deia més amunt, heus aquí un exemple del DIEC: “Plovia molt i vam arribar amarats”. Gairebé m’he adormit només d’escriure’l. Ja sé que l’exemple s’entèn i, al cap i a la fi, d’això es tracta, però no cal ensopir el públic, si us plau. Sense fer cap esforç es poden trobar exemples que comuniquin una mica més. Podríem dir: “Plovia molt i la gosseta abandonada va arribar amarada a la nostra porta”. Aquest exemple també s’entèn i, a més, ens explica una història i ens convida a imaginar: va adoptar la gosseta, la gent amb una porta al diccionari?

Pel que fa a un exemple en el sentit figurat d’amarar, el DIEC, ben cofoi, ens diu: “Amarat d’entusiasme”. Home! Com ens hem d’entusiasmar amb aquest exemple? Siguem una mica més poètics. Amb el vostre permís, us escriuré el més recent que jo he emprat (al conte “L’onada”): “un nen s’amara a poc a poc de nit i de vent”. Que no us agrada com a exemple? Cap problema perquè en tinc un altre que és el més reeixit que conec; no pas meu, no, ja ho voldria, sinó de Salvador Espriu. El trobem a la narració “Auca tràgica i mort del Plem” quan ens descriu el bandoler: “Ànima sense misteri, amarada de sol i de paisatge”. Immillorable, no us sembla?

He d’aclarir que la meva queixa dels exemples és de tots els diccionaris, no només el DIEC, i en totes les llengües. Quant al DIEC, he d’explicar que me l’estimo molt, tant que d’amanyagar-lo a tota hora té un aspecte força atrotinat, però està content perquè sap que és útil i estimat. I sap que les seves paraules amaren la meva imaginació.

Per acabar, només em resta demanar-vos que compartiu aquest o d’altres escrits que participen a l’homenatge (esbrineu al bloc d’en Víctor Pàmies que us he enllaçat més amunt). Amarem la xarxa amb les nostres paraules!