Un tip de riure dolorós

La fibromiàlgia ha tornat a fer de les seves, però aquesta vegada el pitjor ha estat un problema afegit. No us penseu pas, però, que a partir d’ara aquest bloc serà un espai per parlar de mals perquè us asseguro que, si de mi depèn –i evidentment depèn de mi–, aquest tema s’acaba amb l’article d’avui.

Dijous era a casa amb dolors de fibromiàlgia força forts. Mentre treia la roba de l’armari pensava que seria un altre episodi com el que us vaig explicar.  Tot d’un plegat: zzzzzzzzap, una descàrrega elèctrica a les lumbars. Vaig caure a terra. No era, ni de bon tros, la primera vegada que tenia un espasme a l’esquena, però en trobar-me a terra vaig saber com era de fort. Després d’uns segons de terror (no em podia moure) vaig deixar anar unes quantes paraules que no penso reproduir en aquest bloc tan decent. No podia incorporar-me, això era ben clar, però no hi havia ningú més a casa i havia d’arribar al telèfon que era al menjador (el mòbil també) i jo era a la meva habitació. Mentre m’esforçava per aconseguir posar-me de quatre grapes, feia uns crits que devien arribar al carrer. Un cop aconseguit, em deia: “vinga, l’altra mà, ara el genoll, endavant, ho pots fer!”. Vaig sortir de l’habitació amb el nas a dos pams de terra i em vaig haver de confrontar amb el passadís; no és gaire llarg, però en aquell moment em semblava que es perdia cap a regions ignotes.

No sé quant de temps vaig tardar a fer la travessa del passadís fins a les regions ignotes del menjador, perquè els atacs d’Esciŀla a la meva esquena durant la travessa em van fer perdre tota noció del temps. En arribar, vaig adonar-me que el telèfon era en un prestatge que, en aquells moments, semblava de l’alçada de l’Everest, i el mòbil era dins la bossa que també és perdia en els núvols. M’havia de posar dreta, no hi havia cap altra sortida. Vaig copsar un bastó –molt bonic, ja que hi som– que em va regalar un amic una vegada que em vaig torçar el turmell. El bastó reposava cap a la banda d’estribord. Cap allà vaig anar a quatre grapes. Amb el cap vaig tirar el bastó a terra i el vaig empènyer fins a la butaca. Posar el bastó dret contra la butaca gairebé va acabar amb totes les meves forces ja que vaig haver d’aixecar el braç, però encara em faltava agafar-me a la butaca i, qui sap com, aixecar-me. No vull recordar el que va ser allò, però vaig aconseguir posar-me dempeus, arrapar-me al bastó, arribar al telèfon i endur-me’l fins al sofà. A la fi, Ítaca. És clar que vaig haver de lluitar abans de poder-me desplomar a l’illa i trucar al meu fill. Va venir volant i volia dur-me a l’hospital, però no m’hauria estat possible ficar-me al cotxe. Tampoc volia trucar una ambulància (massa aparatós). Vaig voler esperar a veure si millorava.

Al vespre, el meu fill em va instaŀlar, amb gran dificultat, en una cadira davant l’ordinador –sí, ben cert, vaig fer feina i respondre missatges una estoneta, però quan el meu fill va venir a treure’m de la cadira, no hi havia forma de fer-me aixecar. Ell m’agafava per sota els braços i estirava amunt, però el dolor era insuportable i les cames no em responien, semblava un titella. I aleshores em vingué un atac de riure, barrejat amb crits de dolor: aaaiiii, hahaha, aaaiii, hahaha, hahaha. El meu fill es pensava que jo havia embogit, però tant reia i tan còmica resultava la situació que va acabar rient ell també.

Les meves rialles van seguir perquè fins dissabte a la nit ha estat un malson de dolor intercalat amb atacs de riure. Fins i tot a l’hospital, on a la fi he anat. Mentre dues infermeres m’aixecaven de la cadira de la sala d’espera, jo em trencava de riure –us podeu imaginar la cara que feien, i tothom que era allí! Per fer-ho curt: els metges m’han dit que tinc un pinçament del nervi. M’han posat una injecció que, tot i que encara tinc dolor i em costa molt moure’m, m’ha fet millorar força. Segons sembla, en tinc per molts i molts dies abans d’estar prou bé, i em cal repós. Amb la feinada que tinc! I en dues setmanes hauré de fer un gran, i ineludible, esforç físic!

Bé, us deixo amb un programa de TV3 sobre la fibromiàlgia que us recomano molt per entendre la malaltia (parlen dues “víctimes” i un metge), i m’acomiado per avui amb un hahahahahahaha!

Fibromiàlgia-Vídeo