Un tip de riure dolorós

La fibromiàlgia ha tornat a fer de les seves, però aquesta vegada el pitjor ha estat un problema afegit. No us penseu pas, però, que a partir d’ara aquest bloc serà un espai per parlar de mals perquè us asseguro que, si de mi depèn –i evidentment depèn de mi–, aquest tema s’acaba amb l’article d’avui.

Dijous era a casa amb dolors de fibromiàlgia força forts. Mentre treia la roba de l’armari pensava que seria un altre episodi com el que us vaig explicar.  Tot d’un plegat: zzzzzzzzap, una descàrrega elèctrica a les lumbars. Vaig caure a terra. No era, ni de bon tros, la primera vegada que tenia un espasme a l’esquena, però en trobar-me a terra vaig saber com era de fort. Després d’uns segons de terror (no em podia moure) vaig deixar anar unes quantes paraules que no penso reproduir en aquest bloc tan decent. No podia incorporar-me, això era ben clar, però no hi havia ningú més a casa i havia d’arribar al telèfon que era al menjador (el mòbil també) i jo era a la meva habitació. Mentre m’esforçava per aconseguir posar-me de quatre grapes, feia uns crits que devien arribar al carrer. Un cop aconseguit, em deia: “vinga, l’altra mà, ara el genoll, endavant, ho pots fer!”. Vaig sortir de l’habitació amb el nas a dos pams de terra i em vaig haver de confrontar amb el passadís; no és gaire llarg, però en aquell moment em semblava que es perdia cap a regions ignotes.

No sé quant de temps vaig tardar a fer la travessa del passadís fins a les regions ignotes del menjador, perquè els atacs d’Esciŀla a la meva esquena durant la travessa em van fer perdre tota noció del temps. En arribar, vaig adonar-me que el telèfon era en un prestatge que, en aquells moments, semblava de l’alçada de l’Everest, i el mòbil era dins la bossa que també és perdia en els núvols. M’havia de posar dreta, no hi havia cap altra sortida. Vaig copsar un bastó –molt bonic, ja que hi som– que em va regalar un amic una vegada que em vaig torçar el turmell. El bastó reposava cap a la banda d’estribord. Cap allà vaig anar a quatre grapes. Amb el cap vaig tirar el bastó a terra i el vaig empènyer fins a la butaca. Posar el bastó dret contra la butaca gairebé va acabar amb totes les meves forces ja que vaig haver d’aixecar el braç, però encara em faltava agafar-me a la butaca i, qui sap com, aixecar-me. No vull recordar el que va ser allò, però vaig aconseguir posar-me dempeus, arrapar-me al bastó, arribar al telèfon i endur-me’l fins al sofà. A la fi, Ítaca. És clar que vaig haver de lluitar abans de poder-me desplomar a l’illa i trucar al meu fill. Va venir volant i volia dur-me a l’hospital, però no m’hauria estat possible ficar-me al cotxe. Tampoc volia trucar una ambulància (massa aparatós). Vaig voler esperar a veure si millorava.

Al vespre, el meu fill em va instaŀlar, amb gran dificultat, en una cadira davant l’ordinador –sí, ben cert, vaig fer feina i respondre missatges una estoneta, però quan el meu fill va venir a treure’m de la cadira, no hi havia forma de fer-me aixecar. Ell m’agafava per sota els braços i estirava amunt, però el dolor era insuportable i les cames no em responien, semblava un titella. I aleshores em vingué un atac de riure, barrejat amb crits de dolor: aaaiiii, hahaha, aaaiii, hahaha, hahaha. El meu fill es pensava que jo havia embogit, però tant reia i tan còmica resultava la situació que va acabar rient ell també.

Les meves rialles van seguir perquè fins dissabte a la nit ha estat un malson de dolor intercalat amb atacs de riure. Fins i tot a l’hospital, on a la fi he anat. Mentre dues infermeres m’aixecaven de la cadira de la sala d’espera, jo em trencava de riure –us podeu imaginar la cara que feien, i tothom que era allí! Per fer-ho curt: els metges m’han dit que tinc un pinçament del nervi. M’han posat una injecció que, tot i que encara tinc dolor i em costa molt moure’m, m’ha fet millorar força. Segons sembla, en tinc per molts i molts dies abans d’estar prou bé, i em cal repós. Amb la feinada que tinc! I en dues setmanes hauré de fer un gran, i ineludible, esforç físic!

Bé, us deixo amb un programa de TV3 sobre la fibromiàlgia que us recomano molt per entendre la malaltia (parlen dues “víctimes” i un metge), i em despedeixo per avui amb un hahahahahahaha!

Fibromiàlgia-Vídeo

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Una mica de tot i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

36 respostes a Un tip de riure dolorós

  1. Anna Maria V. ha dit:

    Ai, Potato! Ets un cas. Sé de què parles. Jo això ja ho he viscut. Tinc una hèrnia discal entre l’ L5 i la S1 i, quan vaig patir el pinçament, va ser apoteòsic. L’estrès va fatal. I és lent. Corticoides i repòs. I calma. Cuida’t molt, que ja som a 3 demjuny. Ai, Déu.

    • Sí, noia, sóc un cas (sembles la meva mare, sempre m’ho ha dit). M’havies explicat que tenies una hèrnia discal, així que ja m’imaginava que en tenies experiència. Jo vaig tenir un pinçament com aquest fa uns 12 anys. No em vaig posar bé fins 2 mesos després, per tant estic tremolant només de pensar-ho. L’altra vegada ensenyava a la universitat d’una altra ciutat a una distància com anar de Barcelona a Girona (cada dia amunt i avall amb autobús), i potser per això vaig tardar tant a recuperar-me, però ara el que m’espera és potser fins i tot pitjor pel que ja saps (a l’hospital em van dir que ho hauria de canceŀlar, ara imagina’t! i que res d’estrès, hahahahaha!!!!).

  2. María Sánchez ha dit:

    Explicas un episodio muy doloroso, conozco el tema de la fibromialgia, ¡¡me dolía a mí mientras lo describías!!!! pero al mismo tiempo pensaba que escribes bellamente incluso cuando explicas un problema. Es asombrosa tu capacidad de transmitir sentimientos y emociones. El acto final de reír en medio del dolor también lo he vivido en más de una ocasión.
    Necesitarías mucha tranquilidad pero ya se que es imposible en estos momentos. Ojalá llegue el día en que puedas recordar todo esto como una pesadilla y disfrutar de la vida en lugar de padecerla.
    Un abrazo enorme y todo el ánimo que te pueda transmitir virtualmente.

    • Moltes gràcies, Maria, les teves paraules m’animen. M’encanta que em diguis que he aconseguit una bona comunicació, per a mi és primordial comunicar-me bé amb el lector.
      Una gran abraçada des d’un Toronto que ja coneixes.

  3. Gemma Colomé ha dit:

    Nena, no sé que dir. En puc imaginar alguna d’aquests situacions i arribar a entendre el dolor, per desgràcia he passat molt cops per l’hospital, l’última vegada en van posar morfina directa a la vena gaire bé 24h. .Però això que et passa a tu és massa, no té un final i deu ser desesperant .Sort ,paciència i endavant. Però sobretot, cuida’t !!! :*

    • No cal que diguis res, guapa. Sóc ben conscient que és molt difícil dir quelcom més a una persona que mai no està bé. Lògicament arriba un punt que no queda res més a dir. Quan no sàpigues que dir-me, només digues “hola” i ja en tindré prou, sabré que ens hem comunicat.
      Tu també cuida’t!!!!!!!!!!!

      • María Sánchez ha dit:

        Estamos acostumbrados a usar las palabras, a buscar soluciones a través de las palabras, pero en algunas situaciones no hay palabras, o no sirven, pero entonces nos queda la compañía, estar al lado en silencio. En este mundo virtual, esto no lo podemos hacer pero yo creo que una palabra como este “hola” que tu pides, una foto, una sonrisa, puede ser una buena compañía.
        Tu comentario, Shaudin, me ha hecho reflexionar acerca de como podemos ayudar a través de las redes. Te he de agradecer que me hayas dado esta oportunidad. Un abrazo

        • Exacte, Maria, un “hola” virtual, o alguna cosa similar d’algú que coneixem (vull dir que no és un spam), ens diu que no estem sols, que hi ha unes persones que ens escolten (llegeixen).
          Sí, em sembla que amb la xarxa ens podem ajudar molt més del que ens pensem.
          Una abraçada.

  4. lletreselenasc ha dit:

    No sé massa bé que dir, només que et ciudis molt i molt, que descansis tant com puguis, i que els teus lectors i amics t’estimem moooooooooooolt

  5. Grocdefoc ha dit:

    “Per què, Seth, m’empresones? Volaré fins Apol•lo i esdevindré lliure!” – Ho vaig escriure fa molt de temps, quan patí una afecció durant una curta temporada. Et desitjo una recuperació sense massa problemes i que el bon humor no et manqui perquè veig que, en el teu cas, juga un paper de gran importància. Vigila’t i cuida’t molt. T’envio una forta abraçada des d’aquesta costa daurada de diumenge boirós. M.Pilar Martinez

    • Jordi Canals ha dit:

      Es increïble la teva capacitat per a tirar endavant. Admiro la força de voluntat que hi poses, no la perdis mai. Una abraçada.

    • Hola guapa. Bonic el que vas escriure. Quant a l’humor, és essencial per tirar endavant, i per a moltes coses. No sóc humorista de mena, però en tinc tocs molt sovint, també quan escric noveŀles. Aprecio molt l’humor i els bons humoristes; n’hi ha de fantàstics! M’agrada com l’humor pot fer veure les coses des d’una altra perspectiva.
      Una abraçada des d’un Toronto emboirat.

      • María Sánchez ha dit:

        Tienes mucha razón. Yo trato de usar el humor siempre que puedo en la psicoterapia. Cuando una persona sonríe, está más receptiva a captar lo que se le intenta explicar. El que está de mal humor…. no se entera de nada 🙂

        • Em sembla que l’humor està força lligat a la inteŀligència (hi ha alguns humoristes que deuen tenir un coeficient d’inteŀligència altíssim). I és un tret propi dels humans.
          Efectivament, el mal humor embulla el cervell.

  6. Julius ha dit:

    Apa noia, encara saps treure humor i lletra a una situació tan dolorosa i incòmode. Mantenir els ànims, la calma i el bon humor segur que et farà tirar endavant.. una abraçada, avui fluixeta, eh!, i molts petons!!!!

    • Hola Juli. Aprofito qualsevol cosa per escriure, i amb els dolors encara no m’hi havia ficat i ja era hora. Humor, sí, absolutament necessari per no llançar-se pel balcó, com aquell qui diu. Per cert, a tu t’he llegit escrits d’un humor boníssim. Molts petons!

  7. Encarna Bassas ha dit:

    Hola Shaudin… el riure es el millor analgèsic contra el dolor, ajuda també a disminuir l’ansietat…et felicito, per haver trobat el cantó positiu a aquesta situació de dolor, hem d’apendre a riurens de nosaltres mateixos!!
    Una abraçada..

    • Hola Encarna. Em sembla que no hi ha res més saludable que riure’ns de nosaltres mateixos. I la situació que vaig passar era ben còmica, tot i que fos alhora increïblement dolorosa. Això de trobar-me com un ninot, o titella, em produia unes ganes de riure incomtrolables.
      Una abraçada!

  8. Tura Nogareda Carrera ha dit:

    Ara mateix m’he assabentat que tens aquest problema; tinc dues amigas que també ho pateixen i ho passen molt malament…cuida’t Shaudin, tan com poguis !!

  9. Rosa Nebot ha dit:

    Shaudin, amb la teva informació tan real i ben escrita, que sembla talment un fragment de novel·la, m’he pogut fer millor el càrrec del teu patiment. El vídeo de TV3 és un complement per reblar les teves paraules. És terrible que tantes dones ho estigueu passant tan malament amb aquesta malaltia que, per ara, no té remei. M’ha fet adonar de com sóc jo d’afortunada per haver-me’n escapat, per haver arribat a una edat tan avançada patint “només” algunes xacres que es poden considerar normals i que no m’impedeixen dur una vida força activa. Em sap greu no poder-te encomanar una mica de la bona salut de què he gaudit. Vull encoratjar-te enviant-te el meu afecte i una abraçada.
    Rosa Nebot

    • Celebro que hagis vist el vídeo; em va semblar molt bo per explicar d’una forma clara i senzilla què és la fibromiàlgia. Em va agradar que el metge al programa deixés ben clar que es tracta d’una malaltia física (encara hi ha molta gent que ens diu que ho tenim tot al cap), vaig trobar molt encertes les seves explicacions en general. També em va agradar la intervenció de les dues dones amb la malaltia i la gent que truca al programa. Estic d’acord amb tothom!
      El teu afecte, estimada Rosa, és sempre d’allò més ben rebut!

  10. Dolors ha dit:

    Caram, Shaudin!
    Celebro el teu tip de riure…per no plorar. Que ho fa que a vegades, en les situacions més insòlites, en aquestes que no ens fan cap gràcia, ens vinguin atacs de riure? Atacs que sovint alternen les riallades amb les llàgrimes que no pots contenir. És fruit de la impotència? No en tinc ni idea.
    Puc imaginar la cara de la gent de la sala d’espera en veure’t, però segur que no deurien pas tenir ganes de trobar-se al teu lloc.
    I encara et queda força per a escriure en el bloc, respondre missatges i m’imagino, que per fer correccions d’aquelles tan divertides, que en aquesta època solen crèixer i crèixer, i crèixer al damunt de les taules i cadires, i qualsevol lloc mínimament horitzontal dels que ens hi dediquem …. I tu dius que no ets valenta? ui! I qui ho és, doncs?
    Una abraçada plena de colors d’arc de Sant Martí
    Avui n’he vist un d’esplèndid, enorme! i llavors el cel ha agafat un to groc, que ha derivat en vermell, tombant a maduixa….Oh! Preciós, preciós!…te’l regalo!!!!.

    • Hola Dolors. Això dels atacs de riure és una mica un misteri, serveix per a sobreviure, em sembla. Les causes deuen ser moltes, però, depèn de la situació. Com deia més amunt, a mi m’agrada molt l’humor, tot i que no sóc humorista. Moltíssimes vegades he dit: què fariem sense l’humor!
      Pel que fa a la meva activitat, algunes coses són ineludibles (si no vull viure a la misèria, i em nego a passar per la misèria mentre em quedi una engruna de força); d’altres coses que faig són necessàries per a l’ànima. Sóc tossuda i no em dóna la gana de deixar-me vencer per la fibromiàlgia –a veure fins quan puc aguantar.
      Oh! M’encanta l’Arc de Sant Martí! I els colors del cel i la natura!!! Aquest arc que em descrius i el color del cel després, ai, com m’agrada. Gràcies!!!

      • Dolors ha dit:

        Que no perdem el sentit de l’humor, sobretot! Ni la tossuderia!
        En necessitem una bona dosi per aconseguir el quefa temps somniem….i per avançar, dia a dia.
        Cada dia un somriure, com a míni! És la dosi bàsica de supervivència 😉
        I me’n vaig a dormir, que ja és hora. No he acabat de corregir, però ja veig les lletres mogudes. Demà m’hi tornaré a posar.
        Bona nit!
        I força!
        Molta 🙂

        • Humor i tossuderia, sí senyora! Molt d’acord amb el que dius, Dolors.
          Ai, les correccions, solen ser un malson. Et deu passar com a mi (i tants d’altres), que t’agrada impartir la classe, però no la feina de corregir.
          Com li acabo de dir al Quico, no he entrat al bloc en dies i dies, ni enlloc. Avui volia fer una nova entrada al bloc, però impossible. Entre l’esquena (millora, sí, però no acaba d’estar bé) i la feinada que s’acumula, tot i que en trec bocinets, em sento aclaparada.
          Ah, tinc molt present respondre al teu alumne, no me n’he oblidat.
          Bona nit / bon dia!

  11. Bufff, estimada Shaudin!!
    Et felicito, no perquè estiguis tan fotudeta, sinó, perquè en saps treure el suc de totes les circumstàncies que ens envolten. Has fet pedagogia sobre la fibromiàlgia, hi ha molta gent que no sap què és i les complicacions que comporta, a part del dolor. Ara explicaria moltes c oses sobre aquesta malatia, però tu ja ho has fet molt bé, l’hèrnia discal (jo també en tinc una), el Lupus (Les) i l’enfrontament amb el dia a dia que arriba a ser patètic si no s’hi posa humor com fas tu.
    Per acabar dono fe de tot el que ha explicat la Shaudin, escriptora i persona que admiro molt.
    Ànims, amiga!!! Una abraçada de les que curen.

    Maria Teresa

    • Bufff, sí, noia. Nosaltres vivim amb bufffs a tota hora. Diuen que els escriptors tot ho aprofitem i això faig. Estic contenta d’haver escrit sobre la fibromiàlgia i conscienciar algunes persones sobre la malaltia. Patètic, sí, tu ho has dit, i això intento evitar, però difícil evitar-ho com ja saps.
      Ànims a tu també, guapa! Estem igual, bufff, hahaha! Una abraçadota, a veure si també cura.

  12. Quico Romeu ha dit:

    És increïble el bon humor amb què ho expliques. Segurament ajuda a fer-nos una idea de la gran dificultat per moure’s que representà aquest quadre. D’una banda fa patir tant de dolor, però de l’altra s’entén perfectament l’atac de riure, potser nerviós, fins i tot. No et pensis, però, que ets la única que escriu minvades les capacitats motrius davant la pantalla. Jo mateix, aquest matí, m’he aixecat rodolant del llit per una lumbàlgia i ara mateix, encarcarat com un pal de bandera (xiulada o no), espero que faci efecte la injecció de Voltarén que vinc de fer-me posar. Salvant l’enorme distància, ja ho veus com n’és de petit el món. Cuida’t molt !!!

    • Ostres, Quico, tu també?! Ep, que consti que no t’ho he encomanat via correu-e. Ho sento molt, noi, i com et pots imaginar sé molt bé què estàs passant. Però tu has anat tot solet a l’hospital? No de quatre grapes, oi? Deu haver estat tota una odissea anar-hi. Espero que t’hagi fet efecte la injecció. A mi em va anar bé, però només per treure el dolor més agut i permetre’m asseure’m i aixecar-me sense ajuda (amb dificultat i dolor). Dimecres he d’anar al metge per una altra injecció com la de l’hospital, i la setmana que ve dues injeccions més. Esperem que amb això pugui fer l’esforç físic que he de fer diumenge i dilluns (ja saps de que parlo, oi?), però els metges no ho veuen clar, que ho pugui fer. Toco ferro! I tu ara deus estar amb la feina del Grec! Pots anar a treballar? Bé, toco ferro per a tu també. Ah, i veig que també tens sentit de l’humor en situacions doloroses. Petons, ànims i molta sort!

      • Quico Romeu ha dit:

        Dona! no comparis… vaig poder anar solet a urgències per al “xute”. Enfaixat, això sí… i enverat com un guàrdia civil,,, però hi vaig arribar. A l’assaig no hi vaig anar perquè el trontoll del bus (i n’he d’agafar dos un cop arribat a Barcelona) no sé si l’hagués aguantat. Tot i això només es tracta d’un mal gest, una contractura. Res comparable amb la teva “cosa”. No envejo gens el teu de dolor, però sí la capacitat per fer seguir amb atenció al lector un fet tant, aparentment, poc atractiu (tot i que amb una bona dosi de “drama”, en el sentit grec). Per cert, que em retrobo cada dia, al tren, amb la colla perduda en l’altre món, la qual m’està agradant molt. Fins i tot m’ha fet saltar del tren a corre cuita més d’una vegada. És cert que té més de novel·la d’acció que fantàstica. Sí, i què? Segueix essent trepidant en alguns moments, mantenint la intriga i, en el tren, retenint la temptació de saltar-me unes pàgines quan s’acosta el moment de baixar. No et preocupis, però. Sóc lector disciplinat i poso el punt a temps, malgrat algun sobresalt.

        • Hola Quico! No he entrat al bloc en uns quants dies. Com va la teva esquena? Espero que a hores d’ara ja estiguis bé. Jo continuo amb les injeccions, una cada 3 dies. Em van bé, però si vull fer gaire feina em comença a fer força mal. Imparteixo les classes i poca cosa més. La feina acumulada ja sembla una muntanya, no sé pas com me’n sortiré.
          Ei, ja estàs amb tota la meva colla! Quina iŀlu!!! Em faràs cinc cèntims de la teva opinió quan l’acabis, oi?

  13. Maite Crespo ha dit:

    T’he de felicitar, Sahudin… i et felicito, per ser capaç de fer-te un fart de riure, malgrat del dolor, en mig d’una situació semblant.
    I t’he d’admirar i t’admiro per saber escriure sobre tot plegat i fer-me sentir-te propera, malgrat la distància.

    T’envio una abraçadeta suau, de les que no fan gens de mal,
    Maite

    • Gràcies, Maite bonica. És que els humans tenim tota mena de trucs per fer front a determinades situacions; instint de supervivència, em sembla. M’agrada molt que em sentis propera; fixa’t, em aconseguit que l’Atlàntic sigui com un petit toll. Molts petonets (ara mateix, no em fan fer tant esforç com una abraçada).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s