IV Premis Ictineu

     El meu conte “Els tumbarú”, que va publicar la revista La Lluna en un Cove (us en vaig parlar aquí), ha estat nominat als Premis Ictineu 2012. Com podeu veure, si aneu a la llista d’obres nominades, s’hi troben escriptors força coneguts, com ara Jordi de Manuel o Salvador Macip, i també la meva estimada amiga Anna Maria Villalonga.
     Aquest és l’enllaç a la pàgina dels Premis Ictineu. Al formulari de vot veureu que, si es vol, es poden triar fins a cinc obres en cada categoria. Si em voteu a mi, heu d’anar a la categoria “Conte fantàstic escrit en català”, escriure el títol (“Els tumbarú”), el meu nom (Shaudin Melgar-Foraster) i l’editorial (La Lluna en un Cove). Heu de fer el mateix, amb el mateix ordre, si voteu altres obres.  Per acabar, heu de posarr les dades que us demanen sobre vosaltres. Tot plegat un parell de minuts.
     Comprenc que no té ni cap ni peus votar obres que potser no s’han llegit. Sé que alguns de vosaltres esteu subscrits a La Lluna en un Cove i, fins i tot, m’heu escrit per donar-me l’enhorabona pel conte. A vosaltres va adreçada, especialment, aquesta informació. Als altres, us enllaço la primera part de “Els tumbarú”. La decisió és vostra.

ELS TUMBARÚ

            Potser era pel ritme persistent de la pluja o perquè el llibre li resultava feixuc –un volum gros amb cobertes pesades d’un dit de gruix–, o tal vegada estava cansada de feinejar tot el dia en aquella casa gran i desendreçada. El cas era que li pesaven les parpelles i se li començaven a fer borroses les paraules de la pàgina. Tenia molta son, però no es podia adormir; havien quedat amb la Dolors, una noia del poble, que passaria cap a les set del vespre i encara faltava una hora. Si s’adormia allí no sentiria la Dolors trucar a la porta –coses d’una casa com aquella que ni timbre tenia–. És clar que podia fer una becaineta estirada al sofà de la saleta del davant, al costat del rebedor, però s’hi trobava bé allí on era, enfonsada en una butaca enorme tota encoixinada de vellut verd, amb la llar de foc que espurnejava a la seva esquerra, la prestatgeria plena de llibres a la dreta i una catifa exòtica que s’estenia davant d’ella fins al gran finestral que s’obria al precipici, a la tarda, al cel amarat de pluja fina.
           Aquella biblioteca inesperada (mai no havia sentit que l’oncle en tingués cap) era com un refugi a la part del darrere d’aquella casa tota deixada. Semblava que durant molts anys havia estat l’única peça habitada, ja que no solament les altres habitacions estaven polsoses i tenien un aire de no fer-se servir mai, sinó que fins i tot la cuina s’agermanava amb aquell ambient desolat –buida, freda i sense ni un mos de pa per rosegar–. Per això era important que sentís l’arribada de la Dolors que li portaria costelletes de xai, oli, pa i havia dit no sé què d’unes maduixes boníssimes. Ben mirat, potser la nyonya li venia de la gana ferotge que tenia. Ni se n’havia adonat fins ara; tot el dia traient la pols i desant les seves coses als armaris, i amb tot just unes galetes per aguantar. I encara bo que anit s’havia quedat a l’hostal del poble, perquè de bon principi havia pensat anar a la casa recentment heretada, molt més enllà del poble, tot seguit d’arribar; però tot i no saber encara l’estat lamentable de la casa de l’oncle, va decidir enfrontar-se al seu nou habitatge un cop hauria descansat; havia estat un viatge llarg des de la ciutat, conduint la camioneta per carreteres secundàries que serpejaven amunt per muntanyes despoblades i rostes.
            Quan a la fi, aquell matí, va arribar a la casa, el sol acoloria les margarides, les fulles dels arbres i un gavadal d’herbotes que creixien, anàrquiques, per  tot el jardí del davant. No li va fer res veure l’estat, realment deplorable, del jardí; tal vegada perquè el sol, les papallones i els ocells l’omplien de calidesa i vivor. Va ser en entrar a la casota que restà de pedra. Tota aquella pols acumulada, teranyines i mobles aquí i allà sense ordre ni concert. És clar que l’oncle s’havia passat mesos a l’hospital abans de morir, però tot i així res no rutllava en aquella casa, i l’únic que sens dubte n’era l’excepció –aquella biblioteca a uns metres del precipici– era tot un misteri. Tants i tants llibres! Tots ben ordenats, tot tan polit i acollidor.
            I, ben mirat, fins i tot hi havia llibres que no era ben bé lògic que hi fossin, perquè, vejam, ¿què dimoni hi feia allí, a la casa de l’oncle, un tractat en cinc toms, escrit en francès i publicat al Quebec, sobre la història i els costums dels tumbarú? Sí, això mateix, els tumbarú: una nació africana, segons havia llegit, ben diferenciada gràcies a l’arrelament a les seves institucions i a la seva llengua, anomenada tumbaruna, i que, malgrat els esforços de diverses nacions frontereres per assimilar els tumbarú i eradicar la llengua tumbaruna, avui en dia encara es mantenien independents i la llengua persistia. ¿I el diccionari anglès-tumbarú que també havia trobat a les prestatgeries i que, a més, estava dedicat al seu oncle per l’autor, un lingüista escocès, professor emèrit de la universitat d’Edimburg? Doncs això havia anat a fer l’oncle a la Gran Bretanya aquell cop que deien que hi va anar per un negociet d’importació de llana. És clar que no li havien anat gaire bé els negocis si el que feia era visitar professors de llengües que ningú no coneixia; per això se’n va anar a viure a la casa de les muntanyes on tot just passava amb una petita renda. I el llibre que tenia sobre la panxa en aquell moment? Les cròniques dels reis tumbarú dels segles XIII i XIV: una traducció al català de l’original en tumbarú medieval feta per un monjo de Montserrat.
            Tot allò era ben curiós. No, què curiós, era inquietant. Gairebé li feia basarda trobar-se en aquella biblioteca de la casa mig abandonada i solitària on només se sentia el trip-trap de les goteres de l’àtic. Si no hagués estat pel plaer de la llar de foc, la butaca de vellut, la pluja rítmica als vidres, la catifa exòtica… Això també era ben estrany perquè, ves, què hi feia allí aquella catifa luxosa i exòtica? Ni que hagués estat una despulla de guerra obtinguda pels tumbarú –va fer una rialleta–, perquè de fet,  al tractat d’història i costums dels tumbarú, s’indicava que aquesta nació va tenir una llarga guerra amb un altre país africà, ara feia tres segles, i tot el que havien obtingut d’aquell conflicte bèŀlic era una pila de catifes. Va badallar i amb un esforç de voluntat deixà de banda el llibre de les cròniques, s’aixecà de la butaca i s’ajupí. La catifa feia molt goig ara que se la mirava de prop, tot i que semblava força antiga; tanmateix, què en sabia ella de catifes?
           Va repassar els prestatges i hi trobà el que necessitava –un atles–, però a l’atles no hi havia el que realment volia trobar: el país dels tumbarú. Tot i que, tal com havia llegit, hauria d’haver estat situat prop del Sudan, en aquella àrea del mapa no deia res relacionat amb els tumbarú. Resseguí els altres llibres arrenglerats: moltes obres d’autors catalans, llibres d’història, el tractat en cinc toms sobre els tumbarú, un manual de reparació de bicicletes… Un volum, però, li va cridar l’atenció, simplement perquè tenia les cobertes grogues i brillants. El va treure. El títol era atractiu, Voyages à de fantastiques endroits, i l’any de publicació era recent. S’instaŀlà altre cop a la butaca amb el llibre. Pel finestral entrava una claror esmorteïda, però ara que s’havia assegut li feia mandra aixecar-se per encendre el llum.
           Aquell libre era més entretingut que les cròniques dels reis tumbarú. És tractava d’una relació de viatges a llocs meravellosos, bé citats per persones reals o bé en obres de ficció. S’hi trobava allò més típic: El Dorado, Shangri La, etcètera. Però quan ja feia estona que llegia coses aquí i allà va trobar unes pàgines sobre els tumbarú. Es deia que aquest país, tot ple de botiguetes i situat a l’Àfrica, havia estat esmentat per primera vegada a finals del segle XIX per un francès que assegurava haver visitat els tumbarú, tot i que se sabia que mai no havia anat més enllà de Perpinyà, prop d’on hi tenia una caseta i on es dedicava al cultiu i venda de xampinyons.  Ah, va pensar en acabar de llegir, així era català, i continuà la lectura. Hi havia més persones “visitants” dels tumbarú: el monjo de Montserrat que havia traduït les cròniques, el quebequès autor del tractat i el lingüista d’Edimburg; també un basc el qual, ves per on, havia descobert una herba estranya que curava l’abatiment, si bé els entesos encara ho qüestionaven. Se seguia dient que el país dels tumbarú era, evidentment, un indret imaginari, però ja que alguns dels presumptes visitants eren persones d’un cert prestigi, s’havia fet els ulls grossos i se’ls havia permès que publiquessin obres sobre els tumbarú amb pretensions d’autenticitat.
           Naturalment, entre aquestes persones prestigioses no hi entrava el que cultivava xampinyons, de qui tota relació sobre els tumbarú era, a més, de tradició oral. I el basc de l’herba no va poder publicar un llibre sobre la vegetació del país dels tumbarú perquè era un revolucionari. El comentari sobre els tumbarú s’acabava amb una altra menció al lingüista d’Edimburg a qui es referien com una mena de Tolkien i el comparaven també a aquell americà que havia compilat un diccionari anglès-klignon per a la sèrie televisiva Star Treck –genial, però tota una ficció.
           Bé, va concluir tot tancant el llibre, ara ja entenia l’embolic, però el que encara no havia resolt era què hi feia el seu oncle ficat en tot allò. Tal vegada, per casualitat, va conèixer el lingüista d’Edimburg i d’allí tots aquells llibres. Es tornà a aixecar de la butaca i va veure un paperet a terra que sens dubte havia caigut del llibre. L’agafà i veié que estava signat per l’oncle, i encara que no hagués estat signat es reconeixia l’estil de l’escrit: “Collons, i jo que també he anat a visitar-los!” Potser a la vellesa l’oncle s’havia tocat una mica. Badallà. Encara faltava mitja hora perquè arribés la Dolors.
           La pluja continuava, menuda, davant el finestral. Va contemplar la vista: només cel i espai, allí, a frec de l’abisme. S’apropà als vidres. La vista era veritablement magnífica, era com ser al llindar d’un buit absolut. Va aixafar el nas contra els vidres per a veure-hi millor i es va adonar que hi havia com una taca fosca ben bé al costat del precipici; semblava un forat. Va forçar la vista. Sí, era un forat de metre i mig d’amplada, però el més curiós, ara que s’hi fixava, era que semblava haver–hi una escaleta de metall. Obrí el finestral i va treure el cap a fora: el forat no hi era. S’enretirà una mica: doncs sí, semblava que ara hi era. Va moure’s cap a un costat: no hi havia forat. Cap a l’altre costat: sí n’hi havia. Evidentment es tractava d’una mena d’efecte òptic. Intrigada, sortí a fora. Es mullaria, però la pluja, tot i persistent, no era gaire forta, i només seria un moment per comprovar si hi havia un forat o no n’hi havia. Es movia amb precaució perquè el llindar del precipici era allí mateix. En arribar al lloc, no va veure cap forat. Es mogué primer cap a la dreta, després cap a l’esquerra, i res; s’ajupí i, sí, hi havia un forat tallat a la roca, amb una escala de metall que s’enfonsava avall. L’efecte òptic era extraordinari. Bé, ja no venia d’un pam, i començà a baixar fins a tocar a terra en un toll d’aigua.
           Davant l’escaleta hi havia un passadís iŀluminat amb bombetes aquí i allà –algunes foses–. Tanmateix, com hi podia haver un passadís que s’endinsava fins qui sap on davant l’escaleta? Era ben clar que aquella era la direcció cap al buit, i estava segura que el precipici baixava dret fins gairebé a la vall, ho havia vist el dia abans quan anava per la carretera. Bé, fos com fos, ja era allí i volia continuar. S’endinsà pel passadís que seguia i seguia ben dret cap al que, segons les lleis de la física, hauria de ser l’espai més enllà de la caiguda del precipici. Sense acabar-ho d’entendre, avançava endavant i s’entretenia llegint els diversos graffiti de les parets. Fossin qui fossin els que els havien escrit, era evident que les parets del passadís els servien com una mena de catarsi. S’hi trobaven escrits de to romantic, com ara “estimo la Roser”; tot i que la majoria eren rampells d’enuig, els quals, evidentment, pertanyien a diverses èpoques: “Grisos assassins”,  “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, “Independència!”…
           Es veia una llumeta al final del passadís; per tant, anava errada amb les distàncies i aquella llum era, sens dubte, una obertura al precipici. Així que s’hi apropava, va pensar que la pluja s’havia aturat i el dia s’havia aclarit del tot perquè es veia un tros de cel blau a l’altra banda de l’obertura. Va acostar-s’hi amb precaució; segurament el passadís acabava a l’abisme. En arribar al forat, d’un parell de metres d’alçada, va veure que d’allí baixaven uns esglaons fins a, bé, un carrer. Sí, un carrer que, definitivament, no era un carrer del poble. De fet, no era cap lloc que li fos remotament familiar: se sentia caloreta i a cada banda del carrer hi havia un seguit d’arbres amb flors tropicals; tot era ple de botiguetes i la gent, de pell molt fosca, caminava amunt i avall o anava amb bicicleta, però no amb les bicicletes usuals sinó que, per increïble que li semblès, les bicicletes no tocaven a terra –era com si volessin a un pam d’alçada–. Embadocada, va baixar els esglaons. La gent anava vestida, si fa no fa, com nosaltres a l’estiu, però amb un no sé què diferent, i ningú no semblava sorprés de veure-la allí amb un jersei de llana i l’expressió d’astorament.

(si voleu llegir la resta heu de demanar el número 36 de La Lluna en un Cove)

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Els meus contes, Més enllà del somni, Una mica de tot i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 respostes a IV Premis Ictineu

  1. Emili Gil ha dit:

    Ben fet, Shaudin, és un conte que m’agrada molt, ja ho t’ho vaig dir. Des que l’editor de “La lluna en un cove” ha decidit canviar els “per a” per “pera”, els “fins i tot” per “finsitot” i, de vegades “fins-i-tot”, els punt i a part per “–“, i altres coses semblants he decidit no col·laborar-hi més. Com puc recomanar una revista on no s’escriu correctament el català? Em va saber molt de greu, però ja tenim prou gent que ens ataca la llengua. Enhorabona de nou pel relat, que és, senzillament, magnífic!

  2. Anna Maria ha dit:

    L’Emili ha pres la mateixa decisió que jo. I s’ha oblidat de l'”allavòrens”, que també forma part dels nous criteris de La lluna. Amb tot, els nostres relats (“Els tumbarú” de la Shaudin) i dos meus, així com un del meu germà Elies, estan nominats, perquè van ser publicats al llarg de l’any a diferents números de “La lluna en un cove”. L’Emili t’acaba de desvetllar una sèrie de coses que jo, per no alterar-te, t’havia mantingut de moment en secret. Ja tens prou nervis com per saber tot això, però ara ja ho saps.
    En qualsevol cas, el relat és magnífic i, evidentment, el votaré. Si m’ho permets (si no et sembla bé, esborres això i prou), penjaré aquí dos enllaços on podeu trobar els meus contes. Com que cada lector pot votar fins a cinc títols de cada categoria, si us agraden (només si us agraden), els podeu també votar juntament amb el de la Shaudin.
    En pocs dies jo també faré un article al meu bloc similar a aquest. I allà inclouré aquest article de la Shaudin per tal que la gent el pugui llegir. Seria bonic arribar totes dues a la final. Em faria molta il·lusió.
    Una abraçada a tu (Potatito de Toronto) i a tothom.

    Títol: Excés de feina: http://relatsencatala.cat/relat/exces-de-feina/1039399

    Títol: Isabel: http://relatsencatala.cat/relat/isabel/1039358

  3. Jordi Canals ha dit:

    Excel.lent relat.

  4. Maria ha dit:

    Ja l’he votat! A veure si ara hi ha sort de cara a les fases següents.

  5. Emili Gil ha dit:

    Votats!!!

  6. Grocdefoc ha dit:

    Ja t’he votat, Shaudin. Que tinguis sort!
    Acabo de llegir els comentaris sobre les paraules que la Lluna en un Cove va decidir alterar. Jo també em vaig quedar molt sobtada al llegir que adoptarien per al “per a = pera”. És una llàstima.
    Jo els vaig escriure per animar-los a continuar quan, al començament, tenien problemes de distribució… i després he anat comprant alguna revista; i la teva, quan vaig saber que hi havies publicat Els Tumbarú. I m’estava plantejant enviar algun escrit… però em vaig frenar quan vaig veure aquella incomprensible llista. Repeteixo, és una llàstima. M. Pilar

  7. Aitana ha dit:

    Hola a tothom,
    Podeu explicar-me millor això de l’ortografia que s’estan inventant a La lluna en un cove? Pera? Però això és una fruita! Jo hi vaig publicar el relat “Mare” al número 2 i em van censurar els insults (sembla que els cataloparlants no n’utilitzen) i ja no hi he publicat més.

  8. Anna Maria ha dit:

    Els criteris d’edició de La Lluna, Aitana, són surrealistes. Són adoptats de fa poc, perquè jo hi he publicat moltíssim, fins i tot hi vaig tenir una secció fixa de cinema (Fora de cartellera) i això abans no passava.
    Posen “pera” en lloc de “per a”. Diverses persones ja els hem dit que “pera” és una fruita i que els textos, ara, de cop i volta, estan tots plens de fruites que no se sap què volen dir ni d’on surten. També fan coses com “fins-i-tot” o accepten el mot “allavòrens” per substituir “aleshores” o “llavors”, les dues úniques formes vàlides que existeixen.
    Posen una línia ondulada per indicar el punt i a part. D’aquesta manera guanyen espai, però els textos es fan molt més feixucs de llegir.
    En fi, tot molt estrany i inexplicable. No cal dir que jo ja no publicaré més en aquestes condicions.

  9. Hola a tothom,
    No he tingut internet durant una pila de dies, per això no us havia respost. Ara em trobo amb una acumulació aclaparadora de missatges de tota mena que no sé com podré respondre. A més avui (tinc una sort terrible darrerament) m’he torçat el turmell i em fa molt mal, cada hora que passa me’n fa més, i no em sento gaire animada per respondre un milió de missatges. Bé, per això us responc en bloc.
    Gràcies als que m’heu votat als Premis Ictineu!!!
    Quant a La Lluna en un Cove, em trobo “speechless” que diuen al meu segon país. No en sabia res de tot això i encara no ho he acabat de pair.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s