Estendre la roba

M’encanten els balcons amb baranes de ferro, tan típics de molts barris de Barcelona. Són encisadors. En alguns d’aquests balcons —depèn del barri— s’hi pot veure roba estesa voleiant amb la brisa. Fa bonic. Trobo que la roba estesa dóna vida a una ciutat i per això m’estranya que hi hagi ciutats que prohibeixin estendre la roba. Tanmateix, n’hi ha. A molts països.

Segons el que he esbrinat s’han establert diverses batalles amb el tema de deixar o no deixar estendre la roba —quantes coses s’aprenen de temes que semblaven ben innocents—. En aquestes batalles hi entra principalment la qüestió de l’estètica (sempre subjectiva i, per tant, discutible) i la del medi ambient. Als països càlids em sembla ben clar que la roba s’hauria d’estendre i no usar assecadores elèctriques, ja que és innecessari. D’altra banda, en els països d’hiverns molt freds, és gairebé inevitable.

A mi m’agrada força estendre la roba a eixugar. És una de les poques feines de la casa que no em molesta gens fer. Quan era petita em sentia molt bé tot veient la mare estendre la roba al balcó (no era un balcó com els que he descrit més amunt, però era encisador a la seva manera). M’omplia d’una sensació de pau i felicitat. I l’oloreta de net que feia després la roba! A Toronto he d’esperar que vingui el bon temps per estendre roba al balcó. I el primer dia de l’any que el temps ho fa possible em sento tota iŀlusionada.

Ja que som dins d’aquest tema, he de comentar sobre les agulles d’estendre (o “pinces”, com més us agradi) perquè aquest humil estri té tota una història al darrere. Per assabentar-me del tema he llegit, entre altres coses, un article del New York Times. Segons els experts, l’agulla d’estendre més antiga és la que veieu a la imatge de l’esquerra (poc usada, em sembla, als països mediterranis, però encara vigent a l’Amèrica del Nord). Aleshores, l’any 1853, un home de Vermont que es deia David M. Smith va inventar l’agulla que coneixem més avui en dia. I l’evolució va continuar fins arribar a la creació de l’agulla d’estendre de plàstic.

Ara hi ha tota una controvèrsia sobre l’us de la pinça de fusta o de plàstic. Pel que en diuen, la de fusta és més durable i la de plàstic és més barata, la qual cosa, com passa amb tantes altres, ens dóna el mateix resultat. A mi m’agraden més les de fusta que són les que empro sempre. Tot i que no tenen les coloraines de les altres, les trobo més boniques. A més, segons expliquen els experts, són millors per al medi ambient —suposo que això també es pot discutir—.

Als països càlids la roba s’eixuga sobretot gràcies al sol, però el vent és un factor molt important per eixugar-la en els països on el sol no escalfa gaire, com ara al Canadà. Aquí de sol poquet, però de vent tot el que vulguis. I eixugar la roba al vent és un tret cultural ben important en algunes províncies canadenques, fins al punt que el Ministeri de Turisme de Newfoundland (Terranova) i Labrador l’empra en el vídeo que us penjo. I amb això em despedeixo per avui.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Una mica de tot i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

42 respostes a Estendre la roba

  1. Jordi Gomara ha dit:

    Carai, sobre quines coses se t’acut escriure, és ben curiós. Mira, m’ho he passat bé, tot i que jo sóc un dels que no m’agrada la roba estesa vista des del carrer, però si m’encanten les agulles de fusta perquè a més tenen moltes altres utilitats, fins i tot en el bricoll·latge i en la construcció 😉

    • Hola! Sí, mira, de vegades m’engresco amb el primer tema que em passa pel cap. És cert que les agulles d’estendre tenen moltes aplicacions, moltíssimes, jo mateixa les faig servir per tancar bosses (com ara d’arròs, quan ja estan començades) i per altres coses. Una abraçada, Jordi.

  2. M’encanta estendre la roba. Sempre he trobat que és com una mena de cosa màgica, ves quina tonteria, però té un encant especial i si es pot estendre en un lloc ampli on pugui voleiar bé gronxada pel vent , millor. Però la roba estesa en els balcons exteriors, no m’agrada gaire per no dir gens, Es clar que, molts cops, és l’únic lloc possible. Una altre cosa que em fa divertit estendre roba son les pinses. Les compro de colors per que m’agraden més i en tinc moltes, així puc penjar la roba amb pinses del mateix color o fent joc amb el color de la roba 😀
    Bon dia o bona nit.

  3. Rosa Nebot ha dit:

    Quins records m’han vingut amb el teu escrit! Quan en alguns dies d’hivern -ben pocs, a Barcelona- la mare ens cridava perquè veièssim com d’encartronada havia quedat la roba estesa als estenedors de la galeria. Com, un cop eixuts els llençols, ens feia agafar-los pels extrems i estirar-los bé mentre els anàvem plegant, i els riures quan se’ns escapaven dels dits mentre ho fèiem. També m’agradava, estendre la roba; reconec tanmateix que ara, que m’he fet tan gran, gairebé sempre prefereixo utilitzar la màquina eixugadora: m’estalvia la feina, un xic feixuga, d’estendre-la i aplegar-la.
    Rosa Nebot

    • Hola, Rosa. Jo també recordo quan plegàvem els llençols i els tips de riure quan s’escapaven dels dits! Ara de vegades m’ajuda el meu fill i, tot i que no se’ns escapen dels dits, a mi em venen records de la infància i em faig un tip de riure. El meu fill es pensa que té una mare guillada que quan plega llençols es fa un tip de riure. Sí, estendre la roba pot ser massa esforç a certes edats o amb certs estats de salut. A l’estiu, quan penjo roba al balcó, no hi poso les tovalloles grans i els llençols només de tant en tant; tota la resta de roba sí, però. Una abraçada!

  4. Jordi Canals ha dit:

    Molt bé els balcons, molt bé la roba estesa que, per cert, l’ajuntament no ho permet ,però que n’hi ha per tot arreu i que a vegades resulta fins i tot poètic segons com es descrigui, clar, molt bé les agulles, que com expressa el Jordi Gomara tenen un sens fi d’utilitats, i extraordinari el vídeo. De tot en treus l’acció de florir literalment.

    • Hola Jordi. No ho sabia que a Barcelona està prohibit, com que veia roba estesa a molts llocs ni em va passar pel cap. “Poetic”, sí senyor, bona paraula per emprar en aquest context! Celebro que t’hagi agradat el vídeo. Una abraçada.

  5. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Un altre motiu de clonicitat, que no vam comentar en la nostra trobada “real” (crec, perquè vam parlar tant!). En qualsevol cas, jo que odio bastant les feines de casa, adoro el tema “roba”. M’encanta posar les rentadores, plegar la roba i, per descomptat, estendre-la. El tema de l’estètica és complicat. Hi ha barris o edificis on queda molt bé. Com tu dius, fa bonic. Però en altres llocs, no tant. Jo no tinc assecadora (ni la vull). Per sort, a casa (Barcelona) no se’m mulla la roba per més que plogui. I, quan sóc a l’Empordà, normalment fa bo (també pujo a l’hivern, però períodes més curts i de vegades no em fa falta renta). Per a la roba és sa voleiar al vent, però l’excés de sol perjudica la de color. En el passat, el sol era fonamental, perquè, a manca de detergents potents com els d’avui, el sol era un desinfectant i ajudava a deixar ben blanca la roba de llit, les tovalloles, etc. Ja sabem: el sol, ben dosificat, és de totes totes, vida.
    També prefereixo de moooolt les agulles de fusta. A Barcelona, com que visc en una planta baixa, rebo les agulles de tots els veïns de més amunt. Sóc una gran recollidora d’agulles i en tinc de tota mena, fins i tot unes molt boniques, pintadetes i decoradetes per alguns nens dels veïns que ho fan com a treball manual a l’escola.
    M’ha agradat molt aquest post. M’hi sento totalment identificada. Li passaré a la meva filla, que, així que el llegeixi, dirà: ostres, un article fet a mida de la mama!
    Gràcies, Potatito.

    • Ei, Potatito! Quina gràcia, no sabia que també ens assemblàven en això. Com que et vaig veure estendre roba aquells dies a l’Empordà i no t’envoltava una música celestial… Hahaha! Sí sabia, però, que tampoc no t’agraden les feines de la casa. A mi també m’agrada el tema “roba”, però només rentar-la i estendre-la —NO planxar-la o cosir-la! Sí, noia, el tema de l’estètica sempre és complicat, perquè és subjectiu. Ben cert que el sol és desinfectant, va bé fins i tot per desinfectar ferides; quan fa bon temps sempre poso a eixugar al sol els fregalls i draps de la cuina, així no agafen aquella fortor a florit (aquí passa molt a l’estiu perquè pot ser molt humit). Petonets!

      • Des que van talar els pins i em van escorcar l’espai per estendre, allà a l’Empordà no mola. Per això no vas sentir música celestial. Però en general, sóc molt maniàtica amb aquest tema, al contrari d’amb d’altres, com cuinar. Ecs! Planxar m’agrada, però se’m ressent l’esquena. Cosir, no. Tot i que no em fa tanta ràbia com a tu.

  6. Jordi Gomara ha dit:

    Això mateix, l’Anna Maria té raó, en alguns barris la roba estesa queda bé, però en certs barris queda horrible, jo diria més aviat que on queda molt lletja la roba estesa és en barris perifèrics en edificis construïts als anys 70 més o menys, perquè l’estètica d’aquests edificis no queda pas afavorida per la roba estesa, em penso

    • Em sembla, Jordi, que quan la roba estesa no fa bonic és perquè res del que l’envolta és bonic. És la meva opinió. I, és clar, hi ha certs llocs on no pot ser perquè no estendrem pas roba a la façana d’un edifici de Gaudí, per exemple.

      • Crec que tens raó, Shaudin. la lletjor engendra lletjor.

      • Jordi Gomara ha dit:

        Ostres, doncs sí que tens raó, imagina’t la roba estesa a la Pedrera o a la casa Batlló, hehehehe. Jo em referia també als edificis més moderns, anys 70, que es van construir en molts llocs, normalment d’obra vista, de totxo, són edificis massa rectes, massa quadrats, poc rocoocò, m’entens. Ho comparo amb la música, a la música del classicisme li pega la serietat, és massa “recta”, ara si parlem del romanticisme o del barroc ja és una altra cosa, entens què vull dir? On hi ha massa rectitud qualsevol informalitat destrossa, però en el barroc que és més divertit o en el romanticisme totalment informal la “roba estesa” queda bé, hahahahaha, ja sé que he fet un símil una mica rar però crec que va bé. Llavors, com diu l’Anna Maria i tu, no li pots fotre lletjor en un context lleig, el que podria ser un signe d’informalitat el fa més horrible, però si a la ciutat vella i las barris antics en general, perquè a més a més crea un ambient bohemi i romàntic, i és com una pinzellada de vida i color. Escric massa ràpid, perdoneu si no m’expresso bé de tot

        • Jordi, t’expresses d’allò més bé! Entenc perfectament què vols dir. De fet em sembla una comparació meravellosa. M’encanta!

        • Anna Maria Villalonga ha dit:

          Trenco una llança en favor del classicisme i de la música classicista. Brutal. Jo sóc filla de l’empirisme i experta en segle XVIII (si és que es pot ser expert en res). Que ningú no ho oblidi. On es posi Mozart no hi té res a fer la resta.

        • itaca2000 ha dit:

          Anna Maria, dolentota, tu sempre vols quedar a sobre, eh !!!! Hehehe…. No tinc res contra el classicisme ni contra Mozart, simplement vull dir que és una música “recta” en tota l’amplitud de la paraula, com els edificis d’obra vista que, per cert, a mi m’agraden particularment. Però on estigui Txaikosky ja no hi cap la resta. I per a clàssic Beethovem per mi, el Beethoven de la segona època, no el romàntic clar, la sobrietat de Beethoven m’atreviria a dir que no la té Mozart, el concert de l’Emperador, per exemple, Mozart fins i tot és encara massa, jo ja barroc, sinó rococò al costat de la sobrietat i la solemnitat d’aquest Beethoven. Toma ya !!!! 😉

  7. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Perdoneu les errades, escric massa de pressa.
    M’he oblidat de dir que m’encanten els vídeos. Antònia Font forever i el de Terranova, preciós. Quant a la foto primera, emoció emoció. La vas fer anant amb mi! Muà.

  8. Lurdes Estruch ha dit:

    quina bellesa costumista més vital i més alegre, quin escrit tan joiós. són d’aquelles petites coses que et fan (fins i tot en dies com avui!) reconciliar-te amb l’estiu. una abraçada ben forta, Shaudin (a mi també m’encanta estendre la roba, al balcó i al terrat).

  9. Dolors ha dit:

    La roba estesa, signe de llibertat, de naturalitat, de dia a dia, de casa i vida.
    M’agrada, la roba estesa, i la flaire de sol i de cel, de net.
    Estendre la roba, signe d’obertura?
    i les agulles, de fusta, malgrat les coloraines que sempre em fan l’ullet 🙂
    El que no m’agrada gens és quan algú diu, quan arribes o passes: alerta, hi ha roba estesa! Això, de petita, al pati de l’escola, em treia de polleguera. Però dissimulava, és clar 😉
    Una abraçada, plena de la flaire d’un estenedor curull de roba estesa 🙂

  10. L’expressió feia molta ràbia perquè els adults es pensaven que no l’enteníem. Ens tractaven de tontos doblement. Una, perquè no volien que sentíssim de què parlaven. I dues, perquè feien servir l’eufemisme de la frase feta com si no en sabéssim res. No ho suportava. Jo ho volia saber tot.

  11. vicicle ha dit:

    Recorde de xiquet furtar-li a ma mare pinces de fusta i fer-me pistoles amb bala i tot, amb només un parell. L’expressió que comenteu en realitat actuava com un avís per si de cas no eres prou atent al que deien els majors. Ves per on. Perquè ells continuaven parlant del tema, però amb segones. Eren mestres de la insinuació. Pura literatura.

    • Amb bala i tot! Ostres, que enginyós, Pep! Això m’ha fet recordar que el meu fill, quan era molt petit, com que jo no li volia comprar pistoles de jugar se’n feia amb una grua de fusta que tenia i amb Lego. Però sense bales.
      Hahaha! Sí, pura literatura. Una abraçada!

  12. jmsalva ha dit:

    Shaudin és ben interessant el tema que has encetat pel que fa a estendre la roba. He viscut la meva infantessa i adolescència a barris antics on es veia la roba penjant del balcons, les cases també eren antigues per tant no feia lleig. A casa meva hi ha dues terrasses la que dóna al carrer i una més interior on es troben els fils per estendre la roba i m’agrada fer-ho, és un lloc assolellat i ventós per la qual cosa la roba s’eixuga haviat..

  13. Bel ha dit:

    He quedat estafaril·lada* en llegir que en algunes ciutats està prohibit estendre la roba! Mai m’ho hauria pensat. M’ha encantat aquest post sobre estendre la roba, jo tenc un record molt viu de quan era petita: la meva germana mitjana Aina sempre es penjava del fil d’estendre, que es rompia i l’havíem de tornar a fermar, era molt bo. També m’han agradat molt els dos vídeos, d’Antònia Font i de Labrador.

    *Diccionari català-valencià-balear (DCVB) de Mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll
    ESTAFARIL·LAT, -ADA adj.
    Esglaiat, pres de gran admiració (Mall.); cast. pasmado. Aquell criat davant tal veu romangué estafaril·lat, embadalit, Aurora 252.
    Fon.: əstəfəɾiɫɫát, f. əstəfəɾiɫɫáðə (Manacor); əstəfəɾiɫɫá, f. əstəfəɾiɫɫánə (Manacor). El diccionari Figuera duu la forma estafaril·là, -ana, i la tenim documentada també de viva veu.

    • Doncs jo m’he quedat estafariŀlada (en el sentit de “atònita”, no “espantada”) en llegir el teu comentari amb l’explicació d’un mot que, confesso, no coneixia. Gràcies, Bel! Quantes coses m’has descobert des que ens vàrem conèixer! I gràcies per continuar participant amb els teus comentaris. Per cert, a la teva mare no li devia fer gaire gràcia el que feia Aina amb el fil d’estendre, oi? Hahaha! Una abraçada, guapa!

  14. Dolors ha dit:

    Acabo d’aprendre una paraula nova: ESTAFARIL·LAT, -ADA!
    Gràcies, Bel 🙂

  15. Dolors ha dit:

    He passat a tornar a veure aquesta roba estesa tan xula 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s