Tenim pressa, molta pressa!

I jo, ara mateix, tinc una mandra d’allò més grossa. Estic cansada i tinc son i gana. És tard, m’he passat el dia corregint proves dels estudiants i fa moltes hores que no menjo. Tot això podria ser prou excusa per no escriure aquesta entrada al bloc, oi? Però no és això, no, no és això la raó de la mandra, sinó haver d’explicar el que per a mi és el de sempre.

De segur que us pregunteu com va anar la reunió i entrevista a la universitat, oi? Doncs no sé per on començar —ai, quina mandra! Bé, faré un esforç; no us puc pas deixar sense resposta.

D’ençà l’any 1994 que ensenyo català a les universitats de la província d’Ontàrio: cinc anys a la Universitat de Toronto, tres a la Universitat de McMaster i els últims deu al Campus de Glendon de la Universitat de York. Glendon ha estat l’únic lloc on van rebre les assignatures de català amb força simpatia. Tot i això, les assignatures de català (una de llengua i una de cultura que s’imparteix en anglès), són opcionals, la qual cosa vol dir que han de competir amb assignatures obligatòries de programes de llicenciatura (especialment amb el programa d’espanyol). Les poquetes assignatures de català són molt lluny de poder ser una llicenciatura. Per tant, tot i la bona disposició de Glendon, les assignatures de català són, com han estat a totes les altres universitats, una nota exòtica. Fa 26 anys que, amb un càrrec o un altre, ensenyo a les universitats d’Ontàrio i en fa 28 que observo les classes de català. Quan estudiava a la universitat de Toronto, el professor Joseph Gulsoy (coŀlaborador de Coromines, entre altres coses) era l’encarregat del català, de fet qui va iniciar les classes de català a nivell universitari al Canadà l’any 1962. El conec molt bé des de fa molts i molts anys. També vaig conèixer els dos lectors de català que ensenyaven abans de jo començar amb aquestes assignatures. Qualsevol que observés tots aquests anys de català s’adonaria de la manca de rellevància que tenen les assignatures de català a les universitats d’aquí, fins i tot amb el professor Gulsoy a qui toleraven perquè tenia molt nom. Les assignatures de català no poden competir amb les d’espanyol, ni amb les de francès, anglès, italià, etcètera, etcètera. No hi poden competir perquè no tenen un Estat al darrere. Així de senzill. Després d’observar-ho tots aquests anys, després de lluitar tots els que jo les he ensenyat, no podria ser més clar. Les classes de català són sempre la ventafocs de qualsevol departament o universitat d’aquí. No som ningú, que li quedi ben clar a qui tingui dubtes. Sense Estat no som ningú. Fa massa anys que ho veig, cada dia.

La reunió del dimarts va ser, doncs, la rutina de sempre. És va parlar molt del programa d’espanyol, de quants Estats estaven disposats a ajudar, a més d’Espanya i Mèxic que ja ajuden d’allò més, de si es podria incloure un programa de portuguès (fer una llicenciatura mig espanyol mig portuguès) amb l’ajuda de Portugal i potser Brasil. En fi, tota la reunió de més d’una hora anava d’això. He de dir, a favor del meu departament, que l’únic que volen és sobreviure i busquen estratègies per aconseguir-ho. El català no compta, és clar, no té un Estat que avali la seva existència.

L’entrevista, l’última i amb presses perquè una persona havia d’agafar l’avió, es va centrar, en principi, en els meus llibres, però quan van descobrir que els escrivia en català (es pensaven que eren en castellà), tot d’una van perdre interès. Van fer-me un parell de preguntes molt ràpides sobre el català —d’allò de per no dir que res no m’havien preguntat— i se’n van anar corrent.

El resultat no el sabrem fins d’aquí molt temps. Si el català es queda serà com sempre, com la nota exòtica. I ara, enteneu la meva mandra?

Estic tipa que ens ignorin! Vull un Estat!

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà, Català, Catalunya i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

25 respostes a Tenim pressa, molta pressa!

  1. Jordi Canals ha dit:

    Moltes gràcies per la teva informació. T’havia guanyat un bon descans i un àpat perquè l’apetit estigui content. Molta sort davant dels teus objectius.

  2. Jordi Canals ha dit:

    Vull dir: t’has guanyat…….

  3. Quico Romeu ha dit:

    Buf! Entenc perfectament la teva mandra i tot allò que la nodreix. Quina mandra fa quan sempre és el de sempre! Com el dia de la marmota. La qüestió és que, amb algunes excepcions, aquesta deu ser una tònica general en totes les universitats on hi ha classes o lectorats de català. Segurament se’n deu salvar alguna per raons diverses, però, en general aquest és un dels “orgulls nacionals”: “Mireu i observeu la quantitat d’universitats que s’interessen per la nostra llengua”, ens fan entendre”. No és per tirar aigua al vi, però probablement si extrapolem aquesta situació a la d’altres “orgulls nacionals” de projecció exterior ens trobarem que som una mica la quintaessencia d’un no res bastant ampli. Una anècdota com a nació, com a molt estirar un dubte. Nosaltres convençuts d’un prestigi que es serveix amb conta-gotes. Necessitem un estat, però sobretot necessitem que les persones que ens representeu o que ens expliqueu més enllà de de les quatre parets de casa nostra, pugueu relaxar-vos i deixar una militància “full time” que és la que fa mandra quan sempre es topa amb els mateixos inconvenients. Com sempre gràcies per la baralla. Cal que marxem d’Espanya i sigui un estat el que us, ens, substitueixi en la lluita per la supervivència.

    • Exacte, com el dia de la marmota. M’adono que has entès perfectament el que explico, i també el que no explico però que és part de tot plegat. Suposo que sí, que deu ser la tònica general a la majoria, si més no, de les universitats on s’imparteixen classes de català. Sé que n’hi ha alguna, comptant tot el món, on tenen un programa de llicenciatura en català, però és una excepció. Fins i tot em sembla que a la universitat de Nova York tenen o volen començar un programa de doctorat, però a totes les altres universitats on s’ensenya català (més de cent) la situació és similar a Glendon. Hi ha països més receptius que altres, on de vegades tenen conferències o esdeveniments sobre la cultura catalana (fins i tot a Glendon en vàrem tenir un fa uns pocs anys), però el resultat total sol ser el mateix: les assignatures de català són la nota exòtica. Tu ho expliques molt bé, Quico, és exactament el que vull dir, que tota aquesta projecció exterior és una anècdota, un prestigi que es serveix amb conta-gotes… No dic que no serveixi per a res perquè sí que serveix, naturalment, però és tan poc en conjunt, és tant d’esforç per uns resultats tan minsos en comparació amb qui té un Estat darrere…

      • Joan Pau ha dit:

        Justa la fusta, amics! Comparteixi el sentiment de fatiga. I és que, segons com, la militància a casa també exigeix un horari de vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, tres-cents seixanta-cinc dies l’any. Maldament compleixis l’horari, t’alimenten molles. A nivell educatiu, mes sobretot a la universitat de Perpinyà, la projecció interior és una fotuda anècdota i ben segur que serveix amb conta-gotes i amb el rellotge de sorra com a pressió afegida. Com si amb l’horari, no n’hi hagués prou per treure’t de polleguera. Aquí, els resultats també són minsos, cosa que no seria tan preocupant si fos qüestió d’exotisme però -mau!- que és qüestió de supervivència. El cas no és que no tinguem un Estat al darrere -que tampoc no és que el tenim-, tenim un Estat en contra! Tenim un Estat en contra i les nostres institucions -digueu-les departamentals, autonòmiques o regionals- no hi poden parlar de tu a tu i, per postres, massa sovint sembla que van en contra dels nostres interessos: és el mal de la Catalunya perifèrica. Llavors tenim la culpa de no ser prou catalans, que manta senyera i poca llengua al carrer. Ep, setciències! Que la llengua, quan no se parla a casa, se sol aprendre a l’escola! Com poden -com gosen?- comparar Perpinyà amb Barcelona si cada ciutat té una potència diferent? Encara, al cap de cinc anys a la CAC, hi ha gent me diu que me volen presentar qualcú perquè viu a Barcelona i parla francès! I què n’he de fer, jo?! (Que en barceloní se diu: A mi, què m’importa?) Que me presentin un militant d’Elx, de Maó o de Mequinensa. Així, sense badar boca, almanco ens entendrem: només per les tiretes sota els ulls ens reconeixem. La mala llet no va dedicada als comentaristes d’aquest blog, ni molt manco a la blogaire. És fruit de tot plegat. Deu de novembre a les tres, plaça de la Victòria a Perpinyà. Us hi esperem.

        • Comprenc la teva frustració, Joan Pau; veig que estàs molt i molt frustrat -comprensible. I és cert: un Estat en contra. Jo hauria d’haver dit “un Estat pròpi”. Molta sort el 9 de novembre a Perpinyà!!!!! Jo no hi puc anar, com ja saps.

  4. Anna Maria ha dit:

    A mi també em fa mandra respondre. No per respondre’t a tu, evidentment. Sinó perquè també estic tipa del tema, d’haver sempre de pidolar, d’haver sempre de demostrar, d’haver sempre de defensar. De saber que, en el fons, sovint estem a expenses del que decideixin unes persones o uns organismes que no ens entenen, que no saben res de nosaltres. O, el que encara és pitjor, que, en molts casos, ens van directament en contra. Vull normalitat, vull descansar. No et puc dir res més, perquè encoratjar-te no et fa cap falta. Tu ets una lluitadora que ja saps què vols i has de fer.
    Ara, això sí. Vull que et cuidis. T’exigeixo que et cuidis. Què coi vol dir “fa moltes hores que no menjo”. D’això ni parlar-ne. El primer ets tu i la teva salut. La resta, ve després.
    Mil petons, Potatito.

    • Hola Potatito. Entenc també la teva mandra. Sí, sempre haver de pidolar, demostrar, defensar… Jo també vull descansar!!! Perquè una cosa és treballar fins a l’esgotament però veure uns resultats equivalents a l’esforç que es fa, i l’altra és tenir el resultat de ser la nota exòtica. Com ja saps, a més de les assignatures de català també ensenyo castellà i literatura de l’Amèrica Llatina; tot i que poso molt d’esforç en tot el que ensenyo, la diferència entre l’esforç necessari per aquestes classes i les de català és abismal. Les classes de català han de ser perfectes, per dir-ho d’alguna manera, i calen moltes més explicacions i convèncer i aconseguir que siguin millor que cap altre. A més, s’ha d’aconseguir que a les classes de català aprenguin més en menys temps: la classe de llengua és un sol curs (en castellà són 4 cursos) i la de cultura catalana és un semestre (la de cultura d’Espanya són dos semestres). I, com explicava, les de català són optatives (les úniques optatives del meu departament); és un miracle que estiguin plenes. Jo també vull normalitat!!!
      OK, mami, ja em cuidaré. Hahaha! Petons!!!

    • Quico Romeu ha dit:

      Mataré dos pardals d’un tret. En primer lloc, menja com et recomana l’Anna Maria. Després del rotet, si vols, ja pots militar i recomençar el dia de la marmota.

      Entenc que sigui desesperant tenir les ungles gastades de gratar sempre la mateixa escletxa, no sols en el camp que descrius si no en tot el que ens afecta com a poble. Parlar la llengua pròpia ja esdevé una militància. És a dir després de tot just poder respirar ja entrem en el treball de ser català o catalana. Tant li fa de quin territori, tot i que en certs aspectes les persones que procedim del Principat a sobre ens hauríem de sentir privilegiats en comparació amb el País Valencià o les Illes, per exemple. Però també a la franja o a la Catalunya Nord.

      Malgrat tot, aquesta lluita sorda i constant, en gran part anònima, íntima i personal, és la que possibilita el miracle des de fa 500, 300, 150 o 37 anys, segon com ho vulgueu comptar. És la que possibilita que es mantingui una consciència latent, capaç, en un moment donat, d’organitzar-se des de la base i reunir dos milions de persones (darrers estudis de les fotografies aèries asseguren que podrien arribar a ser més de tres), i és, en definitiva, la que possibilitarà el camí cap a la llibertat si aquest es concreta. Si mai som lliures i ens reunim amb els altres territoris, haurem de fer un monument enorme a la “militància anònima”. Altres pobles més bel·ligerants reten homenatge a la tomba del soldat desconegut, nosaltres haurem de fer-ho a la voluntat de pervivència de tot un poble a través de generacions i generacions. Algun dia haurem d’investigar perquè perseverem. Per què no afluixem en la importància de preservar precisament la nostra llengua i cultura. És la suma de totes les voluntats, com els bacteris, la raó de la nostra supervivència.

  5. Bel ha dit:

    Tens raó, necessitem un estat, però no només Catalunya, sinó tots els Països Catalans.

  6. Rosa Nebot ha dit:

    És així. Sense estat propi no som reconeguts al món, per molt que hi aboquem savis, artistes, esportistes i lluitadors com tu. Però no hem de defallir, ni vosaltres ni nosaltres, els que us hem de donar suport. Una gran abraçada,
    Rosa

    • Hola Rosa! Gràcies pel teu comentari. Tens molta raó, no hem de defallir, però no em negaràs que l’esforç titànic que fem tots plegats és esgotador. L’altre dia parlava amb una noia catalana, estudiant d’intercanvi a Glendon, i em deia que aquí al Canadà sempre està explicant això i allò de Catalunya amb tothom que es troba, per tal que ho entenguin bé (és el mateix amb molts catalans a l’estranger). Em va dir, però, una cosa que em va fer iŀlusió: que es va quedar parada que a Glendon, quan diu que és de Barcelona, li diguin “ah, parles català”. No s’ho esperava pas (no és normal que ho sàpiguen al Canadà) i aleshores va descobrir que a Glendon hi ha classes de català. Bé, les meves classes han servit, si més no, per informar a la comunitat de Glendon i, és clar, a molts canadencs que han estudiat català tots aquests anys i poc o molt ho escampen. Però és tan poquet per tant d’esforç! Molts petons!

  7. Dolors ha dit:

    Ui, aquí també ens en fem un tip d’explicar una i mil vegades les mateixes coses a qui no les vol escoltar. Però ho continuarem fent.
    No et preocupis, et crearem un estat, ens crearem un estat. Hi estem treballant, i molt.
    Una abraçada!

  8. Juli (Julius de Mataró) ha dit:

    Necessitem un estat doncs hem de tenir un estat, tan senzill com això! Deixarem de ser una nota exòtica en els departaments de llengües per poder cantar amb totes les notes del pentagrama.
    Ja ens aniràs dient com i quan acaba aquesta història, ens fa veure molt clar com estem fora i en quines condicions esteu els que feu la feina de mantenir la presència catalana. Ànims Shaudin !

  9. Hola Shaudin,

    Vaig tenir la sort -i l’honor- de treballar colze a colze amb en Sebastià Sorribas. Ell era el mestre de Ciències Socials i jo el de Llengua Catalana en una “petita escola de cantonada” (així la va rebatejar la Marta Mata), des de finals dels 70 als principis dels 80. Era a l’Escola Elaia, una de les escoles del CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana) que en passar a la xarxa pública, l’any 1986, va canviar el nom i va passar a dir-se Escola Pública Joan Miró.

    Un 23 de febrer, ja el pots imaginar quin, era al despatx (també feia les funcions de direcció) i em van trucar des de l’Associació de Mestres Rosa Sensat per comunicar-nos que al Congrés en passava una de grossa.

    Vaig reunir els mestres per explicar-los-hi què passava. La majoria érem joves, a l’entorn de la trentena a tot estirar, i en saber la notícia el desànim i el temor a què podia passar es van fer amos de la situació. Aleshores, en Sebastià Sorribas, l’únic mestre que rondava la seixantena, en mig d’un silenci que es podia tallar amb un ganivet, va dir: “Haurem de tornar a començar, no tenim altre remei.” I em va venir al cap “Indesinenter”.

    Aquelles paraules em van quedar enregistrades a l’ADN. Sí, malgrat els moments de feblesa, que n’hi ha, no podem defallir. No tenim un estat que vetlli per nosaltres i som nosaltres els qui hem de vetllar per nosaltres mateixos. I seguirem, i seguirem, i seguirem. Tossuts.

    Ànims, que el que fas no és inútil, és heroic. I com diuen uns quants i unes quantes comentaristes… Menja, sisplau!! Que també fa falta.

    Carles

    • Gràcies pel relat, Carles. Hi ha moltes históries interessants a la teva vida, pel que m’has anat explicant. Aquesta fins i tot té un toc de peŀlícula d’intriga amb un final magistral amb les paraules de Sorribes.
      Tossuts!
      Una abraçada!

  10. Maria ha dit:

    No és que no tinguem Estat, ja que hi ha un Estat que ens cobra els impostos. El nostre cas és més surrealista: l’estat en qüestió està contra nosaltres i en lloc de donar-nos tracte de ciutadans ens dóna tracte de colonitzats.
    Segons la seva mateixa llei, aquest Estat enemic té l’obligació de proporcionar especial respecte i protecció a la nostra llengua. Ara, els seus dirigents diuen que els catalans no tenim dret a muntar un referèndum d’autodeterminació perquè no és legal. I el que no és legal és el tracte que ells donen a una llengua que tenen el deure de protegir.

  11. relari ha dit:

    Sé que això que escriuré no agradarà molt, però tant l’espanyol com el portuguès si s’ensenyen és per la seva importància internacional, l’espanyol amb uns 300 milions de persones i el portuguès amb uns 270. Amb un estat propi, suposant 8 milions de persones no crec que guanyés massa terreny.

    • No “relari”, no és només per això. Estem parlant d’una universitat, no d’una empresa. El llatí o el sanscrit no els ensenyen perquè els parlen moltes persones, òbviament. I si parlem de llengües vives, per què s’ensenya el grec modern (uns 13 milions de parlants) o l’hebreu (no gaire més de 3 millions) i no el català? Perquè tenen un Estat propi al darrere. Fa prou anys que sóc a la universitat per saber com funciona tot plegat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s