I vet aquí que un dia vaig aprendre a llegir i escriure, en català

Quan era molt petita el pare i la mare m’explicaven contes que s’inventaven. A casa hi havia molts llibres, però eren per persones més grans que jo. Aleshores, quan jo tenia cinc anys, el meu avi matern, l’avi Ricard, em va regalar un llibre preciós; gros, amb cobertes dures folrades de tela vermella i ple d’iŀlustracions meravelloses. També tenia un munt de pàgines escrites en català —contes i més contes—. El llibre s’intitulava Contes de fades de Grimm i les imatges eren del famós iŀlustrador anglès Arthur Rackham. Jo no sabia encara qui eren els Germans Grimm ni aquest iŀlustrador, tampoc no sabia llegir, en cap llengua, però ja s’encarreguerien els pares de llegir-me el llibre.

A aquest llibre en van seguir dos més, Contes de fades d’Andersen i Contes de fades (contes de diversos autors, incloses adaptacions de Les mil i una nits), també iŀlustrats per Arthur Rackham i tots regals del meu avi Ricard. Quan vaig fer sis anys aquests tres llibres me’ls havien llegit centenars de vegades. M’encantaven els contes i les iŀlustracions. Adorava aquests llibres.

Mai no he sabut d’on se’ls va treure el meu avi. En aquella època de franquisme encara dur no era fàcil trobar llibres com aquells en català —traduïts d’unes antigues edicions en anglès—. Fa anys en vaig trobar dos, en anglès, aquí a Toronto. No us podeu imaginar la iŀlusió que em va fer! Els llibres en català s’han perdut, la qual cosa em sap molt greu, però amb les versions angleses puc recrear els contes en català que gairebé em sabia de memòria, i m’adono que era una traducció molt fidel de l’anglès. De vegades els agafo i gaudeixo com un infant amb “La gallina Paulina”, “La princesa i el pèsol” —em feia molt riure quan era petita; ara no, però, des que tinc fibromiàlgia—, “L’aneguet lleig”, “El soldat de plom”… Els d’Andersen els trobo d’una qualitat extraordinària; són en general força tristos i em recorden com fa molts i molts anys em sentia de trista amb contes com “La petita venedora de llumins” o “La sireneta” (res a vuere amb la cosa aquella ensucrada dels Estudis Disney).

Quan vaig fer sis anys vaig decidir que jo també volia escriure contes i no podia esperar ni un segon més a posar-m’hi. Per tant havia d’aprendre a escriure i el primer pas era aprendre a llegir. Com que em sabia aquells contes gairebé de memòria, no em va costar gens veure de què anava tot plegat i de seguida vaig llegir perfectament. Aleshores, apa, ben de pressa a aprendre a fer les lletres. Tenia tantes ganes d’escriure contes! En un no res vaig escriure el meu primer conte. No el recordo bé, només que es tractava d’una noia que vivia dins del forat d’un arbre i era una història on passaven moltes coses. I, és clar, en van seguir molts d’altres i, eventualment, noveŀles (ja tenia dotze anys, però) i, bé, encara escric històries.

Em pregunto moltes vegades quina deu haver estat la influència d’aquells llibres que em va regalar el meu avi. Diuen que la infantesa és d’importància cabdal en el desenvolupament de les persones, per tant la influència d’aquells llibres deu haver estat considerable. El meu conte preferit era “Les aventures de Sinbad”, del qual en trobem dues referències a Més enllà del somni, per cert. Tanmateix, les iŀlustracions d’Arthur Rackham em tenien el cor robat i també em deuen haver influït, i molt. Heus aquí sota una de les meves preferides, de “La reina de les neus”.

Aquell mateix any que vaig aprendre a llegir i escriure en català, també en vaig aprendre en castellà i alemany però, tot i que vaig escriure en alemany un conte sobre un conill que en passava de molt grosses, només em sentia còmode escrivint en català. Ja adolescent vaig escriure una mica en francès, i després vaig escriure força en castellà i també en anglès, però he acabat escrivint literatura només en català, tal com vaig començar.

Gràcies, avi Ricard, allí on siguis, per haver-me donat l’oportunitat de sentir-me feliç escrivint en la meva llengua.