Sinbad, cinema i un ocellot mític i intertextual

Si sóc una cinèfila sense remei, la culpa és del meu pare. Ell també n’era i li agraeixo molt que m’ho encomanés. Les tardes de diumenge que ell i jo passàvem al cinema van crear una part important del meu bagatge d’aficions. I són una part important dels meus records.

Amb el pare anàvem a algun cinema del barri, d’aquells que feien dues peŀlícules i on tothom entrava quan li semblava (una pràctica que ara em resultaria inadmissible). Em vaig fer un tip de veure peŀlícules clàssiques, de romans, de cowboys i d’Hèrcules per a tots els gustos. De vegades, en comptes d’Hèrcules, hi havia algun altre heroi dels temps remots (real o fictici) que Hollywood adaptava a la seva manera. I entre tots hi havia un heroi que em tenia el cor robat: Sinbad.

Coneixia molt bé “Les aventures de Sinbad”, d’un llibre que el meu avi Ricard m’havia regalat, ja que l’havia llegit dotzenes de vegades, potser centenars de vegades. Així que quan va sortir la peŀlícula de Sinbad (una de les moltes versions que se n’han fet) el pare i jo vam anar a veure-la. És clar que el meu pare no sabia on es ficava perquè la peŀlícula, tot i que canviava coses de la història original, em va entusiasmar tant que la volia veure cada setmana (i sempre la feien). Vaig arrossegar a veure-la, a més a més del meu pare, els avis, la tieta i tothom que trobava. Quan ja no em quedava ningú més a qui pogués arrossegar, era qüestió de convèncer el pare de tornar-la a veure. S’hi va deixar portar una pila de diumenges, amb una paciència que es mereixia un monument —de vegades, el pobre home em deixava una estona sola a la sala i se n’anava al bar del cinema a prendre un cafè—. El dia que, a la fi, el maleït Sinbad va desapareixer dels cinemes, el meu pare ho devia celebrar amb una copa de cava.

La peŀlícula de Sinbad no va ser l’única que vaig veure moltes vegades —repetir una mateixa peŀlícula és un tret característic meu, com n’és rellegir els llibres—, però tant la peŀlícula com la història escrita em van marcar més que moltes altres. Per què la història de Sinbad, escrita o filmada, m’encisava d’una manera tan exagerada? Qui ho sap, però sí recordo el que més m’agradava recrear al cap: la trobada amb l’ocell gegantí anomenat Roc. Vaig passar anys imaginant-me que trobava en Roc i ens fèiem amics. Aleshores, ben lligada a la seva pota, tal com fa en Sinbad, solcava el cel cap a casa. I en Roc es quedava a viure a la terrassa i em duia a l’escola cada dia (“he, he, la cara que posaran les mestres”, pensava). I quan em fes gran me n’aniria a passar aventures amb en Roc. Volaríem per sobre de mars, muntanyes, selves, deserts; aturant-nos aquí i allà per explorar. I moltes nits, mentre imaginava totes les aventures que viuríem, m’adormia feliç.

L’ocell Roc no apareix solament a Les mil i una nits, dins la història de Sinbad, sinó que és part integral de la mitologia àrab i persa; també el trobem a la mitologia de l’Índia, als escrits de Marco Polo i, fins i tot, a la mitologia de molts pobles africans i americans. En tots els casos es tracta d’un ocell gegantí i en la majoria de casos l’ocellot mata un reptil també gegantí. És difícil entendre com pot ser part de mitologies geogràficament tan allunyades, tot i això, fins i tot els lakota (sioux) de les planes americanes parlen d’un ocell enorme, inteŀligent i poderós que destrueix reptils monstruosos.

És ben clar que els ocellots tenen d’allò més èxit dins la imaginació. Per això, sens dubte, els trobem pertot arreu. Poden ser de color blanc, marró, vermell o negre, semblants a un àguila o a un corb, destructius o benevolents, però el cas és que l’ocell Roc pertany a una nissaga que es reprodueix dins les històries orals o literaries de tot el món i de tots els segles.

Amb tot plegat no és estrany, doncs, que jo decidís fer aparèixer un ocellot a Més enllà del somni. Es tracta de la Negreta, l’ocell gegantí de Mai. I tot i que no té el nom que apareix al Sinbad, a la meva noveŀla hi trobem un altre ocell que sí que té el nom original: l’ocell de coloraines de la reina Lula, l’ocell Roc. No sé si algú s’havia adonat d’aquesta intertextualitat doble (un joc meu personal) amb les aventures de Sinbad. Algú? Ja m’ho direu.