Sinbad, cinema i un ocellot mític i intertextual

Si sóc una cinèfila sense remei, la culpa és del meu pare. Ell també n’era i li agraeixo molt que m’ho encomanés. Les tardes de diumenge que ell i jo passàvem al cinema van crear una part important del meu bagatge d’aficions. I són una part important dels meus records.

Amb el pare anàvem a algun cinema del barri, d’aquells que feien dues peŀlícules i on tothom entrava quan li semblava (una pràctica que ara em resultaria inadmissible). Em vaig fer un tip de veure peŀlícules clàssiques, de romans, de cowboys i d’Hèrcules per a tots els gustos. De vegades, en comptes d’Hèrcules, hi havia algun altre heroi dels temps remots (real o fictici) que Hollywood adaptava a la seva manera. I entre tots hi havia un heroi que em tenia el cor robat: Sinbad.

Coneixia molt bé “Les aventures de Sinbad”, d’un llibre que el meu avi Ricard m’havia regalat, ja que l’havia llegit dotzenes de vegades, potser centenars de vegades. Així que quan va sortir la peŀlícula de Sinbad (una de les moltes versions que se n’han fet) el pare i jo vam anar a veure-la. És clar que el meu pare no sabia on es ficava perquè la peŀlícula, tot i que canviava coses de la història original, em va entusiasmar tant que la volia veure cada setmana (i sempre la feien). Vaig arrossegar a veure-la, a més a més del meu pare, els avis, la tieta i tothom que trobava. Quan ja no em quedava ningú més a qui pogués arrossegar, era qüestió de convèncer el pare de tornar-la a veure. S’hi va deixar portar una pila de diumenges, amb una paciència que es mereixia un monument —de vegades, el pobre home em deixava una estona sola a la sala i se n’anava al bar del cinema a prendre un cafè—. El dia que, a la fi, el maleït Sinbad va desapareixer dels cinemes, el meu pare ho devia celebrar amb una copa de cava.

Sinbad-llibreLa peŀlícula de Sinbad no va ser l’única que vaig veure moltes vegades —repetir una mateixa peŀlícula és un tret característic meu, com n’és rellegir els llibres—, però tant la peŀlícula com la història escrita em van marcar més que moltes altres. Per què la història de Sinbad, escrita o filmada, m’encisava d’una manera tan exagerada? Qui ho sap, però sí recordo el que més m’agradava recrear al cap: la trobada amb l’ocell gegantí anomenat Roc. Vaig passar anys imaginant-me que trobava en Roc i ens fèiem amics. Aleshores, ben lligada a la seva pota, tal com fa en Sinbad, solcava el cel cap a casa. I en Roc es quedava a viure a la terrassa i em duia a l’escola cada dia (“he, he, la cara que posaran les mestres”, pensava). I quan em fes gran me n’aniria a passar aventures amb en Roc. Volaríem per sobre de mars, muntanyes, selves, deserts; aturant-nos aquí i allà per explorar. I moltes nits, mentre imaginava totes les aventures que viuríem, m’adormia feliç.

L’ocell Roc no apareix solament a Les mil i una nits, dins la història de Sinbad, sinó que és part integral de la mitologia àrab i persa; també el trobem a la mitologia de l’Índia, als escrits de Marco Polo i, fins i tot, a la mitologia de molts pobles africans i americans. En tots els casos es tracta d’un ocell gegantí i en la majoria de casos l’ocellot mata un reptil també gegantí. És difícil entendre com pot ser part de mitologies geogràficament tan allunyades, tot i això, fins i tot els lakota (sioux) de les planes americanes parlen d’un ocell enorme, inteŀligent i poderós que destrueix reptils monstruosos.

És ben clar que els ocellots tenen d’allò més èxit dins la imaginació. Per això, sens dubte, els trobem pertot arreu. Poden ser de color blanc, marró, vermell o negre, semblants a un àguila o a un corb, destructius o benevolents, però el cas és que l’ocell Roc pertany a una nissaga que es reprodueix dins les històries orals o literaries de tot el món i de tots els segles.

Amb tot plegat no és estrany, doncs, que jo decidís fer aparèixer un ocellot a Més enllà del somni. Es tracta de la Negreta, l’ocell gegantí de Mai. I tot i que no té el nom que apareix al Sinbad, a la meva noveŀla hi trobem un altre ocell que sí que té el nom original: l’ocell de coloraines de la reina Lula, l’ocell Roc. No sé si algú s’havia adonat d’aquesta intertextualitat doble (un joc meu personal) amb les aventures de Sinbad. Algú? Ja m’ho direu.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Cinema, Llibres juvenils en català, Més enllà del somni, Retalls de biografia i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

49 respostes a Sinbad, cinema i un ocellot mític i intertextual

  1. Ester ha dit:

    Bon dia Shaudin, Dema anire a la llibreria i comprare el teu llibre. M’agrada molt com escrius. Una abraçada

    M'agrada

  2. Anna Maria ha dit:

    Hola, Potatito
    No podem ser més clòniques, com ja sabem des de fa temps.
    Jo també dec al meu pare l’afició al cinema, jo també anava amb ell al cines de barri on feien dues pel·lícules (de fet, hi ha un article en el meu bloc de cine on parlo d’això). Jo també arrossegava tota la família per tal de repetir les pel·lis que m’agradaven més (ara mateix recordo que Jesucrist Superstar la vaig veure 4 vegades en pocs dies: una amb una amiga, una altra amb el meu germà Jordi, una altra amb el meu pare i la darrera amb la meva mare).
    Però el més bo és que també tenia fixació per les pel·lis de l’època de Simbad (em fa gràcia, tu ho escrius amb n, és clar, però per a nosaltres era Simbad el marino). Jo no parlo només del seu personatge, però sí de tota la ficció d’aquella època i ambientada en aquells indrets, que resultaven absolutament màgics. Mira, et diré que amb el meu germà Jordi (company de jocs de tota la vida) i alguns veïns jugavem sempre a aventures d’aquestes, que passaven a Bagdad, amb els grans visirs, on hi havia princeses que s’havien de salvar, pirates, traidors amb turbant i tot el que fes falta. Ens inventàvem veritables guions cinematogràfics. A més, en aquells temps, a la tele les feien molt aquestes pel·lícules i, per tant, nodrien insistentment el nostre imaginari.
    Ai, quins temps, estimada! Una forta abraçada i gràcies per aquest post tan bonic.

    M'agrada

    • Hola Potato estimada,
      Recordo haver llegit els dos articles que esmentes. De segur que a més t’hi vaig deixar comentari. I també recordo que m’havies explicat que anaves a veure peŀlícules amb el teu pare i que a ell també li deus l’afició al cinema. El que fins ara no sabia era que també arrossegaves a tota la família a repetir peŀlícules. Hahaha! Realment som ben clòniques.
      I jo també tenia fixació per les peŀlícules… diguem-ne “de les Mil i una nits a la Hollywood”. No recordo ara mateix els títols, tret de Sinbad i “El lladre de Bagdad”, però n’hi havia un munt. Princeses exòtiques (encara que tinguessin els ulls blaus), visirs dolents, turbants, herois que s’enfilaven com micos, saltaven i lluitaven (sempre amb un ample somriure) pels basars… I les que també m’agradaven molt eren les de pirates del Carib (especialment amb l’Errol Flynn!).
      Ah, i també recordo com jugàvem interpretant aquests personatges amb els amics del barri.
      Petonets!

      M'agrada

  3. Rosa Nebot ha dit:

    Ai, quina enveja em feu! Jo sóc més antiga i quan era nena no feien aquestes pel·lícules tan espectaculars en colors. Per cert, la primera que vaig veure, en tecnicolor, va ser “·las cuatro plumas”, que em va entusiasmar. Las pel·lícules que vaig veure repetides sempre que podia van ser “Hamlet” -amb Laurence Olivier; “Otello” -amb Orson Welles; “Cumbres borrascosas” -amb Laurence Olivier; “Jane Eyre” -amb Orson Welles i, més tard, “El tercer hombre”, també amb Orson Welles. De fet, n’estava enamorada d’aquests actors. I totes en blanc i negre!

    M'agrada

    • Anna Maria ha dit:

      No, Rosa. No totes eren en colors. Jo també en recordo d’aquestes d’aventures (Errol Flynn and company) en blanc i negre. De fet, el blanc i negre a mi m’entusiasma. Cap problema. Totes les que has citat són esplèndides. Jo també les he vist molts cops i les considero de culte. També tinc escrit un post al meu bloc de cine, per exemple, sobre “El tercer hombre”. Brutal.

      M'agrada

    • Hola Rosa!
      Ep, que jo també vaig veure moltes peŀlícules en blanc i negre. De fet, sempre m’han agradat molt, fins i tot quan era ben joveneta. No sé si te’n recordes que als cinemes de barri moltes vegades feien peŀlícules de feia molts anys. Amb el meu pare havia vist peŀlícules de quan ell era adolescent, i fins i tot de més antigues. Em sabia de memòria les peŀlícules de Chaplin, Germans Marx, Buster Keaton, Fred Astaire, del director John Ford…
      Aquestes que esmentes són magnífiques, per a qualsevol època. I els actors! Laurence Olivier, Orson Wells. Wow! Insuperables. I guapíssim l’Olivier! L’Orson Welles no estava malament fins que es va engreixar tant que semblava un globus, però tenia una inteŀligència i uns coneixements que ja voldria jo.
      Petons!

      M'agrada

  4. Jordi Villalonga ha dit:

    Hola Shaudin! M’ha agradat molt el teu escrit, i com diu ma germana ens transporta a l’infantesa i als jocs creatius que feiem, de vegades amb vestuari improvisat de l’época i tot! Ens ho passàvem molt bé.

    Que vagi tot molt bé.

    Jordi

    M'agrada

  5. Anna Maria ha dit:

    Mireu, amb permís de la Shaudin, ja que els he esmentat, he pensat que us compartiria aquí els meus dos articles. Pot ser que a algú els faci gràcia llegir-los. I, a més, trobo que així donem també més vida al debat.
    Un, sobre Orson Welles i “El tercer hombre”, és aquest: http://elracodelanna.blogspot.com.es/2010/10/recordando-el-tercer-hombre.html

    M'agrada

  6. Anna Maria ha dit:

    L’altre, on parlo dels cines de barri i tal, és aquest: http://elracodelanna.blogspot.com.es/2011/06/una-de-nostalgies.html

    Espero que en gaudiu!

    M'agrada

  7. Emili Gil ha dit:

    Hola Shaudin, m’ha literalment encisat el text que has escrit. Me’l rellegiré. És una joia.

    M'agrada

    • Gràcies, Emili! Em fa gràcia que aquest escrit tingui tant d’èxit perquè el vaig escriure molt de pressa i molt cansada. Tenia la impressió que no havia sortit prou bé, però els lectors teniu l’última paraula, i com que sou lectors preparats em feu molt contenta.
      Petons!

      M'agrada

  8. Jordi Canals ha dit:

    Jo també tinc molts bons records d’haver anat al cinema amb els pares a veure: Simbad, pel•lícules d’espadatxins com El signo del zorro, Robin de los bosques, Tarzan, les series del Fantasma de la opera i tantes altres, de totes se’n van fer un munt de històries i representacions . Basil Rathbone va ser el famós actor que interpretava a Sherlock Holmes, i Tarzan amb Johnny Weissmuller -campió olimpic de natació-, Maureen OSullivan. I la mona “Chita” Com sia que passaven dues pel•lícules i que permetien que entressis a la sala encara que la peli estigues encetada, moltes vegades ens quedaven a veure-les per segona vegada. Algunes nits ens emportàvem un entrepà per sopar i a la mitja part entre queixalades ràpides ens delíem perquè comencessin de nou les projeccions. Un temps molt divertit !

    M'agrada

    • Hola Jordi. Totes les peŀlícules que esmentes les he vist. Com li explicava a la Rosa, quan era petita veia peŀlícules de la meva època i també d’altres de més antigues o mooolt més antigues, com ara les peŀlícules mudes. El meu pare va néixer a París i allí va viure molts anys. Els seus pares i ell anaven al cinema molt sovint (a París), uns quants cops a la setmana, i s’enduien el sopar. I ara, tinc molts estudiants que només veuen peŀlícules al telèfon! Com ha canviat tot!
      Una forta abraçada!

      M'agrada

  9. Bel M. C. ha dit:

    No ets només tu que tenies una pel·lícula predilecta que sempre veies. Jo, quan anava a ca la padrina de petita, sempre mirava l’Ai, Quaquín! que el meu padrí havia enregistrat en una cinta una de les vegades que es va representar a Manacor.

    M'agrada

    • Em sembla que ens passa a tots, Bel. Tothom té una peŀlícula preferida, o unes quantes. I va canviant així que et fas gran. Jo ara en tinc moltes que m’agraden moltíssim i que he vist dotzenes de vegades (sí, dotzenes de vegades)! N’hi ha que les he vist tants cops que em sé part dels diàlegs de memòria.
      Pel que fa a “Ai Quaquin…”, saps que tenen una versió completa a YouTube?

      Petonets!!!

      M'agrada

  10. Juli (Julius de Mataró) ha dit:

    Hola Crinyo… i tant que m’ha fet pensar amb la Negreta i el seu recat màgic a l’últim instant. Però ara si t’aixeques i mires pel teu voltant veuràs l’ocell Roc de veritat… li piques l’ullet i li demanes que t’acompanyi en els futurs relats.

    M'agrada

  11. María ha dit:

    Leer tus post es, no únicamente disfrutar de tus escritos, es tambien disfrutar con los comentarios de tus seguidores.
    Queda claro que escribes bien aunque estés cansada…seguramente porque disfrutas haciendolo.
    Un abrazo

    M'agrada

  12. Tura ha dit:

    Molt bé Shaudin, escrius de meravella i ens has fet reviure, amb el teu article, les pel·licules que veiem de petits en blanc i negre; jo tenia una tia a Barcelona que era taquillera al cine Versalles; en el descans, entre les dues pel·licules feien “folklore espanyol” que jo veia entre bambalines…d’això fa uns 60 anys!!! m’ho has fet reviure! Gràcies!!
    Una abraçada!

    M'agrada

  13. Maria ha dit:

    Això de la intertextualitat és ben complicat. El tema de l’ocell gegantí i salvador també apareix en d’altres llocs. No se m’havia acudit pensar en Sinbad. Per mi, la Negreta era una parenta, potser no gaire llunyana, de Gwàihir, el Senyor dels Vents, que salva del foc i la destrucció de Mórdor en Frodo i en Sam a l’obra de Tolkien, tal com la Negreta salva de l’aigua i el tauró monstruós l’Anna del teu llibre. D’altra banda, vés a saber si els ocells gegantins de les Mil i Una Nits no s’inspiraven en llegendes encara més antigues.
    Ja fa temps, en aquest mateix bloc, et vas referir a la figura del Secretari de Rocdur, un cec vident malvat que segueix la tradició d’altres cecs vidents, bondadosos o no. Tirèsies, personatge de l’Èdip Rei de Sòfocles, és el més antic que vàrem esmentar aleshores, però segurament ja se’n troben de semblants en obres anteriors, potser a Homer.
    El cec vident és un arquetipus. L’ocell salvador gegantí, probablement, també. Seria bonic, oi?, que els qui en sabeu més ens en trobéssiu exemples en pel·lícules o llibres diversos.

    M'agrada

    • Potser sembla complicat, Maria, però no n’és. Un dia, si vols, t’ho explico bé —un dia que tingui temps. Hi encara no n’he trobat, de temps, per enviar-te un missatge a la teva adreça. Ara mateix és el final de curs, aquí (les classes a la universitat acaben el 8 d’abril i, aleshores comencen els examens fins principis de maig), i entre això i que vaig endarrerida per haver estat malalta, bufa, de temps gens.
      Ah, i de saber sobre literatura, mitologia i etcètera tu en saps d’allò més.

      M'agrada

  14. Maria ha dit:

    M’acabo d’adonar que tu mateixa ho dius, que l’ocell gegantí es troba en moltes mitologies més antigues, anteriors a la història de Sinbad. Disculpa’m el descuit! Em sap greu haver escrit el comentari sense recordar prou bé el contingut del teu escrit.

    M'agrada

  15. yeagov ha dit:

    El cinema també m’agrada. El cinema èpic basat en la mitologia és molt interessant, i aquí cal destacar a un dels grans mags dels efectes especials, Ray Harryhausen, que va crear les criatures més fantàstiques que apareixien en pel•lícules com Sinbad i la princesa o Jasó i els argonautes.

    M'agrada

    • Doncs no ho sabia. Ja veig que t’interessa el cinema. Gràcies per la informació! M’agrada aprendre coses noves.

      M'agrada

      • yeagov ha dit:

        Fa poc van emetre “Jasón y los argonautas”, que en seria un bon exemple d’aquest tipus de films.
        Com molt bé has dit, sovint quan hem llegit el llibre i veiem una pel·lícula basada en aquest llibre acostumem a trobar diferències, i sovint la pel·lícula només es basa molt lleugerament en el llibre.
        La pel·lícula basada en un llibre que ha estat més fidel al llibre, almenys en opinió meva, és “El nom de la rosa”, suposo que pel fet que Umberto Eco donava poc marge per la seva descripció detallada dels personatges i els espais on es desenvolupa la narració. Però molt sovint el text original i la pel·lícula s’assemblen com un ou i una castanya.

        M'agrada

        • Aquesta no és la dels esquelets que lluiten amb espases contra no-recordo-qui?
          Cert amb “”El nom de la rosa”. També amb la que vaig ressenyar fa unes setmanes: “La vida de Pi”. I n’hi ha algunes altres, però en general, tal com dius, el text i la peŀlícula s’assemblen com un ou i una castanya…, de vegades com un ou i una botifarra.

          M'agrada

        • yeagov ha dit:

          Si, és aquesta, Jasó i els seus homes s’enfronten a uns esquelets que invoca el rei. Aquesta és l’escena:
          http://www.dalealplay.com/informaciondecontenido.php?con=418640
          Hi ha una escena també molt bona en què Jasó i els argonautes capturen unes arpies que turmenten Fileu, un vident cec, els argonautes capturen les arpies i les tanquen en una gàbia, Fileu en agraiment informa Jasó del lloc on trobarà el velló d’or.
          L’ocell roc apareix a diversos contes, llegendes i històries, i com tu dius forma part de la mitologia persa. Jo tenia un conte quan era nen on apareixia un roc que se’n duia un dels personatges. De fet, el roc es descrit sovint com un àguila gegantina. Sembla que en temps prehistòrics podria haver existit un ocell de grans dimensions que seria l’orígen del mite del roc. L’ocell més gros que es coneix i que se’n tenen restes és l’ocell del terror, però aquest no volava, a diferència del roc.

          M'agrada

        • Feia segles que no havia vist aquesta escena! I, ostres, que ben fet! Quan penses la pila d’anys que té la peŀlícula i que sense els ordinadors que tenen avui en dia van aconseguir una escena com aquesta, bé, em trec el barret. I fins i tot diria que resulta més realista —m’ha vingut al cap una escena de “The Mummy” (amb Brendan Fraser) i trobo que els esquelets de “Jason…” resulten millors”.
          Sí, probablement els ocells mítics gegantins tenen el seu origen en els ocells prehistòrics. I si llegeixes les meves noveŀles “Més enllà del somni” i “Perduts a l’altre món” trobaràs també un ocellot d’aquests.
          Gràcies per l’escena dels esquelets!

          M'agrada

  16. yeagov ha dit:

    Harryhausen és un dels mags en aquesta mena d’efectes especials, el mèrit d’aquesta escena no són els esquelets, ja que ja n’havia fet una escena amb u esquelet abans però en un lloc tancat, sinó fer lluitar varis esquelets a l’aire lliure. Actualment crearien els esquelets digitalment però la forma de treballar de Harryhausen era molt artesanal. El cinema actual fa un abús dels efectes especials digitals, i l’exemple de “The Mummy” ho demostra, és una pel•lícula que en fa un abús dels efectes digitals.
    Prenc nota dels títols de les teves novel•les. Intentaré trobar-les en alguna llibreria. He trobat “Més enllà del somni” a la web de El Corte Inglés, però primer miraré en un parell de llibreries de la meva zona, és una llàstima que hagin tancat la llibreria Catalònia.

    M'agrada

    • Estic d’acord amb tu: avui en dia es fa un abús dels efectes especials digitals. Hi ha peŀlícules que a penes tenen res més que efectes especials. Tot i que he de confessar que vaig passar una estona ben entretinguda amb la versió moderna de “The Mummy” per tot l’humor que hi havia, trobo més interessant la versió amb Boris Karloff. És més subtil, com ara l’escena quan es “desperta” la momia i només veiem l’altre home cridant i aquells llargs segons amb la túnica de la momia arrossegant per terra. Actualment perdem la subtilitat per l’abús dels efectes especials. Sigui com sigui, m’agrada l’estil artesanal de Harry Hausen.
      Sí, noi, el tancament de la Catalònia ha estat penós. I, a nivell personal, era una llibreria on sempre tenien els meus llibres. Dubto que els tinguin a les llibreries de la teva zona, però poden fer una comanda. És molt important que els donis, a més del meu nom i els títols dels llibres, el nom de l’editorial (Edicions del Bullent) i, no te n’oblidis, el nom del distribuïdor (MIDAC). Ja em diràs com t’ha anat, oi?

      M'agrada

  17. yeagov ha dit:

    Cert, els films de terror antigues, on apareixien Karloff o Lugosi acostumaven a sugerir, jugaven amb les llums, les ombres i la música. Jo del que ara anomenen pel·lícules de terror prefereixo dir pel·lícules de fàstig perquè recorren a més a l’efectisme de la sang que a sugerir i deixar que imaginem el que no veiem. Fa més por un Christopher Lee vestit de Dràcula que aquests draculins que s’acarnissen amb les seves víctimes. Com molt bé has dit el cinema actual no té la subtilitat del cinema pretecnològic.
    Ja t’informaré.

    M'agrada

  18. yeagov ha dit:

    Ray Harrihausen ha mort.

    M'agrada

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.