Adéu a l’escriptor Agustí Vehí

Són dos quarts de dotze de la nit. Acabo d’arribar a casa de la universitat després d’un dia pesat i, avui, molt trist. Aquest matí quan sortia a ensenyar una classe, i he entrat a l’internet un moment, m’he assabentat de la mort de l’escriptor Agustí Vehí. Tot i saber que estava molt malalt, no m’ho esperava. No el coneixia personalment, però havia llegit dues de les seves noveŀles, l’Anna Maria Villalonga me n’havia parlat molt i, amb l’Agustí, ens havíem escrit un parell de vegades. Ell m’havia escrit unes cartes llargues, afectuoses i plenes d’humor. Era un home que et feia sentir bé i et feia riure molt. Recordo també, quan l’estiu passat vaig ser a l’Empordà, que justament llegia la seva noveŀla Torn de nit (una noveŀla que et fa riure tant si vols com si no vols). Te’n recordes, Anna Maria, que quan era a casa teva la llegia i te’n rellegia algunes parts que em feien trencar de riure? La noveŀla la vaig comprar a Barcelona, però mesos abans ja l’Agustí m’havia enviat el manuscrit (el qual, en aquells moments, no vaig tenir temps de llegir) amb una generositat ben poc comú —al cap i a la fi ens coneixiem poquet—.

Fa un parell de mesos li vaig escriure una carta on li comentava fil per randa la meva opinió de Quan la nit mata el dia i Torn de nit, les seves dues noveŀles que jo havia llegit. Tanmateix, l’Anna Maria m’havia fet saber que l’Agustí estava molt malament i jo no vaig gosar molestar-lo amb això. La carta es quedà dins el meu ordinador esperant que l’Agustí es millorés. Ara l’acabo de trobar i, quan veig només el principi amb “Hola Agustí!”, em sento desolada perquè ell ja no hi és i mai no li podré enviar ni ell sabrà que penso dels seus llibres. I no és que el meu comentari sobre els seus llibres tingui cap importància, sinó que em sento trista perquè no sabrà que em van agradar molt.

Com he explicat, ens coneixiem poquet. D’altra banda, amb l’Anna Maria eren molt amics, així que us podeu imaginar com se sent. Al seu bloc A l’ombra del crim ha publicat un escrit que us demano que llegiu. Si us plau llegiu-lo. Feu-ho per l’Agustí, un home que era un angel. I llegiu les seves noveŀles. No us en penedireu i entre tots farem que no mori mai.

Enllaç al escrit de l’Anna Maria

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 respostes a Adéu a l’escriptor Agustí Vehí

  1. Ester ha dit:

    Bon dia Shaudin, sempre que un esser estimat marxa, deixa un buit molt gran entre nosaltres, peró si el portem a la memoria mai morira, i els seus llibres faran que sempre estigui entre nosaltres. Una abraçada

  2. Jordi Canals ha dit:

    És un Adéu que costa d’assumir com a persona i com a escriptor. Jo no el coneixia però , aquests dies se’ns ha fet un nus a la gola perquè els que el freqüentàveu ens heu acostat molt al personatge.

  3. Tura ha dit:

    Els que el coneixíen diuen que era una persona molt intel·ligent, generosa i amb un gran sentit de l’humor; massa jove per anar-s’en, li quedava molta feina per fer, però llegirem els seus llibres i així no morirà mai!

  4. Teresa Ugas ha dit:

    Hola, Shaudin… Desgraciadament sé el que és que un amic se te’n vagi. Ho he hagut d’experimentar més d’un cop. La darrera vegada fa quinze dies. No ho he explicat perquè el dolor és tan íntim i tan gran que es fa difícil d’expressar. Ara que han passat uns dies puc dir amb més claredat que aquesta persona -igual que les altres- no em deixarà definitivament. Tot el que he viscut amb elles, les converses, les passejades, les experiències compartides formaran part per sempre de mi mateixa.
    I més si qui falta ens ha deixat un llegat com ha fet l’Agustí! Sempre serà un consol per l’Anna i els seus amics i familiars agafar i rellegir el que va deixar escrit… com un testament de com era i de la manera que es volia comunicar amb el món.
    Gràcies per les teves paraules. I les de l’Anna. Des d’on sigui l’Agustí somriu i segur que té moltes ganes d’enviar consol. Si escoltem el cor, segur que trobarem.
    Petons, bonica; en la distància, t’estimo.

    Teresa

  5. Gemma Colomé ha dit:

    Estic de biatge I ara he vist aixo, en sap molt greu, no fa gaires dies en parlaba amb l’ Anna Vilallonga. Quina pena.

  6. Gràcies, Potato. Escric demà, estic esgotada, avui ha estat un dia molt dur.

  7. Anna Maria ha dit:

    Continuo sense gaire forces. Estic molt cansada, em couen els ulls i em fa mal el cap. La mort de l’Agustí m’ha afectat molt.
    Tot el que dius, Shaudin, ho recordo molt bé. Ell estava content que el seu llibre hagués arribat a Toronto, a la Biblioteca de la Universitat. Em va dir que t’ho volia agrair molt i, quan va saber de la teva existència, em va preguntar per tu. Jo li vaig explicar qui eres, quina feina tan important feies per la llengua i el país des de fora de Catalunya, etc. I recordo que va mostrar la seva admiració i, a més, va exclamar, espontàniament: Li enviaré “Torn de nit”. I em va dir: “si és amiga teva, no necessito cap referència més”.
    A mi em deia “la nostra filòloga de capçalera” quan parlava amb en Tià o amb l’Àlex. Quan l’Àlex, en Tià i jo estàvem junts, teníem un costum de “petita família”. Trucàvem a l’Agustí i parlàvem tots per telèfon, fent bromes inversemblants, rient com a bojos. Ens passàvem el telèfon els uns als altres i les converses esdevenien surrealistes. També s’hi posava la Marie, l’esposa de l’Agustí, i fèiem un grupet raríssim des de la distància.
    Tinc tantes petites o grans anecdòtes per explicar que no acabaria.
    Ahir, el seu funeral, en un Teatre Jardí de Figueres ple de gom a gom, va ser molt sentit, molt dolorós.
    Recordo, Shaudin, això que dius de l’estiu a l’Empordà i de com reies amb “Torn de nit”. I recordo que uns dies després, precisament a primers d’agost, quan em va comunicar que tenia el càncer, estàvem passejant per Pont de Molins, el poblet prop de Figueres on vivia, i em va dir: “Collons, i ha estat la Shaudin aquí i no m’heu vingut a veure?!”. Jo li vaig explicar que van ser uns dies estranys, perquè ni el Manel ni tu, Potato, us trobàveu gaire bé. I ho va entendre de seguida. Però va insistir que li hauria agradat molt poder-te saludar en persona.
    En fi. Ja callo. De fet, no tinc forces per escriure. Potser de mica en mica en altres moments comentaré altres bonics records.
    Catalunya i el món han perdut un gran home.
    Gràcies pel teu escrit, Shaudin.

    • Potato,
      M’imagino com t’ha afectat. Si m’ha afectat a mi que no el coneixia ni de bon tros tant com tu… Ahir vaig rellegir els correus que m’envià i eren realment com vaig explicar: afectuosos, divertits, plens de generositat. Em sap molt greu no haver estat més comunicativa amb ell —només li vaig respondre els correus i els meus eren més aviat curts—; tampoc vaig llegir la còpia en pdf de “Torn de nit” que em va enviar. Tot això fou cap al mes de març de l’any passat, just quan jo passava pel trasbals (família) que ja saps. I pensava que ja ens coneixeríem personalment a l’estiu i, bé, que ja ens continuaríem escrivint més endavant. Ara ja no ens podem escriure, ni mai no el veuré. Si a l’estiu, quan vaig ser amb tu a l’Empordà, tots nosaltres haguéssim sabut com aniria tot plegat de segur que hauríem fet un esforç per anar a Figueres. Ara no si pot fer res. Em sap tan greu, Potato, no te’n pots fer una idea (bé, sí que te la deus fer).
      Absolutament d’acord amb tu: Catalunya i el món han perdut un gran home.
      Petons, estimada amiga.

  8. Moltes gràcies a tothom que ha escrit un comentari. L’Agustí se’n mereix molts.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s