Indestriable

Aquest escrit el vaig enviar fa mesos al concurs “El català pel món”. Havíem d’escriure sobre la nostra experiència amb les classes de català. No va guanyar, ni tan sols va passar a finalista. Tant és.

No sé si l’escrit val res com a text literari, però hi explico tota la meva vida amb les classes de català i m’ha semblat adient per tal que l’entengueu si no la sabeu. En un altre escrit al bloc us parlaré d’una cosa que s’hi relaciona i, tot i que aquest text és llarg, cal saber el seu contingut per tal de fer la relació més endavant.

Indestriable

En saber que el Parlament de Catalunya havia aprovat el document de la declaració de sobirania em vaig quedar una bona estona mirant la neu que queia. L’emoció no em deixava fer res més.

Me’n vaig assabentar després d’arribar a casa i entrar a la xarxa. Tot i que visc al Canadà, entre les classes que imparteixo de llengua i cultura catalana i llegir totes les notícies que trobo a la xarxa sobre els Països Catalans, visc immersa a les terres catalanes.

Quan em vaig assabentar d’aquesta notícia, ja feia molts anys que vivia a la ciutat de Toronto, inclosos els divuit anys d’ensenyament del català a les universitats canadenques. El 16 d’octubre passat es van complir 35 anys d’ençà que vaig arribar a aquestes terres a l’altra banda de l’Atlàntic; aniversari que vaig haver de celebrar a la universitat en una reunió per defensar les classes de català. Res insòlit. La defensa de les classes de català es reprodueix cada any en tot un ventall de variacions, i la raó de fons és, sempre, per no tenir un Estat propi.

Aquesta reunió per defensar el català a la universitat va acabar com les altres vegades: continuïtat de les classes un any més –o uns mesos més; mai no se sap perquè res no es concret– i jo tipa de discutir per tal que se’ns tingui en compte.

La defensa de les classes de català el darrer 16 d’octubre s’esdevingué després de deu anys d’ensenyament al campus de Glendon de la Universitat de York on, encara que hagi d’estar sempre a l’aguait per tal que no eliminin el català, les meves classes són força conegudes i respectades pels estudiants, la qual cosa ajuda a anar endavant.

Hi ha un abans del campus de Glendon, però, pel que fa a les meves classes: els tres anys que el català i jo ens vam estar a la Universitat de McMaster. I fins i tot hi ha un abans de la Universitat de McMaster: cinc anys d’impartir classes de llengua i cultura catalanes a la Universitat de Toronto.

Temps era temps jo estudiava a la Universitat de Toronto. Acabada la llicenciatura, i mentre feia estudis de màster i després de doctorat, ensenyava assignatures de castellà i literatura. Les classes de català eren impartides pel professor Joseph Gulsoy, lingüista coŀlaborador de Joan Coromines i guardonat amb el Premi Internacional Ramon Llull, el Premi Catalonia de l’IEC i la Creu de Sant Jordi. Però per a mi Joseph Gulsoy era el professor pacient, senzill i d’una generositat poc comú. Amb ell vaig estudiar l’evolució de la llengua catalana, l’assignatura de català de doctorat que s’ensenyava a la universitat. I és gràcies a aquest professor que a la biblioteca principal de la Universitat de Toronto hi ha llibres catalans per triar i remenar, la qual cosa era magnífica per a mi quan hi estudiava perquè tenia a l’abast molts llibres de literatura catalana.

Durant els seus últims anys d’ensenyament, el professor Gulsoy es limitava a impartir classes de màster i doctorat, atès que ja era molt gran i que les classes de llicenciatura eren a càrrec de lectors que enviava un departament de la Generalitat (anys després substituït per l’Institut Ramon Llull).

I vet aquí que a finals d’agost de l’any 1995, quan tot just anava a començar el curs, el lector que havia d’impartir les classes de català va retornar sobtadament a Catalunya. A les assignatures de català hi havia alumnes matriculats, però no tenien professor. La universitat es va posar ràpidament en contacte amb la Generalitat i amb mi. Se’m va oferir ensenyar català i cultura catalana, tot d’una, uns dies abans de començar el curs, sense cap llibre de text disponible i, a més a més, quan només faltaven dos mesos per la defensa de la meva tesi doctoral. Amb tot, vaig acceptar iŀlusionada, però també força esverada: què en sabia, jo, d’ensenyar català? I sense cap llibre de text a mà! Encara bo que havia estudiat amb el professor Gulsoy i que estava acostumada a emprar el català; al cap i a la fi va ser la primera llengua que vaig aprendre, no només a parlar sinó també a escriure i a llegir. D’altra banda…, d’altra banda i per fer-ho curt: mai no havia ensenyat català ni estudiat com cal la gramàtica catalana bàsica. No sabia si me’n sortiria. I ni de bon tros sabia que a partir d’aquell moment la meva vida professional seria indestriable de les classes de català, que aquestes classes i jo aníriem endavant sense separar-nos durant anys i panys.

En aquesta part de la Universitat de Toronto vaig ensenyar la primera classe de català.

En aquesta part de la Universitat de Toronto vaig ensenyar la primera classe de català.

Vaig ensenyar les classes de català cinc anys a la Universitat de Toronto. Encara recordo la primera classe de llengua: el cap fet un batibull –el professor Gulsoy m’havia deixat una pila de fulls amb anotacions seves sobre el català; massa complex per enfrontar-me a una primera classe amb estudiants que gairebé ni sabien de què anava tot allò del català– i les cames que em feien figa. Me’n vaig sortir, però, ensenyant-los a dir, entre altres coses, allò de  “setze jutges d’un jutjat…”. Pobrissons. L’endemà li va tocar a la classe de cultura catalana, que s’impartia en anglès. La vaig començar amb la prehistòria de les terres catalanes d’acord a Miquel Tarradell i, en un tres i no res, em vaig embalar a parlar de la Nova Cançó, acompanyada d’un tocadiscs portàtil, cançons d’en Raimon i d’altres, i fotocòpies de les cançons que havia traduït a l’anglès. La Nova Cançó va ser un èxit i m’indicà el camí a seguir. Els estudiants mai no havien tingut classes amb cançons ni havien sentit mai cançons com aquelles; estaven entusiasmats. A partir d’aquell dia, a la nit traduïa cançons per a la classe de cultura, copiava cançons per a la classe de llengua i, també, escrivia dos llibres de text: l’un en anglès, per a la classe de cultura, amb un resum de tota la història de Catalunya; l’altre amb la gramàtica bàsica del català comparada a l’anglesa, per a la classe de llengua. Els estudiants van aprendre un munt. I jo també.

Els quatre anys que van seguir a aquell primer any d’ensenyament de la meva llengua i cultura, les assignatures de català van atraure molts estudiants i jo em sentia tranquiŀla i feliç impartint-les. Els llibres de text que havia ideat ja tenien cara i ulls, i les classes eren complexes, interessants, estimulants. Passava totes les hores lliures preparant-les: nits, caps de setmana, vacances. Fins que arribà el dia fatídic en que la meva felicitat se n’anà en orris.

Les assignatures de català tenien molt d’èxit entre els estudiants, però el departament d’espanyol, on pertanyien, no tenia el més mínim interès pel català, tret del professor Gulsoy, és clar, però ell s’havia jubilat i poc podia fer. El cert és que aquelles classes li feien nosa al departament (d’allò més espanyolista, per cert, i no em refereixo al futbol), així que, de cop i volta, les va eliminar. I les classes de català, que havia iniciat el professor Gulsoy l’any 1962, van passar a ser només un record a la Universitat de Toronto.

Les classes de català i jo vàrem ser adoptades per la Universitat de McMaster, gràcies a que una amiga meva, professora d’aquesta universitat, havia aconseguit convèncer el departament de llengües. Foren tres anys molt difícils perquè jo vivia a Toronto i la ciutat de Hamilton, on hi ha la Universitat de McMaster, és a més d’una hora amb tres autobusos i caminar força per la neu i el gel a 30 graus sota zero. Malgrat tot, em sentia feliç de poder continuar amb el català.

Els estudiants de McMaster estaven interessats pel català, però els interessos de l’administració universitaria anaven per una altra banda; les classes de català li eren indiferents –què és això del català?–, indiferents fins al punt d’eradicar-les de la universitat després de tres anys de tenir-les. I vet aquí, doncs, que un altre cop el català i jo vàrem haver de fer la maleta.

Encara bo que coneixia el degà del campus de Glendon de la Universitat de York, Kenneth McRoberts, a qui havia ajudat quan escrivia el seu llibre Catalonia: Nation Building without a State. Vaig preguntar-li si voldria tenir classes de català a Glendon i de seguida li va semblar una idea exceŀlent. Així que el català i jo vam anar a parar al campus de Glendon que es troba a la ciutat de Toronto.

Tant el degà McRoberts de Glendon com els professors del departament d’Estudis Hispànics, on ens han acollit al català i a mi els últims deu anys, han estat sempre a favor de tenir les assignatures de català; pel que fa a ells no en volen pas la seva eliminació, però a la gent de l’administració de la Universitat de York el català li és tan indiferent com li era a la Universitat de McMaster. A més, el català, una mena de ventafocs amb l’aportació minsa de l’Institut Ramon Llull, ha de competir amb l’espanyol que té un suport monetari considerable de l’Instituto Cervantes, de l’ambaixada espanyola, del govern de Mèxic i d’alguns països sud-americans. En conseqüència, a la universitat tenen el català amb unes poques assignatures i al darrere un govern anomenat Generalitat de Catalunya que no se sap ben bé d’on ha sortit, i l’espanyol amb un programa de llicenciatura i el suport d’uns quants Estats amb l’autoritat que això suposa. Aquest és el raonament de l’administració de la universitat. Per això he d’estar constantment a l’aguait i anar a reunions per salvar les classes de català. I els anys passen i res canvia. Moltes vegades em sentia esgotada de lluitar, però les classes de català em deien: “no ens abandonis!” I què havia de fer? Eren tants anys sense separar-nos. Per tant, havia d’agafar forces i continuar la lluita.

Amb l’exemple del professor Gulsoy, jo també aconsegueixo llibres catalans per a la biblioteca de la universitat, cada any uns quants. Als estudiants els agrada molt saber que a la biblioteca poden trobar alguns llibres dels quals els parlo, i se senten molt cofois quan veuen que n’hi ha fins i tot dedicats pels autors als estudiants de Glendon.

A les classes els parlo dels nostres autors i també de la nostra llengua, història, arts, tradicions. Els parlo d’una terra mediterrània amb muntanyes, rierols i boscos que a l’estiu fan olor de sol, i d’un mar farcit d’històries que es perden en el temps. Els parlo d’una lluita constant per sobreviure com a poble, de reis antics i d’homes no tan antics que aplegaven rondalles, d’una llengua comuna que ens agermana, de dones d’aigua i de follets, de dites expressives i de pronoms que anomenem febles però que es mantenen ferms, de manifestacions grandioses i admirables, d’un poble que ja diu “no”, de poemes, de cançons… La Nova Cançó, que m’assenyalà el camí a seguir a les classes, ara va acompanyada de moltes altres cançons catalanes, de “El Comte Arnau” fins a les d’Obrint Pas, i de vídeos i tota mena d’informació que es troba a la xarxa.

Tinc molts estudiants que segueixen de prop tot el procés cap a la independència; estudiants que expliquen a familiars i amics la nostra història i la importància de la nostra llengua; estudiants que, amb bons arguments, discuteixen a la classe de cultura espanyola i fan saber a tothom que la història oficial no sempre és la de debò. Els meus estudiants són els millors ambaixadors que tenim al Canadà anglès.

Tanmateix, com va passar a la Universitat de Toronto i a la de McMaster, tot d’una les meves classes poden quedar eliminades. Tenim pressa, aquí i allà, tots plegats tenim molta pressa.

Torna a nevar. Per la finestra només veig flocs de neu. Ja fa dies de la notícia del Parlament de Catalunya, i fa mesos de l’última defensa de les classes de català, el dia que feia 35 anys que vaig arribar al Canadà. I han passat molts anys des que vaig entrar a l’aula on impartiria la meva primera classe de català. Ha nevat molt d’ençà d’aquell dia.

Visc envoltada d’anglès, de gent de molts origens, d’hiverns blancs i d’estius que tot ho emplenen de verdor. A vegades em sento com tothom que ha emigrat, que no sabem ben bé d’on som, qui som. Però jo tinc les classes de català que han estat amb mi tants i tants anys; tinc la història i la llengua d’un poble que, en ensenyar-les, em recorden d’on vinc i qui sóc. Les classes de català i jo hem esdevingut indestriables. I ara, amb l’aprovació del document de la declaració de sobirania al Parlament de Catalunya, em sembla que, ben mirat, sóc indestriable de tot plegat.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà, Català, Catalunya, Països Catalans, Retalls de biografia i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

40 respostes a Indestriable

  1. Jordi Canals ha dit:

    Estic impressionat per la teva historia, per com l’has viscut i per com l’expliques, és evident que gaudeixes del que fas. Ets digna ambaixadora del català en un món que ha estat ple de dificultats però que sempre te n’has sortit. Sabia i coneixia fragments de la teva continua lluita i avui l’he conegut sencera. Sempre t’he tingut en gran estima però, a més a més , avui et puc dir que t’admiro, ets fantàstica.
    Una calorosa abraçada.

    • En gaudeixo i crec fermament que aquestes classes són molt importants, altrament no hauria estat capaç d’anar endavant amb les assignatures de català; ensenyar assignatures de català ―llengua, cultura―, atesa la situació política, és complicat, difícil i no val a badar ni un moment. Moltes gràcies per les teves paraules, Jordi, però no sóc fantàstica, només crec en el que faig. Una forta abraçada cap a Catalunya!

  2. Déu n’hi do!!! Quanta lluita per aquesta llengua que sap robar el cor i que insufla valor per poder continuar defensant-la fins al final. Malgrat els enemics que fa cents d’anys que la volen destruir i no poden. El poder rau en els bons soldats que la defensen, com TU, Shaudin. Un resum d’un temps, molt, que tant t’ha fet batallar. Quanta història, quanta vida, quants somnis has gestat en alumnes que t’han escoltat embadalits. Molt bé pel teu relat.
    Una abraçada

    • Som moltíssims els soldats, Maria Teresa, a dins del país i a fora, i sóc del parer que tots som necessaris. Tu ho has dit: “somnis”, somnis que empenyen a no defallir. I ja saps com m’agraden els somnis! Petons!

    • Josep M. Puig i Puigdomènech ha dit:

      Shaudin, ets l’autèntic producte de la terra. Ets maravellosa i continua endavant. Pensa que quan tinguis un problema ens has de fer servir. Així tal com sona. I hi haurem de trobar una solució. M’atreviria a donar-te un consell, amb tota la modèstia que calgui. Si jo em trobés al teu lloc, giraria la qüestió i en lloc d’haver-me de defensar, platejaria a aquests catedràtics tan saberuts i suficients, que et posen traves al català, només una pregunta:A veure com expliquen la història de l’Europa medieval des del segle X al XV, sense parlar de Catalunya i del Regne d’Aragó. I una altra pregunta: Com expliquen el Dret Marítim internacional fins a l´aplicació del vapor a la navegació i l’arraconament de la vela (segle XVIII), sense fer referència al Consulat de Mar. En un viatge al Japó, visitant una emplresa de pintures de vaixells (Kansai), en veure el gerent la meva targeta, va preguntar-me sobre els meus cognoms. Quan tot just iniciava la meva explicació del català i Catalunya, em va tallar i em va dir: no cal, ja sé de què em parleu. En els meus estudis de Dret Marítim he hagut d’estudiar el Consolat de Mar. Per sort, al nostre País, la llengua va lligada a la nostra història, i sense Catalunya, els segles XII-XV són un forat negre inexplicable.
      Josep M. Puig i Puigdomènech
      Terrassa
      jmpuig@fibs.cat
      malbajosepm@gmail.com

      • Benvolgut Josep M.,
        Bé, no es tracta dels catedràtics sinó dels burocrates de l’administració de la universitat, i de l’ambaixador i cònsol d’Espanya i d’altres de la mateixa mena. Amb els professor hi puc discutir, si cal, però no amb els altres. Pensa que a la Universitat de York, que té dos campus (l’un, el més petit, és Glendon), té 60.000 estudiants i milers de professors, etc. Amb els buròcrates de dalt de tot ni jo ni la majoria de professors no hi parlem, no és possible. Pel que fa als representants de l’Estat espanyol, Cervantes i tot això, bé, són representants d’un Estat i ofereixen molts diners; jo sóc senzillament una professora. A qui penses que escolten quan s’ha de fer una decisió important? La meva feina és de formigueta, de fer bones classes i convèncer els estudiants, de parlar amb professors, d’escampar la realitat de Catalunya, de desmentir el que diuen els representants de l’Estat espanyol. Tinc límits al que puc fer, com pots veure. Ara bé: tens molta raó pel que fa a fer entendre la importància que tenim, com ara parlar del Consolat de Mar i de tantes i tantes coses que ha aportat el nostre petit país. Totalment d’acord amb tu.
        Moltes gràcies per les teves paraules, ets molt amable.

  3. Jesús (Xess) ha dit:

    Gallina de piel…

  4. Jesús (Xess) ha dit:

    I, a més a més, escrius llibres!!!
    Això és de Creu de Sant Jordi, com a mínim!!

    • Ostres, no, Jesús! Això no m’ho mereixo, home, i a més em fan nosa els premis. No m’esveris. Hahaha! Si algú em vol reconèixer qualsevol cosa: que llegeixi els meus llibres! Tal com tu fas, per cert. Aquest és el millor premi per a mi. Gràcies pel teu entusiasme; en saps molt d’animar-me.

  5. Jaume Benavente ha dit:

    Indestriable és un relat autobiogràfic, però també èpic, que m’ha emocionat, de debò. Déu n’hi do el teu esforç, la teva determinació per mantenir les classes de català en terres canadenques. Et veig perfectament, enfrontant-te a la indiferència i de vegades a l’hostilitat –la llarga ombra espanyolista-, també les pors, els problemes i alhora la il•lusió de quan vas començar. Una professora de català gairebé com una zíngara, rondant d’universitat en universitat. Em resulta colpidor imaginar-te quan havies d’anar de Toronto a Hamilton, amb un trajecte d’una hora amb tres autobusos i caminant després per la neu i el gel a 30 graus sota zero i, malgrat tot, com dius, et senties feliç per poder continuar amb el català.

    Gràcies Shaudin per ser com ets, pel teu exemple

    • Benvolguda Shaudin, gràcies pel teu testimniatge. També nosaltres et sentim propera i present a Catalunya.
      Josep M.

    • Moltes gràcies pel teu comentari, Jaume, te l’agraeixo de tot cor. Per cert, això que dius de “zíngara” ho he pensat jo moltes vegades en relació a les meves classes de català, pel que fa al passat perquè ara ja no podria, ni per l’edat ni per la salut, anar amunt i avall fent aquests esforços físics.
      T’ho faré saber quan escrigui la segona part d’aquest tema, la més important sens cap dubte, però calia que llegíssiu aquesta per entendre bé la segona.

    • sobretot gràcies per la publicacion, m’agrada molt! et comento que la situació que has viscut crec que la vivim tots en carn pròpia tots els catalans que vivim a l’exili … ara només espero que ja mes a prop de la sobirania del “Petit País” potser tot canvie. Aqui a Suècia passa el mateix amb la concurrencia per alumnes i es clar els diners per alumne ja Et contare. Enhorabona per el teu relat autobiogràfic, es un relat amb moltes sentiments, Merci Shaudin! I arreveure!

  6. Canals Josep ha dit:

    Tant de bo tinguéssim moltes Shaudin escampades per les universitats de tot el mon.
    Gran escrit.
    Gracies per la teva tasca.

  7. Joan Rubiralta ha dit:

    Ja saps que admiro la teva valentia i el teu convenciment que fa que tinguis forces per tirar endavant. Amb gent com tu i com altres, el país no pot fallar i segur que ens en sortirem. Aguanta una mica més i veuràs canvia que ni ens imaginem en la projecció de la cultura catalana al món. Fermes i coratge!

    Una abraçada

    • Tens raó, Joan, estar convençuda de és important el que faig, dona molta força per anar endavant.
      No t’oblidis de llegir l’escrit que publicaré aviat. És dins del mateix tema i més important que aquest.
      Una abraçada!

  8. Bon dia Shaudin,
    He quedat meravellat pel teu valor, la teva ferma constància en portar i ensenyar la llengua catalana als alumnes d’aquestes universitats que t’han obert les portes i que de vegades te les han tancades. Has estat i ets una lluitadora perquè la nostra llengua i cultura no es perdi i que el
    món sàpiga que existim, malgrat que el govern espanyol ens faci les mil i unes per fer-nos desapatèixer com a poble.
    La meva vida també té un xic de lluita com la teva. Sóc professor de català d’aquells que van obrir la porta a aquesta llengua i cultura després del franquisme. Abans del Digui, digui, vaig haver de retallar moltes revistes castellanes, enganxar les seves imatges en cartolines per fer-les servir després amb els meus alumnes, a classe. La dona i els meus dos fills sortien a passejar i el papa es quedava a casa fent aquesta tasca i preparant les programacions que després servirien per crear el Digui, digui. Érem una colla de mestres il·lusionats. No teníem res, bé, la nostra il·lusió i ganes de ensenyar. Féiem les converses a casa d’un dels profes en cassets. Vaig fer vuit anys de classe a no-catalanoparlants i quatre de suport oral a professors. Van ser uns anys fecunds i preciosos. Vam fer molts amics, que encara em trobo de vegades i fem petar la xerrada.
    Si ens escribim ens explicarem més coses.
    Encara que no et conegui en persona, és com si ja et conegués. Rep una forta abraçada, del teu amic, des d’ara Joan de Gavà (Barix Llobregat) – Barcelona.

    • Bona nit, Joan,
      Moltes gràcies pel teu comentari tan bonic i per compartir la teva història d’ensenyament del català. Estic molt contenta d’haver fet la teva coneixença.
      Veig que la teva feina, quan ensenyaves català, té una certa semblanca amb la meva. Quantes coses ens hem empescat per impartir aquestes classes!
      Com he indicat a altres persones que han escrit comentaris, no deixis de llegir, sisplau, l’escrit que continua a aquest.
      Una forta abraçada des de l’altra banda de l’Atlàntic!

  9. Josep Mª Torrents ha dit:

    Desprès del goig de retrobar-te, l’emoció de llegir-te. Gràcies Shaudin, ens esperones a tots els que estimem aquesta terra.
    Petons del nen dels …
    Josep Maria

  10. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Ja saps que estem en una lluita comuna i que sé tot el que has passat i et comprenc perfectament. Només puc dir-te que endavant, que res no és en va, que ja has fet molt i que, sigui com sigui, ho continues fent. N’hem parlat molts cops i ens coneixem molt bé. Sabem com n’és de difícil el món acadèmic, com costa aconseguir coses per més que excel·leixis en la feina. Què t’he de dir? La nostra llengua ens necessita, la nostra cultura ens necessita, la nostra literatura ens necessita. Vivim moments especialment difícils, inimaginables tal vegada fa uns anys. I és evident que no som de pedra i que de vegades defallim, però que cal ser Aus Fènix. I ja està, Potato.
    “Dels covards (com deien els clàssics) no se n’escriu la història”

    • Tu, Potato, ja saps de què va tot perquè te n’he parlat moltes vegades; segurament no has descobert res nou. D’acord amb tot el que comentes, naturalment. I amb això de l’Au Fènix m’hi puc identificar força. Només pensar que era ballarina de jazz i sóc professora d’universitat…, però arriba un moment a la vida que ja són pràcticament impossibles aquests canvis. Ni els anys ni la salut te’ls permeten. Petons!

  11. Déu ni do !! Malgrat que tot això ja ho sabia, sempre impressiona la lluita que has dut i que encara hauràs de dur . Tenim realment, el problema de no tenir estat, que no se’ns coneix i que sobre tot, Espanya hi està decididament en contra i fa i farà tot el possible per que no floreixi. I encara tenen la barra de dir que a Catalunya no es pot parlar el castellà, que els discriminem i no sé quantes bestieses més . Sort en tenim de persones con tu que fora el nostre país lluiten tan aferrissadament . Entre tots espero que ben aviat la cosa canvií i puguis viure amb normalitat les teves classes . Moltes gràcies per la teva feina i endavant.

  12. Bel ha dit:

    Has dedicat la teva vida a la lluita i la defensa pel català; tot i ser tan lluny t’has agonseguit apropar als estudiants i professors canadencs i transmete’ls l’amor per la llengua. Tot i els castellans que t’han trepitjat any rere any i les universitats que t’han deixat el carrer tu has seguit ensenyant llengua i cultura, i per tot això la’t podrien donar, la Creu de Sant Jordi. De moment, però, tens l’agraïment de tots els que et seguim.
    Una abraçada!

    • Hola estimada Bel de Manacor. Moltes gràcies per les teves paraules, però res de premis, ni creus, ni coses així. Saber que em llegiu és tot el que vull, i menys necessitat de lluitar a tota hora! No et descuidis de llegir la segona part d’aquest tema (serà més curt, però més important). Petonets, bonica!

  13. Retroenllaç: Un exemple a seguir | El meu bloc

  14. Agnès Eritja ha dit:

    Estic impactada, moltes felicitats i molts ànims per seguir en aquesta lluita. Gràcies de tot cor. Intentaré fer difusió de la teva tasca, fent-ho arribar a la gent que m’envolta .
    Una abraçada

    Agnès

  15. Quina feinada que has fet. Admirable! Moltes gràcies.

  16. Ester Camps ha dit:

    Bon dia Shaudin.
    No tinc paraules per explicar tot el que sento. nomes et puc dir gràcies, gràcies per ser una ambaixadora de la meva llengua, per estimar el català, potser no tens cap premi, peró tens el reconeixament de molts catalans.
    Nomes puc dir-t’he……… que t’estimo molt nineta. Abraçada.
    Ester C.

    • Gràcies, guapa, per llegir un escrit tan llarg i deixar un comentari. I per les teves paraules. Però deixem de banda els premis, eh? No en vull de premis! Ni cal que em reconeixeu res, que de gent que fa coses per la nostra llengua i cultura n’hi ha per triar i remenar. Com he dit a diversos comentaris, només desitjo que em llegiu (com tu faràs aviat, oi? ara que tens la noveŀla). En el cas d’aquest escrit, senzillament us ho volia explicar; també l’he publicat per tal que entengueu millor la segona part.
      Sempre em dius coses molt boniques, Ester. Gràcies! I una forta abraçada!

  17. Juli Salvà ha dit:

    Shaudin és admirable aquesta lluita costant pel català, a ses Illes ens fa falta gens com tu.
    Una abraçada

  18. Pilar ha dit:

    Shaudin ets una dona combativa que estima la seva terra i tot el que implica, encara que estiguis lluny, desitjo de tot cor que tot es pugui solucionar, encara que veig les dificultats que tens. Ànims des de Mallorca. No defalleixis, Catalunya et necessita!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s