El forat negre

Si no vau veure l’escrit de fa uns dies, us prego que el llegiu abans d’anar més avall o no copsareu bé el que explicaré avui, i és important.

forat negre

El relat que vaig incloure a l’últim article, “Indestriable”, el vaig escriure a finals de gener. Unes setmanes després vaig estar molt malalta amb un virus que m’atacà els pulmons; potser recordeu que us ho vaig explicar i també que m’havia arribat una bomba. Us vaig dir que ja us explicaria de què es tractava aquesta bomba, però continuava sense dir-vos res, mai no em veia amb cor de fer-ho, no m’hi podia posar. A la fi, però, ho faig.

El mes de febrer em va arribar una carta de l’IRL (Institut Ramon Llull). Em deien que estaven escurats i havien hagut d’eliminar diversos lectorats arreu del món; el meu ―els diners que enviaven a la meva universitat― era a la llista. Com vaig poder ―estava molt malalta― vaig escriure a l’IRL demanant-los que m’expliquessin com havien fet la decisió, que per què jo era a la llista. Em van respondre amb una carta molt amable on m’agraïen tots aquest anys de dedicació i em deien que els sabia molt greu però que no tenien diners (la qual cosa és ben certa; han sofert retallades brutals), però no vaig poder treure l’aigua clara de per què m’havien fet fora (s’han eliminat lectorats, però n’hi ha d’altres que continuen). Les meves classes eren un èxit, per tant el motiu no va per aquí. Probablement mai no sabré la resposta.

Ell mai no ho faria

La bomba que m’arribà de l’IRL em colpí. Em vaig sentir abandonada i desorientada; absolutament identificada amb el gos de l’aunci “ell mai no ho faria”. Però havia de salvar les classes de català, per tant es tractava de convèncer la universitat per tal que es fes càrrec d’aquestes assignatures. Ben difícil, sobretot en aquells moments que jo em trobava amb febrades. El cap del departament, la secretària i el degà em van dir que em tranquiŀlitzés, que de la classe de cultura catalana ja feia anys n’havia assumit el cost la universitat perquè el que enviava l’IRL, de fet, només cobria les classes de llengua; pel que feia a aquestes classes de llengua, ja estaven anunciades pel curs 2013-2014 amb la matrícula oberta (aquí tot es fa amb molta antelació) i, per tant, el curs pròxim probablement estava assegurat.

P1060218Un dia em va arribar un missatge del cap del departament en el qual m’informava que l’administració de la Universitat de York havia eliminat les assignatures de llengua catalana, que a ell no li havien dit res fins després de l’execució ―no en tinc cap dubte perquè el cap del departament té un gran interès pel català―. Tot d’una em va semblar que el món s’enfonsava. Unes dies més tard vaig saber que l’assignatura de cultura catalana (la que s’imparteix en anglès) tirava endavant un any més (després, qui ho sap). Encara bo, sí, però el cas és que la nostra llengua ha desaparegut oficialment de Glendon, de la Universitat de York, de Toronto i de tot el Canadà anglès (sortosament continua el lectorat del Quebec).

Les conseqüències són moltes i, a nivell personal, devastadores. Tant moralment com, també, per a la butxaca. No sabria dir quina és pitjor. Els que em coneixeu força sabeu que estic mantenint una persona molt propera que viu a Catalunya. Fins ara em resultava molt i molt difícil mantenir-la i, a partir d’ara, amb una part considerable del meu sou desapareguda, no podré enviar res. I anar a Catalunya, impossible, per sempre més.

K. McRoberts, el degà de Glendon

K. McRoberts, el degà de Glendon

Tants anys de sacrificis i tot per a res. Penseu que amb tants anys darrere el català i deixant de banda diverses oportunitats no tindré ni pensió de la universitat. I què em tocarà ensenyar ara: les classes d’espanyol que, per cert, ni tan sols això va bé perquè m’han disminuït d’ençà que l’Instituto Cervantes ens envia lectors que ens les treuen a nosaltres. I la universitat feliç de no haver de pagar gaire per les assignatures d’espanyol perquè aquests espanyols sembla que els sobren els diners. I tal com va tot a Espanya! I, ep, que tampoc es tracta que vulguin salvar uns lectors espanyols que altrament no tindrien feina, no senyors perquè tenim un lector enviat pel Cervantes que és mexicà. Per tant ens trobem amb el Cervantes llançant diners a tort i a dret mentre el Llull agonitza. Això és el que passa quan no es té un Estat propi, per si algun tanoca encara no ho té clar.

P1030967

Les repercussions, però, no són només a nivell personal. Us en podria fer una llista, però em limitaré a un parell. Comencem amb la biblioteca Frost de Glendon. Havia aconseguit que alguns dels nostres bons autors tinguessin una llar en aquesta biblioteca, però s’ha acabat tenir-ne més perquè la biblioteca només pot tenir llibres de les llengües que s’ensenyen a la universitat. Enguany tinc la comanda feta, gràcies a que els bibliotecaris viuen en un món a part i tarden molt a assabentar-se del que passa a la universitat. I també perquè les dues vegades que hi vaig anar vinga a xerrar amb la directora de la biblioteca, que es despistés força mentre jo feia la comanda dels llibres; ara bé, jo suava. I enguany he fet dues comandes, amb més llibres dels que puc demanar, amb l’excusa que són llibres imprescindibles i etcètera. El dia que la directora de Frost s’assabenti que no tenim català em matarà. I quan no quedi cap estudiant a Glendon que hagi estudiat català, qui llegirà aquests llibres?

Més repercussions: els estudiants que van a estudiar a Barcelona (dic Barcelona perquè és on van). A Glendon tinc uns quants estudiants cada any que se’n van a estudiar a l’UAB. A més tinc estudiants de l’altre campus que van a la UB (alguns de vosaltres potser recordeu l’estudiant meu, amb un català exceŀlent, que era a la meva presentació a la Catalònia) i, finalment, tinc estudiants del centre d’economia Schulich que van a estudiar a Esade. Precisament, en diverses ocasions, els estudiants de català de Schulich, quan han de demostrar davant d’un jurat que són els millors per anar a Barcelona, han fet unes defenses de la llengua catalana per treure’s el barret. Què passarà ara amb tots aquest estudiants? Aniran a Barcelona sense saber català. I m’hi jugo el que vulgueu que ara aprendran castellà per anar a Barcelona. De fa molts anys que estic en competició amb el Cervantes i l’ambaixada espanyola per atraure estudiants cap a una llengua o l’altra. M’han fet batallar molt, però s’ha acabat la batalla, al seu favor, perquè ja no hi ha català.

classe de catala a Glendon

Enyoraré molt els estudiants de català que any rere any han estat exceŀlents. Els estudiants de llengua catalana que no eren exceŀlents els puc comptar amb els dits d’una sola mà, i parlo de 18 anys de classes! Per algun misteri que mai no he acabat d’aclarir la llengua catalana atrau estudiants boníssims. Com els enyoraré! I totes les hores de cansament i son per fer els textos de català, i totes les hores cercant vídeos, cançons, articles en català, tot, tot a les escombraries.

Potser us pregunteu per què aquest escrit s’intitula “El forat negre”, oi? Doncs perquè fa uns mesos, des de la bomba, que un forat negre em vol arrossegar cap a endins i no em deixa tranquiŀla. De dia em distrec amb la feina, amb totes les feines que faig, però a la nit apareix el forat negre. De vegades és a sota el llit i caic avall i avall i he de fer un esforç per sortir-ne i no puc dormir perquè cada cop que tanco els ulls noto com caic dins del forat. D’altres vegades apareix davant meu i comença a xuclar-me i em deixa sense aire i tampoc no puc dormir perquè m’ofego i m’he d’agafar als llençols perquè no se m’endugui. I hi ha vegades que no sóc al llit, però tampoc no treballo, quan em vull relaxar i llegir o veure una peŀlícula, i em costa molt concentrar-me perquè apareix el forat negre i vol que m’endinsi en la seva foscor i desintegrar-me allí a dins. És que estic molt trista.

Ara ja ho sabeu i no en tornaré a parlar. De vegades no puc més i he de dir alguna cosa, com que la meva mare ha tingut un accident o que tinc fibromiàlgia, però després s’ha acabat. Espero tornar-vos a parlar d’altres temes, i el forat negre farem veure que no hi és, d’acord?

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, Retalls de biografia i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

74 respostes a El forat negre

  1. Juli (Julius de Mataró) ha dit:

    No et puc dir m’agrada, i l’únic que tinc son ganes de plorar.
    Només un aclariment, quan dius: “Tants anys de sacrificis i tot per a res. ” no és veritat, tants anys de sacrifici hi ha una llavor que no podem menysprear. Molts ànims i no perdis mai la força. Estic amb tu i si puc fer alguna cosa només m’ho has de dir.
    Una abraçada crinyu del Canadà!

    • Moltes gràcies, Juli. T’agraeixo molt tot el que em dius, crinyu.
      A més de tot el que comporta a nivell personal, és horrorós el que ha passat. El Canadà anglès ja no té català. En fi, ja ho he explicat a l’escrit. M’ha costat mesos poder-ho explicar.
      Petons des de Toronto.

    • Rosa ha dit:

      Hola estic totalment d’acord amb el Juli,per la meva edat 65 anys,també vaig patir les conseqüències de la dictadura,per sort els meus pares no varen deixar de parlar mai el català doncs a l’escola ens va estar totalment prohibit,ara la meva lluita es aprendre’l a escriure amb l’agut dels meus fills (que per sort vaig poder portar-los a una escola catalana) dia a dia escriure’l millor. Ànims professor,no defalleixi mai,la seva ha estat una feina impagable,si mai ve a Barcelona a casa meva t’he la seva casa.Una abraçada
      Rosa

      • Hola Rosa,
        Com tu, jo també vaig anar a escola durant la dictadura i, encara bo que, com tu, a casa sempre vàrem parlar català. Per a la gent que tenien pares vinguts d’algun lloc d’Espanya i van anar a escola durant la dictadura, però que se senten catalans, deu haver estat més costerut aprendre a escriure bé el català.
        Encantada d’haver fet la teva coneixença i benvinguda al meu bloc! T’agraeixo molt el que em dius. Ah, no et fa res que no empri el vostè, oi?
        Una abraçada des de Toronto!

  2. Ignasi ha dit:

    És dur i no deixa de ser una prova més de tot el que està passant i de quants caps estan tallant per tal què no hi hagi veus en pro del català i el catalanisme fora de les “seves” fronteres. Tanmateix, ànims.

    No us conec gaire, més que el que us llegeixo, però em fa la sensació que porteu tota la vida lluitant i que això no serà més que una altra batalla, que no dono per acabada sinó esperant a ser començada.

    Força; per què ells són més i tenen més recursos, però pel que llegeixo sempre heu obert les portes al català amb el cor allà per on heu anat. Heu aconseguit, segons interpreto, impartir tants anys de cultura i llengua amb les vostres defenses, i no a base de posar talonaris en blanc sobre la taula. Diu molt de vós i de l’amor que sentiu cap Catalunya, la seva cultura i la seva llengua.

    Els meus millors desitjos, Dra. Melgar-Foraster.

    Ignasi

    • Benvolgut Ignasi,
      Moltes gràcies pel comentari.
      La lluita la continuaré amb l’única cosa que em queda: la classe de cultura catalana (en anglès). Si més no podré ensenyar la història de Catalunya (i de tots els Països Catalans) i el dret a decidir. Un any més, perquè un cop acabi el curs 2013-2014 no sabem si aquesta assignatura tindrà continuació. Pel que fa a la nostra llengua, malauradament, no hi ha solució. Qui sap, però, que passarà amb la independència. Potser a mi ja no em quedaran forces.
      Molt agraïda,
      Shaudin (Shaudin ja m’està bé)

  3. Alba ha dit:

    Shaudin, estimada, quanta tristesa i quanta ràbia a parts iguals… M’ho veia a venir des de fa temps, però creia que amb una mica de sort la situació d’incertesa es podria allargar fins que tinguéssim un estat propi. Estic d’acord amb en Juli, però: tot el que has fet té un valor incalculable! Pots comptar amb mi pel que sigui, ja ho saps.
    Una abraçada ben forta des de Roma.

    • Hola Alba,
      Ha estat molt dur, no em veia capaç ni d’explicar-vos-ho i el temps anava passant. Explicar-ho volia dir tornar a reviure el malson de quan me’n vaig assabentar (tot i que continua amb el forat negre), però ja no podia allargar-ho més.
      Tristesa i ràbia, efectivament. No et pots fer una idea de les bajanades que diu el consul d’Espanya cada cop que va a Glendon, i dels diners que surten del Cervantes cap a la universitat. Ha estat molt difícil lluitar contra tot plegat.
      Moltes gràcies, bonica. Milers de petons cap a Roma!

  4. Vicicle ha dit:

    Sí que em sap greu, Shaudin. A tots nivells, el personal, el professional i el cultural. Pensem, però, que tal i com les coses han anat empitjorant potser també milloraran algun dia, i ens comentaràs ben aviat que han tornat les classes de català. Una abraçada ben forta, i un petó. Ànims.

  5. María ha dit:

    Hola Shaudin , temía que esta fuese la bomba que habías avisado.
    Comparto los sentimientos de los comentarios anteriores.
    Comprendo bien el agujero negro que te atrae, pero has de seguir compartiendo con nosotros tus preocupaciones, no dejes de informarnos, me parece que es una manera que tenemos de ayudarte desde aquí en mantenerte lejos del agujero.
    Un abrazo

  6. Jesús (Xess) ha dit:

    Quina ràbia!!
    Em sortirien tantes paraules malsonants, que millor que calli…
    Només tenim una esperança per ser-hi al món, però comença a trigar massa.
    Tanmateix, ens queda enviar-te tota la força i esperança que podem des d’aquí, serveixi pel que serveixi.
    No t’enfonsis, que, encara que trigui, tindrem mitjans per canviar situacions com aquesta, tan punyent i dolorosa.
    Com no volen que marxem del seu estat podrit i podridor?? Quian ràbia que foten!!!

    • A mi també me’n sortirien moltes d’aquestes paraules, Jesús. De tant en tant em puc esbravar una mica, però, com quan el cònsol va a Glendon i puc informar als estudiants que “aquest home és un idiota”. Imagina que fins i tot fa “ponències” a la universitat sobre la bandera d’Espanya. Hi ha professors del meu departament que es veuen obligats a anar-hi i tremolen només de pensar-hi. Una abraçada!

  7. Ester Camps ha dit:

    Bon dia nineta.
    No tinc paraules per expressar tota la rabia i impotencia que sento. Tinc ganes de plorar, per tu, per mi, per la merda que ens envolta, per tot.
    Tot el que has fet, no ha estat enva, hi ha bons estudiants gràcies a tu i tot el que has fet fins ara no ha caigut a cap forat negre.
    Nina, no et deixis arrosegar per aquest forat, tu ets més forta, més valenta, i ho saps molt be en tot el que estas passant.
    Ojala et pogues ajudar, pero no tinc en que fer-ho.
    Jo penso que les persones estem fetes d’energia i podem estar inter-conectades, jo t’envio tota la meva força perque no decaiguis i no siguis xuclada per aquest forat negre.
    Desde Osona una abraçada d’estima inmensa.
    Estimo.
    Ester C.

  8. Josep Mª Torrents ha dit:

    Shaudin, reina, comparteixo tots els comentaris que fan els nostres amics. Jo no en tinc més, només fer-te costat i desitjar que Catalunya esdevingui un estat més al mon i que puguis continuar -amb normalitat- les classes de Català.
    Petons, Josep Maria

  9. Jordi Canals ha dit:

    Els problemes son com un iman que atrau la mala sort i les calamitats de tota mena de circumstancies amigues intimes de la desgràcia, la desventura té la malicia d’acarnissar-se amb les seves víctimes. No és fàcil desfer-se’n, cada dia esperes que les adversitats s’allunyin i en canvi la catàstrofe se’t ve al damunt. Tu ets valenta i forta, sempre ho has demostrat i ara no ha de ser diferent. Has de pensar que hi ha una llum en la nit i una estrella amiga que et somriu novament i et pren de la mà per fer-te costat. Segur que un far parpelleja a les portes del teu futur. Ànims i amb la mirada endavant. Trenca totes les branques que han caigut al teu voltant i que et fan nosa. T’estimo i et respecto molt i per això confio que te’n sortiràs. A partir d’aquest moment compte amb les meves més sinceres pregaries per el teu complert restabliment.

    No ploris més! La flor gentil
    ja tornarà amb un altre abril.
    No ploris més! No ploris més!
    La rel ja guarda nous rosers.
    Eixuga el plor i allunya el dol.
    Del Paradís, del blau redol,
    sé una música de consol.
    No ploris més!

    Oh, mira amunt! Entre el florir
    rosat i blanc, jo faig camí.
    Enlaire! Mira el meu repòs
    al magraner vermell de flors.
    Mira’m: aquesta llum d’argent
    sempre guareix la dolça gent.
    No ploris més! La flor gentil
    ja tornarà amb un altre abril.
    Me’n volo amunt: adéu-siau!
    Ja m’esvaeixo en el cel blau.
    Adéu-siau, adéu-siau!

    (John Keats. Trad. Marià Manent)

    • Tens raó, Jordi, els problemes semblen atraure la mala sort. Una cosa va malament i, en un no res, s’ha multiplicat en moltes altres. Potser només ho sembla, però, perquè és lògic que quan es tenen problemes es fa més difícil resoldre’n d’altres.
      Preciós el poema de Keats i una exceŀlent traducció (com es pot esperar d’aquest traductor). Moltíssimes gràcies i petons!

  10. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Què vols que et digui, estimada, que ja no sàpigues de part meva? Què vols que afegeixi a tot el que ja t’han dit aquí? Realment la situació és injusta, terrible i tristíssima. Des del punt de vista personal teu i des de tota la resta de punts de vista. Ja saps que em tens al costat pel que faci falta. Mil petons, Potatito.

  11. Isaac Soler ha dit:

    Molt de coratge en aquests temps que corren…. em sembla increïble que hi hagi persones com tu per tot el mon, intentant ensenyar la nostre estimada llengua, i s’impliquin d’una manera tant i tant forta .. com per deixar-hi la salut. Pensa que n’hem passat de pitjors… ells sempre hi seran per fer-ho més difícil, però, alto!! com sempre nosaltres no farem ni un pas enrere… ara més que mai hem de ser forts i estar units pel dret a decidir i pel dret a una terra lliure… lliure dels que sempre ens volen esborrar del mapa… lliure dels que volen que desapareguem com a poble i com a llengua, no ho aconseguiran… tenim molt a favor i es que som un poble incansable, ens han fet sempre la vida impossible i estem acostumats .. o portem a la nostra genètica i a la sang. No ens rendim ara que dirien tota la gent que ha lluitat per la nostre causa… no podem abandonar, ara i sempre visca els catalans i els nostres innombrables patrimonis, mai seran seus, una forta abraçada des de Sabadell , molta força al Canada hi ha molta consciencia de la nostra causa… ho aconseguirem transformarem el teu forat negre amb una gran victòria . Freedom for Catalonia!!

    • Isaac, som molts els professors de català pel món, tot i que no sé si tots hi deixen la salut, però, això va com va, depèn de la persona i de les circumstàncies. És cert el que dius: som incansables. Els meus estudiants sempre es sorprenen en assabentar-se de com hem resistit, i resistim, durant segles d’opressió, se senten molt admirats. Freedom for Catalonia!

  12. Consol ha dit:

    Em sap molt greu això que expliques. Si des d’aquí podem fer alguna cosa, ens ho dius. Jo vaig fer molts anys classes de català i sempre vaig tenir la sensació que a la Generalitat li preocupàvem molt poc. La desgàcia d’aquests temps que corren és que tenen diners per al que volen i queda molt clar el que no importa a ningú.
    Ho sento molt.
    Consol

    • Consol, que la Generalitat se n’ha preocupat poc ho he sentit d’altres professors de català. Suposo que depèn de quin govern hi ha, de la informació que els arriba… Ara mateix només sé que l’IRL ha sofert retallades, com tot. Més enllà d’això és tot molt embullat i no sé per on van els trets (i m’agradaria molt saber-ho!). Moltes gràcies per fer-me costat.

  13. M. Victòria ha dit:

    Em sap greu, quina llàstima aquests temps que corren, quina llàstima. Hem de lluitar tots plegats: pel país, per la llengua i per la nostra dignitat. Només ens queda un camí i hem de fer-lo sense tremolar.
    Una abraçada ben forta! Salut i endavant!
    M. Victòria Lovaina

  14. Núria ha dit:

    Només et puc dir que tot el que has fet i segueixes fent SEGUR que no ha estat envà. Només perquè el món tingui una prova més de que necessitem un estat propi ja té un valor incalculable. Ànims i molta força que veig que necessites, pensa que hi ha tot un poble que lluita per aconseguir ho. I si no defallir ni abandonem segur que ho aconseguirem.

  15. Enric Pou i Quert ha dit:

    Benvolguda Dra. Shaudin Melgar-Foraster, entenc molt bé com et sents en aquests moments després de la lluita que has mantingut durant tant temps. Només puc dir-te que si que ha servit, jo per la meva part m’han vingut encara moltes més ganes de continuar la lluita perquè tots els esforços de moltes persones com tu no hagin estat en va. Et desitjo tota la sort del món.

    • Shaudin, la bomba que ens anaves retardant ha estat tan terrible –per tu i per al país, llengua i cultura– que no deixa de ser una mostra més de per on ens fan anar. No es cert però, i sé que ho saps, que allò que hem fet i fem no serveixi per res. És ben bé al contrari. T’imagines què hauria passat si no haguéssim fet res, on seríem ara? Una abraçada molt forta i tingues clar que Catalunya, els Països Catalans són vius… L’altre dia explicava que un xicot jove, de la CNT de Fraga, que em portava de Lleida a la capital del Baix Cinca amb cotxe perquè hi participava en unes jornades llibertàries, quan li vaig dir que jo acostumava a parlar en català quan era en territori català, em va dir que tenia tot el seu suport i que m’ho agraïa especialment en uns moments tan terribles en què el PP ha fet aprocar una llei segons la qual el català que es parla a la Franja no és català sinó una nova llengua anomenada LAPAO. Conec força bé, em sembla, la bona gent de la CNF de Fraga perquè el meu sogre n’era membre, i tot i això em va sorprendre la fermesa d’aquell xicot en la defensa d’un element tan propi de la realitat i l’autoestima franjolina com és la llengua.

      • Hola Humbert,
        Sí, és clar, d’alguna cosa deu haver servit el que he fet tots aquests anys, no adonar-me’n seria ser molt injusta amb els estudiants que he tingut i que han après tant. Dues setmanes abans d’acabar-se el curs de llengua, els vaig dir què havia passat. Van quedar molt afectats. I quan ens vàrem despedir a l’última classe estàvem tots molt tristos, perquè tot i que ells, fos com fos, ja havien acabat amb el català, sabíem que l’última classe era realment l’última classe. No hi va haver aquella alegria d’acabar el curs i que ve l’estiu i tot plegat, sinó que semblava un funeral, i ho era.
        N’estic ben assabentada de la bajanada del lapao ―cada dia que passa la fan més grossa―. Els catalans de la Franja tenen totes les meves simpaties, com ara el xicot que comentes.
        Una forta abraçada.

    • Benvolgut Enric Pou,
      Ets molt amable i t’agraeixo molt el teu comentari.

  16. Empar Sáez ha dit:

    No sé què dir-te, Shaudin, que és molt trist, que sento molta ràbia i que et desitjo el millor per tu i per la nostra pobra llengua que patex les calamitats que no es mereix en aquests moments en què tots coneixem els malfactors de la nostra societat…. que encara resten impunes.

    • Hola Empar, és tot tan difícil, oi? Però també és bonic veure tanta gent fent costat. M’admira i m’entendreix tota aquesta solidaritat que veig en els vostres comentaris. Hi sou els amics i també d’altres persones que ni em coneixien. I tothom, d’una o d’una altra manera, vol el mateix, l’enutja el mateix. L’esperit de l’11 de setembre és en els vostres comentaris. Em feu pensar que, tot els obstacles, tot i els malfactors, realment anirem endavant.

  17. Rosa Nebot ha dit:

    Per a tu aquesta “bomba” és una autèntica calamitat, un desastre que no et mereixes després de tants anys d’amor i dedicació sense límits a la nostra llengua. Per a nosaltres, és una altra garrotada al català, una més de les que li cauen cada dia per un cantó o per l’altre. Però que siguis tu, la meva heroïna canadenca, la que hagis de patir aquesta injustícia, em desespera, em treu de polleguera, perquè no tinc manera d’ajudar-te. Només tinc ganes de plorar, d’ençà que he llegit els teus escrits en tornar de l’hospital.

    • Estimada Rosa, he anat responent els comentaris en l’ordre que m’han arribat i ara em trobo amb el teu i m’assabento que has estat a l’hospital. No en sabia res, guapa, i m’has deixat preocupada. Quan hagis descansat i quan tinguis un moment, si et plau, escriu-me i digues-me com estàs. Espero que no hagi estat res seriós. I no estiguis trista, estimada. Mira quanta gent m’anima, i n’hi ha que m’han animat al facebook i en missatges privats. És molt bonic. Ja saps allò de la Mercè Rodoreda: les coses són boniques però la vida és trista. Què hi farem. Molts i molts petons!

  18. Tura ha dit:

    Per Déu Shaudin no t’enfonsis! No hi ha d’haver cap forat negre que pugui amb tú! Has fet una feina ben feta que tindrà un premi, ja ho veuràs i compta amb nosaltres si et podem ajudar….relaxa’t quan et faci falta, aprén a respirar quan tinguis aquestes angoixes i si us plau no deixis que res et faci mal….estem amb tú, i Catalunya serà un país lliure aviat, tots ho volem i tot canviarà!! Petons! ❤

    • Tura, amb tanta gent maca que m’heu escrit potser el forat negre em deixarà tranquiŀla aquesta nit o unes quantes nits; no crec que se’n vagi del tot, em sembla que no és possible, però una mica de descans m’anirà molt bé. Gràcies per tot i molts petons!

  19. Dolors ha dit:

    Ostres, noia!
    I tot això és irreversible?
    Em sap molt greu.
    Però no diguis que tot l’esforç no ha servit per res! Has fet mooooolta feina. Estàs fent moltíssima feina. I estic segura que no deixaràs de fer-ne.
    No, no diguis que no ha servit per res.
    Amb l’excusa de la crisi (que hi és i ho amenaça tot) s’estan fent reals bestieses. No sé si és que se’ls ha aturat l’eina de pensar o que ens estan dinamitant per totes bandes a posta.
    Però, no ens hem de deixar ensorrar.
    Sisplau, no llencis tota l’esperança. Guarda’n una miqueta. I sobretot, atia aquesta gran imaginació. Potser….
    Em sap greu i sé que la part econòmica ens és imprescindible a tots.
    Entenc el que dius i sents: aquí rep la cultura i l’economia, i sobretot tu.
    T’abraço fort.
    Explicaré el que està passant.
    Aquestes coses s’han de saber.
    Cuida’t molt.

    • Dolors,
      Sí, noia, en teoria és irreversible. Sense els diners del Llull (de l’Institut, és clar, només li faltaria al pobre Ramon Llull haver d’enviar diners), és irreversible.
      Gràcies per les teves paraules. I, mira, ara estava pensant que fa uns cinc anys que ens coneixem tu i jo. Moltíssim, tot i que no ens hem vist mai. Tants missatges amunt i avall, els meus llibres, les teves pintures, els teus alumnes… Això és tota una gran amistat! Una forta abraçada, amiga!

      • Dolors ha dit:

        cinc anys, fa? Caram com passa el temps!
        Com et deia, he explicat el teu cas i l’he compartit. Si més no, cal que es sàpiga. Una coneguda ho ha compartit encapçalant l’escrit amb un: mira que li fan al català, ara!
        Certament, aquest país ha passat moments molt dolents al llarg de la història, molts dels quals no coneixem o hem conegut al cap de molt temps.
        Si una cosa tenim a favor, ara, és la informació (a vegades massa i no gaire bona). Sabem, ens expliquem, investiguem, busquem, compartim, discutim…. i escollim el que ens agrada més o és més proper al que pensem i volem. No vull pas dir que els de sempre, encara que canviin de nom i roba, no ens continuin enredant o robant directament. Però ara en sabem una mica i hi podem dir la nostra.
        Allò de content i enganyat no m’ha agradat mai. M’estimo més emprenyada i sabent el que hi ha.
        Retallada amunt, tisorada avall, pujada d’impostos, congelaió de sous….aquesta és la moda actual, és la pressió que exerceix el veí. I les amenaces, i el voler posar la por al cos…. Però estic convençuda que hem arribat a un punt que tot això no fa res més que refermar la decisió de molts i moltes: ens n’anem. La gent petita com jo ho té molt clar, els que són al poder no ho sé, de moment només fan que donar voltes i fer passes en direccions ben diferents, a vegades oposades. Però que ens n’anem, és segur. I espero que sigui més aviat que tard….ja! I llavors recuperarem els lectorats i se’n crearan de nous!!!! O sigui que, aguanta l’espantada. Tu ferma que necessitem persones com tu que facin d’ambaixadors i ambaixadores per aquests mons de déu.
        Una abraçada plena dels meus millors desitjos 🙂

        • Dolors, encara tinc un missatge teu on em dius que ja has començat la meva noveŀla (Més enllà del somni”) i el missatge és del juliol de 2009, però ja feia molt temps que ens comunicàvem, així que calculo que fa uns 5 anys.
          Vaig veure que al facebook diverses persones l’havien compartit, i vaig veure… el teu compartit? la teva compartida? Hahaha, ara no sé com dir-ho, tinc el cap embullat.
          És magnífic tenir tota la informació que se’ns ofereix ara a la xarxa. De vegades arriba a atabalar i s’ha de saber triar bé perquè també es diuen moltes bajanades, però en general és fantàstic tenir-hi accés i, quan cal, dir la nostra. I ben d’acord amb tu: jo també m’estimo més emprenyada i sabent el que hi ha.
          Ai, sí, que sigui més aviat que tard que ens n’anem! És una tortura esperar i esperar.
          Una forta abraçada!

  20. Juli Salvà ha dit:

    Estimada Shaudin, fa molta de ràbia i impotència el que passa amb el català, comprenc la teva tristesa i la comparteixo, però potser que la situació canviï som 10 milions de parlants catalans.

    Una forta abraçada,

  21. Xavier Paradell - Terrassa ha dit:

    Benvolguda Shaudin, no havia tingut ocasió de conèixer la teva tasca fins fa tot just uns minuts. T’he de dir que em sento completament identificat amb tu pel que aquesta situació comporta de trencament amb una tasca tan estimada i preuada pel nostre país. Malauradament, pel que fa a la vessant econòmica, esl que estàs patint les retallades que ja patim molts i molts catalans en els nostres sous, en la nostra facturació, en els nostres serveis.
    El que tu estàs vivent és un episodi tràgic, en primera persona. Però estic convençut que hem perdut una batalla -que tu comandaves- però que no perdrem la lluita per la llibertat. I que Toronto tornarà a tenir lectorat de català.
    Aquesta batalla “perduda” és una nova eina per demostrar que els impostos dels catalans estan servint per a que Toronto perdi el lectorat de català.
    Convido a totes les teves amistats a fer córrer aquests fets per les xarxes socials. Els catalans han de conèixer aquesta situació i ens ha de servir per plantar cara a aquesta Espanya que ens ofega cultural i econòmicament (pagat amb els nostres impostos).
    No obstant penso que es pot pensar en la possibilitat de recuperar els fons perduts a través d’iniciatives de crowfunding (ex. verkami.com). Quina quantitat de diners faria falta per completar l’aportació de l’IRL ???
    Molts ànims. Felicitats per la teva tasca. No t’ho podrem agrair mai.

    • Benvolgut Xavier, doncs sí, és el que comentes, que els impostos dels catalans serveixen perquè es perdi el lectorat de català de Toronto. Comptat i debatut, és així mateix.
      El que proposes del verkami no pot funcionar amb la universitat. Només s’accepten ajudes d’institucions acadèmiques o governamentals. Gràcies per buscar solucions, però.
      I jo us he d’agrair d’allò més aquests comentaris tan encoratjadors!

  22. JOAN C.P. ha dit:

    Estimada Dra.Shaudin Melgar-Foraster

    Faig resò al teu escrit amb els ulls humits, “el forat negra ,no existeix,no hi es.
    Goita jo aviat cumplirè si tot em segueix com ara vuitanta anys, vull dir amb aixo que he viscut la crueltat de la nostre guerra civil del 1936 on els catalans erem perseguits i encara ara ho estem ; molta gent va morir i etc. (els etc.ja s`entent) i altres es van axiliar , de catalans hi han per a tot el mon i ara la joventut que es competent profesionalment tambe ha de exiliarse per la miseria que atrevassem ,vull dir sempre soportant aquesta opresio de odi i d`evasio de capital cap a espanya ,a igual que una colonia.
    Nomes et demano que no decaiguis, ja sigui per dignitat ja que el proper any 2.914 serem INDEPENDENTS i tot….tot canviara ens falta poc.
    Jo ho penso veure serà el gran anhel de la meva vida que sempre he esperat des de jovenet.
    Anims per la nostre dignitat de catalans. Reb una forta abraçada.
    JOAN. C.P.
    BARCELONA

    • Benvolgut Joan,
      Molt jove això de vuitanta anys, avui en dia. Però alhora són molts anys i molta experiència i aquesta experiència té una gran vàlua.
      Espero que tinguis raó i que siguem independents ben aviat. Tinc l’esperança que la meva mare ho pugui veure i té noranta anys. I tu en podràs gaudir molts i molts anys, Joan.
      T’agraeixo molt el teu comentari. Una abraçada des de Toronto.

  23. JAUME CURTO ha dit:

    Benvolguda Shaudin, no havia tingut ocasió de conèixer la seva tasca fins ara, em sembla una dona en una moral i principis admirables. Segur que el forat negre el tancarem i molt aviat, aquí ja som molts patriotes que estem treballant per fer-ho realitat. Referent al consul només dir-li que aquí de personatges d’aquest en tenim un baix de cada pedra, però al final la inteligència guanyarà.

    Salu i independència
    Jaume Curto
    l’Ampolla

  24. Toni Mollà ha dit:

    Deixa’m que exclame el primer que m’ha vingut al cap: collons, què volen aquesta gent ?
    Certament, m’has deixat de pedra. Primer: és un escrit molt ben travat, potser estar-ne satisfeta per aquesta banda. Segons, és la història d’una renúncia per banda de les institucions catalanes i d’una proesa per banda d’una persona. Com sempre, la cultura, al capdavall, està en mans de les persones i les institucions o en van a remolc o, pitjor, encara, hi juguen a la contra. Una lectura doble dels fets: d’una banda, la falta de sensibilitat dels poderosos (els qui ocupen el poder) amb la tasca desplegada a peu de carrer (o d’aula), que és la realment important i determinant per a la nostra llengua. De l’altra, la falta de perspectiva estratègica dels responsables de dissenyar les polítiques lingüístiques públiques. Si només ens mirem el melic, farem una llengua i un país que només ens servirà per mirar-nos el melic. A les hores d’ara, és imprescindible que estem a l’alçada de les circumstàncies que marca un món més global com més va. Si el català desapareix del món anglosaxó, malament anem. No cal ser sociolingüista per adonar-nos que la connexió català-anglès és l’única (!) manera de trencar la “interposició” del castellà com a llengua de cultura. Etc. Etc. ETc. En resum; pots estar satisfeta de la teua tasca. Si necessites res d’aquo

    • Hola Toni,
      Gràcies per deixar-me, doncs, satisfeta sobre l’escrit (important quan s’és escriptora). Pel que fa a tota la resta, estic totalment d’acord amb tu. Fa molts anys que m’he adonat d’aquesta manca d’estratègia que comentes i me n’he queixat moltes vegades a la xarxa. No sé si no informen bé a qui ha de prendre decisions o quina és l’explicació. No sé si és manca de perspectiva o manca d’interès. La veritat és que no sé la resposta, però sí tinc ben clar que les polítiques de cara a l’exterior, en general no estan ben pensades. Potser cap a Europa és fa millor (no en tinc prou informació), però de segur que el que es fa de cara a l’Amèrica del Nord és més aviat això de mirar-se el melic. Pel que he vist tots aquests anys, no tenen ni idea de què cal fer als Estats Units i al Canadà, sobretot al Canadà anglès que és la part que conec millor. Les institucions catalanes s’han fet un tip de fer exposicions d’art català a l’América del Nord, a tall d’exemple, però no s’adonen que això no canvia absolutament res pel que fa a informar aquests països de la nostra cultura. Què van dir els diaris de Toronto després d’una exposició de Miró? Que havien tingut una exposició de Miró, artista espanyol. I, apa, endavant. La llista que et podria fer ompliria pàgines amb exemples, no només d’exposicions sinó de tota mena d’estratègies equivocades. Som els que vivim aquí amb un mínim d’inteŀligència i amb bona informació, bons coneixements, tant d’on vivim com de la nostra cultura catalana, que ens adonem de com s’hauria de fer tot plegat. I molts de vosaltres també, sobretot si heu viscut a l’Amèrica del Nord, com és el teu cas, perquè al cap i a la fi es tracta només d’analitzar-ho una mica bé i posar les coses en perspectiva. I, efectivament, treure el català d’on fa tanta falta i té èxit no té ni cap ni peus. Èxit entre els estudiants, que és el més important em sembla. Que els buròcrates de la universitat no en facin cas és un altre tema, però no afecta l’aprenentatge del català.
      Una abraçada!

      • Toni ha dit:

        Quanta raó que tens. Però ells estan en la paradeta, el pica pica de la inauguració i xim-pum, s’ha acabat. És com si foren cegs. I si tu no et tornes ceg, dons no participaràs del pastís. Wells i saramago ho van escriure i descriure amb detall. Però aquesta ha de ser la nostra determinació més ferma: continuar fent allò que creiem. Endavant, valenta. Cuda’t. Abraçades. Bon cap de setmana. Toni

        • Per cert, Toni, ja que hi som, fa uns dies vaig llegir el teu llibre de l’entrevista “Joan Fuster: converses inacabades”. El vaig començar pensant de llegir-ne una part i continuar un altre dia, però me’l vaig empassar de cop, no podia deixar-lo. Com et pots imaginar, em va agradar molt.
          Encara no he llegit l’altre llibre de Fuster que em vas enviar, o el teu “Adéu a la tribu”. No he tingut temps, però espero amb candeletes trobar el moment. Ja t’ho faré saber quan hagi llegit “Adéu…”. Bon cap de setmana!

  25. Hola Shaudin,

    De vegades el valor expressiu de les paraules del terròs valen més que tot un tractat. Així, doncs, em permeto fer servir unes expressions heretades dels meus avis: AIXÒ ÉS UNA PUTADA MÉS GROSSA QUE UN FEMER!! JA NO SABEN QUÈ FER PER TOCAR-NOS “LA GRÀCIA DE DÉU”!! SEMPRE ENS TOCA AGUANTAR LA PLUJA A L’ESQUENA!!

    Ho lamento molt, com ja ets pots imaginar. És fàcil, des de la distància, donar-te ànims i també lamento només poder fer això . Ho faré saber a tanta gent com pugui.

    Una abraçada i coratge, tant per a la teva vida personal, com per a la lluita que dus a terme.

    • Hola Carles,
      Les paraules del terròs ―i dites, parèmies, frases fetes i expressions de tota mena― fan la llengua ben viva i expressen d’allò més bé el que volem comunicar, com ara les teves aquí que subscric absolutament.
      Moltes gràcies per fer-me costat. Una forta abraçada!

  26. Marta Valls Tomàs ha dit:

    Shaudin bonica… Fins ara no ho he pogut llegir i per tant comentar. Noia, ho lamento moltíssim sembla que sempre plogui sobre mullat. No et deixis pas xuclar per aquest forat negre que et volta. Sembla que vulguin fer desaparèixer del mapa tot el que sigui català. En som molts els quí el parlem i l’estimem.Tinc un molt bon record de l’abraçada que ens vem fer quan ens vem veure. Com em vas reconèixer només a l’entrar. Shaudin, es clar que tot això t’afecta de moltes maneres també amb la economica, ja que si havies d’ajudar a una persona propera i viure tu… Es colta’m, i t’ho dic de cor… m’agradaria que visquéssim més a prop, la distància fa que tot es vegi encara més fosc. Però ja veus quantes amistats et donem suport i t’estimem. Compta amb mi pel que vulguis. Molts petons…

    • Marta, no t’amoinis, guapa, no sempre es té temps de llegir i menys de comentar, però ja ets aquí.
      Sí, volen esborrar tot el que sigui català, cada dia una notícia sobre això. Penós.
      Jo també recordo molt bé el moment que ens vam veure a la Catalònia. Quina iŀlusió, oi, després de tant temps coneixent-nos només virtualment? Va ser un gran dia amb tots vosaltres allí. I ara ni la Catalònia existeix. Molt trist. Seria molt bonic si jo visqués amb vosaltres, poder estar a prop i veuren’s sovint, però no és possible i, a més, potser jo faig falta al Canadà (ara ja no n’estic tan segura). Molts i molts petons!

  27. Joan Pau Batlle ha dit:

    Estimada Shaudin,

    Lamenti la mala nova que m’havies anunciada fa temps. Coneixent-la amb tots els ets i uts, comprenc com ha d’ésser especialment desoladora per a tu. Malauradament, com més s’allargui el procés, més casos com el del català al Canadà anglès hi haurà. És inevitable car Catalunya, avui dia, és insostenible. Si hom muny una vaca però no l’abeura ni la permet pasturar, ben aviat hom es quedarà sense llet i potser sense vaca. Com tots sabem, Catalunya no és cap excepció a la regla i, aviat, doncs o Castella es queda sense Catalunya, o serem nosaltres qui ens hi quedarem sense.

    Ara bé, em senti sortat d’haver cursat tant les assignatures de llengua com la de cultura amb tu. Gràcies per dar-me les pautes d’un codi ben meu que només havia oït i per ensenyar-me la meua història. Fou un ensenyament de primera i ves que he estudiat a manta. Esperi honorar-te amb les meues petites contribucions a l’alliberament de la nostra pàtria.

    D’altra banda, jo també m’he quedat sens feina i he estat rumiant coses. Podríem dir-ne possibilitats de futur. De fet, una d’aquestes possibilitats la vaig idear fa temps. Ara te l’explicaré per mor de tapar el forat negre i d’il·luminar el teu món amb una llum d’argent. Pensa que de la mateixa manera que desconeixia la meua història i anava mancat de recursos lingüístics, la majoria de joves a la Catalunya Nord viuen així, sens accés a llur identitat. El projecte, doncs, seria crear una centre d’ensenyament secundari immersiu. A França, aitals centres no són estrictament legals des del punt de vista constitucional, però el Ministeri d’Educació continua pagant-ne mestres i no dient res. Les poques escoles secundàries amb immersió en català que actualment existeixen tenen un excés de sol·licituds de matrícula. Què en penses? Podríes viure més prop de na Marta i de la teua família, i per fer presentacions dels teus llibres no et caldria fer tants quilòmetres. Com a ciutadana comunitària, no tindries cap problema per treballar o tenir accés al sistema sanitari. Si l’assignatura de cultura catalana -Déu no ho vulgui! i jo tampoc- no tingués vida ençà del proper curs, seria una manera de reinventar-te i continuar formant alumnes. I aquests, si fem les coses bé, potser aniran a estudiar a Barcelona per quatre anys en comptes d’un. Podrem bastir una biblioteca realment completa. És un projecte faust, però no em veig amb cor de dur-lo a terme sol. Si més no, parlem-ne aquest estiu en persona.

    Coratge!

    • Estimat Joan Pau,
      Sí, o Catalunya es separa o no hi haurà Catalunya.
      Tot i el gran interès que tenies quan estudiaves a Glendon, qui m’havia de dir que un dia te n’aniries a viure a Catalunya i faries força per la independència. Aquelles classes de català i cultura catalana a les que assisties semblen tan lluny ara, és tota una altra història amb tu.
      T’has quedat sense feina? Hi ha algú, allí, encara amb una feina? El teu projecte sembla tenir cara i ulls; ara bé, jo tinc la salut feta un nyap, no te’n pots fer una idea; aquí no n’acostumo a parlar però no estic gens bé (el mes passat vaig ser 3 vegades a urgències). En fi, que tal com estic no em veig capaç ni d’arribar a Niagara (no que hi vulgui anar, és un exemple). Em va dir en Yotin que seràs per aquí a l’agost; potser aleshores tindré una millor idea de com estic i, sí, en podem parlar; m’agradaria que m’ho expliquessis amb més detalls.
      Una forta abraçada i fins aviat!

  28. Emili Gil ha dit:

    Hola Shaudin. Amb totes les diferències que calgui, durant els vuit anys que vaig treballar com a secretari de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (AJELC) vaig tenir aquesta sensació que defineixes com a “forat negre”. Provenia, no tan sols dels atacs i menyspreus constants dels monolingües habituals, sinó també dels grups que, en teoria, són catalans i ens havien de fer costat. Vaig comprovar en primera persona que, sovint, han estat les lluites individuals, com ara la teva, les que han salvat la nostra llengua i cultura a través dels anys i segles; de vegades més, potser, que no pas les lluites col·lectives. Les llavors que has sembrat i conreat en la foscor de la terra germinen, lentament si vols, potser no amb la rapidesa que voldríem tots, però germinen, germinaran. Pensa que si no haguéssis sembrat, no hi haurien llavors, i no hi hauria la possibilitat que la terra erma esdevingués un camp fèrtil. Ara sí que existeix, aquesta possibilitat. És més: està creixent. Sota terra, “underground”, per això no veiem encara els fruits. En breu: t’agraeixo des del més profund del cor tota la feina feta. D’altra banda, ja saps on sóc, lluitant pels somnis, per la realitat. http://www.youtube.com/watch?v=9c0PPVowtM4

    • Hola Emili,
      Recordo que em vas explicar tot aquest afer a AJELC, i d’altres també me n’han parlat. Molt penós tot plegat. Veig doncs que hem compartit el forat negre; em sap greu que hagis tingut aquesta sensació perquè és horrorosa.
      Em sembla que tot és necessari: les lluites individuals i les coŀlectives. Cadascuna té la seva utilitat i el seu lloc, segons les circumstàncies i el moment.
      I jo, també de tot cor, t’agraeixo les teves paraules. Ah, els somnis, que faríem sense ells, oi?
      Gràcies per la cançó!

  29. Oriol Pons ha dit:

    No sé què dir que no hagin dit ja, Shaudin!
    Només recordar-te que la teva feina no és ni ha estat inútil, perquè segur que has deixat una part de la teva humanitat dins de cada alumne.
    Crec en l’escalfor humana a pesar de la distància. Ja saps que la distància no és cap impediment per a rebre l’escalfor de tots nosaltres.
    Un petonàs!

  30. Maria ha dit:

    Tristesa i ràbia. Arribo, recupero Internet i em trobo aquests dos escrits, magnífics però amb tan males notícies… Si no ens independitzem molt aviat, malament rai. És veritat que el país n’ha resistit de pitjors, de garrotades, però cadascuna ens arriba abans d’acabar-nos de guarir de l’anterior. Haurem de seguir resistint i avançant, és clar. Diuen que Espriu, els anys quaranta, creia que el català s’estava morint assassinat; però ell escrivia, tossudament i amb gran esforç, amb una llengua tan rica com podia perquè els filòlegs del futur poguessin recuperar aquesta riquesa, com les universitats han estat fent amb el llatí d’Ovidi i Catul. I el pessimisme de l’Espriu d’aleshores no estava justificat, ja ho veus, ell mateix prou que va contribuir a salvar-nos els mots i va ser a temps de viure-ho.
    Al problema personal, si veus que hi podem ajudar digue’ns-ho. Ja veus que tothom del bloc està amb tu. D’altra banda, ets una professora molt respectada i valorada a la teva universitat; és ben clara la consideració que et tenen, tant els alumnes com els col·legues. Això té molt de valor i no sembla creïble que et deixin caure. I en relació al forat negre, i si en parlessis amb el teu metge? Allunyar-te del vertigen de l’atracció de la foscor, encara que provisionalment ho fessis amb pastilles, podria ser una ajuda, perquè et permetria de veure-hi amb més perspectiva. Hi ha molta vida lluny del forat. I tens un fill magnífic del qual pots estar ben orgullosa; una font d’alegria que no tothom té. I molts amics que t’estimem.

    • Hola Maria,
      Sí, garrotades per totes bandes, i s’ha de resistir però és una resistència que ja fa massa que dura i està arribant a un punt d’esgotament (no dic simplement “cansament”) general, i personal. En el meu cas —ja ho he dit altres vegades— no sóc ningú (ni ambaixadora ni res que s’hi assembli) i sóc aquí sola, per tant estic molt limitada per fer front a cònsuls, Cervantes i tot plegat. Escriure és una altra cosa; no tinc cap intenció de deixar d’escriure en català ja que, evidentment, és una activitat que comporta força llibertat, però què puc fer quant a les classes si fins i tot m’ha abandonat Catalunya? No hi fa res que les classes tinguin èxit o que tingui el suport de molts coŀlegues; ni els estudiants de català (una minoria en una universitat que té 60.000 estudiants) ni uns quants professors poden fer res contra una administració universitaria molt poderosa o els representants de l’Estat espanyol. Ara que l’IRL s’ha fet enrere pel que fa a Glendon, no tinc on agafar-me.
      Gràcies, amiga, per les teves paraules. Ben cert: tothom que ha comentat al bloc (i en missatges personals que he rebut) m’ha fet costat i m’ha fet sentir molt bé, plena d’estimació. Vosaltres sí que podríeu canviar la situació; malauradament tampoc no sou ni ambaixadors, ni un Estat, ni… Però em feu sentir menys sola i moralment és molt i molt important.
      No pateixis per mi, aguantaré, suposo. És la gent que depèn de mi que em preocupa molt. I la salut que cada dia és pitjor, i sense salut poc puc fer. Les pastilles d’aquesta mena, i d’altres, em fan molt mal (relacionat amb la fibromiàlgia). Del meu fill i dels amics no me’n puc queixar gens ni mica, efectivament, perquè sou magnífics!!!!!

  31. Grocdefoc ha dit:

    Jo sí que tinc clar que vull un estat independent, propi, lliure d’avassalladors, de dolents i de bàrbars. Ja fa massa segles que ho sé. Se’ns han menjat, se’ns mengen i més que se’ns volen cruspir… una prova més amb tot el que t’està succeint. No ho aconseguiran -és clar- perquè ja fa massa segles que dura tot això, però també la nostra resistència malgrat els períodes de somnolència. Crec que aviat es podran veure canvis (i jo prego perquè aquests canvis els duguin persones de veritable vàlua que aconsegueixin un país lliure, culte, digne de dir-nos ciutadans del món, un país de qualitat on el que realment té importància per al desenvolupament humà es tingui en compte i siguin les primeres prioritats, així m’agradaria que ho fessin els nous governants, o sigui, tot al revés de com va ara). Però, mentrestant, tu i molts com tu i altres que no tenen res a veure amb les teves professions, igualment anem caient en forats negres o similars formes de sentir les nostres situacions laborals, personals, socials.
    Amb la teva referència al “forat negre” he pensat: “Na Shaudin disposa de tots els elements per escriure un llibre que expliqués els últims temps de dictadura velada o de falsa democràcia damunt de Catalunya. A partir del teu testimoni en primera persona, estàs vivint els últims temps d’aquesta Catalunya fora de Catalunya, des d’un lloc molt concret i important per l’esdevenir i continuació de la nostra cultura i identitat…” Bé, després he pensat en el teu estil fantàstic d’escriure i penso que la definició de “forat negre” té moltes més connotacions. No fa massa, expressant-me en termes similars respecte al que està passant en el meu ambient laboral (sanitat) a una professora de català que vaig tenir, dies després vaig rebre una carta d’ella, en la què em deia: […] recorda sempre qui ets!
    I jo t’ho dic a tu, no oblidis mai qui ets, tot el que significa el que ja has fet i que encara et queda molt de camí, i potser ara més que mai.
    Tots els daltabaixos importants ens afecten i segueixen un procés inevitable. Encara que el forat negre ens atrapi, ens engoleixi… qui sap si a l’altra banda no hi trobarem una solució, una nova visió de tot plegat que encara ens ajudi a ser molt més creatius, imaginatius… noves formules de vida i de ser feliços. Penso en allò que diuen que quan s’ha tocat fons la remuntada és amb molta més energia i porta a la renovació. Cal, però, trobar tot el màxim de positiu en allò que ens va conduint per la vida, perquè el “negre” mai no és pur… sinó que és la barreja de tots els colors.
    Cuida’t sobretot la salut. Rep des d’aquest modest turó, una abraçada amb tot el meu reconeixement i sentiment.
    M. Pilar Martínez

    • Hola Pilar,
      La situació de ara mateix a Catalunya és insostenible, el país cau a trossos miris on miris (fins i tot si t’ho mires des del Canadà). I pel que fa a la cultura és un autèntic desastre. Em pregunto que en quedarà el dia que siguem independents. Ahir vaig llegir una notícia trista (una més): el gran coreògraf Cesc Gelabert es veu forçat a tancar el seu estudi, en el qual ha treballat els últims 27 anys, pels impagaments de la Generalitat http://www.vilaweb.cat/noticia/4125872/20130617/coreograf-cesc-gelabert-forcat-tancar-estudi-pels-impagaments-generalitat.html
      Vaig estudiar dansa amb en Cesc, fa moltíssims anys, i m’ha sabut molt greu.
      Jo també espero un gran canvi i que els nostres governants siguin persones de gran vàlua. És essencial. I que sigui ben aviat, sisplau!
      Moltes gràcies per tot el que em dius, Grocdefoc. Sé que tinc una amiga molt especial dalt d’un turó també molt especial. Petons!

  32. Joaquim ha dit:

    Feia dies que no entrava al seu blog i ara acabo d’assabentar-me d’això. Una informació que m’ha indignat. Una mostra més de la lluita organitzada i sistemàtica per a eliminar paulatinament la nostra llengua.
    Ho sento pel català i, més concretament, per l’impacte professional que això implica per a vostè.
    Desitjo que la situació evolucioni de manera que no perjudiqui la seva situació a la universitat. I espero que ben aviat això es pugui redreçar. Ànim!

    Joaquim

  33. Griselda ha dit:

    Admirada Shaudin,
    Si us plau no decaiguis. Tu i d’altres que feu una feina tant i tant important per la nostre cultura, sou una peça clau per el futur de la nostre parla i del nostre pais.
    Rep molta energia des de el barri de Sants – Barcelona – Catalunya.
    Gràcies per la teva implicació, malgrat las moltes dificultats .
    Griselda.

    • Moltes gràcies, Griselda. Faig tot el possible per no decaure (de vegades és ben difícil). Ara que la llengua ha estat eliminada i només em queda la classe de cultura catalana (en anglès), poso tota la meva energia i iŀlusió en aquesta. Gràcies per l’energia que m’envies, la necessito.
      Una forta abraçada des de Toronto.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s