El lloc més antic de la Terra és al Canadà

Demà, 1 de juliol, celebrem el Dia del Canadà, per tant m’ha semblat que esqueia parlar-vos del Canadian Shield (Escut Canadenc), una zona geogràfica d’uns 5 milions de km² que comprèn, si fa no fa, la meitat del Canadà (el país té gairebé 10 milions de km²).

El Canadian Shield (o simplement Shield) és molt més antic que les muntanyes, les planes, el fons marí o, naturalment, la vida al nostre planeta. Per tal que us en feu una idea: les muntanyes de l’Himàlaia es van formar fa uns 50 milions d’anys, però el Canadian Shield té entre 800 milions i 2 mil milions i mig d’anys, depenent de la zona del Shield perquè la de Nuvvuagittuq té una superfície rocosa tan i tan antiga que se li calculen uns 4.4 mil milions d’anys! L’escorça terrestre (la part sólida) més antiga del planeta.

Es va formar durant les convulsions de la Terra després de solidificar-se la massa de lava. Va passar per contraccions de l’escorça terrestre i sacsejades de les commocions subterrànees, va ser premsada i esgarrapada per l’edat glacial i erosionada durant milers d’anys. I tanmateix, ha quedat intacta. Geologicament parlant, el Canadian Shield és d’una solidesa a prova de tot.

El Canadian Shield és la superfície del Precambrià (més de 600 milions d’anys) més gran del planeta, però així com altres àreas precambrianes de la Terra han estat cobertes per capes de noves roques i terra o amb muntanyes noves, el Shield s’ha quedat gairebé sense muntanyes; les que tenia fa centenars de milions d’anys s’han erosionat fins a quedar planes o simples turonets (tret d’unes poquetes encara de l’època precambriana); i pel que fa a la superfície del Canadian Shield, és gairebé pura roca perquè la capa de terra és primíssima ―hi han crescut arbres i algunes plantes que no necessiten gaire profunditat per a les seves arrels ni gaire humitat, però no s’hi pot cultivar res―. El primer europeu que arribà al Canadian Shield (a la part del Quebec), l’explorador francès Jacques Cartier, va dir que aquelles terres eren les que Déu donà a Caïm.

A les terres del Canadian Shield, tirant cap al nord, hi viuen pocs animals. Són típics l’àguila daurada, la guineu àrtica i un tipus de ren anomenat barren ground caribou. Els hiverns són glacials i els estius poden resultar una meravella si et saps defensar dels mosquits i, sobretot, de les mosques negres que poden arribar a fer embogir i, fins i tot, a matar una persona ―Toronto queda més al sud del que és el Shield i, tot i això, si surts de la ciutat a començaments d’estiu, les mosques negres se’t mengen―. Com us podeu imaginar, en una àrea tan gran hi ha diferències: contrades amb boscos i d’altres només pura roca, contrades més fredes que altres o més habitades o amb més fauna, algunes són tan prístines com fa milions d’anys i en altres hi ha molta extracció de minerals ―el Canadian Shield és una de les àrees amb més minerals de roca del planeta―, però a tot arreu del Shield tenim la capa prima de terra sobre una superfície rocosa de granit que es remonta als principis del planeta. De fet, no és només la roca perquè a sota el Shield s’ha descobert fa uns mesos una reserva d’aigua tan antiga que és allí sense que res l’hagi tocat des de fa més de dos mil milions d’anys i que, per tant, deu tenir un ecosistema microbial que ha seguit una evolució independent.

El Shield és el Canadà per exceŀlència: llacs d’aigües gelades i netíssimes; viatges amb canoa; rens, solitud i immensitat. Hi ha grans parcs naturals d’una bellesa extraordinaria que atrauen gent a l’estiu, i en algunes contrades encara hi viuen pobles de les primeres nacions. A principis del segle XX va néixer el grup canadenc d’artistes anomenat Group of Seven que va dedicar-se a pintar el paisatge canadenc, i precisament, el paisatge que més els va atraure fou el Canadian Shield. El Group of Seven volia crear un art canadenc desenvolupat amb un contacte directe amb la natura i va resultar en el primer moviment artístic del país.

El Shield, com la resta del Canadà, aclapara. La seva extensió, el clima extrem, la immensitat dels seus llacs i boscos, l’omnipresència de la natura. Els humans són éssers minúsculs i desvalguts en front d’unes terres on, realment, no són ningú. Unes terres tan antigues com la Terra mateixa.

[youtube.com/watch?v=GmiSCiz0Bps]