Un malson de finestres

M’he de disculpar per no haver-vos dit ni un mot des de fa dies. És que no me’n surto, en absolut. I no és només ensenyar les classes, preparar el curs que comença al setembre i etcètera, ni els problemes grossos que ja fa temps que tinc, és una altra cosa de considerables proporcions que s’ha afegit, una cosa anomenada “finestres”.

Visc en un gratacel. Fa un parell de mesos ens van avisar que les finestres de l’edifici passarien per un període de reparacions. La realitat ha estat que havien de canviar TOTES les finestres de l’edifici: 1.200 finestres que havien de desencastar de la paret i posar-ne de noves. Però això no era tot perquè una empresa de construcció havia de reparar les parets que tenen finestres, la qual cosa vol dir tirar parts de les parets (per dins i per fora) abans de reparar-les.

Cada habitatge requereix una setmana de reparacions. I després, setmanes de neteja a fons, segons m’han dit els veïns que ja han passat pel trasbals. A mi em toca la setmana que ve (comencen el meu pis el dijous, si no van endarrerits per culpa de les tempestes).

Des del meu balcó

Tanmateix, no és només haver de sentir, des de fa més d’un mes, cops i trepadors a tota hora, ni haver de netejar muntanyes de pols quan han acabat el teu pis, ni haver de ser fora de casa una setmana, sinó que hi ha també la preparació per la qual ja fa molts dies que hi deixo la pell i se m’ha menjat el poc temps que tinc disponible per escriure, preparar el curs d’hivern o dormir.

Aquesta perparació vol dir que, si fa no fa, has de buidar el teu pis. Atès que fa més de 30 anys que visc en aquest edifici, que per manca de temps tinc un desordre impressionant i que, entre altres coses, tinc milers de llibres, us podeu imaginar el desori. Tots els mobles han d’estar buits per tal que l’equip que vindrà (a les 5 del matí!) a preparar el pis per als constructors pugui posar alguns mobles contra les parets i els altres al passadís exterior (no es fan responsables de coses perdudes). Pel que fa al contingut dels mobles, coses penjades a les parets, equips electrònics, cortines, persianes… els has de ficar als armaris encastats (en el meu cas és impossible perquè reventen de plens) o dur-los a cases d’amics o on et doni la gana.

Estic esgotada de posar coses dins de caixes, i sembla com si no hagués fet res perquè els mobles continuen força plens. No sé on hi ha res ni on aniran a parar les caixes. Si abans de tot això ja anava de bòlit i no podia dormir per tots els problemes, no cal que expliqui el meu estat actual. O potser sí que cal.

Tinc una migranya permanent, l’esquena feta un nyap i tot el cos adolorit. Era de esperar, sí. Però no era d’esperar que ahir, pujada a una escala, intentant ficar, tant si vols com si no vols, una pila de coses al prestatge d’un armari encastat, i molt nerviosa, doncs “pam”, el colze va impactar amb força amb una fusta punxeguda de l’armari. Per fer-ho curt: a urgències. Resultat: porto el braç enguixat. No estan ben segurs que el colze estigui trencat perquè tot i que els símptomes sembla que ho indiquen, la possible fractura no surt a les radiografies. També podria ser el nervi. M’han enguixat per precaució i m’han receptat calmants. La setmana que ve he d’anar al metge que em demani hora a l’especialista.

I ara, què passa amb el meu pis, els mobles, les caixes i jo mateixa? Si només una cosa tan senzilla com escriure a l’ordinador ho he de fer amb una sola mà!

Tinc el costum de publicar un escrit l’onze d’agost, pel meu aniversari, i un altre uns dies després per felicitar l’aniversari a la Bel de Manacor. Dubto que enguany sigui possible res de tot això. Bel, si llegeixes aquest escrit: Per molts anys! A tothom: Espero que tingueu un agost millor que el meu. Una abraçada!