He estat a l’infern

Em sap molt greu no haver-vos dit ni un mot en força temps. Us ben asseguro que no m’ha estat possible. He estat a l’infern. I encara no n’he sortit del tot.

Vaig haver de passar deu dies fora del meu pis, atès l’embolic de les finestres, en una casa on m’hi van deixar quedar, però l’han venuda fa poc i està pràcticament buida ―buida fins que van començar les finestres del meu pis, perquè a més d’anar-hi el meu fill i jo, hi vàrem acumular llibres, ordinadors i d’altres coses―. A la casa no hi havia ni telèfon, ni internet, ni cap possibilitat de cuinar-hi ―durant deu dies vaig haver de menjar a fora i pizzes i vaig estar gairebé incomunicada―. A més de tenir el colze trencat, em llevo el segon dia en aquella casa i “aiiiiiiiii” ―un pinçament a les lumbars; no cal que expliqui perquè ja seria la segona vegada―. El meu metge va venir a la casa a posar-me una injecció perquè no em podia moure. Injeccions uns quants dies i, de passada, em tornen els problemes dels ulls (en vaig tenir força el mes de maig) ―de sobte no veig res, només serpentines brillants―, sembla que no és res seriós, però volen que vagi a urgències cada cop que em passa. Ah, i em van recalcar que evités l’estrès. Ha,ha,ha!

De la casa on m’estava (del segon pis)

Bé, aquella casa estava quasi buida de coses però sembla que hi havia un munt de gent passejant-s’hi. Fantasmes. Sí, ho heu llegit bé. M’ho van dir els veïns del carrer i vaig haver d’empassar-me la riallada perquè m’ho deien molt seriosos. Després m’ho ha confirmat més gent. La casa va ser construïda l’any 1913, fa exactament 100 anys, sobre un cementiri de nadius canadencs (no ho veig gens clar, però això em van dir). D’acord als veïns, hi ha una munió de gent mig transparent i de llargs cabells negres que donen tombs per la casa. Ei, però encara n’hi ha més. L’home que va fer construir la casa, on hi va viure i morir, va dir que mai no en sortiria i diuen que també s’hi passeja. Tot plegat com la Rambla, però en comptes de turistes, doncs esperits. El meu cervell es negava a creure tantes bajanades, durant el dia perquè quan a mitjanit la fusta feia “crec-crec” em posava força nerviosa.

A la fi, feta un nyap, va arribar l’hora de retornar al meu pis. Va ser difícil reconèixer unes habitacions amb l’aspecte d’un edifici en construcció. Els mobles eren apilats de qualsevol manera al menjador ―tota una prestatgeria ben trencada―; les persianes, fetes a mida i cares, eren per terra ―la instaŀlació de dues trencada sense solució―; tonelades i tonelades de pols fins i tot dins dels armaris encastats; la banyera i el lavabo bruts amb pintura enganxada; trossos de paret i d’insulació i vidres per terra. Fa més d’una setmana que el meu fill neteja (jo faig el que puc) i encara podem mastegar pols a tota hora. Les finestres noves, per cert, són gairebé iguals a les antigues, amb la diferència de la porta del balcó que ara és tota de vidre i ja he hagut de comprar una persiana perquè el sol que entrava em cremava els llibres i havia d’esmorzar amb ulleres de sol. Una curiositat: la porta del balcó té pany i una clau per la part de fora. Només hi trobo una explicació: deu ser per tancar-se al balcó en el cas d’una invasió de zombies.

La primera nit a casa meva, a les dues de la matinada sona l’alarma de foc (una sirena que sona a cada altaveu de cada habitatge i que et talla el cervell encara que t’amaguis sota el matalàs). A esperar els bombers amb les orelles tapades i confiar que no em facin baixar els 17 pisos per l’escala. Arriben els bombers, poc després apaguen la sirena i ens diuen pels altaveus que ha estat una falsa alarma. La segona nit, a dos quarts de 6 del matí, tornem-hi. Una altra falsa alarma. Sol passar cada uns quants mesos (algun cop, poques vegades en més de 30 anys, realment hi havia foc), però dos nits seguides!

Des del meu balcó

Amb tot això, tinc coses escampades per tota la ciutat que, a poc a poc, van retornant a casa en caixes. No tinc ni idea d’on hi ha què ni quan podré ocupar-me’n ―amb el pinçament vaig deixar de fer les classes d’estiu uns dies i ara intento recuperar-les; i el curs acadèmic a la universitat comença el 9 de setembre i tinc una feinada de preparació abans de començar―. En tot un any només he tingut tres dies sencers de vacances (inclosos els caps de setmana): el dia de Nadal i dos dies al juny. Les perspectives futures són de manca de vacances fins a l’infinit. En començo a estar molt tipa.

Del malson de les finestres se’n va ocupar dos equips. L’un, el que canvia les finestres, tira trossos de parets i les reconstrueix, és del Quebec. L’altre, el que poleix i pinta els trossos refets, s’encarrega dels mobles i, en teoria, de netejar quan tot s’ha acabat (?), està integrat per immigrants russos recents. Els nois quebequesos (són molt joves) estan ben organitzats i la feina que han de fer la fan bé. A més són educats i de tracte agradable. Només parlen francès, per tant si els has de preguntar alguna cosa t’has d’espavilar amb la seva llengua. Ho comento amb intenció. La comparació seria un equip de construcció de Catalunya que anés, per exemple, a Madrid, no parlés ni un mot de castellà i els madrilenys fessin mans i mànigues per entendre’ls en català. Bé, els homes de l’equip rus són molt diferents: treballen malament, fan un merder i són molt antipàtics. El cap de l’equip rus, en queixar-me de la prestatgeria i les persianes trencades em va respondre que provés que no les tenia ja trencades d’abans. Si no el vaig estrangular és perquè amb una sola mà seria difícil. Però me’n venjo anomenant-lo Boris ―el seu nom és Serguei―. Cada cop que me’l trobo ―viu a l’edifici―l’assumpte va així:

(jo)  ―Hi, Boris.
(ell) ―My name is Serguei!
(jo)  ―Oooh, right. Bye, Boris.

Em van treure el guix del colze (la fractura era petiteta), però hi ha dany al nervi i n’hi ha per molts mesos per recuperar-se, probablement un any m’ha dit el metge. Em fa mal dels dits de la mà fins a l’espatlla. No hauria de fer gairebé res amb aquest braç, inclós no escriure a l’ordinador més que amb una mà (resulta difícil i molt lent). L’he de tenir estirat avall i de tant en tant amunt perquè circuli la sang, el cas és evitar doblegar el colze. Heu provat d’evitar doblegar el colze i fer vida normal? No és possible. En fi, faré bondat a mitges i ja veurem què passa.

Sento haver d’escriure massa articles parlant de problemes. És avorridíssim, oi? El 2013 no m’està provant gens, des que va començar és un no acabar de coses negatives. Espero no haver de tornar a aquests temes. Gràcies per la paciència.