He estat a l’infern

Em sap molt greu no haver-vos dit ni un mot en força temps. Us ben asseguro que no m’ha estat possible. He estat a l’infern. I encara no n’he sortit del tot.

Vaig haver de passar deu dies fora del meu pis, atès l’embolic de les finestres, en una casa on m’hi van deixar quedar, però l’han venuda fa poc i està pràcticament buida ―buida fins que van començar les finestres del meu pis, perquè a més d’anar-hi el meu fill i jo, hi vàrem acumular llibres, ordinadors i d’altres coses―. A la casa no hi havia ni telèfon, ni internet, ni cap possibilitat de cuinar-hi ―durant deu dies vaig haver de menjar a fora i pizzes i vaig estar gairebé incomunicada―. A més de tenir el colze trencat, em llevo el segon dia en aquella casa i “aiiiiiiiii” ―un pinçament a les lumbars; no cal que expliqui perquè ja seria la segona vegada―. El meu metge va venir a la casa a posar-me una injecció perquè no em podia moure. Injeccions uns quants dies i, de passada, em tornen els problemes dels ulls (en vaig tenir força el mes de maig) ―de sobte no veig res, només serpentines brillants―, sembla que no és res seriós, però volen que vagi a urgències cada cop que em passa. Ah, i em van recalcar que evités l’estrès. Ha,ha,ha!

De la casa on m'estava (del segon pis)

De la casa on m’estava (del segon pis)

Bé, aquella casa estava quasi buida de coses però sembla que hi havia un munt de gent passejant-s’hi. Fantasmes. Sí, ho heu llegit bé. M’ho van dir els veïns del carrer i vaig haver d’empassar-me la riallada perquè m’ho deien molt seriosos. Després m’ho ha confirmat més gent. La casa va ser construïda l’any 1913, fa exactament 100 anys, sobre un cementiri de nadius canadencs (no ho veig gens clar, però això em van dir). D’acord als veïns, hi ha una munió de gent mig transparent i de llargs cabells negres que donen tombs per la casa. Ei, però encara n’hi ha més. L’home que va fer construir la casa, on hi va viure i morir, va dir que mai no en sortiria i diuen que també s’hi passeja. Tot plegat com la Rambla, però en comptes de turistes, doncs esperits. El meu cervell es negava a creure tantes bajanades, durant el dia perquè quan a mitjanit la fusta feia “crec-crec” em posava força nerviosa.

A la fi, feta un nyap, va arribar l’hora de retornar al meu pis. Va ser difícil reconèixer unes habitacions amb l’aspecte d’un edifici en construcció. Els mobles eren apilats de qualsevol manera al menjador ―tota una prestatgeria ben trencada―; les persianes, fetes a mida i cares, eren per terra ―la instaŀlació de dues trencada sense solució―; tonelades i tonelades de pols fins i tot dins dels armaris encastats; la banyera i el lavabo bruts amb pintura enganxada; trossos de paret i d’insulació i vidres per terra. Fa més d’una setmana que el meu fill neteja (jo faig el que puc) i encara podem mastegar pols a tota hora. Les finestres noves, per cert, són gairebé iguals a les antigues, amb la diferència de la porta del balcó que ara és tota de vidre i ja he hagut de comprar una persiana perquè el sol que entrava em cremava els llibres i havia d’esmorzar amb ulleres de sol. Una curiositat: la porta del balcó té pany i una clau per la part de fora. Només hi trobo una explicació: deu ser per tancar-se al balcó en el cas d’una invasió de zombies.

La primera nit a casa meva, a les dues de la matinada sona l’alarma de foc (una sirena que sona a cada altaveu de cada habitatge i que et talla el cervell encara que t’amaguis sota el matalàs). A esperar els bombers amb les orelles tapades i confiar que no em facin baixar els 17 pisos per l’escala. Arriben els bombers, poc després apaguen la sirena i ens diuen pels altaveus que ha estat una falsa alarma. La segona nit, a dos quarts de 6 del matí, tornem-hi. Una altra falsa alarma. Sol passar cada uns quants mesos (algun cop, poques vegades en més de 30 anys, realment hi havia foc), però dos nits seguides!

Des del meu balcó

Des del meu balcó

Amb tot això, tinc coses escampades per tota la ciutat que, a poc a poc, van retornant a casa en caixes. No tinc ni idea d’on hi ha què ni quan podré ocupar-me’n ―amb el pinçament vaig deixar de fer les classes d’estiu uns dies i ara intento recuperar-les; i el curs acadèmic a la universitat comença el 9 de setembre i tinc una feinada de preparació abans de començar―. En tot un any només he tingut tres dies sencers de vacances (inclosos els caps de setmana): el dia de Nadal i dos dies al juny. Les perspectives futures són de manca de vacances fins a l’infinit. En començo a estar molt tipa.

Del malson de les finestres se’n va ocupar dos equips. L’un, el que canvia les finestres, tira trossos de parets i les reconstrueix, és del Quebec. L’altre, el que poleix i pinta els trossos refets, s’encarrega dels mobles i, en teoria, de netejar quan tot s’ha acabat (?), està integrat per immigrants russos recents. Els nois quebequesos (són molt joves) estan ben organitzats i la feina que han de fer la fan bé. A més són educats i de tracte agradable. Només parlen francès, per tant si els has de preguntar alguna cosa t’has d’espavilar amb la seva llengua. Ho comento amb intenció. La comparació seria un equip de construcció de Catalunya que anés, per exemple, a Madrid, no parlés ni un mot de castellà i els madrilenys fessin mans i mànigues per entendre’ls en català. Bé, els homes de l’equip rus són molt diferents: treballen malament, fan un merder i són molt antipàtics. El cap de l’equip rus, en queixar-me de la prestatgeria i les persianes trencades em va respondre que provés que no les tenia ja trencades d’abans. Si no el vaig estrangular és perquè amb una sola mà seria difícil. Però me’n venjo anomenant-lo Boris ―el seu nom és Serguei―. Cada cop que me’l trobo ―viu a l’edifici―l’assumpte va així:

(jo)  ―Hi, Boris.
(ell) ―My name is Serguei!
(jo)  ―Oooh, right. Bye, Boris.

Em van treure el guix del colze (la fractura era petiteta), però hi ha dany al nervi i n’hi ha per molts mesos per recuperar-se, probablement un any m’ha dit el metge. Em fa mal dels dits de la mà fins a l’espatlla. No hauria de fer gairebé res amb aquest braç, inclós no escriure a l’ordinador més que amb una mà (resulta difícil i molt lent). L’he de tenir estirat avall i de tant en tant amunt perquè circuli la sang, el cas és evitar doblegar el colze. Heu provat d’evitar doblegar el colze i fer vida normal? No és possible. En fi, faré bondat a mitges i ja veurem què passa.

Sento haver d’escriure massa articles parlant de problemes. És avorridíssim, oi? El 2013 no m’està provant gens, des que va començar és un no acabar de coses negatives. Espero no haver de tornar a aquests temes. Gràcies per la paciència.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Una mica de tot i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

24 respostes a He estat a l’infern

  1. María ha dit:

    En primer lugar, de entrada no tendrías que disculparte por no escribir….. pero es que después de todo lo que explicas…somos nosotros quienes te hemos de agradecer el esfuerzo que has hecho hoy para informarnos.
    En segundo lugar, una vez más es aplicable aquello de que la realidad supera la ficción. Parece increíble que puedan acumularse tantos problemas. Se que es cierto porque en mi trabajo es habitual, lógico, vienen a mi aunque a veces les sugiero que mejor prueben con una bruja, por si les han echado mal de ojo (es broma, pero a veces estoy cerca de creerlo pues no es posible tantas adversidades en una sola persona).
    El párrafo dedicado a la casa centenaria es muy divertido. Y enlaza con lo que te acabo de comentar. ¡¡Tu con tus “maleficios” y acabas en una casa embrujada!! Si tuvieses tiempo podrías escribir un cuento fantástico.
    En cuanto a tu salud, pues no se que decirte, te convendría la jubilación, una vida tranquila…. pero justo has de vivir lo opuesto, mucho trabajo, demasiado.
    Cuídate todo lo que puedas.
    Por cierto, saluda a Boris de mi parte 😉
    Un abrazo

  2. Trobo que encara ho expliques amb força bon humor !!!! De fet em sembla que més que a l’infern has estat uns dies dins el conte perfecte. Conte de desgràcies, accidents, cops… “Sounds and Fury” , crec que deia Shakespeare. Espero que s’acabi aviat aquest malson i que poc a poc una certa calma comenci a habitar la teva vida… almenys durant uns dies! Una abraçada solidària i records a en Boris!
    – Serguei! Serguei! Serguei! grrrrr
    – Ok, Boris…

  3. Teresa Ugas ha dit:

    Shaudin, amb tot això que expliques tens material per escriure més d’un llibre! Encara t’ho prens prou bé! Això de fer obres és un malson sigui on sigui, en tinc experiència.
    Cuida’t molt i ànims, tant de bo estiguéssim més a prop… no et faltaria un cop de mà!
    Petonets, bonica!!

  4. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Sense comentaris. Ja estava informada d’algunes coses que em vas explicar privadament. La resta, doncs això. Malefici, malefici. Estic llegint una novel·la on també hi ha fantasmes de tota mena en una casa d’una illa del nord dels EUA, a prop de Seattle. Potser ja és al Canadà i tot.
    Potato, només resta anar resolent temes i esperar que el 2014 sigui més benèvol. Realment, et convindria poder-te jubilar. Que no ho puguis fer és el teu problema més greu. La teva salut és feble i necessitaries calma, una vida reposada i poder escriure sense pressa.
    Dóna molts records i suport al Yotin. Sempre penso en ell, perquè sé que és un puntal important.
    Cuidat, estimada. I records al Boris, evidentment.
    T’estimo.

  5. Jordi Canals ha dit:

    Ho sento molt estimada Shaudin i espero que ben aviat la vida se’t normalitzi.
    Jo també he tingut un agost dolent.
    Molts petons!
    Jordi

  6. Ricard Pastor Gelabert ha dit:

    Ostres Shaudin, ha passat quasi de tot, però ja beuràs com a partir d’ara ja tot anirà rodat. Ets una persona molt i molt forta, ho se per tot el que constantment tens que aguantar i pel que tens que passar, i ara ho tornaràs a passar sense problemes, tret dels temes de salud que ja beures que començaran a arreglar-se també.

    Jo també hi patit el tema obres a casa, la diferencia es que no eren russos, però es deuen de conèixer, ja t’ho dic jo,je,je,je. Es com una antítesis (que hi haurà de tot, però ni els i conegut mai, ni se de ningú que ho hagi fet), mà d’obres, NO ES IGUAL, a neteja o deixar-ho net, polit, etc, es com si no sapiguesin que es això, alguna cosa aixi com el que t’han dit de la casa embruixada, diuen que existeixen, però ningú ho ha vist….. je,je, (també passa amb els pintors,etc) jo hi arribat a veure una casa arreglada tota, posar primer el parket i desprès pintar (cosa que ja de per si es de bruixes o alguna cosa per l’estil…) i els pintor fer una DESTROÇA al parket, desprès van els pobres de la neteja i si tens nassos treu tu la pintura (sense ralla res) del parket sense fer-lo malbé.

    En fi guapa, un petó beeeeen gran i no et preocupis per res, ja contestaràs poc a poc, tots sabem el que et passa i encara que et trobem moltíssim a faltar, ho entenem i t’esperarem, i si no podem mes, dons fàcil, comprarem un llibre dels teus i serà com si estiguéssim parlant amb tu.

    Ah! i no seré jo el que trenqui la cadena de SALUTACIONS AL BORIS dels nassos.

    P.D.: per experiència, si hi hagues un altre cop que tinguessis que fer alguna cosa d’obres, fes fotos a tot (i si pot ser davant del encarregat dels que faran l’obra, l’hi dius, BEEEES NO HAY NADA ROTO (que no se perquè t’ho poso amb castellà, si allà parlant amb angles,je,je, en fi) i quant tornis, si te nassos que et digui que a lo millor ja estava trencat.. Petons guapa i cuidat.

  7. Eulàlia ha dit:

    Shaudín, quina història!
    Tenia entès que al Canadà tot funcionava molt bé. Ja veig que no.Tant que es queixa tothom de tot, i això, aquí, dificilment arribaria a passar.
    De fantasmes en tenim, però no són d’aquesta mena, són diferents. Això és el que m’ha agradat més de tot, tenir fantasmes autèntics.
    Ara un apregunta tècnica: tenies la casa assegurada?

    Molts petons des de Barcelona!
    Eulàlia Sariola i Mayol

    Espero que puguis reposar, que et cuidin, perquè una mateixa no ho fa…en fi, molts ànims!

  8. Angels ha dit:

    Sembla impossible que es puguin donar tantes calamitats juntes, espero que ara tot vagi millorant. La vista que tenies des de la casa dels fantasmes és ben bonica.
    Una abraçada

  9. Griselda ha dit:

    Gràcies per malgrat tot continuar escrivint. Tot millorarà . Segur. Sempre ho fa.
    Em sembles una gran dona … potser soc agosarada perquè no et conec ” in person” ..però “em caus be”.

  10. Tura ha dit:

    No t’amoïnis i cuida’t, tot es posarà al seu lloc!
    Una abraçada Shaudin, ben forta!
    Tura

  11. Jesús (Xess) ha dit:

    Has provat de comprar loteria??
    Tens la grossa assegurada!!
    Que per altra part t’aniria de conya per tenir un any sabàtic…

  12. Miquel ha dit:

    Ja no sé què dir-te. T’envio ànims i una forta abraçada.

    Miquel

  13. jsbibiloni ha dit:

    Vaja, menys mal que el pitjor a passat, però Déu ni do quin patiment. Ànims i una abraçada ben sentida.

    Juli

  14. Dolors ha dit:

    Un infern ple de finestres….les finestres que et deixen veure els espectres tancats en un núvol de pols….Boris, l’encantador de prestatgeries, que n’està aprenent….mira, potser et pot servir per escriure alguna cosa més endavant, quan et sentis millor 😉
    Bromes a banda, déu ni do quina colla d’ensurts i entrabancs, noia.
    Cert, no és agradable llegir-te, però perquè sabem que no es tracta d’un relat i prou sino que és real i t’afecta a tu.
    Sobretot, no et deixis guanyar pel desànim, que és molt traidor!
    Ets una senyora valenta i coratjosa: te’n sortiràs. Jo hi compto 🙂
    I per parlar de coses positives: ja som a tocar de la gran Via de l’11! Hi ha trams per acabar d’omplir, però som més de 350.000 persones preparades per enllaçar-nos aquell dia, de manera alegre, festiva i reivindicativa. I ja no parlo dels milers de persones a l’ombra, de les quals no s’esmenta ni el nom ni el nombre, que estan pencant, dia rera dia, incansables.
    Som un poble alegre i combatent, tossut i il·lusionat. I tu amb nosaltres! Segurr que ja hi ets virtualment….m’equivoco?
    Cuida’t, guapa.
    Una abraçada plena de sons, colors i olors medievals. El nostre carrer dels atrapats ja funciona a tot drap; des d’aquí sento els crits i riallades de la gent.
    Salut i força!

  15. A tothom que ha deixat un comentari:
    Els he llegit amb atenció i feliç per les vostres paraules. Voldria respondre’ls un per un, però més val que reservi escriure per quan és necessari (lentíssim fer-ho amb una mà i dolorós amb dues). Ah, gràcies pel munt de records a en Boris, hehe.

  16. Joan Rubiralta ha dit:

    Fins avui no he pogut llegir el teu post però t’he de dir que no hi ha mal que cent anys duri i per tant segur que vindran temps millors. Ja veig que t’ho agafes amb filosofia i està molt bé i espero que la teva salut, el teu pìs, la teva feina, les teves lectures i els teus llibres vagin tornant a la normalitat. Quan tenim una desgràcia pensem que tenim molt mala sort i ens preguntem per què ens ha hagut de passar a nosaltres precisament però si es pot explicar ja és menys. T’asseguro que hi ha hagut desgràcies molt més greus i que s’han acarnissat a una sola persona, en aquest cas en una persona que era amiga meva i que per tant conec directament què és el patiment i per tant entenc com t’has sentit.
    Anima’t que per aquí no parem de treballar pe l’alliberament de l nostra nació que veiem cada dia més a prop. Suposo que si hi ha la consulta podràs votar i participar en aquest engrescament col·lectiu que estem vivint.
    Una abraçada ben forta des del Montseny

  17. Vicicle ha dit:

    Caram!, Shaudin, ja em sap greu, ja. Ànims, i un petó des de València.

  18. Marta Valls Tomàs ha dit:

    Fins ara no ho he pogut llegir. Noia quina odissea!!! Espero que molt aviat tot torni a la normalitat. No t’amoinis cuida’t molt i ja aniràs fent les coses en la mida que et vagis trobant millor. Molts petons!!

  19. Juli (Julius de Mataró) ha dit:

    Aiii crinyu, cal sortir de l’infern i tocar una mica el cel… et desitjo molta força !!!!

  20. Rosa Nebot ha dit:

    Per descomptat que ha de ser molt cansat -més que no pas avorrit- el que t’ha tocat viure ara mateis; sobretot, amb l’afegitó de les dificultats físiques. I encara en tens per uns quants dies, ens comentes. Quin greu no poder-te ajudar! Els bons desitjos de tots els teus amics i, sobretot, l’afecte sincer que et tenim, són, si més no, un alleujament per al teu estat d’ànim. Oi que sí?
    Una abraçada de tot cor.

  21. Gemma Colomé Oncins ha dit:

    Noia, sembla que no pugui ser. Sols et puc desitjar paciència i molta sort per tirar endavant .

  22. Joan, Pep, Marta, Juli, Rosa i Gemma:
    Una forta abraçada!

  23. Grocdefoc ha dit:

    Estimada, Després de la tempesta ve la calma -diuen-. Espero que aviat tot canviï i tot el que ara vius com un infern es pugi transformar en un record d’aquells que, se’ns dubte, tu hi sabràs trobar altres significats, experiència i saviesa per transportar-ho a les teves històries escrites.
    Et desitjo que et milloris i tornis a trobar la serenitat necessària. T’envio una forta abraçada.
    M. Pilar

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s