No és creïble

Què ho fa que no sempre ens puguem creure una peŀlícula d’aquestes que aquí anomenen disaster movie? Películes de desastres com ara una invasió d’extraterrestres o de zombies, la imminent destrucció del món per causes de tota mena, o més localitzat com en el cas d’una ciutat obliterada per un atac terrorista, una onada gegant o, és clar, Godzilla.

Bé, no em refereixo a si és factible que ens ataquin uns extraterrestres o quina base científica té que tot se’n vagi en orris per una raó gens clara. No. Per a mi aquest no és el problema pel que fa a la credibilitat perquè em puc empassar d’allò més bé que hi hagi un Voldemort o que un virus vingut d’un altre planeta faci tota mena d’estralls, per absurds que semblin. Em fico a la història que em conten i, apa, a gaudir-ne. El que vull és una història interessant, exceŀlents actors i que s’evitin els excessos ―com unes virtuts físiques del protagonista que no se les creu ni el director―. Però per damunt de tot cal que em convencin pel que fa a certs aspectes.

És evident que la història ha de tenir coherència, però he de trobar també una lògica en detalls en principi menys obvis. I entre aquests sempre em crida l’atenció un de particular: els personatges no tenen família? Sí, és clar, de vegades trobem la dona o l’home dels protagonistes, a voltes els fills o potser algun germà. I són de destacar el gos o el gat. Tanmateix, però, sembla que tenen unes famílies ben reduïdes. Ni cosins, ni nebots, avis, tietes, i no cal dir amics o un veí que coneixes de tota la vida. El món queda destruït però si el protagonista ha salvat la pell i, a molt estirar, també el fill i el gos, tot li està bé. Ni un sol pensament per l’oncle, la mare, els amics i amigues, els quals, evidentment, no se n’han sortit. I quan la peŀlícula va per aquest camí, això es troba amb tots els personatges. Ei, mira, s’ha salvat de miracle aquella vella, i que contenta està sense gens de dolor per tots els seus néts que, sens dubte, han perdut la vida! Doncs no m’ho empasso i, per tant la peŀlícula no és creïble.

Aquest aspecte que acabo de comentar, a més de molestar-me em preocupa atès que cada vegada hi ha més peŀlícules que entren dins d’aquesta manca d’humanitat. Què bé s’ho passen molts adolescents menjant crispetes mentre els protagonistes fugen i tothom queda incinerat, incloses les famílies i amics d’aquells que han fugit i ara estan ben contents. Trobo que és un missatge molt bèstia, no? Algú està d’acord amb mi?

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Cinema i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

27 respostes a No és creïble

  1. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Hahahaha. Dona, sí. La versemblança és fonamental. En aquest detall i en tots. La història ha de ser coherent dins d’ella mateixa, per molt fantàstica que sigui. Aquest és el concepte que Horaci denominava decòrum en la seva Ars Poètica, l’Epístola als Pisons. També Aristòtil en parlava, evidentment. La ficció pot inventar el que vulguis, però ha de tenir coherència interna i decòrum. Ha de ser creïble i versemblant.
    Ens l’hem de poder “creure”, com a lectors o com a espectadors. Jo sempre he pensat que aquest detall, que també he notat, té a veure amb l’individualisme de la societat americana. I, d’altra banda, és com un detall que queda fora de la història directa que estem veient. Per això no s’explicita, perquè queda fora. Però s’hauria de fer, evidentment. Però no és l’únic fet recurrent d’aquestes característiques. Jo tampoc no li donaria més importància, perquè aquestes pel·lícules de les quals parles tampoc són Kurosawa ni ho pretenen. Són pur entreteniment i cada vegada més espectacular i més buit de sentit, cada vegada més sensacionalista i menys curós amb la versemblança, cada vegada més comercial i típic. Efectes especials, nois i noies guapos i punt.
    Un petonet, Potato.

    • Indubitably, my dear Potato, indubitably. Sí, em referia a la coherència interna, però a un aspecte en particular que sempre em molesta quan se’l salten. En algunes peŀlícules d’aquestes això que comento arriba a nivells increïbles, i m’he adonat que cada vegada és més freqüent. A la literatura de ciència ficció i fantasia sol haver-hi molta més coherència interna, inclós aquest aspecte, si més no en les noveŀles que he llegit.
      A mi també em sembla que té a veure amb l’individualisme de la societat americana, de fet n’estic segura; com deia, però, cada dia és més freqüent. Deixant de banda que la societat americana esdevingui més individualista ―tota la societat occidental―, em sembla que el problema rau també en fer peŀlícules com aquell qui fa xurros. Molts diners però poca cura.
      Quan a que és un detall que en certa manera queda fora, hi ha peŀlícules d’aquesta mena que ho tenen present i no perjudica la peŀlícula. M’estranya que no tothom s’hi fixi. A mi sempre em crida molt l’atenció.
      Evidentment no són Kurosawa ni ho pretenen, però no per això deixa de molestar-me i distreure’m del que passa perquè no m’ho puc creure. En fi, no t’he de convencer pas a tu de res de tot això. Petons!

  2. María ha dit:

    No veo este tipo de películas y por tanto no me había fijado en este detalle, pero es muy curiosa e interesante tu observación: los que se salvan no sufren por los que han perecido.
    A mi me preocupan las películas tan inhumanas. Un adulto puede diferenciar entre realidad y ficción pero los adolescentes y sobre todo los niños, no tanto.
    Un abrazo

    • Hola María,
      A mi em distreuen, algunes: si tenen bons actors, originalitat, bons tocs d’humor, bon ritme, coherència i no es passen amb l’acció i els efectes especials.
      Com deia al post, a mi també em preocupen. Efectivament, els adults són capaços de distingir (o haurien de ser capaços), però als joves i molt joves no sé pas què els deu fer al cervell. Jo puc distreure’m amb una peŀlícula d’aquestes que sigui bona i quan veig tota la propaganda americana, que hi sol ser més o menys òbia, evidentment no m’afecta perquè me n’adono. És un exemple entre molts de la diferència entre un adult amb una mica de cervell i una criatura.
      Una abraçada!

  3. Isabel S. Altet ha dit:

    M’has provocat un somriure. És una cosa que em plantejo molts cops i de vegades penso que potser és que els nordamericans, els dels USA, passen de la família, no tenen el sentit mediterrani nostre.
    També penso -ja que molts són orfes- que potser la gent es mor abans als Estats Units. No ho sé.

    Puc afegir dues coses:
    1. El que em molesta molt, moltíssim és que sembla que un cop salvats, ja no tenen cap pensament pels morts que han deixat enrere. Que sigui tan fàcil somriure quan han estat salvats i, com a molt, només hi hagi unes paraules pels que s’han perdut pel camí, això ja em preocupa molt més.
    2. Que com coneixo bé les regles de la narrativa cinematogràfica, sé que no poden començar a sortir els avis, tiets, tietes, cosins, cunyats, nebots, etc. I mira que a mi, quan escric, em comencen a sortir personatges per totes bandes. Haig de controlar-me perquè no hi ha manera de seguir el fil ni res. De fet hi ha uns topalls per la quantitat de personatges, segons es tracti de sèries o de pel·lícules
    Però això no treu que es pugui construir la història d’una manera diferent perquè no sembli -és el que passa- que tothom està tan aïllat. El triomf de l’heroi solitari? L’antiheroi solitari? Recordo una crítica que Howard Hawks va fer de la pel·lícula “Sol davant del perill”. Li molestava que el protagonista, l’sheriff interpretat per Gary Cooper, demanés ajut. A la pel·lícula queda clar que tothom el deixa que se les arregli sol i aquesta era la intenció d’Anthony Mann. A Hawks, com a molts altres, els hi agrada alló de “jo m’ho faig tot solet encara que em converteixi en un borratxo i em destrueixi pel camí”. A Clint Eastwood està clar que també.

    Si hi ha dues coses que ens ensenyen a no soportar és la por i la suposada feblesa que fa que demanis ajut. Hi ha per fer tot un estudi psico-sociològic. I el problema no ve d’ara.
    I aquí deixo el comentari perquè sortirà més llarg que el post. 🙂 (m’has provocat!)

    • Hola Isabel! Moltes gràcies pel teu comentari!
      En una peŀlícula no seria una bona idea posar-se a recordar tota la família, amics, etc. que no se n’han sortit, però hi ha maneres de fer-ho sense caldre perdre gaire temps ni fer una llista. Si el director és prou hàbil i té interès en fer-ho bé, trobarà la manera, tal com comentes. I hi ha qui la troba. En una noveŀla és més fàcil perquè podem saber els pensaments del personatge.
      Els americans també estimen la seva familia, i no sempre en passen, però sí que són més individualistes. No perquè siguin pitjor sinó per circumstàncies. Pioners afamats, desarrelats de la família que van haver de deixar enrere a Europa, per exemple. Immigrants i refugiats polítics. Als països mediterranis molta gent ha viscut a casa seva durant segles envoltats de la familia. En fi, hi ha moltes explicacions.
      Pel que fa a l’heroi solitari, i l’individualisme que els és caracteristic, també està molt arrelat en el pensament americà. Allò de que pots sortir-te’n si fas l’esforç. Hi ha molt a dir de tot això. I, és clar, queda reflectit al cinema. Sí, se’n poden fer molts estudis de tot plegat.
      Una abraçada!

  4. Isabel S. Altet ha dit:

    Sabia que el director de High Noon no era Anthony Mann i malgrat això no ho he comprovat abans. Ho sento. Director, Fred Zinnemann

  5. Jordi Canals ha dit:

    Ho sento no ho puc comentar, no he vist la pel•lícula. Bona nit!

  6. Administrador ha dit:

    També hi ha un detall que em crida l’atenció en aquesta mena de pelis, no recordo haver vist que tinguin necessitat d’anar a cagar o a pixar, perdó per la cruesa de les paraules.

  7. Josep Maria ha dit:

    Hola Shaudin, també hi ha un altre cosa que a mi no m’agrada i es la magnificació de la venjança, posant-la com a exemple i cosa bona. Els personatges que envolten l’heroi li agraeixen que mati el dolent i de vegades fins i tot sembla que demani perdó per fer-ho, per que els demés no son prou capaços per dur-la a terme.
    Josep Maria

    • Tens raó, Josep Maria. A mi també em molesta. En algunes peŀlícules d’acció hi ha venjances, per part dels bons, d’una violència espantosa. Com deia a més avall (o potser és més amunt) el mal és per als espectadors molt joves; els adults ens podem adonar més bé de com és tot plegat.
      Una forta abraçada.

  8. Tura ha dit:

    Fa molt que no vaig al cinema, tinc moltes obligacions, però no iria mai
    a veure aquesta mena de pel·lícules, no m’agraden gens, ni mica.
    Petons molts, molts!

  9. Maria ha dit:

    Després de tant de temps desconnectada, arribo i em trobo amb l’eliminació de les classes de català a Toronto. És horrible. Necessitem la independència. D’altra banda, no ho sé, potser sí que, si se te’n presenta una bona oportunitat, t’aniria bé de dedicar-te a treballar en anglès, ja que el Canadà, malgrat tot, t’està tractant més bé que no et tracta Catalunya.
    El dia 11 nosaltres érem a la Via, a Alcanar, naturalment. Tram 18. Va ser magnífic. Aquells trams del sud van ser difícils d’omplir perquè, com deien des de l’organització, la densitat de població hi és molt baixa. Però a l’hora de la veritat el tram era pleníssim i hi vàrem trobar gent de Vic, de Barcelona, de l’Urgell…

    En relació amb el tema del post actual:
    Que els herois de ficció no tinguin gaire família és tradicional. Quan els pares deixen el Petit Polzet i els seus germans al bosc, l’excusa és que no tenen cor per veure’ls morir de fam. No tenen cor per veure-ho i, en canvi, no els fa res d’enviar-los a una mort més segura (o això et sembla en el moment en què s’arriba a aquest episodi, quan ets petit i t’expliquen el conte). Ah, i al segon intent d’abandó, al petit no li deixen arreplegar les pedretes que facin de senyal. Com pot ser que la mare no tingui ni una cosina llunyana per acollir-los o donar-los feina? La Ventafocs, a part que ningú no t’explica per què el pare no li busca alguna sortida, tampoc no sembla tenir cap àvia, ni tiet, ni cosins, ni tan sols una bona veïna. Després tenim el Tintín amb la seva família d’adopció, els barrufets amb una sola barrufeta que, a sobre, no té fills, el Benet Tallaferro que no saps ni amb qui viu ni de què menja… I els personatges de l’Illa del Tresor tampoc no se sap que tinguin gaire família: el mateix protagonista, vivint en una fonda rural, no hauria de tenir més parents al poble? I la Colometa de la Plaça del Diamant, quan encara es diu Natàlia, no té a qui demanar consell més que a una veïna…

    • Hola Maria! Em pensava que ja ho sabies. Bé, ja veus com va tot. He pensat moltes vegades que això hauria d’haver fet, concentrar-me en el país on visc i deixar-me de somnis catalans. De segur que m’hauria anat millor, tant pel que fa a l’ensenyament com als meus llibres. Però tinc Catalunya molt ficada al cor.

      Tens molta raó amb els exemples que comentes. És cert, ni veïnes, tietes… que podrien ajudar. De tota manera alguns exemples són contes i per tant amb una extensió molt limitada. Però estic d’acord amb tu.

      • Maria ha dit:

        Ho sabia i no m’ho creia. Com que, en un moment donat, deies que per al curs vinent l’assignatura de català ja estava programada d’abans, no em vaig voler creure que el problema no acabés arreglant-se, almenys de manera immediata. (I d’aquí a un any vés a saber quina serà la situació al Ramon Llull.) Després em vaig desconnectar del bloc perquè he anat de bòlit amb coses diverses, malalties a la família etc. Encara com ens vàrem poder apuntar a la via. Et repeteixo el que et vaig dir aleshores: si podem ajudar… Però realment, a part de fer el que puguem per la independència, no sé pas quines iniciatives prendre..

        • Cert, Maria, estava programat i fins i tot algun alumne ja matriculat. En aquests casos sempre esperen un any més en cas de voler suprimir els cursos, però amb el català es van saltar totes les regles.
          Malalties de la família? Espero que ara tothom estigui bé. Suposo que si us vàreu apuntar a la Via, encara que fos amb dificultat, vol dir que s’han acabat les malalties.
          Doncs no sé pas com em podríeu ajudar. Fent saber el que ha passat, potser. I amb la independència de segur. Si amb independència no em retornen la classe de català em sembla que plego de creure en Catalunya. Però si tarda gaire ja seré velleta.
          Grácies per tot!

  10. Maria ha dit:

    De fet, tu insisteixes en un aspecte més important: la falta de compassió envers els morts i els mutilats. No sé si té relació amb els exemples que jo he posat, on allò que es troba a faltar és la compassió dels adults envers els infants i els adolescents. Al Petit Polzet, la mort de les filles de l’ogre no mereix ni un silenci compassiu de qui narra el conte, almenys en la meva experiència de petita: ni per les nenes ni per la seva mare, que havia tractat els nens molt més bé que els seus propis pares i el protagonista és prou astut per pagar-li així l’hospitalitat. Això sí, fora de l’àmbit de la ficció, les mateixes àvies que explicaven històries espantoses eren molt compassives i es treien el pa de la boca per donar-lo a la criatura que el necessités.
    Potser aquesta falta de realisme era una manera d’ajudar la quitxalla a separar i distingir bé la narració inventada de les anècdotes reals, viscudes.

    • Ah, “El petit Polzet” i l’episodi amb les filles de l’ogre! El trobo horrorós! Totalment d’acord amb el que comentes. Fa molts anys es feien relats més violents per a les criatures. I que me’n dius de la rondalla de Antoni M. Alcover de les tres taronges, amb l’assassinat de la dona del moro i que fa que aquest se la mengi? Buff.
      Una abraçada, Maria!

  11. Maria ha dit:

    He escrit “un silenci compassiu”. Volia dir “una pausa en la narració, amb el gest de tristesa que escauria”.

  12. jsbibiloni ha dit:

    Shaudin, no m’agraden aquests tipus de pelis majoritariament, n’hi ha que si m’agraden com Independence Day i alguna més,…a la classe de Ciències de la Terra i del Medi hambient posavem “Contact” i alguna més. En general no las miro.

    • Hola Juli,
      “Contact” és una peŀlícula molt bona.
      Jo sí n’he vist força, perquè veig peŀlícules de tota mena, segons com estic un dia o un altre. Però a casa; al cinema hi vaig poc (2 o 3 cops a l’any) i me’l reservo per peŀlícules de qualitat.
      Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s