Me l’estimo molt. Sí, el plat de la mantega. Quan esmorzo em reconforta veure’l al meu davant, sobre la taula que és una altra taula i no és a la cuina de casa a Barcelona, ni el pa és del forn aquell de Sant Gervasi, però el plat de la mantega és el meu, el nostre, el de casa des que va arribar un dia quan jo tenia uns deu anys i va presidir els esmorzars amb els pares i la germaneta, dia rere dia fins aquell que vaig anar a l’aeroport i vaig volar cap al Canadà.
El vaig enyorar durant anys, el plat de la mantega. Als esmorzars els mancava quelcom essencial, genuí, allò que has vist sempre. No era el cel gris o els embats del vent contra els vidres que resultaven aliens mentre esmorzava. Tampoc no era el pa o la taula diferents que em feien sentir un pessiguet d’enyor. Era veure la mantega posada en un plat estrany, un plat que no tenia res a veure amb la meva història, un plat que esdevenia més i més antipàtic amb cada any que passava. Aquell plat forà de la mantega m’amargava els esmorzars. Era un intrús, i de res no hauria servit que el canviés per un altre perquè el que ocupés el seu lloc seria també un metec pel que feia al meu esmorzar.
Un dia que era a casa ma mare, en un viatge a Barcelona, vaig obrir la nevera i allí era el nostre plat de la mantega. Em va semblar que dins la nevera se sentia un cant a cappella. Vaig treure el plat de la mantega amb les dues mans, a poc a poc, sense deixar de mirar-lo, amb por que s’esvaís com un miratge. La mare, en veure la meva reacció, em preguntà si me’l volia endur al Canadà. I cap aquí va venir amb avió, ben embolicat i, naturalment, dins la meva bossa de mà.
D’ençà d’aquell viatge, el nostre plat de la mantega presideix amb tots els honors els meus esmorzars. Ningú no diria que és bonic ―un plat d’acer inoxidable amb una coberta de plàstic―, però l’altra gent no sap res de la seva màgia. Mentre esmorzo sento les converses que tenia amb els pares i la meva germana; el plat de la mantega no me les deixa oblidar. I em recorda com era la cuina i les plantes que es veien a la terrassa, i el meu carrer, el meu barri, la meva ciutat. És clar que me l’estimo!
Shaudin Melgar-Foraster 
Precioso!!! Admirable tu capacidad de darle protagonismo a un plato de mantequilla, que no es un plato cualquiera. La vida son esos detalles. Gracias por este bello texto.
Un abrazo
M'agradaM'agrada
Molt bo, Shaudin. M’ha emocionat. M’ha fet recordar el plat d’escudella que… Però ara no toca.
Petons
M'agradaM'agrada
Simplement, genial.
Qui no té un objecte que li fa reviure la infància, o moments especials o crítics…
Diuen que ens aferrem als objectes, però què faríem sense aquelles coses que ens omplen l’ànima??
M'agradaM'agrada
Mira, estic plorant ara mateix. Literalment. La importància dels objectes, dels petits estris que configuren tot el nostre imaginari, el nostre record, la nostra vida. El dolor del temps perdut i de les absències. No és això, la magdalena de Proust? Darrerament m’ha passat un cosa molt dura amb objectes molt estimats, de manera que aquest teu article m’ha arribat a l’ànima d’una manera especial. T’estimo, Potato.
M'agradaM'agrada
Preciós Shaudin…. has parlat sense saber-ho de la bicicleta que reposa a la paret de turo humit d’aquell celler… de la fotografia d’aquelles velles avarques, les primeres i que ja no m’entren…. de la cadeneta de cuiro de cordons trencats i plens de pols… de ….
Gràcies per aquests breus instants de poesia… ens deslliuren de qui ens voldria fer viure en la prosa eterna
M'agradaM'agrada
Que n’és de subtil la memòria que un petit objecte, detall, o olor ens pot retornar els records mes amagats en el nostre arxiu particular, i que a més ningú altre comparteix, perquè fins i tot amb las mateixes vivències, recordem de manera diferent, perquè cadascú ho viu de forma diferent.
M'agradaM'agrada
Gràcies Shaudin per recordar-nos que les petites coses que formen part del nostre món particular són més que objectes, són retalls de records de la nostra vida amb la gent que estimem! Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Estimada Shaudin, el nen dels patins recorda les tardes a casa del teus avis intentar agafar al Marraquinyo que no es deixava, per que era una mica esquerp .-.. Te’n recordes tu, Shaudin? La meravellosa descripció que et porta a recordar la visió del platet de mantega, m’ha fet recordar les tardes amb el Marraquinyo.
Petons Reina!
M'agradaM'agrada
D’un petit detall en fas una bella història. M’ha agradat molt. Una abraçada.
M'agradaM'agrada
He passat a veure el teu plat de la mantega 🙂
M'agradaM'agrada
És fantàstic veure com un objecte sense gaire importància, perquè de plats n’hi ha molts, pren vida de la teva mà i busca dins teu aquells records que són l’essència d’una etapa de la infantesa que ha marcat molt.
M’ha agradat com el descrius i el sentiment que desprèn. Quasi em fan venir ganes de ser aquest plat inoblidable que et guarda grans moments. Gràcies per deixar-me viure una mica de tu.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Hola a tothom,
Us escric una resposta coŀlectiva perquè la feina no em deixa respirar i em fa força mal el braç (del colze que em vaig trencar) perquè no reposa com li cal.
La veritat és que no m’esperava uns comentaris tan entusiastes per al plat de la mantega. I són tan bonics! M’adono que ens hem comunicat molt bé ―increïble els sentiments que pot aconseguir un plat de mantega!― i em fa feliç perquè al cap i a la fi d’això tracta la literatura (gran o petita), d’establir una bona comunicació amb els lectors. A tothom li ha recordat objectes seus, oi? Fins i tot a en Josep Maria el gat Marraquinyo de casa els meus avis. Un plat d’escudella, unes velles avarques… i tot el que no especifiqueu però és evident que a tots us han vingut objectes al cap. Que semblants som els humans; sembla mentida que hi hagi tantes baralles quan tenim tant a compartir.
Una abraçada ben gran!
M'agradaM'agrada
M’has emocionat amb aquest post i m’has fet recordar els meus “plats de la mantega”.
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Una abraçada des de Toronto, Àngels!
M'agradaM'agrada
Sí, tots tenim els nostres “plats de la mantega”, però tu, a més, ho saps explicar. Quants records…
M'agradaM'agrada
Sí, Maria, molts records. Si tots plegats els posessim junts, ompliríem el món.
Una abraçada!
M'agradaM'agrada