Avui fa trenta-sis anys

I sembla que era ahir quan, dalt de l’avió, veia com s’engrandia la ciutat de Toronto. Tanmateix, aquest dimecres es compleixen trenta sis anys d’ençà que hi vaig arribar per primera vegada. (Aquí us ho vaig explicar).

I ara, em sento canadenca? Doncs sí, de segur, però els anys que vaig viure a Catalunya, tot i que eren molts menys, tenen un pes força considerable. Sóc una catalana canadenca, no a l’inrevés. Sempre m’he sentit mediterrània, d’una manera natural. Les immenses extensions canadenques i el fred insuportable m’aclaparen. Em cal l’escalforeta de la terra que vaig deixar ―i no em refereixo només al clima―. Tot i això, quan sóc a Catalunya em sento una estrangera, una estrangera una mica peculiar però estrangera al cap i a la fi. M’atabala el soroll constant, les aglomeracions de gent, el sol que t’aplana, els turistes que ho envaeixen tot, les construccions per tot arreu. I em molesta veure les llibreries plenes de llibres en castellà. Recordo que durant l’últim viatge enyorava Toronto. Volia tenir les meves coses, veure els gats del barri i fer una xerradeta amb la mestresa de la botiga on compro des de fa una pila d’anys. Enyorava casa meva, sí, a Toronto. I en tornar, els primers dies vaig gaudir de la verdor intensa dels arbres, del vent fresc i de la humitat, del sol suau i d’una gran sensació de seguretat.

Però només van ser uns dies, potser setmanes. A poc a poc Toronto em cansava més i més i començava a enyorar amb desesperació la meva terra mediterrània on hi tinc gairebé tothom que és important per a mi, amics inclosos. I ja em molestaven, i molt, el vent fred i la humitat i la manca de sol la majoria dels dies. I les llibreries no tenien llibres en castellà, però no n’hi ha tantes com a les ciutats i pobles de Catalunya. I en un tres i no res tot era dir-me: a Catalunya això és molt millor, a Catalunya allò no passaria, a Catalunya sí que en saben. Exactament el contrari de quan hi era i tot em semblava millor al Canadà.

Quan vaig arribar a Toronto, fa trenta-sis anys, molta gent em deia que un dia em trobaria amb un peu a cada banda de l’Atlàntic i mai més em sentiria bé del tot ni a Catalunya ni al Canadà. Tenien raó. Em sento ben dividida. Tot i que aquesta experiència doble té els seus avantatges. Puc adonar-me de què falla aquí o allí o de què es millor allí o aquí. Tinc una perspectiva àmplia que potser podria servir per alguna cosa, però de moment només m’ha servit per a la classe de cultura catalana. L’experiència catalana em serveix per explicar el material del curs com algú que en certa manera l’ha viscut. I amb l’experiència canadenca tinc l’advantatge de saber com explicar-ho als canadencs per tal que ho copsin bé. Poca cosa, però, considerant que és tota una vida d’experiències i perspectives diferents.

De vegades em pregunto si la meva vida hauria estat millor d’haver-me quedat a Catalunya. No em sentiria dividida, això de segur, però… Qui sap si no m’hauria matat un test al cap caigut de qualsevol d’aquells balcons tan encisadors de la meva terra mediterrània. Per tant, més val que celebri aquests trenta-sis anys al Canadà. Estic viva, i suposo que és un bon motiu de celebració.