Avui fa trenta-sis anys

I sembla que era ahir quan, dalt de l’avió, veia com s’engrandia la ciutat de Toronto. Tanmateix, aquest dimecres es compleixen trenta sis anys d’ençà que hi vaig arribar per primera vegada. (Aquí us ho vaig explicar).

I ara, em sento canadenca? Doncs sí, de segur, però els anys que vaig viure a Catalunya, tot i que eren molts menys, tenen un pes força considerable. Sóc una catalana canadenca, no a l’inrevés. Sempre m’he sentit mediterrània, d’una manera natural. Les immenses extensions canadenques i el fred insuportable m’aclaparen. Em cal l’escalforeta de la terra que vaig deixar ―i no em refereixo només al clima―. Tot i això, quan sóc a Catalunya em sento una estrangera, una estrangera una mica peculiar però estrangera al cap i a la fi. M’atabala el soroll constant, les aglomeracions de gent, el sol que t’aplana, els turistes que ho envaeixen tot, les construccions per tot arreu. I em molesta veure les llibreries plenes de llibres en castellà. Recordo que durant l’últim viatge enyorava Toronto. Volia tenir les meves coses, veure els gats del barri i fer una xerradeta amb la mestresa de la botiga on compro des de fa una pila d’anys. Enyorava casa meva, sí, a Toronto. I en tornar, els primers dies vaig gaudir de la verdor intensa dels arbres, del vent fresc i de la humitat, del sol suau i d’una gran sensació de seguretat.

P1010994

Però només van ser uns dies, potser setmanes. A poc a poc Toronto em cansava més i més i començava a enyorar amb desesperació la meva terra mediterrània on hi tinc gairebé tothom que és important per a mi, amics inclosos. I ja em molestaven, i molt, el vent fred i la humitat i la manca de sol la majoria dels dies. I les llibreries no tenien llibres en castellà, però no n’hi ha tantes com a les ciutats i pobles de Catalunya. I en un tres i no res tot era dir-me: a Catalunya això és molt millor, a Catalunya allò no passaria, a Catalunya sí que en saben. Exactament el contrari de quan hi era i tot em semblava millor al Canadà.

Quan vaig arribar a Toronto, fa trenta-sis anys, molta gent em deia que un dia em trobaria amb un peu a cada banda de l’Atlàntic i mai més em sentiria bé del tot ni a Catalunya ni al Canadà. Tenien raó. Em sento ben dividida. Tot i que aquesta experiència doble té els seus avantatges. Puc adonar-me de què falla aquí o allí o de què es millor allí o aquí. Tinc una perspectiva àmplia que potser podria servir per alguna cosa, però de moment només m’ha servit per a la classe de cultura catalana. L’experiència catalana em serveix per explicar el material del curs com algú que en certa manera l’ha viscut. I amb l’experiència canadenca tinc l’advantatge de saber com explicar-ho als canadencs per tal que ho copsin bé. Poca cosa, però, considerant que és tota una vida d’experiències i perspectives diferents.

P1050691

De vegades em pregunto si la meva vida hauria estat millor d’haver-me quedat a Catalunya. No em sentiria dividida, això de segur, però… Qui sap si no m’hauria matat un test al cap caigut de qualsevol d’aquells balcons tan encisadors de la meva terra mediterrània. Per tant, més val que celebri aquests trenta-sis anys al Canadà. Estic viva, i suposo que és un bon motiu de celebració.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

26 respostes a Avui fa trenta-sis anys

  1. Jordi Canalsca ha dit:

    Bon dia! Gràcies per fer-nos arribar les teves inquietuds i vivencies. Espero que continuis sentin-te bé com avui. No cal que et digui que sempre pots comptar amb els teus amics de Barcelona. Una forta abraçada!

  2. Gemma Colomé Oncins ha dit:

    Bon dia-bona nit 🙂
    Això que et passa deu ser molt habitual en totes les persones que han hagut d’emigrar, mai ets del tot del lloc o millor dir mai deixes res. Una part ets allò i d’allà on has viscut que t’han fet d’una manera, per l’altre ets d’on estàs, hi vius, hi treballes, hi convius, t’adaptes…..És lògic trobo, com es pot renunciar a la vida ?

  3. Jordi Canals ha dit:

    Veig que no ha passat el comentari que t’havia fet on et donava les gràcies per fer-nos arribar les teves inquietuds i vivencies i on també celebrava que et trobessis bé desijant que el teu futur i el de la teva Catalunya arribin a bon port. Una forta abraçada!

  4. María ha dit:

    Esto me recuerda un trabajo sobre la inmigración que hice para la asignatura de Psicología social. Nos pasamos el curso entrevistando inmigrantes. Planteaban, entre otros, este problema de sentirse divididos.
    Tu conclusión es de lo más acertada, o por lo menos de lo más práctica para seguir adelante. Ojalá un día tu situación económica te permita viajar con regularidad, sería más fácil vivir entre dos mundos, Mientras Facebook te permite estar en contacto con tantas personas como te apreciamos.
    Un abrazo

    • Hola, María. Aquí molta gent que ha vingut d’un altre país, quan es jubilen, retornen al seu país d’origen on, generalment, ja s’hi han comprat una casa ―els sol costar anys readaptar-se, però. És un problema per al Canadà i una mica injust si ho penses.
      Petons!

      • María ha dit:

        El retorno tras la jubilación es habitual en mucho países.Supongo que lo de que es injusto lo dices porque se llevan la pensión a su país.
        En este caso hay un problema añadido, cuando la pareja tiene un origen distinto, la discusión está servida. Uno de los dos se ha de fastidiar…..o se separan….
        Besos

        • Hahaha! Sí, si són de països diferents pot ser un problema.
          Pel que fa a “injust”, doncs sí ho deia en part per les pensions, però va més enllà. Fa un parell d’anys vaig veure un documental canadenc sobre el tema i t’adonaves com era d’injust i, segons sembla, és un problema que passa molt particularment al Canadà perquè, de fet, el clima li resulta força inaguantable a la majoria. Hi ha gent que ha vingut aquí sense un cèntim ni res, aquí se n’han sortit, els fills han anat a la universitat, han viscut bé i, aleshores, es retiren, venen la casa d’aquí, s’enduen els diners i en compren una al seu país d’origen (era un dels exemples). En fi, és llarg d’explicar.

  5. Tura ha dit:

    Entenc els teus sentiments i comprenc el que et passa.
    A més del país, tens família i bons amics a Catalunya, això també compta.
    Només cal agafar la vida segons les circunstancies, sense parar a pensar si hagués estat millor
    fer-ho diferent. Qui sap?
    Tornar sempre és possible!!
    Una abraçada forta!

    • Molt compta, Tura, moltíssim. Ja ho voldria poder tornar, si no ara mateix, d’aquí uns anys. Tot i que sé que em costaria força adaptar-me a Catalunya, seria molt millor que quedar-me en aquest país tan fred que per una persona vella pot ser horrorós (n’hi ha que no surten de casa en 6 o 7 mesos cada any). Petonets!

  6. Anna Maria Villalonga ha dit:

    El teu article m’ha recordat Pere Calders i els seus 23 anys d’exili a Mèxic. Evidentment, no es pot comparar. Un exili forçat per les terribles circumstàncies que segueixen a una guerra no és el mateix que anar a viure amb il·lusió a una altra banda del món. Però la diglòssia o l’esquizofrènia que genera sí que té concomitàncies amb una situació com la teva. Recordo que ell mai no es va integrar (malgrat escriure aquelles magnífiques narracions d’ambientació mexicana entre les quals destaca com una perla “Aquí descansa Nevares”). Malgrat el seu confessat amor per Mèxic, repeteixo que no es va integrar. Li agradava el país, però no la manera de fer de la gent. Va ser capaç, un cop retornat a Catalunya, de fer una novel·la tan satírica com “L’ombra de l’atzavara”, que té poc de comprensió i relativisme cultural i molt de prejudici.
    Amb tot això vull dir que canalitzar creativament aquesta esquizofrènia pot ser un camí per portar-la millor. Sé que ets molt canadenca, Shaudin. Però vas néixer aquí i hi tens fortes arrels, i això és innegable.
    Un petó ben fort i gràcies per aquest bonic article.

    • No te’n pots fer una idea de l’esquizofrènia que genera, Potato. Bé, una idea potser sí, però s’ha de viure per copsar-ho del tot. A mi em va tardar anys. Els primers anys encara no ho notava, però com més en passen pitjor. També hi ha el fet que estic molt enllaçada a Catalunya, tant que de vegades he de frenar o acabaria vivint més allí que aquí i no pot ser. De vegades, per exemple, he d’apartar tots els llibres catalans i agafar-ne un en anglès, o fer una pausa de llegir notícies catalanes i centrar-me en les d’aquí, etc. Hi ha gent que ha emigrat que no té la divisió tan forta perquè viu de ple el Canadà i s’oblida del país d’origen; generalment és gent que va fugir de la misèria, per exemple. I sí que em passa una mica com a Pere Calders, mai no m’he acabat d’integrar; és quan vaig a Catalunya que m’adono que sóc més canadenca del que em pensava.
      Molts petons!

  7. Dolors ha dit:

    Què hauria estat si…..Una pregunta que ens fem mil vegades, en mil situacions diferents.
    Ets qui ets on sigui que estiguis, i ets la suma de tots aquests llocs, situacions, sentiments, ensopegades….. Que bé que ets com ets! 😉
    Una abraçada d’una que de moment no s’ha mogut gaire de lloc, i que sovint es pregunta: què hauria passat si….. 🙂

    • Hola Dolors. De fet jo sempre penso que si em diguessin allò de tornar al passat i començar altre cop, no variaria res (potser algun detallet, res més) perquè no seria millor, seria diferent i no vull que la diferència fes que, per exemple, no nasqués el meu fill. M’estimo més somiar el futur i imaginar que tot anirà d’allò més bé. Una forta abraçada!

      • Dolors ha dit:

        Plenament d’acord. Crec que també tornaria a fer el mateix. No em veig fent altra cosa que m’ompli tant com la feina que vaig escollir. I si, jo també tinc dues bones raons: un parell de xicots que no s’assemblen gaire a mi però a qui he regalat bona part del meu temps i el meu saber. I que cada dia m’ensenyen alguna cosa , ara ells 😉

  8. Emili Gil ha dit:

    Ei, sííííí!!!!! I tant, que cal celebrar-ho!!!! Moltíssimes felicitats pels 36 anys al Nord!!!!!

  9. Juanita Pons ha dit:

    Bon dia! Shaudin, continues aportant molt per nosaltres!!!

  10. Rosa Nebot ha dit:

    La teva història és fascinant: tens dues pàtries i les estimes totes dues! Recordo que jo, quan era molt jove i estudiava francès, vaig aprendre una cançó que diu així: “Ma cabane au Canada est blottie au fond du bois, on y voit des écureuils sur le seuil. Si la sort m’enchaîne ailleurs, toujours l’élan de mon coeur reviendra dans ma cabane au Canada”. Me’n vaig enamorar, del Canadà, llegint i mirant-ne fotos, i m’imaginava que algun dia hi aniria a viure. No ho vaig fer i, és clar, no sé pas com m’hauria anat. Tanmateix, sóc feliç de tenir-ne només una, de pàtria. Però reconec que tu t’has enriquit molt més. Et felicito de tot cor.

    • Saps que ja me n’havies parlat d’aquesta cançó, Rosa? Sens dubte et va marcar molt.
      Jo us envejo, als que només en teniu una. Per bé que tenir-ne dues pot enriquir en certs aspectes, tenir-ne una és molt millor per aconseguir un equilibri mental. Els que hem emigrat estem dividits i resulta en certs problemes mentals, i d’altres. Però bé, és el que és. Petons!

  11. Maria ha dit:

    La meva filla, que viu fora des de fa uns mesos (ha trobat feina a Màlaga, ves qui ho havia de dir), ens visita sovint i manté contacte ben seguit, per internet, amb els seus amics d’aquí. Els mitjans de comunicació actuals sembla que permeten residir fora sense anar-se’n del tot. Trenta-sis anys són una bona colla d’anys i, tot i així, tu ja expliques com sovint passes força temps amb el pensament a Catalunya. Malgrat les dificultats i les frustracions, tenir dues pàtries, com sembla el teu cas (encara no el de la meva filla), ha de ser molt enriquidor.

    • I tant, Maria, ves per on a Màlaga! Quines coses passen. Però celebro que tingui feina. Quant a la distància, tal com dius, no és gaire i avui en dia realment l’internet les ha escurçat, perquè encara que no hi hagi contacte físic si més no hi ha contacte. Abans de l’internet jo estava molt desconnectada de Catalunya, només sabia què hi passava quan llegia l’Avui amb un mes de retard i per coses que m’explicaven els pares en converses telefòniques curtes i no gaire sovint.
      Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s