Diàlegs

Un diàleg és bàsicament una conversa, i ja sé que no explico res que tothom no sàpiga. Tampoc si dic que hi ha diferents tipus de diàlegs, sobretot dins de la literatura que és cap on vaig, com ara en una obra de teatre que si no té diàlegs malament rai (tot i que es podria discutir). També tenim diàlegs com a intercanvi de idees filosófiques, per exemple. I no cal elaborar perquè els diàlegs dels quals vull parlar es troben a les noveŀles.

A la meva tercera noveŀla de la nissaga (fins on he arribat que no és gaire) hi tinc escrit un episodi curtet on l’Anna parla amb el seu pare de llengua i llenguatge; era necessari per aclarir un aspecte de la meva nissaga que, d’ençà la publicació del primer llibre, m’amoina que no s’entengui la meva opció. En volia parlar també aquí, al bloc, però ho anava deixant perquè, per una raó o una altra, m’agafa per escriure sobre altres temes. Si avui m’he decidit, ha estat arran d’haver acabat el llibre Les veus del crim (entrevistes a autors catalans de noveŀla negra) de l’Anna Maria Villalonga i adonar-me que sobre el tema dels diàlegs, concretaments de la versemblança en els diàlegs d’una noveŀla, tothom té opinions (i no tothom coincideix, no ben bé). Malgrat que Les veus del crim és sobre la noveŀla negra i, per tant, quan parlen de diàlegs s’enfoquen força en característiques d’aquest gènere, la versemblança en els diàlegs es pot aplicar a qualsevol mena de noveŀla.

En el llibre de l’Anna Maria trobem que els autors, pel que fa als diàlegs, tenen dues respostes bàsiques: s’ha d’imitar el llenguatge parlat al carrer, o bé no cal encaparrar-s’hi massa perquè al cap i a la fi es tracta de literatura. Amb cadascuna, però, s’hi troba tot un ventall de consideracions. I de segur que si es tractés d’autors de literatura juvenil trobaríem respostes similars, amb força èmfasi cap a que s’ha d’imitar com parlen els joves, em sembla. I jo què faig? com parlen els meus personatges?

La majoria dels meus personatges a la nissaga són d’un altre món, per tant parlen com em dóna la gana i, definitivament, no és el llenguatge del carrer que parlen els joves. Avantatges, si més no per mi, de crear un món paraŀlel. Deixant de banda que parlen un llenguatge coŀloquial millor que el del carrer (sobretot si es tracta d’un carrer de Barcelona), he de transformar o directament inventar diverses expressions, com el “vatua la perla” d’un pirata o l’exclamació típica dels potians: “Pels cabells de la Nana!” que els meus lectors deuen recordar i saben el seu origen.

Però a la nissaga tenim personatges del nostre món, és clar, molt concretament l’Anna i l’Alison. Parlen elles com els joves de les terres catalanes? No, perquè no seria versemblant, vet aquí. Algú s’ha adonat del perquè? O tinc lectors que es pregunten per què redimoni aquests personatges s’expressen d’una manera diferent als nostres adolescents? Bé, si hi ha qui s’ho pregunta, heus aquí la resposta: l’Anna i l’Alison no son catalanes sinó canadenques. L’Alison ha après català al Canadà, on assisteix d’oïdora a classes de la universitat; i a l’altre món i amb converses amb l’Anna. I com que el seu català trontolla una mica, intercala expressions angleses ―cool, great…―. Pel que fa a l’Anna, ha après català també al Canadà, amb els seus pares (el pare un filòleg) i l’ha practicat els estius amb els avis catalans. Ja sabem que és una nena solitaria i, per tant, la seva interacció amb d’altres nens catalans ha estat gairebé nuŀla.

A la versió anglesa de la primera noveŀla la traductora va imitar els registres originals de la parla en els diàlegs, i suposo que tant ella com jo ho vam fer prou bé perquè una lectora adolescent canadenca em va dir que li agradava molt com eren l’Anna i l’Alison i com s’expressaven i tot plegat. El motiu era que “li recordaven tant els joves canadencs!” Per alguna cosa tinc el meu fill que és un cas una mica similar a l’Anna i sé com s’ha expressat sempre en català.

I no em vull allargar més o us cansareu. Si teniu alguna cosa a opinar sobre el tema ja sabeu que m’agraden molt els comentaris que m’escriviu.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Llibres juvenils en català, Més enllà del somni, Perduts a l’altre món i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

21 respostes a Diàlegs

  1. Quico Romeu ha dit:

    Lliçó pràctica de redacat de diàlegs. Algun dia, amb temps i la calma necessària, podries reflexionar sobre els diàlegs teatrals? Allí s’hi suma la dificultat d’haver de ser argumentals i narratius principalment (en part o totalment), doncs no sempre es pot disposar del recurs d’una veu en off que ens expliqui la trama com sol passar en el cinema…. m’agradaria molt aprendre de la teva opinió.. i gràcies per tanta i tanta sabiduria regalada.

    • Quico, de teatre de segur que en saps moooolt més tu que jo!
      Vaig escriure, dirigir (i fins i to hi vaig actuar) una peça teatral que es va representar a la Universitat de Toronto quan jo hi estudiava. Només erem 5 actors. S’intitulava “Adagio” i tenia de música de fons l’Adagio d’Albinoni. Hi havia molts diàlegs, però també monòlegs i dansa. La veritat és que va tenir força èxit. Tractava d’una ballarina que només sap veure el mirall davant del qual assaja, el món per a ella és el que veu al mirall, el que es reflexa al mirall ―el mirall se suposava que era al final de l’escenari, on hi havia el públic―. Era una història trista, però amb molta ironia (el públic reia força). Bé, hi havia més que això, però el tema era aquest. Al final, després de diverses “aventures”, la ballarina aconsegueix travessar el mirall, és a dir que baixa de l’escenari, camina pel passadís entre les butaques i s’asseu al darrere de tot.
      Per què t’ho explico? Perquè ho acabo de recordar i mai no ho havia explicat a ningú. No té més importància. És l’única peça teatral que he escrit en ma vida.

  2. Gemma Colomé Oncins ha dit:

    No hi ha res particular a dir per part meva, crec que vaig captar, cosa curiosa, el sentit del parlar dels teus personatges, que sigui dit de pas, m’agrada molt. En referència al llibre de l’Anna, és cert que en va fer molta “gràcia” veure els escriptor per dins i comprovar com en son de diferents-iguals tots ells. En vaig adonar, que tots escriuen segons els seu criteris personals, on un hi posa una coma, l’altre i posa un punt. No és que no ho sabés, és que no n’era conscient del tot, imagines els escriptor com una mena de cos igual i unitari, cosa que si et pares a pensar, no te cap sentit.
    Bon dia-nit

    La imatge es veu perfectament.

    • Hola Gemma,
      Bé, no és que els meus personatges parlin d’una manera gaire estranya, sinó que no empren el parlar dels joves de Catalunya (o d’altres terres catalanes); parlen d’una manera més formal i una mica diferent (com ara amb algunes expressions). I celebro molt que et resultés “normal” i t’agradés.
      Pel que fa al llibre de l’Anna Maria, com feia falta tenir un llibre com aquest en català!!!
      Petonets!

  3. Joan Rubiralta ha dit:

    Crec que el tema dels diàlegs cal adaptar-los a la trama novel·lística. Cal tenir en compte el que s’anomena nivells de llenguatge per tal de fer-los versemblants. Si això no en té en compte, passa com aquells llibres que et cauen de les mans perquè el lector s’adona que el que s’explica, és a dir, la història interna de la narració, no s’aguanta per inverossímil.
    Una abraçada

  4. Anna Maria V. ha dit:

    Hola, Potato
    D’entrada, moltíssimes gràcies per tornar a parlar del meu llibre. Tanmateix, em permetràs una matisació, perquè, tal com tu ho expresses, sembla que hi hagi uns autors a qui no els importi escriure bé els diàlegs. Ja sé que tu no vols dir això, però crec que, qui no hagi llegit el llibre, potser no ho entén. Precisament tots els autors estan d’acord en la necessitat de versemblança del diàleg en la novel·la negra (i sempre, és clar).
    En el cas de la novel·la negra (catalana i no catalana) es produeix la circumstància que, sovint, es necessita usar un llenguatge argòtic o molt col·loquial. Per exemple el llenguatge de l’hampa, dels delinqüents, la jerga de la policia, etc.
    Com que en català durant anys no hem tingut aquestes modalitats d’argot en la nostra llengua, perquè la presència dominant del castellà feia (i fa) que fos la llengua habitual en aquests ambients (inclosa la policía), si escrivim una novel·la en català se’ns planteja un greu dilema de registre a l’hora de donar forma als diàlegs. O els fem en castellà, tal com es parla al carrer, o ens mig inventem un argot en català que, en realitat, no existeix. Pedrolo i Jaume Fuster ho van intentar, però han passat molts anys i ara ja no resulta versemblant. És aquí on es troba el problema dels nostres escriptors de novel·la negra. És una qüestió vinculada a la diglòssia i a qüestions polítiques i sociolingüístiques. D’altra banda, usar sempre el castellà per caracteritzar els malfactors, pot resultar una mica fotut, políticament incorrecte. De malfactors catalans també n’hi ha.
    Aquest és un dels temes.
    Pel que fa a les teves novel·les, penso que el registre està ben aconseguit. Ja et vaig dir quan vam parlar fa molt de temps de “Més enllà del somni”, que el català de l’Anna i de l’Allison resultava una mica massa formal i poc natural en relació amb el llenguatge del jovent d’aquí, però està plenament justificat. És com ha de ser.

    Pel que fa al Quico. Com a estudiosa i especialista en teatre, aquí et copio una sèrie d’apunts (una petita part) sobre el diàleg teatral:

    El diàleg

    La paraula al teatre apareix en forma de diàlegs, monòlegs i les didascàlies o paratext, que són les indicacions diverses.

    Considerem el diàleg com una conversa entre dos o més personatges, gairebé sempre dos. Si n’hi ha més, els altres solen actuar com una sola veu. El diàleg és representat davant dels espectadors. La comunicació, en un diàleg, ha de funcionar com un intercanvi mutu, és a dir, ha de tenir reversibilitat. Enfront del monòleg, en el qual el personatge parla amb ell mateix, o amb un personatge absent , o amb un personatge que no li pot replicar (un nadó, un cadàver). En el límit entre diàleg i monòleg podríem situar els diàlegs amb un personatge que està en un espai extraescènic (aquells espais virtuals que comentàvem), o amb un esperit que es manifesta (el pare de Hamlet). Tenim també diàlegs amb la introducció de diversos estris parlants: telèfon, contestador, vídeo. Això és més monòleg (un enregistrament que se sent d’un personatge no present no permet la reversibilitat). Parla de diverses formes d’aparèixer les paraules al teatre.

    a) La situació d’enunciació. Parlament dins o fora del món ficcional que es representa. Si és fora, estaríem parlant de parlaments over o superposats (termes cinematogràfics). Són els proferits per un narrador, un presentador, etc. També pot existir la introducció de la paraula escrita, mitjançant cartell, projeccions, títols, etc.

    b) La procedència del parlament. La procedència gramàtica pot ser una persona o un mitjà de comunicació. També pot existir l’oralització de textos escrits (cartes, missatges, articles de premsa, etc.).

    c) La visibilitat de la font sonora. Si la font del parlament és present (in) o no (off). Encara que sigui en off, es tracta de diàlegs. Tot això no qüestiona els límits del diàleg, perquè evidentment es tracta de diàlegs clars.

    d) L’interlocutor. Es tracta de tenir presents els torns de paraula, qui domina la conversa, interrupcions, diàlegs que se sobreposen, desajustos en l’alternança.

    Alguns d’aquests elements sí que són útils, sobretot en el teatre contemporani. Però si juguem a buscar les diferències entre les converses reals i les teatrals, veurem que en el teatre tenim una forma escrita que només representa la realitat, però tot és ficció, no hi ha res espontani. La paraula té una finalitat estètica que demana una interpretació estètica del públic (destinatari últim del diàleg). El públic, que està fora de l’acció, és un element que ens allunya de la realitat i de les converses quotidianes, perquè els personatges realment a qui s’adrecen és a aquest públic, no a l’altre personatge que tenen com a interlocutor.
    Així, les lleis del teatre no tenen la mateixa lògica que les lleis que regeixen les converses reals. Al teatre tot és artifici. El personatge A no tracta tant de comunicar amb B com de fer arribar un missatge concret a l’espectador. El diàleg al teatre té una importància filosòfica que depassa les converses quotidianes. A més, per un principi d’economia, el teatre dóna sentit a totes les frases i evita redundàncies (tan freqüents a les converses quotidianes). En canvi, té un altre tipus de redundància. Al teatre se subministren informacions supèrflues dirigides al públic (on són, antecedents del personatge), cosa que, evidentment, no passa a la vida real. En general, els primers actes de les obres teatrals estan plens d’aquests diàlegs informatius. La llei de la pertinença de la pregunta i la resposta (veritable a la vida real) no es compleix en teatre, i la impertinència o inadequació de la resposta a la pregunta pot donar més informació sobre el personatge i l’obra.

    Tipus de diàlegs:

    Podem parlar de tres paràmetres per distingir els tipus de diàlegs:

    1. Tipologia segons la funcionalitat (per què?).
    2. “ “ els personatges (qui? a qui?)
    3. “ “ l’extensió dels parlaments.

    En funció de la mena de diàlegs que sovintegin tindrem un tipus o un altre d’obra de teatre.

    1. Segons la funcionalitat, trobem que el text dramàtic és pràcticament diàleg sempre (o monòleg) i aquest diàleg ha de servir per a moltes coses (acció, com són els personatges, etc.).
    Trobem diversos grups:
    Primer grup: diàlegs de situació, que serveixen per caracteritzar un personatge o el marc on els personatges es mouen. Són diàlegs que pretenen recrear un ambient o presentar un personatge. En totes les obres hi ha diàlegs d’aquesta mena, però hi ha obres on són majoritaris (per exemple, les comèdies d’Óscar Wilde). Doña Rosita la soltera de Lorca és un altre exemple, on l’autor pretén presentar el caràcter d’una dama. També ho trobem a les obres de Txèkhov.
    Segon grup: diàlegs d’acció, que fan evolucionar la trama o clarifiquen temes de discussió. El discurs de Marc Antoni a Juli Cèsar de Shakespeare seria d’aquest tipus (porta Roma a la guerra civil).
    Tercer grup: diàlegs tècnics o informatius. Serveixen per informar l’espectador dels antecedents d’una història, d’episodis anteriors a l’inici de la trama, que seran citats o evocats posteriorment. També pot informar de circumstàncies externes que els personatges ja coneixen, però els espectadors no, i necessiten fer-ho. Solen trobar-se a les primeres escenes del primer acte de moltes obres. Exemple de l’explicació de la infantesa de la Marta de Terra Baixa.
    Quart grup: Teichoscopia (visió a través de les parets). Descripció de fets o esdeveniments que estan passant en aquells moments i que un personatge veu, però l’espectador no. El terme és de la Ilíada. Soluciona problemes tècnics, de decòrum (el Neoclassicisme hi situava actes com assassinats o violacions).

    2. Segons els personatges. Qui parla i a qui s’adreça? Podríem establir un primer grup format per diàlegs efectius o harmònics (entre amics, entre enamorats). Solen ser diàlegs amb la comunicació en un pla d’igualtat, que vol comportar un intercanvi simètric (llargària similar en els parlaments, paral•lelismes entre els enunciats d’un personatge i de l’altre). Duos d’amor i enfrontaments afectius estarien en aquest primer grup. A. Ubersfeld posa un exemple de Romeu i Julieta. El diàleg entre els rodamóns de Tot esperant Godot seria d’aquest tipus.
    Segon grup: diàlegs conflictius i inharmònics (existeix normalment un pla de subordinació entre els personatges). Enfrontaments agressius, o on hi ha un personatge dominant. Podria ser la Lady Bracknell de Wilde.
    Tercer grup: diàlegs amb un confident, amb un personatge que té per funció escoltar com un personatge principal explica els seus sentiments ocults. A. Ubersfeld ho anomena “falsos diàlegs”. Se semblen a un monòleg, perquè el personatge es confessa, però no davant l’espectador, sinó davant d’algú que pot replicar. Anne Ubersfeld en parla a Lire le théâtre III (1996) (pàg. 83 del dossier). Els confidents de vegades aconsellen, de vegades només escolten (les minyones i criats són típics confidents en el teatre). Solen ser diàlegs tècnics (que expliquen antecedents o expliciten l’implícit).

    Darrer grup: Discurs retòric pronunciat davant d’un col•lectiu. Ja hem vist un bon exemple: El Marc Antoni de Juli Cèsar.

    3. Extensió dels parlaments: en funció de l’extensió dels parlaments es pot diferenciar entre diàlegs tallants i breus (joc de rèpliques similars a les converses quotidianes, és el que trobem en el teatre contemporani) i que en el teatre clàssic només apareix en el moment culminant. Enfront dels curts i tallants, tenim les llargues intervencions que no reprodueixen gaire les converses quotidianes, sinó discursos, desenvolupament d’una tesi, explicacions, etc. Malgrat tot, són diàlegs. N’hi ha de totes mides (recordem Cyrano i el parlament sobre els nassos).

    Un altre element important en l’anàlisi d’un diàleg és ser capaç d’interpretar les el•lipsis en el diàleg, l’implícit (forats) que apareixen, donar sentit a les pauses, estudiar els diversos registres lingüístics que apareixen en el diàleg (idiolecte del personatge). Homogeneïtat d’estil a la tragèdia clàssica, cosa que no passa a la comèdia antiga. És a dir, a la tragèdia tots els personatges utilitzen un registre elevat, siguin qui siguin. A la comèdia antiga hi ha més registres, tot i no usar massa argot ni col•loquialismes. Això és propi del teatre contemporani i fa que l’espectador s’identifiqui més amb el personatge. En canvi, abans es volia el contrari, es volia distanciar l’espectador del personatge.

    Apa, adéu, que tinc molta feinaaaaaaaaaaaaa!

    • Holy cow, Potato! M’has estalviat haver d’explicar una pila de coses que, a més, no hauria explicat tan bé com tu. Gràcies per la matisació. No m’havia adonat que no s’entén bé, perquè de cap manera volia dir que hi ha autors als qui no els importa escriure bé els diàlegs; de fet a les entrevistes expressen tot el contrari. De tota manera no em podia estendre sobre la noveŀŀa negra que, pel que fa als diàlegs, no té gaire a veure amb la literatura juvenil, no generalment.
      Fa molt temps que volia explicar això dels diàlegs de l’Anna i l’Alison perquè tenia la impressió que als lectors no els semblaven naturals. Però cap jove canadenc que ha après català al Canadà parla com els joves catalans. No és una qüestió només de formalitat, que també i molt, sinó de partir d’una cultura molt diferent.
      I, ei, el Quico estarà ben content amb les teves explicacions sobre els diàlegs teatrals! Molt interessant i totalment d’acord!
      Petons!!!

      • Que em perdoni el Quico si alguna cosa no s’entén del tot. Són apunts de classe i hi ha algunes referències a coses anteriors.
        També perdoneu algunes faltes. He hagut de reconfigurar l’ordinador i el català no em surt i em converteix coses al castellà. Ho he d’arreglar.
        Petoneeeets,

        • Aquests estris del dimoni! Jo tinc problemes amb el bloc des que WordPress va fer els canvis i tothom te problemes.
          Muac!

        • Quico ha dit:

          Hòstia! (de debò que la lliçó magistral bé que es mereix treure el sancristo gros).
          No era suficient la reflexió oportuna i brillant de la Shaudin, que l’Anna ha completat el mini-curs amb aquests “apunts” completíssims. Garratibat, bocabadat, esmaperdut i corprès m’he quedat amb l’exposició, Anna… N’he fet un urgent copia i enganxa no fos cas que es perdés. Ja tinc llibre d’estil !! Ostres! I a més citant un dels monòlegs que entenc més aconseguits en el doble joc, la doble intenció, el més difícil de dir i no dir de tot el teatre escrit: Ciutadans, romans. No hem vingut aquí a excel·lir el Cèsar sinó a enterrar-lo. Marededéusenyor, quin luxe…. gràcies, moltes gràcies!

  5. jsbibiloni ha dit:

    Hola Shaudin, a mi m’agrada molt llegir però no tinc res a veure amb la lingüística som biòleg. Els dialegs m’agraden molt, tant en la literatura com a les pel·lícules o al teatre. Pel que fa als diàlegs als teus llibres he gaudit molt mab ells, estan molt ben estructurats i et porten al seu món.
    Una abraçada,
    Juli

  6. Dolors ha dit:

    Acabo d’aprendre força coses o potser seria més exacte dir que l’hes he repescat i refrescat. Entre el teu text, l’entrada de l’Anna Maria i la resta d’intervencions, ja no em queda res per dir . Què bé!

  7. Jordi Canals ha dit:

    Subscric tot el que heu dit. M’ha agradat llegir-vos per moltes raons, però la primera i més important ha estat aprendre de vosaltres.
    Una abraçada!

  8. Quico, gràcies, però només són notes, apunts. La guia per a les classes, no sempre clares per algú que no sigui jo mateixa. Amb tot, espero que alguna cosa n’hagis tret. Quant al monòleg de Marc Antoni a Juli Cèsar, és un discurs magistral. La retòrica inversa per persuadir el poble de Roma sense que se n’adonin. Fer arribar al poble un missatge concret amb un antidiscurs. Brutal.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s