Un conte a L’aigua

L'aiguaPotser recordeu que des de fa quatre anys, cap a finals de desembre, l’Associació de Relataires en Català (ARC) publica un llibre a Editorial Meteora amb contes infantils de diversos autors. Cada any us en parlo perquè, fins ara, cada vegada he aconseguit ser un d’aquests autors. Cadascún dels llibres té un tema i aquest últim ha estat “l’aigua”.

No cal que expliqui la meva odissea particular per poder escriure el conte que ara s’ha publicat, perquè ja ho vaig fer l’any passat (“L’onada” o l’experiència d’escriure amb el rellotge al davant). Si fa no fa, va ser una experiència similar escriure “Un conte amarat d’aigua de mar” que forma part del llibre L’aigua.

L’ARC va fer la presentació de L’aigua el dissabte passat a la Biblioteca Tecla Sala, de la mà de Montserrat Medalla i Ferran Planell, entre d’altres. Hi va haver una representació, es va parlar de la importància de l’aigua en els espais naturals, de la natura, de diversos relats i també hi va haver un homenatge a Joana Raspall amb lectures dels seus poemes. Van acabar la presentació amb la lectura d’una adaptació que van fer del meu relat “Un conte amarat d’aigua de mar”, la qual cosa, quan m’ho van fer saber, fou una sorpresa inesperada i molt grata. Són tan generosos aquests relataires! L’Anna Maria Villalonga hi va anar com a ambaixadora meva (a més de ser una de les lectores de Joana Raspall). Més avall podeu veure la seva intervenció, plena d’entusiasme i afecte ―és una ambaixadora fantàstica!

Per acabar us poso el meu conte (curtet, com podeu veure). I al final teniu l’adaptació dramatitzada que en va fer l’ARC.

UN CONTE AMARAT D’AIGUA DE MAR

Les aigües del mar s’omplen d’una claror fosforescent. I a la superfície, sota la llum de la lluna, les crestes de les petites onades resplendeixen com pedres precioses. Però la lluna iŀlumina també una cosa que sorgeix de les aigües: un cap. Un cap amb llargs cabells negres que envolten una carona de nena. És l’Ona.

Nit al mar

L’Ona s’empeny amunt fins a tenir el tors fora de l’aigua i deixa que el mar la gronxi mentre s’observa la pell nacrada dels braços. No sembla agradar-li perquè arrufa el nasset i tira el cap enrere per contemplar, allà a dalt, la immensitat tota brufada d’estels i aquella lluna rodona que sembla mirar-la. Ha valgut la pena anar fins a allí mentre tothom dorm, tot i que si els pares descobreixen que ha sortit a la nit… És queda molt quieta; ha sentit un moviment sota les aigües. Tot d’un plegat un cos poderós passa a frec d’ella. El cor li fa un salt. S’està gairebé immòbil perquè si es tracta d’un tauró més val fer veure que ella no hi és. Moltes vegades s’ha trobat amb taurons i mai no han estat agressius, però els taurons són capritxosos i mai no saps per on et sortiran, sobretot a la nit.

No perd de vista el seu entorn per si de sobte una aleta talla l’aigua cap a ella, però l’únic que veu és una figura que surt de les profunditats amb un salt magnífic i es queda allí a prop amb mig cos fora de l’aigua i xiulant amb gran alegria. És en Morret, el seu amic dofí! Sens dubte en Morret, que encara és molt jove, també ha deixat la seva família dormint i se n’ha anat d’exploració. Com estan de contents en trobar-se! L’Ona es fa un tip de riure quan el dofí va fins a ella i li fa pessigolles amb el morro. Les seves rialles pugen amunt cap als estels, s’escampen per sobre les aigües i s’acaben enfonsant com una pluja de perles dins les profunditats del mar.

–Ep, Morret –diu ella entre rialles–, saps què? Ja he après a anar enrere com ho fas tu. Mira!

Es concentra, tensa el músculs i amb una embranzida amunt se situa amb gran part del cos fora de l’aigua i comença a anar enrere tal com fan els dofins. En Morret fa un xiulet tot content i de seguida imita l’Ona. Durant una estona l’Ona i en Morret tallen l’aigua anant enrere, després retornen on eren, altre cop van enrere, s’entrecreuen, ella xiscla, el dofí fa sorolls nasals que l’Ona intenta imitar i arriben a fer tant rebombori amb tot plegat que fins i tot esvaloten un banc de calamars que passava per allí. Fins que en Morret deixa aquell joc i passa a un desplegament de salts increïbles. L’Ona no pot fer aquells salts ni de bon tros, tanmateix li agrada molt saltar, així que imita el seu amic, però en submergir-se després d’un salt es dóna un cop, amb un tauró! L’Ona gairebé no té temps de reaccionar perquè el tauró s’ha esverat d’allò més i fuig de pressa aigües endins.

–Més val que deixem de fer renou, Morret, que no sabem qui hi ha per aquí. Per què no juguem a amagar-nos? –diu l’Ona i, sense esperar, es capbussa per on s’enfonsa un raig de lluna.

L’Ona i en Morret passen bona part de la nit jugant a amagar-se l’un de l’altre. Dins de la  lluminositat irreal que omple les aigües, s’amaguen darrere de roques on hi reposen estrelles de mar i llagostes de llargs bigotis, o entre algues espesses que ondulen amb calma, o proven de passar desapercebuts al costat d’un eixam de peixets rosats, tot ingràvid com un núvol. L’Ona, fins i tot, s’amaga en una cova desconeguda de la que surt disparada quan uns ulls molt grossos la miren amb enuig; qui sap qui hi deu viure, allí.

Tot d’una l’Ona s’adona que aquella claror fantàstica de les profunditats ha desaparegut i ja es pot veure l’osciŀlació de la superfície del mar sota una llum pàŀlida. Va amunt i surt entre les petites onades. Més enllà treu el cap en Morret. Al cel no hi són ni la lluna ni els estels i tot s’encatifa de colors tendres, tímids, barrejats, com si cap no gosés imposar-se als altres. L’Ona treu un braç, l’estira amunt i observa com l’aigua que s’escorre reflecteix els colors del cel. És bonic. Li agradaria ser tota ella feta d’aquelles coloraines suaus, des del cap fins a les dues puntes de la cua.

Morret

En Morret llisca sobre les onades fins a l’Ona i fa un “ca-ca-ca-cà” nerviós. Té raó, pensa l’Ona, en un no res sortirà el sol i serà molt perillós quedar-se per allí. Potser hi ha barques amb humans. Han de retornar a les seves famílies. L’Ona s’acomiada del seu amic amb un petó i, amb un cop de les seves cues, ambdos es capbussen. En Morret se’n va aigües enllà i l’Ona fa cap a les grutes ombrívoles. Randes de llum solar ja tremolen als bancs de sorra del fons marí.

FI

(Ho sento, no aconsegueixo penjar el vídeo de la dramatització. Us poso l’enllaç)

https://www.youtube.com/watch?v=OWdot3z_Q_U#t=46

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Els meus contes i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

20 respostes a Un conte a L’aigua

  1. Anna Maria V. ha dit:

    Com pots comprendre, Potatito, per a mi és un honor i un privilegi fer de la teva ambaixadora, ser la teva veu aquí, a casa teva de Catalunya, tan lluny de la teva altra casa, a Canadà. He de dir que estaba bastant emocionada i que no sé si ho vaig fer gaire bé. Després, quan van dramatitzar el relat, encara em vaig emocionar més i em va caure alguna llagrimeta. Vaig recordar el nostre comiat a l’estació de Flaçà, aquell moment tan màgic i vaig pensar si algún cop podria tornar a abraçar-te. En qualsevol cas, gràcies per tot, sempre. I love Potato.

    • Doncs mira, per a mi és un honor i un privilegi que em facis d’ambaixadora. I sempre ho fas bé, t’ho dic amb el cor a la mà. No m’estranya que la dramatització t’emocionés, ho van fer molt bé. Ai, Potatito, sí, el comiat a l’estació. Tal com em van les coses és molt possible que no en tinguem una altra ocasió, però siguem optimistes (cada setmana compro la loteria, hehe).
      I also love Potato! Yeah! I demà la Potato de Barcelona a matar perquè “Elles també maten”. Que sigui un gran èxit!

  2. Jesús (Xess) ha dit:

    El que ens estem perdent per no poder-te dedicar en exclusiva a escriure…

  3. Ferran ha dit:

    Un gran relat Shaudin, i un cop més, els dos hem tocat temes germans o paral·lels, els dos hem fet servir els dofins per a alguna cosa en els nostres relats, però cal dir que el teu és molt poètic i ja no dic que en penso de l’estil literari, que ja ho saps, genial!. Creem històries que ens fan ser com ànimes bessones en la distància i m’agrada. Una abraçada ben forta.

    • Hola Ferran! Sí? També dofins? Doncs és cert que un cop més tenim noms o personatges semblants. Curiós, oi? A mi també m’agrada! Qui sap si aquestes coincidències no van començar quan em vas comentar el primer relat que vaig publicar a l’internet (a RC, te’n recordes?), la primera persona que em va comentar! Mai no se m’oblidarà. Petons, amic!

  4. Dolors ha dit:

    Què bonic!

  5. Tura ha dit:

    Preciós Shaudin! Llàstima que no tinguis temps per escriure…és molt bonic el conte!
    I l’Anna, quina embaixadora tens, no en trobaries cap com ella!
    Petons!

    • Hola Tura! Sí, noia, em neguiteja molt no trobar temps per escriure, però primer s’ha de posar un plat a la taula i tenir sostre i… , ai. Tinc tantes històries al cap! Em sap greu endur-me-les el dia que em mori. Us les voldria deixar!
      Tinc molta sort de tenir l’Anna M. d’ambaixadora; és tot un luxe.
      Petons!

  6. Gemma Colomé ha dit:

    QUE BONIC !! ❤ UNA JOIA, FELICITATS .

  7. Carme Luis Tatjé ha dit:

    Es un maravella Shaudin,..quasi he pogut veure, l’Ona i el Morret jugar !
    M’he emocionat, m’ho imagino tot tan real…
    La meva enhorabona i una fortissima abraçada.
    Moltissimes gràcies per compartir, aquest relat, tan bonic !

  8. Jordi Canals ha dit:

    M’ha agradat molt Schaudin. He anat una mica atabalat i no l’havia llegit encara fins avui.
    Una abraçada!

  9. Rosa Nebot ha dit:

    És un relat preciós i divertit que penso explicar a les meve nétes. T’estimo,

    Rosa

  10. Remei Turró Goula ha dit:

    Magnifica interpretacio!! Vaig tenir la sort de poder-lo gaudir amb infants  d’aula acollida de diferents parts del mon primer varem ensenyar el mapa pla i de on venia cadascu despres on estaven .a Catalunya quins rius passaven propers als seus poblats… i quins mars?? pero siguen mars diferents tenien  algunes coses en comu: la salinitat, q vorajaven a pobles i q alguns mars es transformaven amb autopistes de carrega i descarrega d’aliments  d’aigua va esser un proces fantastic ! la classe es va adonar q tots erem un xq estavem donant mans al qui teniem al costat  M’he quedat amb tantes ganes de poder  mostrar als nous nois/es que de ells dependra un equilibri… Sharon aquí on ets no ho se… pero a Cat deu n’hi do les hores q la canalla passa davant tv 1 dia entro els saludo i tots a la expectativa heu vist el Barca? siii heu vist dibuixos animats?? heu vist un programa infantil? i abans o despres q hi ha? propaganda x les mares Srta jaj ja i aquests anuncis x qui  creieu q van dirigits??? hauries de veure les mirades Sharon a la fi un diu x les mares catalanas q hacen todo de todo en casa i a qui mes va ? menjar x nens petits! molt be… i fan anuncis x nens de la vostra edat? noooo diu es q nosaltres com q no comprem  xq som petits  ho fan per les mares q. s’ho creuen… doncs tant tu com jo ens ho creiem???   🙂 1 abracada remei Remei Turró Goula

    El Martes 17 de diciembre de 2013 7:15, Shaudin Melgar-Foraster escribió: WordPress.com Shaudin Melgar-Foraster posted: “Potser recordeu que des de fa quatre anys, cap a finals de desembre, l’Associació de Relataires en Català (ARC) publica un llibre a Editorial Meteora amb contes infantils de diversos autors. Cada any us en parlo perquè, fins ara, cada vegada he aconseguit”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s