Catorze hores a l’hospital

Vaig ser a l’hospital, a urgències, la nit del dimecres. Vaig aguantar tot el dia a la universitat amb un fortíssim dolor a la part dreta de l’abdomen (l’última classe, de 6 a 9, la vaig ensenyar d’esma). Tornant de la universitat, vaig decidir anar directament a l’hospital. Vaig entrar a urgències a les 10:30 de la nit. Em volien donar morfina, la qual cosa vaig rebutjar (m’agrada tenir el cap clar). Em van posar en un llit incomodíssim i em van endollar un gota gota a la vena. Em van tenir allí i de tant en tant algun infermer m’insistia amb la morfina. També em va veure una metgessa d’urgències. Li semblava que era l’apèndix.

Mount-Sinai

Em van dur a fer una radiografia i altre cop cap a la cambra on em tenien. Va venir un metge especialista. Estava gairebé segur que era l’apèndix tot i que a la radiografia no ho veia. M’havien de fer una tomografia. Em van donar el que semblava ser una galleda, plena de líquid i amb una canya. Tenia una hora per prendre-m’ho tot. I, apa, a xuclar. Em feia l’efecte que m’estava empassant tota una bassa i vaig haver d’anar al lavabo, però havia d’arrossegar tot l’equip amb rodes del gota a gota. Quan tornava a la cambra vaig reconèixer un metge d’una de les vegades que havia anat a urgències. Em va mirar com aquell qui et reconeix però no sap de què. La ment se li va aclarir quan li vaig dir que havíem tingut una llarga conversa sobre Catalunya. Doncs bé, allí estava jo, al mig d’un passadís, mig doblegada de dolor i endollada al gota a gota, tot parlant amb aquell metge sobre els últims esdeveniments a Catalunya (l’home estava molt interessat i s’han d’aprofitar totes les ocasions). Em va fer anar al llit, però va venir amb mi i vàrem continuar la conversa fins que el van cridar per no sé què.

A la fi em vàren dur a la sala per la tomografia. Al gota a gota li van ficar un líquid que em va fer venir una nàusea de mil dimonis. El tècnic de la tomografia em va prohibir que vomités o hauríem de tornar a començar. Així que mentre aguantava la vomitada que volia sortir, el técnic em va fotre els braços amunt i enrere, la qual cosa em va fer veure les estrelles. El braç esquerre el tinc danyat des que em vaig trencar el colze i el dret estava endollat al gota a gota i ja em feia mal sense fer gimnàstica. Vaig aguantar, però, el vomit, els braços i la cremor que em feia sentir l’aparell en marxa ―m’estaven rostint!

lsplus

I bé, altre cop a la cambra. Em van donar una pastilla per la nàusea i no vaig arribar a vomitar. Allí em van deixar mentre esperaven els resultats de la prova. Estava molt cansada i vaig intentar dormir.

gota a gotaHe d’explicar que a la cambra, separada per una cortina, hi havia una noia que era allí perquè deia que tot li feia molt mal. L’havia sentit parlar amb el metge i us asseguro que la noia era idiota. Tenia 30 anys, segons va dir, i parlava com una nena: em fan mal els meus pobres braços i cames, l’estomaquet… Només feia que cridar els infermers perquè li donessin una pastilla per això, per allò, per no sé què més. Que pesada era! Doncs bé, quan jo ja m’adormia, la noia s’havia adormit i va començar a roncar com si tingués a dins un mal esperit. No parava, vinga a roncar, cada cop més fort, com un terratremol. Allò era insuportable. Em vaig sentir envaida d’un instint homicida. Em va passar pel cap apartar la cortina i estrangular-la amb el tub del gota a gota. Així estàvem que el metge la va anar a veure. Li va costar despertar-la. Li va dir que no li havien trobat res. “Oh”, va dir la ruca, “potser els dolors són, doncs, perquè ahir em vaig canviar de casa i vaig portar coses amunt i avall”. Hi va haver un moment de silenci. Vaig pensar que potser el metge em faria la feina bruta i l’assassinaria, però només va dir “Ah” i va afegir que es vestís i que ja se’n podia anar a casa. La noia es va enfadar, va insultar el metge, va cridar (jo tornava a preparar el tub del gota a gota), va dir que l’ajudessin (ningú no ho va fer, he, he). A la fi se’n va anar. Benvolgut silenci!

Ja m’adormia que va entrar un infermer amb un gros aparell. M’havien de fer un electrocardiograma per si m’havien d’operar. Operar? Però si he d’ensenyar una classe en unes hores! Me’l va fer i tot va sortir bé. Si més no, sé que tinc el cor com cal. Vaig tornar a intentar dormir i va entrar el metge. Havien mirat el resultat de la tomografia i no veien cap problema, però havien d’esperar que arribés no sé qui (algú que sap veure-ho més bé) per estar-ne segurs.

Quan començava a adormir-me tornà a entrar el metge. Ja tenien el resultat final: tinc una infecció abdominal. Recepta d’antibiòtics per a un elefant (dos de diferents i en total 10 pastilles al dia durant 10 dies). Primer, però, m’havien de donar un antibiòtic amb el gota a gota. A la fi arribà el moment: ja me’n podia anar! Eren dos quarts d’una de la tarda. Tenia el temps just d’anar a la farmàcia, a casa, dutxar-me i anar a ensenyar una classe. Després de la dutxa, però, em sentia molt dèbil i el mal a la dreta de l’abdomen continuava fortíssim. Vaig haver de trucar a la universitat i dir que canceŀlava la classe.

I aquí estic, amb el dolor una mica millor però sense descansar. A l’edifici on visc estan fent obres: des de finals de gener que refan tots els passadissos (25); les rajoles del terra, els sostres, les parets. És un soroll infernal. Acabaran el mes de juny. A més tinc un embolic de pastilles: n’he de prendre 8, una cada 3 hores, dia i nit! Tota la nit amb el despertador. Les altres dues cada 12 hores. Resultat: ja no sé què és dormir. Per acabar-ho d’adobar tinc muntanyes de treballs dels estudiants per corregir.

Somio amb un lloc tranquil, càlid, agradable. Amb una habitació amb un llit i una taula. I amb escriure.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Una mica de tot i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

51 respostes a Catorze hores a l’hospital

  1. Jordi Martí ha dit:

    Hola SHAUDIN :
    M’alegro que hagis sortit de l’hospital almenys sabent que tenies … Ja veuràs que de seguida , t’aniràs sentint millor (els antibiòtics solen fer efecte bastant ràpid ) . Llegint les peripècies de la teva estada a l’hospital, no podia menys que somriure , pel que explicaves i com ho explicaves . Vaig recordar , també , les meves estades a l’hospital (3 concretament ) i en totes elles vaig patir algun tipus de contratemps semblant. Ara , en el temps , em sembla divertit , gairebé de pel · lícula de Fellini , però en aquells moments sé el que vaig passar . Algun dia , al meu blog , explicaré algun dels successos .
    Ara necessites descansar i no patir per les classes , és millor recuperar-se bé i poder- afrontar amb força i ganes ( quan un se sent malament, tot se li fa un món ) .
    La pena és que hagis de suportar el soroll i l’enrenou de les obres que estan fent a l’edifici . No et pots mudar , fins que durin , a algun lloc i no haver de passar per aquest calvari ? …. O almenys fins que et sentis totalment restablerta ?
    Cuida’t molt.
     Una abraçada .

  2. Gemma Colomé ha dit:

    Noia, no sé pas que dir però primer és la salut i ho has prioritzar si o si. Ningú et donarà un premi, ningú farà les coses per tu i si et passa alguna cosa , la vida seguirà igual . Per tant , nena, para,descansa,recupera’t. Tota la resta pot esperar. La meva àvia deia que no hi ha res que s’esperi més que la feina..

    Molts petons tant càlids com sigui possible.

  3. María ha dit:

    Me pasa lo mismo que a Gemma: no se que decirte. Realmente eres un caso para estudiar. Más que novelas deberías empezar a escribir ya tus memorias. Sería un documento muy valioso para los especialistas
    Tienes una forma de escribir que no puedo evitar sonreír a pesar de las desgracias que cuentas.
    No pierdes una oportunidad de hablar de Catalunya. Esto ya me va pareciendo un TOC 😉
    Un abrazo y, como siempre, cuidate todo lo que te permitan las circunstancias.

    • Les meves memòries, María, es poden trobar d’incògnit en tota la meva ficció. Difícil de destriar, sí, però tant se val.
      No, noia, no perdo cap oportunitat de parlar de Catalunya. No sempre és adient, però en el cas d’aquest metge, per exemple, sí. Fa cap a un any havíem tingut una conversa molt interessant sobre el tema. No trobo gaire gent que en sàpiga res, però aquest metge n’estava assabentat més del que és comú.
      Una forta abraçada, guapa!

      • María ha dit:

        En mis muchos años de terapeuta he llegado a la conclusión de que hay dos elementos básicos (además de los que todo el mundo cita): la curiosidad y el sentido del humor.
        Nos permiten saborear la vida y sobrellevarla mejor.
        Dispones de los dos a raudales, como muy bien comentan tus seguidores.

  4. L’episodi de la veïna d’habitació m’ha recordat ja saps què. Shaudin, vigila que no tinguis Kron, que així va començar la mestressa de la meva casa de Casavells, que té fibromiàlgia i tots els mateixos problemes que tu i desenvolupar el Kron és una de les progressions habituals. De veritat que no hi ha un procediment per agafar una baixa llarga?

    • I tant que ho sé, Potato! Fins i tot el recordava mentre era a la cambra de l’hospital i em fixava en la cortina tot pensant que “ves, aquesta és amb floretes, no blanca”.
      No tinc Kron, de segur, però toco fusta que no en tingui mai.
      Cap manera d’agafar una baixa llarga, ni curta (molt curta, si de cas). No cobraria. Afortunadament la setmana que ve és Reading Week, una setmana sense classes, només amb reunions i hores amb els estudiants al despatx, però això sí que ho puc canceŀlar. A casa hauré de treballar de valent (molta feina se m’ha acumulat per Reading Week), però sempre és més fàcil que ensenyar un munt de classes.

  5. Pilar ha dit:

    Tens molt de temple explicant el teu dolor i la teva estada a l’hospital, jo encara estaria tirada sense ganes d’escriure, que milloris de tot! Una abraçada ben forta!

  6. Rosa Nebot ha dit:

    Em sap greu el que et passa, però t’he de dir que el teu relat és força divertit: tens un sentit de l’humor formidable i envejable. Pren-t’ho amb calma i estigues segura que aviat et trobaràs bé: els antibiòtics, aplicats com cal, fan miracles.

    Una abraçada.

  7. Uf. Ànim, Shaudin. Sé que és ben poca cosa, això, però dit de tot cor. Estem amb tu!

  8. Quico Romeu ha dit:

    Fantàstic Shaudin. No és que m’alegri de les teves peripècies, ben a l’inrevés; que les lamento! Però aconsegueixes fer riure amb un calvari com el que vas passar. Crec que quasi bé tothom deu haver passat per alguna situació similar, almenys un cop a la vida… ara: treure-n’hi tot el suc, la són figues d’un altre paner…. Me n’alegro que tot plegat només et duri deu dies i que no assassinessis a la noia idiota; Més que res per la molèstia dels anys de presó. Ara, que ben mirat, si el que busques és una habitació tranquil·la, amb una, taula un llit i temps per escriure… qui sap si encara hi ets a temps…. 😉

  9. Teresa ha dit:

    Shaudin em sap greu i a l’hora estic amb un somriure de orella a orella. Estic segura que si estires el fil de tot plegat “donaras a llum” un nou llibre. Fora conya! desitjo que ha hores d’ara ja hagi passat el pitjor. Reb una abraçada de coto fluix! ❤ ❤

  10. Griselda ha dit:

    Bona recuperació Shaudin. Gràcies per no oblidar-te de Catalunya fins i tot estan a urgències!
    Ja ho he dit abans. Jo et votaré per fer de ambaixadora del nostre poble al Canadà! (si tu vols, clar..).
    Griselda

  11. Ester Camps ha dit:

    Bona tarda bonica.
    Ostres no ser que dir, deu ni do noia, surts d’una per entrar en una altre, tens una voluntat de ferro, molts amb el teu estat haurien tirat la tovallola i tu, ets una dona digne d’admirar, tens una valentia increible i una gran ambaixadora de Catalunya, una terra que no t’ha tractat gaire be i tu sempre la defenses. Jo t’envio una abraçada d’estima que t’enbolcalli i et doni un xic d’escalfor. Com diu la Anna Maria, hauries de mirar que no tinguis Kron, jo tinc una amiga amb fibromiàlgia i ho te.

  12. Jordi Canals ha dit:

    Espero que ben aviat et trobis bé del tot i que les obres de l’edifici arribin al seu termini. Una abraçada!!!!!

  13. Teresa Ugas ha dit:

    Ostres, Shaudin!
    Com admiro la teva templança per explicar de forma tan enginyosa una estança a l’hospital! M’alegro molt que estiguis millor. Cuida’t moltíssim! El teu fill està amb tu, oi? Perquè en aquestes situacions estar acompanyada és important. Fes cas del que et diuen els metges, i mira de fer això que diu l’Anna… agafar una baixa llarga… Ainssss!!…. Una abraçada molt forta, estimada Shaudin!!

    • Hola Teresa,
      Si expliqués aquestes hores a l’hospital sense humor, els lectors se’m moririen d’avorriment. Però és ben cert tot el que explico. I hi havien més anècdotes divertides (per exemple, a la sala de les radiografies), però no volia fer l’escrit més llarg.
      Impossible una baixa llarga, tal com li acabo d’explicar a l’Anna.
      Petonets!

  14. juli Miquel Salvà Bibiloni ha dit:

    Quina aventura Shaudin, la noia del costat era matadora, me n’alegro de que tot hagui passat, paciència amb la medicació.
    Una abraçada

  15. Emili Gil ha dit:

    Òstia, Shaudin, em sap molt greu això que expliques. No se m’acut res que pugui temperar, assossegar la situació. L’episodi a l’hospital és dur, els sorolls de les obres de casa augmenten el malestar, i l’angoixa que tens per les classes posen els nervis a cent-mil volts. Paciència, paciència, paciència, paciència i encara més paciència. Sort, encara, que tens l’escriptura, i això et salva. La solució de tot plegat saps quina és: “Somio amb un lloc tranquil, càlid, agradable. Amb una habitació amb un llit i una taula. I amb escriure”. És complicat arribar-hi, a la solució, però tens tot el meu recolzament perquè la cerquis amb tota l’ànima, tant aviat com puguis.

  16. Jesús (Xess) ha dit:

    Mira que n’ets de trasto…
    Quin cas de dona!!
    Què farem amb tu??
    Jo, personalment ja no sabria llegir-te sense que ens expliquessis coses tan dramàtgiques però divertides com les que et passen.
    Has pensat mai a fer guions de culebrots???

  17. Gemma Matas Gustems ha dit:

    Ostres Shaudin, quin mal moment!
    Jo, malauradament hi vaig haver de passar una experiència molt desagradable a l’hospital que em va representar “fer el turista” durant quasi bé un mes, però al final, aquí estic, “com una rosa”, ara, fent cas als metges, prenent la medicació religiosament (de per vida) i intentant no passar-me en la valentia, tot i que sé que moltes vegades, és impossible, però primer és la salut.
    Sempre he pensat que no la valorem, ho trobem la cosa més normal del món, ens hem de trobar bé per sistema, i així hauria de ser però, quan decideix fer la guitza i fallar per una banda o altra, quan ens trobem malament, és quan ens adonem de que és el tot i en aquell moment veiem que tot va minvant i res la pot substituir. És molt important recuperar-se i tornar a quedar bé, si no és fa així, el teu cos no funciona igual i el teu rendiment no serà el mateix, això sol, quan ets responsable, ja és suficient per donar-te malviure.
    Procura descansar al màxim, corregeix el que puguis i la resta, ja ho aniràs fent a mida que et vagis trobant millor.
    Per tot el que expliques (d’una forma amena i divertida), t’han fet moltes proves i amb l’historial que ara ja tenen, qualsevol cosa que et podés tornar a passar ja no seria el mateix, obrint l’arxiu, no caldria que et maregessin tant i a més a més, amb els antibiòtics i tot, segur que et posaràs bé en poc temps, apart de que, per tot el que llegeixo sobre tu, ets una persona amb una valentia com poques.
    I en el que es refereix al soroll… aquí si que t’aniria bé un tub ben llarg com el del gota a gota i anar fent forces nusos, cada nus al coll del que tinguessis més a prop, els de darrera de tot, o sortirien corrents o no esperarien fins al juny per acabar les obres!!!
    Una abraçada i cuida’t molt.
    Per cert, dilluns per la tarda tindré una trobada amb la Rosa Nebot. Em va comentar pel Facebook que ja que vivíem totes dos a Sabadell, perquè no ens coneixíem personalment i així ho farem.

    Gemma

    • Hola Gemma,
      Jo, com que tinc fibromiàlgia, estic acostumada (quin remei) als dolors crònics i a no trobar-me bé mai.
      Hahaha! Bona idea això del tub pels que fan soroll!
      No he entrat al bloc fa dies i ara em trobo que has de veure la Rosa Nebot! Bé, pel que dius, a hores d’ara de segur que ja us heu trobat, oi? Que bé! Espero que passéssiu una estona ben agradable. Quina llàstima no haver pogut estar amb vosaltres!

  18. Pepo ha dit:

    Només et puc dir i desitjar que et milloris.

  19. Oh!, cada relat em transporta a un malson. Els teus relats sembla que els visqui. Sento molt tots aquests problemes que tens tan greus amb la salut. Suposo que el fred et deu influir molt.
    No entenc que en un lloc tan avançat us tinguin esperant tantes hores, potser és que noteu molt la crisi.
    Cuida’t! Una abraçada

  20. Joan Rubiralta ha dit:

    La teva narració de l’estada a l’hospital semblava una història del germans Marx. Amb tot, ja sé que no ho vas passar bé, precisament, però estic segur que essent una dona forta com ets segur que superaràs aquests moments i tornaràs a estar en forma aviat. Espero que a l’estiu ja s’hagin acabat les obres i puguis descansar plenament i ser més feliç, que t’ho mereixes, coi!

    Una abraçada des del Montseny

  21. Remei Turro ha dit:

    Pobreta Shaudin!
    havies d’haver trucat o enviat mail a nuria (filla).
    Al haver-hi treballat s’haurien possat les piles…
    Ara?? cuida’t cuida’t cuida’t t’ha quedat clar ?
    Si volem fer tasques ens cal gaudir de salut…
    I si fessis relaxacio i aquells exercicis d inspirar i respirar?
    Moltes pastilles… eppp organitzat ho x hores i dies,
    demana un pack x possar les-hi.
    Quan tens nou control?
    1 abraçada des de Barcelona :))
    remei

    • Hola Remei,
      Ja vaig anar a veure el meu metge. El diumenge serà l’últim dia de pastilles i l’espero amb cadeletes perquè no puc més (tinc l’estómac fet un nyap). Espero que tot hagi estat un malson passatger.
      Gràcies, guapa!

  22. Maria ha dit:

    Caram! Espero i desitjo que aquesta infecció sigui la darrera estrebada del malastruc 2013 i que enguany, obres a part, t’arribi finalment la sortida dels malsons. Per cert, pel soroll podries provar de fer servir taps per les orelles, diuen que van bé.
    Sobretot, segueix el programa d’antibiòtics al peu de la lletra, horari desagradable inclòs, i no els deixis fins que els metges t’ho diguin; és bàsic en les infeccions. El que no s’acaba d’entendre és com t’has infectat. Una maionesa que hagi estat massa temps fora de la nevera no sembla probable; els símptomes són uns altres. A Catalunya es podria pensar en una amanida crua o un gaspatxo amb algun ingredient d’un hort on es fessin servir purins com a adob. Però al Canadà? (Plantejar-ho té la seva importància per evitar una altra infecció més endavant.)
    Els símptomes m’han recordat molt l’apendicitis de la meva filla als vuit anys. Amb dues diferències: que ella tenia febre (38º) i que el dolor no era tan violent; el Nolotil no li va fer efecte, però ningú no va dir res de morfina. N’hi va haver prou amb radiografies per confirmar que tenia apendicitis, la van operar el mateix dia i es va recuperar ràpid i bé, però és clar, una nena pot fer llit sense problemes laborals.
    (Em sap greu d’escriure tan poc sovint, però segueixo anant de bòlit i gairebé no engego l’ordinador. A casa tot va bé “si no fos”: problemes petits, però ja se sap que les coses urgent passen al davant de les importants.)

    • Hola Maria,
      Com t’he dit altres vegades, sempre em fa contenta tornar-te a veure per aquí, però ja sé que ets poc per l’internet.
      Ja me’n poso, de taps a les orelles. Van bé fins a cert punt perquè el soroll és molt fort.
      Ves a saber què va passar. Un bacteri que va fer de les seves al meu abdòmen. Quant a la teva filla, bé, tenia 8 anys i jo en tinc mooooolts més. En qualsevol cas, el meu problema no era l’apèndix.
      Una forta abraçada!!!

  23. Remei Turro ha dit:

    Es cert, Maria!! A casa tb hem pensat COM caramb aquesta gran dona es va infectar?
    Opinions de tots colors… i si visc envoltada de sanitaris.. ufff
    pero tot anira be si fa bondat tal com dius, amb la medicació.
    Tu tb cuida’t!!
    remei

  24. Tura ha dit:

    Jo penso que estaries millor a Catalunya…no sé quins amics tens al Canadà, però aqui en tens molts que t’estimem, perquè no tornas? Per la feina? Vols dir que no en trobaries? A més dels teus problemes, tens a ta mare i germana que també et fan patir…Fés un gir a la teva vida, crec que et convé!
    Cuida’t Shaudin, petons, molts petons!
    Tura

    • Però, Tura, com vols que torni? Ja n’he parlat altres vegades al facebook: no és possible. T’asseguro que la feina que tinc no la trobaria a Catalunya; de segur que l’Anna Maria t’ho pot confirmar. No hi ha feina a les universitats catalanes.
      Molts i molts petons a tu també!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s