Fragment de la tercera noveŀla de la nissaga

Tinc lectors que fa molt que esperen llegir la tercera noveŀla amb les aventures de l’Anna, en Tam i tots els altres personatges. Em sap greu però hauran continuar esperant. Tanmateix, els puc oferir un tastet. Ha estat difícil decidir-me perquè no trobava cap fragment adient: totes les parts amb els personatges principals revelen massa. A la fi m’he decidit per un trosset del capítol quatre ―només amb personatges secundaris―. Tot i que així, tot sol, aquest fragment té un interès limitat, em permet fer un regalet als meus pacients lectors.

            Al nord de Rocdur, al país de Gelgel, o Calai, el clan dels redsword s’aplega prop d’un riu. Encara hi ha molta gent al clan, per bé que la meitat, àdhuc el seu capitost Raven, va morir a la batalla de la plana d’Abledeer a mans de l’exèrcit rocdurià. Les dones i les criatures formen ara una gran part del grup.
            Tot el clan resta junt i s’apressa a acabar d’instaŀlar les tendes i a proveir-se de guindetes i carn per fer front a l’hivern rigorós. Un petit ramat d’ovelles, del qual encara disposen, els permetrà passar l’hivern sense gaires dificultats. Les dificultats, si de cas, les durà Calpor.
            S’està fent fosc i les flames de les fogueres es belluguen agitades pel vent del nord. Al seu voltant s’empaiten les criatures mentre les dones agafen aigua del riu, preparen el sopar o treuen la pell dels dos cérvols que s’han caçat avui; els pocs homes que es veuen s’encarreguen dels cavalls. Al mig del campament s’aixeca una tenda, com totes de forma arrodonida, però molt més gran que les altres. A dins s’hi troben reunits els homes vells del consell, i un de jove, anomenat Hawk, que és ara el líder del clan. Però hi ha també una dona alta i massissa, de pell molt clara i amb una cara rodona com una lluna plena. La van trobar l’hivern passat i ningú no ha aclarit d’on va sortir. Només se sap que es diu Jenny Boulder, nom que han retallat a Boulder perquè li escau molt bé: és forta com un ós i quan vol una cosa es planta amb les cames separades i els braços encreuats i no es belluga fins que es fa el que exigeix. En Hawk se’n va ben enamorar, fos per la seva força, la seva pell color de llet o per l’habilitat que de vegades desplega en alguns afers. Sap moltes coses. Malgrat que els vells del consell van rondinar, en Hawk aconseguí imposar la Boulder en les disposicions del clan. De fet, males llengües diuen que la Boulder fa les decisions per a en Hawk des que ha esdevingut el seu home.
            ―Si ens separem de l’aliança, Calpor ens atacarà ―expressa un dels vells―. Potser no ara que anem de cara a l’hivern, però a la primavera o a l’estiu ens exterminarà.
            ―Ens separarem ―discrepa en Hawk en veure la mirada de la seva dona.
            ―Pots raonar la teva decisió? ―pregunta un altre vell.
            Ara en Hawk es troba perdut. No sembla tenir ni una mica de idea de com explicar-ho. Es grata el cap per sota el barret de pells i mira el consell amb un somriure de babau. La cara de lluna de la Boulder està vermella de fúria. Quan és clar que el seu home res no explicarà, engega:
            ―Què se li’n fot a en Calpor el que fem nosaltres, eh? Té tots els altres clans. I sap que nosaltres tenim pocs homes; no el podríem ajudar gaire. Per tant, no ens atacarà.
            ―Poc coneixes Calpor ―observa un dels vells―. No és per una qüestió pràctica que ens vol, sinó per orgull, per demostrar que tothom acata les seves ordres. Qui no les segueix és eliminat, així ha estat sempre.
            ―Sempre, sempre! Colla de patètics! ―els escridassa la Boulder; els vells, indignats, arrufen les celles ―. Quan fa que en Calpor lidera tot Calai, eh? Uns vint hiverns, oi? Doncs no és “sempre” ―la dona fa el signe de les cometes amb els dits, la qual cosa no semblen entendre els homes, tot i que li han vist fer moltes vegades.
            ―El cas és que ara mana ―subratlla un vell.
           ―I per què, eh? Perquè tot Calai és ple de gent patètica. Com pot ser que un home sol mani tots els clans i tot d’una, eh?
            ―No tot Calai ―observa un dels vells.
            ―No tot Calai? Que no el segueix tothom?
            ―No pas els habitants de les muntanyes de Calai-Onvà.
            ―Ah, aquests. No hi ha contacte amb ells, oi?
           ―Cap contacte. Ningú que s’hagi endinsat per les seves serralades n’ha tornat. Diuen que els onvà tenen grans poders màgics.
            ―Ha, ha! Qui ho diu, eh? Els que no han tornat? Bajanades. Ens hem d’aliar amb els onvà.
            Es fa un silenci. Els homes la miren astorats, com si no poguessin creure el que acaben de sentir.
            ―Bonica meva ―diu en Hawk―, això que proposes no és possible, nosaltres som gent de les planes.
            ―Ha! Colla de patètics, el que deia. Que us fa por escalar unes muntanyetes?
           ―Són grans muntanyes! ―s’exclama un vell― Gairebé impenetrables i territori desconegut. Per no afegir els mateixos onvà. De fa moltes generacions se sap que no volen que ningú entri al seu territori.
            ―Doncs si és veritat hauran de canviar el xip ―els homes es miren estranyats―. Bufa, no enteneu mai res. Que hauran de canviar d’idea: deixar-nos entrar i, a més, aliar-se amb nosaltres. Ja discutirem qui hi anirà; tenim molt de temps per endavant. Avui hem acabat que estic cansada i em vull quedar sola amb el meu colomet ―i mira tota tendra en Hawk que torna a fer el somriure de babau.
            Els homes del consell dels vells, amb cara de pomes agres, surten a l’aire fred de l’exterior. Un vell atura els ulls al lluny. Qualsevol dia vindran les neus.