Carrers amb rum-rum

P1070059

En un escrit de fa força temps (“Gats i finestres“) explicava que Toronto és ple de gats. Gats manyacs que es rebolquen per terra perquè els facis carícies. I ja sabeu que a l’estiu m’agrada fer fotografies del meu barri, de paisatges, d’animals. I els gats no poden faltar, és clar.

P1030808

P1020745

 

Quan porto la càmera i veig quelcom que m’interessa, res més té importància. Em passa especialment quan fotografio animals, la qual cosa no sempre és fàcil. He passat estones inacabables, immòbil i amb la càmera a punt, per tal de copsar un chipmunk (aquí), m’he ficat on calgui per aconseguir la imatge d’un esquirol (aquí), i m’he arrossegat per terra per poder endur-me l’expressió d’un gat. Que després la imatge quedi bé o borrosa és una altra història, però ganes de fer-la no me’n manquen.

Un dia un amic em va veure fent acrobàcies per aconseguir fotografiar un esquirol i em va dir: “Que et penses que ets en un safari fotogràfic?” Tenia raó. Aquest desfici que m’agafa per copsar l’animal no és més que la meva imaginació que es dispara i em fa creure que sóc en algun lloc exòtic i he vist un tigre. La gran quantitat de documentals de la BBC que m’he empassat em fa imaginar quimeres.

P1030845

Una vegada que anava pel barri vaig veure un gat molt bufó. Res de particular, però vaig agafar la càmera. Tot just li havia fet un parell de fotografies (sempre complicat perquè aquí els gats de seguida es rebolquen i no s’estan quiets) que l’animal es posà tot rígid.

P1030848

Jo vaig tornar a a fer clic. El gat continuava tens mentre mirava fixament l’altra banda del carrer. No tenia temps de girar-me; tant m’era que a l’altra banda s’hi trobés un zombie o l’Alien, només volia copsar el gat, però l’animaló ja era tan avall que no em quedà més remei que estirar-me a terra (si venia algun cotxe ja s’esperaria).

P1030849

I, apa, allí m’estava jo, arrossegant-me per terra com si em faltés un bull.

P1030850

Aleshores vaig decidir girar-me i vaig veure un gatot vell que semblava tenir ben poc interès pel que passava a l’altra banda del carrer.

P1030852

Em vaig aixecar, li vaig anar a fer unes manyagaries i vaig retornar al gat jove. “Estàs més guillat que jo”, li vaig dir, “que no t’adones que és un vell tot tranquil?”. El gat es relaxà i es va ajeure.

P1030854

Un últim clic amb la càmera i, després de dir adéu als dos gats, vaig continuar el meu passeig. La gent em mirava quan em veia riure sense solta ni volta.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

26 respostes a Carrers amb rum-rum

  1. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Ja t’he vist en aquesta tessitura, intentant fer fotos a alguna cosa que t’interessa. I el teu fill i jo esperant amb paciència i rient. Molt bonic el teu apunt, què t’he de dir jo, la boja dels gats. El gat jove és una femella, suposo que ho has notat. Una gata calicó tricolor. Preciosa, val a dir. Quina sort viure en un lloc ple de gats que són tan manyacs com aquests, que t’hi pots acostar i dir-los cosetes. I fer-los fotos sense problema.
    Gràcies per aquest post gatuno -i tant agradable- en un matí de diumenge.

    • Doncs ni me n’adonava que m’esperàveu amb paciència, i encara menys que reieu. És el que deia, que només tinc al cap allò que vull fotografiar i m’oblido de tot el que m’envolta. I quan era amb vosaltres no anava gaire en pla fotògrafa. Imagina com és quan sí que hi vaig! L’estiu passat quan vaig fer la meva visita al zoològic anava amb el meu fill i, aquesta vegada sí, disposada a fer moltes fotos. El meu fill ja sabia què podia esperar, així que em deia: “Ens trobem al cafè de la zona d’Àfrica (o de l’Àrtic o d’Indonèsia…) d’aquí dues hores. I mira on et fiques!”. Hahaha! De segur que pensava que em ficaria dins el tancat del tigre de Bengala per tal d’aconseguir una bona foto.
      No m’havia fixat que el gat jove era una femella, però ara que ho dius, em sembla que tens raó. La blanqueta de la foto al capdamunt sí que ho era. Va ser molt còmic el que va passar amb la història que explico, però no vaig començar a riure fins després de deixar el gats enrere, quan vaig recordar com havia anat tot. No era només imaginar-me arrossegant-me al mig del carrer, sinó també la reacció del gat tan i tan tens (i jo sense saber el perquè) i només era pel pobre gat vell que passava de tot. En fi, s’havia de veure.
      Petons, Potatito!

  2. Anna Maria Villalonga ha dit:

    perdona les faltes, ara m’adono. Aix, estic fatal.

  3. María ha dit:

    Entiendo perfectamente lo que te ocurre con la cámara cuando ves algo que te interesa.
    Con una amiga, también apasionada de la fotografía, comentamos que un día acabaremos pegándonos una torta o atropelladas si seguimos ignorando el entorno cuando nos empeñamos en fotografiar algo que nos llama la atención.
    Pero es tan fantástico… 🙂
    Me ha encantado especialmente este post.porque me he visto reflejada.
    Buena semana y espero que suban las temperatura pues mis amigos se van a pasar una temporada a Kingston.

    • Hola María,
      M’ha fet gràcia llegir com tu també expliques aquesta obssessió que ens agafa. Jo també penso de vegades que me n’aniré de trompicons o m’atropellerà un cotxe. És bo saber que compartim experiències i que no sóc l’única guillada. Hahaha! A veure si la propera vegada que vagi a Catalunya (qui sap quan) ens podem trobar i anar plegades de cacera fotogràfica (però potser que ens acompanyi algú per vigilar-nos!).
      Tant de bo pugin les temperatures! Suposo que, a poc a poc, retornarem a una temperatura decent, després de, ja, 4 mesos d’un infern glacial.

  4. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Per cert, una pregunta. Què fan els pobres gats quan hi ha aquestes tempestes i aquestes temperatures tan baixes?

  5. Joan Rubiralta i Suriol ha dit:

    Jo tinc dos gats i una gata a casa. La gata la vam anar a buscar a casa d’uns amics i els altres dos van ser abandonats a prop del bosc que hi ha davant de casa i nosaltres els vam acollir. La gata la deixem estar a dins de casa i els altres dos s’estan al jardí amb la possibilitat d’entrar a una habitació quan fa mal temps. Tots tres estan esterilitzats i amb xip indentificatori. Penso que tots plegats són molt feliços i ens fan feliços a nosaltres, sobretot quan ve el moment de les carícies que és quan es giren de panxa enlaire perquè ho tinguis a l’abast o quan la gata es queda completament adormida a sobre de la manta que portem a la falda les nits d’hivern. De tota menera, fan molt la seva vida lliurement.

    Una abraçada montsenyenca

    Joan

    • No sabia que tens 3 gats, Joan. De segur, sí, que a més de fer-vos feliços a vosaltres, ells també en són. Ai, sí, quan es posen panxa enlaire perquè els amanyaguis! No té preu. És molt relaxant, com el rum-rum que fan o quan se’t queden a sobre adormits. Jo he tingut molts gats, però ja fa molts anys que no en tinc cap. Em sap greu però he de ser pràctica. La meva vida és massa complicada per tenir animalons (problemes de salut, feina aclaparadora, inestabilitat ―mai no sé fins quan disposaré d’un sou― i també el problema de quan viatjo a Catalunya). Tanmateix, m’encanten!
      Una abraçada canadenca!

  6. Jordi Canals ha dit:

    Veig que estàs ben acompanyada. Son totos molt macos. Enhorabona!!!
    Una abraçada!

  7. Carme Luis Tatjé ha dit:

    Quina delicia Shaudin, son uns gats preciosos, es nota que t’agraden molt. Es una sort, poder passejar , trobar-te’ls i oblidar-te de tot, per poder captar les seves maravelloses postures.
    Gràcies, per pensar en mi !!
    Una forta abraçade

  8. Jesús (Xess) ha dit:

    Ja sé que em repeteixo, però, nena, ets un cas 🙂

  9. Gemma Colomé ha dit:

    Quina paciència que vas tenir, ara el gat és preciós. Gràcies per compartir aquestes vivències.

  10. Teresa ha dit:

    Benvolguda Shaudin, he llegit el teu últim comentari al “face”, em sap greu, crec que sia el que sia no val el preu per que deixis de ser tu mateixa … si és una decisió personal, res a dir.
    Sobre els “Carrers amb rum-rum” molt tendre
    Una abraçada…des de l’Empodà

  11. Maria ha dit:

    Quins gats més macos i quina traça a fotografiar-los!
    A casa no tenim animals de companyia (seria complicat, amb les anades i vingudes). Al pàrquing de sota del pis de Barcelona, a l’hivern, s’hi vénen a protegir del fred gats sense amo dels que viuen al parc Güell. Però pobres, s’han d’espavilar per viure i no ho tenen gaire fàcil.
    Gràcies pel tast del nou llibre! Ara, les ganes de llegir-lo encara han augmentat, si tal cosa és possible!

  12. Maria ha dit:

    I gràcies per la informació sobre el teu besavi escriptor! M’havia arribat alguna informació sobre “Viatge tràgic de l’amo en Xec de S’Uastrà”, però no he llegit l’obra. D’altra banda, no tenia ni idea que fossis la besnéta de l’autor. Saps si es troba, el llibre? Que difícil que pot ser, d’accedir a la nostra tradició literària… Autodidactes en ortografia i gramàtica, autodidactes en història i literatura, ignorants de la tradició jurídica, anem fent el que bonament se’ns acut per contribuir a la supervivència del nostre país tot veient que tanta altra gent la tenen com un fet natural, la supervivència dels seus països. I no estarem mai prou agraïts al escriptors que ens han salvat i ens aneu salvant els mots.

  13. Maria ha dit:

    Bé, d’ “autodidactes” només ho som els vells. Els principatins de quaranta anys en avall ja han tingut la possibilitat d’aprendre català a l’escola. Però a la transició tot hauria sortit molt més malament sense la tossuderia prèvia dels qui, durant el franquisme, ens vàrem espavilar en fer l’esforç autodidacta. La immersió només va ser possible perquè ja hi havia en actiu professors competents sorgits, aparentment, d’enlloc.
    I els gats, en això? Doncs sembla que els del Canadà són com la gent que troba natural i fàcil de tenir qui els cuidi. Els del parc Güell són com érem nosaltres: supervivents que ens espavilàvem a mantenir-nos vius sense pèrdues.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s